Autobusos, barreres metàl·liques i semàfors: Nostàlgia a borbolls.

El final del mes d’octubre de l’any 1961, tot just ara fa seixanta-cinc anys el món, Espanya i Castelló estaven, si fa o no fa com ara, un món convuls i força desorientat. Tres personatges dominaven l’escena mundial, Kruschov, Kennedy i el Papa Joan XXIII; mentre Rússia projectava una explosió atòmica de 50 megatons i el president americà Kennedy com a part del programa de desenvolupament d’explosius nuclears, aprovava una prova subterrània en una mina de sal, el Papa manifestava la seua preocupació per la qüestió social.

Espanya vivia els 25 anys “de pau”, l’aniversari de la fundació de la Falange, “una bandera aixecada per la salvació” i de l’Auxili Social, mentre el desenvolupament industrial propiciava l'emigració dels camperols cap a les ciutats i el turisme  començava a cobrar importància.

I Castelló? Castelló era una ciutat familiar, casolana, agrícola, capital d'una província tranquil·la, gairebé bucòlica, però que en aquells primers anys de la dècada començava a exigir un reforç industrial a l'economia agrícola i feia esforços per pujar al tren del turisme.

Dos esdeveniments seguits van transvasar el ritme de la ciutat en aquell final del mes d’octubre. El dimarts 24 a les cotxeres de troleibusos de la carretera de València va tenir lloc l'acte de benedicció, per part del bisbe de la diòcesi el doctor Pont i Gol, de quatre esplèndids autobusos Pegaso Monotral, que a partir de l'endemà, "La Valenciana", l'empresa adjudicatària del servei, donant continuïtat al servei de "Troleibusos de la Plana" que ja prestava, havia d’iniciar el servei urbà i suburbà de transport a la ciutat.

Avinguda València-grup Tombatossals, Avinguda València-Castàlia, avinguda del Mar-Passeig Morella i Rei  Jaume-Benadressa van ser les quatre primeres rutes que va impulsar l'Ajuntament de la capital de la Plana per cobrir les necessitats d'una nova societat i una nova ciutat.

Un servei de bus que va tenir inicialment una visió principalment caritativa, com a mitjà de transport per a aquells que no podien permetre's el cotxe, aquesta era la mentalitat de l'època, i perquè els que vivien a la perifèria pogueren fer gestions al centre de la ciutat.

I tot just l’endemà, el dia en què els autobusos urbans iniciaven el seu servei, el  dimecres 25, la ciutat “entrava en la modernor”, inaugurava els semàfors per regular automàticament la circulació i les barreres per dirigir la gent a l’hora de creuar un dels llocs més emblemàtics del poble, la cruïlla Enmig i Colon, amb la finalitat d’evitar l’anarquia que suposava el que cadascú creuara com i quan volguera.

L’aparició d’aquells primers semàfors i tanques als cantons va constituir una novetat més gran encara que la posada en circulació de la primera línia de bus urbà, sent molts els veïns que s’acostaren als “quatre cantons” per contemplar en nou aspecte que presentava el centre de la ciutat, a la vegada que van ser molts els castellonencs que coincidiren a dir que aquestes coses dels autobusos urbans i semàfors començaven a ser necessàries perquè la circulació començava a ser complicada i perillosa a la ciutat i que calia acostumar-se als nous temps.

Han passat 65 anys i les línies d’autobusos han anat en augment, però la reserva circulatòria del TRAM i la implantació de la Zona de Baixes Emissions, han fet que els  problemes de mobilitat urbana hagen augmentat, i els col·lapses puntuals  a la ciutat siguen el pa nostre de cada dia.

En aquestes darreres dècades hem recorregut un gran camí des de la política a l’economia, passant per l’educació i la cultura, però no totes les estadístiques apunten a un progrés a la ciutat, el canvi ens ha portat a millorar els nostres drets personals, però, el repte urbà de la mobilitat, la recerca del transport net i comunitari, sense ofegar el trànsit particular, encara hui és una assignatura pendent.

El record dels primers semàfors i  autobusos urbans ens porten, quasi sense voler, a l'enyorança “de l’antiga Panderola”, reflectint el profund vincle emocional i identitari de la ciutat amb el seu tramvia històric a vapor. Passat, present i futur; aniversaris i evocacions, nostàlgia a borbolls!

Adeu, senyor!

Vaig conéixer Vicent  fa més de 30 anys. Com a persones que estimen la seua ciutat, els seus costums i tradicions, la seua gent, va ser en el si de la Junta de Festes presidida per l’advocat i fester Juan José Pérez Macian on vam coincidir per primera vegada. Aquells van ser uns anys de treball braç a braç. Després cadascú va seguir el seu camí, però, l’amistat mai va deixar-se de banda.

És veritat que tot i tenir moltes coincidències també teníem les nostres discrepàncies, la nostra manera de veure, viure i entendre la festa. Tanmateix, les nostres, fins i tot de vegades acalorades discussions, mai van fer que perguerem l’amistat i, cada vegada que ens retrobàvem, compartíem no només records, també preocupacions i il·lusions per tot allò que envoltava la nostra estimada ciutat.

Vicent tot el que tenia d’impulsiu ho tenia de bona persona. I parle en passat perquè aquesta mateixa setmana després d’uns mesos de forta lluita contra una greu malaltia, Vicent Cornelles ha mort.

Periodista, escriptor i comunicador, va dedicar dècades a prendre el pols a la nostra ciutat i la seua gent, a explicar les festes, la cultura, els personatges, els carrers i també les xicotetes històries que, amb el pas del temps, acaben convertint-se en part de la nostra memòria col·lectiva. Només calia assomar-se al seu perfil de Facebook per comprovar com l’estimava el veïnat, més de 5.000 seguidors i més de 4.000 amics de totes les tendències polítiques.

Incisiu quan feia falta, amb les idees clares, sense pèls a la llengua, deia el que pensava en qualsevol moment i ocasió; se reconeixia a si mateixa com un home centrista, progressista i liberal a qui, cal reconéixer, la vida no va tractar sempre com es mereixia, a la vegada que ell va saber tractar molts dels veïns com herois d’una ciutat, Castelló, que per ell era “turquesa y naranja”, enaltint el poder silenciós de les persones corrents.

Un home, un amic amb una capacitat especial per trobar a la vida quotidiana de Castelló un motiu d'interés periodístic. Fins aquestes darreres setmanes identificava assumptes que mereixien ser comptats, reflexions que s'havien de compartir i qüestions que necessitaven arribar als que tenien la responsabilitat d'escoltar-les; com a mostra, el comentari publicat el passat 8 d’agost a Castellondiario.com criticant la falta de publicitat i promoció per part de les autoritats del museu provincial de belles arts, i les escasses visites que, com a conseqüència aquell rebia, o la publicada uns dies abans, el 28 de juliol, al mateix mitjà en la que reflexionava sobre quan de bo seria que les autoritats impulsaren les festes de Sant Jaume i de Santa Maria Magdalena com a senyes d’identitat del nostre Castelló ancestral i castís, dues dates primordials al calendari més castelloner i que, quanta raó Vicent!, han de ser salvaguardades.

Com un presagi el passat 8 d’octubre Juananth Figueroa escrivia “Hay personas que, con el paso de los años, dejan de ser simplemente profesionales de su oficio para convertirse en parte de la historia de una ciudad. Vicente Cornelles es una de esas personas”, esbrinant una trajectòria, la de Vicent, de la que Figueroa deia mereixia ser coneguda, recordada i sobretot reconeguda. Hui, aquelles paraules prenen tot el sentit, hui, més que mai, les faig, amic Vicent, meues.

Vicent al teu llibre “Herois turquesa i taronja”, vas retratar un bon grapat de castellonencs-protagonistes que no eren herois perquè havien fet gestes admirables ni res semblant, sinó perquè amb un somriure, una paraula o un simple gest van tindre el poder de canviar qualsevol dia de la ciutat, o de reconfortar-lo sense demanar res a canvi. Hui, escrius la darrera pàgina d’aquell llibre, incloent-te com a protagonista. Que el teu record i el teu llegat resten per sempre entre nosaltres és la millor ofrena que hui podem, juntament amb les nostres oracions, oferir-te. Que la terra et siga lleu, descansa en pau amic!

Sembla que va ser ahir…

Des que vaig començar a treballar, d’açò fa quasi cinquanta anys, i encara ara quan ja estic jubilat, per la meua condició de funcionari, vaig haver d’integrar-me en el règim especial de la seguretat social MUFACE, la Mutualitat General de Funcionàries i Funcionaris Civils de l'Estat, administració sanitària creada per garantir dins el sistema nacional de salut, l’accessibilitat, mobilitat, qualitat i seguretat dels serveis sanitaris pels funcionaris públics.

Per complir aquesta funció, MUFACE des de la seua creació va començar a treballar amb una pluralitat d'actors, públics i privats, que són els prestadors del servei als mutualistes; ja siga a través del conveni vigent amb l'INSS, o concerts amb asseguradores privades com Centre Mèdic Teknon, Grup Quirón Salud o Grupo Vithas els mutualistes podem triar qui ens ha de prestar, en cas de necessitat, l'assistència sanitària.

Al llarg d’aquests anys de relació amb la Mutualitat, i com jo soc persona que, en matèria sanitària no m’agraden els canvis, des del moment de la meua incorporació al sistema, vaig triar com a entitat asseguradora ASISA, havent tingut la immensa sort de no haver hagut d’emprar els serveis sanitaris més que en contades ocasions i mai per malaltia greu o accident laboral.

La companyia m’ha permés tenir sempre el mateix metge de capçalera i la possibilitat de consulta al seu gabinet personal, sense necessitat de desplaçament a cap hospital o centre de salut. En les poques ocasions en què he necessitat alguna anàlisi, radiografia, ecografia, o visita per un especialista, podologia o traumatologia i poca cosa més, he estat derivat a l’hospital de referència d’Asisa a Castelló.

Un hospital privat, un servei de salut que formant part inicialment del grup NISA, Nuevas Inversiones en Servicios S.A., integrant una primera societat clínica creada al 1967 per un grup de metges valencians, la clínica Virgen del Consuelo, que tal dia com hui, un 21 d’octubre del 2003, inaugura el primer centre hospitalari privat a Castelló, el Rei Don Jaime, centre que a partir del gener del 2017 passa a ser Hospital Vithas, en comprar, aquell nou grup hospitalari, el 100% de Nisa.

23 anys han passat des que l’aleshores conseller de Sanitat, el senyor Vicent Rambla, va inaugurar l’hospital. Un edifici amb més de 22.000 metres quadrats i set plantes, amb més d’un centenar de llits i 13 quiròfans, amb un cost superior als 24 milions d’euros.

Nisa va començar a treballar amb ASISA i, com a soci, a donar-me cobertura, al costat de mes de 60.000 persones de tota la província, pertanyents a diferents companyies privades d’assegurança. Vaig tardar encara uns anys a tenir necessitat d’emprar les seues instal·lacions, quan ja pertanyia a Vithas, per unes consultes de metges especialistes.

Darrerament, i per allò que l’edat no perdona, en fer-me gran, he freqüentat més l’hospital; és veritat que per accions menors. Gràcies a Déu mai he hagut d’estar ingressat. El tracte de tot el personal sempre ha estat exquisit, tot i que sempre he tingut el dubte de si els especialistes als quals he acudit, formen part de “la plantilla mèdica” de l’hospital o, simplement empren les seues instal·lacions “per passar consulta”.

Conec de prop, per circumstàncies familiars, diferents serveis de la Seguretat Social, i la diferencia entre l’assistència pública i privada és més que aclaparadora. Res a veure l’hospital general universitari amb l’hospital Vithas Rei en Jaume, i no em referisc al tracte mèdic que, en un cas i l’altre sempre ha estat exquisit, però no així el tracte personal, la familiaritat, proximitat o puntualitat. La sanitat pública necessita una gran inversió en tots els aspectes, mentrestant la privada seguirà sent la gran beneficiada.

La sanitat pública a Castelló assegura un accés universal i equitatiu, però enfronta desafiaments com les llistes d’espera i en més d’un cas l’escassetat de recursos. D'altra banda, la sanitat privada ofereix rapidesa i tecnologia, però amb accés limitat, prioritzant en massa ocasions la rendibilitat sobre la necessitat. Tot i això, l’hospital Vithas Castelló hui compleix 23 anys. Per molts anys!

De franc.

De gorra, sense pagar, debades, gratuïtament, lliure, exempt..., són formes, paraules o expressions que emprem en la nostra llengua i de manera col·loquial quan volem expressar que alguna cosa és de franc, és o continua sent gratis, que es pot obtindré sense pagar diners.

No és fàcil en una societat actual, en què prima l’economia del guany, trobar coses de franc. Tanmateix, i des de fa un bon grapat d’anys no és massa difícil, sobretot a les grans ciutats, trobar llocs o espais on d’una forma divertida i sense cost podem aconseguir llibres, i mitjançant l’intercanvi,  donar una nova vida als llibres que a casa ja no en són d’utilitat, a la vegada que puc aconseguir-ne altres que poden ser-me útils, ajudant a fomentar la lectura.

No em referisc al BookCrossing, mètode per compartir els nostres llibres usats que consisteix a deixar-los en llocs públics perquè siguen recollits per altres lectors, que després faran el mateix, ni tampoc a aquella iniciativa, cada dia més estesa als pobles, en què mitjançant unes casetes ubicades generalment en una zona d’esbarjo habilitades pels mateixos ajuntaments,  cas de l’Alcora o Benicàssim sense anar més lluny, de les que ja vaig fer-me ressò en aquest mateix blog el passat 26 de juliol, faciliten que  qualsevol persona puga deixar un llibre que ja ha llegit i emportar-se'n un altre, creant un cicle d'intercanvi continu de lectures.

Hui voldria parlar d’una tercera iniciativa complementària a aquelles dues, i que fa ja uns quants mesos funciona a Castelló: l’intercanvi gratuït de llibres a les portes d’un quiosc.

El quiosc Santa Àgueda situat a un baix del carrer Alacant de la nostra ciutat, és un espai d’aquells que no criden massa l’atenció. De lluny, per la seua aparença externa, sembla un simple quiosc de premsa, un més dels pocs que encara trobem a la ciutat, però si ens acostem i parem atenció una mica més, veurem que és prou diferent.

A més a més de mantenir al despatx, en aquest cas a un euro, el bescanvi de llibres, amb la tradicional fórmula del “dona’m i pren”, ja el meu oncle ho feia fa un bon grapat d’anys amb les novel·les de l’oest de Marcial Lafuente Estefania, ofereix també la possibilitat de “donar” llibres, ficant-los de manera gratuïta a l’abast de qui vulga agafar-los, fomentant així la lectura en paper.

Aquest mateix matí en passar per la porta m’he parat per veure que s’hi trobava en el seu menut aparador exterior, sota el rètol “soy gratis” He d’assenyalar que no hi havia en aquell moment més que quatre o cinc llibres a l’abast, però encara així, resultaven temptadors; entre ells diferents guies de viatge d’Aragó, La Rioja i Múrcia, llibres més que útils per aquells encuriosits pel patrimoni o que preparen un viatge per aquelles terres. Llibres que m’han sorprés pel seu bon estat de conservació i sobretot per ser totalment de franc. Només calia estirar el braç i agafar-los.

No conec personalment la que crec, per les ressenyes trobades a l’internet, és la propietària del quiosc, però si he de fer cas a aquelles, es tracta d’una persona que a més a més de guanyar-se un jornal mitjançant la venda de diaris, revistes, llaminadures o loteries, manté un tracte exquisit i excel·lent amb els clients i, de segur, serà també una assídua lectora.

Un quiosc que amb aquest projecte dels llibres de franc, dona al barri un toc diferent, amb un cert retorn a l’era pre-internet, i que amb talent, feina, un somriure a la cara, tradició i innovació, de segur aconsegueix no només clients fixos, si més no també, que la gent el conega, que s’acoste, que fins i tot els més tímids passen per la porta diverses vegades fins que, un dia, finalment, deixen un llibre i se n’emporten un altre.

Al marge de culturitzar clientela i barri, amb aquesta iniciativa s’aconsegueix una bona causa, reciclar. A més si algú va a veure què hi ha igual s'emporta una altra cosa. Una bona iniciativa on tots surten guanyant. Algú més s’anima posar-la en pràctica? Existiran altres llocs a la ciutat amb la mateixa finalitat? Jo ho desconec...

 

Festival Origen?

Amb la paraula origen s'al·ludeix al començament, a l'arrel, al principi a la font o causa, on alguna cosa té inici. Sense anar més lluny, en aquestes setmanes tenim al menador el document que el 1251 va donar pas a l’origen de la ciutat, el Privilegi del Trasllat.

D’altra banda, un festival és un esdeveniment generalment celebrat per una comunitat, de durada limitada, que habitualment s'exhibeix a diversos espais i que gira sobre algun aspecte característic d'aquella comunitat local, de la seua tradició o de la seua cultura.

D’acord amb aquestes premisses, sembla una mica estrany i curiós que, novament a l’esdeveniment festiu que va tenir lloc la vesprada del passat dissabte 17 al Parc de Ribalta, una jornada de concerts gratuïts que va reunir diferents propostes musicals, des del flamenc i la rumba fins a les fusions amb sons electrònics, des de la regidoria de turisme del nostre ajuntament, es publicitara i s’impulsara amb el sonor nom de “Festival Origen”.

Que des de turisme del nostre ajuntament s’impulsen iniciatives per ampliar l’oferta turística i es dinamitzen amb diferents propostes musicals aquests mesos de la tardor, està molt bé, al cap i a la fi aquesta proposta de presentar música en directe ja funciona des de fa uns quants anys. Només cal acudir a les hemeroteques per comprovar com Kiki Morente, Guadiana, Israel Fernández o Pitingo, cantadors gitanos espanyols de flamenc, han passat pel Ribalta en els darrers anys.

Allò que ha estat un èxit, any rere any, calia repetir-ho i, novament, pel passat dissabte va planificar-se una nova programació musical, que no un festival i menys encara d’arrel castellonenca, relacionat amb els nostres orígens i tradicions.

Allò van ser unes hores de música en directe en aquesta ocasió amb la presència estel·lar d'Antonio Carmona, conegut per la seua trajectòria al capdavant del grup Ketama i  referent de la fusió del flamenc amb altres estils musicals i i una sèrie d'artistes i cantants que van conformar un espectacle de tribut a altres artistes i bandes fonamentals del pop-rock i la rumba urbana espanyola dels anys 2000.

No dubte senyora Miralles regidora de turisme que l’esdeveniment, després de mitja dotzena d’edicions, amb tots els seus formats, tornara a ser, per uns pocs o molts castellonencs i algun visitant, una experiència inoblidable i que els assistents visqueren una infinitat d’emocions, però això no vol dir que el nom Festival Origen, que va arrossegant-se des dels seus inicis, per les raons abans exposades, fora el més encertat.

No sé d’on va eixir la idea inicial i el nom per aquest acte, si del govern municipal anterior, de la mateixa regidoria de turisme actual o del senyor Ferrando representant-portaveu de l’empresa Somni i Temps Produccions SL amb seu a Nules responsable de l’organització, però res te a veure les propostes musicals desenvolupades amb la cultura tradicional castellonenca, amb els nostres orígens.

Impulsar activitats que permeten gaudir dels parcs i jardins de Castelló d'una manera diferent, apropant-los encara més a la ciutadania, és tot un encert. Fer-ho amb músiques i espectacles flamencs, no sé si és el més encertat, però nomenar a aquelles actuacions Festival Origen, a parer meu és del tot desencertat.

Vostés s’imaginen per un moment una celebració semblant a la plaça d’Espanya de Sevilla, amb cant d’estil, albades o un ball perdut, amb actuacions del grup El Millars o músiques de dolçaina i tabalet, amb el nom de “Festival Origen”? Com s’ho prendrien els andalusos? Doncs, això…

Estic d’acord amb les declaracions de la senyora Miralles quan diu que “volem una ciutat viva, amb activitat durant tot l'any i amb una oferta cultural capaç d'atreure públics diferents”, estic d’acord amb la celebració d’esdeveniments com aquest en què es fomenten altre tipus de músiques, però no, senyora regidora, el nom no és encertat i vosté és qui té la potestat de canviar-lo.