Alguna cosa caldrà fer, no?

Entenc que la “Real cofradía de la Mare de Déu del Lledó” siga la confraria amb més membres de totes les que a la nostra ciutat coexisteixen, ja que, per tradició són moltes les famílies que, quan naix un nou membre, “l’apunten”, tot i que després en són molts els qui mai arriben a involucrar-se amb aquesta.

No em ficaré amb l’aspecte devocional dels confrares i menys encara dels castellonencs que honorem la Patrona, però reconeixent que el “folklorisme” va a més, només cal veure com les cambreres, els paliers o els barreros, cada any que passa, cada festa anual, en són més i més, crida també l’atenció que a la majoria dels actes que cada any es programen per celebrar les “festes de Lledó” el nombre de joves que s’acosten i participen siga inversament proporcional a la quantitat d’actes programats.

I no només parle dels actes centrals, religiosos, que són majoritaris, novenes, celebracions eucarístiques, rosaris, sabatina, processó general o responsos, que per allò de la laïcitat general són actes de les festes patronals, vinguts a menys entre la generació anomenada milènials.

Són molts els pobles i ciutat en què les festes principals, aquelles que més gent veïna o forastera atrauen, són les patronals, ací, a casa nostra no és el cas, les principals com sabem són les de la Magdalena, on la participació de joves cada any va a més, les de Lledó no aconsegueixen “atraure el jovent”.

És veritat que són molts els menuts que participen en el concurs “vine a pintar a Lledó”, o a la cavalcada anunciadora de la festa principal, l’anomenat “pregonet”, però pocs els que ho fan de manera individual, per iniciativa familiar; la majoria són membres de les comissions gaiateres que aprofiten per “vestir-se” i “lluir”.

I si parlem de la serenata a la porta de la basílica celebrada la nit de divendres passat, malauradament, tant la majoria dels participants com del públic assistent, va poder comprovar-se era d’edat avançada; i què dir de la participació en la processó general de diumenge pel passeig?, són pocs, molt pocs, massa pocs diria, els participants tant en la cavalcada costumista inicial com en la part religiosa d’aquesta, que podríem considerar joves. Malauradament, si no fos pels membres dels grups de ball o de les Gaiates, la processó seria talment una processó de la tercera edat.

Actes n’hi ha hagut molts, i encara en resten, les festes patronals de Lledó i commemoració del CII aniversari de la Coronació no s’han acabat, però la realitat és que quasi ningú sap res de la trobada de joves o el rosari de torxes, actes encara per vindre i que, de segur, passaran amb més pena que glòria.

Davant aquesta realitat, la Confraria primer i l’ajuntament després haurien d’actuar; no serveix repetir any rere any el programa, aquest sembla desfasat pels temps que corren; de res serveix un nou Perot, un nou Clavari o un canvi preceptiu de Junta, si res ha de canviar, si tot ha de continuar igual. Caldria, és necessari, ser més ambiciosos…

Passarà un nou any i arribarem al maig del 2027 i què? Més del mateix, perquè de ser així, la gent, els veïns que ens tornarem a trobar, serem si Déu vol els mateixos, però amb un any més, serem una mica més grans, i el relleu generacional serà encara més difícil.

Cal plantejar-se canvis en l’organització, calen noves idees i nova organització i estructura festera i com diu en un encertat article periodístic un bon amic meu, cal reflexionar sobre la manera d’apropar el fenomen de Lledó a la ciutat, no fos cas que després siga massa tard.

Entenc que en els temps que vivim és més que difícil augmentar la devoció i veneració envers la Verge del Lledó, però si volem revitalitzar la festa cal fer-la més popular, amb actes que atraguen la gent més jove, convertint-la en una veritable setmana festera i cultural, nexe d’unió entre la Magdalena i Sant Pere. Tanmateix, si ho aconseguim, serà en benefici de totes i tots! Almenys, aquest és el meu desig...

Festa de la rosa no de la flor. Poc d’interés!

La 8 Mediterráneo TV és una televisió autonòmica privada de la Comunitat Valenciana coneguda comunament com la “televisió dels bisbes”, ja que la seua propietat està vinculada a entitats eclesiàstiques. Amb més de 16 anys d’existència és una cadena dedicada a la creació de contingut proper a cada municipi i localitat de la Comunitat, una televisió que es defineix com per a la família, compromesa amb la cultura i les tradicions valencianes. Un dels rostres més populars de la cadena, des de fa més de deu anys, és el locutor i presentador Julio Tormo, personatge relacionat amb el món festiu de la Comunitat.

Va ser tot un detall de la cadena que, anit, mentre Apunt, el canal públic dels valencians, transmetia en directe la gala d’elecció de la bellesa del foc d’Alacant 2026, “la huit” es decantara per, també en rigorós directe, emetre la “festa de la rosa” de Castelló, genuïna i quasi centenària manifestació del poble apassionat amb la música i l’art, la nit especial que la ciutat dedica a la dona castellonera, que, com és habitual va tornar a celebrar-se a la plaça Major de la ciutat.

Per allò de la seua relació amb els programes de festa, que Julio Tormo fora el comentarista de la celebració, no va suposar cap novetat i que ho fera des dels estudis centrals de València tampoc, desplaçant amb la unitat mòbil a Castelló una jove. Alba, periodista?, locutora?, entrevistadora?, ajudant?, per fer les esporàdiques intervencions que en moments puntuals l’acte permetia.

I aquí rau la notícia, el comentari, ni l’un ni l’altra van estar a l’altura del que l’acte mereixia. D’una banda, el senyor Tormo, no va assabentar-se en les dues hores que va durar la transmissió que allò que els espectadors valencians veien era “la festa de la rosa”, ja que una vegada i una altra, vaig contar-ne deu com a mínim, quan es referia a l’acte deia “la festa de la flor”, i en el cas de la xicona, en les dues entrevistes realitzades a la regidora de festes i a l’alcaldessa, les preguntes eren improvisades, sense guió o preparació prèvia, insubstancials i, amb la sensació de fetes per eixir del pas. Lamentable actuació d’un i de l’altra; la ciutat, els veïns i les autoritats no mereixen aquest tracte!

Si, per una banda, cal aplaudir el fet que la 8 Mediterraneo tv, tinguera el detall d’emetre en directe l’acte, de la mateixa manera que aquest matí, a partir de les 11, s’anuncia emetrà, des de la basílica de Lledó, la missa estacional, celebració que fins no fa massa anys s’anomenava de pontifical, poc haguera costat preparar-se, documentar-se una mica i prendre-ho més seriosament.

Senyor Tormo, senyoreta Alba, tot i que la tradició de les serenates no és exclusiva de la ciutat, al nostre poble arriba a una altra dimensió, convertint-se en manifestació genuïna que, vencent dificultats de tota mena, es prepara per a celebrar el seu centenari.

Va ser aquell llunyà 1928 quan l'Ajuntament va decidir integrar el costum de sortir a rondar al mes de maig, sent preceptiu que tots els grups havien d'iniciar les seues serenates sota el balcó de l'Ajuntament, a la plaça Major, per obtenir “un permís” que facilitava que al llarg de les matinades de tots els dissabtes del mes de maig, Castelló s'omplira de cançons romàntiques, de serenates.

Rondallers, músiques, xiques… i roses!, les més belles de les flors. Tant és així, que la convocatòria prengué el nom: “festa de la rosa”, i no “festa de la flor”, per allò de l’essència romàntica de la rosa que no tenen totes les altres flors; una rosa lligada a un certamen de sabor tradicional alimentat pel talent musical local.

El bon periodista i millor amic, Ximo Gorritz, publicava ahir un més que interessant ARTICLE article al periòdic local Mediterraneo, on explicava de manera clara i senzilla com “la rosa” és una de les poques tradicions festeres que poden presumir de centenàries i encara menys de comptar amb unes arrels que s'enfonsen al calendari fester castellonenc molt més enllà del segle.

Que poc haguera costat al bo de Tormo i la seua ajudanta informar-se’n una mica més i, de passada, il·lustrar la resta de valencians que, fins a les 12 de la nit, van poder gaudir, còmodament des de les seues cases, de la transmissió. Poc d’interés!

El dia del treball, quan no treballa ningú…

En realitat, no és del tot certa l’afirmació amb la qual encapçale el meu comentari. Només cal acostar-se hui, primer de maig, dia 121 d’aquest 2026, a qualsevol hospital, caserna de policia o parc de bombers per, veure i comprovar, que la vida no s’atura per més festa que hi siga.

No té sentit que celebrem la festa de Sant Josep Obrer aixecant-nos tard i faltant a la feina. Avui caldria treballar doble. Si no, què estem celebrant? La festa del treball o el dia de l’oci?

És veritat que allò que hui se celebra va més enllà de la connotació i record de la tasca diària del pare putatiu de Jesús, que aquest primer de maig és una jornada de record dels Màrtirs de Chicago, uns sindicalistes anarquistes que a la fi del segle XIX van ser executats als Estats Units per participar en les protestes de lluita per la consecució de la jornada laboral de vuit hores.

Des d’aquell moment van ser molts els impulsos per convertir l’1 de maig en festiu, declarant-se com a dia internacional dels treballadors, amb celebracions, desfilades i manifestacions, però sobretot una jornada emprada, habitualment, per a fer diferents reivindicacions socials i laborals a favor de les classes treballadores.

Però si hui no tots els treballadors poden ni deuen fer festa, no seria millor designar aquesta jornada com dia del treball? La desocupació, la precarietat, els salaris insuficients, la temporalitat abusiva, la sinistralitat laboral i el deteriorament de la salut mental continuen marcant la vida de milers de treballadors i treballadores; hui hauria de ser el dia del treball just, ho reivindique des d’ací.

I si el dia internacional dels treballadors, hui, quan són molts els que no treballen i cobren, es transformara en un dia de treball, però no cobrat?, en una jornada de solidaritat?, uns euros, molts milers, que podrien emprar-se, com ho fan ja els nostres veïns francesos, i a la finca Somonte de Palma del Rio, per finançar la pèrdua d’autonomia de les persones més grans i discapacitats…

Malauradament, cada dia que passa, ens adonem més i més que vivim en una societat desvinculada, desconfiada, enfrontada i polaritzada. Per això, reivindique el primer de maig com a dia per acompanyar els treballadors més pobres, precaris, descartats, migrants i desplaçats, fent-ho possible aquells que tenen la sort de tenir un treball estable, començant pels polítics i funcionaris i acabant pels autònoms.

Una veritable celebració, la del dia del treball en benefici d’aquells més desfavorits, a la vegada que es defensa la dignitat del treball i el treball digne des de la perspectiva del bé comú.

És veritat que falta gent per a feines que ningú aquí vol, com el camp. Però, deixem entrar persones i no els donem permís de treball? La immigració a Espanya és necessària, però el sistema és absurd. Si deixem entrar a un immigrant, però no li donem permís de treball, què voleu que faça?, què visca de l'aire? Doncs haurà de delinquir o treballar en negre. Estic encantat que la gent vinga a millorar la vida, i de passada, també la de tots nosaltres, no obstant això cal fer-ho amb cap i amb un sistema que funcione.

Cal treballar per viure, i no viure només per treballar; el treball no és només un mitjà de guanyar-se el pa, sinó un àmbit per expressar tota la dignitat de l'ésser humà, i el primer de maig no ha de ser només un dia de descans, de buscar distraure’ns del dia a dia; el desafiament, per mi, no és omplir hui les places i carrers de banderes, el desafiament és protegir els treballadors de l'aïllament i la incertesa, i fer-ho treballant com qualsevol altre dia en benefici dels més desfavorits. Ací rau el veritable esperit del dia dels treballadors en aquests darrers anys de la segona dècada del segle XXI.

Recordar-ne l'origen, mantenir viu el seu esperit reivindicatiu i, sobretot, reivindicar el treball solidari en benefici i millora dels més desfavorits, és essencial per a continuar construint una societat més justa, equitativa i solidària. Bona festa! 

No serà també “fum de palla”?

Quan els polítics juguen a vendre grans titulars, malauradament, moltes vegades acaben en allò que al meu raval anomenem “fum de palla”. Aquestes promeses polítiques fetes, una vegada i una altra, repetitivament, amb una clara finalitat: aconseguir un gran ressò mediàtic, passa que després s’esvaeixen en el silenci que marca el pas del temps.

Són promeses fetes per captar l’atenció pública, per despertar expectatives, per justificar pactes i acords difícils d’imaginar per la complexitat que comporten i, sobretot per la quantitat econòmica que, en moltes ocasions, porten lligada i que en massa ocasions acaben en un no res.

Ho tornarem a veure en el que ahir va ocórrer a Castelló? Aquest és l’interrogant que m’ha vingut al cap aquest matí quan m’he assabentat de la notícia; l’alcaldessa, els regidors de sostenibilitat i urbanisme, la directora de l’oficina de planificació dels fons europeus, el director de l’àrea d’infraestructures, dos dels arquitectes municipals i els dos autors del projecte, nou persones per la foto, van presentar a bombo i platerets, la primera fase de l’anomenat projecte “Censal Parc” que estarà a disposició dels veïns en el primer semestre del 2027.

Una nova data per aquell projecte del qual, per altra banda, ja fa temps van deixant-se caure “molletes”. Recorde que ja el mes de juliol de l’any passat, moment en què sembla va signar-se el contracte de redacció de l’informe  d’ordenació del recinte, va afirmar-se des de l’alcaldia, que “els treballs començarien a la primavera del 2026”, i vet per on la primavera ha arribat i els treballs no han començat; només dos mesos després, va ser el regidor Sales, en parlar de les expropiacions de terrenys necessaris, qui va matisar que “les obres s’iniciarien abans de la finalització de la legislatura”. Tic, tac, tic, tac, estem a menys d’un any perquè arribe aquell moment…

I com la llengua no té os, ahir amb un deliri verbal els compareixents a la presentació, van llançar-se a la piscina, tot dient que ja al primer semestre del 2027 podrem gaudir al nou parc d’una zona infantil amb una tirolina i tobogans; un espai biosaludable amb mobiliari de gimnàstica per a gent gran; un parc d'aventures per a joves i adolescents amb fonts i pèrgoles; una prada amb un quiosc i zona de pícnic; una praderia de jocs i una plaça d'accés i jocs de l'aigua amb guèisers, tot envoltat per una albereda amb arbres, un carril de running i un passeig central; tot això fet realitat només en deu mesos!!! Ni Superman…

I per si no n’hi haguera prou, això no és tot, també va dir-se a la roda de premsa d’ahir que el projecte és molt més gran, que té dues fases més, però que aquestes seran realitat a la legislatura vinent, aquella que encara ha de venir a partir del mes de maig del 2027, però per “fer boca” com el llop quan somnia amb l’ovella, van afirmar ja estan dissenyades i que inclouran un auditori, un llac amb barquetes per passejar, una zona esportiva i un gran mirador, tot integrat amb l’entorn, amb un espai verd, inclusiu i multifuncional, i paviments tous i accessibles, i lloses de formigó, sense tanques i obert a veïns i forasters. Tant de bo siga realitat i puguem veure i gaudir la meitat del que s’anuncia, això sí, a l’altra legislatura…

Digueu-me negatiu, però quants megaprojectes s’han presentat a Castelló i després han acabat en un no res? L’hemeroteca local em recorda com allà pel 2010 es presentava en un acte semblant al d’ahir i amb un termini d’execució de cinc anys, un altre megaprojecte, la Ciutat de les llengües, set edificis d'imatge avantguardista, entre els quals hi havia dos hotels de cinc i quatre estrelles, restaurants, cinemes, spa i sales d'espectacle, un projecte de 200 milions d’euros i que va quedar en un no res el 2014 quan la Generalitat el va suspendre definitivament, o aquella altra actuació de 90 milions d’euros prevista al PAI Mestrets, el Centre de Convencions, per la maqueta del qual l’arquitecte Calatrava va emportar-se un bon pessic, projecte oblidat i enterrat quan el Tribunal Suprem va anul·lar el PAI, o aquell altre l’edifici, projectat per Frank Gehry, l’arquitecte del Guggenheim de Bilbao, que havia d’allotjar enfront de l’Hospital General, el nucli de la Universitat Valenciana Internacional, o el Nou estadi de Castàlia un recinte amb capacitat per 50.000 persones i que va prometre en el seu dia l’alcalde Alberto Fabra...

Projectes, maquetes, plànols, presentacions i paraules, moltes paraules i fotos. Conclusió: “llancem la notícia i fiquem-nos una medalla”, després sempre serem a temps de tornar a dir-ne una altra o oblidar-nos o desdir-nos. Tant de bo en aquesta ocasió encerten i no es torne a estirar més el braç que la màniga...

Reduir, reciclar, reutilitzar… Que passa amb el reciclatge?

Fa ja un bon grapat d’anys l’organització ecologista Greenpeace va popularitzar la coneguda com la regla de les tres erres, una proposta que incidia sobre l’hàbit de consum responsable, per donar prioritat a la reducció del volum de residus que generem en el nostre dia a dia.

L’any 1994 el Parlament Europeu va treure una directiva amb l’objectiu d’harmonitzar les mesures nacionals sobre la gestió d’envasos per previndre o reduir el seu impacte sobre el medi ambient, considerant que la reducció del volum dels residus de cada país, era una condició necessària per al creixement sostenible.

L’any 1996 al nostre país i en aquesta línia va crear-se la societat anònima Ecoembes, organització sense ànim de lucre dedicada a la coordinació del reciclatge dels envasos i l’any 1997 el govern va aprovar la llei d’envasos i residus, que va introduir per primera vegada al nostre territori el règim de responsabilitat ampliada del productor, de manera que eren ells, envasadors i comerciants, els que havien d'assumir la responsabilitat de gestionar-los, optant entre establir un sistema de devolució i tornada, o participar en un sistema integrat de gestió de residus d'envasos.

Van haver de passar vint anys fins que el 2017 Ecoembes creara el primer centre d’innovació oberta en matèria d’economia circular, “the circular lab” treballant amb una idea clara, fer cada dia més fàcil el reciclatge pels ciutadans i que reciclem cada vegada més i millor.

Una proposta innovadora va ser el programa “reciclos”, que oferia als usuaris incentius socials pel reciclatge de llaunes i ampolles de plàstic, cosa que va suposar una evolució de digital de l’hàbit; funcionava mitjançant una app i un sistema de punts per cada envàs reciclat que podien bescanviar-se per a la participació en sorteig de premis, o donar-los a causes solidàries.

L’abril de l’any 2022, per acord entre la Conselleria de Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica de la Generalitat Valenciana, la Diputació i la regidoria de reciclatge de l’Ajuntament, encapçalada pel senyor Ignaci Garcia, a Castelló va implementar-se el programa, sent la primera ciutat de la Comunitat en comptar amb contenidors grocs intel·ligents; una iniciativa que va estar en funcionament fins a principis d’aquest 2026, en què va informar-se als usuaris que desapareixia el sistema de punts i recompenses passant a un període de transició envers un nou sistema de reciclatge europeu, un model conegut com a Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn, SDDR, un sistema que al nostre país sembla té prevista la seua implantació operativa per a finals d’aquest 2026 o principis del 2027, i que en aquests darrers dies ha convertit al nostre veí Portugal en país capdavanter en la seua implantació.

De manera que una nova forma d’incentivar el reciclatge surt a la porta, el SDDR, en què els consumidors pagarem un petit import addicional en comprar ampolles i llaunes, que després recuperarem en tornar els envasos en punts de recollida o màquines habilitades. Cada envàs de begudes d'un sol ús incorporarà un dipòsit d'uns deu cèntims que s'afegirà al preu final en el moment de la compra. Posteriorment, els ciutadans podrem recuperar aquests diners en tornar l'ampolla o la llauna buida al comerç L'objectiu és crear, en aquesta ocasió un incentiu econòmic clar perquè el reciclatge siga immediat i pràcticament universal.

No es tracta de cap descobriment, de cap idea genial, ja que el mecanisme del sistema, dipòsit financer, xarxa de recollida, validació automatitzada i retorn al consumidor, fa dècades que funciona en altres països europeus; el procés és senzill: el consumidor porta els seus envasos buits a qualsevol punt de recollida registrat, sense necessitat de tornar a l'establiment on va fer la compra, allí unes màquines llegeixen el codi de barres, validen l'envàs i emeten un val que el consumidor pot bescanviar a la caixa, transferir a un compte personal o rebre en efectiu. Senzill, no?

Però ara la pregunta del milió, arribarem a temps? El calendari corre i pel que he llegit Espanya no ha definit completament ni els operadors que gestionaran el model ni les regles finals que en determinaran el funcionament del projecte que haurà de coordinar 20.000 milions d'envasos anuals, prop de 500.000 punts de venda, 94 milions de turistes i més de 8.000 municipis.

Veurem en què acaba tot i com diuen al meu raval poc viurà qui no ho veurà...