Multitudinari/ multitudinària

S’han acabat les festes, “llàstima” per uns, “ja era hora” per uns altres. Tot depén dels ànims i disposicions en què s’han viscut o sofrit; però, siga com siga, en la visió d'aquestes, hi ha hagut unanimitat, han estat "unes festes multitudinàries amb actes multitudinaris…"

Multitudinàries en el concepte de gran nombre de persones reunides en un mateix lloc. Això és perquè la primera conclusió a la qual arribem poques hores després de sentir el darrer coet, és que la gran part dels actes, dels esdeveniments, de les manifestacions populars, dels concerts i coetades, que s’ha succeït al llarg dels darrers nou dies a la ciutat, han tingut una presència considerable, notable i significativa de gent.  La idea de “multitud” implica densitat, massa compacta de persones que, generant un primer impacte visual, també de vegades arriba a ser sonor i emocional.

I si multitudinari és un adjectiu que emprem per a descriure aquells actes que involucren grans quantitats de persones, és veritat que també a voltes s’ha emprat el terme de manera excessiva, descrivint esdeveniments o accions com “multitudinàries”, quan en realitat no va ser així. Fins i tot emprant el terme amb una connotació negativa, per tractar d’explicar accions no gens explicables.

La manera de dir les coses, fins i tot, pot arribar a canviar l'ànim i la disposició dels qui les escolten. Que la veritat ha de ser dita en qualsevol situació, d'això no hi ha dubte, però, la manera en què, per motius polítics, socials, econòmics o ves a saber quins, de vegades, aquests dies alguns actes han estat considerats com a “multitudinaris”, quan en realitat no ho han estat, ha provocat no dic grans problemes, però si en algun cas impacte entre els lectors o oients, i fins i tot, en algun cas, rebuig.

És el cas, per exemple, de l’explicació oficial donada, de la cancel·lació a meitat de l’acte de la visita del senyor Mazón a les Gaiates guanyadores, davant la situació de protesta que aquella visita va generar en una part del veïnat, que mai va arribar a ser n molt menys “multitudinària” ni tampoc violenta, ni en cap moment amenaçadora, això si, va tenir un caràcter de forta protesta. Què esperaven?

És increïble l’efecte que produeixen les coses que diem. La major part de les vegades no ens adonem del que diem i molt menys de les conseqüències. Les festes han estat “bones, encertades, populars, participatives, completes…” però de “multitudinaria” per exemple, no podem qualificar la romeria, ni tampoc l’assistència a les diferents sessions del Festival de Bandes, actes que van comptar amb gran assistència de públic, que van cobrir “de sobra” les expectatives generades, però d’aquí a considerar-los amb una assistència massiva, multitudinaris, hi ha una certa distància.

Per descomptat que cal valorar la bona voluntat de tots els membres del Patronat de Festes que han organitzat uns dies de festa enfocats a qualsevol públic, aconseguint dur endavant un complet programa d’activitats per tota classe de públic, i fent partícips tots aquells veïns que hi han volgut col·laborar, i que sense ells no s'haguera aconseguit mai el fi desitjat.

Però cal ser realistes, han estat molts els actes “que han eixit rodons”, que han agradat, que han tingut una gran resposta popular, però qualificar-los en algun cas, i justificar-los en algun altre, de   “multitudinaris” és, voler donar una espectacularitat o una explicació que, no arriba a convéncer…

I si alguna cosa crec ha estat “multitudinària” i cal felicitar-nos tots i totes, organitzadors i veïns ha estat, d’una banda, la tolerància i el respecte aconseguit, la manca d’incidents greus i el civisme amb poques excepcions, que malauradament, també hi ha hagut; d’altra la gran tasca del servei de neteja que, sense parar ni un instant, han aconseguit mantenir neta la ciutat cada dia.

Per totes aquestes persones anònimes, demane ara sí un “multitudinari” aplaudiment i reconeixement públic. Elles i ells han contribuït a què les festes que ara tanquem hagen estat tot un èxit.

 

Se'ns escapa de les mans...

Entrem en el darrer cap de setmana de festes. Unes festes en què el bon oratge ha ajudat a treure la gent al carrer i gaudir, amb més o menys civisme, d’un bon grapat d’actes variats, dirigits i destinats a totes les franges d’edat i que novament venen a reafirmar que estem davant d’unes festes populars, participatives, obertes i úniques.

Unes festes organitzades des del Patronat de Festes i que s’estan poden dur a termini per un esforç desinteressat i gens conegut de moltes i moltes persones, que van des de la presidència del mateix Patronat fins al darrer membre de la més humil comissió de sector, passant pel Consell Rector, Junta de Festes, col·laboradors, ens vinculats, colles i associacions.

Hi ha una dita a la nostra parla per expressar l’agraïment a aquells que fan alguna cosa per nosaltres, equivalent al castellà “es de bien nacido ser agradecido”, que diu: “és de ben parit, ser agraït”. Per això, arribats els dies de festa, diria que és quasi de justícia, ser agraïts amb aquelles persones que, per un motiu o l'altre, mereixen una especial atenció, i una forma de fer-ho, des de fa ja un bon grapat d’anys, és possibilitant l’accés a una zona restringida a l’hora d’acostar-se als concerts i a les mascletades.

La plaça del Primer Molí, al llarg de la setmana festera es converteix en un recinte rodejat de tanques on, se suposa, tenen accés un nombre restringit de persones, per durant uns minuts, aquells que precedeixen o segueixen als moments de la mascletà, puguen estes persones, gaudir d’una cervesa, d’un refresc o d’un gelat a la vegada que "estra no massa apretats.

Però vist el que s’està veient este any, sembla que el recinte acotat és ocupat per moltes i moltes persones que, d’una manera o l'altra han aconseguit “el passe”; persones que poc o gens tenen a veure en l’organització festera, aprofitats i beneficiaris no se sap ben bé per què, que viuen la festa esta setmana i després no els tornes a veure en tot l’any.

Tant és així que, s’ha hagut d’acotar un recinte dins del mateix recinte on una segona tanca separa l’accés i al que sembla ser s’accedeix “amb passes especials” que penjats del coll i ben visibles mostren persones com treballadors de l’ajuntament, premsa, assessors i altres moscardons” que pul·lulen per allí.

No té cap sentit que per accedir a un lloc de cert privilegi calga fer una cua i per aconseguir un refresc calga fins i tot pegar alguna espenta, cosa que passa dia sí, dia també dins el primer recinte.

Conec més d’una persona que havent rebut un passe, una atenció que considerava quasi personalitzada, després d’un primer accés no ha tornat ja més. Açò se’ns escapa de les mans.

I si cal buscar responsabilitats cal anar al més amunt. Com a membre del Consell Rector, que se suposa és l’òrgan que regeix les festes, desconec quin ha estat el criteri en el repartiment d’estos beneficis, qui ha dit tu si i tu no, tu esta i tu esta altra autorització, i perquè, persones de les quals podria dir noms i cognoms que res tenen a veure amb la festa, gaudeixen d’uns privilegis del tot immerescuts, fins i tot d’accés a la zona “de passe especial”.

Cal ser agraït per descomptat, però si resulta que dins la zona vip de mascletades trobem més gent que fora, si hi ha zones vip de primera i de segona, on està l’agraïment, en els quatre cacaus i la cervesa? Amics, la situació se’ns escapa de les mans...

Que si jo per ser d’ací, que si tu per ser d’allà, que si jo per conéixer a aquell, que si tu per ser família de, que si açò, que si allò, el resultat és més que ridícul, i la zona inicialment acotada arriba a no servir de res.  Això per no parlar dels comentaris que se senten a un costat i l’altre de la tanca...

Gestionar unes festes ho dic per experiència pròpia no és fàcil ni senzill; formar part d’este món des de diferents àmbits i per més de 30 anys em dona una visió més que suficient per a opinar, pense que actuar en molts fronts a la vegada i acontentar tothom mai ha estat possible, però el que s’està veient en els darrers anys i en estos dies, sota el paraigua de l’oficialitat, a més d’escapar-se de les mans, no beneficia ningú.

Irresponsabilitat i tensió... que poquet ens coneixen

Demà dissabte d’ofrena a Castelló, es compliran cinc mesos de la barrancada de València que va deixar un gran nombre de morts i moltes famílies destrossades.  Transcorregut quasi mig any del desastre les responsabilitats polítiques, com a pilota de ping-pong van i venen d’un costat a l’altre de la taula. Tanmateix, el que conta, són els punts que, en definitiva, fan guanyar la partida.

I en aquesta partida qui des del primer minut porta les de perdre és el govern valencià amb el seu capità al capdavant, el senyor Mazón, que infeliç, després de perdre un punt i un altre, encara pensa pot guanyar-la.

La seua falta de responsabilitat política i la seua incapacitat per respondre quan ho havia de fer, va indignar-nos tant que, la ciutadania valenciana li ho recorda, no només cada dia 29 des d’aquell octubre passat, manifestant-se públicament i demanant-li la seua dimissió, sinó que cada una de les seues aparicions públiques a les institucions o al carrer s’han convertit, pel rebuig que provoquen, en notícia que traspassa els límits autonòmics i fins i tot nacionals.

Mazon, el govern i tota la rècua d’assessors ho saben ben bé. Per això les seues visites a les zones afectades ho són en comptagotes, també per això les seues aparicions en llocs multitudinaris, que tant li agradaven fins al dia de la DANA, s’han reduït al màxim i quan es fan no apareixen a l’agenda institucional fins al darrer moment.

Aquesta segona quinzena del mes de març han coincidit Falles i Magdalena, festes multitudinàries i populars, que sempre han servit d’aparador perquè els polítics es deixaren veure i prengueren “banys d’admiració i multitud”. Però en aquesta ocasió no ha estat així.

La presència de Mazón als actes fallers va estar reduïda al mínim i quan ho va fer sempre quasi d’amagat. Tanmateix, ho vam poder veure a través dels mitjans de comunicació, els valencians aprofitaven qualsevol acte fester de caràcter col·lectiu per demanar mitjançant pancartes, lones, cartells i crits la seua dimissió, anant més lluny encara, exigint la seua imputació i posterior ingrés a la presó, amb el ja més que popular eslògan de “el president a Picassent”.

Amb aquesta realitat viscuda i sofrida, les possibilitats que el president acudira, com era habitual fer-ho els altres anys, al Pregó o romeria, actes centrals del passat cap de setmana inicial de les nostres festes, eren nul·les, no era adient. Tothom sabia que en cas de fer-ho no tindria una benvinguda per part del veïnat de Castelló, que amb solidaritat amb els afectats directament per la desgràcia del passat octubre, demanarien amb insistència la seua dimissió.

Però clar, no vindre “a fer-se la foto” amb les gaiates guanyadores del concurs i, més encara, quan des de la Generalitat es concedeixen uns substanciosos premis econòmics, era perdre una oportunitat gran. De manera que, per iniciativa pròpia o possiblement mal assessorat per aquells que l’envolten, ahir va incloure’s en poc més d’una hora d’anticipació l’anunci que Mazón visitaria els monuments guanyadors, la gaiata infantil del sector 15 i la gaiata monumental del sector 6.

La notícia va córrer com la pólvora de les traques i coets, i com una mascletada va fer-se sentir per tota la ciutat. Molts veïns van acostar-se al sector 15 per demostrar amb crits la indignació envers la comitiva valenciana i el president al capdavant, encarregant-se de fer-li saber que no era benvingut a Castelló. Aquella reacció del poble, esperada per tots menys pels assessors, tot i que va transcórrer amb normalitat democràtica, va fer que el president suspenguera la visita quan havia de traslladar-se a la gaiata 6, girant  cua entre cames  i tornant al seu cau valencià.

Des de l’ajuntament va voler fer-se un comunicat que ningú considera encertat, ja que segons l’escrit el motiu aduit de la suspensió era la possible falta de seguretat, quan en cap moment va produir-se cap incident cívic. També es diu que va ser una falta de respecte envers el món de la festa, afirmació no certa, perquè quan les màximes representants festeres, regines i presidenta del patronat van arribar a la gaiata 6, van ser rebudes amb estima manifestada amb forts aplaudiments i vitols!

És veritat que va haver-hi moments de tensió, però provocada per una visita d’amagat, que només buscava, amb l’excusa d’acostar-se a felicitar les comissions guanyadores, un efímer lluïment personal, en un moment en què la popularitat presidencial està per terra, per la seua irresponsabilitat. Ahir, Castelló, va demostrar que, ni en festes ni fora d’elles, a Mazón no el volem…

Qüestió de barres…

 L’origen de les barres a l’escut aragonés-català-valencià és prou controvertit. La referència més antiga a les barres o "Senyal reial d'Aragó" data del regnat d'Alfons II "el Cast" (1162 - 1196), quan tal com relata la Crònica de Sant Joan de la Penya aquest monarca "va mudar les armes i senyals d'Aragó i va afegir bastons (barres)". Quants?

Mossén Jaume Ferrer a l’obra Trobes de mossén Jaume Febrer, cavaller, en què tracta dels llinatges de la conquesta de València e son regne, un poema que descriu els blasons dels cavallers valencians, allà pel 1276, deixà escrit: “Cinch Barres bermelles sobre camp daurat. Alfonso el primer (dit emperador) portaba en lo escut quant sen fonch pasat de Aragó a Castella, per haber casat ab la bella Urraca…”  A la troba es parla de cinc barres…

Per altra banda, és per tots coneguda la llegenda que des de mitjan segle XVI quan apareix per primer cop a la segona part de la Crònica General d’Espanya obra de Pere Antoni Beuter, situant l’origen del Senyal Reial narrant quan Guífré “El Pilós” ferit en la batalla contra els normands, en defensa del rei Carlos “El Calvo”, aquest va dir-li que per la seua valentia li concediria el que li demanés, Wifredo, va sol·licitar un escut d'armes i el rei va mullar quatre dits de la mà i els va passar pel seu escut daurat quedant marcat amb quatre barres de sang, pronunciant les famoses i recordades paraules “aquestes seran les vostres armes, comte”. Quatre dits, quatre barres…

Cinc? Quatre? Les barres són molt sofrides…

A Castelló l’escut actual i oficial de la ciutat fou adoptat l’agost del 1939, a petició de la Comissió Gestora de l’Ajuntament com a símbol representatiu del municipi descrit en el BOE de 20/08/1939 com: “Un cairó d’or amb quatre pals de gules, i damunt del tot, un castell d’argent torrejat de tres torretes i aclarit de gules”. Escut que va venir a substituir el vigent fins aquell moment, republicà i que mostrava “una doble partició; a la part alta, sobre un blau marí, un castell d'argent, aclarit de gules, i davant de la porta, un llebrer blanc tacat de sable, i que mira un llop fugint; a baix: d'or, quatre pals de gules”.

En el cas de la bandera de la ciutat, es veu que va ser el poeta Bernat Artola el primer que va dissenyar allà pel 1930 una bandera que representara a Castelló en el congrés taronger de València i que incloïa el reial senyal d’Aragó, les quatre barres sobre fons daurat. El 1952, amb motiu del 700 aniversari del trasllat, va convertir-se en símbol acceptat pel govern incloent-hi una franja verda color predominant als nostres camps i de les tapes del “llibre verd” que allà pel 1588, ja recollia la història, lleis, usos i costums oficials dels Jurats de la Vila.

Quatre barres a l’escut i quatre barres a la bandera...

El seu ús, escut i bandera, en aquests darrers 80 anys s’ha estés tant que “les quatre barres”, amb verd o sense verd, amb escut tradicional o de formes modernes, són més que familiars.

Per aquesta raó no ens resulta gens estrany que a les bases de la construcció dels monuments gaiaters, hi figure com a condició bàsica que aquells mostren en lloc visible, entre altres elements, l’escut de la ciutat i, per tant, les quatre barres. Per això, tot i que sembla un oblit sense cap altra intenció al seu darrere, que els monuments infantil i gran, de la Gaiata 8 “Portal de l’Om” creats per l’edició de les Festes de la Magdalena 2025, perquè no reprodueixen fidelment l’escut, apareixent no quatre sinó tres barres, hagen estat desqualificats i no hagen pogut competir per poder aconseguir el guardó de millor Gaiata de l’any. Res a objectar...

Però si cal filar prim, si cal ser puristes, cal ser-ho en tot. Si les barres de l’escut i de la bandera són quatre, en són quatre sempre. Resulta trist i si voleu fins i tot discriminatori que, el disseny dels diferents diplomes-guardons que la Junta de Festes concedeix per premiar alguns dels seus concursos, incloguen una bandera, amb un nombre diferent de barres, ni tres, ni quatre, algunes més i no passe absolutament res...

Senyorses i senyors de la Junta de Festes, com diuen a algun dels nostres pobles germans, “o tots moros o tots cristians”, tots han de gaudir dels mateixos privilegis i obligacions perquè és just o perquè tenen dret. Si els monuments de la huit no complien les bases, tampoc els diplomes de la Junta eren adients. Cal fer-s’ho mirar...

Treball ben fet!

Com qualsevol altre dels 19 sectors gaiaters, la Gaiata 6 “Farola-Ravalet” es nodreix d’un bon grapat de castelloners, d’ací de fora, menuts i grans, que en un nombre aproximat de 150, s’encarreguen amb gran esforç personal, econòmic i social, al llarg de l’any, de dur a terme tota una sèrie d’accions que van des de la tria de representants, presentació i participació d’aquells en diferents esdeveniments festers, fins a l’elaboració de llibrets i monuments gaiaters, ànima mater de la festa i element distintiu de la ciutat.

Una comissió que oberta a noves propostes i nous projectes cada any es renova amb ilusió i que la fa ser, després de més de 80 anys d’història al seu darrere, mereixedora de diferents guardons tant pel que respecta al monument infantil com al gran.

Ara al llarg llistat, només cal recordar com, en els darrers tres anys, el monument ha aconseguit dos segons premis i un primer, en aquest 2025 torna a triomfar, aconseguint fer-se amb el premi a la millor Gaiata de les festes de la Magdalena.

Això és perquè les coses quan es programen i es realitzen bé, surten millor. És veritat que la Gaiata-6 compta amb un president amb experiència, amb un ample currículum fester i molts, molts anys de treball i de constància, Esteban Gual Ibáñez; però també ho és el fet que s’haja encertat en l’elecció de l’esbós i disseny d’una artista gaiatera, amb més de 20 anys d’ofici a les seues espatlles, Vanesa Pérez Monfort, que fa doblet amb el monument de la Gaiata 6 després d’haver aconseguit el  preuat guardó l’any 2023.

Diuen les males llengües que les comissions gaiateres estan en crisi. És possible que això siga cert en alguna de les comissions, però en el cas de la Gaiata 6 el que pot observar-se és un creixement exponencial de comissionats, que li faciliten poder treballar en àrees concretes i determinades, en grups uniformes de solera i gestió al costat d’altres de gent més jove, que garanteix la continuïtat. El treball conjunt és el que els porta a l’èxit.

I si el llibret elaborat aquest 2025 té com a motiu principal “UN CASTELLÓ DE BELLES ARTS"  on aquelles prenen tot el protagonisme, el monument obra de Vanesa batejat com a “brodats de llum”, és tot just això, una filigrana de colors, semblant a uns brodats antics, complementada en els seus 6 metres d’alçària, amb una lluminositat, amb uns efectes i jocs que l’han feta també mereixedora d’estar al pòdium com a Gaiata millor il·luminada.

Poden sentir-se satisfets els membres de la “Farola-Ravalet”, el seu monument que va lluir, el passat diumenge, en tota la seua esplendor per primera vegada com a Bé Immaterial d’Interés Cultural a la processó, per tot el treball que porta al darrere i que li ha estat reconegut, no serà efímer, el 2026 tindrà l’honor de ser la Gaiata de la Ciutat, i com a tal serà protegida com a part del patrimoni festiu i cultural del poble.

I sembla que tot i no haver-hi regles, per allò que s’ha vist els anys anteriors i també aquest, a Castelló el que agrada són més els monuments barrocs, amb figures tradicionals que els més moderns que no acaben d’encaixar.

En general, aquest 2025 els monuments han estat de molt bona qualitat i factura. Altres comissions s’han quedat molt a prop, Sequiol o Cor de la Ciutat, han creat monuments més que dignes. Les gaiates dissenyades per Enrique Carceller i Miguel Angel Moreno van ser molt comentades pel seu acurat treball, molt dignes per la ciutat, però només una pot ser la guanyadora…

Són moltes les persones anònimes que treballen tot l’any al magatzem de Gaiates perquè els monuments puguen lluir-se en tota la seua esplendor aquesta setmana. La seua és una feina discreta, gairebé invisible i massa vegades poc valorada, per això ara i ací, jo que estic lluny del món de la Gaiata, vull reconéixer el seu esforç i felicitar la comissió guanyadora pel treball ben fet, un reconeixement que com a mal menor servisca per compensar tot el temps i esforç que li dediquen. Moltes gràcies, Esteban, moltes gràcies, Vanesa i endavant.