Els jardins botànics de Castelló…

El concepte de jardí té diversos usos. En la seua accepció “botànic” fa referència a un lloc on es cultiven espècies vegetals de diferents classes, generalment amb una intenció ornamental. S'accepta majoritàriament que els anomenats jardins botànics sorgeixen a mitjan segle XVI a Itàlia, amb la finalitat última de servir a l'estudi de les plantes medicinals i d’allí s’escampen per tota Europa, arribant a Espanya a mitjan segle XVIII quan l’arquebisbe de València Andrés Mayoral va fundar el primer Botànic al poble de Puçol; poc després es crearien el RJB, Reial Jardí Botànic de Madrid i el de València.

Per evolució podem afirmar que actualment cadascuna de les comunitats autònomes espanyoles compta amb un o diversos jardins botànics, grans espais vegetals que són escenaris que es podrien considerar museus d'història natural.

A Castelló mai no hem tingut un jardí botànic com a tal, en el sentit institucional modern; és veritat que al segle XIX, el camí de sortida cap al Grau, estava flanquejat per horts senyorials i residències burgeses que seguien l'estètica dels jardins d'esbarjo, amb varietat de plantes ornamentals i que, l'espai que avui ocupa el museu de Belles Arts i amb anterioritat la llar Sierrra d'Espadan, centre de referència de l'antic creixement urbanístic i agrícola de la ciutat fora de les muralles, va albergar un d'aquests jardins.

Un espai que sembla mai va funcionar com a jardí botànic públic com ho va ser i continua sent-ho el més conegut i proper a la nostra ciutat l'impressionant botànic de València entre els carrers de Quart i el passeig de la Petxina que acull plantes provinents dels cinc continents.

No obstant això, a finals del segle es crea el que avui dia encara és el veritable referent botànic de la ciutat, el Parc de Ribalta, dissenyat com a jardí per albergar espècies de tot el món i elements decoratius típics de l'època, com a bancs de rajoles, però mai ningú va considerar que aquell espai era un "jardí botànic". 

Però tornant al primitiu jardí de l'actual museu, potser alguna reminiscència del que va ser la trobem encara en algun dels xiprers que ocupen part del claustre enjardinat, o no?

Més encara, si Castelló, com no es cansa de repetir la nostra presidenta de la diputació, és en l’actualitat una província coneguda per la seua rica biodiversitat i el seu compromís amb la natura, cal preguntar-nos: existeixen  a Castelló jardins botànics que puguen ser considerats com autèntics tresors per als amants de les plantes i la botànica?

La resposta és afirmativa, cal deixar constància a més a més de l’ampli repertori botànic dels anomenats jardins dels sentits i del temps ubicats al recinte universitari de la capital, dels jardins exòtics del complex de Marina d’Or a Orpesa, de l’oasi natural dels jardins que envolten la imponent fortalesa del castell del Papa Luna a Peníscola o del jardí botànic Francesc Beltrán Bigorra, espai ubicat a tocar l’estació de tren de Nules.

Els coneixeu? Possiblement, la majoria, no. Aquests espais, gestionats tant per institucions públiques com privades, malgrat ser autèntics museus vius i refugis de biodiversitat essencials per a l'equilibri ecològic urbà, que proporcionen un respir de la vida ciutadana i alhora conserven la riquesa de la natura, massa vegades passen desapercebuts, sinó amagats ací, a la capital, i també als pobles.

Tal vegada és l’alt cost del seu manteniment, les alteracions de desenvolupament per impacte del canvi climàtic o les pressions urbanístiques, els problemes específics més greus als quals cal fer front.

Mantenir la diversitat vegetal és fonamental per a molts processos, fins i tot podria donar lloc a descobriments revolucionaris sobre aliments, medicines o materials en el futur, i malauradament a la nostra terra, aquest, el dels jardins botànics, sembla ser un element no prioritari. Llàstima!