Col·lapse

Quan es produeix una situació en la qual hi ha una caiguda del funcionament normal d’una institució, organisme o entitat, que implica una pèrdua sobtada de la capacitat de reacció i atenció i el fracàs de la seua estructura, diem que estem front una crisi, o millor dit, tenim, una crisi, un col·lapse.

Ahir va tornar a succeir, ho reflecteix la premsa local de hui, novament va viure’s un col·lapse a les urgències de l’Hospital General Universitari de Castelló. Malgrat ser un fenomen que si es miren les hemeroteques és habitual a la ciutat, almenys en els últims anys, sembla haver provocat sorpresa en produir-se imatges dantesques de persones amuntegades a la sala d’urgència, passadissos i carrer, esperant hores i hores per ser atesos o per trobar un llit per l’ingrés.

És veritat que acabem de passar uns dies de festa, en molts casos d’excessos gastronòmics que desemboquen en problemes estomacals, a la vegada que ens trobem a l’inici de la primavera amb canvis bruscos de l’oratge que produeixen augment dels problemes respiratoris, però si no s’haguera produït en els darrers anys un deteriorament de l'Atenció Primària, perfectament constatat i denunciat per la ciutadania i els sanitaris, fonamentalment per les elevades demores a les cites als centres de salut, no s’haguera arribat a aquest, en moltes ocasions, increment inadequat de la utilització de les urgències hospitalàries, a aquesta sobrecàrrega assistencial.

Costa d’entendre com després que el conseller de sanitat, el senyor Gómez, es passejara no fa massa dies pel renovat i ampliat espai d’urgències de l’hospital dient que s’havia aconseguit més espai i major assistència simultània, les urgències del nostre hospital de referència, siguen tot just ahir qualificades pel personal que allí hi treballa, de desastre, de menudes, amb boxes insuficients per poder atendre els pacients, de coll d’ampolla… Ara resulta que la remodelació del servei no ha resolt les necessitats del servei d'Urgències, ni ha estat suficient per a humanitzar l’espai per als pacients.

No resultat així gens estrany el titular que llegíem a la premsa local el passat diumenge: "El seguro privado de salud presta asistencia a dos de cada diez castellonenses: 50.000 más en 15 años”, perquè aquesta situació de col·lapse a les urgències públiques fa que les assegurances privades siguen els grans beneficiats.

Sembla que mentre se’ns diu que des de la Generalitat s’està apostant per la sanitat pública, el que veiem són beneficis cada vegada majors per la sanitat privada. Aquesta política impulsada pel govern autonòmic fa que cada dia que passe el problema s’agreuge.

Tres diríem, són els principals motius d’aquest creixement “del privat” i que haurien de preocupar al senyor conseller, i que sembla no importar-li massa, la rapidesa amb què són atesos els pacients pels professionals de la sanitat privada davant de les esperes que es registren a la pública, l'accés directe als serveis sense haver de passar pel metge de capçalera i, la possibilitat de canviar de metge sense necessitat de fer tràmits previs. Tant costaria senyor Marciano aplicar aquests principis al nostre servei públic?

Si, ja sé que vosté dirà que tot passa pels diners i com són invertits aquests, els pocs o el molts; tot passa per una bona distribució, iniciada per una previsió de futur encertada i un augment de personal real, efectiu i diari, i que estem rebent del Govern central menys del que ens correspon, que hi ha un deute històric i que aquí rau el problema. Si i no, diners hi ha per alguns projectes que tal vegada no són tan prioritaris.

És possible que, tal com va dir la setmana passada el conseller de Sanitat, Marciano Gómez, s’haja iniciat ja l’expedient de contractació de 55 persones per reforçar el servei d'Urgències del General, sis metges, 16 infermeres, 10 zeladors i 23 TCAE, però, de moment sembla que són paraules, no dubte que bones intencions, però, la realitat del dia a dia, d’ahir, va ser la d’un autèntic col·lapse.

Hem de continuar avançant cap a una Comunitat Valenciana on també en sanitat siguem més eficients, capdavanters i solidaris en capacitat assistencial i si aquells que ens governen i han de prendre les decisions no “atinen”, doncs caldrà canviar-los no?

Peanyes i fira d’abril…

La Setmana Santa a més d'una de les celebracions més importants per als cristians, és una festivitat amb una gran tradició cultural a diversos punts del nostre país. Es distingeix per la celebració de processons dutes a terme per germandats o confraries, que recorren els carrers portant passos amb imatges religioses, acompanyades per marxes processionals. Es tracta d'una manifestació que combina fervor religiós, riquesa artística, música emotiva i una atmosfera de recolliment i solemnitat.

El pas processional és un dels elements més característics de la Setmana Santa a Espanya. El trasllat pels carrers és un acte de fe i devoció que ha evolucionat al llarg dels segles. Generalment, “els passos”, són estructures pesades, meticulosament dissenyades,que representen escenes bíbliques i realcen la presència de les figures a l’hora de processionar pels carrers.

Tot i que a Castelló tradicionalment els passos van eixir al carrer mitjançant un sistema de varals que suportaven el pes de la peanya i eren processionants pels “carregadors o portadors”, anomenats “barreros”, al costat d’aquelles altres imatges que per la seua envergadura i pes feien aconsellable el seu trasllat “sobre rodes”, a imitació d’altres estils i tradicions a l’hora de portar els passos, les diferents confraries van anar incorporant per processonar les seues imatges la figura primer del “costaler”, aquells que carreguen el pas des de baix i es mantenen ocults a la vista del públic, i després “els homes de tron” que porten sobre les seues espatlles els trons, peanyes d’enormes dimensions i pes, mitjançant varals longitudinals organitzats en diverses línies que poden arribar als 12 metres de llargada i que fan necessària la presència de desenes de portadors.

Participar com a carregadors, costalers o homes de tron tot i que inicialment podia ser considerat un acte de penitència, un honor, una forma d’expressar la fe o com a compliment de promeses religioses, el fet és que, amb el pas dels anys s’ha manifestat en una manca de compromís, i malgrat que diuen els qui participen que un dels aspectes més notables de ser portador és el fort vincle que es forma entre els membres de l’equip, la realitat ens diu que, alguna confraria a Castelló malgrat viure abans i després de la processó eixe sentit de germanor i solidaritat, es veu en la necessitat de fer una crida per aconseguir el mínim de persones necessàries per a traure el pas al carrer.

En concret des de la Confraria de la Sang es demanen portadors per ser un dels 60 necessaris per processional, des de la plaça de les Aules fins a la Major, el gran tron del Crist Ressuscitat el matí del Diumenge de Resurrecció, lloc on es realitza el tradicional “encuentro” o trobada amb la "Mare de Déu de l'Amor Hermoso", que curiosament és processionada tan sols per quatre Pasquers.

Tal vegada aquells desitjos de grandesa que no fa massa anys van tenir algunes confraries a Castelló, ara, per allò de la secularització i pèrdua de fe, els hi comence a crear veritables problemes, perquè tot canvia, tot evoluciona i, el temps no passa debades.

I tal vegada també aquesta secularització i globalització en la qual ens trobem haja estat el motiu pel qual, quasi al mateix temps que es feia la crida per trobar “barreros pel Ressucitat” s’anunciara pel part del president de l’Autoritat Portuària de Castelló, amb el suport de la regidora de turisme local i la tinent d’alcalde del Grau la celebració entre els dies 24 i 26 d’abril de la “I Fira d’Abril al Port de Castelló”, encarregant-se de l’esdeveniment a “Mar Flamenc” empresa especialitzada en aquesta classe d’actes.

Diuen que la major part dels actes seran gratuïts i familiars, combinant lleure, cultura i gastronomia, per la qual cosa, si el temps acompanya, possiblement ajudarà a dinamitzar la zona lúdica del port i, el més important, generarà un impacte econòmic a l’entorn.

Entenc que hi haja a Castelló i sobretot al Grau una gran comunitat d’andalussos que estaran més que contents pel fet que “els hi porten les seues arrels a casa” i que també la cultura flamenca tinga arrels a Castelló, ara bé, la celebració amb suport municipal de concerts de flamenc, classes de sevillanes, exhibicions de balls andalusos, la celebració d’un mercat de productes d’Andalusia i fins i tot la possibilitat de fer un passeig amb cotxe de cavalls pels voltants “del ferial” és passar-se’n.

10.000 visitants és la previsió feta pels organitzadors de la fira, 60 són els portadors necessaris per al “Ressucitat”, espere i desitge que, pel bé de la ciutat i dels veïns, que totes dues propostes puguen ser assolides, però, naturalment, si alguna ha de ser prioritària que ho siga la tradicional castellonenca de la processó…

Tot canvia per continuar igual…

Aquesta popular cita extreta de la novel·la El gatopard de Giuseppe Tomasi di Lampedusa bé es podria aplicar a una de les empreses alhora que senzilla més popular de Castelló Papas J García.

Qui no les ha provades mai? Fins i tot aquell eslògan “no ets de Castelló sinó...” tenia com a coletilla, “..has menjat papes García” i és que les patates fregides, conegudes en anglés com a “patato chips”, són un dels aperitius més populars i consumits a tot el món.

Encara que el seu origen és força incert, la seua història, sembla que es remunta a mitjan segle XIX, el 1853 quan a Nova York, a l'hotel Saratoga Springs apareixen per casualitat, convertint-se en un menjar de luxe, sent ja a principis del segle XX amb la industrialització quan es converteixen en un snack massiu.

Sembla que a Espanya van arribar a Barcelona a través de França l'any 1910 servides al bar American Soda. A terres valencianes van arribar el 1931 de la mà de Vicente Vidal, un “xurrero” que al baix de l'habitatge familiar a la localitat de Benifaió cada dia a les cinc del matí fregia xurros i patates que després venia a primera hora als carrers del municipi, compatibilitzant aquesta activitat amb la seua jornada com a paleta.

A Castelló van arribar a través de diferents empreses familiars. Potser les més conegudes inicialment van ser petits obradors ubicats a la comarca de l'Alt Palància, cas de “Patatas la Pilarica” de Sogorb o des del 1969 “Papas Maribel” a Castellnovo.

A la capital, sens dubte les més famoses i conegudes són les “Papas Garcia”, una empresa familiar fundada el 1982 per Javier García i Yolanda Cosín, que inicialment venia xurros, bunyols i patates fregides artesanals, primer en paperines i després ja en envasos, a la seua botiga del carrer Asarau.

Després de més de 40 anys al servei dels castellonencs, el 2025, -aviat farà un any-, el negoci va ser traspassat i un nou propietari, Juan Vidal, declarat fan del producte estrella, va continuar la societat al mateix local. Un empresari que va arribar amb l’objectiu de modernitzar l’empresa amb unes premisses innegociables que eren que ni el producte ni l’envàs ni els treballadors es tocaven.

Premisses que completes, ara van més enllà, anunciant-se aquests dies a la porta de l'establiment l’imminent trasllat del despatx a un nou i més cèntric local, al costat de la plaça de l'Herba, al carrer Colon cantonada amb Ausiàs March, un nou espai que ara resta tancat, molt a prop de la plaça Major.

Segur que si fins ara, tant per la tasca dels seus antics propietaris com del nou, Papas Garcia ha brindat moments inoblidables al voltant de les taules dels castellonencs, a partir d'ara, en un despatx amb més visibilitat, les bosses amb els productes Garcia arribaran a moltes més llars.

Ara quan el declivi del comerç tradicional, malauradament continua incidint en un «deteriorament» del centre de la ciutat i, com a conseqüència la pèrdua d’atractiu per rebre visitants i potenciar altres sectors, com és el del turisme, que l’empresa aposte per visibilitzar-se al centre històric és, a més d’una bona notícia un factor per evitar que el centre continue morint-se.

Estem convençuts que el canvi serà per a millor i que la qualitat, el tracte i l'atenció que des de Papas Garcia han mantingut amb els seus clients es veja ara encara més reforçat amb el canvi, mantenint i fent valer sobretot les millors qualitats dels seus productes.

El centre de la ciutat i els seus comerços ha estat durant molts anys el lloc on la gent anava a comprar allò que necessitava. Segur que amb aquesta nova aposta comercial, amb aquest canvi d'ubicació s'aconseguirà més aproximació i proximitat cap a la ciutat i la gent que la conforma. Enhorabona i a continuar creixent.

Marranades…

Diu el diccionari que marranada prové de marrà, paraula que originalment es referia al porc. L'associació dels porcs amb la brutícia i la manca d'higiene ha influenciat directament el significat pejoratiu del vocable marranada.

Així, "marranada" es defineix generalment com una cosa bruta, matussera, repugnant, una acció indecorosa o grollera. Tot i això, el seu significat va més enllà d'una simple definició de diccionari i està carregat de connotacions culturals i històriques. En sentit col·loquial i en contextos informals, es pot utilitzar per expressar disgust o rebuig cap a alguna cosa.

Tanmateix, a la república Mexicana hi ha un plat la base del qual són espigues de blat de moro tendre rostides a les brases, anomenats elots, que una vegada ben cuits i tallats en trossets xicotets es col·loquen en una bossa de plàstic i, una vegada embutxacats, se'ls afegeixen xili molt, suc de llimona, maionesa i formatge en proporció substanciosa per, després agitant la bossa fer un batut; tal vegada pel fet que en un primer moment el resultat pot no semblar agradable a la vista, s’anomenen “marranades”, tot i que aquells que l’han provat en alguna ocasió diuen han quedat encantats amb el sabor.

I si hui parle de marranades en el sentit ampli i gastronòmic de la paraula és perquè acabe de llegir que, Dre Pao, un personatge popular canadenc, d’aquells que ara s’anomenen creadors de contingut, productor de material informatiu que comparteix a través dels mitjans digitals, aprofitant les dades festeres de Magdalena i Falles, ha saltat a les xarxes per llançar una particular versió del plat típic valencià, la paella, amb una nova recepta que amenaça de reobrir el debat entre els que la veuen com una broma gastronòmica i els que la consideren una provocació en tota regla, anomenant-la amb el sonor nom de “paella de mascletà”.

Ell mateix la defineix com una recepta inspirada en Peta Zetas, descrivint-la com “la primera paella que és àcida, dolça, picant, cruixent i que explota a la teua boca”, insistint en el fet que cada cullerada “té gust de focs artificials” i que es tracta d'una explosió de sabor.

Un plat “dedicat al so”, en al·lusió directa a la mascletà, barrejant ingredients “inspirats a València” amb un “toc extra” portant “el veritable foc de la llengua” al plat.

Diu, cosa que dubte, que aquella cosa, no m’atrevisc a anomenar-la paella, que manté “l'essència de la paella” amb ingredients com pollastre, garrofó i mongeta tendra, però incorporant una salsa especial de gingebre i teriyaki, a més de l'element efervescent.

No és la primera vegada que Dre Pao utilitza la paella com a base dels seus vídeos virals. En anteriors publicacions ja havia causat enrenou amb una paella de Kit Kat, elaborada amb arròs cuinat sobre llet i diferents productes de la marca de xocolata, o amb una paella de Bifrutes, que també va encendre els ànims a les xarxes.

"Haurien de denunciar-te", és un dels comentaris que ha despertat la darrera publicació d'aquest influencer canadenc que versiona el menjar espanyol. Queda clar que és canadenc, perquè un espanyol, i més encara un valencià de Castelló, no seria capaç de fer aquesta marranada.

Això és perquè com diuen per Andalusia, en la vida “hay gente pa tó” en observar amb freqüència coses inaudites, fora de la lògica, perquè hi ha persones al món que creuen que podem mentir, enganyar i continuar amb la vida com si tot estiguera permés i, no, no és així, ja ho deia la meua mare, amb el menjar no s’ha de jugar, marranades les mínimes.

 

Tomatito i l’IVC.

És conegut que el flamenc és un gènere de la música folklòrica espanyola que es va desenvolupar a Andalusia i que les seues principals facetes són el cant, el ball i el toc de palmes i guitarra. Declarat per la Unesco el 2010 com patrimoni cultural immaterial de la humanitat és a més Patrimoni Cultural Immaterial Etnològic Andalús.

Als guitarristes de flamenc se’ls anomena “tocaors” i la seua postura i tècnica difereixen de les usades pels intèrprets de guitarra clàssica; mentre el guitarrista clàssic recolza la guitarra sobre la cama esquerra de forma inclinada, el guitarrista flamenc sol creuar les cames i recolzar-la sobre la que es troba més elevada. Pel que respecta a l’instrument la guitarra flamenca és menys feixuga que la clàssica, amb la caixa més estreta, per la qual cosa la seua sonoritat és menor i no eclipsa el cantaor.

Perico el del lunar, Manolo de Badajoz, Paco el barbero, Juan el habichuela, José el Peinero, Niño Ricardo, Moraito chico, Victor Monge Serranito… i fins a Paco de Lucía, són els noms més reconeguts i famosos “tocaors” d’aquells que han fet història en el món de la guitarra flamenca.

I si hui parle del flamenc i dels guitarristes no és perquè siga aquest gènere de la meua predilecció, més encara, sovint em cansa prou i, tal vegada per no entendre, em resulta, de vegades avorrit.

Tot i això, comprenc que ací a Castelló hi haja afició a la guitarra flamenca, tal vegada per allò de la immigració d’altres temps d’andalusos arribats a la nostra terra, i que entre les moltes activitats que es desenvolupen a l’Auditori i Palau de Congressos castellonenc, l’Institut Valencià de Cultura, oferte aquest primer trimestre del 2026 una programació dedicada a aquest gènere musical, sota el títol genèric de “Cicle Flamenc a l’Auditori”.

La proposta va arrencar amb l’actuació de Kiki Morente el passat 7 de febrer, fusionant l'arrel profunda del flamenc amb una sensibilitat actual; després, el 28 del mateix mes va ser el torn de la cantaora de Xerès de la Frontera, Maria Terremoto amb un espectacle de cant, palmes i guitarra que va començar amb la intimitat d'un idil·li i va culminar en l'alegria d'unes buleries.

Ara s’anuncia per acabar aquest primer trimestre que el concert programat pel proper dissabte 21, de “Tomatito Quintet”, amb les entrades a hores d’ara esgotades, el que demostra, o no?, la gran expectació del cicle i la gran afició al gènere que existeix al nostre poble, la qual cosa, per mi, no deixa de ser un fet curiós.

Tomatito, com molts dels guitarristes flamencs, és el nom artístic de José Fernández Torres, nascut a Almeria, fill del “Tomate” i nebot del tocaor “Niño” Miguel. Des de petit va escoltar el toc del seu pare, i del seu avi, Miguel, també “Tomate”,   membres d’una gran nissaga de guitarristes flamencs.

Conegut per ser acompanyant de “Camarón” fins a la seua mort, sembla ser un dels referents de la guitarra flamenca actual. Va ser a partir del 1992, després de la mort de José Monge “Camarón”, que Tomatito es va convertir en el concertista que és ara, un dels guitarristes més importants i més internacionals del flamenc de les últimes dècades, que no només ha presentat el seu art a tot el món sinó que ha tocat juntament amb grans figures com Paco de Lucía o Enrique Morente.

No li lleve mèrit al senyor, però no crec siga res per ressaltar i extraordinari que les entrades per contemplar l’espectacle del “Tomatito” estiguen esgotades, ja que la capacitat de la sala de cambra Manuel Babiloni on s’ha de celebrar l’actuació no supera les 350 localitats. Que l’IVC vulga considerar tot un èxit que en una ciutat que supera els 170.000 veïns, hi haja algunes més de 350 persones interessades a assistir a un esdeveniment d’un guitarrista flamenc de “primera fila”, no té res d’extraordinari, o sí?

Portar el cor d'Andalusia a un lloc tan singular de Castelló, és portar el sentir del poble andalús a un espai únic, íntim i acollidor. Us ho imagineu a l’inrevés? La dolçaina a Sevilla? El cant d’estil valencià a Huelva? S’esgotarien les localitats venudes? La màgia de la qual brollen les emocions que connecten l'espectador i l'artista, encara que més d’un sembla no entendre-ho, també té les seues limitacions…