El que fa quaranta-u de vuitanta-dos…

Amb un clar context descriptiu, direm que “amb ell quaranta-u”. Com si es tractara d'una sèrie direm que, el protagonista d’aquest escrit, en té quaranta davant seu; i és que només han estat 40 les persones que, abans que ell, han tingut l’honor de ser “Pregoners”, anunciadors de les principals festes que, al voltant del tercer diumenge de Quaresma, a la nostra ciutat celebrem.

Va ser el passat 12 de gener quan va obrir-se el termini per presentar candidatures per optar a ser pregoner per l’any 2026, figura clau en l’inici del calendari festiu de la ciutat. Complit el termini de deu dies, el 23 de gener va anunciar-se des de la presidència del Patronat, la gran acceptació de la convocatòria, essent 13, dotze hòmens i una dona, les persones que optaven al càrrec.  La vesprada del dilluns 2 de febrer, prèvia convocatòria dels aspirants, va fer-se l’audició presidida per diferents pregoners dels darrers anys, i aquests, van elevar a l’alcaldia, en funció d’uns criteris prèviament acordats, la seua proposta “de tria”.

Només una setmana ha tardat l’alcaldessa a prendre la decisió, i la vesprada d’ahir, després de comunicar-li-ho personalment, va fer públic el nom de la persona designada com a pregoner, aclarint una de les incògnites que més expectació estava generant entre el món fester en aquests dies.

Manuel Torada Calonge és l’elegit; persona que a més a més de comptar amb una sòlida veu, té especial vinculació tant amb l’àmbit festiu com amb la docència musical.  Ell serà l’encarregat el pròxim dissabte 7 de març d’entonar el tradicional “ja el dia és arribat”, 82 anys després que un tres de març, però de 1945, el senyor Manuel Vellón, amb veu de baix profund, recitara aquells primers versos d’en Carlos G. Espressati.

Quina casualitat, 82 pregons i 41 pregoners, justament la meitat. La raó és ben senzilla, tot i que des de l’any 1999, cada any ha estat una persona diferent l’encarregada de “cantar” el Pregó, entre el 1945 i 1999, en 55 anys, va haver-hi 9 pregoners que ho van ser en més d’una ocasió, sent el recordat Miquel Soler qui va emportar-se la palma, tenir l’honor d'haver cantat el Pregó en 10 anys diferents o el senyor Tirado qui va ser per primera vegada pregoner l’any 1952, VII centenari del trasllat i que, per la seua gran veu, port i estampa muntat sobre el cavall, va constituir en 6 ocasions, el veritable arquetip del “sequier”.

El senyor Torada, si l’oratge o altres circumstàncies mai esperades no ho impedeix, serà qui per setanta-sisena vegada pujarà al cavall per, des d’allí, llançar el seu pregó en els llocs de costum, ja que, tot i ser el pròxim el Pregó 82, cal recordar que els recitats els anys 1945 i 1946 pel senyor Vellón, i el de l’any 1947 que va tenir com a protagonista al senyor De Zayas, ho van ser des de la carrossa reial, i que els anys 2020 i 2021 per pandèmia no va haver-hi cavalcada i el 2022 a causa de la pluja, va ser “cantat” pel pregoner, senyor Prades, des del balcó de l’ajuntament.

Dels 41 pregoners que hi ha hagut resulta també curiós assenyalar que tot i ser Manuel, el nom que ocupa el segon lloc entre els homes a Castelló, després d’Antoni, només 5 “Manuels” han estat pregoners, el ja citat senyor Vellón, pregoner en els anys 1945 i 1946, el senyor de Zayas els anys 1947,1948 i 1949, el senyor Martín el 1959, el senyor Amat el 2011, i ara, 15 anys després, aquell que hi és el protagonista d’aquest comentari, el senyor Torada.

Molts han estat els mitjans de comunicació de la ciutat i també de fora, que hui s’han fet ressò de la notícia. 26 dies té al davant el pregoner des de hui mateix fins al dia de la cavalcada, per aprestar-se a millorar la seua ja bona vocalització, a la vegada que l’entonació o el cant, per aconseguir transmetre tota l’emoció que, de segur ell ja està vivint, a tots aquells que, respectuosament ens acostarem a sentir-lo.

Des d’ací la meua més sincera enhorabona a aquell que serà la següent veu de les festes i com a tal, entrarà de ple a formar part de la història festera del nostre poble, el 41 de la llista…

 

El verd del campanar…

Si la memòria no em falla, crec que fa ja més de deu anys que, sent alcalde de Castelló el senyor Bataller i consellera de Cultura l’actual alcaldessa de València, la senyora Català, la Fundació Iberdrola, amb el seu Patró el senyor Fernando Diago, va signar-se un conveni, amb un pressupost de 90.000 euros, per dotar d’il·luminació exterior el campanar de la Vila, el Fadrí de Castelló.

Fruit d’aquest conveni, l’any següent, el 2015 i ocupant l’alcaldia la senyora Marco, es va iniciar la col·locació d’unes lluminàries al voltant de les cornises, amb uns perfils de xapa per ocultar-les, elements que inicialment havien de permetre la projecció d’una varietat ampla de colors; al poc de la seua inauguració, pel gran impacte visual que aquells elements comportaven amb una flagrant alteració estètica del monument, la llum del Fadrí amb defensors i detractors, amb aplaudiments, protestes i lamentacions, va apagar-se, en espera de poder adoptar altres alternatives, substituint aquelles lluminàries, van col·locar-se al terra de la plaça al voltant del campanar, una sèrie de focus de llum, de tipus led, que mimetitzaven l’impacte visual.

A partir d’aquell moment i en diferents ocasions i motius diversos, el campanar de la Vila, ha estat il·luminat per diferents colors, cas per exemple de l’agost del 2023 quan va quedar per uns dies il·luminat amb els colors de la bandera d’Espanya per rendir homenatge a la selecció nacional de futbol femení per haver-se proclamat campiones mundials,  amb el color vermell carmesí, color oficial de l'estendard del Rei Felip VI, amb motiu del seu aniversari o de color taronja a propòsit del dia mundial de l’eliminació de la violència contra les dones.

El color al campanar és present de forma significativa i ajuda a transmetre emocions i sentiments, dotant de potència els missatges; així, és una realitat constatable, que el nostre Fadrí, com altres espais de la ciutat es converteix, en moments puntuals al llarg de l’any, en portaveu de celebracions i creador de consciència ciutadana, i la seua llum esdevé protagonista social.

L’associació espanyola contra el càncer en Castelló, el matí de hui diumenge, ha celebrat la “X marxa contra el càncer”, una edició molt especial commemorativa de deu anys caminant plegats per la vida, l'esperança i la investigació.

Un esdeveniment, una marxa, festiva, benèfica, solidària i no competitiva, oberta a totes les edats i amb caràcter familiar que en aquesta edició destina els ingressos a impulsar fins a 13 projectes de recerca sobre diferents tipus de càncer i en totes les fases de la malaltia.

Una caminada que, com era d'esperar, no només ha rebut el suport de més de 7000 anònims veïns, si més no, també amb implicació dels nostres representants de govern, des de l’alcaldessa i regidores, fins a diputades i membres del Consell, omplint de solidaritat i compromís els carrers de Castelló.

Una marxa que ahir va tenir com a preàmbul la il·luminació extraordinària del campanar, que lluïa completament de color verd, perquè cap castellonenc oblidarem que el verd, a més a més de ser el color de Castelló, ho és també de l’esperança, un color que identificant a l’associació espanyola contra el càncer, vol reconéixer la tasca de les entitats i els professionals implicats en la lluita contra la malaltia.

Un campanar que lluïa de verd, amb l'objectiu de recordar a la ciutadania que la lluita contra el càncer és un dels grans reptes sociosanitaris de la nostra societat.

El verd és una manifestació de vida. És un ressorgir, una renovació. El primer brot d'una planta de color verd significa el renaixement que segueix a l’hivern, i en una malaltia és esperança.

Anit i hui, l’actualitat a la ciutat és verda i, la llum del campanar així ens ho manifesta, recordant-nos a la ciutadania que la lluita contra el càncer és el repte sociosanitari més gran de la nostra societat actual. Una decisió, en aquesta ocasió, més que encertada.

Sant Rorro, el sant de la glòria etílica.

Si l’any 2025 van ser La Banda Municipal de Castelló, el grup musicals Els de la Fileta i el senyor José Manuel Medall els guardonats, en la darrera de les reunions del Consell Municipal de Festes, celebrada recentment, a proposta de la Junta de Festes, va aprovar-se la concessió de les distincions, “Fadrins Honorífics 2026”, per continuar reconeixent la trajectòria, aportació o relació amb les festes de la Magdalena d’altres persones o entitats que, al llarg de la història, han contribuït a fer més gran les nostres festes fundacionals.

Tres han estat les concessions aprovades per aquest any; A Asunción Segarra filla de Manuel Segarra Ribes, creador i impulsor de la Cavalcada del Pregó, A José Fernando Renau, encarregat de la preparació de les canyes que s'utilitzen en la Romeria i, el tercer, a aquell personatge, que no persona, la mítica figura de Sant Rorro, que encarnant els valors de la festa i l’alegria, forma part d’un dels actes més multitudinaris de la setmana festera, la Nit Màgica.

I és que Sant Rorro no és un sant a l’ús, no forma part del santoral de l’església catòlica, però té molts seguidors declarats, a tot el País; és el sant tabú, patró dels borratxos i símbol d’alguns pobles que, fins i tot li fan processons en les festes patronals.

El bon amic i recordat Àlvar Monferrer va dir en el seu dia que, aquest sant, formant part de la cultura popular valenciana, resta en la memòria oral, en moltes dites, frases fetes i cançons divertides, i força semblants, basades en l’estructura estròfica dels goigs fent una sàtira de la vida i les virtuts del sant, algunes recollides d’antuvi per folkloristes i investigadors i, altres més recents com la d’aquest VÍDEO de Pep Gimeno Botifarra que comença així: “Sant Rorro té molts devots/ i és un sant molt milagrós / que per a fer-se’n un got / mai ha sigut peressós”  

Es té constància de l'existència del Romanç de Sant Rorro, en diferents versions, des de la segona meitat del segle XIX, sent possiblement originari de l'Horta de València, i cantat des de la Plana de Castelló a la Vall d'Albaida i la Safor.

El significat i l’origen del nom del sant és un misteri que no explica ni el Diccionari català-valencià-balear, ni el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. El mateix Àlvar Monferrer, ens recordava que l’origen pot tenir base en la frase ‘Rorate, coeli, desuper et nubes piuant iustum’, que es cantava en temps de l’advent, abans de la reforma litúrgica, i que lliga amb el fet de cobrir-se de vi, perquè significa ‘destil·leu, cels, des de les altures, i que els núvols ploguen al just’.

Tot i que aquest sant presideix les processons anuals de Xeraco i Alcàntera del Xúquer  i el Correfoc dels Dimonis Rafolins de l’Alqueria d’Asnar, a Castelló, com és sabut, només és celebrat la setmana de festes dins l’espectacle de Xarxa Teatre ‘La Nit Màgica’, on s’enfila a un punt alt per predicar, beneir els presents i donar les gràcies als assistents, per haver-li estat fidel durant tants anys. I, tot seguit, encapçalar un correfoc molt visual amb estructures de pirotècnia recuperades de la tradició.

Representat des de l’any 1986, per Leandre Escamilla un dels directors de la companyia teatral Xarxa Teatre, sembla que el seu disseny i idea inicial d’incloure aquesta figura dins l’espectacle, va ser obra d’en Manuel Vilanova, l’altre director del grup, i que per fer-ho realitat va reinterpretar-se i prendre forma de frare amb una coroneta al cap, i acompanyat d’una confraria de dolçaines, tabals i dimonis blancs, a imitació dels de Forcall.

No sé fins a quin punt concedir un honor, a aquell que ens convida, per una nit, a gaudir de la bacanal de sensacions que van des de la por a les ganes de passar-ho bé sota les espurnes en infernal devoció a la pólvora i la tradició, siga el més encertat, ja que, indirectament, també ho estem concedint al patró dels borratxos valencians, que, dit siga de passada comparteix aquest honor amb altres sants venerats també en altres pobles i festes de la resta del territori espanyol, cas de Sant Urbano, Sant Caralampio o Sant Maties.

Carajillo, vi, cervesa, barretxa, misteleta, tradició i història en festes …, tot pel culte a sant Rorro, més que un mite, en aquesta ocasió enaltit des de l’oficialitat…

Els testos s’assemblen a les olles, si no pel mig, per les vores …

Aquest titular amb el qual encapçale hui el meu comentari és una metonímia clara de la causa i l’efecte, entre el principi i el resultat. En castellà hi ha l’arxiconegut refrany, de tal palo, tal astilla, per expressar aquest mateix sentit. En sentit explícit, vol dir que l'estella que es desprén d'un pal tindrà, per força, les mateixes característiques.

El senyor Sergi Josep Aragó Arias, és un valencià en qui, ja de ben xicotet, la música va començar a formar part de la seua vida; estudiant de trombó va formar part allà pels primers anys de la segona dècada d’aquest segle de formacions musicals catalanes com Els Catarres, d’estil pop-folk o la banda Tromboranga de salsa brava, abans de ser acompanyant d’artistes com C.Tangana o Doctor Prats, entre d’altres.  

No va ser fins a l’any 2019 quan va arrancar en solitari com a cantant, prenent el nom artístic de “Tacho”, iniciant un recorregut per tota Espanya i, en especial per la nostra Comunitat, amb la seua diferent manera d’entendre la música, convertint-se en poc de temps en un fenomen musical valencià en saraus, discoteques i revetlles, fent un gir a la tradicional banda sonora de les festes, els passodobles, incorporant a aquestes peces ritmes urbans i electrònics.

Al mes de gener del 2024 i amb l’objectiu d’aconseguir convertir-lo en l’himne oficial?, oficiós?, de les Falles de València, va llançar la cançó "Arrimaeta", definida com a Batxateta valenciana. 

La cosa no li deguera anar del tot malament, ja que el passat mes de març del 2025 va presentar un nou tema, compost per encàrrec de la Diputació de València, que portant per títol "El fallerisme. De la crida a la cremà" havia de convertir-se en tot un himne capdavanter d’aquell sentiment dels veïns del Cap i Casal. 

Sembla que al bon xicot li va anar tot de cara i el juny del 2025 va presentar una nova composició, ara tenint com a protagonista la festa germana d’Alacant, les Fogueres. Una peça "L'estiu comença ací" que combina sons clàssics del passodoble amb l’essència llatina que caracteritza els himnes tradicionals amb sons enganxosos i melodies festives .

No va haver de passar ni un any quan, des de l’equip de govern de l’Ajuntament de Castelló, des de la regidoria de festes o tal vegada des de la mateixa Junta de Festes, per no ser menys, va decidir-se encarregar a aquest “Tacho” la creació d’una cançó original que servirà com a element identificatiu i de difusió de les nostres festes de la Magdalena.

El Consell Rector del Patronat de Festes va assabentar-se en la reunió del 12 de desembre passat del decret de la presidència del Patronat de l’11 de novembre anterior, on s’indicava que per adjudicació directa de 14000 euros més l’IVA corresponent, en total 16940 euros, el senyor “Tacho” havia de fer realitat una cançó que, representativa en general de les festes, després de creada, passaria amb tots els drets a ser propietat del Patronat Fester.

Si la setmana passada va ser l’alcaldessa qui va avançar que prompte els castellonencs coneixeríem el tema, hui mateix, tot i que encara no ha estat oficialment presentat, hem pogut no només conéixer el títol "CASTELLÓ ESTÀ LLESTA", si més no escoltar-lo i veure el vídeo promocional que l’acompanya.

Independentment, si dedicar vora 17.000 euros a aquesta promoció és o no de rebut, o si haguera estat millor convocar un concurs o crida a projecte per a professionals de la terra, el fet és que les reaccions a la cançoneta no s’han fet d’esperar i, primer les xarxes socials i després fins i tot el diari local Mediterraneo s’han aprestat a dir la seua, i a hores d’ara, els comentaris, majoritàriament no són gens afortunats.

Quin horror, s’ha lluït, és patètic, ridícul, serà una broma?…, són alguns dels comentaris que ja podem veure. I si ens fixem en l’enquesta que el periòdic s’ha aprestat a llançar: ¿Te gusta la canción oficial de la Magdalena 2026?, a hores d’ara, les tres i mitja de la vesprada, amb 39 vots registrats, només al 36% li agrada, de manera que 2 de cada tres votants consideren la cançoneta inapropiada, inadequada o no representativa, en definitiva que no els agrada.

Ens resulta estrany? Que voleu que us diga, si els testos s’assemblen a les olles, calia esperar el que finalment s’ha fet realitat. Una altra cosa diferent serà pensar si s’ha encertat o no i si els diners han estat ben invertits. Només el temps, com passa en tantes i tantes ocasions, ens ho dirà; jo, com molts de vosaltres crec que no està a l’altura de l’expectativa inicial…

 

Nostàlgia de la tómbola: la rifa del biscuter.

Va ser una realitat allà pels anys cinquanta-seixanta del segle passat. El seu objectiu era clar, recaptar fons per aquells més necessitats a la ciutat. Va instal·lar-se primer a la plaça de Santa Clara i després a la de la pescateria. Emprava el sistema de premi directe amb la venda de sobres-papereta on apareixien els premis, en moltes ocasions cedits per marques i comerços del mateix Castelló. Era la “tómbola de caritat”.

La seua essència es basava a tenir una gran varietat de premis menuts al costat d’alguns més grossos que s’obtenien, si la sort acompanyava, de manera directa i immediata invertint en la compra del sobre una quantitat de diners no massa gran. La clau residia en el fet que no sabies quin premi podia tocar-te fins que no obries el sobre; la sorpresa o la decepció era instantània.

Les despeses eren mínimes i els guanys notables per l’època; a més, tenia un atractiu col·lateral i desvinculat de la finalitat de la tómbola, ja que com a venedores dels sobres, s’encarregaven les joves, reina i madrines de les Gaiates, per això, ”la tómbola de caritat” s'instal·lava a Castelló poques setmanes abans de la celebració de les festes anuals de la Magdalena.

Només dos dies abans de la inauguració de la tómbola, el dijous 2 de febrer de 1956 va tenir lloc la solemne proclamació al teatre principal de la regina de les festes i la seua cort d’honor. De manera que, un dels primers actes d’aquelles xicotes va ser la presència, a un mes vista de l’inici oficial de la setmana festera, la vesprada del dissabte 4, hui fa tot just 70 anys, a l’acte inaugural presidit per qui fou el primer bisbe de la diòcesi monsenyor Pont i Gol.

A partir d’aquell moment, van ser molts els dies i moments en què la regina de les festes, Maria del Carmen Agramunt Ros de Ursinos i les dames de la ciutat Elisa Nicolau, Maria Pilar Palacio, Maria del Carmen Font i Amparo Piquer, van compartir amb altres voluntàries la venda de paperetes i sobres sorpresa, que els castellonencs compraren amb la clara intenció d’emportar-se no només algun dels premis menuts, cas de pastilles de sabó o algun estri de cuina, si més no amb la il·lusió de ser afortunats amb algun dels “grossos”, alguna bicicleta, “lambretta” o aquell que s’emportava les mirades de tots els qui s’acostaven a provar sort, un flamant automòbil biscuter.

No vaig viure aquell moment, jo era molt menut, però encara ara, recorde com en un somni com, anys després, altres senyoretes, ocupant el lloc d’aquelles continuaven venent butlletes que omplien diverses cistelles de vímet que tenien al seu davant sobre el taulell, i com en una d’aquelles ocasions, no recorde l’any, a mi, que mai vaig tenir germanes, va tocar-me una nina, que ma mare va guardar a casa per molts anys, com si es tractara d'un trofeu.

Feia només tres anys que s’havien constituït a tot el territori espanyol amb el nom genèric de “Cáritas” els secretariats diocesans de Caritat d’àmbit diocesà i parroquial. A les tres parròquies que hi havia a Castelló en aquell moment, eren moltes les persones necessitades d’ajuda material, per la qual cosa, els beneficis anuals que la tómbola proporcionava constituïen una gran font d’ingressos per cobrir part d’aquelles necessitats.

No sabem a quins veïns degueren correspondre els “premis grossos”, el biscuter i les dues motocicletes, però, de segur que degueren circular pels nostres carrers per molts i molts anys, despertant més d’una enveja…

Una caritativa finalitat, aquella de la tómbola diocesana que va funcionar amb èxit durant diversos anys. Tothom que passava davant de la instal·lació, bé per iniciativa pròpia o bé perquè era requerit per les senyoretes responsables de la venda de butlletes, que feien senyals perquè s'aproparen a comprar, responien amb la compra d'algunes butlletes, mentre el terra de la plaça s'omplia de sobres amb paperetes i numerets no premiats, fruit de la desil·lusió quan en obrir-los et trobaves amb allò de segueix jugant.

Eren aquells dies de tómbola, dies d’esperança i il·lusió, en uns anys difícils, però de gran solidaritat entre la gent de Castelló que, esforçant-se per eixir de les misèries de la guerra i la gelada del 1.946, ho passava malament.