Contradiccions

Tot i que en són molts els pobles que si no "fan bous" no es llueixen en les seues festes, tal vegada serà veritat aquella frase que en més d'una ocasió he escoltat a algú i que diu: "que l'aigua del Millars mai podrà ser igual a la del Guadalquivir, per això, Castelló no és terra de toreros". I és que, tot i la gran afició al bou que des de sempre hi ha hagut a la capital i als pobles del voltant, Castelló no ha estat terra de toreros. El primer torero de Castelló crec que va ser allà pel 1927 va ser José Cardona Masip, a qui va seguir Luis Perona el 1930.

És veritat que allà pels anys 50 del segle passat, tres figures van sobreeixir i van fer créixer l'afició entre els veïns, Antonio Rodríguez Caro, Pepe Luis Ramírez i Fernando Zabalza i que al panorama taurí van anar després apareixent molts com, Rufino Milián, Pepe Alegre, Pinteny i, Pascual de la Cruz, i alguns altres.

I si hui parle de toreros tot i que no sóc aficionat als bous, és perquè aquests dies "els bous" tornen a ser notícia a Castelló. Tot just aquesta setmana, però fa 65 anys, el "Mediterraneo", a les pàgines taurines, es feia ressò de tres personatges, tres toreros, a qui el cronista considerava els sembradors de l'afició taurina a Castelló, "El cabanenc", "Morela" i "El castanyero", que tot i que no van arribar a quallar com a figures, van romandre en el record de Castelló per molts anys.

Del Cabanec diuen les cròniques que va realitzar proeses extraordinàries a la plaça de bous vella que estava a tocar de l'institut Ribalta, però que no li van reportar guanys. Tampoc Morela va tenir sort, i malgrat que una figura de la seua època, Frascuelo, va arribar a demanar-li que formara part de la seua quadrilla, no sabem el perquè, malgrat la seua planta i valor, mai va acceptar.

El castanyero completa el trio. Diuen que va fer-se torero en les capees dels pobles, i que, a més a més, era banderiller; però tampoc va passar d'aci, i si va adquirir certa fama, va ser perquè per 50 pessetes feia el "passeillo" allà on era sol·licitat, sobretot a les festes en estiu. En arribar l'hivern, tornava al seu treball de rajoler. Sembla que va morir pobre i oblidat.

Així que ser torero i viure a Castelló sempre ha estat difícil, però l'afició mai ha faltat. Tot són contradiccions, d'una banda, som la província on més bous es maten de tota Espanya, d'altra, no és la nostra una terra de ramaderies de bous de lídia, i per rematar cal dir que, els aspirants a toreros, o els temeraris, per poder temptar, quasi sempre s'han de desplaçar molts quilòmetres, o fer-ho als carrers, als bous dels pobles, amb tot el que de perillós el fet comporta.

Hui mateix, després d'haver estat aprovat pel Consell Rector del Patronat municipal de festes en la sessió d'ahir, s'ha fet públic el programa que el districte del Grau celebrarà per honorar sant Pere el proper mes de juny i, quin penseu és l'acte estrella de les celebracions? Efectivament, els bous. Vint-i-set actes taurins tindran lloc al llarg de la setmana festera, entre "encierros", concurs de ramaderies i embolades, el mateix nombre que l'any anterior.

És possible que els festejos taurins siguen un lobby que els governs municipals no s'atreveixen a tocar. El que és segur és que passe vergonya quan veig imatges del meu poble fent patir un animal mentre uns quants, pocs o molts, com més malesa fa el bou més xalera tenen.

Alguns diuen que el Grau espera tot l'any sant Pere pels bous, que és tradició. Què voleu que us diga?, també abans i per molts anys, va ser tradició casar-se amb la cunyada quan se't moria la dona, i ara, sembla tan sols una cosa del passat...

Cal recordar que, malgrat la millora en l'organització i la seguretat dels esdeveniments i la conscienciació a les persones sobre els perills de participar en la festa amb animals braus, durant l'any 2022 es van comptabilitzar 477 ferits en festejos taurins celebrats a la nostra província i tres persones van morir.

Una festa en la qual mor gent és una festa?, una festa en què hi ha un risc tan elevat es pot considerar com un element d'oci lúdic?, està l'atracció i el perill del bou en el codi genètic dels valencians? Evidentment, la resposta és no, però, els bous de plaça o de carrer, són els espectacles que concentren més gent a la festa... contradiccions del segle XXI!

La història continua o més del mateix...

L'ús de la força de l'aigua per a moure màquines senzilles va ser comú a la nostra ciutat fins a la primera meitat del segle XX. Un dels aprofitaments més habituals va ser per la molta dels cereals, ubicant-se els molins, principalment, al tram central de la séquia Major. Tres van ser els casals moliners ubicats en aquell tram que va des de la plaça de Maria Agustina fins al riu Sec.

De tots tres, el segon molí, molí mitjà o molí del mig, és l'únic que s'ha mantingut en peu fins als nostres dies amb una estructura arquitectònica original d'època medieval, tot i que el molí que començà sent un edifici senzill situat sobre el caixer de la séquia Major, va anar, amb el pas del temps, ampliant-se, presentant en el moment de la seua adquisició als Font, la darrera família molinera, per part de l'ajuntament, tres cossos clarament diferenciats, mantenint-se quasi tots els elements i les peces significatives que s'empraven en el procés de la molta del gra.

Així, des dels anys 70 del segle passat, el fet de mantenir en peu un dels pocs molins fariners que tenim al terme, amb tots els seus elements i l'habitatge, va suposar un repte pels diferents governs municipals.

Poc o res va fer-se en els primers anys, va ser prop de mig segle després, allà pel 2009, amb un govern del Partit Popular, essent vicealcalde el senyor Javier Moliner, quan van iniciar-se unes obres de rehabilitació, amb un pressupost de 240.000 euros, segons el projecte redactat per l'arquitecte municipal senyor Beltrán Roig i per l'arquitecte tècnic senyor Gómez Garcés, obres consistents fonamentalment en la consolidació estructural del conjunt, substituint-se les bigues i renovant-se la fusteria exterior, sense realitzar-se cap intervenció important a l'interior, tot i que des de l'ajuntament es deia que en pocs mesos s'obriria un espai museístic i sociocultural en aquell indret.

A la fi del 2010 va publicar-se que el molí albergaria un museu de panaderia artesana a partir del 2011 fruit d'un conveni de col·laboració entre el col·legi d'Enginyers Industrials de Castelló i el Gremi de Forners, espai museístic que havia de fer un repàs històric a l'activitat fornera i que mai va arribar a quallar.

I van anar passant els anys i el molí va continuar tancat a pany i clau. Arribem al 2019, un grup de persones encapçalades pel professor Sergi Selma, especialistes en paisatges històrics i culturals així com hidràulica tradicional i la seua museïtzació publiquen, sota l'auspici de l'ajuntament, ara en govern del PSOE, una proposta per posar en valor i gaudir de l'espai, "El molí mitjà de Castelló. Un espai per a gaudir i aprendre", amb una clara proposta, posar en valor l'indret i treure'l de la desídia en què semblava navegar. Però, tampoc aquella iniciativa va arribar a servir d'al·licient i el molí va continuar tancat...

Setembre del 2022, José Luís López, regidor d'urbanisme, anuncia l'aprovació en Junta de Govern d'un nou projecte i inici del procés de contractació de les obres d'una nova rehabilitació del Segon Molí per convertir-lo ara en seu permanent del Museu de la Ciutat de Castelló (MUCC). Una actuació que, amb un termini d'execució de sis mesos, havia d'invertir 266.258 euros, cofinançats al 50 % pel Consistori i el Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER), en ser part d'un projecte inclòs en l'Estratègia de Desenvolupament Urbà Sostenible i Integrat (Edusi), espai on s'havia d'ubicar un centre d'interpretació actiu, dinàmic, didàctic i accessible que havia de tenir un paper rellevant en la revitalització i dinamització del barri.

Però prompte es va veure novament frustrada l'esperança; després de dues licitacions públiques, la mesa de contractació va declarar desert el procés, havent-se d'obrir una tercera licitació, l'actual, que, finalment, va adjudicar-se el març passat.

El darrer capítol s'acaba de donar, i segons publica hui mateix la premsa local, l'empresa adjudicatària de les obres anuncia l'imminent començament de les obres, aquesta mateixa setmana, amb el tancament, la neteja i l'adequació de la zona per als treballs urbanístics. Tot seguit, serà el torn de la demolició de zones de l'interior i la restauració dels murs per continuar amb la instal·lació de la climatització i il·luminació, sistema antiintrusió i un elevador a més d'unes rampes per dotar d'accessibilitat a la planta baixa; també s'ha de procedir a executar el canvi de fusteria. Tot en un termini de sis mesos...

Serà ara, per fi, el moment de l'impuls definitiu? Serà més del mateix? Tindrà l'edifici en un temps no massa llunyà vida pròpia? Es dinamitzarà per fi l'espai i l'entorn? Serà realitat el projecte ambiental i renovador? Dubtes, dubtes i més dubtes...

 

 

De gom a gom.

Despús-ahir vaig assistir a un acte cultural que va tenir lloc a la Sala Sant Miquel de Castelló. La Fundació Caixa Castelló presentava la remasterització d'una pel·lícula rodada l'any 1973, dedicada al pintor Joan B. Porcar, amb motiu de la inauguració de la sala d'exposicions Adsuara, a la nova seu de l'entitat.

Un film en què a més a més d'una agradable i familiar conversa entre el pintor Porcar i el metge humanista i president de la Caixa Àngel Sánchez Gozalbo, es mostrava l'entorn més proper del pintor i que, indirectament, connectava amb la meua novel·la "Eduard Macameu, temps de postguerra", editada l'any 2018, la trama de la qual gira al voltant de l'il·lustre castellonenc que va ser el senyor Porcar.

L'acte va sobrepassar totes les expectatives i la sala va resultar del tot menuda per la gran quantitat de veïns que vam acostar-nos per visionar la cinta, així com per participar en l'interessant col·loqui que va tenir lloc entre els assistents i el farmacèutic Rafael Menezo i el polifacètic Joan Montañés "Xipell". Allò estava de gom a gom.

Ahir, divendres, un altre acte cultural va tornar a acaparar la meua atenció. En aquest cas es tractava de la presentació d'un llibre, "Els sorolls del silenci", conjunt de relats de narrativa curta, obra de la qual tenia notícia des de feia ja un temps i que, també va sobrepassar totes les previsions.

En primer lloc, per l'autor a qui estime, l'amic Antoni Porcar Gómez, amb qui he compartit al llarg dels darrers 60 anys, que es diu prompte, moments molt bons, menys bons i roïns, difícils d'oblidar, personatge apreciat i volgut dins el món cultural, social i polític castellonenc.

També pels "padrins" de la presentació, l'exconseller d'educació i cultura, Vicent Marzà, a qui conec i aprecie des de molt abans de nàixer, i l'escriptor, periodista i sociolingüista, Toni Mollà; tots dos "primers espases" encarregats de desgranar i despullar el que Porcar ha escrit en aquests relats.

I com no per l'espai, el millor lloc per presentar un llibre, el "fòrum Babel", espai per a activitats culturals de la mateixa llibreria, que molt abans de l'hora de l'inici de l'acte ja es trobava de gom a gom, fent que, l'amic Pere Duch i tot l'equip de la llibreria, hagueren d'improvisar espai complementari en passadissos, entre els llibres i les prestatgeries, per donar cabuda a tot el personal que allí vam acostar-nos.

I que dir-vos del llibre, poc la veritat, perquè com comprendreu, d'anit a hui, no hi ha hagut temps per llegir-lo. Tot i això, he de dir que, en arribar a casa, no vaig poder deixar de caure amb la temptació i, abans de gitar-me, vaig poder pegar-li una ullada a la introducció, que Mollà titula, "invitació a la lectura" i els dos primers relats que traspuen els pensaments íntims de dues vides concretes, complexes i canviants. Això pinta bé, vaig pensar, essència Porcar...

Dos actes diferents però també molt relacionats. Dos membres d'una mateixa família, l' oncle i el nebot, dos "Porcars", el pintor i l'escriptor, a qui Castelló ha demostrat estimar, acudint a la seua crida i omplint, de gom a gom, els dos emblemàtics espais, focus de cultura castellonenca.

Tots dos personatges a qui, vet per on, d'una manera o d'una altra m'he senc atret, l'un a qui no vaig conéixer, el pintor, però que he gosat en fer-lo meu a través del seu protagonisme en "Macameu", l'altre, l'escriptor, el company, de qui espere gaudir per molts anys de la seua amistat i poder continuar compartint històries en qualsevol lloc i moment, com ho hem fet fins ara.

No són tan sols els autobusos els que de vegades van de gom a gom, o els rius, o les places, o els teatres, o els camps de futbol... els que s'omplin de gom a gom, en aquesta ocasió han estat "dos Porcars" separats pel temps, però units per llaços d'estima qui ho han aconseguit, omplint de gom a gom dos espais culturals a la ciutat. No és gens fàcil, felicitats i l'enhorabona!

Rellotges públics que no funcionen...

A les onze de la nit, trenta-cinc minuts i cinquanta-sis segons del trenta-u de desembre de 1900, tots els rellotges de Castelló van passar a marcar les zero hores de l'u de gener de 1901, assenyalant a més l'entrada del nou any i el nou segle. Amb això es donava compliment al Reial decret signat per la Reina Regent Maria Cristina, el juliol d'aquell mateix any, pel qual a Espanya començava a regir l'hora d'acord amb el meridià de Greenwich. Fins aleshores cada país, regió o zona geogràfica disposava d'una hora diferent.

Independentment de l'anterior cal recordar que el 1900 molt pocs ciutadans disposaven de rellotge propi, ja que era un article de veritable luxe. Els veïns ajustaven el seu horari a través dels campanars i els rellotges públics.

Malgrat aquest fet, recordem que feia quasi cinc segles, des del dia 28 de febrer de 1417, que a la ciutat teníem el primer rellotge públic, instal·lat a la façana nord de l'església. A partir d'aquella data, qualsevol veí, només acudint a la plaça de l'Herba, podia conéixer l'hora exacta en què es trobava. Les seues agulles van marcar, per molts anys, el ritme del devenir del poble.

Després va venir el del campanar i amb el pas del temps uns altres, fent-se quotidià el fet que n'hi havia prou de pujar la mirada per veure l'hora, passant, els rellotges públics, a formar part del paisatge urbà.

Però els temps canvien i els habitants accelerats de la ciutat ja no busquem en aquests símbols, la informació que ens situe en el temps, quedant-se com a testimonis dels canvis que es van donant a Castelló, inclosa la caiguda en desús en les últimes dècades.

Als temps dels telèfons mòbils, els rellotges públics són més decoratius que una altra cosa. Per això, alguns han desaparegut, altres llangueixen i altres estan aturats des de fa temps, perdent tota la seua funció i utilitat, passant més que desapercebuts per a la majoria dels ciutadans.

Què passaria si tots els rellotges públics que tenim a Castelló deixaren de funcionar? Algú se n'adonaria? Crec que no. Aleshores, són símbols del passat o instruments en el present?, segueixen tenint sentit els rellotges públics que, durant dècades, han estat una referència inapel·lable i necessària a la ciutat?

Si Joaquim Sabina visqués a Castelló, molt pocs rellotges públics podrien donar-li "la 1, les 2 i les 3". Perquè, tret de rares excepcions, alguns rellotges de la ciutat ja no marquen les hores i van deixar de funcionar fa temps.

Fent un ràpid repàs, diríem que en són quatre els rellotges públics que, a hores d'ara, encara podem trobar en edificis singulars de la ciutat. El de la torre-campanar, el de la Porta del Sol, el del Cercle Mercantil i el de la Caixa d'Estalvis. Dels quatre, els dos darrers fa temps van deixar de funcionar...

La Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Castelló, quan el 1973 va renovar la seua seu central al carrer de Cavallers, al més alt de la façana que dóna a la plaça de l'Herba, va instal·lar un rellotge, modern per l'època. Un aparell de difícil visió per l'alçada en la qual es trobava i l'estretor del carrer, que obligava els vianants, si volien conèixer l'hora, a fer un gran esforç, i que per dificultats tècniques o manca de manteniment, a poc a poc va anar caient en l'oblit, i fa ja uns quants anys va deixar de funcionar, restant com un afegit totalment inútil apegat a la façana. Ni després amb Bancaixa, ni amb Bankia, ni ara amb Caixabank, ningun s'ha tornat a recordar d'ell.

Només quatre anys abans, el 1969, una de les societats recreatives referents a la ciutat, el Cercle Mercantil, va traslladar la seua seu, no sense dificultats, recordem que va haver-se de construir dues vegades, ja que la primera estructura va cedir i va haver-se d'enderrocar, des de l'imponent edifici de la Porta del Sol, a un nou edifici al carrer Echegaray, a tocar de la plaça del Rei, ubicant-se a la part superior del xamfrà un rellotge públic que, també des de fa temps, 2018?, roman aturat, testimoni mut de l'evolució de la mateixa entitat...

Els rellotges s'han fet invisibles, la consciència urbana sobre el temps ha canviat, la pressa tot ho envaeix, el rellotge ha passat de la paret al mòbil, dos rellotges públics, en llocs emblemàtics, romanen inamovibles i muts des de fa anys, les seues avaries fa temps van deixar de ser notícia.

El meninfotisme i el passotisme, la despreocupació, una altra vegada torna a ser evident, ara amb els rellotges públics, no hi ha diners i sobretot no hi ha ganes de donar una solució. Algú ho havia de dir, no?

Açò ja és massa o pixar fora del test.

No necessite, des de fa ja un bon grapat d'anys, que cap formació política, cap, em faça arribar a casa "propaganda electoral" on sempre, sempre, ens diuen, tots, que ho faran tot i ho faran a partir de ja si els hi done la meua confiança.

Al mateix temps, tots, també tots, inclouen, en les cartes personals que rep, els sobres i les paperetes per facilitar-me el vot, com si no fos prou el fet de trobar-les al col·legi electoral el dia de les votacions.

Considere que són aquests uns diners tirats al fem i que poc o gens serveixen aquestes cartes i la propaganda inclosa, per decantar el vot ni tan sols dels indecisos. Cartes que, en el meu cas, es reben a casa per duplicat, al meu nom i el de la meua esposa. Així que, com diuen al raval, si no vols "caldo" dues tasses.

Tot i que el sobre que conté "la informació", supose gaudeix, per ser un enviament postal de propaganda electoral, d'un franqueig especial, són molts milers els euros que cada partit destina a l'impremta i a pagar el servei de correus.  Vint-i-dos milions d'euros en total que, molt millor seria foren destinats a cobrir altres necessitats més urgents, més vàlides i sobretot més útils per la ciutadania, pel veïnat.

M'indigne que ara, quan els mitjans de comunicació dediquen cada dia de la campanya a recordar-nos que "tots ens ho donaran tot", a més a més haja de rebre una informació mai sol·licitada.

Però allò que ha passat hui ja és reblar el clau, intensificant-se i aguditzant la situació en grau exagerat, veureu...

He rebut una carta personalitzada del Partit Popular on, a més a més dels dos sobres i paperetes amb les candidatures de regidors per l'ajuntament i candidatura per les Corts valencianes, s'incloïa un full, una carta, impresa a dues cares i tot color, en la que, diguem és comprensible que, el candidat a la presidència de la Generalitat d'una banda, i la candidata a l'alcaldia de Castelló per una altra, després de plantejar-me tot el que de malament han fet els qui ens han governat en els darrers quatre anys i proposant-me "un futur esperançador", en demanen el meu vot.

I que direu hi havia a l'altra cara de la carta? A l'altre costat del full? Un saluda del senyor president del PP nacional, del senyor Alberto Feijóo que, en aquestes eleccions autonòmiques i locals no té ni veu ni vot, demanant-me, sense conèixer-me, sense haver estat mai al meu costat, sense cap relació amb el meu estimat poble, recolze al PP. Més encara, gosa dir-me que demane la meua confiança per millorar Espanya. Açò ja és massa. Quina cara!!!

Entendria, tot i que no m'haguera agradat tampoc, que el senyor Feijóo se m'haguera adreçat si, fora ell qui es presentara a unes eleccions nacionals, que no és el cas, però mai que, volguera "per la seua cara" influir en el fet que jo votara al partit popular.

M'agradarà més o menys, poc, molt o gens, la proposta que el PP porta per Castelló, de la mateixa manera que ho faran les propostes del PSOE, Ciutadans, Compromís, Vox o la resta de partits que es presenten per governar la meua ciutat i el país, i que jo, per ètica ciutadana tractaré de conèixer abans que arribe el dia de depositar el meu vot a les urnes, i, per tant, no necessite que ningú em faça propaganda directa i menys encara una persona a la qual jo de cap manera puc arribar a votar, simplement perquè no es presenta.

És veritat que existeix un sistema per quedar exclòs de rebre "propaganda electoral", però el procés, el tràmit electrònic per deixar d'estar en les bases de dades de l'Institut Nacional d'Estadística és tan complicat i enrevessat que, de fet, ho fa quasi impossible. Tant és així que, acaba de publicar-se que no arriba a un milió el nombre de votants que han optat per no rebre propaganda en aquestes eleccions, dels quals, 8761 corresponen a la nostra província.

Diners tirats al fem, pamflets més que allunyats de la meua ideologia o raons ambientals, tant es val, fan que en molt poques ocasions, o cap, la informació rebuda siga real i creïble i puga ajudar-me a elegir de manera lliure i menys encara si, qui em convida res té a veure amb el meu poble. Senyor Feijóo això ja és massa i, lamente dir-li-ho, però ha pixat vosté fora del test.

Per fastiguejar...

És veritat que la pluja fa més que falta al nostre territori. Fa un bon grapat de setmanes que "no cau una gota". Les prediccions anunciaven per ahir divendres una minsa possibilitat que, un front, procedent de l'oest, arribara a l'interior de la província, però que difícilment portaria aigua a la costa.

Castelló es preparava per a iniciar un cap de setmana reblit d'actes, presentacions polítiques, actuacions musicals, nit de l'art, festival de danses..., la majoria a celebrar als carrers, parcs i places del poble. A partir de mitja vesprada la ciutat va començar a tenyir-se d'un aire fester, a la vegada que, el sol, de manera tèbia, es mantenia a l'horitzó tot i que els núvols anaven avançant des de l'interior.

Amb aquest panorama, a les set i mitja de la vesprada, va començar a la plaça Major la primera jornada de la 38a edició del Festival de Danses de l'Antiga Corona d'Aragó. D'acord amb el guió establert, després del moment inaugural, van ser primer l'Agrupació Folklòrica El Millars i a continuació l'agrupació mallorquina Sa Sínia de Consell qui van anar ocupant l'escenari, mentre l'oratge, cada minut que passava, es tornava més i més inestable.

Amb les darreres notes i passos del grup de Mallorca, van començar a caure "unes gotes", tot semblant que no arribarien a ser molestes, però en el moment en què va sol·licitar-se la presència d'autoritats pel protocol·lari lliurament de guardons, les gotes van ser més persistents, i el públic, que no ho esperava, va començar a abandonar els seus seients i buscar un aixopluc.

Aquesta circumstància va fer que, des del comité organitzador es prenguera la decisió de suspendre momentàniament l'acte, a l'espera de l'evolució del temps. Tots els grups i un bon grapat de públic, van continuar la festa improvisant músiques a sota dels porxos de l'ajuntament, amb les ganes de festa "i marxa" del grup mallorquí.

La pluja no anava a més, però tampoc a menys, gotejava, però no plovia, tots miraven el cel, per moments semblava negre i per moments lluïa el sol; micròfons, altaveus, cables, fils i sobretot escenari, tot anava mullant-se, les cares de preocupació eren evidents i el temps passava...

Transcorreguda una mitja hora, ja no plovia, i de fet ja no va ploure més, però l'acte no podia continuar, resultava més que perillós pels balladors que podien sofrir alguna relliscada; tampoc hi havia temps material per traslladar a un altre indret les actuacions pendents dels grups de Catalunya i Aragó; amb molt de pesar la jornada va ser suspesa i allò va acabar amb "un goig sense alegria", o com diuen en castellà "todo mi gozo en un pozo".

Atenent els models de l'agència estatal de meteorologia, es pronosticava per ahir divendres a la nostra ciutat, una probabilitat de pluja situada concretament al tram horari entre les 12.00 i les 18.00 hores del 70%. No va caure ni una gota, i les poques que van caure ho van fer després, al voltant de les 20:30 hores.

Almenys haguera plogut amb ganes que falta fa, però el que va fer-nos el temps ahir en aquelles hores va ser fastiguejar, ja que a la nit, tot i estar ennuvolat, va mantenir-se un temps estable, la qual cosa va permetre la realització d'altres moltes activitats previstes i tot i que es van veure alguns paraigües, aquells no van arribar a ser en cap moment necessaris. Mireu si va arribar a ploure que, a sota dels arbres, no va arribar a mullar-se el terra!!!

La pluja no em resulta molesta gairebé mai, ni tan sols si m'arriba a enxampar d'imprevist; però ahir va ser diferent. Va ploure només per molestar, per deslluir un acte preparat amb molta il·lusió; almenys ho hauria fet amb certa gana, i haguérem vist bassals plens d'aigua, però no, el front va arribar i va passar amb més pena que glòria i les quatre gotes només van ser un fastig.

I com que no es consola qui no vol, encara sort que la pluja no ens va fastiguejar tota la nit i vam poder gaudir de moltes de les altres activitats programades. Castelló canta, balla, passeja, visita, bull, en aquest mes de maig...

La cursa dels 16 dies... cap a les urnes!

Tot i que només fa unes poques hores que s'ha donat el tret de sortida a la campanya electoral, "la pel·lícula" és ja més que coneguda. Tots han eixit, com sempre, a guanyar i des de fa unes setmanes, per no dir mesos, els diferents missatges són repetitius.

Els socialistes enarboren, i estic segur ho continuaran fent al llarg de la campanya, la bandera de la gestió realitzada i la por de la tornada de la dreta; Compromís parla de triar entre continuar avançant o tornar a les retallades i la corrupció; el Partit Popular s'erigeix en garant de la llibertat; Podem Esquerra Unida vol demostrar que la seua presència és fonamental per accelerar les polítiques necessàries per a la majoria social, i Vox diu que el seu és el vot segur, una alternativa a la tebiesa del PP.

Així les coses, la campanya electoral, a parer meu, ha de servir per a poc o no res. Més encara, crec seran, els diners invertits en aquesta, uns diners perduts, llançats al fem i que només aniran a mantenir o fer créixer algunes empreses, les dedicades a l'elaboració del material propagandístic, cartells i paperetes...

A la segona dècada del segle XXI sembla hi ha una sèrie d'accions que, no tenen massa sentit. De la mateixa manera que, amb el pas dels anys, ha quedat prou obsolet l'acte de petició de mà, amb anell i sorpresa, aquella reunió íntima, en què s'ajunten els pares del nuvi, els pares de la núvia i els nuvis per platicar de les seues intencions de contraure matrimoni, o aquells eslògans que, allà pels anys 60 del segle passat, eren referents, cas de "La imaginació al poder", "Prohibit prohibir", "Volem el món i el volem ara" o "Siguem realistes, demanem el que és impossible", i ara han perdut força, també les campanyes electorals sembla que, cada elecció que passa per allò de l'estabilitat electoral, perden pes, i que, aquells que participen activament en aquestes, generalment són els qui ja tenen el vot més que decidit, sense influir massa a l'hora de convertir a votants d'altres partits en votants propis.

Tot i això, l'acte inicial de tota campanya es resisteix a desaparéixer, aquell que és conegut popularment com "l'enganxada de cartells", i que en aquesta ocasió, va tenir lloc anit, i malgrat l'auge de les xarxes socials que provoca que ja no siga un acte tan cridaner com fa uns anys, no va ser obstacle perquè una multitud de membres dels diferents partits sortira als carrers per empaperar el municipi amb les cares dels candidats, amb cartells enganxats a les zones habilitades per fer-ho i, també, cal dir-ho, a altres zones no tan habilitades...

Aquest matí he vist els primers cartells, de diferents partits, grans, a tot color, mostrant els candidats municipals i autonòmics amb la millor cara, en alguns casos imagine que amb l'ajuda del miraculós "Photoshop" que dilueix ulleres, repara imperfeccions i rejoveneix la cara.

Uns cartells que aspiren a captar l'atenció del votant, ni tan sols uns segons, per influir en el sentit del vot, llançant estímuls perquè siguen descodificats, interpretats i ajuden a construir un relat complet a la ment, però, voleu dir que ho aconsegueixen?

Tinc els meus dubtes, ja que el que primer em fa pensar és si m'agrada o no, si l'accepte o no, si em representa o no i finalment si m'interessa o no, però mai influirà en mi a l'hora de decidir el meu vot si la fotografia és més o menys encertada...

Pel poc que he vist en aquestes primeres hores, no es pot dir que hagen arriscat gaire, la veritat. Tampoc que siguen cartells sorprenents. Tots han seguit més o menys les línies generals marcades per la imatge dels partits.

Ara bé, a través de l'internet he vist, tal vegada, el cartell més trencador a l'àmbit municipal, a la ciutat de València, el de Compromís i l'alcalde Ribó. Sobre una foto del candidat amb una bicicleta, se sobre impressiona en lletres taronja la llegenda "Riboluciona València". El cartell és en blanc i negre tret de les lletres, i l'alcalde, amb els seus eterns texans, camisa blanca i àmplia jaqueta fosca, saluda amb la mà.

La campanya electoral sostenible?, ha començat, s'ha complert el tràmit de l'enganxada, s'inicia la carrera, dues setmanes en què es juguen tot: ser la força majoritària o no, ser "força decisiva", o entrar o sortir de l'Ajuntament per no ser capaç d'arribar al maleït cinc per cent dels vots... Tempus fugit!!!

Inventar paraules...

"Castelló vinila 6.120 contenedores para concienciar sobre el reciclaje" Aquest és el titular que encapçala una de les notícies que, referides a Castelló ciutat, es poden llegir a la versió digital, supose que també en paper, del periòdic local "Mediterraneo".

Notícia que fa referència a la inversió per part de la regidoria de residus i reciclatge de la ciutat, de 60.000 euros en la compra i col·locació d'uns vinils, en els recipients públics de recollida de residus ubicats a la via pública, perquè aparega de forma senzilla i visual quins residus poden ser dipositats en cadascun d'ells i contribuir d'aquesta manera al reciclatge d'aquests.

Res tinc a dir en contra d'aquella proposta, més encara si com s'ha publicat en referència a les darreres dades sobre el reciclatge, encara existeix un 41% de la població castellonenca que considera que reciclar no és necessari.

La campanya se centra en col·locar unes grans adhesius explicatius a l'exterior dels recipients, confeccionats amb un derivat del plàstic amb resistència ambiental que rep el nom genèric de vinil, un element compost de dues parts el film de PVC que porta gravades les imatges i una segona part que és l'adhesiu.

Tot i ser una paraula prou moderna, són tres els resultats que es mostren si busquem la paraula "vinil" en el diccionari de la nostra llengua, però resulta del tot curiós que no trobem cap ni una referència al verb "vinilar" que, sembla és el que usa el redactor de la notícia.

Simplement perquè "vinilar" no existeix ni en castellà ni tampoc en valencià, no trobant-se cap definició ni forma verbal coincident amb l'acció d'aplicar un vinil sobre una superfície.

I no és aquesta la primera vegada que un o una periodista s'ha d'inventar alguna paraula, darrerament hi ha multitud d'anuncis o titulars amb paraules inventades per donar nom a un producte o, com és aquest cas, per donar nom a una acció.

De segur que a tots ens ve a la memòria aquell anunci que l'empresa General Òptica va llançar l'estiu passat amb descomptes per la compra d'ulleres, amb l'espot de REGAFAS  o aquell altre que parlava de la  SISTALGIA, com sentiment de nostàlgia sobre el passat que torna a ser present, paraula creada per l'empresa Bimbo amb la finalitat de reviure productes creats fa un bon grapat d'anys.

I moltes més paraules, que inventades per la premsa i fins i tot per polítics, ara, de tant fer-se servir, són més que familiars i comuns, però que no es troben al diccionari; cada dia ho veiem més, a l'hora d'expressar-nos, no hi ha massa problema a inventar paraules sempre que tinguen un mínim de sentit gramatical o etimològic, ja que és mitjanament fàcil encertar-ne el significat.

Ara li ha tocat el torn a "Castellón vinila..." Acabarà aquest verb tenint un ús acceptat i generalitzat? No és fàcil saber-ho, però no sembla difícil. No podem oblidar que, al capdavall, la llengua no la fan els filòlegs ni els acadèmics, sinó els parlants, encara que crec estem lluny d'acceptar "abracadèmia" com escola de màgia, "conthabilitat" com habilitat para contar hacs intercalades o "gèrminis" com a signe zodiacal dels microbis.

Tal vegada el més graciós d'inventar noves paraules siga que els altres si entenen el que volen dir al principi, seguit d'una burla evident. Malgrat els pros i contres que puga tenir la creació i us de paraules "no normalitzades", benvinguda siga la idea de "vinilar" els contenidors, amb l'esperança que prompte aquell alt percentatge de castellonencs que pensen no és necessari el reciclatge, canvien d'idea, i facen d'aquell un bon hàbit.

Només és una proposta...

Em permet encapçalar aquest comentari amb l'exlibris de Bernat Artola "Damunt de la mort, vida", ja que vull fer record i protagonista avui aquí va ser el poeta més gran de tots els temps que ha tingut la ciutat de Castelló. En valencià i en castellà. Premi Nacional de Literatura de 1933, ancorat al seu poble i paisanatge, però també lliure i universal, de tendresa i sarcasme.

Un home que segons diuen els qui van arribar a conèixer-lo era inquiet, amb una formació cultural impressionant, que va voler la seua ciutat i va desitjar esperances, malgrat situacions molt difícils que va suportar amb esperit irònic i de fe cega en el seu destí d'amor.

Un home a qui Antonio Gascó, Cronista de la Ciutat, va conéixer sent xicotet, i no dubta a qualificar-lo com "un fora de sèrie", "gran intel·lectual, un dels grans poetes lírics del segle passat"; tal vegada per això, aquest, el seu exlibris, al cap i a la fi, no és sinó des de la certesa de la mateixa mort que podem i sabem capir, estimar i fruir plenament el prodigi de la vida.

I si el meu record gira hui al voltant del poeta mort a Madrid, als 54 anys, tres de casat i menys d'un de ser pare, és perquè, tot just hui, 10 de maig, fa 65 anys, dos dies després d'haver faltat, que va ser soterrat al nostre cementeri municipal.

El 1958 es produeix el seu traspàs a causa d'una afecció cardíaca, sent les seues restes traslladades al cementeri de Castelló mitjançant la ràpida intervenció de l'aleshores president de la Diputació en Carlos Fabra Andrés, tot i que no va ser possible instal·lar com estava previst la capella ardent a la biblioteca municipal.

El seu soterrar fou una gran manifestació de dol a la ciutat. Van ser molts els amics i coneguts, escriptors i poetes, que a les 11 del matí del dissabte 10, van voler acomiadar-se del poeta i acompanyar la vídua, Enriqueta Castellet, el germà Francisco i altres familiars. Davant el nínxol, cobert de corones i rams de flors, el mossèn del cementeri en Cristobal Guardiola va fer el respons per la seua ànima, per a continuació, amb ma tremolosa, valent-se d'una branqueta de llorer, la seua vídua, va escriure sobre el guix fresc de la sepultura el nom de Bernat.

Sens dubte la mort d'Artola va ser ocasió perquè es manifestara a la ciutat l'estima per la seua obra poètica, i els reconeixements públics se succeïren tant a Castelló, a càrrec de la Castellonenca, com a València, on tant Lo Rat Penat com l'Ajuntament li reteren molts homenatges pòstums.

Quasi deu anys després, el 1967 la ciutat va dedicar-li un carrer, ubicat al raval de Sant Fèlix, entre els carrers de Sant Roc, de l'alcalde Tàrrega i el primer Molí; allà pel 1977 és batejada com de Bernat Artola una escola d'ensenyament primari a Rafalafena; el 1983 l'ajuntament el recorda de manera doble, publicant els tres primers volums de les seues obres completes i nomenant-lo a títol pòstum fill predilecte de la ciutat. L'any següent va completar-se l'edició amb el quart volum "obres inèdites", presentat a la XXX fira del llibre amb assistència del fill del poeta, nascut el 1957, només uns mesos abans de la mort del seu pare.

Finalment, ressenyar que tot i haver transcorregut quasi tota una generació, Artola està més viu que mai, i no només perquè és recordat cada tercer dissabte de Quaresma, amb el text del Pregó,  si més no perquè des del 2008 els seus poemes serveixen d'inspiració per un nodrit grup de músics locals, que encapçalats pel cantautor castellonenc Artur Àlvarez, van editar-se sota el títol genèric de "Pols del meu camí" (Pots escoltar punxant a sobre).

Les ressonàncies de la veu poètica d'Artola hui, aniversari del seu soterrar, al nostre record, com a perdurable actualitat. Artola va morir molt jove, i per això no sabem cap on hauria evolucionat la seua obra. Tot i no ser aquest 2023 una xifra rodona, potser no seria un excés de gesticulació, demanar que s'instituís cada any, en un exercici de memòria agraïda, el dia de hui, com a "Dia local d'Artola". Només és una proposta, algú estarà disposat a fer-la seua? El temps ho dirà...

La gran oblidada...

Aquest any en complirà 78. Va nàixer el 1945 lligada a l'estadi de futbol, a l'antic Castàlia, com a testimoni de què va ser aquella obra, i detall de majestuositat; un símbol de l'esport més pur, convertit avui en dia un mut observador de la prolífera història albinegra, la torre maratón.

De base quadrada, fa 42,195 metres d'alçada, una mida gens casual, ja que recorda els 42.195 metres o 26,2 milles que, des dels Jocs Olímpics de Londres de 1908, i oficialment des del 1921 quan l'Associació Internacional de Federacions Atlètiques va fixar aquella distància com a definitiva per la prova marató.

La nostra protagonista de hui, va ser en el seu dia la cirereta que culminava l'estadi. Com era habitual en aquells temps, els estadis havien de comptar amb una torre anomenada de la marató, perquè els jutges, des de la part més elevada que constava d'una mena de terrassa, pogueren seguir tot el recorregut d'aquest tipus de carreres atlètiques. La del nostre Castàlia va ser projectada per l'arquitecte Francisco Maristany Casajuana.

Els primers anys de l'estadi va ser el personal del club, del "Frente de Juventudes" o de l'Ajuntament els qui podien accedir al seu interior, amb la finalitat, entre d'altres, de posar i mantenir la publicitat, gestionar el marcador o encendre els llums.

L'any 1981 i coincidint amb l'ascens del club a primera divisió va ser restaurada. Després el 1986 l'estadi va ser enderrocat i substituït per un camp de futbol que va ser inaugurat el 1987. Del vell estadi només va salvar-se la torre, història en estat pur. Testimoni de l'anar i venir del Castelló des de l'any 1945, primer com a part de l'estadi, més tard com a únic vestigi d'aquella antiga instal·lació.

Una torre, de planta quadrada i tres cossos, amb la base lleugerament més ampla i un espai per sota del nivell d'accés, la planta i el primer pis, amb un segon cos conformat per una gran columna, la torre pròpiament dita, ben il·luminada per les allargades i estretes finestres que se succeeixen harmònicament a les quatre façanes, mentre que el tercer cos, seria el campanar, tot i que a la torre no hi ha campanes, al seu lloc hi llueixen tres obertures per cadascun dels seus quatre costats, rematats per un sostre a quatre vessants i una agulla o pinacle de modestes proporcions.

Han passat vora 78 anys des de la seua inauguració, 42 anys de la restauració, 36 anys del nou estadi, i un bon grapat més d'anys en què aquest sant i senya de l'albinegrisme, ha estat la gran oblidada, sense ús, exempta i fadrina, testimoni d'una llarga etapa esportiva del C.D. Castelló i amb la funció de ser el nexe entre l'antic estadi i el nou, però de la que quasi ningú se'n recorda ni li fa massa cas. O no?

L'última vegada que la torre va treure el cap a l'actualitat informativa tal vegada fora el 2018. Llavors, la Federació de Penyes del Castelló, Fedpecas, va proposar la rehabilitació de l'edifici, idea que el 2019 va ser recollida pel PP en el seu programa municipal, contemplant la possibilitat d'oferir visites guiades per poder tenir unes vistes privilegiades de la ciutat des del seu interior, a la vegada que instal·lar il·luminació exterior a la  torre i il·luminar-la els dies previs a la celebració d'un partit a Castàlia, idees i projectes que no van arribar mai a fer-se realitat.

Ara, aquests dies, preinicis de campanya electoral municipal, sembla que el PP de Begoña Carrasco, torna a desempolsar el projecte de fer la torre visitable, a la vegada que va una mica més enllà, i suggereix una 'manzana albinegra' per fer valdre l'entorn de l'estadi i convertir "Castàlia en un estadi del segle XXI" Un projecte que albergaria comerços i restauració per dinamitzar la zona i la creació del Museu Orellut, a la vegada que proposa dur a terme una renovació urbana per al barri que dignifique l'entrada nord de la ciutat. No és mala la proposta. Però, no serà allò que al meu raval diuen "estar a les caigudetes"?

Alguna formació més pensa un ús, encara que siga simbòlic, per a aquest edifici, que forma part del patrimoni de la ciutat? Vet per on, una torre oblidada recupera el protagonisme en unes noves eleccions municipals. Com diuen en castellà "la historia se repite"...

Cent anys d'un regal...

El poble de Castelló, al llarg dels segles, ha honrat la Lledonera i n'ha mostrat la seua gratitud. La nostra patrona posseeix a més a més d'una gran quantitat de joies, un variat aixovar compost, entre altres, de mantells, enaigües, capotes, maneguets per a la seua vestimenta, i estovalles perquè els actes de culte i devoció es duguen a terme amb la màxima dignitat possible.

Però, entre els molts regals que la Verge de Lledó ha rebut en trobem alguns més que curiosos, com aquell del que hui voldria parlar i recordar, en complir-se tot just 100 anys de la seua donació; un bastó de comandament, o vara de comandament, també anomenat manípul, un distintiu de poder, un complement protocol·lari que denota en qui el porta, autoritat, comandament, prestigi i poder.

Un objecte del qual els seus antecedents històrics arrenquen a les primeres civilitzacions i que al nostre país per Reial Ordre de novembre de 1853, es va atorgar a jutges, magistrats i fiscals del Tribunal Suprem i de les Audiències, establint-se més tard per als Ministres de la Corona, Caps Superiors de l'Administració Civil, governadors Civils i delegats d'Hisenda, alcaldes i jutges municipals, diferenciant-se la seua categoria per l'empunyadura d'or o plata, i pel color del cordó o treneta i de les borles i que actualment, a més d'alguns estaments militars, continuen sent usats, en moments puntuals i solemnes, a tots els municipis espanyols pels alcaldes i els tinents d'alcaldes.

Un castellonenc de 59 anys, nascut a la Vall d'Uixó, mestre, que va exercir com a delegat regi de primer ensenyament, periodista fundador i propietari de diversos diaris locals i polític, membre del Partit Liberal, regidor primer, president de la diputació i director de l'antic museu de Belles Arts provincial, el senyor José Castelló Tárrega, va ser nomenat l'11 de desembre de 1922 governador civil de la província de Toledo, prenent possessió el 16 d'aquell mateix mes.

Un càrrec que va ocupar tan sols durant 9 mesos, fins al 20 de setembre de 1923, en què a conseqüència del cop d'estat de Primo de Rivera i per reial decret de 18 de setembre, va ser destituït.

Nou mesos en què el senyor Tárrega va viure lluny de la seua terra, a aquella capital castellana sense oblidar-se del seu estimat Castelló i tenint sempre present a la Lledonera, per la qual cosa, en la seua festa, tot just aquest any en Pius XI acabava de nomenar la nostra Verge Patrona de la ciutat, concedint-li tots els honors i privilegis que de dret pertanyen als Patrons principals, va voler lliurar a la Verge, en senyal de gratitud un magnífic bastó de carei que, segons la premsa de l'època estava valorat en més de mil pessetes. Vara que va arribar a Castelló el dissabte 5 de maig portada pel comerciant local senyor José Dolz, que dies abans s'havia traslladat a Toledo per passar unes jornades amb la seua mare, la viuda de Ten, que residia en aquella ciutat.

Bastó que, acabada la missa major del dia central, el diumenge 6 de maig de 1923, va rebre el prior de l'ermitori Manuel Pascual, de manera pública, de mans del senyor Vicent Castelló, pare del donant, i actuant com a testimoni el senyor Francisco Cazador, qui, després que el manípul fora col·locat als peus de la Verge, va llançar dos Vítols, el primer per la Verge i el segon pel senyor Tárrega, que van ser contestats pels nombrosos fidels que omplien el temple i que, a continuació, van passar a contemplar de prop l'ofrena del governador.

Diuen les cròniques del dia que acabada l'ofrena i abans de la processó de la vesprada, va celebrar-se un dinar íntim a la casa prioral tenint la bondat els senyors Pascual i Cazador de convidar el pare de l'il·lustre donant del valuós bastó. Que menys!!!