Un any més i tot un encert.

Fa tot just hui una setmana que “estic de vacances”; bé, és un dir, perquè per una persona que fa ja un bon grapat d’anys que gaudeix de la jubilació, afirmar amb rotunditat que ara inicie vacances entenc que, per aquells que “les tenen” mesurades i legislades, pot arribar a ser quasi una ofensa; però com diuen al raval, no hi ha mal que cent anys dure, i tard o d’hora tot, també la jubilació, arriba en aquesta vida.

Però no és la meua intenció donar-vos, a aquells que açò llegiu, i feu front a les jornades laborals, donar-vos gelosia. Res més lluny del meu pensament. Si hui comente aquest inici d’un “nou estat personal” és pel que suposa de novetat i canvi en el meu quefer diari que, com, d’altra banda, bé sent habitual, s’inicia amb el trasllat domiciliari a la meua segona residència per passar una mica millor les inclemències de l’estiu: calor, xafogor, tràfec de atifells, i contínues anades i tornades a casa per mil i una circumstàncies.

Una novetat, un canvi que comença amb l’observació del meu entorn més proper, que si aquest veí s’ha canviat els mobles de la terrassa, que si aquell altre l’emmirallada, que si aquell arbre del davant que em deixava veure la mar s’ha fet tan gran que ara o impedeix, que sí, que si…

Al costat d’aquestes novetats, d’aquests canvis, naturalment, trobe coses que no han canviat que continuen igual, envellint com jo, és el cas de les marquesines de les parades de l’autobús que connecta la zona costanera de Benicàssim amb Castelló que, globalment, podríem dir continuen un any més, estant brutes i abandonades de la mà de Déu, amb una excepció, la zona, generalment ubicada al lateral, destinada als anuncis; uns espais grans i amb molt de poder visual, sobretot per aquells que passen alguns minuts al seu costat esperant l’arribada del bus.

No soc jo persona que em desplace habitualment amb autobús, però sí observador i, per això, en passar a prop d’un d’aquells reclams, sempre, instintivament els ulls se me’n van al seu darrere, que si una pel·lícula d’estrena, que si un anunci d’un nou refresc o beguda, que si anuncis de loteria o jocs d’atzar, el catàleg és prou ample, variat i diferent cada any.

Aquest 2026 no podia ser d’una altra manera, però en una d’aquelles marquesines, supose que estarà també en algunes altres, acabe de veure un anunci que m’ha cridat molt l’atenció i que m’ha despertat algunes reflexions que voldria compartir per ací.

D’entrada es tracta d’un anunci “oficial”, vull dir que no és de cap empresa privada que vulga vendre’ns res, és el mateix Ajuntament de Benicàssim qui, supose a través de la regidoria de cultura o normalització lingüística anuncia, sobretot als turistes, als forasters, que, a més a més de ser un poble amb sol, platja i paella, també té una llengua pròpia, el valencià. Fins ací ja resulta curiós l’anunci, però encara va més lluny, allò que s’anuncia són “classes de valencià per a turistes”.

Si, heu llegit bé, en castellà i en anglés, dona una acurada informació dels dies, llocs i hores, en què, de manera totalment gratuïta, tot aquell que vulga iniciar-se en el coneixement de la nostra llengua puga fer-ho, facilitant-se inclús un QR per ampliar la informació i la inscripció.

Unes classes, sis sessions, que van posar-se en marxa la darrera setmana de juliol i que s’allargaran fins a les darreries de l’agost. És veritat que l’alumnat, no crec siga en un nombre gran, però si més que divers, arribarà a aprendre alguna cosa, però la possibilitat de fer-ho, en si mateix, converteix en tot un encert la iniciativa.

Podria fer-se alguna cosa semblant a Castelló? Per què no? Estic segur que, igual que ho han fet possible a Benicàssim, la Vicepresidència de la Conselleria de Presidència de la Generalitat i l’Agència de promoció del valencià estarien disposades a col·laborar. Senyora regidora de cultura, senyora regidora de turisme, senyores España i Miralles, copiar no és cap problema quan es tracta de bones idees. Gràcies, Benicàssim per destinar part dels meus impostos municipals a aquesta tasca.

De bous i melons!

Uns animals i uns vegetals, dues realitats distintes que hui comparteixen espai al diari local. L’una que m’entristeix, l’altra em desperta un cert somriure; totes dues amb origen al nostre territori valencià, totes dues ben nostres, i per alguns, fins i tot, part de l’ànima de la nostra identitat com a valencians.

De la mateixa manera que ara anar de tapes, l'art del flamenc, la cultura de la sobretaula, la passió pel futbol i les nostres celebracions tradicionals festeres són aspectes immaterials que, segons he llegit no sé on, als espanyols ens uneixen i ens fan sentir orgullosos, més a prop, a casa nostra, trobem dues manifestacions que, ara, aquest 2026, els nostres governants autonòmics, d’una banda, i, els locals i provincials d’una altra, volen promocionar, orientar i legitimar.

Va ser el passat dimarts quan el Govern valencià del PP va aprovar el nou reglament de bous al carrer, que regula les condicions de celebració i desenvolupament de les festes taurines tradicionals que tenen lloc a la Comunitat Valenciana; un decret que entrarà en vigor l'1 de gener de 2027, que actualitza la normativa existent en aquesta matèria, segons el Consell, per adaptar-la als canvis experimentats en la darrera dècada en aquestes festes taurines i reforçar aspectes com els referits a les mesures de seguretat.

Bé, fins ací res a dir, tot siga per la seguretat; ara bé, el decret inclou en el títol V uns articles que permeten establir les bases per incloure en el sistema educatiu diferents elements curriculars transversals o assignatures específiques que facen referència a les festes de bous al carrer, per a la concreció pels centres docents en el marc del seu projecte educatiu.

És a dir PP i Vox aproven l'assignatura de bous a l'educació valenciana, obrint la porta a les comunitats educatives qui hauran de decidir si inclouen continguts taurins als seus projectes curriculars. Una idea de Vox que situa els festejos taurins com a eix polític i que el PP fa seua per mantenir-se al govern.

La inclusió del vessant educatiu no és casual: suposa una resposta simbòlica a la supressió de l'assignatura 'Cultura del Poble Valencià' per part de l'anterior govern progressista, i col·loca el Consell al mapa nacional de la batalla cultural. Una decisió que, com era d’esperar, divideix la societat valenciana, sent ben rebuda per plataformes taurines i encenent les alarmes a la comunitat educativa més progressista afegint un nou capítol a la pugna entre tradició i benestar animal i que, ja veurem en què acaba…

D’altra banda, més a prop, al poble de Xilxes, i més en concret a la seua marjal, és ben sabut que la cura artesanal del cultiu de l’anomenat “meló, pell de sapo” ha estat des d’antic una de les principals, sinó la primera, font d’ingressos dels llauradors de la zona, i que si en aquest món cada dia més global es vol ser competitiu cal no només una major dedicació i atenció, si més no també cal una projecció exterior del producte.

Per això des de l’ajuntament i la Diputació va recolrzar-se la creació d’un documental que amb mirada cinematogràfica recorre el cicle complet del cultiu de tan important producte. Diuen els qui han vist el resultat que incideix a través dels testimonis dels llauradors-cultivadors en la importància de valorar els coneixements transmesos de generació en generació en aquest producte local i l’estret vincle entre la marjal, el territori i les persones.

Dues propostes totalment diferents lligades al territori, una la proposada pel Consell que, sense haver entrat encara en vigor ja porta divisió, l’altra, dedicada a afavorir la gastronomia pròpia, el producte local, molt més aplaudida i encertada. Ara bé, ara no tan bé…

Costar més la salsa que el peix…

O si voleu també costa més l’espart que l’escurada. Són frases, expressions emprades encara al nostre poble per indicar que puja més la part secundària que la principal d’una cosa, és a dir quan els mitjans que invertim per a obtindre algun benefici, resulten ser més costosos que el propi benefici.

Expressions que van vindre’m a la ment el passat dimecres en llegir a la premsa local la notícia: “El consultorio de la marjaleria vuelve a abrir durante dos horas los martes” en què la bona amiga periodista Paloma Aguilar es feia ressò de la reobertura del servei de sanitat pública en la marjal. Notícia que, naturalment, acompanyada d’una fotografia a tot color mostrava la visita que “Carrasco i altres autoritats” van fer al consultori.

Que aquell consultori compte amb un metge i una infermera pel servei sanitari dels veïns és, d’entrada una bona notícia, però si aprofundim en la mateixa veurem que no ho és tant per diferents raons. Perquè el servei només estarà operatiu dos mesos, juliol i agost i, perquè obrirà només un dia a la setmana, els dimarts, i perquè de les 24 hores del dia, només hi haurà atenció durant dues hores, de 12 a 14. Total que si juliol té 4 dimarts i agost 4 més, el servei romandrà actiu 8 dies, 16 hores en dos mesos. Quin servei més complet i útil!

No sé quanta gent podrà ser atesa en aquestes 16 hores estiuenques, però el que sí que sé és que el nombre d’autoritats que va visitar i fer-se la foto en aquest centre auxiliar mèdic el passat dimarts, va ser més que cridaner, des de la mateixa alcaldessa acompanyada de la regidora-delegada del Grau, passant per la senyora delegada del Consell i la directora territorial de sanitat, fins a la directora de l’àrea d’atenció primària del departament de salut de Castelló, la directora d’Infermeria del mateix departament, i un parell de membres de l’associació de veïns, en total sense comptar amb els veritables protagonistes de l’acte el metge, la infermera i els possibles usuaris, “huit personalitats”.

La marjaleria està d’enhorabona, tot i que semblen molles, sobres, el que la Conselleria de Sanitat ha fet amb l’obertura d’aquest servei. És possible siga cert que són 15.000 els veïns de la marjal als qui se’ls possibilita l’ús del servei, però Déu vulga que en siguen molts menys, els que ho necessiten perquè dues hores a la setmana pot fer que “les cues” siguen com les que ens hem acostumat a veure darrerament en el servei de regularització d’immigrants a la plaça d’en Teodoro Izquierdo, inacabables.

Llegida la notícia no puc més que pensar que els nostres polítics locals del govern del PP, comencen a estar ja en mode producte, sis alts càrrecs per publicitar unes poques hores d’atenció sanitària puntual, fent-nos creure que allò és una gran notícia, quan tot sembla només ho fan per establir les seues accions i actuacions encaminades a planejar una estratègia per a la venda de la imatge pública que busque convéncer l'audiència i que tinga èxit en el procés d'eleccions municipals que, cada dia que passa, s’apropen més.

Però els veïns de Castelló no som tan ximples i volem la veritat, saber que hi ha veritablement darrere d’aquest embolcall. Fets com aquest que tot i suposar un benefici aquest és minse, atenció un dia a la setmana dues hores dos mesos i amb tanta proliferació de càrrecs públics, només venen a demostrar-nos que la política és, en essència, una gran batalla pels vots i que, com a qualsevol batalla, l’estratègia, la persuasió i sobretot la fotografia són armes fonamentals.

Els nostres governants locals, en aquest sentit, són experts venedors que a través de la seua presència en presentacions com aquesta, busquen connectar emocionalment amb els ciutadans i convéncer els veïns i en especial els de la marjaleria que les seues idees i accions són les millors, sense pensar que pot resultar més cara la salsa que el peix, com si es tractara d’un joc de persuasió.

Sempre he pensat que les persones treballem com som i en el cas dels polítics no ha de ser diferent. Amics, massa espart per a tan poca escurada i pujant més el farciment que el gall, pense que el govern local ha estat, en aquesta ocasió quasi fregant el ridícul!

Complir amb “el fisco”

Tots els països d’una manera o una altra disposen d’un conjunt d’organismes encarregats de recaptar impostos i administrar els recursos públics, gestionant l’erari per finançar les despeses del govern, principalment les infraestructures, la salut o l’educació. Al nostre país l’entitat a la qual estem obligats a pagar les contribucions, es coneix com a “Gestió Tributària”, i popularment com a “fisco”.

Sembla que el nom popular prové del llatí fiscus, que originalment feia referència a la cistella o bossa on els romans guardaven els diners dels tributs. En l’actualitat el fisc estableix una relació directa amb els contribuents, és a dir, les persones físiques i jurídiques que estem obligades a pagar impostos, basada en el principi de legalitat, que  estableix que els impostos han de ser regulats per llei i que els contribuents hem de complir les obligacions tributàries, presentant les declaracions corresponents i pagar els impostos en els terminis establerts.

Com cada any, feta la declaració de renda i patrimoni corresponent a l’anualitat anterior, arribats a la fi del mes de juny, en concret el passat dimarts, hisenda “va cobrar-me” la substanciosa diferencia entre tot el que ja havia pagat i el que se suposava encara devia.

Tot i que la meua contribució al fisc ja havia estat copiosa, ara, novament, el pagament al qual he hagut de fer front, tot i que esperat, m’ha tornat a suposar un any més un bon pessic.

I no, no vull queixar-me del que he hagut de pagar, si la llei diu que això és el que em correspon es paga i prou. Tanmateix, haguera pagat més, senyal que els meus guanys o beneficis hagueren estat superiors.

Però em crida i molt l’atenció que, com cada any, també aquest, al cap de dos o tres dies en què acaba el termini per fer front a les obligacions amb hisenda, no el fet que l’Agència Tributària faça pública la llista de contribuents amb més de 600.000 euros pendents de pagament, si més no que aquest llistat estiga conformat per més de 5.800 contribuents.

És a dir que mentre jo i molts com jo, religiosament paguem tot el que ens correspon, hi haja més de 1100 persones i més de 4700 empreses que, devent el que per mi és tota una fortuna, passen olímpicament de contribuir, sent més de quinze mil els milions d’euros que, eixos, si diguem-ho clar, pocavergonya, mantenen a les seues butxaques.

Personatges populars que guanyen més diners en un dia que jo en tot l’any, com Isabel Pantoja, Paz Vega, Patricia Conde o Joan Gaspar, encapçalen la llista en el cas de persones físiques, i empreses constructores, immobiliàries o ceràmiques apareixen com a deutores jurídiques.  De totes elles, segons publica hisenda, més de 80 tenen seu a la nostra província.

Podeu consultar si ús ve de gust i teniu curiositat el llistat en aquest enllaç MOROSOS-2026 

Són en el cas sobretot de persones físiques, barruts, pocavergonya, sense capacitat de sentir vergonya enfront dels deutes socials que mostren una actitud sense vergonya davant de situacions incòmodes o compromeses, fins i tot quan les seues accions són, com en aquest cas, inadequades.

Una de les primeres mesures del govern de la Transició va ser convocar els espanyols perquè complirem les nostres obligacions tributàries, assignatura pendent al nostre país. Encara recorde aquella campanya televisiva llançada el 1978 pel Ministeri d’Hisenda que deia “Hacienda somos todos”.  Ara Quaranta-huit anys després, l’eslògan sembla que encara no ha estat assumit per tots els ciutadans, per la qual cosa jo en posaria en marxa un altre més contundent “Tribute usted!”

Pantoja i companyia, hui més que mai hisenda som tots, patrimoni de tots, riquesa de tots i obligació de tots. Facen el favor de complir amb el seu deure de bons ciutadans i no tinguen tant de morro.

El "xollo" xinés

Fa ja uns anys, i cada dia que passa més, que la globalització va obrir les portes al comerç internacional permetent a consumidors menudistes l'accés a productes amb només uns clics. Des del punt de vista estratègic, la Xina, és un país que té un dels mercats més atractius pels europeus, espanyols, valencians i castellonencs en particular, per oferir una àmplia gamma de productes i uns costos molt baixos. Per tant, comprar a la Xina des d'Espanya ha estat una excel·lent opció, sobretot per a fins personals i productes de pocs diners, tot i que la seua qualitat, en moltes ocasions deixa molt a desitjar.

Són moltes les plataformes que ofereixen compres, alibaba, aliexpress, shein, temu i els seus catàlegs són enormes, roba, productes per a la llar, joguines, accessoris, decoració, jardineria, agricultura i més. El seu model es basa a connectar directament al comprador amb fàbriques xineses, cosa que permet reduir costos al mínim. Tot i això, aquesta estratègia també implica riscos al de la qualitat assenyalat anteriorment que pot ser molt variable, cal afegir les descripcions poc fiables i algunes ressenyes dins de les apps sospitosament positives.

No he estat un gran comprador en els darrers anys en aquestes plataformes, però sí que he de confessar que han estat diversos els productes, sempre de baix cost, 3, 5, 8, o com a màxim 10 euros, que he comprat majoritàriament a aliexpress, quasi sempre més per curiositat que per necessitat, i en contades ocasions he quedat decebut, pensant que allò que comprava no cobria les meues expectatives que, quasi sempre eren escasses. Comprar, per exemple, per menys de 3 euros un rellotge de canell, que te’l porten a casa i que funcione una llarga temporada, un o dos anys, és ja una bona compra, si pensem que només la pila de l’aparell costa aquests tres euros, o un punter làser per quatre euros amb les piles incloses, o un centenar de bosses de malla amb tanca de dubtosa qualitat però per 7 euros.

Ara, fa ja unes quantes setmanes que anava anunciant-se, sembla que a partir de hui, primer dia de juliol la Unió Europea aplicarà a tots aquells productes amb un valor inferior a 150 euros adquirits per ciutadans europeus a venedors fora de la UE, l’anomenada taxa shein, buscant limitar la quantitat de paquets que companyies de mercaderies de baix cost, sobretot del gegant asiàtic, responsable del 93% dels productes d’aquest tipus, arriben a Europa.

Fins ara, aquests productes, considerats de baix cost, estaven lliures d'aranzels, i la UE busca alleujar un sistema de duanes saturat; en termes diaris, aquest volum es tradueix en uns 16 milions de paquets diaris. En només tres anys, la quantitat de mercaderies s'ha quadruplicat a Espanya, segons l'Agència Estatal d'Administració Tributària, l'entrada de paquets supera ja els 180 milions a l'any.

Entenc que l’objectiu siga protegir el comerç local europeu, espanyol i castellonenc, que no pot competir amb preus de tan baix cost, però també pense que sovint si allò que es compra no esquiva cap normativa de seguretat i salut i pot suposar un benefici pel comprador hauria d’estar gravat amb quantitats proporcionals al cost. No és admissible gastar-se 2 euros en un tornavís, o  3 en un tovalloler i haver-ne de pagar 3 per la taxa.

No crec hi haja ningú que crega que el tornavís o el tovalloler que puga comprar a la plataforma xinesa per 2 o 3 euros siga d’una gran qualitat, que en rebre el producte a casa se senta defraudat, per tant, no cal parlar d’una taxa per protegir els productes nacionals, més aviat té com a finalitat frenar la competència  i reduir l'enviament massiu des de la Xina.

Entenc que els productes falsificats o nocius per la salut deuen ser retirats del mercat i les plataformes que els ofereixen deuen assumir la seua responsabilitat fins i tot penal, però gravar amb una taxa productes senzills, econòmics i de qualitat mínima, que, d’altra banda, en moltes ocasions no es troben a Espanya, és limitar el poder de compra dels ciutadans.

De manera que a partir d’ara cal anar amb compte amb les compres barates en comandes habituals de molt baix import, si comprem per exemple 10 productes diferents d’un euro cadascun, no pagarem 10 euros, sinó 40, per què? Molt fàcil, pel pes de l’aranzel de cada producte, 3 euros. Just? No, només és un intent perquè la compra deixe de ser rendible, més encara davant el risc de no recuperar aquest aranzel en una hipotètica devolució; en definitiva, només una manera legal d’acabar amb el “xollo” xinés!