Barefoot i Brambas...?

Possiblement aquestes dues paraules no us diran res o molt poc a alguns d'aquells que açò llegiu; a mi, he de dir-vos que fins fa uns mesos també m’eren estranyes. La primera barefoot va començar a fer-se coneguda a partir de la publicació l’any 2009 del llibre “Born to Run” de Christopher McDougall; en ell es mostrava com la tribu Tarahumara en Mèxic corria distàncies llargues sense sabates tradicionals. A partir d’aquell moment va sorgir un moviment global que va començar a qüestionar la indústria de la sabata esportiva i l’amortització, proposant-se un canvi, tornar a una biomecànica més natural.

Al mateix temps apareixen al mercat les primeres novetats mostrant l’oposat al que venia la indústria fins aquell moment, les sabates amb cinc dits, i buscant una connexió més directa amb el moviment i l’entorn.

Aquesta pot considerar-se la primera onada del barefoot modern. Un estil de calçat minimalista  que implica una transformació en la manera de sentir el moviment; sabatilles amb una sola prima, flexible i sense drop que cerca reproduir la sensació d'anar descalç, amb un objectiu clar  afavorir la petjada natural, millorar la postura i enfortir els músculs del peu.

Tot i això, comprar aquest tipus de calçat al nostre país no va resultar gens fàcil en els primers anys, el motiu no va ser altre que la fabricació nacional de sabates barefoot a Espanya era anecdòtica; la majoria de les marques que podien trobar al nostre país tenien les seues fàbriques a l’Europa de l’Est o a Àsia i a les tendes físiques no els hi resultava senzill fer les seues comandes, amb continus retards i problemes de duana.

I ara entra en joc la segona paraula: Brambas. Fa tot just un parell d’anys a Castelló, quasi en l’àmbit familiar, va sorgir la idea de, unint moda i sostenibilitat, fer realitat un somni, alguna cosa especial, dissenyar i comercialitzar sabatilles ideals, barefoot, i fer-ho des de casa, des d’ací, per evitar els problemes i abusos causats pels proveïdors externs. Així naix Brambas com a marca.

Ahir, a la vesprada, i per celebrar els dos anys de l’empresa, vaig ser una de les 600 persones que, vaig acostar-me a la festa que coordinada pel CEO de la marca, l’amic Àngel Juarez, un jove i inquiet emprenedor castellonenc, va celebrar-se a l’espai “tinglado puerto Castellón”, on a més a més de compartir espai i temps, vam conéixer el mon de Brambas, el present i sobretot, el futur de la jove empresa.

Àngel i Marta juntament amb tot l’equip van desviure’s perquè tot eixira bé i de veres que ho van aconseguir, però el més important va ser comprovar la seua il·lusió per allò que estan fent, per allò on els hi va la vida, apostant per Castelló com a seu básica de l’empresa i amb fabricació del producte en empreses nacionals, amb un codi ètic de conducta i un ús de materials que compleixen els estàndards més alts de qualitat, durabilitat i sostenibilitat.

No és gens fàcil en aquests temps tirar endavant una nova empresa des de Castelló al món, sobretot si els recursos econòmics inicials són només interns, però Brambas ho està aconseguint. Si 2025 va ser el naixement, 2026 ha estat i és l’any del creixement, evolució i consolidació, a més del moment de la creació del símbol de la marca, un clavell, picada d’ullet a la revolució portuguesa i símbol de la revolucion que la marca vol i està aconseguint dins el complicat món del calçat.

Evidentment, la finalitat de l’empresa a més a més de defensar els valors de transparència, innovació, responsabilitat o ètica professional, és ser competitiva, consolidar-se, mantenir-se i créixer econòmicament, perquè no?, guanyar diners, però també ho és, i ahir vam poder veure-ho, lluitar, investigar, treballar per continuar millorant els seus productes i, sobretot allò que va cridar-me i molt l’atenció, que fins i tot va fer-me sentir orgull de tenir a Àngel i Marta entre els meus amics, continuar portant una marca nascuda a Castelló cada cop més lluny.

Enhorabona, amics de Brambas, enhorabona, Castelló, La vostra aposta per materials de qualitat, comoditat i estètica us estan convertint ja en una referència dins del moviment barefoot amb dissenys potents i atractius. I per descomptat, enhorabona per l’èxit aconseguit la calorosa vesprada-nit d’ahir.

Mancances…

Fa un bon grapat d’anys, prop de quaranta, l’antiga casa Andreu, un habitatge històric del segle XVIII ubicat al carrer Major de la nostra ciutat, va convertir-se en espai per allotjar la primera biblioteca pública que a Castelló vam tenir.  Durant molts anys va funcionar com a biblioteca municipal central.

Aquest edifici històric i la seua transformació va suposar la creació d’un híbrid arquitectònic que, tot i que va conservar elements antics va, amb el pas del temps, anar perdent funcionalitat.

Després de més de dos anys remodelant-se, -va ser a la fi del mes de maig del 2024 quan va tancar les portes-, tot just ahir, el nou espai qualificat de “biblioteca 5.0” va obrir-se de nou a la ciutadania.

Gràcies a una inversió al voltant dels quatre milions d’euros, s'anunciava que l’espai sofria una transformació integral, una rehabilitació, una reforma a fons, que feia realitat la creació de diferents espais de lectura i estudi, una bebeteca, una sala infantil, una sala de lectura juvenil, un lucernari, un jardí vertical i una sala premsa, incorporant a més a més un espai obert multifuncional per xarrades, conferències o exposicions temporals i activitats vinculades a la lectura. Era la tant anunciada oficialment com “biblioteca per al segle XXI”.

Amb aquesta expectativa, aquest matí m’he acostat amb gran curiositat a veure, a recórrer, a conéixer sense pressa aquelles instal·lacions i, la veritat siga dita, he quedat prou impactat; m’he trobat amb un edifici irreconeixible, on la llum natural pren molt de protagonisme, on els espais diàfans i les cristalleres fan sensació d’acolliment i modernor, un espai que, de segur, contribuirà a apropar la cultura als veïns i veïnes.

Però al costat d’aquesta primera impressió, també he trobat algunes curiositats i mancances que no puc considerar fruit de la improvisació, ja que el projecte i la posterior rehabilitació ha estat més que estudiada.

Crida i molt l’atenció el gran nombre d’endolls, de punts de corrent elèctric, que s’ofereixen en totes i cadascuna de les diferents plantes als potencials usuaris, com també les modernes instal·lacions dels serveis sanitaris distribuïts en totes i cadascuna de les plantes.

Però tal vegada les mancances més cridaneres, a parer meu, es troben, d’una banda, a la planta baixa, en l’anomenada “sala de premsa” que, en realitat és una zona de pas, un espai menut, amb quatre seients moderns i còmodes, però quatre només, i que hui, a les 10 del matí resultava ja del tot insuficient per aquelles persones que s’acostaven a llegir la premsa del dia. L’espai no és l’apropiat, ni en la seua ubicació, al costat del punt d’informació ni per a seua dimensió, més quan hi ha a la mateixa planta baixa un espai diàfan descobert, que està desaprofitat. No hauran de passar massa dies per a adonar-se’n des de l’ajuntament, que ubicar en aquell lloc la sala de premsa ha estat “una errada”, a no ser que no es vulga que la lectura de la premsa diària siga un element important dins les accions de la biblioteca.

D’altra banda, resulta prou decebedor que, tot i haver buscat unes prestatgeries “modernes”, al primer pis, a la sala general de lectura, préstec i devolució, no hi haja cap indicació, cap rètol, cap informació de classificació, de com i de quina manera estan organitzats i catalogats els llibres, si per autors, temàtica, llengua, categoria o gènere. Les novetats semblen a “primera fila”, però trobar un llibre, nou o antic, novel·la o assaig, enciclopèdia o col·lecció, “a la primera”, no és fàcil.

Si accedim a la tercera planta, abans d’arribar a les sales d’estudi en grup, que semblen “peixeres”, que aillades per la seua insonorització també podran ser emprades com a sales de reunió en xicotet comité, i als despatxos administratius, ens trobem amb una zona que, aparentment, no se sap ben bé que és, amb una llarga taula i cadires al seu voltant, amb prestatgeries a una banda i l’altra, on podem veure llibres sobre teatre, poesia, música, cinema, esports i guies de viatge, també, sense cap indicació ni explicació… Resultant una mica estrany i fins i tot, tot i estar segur de no haver estat així, fruit de la improvisació.

També m'ha cridat l'atenció que, tot i ser una biblioteca 5.0, no està encara actiu el servei de wifi, i com. sent la biblioteca municipal central, resulta més que curiós que les publicacions municipals no apareguen fàcilment localitzables, no disposen d’un espai privilegiat…

Mancances i desafiaments que, en un espai que ha canviat i molt per a bé, necessiten unes ràpides solucions, adaptacions i respostes si, en realitat, es vol maximitzar tot el seu potencial i no quedar-nos a meitat del camí.

Tindrà, serà, hi haurà… temps futurs!

Ahir va ser el dia, Begoña Carrasco alcaldessa, Juanfran Pérez Llorca, president de la Generalitat, Marciano Gómez, conseller de sanitat, Marta Barrachina, presidenta de la Diputació, Raul Ferrando gerent del departament de salut de Castelló o Luís González director del projecte de construcció, tots “van treure pit” en la presentació oficial del projecte de construcció del nou hospital general de Castelló.

Serà o no serà el dia d’ahir important, tinc els meus dubtes, només cal acudir a l’hemeroteca. Als inicis del mes de desembre del 2023, fa quasi tres anys, el conseller senyor Gómez, juntament amb la secretària executiva de Sanitat, la senyora Nieves Martínez, i la diputada autonòmica Dora Llop, van presentar a Castelló les inversions contemplades als pressupostos de la Generalitat del 2024, assegurant que en aquells es reflectien “els diners” no només per construir el nou hospital, si més no, per remodelar l’existent.

A la fi del mes d’abril del 2024 el mateix senyor Gómez, ara amb el gerent de l’Agrupació Interdepartamental de Castelló i del departament de salut de l’hospital, el senyor Ferrando, l’alcaldessa, la presidenta de la Diputació, la delegada del Consell i diferents càrrecs sanitaris, van presentar “el pla funcional del nou hospital”, no dubtant el senyor conseller a qualificar aquell dia com “un dia històric per Castelló”.

Uns mesos després, el juny del 2025 va ser l’alcaldessa de Castelló qui en una de les sessions del “Fòrum Europa. Tribuna Mediterrània” va afirmar que el projecte del nou centre estava en redacció, mentre que va ser a la fi del passat mes de gener d’aquest 2026 quan, en aquella ocasió, la delegada del Consell, la senyora Fabregat va assegurar que “els terrenys estaven pràcticament adquirits”.

A l’inici d’aquest estiu, que tot just acabem de deixar enrere, el passat mes de juny, la Conselleria de Sanitat va anunciar que hi havia prevista una partida de 5,6 milions d’euros en el pressupost autonòmic del 2026 pel nou hospital, tot i que va afirmar-se que, el gros de la inversió, se concentraria en els anys 2027, 2028 i 2029. Futur, futur, futur…

I arribem al dia d’ahir, una maqueta, un audiovisual, uns plànols, per unes propostes, unes possibles dades de licitació, una possibilitat d’inici d’obres l’any 2027, més de 500 milions d’euros d’inversió, 140.000 m² construïts, més de 700 llits, més de trenta quiròfans, més de 50 llocs en UCI, tot això i molt més, diuen, tornen a dir, tindrà el nou hospital. Més futur…

Tindrà, temps futur, i quan parlem de futur i Partit Popular a Castelló les conseqüències són per ficar-nos a tremolar… Només cal tirar la vista uns pocs anys enrere.

Francisco Camps, com a president de la Generalitat, i el llavors alcalde de Castelló Alberto Fabra, van signar el 14 de desembre de 2007 el conveni de col·laboració per a la construcció del Centre de Convencions de Castelló. Amb una inversió prevista de 60 milions d'euros, havia d’ocupar una superfície de 100.000 metres quadrats al costat de la Ciutat de la Justícia. De la mà del conegut arquitecte Santiago Calatrava, el 2008 va presentar-se una maqueta, amb un conjunt d’edificis i una torre de 150 metres; formava part d'una actuació més gran, el PAI Mestrets, concebut per revitalitzar una part de la ciutat urbanísticament deprimida.  2,7 milions d'euros per la redacció del pla director, l'avantprojecte i el projecte bàsic, i una execució suspesa a la fi del 2012. Un fiasco en tota regla…

L'abril del 2008, l’aleshores conseller d'Educació, el senyor Font de Mora, el secretari autonòmic d'Universitat i Ciència, senyor Barberá, i l'alcalde de Castelló, Alberto Fabra, van viatjar fins a l'estudi de l'arquitecte Frank Gehry a Santa Mònica, Califòrnia, per proposar-li el projecte de construcció del rectorat de la Valencian International University (VIU) a Castelló. El projecte proposava a l'arquitecte canadenc la creació d'un edifici per al rectorat de la VIU a un solar de 11.0000 metres quadrats cedit per l'Ajuntament de Castelló a la zona de l'Hospital General i associat al desenvolupament del PAI Mestrets. L'edifici, segons l’alcalde, anava a posar la ciutat “al mapa arquitectònic del món”. Tres anys després, a la tardor del 2011 i sense avançar gens ni mica, va deixar-se de banda l’ambiciós projecte. Segon fracàs…

Set d’abril del 2010, set edificis d'imatge avantguardista, entre els quals hi havia un hotel de cinc estrelles i un altre de quatre, cadascun amb 200 habitacions, diversos restaurants, cinemes, spa i sales d'espectacles. Projecte: Ciutat de les Llengües.  190.000 euros públics gastats en un pla director; resultat: el 2014 té lloc la suspensió definitiva del projecte. Un altre bac!

Veurem prompte les grues als terrenys? Veurem créixer els nous edificis del complex? Quedarà tot, Déu no vulga, com estem malauradament acostumats? Si hem de fer cas al que va dir-se ahir, poc viurà qui no ho veurà…

 

 

 

No serveix de res!

Des del 1994, ja fa més de trenta anys i amb l'objectiu de sensibilitzar la població sobre els efectes negatius de l'ús massiu de l'automòbil a les ciutats, promovent l'ús de mitjans de transport més sostenibles com ara la bicicleta, el transport públic i caminar, tal com avui, se celebra el dia europeu sense automòbil.

Difícil papereta se li ha presentat hui al regidor de mobilitat senyor Romero en voler justificar el seu compromís amb la mobilitat sostenible, si l’equip de govern del qual ell forma part en els tres darrers anys ha eliminat carrils bici, ha deixat Castelló sense aplicació pròpia per informar sobre el transport públic i ha estat incapaç de renovar el Pla de Mobilitat.

Enfront d’aquesta situació jo em pregunte si aquesta iniciativa val o no la pena, o si és simplement un esdeveniment “simbòlic” per al suposat foment per cuidar el planeta, la nostra climatologia i l'estalvi del consumidor; si utilitzar més el transport públic que el nostre vehicle influeix o no en els preus dels carburants, qüestions que en porten a una conclusió, el dia sense cotxes no serveix per a res.

Aquest esdeveniment anual i simbòlic, no canvia els hàbits de manera estructural, si no van acompanyats de polítiques públiques: més carrils bici, inversió en transport públic o incentius al cotxe elèctric, i d’això ni el senyor Romero ni cap altre membre del govern municipal en parla des de fa molts mesos, inclús anys.

Fa falta un canvi de mentalitat i l’actual govern municipal, vist el que tenim, sembla que no està per la tasca. Si tota la setmana que hui conclou, com afirma el nostre regidor, ha estat farcida d’actes enfocats a promoure un espai urbà amb menys presència del vehicle privat i fomentar la mobilitat activa, vist el que tenim hui als carrers, el resultat és un complet fracàs. Fins i tot per alguns veïns, els que depenen del cotxe, el dia sense cotxe els hi està produint un rebuig social.

I tot açò per què? Perquè per tenir un efecte real, cal integrar totes aquestes accions en una política de mobilitat sostenible a la vegada que obrir un debat social i polític sobre com reduir la dependència del cotxe.

És veritat que el Dia Europeu sense Cotxes a Castelló pot arribar a tindre un valor simbòlic i pedagògic, però molt lluny d’aconseguir un impacte real en la climatologia o en l'economia del consumidor. Supose que estarà d’acord amb mi que l'estalvi d'emissions i diners de la proposta hui serà mínim a la ciutat, i l'efecte sobre el petroli més efímer encara.

Puc arribar a acceptar que estem front una eina de conscienciació, útil? Tal vegada, però insuficient per si mateixa, que només pot arribar a servir, i ja seria un èxit, com a recordatori anual sobre ciutat que podríem arribar a tenir si tots actuàrem en conseqüència, però senyor Romero, res més.

Un dia malauradament absurd, ja que de poc serveix dedicar-hi una jornada de reflexió al tema, any rere any, si l'endemà es compleix el postulat bàsic del teorema de Julio Iglesias “la vida sigue igual”.

No sé si els dies vinents es faran públiques algunes dades sobre si el trànsit s’ha reduït en aquesta jornada respecte a una altra qualsevol o si el nombre de viatges en transport públic ha augmentat, però siga com siga, a efectes visuals no s’està observant massa reducció.

Si un dia sense cotxes serveix de poc o res, cal preguntar-nos, com podria millorar-se aquesta dependència del cotxe a la nostra ciutat? No és difícil contestar. Tres són els pilars bàsics, a saber, mobilitat respectuosa amb el medi ambient fomentant la mobilitat amb bicicleta i no retallant els carrils bici, comptar amb un sistema de transport innovador i eficient, i donant la importància que mereixen la seguretat i el manteniment d'infraestructures.

Ja fa molts anys que celebrem a Castelló el Dia Europeu sense Cotxe, però són pocs els avenços, Jutgeu per vosaltres mateixa donant resposta a aquesta qüestió: considereu que s’han posat hui més en valor els desplaçaments a peu, amb bicicleta o transport públic? Doncs això…

UJI Sènior… Bon curs i enhorabona!

He escoltat en més d’una ocasió que l'edat no està al cos, sinó al cap. I és veritat. Si la teua ment envelleix abans que el teu cor, el rellotge biològic es converteix en una condemna. Per evitar-ho hi ha una fórmula que, està demostrat que funciona: “no deixar de formar-nos” i jo afegiria deixar a banda el primer error de molts vells, pensar que a la nostra edat ja ho tenim tot fet.

No, no és així, ser gran és una oportunitat per reconciliar-se amb el temps, amb els altres i amb un mateix, no suposa mai ser vell.  Suposa haver comprés que el pas del temps ens ensenya a viure d'una altra manera.

Per això, cada vegada més persones grans, si se’ls presenta l’oportunitat, decideixen tornar a les aules. Ja siga per curiositat, pel plaer d'aprendre, per mantenir-se mentalment actius o fins i tot per compartir xarrada; el fet és que són cada vegada més les universitats de tota Espanya que ofereixen programes especialment dissenyats per a aquest públic, amb la pretensió d’apropar la Universitat a les persones que mantenen l'entusiasme per continuar aprenent.

La Universitat Jaume I va iniciar el programa educatiu Universitat per a Majors en 1998, dirigit a persones majors de 55 anys. Hui dia està plenament consolidat, mantenint el seu esperit de millora, avanç i adaptació, i amb més de mil estudiants inscrits anualment.

Partint de la idea que per mitjà d'aquesta oferta acadèmica, no es pretén la preparació per a l'exercici professional, sinó la generació d'ambients de reflexió, diàleg, creixement i formació personal, social i cultural, s’aconsegueix afavorir un envelliment actiu i col·laborar en la construcció d'una societat del coneixement per a totes les edats.

Amb una mitjana d'edat de 68 anys, tenint una majoria d'estudiants dones, amb aproximadament dos terços de dones respecte dels homes, en línia amb la tendència dels cursos anteriors, i després del protocol·lari acte de benvinguda celebrat al Paranimf, la passada setmana van iniciar-se les classes de la 28a edició, marcada per un nou rècord en el nombre de persones matriculades tant al campus de Castelló com a les diferents seus.

Més de 1500 estudiants matriculats van començar a tenir un primer contacte amb el món universitari en alguns casos i retrobar-se amb “antics” companys de cursos anteriors en la resta, i iniciar o continuar accedint a una ampla i variada formació contínua en àmbits diversos i adaptant els diferents itineraris formatius als seus interessos.

Vint-i-huit cursos, en què el programa Uji-Sénior ha permés a molts veïns de la ciutat i d’altres pobles formar part “de l’entorn universitari real”, participant activament dels coneixements, la cultura, la investigació i el debat.

Tota la meua vida professional ha estat dedicada a l’ensenyament, puc dir que al llarg de més de quaranta anys vaig passar per tots els nivells, des de l’antiga primària fins a impartir docència universitària. Quan va arribar el moment de la jubilació va sorgir-me l’oportunitat de formar part del professorat del programa Uji-Sènior i, són ja quasi una dotzena els anys en què compartisc la felicitat i activitat d’aquests “alumnes” que es retroben en una nova plenitud i, cada any que passa, cada curs, tinc el goig i la satisfacció de comprovar com són moltes les persones grans que no se senten vells, que mantenen i construeixen unes relacions al seu voltant acceptant, i com no, tot i que envellir és obligatori, no ha de ser una cosa negativa o dramàtica.

Les ganes de saber cada dia una mica més. La il·lusió per la vida i els nous projectes són i suposen una actitud emprenedora, una actitud que no la marca l'edat.

Vaig llegir fa una temporada no sé on que la vellesa comença quan els records són més que els projectes. Ara comença un nou curs, enfront meu uns “nous alumnes” amb nous projectes i noves il·lusions, perquè projectes i il·lusions no són patrimoni exclusiu dels joves. Persones que, hauríeu de veure’ls, estan il·lusionats, se senten adolescents…  Sou, som, majors, és veritat, tenim ja els nostres anys, però no som vells, no hem, no heu perdut la jovialitat. Bon curs i enhorabona!