Les festes de Castelló de l’alliberament...

 “El 13 de juny de 1938, el tinent coronel Mohammed Ben Mizzian en tenir notícies del que passava a l'interior de Castelló, va ordenar a la seua tropa avançar per la costa, per agafar el Grau de Castelló i penetrar a la ciutat; amb l'arribada dels regulars va cessar la matança, bé que va provocar un contraatac enemic que va endarrerir la caiguda de la ciutat. Dos dies després, els soldats nacionals van fer la seua aparició per diversos carrers, com l'avinguda Lidón i l'avinguda del Mar, enmig de l'alegria popular”.  (El español digital)

A la immediata postguerra, els galifants van implantar la rememoració del Dia de l'Alliberament. Aquest 14 de juny venia a substituir les «Festes de la Llibertat» a l'imaginari local. Els Tres Dies de Juliol que fins al 1938 representaven el triomf de la ciutat sobre el carlisme al lloc de 1837 “Triunfó de los enemigos de la Libertad” però, un segle després, els nacionals van resultar ser els vencedors.

Els fastos per al record de l'entrada a la capital dels nacionals i amb ells els moros, no estaven pensats per alegrar la vida de la majoria dels soferts castellonencs; eren, més aviat, el recordatori, any rere any, de qui manava.

Aquelles festes, encara que amb el pas del temps, van anar venint menys, es van mantenir, prop de 40 anys, fins després de la mort de Franco i l'entrada la democràcia. Unes festes on s’instava el veïnat a decorar els carrers amb arcs triomfals, on s’oferien parades militars i paramilitars, carreres de cambrers, hissada de bandera nacional sobre la part alta de la torre campanar, sonar de sirenes i Te Deum, tot per voler que els veïns més libèrrims oblidaren altres manifestacions més festives. I encara que en aquell Castelló de postguerra, ben aviat, es va comprovar que les celebracions del juny no eren una invitació a la festa, el règim no parava d'encoratjar-les.

Així si acudim a l'hemeroteca, prenent com a exemple les celebrades el juny de 1943, fa just 83 anys, veurem que aquelles es van perllongar durant nou dies, del 12 al 20 del mes, amb tot un seguici d’actes variats on s’incloïa una parada militar i xarlotada el 12, o la concentració falangista, la inauguració de l'avinguda del mar, una correguda de bous, la col·locació de la bandera nacional al més amunt del Fadrí i el concert de la coral polifònica de València el 13.

El tercer dia de festes, just avui 14 de juny, fa 83 anys, es va celebrar una missa de campanya al passeig de Ribalta, una desfilada, una primera jornada del certamen musical provincial i un festival de cors i danses de la Secció Femenina. El 15, a més de la segona jornada del certamen musical hi va haver una carrera de cambrers i una revetlla a la Pèrgola. El 16 el programa parla d’un concurs de tenis i del llançament d’un castell de focs a l'andana central del passeig.

Les festes van continuar el 17 amb una cursa de bicicletes i una funció de gala al teatre principal, el 18 amb l'actuació de la rondalla valenciana “Ecos del Túria” i una revetlla a la Pèrgola. L'ascensió en globus de l'aeronauta senyor Amador Fernández des de la plaça de Fadrell i una nova revetlla a la Pèrgola van ser els actes destacats del 19, per, el 20, últim dia de festes, el tir de colomí i el partit de futbol entre el Sabadell Club de Futbol i el nostre Club Esportiu Castelló van ser els plats forts, tret d'una gran traca final.

Si comparem aquest extens programa, similar al dels altres anys de la dècada dels 40, amb els actes commemoratius dels anys 50, 60 i 70, veurem com els dies festius es van anar reduint, quedant pràcticament en dos, la vespra, el 13, dia de record de l'entrada de l'exèrcit nacional de la ciutat, sent la parada militar, l'hissat de l'ensenya nacional, el tret de carcasses commemoratives, el sonar de les sirenes i la interpretació de l'himne nacional, els actes més importants i significatius de la vigília i la missa i el segon i últim dia la celebració d’un Te Deum, per allò de la religiositat oficial del govern.

No cal dir que el poble es converteix amb el pas dels anys en mer observador, sense cap participació, sent els caps militars, civils i municipals els veritables protagonistes de tots i cadascun dels actes. Uns actes i unes festes que hui, més de 80 anys després, només són record d’un passat que esperem mai torne.

De maquetes…

Va ser al Nadal del 2011 quan l’alcalde de la capital, Alfonso Bataller, i el seu antecessor, impulsor de la remodelació i aleshores president de la Generalitat, Alberto Fabra, van inaugurar la nova imatge urbana de la plaça Major dotant-la entre d’altres de quatre elements cridaners: un laberint a semblança del qual existia a l'antiga església de Santa Maria, el plànol de l'historiador Martí de Viciana serigrafiat a terra, quatre pedres flamejades de Borriol preservades al costat del Mercat Central per testimoniar el que la plaça va ser durant segles i una maqueta a escala de la plaça, ubicada al costat del Fadrí, obra de l'escultor castellonenc Carlos Martínez; un conjunt escultòric que reproduïa en bronze i en relleu els edificis de la plaça Major, d’on sobreeixia de manera principal la torre campanar, en un format accessible i visible pels vianants, que amb el pas dels anys i d’estar a sol i serena, alguna que altra actuació vandàlica, i, també lamentablement per una manca d’un mínim manteniment, va anar deteriorant-se, fallant la seua fixació i obligant, fa uns mesos, a l’àrea de patrimoni municipal, a retirar la peça i retornar-la a l’escultor perquè estudiara la millor solució per a la reparació.

Ahir mateix s’anunciava que la peça de bronze, danyada i retirada per a la restauració, una vegada reparada per l'escultor tornava a ocupar la seua ubicació original a la vegada que la regidora de cultura destacava la importància de protegir el nostre patrimoni cultural fent una crida a la ciutadania per fomentar el respecte per la història i les tradicions locals i la necessitat de la col·laboració ciutadana.

La senyora España reiterava el compromís que l’equip de govern municipal té amb la defensa dels béns culturals de la ciutat i la inversió de recursos públics que des de la municipalitat es fa per tenir cura d’aquests elements que narren la història col·lectiva de la comunitat.

No tinc per què dubtar que això és així, però…

A punt ara de complir-se dotze anys de la col·locació entre la plaça Hernán Cortés i el carrer de l’escultor Viciano, d'una altra maqueta de bronze del mateix escultor, a escala 1:600, mitjançant el tallat per cnc, procés de fabricació sostractiva assistit per ordinador que talla, dona forma i poleix un bloc de bronze brut per transformar-lo en una peça d'alta precisió,  i col·locada sobre una pedra massissa de 100x100 cm, que recrea la ciutat de Castelló emmurallada al segle XVIII en què queden reflectides les muralles, torres i portes alguns ja desapareguts, el trapig, els convents de Santa Clara i Sant Agustí o l'antic hospital de Trullols, i d'altres transformats, com ara la Catedral de Santa Maria, sembla pel seu estat que, no s’ha fet mai cap manteniment sobre aquesta.

La seua ubicació al costat de la parada del Tram i de diferents línies d’autobusos i envoltada de “tauletes” de la terrassa d’un bar adjacent, fa que, a banda de passar massa desapercebuda, aquella sempre estiga bruta, plena de paperets, fulles caigudes dels arbres, pells de pipes de gira-sol, restes de beguda per sobre, i el que és més greu, de vegades plena de vidres d’alguna ampolla que, voluntàriament o de manera fortuïta s’ha trencat al seu damunt.

No són problemes tan greus com aquells que han obligat a l’actuació del servei de patrimoni, però sí que és també obligació de l’ajuntament el mínim manteniment, i no costaria molt que, el servei de neteja municipal de tant en tant li fera una rentadeta de cara, passant-li una mica d’aigua a pressió i una neteja d’aquells racons que, per les característiques de l’obra s’omplin amb facilitat de pols i brutícia. Fa lleig el que de vegades es troba algú quan s’acoste a veure com era Castelló al segle XVII, per no parlar de si és un invident i per fer-se una idea ha de fer servir el tacte.

El patrimoni cultural públic de Castelló és de tots, i si tots volem que aquestes maquetes continuen sent unes imatges molt lligades a la memòria urbana del nostre poble cal preservar-les, no amb accions puntuals com aquesta del Fadrí, que si cal es fan, si més no en el manteniment diari, en aquell que no es veu tant, que no dona peu a cap foto, però fa que qui s’acoste, veïns o forasters, s’emporten una bona impressió del que contemplen.

Abús!

Diu el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que a l’espai o part lateral d’una via urbana, generalment més alta que la calçada, destinada als vianants, s’anomena vorera, en castellà acera. D’altra banda, la part pròxima al punt on es troben dues voreres a l’encreuament de dos carrers se l’anomena cantó, en castellà esquina.

Tots els pobles i ciutats estan plens de voreres i cantons. Fa ja uns quants anys que l’Ajuntament de Castelló va encetar un pla de renovació de voreres i cantons a tots els barris de la ciutat. Amb aquestes obres, de mica en mica, s’han anat refent totalment les voreres dels diferents carrers, i en aquells carrers que hi era possible, dotant-les d’una amplada superior per facilitar el lliure desplaçament de les persones; a la vegada, s’eixamplaven els cantons i es creaven rampes per millorar l’accessibilitat, mesures, supose, recollides al Pla de Mobilitat Urbana.

A Castelló, l'aparcament als nostres carrers, és un dels aspectes de la conducció que ens lleva la son. La veritat és que és una cosa cada vegada més difícil; tal vegada aquest és un dels motius pels quals cada dia veiem més motos circulant per la ciutat. Ara bé, també les motocicletes necessiten ser aparcades, i tot i que l’espai necessari per a estacionar-les és molt més reduït que el necessari per a un cotxe, són moltes les ocasions en què “no s’hi troba lloc”.

Aleshores, cada dia són més les motocicletes que trobem aparcades a sobre de les voreres aprofitant l’amplada d’aquelles sobretot als cantons. El motiu és fàcil d’entendre, tot i que està prohibit aparcar en aquells indrets, no s’hi fiquen sancions. La policia local “passa olímpicament del tema”.

Si no hi ha multa, no hi ha problema. Doncs no senyor. Són molts els seriosos perjudicis que pot suposar cometre aquesta infracció per a persones amb mobilitat reduïda, els qui van en cadira de rodes o, fins i tot, per les persones que empenyen un carret de xiquet o de la compra. Ser un cívic i bon conductor és també respectar tothom amb qui es comparteix la via.

Diuen “els moteros” que el vehicle aparcat a sobre la vorera no molesta, no interfereix el pas. Aquestes afirmacions són fàcilment rebatibles. Sobre les voreres NO es pot aparcar. Mai. En cap cas. Ho diu ben clar el Reglament General de Circulació quan parla de les normes especials de parades i estacionaments, detallant que “queda prohibit estacionar sobre les voreres, passejos i altres zones destinades al pas de vianants”, bàsicament perquè amb aquella acció, que puntualment tal vegada no arribe a molestar, quan, com està ocorrent en els darrers mesos i més encara ara que anem de cara al bon temps, es repeteix i augmenta de manera considerable, fa que l’espai quede reduït i les persones no puguem caminar amb seguretat.

De la mateixa manera que hi ha espais habilitats per aparcar cotxes als carrers, l’ajuntament també crea espais per motocicletes. Direu que en són pocs, d’acord, però és el que hi ha. Tanmateix, tot i haver-n'hi, no hi ha tants cotxes sobre les voreres com motos. La diferència entre aparcar un cotxe o una moto damunt la vorera, està molt clara. El cotxe tarda poc a emportar-se’l la grua municipal, la moto pot estar dies i dies que no hi passa res…

Ahir a la vesprada, al cantó de casa, cinc motos en un sol encreuament… i no va passar res de res. Això té un nom excés de confiança, i més clar abús i abusar amb un ús inadequat d’un espai comú en benefici propi.

Més enllà de la incomoditat que genera, aquest tipus d'estacionament entra en conflicte amb un dels principis bàsics de la normativa viària: la prioritat del vianant a les voreres i les zones destinades a la seua circulació. És fonamental que les voreres es mantinguen lliures d'obstacles per garantir la seguretat de tothom.

Una situació que cada dia va a més i que cal posar solució si no volem que se’ns escape de les mans i crear algun conflicte veïnal. L’epicentre de la solució està clar, si no volem que aquella acció es convertisca en habitual, quan ja més d’un agafa la vorera com a pàrquing personal, cal tocar la butxaca de l’infractor, única manera d’posar fi a l’abús.

Perdre la identitat…

Uns mesos abans de la pandèmia, una veïna va presentar-me una jove italiana que estava fent, no sé ben bé si un estudi, una tesi o un treball d’investigació de camp, sobre el comerç tradicional d’una ciutat mitjana mediterrània espanyola, Castelló, per fer una anàlisi comparativa amb el comerç tradicional d’una altra ciutat de característiques semblants, però d’Itàlia.

Raffaella, aquella noia, tenia ben clar que allò que donava identitat al comerç local i el diferenciava de l’anomenat popularment com a comerç modern i actual, radicava principalment en el tracte personal i directe. Aquest cara a cara, aquesta relació venedor-comprador en què, en moltes ocasions el temps no conta, i on el consumidor és molt més que un client, on s’arriba, per fidelitat, a tenir un tracte quasi familiar, es manifestava a través dels comerços antics, aquells que passen de pares a fills, mantenint-se fidels als seus orígens, o en aquella manera d’oferir els productes de temporada en l’anomenada venda a la porta, estratègia comercial directa entre el productor i comprador on l’element de relació està en el domicili de l’agricultor, generalment, un baix a peu de carrer, lloc per mostrar i oferir les diferents mercaderies.

Per això tot el treball de la investigadora realitzat al llarg de diferents anys a la nostra ciutat va basar-se en l’entrevista directa, en la recollida d’informació sense intermediaris, donant com a resultat el treball “Memoria, transformación y paisajes relacionales en Castellón de la Plana”, i que supose serà un primer pas que tindrà continuïtat en la ciutat italiana; un mapa digital que, d’una banda, localitza i documenta una trentena de comerços històrics, i d’altra, quasi quaranta punts de venda a la porta, constituint mitjançant la informació detallada, les entrevistes, el material fotogràfic recollit i els diferents VIDEOS elaborats i presentats, una síntesi dels canvis experimentats per la xarxa comercial de Castelló en les darreres dècades. 

Aquesta cartografia digital interactiva i d’accés obert que podeu consultar si us ve de gust "punxant" sobre CARTOGRAFIA ha estat possible gràcies al programa d’ajuda a la investigació de la fundació Davalos-Fletxer i el suport acadèmic de l’Institut Interuniversitari de Geografia de l’UJI, i constitueix un element més per aconseguir que, tot allò que considerem present i futur, no face desaparéixer la vida tradicional, la manera de ser del poble; en definitiva, aconseguir sobretot que no es perga una modalitat tradicional de venda de productes agrícoles, que regulada per normativa autonòmica, es manté malgrat totes les dificultats, com a signe d’identitat castellonera.

El comerç tradicional a les ciutats, també a la nostra, tal com està concebut, cada vegada és més insostenible. Al meu raval de manera pràctica es diu que “El peix gran es menja al menut”, però amb iniciatives com aquesta, es vol demostrar que emprendre i viure comercialment, en l’àmbit familiar, a peu de carrer, és i ha de continuar sent una opció vàlida.

Castelló, com qualsevol altra comunitat, poble o ciutat del món, necessita una identitat cultural, artística, econòmica i social perquè els veïns puguem arrelar el sentiment de pertinença. Aquest conjunt d’elements destacats en l’estudi de Raffaella, ens permet identificar-nos i reconéixer-nos com a unitat diferenciada, ni millor ni pitjor, enfront d’altres llocs i cultures, i això, tot just, és el que cal mantenir i reforçar.

Si oblidem el nostre passat, si perdem els nostres costums, desapareixerà la nostra essència per complet. Resulta curiós que haja estat un equip investigador encapçalat per “una italiana” qui haja pensat en la importància de preservar el comerç tradicional i la venda a la porta, per fer-nos veure de la importància del seu manteniment. Enhorabona, Raffaella, tot un altre encert de l'UJI, gràcies fundació Davalos-Fletxer.

Trenta-cinc més vint-i-cinc… seixanta!

Tal dia com hui, 7 de juny de 1966, va ser dimarts, un dia esplendorós de sol, en què quasi al mateix temps que el cap de l’estat, el general Franco, inaugurava les instal·lacions de la refineria de petrolis de Puerto Llano a Ciudad Real i s’iniciaven les prospeccions petrolieres a la localitat de Valencia de Don Juan, a la província de Lleó, ací, a casa nostra, hui fa 60 anys va inaugurar-se la factoria que “Fertilizantes de Iberia S.A.”, empresa espanyola del sector químic, coneguda popularment com a Fertiberia, va instal·lar al Grau.

Una empresa l'activitat del qual se centrava en l'elaboració de fertilitzants, amoníac i altres productes derivats, en concret àcid nítric, nitrat amònic i adobs complexos i que des del primer fins al seu darrer dia d’activitat, al mes de novembre de 1991, vint-i-cinc anys després, va tenir continus enfrontaments amb el veïnat.

No cal dir que aquella inauguració va ser com diuen al meu raval i encara es recorda, “por todo lo alto”, comptant amb la presència no tan sols de les primeres autoritats locals, alcalde Codina, governadors civil i militar Pérez de Sevilla i Gómez Hortigüela, senyor Ferrer Fons president de la diputació i el bisbe de la diòcesi Pont i Gol; si més no també de dos ministres de Franco desplaçats des de Madrid exclusivament per aquest menester, els senyors López Bravo i García Monçó, titulars respectivament de les carteres d’indústria i comerç que van arribar en avió a les instal·lacions de l’aeròdrom del pinar.

Semblava que aquella inauguració anava a posar fi als nombrosos conflictes originats a conseqüència de l'elecció del lloc idoni per a la instal·lació de la planta, però aviat es va poder apreciar el fum blanquinós que sortia de les seues xemeneies i es transformava en una pols groguenca que es dipositava als voltants de la factoria amb molèsties pel veïnat; a les molèsties per fums, va unir-se les sospites de danys al medi ambient i noves denúncies i manifestacions populars, van obligar a la companyia, Fertiberia primer, Explosivos Riotinto després i Ercros finalment, a incorporar mesures correctores, per pal·liar la perillositat de la indústria que alterava no tan sols la zona del Pinar, sinó també una de les millors platges de les nostres costes castellonenques.

Però els diners són diners, i en moltes ocasions, també en aquesta, van primar sobre la seguretat i la tranquil·litat dels veïns. Huit-cents milions de pessetes de l’època era el capital invertit pel banc de Bilbao i International Development&Investment Co. Ltd. i, naturalment, calia treure-li el màxim rendiment.

Han passat quasi trenta-cinc anys d’aquell final del 1991 en què l’empresa va tancar la factoria iniciant-se el seu desmantellament, i la història dels fums, va traslladar-se que no desaparéixer, ara al polígon del Serrallo, on aquell mateix dia de la inauguració de la Fertiberia, la comitiva va aprofitar per a visitar les avançades obres de construcció de la refineria ESSO.

Són aquests anys, els de la segona part de la dècada dels 1960 de creixement econòmic sostingut, de consumisme explotat sense miraments, en els que el Grau presenta un alt risc d’accidents greus en què intervinguen substàncies perilloses, dipòsits de CAMPSA, Fertiberia, ESSO…

Han passat 60 anys i encara ara, tot i el que s’ha millorat, existeixen dos punts perillosos, un en una banda de 500 metres a banda i banda de les principals carreteres i de la línia de ferrocarril declarats vies de circulació preferent per al transport de substàncies perilloses; l’altra zona es concentra al polígon industrial del Serrallo i el Port per la presència de la indústria petroquímica i la central tèrmica de cicle combinat.

Crec que va ser el 2009 quan va establir-se el primer pla de prevenció, avís i evacuació dels ciutadans residents al voltant del polígon i el port, tot i que la seua disposició va resultar molt controvertida per la falta de preparació de la ciutadania respecte a la forma d'actuar davant d'una emergència, ja que el primer simulacre no es va realitzar fins al 2018 en el marc dels treballs d'actualització del pla que finalment es va aprovar el 2020.

Avui en dia, seixanta anys després de la inauguració de la Fertiberia i trenta-cinc anys després del tancament, la pol·lució de l'aire tot i que de manera puntual continua sent un problema al Grau Castelló, ara per la presència de la indústria petroquímica; la història continua…