Missa estacional

Amb motiu del tancament de l’any  jubilar Marià de Lledó considerat així des del 2008, quan hi haja coincidència del 4 de maig en diumenge, i commemoració del primer centenari de la coronació de la nostra Patrona, hui, a la cocatedral de Santa Maria s’ha celebrat allò que abans de la reforma litúrgica impulsada pel Concili Vaticà II s’anomenava pontifical i ara missa estacional.

Així ho anunciava el “programa oficial: “11.00h. En la Concatedral de Santa María, solemne Misa Estacional, presidida por el Excmo. y Rvdo. Mons. D. Casimiro López Llorente, Obispo de la Diócesis de Segorbe-Castellón”.

Si a un fidel creient castellonenc, un cristià corrent, d'una cultura religiosa mitjana, li haguérem preguntat com s'anomenava la missa solemne  que havia de presidir el bisbe el dia de la Patrona, és molt probable que ens haguera dit  que és la Missa Pontifical, i és que encara hui  està en boca dels fidels la referència al fet que la celebració eucarística presidia per un bisbe, és un pontifical. Han passat molts anys des de la fi del Vaticà II, però en són molts els fidels que no han actualitzat el llenguatge.

La reforma litúrgica va canviar l'expressió Missa Pontifical per Missa Estacional. "Pontifical" fa referència, com hem dit, al fet que està presidida pel bisbe. És correcte, però es queda una mica curt. “Estacional”, però, fa referència a la reunió de tota l'Església Local presidida pel bisbe, concelebrada pels preveres, amb la participació del Poble de Déu. La Missa Estacional és la manifestació més visible i perfecta de l'Església Local, que, en comunió amb tota l'Església Universal i sota la guia del bisbe, avança en la seua fe.

Una missa, la de hui, solemne que s’ha allargat per més d’hora i mitja, celebrada pel bisbe, monsenyor López, qui ha ocupat el tron de la cocatedral, amb les cerimònies, com a mínim curioses, prescrites al “Caeremoniale Episcoporum"

El "Cæremoniale" suposa una gran parafernàlia, començant perquè que els canonges estan investits amb les vestimentes del seu ordre; els dignataris, dels quals el primer actua com a sacerdot auxiliar, amb les capes; els de l'ordre sacerdotal amb casulles; els de l'ordre diaconal, en dalmàtica; i els subdiaques en túnica sobre l'amit i la sobrepellís o el penyal. A més, crec que un diaca i un subdiaca amb les vestimentes regulars i un mestre de cerimònies han ajudat el bisbe. I  per si no n’eren prou s’han afegit acòlits que subministraven el llibre, la mitra, el bàcul, l’encensari i les espelmes i fanals.

Independentment de tota la parafernàlia que comporta aquest tipus de celebració, un dels moments més esperats de la missa ha estat l’homilia, on s’havia de fer palés el ministeri episcopal, el ministeri litúrgic del bisbe. Una homilia, que els fidels ja esperàvem fora en castellà, que és l’única llengua que ha demostrat amb el pas dels anys estimar el nostre bisbe, tot i que Lledó i Perot segur que eren i són d’arrels valencianes. Flac favor pel fidel poble senyor bisbe!!!

Una homilia, segurament molt íntima, preparada i viscuda pel bisbe, on ha donat a entendre que l’amor és el motor de la vida i que és a través de la Mare, la via directa per arribar Déu, però que crec ha mancat de connexió amb el poble, que ha resultat una mica bastant freda, llunyana, ja que ha estat íntegrament llegida, amb un to monòton de lectura que, per moments, costava fins i tot seguir.

Crec que el bisbe, davant un poble fidel, nombrós, tot i que no ha arribat a omplir de gom a gom Santa Maria, ha perdut l’oportunitat de mostrar uns aspectes teològics i fins i tot litúrgics atraients, que li hagueren permés portar millor una bona pastoral a la seua església.

No és estrany que amb tot el que ha suposat la missa estacional no hi haja hagut massa presència de gent jove. Ni tan sols “com a espectacle” l’acte ha estat capaç d’atraure el jovent que ha preferit altres opcions abans que "la missa estacional".

Un acte on ha mancat rellevància en allò que s’escoltava de boca del bisbe, i on resultava molt difícil, entre tant encotillament, entre tanta litúrgia antiquada, entre tanta “revestida”, sentir-se esperonat per dur a terme una tasca divina, l’avenç del regne de Déu a la terra amb la força i ajuda de la Mare de Déu de Lledó.

Amb tots els meus respectes, senyor bisbe, que ha fet vosté hui perquè “la seua església” siga reflex d’un futur encoratjador? Els més grans necessitem un lideratge bíblic que ens guie i la joventut demana una església, un pastor, que entenga la nova cultura, les noves necessitats, en un món creixent de secularisme i humanisme que pot arribar a ofegar-los. Pel bé de tots senyor bisbe, feu-ho mirar.