Estimacions

Al càlcul o judici aproximat sobre el valor, la quantitat, la mida o la durada d'alguna cosa quan no es compta amb una dada exacta se l’anomena estimació. Es basa en l'experiència, mostres prèvies o la informació disponible; es tracta d’un valor que és utilitzable per a algun propòsit. En fer una estimació, tot i que els resultats obtinguts poden ser prou precisos, també és probable que siguen inexactes.

L’Institut de Salut Carles III, organisme autònom públic creat fa 40 anys per a donar suport científic i tècnic al sistema nacional de salut a través del sistema de monitorització conegut com a MOMO, realitza una estimació de la mortalitat diària, calculant l’excés o la manca de defuncions diàries en comparació amb allò que, d’acord amb les dades històriques, amb una mitjana dels deu darrers anys, hauria de ser considerat normal, detectant i alertant quan es produeix alguna variació estranya per qualsevol causa.

Tot i que no compta amb certificats mèdics que diguen "mort per cop de calor", sinó que utilitza models estadístics per estimar quantes morts addicionals ocorren per culpa del clima o altres esdeveniments, en aquests darrers dies, estan fent-se publiques unes dades més que preocupants; ho llegia hui mateix: “España ha superado ya las 5.000 muertes atribuibles a causas relacionadas con el calor extremo durante este verano. Entre el 15 de mayo de 2026 y el 24 de agosto de 2026, 5.030 personas fallecieron por causas atribuibles a las altas temperaturas”, constituint tot un rècord convertint-se en l’estiu més tràgic de tota la història.

Són estimacions sí, però fonamentades, dades que fan por, més encara si pensem que a la nostra província, en aquest període han estat, segons MOMO, 111 les morts atribuïbles a altes temperatures, balanç que puja fins als 125 si comptabilitzem des de l’inici de l’any.

Per franges d’edat l’estimació reflecteix que les persones grans, especialment a partir dels 75 anys, representen el col·lectiu més vulnerable, ja que concentren la gran majoria de les morts vinculades a l'excés de temperatura. 70 víctimes tenien més de 85 anys, més de la meitat del total.

Acabem de superar la setmana 34 de l’any, que ha abastat del 17 al 23 d'agost, on 668 persones a tota Espanya sembla han perdut la vida per altes temperatures, 96 a la Comunitat Valenciana i en concret 31 a la nostra província.

No sé si hi ha estimacions de possibles defuncions per calor a la capital, però de segur que, malauradament, seran la majoria de les 111 comptabilitzades. Si fem cas a l’anunci de la iniciativa pionera que a nivell municipal sembla va aprovar-se en el ple del passat juliol de la instal·lació d’una xarxa d’oasis climàtics, 36, en recintes tancats o a l’aire lliure repartits per tota la ciutat i l’ampliació de la xarxa de fonts públiques d'aigua refrigerada i filtrada amb la incorporació de cinc nous punts distribuïts per la ciutat, tot per combatre les diferents onades de calor i protegir la ciutadania, el veïnat, de les altes temperatures, sembla que els resultats obtinguts no siguen massa bons.

És veritat, no tinc per què dubtar-ho, no són estimacions, que, segons acaba de publicar l’ajuntament les fonts refrigerades han subministrat uns 12.600 litres d’aigua freda des del juny, una quantitat equivalent a l'ompliment de 25.200 ampolles de mig litre, i que, de la mateixa manera que seran moltes, tampoc tinc per què dubtar-ho, les persones que es beneficiaran diàriament dels oasis climàtics, més d’un centenar de morts per la calor a la ciutat, són molts morts, massa.

D’acord que l’estiu és excepcional quant a temperatures, que hem superat ja fins a quatre onades de calor, però a mesura que els episodis de calor extrema es tornen més freqüents i intensos han de ser més les mesures que s’adopten a escala municipal per prevenir, reduir i respondre als impactes de les altes temperatures. 125 morts són una xifra més que esgarrifosa…

Temps d’olives…

Açò de ser llaurador aficionat fa que, sense massa passió ni afició, ara plante tomates, després alls, bajoques o cebes, en un trosset que, herència familiar em resistisc a abandonar. És veritat que “si ho has de donar tot a fer”, mantenir uns xicotets horts en producció no és rendible, a dures penes es cobreixen les despeses que el manteniment ocasiona, però, que li anem a fer, el record i l’enyor poden més.

Tot i això, intente diversificar i a hores d’ara mantinc un xicotet hortet de clemenules i un d’arrufatines, una varietat d’aquelles que per allò de ser un poc més primerenques, sembla poden tenir una més fàcil eixida comercial. Pel mig, entre els diferents fraus, algun arbre fruiter, alguna perera que mai ha fet peres, algun nisprer, anouer i alvocat i una dotzena mal contat d’arbres de les que per molts, per mi també, són les millors taronges que existeixen al mercat, navelate.

També, fa uns pocs anys, en una xicoteta parcel·la on per molt de temps, l’avi primer i el pare després, van cultivar oroval, en fer-se vells els arbres vam decidir substituir-los per oliveres, i així, com a mal menor, tindríem oli per a casa; dit i fet.

Els arbres han començat a produir, la varietat plantada va ser arbequina, la seua collita ací al terme de Castelló sol fer-se a les darreries de l’octubre o primers de novembre. De la mateixa manera que enmig dels tarongers mantinc uns testimonials fruiters i en un lateral faig alguna cosa de verdura, també al costat d’aquelles arbequines vaig plantar uns arbres de la varietat autòctona borriolenca, olives que més que per a oli,  les dedique per al consum de taula.

La seua recol·lecció ve més prompte que l’arbequina, de fet, ara a la fi del mes d’agost ja es cullen per preparar-les per al consum de taula; no estan madures, però estan en el moment ideal per ser preparades “per a durar tot l’any”. Tal vegada si en lloc de tenir tres arbres, tots foren d’aquesta varietat caldria esperar per a collir-les més endavant, la qual cosa, sens dubte, milloraria el gust i el rendiment de l’oli.

Però, com deia, pel consum de taula, ara és el seu moment. Es preparen de manera ràpida i com s’ha fet a casa tota la vida, trencades o partides i senceres, macerades amb saborija i timonet. La diferència fonamental a l’hora de trencar-les o envasar-les senceres només afecta el procés d’amargor; si les “piques” perden la fortor amb més rapidesa, si les deixes senceres el procés és més lent, però solen tenir una textura més ferma i mantenir-se “dures” per més temps.

L’olivera i el seu fruit l’oliva em dona més satisfacció que la taronja. Tot i necessitar atenció aquesta és menor que en el cas dels cítrics i, l’oli que consumim a casa tenim la satisfacció de poder dir que “és de les nostres oliveres”.

I que dir de la verdura? Això són paraules majors; necessita més cura i atenció a més a més de saber de plagues, tractaments, moments i dedicació. Jo mai m’he lluït en res que he plantat i, sempre he tingut una lluita continua on he eixit perdedor entre els caragols i “la brossa”; per no dir mentida, allò que m’ha donat alguna alegria han estat les carabasseres, una planta resistent que amb poca cura produïx prou per “fer arròs a casa” al llarg del cor de l’hivern. De les tomates, pebreres, bajoques i bajocons, millor no parlar…

Però tornem a les olives, sembla que són molt valorades i per “encertar” la seua conservació el truc està en l’aigua, com més pura millor, i el punt de la sal. En relació amb aquesta, per saber si la mesura és la correcta, tradicionalment s’ha emprat l’anomenada “prova de l’ou”, consistent en posar un ou a l’aigua que hem d’emprar i anar afegint sal fins que l’ou sure.

I una darrera consideració, a Borriol he sentit dir que si a “les trencades” vols que la molla es desenganxe de l’os, cal picar-les en lluna plena. Jo, aquesta campanya, ja les tinc enllestides. En poques setmanes, esmorzar, dinar i sopar seran acompanyats amb olives.

Altes temperatures + baixa humitat = menys mosquits!

Tots coincideixen, tenim un estiu atípic, tot i que sembla haurem d’anar a acostumar-nos que a partir d’ara “siga normal”, un estiu on la calor està assolint rècords, l’aigua de la mar està més calenta que mai i la falta continuada de pluja fa que les nostres muntanyes estiguen més seques que mai.

Aquesta combinació provoca un ambient sec i càlid que accelera l’evaporació de l’aigua superficial, generant un alt estrés hídric en el nostre més proper ecosistema local, fet que condiciona des de l’aparició dels temuts incendis forestals, fins a l’anomenat “planxat dels melons”, dany fisiològic provocat per la radiació excessiva i la calor extrema, cremant i decolorant la pell perdernt el producte qualitat estètica i comercial, passant per les fisiopaties de deformació i estirament de les mandarines i taronges.

Però no tot són inconvenients. Aquests dies he sentit parlar que altes temperatures i baixa humitat estan fent que, aquest estiu, les plagues que en altres ocasions han estat en ple apogeu, cas del minador, cotonet o poll roig, s’han frenat o reduït de manera natural, en produir-se una elevada mortaldat de larves, femelles o ralentitzant la seua activitat reproductora, estalviant alguns tractaments i, de passada alguns euros als citricultors de la Plana.

Però, tal vegada, el que tots hem notat i estem notant és que les darreres setmanes la presència dels molests mosquits és molt menor, ja que l’onada de calor sembla haver canviat el calendari de l’aparició d’aquests insectes.

Diuen els que entenen que els mosquits són ectoterms, és a dir, no regulen la seua temperatura i es deshidraten si l’aire està molt calent i l’ambient molt sec, influint també en els punts de cria en no poder les larves completar el seu cicle per manca d’aigua o espais humits.

No tinc per què dubtar d’aquesta explicació científica, però el cas és que també aquests dies he llegit que a Castelló el regidor de salut pública, el senyor Ferrer, s’afanyat a dir que, en el cas concret del mosquit tigre, ha estat la solta de mascles estèrils el fet que haja contribuït al descens considerable d’aquella població.

D’acord que un estiu sec redueix temporalment els mosquits perquè falten llocs de cria, a la vegada el escalfament sembla haver avançat la temporada; al juny se’n veien més que ara; el fet és que ara, al final del dia, l’absència de brunzits fa més agradable les nits, però cal no abaixar la guàrdia, cal continuar reforçant la vigilància i ampliar les ferramentes disponibles pel seu control.

“Els mosquits són xicotets, però sabuts”, això ja ho deia el meu avi fa més de 60 anys, ell no ho sabia, però en realitat aquests insectes disposen d’un rang de temperatura en el que el seu organisme funciona perfectament i, quan hi ha poca humitat i alta temperatura, són capaços d’autoregular-se, disminuint la seua activitat i amagar-se per, quan es tornen a donar condicions favorables, aparéixer novament.

El mosquit, ara per ara, ha deixat de ser el protagonista incòmode de cada capvespre. Les espirals fumejants, el spray repel·lent o la citronel·la dorm als caixons, però no, no és aquest un estiu sense mosquits, és un estiu sense plaga.

L’insecte segueix ací, el seu cicle continua, però el que resulta veritablement curiós és amb quina rapidesa es construeix la idea que el mosquit ha deixat de ser un problema.

L’aparent retirada del mosquit no és un misteri sobrenatural ni cap miracle, és el resultat d’un equilibri entre temperatura, pluja, hàbits i control. El problema no rau a alegrar-nos perquè n'hi haja menys, sinó creure que el risc de picadures ha desaparegut. La història recent demostra que quan l’insecte deixa d’incomodar és que està preparant la seua tornada; ja parlarem a la tardor amb temperatures no tan elevades i les primeres pluges… 

Perquè volen…

El conjunt de peces, restes de metall vell o aparells en desús, principalment de ferro i acer, que ja no compleixen la seua funció, però que serveixen com a matèria primera per ser reciclats i fosos de nou se’ls anomena ferralla. 

En l’actualitat resulta prou fàcil veure pels camins que envolten la ciutat i pels mateixos carrers multitud d’objectes de ferro o altres metalls lleugers com marcs, radiadors, rentadores, frigorífics, abandonats pels seus propietaris i que, en part són recollits per aquelles persones que “professionalment” es dediquen a passejar, rebuscar i recollir tot allò que puga ser venut a la deixalleria.

El preu de la ferralla depén del tipus de producte i del metall que continga. Se suposa que les deixalleries que compren aquests productes han de comprovar la procedència; aquesta en molts casos, sobretot si són objectes de la vida quotidiana que “ja no funcionen” no presenta massa problemes, però en altres ocasions, cas de bigues de ferro, restes d’estructures metàl·liques, bovines i cables de coure, ferramentes o peces de llautó, cal “filar més prim” i indagar la seua procedència legal i autoritzada per evitar i descartar la compra de material robat.

Criden molt  l’atenció algunes de les notícies que al voltant del negoci de les deixalles apareixen darrerament als mitjans de comunicació, sobretot aquelles que fan referència a la detenció de personatges singulars que “són caçats” en el moment del robatori de materials, més que curiosos, per a continuació poder vendre’ls.

Així des de material ferroviari, peces de la via del tren, caragols i altres elements, passant pel robatori de senyals de trànsit fins a arribar a la notícia apareguda hui en un mitjà d’informació local, motiu d’aquest comentari: “Detenida por robar tapas de alcantarilla y baterías de vehículos en el norte de Castellón”, resulta del tot inversemblant que puga arribar-se a aquesta situació

És sabut per tots, que no, no es pot arreplegar material ferroviari de les vies del tren, que tot i en més d’una ocasió semblar material abandonat pertany a l’Estat i, per tant, emportar-se qualsevol peça constitueix un furt o robatori; també en el cas dels senyals de trànsit, les biondes o protectors de cunetes, però cometre un robatori de trapes de clavegueram és ja anar una mica massa lluny…

No crec que la persona que es veu abocada a robar aquest tipus de material desconega que està cometent un delicte, però tot i ser “culpable” més greu encara, més delicte té aquell que compra el material, coneixent que és un material amb tota seguretat robat, perquè no hi ha cap ànima humana que s’haja de desprendre de trapes de clavegueram, telefonia o telecomunicacions.

Si aquesta jove detinguda per robar més de 70 trapes, no hi haguera hagut al seu darrere ningú que li les comprara, de segur que no ho haguera fet en una ocasió i l'altra. Per què ho feia? Perquè a més de resultar-li prou senzill, hi havia un establiment, amb un desaprensiu i profitós personatge que li les comprava.

Que s’haja procedit a la detenció de la dona és una bona notícia, però, estareu d’acord amb mi, el que cal és combatre a aquells que compren aquest tipus de ferro, cal focalitzar accions dures contra els compradors.

Tot i les normatives vigents que castiguen tant el furt com la compra d'aquests materials, els delinqüents i els intermediaris troben buits i estratagemes per saltar-se els controls legals, un delicte motivat per la facilitat a l’hora de la venda del ferro…

Crec que els centres de reciclatge tenen l'obligació legal de registrar a un llibre d'operacions la identitat del venedor i l'origen del metall. En aquest cas alguna cosa falla, algú està fent com qui no veu, o no?

Coses de la garrofa…

Fa quasi trenta anys, el 1998, el recordat Rafael Ribés Plà, un home liberal, viatger impenitent, exportador de fruites, llaurador lletraferit i professor mercantil, de la saga dels “Panxeta”, conegut pels seus acurats estudis sobre la cultura popular i agrícola local, va escriure i l’Ajuntament de Castelló, dins de la col·lecció del Museu Etnològic Castellonenc, va publicar “El cànem a Castelló” i “La garrofa i Castelló”, aquesta darrera una monografia de caràcter etnològic que, de manera bilingüe analitza la importància històrica, econòmica i els mètodes de cultiu i aprofitament de la  garrofera a la Plana de Castelló. Unes obres que continuaven i complementaven els treballs “la taronja i Castelló” (1989) i “L’arròs a Castelló” (1993).  

I és que durant molts anys, la garrofera va ser un element tradicional del paisatge agrari del secà i que, per circumstàncies variades, fluctuació de preus, fenòmens meteorològics adversos o dificultat d’accés a les plantacions entre d’altres, ha desembocat en un massiu abandonament de les explotacions, essent moltes les finques tradicionals que, sense que ningú es preocupe d’elles, van convertint-se en pinars de muntanya, bosc de matolls i runes de parats.

Tot i això, he escoltat una vegada i una altra que en els darrers anys, existeix un renovat interés industrial per la garrofa i més en concret pel garrofí, tant pel que respecta al seu ús en alimentació com en cosmètica i farmàcia.

Tanmateix, hui llegia que els pocs productors de garrofes que encara queden a Castelló es queixen i reclamen preus justos per evitar l’abandonament, i és que sembla que els possibles compradors, indústries alimentàries, farmacèutiques o cosmètiques, prefereixen alternatives importades de menor qualitat i impacte ambiental més elevat, per allò del preu més baix, a la garrofa local. Si un productor local cobra 40 cèntims per quilo el marge de beneficis és nul i, la conseqüència està clara, les garrofes no es cullen i les produccions s’abandonen.

En aquests pensaments i reflexions estava quan, aquest matí, en una de les meues passejades estiuenques he dirigit els meus passos des de Benicàssim fins als voltants de l’ermitori de la Magdalena; per allò d’anar a peu i sense pressa he pres el camí que, vorejant l’autopista transcorre paral·lel a aquella.

Al llarg de poc més de quatre quilòmetres he pogut veure diferents “trossos”, parcel·les, a vora camí amb garroferes que sembla fa anys estan abandonades, arbres carregats de fruits, que madurs, s’escampen per terra, fent sensació de tristor i pensant que, sí, és veritat que recollir totes aquelles garrofes és un treball dur i costós i que, l’amo no veu rendible, però veure tots aquells bancals descuidats i plens de "malea", també augmenta el risc d’incendi i d’erosió del terreny, per la qual cosa, tal vegada caldria, ajuntar esforços i amb ajudes oficials aconseguir, com diuen al raval, matar dos pardals d’un tir, mantenir en aquests llocs de fàcil accés els arbres en producció i evitar riscos d’incendi per tenir menor acumulació de vegetació combustible.

Diuen els meteoròlegs que estem en un canvi climàtic, que a Castelló les ones de calor a l’estiu seran cada vegada més intenses i que la pluja disminuirà de manera general, augmentant el risc de sequía perllongada i desertificació.

I vet per on, la garrofera és un arbre que destaca per la seua capacitat per adaptar-se a les condicions d’escassesa d’aigua i temperatures elevades, només cal veure com estan de carregats aquells arbres en les parcel·les que fa anys que estan abandonades.

Cal aprofitar aquella resistència climàtica i impulsar accions per aconseguir la continuïtat de les poques finques que encara es treballen i, si és possible, compensant les despeses derivades de la recollida i el manteniment de les explotacions, tornar a recuperar aquelles, com les del voltant de la Magdalena, que pel seu fàcil accés siguen més factibles. També el paisatge, més a la curta que a la llarga, millorarà; tots, els propietaris i els caminants, eixirem guanyant. Algú pot i deu fer-ho possible. Un nou repte pels nostres governants.…