Sant Miquel, "tenders i polisseros"…

Botiga de queviures, ultramarins o simplement “tenda” era una paraula habitual fins no fa massa anys al raval. Feia referència a aquell establiment on es venien tota classe de productes bàsics com l’oli, les salaons, embotits, conserves i llegums.

Tradicionalment, aquest tipus de negocis van néixer al segle XIX per comercialitzar aquells productes que venien de les colònies d'ultramar amb què encara comptava Espanya i van escampar-se per les ciutats i pobles, també a Castelló i, per descomptat al nostre raval.

No es tractava de botigues de luxe ni de bon tros, però aprovisionaven els veïns d'alguns productes bàsics i exclusius. Parlem d'una època en què no existien grans superfícies ni cadenes de supermercats, per la qual cosa aquest tipus de botigues van florir al costat d’altres com  forns i fleques, paqueteries o tavernes.

Quan els ultramarins van ser abundosos i, pràcticament podíem trobar-ne en qualsevol cantó del poble, els “tenders” s’agrupaven per defensar els seus interessos en “un gremi”, sota l’advocació de Sant Miquel arcàngel. Arribat el dia “del sant”, tal dia com hui, se celebraven solemnes festes, amb missa cantada a la cocatedral i processó i dinar de germanor. Són els anys 70 del segle passat…

Amb l'aparició dels supermercats i de grans superfícies, la immensa majoria dels ultramarins van anar desapareixent i aquells que hui es mantenen limiten la seua venda a una clientela majoritàriament fidel i habitual. Conseqüència d’aquesta minva va produir-se la desaparició de la festa…

Al mateix temps, i per allò de ser Sant Miquel el príncep de la milícia celestial i gran defensor del poble de Déu enfront de les forces del mal, des de la seua creació, el 2 de gener el 1895, la “guàrdia municipal de Castelló”, “els polisseros”, ciutadans, funcionaris amb rang d’autoritat, prompte van fer-se més que populars, i a la inicial missió de conservar l’ordre públic va afegir-se la d’ajuda i assistència al veïnat.

Un cos “el dels municipals” que va prendre, també a Sant Miquel com a patró i, per descomptat, a la seua manera, en uns actes més institucionals que festius, cada any, en apropar-se el 29 de setembre, el govern municipal, celebra “el dia del guàrdia” amb diferents actes de reconeixement i homenatge als agents, col·lectius i civils, on les primeres autoritats civils i militars, en nom del tot el poble, reconeixen públicament el bon fer de la policia local.

Uns anys és la plaça Major el lloc elegit per aquest homenatge, uns altres, com aquest 2026 l’explanada de la basílica de Lledó, espais i festivitat on, a més de reconéixer la tasca del cos, es vol mostrar la proximitat dels agents al poble, a la vegada que donar visibilitat als recursos dels què es disposa.

El passat divendres va celebrar-se la tradicional missa presidida pel bisbe a Lledó, al costat del prior de la basílica, en honor del patró municipal i, com de costum, també van lliurar-se condecoracions i reconeixements, que per allò de voler quedar bé, cada any en són més i més, ara ja superant les 80, i que van des d’agents amb molts anys de servei i jubilacions fins al director general de prevenció d’incendis forestals de la GVA per la seua col·laboració especial en el dispositiu de captura de porcs senglars, passant per aquells agents que han demostrat en aquest any un “valor especial” en emergències.

No hi ha dubte que tant el gremi d’ultramarins d’una banda, i la Policia Municipal d’una altra, van aparéixer a Castelló en un moment oportú per a les necessitats que la nova realitat ciutadana demanava. Tots dos, han hagut d’evolucionar i adaptar-se a les exigències dels nous temps, però mentre uns, els primers, “els tenders” han estat engolits pels supermercats, els “municipals” per allò d’estar sota l’aixopluc de l’ajuntament han sabut surar com l’oli i, ser cada dia més eficients.

Tant de bo no fera falta tanta policia i tinguérem més tendes al voltant del cantó i no tantes persianes que es tanquen per no obrir-se mai més; demostraria que són un poble més civilitzat i més proper a aquells que ens envolten. Que sant Miquel faça un miracle i algun dia aquest desig siga una realitat. Policia, municipals, els justos i botiguers d’ultramarins i altres queviures a cada cantó.

Setanta-set anys d’un desastre… ni un minut de silenci?

Tot i que l’Agència Estatal de Meteorologia destaca que probablement aquesta tardor serà més plujosa del normal i que el mes que ara acaba la humitat a Castelló ha estat per sobre del 70%, la realitat és que ara, hui, no plou i, el que és més greu, només un dia, el passat 16, ha plogut en tot el mes.

Tot i això, ens acostem a un dia de trist record per alguns dels nostres majors que, en aquell moment eren xiquets. Hui, vespra de Sant Miquel, fa 77 anys d’una de les jornades més tràgiques a la història recent de la nostra ciutat, la riuada del 28 de setembre de 1949.

Un dimecres com un altre al poble, però que una gran tromba d’aigua caiguda al llarg de tot el dia va acabar a boqueta nit per desbordar el riu Sec. Diuen les cròniques que al voltant de les 9 de la nit els barris dels Mestrets i el Poble Sec, els més propers al riu ja estaven inundats. Que el riu va començar a eixir-se’n de mare a l’alçada de la carretera de l’Alcora, pel Cremor, la carretera de Morella i el pont de ferro a prop de l’estadi de Castàlia, i que l’aigua s’endinsava sense remei fins i tot per carrer de sant Roc.

Al llarg de tota la nit, els bombers, els soldats del Tetuan, la policia municipal, els guàrdies “d’asalto”, la creu roja i molts voluntaris van fer el possible i l’impossible per tractar d’ajudar les més de 200 famílies que van haver d’abandonar els seus domicilis, en molts casos precaris, simples barraques, enfonsades i arrossegades per la força de l’aigua.

12 van ser les persones que van perdre la vida, 6 dels quals eren menuts, cossos recuperats a la partida de Zafra, al darrere de la residència d’oficials o en diferents masets i barraques del Tronio. Aquell dia, aquella circumstància, va deixar una gran cicatriu a la memòria col·lectiva del veïnat, i durant molts anys, la tragèdia humana d’aquelles famílies que ho van perdre tot, va sentir-se com a propi per tota la resta de ciutadans.

A tota una generació de castellonencs, durant molts anys, quan plovia una mica més del normal, els hi venien a la memòria les imatges de la tragèdia; eren persones que van créixer amb una por heretada.

Però, el temps passa i diuen que tot ho esborra, hui, 77 anys després, són poques les persones que recordem aquella riuada; la gran cicatriu va tancant-se, perquè una nova generació de castellonencs ocupem la ciutat, molts vivint en aquelles zones que van patir la catàstrofe.

És veritat que el fang ha passat a l’oblit i que pocs records sobreviuen d’aquell fatídic dia, perquè són pocs els que encara viuen dels que van ser protagonistes directes o indirectes de la tragèdia, però no estaria de més, seria un bon detall per part de les autoritats locals, dedicar algun record a aquelles víctimes oblidades, encara que només fora un minut de silenci a les portes del consistori com a expressió de dol, condol i estima.

Cap familiar meu ni directe ni indirecte va sofrir dures penalitats en aquella riuada, els hi va anar a prop, però van tenir la sort de cara, però això no vol dir que hàgem d’oblidar els qui ho van perdre tot, fins i tot la vida, ells i els seus s’ho mereixen. Encara som a temps…

Hi ha coses en aquesta vida, poques, però n'hi ha, que són encara gratis, com ara somriure, donar les gràcies o recordar, coses que no costa massa fer-les realitat, i que, en el fons, poden arribar a tenir un gran valor.

Dedicar a les víctimes de la riuada del 1949 un senzill acte, un minut de silenci, el pròxim concert de la banda municipal o un simple record a la pròxima sessió plenària de la corporació municipal, serien més que suficient, i demostrarien sensibilitat social i veïnal. Només són algunes idees, fruit de la meua reflexió i com diu sant Mateu, qui tinga orelles per sentir que senta…

Barefoot i Brambas...?

Possiblement aquestes dues paraules no us diran res o molt poc a alguns d'aquells que açò llegiu; a mi, he de dir-vos que fins fa uns mesos també m’eren estranyes. La primera barefoot va començar a fer-se coneguda a partir de la publicació l’any 2009 del llibre “Born to Run” de Christopher McDougall; en ell es mostrava com la tribu Tarahumara en Mèxic corria distàncies llargues sense sabates tradicionals. A partir d’aquell moment va sorgir un moviment global que va començar a qüestionar la indústria de la sabata esportiva i l’amortització, proposant-se un canvi, tornar a una biomecànica més natural.

Al mateix temps apareixen al mercat les primeres novetats mostrant l’oposat al que venia la indústria fins aquell moment, les sabates amb cinc dits, i buscant una connexió més directa amb el moviment i l’entorn.

Aquesta pot considerar-se la primera onada del barefoot modern. Un estil de calçat minimalista  que implica una transformació en la manera de sentir el moviment; sabatilles amb una sola prima, flexible i sense drop que cerca reproduir la sensació d'anar descalç, amb un objectiu clar  afavorir la petjada natural, millorar la postura i enfortir els músculs del peu.

Tot i això, comprar aquest tipus de calçat al nostre país no va resultar gens fàcil en els primers anys, el motiu no va ser altre que la fabricació nacional de sabates barefoot a Espanya era anecdòtica; la majoria de les marques que podien trobar al nostre país tenien les seues fàbriques a l’Europa de l’Est o a Àsia i a les tendes físiques no els hi resultava senzill fer les seues comandes, amb continus retards i problemes de duana.

I ara entra en joc la segona paraula: Brambas. Fa tot just un parell d’anys a Castelló, quasi en l’àmbit familiar, va sorgir la idea de, unint moda i sostenibilitat, fer realitat un somni, alguna cosa especial, dissenyar i comercialitzar sabatilles ideals, barefoot, i fer-ho des de casa, des d’ací, per evitar els problemes i abusos causats pels proveïdors externs. Així naix Brambas com a marca.

Ahir, a la vesprada, i per celebrar els dos anys de l’empresa, vaig ser una de les 600 persones que, vaig acostar-me a la festa que coordinada pel CEO de la marca, l’amic Àngel Juarez, un jove i inquiet emprenedor castellonenc, va celebrar-se a l’espai “tinglado puerto Castellón”, on a més a més de compartir espai i temps, vam conéixer el mon de Brambas, el present i sobretot, el futur de la jove empresa.

Àngel i Marta juntament amb tot l’equip van desviure’s perquè tot eixira bé i de veres que ho van aconseguir, però el més important va ser comprovar la seua il·lusió per allò que estan fent, per allò on els hi va la vida, apostant per Castelló com a seu básica de l’empresa i amb fabricació del producte en empreses nacionals, amb un codi ètic de conducta i un ús de materials que compleixen els estàndards més alts de qualitat, durabilitat i sostenibilitat.

No és gens fàcil en aquests temps tirar endavant una nova empresa des de Castelló al món, sobretot si els recursos econòmics inicials són només interns, però Brambas ho està aconseguint. Si 2025 va ser el naixement, 2026 ha estat i és l’any del creixement, evolució i consolidació, a més del moment de la creació del símbol de la marca, un clavell, picada d’ullet a la revolució portuguesa i símbol de la revolucion que la marca vol i està aconseguint dins el complicat món del calçat.

Evidentment, la finalitat de l’empresa a més a més de defensar els valors de transparència, innovació, responsabilitat o ètica professional, és ser competitiva, consolidar-se, mantenir-se i créixer econòmicament, perquè no?, guanyar diners, però també ho és, i ahir vam poder veure-ho, lluitar, investigar, treballar per continuar millorant els seus productes i, sobretot allò que va cridar-me i molt l’atenció, que fins i tot va fer-me sentir orgull de tenir a Àngel i Marta entre els meus amics, continuar portant una marca nascuda a Castelló cada cop més lluny.

Enhorabona, amics de Brambas, enhorabona, Castelló, La vostra aposta per materials de qualitat, comoditat i estètica us estan convertint ja en una referència dins del moviment barefoot amb dissenys potents i atractius. I per descomptat, enhorabona per l’èxit aconseguit la calorosa vesprada-nit d’ahir.

Mancances…

Fa un bon grapat d’anys, prop de quaranta, l’antiga casa Andreu, un habitatge històric del segle XVIII ubicat al carrer Major de la nostra ciutat, va convertir-se en espai per allotjar la primera biblioteca pública que a Castelló vam tenir.  Durant molts anys va funcionar com a biblioteca municipal central.

Aquest edifici històric i la seua transformació va suposar la creació d’un híbrid arquitectònic que, tot i que va conservar elements antics va, amb el pas del temps, anar perdent funcionalitat.

Després de més de dos anys remodelant-se, -va ser a la fi del mes de maig del 2024 quan va tancar les portes-, tot just ahir, el nou espai qualificat de “biblioteca 5.0” va obrir-se de nou a la ciutadania.

Gràcies a una inversió al voltant dels quatre milions d’euros, s'anunciava que l’espai sofria una transformació integral, una rehabilitació, una reforma a fons, que feia realitat la creació de diferents espais de lectura i estudi, una bebeteca, una sala infantil, una sala de lectura juvenil, un lucernari, un jardí vertical i una sala premsa, incorporant a més a més un espai obert multifuncional per xarrades, conferències o exposicions temporals i activitats vinculades a la lectura. Era la tant anunciada oficialment com “biblioteca per al segle XXI”.

Amb aquesta expectativa, aquest matí m’he acostat amb gran curiositat a veure, a recórrer, a conéixer sense pressa aquelles instal·lacions i, la veritat siga dita, he quedat prou impactat; m’he trobat amb un edifici irreconeixible, on la llum natural pren molt de protagonisme, on els espais diàfans i les cristalleres fan sensació d’acolliment i modernor, un espai que, de segur, contribuirà a apropar la cultura als veïns i veïnes.

Però al costat d’aquesta primera impressió, també he trobat algunes curiositats i mancances que no puc considerar fruit de la improvisació, ja que el projecte i la posterior rehabilitació ha estat més que estudiada.

Crida i molt l’atenció el gran nombre d’endolls, de punts de corrent elèctric, que s’ofereixen en totes i cadascuna de les diferents plantes als potencials usuaris, com també les modernes instal·lacions dels serveis sanitaris distribuïts en totes i cadascuna de les plantes.

Però tal vegada les mancances més cridaneres, a parer meu, es troben, d’una banda, a la planta baixa, en l’anomenada “sala de premsa” que, en realitat és una zona de pas, un espai menut, amb quatre seients moderns i còmodes, però quatre només, i que hui, a les 10 del matí resultava ja del tot insuficient per aquelles persones que s’acostaven a llegir la premsa del dia. L’espai no és l’apropiat, ni en la seua ubicació, al costat del punt d’informació ni per a seua dimensió, més quan hi ha a la mateixa planta baixa un espai diàfan descobert, que està desaprofitat. No hauran de passar massa dies per a adonar-se’n des de l’ajuntament, que ubicar en aquell lloc la sala de premsa ha estat “una errada”, a no ser que no es vulga que la lectura de la premsa diària siga un element important dins les accions de la biblioteca.

D’altra banda, resulta prou decebedor que, tot i haver buscat unes prestatgeries “modernes”, al primer pis, a la sala general de lectura, préstec i devolució, no hi haja cap indicació, cap rètol, cap informació de classificació, de com i de quina manera estan organitzats i catalogats els llibres, si per autors, temàtica, llengua, categoria o gènere. Les novetats semblen a “primera fila”, però trobar un llibre, nou o antic, novel·la o assaig, enciclopèdia o col·lecció, “a la primera”, no és fàcil.

Si accedim a la tercera planta, abans d’arribar a les sales d’estudi en grup, que semblen “peixeres”, que aillades per la seua insonorització també podran ser emprades com a sales de reunió en xicotet comité, i als despatxos administratius, ens trobem amb una zona que, aparentment, no se sap ben bé que és, amb una llarga taula i cadires al seu voltant, amb prestatgeries a una banda i l’altra, on podem veure llibres sobre teatre, poesia, música, cinema, esports i guies de viatge, també, sense cap indicació ni explicació… Resultant una mica estrany i fins i tot, tot i estar segur de no haver estat així, fruit de la improvisació.

També m'ha cridat l'atenció que, tot i ser una biblioteca 5.0, no està encara actiu el servei de wifi, i com. sent la biblioteca municipal central, resulta més que curiós que les publicacions municipals no apareguen fàcilment localitzables, no disposen d’un espai privilegiat…

Mancances i desafiaments que, en un espai que ha canviat i molt per a bé, necessiten unes ràpides solucions, adaptacions i respostes si, en realitat, es vol maximitzar tot el seu potencial i no quedar-nos a meitat del camí.

Tindrà, serà, hi haurà… temps futurs!

Ahir va ser el dia, Begoña Carrasco alcaldessa, Juanfran Pérez Llorca, president de la Generalitat, Marciano Gómez, conseller de sanitat, Marta Barrachina, presidenta de la Diputació, Raul Ferrando gerent del departament de salut de Castelló o Luís González director del projecte de construcció, tots “van treure pit” en la presentació oficial del projecte de construcció del nou hospital general de Castelló.

Serà o no serà el dia d’ahir important, tinc els meus dubtes, només cal acudir a l’hemeroteca. Als inicis del mes de desembre del 2023, fa quasi tres anys, el conseller senyor Gómez, juntament amb la secretària executiva de Sanitat, la senyora Nieves Martínez, i la diputada autonòmica Dora Llop, van presentar a Castelló les inversions contemplades als pressupostos de la Generalitat del 2024, assegurant que en aquells es reflectien “els diners” no només per construir el nou hospital, si més no, per remodelar l’existent.

A la fi del mes d’abril del 2024 el mateix senyor Gómez, ara amb el gerent de l’Agrupació Interdepartamental de Castelló i del departament de salut de l’hospital, el senyor Ferrando, l’alcaldessa, la presidenta de la Diputació, la delegada del Consell i diferents càrrecs sanitaris, van presentar “el pla funcional del nou hospital”, no dubtant el senyor conseller a qualificar aquell dia com “un dia històric per Castelló”.

Uns mesos després, el juny del 2025 va ser l’alcaldessa de Castelló qui en una de les sessions del “Fòrum Europa. Tribuna Mediterrània” va afirmar que el projecte del nou centre estava en redacció, mentre que va ser a la fi del passat mes de gener d’aquest 2026 quan, en aquella ocasió, la delegada del Consell, la senyora Fabregat va assegurar que “els terrenys estaven pràcticament adquirits”.

A l’inici d’aquest estiu, que tot just acabem de deixar enrere, el passat mes de juny, la Conselleria de Sanitat va anunciar que hi havia prevista una partida de 5,6 milions d’euros en el pressupost autonòmic del 2026 pel nou hospital, tot i que va afirmar-se que, el gros de la inversió, se concentraria en els anys 2027, 2028 i 2029. Futur, futur, futur…

I arribem al dia d’ahir, una maqueta, un audiovisual, uns plànols, per unes propostes, unes possibles dades de licitació, una possibilitat d’inici d’obres l’any 2027, més de 500 milions d’euros d’inversió, 140.000 m² construïts, més de 700 llits, més de trenta quiròfans, més de 50 llocs en UCI, tot això i molt més, diuen, tornen a dir, tindrà el nou hospital. Més futur…

Tindrà, temps futur, i quan parlem de futur i Partit Popular a Castelló les conseqüències són per ficar-nos a tremolar… Només cal tirar la vista uns pocs anys enrere.

Francisco Camps, com a president de la Generalitat, i el llavors alcalde de Castelló Alberto Fabra, van signar el 14 de desembre de 2007 el conveni de col·laboració per a la construcció del Centre de Convencions de Castelló. Amb una inversió prevista de 60 milions d'euros, havia d’ocupar una superfície de 100.000 metres quadrats al costat de la Ciutat de la Justícia. De la mà del conegut arquitecte Santiago Calatrava, el 2008 va presentar-se una maqueta, amb un conjunt d’edificis i una torre de 150 metres; formava part d'una actuació més gran, el PAI Mestrets, concebut per revitalitzar una part de la ciutat urbanísticament deprimida.  2,7 milions d'euros per la redacció del pla director, l'avantprojecte i el projecte bàsic, i una execució suspesa a la fi del 2012. Un fiasco en tota regla…

L'abril del 2008, l’aleshores conseller d'Educació, el senyor Font de Mora, el secretari autonòmic d'Universitat i Ciència, senyor Barberá, i l'alcalde de Castelló, Alberto Fabra, van viatjar fins a l'estudi de l'arquitecte Frank Gehry a Santa Mònica, Califòrnia, per proposar-li el projecte de construcció del rectorat de la Valencian International University (VIU) a Castelló. El projecte proposava a l'arquitecte canadenc la creació d'un edifici per al rectorat de la VIU a un solar de 11.0000 metres quadrats cedit per l'Ajuntament de Castelló a la zona de l'Hospital General i associat al desenvolupament del PAI Mestrets. L'edifici, segons l’alcalde, anava a posar la ciutat “al mapa arquitectònic del món”. Tres anys després, a la tardor del 2011 i sense avançar gens ni mica, va deixar-se de banda l’ambiciós projecte. Segon fracàs…

Set d’abril del 2010, set edificis d'imatge avantguardista, entre els quals hi havia un hotel de cinc estrelles i un altre de quatre, cadascun amb 200 habitacions, diversos restaurants, cinemes, spa i sales d'espectacles. Projecte: Ciutat de les Llengües.  190.000 euros públics gastats en un pla director; resultat: el 2014 té lloc la suspensió definitiva del projecte. Un altre bac!

Veurem prompte les grues als terrenys? Veurem créixer els nous edificis del complex? Quedarà tot, Déu no vulga, com estem malauradament acostumats? Si hem de fer cas al que va dir-se ahir, poc viurà qui no ho veurà…