Dia de "reines"...

Es parla de què existeixen dos tipus de reines, d'una banda les monarques regnants que porten el títol per dret propi, per herència i per tant tenen tots els poders, i per l'altre costat, podem parlar de monarca consort, que és el títol que porta la conjugue del rei, i què per la seua banda, no té cap mena de poder, encara que el seu títol siga constitucionalment reconegut. Així exemples del primer tipus serien la reina Margarida de Dinamarca o Isabel d'Anglaterra, i del segon cas, les reines consorts Letícia d'Espanya, Sonia de Noruega o Sílvia de Suècia.

A Castelló com passa a la resta de ciutats del nostre país, hi ha partidaris del manteniment de la monarquia, altres acèrrims a la república i fins i tot apartidistes, però en els darrers anys, parlar de reines a Castelló, tot just hui, darrer divendres de juliol, és parlar d'un altre tipus de reines, les de les festes.

I és que per tradició i d'acord amb els Estatuts vigents del Patronat de Festes de la ciutat, aprovats l'any 2012 i modificats el 2013, en el títol II i d'acord amb l'article 82 "la persona que ostente la màxima representació de les nostres festes", rebrà el títol de Regina.

I d'acord amb l'article 84 dels mateixos Estatuts, és el Consell Rector del Patronat qui elaborant una normativa específica, determina el procés democràtic d'elecció, mitjançant un acte que desperta any rere any molta expectació dins l'anomenat "món de la festa", acte que s'ha anat realitzant tradicionalment,  tal dia com hui, el darrer divendres del mes de juliol.

Tot i això, aquesta vesprada-nit que sempre ha estat una vesprada de nervis, d'alegries i també de llàgrimes, ni l'any 2019 en què donat que el Consell Rector de Festes va tardar a constituir-se més del que inicialment era d'esperar, l'elecció va haver d'endarrerir-se a l'1 d'agost, i ara, novament, en aquest 2020, pel fet d'haver estat suspeses totes les festes de l'any per la Covid, i d'acord amb el que va decidir-se des del Patronat, les regines, dames i madrines de gaiata, elegides per l'edició del 75 aniversari, seguiran en els càrrecs el 2021, de manera que no tenia cabuda cap nova elecció.

Carme Molina i Gal·la Calvo les reines del 2020 i també del 2021, de segur que hui, en aquests moments, "estaran revivint" moments únics i malgrat no tenir els nervis del passat 1 d'agost, l'emoció, l'alegria i el record d'aquelles hores intenses, ompliran de nova esperança un nou, incert, i diferent cicle fester que a partir de demà ha de tornar amb més força que mai.

L'atmosfera d'incertesa davant la situació actual i futura farà que tot i

l'alegria, les nostres reines tinguen hui "l'estómac una mica encollit", però la no celebració d'una nova elecció al Palau i la continuïtat d'aquelles a qui Castelló va arribar a conéixer en actes tan emotius com les galanies, de segur faran la resta per aconseguir en poc més de set mesos, que elles i tota la gent de la ciutat, veïns i forasters, puguen, puguem gaudir d'unes festes de la Magdalena, amb tota la dignitat i amb tots els mitjans perduts i amb més força recuperats.

Darrer divendres de juliol, també aquest 2020, darrer dia del mes. Inici amb continuïtat d'un nou exercici fester diferent, nou, amb cares conegudes i il·lusions intactes. Som Castelló, som ciutat, som festa...

No hi ha dia millor...

Una vella cançó de les terres valencianes de la tradició oral, va ser recollida i publicada l'any 1978 pel grup "Els Pavesos" amb Joan Monleón al seu front, una cançó que posa en escena una noia i un soldat, i que s'inicia amb un vers que diu "El dia de Sant Jaume és un dia assenyalat", recordant-nos que, hui, el dia 25 de juliol és un gran dia pels habitants de la capital i de totes les comarques, un dia de festa, un dia firat. També el refranyer popular sempre savi i encertat ens diu i recorda, que "Per Sant Jaume figues i raïm", "Per Sant Jaume i Santa Anna, raïm a la taula" o "Per Sant Jaume i Santa Anna, la figa és blana".

La cançó i el refranyer ens parlen del dia d'avui, del sant, de "Santiago de Zebedeo", conegut també com a "Santiago el Major", un dels apòstols més destacats de Jesús, o del fruit de la figuera, tant abundosa en el clima mediterrani i de la seua maduració en aquests mesos calorosos de l'estiu, així com del raïm, del fruit comestible de la vinya, tots dos l'aprofitament dels quals ve d'antiquíssim.

A Castelló als "Santiagos" en molts casos se'ls anomena "Jaume", essent noms homòlegs, noms que provenen de l'hebreu Iaakov, que significa 'que Déu protegisca'. I de tots els "Jaumes" lligats a la nostra terra, el més conegut, admirat i recordat, és aquell fill de Pere II "El Catòlic" i Maria de Montpeller, que va regnar allà pel segle XIII arribant a conquerir tota la plana als sarraïns, el rei Jaume I.

És sabut que la conquista del nostre terme va tenir lloc entre la de Morella i la de Borriana, amb la rendició del "Castell Vell", fortificació que formava part del sistema, defensiu d'entrada a la comarca de la Plana, espai que després de molts anys abandonat, ha estat objecte en els darrers anys d'una sèrie d'intervencions arqueològiques, que han permés enre d'altres avanços un alçament topogràfic, una neteja, una consolidació de murs i la posada en valor d'aquest.

Uns treballs que ara, en aquest estiu, i des del passat mes de juny, és reprenen amb la recerca de la muralla del tercer recinte, amb estudi al llarg de sis setmanes de quatre zones delimitades: el poblat, la torre albarrana, la rampa d'accés i la neteja del tram de l'antic camí andalusí, que està ubicat a la "sang dels moros", que proporcionava accés des del pla a la part nord del castell. Treballs que constitueixen el punt de partida de la feina arqueològica per a futures intervencions i traçats de noves rutes de visita.

I quin millor dia per visitar aquestes intervencions que hui, el dia de l'onomàstica del Rei Conqueridor. Per això, aquest matí, i organitzat pel MUCC hem pogut participar "de la primera jornada de portes obertes amb visita guiada" als nous descobriments.

De la mà dels diferents arqueòlegs que allí estan treballant, encapçalats pel director del grup, Pau Garcia, hem conegut les darreres intervencions, com avancen les descobertes i hem pogut acostar-nos com mai ho havíem fet fins ara, a "la sang dels moros", a les roques ferruginoses de la llegenda, tenint al nostre abast les darreres troballes ceràmiques, acabades de recuperar. Tot un luxe i de manera gratuïta, gràcies a la dedicació i interés de la regidoria de cultura.

Accions com aquesta d'informació i descoberta, d'aquell indret rendit tot just fa 788 anys, ajuden a estimar la nostra cultura, el nostre poble, i que haja estat tal dia com hui, onomàstica d'aquell rei d'infància difícil, nascut a Montpeller i que descansa a Poblet, tot un encert.

No hi havia hui millor manera de començar el dia, de celebrar sant Jaume, en un paratge com aquest, i més encara si pense que en anar acompanyat dels meus néts, en acabar la visita i les completes explicacions, he pogut acostar-los com mai ho havia pogut fer fins ara i fer-los viure i reviure la visió de les pedres llegendàries del turó. Tot un encert, un llibre obert als nostres ulls, els dels xiquets i també els dels més grans.

Amb més pena que glòria...

Sense cap dubte puc afirmar que de totes les ermites municipals disseminades pel nostre terme, aquella que, malgrat romandre quasi sempre tancada, és la més estimada i visitada al llarg de tot l'any pels veïns, la dedicada a Santa Maria Magdalena, ubicada sobre el turonet als peus del Castell Vell.

Un indret estimat, valorat i majoritàriament visitat el tercer diumenge de quaresma, quan la ciutat en romiatge recorda la intercessió divina en lliurament de pestes i altres malalties, a la vegada que el trasllat del poble des d'aquell lloc a les terres de la plana.

Una visita quaresmal a l'ermita de la santa penitent i que contrasta amb les "altres festes" d'altres ermites, celebrades el dia del sant o santa a qui estan dedicades, cas de Sant Jaume, Sant Isidre, Sant Josep o la Verge del Carme, per citar-ne només algunes.

I és que la festa grossa de la "Magdalena" res té a veure amb el dia en què l'església dedica a recordar a la santa, el 22 de juliol, tal dia com ahir, dia que va transcórrer a l'ermita sense pena ni glòria, o malauradament amb més pena que glòria.

El fet que aquest any "siga del tot especial" pel maleït virus, ja va suposar la no celebració de la romeria o la no renovació del càrrec d'ermitans honorífics, i ara el dia de la santa titular, ahir, ni l'església ni l'ajuntament, ni els ermitans actuals, el grup els llauradors?, van pensar en cap classe d'acte o record; dóna la sensació que la ciutat està, estem, vivint d'esquena a l'ermita, sent el d'ahir un dia com qualsevol altre de l'estiu.

També és evident que xiques amb el nom de "Magdalena" cada dia hi ha menys a Castelló. No, aquest no és un nom actual, i per tant, la festivitat no és "de les grosses", essent també causa d'aquest passar el dia, amb més pena que glòria.

Els diferents gremis o associacions que tenen a la santa com a patrona, des dels fabricants de guants, adobers, farmacèutics o perruquers, malgrat haver tingut al llarg de molts anys molta tradició a Castelló i celebrat en diferents actes la festivitat de la santa, sembla que a hores d'ara tampoc estan per la tasca.

Només una entitat, una confraria, la que porta el nom de la Santa, amb seu a l'església de Sant Vicent, sembla ha recordat la figura de la penitent, amb la celebració des del passat diumenge dia 18 i fins al dimarts 21, d'un tridu en honor a Maria Magdalena.

Una veritable llàstima que una festivitat que podria amb molta facilitat arribar a ser popular, que no necessita massa infraestructura, que "cau" a l'estiu, quan les nits són propícies per passar-les a la fresca, en un lloc en un encant especial, aquella emotiva ermita, estiga caient en l'oblit o la indiferència.

Tot i que l'ajuntament, l'equip de govern municipal i més en concret la regidoria d'ermites són els darrers responsables, cal, és del tot necessari, rellançar la figura dels ermitans, que treballant braç a braç amb la municipalitat, siguen els veritables dinamitzadors de l'indret, preocupant-se no només "de deixar-se veure" el dia de la romeria, sinó també de celebrar amb la dignitat que correspon la festa de la titular, de mantenir "viu el seu record", només així li donarem el lloc que a la santa li correspon i que sembla que malauradament ha perdut entre el veïnat.

Cal que tots ens esforcem per fer realitat i portar a la pràctica allò que repetim als gojos: "Castelló sempre ha estat/abraçat a vostra ermita/i enguany vos sol·licita/el que sempre ha demanat/la humana prosperitat/la divina compassió/Ajudeu-nos vos senyora/a una ferma conversió".

Una senzilla celebració eucarística, un xicotet porrat, una visita "guiada" a l'interior del recinte i tal vegada una miqueta de música hagueren estat prou al·licients per a aplegar els veïns, per mantenir viva la llum d'aquella santa, a qui allà pel 1988 el papa Joan Pau II en la carta Mulieris Dignitatem va qualificar d'apòstol dels apòstols. Des d'ací faig vots perquè així siga ... en un temps no massa llunyà.

Bon pit, bon cànem: Ha tornat a ocórrer. Cànem si, cànnabis no.

Pel fet que a l'estiu les plantes poden créixer "més ufanes" a l'exterior, novament en aquest mes de juliol, com ve ocórreguen en els darrers anys, la Guàrdia Civil, ha tornat a descobrir i desmantellar una plantació clandestina i il·legal de cànnabis al nostre terme municipal, en aquest cas un cultiu de 240 plantes que s'estaven conreant enmig d'un hort abandonat a prop de la Quadra Els Cubs a la zona oest de la ciutat.

I és que aquesta planta és cosina-germana del cànem, aquella altra originària d'Àsia i introduïda pels àrabs al nostre terme municipal  que adaptant-se a la nostra climatologia, al segle XVI  ja constituïa el tercer cultiu després del blat i de la seda, i conreadors, embassadors, agramadors, rastrelladors, corders, filadors i mestres teixidors van fer al llarg dels segles XVII, XVIII, XIX i fins a l'arribada de la guerra civil al segle XX, que aquest cultiu fora de primera línia, a la vegada que la ciutat adquirira renom i espais i indrets que encara hui en són testimoni de l'esplendor passat: la llotja del cànem, l'Hort dels Corders o la Placeta de l'Herba.

La revolució del transport marítim de tot el món en introduir-se en els vaixells la màquina de vapor i eliminar el velam, va suposar fortes caigudes en la demanda i el colp més dur per al seu cultiu i industrialització, iniciant-se en tota la Plana la substitució del cultiu del cànem pel de tarongers i la desaparició de la manufactura del cànem cap als anys 40 del segle XX. Així per més de quatre segles, el cànem va estar estretament relacionat amb la història de Castelló, satisfent una gran varietat de necessitats, però desapareixent finalment com a cultiu tradicional.

L'any 1961, Nacions Unides va incloure el cànem en una "llista negra", donant per resultat una prohibició mundial sobre el cultiu per considerar que un dels seus compostos, el THC, el més abundant, era psicoactiu. El contingut de cannabinoides psicoactius va ser descobert en 1964 i es va unir a la llista de substàncies prohibides en 1968. Malgrat que a Castelló "ja no se'n plantava", van desenvolupar-se ceps amb un contingut de THC molt baix, permetent que la planta pogués tornar-se a utilitzar per a aliments, teles i materials de construcció, etc. sense complicacions legals. En termes generals, a la UE, els cultivadors de cànem estaven i estan obligats a utilitzar les llavors que han estat certificades pels criadors de llavors que garanteixen un baix contingut de THC (0,3%).

I va arribar la moda, els hippies i amb ells l'espiritualitat oriental, els gurus, el vegetarianisme, la meditació, el ioga i el consum de fumar les flors seques de plantes femella de cànem, buscant conrear de manera clandestina plantes que contingueren una concentració molt més elevada del 0,3% de THC permés, obtenint així la marihuana, coneguda en l'argot com ara "maria", "grifa", "herba", etc. ... producte a la vegada que  plaent i benigne, il·legal.

I com la terra del nostre terme des de sempre havia estat considerada "ideal pel cultiu", prompte van aparèixer les primeres plantacions clandestines, a l'aire lliure a l'estiu, i inclús en naus i espais tancats condicionats per aconseguir grans produccions a l'hivern i amb elles, naturalment, les aprensions per part de la Guàrdia Civil.

I és que malgrat que ni la producció ni el consum estan penats al nostre país si són per a ús propi, és difícil delimitar quan és producció per autoconsum i quan comença a ser per negoci. L'auge del cànnabis és una realitat a la província. Les confiscacions d'aquesta droga s'han multiplicat per deu en l'última dècada, amb un increment espectacular, passant de 2.036 plantes el 2013 a 6.802 el 2017, i a l'alça el 2018, el 2019, i fins a la darrera, d'ahir mateix, amb 240 plantes...

El cànnabis sembla que a hores d'ara és el rei  de la venda al detall a Castelló. Els seus efectes no es poden comparar amb els de les drogues anomenades dures, però suposen el punt de partida per als que acaben enganxats a substàncies estupefaents més potents.

Però no ens emboliquem, una cosa és el cànem, la planta utilitzada com a matèria primera per a multitud de productes i aliments, que no indueix efectes psicoactius, un dels suplements alimentaris més rics en proteïnes, només per darrere de la soja i que no estaria demés reintroduir a les nostres abandonades parcel·les,  i altra diferent les plantes de cànnabis psicoactives, il·legals, que es conreen majoritàriament per aconseguir una gran quantitat de branques que donen suport a les flors amb alta concentració de THC, a les que cal combatre per no arribar a danys majors.

A cadascú el que és seu... Orgullosos de la dita popular: bon pit, bon cànem, de l’home sà, del llaurador castellonenc que amb el seu esforç ha fet al llarg dels segles i malgrat totes les dificultats actuals, també ara, produir molt a la terra.