Marranades…

Diu el diccionari que marranada prové de marrà, paraula que originalment es referia al porc. L'associació dels porcs amb la brutícia i la manca d'higiene ha influenciat directament el significat pejoratiu del vocable marranada.

Així, "marranada" es defineix generalment com una cosa bruta, matussera, repugnant, una acció indecorosa o grollera. Tot i això, el seu significat va més enllà d'una simple definició de diccionari i està carregat de connotacions culturals i històriques. En sentit col·loquial i en contextos informals, es pot utilitzar per expressar disgust o rebuig cap a alguna cosa.

Tanmateix, a la república Mexicana hi ha un plat la base del qual són espigues de blat de moro tendre rostides a les brases, anomenats elots, que una vegada ben cuits i tallats en trossets xicotets es col·loquen en una bossa de plàstic i, una vegada embutxacats, se'ls afegeixen xili molt, suc de llimona, maionesa i formatge en proporció substanciosa per, després agitant la bossa fer un batut; tal vegada pel fet que en un primer moment el resultat pot no semblar agradable a la vista, s’anomenen “marranades”, tot i que aquells que l’han provat en alguna ocasió diuen han quedat encantats amb el sabor.

I si hui parle de marranades en el sentit ampli i gastronòmic de la paraula és perquè acabe de llegir que, Dre Pao, un personatge popular canadenc, d’aquells que ara s’anomenen creadors de contingut, productor de material informatiu que comparteix a través dels mitjans digitals, aprofitant les dades festeres de Magdalena i Falles, ha saltat a les xarxes per llançar una particular versió del plat típic valencià, la paella, amb una nova recepta que amenaça de reobrir el debat entre els que la veuen com una broma gastronòmica i els que la consideren una provocació en tota regla, anomenant-la amb el sonor nom de “paella de mascletà”.

Ell mateix la defineix com una recepta inspirada en Peta Zetas, descrivint-la com “la primera paella que és àcida, dolça, picant, cruixent i que explota a la teua boca”, insistint en el fet que cada cullerada “té gust de focs artificials” i que es tracta d'una explosió de sabor.

Un plat “dedicat al so”, en al·lusió directa a la mascletà, barrejant ingredients “inspirats a València” amb un “toc extra” portant “el veritable foc de la llengua” al plat.

Diu, cosa que dubte, que aquella cosa, no m’atrevisc a anomenar-la paella, que manté “l'essència de la paella” amb ingredients com pollastre, garrofó i mongeta tendra, però incorporant una salsa especial de gingebre i teriyaki, a més de l'element efervescent.

No és la primera vegada que Dre Pao utilitza la paella com a base dels seus vídeos virals. En anteriors publicacions ja havia causat enrenou amb una paella de Kit Kat, elaborada amb arròs cuinat sobre llet i diferents productes de la marca de xocolata, o amb una paella de Bifrutes, que també va encendre els ànims a les xarxes.

"Haurien de denunciar-te", és un dels comentaris que ha despertat la darrera publicació d'aquest influencer canadenc que versiona el menjar espanyol. Queda clar que és canadenc, perquè un espanyol, i més encara un valencià de Castelló, no seria capaç de fer aquesta marranada.

Això és perquè com diuen per Andalusia, en la vida “hay gente pa tó” en observar amb freqüència coses inaudites, fora de la lògica, perquè hi ha persones al món que creuen que podem mentir, enganyar i continuar amb la vida com si tot estiguera permés i, no, no és així, ja ho deia la meua mare, amb el menjar no s’ha de jugar, marranades les mínimes.

 

Tomatito i l’IVC.

És conegut que el flamenc és un gènere de la música folklòrica espanyola que es va desenvolupar a Andalusia i que les seues principals facetes són el cant, el ball i el toc de palmes i guitarra. Declarat per la Unesco el 2010 com patrimoni cultural immaterial de la humanitat és a més Patrimoni Cultural Immaterial Etnològic Andalús.

Als guitarristes de flamenc se’ls anomena “tocaors” i la seua postura i tècnica difereixen de les usades pels intèrprets de guitarra clàssica; mentre el guitarrista clàssic recolza la guitarra sobre la cama esquerra de forma inclinada, el guitarrista flamenc sol creuar les cames i recolzar-la sobre la que es troba més elevada. Pel que respecta a l’instrument la guitarra flamenca és menys feixuga que la clàssica, amb la caixa més estreta, per la qual cosa la seua sonoritat és menor i no eclipsa el cantaor.

Perico el del lunar, Manolo de Badajoz, Paco el barbero, Juan el habichuela, José el Peinero, Niño Ricardo, Moraito chico, Victor Monge Serranito… i fins a Paco de Lucía, són els noms més reconeguts i famosos “tocaors” d’aquells que han fet història en el món de la guitarra flamenca.

I si hui parle del flamenc i dels guitarristes no és perquè siga aquest gènere de la meua predilecció, més encara, sovint em cansa prou i, tal vegada per no entendre, em resulta, de vegades avorrit.

Tot i això, comprenc que ací a Castelló hi haja afició a la guitarra flamenca, tal vegada per allò de la immigració d’altres temps d’andalusos arribats a la nostra terra, i que entre les moltes activitats que es desenvolupen a l’Auditori i Palau de Congressos castellonenc, l’Institut Valencià de Cultura, oferte aquest primer trimestre del 2026 una programació dedicada a aquest gènere musical, sota el títol genèric de “Cicle Flamenc a l’Auditori”.

La proposta va arrencar amb l’actuació de Kiki Morente el passat 7 de febrer, fusionant l'arrel profunda del flamenc amb una sensibilitat actual; després, el 28 del mateix mes va ser el torn de la cantaora de Xerès de la Frontera, Maria Terremoto amb un espectacle de cant, palmes i guitarra que va començar amb la intimitat d'un idil·li i va culminar en l'alegria d'unes buleries.

Ara s’anuncia per acabar aquest primer trimestre que el concert programat pel proper dissabte 21, de “Tomatito Quintet”, amb les entrades a hores d’ara esgotades, el que demostra, o no?, la gran expectació del cicle i la gran afició al gènere que existeix al nostre poble, la qual cosa, per mi, no deixa de ser un fet curiós.

Tomatito, com molts dels guitarristes flamencs, és el nom artístic de José Fernández Torres, nascut a Almeria, fill del “Tomate” i nebot del tocaor “Niño” Miguel. Des de petit va escoltar el toc del seu pare, i del seu avi, Miguel, també “Tomate”,   membres d’una gran nissaga de guitarristes flamencs.

Conegut per ser acompanyant de “Camarón” fins a la seua mort, sembla ser un dels referents de la guitarra flamenca actual. Va ser a partir del 1992, després de la mort de José Monge “Camarón”, que Tomatito es va convertir en el concertista que és ara, un dels guitarristes més importants i més internacionals del flamenc de les últimes dècades, que no només ha presentat el seu art a tot el món sinó que ha tocat juntament amb grans figures com Paco de Lucía o Enrique Morente.

No li lleve mèrit al senyor, però no crec siga res per ressaltar i extraordinari que les entrades per contemplar l’espectacle del “Tomatito” estiguen esgotades, ja que la capacitat de la sala de cambra Manuel Babiloni on s’ha de celebrar l’actuació no supera les 350 localitats. Que l’IVC vulga considerar tot un èxit que en una ciutat que supera els 170.000 veïns, hi haja algunes més de 350 persones interessades a assistir a un esdeveniment d’un guitarrista flamenc de “primera fila”, no té res d’extraordinari, o sí?

Portar el cor d'Andalusia a un lloc tan singular de Castelló, és portar el sentir del poble andalús a un espai únic, íntim i acollidor. Us ho imagineu a l’inrevés? La dolçaina a Sevilla? El cant d’estil valencià a Huelva? S’esgotarien les localitats venudes? La màgia de la qual brollen les emocions que connecten l'espectador i l'artista, encara que més d’un sembla no entendre-ho, també té les seues limitacions…

No s’acaba aquí la cosa…

L’ampli calendari festiu castellonenc ha tingut en aquesta setmana passada el seu màxim anual, la setmana de la Magdalena. La màxima representant femenina, la reina Clara Sanz Sobrino ha demostrat i reafirmat amb la seua presència i saber estar en cada acte, el seu compromís amb les tradicions i la cultura.

Els castellonencs hem intentat demostrar-li des del moment de la seua elecció i, en especial en aquests nou darrers dies, el sentiment d’afecte i proximitat; ara, després d'una setmana de bogeria i uns dies de merescut descans, l’any festiu continuarà, açò no s’ha acabat, ni de bon tros!

Quasi sense descans haurà de continuar representant la ciutat a València, participant en les festes germanes de les Falles i gaudir de la Setmana Santa, de les festes en honor a la Mare de Déu del Lledó, Sant Joan i la visita a les fogueres d’Alacant, Sant Pere i Sant Cristòfol, fins que ben entrat l’estiu, el cicle arribarà a la seua fi i una nova reina serà elegida pel 2027.

Clara, pots sentir-te més que satisfeta de “la teua setmana”; estic convençut que enmig de tot aquest enrenou i alegria, com ho pensàvem tantes vegades el teu avi José Miguel i jo mateix fa ja un bon grapat d’anys, has sabut resoldre una pregunta profunda, aquella que diu: realment “la nostra reina” gaudeix d'aquestes festivitats o simplement les viu per compromís seguint patrons imposats per la societat?

Només calia veure’t a qualsevol hora i qualsevol dia, fera bo o hi haguera algun inconvenient, la teua era una alegria contagiosa. Les teues accions no han estat actuacions per hàbit, per por de decebre o per la pressió d’encaixar en un motlle preestablert. Tu has estat tu, natural, vivint cada experiència amb autenticitat i donant-li a cada acte, a cada moment, el valor que li corresponia. Clara, veritablement, pots sentir-te més que satisfeta.

Però, com deia al principi, açò no s’ha acabat, continua vivint tot el que et queda que és molt, continuant reflectint i manifestant qui i com eres, recordant que, al final de cada dia, la felicitat i el sentit de tot el que faràs i representaràs dependrà de la teua consciència. Celebra la teua autenticitat i continua fent de cada moment del teu any, una expressió genuïna de com som la gent de Castelló.

Clara has demostrat al teu poble que eres una dona activa, una jove capaç de desenvolupar múltiples activitats, demostrant que en totes tens una gran vitalitat, a més d'una xica molt animosa. I, sobretot, ens has demostrat a tot Castelló que eres una dona de la nostra ciutat, una dona del món fester i social.

Sense persones com tu i la família personal i festera que tens al darrere, la ciutat seria una altra; persones com tu li donen vida, amb les rialles, amb el fet de saber dir allò que cal dir en el moment oportú, amb l'estima per la teua llengua, amb les teues propostes, que fan que la vida esclate cada dia i que, per descomptat, han de continuar fent-ho. Eixe serà el teu llegat a la nostra història.

Aquests dies tu has estat l’encarregada de ficar-li rostre al nostre poble, tasca gens fàcil ni senzilla, i ho has fet “de cine”: En tu s’ha fet realitat “l’orgull de genealogia” que canta el nostre estimat poeta. La teua disponibilitat, el teu entusiasme per viure la festa i fer viure-la als que giren al teu voltant ha estat contagiosa, però no acaba aquí la cosa, cal continuar vivint els molts actes que encara et queden dins i fora del nostre estimat Castelló; pots i deus fer-ho, per aquell que va inculcar-te aquesta estima, per aquells, coneguts i no tan coneguts, que tens al teu costat, per la teua ciutat que t’estima.

L’any no s’acaba amb el Vitol!, cal viure i gaudir fins al darrer acte, perquè de segur que, encara en aquests mesos venidors hi haurà més d’un conte per viure i recordar i tu seràs la protagonista.

Enhorabona, Clara gaudeix del descans present, valora el passat recent i continua apreciant l’experiència de cada vivència i moment vivint la teua pròpia aventura que has de seguir atresorant…

Moros… enhorabona!

Sempre he pensat que el “Moros d’Alqueria” juguen en una altra lliga dins la setmana de festes de la Magdalena. Ells, cada dissabte inicial de festes, eixen a lluir-se encapçalant el Pregó i, després, desapareixen de l’entramat fester popular, sense implicar-se massa ni com a Colla festera, ni tampoc en cap estament del Patronat Fester, fent-se al seu luxós cau les seues festes, fent realitat a casa nostra el clar exemple del popular refrany “amb diners torrons”.

No diré que aquella Associació Cultural en els molts viatges que fa no promoga la cultura i les festes de Castelló per tot el món i que no impulsen l'educació gastronòmica, musical i de dansa amb la concessió de diferents premis i beques, però sembla que totes aquestes accions queden lluny d’allò que anomenem “festa popular”; és, vista des de fora, una altra la manera d’entendre la vida i la festa que tenen, ni millor ni pitjor, distinta.

Diuen que van nàixer l’any 1976 quan, inspirats per les històriques esquadres mores d’Alcoi, un grup d’amics de Castelló i Alcoi van pensar a portar les hosts arabo-andaluses al Pregó. No ho dubte, però com associació festera, com a Colla, en aquells moments inicis de la Transició espanyola i dels primers intents de popularització de les festes a Castelló, no van ser determinants.

Des del passat mes d’octubre que van iniciar els actes commemoratius del seu 50 aniversari, com calia esperar, amb un “sopar oficial de gala” i el lliurament fa unes poques setmanes al Teatre Principal dels XV premis de gastronomia, música, dansa, festes i cultura, “els Moros” veien anunciant que aquesta Magdalena la seua presència seria clau i especialment simbòlica a la ciutat, preparant una “desfilada extraordinària” pels carrers de Castelló per la vesprada-nit del dissabte final de festes.

Anunciada com una gran celebració, he de dir que esperava allò que coneixem com “una entrada mora” típica de l’associació al Pregó, però, tal vegada amb més ostentació, però que va sorprendre’m gratament, quan allò que va desfilar ahir per la nostra ciutat va ser als meus ulls, més que una ostentació de luxe, que també, un relat històric novel·lat en què més d’una vintena d’esquadres, un bon nombre de bandes de música, quatre ballets, 20 cavalleries, cinc carrosses i mig centenar de figurants van mostrar al nombrós públic que cobria el recorregut, el fet diferencial del nord del Xarq Al-Andalus, Castelló, la nostra terra, en la història àrab andalusí, i que, a més a més podíem seguir a través d’un fullet que va repartir-se a l’inici de la cavalcada i que des de l’Inici de Al-Andalus fins a les terceres Taifes, passant pels diferents Califats i Imperis, explicava perfectament i amb detall tot el que anava desfilant pels nostres ulls, complementat al mateix fulletó per uns codi QR que explicaven a través d'una guia audiovisual molt ben treballada, documentada i rodada, alguna cosa més de la desfilada o de la història àrab-castellonera. Tot un luxe i lliçó d’història. Enhorabona!

Cal assenyalar que, dins la desfilada en el grup “Segunda Taifas”, escortat pels espectaculars moros destralers de la Vila joiosa, salvatges de Villena i moros i cristians de Peníscola, va desfilar una de les més desconegudes figures històriques que millor simbolitzen el llegat andalusí al territori castellonenc, Muḥammad ibn Saʿd ibn Mardanīš, conegut com el rei Llop, que va governar la zona oriental d'al-Àndalus al segle XII, una figura que encarna una de les etapes de més dinamisme polític, obertura econòmica i convivència cultural.

Recordat no només per la seua resistència davant de l'empenta almohade i per la seua aposta pel progrés material, va ser l’impulsor dels sistemes de regadiu, de l'activitat artesanal i comercial i dinamitzador de l'economia llevantina i referent de lideratge cultural, compromís amb el territori i d’impuls col·lectiu cap al progrés.

És veritat que els components visuals i musicals de l’espectacle pels castellonencs van poder ser monòtons i repetitius, perquè no estem acostumats a aquest tipus de desfilades, però el recorregut escenogràfic per la història de Al-Andalus en territori castellonenc va estar més que estudiat i complet. Tot un encert!

Gràcies, Moros per la lliçó visual, encara que, entenent que forma part del vostre quedar bé, sobrava la participació d’algunes membres de la política actual local a les filades, que, tot i estar “amagades” sota els vestits moros, no podien deixar passar l’ocasió per tenir el seu moment de glòria i protagonisme.

El negoci de les flors…

A Castelló són dues les setmanes de l’any en què els floristes fan el seu agost, i cap de les dues curiosament “cau” a l’agost. Una la que gira al voltant de la festa de Tots Sants, a les acaballes del mes d’octubre i inicis de novembre, per allò del costum de visitar els cementeris i recordar els éssers estimats amb unes, poques o moltes, flors.

És veritat que cada vegada hi ha menys joves que porten flors al cementiri a la Festa de Tots Sants i que són, sobretot, els més majors els que s'encarreguen de continuar aquella tradició, i que les flors artificials en lloc de les naturals cada any que passa guanyen terreny, siguen flors soltes, rams o fins i composicions d’allò més que sofisticades, en detriment de la flor natural i, de retruc dels floristes.

L’altre moment de l’any que els venedors de flor esperen amb impaciència és a Castelló, la setmana de les festes i sobretot els darrers dies, per allò de ser costum l’ofrena a la Patrona la Verge del Lledó.

És veritat que abans hi havia al programa oficial un acte on les flors també tenien el seu protagonisme “la batalla”, una desfilada de carros i carrosses ricament engalanats que, durant el recorregut, es llançaven clavells convertits en projectils. Però els temps canvien i el projectil floral va canviar deixant de ser el clavell el protagonista, substituint-los per pètals, fulles, serpentines i confeti de manera que, va haver-hi de canviar fins el nom, de cavalcada de flors a "coso" multicolor.

L’ofrena, tal vegada pel seu significat que va més enllà del lluïment personal, del “moment passarel·la”, de les fotografies i del fet de deixar-se veure, és un acte amb molta tradició i tres senyals d’identitat clars envers la Verge Lledonera, emoció, sentiment i folklore i la flor és encara l’element bàsic i fonamental per a manifestar-ho.

Esta ofrena celebrada de manera oficial des del 1947 dins la setmana de festes, i que en esta ocasió compleix 80 anys, a banda de convertir-se en un acte dels més emotius de la setmana que conclourà demà, amb el pas dels anys ha anat a més i, les flors i les floristeries són els grans beneficiats.

L’obsequi simbòlic del ram a la Verge, tot just hui dissabte, on el clavell és el protagonista fa que a la vegada que augmenta la feina dels establiments, augmente també la facturació i, conseqüentment els guanys.

A la vegada que un negoci lícit que representa un impacte econòmic significatiu convertint-se en motor clau per les floristeries, també i per acció de voler construir un panel decoratiu, cada any diferent, limita la maniobra a l’hora de l’oferta, ja que en lloc de prodigar els rams assortits, colorits i variats, s’encotillen pels participants, més o menys oficials, la varietat i el color.

Este fet fa que cada dia siguen menys, arribant a ser poc significatius, aquells participants en l’ofrena que, amb més o menys devoció i sentiment, apropen a la Verge les flors naturals de les nostres muntanyes, horta o marjal recollides amb les seues pròpies mans i, diferents cada any en funció de “com caiga” la festa, més alta o baixa al calendari.

Portar flors variades i “de casa” no és negoci, i sembla que l’ofrena presenta “requisits oficials”, així uns anys el rei de l'Ofrena és el clavell blanc, ja que el panell presenta uns elements majoritaris en aquell color, i uns altres vermells o d'altres colors, segons el disseny de torn.

De segur que la d’esta vesprada serà una ofrena més per al record, per alguns la primera, per altres ja hauran perdut el compte, tal vegada, o no?, la més multitudinària al llarg de la seua dilatada història. Per les floristeries la vesprada serà hora de recompte, de fer balanç, de sentir-se satisfets de la feina ben feta i, pensar, veient el calaix, que econòmicament ha pagat la pena l’esforç realitzat.

Centenars de persones s'amuntegaran des de primera hora del matí de demà diumenge per contemplar el resultat final del qual en este moment és només un cadafal de fusta sobre el qual es muntaran els més de 3.000 rams que des d'ací a un moment començaran a arribar a l’ermitori.

Embolicats en paper de microfibra i llaços de color verd, com no podia ser d’una altra manera hui, els rams lluiran per uns dies al peu de la Verge com a expressió d'amor i gratitud. Segur? Tant de bo siga així...