Sense sentit…

Tot i que feia uns pocs dies que s’havia publicat a la premsa local, no va ser fins ahir quan el Consell Rector de Festes va aprovar el programa de festes que el barri del Grau de Castelló celebrarà a la fi del mes entrant i els dies inicials de juliol, per honorar el seu Patró Sant Pere.

Unes festes que per la quantitat de dies i la varietat d’actes que inclouen s’han convertit en les més importants que a la ciutat celebrem al llarg de l’any després de les penitencials i fundacionals de la Magdalena.

Unes festes que s’iniciaran a les 18:30 del divendres 27 de juny amb la Recollida de les Reines i els presidents amb les Corts d'Honor, acompanyats per la banda de música Unió Musical del Grau i finalitzaran 10 dies després, el diumenge 6 de juliol, amb la cercavila final de festes.

Conformat per un bon nombre d’actes per a tots els públics i totes les edats, manté la seua estructura basada en quatre potes, actes tradicionals (cavalcada de la mar, processó marítima, missa o torrà de la sardina), música (orquestres, disco-mòbils o concerts), pirotècnia (despertà, mascletades o focs artificials) i bous (de plaça o embolats).

Com sol ser habitual, la comissió de festes, cada any, presenta novetats al programa, també en aquest 2025. Algunes semblen seran encertades, cas de la creació dels nans del “Sesots” per incorporar a la cavalcada de la Mar, en record de Senteta, Teresa i Ramón, veïns i festers del Grau; altres, semblen més un sense sentit, ja que malgrat ser tractats com a “actes infantils” en el fons només venen a acostumar a la violència i disminuir l’empatia entre iguals; actes com l’anunciat per les 23:00 hores del dia 27 de juny “I concurs d’emboladors infantil del Grau” o el “ Encierro de Carretones” del dimecres 2 de juliol a les 20:00 hores, s’anuncien com a “novetats festeres”.

És veritat que estem parlant de bous de cartó, de simulacions, de paripés, de reproduir situacions de manera falsa, sense cap perill físic, sense violència, però no pot ocultar-se el doble rerefons dels fets, despertar la curiositat entre els menuts i desenvolupar l’interés pel món dels bous en la varietat d’espectacles, tot el contrari del que es recomana pels experts en educació infantil, protegir els menors d’edat amb mesures que limiten l’exposició dels xiquets i xiquetes a esdeveniments que inciten, directament o de manera indirecta, el maltractament i la violència envers qualsevol classe d’animals.

No estem davant d’actes innovadors, són moltes les festes que inclouen carreres de carretons o concursos d’emboladors infantils, sense anar més lluny, a les passades festes de la Magdalena a Castelló i sense ser la nostra una ciutat especialment “bouera” va haver-hi “encierros infantiles” i a les passades festes de Benicàssim i Orpesa, van celebrar-se concursos infantils d’emboladors.

Veient el cartell anunciador de l’embolada infantil del Grau, crida l’atenció que sota el patrocini i organització dels “Emboladors del Serrallo”, siguen les mateixes quadrilles que van participar en les festes de Benicàssim i d’Orpesa, les que ara conformen el concurs; sembla que siga més un quedar bé, un tornar la visita, que altra cosa, i més encara, resulta curiós que malgrat la recomanació de l’ONU respecte a la no participació de xiquets ni com a actuants ni com a espectadors en espectacles de tauromàquia, l’acte compte amb la col·laboració de l'Ajuntament de Castelló, tot un sense sentit…

Tal vegada, no tinc el perquè dubtar-ho, la propera nit del 27 de juny siga com diuen els organitzadors una nit on brille la companyonia i l'amor pel bou embolat, però aprofitar unes festes per a ensenyar els menuts com fer realitat un acte on el patiment animal és motiu de diversió, a parer meu, és d’una crueltat extrema i que amb l’excusa de ser un acte que unirà moltes famílies tinga el vistiplau de l’ajuntament de torn, en aquest cas del nostre, un sense sentit màxim.

Mar de fons a la batuta…

No soc músic, però no cal ser-ho per a afirmar que tenim a la ciutat una de les millors bandes municipals de música de tot el país, una de les institucions culturals més importants en els darrers anys a la ciutat i molt volguda pels veïns.

És veritat que des de la seua fundació i en diferents moments al llarg dels seus cent anys d’existència ha passat per etapes crítiques i errades polítiques que han arribat a provocar enfrontaments entre els mateixos músics i les autoritats municipals, però afortunadament, les negociacions i la política cultural, sempre han salvat els problemes interns.

Tot i això, en aquests darrers 13 anys, des que va jubilar-se el 2012 el que fou director titular el mestre Signes i fins al dia d’avui, 2025, sembla que els problemes no han parat de créixer, girant majoritàriament al voltant de la figura del portador de la batuta.

D’acord amb el que disposava el reglament pertinent, en produir-se la vacant i fins que es cobrira la plaça, corresponia al subdirector fer-se càrrec de la direcció en comissió de serveis, cosa que va ocórrer en la figura del mestre José Vicente Ramón mantenint-se en el càrrec fins al 2015 en què el nou equip de govern municipal nascut del pacte PSOE+Compromís, va enviar a l’oposició el PP, determinant que la plaça titular havia de ser coberta no pel sistema de promoció interna, sinó mitjançant un concurs oposició amb un torn lliure.

El 2017 va impulsar-se el procés i dotze van ser les persones que inicialment van optar a la plaça, de les quals 10 van presentar-se a les proves, entre ells no hi figurava el mestre Ramón que, de forma paral·lela va presentar un recurs contenciós administratiu per acaçament i prevaricació.

Les proves eliminatòries van fer que finalment foren tres el nombre de candidats; l'octubre del 2018 la Junta de Govern local va oficialitzar el nomenament del jove mestre tarragoní Marcel Ortega   que va prendre possessió de la plaça els primers dies de l’any 2019.

Semblava que amb l’arribada del mestre Ortega les aigües tornarien al seu llit, però no va ser així, durant el període comprés entre els 2019 i el 2023 el director va sol·licitar diverses baixes temporals i, a partir de l’estiu del 2023 una excedència com a funcionari de l’ajuntament, obligant l’alcaldia a buscar un substitut durant la seua absència, oferint-li novament la direcció al també per oposició subdirector José Vicente Ramón.

Més d’un any després i vistos els èxits que Marcel Ortega està aconseguint en la seua vida professional, sembla que, malauradament per la nostra ciutat, tardarà a tornar a ocupar la plaça guanyada, per la qual cosa, amb bon criteri, al plenari d’ahir Compromís va demanar la compareixença de la regidora de Cultura per sol·licitar al PP que reconsiderara la seua decisió i cobrira la plaça de director eventual a través del que sembla més que lògic i que no és altra cosa que fent ús de la borsa de treball, assegurant així que el nomenament es base en mèrit i capacitat, i no en consideracions polítiques, garantint la normalitat laboral de la banda amb l’adopció de mesures urgents facilitadores d’un entorn de treball basat en el respecte i la professionalitat.

No sé si serà veritat, però no tinc el perquè dubtar-ho, però em preocupa el que s’ha arribat a afirmar des de les seccions sindicals de CSIF i UGT, que el personal de la Banda Municipal de Castelló rep un tracte “irrespectuós” pel director de la formació i que des de l'inici fins al final de cada assaig, un bon nombre de músics afronten comentaris i actituds que atempten contra la seua dignitat professional.

Castelló i els castellonencs no mereixem la politització de la banda municipal, ni per uns partits polítics ni per uns altres, però en aquest moment sí que necessitem que el govern municipal conformat per la dreta, prenga mesures urgents perquè el mar de fons propiciat des de la batuta no vaja a més.

Com a ciutadà demane que els governants municipals dediquen tots els esforços necessaris i més perquè la banda recupere la normalitat, convocant immediatament una solució per a la direcció, assegurant un procés d’estabilització just i transparent i dotant la banda de tots els recursos necessaris per a garantir la seua continuïtat i dignitat per cent anys més. Tots, veïns de Castelló, votants de dretes i esquerres eixirem guanyant!

 

I en van vint!

Diuen que ningú mort mai mentre el seu record resta i a la memòria d'algú i cada vegada confie més en aquesta frase. Hi ha persones que mai se'n van encara que ja no hi siguen, i això és perquè cada dia els sentim aquí, perquè tenim un grapat de records per tenir al cap una vegada i una altra, i perquè compartim cada pas que fem amb ells i amb aquells que també l’estimaven.

És el cas d’un bon amic, conegut en vida per la seua tasca com a mestre, professional de l’ensenyament, amant del teatre, home d’acció i escriptor que, -el temps passa de pressa-, prompte farà 21 anys que va deixar-nos per sempre. Vicent Marçà i Duch

No va passar massa temps des de l’inesperat traspàs del mestre perquè, per recordar la seua figura i la seua enorme tasca pedagògica, es creara un premi de narrativa escolar que portant el seu nom, incidira en l’estima envers la seua llengua i empaitara la creació narrativa entre els escolars de la nostra ciutat.

Allò que va nàixer amb molta il·lusió per un grup de persones que l’estimàvem i ho continuem fent, va anar creixent, no sense dificultats, any rere any, arribant aquest 2025 a la seua vintena edició.

Així, la vesprada d’ahir i al marc de l’auditori castellonenc, va tornar-se a fer realitat el reconeixement a la creativitat artística i imaginativa dels xiquets i xiquetes castellonenques amb el lliurament dels premis als alumnes i centres guanyadors i la presentació del 20e volum que, amb l’auspici de l’ajuntament i l’editorial Bromera recull les 39 històries que, entre les més de 1000 presentades, el jurat va considerar meritòries.

Si en aquell any del 2005 ens hagueren dit que un premi literari infantil, escrit pels mateixos xiquets arribaria a tenir una continuïtat en aquest 2025 i que per 20 anys i malgrat totes les dificultats hagudes estaria més viu que mai, tots haguérem pensat que allò seria una fita inimaginable: però no, ahir va tornar a demostrar-se amb la implicació de múltiples institucions locals i autonòmiques que el premi i sobretot el record envers la figura del nostre estimat Vicent Marçà, continua estant a la ciutat més viu que mai.

Vint edicions del premi ens recorden als adults i, sobretot han de servir com a lliçó pels xiquets de la nostra ciutat, d’allò que tantes vegades deia Vicent, que la vida estava plena d’oportunitats i que calia aprofitar-les. Un premi que de segur continuarà a partir d’ara encara més viu, inspirant a futurs participants a ser aventurers, a explorar, somiar i descobrir.

Ahir tancàvem amb orgull, estima i satisfacció col·lectiva una nova edició i amb la fotografia final de grup de tots els implicats en aquest comboi, a la vegada obríem una nova edició, la 21, la que tot just d'ací a un any, tornarà a omplir de nous escriptors i escriptores infantils aquest grandiós escenari del nostre Auditori i una nova publicació ficarà en negre sobre blanc un bon nombre de noves històries que faran confluir en aquest premi que, quasi sense poder imaginar-ho s’ha convertit en molt més que un record al mestre i a l’amic, els tres eixos principals que mantenen i consoliden aquesta moguda, l’escola, la literatura i el valencià.

Des d’ací us convide a llegir aquest “pont de l’amistat” títol genèric d’aquest vinté recull, o qualsevol dels 19 premis anteriors, narracions publicades de molts i molts menuts que s’han anat fent grans, i on ben segur trobareu les llavors i les espigues d’un hui i un demà ple de lletres i mons impossibles, o tal vegada possibles?

Un bon motiu aquest de l’edició del vinté premi Vicent Marçà per, grans i menuts, endinsar-nos en la lectura d'un llibre sense distraccions, concentrant-nos en les paraules, submergint-nos en altres mons d'innovació i creativitat literària que, fins i tot arriba a desafiar per moments i en diferents relats els conceptes preestablerts. Per altres vint anys i molts més!

Tarancón i Reig, dos personatges, dues cares oposades…

A la manera d'entendre les relacions interpersonals i polítiques, i també les activitats de govern i d'administració, caracteritzada per la coerció i el dirigisme estricte envers els subordinats, que pretén l'obediència absoluta dels manaments, se l’anomena autoritarisme. Consisteix en un excés d'autoritat que exigeix ​​la submissió plena de la ciutadania a les decisions del poder siga polític o a vegades també religioses.

Famós per les seues disputes amb el règim franquista el cardenal Tarancón incús després de la seua dimissió de la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola i ja retirat a la seua Borriana natal, va continuar denunciant en manifestacions públiques “l’autoritarisme de la política i l’església espanyola” continuant per molts anys sent qualificat de “rojo, un enemigo del Régimen y un compadre de los independentistas”.

En aquesta línia tot just hui fa 40 anys, va publicar a la revista “Vida Nueva” una carta que encara hui vistes les darreres afirmacions del que va ser bisbe de la nostra diòcesi, Reig Pla, té plena vigència, ja que en aquella afirmava que l’església mantenia els hàbits autoritaris, malgrat el canvi d’actitud que feia anys demanava el Vaticà II i el nou règim pluralista i democràtic que el poble espanyol havia triat a la mort del general Franco.

Segons el cardenal, allà pel 1985, els governants i dirigents espanyols, polítics i molts eclesiàstics no estaven acostumats a dialogar, eren radicals i exclusivistes en el temperament i, sobretot, destacava que eren molts els qui es creien estar en possessió de la veritat volent aprofitar el seu poder per a imposar-la, i que moltes vegades aprofitaven la seua autoritat per a aplicar una imposició injusta i, en el cas de l’església, un dogmatisme a voltes més que intolerable, exigint als dirigents religiosos un canvi d’actitud, reconeixent el pluralisme i respectant totes les tendències, convidant a abandonar hàbits i actituds que no podien compaginar-se amb les orientacions del concili i que, a parer seu, no eren correctes.

Tot un avançat pel seu temps i del que molts dirigents religiosos actuals haurien de prendre exemple, començant per l’emèrit bisbe d’Alcalà i tristament recordat a Castelló, Reig Pla que, aquesta mateixa setmana, s’ha vestit de glòria afirmant que: “la discapacitat és herència del pecat i del desordre de la natura”, una declaració que com a mínim podem considerar-la com a profundament ofensiva, estigmatitzant i completament allunyada del model d’una societat inclusiva.

Tot i ser unes declaracions totalment fora de lloc i incomprensibles per un catòlic cristià, venint de qui venen no resulten massa estranyes, ja que qui va ser bisbe de Sogorb-Castelló al llarg de la seua trajectòria ha realitzat en diferents vegades i ocasions, malauradament comentaris molt polèmics i desafortunats, sobre l'homosexualitat, l'eutanàsia o la pederàstia. "Les joves aniran a l'infern si vesteixen provocatives", "el divorci és contagiós i una plaga social" o "l'avortament és com l'Holocaust" són només algunes de les seues perles...

Hi hauria el bisbe Reig de llegir-se les memòries de Tarancón i aprendre que no es pot parlar així de ningú, perquè el que cal fer és defensar la dignitat de les persones i la inclusivitat.

La raó és que com afirma el senyor Jesús Martin, director general de Drets de les Persones amb Discapacitat, organisme dependent del Ministeri de Drets Socials, "els púlpits no poden ser espais per estigmatitzar sinó per promoure el respecte als drets humans a tota la ciutadania sense excepcions".

Dos personatges molt lligats a Castelló i que ara tornen a ser protagonistes antagònics, l’un Tarancón en complir-se 40 anys d’unes declaracions més que actuals, l’altre Reig per acaparar protagonisme tirant per l’aire el sentit comú, l’un per la renovació i pel canvi que venia del Vaticà II, l’altre ancorat encara al nacionalcatolicisme...

Tarancón va ser un home lliure. Un home de diàleg i de paraula, que sabia intuir els camins que ell i l'Església havien de fer, per construir una societat reconciliada, justa i lliure, Reig Pla com a pastor hauria d’emprar com a mínim un llenguatge respectuós i digne cap a les persones, de segur que els catòlics creients eixiríem guanyant.

Sembla que la cosa no té fi…

Difícil entendre el perquè, però la realitat és aquesta. Va ser allà pel 1968, fa quasi 60 anys, quan va crear-se l’Arxiu Històric Provincial de Castelló; amb posterioritat el 1983 va ser transferit a la Generalitat Valenciana i dos anys després va ser catalogat com a BIC.

Al llarg de la seua història els seus fons que van des de documents judicials, notarials o registrals fins documents privats, passant per documentació de l’administració central o institucions sindicals, han anat canviant de lloc des de l’edifici del carrer Major a la biblioteca pública de Rafalafena, passant pels soterranis del servei territorial de cultura de l’avinguda de la mar.

Va ser acceptada pel Ministeri d’Economia i Hisenda allà pel 2010 la donació per part de la Diputació de Castelló de l’immoble que durant uns anys va ser ocupat pel Col·legi Universitari, ubicat a la partida de Bovalar, a tocar de la carretera de Borriol, per crear un nou centre. Van haver de passar encara quatre anys perquè en els pressupostos generals del 2014 aparegueren 12 milions per licitar i iniciar les obres, començant els projectes d’adequació de l’edifici l’any 2015 i donant-se com a final d’obra l’any 2018.

Tanmateix, les obres no van començar fins al desembre del 2020 i, després d’una inversió de més de 13 milions, finalment als inicis de l’any 2023 el Govern Central va donar per concloses les obres, signant-se un conveni entre la Conselleria de Cultura i el Ministeri, deixant en mans de l’administració autonòmica les gestions per ficar en funcionament l’espai.

Les eleccions del 2023 i el canvi de color del govern van frenar la posada en marxa de les instal·lacions, deixant “a l’aire” la creació dels mecanismes necessaris per a garantir l’obertura del centre, la creació de la plantilla de personal necessària i el trasllat de la documentació.

Va ser a la fi del mes de gener d’aquest 2025 quan després de dotar la nova seu del mobiliari i l’equipament necessari, el ministre de Cultura Ernest Urtasun va lliurar definitivament les claus de l’edifici a la Generalitat Valenciana, en concret al conseller d’Educació i Cultura, el senyor Rovira.

Semblava que 15 anys després de disposar d’un edifici a reformar, 2 anys després de finalitzades les obres i més de 13 milions d’euros invertits, Castelló per fi tindria un nou arxiu històric provincial.

Però no, ja en aquell moment del lliurament de les claus cap de les dues administracions, ni la central ni l’autonòmica, van ficar data a l’obertura. De manera que, ara quasi mig any després de la darrera visita del conseller a l’edifici Castelló encara és l'única província espanyola sense que tinga una seu pròpia per aquest tipus d’arxiu.

La Conselleria de Cultura i el senyor Rovira al seu capdavant no ha sigut capaç de complir amb les seues obligacions agilitzant una infraestructura imprescindible no només per la ciutat, si més no també per a les comarques castellonenques.

Que després de tant de temps, i malgrat totes les accions necessàries que no dubte requereixen el seu temps, que aquest edifici romanga tancat és una mostra més de la falta de compromís del Govern del senyor Mazón amb les necessitats culturals del nostre territori.

No tinc per què dubtar del que ens diuen una vegada i una altra des del govern municipal, que 2025 sens dubte serà un any que marcarà un abans i un després en els annals de la ciutat pel que respecta a l’obertura d’importants dotacions com els col·legis Mestre Canós i Elcano, la inauguració de la Ribera del Riu Sec i Ferrandis Salvador o la compra del Rex, les reformes de Correus, del Mercat Central i la finalització de la ZB, però el temps passa de pressa.

Temps per venir futur. Només cal recordar que del 2025 ja han transcorregut el dia d'avui 140 dies, i la realitat és que allò que hui ens ocupa, l’obertura de l’arxiu històric, continua sense data a l’agenda del conseller de cultura.

Digueu-me incrèdul, però jo soc dels que pense que a la vida hi ha dos tipus de feina: la productiva i la improductiva. Preveure el futur és fàcil, la llengua no té os diuen al meu raval; treballar i fer feina amb eficiència i eficàcia.

Espere i desitge senyor conseller, i de passada també del nostre equip de Govern municipal, que no es faça realitat allò que tantes vegades he sentit “si vols fer riure algú, només fa falta que li expliques quins són els teus plans de futur”.

 

Orgànic… no és tan difícil!!!

Allà pels inicis de l’any 2017, fa ja més de 8 anys, sent regidor d’ordenació del territori Rafa Simó, l’Ajuntament de Castelló en una prova pilot, va instal·lar en tres districtes diferents de la ciutat, centre, nord i oest, una cinquantena de contenidors marrons, que venien a unir-se als grocs i als verds, per la recollida selectiva de residus orgànics d’origen domèstic, restes de menjar cuinat o no, com ara carn, peix, closques, fruita, verdura i aliments caducats, restes de café i infusions, restes de jardineria i paper amb restes orgàniques.

La finalitat era ben clara, que la ciutadania agafàrem l’hàbit de separar els residus orgànics que generem diàriament, que suposen entre un 40% i un 50% de les escombraries que acabem llençant al contenidor comú, per aconseguir millorar el reciclatge, la neteja de la ciutat i crear compost aprofitable pels jardins de la ciutat.

No semblava roïna la idea, que va complementar-se amb la repartida de manera gratuïta de més de 2000 poalets marrons per a ser usats als domicilis. Castelló pujava al carro “de l’orgànic”.

No se va publicar mai el resultat d’aquesta experiència pilot, però no deguera ser gens negativa, ja que poc més de tres anys i mig després, l’1 de setembre del 2020, allò que va nàixer com a prova pilot, formant part de l'estratègia d'Agenda 2030 i dels objectius de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides, ara de la mà del nou regidor de reciclatge i gestió de residus, el senyor Ignaci García, va convertir-se en definitiu, instal·lant-se per part de l’empresa Contenur més d’un miler de contenidors marrons, model oval 2000 amb pedal i palanca, per tota la ciutat, convertint-nos “en teoria” en una de les primeres ciutats en la separació d’aquest tipus de residus, suposant una clara aposta de l’ajuntament per la sostenibilitat i la millora en la gestió de recursos, amb un objectiu a mitjà termini d’aconseguir separar 20.000 tones anuals d’aquest tipus de residu.

He trobat per algun lloc que en el primer any de funcionament van ser unes 2.600 les tones recollides gràcies a l’esforç d’un projecte d’educació ambiental, “un marrón de todos” que a través de més de 150 accions formatives i informatives a peu de carrer, centres educatius, començos, associacions i hostaleria, van dur-se a termini per tota la ciutat.

I els anys van passant, i les dades publicades els darrers mesos de 2024 demostren que mentre la recollida de residus sòlids urbans no para de créixer, la recollida d’orgànic continua estancada, al voltant de 2.500 tones.

Si ens preguntem pel motiu d’aquest estancament, és ben senzill d’entendre. Allò que es diposita al contenidor marró no és, en un alt grau, el que realment ha d’anar al contenidor marró. Només cal que n’obriu un en qualsevol moment i mireu el seu interior. Els residus que allí apareixen són de tota classe, fins i tot restes d’obra.

I això, en aquests moments, transcorreguts més de 8 anys des de la seua implantació, no podem dir és fruit del desconeixement de quins residus poden ser dipositats i quins no, si més no és fruit de l’incivisme dels veïns.

Sembla que l’Ajuntament ha trobat la solució i que aquesta s’aplicarà en un termini no massa llunyà, no sent altra que modificar els contenidors marrons de manera que disposen d’un control d’obertura, que no puguen obrir-se si no és mitjançant l’ús de la targeta ciutadana, quedant registrat l’usuari que hi deposite els residus, un ús que s’afegirà al càlcul de les bonificacions en la tassa municipal del fem que s’ha de pagar a l’any següent.

Sembla que no estiga mal pensada la idea, però tinc els meus dubtes si aquest nou sistema facilitarà la vida al ciutadà o, tal vegada, siga una altra molèstia més, ja que els veïns haurem de portar la targeta o l’aplicació en el mòbil per obrir el contenidor i dipositar la bossa. Especialment molest crec que pot resultar per a les persones molt grans, que hauran d'estar pendents d'una targeta per llençar les restes orgàniques al contenidor…

El fet que la ciutadania diposite correctament els residus que genera al contenidor adequat és fonamental per entrar a l'economia circular, on els materials es reciclen, però en el cas dels residus orgànics compostables, en aquests moments, ni tan sols la majoria de les bosses emprades per a depositar els residus són compostables.

Cal fer un esforç, cal que cada dia, tot i que sempre hi haurà, en siguen menys els veïns que encara llancen els residus de manera mesclada al contenidor gris, que separem i reciclem, és veritat puga ser una mica molest al principi, però no és tan difícil acostumar-se, és qüestió de voluntat…

Una inauguració amb avionetes inclosa i dos Lleons…

Tal dia com ahir dotze de maig de l’any 1985, va “caure” en diumenge i la notícia a Castelló va ser la inauguració de la nova creu del Bartolo. Sembla que fos ahir, però ja han passat 40 anys.

Una creu que aixecada per subscripció popular venia a substituir a la beneïda en un dia gens plàcid l'octubre de 1902 i dinamitada el dia 17 d’agost de 1936, i que va marcar el principi i el final d’una etapa convulsa i trista pels castellonencs.

Al cim de la muntanya de Sant Miquel, en el conegut Montsoriu o Alt del Colomer, entre els límits de Benicàssim i La Pobla, a 700 metres sobre el nivell de la mar, encara hui podem contemplar vigilant des dels 24 metres d’alçada la creu de formigó armat que amb un pes superior a les 90 tones i un cost de 10 milions de les antigues pessetes que, entre altres motius més o menys religiosos, constitueix un homenatge i agraïment a aquells que amb molta il·lusió van lluitar fins a aconseguir allò que semblava quasi impossible, consumant-se tot just ahir feia 40 anys un projecte al qual van contribuir moltes persones i de localitats diferents.

La inauguració va estar precedida d’una romeria que, des del Monestir del Desert de les Palmes i fins “el Bartolo” va congregar des del bisbe Cases Deordal fins a un gran nombre de fidels i curiosos que van voler ser testimonis presencials de l’acte.

No faré ara ací una detallada descripció del moment inaugural, per això estan les hemeroteques, però sí que voldria en record d’aquell dia de fa quaranta anys, fer-me ressò d’unes quantes anècdotes del moment.

Així cal recordar com entre els presents es trobava la senyora Maria Falomir, veïna de Borriol, una de les poques supervivents i testimoni de la benedicció de la primera Creu, quan ella tenia 11 anys i a la que va acudir en companyia dels seus pares i germans.

També es recorda el mal oratge del dia, que no va permetre massa floritures, i malgrat que no va poder-se dinar als voltants de la creu com estava previst inicialment, no va ser impediment perquè els membres de la Junta de reconstrucció, comboiaren als voltants del Desert una modesta però entusiasta festa, amb entrepans, vi, begudes, “coca” i moscatell, per tots.

O el record de com des de Benicàssim, de bon matí, va partir una expedició organitzada pel Centre Excursionista d’aquell poble fins a la mateixa base de la Creu.

La nota simpàtica de la jornada va estar, sens dubte, la proporcionada pels pilots de l’aeroclub de Castelló que volent recolzar i col·laborar van sobrevolar el cim del Bartolo i la Creu, amb 6 avionetes, fent diferents passades en cercle i rellevant-se els pilots en tres ocasions.

I una darrera casualitat. Recordem com la primitiva Creu va ser erigida amb motiu del jubileu del nou segle XX, l’any 1902 com a resposta a la crida de l’aleshores Papa Lleó XIII, en l'encíclica “Tametsi futura prospicientibus" en la que ens recorda que cal propagar i difondre l’amor a Jesucrist i el valor de la Redenció i com “les creus” en són un element més que simbòlic.

Un papa de llarg pontificat i que va portar un apropament de l’Església a les realitats del món modern. A casa nostra per difondre l’amor a Crist i seguint les instruccions papals, no només va erigir-se la creu, si més no va iniciar-se un pelegrinatge anual fins aquell lloc dels fidels castellonencs, que en l’actualitat es continua celebrant el darrer diumenge d’octubre.

Només quatre dies abans de complir-se el 40 aniversari de la segona Creu, un nou Papa va ser elegit pel conclave cardenalici i, vet per on, el cardenal Robert Francis Prevost en ser elegit pren el nom de Lleó XIV, evocant el lideratge i compromís social de Lleó XIII, artífex indirecte de la nostra Creu.

L’amor redemptor de Crist manifestat en la Creu del Bartolo continua sent un testimoni mut de tots aquells que van contribuir a la seua segona realització, a la vegada que, 40 anys després de la seua inauguració, s’ha convertit per creients i no-creients en una de les imatges més emblemàtiques de les nostres terres.

Tres-cents divuit anys d’un mal dia…

Tal dia com hui, un 12 de maig de 1707, fou un dia tristament històric per Castelló. Estem en plena guerra de Successió iniciada el 1701 després de la mort sense descendència de Carles II, el darrer dels Àustries, que va deixar com a hereu del tron el net de Lluís XIV de França, Felip de Borbó, mentre l’emperador Leopold I de la casa d’Àustria, reclamava el dret de successió per al seu fill Carles, conegut a casa nostra com l’arxiduc Carles.

Així, mentre la corona de Castella dona suport al Borbó, la por d’implantació d’un regne absolutista va fer que la corona d’Aragó que comptava amb el suport del Principat de Catalunya, dels regnes de València i Mallorca, i els territoris de Sardenya, Sicília i Nàpols, va acabar prenent partit per la causa austriacista.

En principi l’Ajuntament de Castelló, seguint les instruccions del Batlle sembla va apostar pel rei francés, aportant uns diners per atendre les despeses de la guerra i fer front als avanços dels “maulets” que cada vegada s’apropaven més a les nostres terres. Aquests dominis i conquestes van fer créixer a les classes populars castellonenques el favor envers l’arxiduc Carles, obligant el poder municipal a abandonar la ciutat.

Castelló es preparava per a la guerra i a la fi de 1706 l’església de la Sang va convertir-se en magatzem de munició, traslladant-se el Sant Sepulcre a la capella de la Comunió de l’església Major.

En juny de 1706 Carles és proclamat rei d’Espanya a Madrid i a l’agost és Felip qui recupera la capital obligant a les tropes de Carles a replegar-se cap a València on jurant els furs va ser proclamat rei.

Tanmateix, la derrota d’Almansa d’abril del 1707 va suposar l’inici del final, la guerra arriba a les nostres terres, el 8 de maig cau València i el 12 de maig, tot just hui es compleixen 318 anys, el duc de Berwick és rebut pacíficament a Castelló, forçant un impost i decretant l’enderroc de les muralles, a més a més d’haver de sufragar el desenrunat, per evitar que la vila tornara a ser un reducte per l’enemic, a la vegada que s’elegeix una nova corporació municipal de patent filiació borbònica, addictes a la monarquia francesa, personatges d’alts nivells de renda.

Tot i això, el Borbó estava més que enfadat i no content i com a conseqüència directa de la batalla d’Almansa, a més d’incendiar i arrasar Xàtiva, i prescindint dels possibles aliats al regne, el 7 de juny signava el decret de Nova Planta, mitjançant el qual s'abolien els històrics furs, base del govern autonòmic i que regien les terres valencianes des de temps del rei Jaume I, substituint-los per les lleis que regien a Castella.

318 anys es compleixen hui de l’obligació d’usar el castellà com a llengua administrativa, religiosa i escolar, arribant-se a través d’un decret de l'Ajuntament “botifler” castellonenc a traduir les ordenances municipals, les populars “ordinacions", del valencià al castellà, a la vegada que implantava els poders, governatiu-judicial, financer i militar.

A Castelló el Nou Decret va suposar la creació de tres governacions: la castellonenca, la de Morella i la de Peníscola, ficant-se al capdavant de cadascuna per controlar el territori, un corregidor representant de la corona.

L’adhesió borbònica del nou ajuntament castellonenc va manifestar-se d’immediat fent-se notòria en la solemne recepció que el setembre de 1712 va fer-se al cos del mariscal duc de Vendôme que va morir a Vinaròs, segons tradició popular “d’un enfit de llagostins”, sent breu l’estança del cadàver a la ciutat, sent traslladat a l’Escorial.

Mai va visitar el rei Felip V la ciutat al llarg dels més de 40 anys del seu regnat i 275 anys més van haver de passar perquè al País Valencià recuperarem, en part, la voluntat autonòmica i la identitat diferenciada com a poble històric, amb l’aprovació, per un altre Borbó, ara Joan Carles I, de l’Estatut d’Autonomia de 1982.

Frases, pensaments i paraules. Qui t’ha vist i qui et veu!

En el món accelerat en què vivim, els líders polítics, en tots els àmbits, des de l’internacional al local, en moltes ocasions han estat fonts inestimables de motivació i saviesa?, sobretot per aquells que clarament es manifesten com a incondicionals.

Tal vegada la seua capacitat per destil·lar anys d’experiència en moltes i diferents accions públiques els ha fet, fins i tot en més d’un cas després de desaparéixer de la vida pública, oferir exactament les paraules adequades, o cal dir encertades?, en els moments precisos; dit en paraules del poble “estar a les caigudetes”, intentant condensar les seues experiències vitals, fracassos i triomfs, en frases impactants, que analitzades en detall, ens ofereixen una mirada a l’interior de les seues ments, i això ens permet, en qüestió de segons, repassar mentalment tota la seua vida pública.

Aquest fet de llançar frases que intencionadament busquen deixar una empremta al seu darrere, no són exclusives dels polítics, trobem casos semblants en el món del cinema, de la música o de l’esport, però tal vegada, les més clàssiques són les atribuïdes als polítics.

 “Los políticos son iguales en todas partes. Prometen construir un puente incluso donde no hay río” atribuïda a Kruschev, “Puedo prometer y prometo” del recordat Adolfo Suarez, o aquella més escatològica i propera de l’expresident de la Diputació de Castelló el senyor Carlos Fabra “ He comprado el 27.931 y, si me toca, me toca me sacaré la pirula y mearé en la sede de Izquierda Unida”, en serien uns clars exemples recordats per tots i que van, en el seu dia, assolir un impacte mediàdic. 

En aquesta línia, i tal vegada amb un objectiu que va més enllà de la simple comunicació d’un missatge específic, tal vegada per anar madurant la idea i defensar una postura molt particular, l’expresident de la Generalitat i exlíder del PP Valencià, el senyor Francisco Camps, va protagonitzar ahir en el marc de l’espai Veles i Vents, lloc emblemàtic i epicentre icònic de la Marina del port de València, un acte qualificat oportunament com a “multitudinari” tot i que els mateixos organitzadors han reconegut que van congregar-se un millar de persones, per llançar el seu projecte de “tornar a presidir el PPCV” i així recuperar la força del partit.

Tot sembla estava més que mesurat, des del lema “30 años de compromiso”, passant per la música en directe dels anys ’80 i ’90, crec vaig escoltar per televisió de fons en un moment en què el periodista es feia resó de la notícia “A quien le importa” d’Alaska, fins als convidats, històrics dirigents del partit, amiguets com Fabra, Rus, Castedo, Martínez o Aparisi, alguns d’ells tristament recordats a Castelló i que no van tenir cap inconvenient en definir-se com “el verdadero Partido Popular”.

Va cridar-me l’atenció i vaig pensar si no hi hauria un alt grau de cinisme quan Camps va dir que “el seu era un projecte no personal, sinó col·lectiu” per fer realitat el somni de molts valencians, però, tanmateix, aquell moviment “campista”, a ningú se li escapa que és tot un desafiament al poder orgànic de l’actual Molt Honorable Carlos Mazón, a qui pilla en el pitjor moment polític.

Al meu raval actuar com sembla ho va fer ahir el senyor Camps i tots els seus “palmeros” té un nom, ser un aprofitós, perquè vist des de la distància i sense cap interés especial en què les coses li vagen bé o malament políticament parlant,  voler traure un benefici aprofitant unes circumstàncies que sembla se li presenten prou afavoridores i fer-ho sense cap mena d’escrúpols, només ve a demostrar com van ser i com volen tornar a ser-ho.

El Partit Popular del País Valencià té ara un problema afegit. Tot el comité executiu autonòmic malgrat voler tirar endavant una normalitat, “el cambio se cumple” veu com muntat el circ mediàtic de la Dana, “li creixen els nans” i, el que semblava impossible fa un temps ara pot succeir.

Doncs res, perquè hui diumenge, i els dies, setmanes i mesos venidors no els siguen tan traumàtics, als amics del PP els hi deixe unes darreres frases o pensaments “No hi ha mal que cent anys dure”, “Que Déu els pille confessats”!

Un pou de saviesa…

Un home polièdric i molt xarraire, que duia l’humanisme per bandera i que feia tot un goig escoltar-lo ens ha deixat aquest divendres. Un home que sempre que el buscaves hi estava, un gran difusor de la cultura en general i castellonenca en particular i que mai va perdre l’fany de bussejar, de buscar i de mirar més enllà.

Valencià en el seu origen però castellonenc de tot cor i que barrejava perfectamente història, viatges, etnografía i cultura popular, persona clau en el Castelló de la segona meitat del segle XX i primers anys del XXI, pioner en conectar el món cultural, fester i acadèmic. Ha mort un gran llibreter, un referent a la ciutat, Salvador Bellés Sabater

Anit vam perdre un homenot, un repositori de coneixement, un motor social, un disc dur amb una memòria enorme, un dinamitzador cultural fora mida, un comunicador de la cultura, una figura que involuntàriament va fer possible que jo, i altres com jo, estiguem fent ací el que estem fent.

Nascut a València, amb uns orígens humils, va viure uns moment profundament delicats que va saber sublimar a la realitat, convertint-se en un humanista d’arrels populars, d’un poble Castelló,  sent connector entre les institucions, convertint-se per molts anys i sempre treballant des de l’ombra en conseller de diferents afers.

Un comunicador nat que reivindicava una societat crítica, responsable i alegre emprant al llarg de la seua llarga vida molts altaveus per fer-ho possible, des de la seua joventut com a cronista local, organitzador esportiu o locutor radiofònic, a la vegada que entusiasta de la literatura i els llibres, fins als seus darrers anys com a autor de diverses publicacions que van veure la llum principalment entre els anys 2000 i 2015.

Vaig coneixer-lo fa més de 50 anys quan jo era estudiant i ell el gerent llibreter de la llibreria Armengot.

Per la meua joventut no vaig gaudir dels espectacles i figures que de la seua mà, i de manera paral·lela en la seua faceta d’empresari, arribaren a la nostra terra, El “Tombatossals”, “l’Hostal de la Llum” o el “Bohio” aleshores em venien grans.

La meua relació amb Salvador va fer-se més estreta als inicis dels anys 90 del segle passat, quan va entrar a formar part de l’equip del regidor de cultura Miguel Àngel Mulet com a assessor i gestor cultural, en temps de l’alcalde José Luís Gimeno, anys en que jo per pura casualitat formava part del Consell Municipal de Cultura.

Van ser un anys en què Salvador Bellés  dinamitzava i supervisava la vida cultural castellonenca, coordinant concerts, recitals, exposicions, conferències, publicacions i tot allò que ens feia crèixer culturalment. De la mà de Belles vaig compartir jurats de premis de poesia amb personatges tant importants a la nostra ciutat com Sánchez Adell, Manuel Rozalén, Ramón Godes, Jose Mª Arauzo, Manel García o Jose L. Aguirre… i que mai pensava arribaría a conèixer i menys encara departir coloquialment en moltes ocasions, fins i tot arribant a compartir taula i sobretaula als salons del Casino Antic. És aquest un deute mai pagat a Salvador…

Del pou de saviesa que era l’amic Bellés, com supose haurà passat a moltes altres persones, he begut molt i molt. Amb la lectura dels seus llibres  “Seres Humanos”, "Hombres i mujeres de Castellón”, “Familias de Castellón” o “El humo de los barcos”, recopilació de dades i característiques humanes de personalitats de la cultura, la política, la ciencia o el comerç, o dels més de 35 números publicats de “Castelló Festa Plena”, he conegut més i més la meua ciutat, els seus veïns i la història i les nostres tradicions més arrelades. Els seus escrits m’han ajudat a estimar encara més el meu poble. Això, Salvador és mèrit teu.

Se’n va un gran home, un amic, un pou de saviesa, un personatge clau a la ciutat en la nostra història recent, una persona que treballant sempre des de l’ombra, sense proposar-s’ho ha ajudat a construir un Castelló més pròsper i més modern, un home que des d’ahir, estic segur comboia amb tants i tants altres personatges del nostre poble que el van precedir, tertúlies al més enllà. Descansa en pau, el teu record és de tots…