“Vamos a tener”...

He dubtat molt a l’hora de titular aquest comentari, no ho tenia gens clar, dubtava si “ole, ole”, aquella interjecció que sovint fem servir per a animar i aplaudir i que, en ocasions burlesques, a la nostra llengua equivaldria a “per l’amor de Déu!”, o  encapçalar aquest comentari “no se si plorar, o riure”, finalment m’he decantat per la frase reiteradament repetida pel conseller ahir a Castelló.

I és que la notícia que va produir-se ahir i  amb la que m’he aixecat aquest matí, no és per menys. “La Conselleria de Sanitat preveu doblar la inversió que va calcular el Consell del Botànic anterior per materialitzar el nou Hospital General de Castelló”. VAMOS A TENER 

Va ser al mes de març del 2023 quan el Ple de l’anterior Consell va aprovar la declaració d'interès general i públic per a les obres de construcció i reforma del nou espai sanitari de Castelló, amb una inversió de 341 milions d’euros; un nou centre que amb set plantes havia de doblar el nombre de llits actuals, arribant als 700, i incrementar tant el nombre d’equips com de recursos per fer front a la pressió assistencial que pateix l’actual Hospital General. El seu calendari contemplava la construcció i posterior posada en marxa en cinc anys. Tot semblava encarrilat, però van arribar les eleccions i el canvi, el senyor Minguez, va deixar pas al cap de la Conselleria de Sanitat al senyor Gómez.

Aquest va encetar “una reforma integral del sistema sanitari” que tot i dir una vegada i una altra que la reorganització del mapa sanitari contemplava objectius orientats a l'ús eficient dels recursos assistencials,  cosa que costava de creure  en ia de boca d'un membre de la corda zaplanista i alt càrrec amb aquell expresident, artífex dels concerts sanitaris sota el model Alzira i defensor del model de sanitat privada.

Ara, quasi un any després, el senyor conseller de sanitat, acaba de presentar un pla funcional per l'Hospital General Universitari de Castelló, un document que concreta les necessitats i dotacions, amb un pressupost global de 507 milions dels quals més de 300 han d’anar per a la nova construcció i equipament. Un nou centre que constarà de 765 habitacions individuals, 31 quiròfans i 26 sales d'intervenció, passant de 68 a 103 els punts d’urgència. Vista la seua trajectòria professional, ho hem de creure?  Tot i que costa creure-ho, d'acord, pensem que sí, que aquesta proposta serà real i factible.

Fins ací tot correcte i il·lusionant, però per a quan? I ací salta la sorpresa. No han tingut la més mínima vergonya en afirmar que “como se prevee un largo camino para materializarlo, si se cumplen las previsiones , se contempla el fin de la obra en diez años, en 2034”. Ole, ole i ole….

S’ha lluït l’equip i el senyor “Marciano” al capdavant. Deu anys!!! Quina presa de pèl. Per mitigar i intentar fer creïble allò que sembla un globus sonda, fum de palla i quasi una ofensa, el senyor conseller s’ha apressat a dir que “la intenció és encavalcar fases per agilitzar la construcció del centre".  Senyor Gómez, però si no tenen vostés ni tan sols la propietat dels terrenys necessaris!!! Si no tenen ni tan sols data probable d’inici de les obres. De poc o res ha de servir que en els pressupostos del 2024 hi haja consignats 2 milions d’euros per iniciar els tràmits, quins tràmits? Papers? Volem realitats, i les volem ja!!!

Resulta difícil confiar que el govern del PP i Vox defense la sanitat pública valenciana si des del primer dia del nou govern va fer-se manifest que el conseller valencià de sanitat s'obria a prorrogar les privatitzacions sanitàries que l'esquerra havia començat a revertir. Com vol que ara creguem aquesta milionada per a deu anys vista. Tenim fe, però no confiança.

Si realment creguera vosté en la sanitat pública, no s’haguera atrevit mai a publicitar que s’allargaria deu anys la construcció del nou hospital de Castelló,  i haguera fet el possible i impossible per, en aquella reinvenció del mapa sanitari que vosté va dir que posaria en marxa en funció de les necessitats dels ciutadans per fer més eficaç el sistema, s’hagueren vist reflectits ja els avanços pel nou centre, i no només  en allò que a vosté  li preocupava i no va tardar a ficar els seus esforços per canviar, tractar que els valencians ens oblidem de la sanitat universal i la salut pública, fins i tot en el nom de la mateixa Conselleria.

Per l’amor de Déu, de vergonya, per plorar, ole, ole, “vamos a tener”… que? de segur que més i més concerts amb la privada. Estarem pendents dels canvis que amb tota seguretat en 10 anys vista es faran.Temps al temps.

Només puc dir… Gràcies!

Ja ho  vaig anunciar el passat dia 20 i ahir va fer-se realitat. Tot i que el dia no va acompanyar-nos massa i l’hora no era tampoc massa adient, l’assistència va ser més de l’esperada.

Al marc de la fira del llibre vaig presentar el meu darrer treball editat  pel servei de publicacions de l’ajuntament; aquell que va resultar guanyador el 2023 del seté premi d’investigació etnològica, creat per recordar la figura, treball i dedicació de l’amic poeta, escriptor i mestre, Vicent Pau Serra i Fortuño.

Un treball que porta per títol “Història, anecdotari, tradicions i curiositat de la romeria de la Magdalena a través del temps”, i que no és altra cosa que això, un recull documentat dels que ha estat el desenvolupament de la festa al llarg de la història del nostre poble.

I des d’ací, des d’aquest el meu blog, des d’aquest lloc on jo, com amant de la cultura, les festes i les tradicions del nostre estimat Castelló, vaig dient des de fa ja un bon grapat d’anys, la meua opinió de tot el que passa al meu voltant,  publicant regularment reflexions i “cavil·leos”, és des d’on cal, en aquesta ocasió i en majúscula donar les GRÀCIES!

A la regidoria de cultura per la cura en l’edició de l’obra i en particular a la regidora, l’amiga Maria España, per les seues emotives paraules introductòries envers la meua persona i l’esperit de l’obra,  per tot el que pot arribar a representar com a element pel coneixement de la romeria.

Al públic en general, entre ells molts amics i coneguts que van voler estar presents i compartir amb mi tot allò que jo volia comunicar, que jo volia transmetre, i que pot resumir-se en comprovar com la romeria a la Magdalena, al llarg del temps, s’ha convertit en l’espai i moment perquè cultures, persones i costums diferents s’ajunten en un retrobament anual, lúdic, alegre, integrador, imaginatiu i participatiu.

A la meua família que des del primer moment va creure en el projecte i va recolzar-me en els moments de dificultat i ahir, no sense esforç per les circumstàncies que estem passant, va voler estar al meu costat.

Als funcionaris municipals que tenint cura de totes les publicacions editades per l'ajuntament van disposar el llibre en un lloc preferent a la caseta municipal de la fira, ficant-lo a l’abast de tots els visitants.

A l’organització de la 40 fira del llibre que amb les seues atencions van fer possible que ens trobarem a gust, molt a gust, com a casa, en un ambient familiar i en un lloc, que tot i ser a l’aire lliure, donava sensació de caliu i acolliment.

No sé quants llibres deguera arribar a signar, però el que si puc dir és que cada signatura va ser personalitzada, intentant que les meues GRÀCIES es veren reflectides en aquelles paraules.

No crec siga missió principal del servei de publicacions municipal vendre llibres, la seua és més, a parer meu, una missió de divulgació i, crec sincerament, que ahir va fer-se un pas important per aconseguir-ho.

Ningú estima allò que no coneix i amb xicotets gestos quotidians com aquest d’ahir crec vam aconseguir que el llibre no només fera valdre la feina que hi ha hagut al seu darrere, si més no també  una part important de la nostra cultura, la romeria, ajudant a, coneixent-la una mica millor, estimar-la cada dia més.   

És evident que mentre la narrativa passa de pressa, perquè immediatament ja hi ha una altra novel·la, els llibres etnogràfics formen part del país i que d’alguna manera no passen de moda. Aquest premi ens ho recorda any rere any.

A vegades tot va tan de pressa que hi passes pel costat i ni hi penses,  per això crec que hem de donar valor a les coses perquè es puguen conservar. El que no es coneix no s’estima i el que no s’estima no es defensa. i, en canvi, quan ho coneixes és quan es posa més en valor. GRÀCIES, amics per entendre-ho així i fer-me costat.

Els jardins del port

En estar integrats dins l’entramat urbà del nucli poblacional del Grau, sempre he pensat que formaven part del patrimoni municipal castellonenc. És veritat que en les poques vegades que m’he endinsat en aquell indret, sempre he pensat en el poc interés i estima de qui pensava era el seu legítim propietari, l’ajuntament.

Però no, hui m’he assabentat que aquests jardins, de vora 13.000 metres quadrats i separats pel fracassat i en desús traçat de la via de l’accés ferroviari nord al port, ubicats  a la zona nord del Grau, integrats a la trama urbana i delimitats  per  les avingudes de Serrano Lloberes i  Ferrandis  Salvador, el carrer del Palmerar i la façana d'habitatges, tot i que el seu manteniment crec que des de fa més d’una dècada corre a càrrec del servei de parcs municipal, són de propietat de l’autoritat portuària.

I ho són a conseqüència de la partició i segregació que es va fer del Pinar a principis del segle XX en quedar aquells terrenys delimitats, a conseqüència de la construcció del port i les vies del ferrocarril, sent la Junta d’Obres del Port qui, posteriorment, per  connexionar les instal·lacions del mateix port amb el nucli urbà, va considerar la creació del que havia de ser el primer urbà parc del districte marítim.

Des dels seus inicis la ciutadania del Grau va adoptar aquell indret com a seu, començant a denominar-lo popularment i afectuosament “el jardinet” i, convertint-lo en el centre de la vida social del barri. Va ser després d’acabada la guerra civil quan el parc pren un impuls definitiu, emprant-se no tan sols com a lloc d’esbarjo, si més no es converteix en el lloc ideal per la realització de diferents activitats festeres com presentacions de les regines de les Festes de Sant Pere i la seua cort, espectacles musicals, revetles, concursos de pintura infantils, activitats i festes de centres juvenils o activitats alternatives com les darreres celebracions dels mercats de Nadal, convertint, l’antic espai del jardí i l’antic vivers del grau, en una dotació urbanística i social emblemàtica.

El pas del temps ha vingut a demostrar que ni la via que separa les dues parcel·les ni el mateix parc presenten el més mínim interés per l’activitat portuària; per això ja  l’any 2016 l’ajuntament va realitzar un intent per tractar de dinamitzar la zona projectant la creació d’un quiosc, iniciativa que, mai millor dit, no va arribar a bon port, no va arribar a desenvolupar-se perquè va topar-se amb què el sòl no era seu.

Ara, en aquests dies, huit anys després d’aquell intent fallit, l’equip de govern municipal actual, torna a treure damunt la taula l’intent de dinamització, aprovant en la darrera de les Juntes de Govern celebrada aquesta setmana, l’acord de sol·licitar a l'Autoritat Portuària de Castelló la cessió gratuïta i propietat dels terrenys, a favor de l'ajuntament, al·legant entre altres raons que han  deixat de ser importants per a l’activitat portuària  i que la seua desafectació ha estat informada favorablement per la Direcció General de la Costa i el Mar.

Ara cal esperar que l'Autoritat Portuària accepte la petició perquè els terrenys es puguen inscriure al llistat de patrimoni municipal. No és aquesta una petició forassenyada, fins i tot diria que prou realista, una actuació que, en cas d'arribar a realitzar-se en un futur no massa llunyà com sembla pot ser, millorarà sens dubte l’espai i amb ell el benestar tant dels residents del Grau com dels possibles visitants.

Un projecte molt més factible i realitzable que aquell altre  que també l’actual equip de la senyora Carrasco van publicitar ara fa set o huit mesos, qualificat de prioritari, el gran parc de la zona est de la ciutat, a tocar del Palau de la Festa, als mateixos solars on tant el PP, amb Alberto Fabra i Alfonso Bataller al capdavant, com el tripartit dels últims vuit anys presidit per la socialista Amparo Marco tenien la intenció de construir el denominat com a parc dels xiquets o parc d’Almalafa, i que conformat per 38 parcel·les, sembla que a hores d’ara només una és de propietat municipal, per la qual cosa, estic més que segur, no es veurà cap avanç en aquesta legislatura…

Pujar amunt, desplaçar-se a l’oest.

Fins a les darreries del segle XIX, el camí real era per on circulaven els carruatges en els trajectes cap a València o Barcelona i coincidia dins l’entramat urbà de la nostra ciutat, amb el traçat de carrer Major, essent els seus llocs més significatius els convents de Santa Clara i de Sant Agustí.

Recordem com aquest darrer convent va ser emprat per diferents organismes públics com a seu, des del Govern Civil o Delegació d’Hisenda fins a caserna militar. Un poc més tard aquest  camí real va traslladar-se una mica més a l’oest,  al carrer d’enmig,  aprofitant que el carrer albergava diferents fondes i hostal; però el creixent trànsit que discorria per aquella via tan cèntrica, va fer que i l’any  1904 l'Ajuntament de Castelló iniciara l'expedient per aconseguir el desviament de la carretera.

Aleshores va començar a parlar-se d'un nou traçat que havia de transcórrer per les, en un futur, rondes de la Magdalena i Millars. Un projecte que tindria  via lliure tal dia com hui, 27 d’abril de 1910, quan l’ajuntament va rebre una Reial Ordre per la qual s’aprovava el desviament de “la carretera de Madrid a Castellón y de Castellón a Tarragona por las rondas del Mijares y de la Magdalena”.

Durant molts anys la imatge de La Farola, a la plaça de la Independència, aixecada només 15 anys després d’aconseguit “el desvio”, va ser mut testimoni de l'esdevenir quotidià de vehicles que es dirigien bé en direcció cap a Barcelona o bé cap a València.

Semblava que el problema es resolia, però la realitat  existent a la zona, amb una trama urbana que absorbia a poc a poc l’antiga nacional,  i creixent la ciutat “per dalt del paseo i de la via”, va fer que als anys 60-70, tornara a plantejar-se la necessitat de crear una nova via alternativa, un nou “desvio", per contenir el trànsit creixent. Les rondes ja no eren suficients per a canalitzar els vehicles locals i aquells pesats que creuaven  la ciutat.

Les obres del nou i anhelat desviament van començar el 1966 i dos anys després,  el 1968, van finalitzar els treballs. Un projecte que, inicialment, va descongestionar l'intens trànsit; un nou traçat entre l’actual  Hospital General i el límit amb el terme municipal d'Almassora va veure la llum absorbint tot el trànsit, tant lleuger com pesat; un vial que va quedar, una vegada executada l’autopista AP-7, com a  via de comunicació alternativa lliure de pagament, i com una alternativa més per als desplaçaments entre punts dins de la mateixa ciutat, hui convertida en avingudes del Castell Vell, Pintor Oliet i Enrique Gimeno.

I els temps corren i encara va ser necessària una segona variant, naturalment dissenyada, projectada i executada més a l’oest encara,  feta realitat d'acord amb un conveni entre el Ministeri de Foment i la Generalitat Valenciana, subscrit el 16 de juliol de 1992, i construïda entre març de 1993 i juny de 1994, obrint-se a la circulació, el conegut com a “by-pass”, allunyant del casc urbà una mica més el trànsit, vial que en l’actualitat encara dona servei.

114 anys “de les rondes” vials inicialment nascuts entre el portal de Sant Roc al nord, hui plaça d’en Teodoro Izquierdo, i l’acabada de desamortitzar caserna de Sant Francesc, hui plaça del botànic Calduch, al sud,  com a carreteres adossades a l’exterior de les tanques, que la ciutat va haver de construir, per fer front a l’epidèmia de còlera que el 1834  des de València, va estendre’s fins a arribar a la nostra ciutat, allà pel primer terç del segle XIX.

Unes rondes que curiosament van canviar els seus noms de Magdalena i Mijares en el període de la guerra civil, novembre de 1936, pels d'avingudes de Mèxic i de la Unió Soviètica, respectivament, com a reconeixement del govern republicà, pel suport ofert per aquelles nacions, tant pel que respecta a l’aspecte moral com a material de guerra i ajuda civil, retornant acabada la guerra  al seu nom anterior, el 1940.

Cent catorze anys d’història d’unes rondes que aquests dies tornaran a tenir un clar protagonisme, per acostar-se a la seua unió, a la plaça de la Independència, la Patrona en record del centenari de la coronació.

Flor de Lledó

La Coca de queraïlla o de Castelló des de temps més antics, el fadrinet des del 2010 i des del 2016 la flor de Lledó són alguns dels productes estrella, típics de la ciutat al llarg o en moments més puntuals de l’any.

El gremi de forners de Castelló, agrupació de mestres artesans en defensa de la panaderia i la pastisseria, aprofiten qualsevol ocasió que se’ls brinda per promocionar aquests productes, fonamentalment amb degustacions gratuïtes i populars.

En adonar-se els mestres pastisser que “La coca”  tot i que va introduir-se com a complement i decoració la imatge típica del campanar de la Vila o l’escut de la ciutat, presentava un xicotet inconvenient, no era individual, van decidir anar una mica més lluny i crear un pastís individual, que a més a més, havia de ser representatiu de les festes magdaleneres, i així va nàixer el fadrinet  que compta sobre la seua superfície la imatge la Magdalena.

Però, si la Magdalena “són les festes”, maig i Lledó “és la festa”. Castelló necessitava completar la gastronomia dolça amb un tercer element per acabar d’endolcir els àpats festers i així ho van tornar a veure els mestres del gremi de forners, creant un nou producte que, a la vegada que rendirà un homenatge a la Mare de Déu patrona de la ciutat, completara el grup de dolços oficials, en aquest cas per les festes patronals.

Calia també encertar no tan sols en el paladar dels veïns, això va resultar relativament fàcil, només calia combinar sàviament pasta de full, amb crema de taronja i llimona, per aconseguir aquella flaire de tarongina que en primavera s’escampa per tot el terme, si més no calia també, com va passar amb el fadrinet, encertar en el seu nom, i el gremi va llançar un concurs per triar-lo, presentant-se més de 50 propostes i sent “flor de Lledó” la guanyadora.

Des del moment en què el nou producte va presentar-se en societat, el 23 d’abril del 2016, tot just fa ara huit anys, aquest dolç tribut a la Verge s’ha convertit també en un dels productes més sol·licitats per celebrar el “dia de la mare”, creixent cada any el nombre d’aparadors dels forns tradicionals en què, aquesta darrera setmana d’abril i primera de maig,  s’omplin de “flors de Lledó” per completar i celebrar les festes que la ciutat dedica a la Patrona, a la vegada que des del Gremi, i per promocionar el producte com a emblema gastronòmic de les festes, no han parat de realitzar-se accions  que han anat des del concurs de fotografia  fins a innumerables degustacions populars.

Ara,  i com no podia ser d’una altra manera, en commemoració del Centenari de la Coronació de la Verge, el Gremi de Forners en col·laboració amb la regidoria de turisme, anuncien la  distribució aquest dissabte d’un total de 2.200 unitats gratuïtes de la Flor de Lledó a la plaça Major, com a part de les accions destinades a enaltir aquest centenari, repartiment que es realitzarà entre les 11.00 i les 13.30 hores; una iniciativa que, novament, pretén ressaltar aquest producte innovador de la gastronomia castellonenca, a la vegada que realçar la nostra rica tradició culinària i convertir-nos en referents en l'àmbit provincial i nacional.

Iniciativa que vol anar una mica més enllà en la seua finalitat, per la qual cosa a més de la degustació popular, s’anuncia que formant part de les quatre jornades que el Patronat de Turisme ha programat en col·laboració amb el Gremi de Forners de Castelló per al 2024, la jornada “Dels Ximos" que va realitzar-se el febrer passat, la de 'la Coca de Castelló',  prevista pel setembre vinent, la dels 'Pastissets de cabell i moniato', que tindrà lloc al desembre, es durà a termini la “I Jornada de la Flor de Lledó”, de manera que entre el 6 i el 19 de maig s’oferiran en un total de 18 obradors ofertes especials per adquirir aquest producte.

Llarga vida a aquest dolç senzill, delicat i molt castellonero, ofrena al poble des del gremi de forners, com el poble ho fa a  la Verge  amb les flors, per això el seu nom fa referència a la forma de flor que té aquest pastís.