Nostàlgia de la tómbola: la rifa del biscuter.

Va ser una realitat allà pels anys cinquanta-seixanta del segle passat. El seu objectiu era clar, recaptar fons per aquells més necessitats a la ciutat. Va instal·lar-se primer a la plaça de Santa Clara i després a la de la pescateria. Emprava el sistema de premi directe amb la venda de sobres-papereta on apareixien els premis, en moltes ocasions cedits per marques i comerços del mateix Castelló. Era la “tómbola de caritat”.

La seua essència es basava a tenir una gran varietat de premis menuts al costat d’alguns més grossos que s’obtenien, si la sort acompanyava, de manera directa i immediata invertint en la compra del sobre una quantitat de diners no massa gran. La clau residia en el fet que no sabies quin premi podia tocar-te fins que no obries el sobre; la sorpresa o la decepció era instantània.

Les despeses eren mínimes i els guanys notables per l’època; a més, tenia un atractiu col·lateral i desvinculat de la finalitat de la tómbola, ja que com a venedores dels sobres, s’encarregaven les joves, reina i madrines de les Gaiates, per això, ”la tómbola de caritat” s'instal·lava a Castelló poques setmanes abans de la celebració de les festes anuals de la Magdalena.

Només dos dies abans de la inauguració de la tómbola, el dijous 2 de febrer de 1956 va tenir lloc la solemne proclamació al teatre principal de la regina de les festes i la seua cort d’honor. De manera que, un dels primers actes d’aquelles xicotes va ser la presència, a un mes vista de l’inici oficial de la setmana festera, la vesprada del dissabte 4, hui fa tot just 70 anys, a l’acte inaugural presidit per qui fou el primer bisbe de la diòcesi monsenyor Pont i Gol.

A partir d’aquell moment, van ser molts els dies i moments en què la regina de les festes, Maria del Carmen Agramunt Ros de Ursinos i les dames de la ciutat Elisa Nicolau, Maria Pilar Palacio, Maria del Carmen Font i Amparo Piquer, van compartir amb altres voluntàries la venda de paperetes i sobres sorpresa, que els castellonencs compraren amb la clara intenció d’emportar-se no només algun dels premis menuts, cas de pastilles de sabó o algun estri de cuina, si més no amb la il·lusió de ser afortunats amb algun dels “grossos”, alguna bicicleta, “lambretta” o aquell que s’emportava les mirades de tots els qui s’acostaven a provar sort, un flamant automòbil biscuter.

No vaig viure aquell moment, jo era molt menut, però encara ara, recorde com en un somni com, anys després, altres senyoretes, ocupant el lloc d’aquelles continuaven venent butlletes que omplien diverses cistelles de vímet que tenien al seu davant sobre el taulell, i com en una d’aquelles ocasions, no recorde l’any, a mi, que mai vaig tenir germanes, va tocar-me una nina, que ma mare va guardar a casa per molts anys, com si es tractara d'un trofeu.

Feia només tres anys que s’havien constituït a tot el territori espanyol amb el nom genèric de “Cáritas” els secretariats diocesans de Caritat d’àmbit diocesà i parroquial. A les tres parròquies que hi havia a Castelló en aquell moment, eren moltes les persones necessitades d’ajuda material, per la qual cosa, els beneficis anuals que la tómbola proporcionava constituïen una gran font d’ingressos per cobrir part d’aquelles necessitats.

No sabem a quins veïns degueren correspondre els “premis grossos”, el biscuter i les dues motocicletes, però, de segur que degueren circular pels nostres carrers per molts i molts anys, despertant més d’una enveja…

Una caritativa finalitat, aquella de la tómbola diocesana que va funcionar amb èxit durant diversos anys. Tothom que passava davant de la instal·lació, bé per iniciativa pròpia o bé perquè era requerit per les senyoretes responsables de la venda de butlletes, que feien senyals perquè s'aproparen a comprar, responien amb la compra d'algunes butlletes, mentre el terra de la plaça s'omplia de sobres amb paperetes i numerets no premiats, fruit de la desil·lusió quan en obrir-los et trobaves amb allò de segueix jugant.

Eren aquells dies de tómbola, dies d’esperança i il·lusió, en uns anys difícils, però de gran solidaritat entre la gent de Castelló que, esforçant-se per eixir de les misèries de la guerra i la gelada del 1.946, ho passava malament.

 

Un fet curiós.

Ho publicava hui, dia de la candelera, el periòdic local Mediterraneo en el seu número 8467 d’aquell dimecres 2 de febrer de 1966. Era una notícia més que curiosa, i que hui, 60 anys després, en rellegir-la i recordar-la desperta un gran somriure.

És sabut que allà per l’any 1964 l’estat va atorgar una llicència al consorci constituït pel Banc Espanyol de Crèdit i l’empresa Standard Oil of New Jersey (Esso) per aixecar al polígon del Serrallo castellonenc una refineria de petroli que havia de convertir-se en l’única instal·lació de la seua classe a la nostra Comunitat. Prompte van realitzar-se les primeres compres de terreny i la transformació dels horts en grans esplanades, iniciant-se les obres l’any següent, 1965.

D’altra banda, és també sabut que les obres d’urbanització i edificació, com més grans i espectaculars en major mesura, han estat des de sempre objecte de mirades de curiosos, especialment de la gent gran, per allò de tenir més temps en estar gaudint d’una merescuda jubilació. Una pràctica urbana molt popular que fregant la caricatura humorística o el costumisme, converteix la possibilitat de contemplar l’activitat i el canvi que durant setmanes i mesos transforma els espais, fent visible un seguiment de l’evolució arquitectònica i dels avanços en el treball.

Una pràctica urbana molt popular a Castelló abans i ara; només cal recordar la quantitat de curiosos que diàriament van atraure mentre estaven executant-se les obres del soterrament de la via fèrria, els diferents pàrquings públics subterranis, la construcció de les Rondes o els que continuen atraient les obres no acabades de la construcció de l’accés ferroviari sud al port.

Per evitar un apropament excessiu a les obres, per delimitar el terreny, augmentar la seguretat i l’espai de treball, o simplement per evitar intrusions i problemes de robatori, les tanques temporals són la solució imprescindible.

Tanmateix, en el cas que ens ocupa, la construcció de la refineria, va buscar-se, a la vegada que un tancament perimetral del seu espai físic, facilitar un apropament als veïns i curiosos, oferint-los la possibilitat de contemplar el seguiment i l’evolució de les obres des de l'esplanació i farciment fins a la possibilitat de contemplar còmodament els treballs cada cop més intensos.

I així ho informava el diari als lectors, al costat d’una tanca que voltava la refineria i la planta de caprolactama va instal·lar-se un mirador, des del qual les persones interessades podien seguir còmodament la marxa de les obres de construcció i contemplar les instal·lacions sense necessitat de circular per l'interior del polígon.

Si de per si la col·locació d’aquesta talaia per a mirons ja resulta del tot curiós, més encara va suposar el fet que, per a millorar l’orientació dels qui allí s’acostaven va instal·lar-se un plànol amb indicacions de les diverses unitats i zones de la construcció i dades d'interés general sobre la refineria i fotografies i diagrames explicatius de les etapes i processos que segueix el petroli des de la formació fins a la transformació en combustible.

Si no fou prou des de l'empresa es van preocupar d'instal·lar senyals indicadors per facilitar l'accés al mirador, pel camí de la Donació des de la carretera del Grau a Almassora, amb la finalitat que tots aquells que desitjaren contemplar la marxa de les obres pogueren arribar fàcilment a aquest observatori, i així fer-se una idea del que seria la refineria i el futur complex petroquímic.

No sé quant de temps deguera funcionar aquest mirador, ni tampoc la quantitat de curiosos que degueren passar per ell, però no va passar més d’un any perquè el 1967 la refineria iniciara les seues operacions, arribant a tractar inicialment 3 milions de tones de cru.

Ara, 60 anys després els seus llums parpellejants a la nit i el perfil de les torres de dia són un paisatge més que familiar per a qualsevol habitant de Castelló i, amb les seues més de 200 hectàrees d’extensió és una referència al paisatge de la ciutat i motor de l’economia local.

 

Punt i a part.

No es tracta d’un punt i seguit, d’una pausa per una continuïtat, ni tampoc d’un punt final indicant la conclusió de manera definitiva, més bé per ser exactes cal parlar d’un punt i a part, ja que el fet al qual em referisc és caracteritzar-se per una pausa llarga.

Una pausa pactada entre propietari, ajuntament i adjudicataris, venedors, de 16 mesos, de manera que en principi no podrà ja donar-se compliment a la idea inicial de la seua reobertura per Nadal.

En aquests moments supose ja haureu endevinat que hui, parlem, del trasllat del Mercat Central de Castelló, perquè al vell edifici de la plaça Major, inaugurat el 1949, definitivament ja li tocava una reforma completa, dotant-lo d'una estructura més moderna, d’acord amb els temps actuals, una millor distribució i unes “parades” més àmplies i còmodes.

Una actuació llargament esperada a la qual es dedicaran més de 10 milions d’euros i que haurà de convertir el vell mercat no només en un edifici modern, que de segur servirà de revulsiu comercial a tot el centre de la ciutat, si més no també buscarà ser pol d’atracció turística fent un pas més, passant de mercat de venda al detall, a gastromercat, és a dir a afegir opcions gastronòmiques i de degustació modernes i futuristes, utilitzant tecnologies actuals i oferint una experiència completa als visitants.

Va ser a la fi del passat mes d’octubre quan va col·locar-se la tanca perimetral al voltant de la plaça de Santa Clara i començar a instal·lar-se l’estructura que, a hores d’ara, transcorreguts dos mesos des d’aquell moment, sembla conformar un recinte lluminós i funcional ocupant una superfície de més de 1500 m² i que ha de donar aixopluc a una quarantena de parades.

Quan? La vesprada de hui, 31 de gener és el moment. Hui, dissabte, és un dia especial “marcat al calendari local” i fortament esperat. Encara aquest matí es poden realitzar les darreres compres a les tradicionals parades. A partir del tancament en les pròximes hores de la darrera de les parades, i fins a l’11 de febrer, de manera escalonada els diferents venedors aniran, de segur que amb forta melangia, buidant les velles prestatgeries, taulells i plataformes, per traslladar-se, reorganitzar i familiaritzar-se pels nous espais que, durant els pròxims mesos, seran la seua segona casa; la conseqüència més directa pels clients serà que durant els pròxims 10 dies no hi haurà activitat i, per tant, possibilitat d’accés i compra en cap dels dos espais.

No haurem els veïns d’esperar molts dies per a poder “passejar” per este mercat provisional, prompte podrem fer-nos una idea exacta del que hi ha, dels seus avantatges i inconvenients. Naturalment, per conéixer i poder gaudir del nou mercat definitiu, caldrà esperar.

De moment, en aquest punt i a part, podem fer-nos una idea, una aproximació, considerant que, segons el regidor d’urbanisme ha dit en diferents ocasions, el nou mercat tindrà, a més d’una nova distribució de les parades, un gran espai central amb bancs, taules i cadires i que servirà tant com a lloc de reunió com a espai per exposicions o presentacions, encara que tot sembla indicar que la gran novetat serà allò que des de l’ajuntament han batejat com “la terrassa de la plaça Major”, una zona amb para-sols i arbres sobre testos movibles, complementari del nou espai multiús dissenyat a la coberta del mercat a la que s’accedirà a través d’un ascensor panoràmic. El lloc de pas que ara comunica la plaça Major amb la de Santa Clara passarà a ser, segons projecte de l’arquitecte José Maria Forteza, un espai d’estada, un element més per l’esbarjo i el gaudi dels visitants.

Punt i a part. Temps. Una paraula massa petita per a tot allò que implica. Entenc la gran importància d’esta obra civil per la societat castellonenca; confie que hi haurà un rigorós seguiment i supervisió i un control sobre els processos temporals i que tot quede enllestit en el temps establert.

Complir amb els terminis també és un reflex del bon treball. Acabar a temps és part important perquè el resultat siga un èxit, mentre això arriba continuem recolzant els venedors en el nou emplaçament.

 

A la memòria, arriba la glòria.

Es diu que si tenim la sensació que el temps passa de pressa és senyal que vivim intensament la vida. No sé si en realitat les noves i continues percepcions a què som exposats durant la nostra vida té la culpa o pel contrari la sensació que el temps vola la tenim perquè a mesura que ens fem grans la nostra memòria emmagatzemant molta de la informació que passa al nostre voltant arriba, per moments, a saturar-se.

El cas és que tot just hui, fa quatre anys, i sembla que fos ahir, ho recorde perfectament, dins l’agenda d’actes per commemorar el centenari de la fundació del Club Esportiu Castelló, va tenir lloc una iniciativa, fent com a protagonista d'aquesta, l’estàtua del gegant Tombatossals.

Ho recordeu? Sí, la col·locació al coll del gegant de ferro d’una bufanda albinegra de més de 15 metres de longitud i que va romandre al vent, sol i serena per molts mesos per a ser contemplada per veïns i forasters.

Han passat només quatre anys, però, moltes coses han canviat a la ciutat i també al club. Ha canviat el govern municipal, abans en mans del PSOE i Compromís, ara del PP i Vox; l’alcaldia, situant-se al capdavant  en aquell moment Amparo Marco, ara Begoña Carrasco; també la regidoria d’esports ha canviat de mans, Omar Braina era aleshores el responsable, ara, com tots sabem, en mans de Maica Hurtado i, també grans i importants canvis al club, començant pel president, aleshores l’empresari castellonenc Vicente Montesinos, ara l’inversor, de qui diuen aquells que el coneixen més de prop, és callat, tímid, observador, intel·ligent i bastant solitari, el canadenc Haralabos “Bob” Voulgaris.

Un moment aquell, el de la col·locació de la bufanda al coll de l’alta figura de ferro, en què va haver-hi també una gran implicació local que va anar des del mateix servei municipal de bombers fins a la presència de nombrosos i curiosos veïns.

Quatre anys en què al costat d’alguns canvis i inversions, més o menys encertats, experimentats a la ciutat com implantació de ZBE, rehabilitació de carrers i places, compra del cinema Rex o inici i remodelació del mercat central, l’avanç més significatiu i esperançador l’ha donat el club de futbol.

Recordem com estàvem aquell inici del 2022 i com estem ara, als inicis del 2026. Hem passat de ser un equip modest de la Primera Federació a la segona divisió del futbol professional i consolidant en aquesta temporada una base sòlida i un ambiciós projecte de ciutat esportiva que, permet als aficionats, somnis d’ascens a la màxima competició nacional, una fita que fa anys tota la ciutat està esperant.

Qui ens ho havia de dir que, quatre anys després “d’esperit de la bufanda” tota la premsa esportiva qualificara al CD Castelló com un dels equips que millor juga a futbol a la Segona divisió espanyola i tot, gràcies a l'atractiva proposta que té darrere com a club.

El valor universal del club de futbol de la nostra ciutat manifestat al llarg de la seua història amb música, literatura, pintura o disseny i evolució dels seus escuts, fa anys, massa anys, que sembla estar per uns o altres motius, en espera; també la ciutat tracta d’avançar mitjançant l’impuls cultural; quatre anys decisius han passat des d’aquell dissabte en què la bufanda va començar a airejar al coll del nostre mitològic personatge.

Ara ha arribat el moment, per què no?, en què pensats, estructurats i definits, els dos nous projectes, l’esportiu i el municipal, prenguen l’impuls definitiu i prompte donen resposta als reptes reals de la ciutat, una ciutat que mereix ser “de primera” en tots i cadascun dels seus aspectes.

Quatre anys després d’aquell senzill acte, sembla que hem entrat en una nova dimensió, tant il·lusionant com desconeguda per molts, un canvi de rumb polítics i també esportiu, als quals, ara mateix, ningú s’atreveix a posar límits. Diuen que temps per venir, futur; esperem que el futur siga ben aviat i que, sense oblidar la memòria, ens aprope a la glòria.

 

Voleu dir que són les millors hores?

No hi ha cap dubte que des del moment de la seua inauguració fa prop de 35 anys, el planetari de Castelló ha sigut el principal focus de divulgació de la ciència i de l’entreteniment a la ciutat.

Tancat al públic els dilluns i les vesprades dels diumenges i festius, ofereix al públic mitjançant múltiples esdeveniments, exposicions, activitats divulgatives i projeccions una visió molt variada de la ciència.

A més a més de les activitats puntuals, específiques en moments concrets, al llarg de tot l’any programa diferents activitats i projeccions en valencià, castellà i anglés, destinades als menuts, a les famílies i al públic en general.

Per conéixer les activitats i projeccions mensuals tenim al nostre abast una part important de l’agenda cultural editada per l’ajuntament. Si observem amb detall aquesta programació podem veure com les principals activitats canalitzades dins el programa “planetaller” dirigides especialment al públic menut d’entre 4 i 12 anys amb la finalitat de despertar la curiositat, es realitzen, seguint la lògica, principalment els matins de dissabte i diumenge, que és quan els menuts no tenen escola i poden, majoritàriament acompanyats per pares o avis desplaçar-se fins al planetari del Grau.

Tanmateix, i sense saber ben bé el perquè les projeccions mensuals programades a la cúpula del planetari que anaven realitzant-se de dimarts a divendres en horari vespertí a partir de les 17 hores, des del passat mes de novembre han estat traslladades al matí sessions programades a les 13 i les 14 hores.

Un horari aquest del tot intempestiu pensant que el desplaçament al planetari requereix un cert temps i que l’horari programat no s’adapta gens ni mica al públic infantil a qui van dirigides la major part de les projeccions setmanals.

No sé si quin haurà estat el motiu del canvi de la vesprada al matí, ni tampoc si des de la regidoria de cultura hauran donat el vistiplau, o si aquest haurà estat decisió unilateral de la direcció o d’aquella persona encarregada d’efectuar les projeccions, però m’agradaria conéixer el nombre de persones que han visionat les diferents projeccions setmanals matutines al llarg del mes de novembre i també eles participants en les diferents sessions d’aquest gener. Puc estar errat, però crec que més d’una sessió haurà d’haver estat suspesa per falta de públic, o s’haurà realitzat amb pocs assistents.

És veritat que els caps de setmana, dissabtes i diumenges, l’horari de les projeccions a més dels matins s’amplia a les vesprades, però en aquest cas l’assistència pot ser, per allò de ser festiu, molt més factible, també a les sessions del matí.

Que el planetari tinga activitats variades tot l’any és més que necessari, però cal optimitzar els recursos i pensar quins són els millors horaris per captar el públic i no, tan sols, el que sembla, quins són els millors horaris per aquells que allí hi treballen.

Creieu que en aquests horaris de projeccions, a l’hora de dinar, es facilita l’assistència del públic? Que voleu que us diga, jo tinc els meus dubtes…

Més encara, he conegut que aquests dies s’ha produït una aturada temporal de les projeccions amb motiu de la realització de proves tècniques i completar la formació especialitzada del personal encarregat del nou sistema del projector digital 4K recentment incorporat.

De poc servirà el nou sistema de projecció incorporat que ha de garantir un nivell més elevat d’excel·lència en les pròximes sessions si els horaris no s’adapten a la disponibilitat de les persones, dels espectadors.

Espere i desitge que la programació dels mesos venidors, tant de les xerrades divulgatives, dels tallers infantils, exposicions i sobretot projeccions entre setmana es facen en horaris pensats per facilitar les visites i no, com pot semblar, per evitar-les.