Perquè volen…

El conjunt de peces, restes de metall vell o aparells en desús, principalment de ferro i acer, que ja no compleixen la seua funció, però que serveixen com a matèria primera per ser reciclats i fosos de nou se’ls anomena ferralla. 

En l’actualitat resulta prou fàcil veure pels camins que envolten la ciutat i pels mateixos carrers multitud d’objectes de ferro o altres metalls lleugers com marcs, radiadors, rentadores, frigorífics, abandonats pels seus propietaris i que, en part són recollits per aquelles persones que “professionalment” es dediquen a passejar, rebuscar i recollir tot allò que puga ser venut a la deixalleria.

El preu de la ferralla depén del tipus de producte i del metall que continga. Se suposa que les deixalleries que compren aquests productes han de comprovar la procedència; aquesta en molts casos, sobretot si són objectes de la vida quotidiana que “ja no funcionen” no presenta massa problemes, però en altres ocasions, cas de bigues de ferro, restes d’estructures metàl·liques, bovines i cables de coure, ferramentes o peces de llautó, cal “filar més prim” i indagar la seua procedència legal i autoritzada per evitar i descartar la compra de material robat.

Criden molt  l’atenció algunes de les notícies que al voltant del negoci de les deixalles apareixen darrerament als mitjans de comunicació, sobretot aquelles que fan referència a la detenció de personatges singulars que “són caçats” en el moment del robatori de materials, més que curiosos, per a continuació poder vendre’ls.

Així des de material ferroviari, peces de la via del tren, caragols i altres elements, passant pel robatori de senyals de trànsit fins a arribar a la notícia apareguda hui en un mitjà d’informació local, motiu d’aquest comentari: “Detenida por robar tapas de alcantarilla y baterías de vehículos en el norte de Castellón”, resulta del tot inversemblant que puga arribar-se a aquesta situació

És sabut per tots, que no, no es pot arreplegar material ferroviari de les vies del tren, que tot i en més d’una ocasió semblar material abandonat pertany a l’Estat i, per tant, emportar-se qualsevol peça constitueix un furt o robatori; també en el cas dels senyals de trànsit, les biondes o protectors de cunetes, però cometre un robatori de trapes de clavegueram és ja anar una mica massa lluny…

No crec que la persona que es veu abocada a robar aquest tipus de material desconega que està cometent un delicte, però tot i ser “culpable” més greu encara, més delicte té aquell que compra el material, coneixent que és un material amb tota seguretat robat, perquè no hi ha cap ànima humana que s’haja de desprendre de trapes de clavegueram, telefonia o telecomunicacions.

Si aquesta jove detinguda per robar més de 70 trapes, no hi haguera hagut al seu darrere ningú que li les comprara, de segur que no ho haguera fet en una ocasió i l'altra. Per què ho feia? Perquè a més de resultar-li prou senzill, hi havia un establiment, amb un desaprensiu i profitós personatge que li les comprava.

Que s’haja procedit a la detenció de la dona és una bona notícia, però, estareu d’acord amb mi, el que cal és combatre a aquells que compren aquest tipus de ferro, cal focalitzar accions dures contra els compradors.

Tot i les normatives vigents que castiguen tant el furt com la compra d'aquests materials, els delinqüents i els intermediaris troben buits i estratagemes per saltar-se els controls legals, un delicte motivat per la facilitat a l’hora de la venda del ferro…

Crec que els centres de reciclatge tenen l'obligació legal de registrar a un llibre d'operacions la identitat del venedor i l'origen del metall. En aquest cas alguna cosa falla, algú està fent com qui no veu, o no?

Coses de la garrofa…

Fa quasi trenta anys, el 1998, el recordat Rafael Ribés Plà, un home liberal, viatger impenitent, exportador de fruites, llaurador lletraferit i professor mercantil, de la saga dels “Panxeta”, conegut pels seus acurats estudis sobre la cultura popular i agrícola local, va escriure i l’Ajuntament de Castelló, dins de la col·lecció del Museu Etnològic Castellonenc, va publicar “El cànem a Castelló” i “La garrofa i Castelló”, aquesta darrera una monografia de caràcter etnològic que, de manera bilingüe analitza la importància històrica, econòmica i els mètodes de cultiu i aprofitament de la  garrofera a la Plana de Castelló. Unes obres que continuaven i complementaven els treballs “la taronja i Castelló” (1989) i “L’arròs a Castelló” (1993).  

I és que durant molts anys, la garrofera va ser un element tradicional del paisatge agrari del secà i que, per circumstàncies variades, fluctuació de preus, fenòmens meteorològics adversos o dificultat d’accés a les plantacions entre d’altres, ha desembocat en un massiu abandonament de les explotacions, essent moltes les finques tradicionals que, sense que ningú es preocupe d’elles, van convertint-se en pinars de muntanya, bosc de matolls i runes de parats.

Tot i això, he escoltat una vegada i una altra que en els darrers anys, existeix un renovat interés industrial per la garrofa i més en concret pel garrofí, tant pel que respecta al seu ús en alimentació com en cosmètica i farmàcia.

Tanmateix, hui llegia que els pocs productors de garrofes que encara queden a Castelló es queixen i reclamen preus justos per evitar l’abandonament, i és que sembla que els possibles compradors, indústries alimentàries, farmacèutiques o cosmètiques, prefereixen alternatives importades de menor qualitat i impacte ambiental més elevat, per allò del preu més baix, a la garrofa local. Si un productor local cobra 40 cèntims per quilo el marge de beneficis és nul i, la conseqüència està clara, les garrofes no es cullen i les produccions s’abandonen.

En aquests pensaments i reflexions estava quan, aquest matí, en una de les meues passejades estiuenques he dirigit els meus passos des de Benicàssim fins als voltants de l’ermitori de la Magdalena; per allò d’anar a peu i sense pressa he pres el camí que, vorejant l’autopista transcorre paral·lel a aquella.

Al llarg de poc més de quatre quilòmetres he pogut veure diferents “trossos”, parcel·les, a vora camí amb garroferes que sembla fa anys estan abandonades, arbres carregats de fruits, que madurs, s’escampen per terra, fent sensació de tristor i pensant que, sí, és veritat que recollir totes aquelles garrofes és un treball dur i costós i que, l’amo no veu rendible, però veure tots aquells bancals descuidats i plens de "malea", també augmenta el risc d’incendi i d’erosió del terreny, per la qual cosa, tal vegada caldria, ajuntar esforços i amb ajudes oficials aconseguir, com diuen al raval, matar dos pardals d’un tir, mantenir en aquests llocs de fàcil accés els arbres en producció i evitar riscos d’incendi per tenir menor acumulació de vegetació combustible.

Diuen els meteoròlegs que estem en un canvi climàtic, que a Castelló les ones de calor a l’estiu seran cada vegada més intenses i que la pluja disminuirà de manera general, augmentant el risc de sequía perllongada i desertificació.

I vet per on, la garrofera és un arbre que destaca per la seua capacitat per adaptar-se a les condicions d’escassesa d’aigua i temperatures elevades, només cal veure com estan de carregats aquells arbres en les parcel·les que fa anys que estan abandonades.

Cal aprofitar aquella resistència climàtica i impulsar accions per aconseguir la continuïtat de les poques finques que encara es treballen i, si és possible, compensant les despeses derivades de la recollida i el manteniment de les explotacions, tornar a recuperar aquelles, com les del voltant de la Magdalena, que pel seu fàcil accés siguen més factibles. També el paisatge, més a la curta que a la llarga, millorarà; tots, els propietaris i els caminants, eixirem guanyant. Algú pot i deu fer-ho possible. Un nou repte pels nostres governants.…

Curiós

EscenaCultural.net és un mitjà de comunicació i portal digital d’informació local dedicat a difondre l’actualitat cultural, les arts, el patrimoni i l’agenda de diferents esdeveniments programats, realitzats o recolzats per municipis de la nostra província com Benicàssim o Vila-real.

Així recull informació sobre concerts, teatre, festes, rutes culturals, història local, espais públics, reportatges o entrevistes. Fins ací, res nou. Castellón información, Castellón diario, Castellón Extra o Wow Castellón, entre d’altres, ens ofereixen també notícies gratuïtes d’actualitat, política, esports, cultura o successos.

Tal vegada allò que diferencia EscenaCutural dels altres mitjans siga la combinació que, des de fa més de sis anys, fa entre Cultura i Turisme, fet que li dona un especial protagonisme entre els altres mitjans i portals.

Fins ara pensava que, per ser un mitjà digital, per accedir al seu contingut era imprescindible comptar amb un accés a internet, però, ahir en passar per l’oficina de turisme de la platja de l’Heliòpolis, tot i romandre tancada per l’hora en que vaig acostar-me, a la porta, en una espècie d’expositor, se’m ficava al meu abast una revista gratuïta. La curiositat va fer que m’acostara i en recollira un exemplar.

La primera impressió, bon paper, bona edició, vint-i-quatre pàgines a tot color i un nom que em resultava familiar escenaCultural. A la portada junt amb el títol, “Agosto 2026”, per la qual cosa vaig pensar que aquella era una publicació mensual, tot i que no apareixia per cap lloc el número.

Al cap d’una estona, ja a casa, vaig començar a dedicar-li més atenció i fer una observació més a fons, arribant a descobrir algunes coses curioses. Efectivament, a la publicació ni en la seua portada, ni tampoc a dins hi figurava quin nombre d’exemplar mensual era, ni la seua tirada, ni tampoc, cosa que em va resultar més que estranya qui era el seu editor, dades de difusió i distribució, domicili social…, dades que facilitaren la seua millor identificació.

Com a curiositat ressaltar que Fobesa, la companyia d’aigües potables de Benicàssim, Fovasa, empresa encarregada de la gestió integral de l’aigua i Facsa, encarregada de la gestió i cura de l’aigua a Castelló, són, al costat de la Universitat Jaume I, turisme de Benicàssim, l’hotel Albades, els apartaments vacacionals Orange Costa, el restaurant Vinatea de Morella i l’Ajuntament de Vila-real, les empreses i institucions que, se supose “pagaran” la publicació en ser els anunciants que hi figuren a aquesta.

Cride també l’atenció que el restaurant Vinatea incloent en la seua pàgina de difusió les especialitats, el menú estrella, el telèfon, web i accés a xarxes per efectuar una reserva, així com un codi QR d’accés a la seua oferta gastronòmica, no indique per cap lloc la seua localització. Curiós, no?

Escorcollant una mica en les xarxes he trobat que escenacultural.net i supose que també la revista en paper, són un més dels 80 mitjans de L’AMIC, l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació Valencians, una associació que tenint com a contingut la informació periodística, està al servei d’empreses de mitjans de comunicació de premsa gratuïta i pagament, siguen generalistes, temàtics o territorials.

Per cert el contingut de la revista gira, com era d’esperar, al voltant del Festival reggae Rototom, les activitats turístiques Benicàssim pop, Belle Epoque o el Certamen Francesc Tàrrega, així com diferents notícies sobre l’activitat de l’UJI o de la Diputació i la programació estival a l’espai del Termet de Vila-real.

Qui l’ha maquetada, quins professionals hi ha al seu darrere, quins són els màxims i darrers responsables, quant ha costat la seua edició, quants exemplars se n’han fet, si tindrà continuïtat al setembre, o quina empresa ha fet la impressió, això no se sap; no interesse?

El dia de l’Agost…

Si, ja ho sé, agost té trenta-un dies, i hui, dia quinze és només el dia que segueix al catorzé i un abans del setzé del mes; però hui és un dia especial, tal vegada el més important per la nostra ciutat, ja que no podem oblidar que hui, dia quinze, se celebra l’Assumpció de la Verge, el misteri de la seua pujada al cel en cos i ànima, i que l’església principal de la ciutat, la cocatedral de Santa Maria, la primera de les esglésies que al poble vam tenir des del moment del trasllat va dedicar-se a aquesta advocació.

Però per allò de la festa “caure” enmig de l’estiu, en plena canícula, fa que la ciutat en aquest dia gran estiga buida, presente un aspecte fantasmagòric i més encara aquest 2026 en què la festivitat coincideix en cap de setmana. Aquest matí la ciutat sembla una altra, sense apenes trànsit rodat i vianants pels carrers. No diré que donava gust passejar pels buits carrers, però sí que la sensació era molt diferent de qualsevol altre dia.

El costum tot i transformat es manté, l’Assumpció, Sant Roc i el Gos, són tres dies d’esbarjo, tres dies en què, qui a Castelló no fa festa la resta de l’any, ho fa ara. Tot tancat, tots de vacances.

Vells costums festers han desaparegut, altres s’han transformat adaptant-se als nous temps. Allò del “mos quedem” al pinar a passat a la història, allò de fer fanalets de meló d’Alger, va a menys, les fogueres i els coets, per allò de la perillositat d’incendi, resten testimonials, i les festes a les alqueries i masets, les borrasques i jocs improvisats, han deixat pas a celebracions més preparades en apartaments i complexos estiuencs.

A casa meua el dia de l’agost, hui, mentre els avis i pares van viure, sempre va ser festa grossa. L’àvia primer i la mare després des de bon matí trafegaven per  la cuina. Hui era el dia de l’arròs amb pato, de la geladora, del mantecao. Per no fer nosa a la cuina, per deixar d’estar pel mig, de bon matí, també va ser costum mantingut amb el pas dels anys, de fer el pare i la xicalla una excursió de mig dia a la muntanya propera al nostre mas, allà on estiuejàvem pujàvem a la falda del Castell de Montornès i, amb l’excusa de recollir a la zona rocosa, el preuat i escàs poliol i el més abundós i apegalós te de roca, que havia de servir per a fer les infusions al llarg de tot l’any, cansar-nos una mica i, de passada, descobrir sendes i senders, noves plantes i brosses, ampliant el nostre escàs coneixement geogràfic i botànic de la zona que ens envoltava.

Ara tot és diferent, poques són les famílies que encara maten el pato, que encenen la foguera o tiren coets. Hui mateix llegia que fins i tot alguns ajuntaments per tal que els vells costums no desapareguen, ofereixen tallers i concursos d’elaboració de fanals de meló, a la vegada que alguns apartaments organitzen balls, sopars de germanor i pengen gallardets sinònims de festa.

El calendari festiu que ha arribat fins avui és, doncs, el resultat de tot de capes que s’han superposat amb el pas dels temps, calendari religiós, els cicles agrícoles i les formes de celebració pròpies de cada comunitat.

A Castelló les d’agost mai han estat festes patronals com ho poden ser en altres localitats, tampoc fundacionals, però sí que han estat per molts anys tradició festera, significant la culminació de l’estiu fester.

Un bon dia hui, el “dia de l’agost”, per recordar aquella dita popular que de segur alguna vegada haureu escoltat tal dia com hui a casa, possiblement a la gent més gran, i que reafirma que el sol comença a baixar i la posta es fa més primerenca “Per la Mare de Déu d'Agost, a les set ja és fosc" i és que a partir de hui iniciem la segona meitat del mes, amb l’esperança que s’aprope la fi de la intensa calor i preparant-nos pel retorn progressiu a la rutina…

Quaranta-quatre anys…

Sí, ja sé que hui és el dia de l’eclipsi, tot el dia i tots els mitjans des de bon matí no fan més recordar-m’ho. Tot està preparat, tot està enllestit, tot a punt, perquè el moment siga el més espectacular possible. Però, hui 12 d’agost a més a més de, com irònicament publica un amic meu, celebrar-se l’onomàstica de les “Maria de l’Eclipsi, Eclipsines i Eclipsi Lidón”, al món mundial passaran altres moltes coses.

S’apropen a 2000 els morts al Congo pel nou brot d’Ebola, el preu del petroli continua a l’alça per les tensions entre l’Iran i els Estats Units, greus inundacions a l’Índia o una petroliera vinculada a Trump descarrega sense permís equips de perforació a Groenlàndia; un dia que també el record ens trasllada al 1982, tot just hui fa 44 anys en què Joan Lerma candidat del PSPV-PSOE va resultar elegit primer president de la GVA, electe democràticament després del període de transició, en no presentar-se cap altre candidat, amb els vots favorables del PSOE, PCE i PAD i les abstencions dels diputats d’UCD, democristians i del PAD.

Un president que, quasi mig segle després, ocupa un lloc decisiu en la història política de la Comunitat Valenciana i encara desperta visions completament oposades dins la societat actual. Per alguns fou el president que va consolidar l’autonomia i modernitzar les institucions després del període de la transició; per altres, va ser “el dimoni”, aquell que va possibilitar l’obertura de la porta a una política lingüística i cultural que, buscant la unitat de la llengua va diluir la que alguns consideraven, jo també crec que erròniament, la singularitat històrica de la llengua valenciana.

Un dels episodis més recordats del seu mandat va ser l’eliminació, recolzat amb el conseller d’educació el senyor Ciscar, de la normativa que només uns mesos abans essent consellera d’educació la senyora Empar Cabanes, s’havia oficialitzat; una normativa elaborada per filòlegs valencians de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana que pretenia desenvolupar un model lingüístic adaptat a la tradició i la realitat social del valencià, diferenciant-lo de la llengua comuna dels territoris catalans-aragonesos- valencians, adaptant les ensenyances a la normativa defensada per l’Institut d’Estudis Catalans.

Aquella valentia va suposar un procés de transformació educativa en l’àmbit públic, manifestada en l’ensenyament, mitjançant la posterior aprovació de la LLei d’Ús i Ensenyament del Valencià i la creació de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, a la vegada que una normalització dels mitjans de comunicació públics, ràdio i televisió, la universitat, l’administració i bona part de la cultura valenciana. Mantenint-se oberta per molts anys la polèmica lingüística.

Una polèmica que no va acabar en Lerma, que va continuar amb Zaplana, Camps o Fabra que van “nadar entre dues aigües”, i que va anar restringint l’ús del valencià amb el pas dels anys, fins que el 2015, el PSOE, ara amb Ximo Puig al capdavant, però recolzat amb un jove conseller d’Educació, el senyor Marzà, que des de la Conselleria va tenir ben clar que allò que caracteritzava a la societat valenciana era la diversitat lingüística i que aquella havia de ser un element d’enriquiment i no un motiu de vergonya i que tornà a donar impuls en favor de l'educació pública.

El temps passa i a les eleccions del 2023, fa tot just tres anys el PP torna a recuperar la Generalitat i per imposició del soci de govern VOX, el torero Barreda passa a ocupar la Conselleria educativa, i la política educativa sofreix un nou gir, que es manté amb el nou conseller Rovira i la substituta senyora Ortí.

44 anys després de l'autonomia, 44 anys després de Lerma i de la cooficialitat de la llengua, encara és tabú parlar en un jutjat, tribunal, servei sanitari o bancari en la llengua pròpia i, la nefasta política dels dirigents autonòmics en matèria lingüística fa que l’ús habitual de la llengua en l'àmbit quotidianament, laboral i institucional necessari per a garantir la seua supervivència i transmissió intergeneracional deixe molt a desitjar, també ací a Castelló.