Adulescent és la persona que
en el moment en què arriba a l'adolescència ja no la torna a deixar anar mai. I
amb el pas dels anys, en lloc d'envellir, rejoveneix com per art de màgia; el
velljove és aquell que durant la transició de la infància a la joventut, pateix
una metamorfosi sobtada que l'empeny a comportar-se, vestir i parlar com si
tinguera quaranta anys o més.
D’una banda, me n’adone,
cada dia que passa, que la gent, els meus veïns i jo mateix arribem a la
jubilació amb més salut que ho van fer els nostres pares o avis, i d’altra, que
la nostra vida social és molt més activa; també que majoritàriament l’estat de
salut ens permet ara portar una vida molt més variada i amb més poder
adquisitiu, sense oblidar-nos de les relacions socials que, a mesura que ens
fem majors, les cultivem molt més; els companys d’esport, de ball o compartir
viatges d’oci, Programes de l’Imserso, Diputació o Generalitat en són un clar
exemple.
Malgrat haver viscut en molts casos canvis socials substancials, siguen tecnològics o en l’àmbit familiar, arribats a la jubilació és l’oci qui pren molt més protagonisme. Només cal fixar-se en les llistes d'espera als centres de gent gran municipal, al centre sènior de vida saludable del carrer d’Antoni Maura, amb l’oferta d’una gran varietat d'activitats com ara art, digitalització, estimulació cognitiva o en els programes de la Universitat per a Majors de la nostra UJI.
Els vellsjoves castellonencs
de la segona dècada del segle XXI no són ja els joves amb comportament
sènior, som tot el contrari, sèniors amb comportament jove, els vellsjoves, vet
per on, ara som adulescents, descobridors de noves experiències, de nous
reptes, de noves il·lusions.
No és que desitgem tornar a
la vida activa, és que volem ser actius sense lligams professionals, actius de
la vida, proposant-nos diferents i variats reptes per mantenir o millorar el
nivell de capacitat funcional davant de l'adversitat, ja siga a través de la
resistència, la recuperació o l'adaptació.
La societat s’ha d’adonar que la nostra saviesa, experiència i coneixement són inavaluables per a la comunitat, i que som molts els jubilats castellonencs que ens considerem més prompte adulescents que vellsjoves en el sentit inicial dels conceptes; més encara, jo diria que som “adulescentseniors” a la vegada que sèniors, agents actius de canvi del nostre entorn.
Envellir no és sinònim de
malaltia ni de declivi. És una etapa plena de la vida en què es redefineixen
prioritats i s'hi acumula resiliència. El veritable obstacle és l'edatisme, que
fomenta estereotips limitants sobre el que una persona gran pot fer o no fer i
sobretot, envellir no és parlar de malalties i només de malalties…
És cert que en algunes
ocasions envellir pot venir acompanyat d'afeccions, però la vellesa no ha de
ser un sinònim de declivi, al contrari, en molts casos pot ser una oportunitat
per explorar nous passatemps i millorar certes habilitats físiques i cognitives;
deixem que rode la roda i vivim el present que el futur ningú el coneix. Gaudim
i xalem!
