Rooftop = Terrassa gastronòmica en altura.

Supose que com a mi, en llegir la primera part del títol que encapçala el meu comentari hui, d’entrada no us dirà res; més encara, estic convençut que més del 90% d’aquells que açò llegiu mai haureu sentit aquesta paraula. Jo tampoc; fins aquest matí desconeixia de la seua existència i, per descomptat, del seu significat.

Una paraula que m’he topetat amb ella de casualitat en llegir la notícia publicada al diari local en la que l’alcaldessa, la senyora Carrasco, afirma que la reforma del mercat central segueix els terminis previstos trobant-se ja efectuada en un 60% i que possiblement obrirà les portes en passar les següents festes de la Magdalena, és a dir a partir del 7 de març.

A més a més de parlar de com s’estan invertint els més de nou milions d’euros que costarà la reforma, i dels treballs que afecten la zona dedicada a la pescateria amb totes les estructures individuals de ferro finalitzades i avançats els treballs en envans i taulells, com també en l’àrea destinada a les parades de carns i verdures, on les estructures i paviments avancen segons el previst, en allò que ha ficat més èmfasi la senyora Carrasco ha estat en el que suposarà el fet de disposar d’una nova estructura renovada del forjat de la coberta que ha de permetre més lluminositat i la creació al sostre d'un espai transitable.

I ací entra en joc la desconeguda paraula, quan la periodista o la mateixa alcaldessa afirmen: “La futura terraza rooftop es uno de los elementos singulares del proyecto”. Futura terrassa rooftop. Això qué és?

Escorcollant una mica trobem que rooftop com era d’esperar és una paraula anglesa que pot traduir-se com terrat i que, en el context del nostre mercat, vol ser molt més que un simple terrat; vol ser un espai ubicat a la part superior de l’edifici, condicionat per a l'entreteniment, la relaxació o la socialització, un lloc on els veïns podrem escapar de l'enrenou de la ciutat, gaudir de vistes espectaculars i relaxar-nos en un entorn elegant i exclusiu.

Poc o no res se sap encara de com serà aquest castellonenc roof-top, que també pot escriure’s així amb guionet, qui i com s’ha dissenyat i quines empreses veient el potencial del nou espai elevat apostaran per ell i crearan què? Un bar? Un restaurant? Un espai d’oci i relaxament? Un lloc o més d’un on passar una estona amb tranquil·litat?

Castelló passarà a ser famosa no només per les platges, l'arquitectura i la rica història, també per la singular cultura del mercat que possibilitarà degustar plats tradicionals, especialitats regionals, marisc, pernil, formatges i vins de la terra, amb un espai que, a imitació del mercat de Sant Miquel de Madrid, de la Boqueria de Barcelona o el de Triana a Sevilla, combine d'arquitectura, gastronomia i ambient urbà.

És de suposar que si la reforma busca també la recuperació visual de l’estructura original concebuda per l’arquitecte Francesc Maristany, aquest rooftop anirà ubicat no al sostre del mercat de carns i verdures sinó al de la pescateria i, per tant, les seues vistes no seran de la plaça Major, imatge simbòlica de la ciutat, sinó a Santa Clara. O no és així?

Incògnites que de ser certes les previsions de l’equip de govern en pocs mesos quedaran clares, així que, les expectatives són bones, però senyora alcaldessa no vulguem ser més anglesos que els mateixos anglesos, i diguem-li a les coses pel seu nom i en valencià, la llengua del poble; aquesta gran novetat a la fi, no serà altra cosa que “una terrassa gastronòmica en altura”.

Val més prevenir que guarir…

Aquesta expressió recorda que resulta més intel·ligent i beneficiós prendre mesures anticipades per evitar un problema que enfrontar-se a les seues conseqüències quan ja ha passat, és a dir que és preferible prendre mesures de precaució, abans d'haver de posar remei a allò que s’hauria pogut evitar.

D’altra banda, hi tenim a la nostra llengua un altre refrany que diu, quan veges la barba del teu veí pelar, posa la teua a remullar que ens recorda que si passa alguna desgràcia als qui són de la nostra condició i tracte, en el cas del país als nostres veïns, hem de témer que un altre dia ens puga succeir a nosaltres i, per tant, hem d’estar previnguts perquè el cop no siga tan fort.

Malauradament i des de fa dos anys, en arribar aquestes dates, per allò del record de la gran gota freda que va provocar el desbordament de rius i barrancs, i el que va ser pitjor la mort de més de 200 persones, i la deficient gestió que les autoritats van fer per evitar la catàstrofe, ara, davant una situació climatològica que, Déu no vulga, pot arribar a ser semblant, “posant a remull les barbes” i “prevenir abans que guarir”, els nostres dirigents per curar-se en salut, basant-se en pronòstics i anticipant-se al que pot arribar a venir, prenen mesures front un hipotètic perill.

Eren les 10:03 de hui dijous quan el mòbil ha començat a sonar de manera estrident, vibrant i emetent un xiulet estrident i ininterromput, que no s'ha aturat fins que he premut el botó "Acceptar" a la pantalla.

No era la primera vegada que ho feia en els dos darrers anys, però sí que ara feia mesos que no sentia aquell soroll, era l’arribada d’un Es-Alert, un avís de Protecció Civil, una notificació, una alerta primerenca per perill extrem, en estar situats en zona de possible emergència en les pròximes hores per fortes pluges, alerta que incloïa unes recomanacions bàsiques com evitar qualsevol desplaçament innecessari, allunyar-se de barrancs, lleres de rius i rambles, o pujar a les plantes superiors dels habitatges en cas que el nivell de l'aigua comence a negar baixos.

És veritat que tal com s’indica a l’avís rebut, el perill real, alerta taronja, està previst puga ocórrer a partir de les 14 hores i que, al llarg de la vesprada, sobretot a partir de les 18 hores, la cosa vaja a més; tanmateix, en aquest moment, quan són les 11:03 hores, una hora després de rebut el missatge, el sol llueix a la ciutat, per la qual cosa, costa de creure que puguem en poc més de tres hores passar a una situació d’extrema gravetat, però cal no confiar-se i, per si de cas, prevenir, no fos que hàgem després que guarir.

En aquest moment pense en les escoles, instituts, universitat, els comerços i les fabriques; en funció de la perillositat el nivell taronja indica que el perill és important i que la població pot patir impactes greus; si el nivell passa a roig, com està previst a partir de les sis de la vesprada, el perill passa a ser extraordinari i l’impacte per la població pot arribar a ser molt greu i fins i tot catastròfic.

Aquesta vesprada tenia previst impartir docència al programa educatiu UJI-Sènior, però amb bon criteri, la universitat tanca les portes per evitar situacions no desitjades. Açò suposa un entrebanc per mi, per l’alumnat i sobretot per la ja de sí atapeïda programació docent, però, naturalment, més val previndre que guarir…

I que diu l’ajuntament mentrestant? Incomprensiblement res! Accedint al web ni cap bàner ni tampoc en l’apartat “l’últim” apareix cap informació. Això si, en un moment del bàner inicial apareix el lema “una ciutat per a viure millor”. Esperem que no s’equivoquen i hàgem de guarir per no prevenir…

El canvi climàtic suposa una de les amenaces més grans a què ens enfrontem i els seus efectes ja tenen conseqüències; davant d'un escenari on aquests esdeveniments seran cada vegada més habituals, l’acció preventiva ha de ser primordial per anticipar l’impacte. Si, a la fi, tot queda en un no res o en quatre gotes, més que millor.

Malgrat els avanços de la meteorologia és veritat que les prediccions no són encara perfectes. És un problema, de moment, irresoluble, atés el caràcter caòtic de l'atmosfera, per tant, haver rebut hui en temps un Es-Alert i actuar amb conseqüència és la millor manera de previndre. Espere i desitge que si plou, que falta fa, ho faça amb mesura…

 

 

Sant Miquel, "tenders i polisseros"…

Botiga de queviures, ultramarins o simplement “tenda” era una paraula habitual fins no fa massa anys al raval. Feia referència a aquell establiment on es venien tota classe de productes bàsics com l’oli, les salaons, embotits, conserves i llegums.

Tradicionalment, aquest tipus de negocis van néixer al segle XIX per comercialitzar aquells productes que venien de les colònies d'ultramar amb què encara comptava Espanya i van escampar-se per les ciutats i pobles, també a Castelló i, per descomptat al nostre raval.

No es tractava de botigues de luxe ni de bon tros, però aprovisionaven els veïns d'alguns productes bàsics i exclusius. Parlem d'una època en què no existien grans superfícies ni cadenes de supermercats, per la qual cosa aquest tipus de botigues van florir al costat d’altres com  forns i fleques, paqueteries o tavernes.

Quan els ultramarins van ser abundosos i, pràcticament podíem trobar-ne en qualsevol cantó del poble, els “tenders” s’agrupaven per defensar els seus interessos en “un gremi”, sota l’advocació de Sant Miquel arcàngel. Arribat el dia “del sant”, tal dia com hui, se celebraven solemnes festes, amb missa cantada a la cocatedral i processó i dinar de germanor. Són els anys 70 del segle passat…

Amb l'aparició dels supermercats i de grans superfícies, la immensa majoria dels ultramarins van anar desapareixent i aquells que hui es mantenen limiten la seua venda a una clientela majoritàriament fidel i habitual. Conseqüència d’aquesta minva va produir-se la desaparició de la festa…

Al mateix temps, i per allò de ser Sant Miquel el príncep de la milícia celestial i gran defensor del poble de Déu enfront de les forces del mal, des de la seua creació, el 2 de gener el 1895, la “guàrdia municipal de Castelló”, “els polisseros”, ciutadans, funcionaris amb rang d’autoritat, prompte van fer-se més que populars, i a la inicial missió de conservar l’ordre públic va afegir-se la d’ajuda i assistència al veïnat.

Un cos “el dels municipals” que va prendre, també a Sant Miquel com a patró i, per descomptat, a la seua manera, en uns actes més institucionals que festius, cada any, en apropar-se el 29 de setembre, el govern municipal, celebra “el dia del guàrdia” amb diferents actes de reconeixement i homenatge als agents, col·lectius i civils, on les primeres autoritats civils i militars, en nom del tot el poble, reconeixen públicament el bon fer de la policia local.

Uns anys és la plaça Major el lloc elegit per aquest homenatge, uns altres, com aquest 2026 l’explanada de la basílica de Lledó, espais i festivitat on, a més de reconéixer la tasca del cos, es vol mostrar la proximitat dels agents al poble, a la vegada que donar visibilitat als recursos dels què es disposa.

El passat divendres va celebrar-se la tradicional missa presidida pel bisbe a Lledó, al costat del prior de la basílica, en honor del patró municipal i, com de costum, també van lliurar-se condecoracions i reconeixements, que per allò de voler quedar bé, cada any en són més i més, ara ja superant les 80, i que van des d’agents amb molts anys de servei i jubilacions fins al director general de prevenció d’incendis forestals de la GVA per la seua col·laboració especial en el dispositiu de captura de porcs senglars, passant per aquells agents que han demostrat en aquest any un “valor especial” en emergències.

No hi ha dubte que tant el gremi d’ultramarins d’una banda, i la Policia Municipal d’una altra, van aparéixer a Castelló en un moment oportú per a les necessitats que la nova realitat ciutadana demanava. Tots dos, han hagut d’evolucionar i adaptar-se a les exigències dels nous temps, però mentre uns, els primers, “els tenders” han estat engolits pels supermercats, els “municipals” per allò d’estar sota l’aixopluc de l’ajuntament han sabut surar com l’oli i, ser cada dia més eficients.

Tant de bo no fera falta tanta policia i tinguérem més tendes al voltant del cantó i no tantes persianes que es tanquen per no obrir-se mai més; demostraria que són un poble més civilitzat i més proper a aquells que ens envolten. Que sant Miquel faça un miracle i algun dia aquest desig siga una realitat. Policia, municipals, els justos i botiguers d’ultramarins i altres queviures a cada cantó.

Setanta-set anys d’un desastre… ni un minut de silenci?

Tot i que l’Agència Estatal de Meteorologia destaca que probablement aquesta tardor serà més plujosa del normal i que el mes que ara acaba la humitat a Castelló ha estat per sobre del 70%, la realitat és que ara, hui, no plou i, el que és més greu, només un dia, el passat 16, ha plogut en tot el mes.

Tot i això, ens acostem a un dia de trist record per alguns dels nostres majors que, en aquell moment eren xiquets. Hui, vespra de Sant Miquel, fa 77 anys d’una de les jornades més tràgiques a la història recent de la nostra ciutat, la riuada del 28 de setembre de 1949.

Un dimecres com un altre al poble, però que una gran tromba d’aigua caiguda al llarg de tot el dia va acabar a boqueta nit per desbordar el riu Sec. Diuen les cròniques que al voltant de les 9 de la nit els barris dels Mestrets i el Poble Sec, els més propers al riu ja estaven inundats. Que el riu va començar a eixir-se’n de mare a l’alçada de la carretera de l’Alcora, pel Cremor, la carretera de Morella i el pont de ferro a prop de l’estadi de Castàlia, i que l’aigua s’endinsava sense remei fins i tot per carrer de sant Roc.

Al llarg de tota la nit, els bombers, els soldats del Tetuan, la policia municipal, els guàrdies “d’asalto”, la creu roja i molts voluntaris van fer el possible i l’impossible per tractar d’ajudar les més de 200 famílies que van haver d’abandonar els seus domicilis, en molts casos precaris, simples barraques, enfonsades i arrossegades per la força de l’aigua.

12 van ser les persones que van perdre la vida, 6 dels quals eren menuts, cossos recuperats a la partida de Zafra, al darrere de la residència d’oficials o en diferents masets i barraques del Tronio. Aquell dia, aquella circumstància, va deixar una gran cicatriu a la memòria col·lectiva del veïnat, i durant molts anys, la tragèdia humana d’aquelles famílies que ho van perdre tot, va sentir-se com a propi per tota la resta de ciutadans.

A tota una generació de castellonencs, durant molts anys, quan plovia una mica més del normal, els hi venien a la memòria les imatges de la tragèdia; eren persones que van créixer amb una por heretada.

Però, el temps passa i diuen que tot ho esborra, hui, 77 anys després, són poques les persones que recordem aquella riuada; la gran cicatriu va tancant-se, perquè una nova generació de castellonencs ocupem la ciutat, molts vivint en aquelles zones que van patir la catàstrofe.

És veritat que el fang ha passat a l’oblit i que pocs records sobreviuen d’aquell fatídic dia, perquè són pocs els que encara viuen dels que van ser protagonistes directes o indirectes de la tragèdia, però no estaria de més, seria un bon detall per part de les autoritats locals, dedicar algun record a aquelles víctimes oblidades, encara que només fora un minut de silenci a les portes del consistori com a expressió de dol, condol i estima.

Cap familiar meu ni directe ni indirecte va sofrir dures penalitats en aquella riuada, els hi va anar a prop, però van tenir la sort de cara, però això no vol dir que hàgem d’oblidar els qui ho van perdre tot, fins i tot la vida, ells i els seus s’ho mereixen. Encara som a temps…

Hi ha coses en aquesta vida, poques, però n'hi ha, que són encara gratis, com ara somriure, donar les gràcies o recordar, coses que no costa massa fer-les realitat, i que, en el fons, poden arribar a tenir un gran valor.

Dedicar a les víctimes de la riuada del 1949 un senzill acte, un minut de silenci, el pròxim concert de la banda municipal o un simple record a la pròxima sessió plenària de la corporació municipal, serien més que suficient, i demostrarien sensibilitat social i veïnal. Només són algunes idees, fruit de la meua reflexió i com diu sant Mateu, qui tinga orelles per sentir que senta…

Barefoot i Brambas...?

Possiblement aquestes dues paraules no us diran res o molt poc a alguns d'aquells que açò llegiu; a mi, he de dir-vos que fins fa uns mesos també m’eren estranyes. La primera barefoot va començar a fer-se coneguda a partir de la publicació l’any 2009 del llibre “Born to Run” de Christopher McDougall; en ell es mostrava com la tribu Tarahumara en Mèxic corria distàncies llargues sense sabates tradicionals. A partir d’aquell moment va sorgir un moviment global que va començar a qüestionar la indústria de la sabata esportiva i l’amortització, proposant-se un canvi, tornar a una biomecànica més natural.

Al mateix temps apareixen al mercat les primeres novetats mostrant l’oposat al que venia la indústria fins aquell moment, les sabates amb cinc dits, i buscant una connexió més directa amb el moviment i l’entorn.

Aquesta pot considerar-se la primera onada del barefoot modern. Un estil de calçat minimalista  que implica una transformació en la manera de sentir el moviment; sabatilles amb una sola prima, flexible i sense drop que cerca reproduir la sensació d'anar descalç, amb un objectiu clar  afavorir la petjada natural, millorar la postura i enfortir els músculs del peu.

Tot i això, comprar aquest tipus de calçat al nostre país no va resultar gens fàcil en els primers anys, el motiu no va ser altre que la fabricació nacional de sabates barefoot a Espanya era anecdòtica; la majoria de les marques que podien trobar al nostre país tenien les seues fàbriques a l’Europa de l’Est o a Àsia i a les tendes físiques no els hi resultava senzill fer les seues comandes, amb continus retards i problemes de duana.

I ara entra en joc la segona paraula: Brambas. Fa tot just un parell d’anys a Castelló, quasi en l’àmbit familiar, va sorgir la idea de, unint moda i sostenibilitat, fer realitat un somni, alguna cosa especial, dissenyar i comercialitzar sabatilles ideals, barefoot, i fer-ho des de casa, des d’ací, per evitar els problemes i abusos causats pels proveïdors externs. Així naix Brambas com a marca.

Ahir, a la vesprada, i per celebrar els dos anys de l’empresa, vaig ser una de les 600 persones que, vaig acostar-me a la festa que coordinada pel CEO de la marca, l’amic Àngel Juarez, un jove i inquiet emprenedor castellonenc, va celebrar-se a l’espai “tinglado puerto Castellón”, on a més a més de compartir espai i temps, vam conéixer el mon de Brambas, el present i sobretot, el futur de la jove empresa.

Àngel i Marta juntament amb tot l’equip van desviure’s perquè tot eixira bé i de veres que ho van aconseguir, però el més important va ser comprovar la seua il·lusió per allò que estan fent, per allò on els hi va la vida, apostant per Castelló com a seu básica de l’empresa i amb fabricació del producte en empreses nacionals, amb un codi ètic de conducta i un ús de materials que compleixen els estàndards més alts de qualitat, durabilitat i sostenibilitat.

No és gens fàcil en aquests temps tirar endavant una nova empresa des de Castelló al món, sobretot si els recursos econòmics inicials són només interns, però Brambas ho està aconseguint. Si 2025 va ser el naixement, 2026 ha estat i és l’any del creixement, evolució i consolidació, a més del moment de la creació del símbol de la marca, un clavell, picada d’ullet a la revolució portuguesa i símbol de la revolucion que la marca vol i està aconseguint dins el complicat món del calçat.

Evidentment, la finalitat de l’empresa a més a més de defensar els valors de transparència, innovació, responsabilitat o ètica professional, és ser competitiva, consolidar-se, mantenir-se i créixer econòmicament, perquè no?, guanyar diners, però també ho és, i ahir vam poder veure-ho, lluitar, investigar, treballar per continuar millorant els seus productes i, sobretot allò que va cridar-me i molt l’atenció, que fins i tot va fer-me sentir orgull de tenir a Àngel i Marta entre els meus amics, continuar portant una marca nascuda a Castelló cada cop més lluny.

Enhorabona, amics de Brambas, enhorabona, Castelló, La vostra aposta per materials de qualitat, comoditat i estètica us estan convertint ja en una referència dins del moviment barefoot amb dissenys potents i atractius. I per descomptat, enhorabona per l’èxit aconseguit la calorosa vesprada-nit d’ahir.