El dia del treball, quan no treballa ningú…

En realitat, no és del tot certa l’afirmació amb la qual encapçale el meu comentari. Només cal acostar-se hui, primer de maig, dia 121 d’aquest 2026, a qualsevol hospital, caserna de policia o parc de bombers per, veure i comprovar, que la vida no s’atura per més festa que hi siga.

No té sentit que celebrem la festa de Sant Josep Obrer aixecant-nos tard i faltant a la feina. Avui caldria treballar doble. Si no, què estem celebrant? La festa del treball o el dia de l’oci?

És veritat que allò que hui se celebra va més enllà de la connotació i record de la tasca diària del pare putatiu de Jesús, que aquest primer de maig és una jornada de record dels Màrtirs de Chicago, uns sindicalistes anarquistes que a la fi del segle XIX van ser executats als Estats Units per participar en les protestes de lluita per la consecució de la jornada laboral de vuit hores.

Des d’aquell moment van ser molts els impulsos per convertir l’1 de maig en festiu, declarant-se com a dia internacional dels treballadors, amb celebracions, desfilades i manifestacions, però sobretot una jornada emprada, habitualment, per a fer diferents reivindicacions socials i laborals a favor de les classes treballadores.

Però si hui no tots els treballadors poden ni deuen fer festa, no seria millor designar aquesta jornada com dia del treball? La desocupació, la precarietat, els salaris insuficients, la temporalitat abusiva, la sinistralitat laboral i el deteriorament de la salut mental continuen marcant la vida de milers de treballadors i treballadores; hui hauria de ser el dia del treball just, ho reivindique des d’ací.

I si el dia internacional dels treballadors, hui, quan són molts els que no treballen i cobren, es transformara en un dia de treball, però no cobrat?, en una jornada de solidaritat?, uns euros, molts milers, que podrien emprar-se, com ho fan ja els nostres veïns francesos, i a la finca Somonte de Palma del Rio, per finançar la pèrdua d’autonomia de les persones més grans i discapacitats…

Malauradament, cada dia que passa, ens adonem més i més que vivim en una societat desvinculada, desconfiada, enfrontada i polaritzada. Per això, reivindique el primer de maig com a dia per acompanyar els treballadors més pobres, precaris, descartats, migrants i desplaçats, fent-ho possible aquells que tenen la sort de tenir un treball estable, començant pels polítics i funcionaris i acabant pels autònoms.

Una veritable celebració, la del dia del treball en benefici d’aquells més desfavorits, a la vegada que es defensa la dignitat del treball i el treball digne des de la perspectiva del bé comú.

És veritat que falta gent per a feines que ningú aquí vol, com el camp. Però, deixem entrar persones i no els donem permís de treball? La immigració a Espanya és necessària, però el sistema és absurd. Si deixem entrar a un immigrant, però no li donem permís de treball, què voleu que faça?, què visca de l'aire? Doncs haurà de delinquir o treballar en negre. Estic encantat que la gent vinga a millorar la vida, i de passada, també la de tots nosaltres, no obstant això cal fer-ho amb cap i amb un sistema que funcione.

Cal treballar per viure, i no viure només per treballar; el treball no és només un mitjà de guanyar-se el pa, sinó un àmbit per expressar tota la dignitat de l'ésser humà, i el primer de maig no ha de ser només un dia de descans, de buscar distraure’ns del dia a dia; el desafiament, per mi, no és omplir hui les places i carrers de banderes, el desafiament és protegir els treballadors de l'aïllament i la incertesa, i fer-ho treballant com qualsevol altre dia en benefici dels més desfavorits. Ací rau el veritable esperit del dia dels treballadors en aquests darrers anys de la segona dècada del segle XXI.

Recordar-ne l'origen, mantenir viu el seu esperit reivindicatiu i, sobretot, reivindicar el treball solidari en benefici i millora dels més desfavorits, és essencial per a continuar construint una societat més justa, equitativa i solidària. Bona festa! 

No serà també “fum de palla”?

Quan els polítics juguen a vendre grans titulars, malauradament, moltes vegades acaben en allò que al meu raval anomenem “fum de palla”. Aquestes promeses polítiques fetes, una vegada i una altra, repetitivament, amb una clara finalitat: aconseguir un gran ressò mediàtic, passa que després s’esvaeixen en el silenci que marca el pas del temps.

Són promeses fetes per captar l’atenció pública, per despertar expectatives, per justificar pactes i acords difícils d’imaginar per la complexitat que comporten i, sobretot per la quantitat econòmica que, en moltes ocasions, porten lligada i que en massa ocasions acaben en un no res.

Ho tornarem a veure en el que ahir va ocórrer a Castelló? Aquest és l’interrogant que m’ha vingut al cap aquest matí quan m’he assabentat de la notícia; l’alcaldessa, els regidors de sostenibilitat i urbanisme, la directora de l’oficina de planificació dels fons europeus, el director de l’àrea d’infraestructures, dos dels arquitectes municipals i els dos autors del projecte, nou persones per la foto, van presentar a bombo i platerets, la primera fase de l’anomenat projecte “Censal Parc” que estarà a disposició dels veïns en el primer semestre del 2027.

Una nova data per aquell projecte del qual, per altra banda, ja fa temps van deixant-se caure “molletes”. Recorde que ja el mes de juliol de l’any passat, moment en què sembla va signar-se el contracte de redacció de l’informe  d’ordenació del recinte, va afirmar-se des de l’alcaldia, que “els treballs començarien a la primavera del 2026”, i vet per on la primavera ha arribat i els treballs no han començat; només dos mesos després, va ser el regidor Sales, en parlar de les expropiacions de terrenys necessaris, qui va matisar que “les obres s’iniciarien abans de la finalització de la legislatura”. Tic, tac, tic, tac, estem a menys d’un any perquè arribe aquell moment…

I com la llengua no té os, ahir amb un deliri verbal els compareixents a la presentació, van llançar-se a la piscina, tot dient que ja al primer semestre del 2027 podrem gaudir al nou parc d’una zona infantil amb una tirolina i tobogans; un espai biosaludable amb mobiliari de gimnàstica per a gent gran; un parc d'aventures per a joves i adolescents amb fonts i pèrgoles; una prada amb un quiosc i zona de pícnic; una praderia de jocs i una plaça d'accés i jocs de l'aigua amb guèisers, tot envoltat per una albereda amb arbres, un carril de running i un passeig central; tot això fet realitat només en deu mesos!!! Ni Superman…

I per si no n’hi haguera prou, això no és tot, també va dir-se a la roda de premsa d’ahir que el projecte és molt més gran, que té dues fases més, però que aquestes seran realitat a la legislatura vinent, aquella que encara ha de venir a partir del mes de maig del 2027, però per “fer boca” com el llop quan somnia amb l’ovella, van afirmar ja estan dissenyades i que inclouran un auditori, un llac amb barquetes per passejar, una zona esportiva i un gran mirador, tot integrat amb l’entorn, amb un espai verd, inclusiu i multifuncional, i paviments tous i accessibles, i lloses de formigó, sense tanques i obert a veïns i forasters. Tant de bo siga realitat i puguem veure i gaudir la meitat del que s’anuncia, això sí, a l’altra legislatura…

Digueu-me negatiu, però quants megaprojectes s’han presentat a Castelló i després han acabat en un no res? L’hemeroteca local em recorda com allà pel 2010 es presentava en un acte semblant al d’ahir i amb un termini d’execució de cinc anys, un altre megaprojecte, la Ciutat de les llengües, set edificis d'imatge avantguardista, entre els quals hi havia dos hotels de cinc i quatre estrelles, restaurants, cinemes, spa i sales d'espectacle, un projecte de 200 milions d’euros i que va quedar en un no res el 2014 quan la Generalitat el va suspendre definitivament, o aquella altra actuació de 90 milions d’euros prevista al PAI Mestrets, el Centre de Convencions, per la maqueta del qual l’arquitecte Calatrava va emportar-se un bon pessic, projecte oblidat i enterrat quan el Tribunal Suprem va anul·lar el PAI, o aquell altre l’edifici, projectat per Frank Gehry, l’arquitecte del Guggenheim de Bilbao, que havia d’allotjar enfront de l’Hospital General, el nucli de la Universitat Valenciana Internacional, o el Nou estadi de Castàlia un recinte amb capacitat per 50.000 persones i que va prometre en el seu dia l’alcalde Alberto Fabra...

Projectes, maquetes, plànols, presentacions i paraules, moltes paraules i fotos. Conclusió: “llancem la notícia i fiquem-nos una medalla”, després sempre serem a temps de tornar a dir-ne una altra o oblidar-nos o desdir-nos. Tant de bo en aquesta ocasió encerten i no es torne a estirar més el braç que la màniga...

Reduir, reciclar, reutilitzar… Que passa amb el reciclatge?

Fa ja un bon grapat d’anys l’organització ecologista Greenpeace va popularitzar la coneguda com la regla de les tres erres, una proposta que incidia sobre l’hàbit de consum responsable, per donar prioritat a la reducció del volum de residus que generem en el nostre dia a dia.

L’any 1994 el Parlament Europeu va treure una directiva amb l’objectiu d’harmonitzar les mesures nacionals sobre la gestió d’envasos per previndre o reduir el seu impacte sobre el medi ambient, considerant que la reducció del volum dels residus de cada país, era una condició necessària per al creixement sostenible.

L’any 1996 al nostre país i en aquesta línia va crear-se la societat anònima Ecoembes, organització sense ànim de lucre dedicada a la coordinació del reciclatge dels envasos i l’any 1997 el govern va aprovar la llei d’envasos i residus, que va introduir per primera vegada al nostre territori el règim de responsabilitat ampliada del productor, de manera que eren ells, envasadors i comerciants, els que havien d'assumir la responsabilitat de gestionar-los, optant entre establir un sistema de devolució i tornada, o participar en un sistema integrat de gestió de residus d'envasos.

Van haver de passar vint anys fins que el 2017 Ecoembes creara el primer centre d’innovació oberta en matèria d’economia circular, “the circular lab” treballant amb una idea clara, fer cada dia més fàcil el reciclatge pels ciutadans i que reciclem cada vegada més i millor.

Una proposta innovadora va ser el programa “reciclos”, que oferia als usuaris incentius socials pel reciclatge de llaunes i ampolles de plàstic, cosa que va suposar una evolució de digital de l’hàbit; funcionava mitjançant una app i un sistema de punts per cada envàs reciclat que podien bescanviar-se per a la participació en sorteig de premis, o donar-los a causes solidàries.

L’abril de l’any 2022, per acord entre la Conselleria de Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica de la Generalitat Valenciana, la Diputació i la regidoria de reciclatge de l’Ajuntament, encapçalada pel senyor Ignaci Garcia, a Castelló va implementar-se el programa, sent la primera ciutat de la Comunitat en comptar amb contenidors grocs intel·ligents; una iniciativa que va estar en funcionament fins a principis d’aquest 2026, en què va informar-se als usuaris que desapareixia el sistema de punts i recompenses passant a un període de transició envers un nou sistema de reciclatge europeu, un model conegut com a Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn, SDDR, un sistema que al nostre país sembla té prevista la seua implantació operativa per a finals d’aquest 2026 o principis del 2027, i que en aquests darrers dies ha convertit al nostre veí Portugal en país capdavanter en la seua implantació.

De manera que una nova forma d’incentivar el reciclatge surt a la porta, el SDDR, en què els consumidors pagarem un petit import addicional en comprar ampolles i llaunes, que després recuperarem en tornar els envasos en punts de recollida o màquines habilitades. Cada envàs de begudes d'un sol ús incorporarà un dipòsit d'uns deu cèntims que s'afegirà al preu final en el moment de la compra. Posteriorment, els ciutadans podrem recuperar aquests diners en tornar l'ampolla o la llauna buida al comerç L'objectiu és crear, en aquesta ocasió un incentiu econòmic clar perquè el reciclatge siga immediat i pràcticament universal.

No es tracta de cap descobriment, de cap idea genial, ja que el mecanisme del sistema, dipòsit financer, xarxa de recollida, validació automatitzada i retorn al consumidor, fa dècades que funciona en altres països europeus; el procés és senzill: el consumidor porta els seus envasos buits a qualsevol punt de recollida registrat, sense necessitat de tornar a l'establiment on va fer la compra, allí unes màquines llegeixen el codi de barres, validen l'envàs i emeten un val que el consumidor pot bescanviar a la caixa, transferir a un compte personal o rebre en efectiu. Senzill, no?

Però ara la pregunta del milió, arribarem a temps? El calendari corre i pel que he llegit Espanya no ha definit completament ni els operadors que gestionaran el model ni les regles finals que en determinaran el funcionament del projecte que haurà de coordinar 20.000 milions d'envasos anuals, prop de 500.000 punts de venda, 94 milions de turistes i més de 8.000 municipis.

Veurem en què acaba tot i com diuen al meu raval poc viurà qui no ho veurà...

Bicicletes… Llàstima o vergonya?

Aquests darrers dies, per motius que no venen al cas, els he passat a Bèlgica, a cavall entre Brussel·les i Gent. Coneixia ja un poc les dues ciutats, aquells llocs emblemàtics i més turístics d’aquelles ciutats de l’Europa occidental, la Grand Place, les galeries Saint Hubert, el parc del cinquantenari, el manneken pis o els espectaculars edificis del Parlament Europeu a la capital, i els molls de Graslei i Korenlei, els canals, la plaça de Korenmarkt, l’església de Sant Nicolau o la catedral de Sant Babón a la ciutat portuària del nord-oest, a la confluència dels rius Lys i Escalda.

També en aquesta ocasió, a més a més de la xocolata i la cervesa, amb marques i llocs emblemàtics com Neuhaus, Leònidas o a la mort subite i la seua doble parla neerlandés i francés, allò que m’ha tornat a cridar l’atenció ha estat el gran nombre de bicicletes que de tota mena, models i condicions hi ha per tot arreu.

És veritat que també hi ha cotxes i autobusos, tramvies i metro, però en unes ciutats relativament planes, la bicicleta és, sens dubte, el vehicle estrella, el més còmode i més ràpid per recórrer trajectes curts; i això ho saben ben bé els belgues que, des de ben menuts, aprenen a anar en bicicleta i se’ls ensenyen les normes de seguretat vial, de manera que el ciclisme és considerat com una forma normal i quotidiana de desplaçar-se i no tan sols com una activitat recreativa.

És el mateix govern qui facilita la creació de carrils bici urbans, i són els veïns els qui, malgrat no disposar d’un clima a vegades massa favorable, recorren habitualment a aquest mitjà de locomoció que combina mobilitat i qualitat de vida amb la defensa del medi ambient i millora de la salut.

Vaig veure gent de totes les edats, fent ús de la bicicleta cada dia fins i tot sense importar-los massa l’oratge. Anaven en bicicleta a comprar, a l’escola, a treballar, pel centre de la ciutat o simplement l’empraven per a passejar-se.

He de confessar que pensant en el paral·lelisme entre aquelles ciutats belgues i el meu estimat Castelló, on sens dubte eixim guanyant, per allò de tenir a la ciutat també poc de desnivell, però un millor clima, vaig tornar a sentir novament una gran enveja en veure quan de lluny estem els castellonencs de la cultura ciclista i, sobretot, de la consciència ambiental.

Quan hom va fora i veu quan de fàcil és, emprant la bicicleta, recórrer una ciutat plana, Brussel·les o Gent, pensa immediatament quan fàcil seria fer-ho a Castelló i com, podríem beneficiar-nos també ací d’una combinació equilibrada de mobilitat, qualitat de vida, medi ambient i salut.

És veritat que disposem d’alguns carrils bici a Castelló, però també ho és que no són prioritaris pel govern municipal actual, que la seua infraestructura, tot i disposar d’un servei de “bicicas”, és de poca qualitat i que, el govern PP+Vox no mostra una política governamental gens favorable, que no facilita l’ús, que no promou des de cap regidoria, començant per mobilitat i acabant per turisme, cap event, campanya de conscienciació i promoció o festival relacionat amb la bicicleta, i així, si no hi ha una veritable combinació de factors, mai arribarem a ser, un model a segur respecte a l’ús de la bicicleta, tot i tenir les millors condicions geogràfiques i climatològiques d’Espanya.

Llàstima que no aprenguem dels belgues, del seu exemple per promoure el ciclisme i gaudir dels beneficis que comporta per les persones i pel planeta. Més encara, sembla que una gran part dels fons europeus destinats a les zones de baixes emissions que a Castelló vam rebre, el govern municipal, va gastar-los per eliminar aquells carrils-bici que hi havia als carrers de Sant Fèlix, Sant Roc o Herrero, en lloc d’emprar-los en accions per reduir el trànsit a motor, desmuntant-se en lloc d’augmentar els eixos ciclistes, cas del que travessava la ciutat Nord-Sud, que fa ja més de mig any, va desaparéixer…

Ara quan acabe de tornar de Bèlgica contemple amb tristor com a la meua ciutat, la política municipal del govern ha suposat un retrocés en matèria de mobilitat que, malauradament, influeix en la planificació estratègica de la ciutat de cara a un futur gens llunyà. Llàstima o vergonya? Penseu el que vulgueu…

Col·lapse

Quan es produeix una situació en la qual hi ha una caiguda del funcionament normal d’una institució, organisme o entitat, que implica una pèrdua sobtada de la capacitat de reacció i atenció i el fracàs de la seua estructura, diem que estem front una crisi, o millor dit, tenim, una crisi, un col·lapse.

Ahir va tornar a succeir, ho reflecteix la premsa local de hui, novament va viure’s un col·lapse a les urgències de l’Hospital General Universitari de Castelló. Malgrat ser un fenomen que si es miren les hemeroteques és habitual a la ciutat, almenys en els últims anys, sembla haver provocat sorpresa en produir-se imatges dantesques de persones amuntegades a la sala d’urgència, passadissos i carrer, esperant hores i hores per ser atesos o per trobar un llit per l’ingrés.

És veritat que acabem de passar uns dies de festa, en molts casos d’excessos gastronòmics que desemboquen en problemes estomacals, a la vegada que ens trobem a l’inici de la primavera amb canvis bruscos de l’oratge que produeixen augment dels problemes respiratoris, però si no s’haguera produït en els darrers anys un deteriorament de l'Atenció Primària, perfectament constatat i denunciat per la ciutadania i els sanitaris, fonamentalment per les elevades demores a les cites als centres de salut, no s’haguera arribat a aquest, en moltes ocasions, increment inadequat de la utilització de les urgències hospitalàries, a aquesta sobrecàrrega assistencial.

Costa d’entendre com després que el conseller de sanitat, el senyor Gómez, es passejara no fa massa dies pel renovat i ampliat espai d’urgències de l’hospital dient que s’havia aconseguit més espai i major assistència simultània, les urgències del nostre hospital de referència, siguen tot just ahir qualificades pel personal que allí hi treballa, de desastre, de menudes, amb boxes insuficients per poder atendre els pacients, de coll d’ampolla… Ara resulta que la remodelació del servei no ha resolt les necessitats del servei d'Urgències, ni ha estat suficient per a humanitzar l’espai per als pacients.

No resultat així gens estrany el titular que llegíem a la premsa local el passat diumenge: "El seguro privado de salud presta asistencia a dos de cada diez castellonenses: 50.000 más en 15 años”, perquè aquesta situació de col·lapse a les urgències públiques fa que les assegurances privades siguen els grans beneficiats.

Sembla que mentre se’ns diu que des de la Generalitat s’està apostant per la sanitat pública, el que veiem són beneficis cada vegada majors per la sanitat privada. Aquesta política impulsada pel govern autonòmic fa que cada dia que passe el problema s’agreuge.

Tres diríem, són els principals motius d’aquest creixement “del privat” i que haurien de preocupar al senyor conseller, i que sembla no importar-li massa, la rapidesa amb què són atesos els pacients pels professionals de la sanitat privada davant de les esperes que es registren a la pública, l'accés directe als serveis sense haver de passar pel metge de capçalera i, la possibilitat de canviar de metge sense necessitat de fer tràmits previs. Tant costaria senyor Marciano aplicar aquests principis al nostre servei públic?

Si, ja sé que vosté dirà que tot passa pels diners i com són invertits aquests, els pocs o el molts; tot passa per una bona distribució, iniciada per una previsió de futur encertada i un augment de personal real, efectiu i diari, i que estem rebent del Govern central menys del que ens correspon, que hi ha un deute històric i que aquí rau el problema. Si i no, diners hi ha per alguns projectes que tal vegada no són tan prioritaris.

És possible que, tal com va dir la setmana passada el conseller de Sanitat, Marciano Gómez, s’haja iniciat ja l’expedient de contractació de 55 persones per reforçar el servei d'Urgències del General, sis metges, 16 infermeres, 10 zeladors i 23 TCAE, però, de moment sembla que són paraules, no dubte que bones intencions, però, la realitat del dia a dia, d’ahir, va ser la d’un autèntic col·lapse.

Hem de continuar avançant cap a una Comunitat Valenciana on també en sanitat siguem més eficients, capdavanters i solidaris en capacitat assistencial i si aquells que ens governen i han de prendre les decisions no “atinen”, doncs caldrà canviar-los no?