Nom exòtic… plat curt!

No m'he considerat mai un sibarita, una persona que busca els plaers de la vida amb molt de luxe i refinament, per això, a l’hora de menjar mai he tingut un gust delicat i exquisit paladar, no he estat allò que diem un bon gastrònom o més refinadament un gurmet.

Quan he anat a dinar o sopar fora de casa per les circumstàncies que siga no m’he preocupat gens ni mica de conéixer amb antelació els plats de l’establiment, i si aquells eren significativament refinats, fins o sofisticats. Quasi sempre m’he fixat més en l’atenció del personal i la quantitat servida en cada plat demanat i, per descomptat en la relació servei-preu.

Per això mai he entés el concepte, cada vegada més estés, d’alta cuina ni tampoc mai m’ha atret conéixer o visitar algun dels restaurants on els cuiners amb llarga i ampla experiència són més que famosos.

Com molts de vosaltres he sentit parlar i vist en més d’una vegada per televisió als germans Roca, Martín Berasategui, Dabiz Muñoz, Quique Dacosta Juan Mari Arzak o Carme Ruscarella, però sempre m’ha semblat que allò que ells fan i que és conegut com a “tècniques d’avantguarda” aplicades a la cuina està prop del que coneixem com a “prendre el pèl”, és a dir, burlar-se de nosaltres o enganyar-nos de manera amistosa, sense tenir una intenció maliciosa, perquè més que donar menjar el que fan, a parer meu, és buscar sorprendre.

També les nostres terres tenen fama de bons cuiners i millors restaurants. De fet, la prestigiosa guia anual Michelin o d’estreles Michelin de la que tots hem sentit parlar, inicialment una guia de viatges amb un llistat de llocs per menjar i dormir, i hui, més de 100 anys després de la seua primera aparició, un catàleg de restaurants de gran luxe, incloïa fins ara tres restaurants provincials a l’elit gastronòmica internacional, Cal Paradís de la Vall d’Alba, Atalaia d’Alcossebre i Raül Resino de Benicarló.

Tot just aquests dies la prestigiosa guia acaba de fer pública la seua darrera valoració en la gala de lliurament d'estreles 2026, incloent-hi dos nous establiments castellonencs reconeguts amb una estrella Michelin, el restaurant Llavor, ubicat a Orpesa del Mar, i el restaurant Rubén Miralles, de Vinaròs.

No diré que qualsevol dels xefs dels cinc establiments provincials no tinguen un gran talent culinari, però anunciar els seus menús en alguns casos fins i tot amb el temps de duració d'aquest, al costat de noms de plats com Flam de carabassó, carabassó fumat, quisquilles i sopa agripicant, Raja amb mantega blanca, nyoquis de llimona i col·lagen cruixent, o Pintarroja, a all i pebre blanc, amb parmentier d'AOVE i espagueti de mar, d’entrada semblen un poc ridículs i extravagants, poc comuns i creats inicialment per cridar l’atenció.

I si no vols caldo dues tasses. Entre les novetats a afegir “Núvols de papallones” creació de Llavor o ”Fòssil de calamarsó” de Rubén Miralles que no diré no seran plats d’alta elaboració i espectacular presentació, però de segur que amb quantitat i contingut del plat simbòlica.

L’any 2018 el professor gadità José Berasaluce va publicar un llibre “El engaño de la gastronomía española” on tracta de descriure i interpretar els fets que han tingut lloc al voltant del 'boom' gastronòmic dels darrers anys, arribant a afirmar que “els restaurants de moda són espais de poder que manifesten la seua superioritat a través del luxe i l'ostentació generant un comportament bastard de classe”; no hi puc estar més d’acord.

Des d’ací a la vegada que felicite els xefs castellonencs guardonats per mantenir o incrementar les estreles, els demanaria que deixaren o no caigueren en el màrqueting, esnobisme, espectacle i banalització que sembla impera a l'actual moda gastronòmica, i en benefici de tots, practicaren una cuina, elaboraren uns plats de qualitat, sense noms tan exòtics i sobretot, amb prou contingut per a quedar no només de paladar si més no també amb l’estómac més que satisfet.