(Re)Viure la història, fer cultura.

Sempre he tingut admiració i respecte pels grups de teatre amateur. La seua sempre he considerat una forma més que altruista de fer cultura. Aquestes associacions que naixen amb la intenció de comunicar-se i manifestar-se a través del teatre, amb una finalitat lúdica, a la vegada que creen lligams de comunitat desenvolupant el marc d’oci i temps lliure, fan, escampen coneixement.

També, aquells que em coneixeu ho sabeu ben bé, sempre m’ha agradat escorcollar, conéixer la meua realitat més propera, la història, personatges i curiositats, d’abans i d’ara, del meu poble, Castelló, que considere fonamental per a entendre qui som com a individus i com a societat. A través d’aquests descobriments i coneixements, intente arribar a comprendre els esdeveniments i processos que han modelat la  identitat i forma de vida actual.

Per això, des de fa ja un bon grapat d’anys, tinc especial admiració pel col·lectiu Viure la Mort, una de les entitats culturals més singulars en defensa i difusió de la memòria social de Castelló, que sota l’acurada direcció i línia de treball de Queta Ródenas, mitjançant diferents “actuacions”, propostes escèniques de caràcter immersiu que combinen patrimoni, història i memòria, ens proposen reflexionar sobre el pas del temps, el record i sobretot la identitat de Castelló.

Primer van ser els itineraris de coneixement, després els temàtics i els teatralitzats, poetes, alcaldes, personalitats, circuits monotemàtics, futbolistes, pintors, escultors, realitzats en el cementeri de Sant Josep primer i que, més tard van saltar a la mateixa ciutat. Són recordades les representacions el febrer del 2025 a la taverna l’Ovella Negra de “Cartografia del crim” o la més recent del 8 de maig passat “Arquitectes emblemàtics”, a la seu del col·legi d’arquitectes de Castelló.

Representacions que van aconseguir no només un gran èxit de públic, si més no i, per mi més important, donar a conéixer la història a la vegada que transformar-la en experiències que emocionen.

Per això, esperava amb curiositat la nova proposta que l’associació havia publicitat s’anava a posar en escena a partir de les 11 del matí d’ahir dissabte al passeig de cotxes del Parc Ribalta i que es presentava sota el títol genèric de “l’antic cementeri del calvari”, un nou recorregut teatral per la memòria i els personatges de l’antic cementeri.

Tot i que el nombre de cadires preparades va quedar insuficient i vaig a haver de passar l’hora de duració dempeus, no, no va decebrem la representació. Tots i cadascú dels personatges-testimonis, a la vegada que anaven “dient la seua” aconseguien transmetre el seu llegat als espectadors, i que, quasi sense adonar-nos-en augmentara el nostre coneixement de la rica història local.

Un nou encert de Queta i tot el seu grup que ens va fer reflexionar sobre el pas del temps, els records i la identitat de Castelló dels segles XVII i XVIII, tot embolcallat en una narrativa accessible i en moments emotiva.

Fer teatre amateur no és fàcil, però fer-ho donant vida a personatges importants per la ciutat és a més d’un orgull tot un repte del qual, els amics de Viure la Mort, en cada posada en escena se superen, i això ens permet als espectadors, d’una banda, conéixer, i d’altra comprendre millor qui som i d’on venim.

Ací us deixe un tast amb el permís de M Carmen Castillo. REPORTATGE

M’agrada i crec més que encertat el títol pel grup de Queta, però vist tot el que fan de manera més que magistral per la cultura castellonenca, gosaria afegir-li una segona part “viure la mort... per reviure la història”, una forma de conéixer i així estimar allò ben nostre, que de manera silent tenim molt a prop, més del que ens havíem imaginat fins ara.

Enhorabona, amics, felicitats, Queta, endavant amb la vostra singular tasca de donar-nos a conéixer antics veïns de la ciutat,  que "van descanar“ i en algun cas encara "descansen” sota el Parc de Ribalta... tot un nou encert!

Carmelos, punt i seguit.

En sentir la paraula “Carmelos” a la gent de Castelló, sobretot als veïns de la zona nord, ens ve a la memòria l’antic convent de l’ordre carmelita de la Verge del Carme del carrer d’en Ros d’Ursinos, que durant molts anys va funcionar com a seminari menor i després com a centre educatiu concertat i que, a partir de l’any 2005, fa ja més de 20 anys, quan l’orde va vendre’l  a la mercantil Nieregres promociones, va quedar només en ús l’església com a parròquia, tancant totes les seues dependències. Un conjunt catalogat de manera genèrica per la Llei de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana com a Bé de Rellevància Local.

El 2008 l’Ajuntament a instàncies de la promotora va aprovar un programa urbanístic que plantejava la demolició de l'antic convent per alçar als 5.311 metres quadrats del solar resultant 30 habitatges repartits en dos blocs de pisos de 3 i 6 altures més planta baixa, projecte que plantejava a més a més a la parcel·la annexa al convent un pàrquing subterrani per a residents en règim de concessió, una zona verda dotada de bancs, parterres i arbrat, donant-se el cas que l’empresa immobiliària aconseguira vendre alguns habitatges de la futura promoció, però la crisi va arribar i amb ella la impossibilitat de captar nous clients per la mala situació del sector immobiliari i la restricció bancària a la concessió de crèdits hipotecaris, i tot va quedar en un no res…

El febrer del 2018 va publicar-se que el convent s’anava a rehabilitar i reformar per convertir-lo en una residència per a persones grans, en un geriàtric, mantenint-se l’ús dotacional privat i un jardí doble, publicoprivat, en els terrenys annexos. Però, tampoc allò va quallar…

Més tard, el 2019, l’ajuntament va aprovar un programa especial de protecció del convent i el 2022 la Comissió Territorial d’Urbanisme va acceptar que la propietat mantinguera els seus drets urbanístics, però el convent, que no havia de ser enderrocat es convertira en un edifici d'ús terciari, preveent-se la construcció d’un edifici que recaia al carrer Juan de la Cierva, mantenint-se la zona davantera del convent davant de l'avinguda Caputxins, com a plaça o zona verda, pressupostant-se la nova plaça en mig milió d’euros i un termini d’execució de 9 mesos incloent l’eliminació de la tanca que envolta l’edifici per recuperar l’ús del pati interior i la creació d’un espai obert i modern per als veïns amb un itinerari de vianants accessible, jardins, mobiliari, punts de descans, papereres, fanals led i una zona de jocs infantils, però que mai va arribar a ser realitat…

Ara, a la sessió plenària municipal del passat dijous va aprovar-se, amb els vots favorables del PP, el PSPV i Vox i la abstenció de Compromís, la cessió de la condició d’agent urbanitzador del Programa d’Actuació Integrada (PAI) a la mercantil local Arrendaments Aparici, així com el contracte de programació que s’haurà de subscriure entre ambdues parts per desenvolupar l’àmbit, aprovació que torna a possibilitar una actuació urbanística pendent des de fa anys al voltant de l'històric convent, el desenvolupament del qual es vincula a l'obertura de nous espais públics i la construcció de nous immobles residencials.

Nous espais públics?, Nous immobles residencials? Si és veritat, que no tinc per què dubtar-ho, el projecte del nou agent urbanitzador, contempla segons s’ha publicat,la transformació de l’actual pati interior, tancat a l’ús quotidià, en una plaça oberta al barri. L'actuació urbanitzadora té un pressupost superior als 500.000 euros i preveu habilitar un espai públic de prop de 1.700 metres quadrats amb itineraris de vianants accessibles, zones enjardinades, mobiliari urbà, il·luminació LED i una àrea de jocs infantils. L'objectiu és integrar un recinte històricament aïllat dins la trama urbana i generar un nou punt de trobada veïnal en una zona consolidada de Castelló.

Al detall, entre les actuacions previstes figura l'eliminació de la tanca que actualment delimita l'entorn del convent, a tocar de la plaça del Primer Molí, per obrir l'espai i millorar-ne la integració urbana, la creació d'una àmplia zona verda d'uns 1.550 metres quadrats, concebuda com a àrea d'estada i esbarjo i la incorporació de més de 600 metres quadrats de jardins, bancs, papereres i altres elements urbans, reservant-se una superfície privada delimitada mitjançant una tanca transparent i la construcció d’un edifici residencial de 874 metres quadrats i un altre immoble terciari d'uns 461 metres quadrats destinat a una residència per a gent gran.

Més que com a nou espai, em sona com a actuació urbanística pendent, però, tot i això, tant de bo estiga errat, puga finalment ser realitat, i no quede tot, com fins ara, en un punt i seguit…

 

Nit de foc

El foc és un dels fenòmens naturals més fascinants i, probablement, un dels més decisius en la història de la humanitat. Un dels seus impactes més significatius és que proporciona calor, per això diem que el foc i la calor van junts, però són coses separades, dues parts del mateix tot.

Als valencians sempre ens ha agradat jugar amb foc, però també som dels que més ens queixem pels episodis de calor. Des de ben menuts juguem amb foc, només cal veure com gaudeixen els nostres fills i nets amb els petards i coets en festes, tots amb la seua caixeta i els més atrevits fent experiments...; també als adults ens agrada el foc, fins i tot tenim un nom específic per aquell acte nocturn pirotècnic, que amb un inici suau i delicat, seguit d’un crescendo de llums i estrèpits, llampades acolorides, figures geomètriques multidireccionals i efectes visuals combinats amb petards rítmics que acaba amb una explosió de so i color, l’anomenem nit del foc.

I si el foc el fem protagonista de les nostres festes, en arribar l’estiu, el protagonisme el pren l’altra part del tot, la calor, en assolir una gran diferència de temperatura entre el cos humà i l’entorn.

Tot i que és difícil posar-se d’acord amb quina pot i deu ser la temperatura perfecta per estar a gust, si tenim en compte que la temperatura del nostre cos oscil·la entre els 36 i 37 graus, estareu d’acord amb mi que l’ideal és que el termòmetre en les hores diürnes no baixe dels 20 graus ni tampoc supere els 30, de manera que una mesura perfecta, seria els 25 graus.

A la nit, l'escenari canvia. Sembla que la gent aprecia a l’estiu gaudir d’una nit fresca.  Si prenem com a referència els 25 graus de màxima durant el dia, una nit "feliç", meteorològicament parlant, seria aquella que no superara els 20 graus.

Però la realitat i el canvi climàtic ens diuen que les nits càlides són cada cop més habituals a la nostra ciutat, i que la calor nocturna és igual de nociva que la diürna perquè impedeix un descans adequat i agreuja malalties prèvies.

Fins ara, els meteoròlegs ens parlaven de nit tropical, quan la temperatura no baixa dels 20 °C entre la posta de sol i l'alba, i nit tòrrida en què la temperatura no baixa dels 25 °C.

Si analitzem les darreres nits d’aquest mes, veurem que en Castelló ja hem tingut més d’una nit tropical i alguna nit en què el termòmetre no ha baixat dels 25ºC; i en alguns llocs no massa lluny de casa, les temperatures nocturnes no han baixat dels 30 °C, obligant a escollir nous termes i establir una nova categoria de severitat a la calor nocturna. Aquestes nits extremes, pel fet que poden arribar a ser més perilloses que la calor diürna per interferir de forma greu el descans nocturn, s’han començat a nomenar oficialment, per allò que a l’infern ha de fer una calor insuportable, infernals.

El nom fa certa por, però és veritat que és perfecte per descriure una situació extrema, perjudicial i molt molesta, com és aquella de no poder dormir a les nits; ara bé, ahir, en un programa de la televisió vaig veure un meteoròleg de l’Agència Estatal de Meteorologia que, en constatar que en diverses localitats Canàries estaven registrant-se ja nits en què el termòmetre no baixava dels 35ºC, es preguntava quin nom caldria emprar per a descriure-les.

Va despertar-me la imaginació i, com tenia poca feina, vaig començar a pegar-li voltes a l’assumpte; prompte i per allò de l’afició al foc que tenim els castellonencs en particular i els valencians en general, se’m va ocórrer que, aquest fenomen específic, aquestes nits extraordinàries, podrien ser anomenades, per la calor que desprén aquest fenomen, nits de foc; que us sembla? A parer meu no estaria gens malament, a la vegada que promocionaríem indirectament els nostres espectacles pirotècnics més enllà dels límits autonòmics.

Sembla que de moment no hi ha cap terme per definir aquest tipus de nits, però, si la freqüència augmenta, és possible que aviat s'haja d'encunyar una nova categoria, jo només faig una proposta...

Programar i passar olímpicament…

Hi ha pobles que celebren el seu naixement d’acord amb la seua Carta Pobla; altres, com el nostre que celebrem com a natalici el moment de la concessió del Privilegi del Trasllat, concedit pel rei Jaume I autoritzant la baixada des del Castell Vell a la Plana.

És ben sabut que aquest document va estar signat a Lleida el huit de setembre del 1251, per la qual cosa, aquest proper setembre farà 775 anys; d’altra banda, des de fa un grapat d’anys, sense ser les festes més importants de la ciutat, van celebrant-se, al voltant d’aquesta data, una sèrie d’actes entre els quals destaquen les representacions històriques, vols de campanes, desfilades, homenatges, concerts, llançament de focs artificials, exposicions, visites, balls i salves…

Actes lúdics, festers que s’ha tornat costum acompanyar-los de reconeixements oficials, lliurament dels guardons més preuats de la ciutat, medalles i corbatins. D’acord amb la normativa municipal aquests honors s’ha d’aprovar per unanimitat de tots els grups polítics representats al consistori. Així, recorde va fer-se l’any 2025 amb la Banda Municipal, el periòdic Mediterráneo o la rondalla Els Llauradors, i en anys anteriors a la Confraria de la Sang, La societat Filharmònica, i Pepin Marco, entre altres.

Per allò de ser una xifra prou destacada, 775 anys, ja la sessió plenària de l’octubre del 2025 va aprovar-se per unanimitat una moció que “instava l'Ajuntament de Castelló a cercar la participació de grups polítics, entitats castellonenques de caràcter festiu, cultural, esportiu o educatiu, amb la Universitat Jaume I i el Departament d'Història, amb l'ajuda i col·laboració de la Junta de Festes per a la celebració del 775 aniversari de la ciutat”, així com sol·licitar al director de l’Arxiu Històric Nacional, la cessió temporal del document del privilegi, amb l’objectiu d’apropar aquest patrimoni històric a la ciutadania i ser exhibit a Castelló durant l’aniversari que sembla va programar-se entre el 4 i 8 de setembre vinent.

No sé si transcorreguts huit mesos d’aquella aprovació s’haurà avançat molt, poc o gens ni mica, perquè el màxim òrgan del Patronat Fester Municipal, el Consell Rector, a hores d’ara no ha tingut cap informació, ni ha estat consultat per cap mena d’acte ni informat de les gestions.

Per això em crida molt l’atenció una notícia que està ocupant part del temps dels mitjans d’informació local en els darrers dies i que fa referència a una polèmica sorgida aquesta mateixa setmana a la Junta de Portaveus municipal, enfront de la manca d'unanimitat en la concessió de les distincions de dues Medalles d'Or de la Ciutat i tres corbatins amb motiu del pròxim aniversari, en ser vetada la proposta presentada pel govern local, deixant sense reconeixements al Port de Castelló i a l'Ateneu, entitats proposades per rebre la medalla, i sense corbatí a la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, Moros d’Alqueria i Colla del Rei Barbut.

Que l’equip de govern haja fet públic que la seua proposta que havia de sortir aprovada per consens a favor de la ciutat abans de ser ratificada pel ple municipal, no isquera, per no comptar amb el vistiplau dels dos partits de l'oposició, independentment de les raons encertades o no de PSOE i Compromís, no és admissible si considerem que la difusió pública del resultat d’unes deliberacions que, d’acord amb l‟Ordenança Municipal d‟Honors i Distincions, tenen caràcter reservat, contempla que les votacions són secretes, sent, per tant, del tot improcedent assenyalar públicament a grups polítics concrets pel sentit d'un vot que oficialment no s'ha de conéixer.

Però el que més em dol i pense no s’està fent bé, és que a hores d’ara l’equip de govern “passe” olímpicament del Patronat de Festes, i que, si algun dia arriba al Consell Rector la programació per aquesta efemèride, siga només per aprovar, si de cas, un programa o, simplement conéixer uns actes dels quals no hi han pogut ni tan sols opinar, això sense saber si la Junta de Festes estarà assabentada del que “es cou” a l’ajuntament per part de l’equip de govern.

Senyora alcaldessa, senyores i senyors del PP i VOX castellonenc, qui ha de fer festes?, qui ha de programar-les?, i en el cas de les distincions que, d’acord, correspon a l’ajuntament la seua concessió, que menys que abans de “tirar-ho” endavant informar o demanar opinió al màxim òrgan fester, tant costa?

Tant de bo siga efectiu…

No tinc per què dubtar la seua veracitat, però permeteu-me que dubte de la seua eficàcia. No és aquesta la primera vegada que des de l’ajuntament i més en concret des de l’equip de govern, d’aquest i altres governs anteriors, es llança un missatge d’aquestes característiques per acabar amb els abocadors il·legals i clandestins que proliferen per tot el terme municipal.

La notícia apareguda ahir als noticiaris locals no m’ha causat cap sorpresa. Aquest va ser el titular: “Castelló lluita contra els abocaments il·legals: Detecta 72 punts negres i desplega drons i cotxes camuflats”. Una nova campanya, una més, va estar presentada al consistori amb les fotos corresponents, pels regidors de Serveis Públics, el senyor Toledo, i el d'Emergències, senyor Ortolá, que van destacar la necessitat de combinar tasques de neteja, vigilància, conscienciació ciutadana i sanció per frenar aquestes conductes incíviques.

Dos són els aspectes que em criden l’atenció, ressaltats d’aquesta nova campanya, el primer la repetició de la canturel·la d’allò de “la responsabilitat i el compromís de tots”, que ací a Castelló sembla que no funciona,  ja que cada dia els abocadors il·legals escampats pel terme en són més, i fins i tot els carrers es converteixen de vegades en veritables abocadors; i, el segon, el dispositiu que en aquesta campanya l’equip de govern ha pensat emprar, dividir el terme en tres parts i crear una ruta d’actuació de neteja, vigilància, control i multes per cada part; diuen que recorrent la zona assignada per cada equip amb una freqüència mínima de dues vegades per setmana, permetrà un seguiment constant dels abocadors. Poc viurà qui no ho veurà!

No és aquesta una tasca fàcil i, tampoc crec massa efectiva, si com també va indicar el senyor regidor de serveis públics, l’operatiu desenvolupat de manera coordinada entre les brigades municipals, l’empresa concessionària de la neteja i la contractada per recollir els residus sòlids, tot i emprar vehicles camuflats, drons i altres mitjans, estarà operatiu, entre setmana, de dilluns a dissabte; i que passa amb els diumenges? És que els diumenges ningú llança res?

Senyors regidors, sembla que vostés es contradiuen una mica bastant, per una banda, s’omplin la boca dient que “La lucha contra los vertidos exige planificación, recursos y actuación constante” i, per altra, “la actuación constante” no inclou els diumenges, dia en què tot fa semblar faran festa, facilitant directament l’abocament dels veïns incívics.

No sé si aquest reforç que sembla ha de funcionar d’estiu, haurà ja començat, tampoc si s’haurà aplicat ja alguna sanció econòmica de les grosses, d’aquelles que diuen poden arribar als cent mil euros; però, el que si puc dir-los, és que a l’abocador il·legal que des de fa un bon grapat d’anys cap ajuntament ha estat capaç d’eliminar situat al camí de Taxida, a la corba que el camí fa amb el caminet anomenat Ses d’Home, hui, aquest mateix matí de dissabte, el nombre de deixalles que s’amuntegaven era de tal magnitud que, quasi era impossible transitar amb vehicle per la carretereta d’accés a les finques agrícoles d’aquella partida hortolana.

No dubte que com han manifestat en més d’una ocasió al llarg dels darrers anys els senyors Toledo i Ortolà, la neteja de la ciutat i el manteniment en les millors condicions són una prioritat per al govern municipal, i que no han deixat de destinar recursos de tota mena, però la realitat ve a dir que l’èxit ha estat mínim, jo diria que fins ara, com va passar amb els anteriors governs, han fallat, i el descontrol dels abocaments ha anat a més.

Tal vegada el que cal fer, a més de campanyes i noves campanyes, amb la presència a primera fila del regidor de torn, siga investigar per detectar les variables que a escala municipal expliquen les causes de la manca de conscienciació ambiental del veïnat a fi de dissenyar una eina que, localitzats els abocadors, els caracteritze i siga útil per al disseny de polítiques de prevenció amb vista a un desenvolupament sostenible del territori.

La tasca no és senzilla, però d’aconseguir-se serà per aquell govern que ho faça, apuntar-se una bona gestió, mereixedora del nostre aplaudiment, mentrestant, com diuen al meu raval, i, tanmateix estiga errat, aquesta nova campanya que ara s’acaba de presentar, quedarà en fum de palla… Temps al temps.