Moros… enhorabona!

Sempre he pensat que el “Moros d’Alqueria” juguen en una altra lliga dins la setmana de festes de la Magdalena. Ells, cada dissabte inicial de festes, eixen a lluir-se encapçalant el Pregó i, després, desapareixen de l’entramat fester popular, sense implicar-se massa ni com a Colla festera, ni tampoc en cap estament del Patronat Fester, fent-se al seu luxós cau les seues festes, fent realitat a casa nostra el clar exemple del popular refrany “amb diners torrons”.

No diré que aquella Associació Cultural en els molts viatges que fa no promoga la cultura i les festes de Castelló per tot el món i que no impulsen l'educació gastronòmica, musical i de dansa amb la concessió de diferents premis i beques, però sembla que totes aquestes accions queden lluny d’allò que anomenem “festa popular”; és, vista des de fora, una altra la manera d’entendre la vida i la festa que tenen, ni millor ni pitjor, distinta.

Diuen que van nàixer l’any 1976 quan, inspirats per les històriques esquadres mores d’Alcoi, un grup d’amics de Castelló i Alcoi van pensar a portar les hosts arabo-andaluses al Pregó. No ho dubte, però com associació festera, com a Colla, en aquells moments inicis de la Transició espanyola i dels primers intents de popularització de les festes a Castelló, no van ser determinants.

Des del passat mes d’octubre que van iniciar els actes commemoratius del seu 50 aniversari, com calia esperar, amb un “sopar oficial de gala” i el lliurament fa unes poques setmanes al Teatre Principal dels XV premis de gastronomia, música, dansa, festes i cultura, “els Moros” veien anunciant que aquesta Magdalena la seua presència seria clau i especialment simbòlica a la ciutat, preparant una “desfilada extraordinària” pels carrers de Castelló per la vesprada-nit del dissabte final de festes.

Anunciada com una gran celebració, he de dir que esperava allò que coneixem com “una entrada mora” típica de l’associació al Pregó, però, tal vegada amb més ostentació, però que va sorprendre’m gratament, quan allò que va desfilar ahir per la nostra ciutat va ser als meus ulls, més que una ostentació de luxe, que també, un relat històric novel·lat en què més d’una vintena d’esquadres, un bon nombre de bandes de música, quatre ballets, 20 cavalleries, cinc carrosses i mig centenar de figurants van mostrar al nombrós públic que cobria el recorregut, el fet diferencial del nord del Xarq Al-Andalus, Castelló, la nostra terra, en la història àrab andalusí, i que, a més a més podíem seguir a través d’un fullet que va repartir-se a l’inici de la cavalcada i que des de l’Inici de Al-Andalus fins a les terceres Taifes, passant pels diferents Califats i Imperis, explicava perfectament i amb detall tot el que anava desfilant pels nostres ulls, complementat al mateix fulletó per uns codi QR que explicaven a través d'una guia audiovisual molt ben treballada, documentada i rodada, alguna cosa més de la desfilada o de la història àrab-castellonera. Tot un luxe i lliçó d’història. Enhorabona!

Cal assenyalar que, dins la desfilada en el grup “Segunda Taifas”, escortat pels espectaculars moros destralers de la Vila joiosa, salvatges de Villena i moros i cristians de Peníscola, va desfilar una de les més desconegudes figures històriques que millor simbolitzen el llegat andalusí al territori castellonenc, Muḥammad ibn Saʿd ibn Mardanīš, conegut com el rei Llop, que va governar la zona oriental d'al-Àndalus al segle XII, una figura que encarna una de les etapes de més dinamisme polític, obertura econòmica i convivència cultural.

Recordat no només per la seua resistència davant de l'empenta almohade i per la seua aposta pel progrés material, va ser l’impulsor dels sistemes de regadiu, de l'activitat artesanal i comercial i dinamitzador de l'economia llevantina i referent de lideratge cultural, compromís amb el territori i d’impuls col·lectiu cap al progrés.

És veritat que els components visuals i musicals de l’espectacle pels castellonencs van poder ser monòtons i repetitius, perquè no estem acostumats a aquest tipus de desfilades, però el recorregut escenogràfic per la història de Al-Andalus en territori castellonenc va estar més que estudiat i complet. Tot un encert!

Gràcies, Moros per la lliçó visual, encara que, entenent que forma part del vostre quedar bé, sobrava la participació d’algunes membres de la política actual local a les filades, que, tot i estar “amagades” sota els vestits moros, no podien deixar passar l’ocasió per tenir el seu moment de glòria i protagonisme.

El negoci de les flors…

A Castelló són dues les setmanes de l’any en què els floristes fan el seu agost, i cap de les dues curiosament “cau” a l’agost. Una la que gira al voltant de la festa de Tots Sants, a les acaballes del mes d’octubre i inicis de novembre, per allò del costum de visitar els cementeris i recordar els éssers estimats amb unes, poques o moltes, flors.

És veritat que cada vegada hi ha menys joves que porten flors al cementiri a la Festa de Tots Sants i que són, sobretot, els més majors els que s'encarreguen de continuar aquella tradició, i que les flors artificials en lloc de les naturals cada any que passa guanyen terreny, siguen flors soltes, rams o fins i composicions d’allò més que sofisticades, en detriment de la flor natural i, de retruc dels floristes.

L’altre moment de l’any que els venedors de flor esperen amb impaciència és a Castelló, la setmana de les festes i sobretot els darrers dies, per allò de ser costum l’ofrena a la Patrona la Verge del Lledó.

És veritat que abans hi havia al programa oficial un acte on les flors també tenien el seu protagonisme “la batalla”, una desfilada de carros i carrosses ricament engalanats que, durant el recorregut, es llançaven clavells convertits en projectils. Però els temps canvien i el projectil floral va canviar deixant de ser el clavell el protagonista, substituint-los per pètals, fulles, serpentines i confeti de manera que, va haver-hi de canviar fins el nom, de cavalcada de flors a "coso" multicolor.

L’ofrena, tal vegada pel seu significat que va més enllà del lluïment personal, del “moment passarel·la”, de les fotografies i del fet de deixar-se veure, és un acte amb molta tradició i tres senyals d’identitat clars envers la Verge Lledonera, emoció, sentiment i folklore i la flor és encara l’element bàsic i fonamental per a manifestar-ho.

Esta ofrena celebrada de manera oficial des del 1947 dins la setmana de festes, i que en esta ocasió compleix 80 anys, a banda de convertir-se en un acte dels més emotius de la setmana que conclourà demà, amb el pas dels anys ha anat a més i, les flors i les floristeries són els grans beneficiats.

L’obsequi simbòlic del ram a la Verge, tot just hui dissabte, on el clavell és el protagonista fa que a la vegada que augmenta la feina dels establiments, augmente també la facturació i, conseqüentment els guanys.

A la vegada que un negoci lícit que representa un impacte econòmic significatiu convertint-se en motor clau per les floristeries, també i per acció de voler construir un panel decoratiu, cada any diferent, limita la maniobra a l’hora de l’oferta, ja que en lloc de prodigar els rams assortits, colorits i variats, s’encotillen pels participants, més o menys oficials, la varietat i el color.

Este fet fa que cada dia siguen menys, arribant a ser poc significatius, aquells participants en l’ofrena que, amb més o menys devoció i sentiment, apropen a la Verge les flors naturals de les nostres muntanyes, horta o marjal recollides amb les seues pròpies mans i, diferents cada any en funció de “com caiga” la festa, més alta o baixa al calendari.

Portar flors variades i “de casa” no és negoci, i sembla que l’ofrena presenta “requisits oficials”, així uns anys el rei de l'Ofrena és el clavell blanc, ja que el panell presenta uns elements majoritaris en aquell color, i uns altres vermells o d'altres colors, segons el disseny de torn.

De segur que la d’esta vesprada serà una ofrena més per al record, per alguns la primera, per altres ja hauran perdut el compte, tal vegada, o no?, la més multitudinària al llarg de la seua dilatada història. Per les floristeries la vesprada serà hora de recompte, de fer balanç, de sentir-se satisfets de la feina ben feta i, pensar, veient el calaix, que econòmicament ha pagat la pena l’esforç realitzat.

Centenars de persones s'amuntegaran des de primera hora del matí de demà diumenge per contemplar el resultat final del qual en este moment és només un cadafal de fusta sobre el qual es muntaran els més de 3.000 rams que des d'ací a un moment començaran a arribar a l’ermitori.

Embolicats en paper de microfibra i llaços de color verd, com no podia ser d’una altra manera hui, els rams lluiran per uns dies al peu de la Verge com a expressió d'amor i gratitud. Segur? Tant de bo siga així...

 

“Figureo en festes”

Al fet de figurar el diccionari espanyol l’anomena clar i ras figureo, paraula masculina que significa exhibició o ostentació que es fa davant d'un grup de gent o els mitjans de comunicació; també serveix per expressar les ganes que té una persona de ser molt nomenada i convertir-se en el centre d'atenció, sovint buscant atenció o reconeixement.

Són moltes les persones i moltíssims els personatges de la nostra vida autonòmica i local que aprofitant les festes com a excusa aprofiten aquestes, aquests dies, per deixar-se veure a tota hora i a ser possible a primera fila, per sortir a totes les fotos Sembla que si no ho fan els hi falta alguna cosa, quasi ni existeixen. Per a ells, i també elles, l'aparença en aquests dies es converteix en una professió que arriba a esdevenir obsessió.

Fins i tot sovint els hi canvia el seu timbre de veu i l'entonació amb què parlen, arribant a transformar l’expressió del seu rostre i inclús la manera de caminar, perquè, en definitiva, els seus desitjos de figurar només tenen l'ambició com a suport.

Ara, quan estem a punt d'iniciar la recta final de les festes, segur que tots vosaltres teniu al cap més d'un o una a qui heu vist deambular de sarau en sarau, anotant-se a totes les visites, desfilades i “bodeguillas” possibles.  Estan a tots els llocs, des de la mascletada als bous, des de la llotja d’autoritats a la zona vip dels concerts.

Són estrelles fugaces que brillen de moment i que saben estar al lloc apropiat en el moment just. És veritat que alguns s'envolten de "pilotes", assessors en diuen, que saben actuar en moments clau i fer que semble fortuïta la seua sortida en aquesta o aquella foto, la seua presència en aquest o aquell acte, però en realitat, planifiquen les agendes dels seus caps al mil·límetre per no perdre temps ni ocasió.

La llotja d’autoritats la vesprada del dissabte del Pregó, la comitiva oficial i l’esmorzar en Sant Roc de Canet el matí del dia de la Romeria, el moment de les mascletades a la plaça del primer Molí, han estat i són alguns dels bons moment per trobar-los.

Són personatges i no només de la política, que és on abunden més, analitzables més des de les ciències mundanes que de les ciències socials. No diria que són caradures en el sentit estricte de la paraula de pocavergonya, però si “trepes i aprofitosos” que aprofiten la seua major o menor popularitat, per deixar-se veure i afalagar, augmentar el seu ego personal.

Alguns saben mantenir-se a la cresta de l’onada i són fixos any rere any, altres, són efímers i, aquest any hi són i al pròxim ningú se’n recorda d’ells, per això tots, uns i altres, tracten d’aprofitar al màxim el moment, perquè el temps futur ningú el coneix. De segur que en els dies que encara queden de festes, aquests abundants personatges, revestits de certa fama que els enlaira, continuaran pul·lulant obtenint beneficis i traient profit dels llocs que visiten, moltes vegades a l’ombra d’aquells que sí que hi són imprescindibles.

Que els ‘figurons’ són inoperants, ningú ho dubta, viuen a la pesca, aconsegueixen objectius per casualitat o a través d'influències, i la seua presència en els actes oficials festius magdaleners serveixen per a cultivar amistats influents, depenent planament de la circumstància, encara que són previsors, per això en les fotografies, es destaquen per situar-se en lloc preferent.

La caterva dels 'figurons' es multiplica per Castelló en aquests dies, cada cop més, sense pudor i a cara descoberta; sovint em pregunte com és possible tant de cinisme. Estarem assistint al naixement d’una nova classe social? O potser hem de començar a veure les coses des de l'angle de la nostra realitat, la individual i la col·lectiva?

“Aparentar té més lletres que ser”, també al meu raval diem “com més aparences, més excés de carències”. Això és almenys el que s'amaga després de l'anomenat complex d'Eròstrat, un fenomen cada cop més comú on el clàssic postureig va lligat a la vanitat. Qui viu per aparentar no només acaba conformant una existència tant buida com infeliç. Més enllà del que és anecdòtic, hi ha un detall que no podem deixar de banda: perseguint la notorietat s’arriba al ridícul.

El “llibret” de la Gaiata 1.

Són aquests, dies de presentació de llibrets que les diferents associacions culturals de la ciutat fan aprofitant l’imminent inici de la setmana magdalenera i que han preparat, amb cura i dedicació, i més o menys encert, des de molts mesos abans.

Amb una triple, diria jo, finalitat, les comissions de sector, les gaiates, llancen els seus llibrets al carrer, en especial als seus veïns i veïnes. La primera i, tal vegada vinguda a menys en els darrers anys, recaptar uns diners per fer festa fent arribar el llibret a les cases del sector i demanant la voluntat a canvi. La segona, en augment any rere any, fer un repàs, fins i tot massa luxós, amb gran profusió de fotografies a grandària de pàgina completa dels representants i membres de la gaiata, així com de tots i cadascú dels actes realitzats per l’associació, o en els que han estat convidats.

Quasi a la totalitat de llibres, aquestes dues primeres parts, s’emporten més de la meitat de les pàgines i, que, perquè no dir-ho, presenten poc d’interés pels lectors, llevat que siguen propers a aquells que allí queden reflectits.

La tercera part dels llibres està dedicada, a desenvolupar mitjançant una sèrie d’escrits d’articulistes, en molts casos profunds treballs d’investigació etnològica al voltant d’un tema, fil conductor del llibret, aspectes curiosos, importants i innovadors sobre la temàtica elegida.

Així les arts a Castelló, el Pregó, La llum, els mites castellonencs, o aquell en què  vull centrar el meu comenari ara i aci, la taronja, emàtica elegida pel llibret de la comissió de la Gaiata 1.

Un “llibrot” més que un “llibret” de pes, i no tan sols perquè les seues 260 pàgines pesen i molt, si més no, perquè per aquells que estimem la nostra cultura, història i vida dels ciutadans que al llarg dels anys van contribuir a fer més gran Castelló, trobem a partir de la pàgina 151 del llibre i perfectament estructurats en quatre parts diferents: el cultiu, els magatzems, institucions emblemàtiques de la ciutat relacionades amb la taronja i curiositats i anècdotes, molt interessants articles, sobre la importància que la taronja ha tingut per a la nostra ciutat i terme des del moment de la seua introducció com a cultiu alternatiu al cànem fins als nostres dies.

Articles sobre l’origen del cultiu, el procés de la citricultura, sobre les varietats de cítrics, sobre l’evolució del sistema de regs, sobre els magatzems tarongers i els seus treballs, etiquetes i marques, la crisi actual factors i possible solució, la història del sindicat, de la germandat de llauradors o de la participació castellonenca en l’antiga fira del camp, la cambra agrària i les cooperatives, la inspecció fitosanitària, la innovació biotecnològica en temps actuals, la Verge de la taronja, el mercat de la taronja des de la fundació fins ara, propietats farmacològiques, curiositats, cromos, postals, escultures, la taronja a la gastronomia…, en definitiva una anàlisi-estudi complet, un recull mai fet, que com ha estat habitual en els darrers anys en les publicacions de la Gaiata del “Brancal de la Ciutat” s’ha de convertir en un veritable llibre de consulta.

Perquè si el contingut dels articles és molt encertat no ho és menys l’autoria dels mateixos des d'enginyers agrònoms fins a llicenciats en humanitats, passant per enginyers tècnics agrícoles, llicenciats en farmàcia o historiadors i professors de la nostra estimada Universitat Jaume I han plasmat en paper part de la seua saviesa i experiència. Podeu visionar-lo si us be de gust punxant sobre el següent enllaç: LA TARONJA

De nou tot un luxe i un encert, amics de la Gaiata 1, treball que desconec si a criteri dels diferents jurats serà mereixedor de la més alta distinció, poc falta per saber-ho, però siga quin siga el resultat, des d'ara mateix, aquest llibre passa a ocupar un lloc capdavanter a la meua biblioteca particular. Enhorabona per l’encert a la tria del tema i pel resultat assolit.

Treballs com aquest del “Brancal de la Ciutat” demostren que la cultura no està renyida amb la festa. Sort i bona Magdalena!

L’hauran furtat?

Va ser a finals del 2011, fa més de 14 anys, quan sent alcalde Alfonso Bataller, acompanyat per l’aleshores president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra i la consellera d'Infraestructures, Isabel Bonig, va inaugurar-se la darrera remodelació de la plaça Major.

Va voler-se donar una nova imatge a la plaça, substituint els rastells i el paviment per fer-la més accessible, i fent una neteja i posada a punt de la font que decora el centre de la plaça, amb la substitució de la maquinària i joc d'il·luminació complets.

Dos van ser els elements singulars que van aparéixer a la plaça i que no hi havien figurat mai fins aquell moment, el laberint ubicat al costat de la façana i entrada principal de la Cocatedral, com el que podem trobar dins de moltes catedrals gòtiques i una maqueta de bronze, a escala, de la Plaça Major, obra de l'escultor castellonenc Carlos Martínez, amb textos al·lusius a la seua evolució històrica i les diferents parts que la componen.

Aquest element que s’ha fet més que habitual la seua presència està situat entre la porta d'entrada al campanar del Fadrí i la casa abadia. Una obra amb relleu i amb informació en Braille per facilitar la comprensió de persones invidents i que reprodueix tots els elements de la plaça, al voltant de l’element principal, el campanar.

Aquest matí per circumstàncies que no venen al cas, havia quedat amb una persona que ens trobaríem a la porta del campanar, lloc més que habitual de trobada entre veïns; mentre esperava m’he acostat a la maqueta i, amb sorpresa i incredulitat, m’he adonat que entre tots els edificis que componen el conjunt faltava el campanar, havia desaparegut, i un caragol buit, ert, nu, era l’únic vestigi d’on he deduït estava caragolada la figura.

No crec que la figura haja estat descaragolada pel servei de manteniment de la ciutat per la necessitat d’algun tipus de restauració, tant de bo siga així, però tot indica que la maqueta ha sofert una agressió vandàlica i que algun desaprensiu, s’ha emportat la figura, tal vegada aprofitant la quantitat de gent que aquest cap de setmana ha passat per la plaça per visitar la fanzone de jocs i dinàmiques, trofeus i fotografies amb motiu del partit de futbol que la selecció espanyola femenina ha de jugar contra Islàndia demà dimarts al nostre estadi municipal…

Quin despropòsit i quina poca vergonya! Si ha estat un veí o veïna l’autor del robatori només dir-li que no mereix viure a aquesta ciutat; si ha estat un foraster, cosa que em sembla poc probable, espere, almenys que el tinga a casa seua en un lloc preeminent.

Tot i això, em costa creure que l’han furtat, vull pensar que s’ha descaragolat per entesos i amb un propòsit desconegut, però que prompte tornarà al seu lloc, quedant la maqueta novament completa i no, coixa com ho està ara mateix.

La figura del gamberro i les seues gamberrades, malauradament han estat presents a la cultura popular de tots els pobles i ciutat, i sovint retratades amb un to d'humor o rebel·lia, no obstant això, és important diferenciar entre la gamberrada com una entremaliada puntual i el vandalisme; la línia que separa la broma del delicte és sovint difusa i depén de les circumstàncies específiques de cada cas; en aquests que ens ocupa, en cas de confirmar-se que estem front un robatori que només pot tenir un objectiu, danyar un bé públic, caldria que el, la o els culpables, s’ho repensaren i consideraren que el dany fet a la ciutat és major que el benefici que puguen aconseguir i de manera anònima tornaren la figura.

Al mateix temps, l’ajuntament i en especial l’equip de govern, hauria d’actuar amb diligència per col·locar una còpia i reparar els desperfectes del conjunt, a la vegada que parlant amb l’escultor proposar un nou sistema d’ancoratge, ja que la maqueta per les seues característiques, és veritat que convida a tocar-la i tocant, tocant... ja se sap!