El “llibret” de la Gaiata 1.

Són aquests, dies de presentació de llibrets que les diferents associacions culturals de la ciutat fan aprofitant l’imminent inici de la setmana magdalenera i que han preparat, amb cura i dedicació, i més o menys encert, des de molts mesos abans.

Amb una triple, diria jo, finalitat, les comissions de sector, les gaiates, llancen els seus llibrets al carrer, en especial als seus veïns i veïnes. La primera i, tal vegada vinguda a menys en els darrers anys, recaptar uns diners per fer festa fent arribar el llibret a les cases del sector i demanant la voluntat a canvi. La segona, en augment any rere any, fer un repàs, fins i tot massa luxós, amb gran profusió de fotografies a grandària de pàgina completa dels representants i membres de la gaiata, així com de tots i cadascú dels actes realitzats per l’associació, o en els que han estat convidats.

Quasi a la totalitat de llibres, aquestes dues primeres parts, s’emporten més de la meitat de les pàgines i, que, perquè no dir-ho, presenten poc d’interés pels lectors, llevat que siguen propers a aquells que allí queden reflectits.

La tercera part dels llibres està dedicada, a desenvolupar mitjançant una sèrie d’escrits d’articulistes, en molts casos profunds treballs d’investigació etnològica al voltant d’un tema, fil conductor del llibret, aspectes curiosos, importants i innovadors sobre la temàtica elegida.

Així les arts a Castelló, el Pregó, La llum, els mites castellonencs, o aquell en què  vull centrar el meu comenari ara i aci, la taronja, emàtica elegida pel llibret de la comissió de la Gaiata 1.

Un “llibrot” més que un “llibret” de pes, i no tan sols perquè les seues 260 pàgines pesen i molt, si més no, perquè per aquells que estimem la nostra cultura, història i vida dels ciutadans que al llarg dels anys van contribuir a fer més gran Castelló, trobem a partir de la pàgina 151 del llibre i perfectament estructurats en quatre parts diferents: el cultiu, els magatzems, institucions emblemàtiques de la ciutat relacionades amb la taronja i curiositats i anècdotes, molt interessants articles, sobre la importància que la taronja ha tingut per a la nostra ciutat i terme des del moment de la seua introducció com a cultiu alternatiu al cànem fins als nostres dies.

Articles sobre l’origen del cultiu, el procés de la citricultura, sobre les varietats de cítrics, sobre l’evolució del sistema de regs, sobre els magatzems tarongers i els seus treballs, etiquetes i marques, la crisi actual factors i possible solució, la història del sindicat, de la germandat de llauradors o de la participació castellonenca en l’antiga fira del camp, la cambra agrària i les cooperatives, la inspecció fitosanitària, la innovació biotecnològica en temps actuals, la Verge de la taronja, el mercat de la taronja des de la fundació fins ara, propietats farmacològiques, curiositats, cromos, postals, escultures, la taronja a la gastronomia…, en definitiva una anàlisi-estudi complet, un recull mai fet, que com ha estat habitual en els darrers anys en les publicacions de la Gaiata del “Brancal de la Ciutat” s’ha de convertir en un veritable llibre de consulta.

Perquè si el contingut dels articles és molt encertat no ho és menys l’autoria dels mateixos des d'enginyers agrònoms fins a llicenciats en humanitats, passant per enginyers tècnics agrícoles, llicenciats en farmàcia o historiadors i professors de la nostra estimada Universitat Jaume I han plasmat en paper part de la seua saviesa i experiència. Podeu visionar-lo si us be de gust punxant sobre el següent enllaç: LA TARONJA

De nou tot un luxe i un encert, amics de la Gaiata 1, treball que desconec si a criteri dels diferents jurats serà mereixedor de la més alta distinció, poc falta per saber-ho, però siga quin siga el resultat, des d'ara mateix, aquest llibre passa a ocupar un lloc capdavanter a la meua biblioteca particular. Enhorabona per l’encert a la tria del tema i pel resultat assolit.

Treballs com aquest del “Brancal de la Ciutat” demostren que la cultura no està renyida amb la festa. Sort i bona Magdalena!

L’hauran furtat?

Va ser a finals del 2011, fa més de 14 anys, quan sent alcalde Alfonso Bataller, acompanyat per l’aleshores president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra i la consellera d'Infraestructures, Isabel Bonig, va inaugurar-se la darrera remodelació de la plaça Major.

Va voler-se donar una nova imatge a la plaça, substituint els rastells i el paviment per fer-la més accessible, i fent una neteja i posada a punt de la font que decora el centre de la plaça, amb la substitució de la maquinària i joc d'il·luminació complets.

Dos van ser els elements singulars que van aparéixer a la plaça i que no hi havien figurat mai fins aquell moment, el laberint ubicat al costat de la façana i entrada principal de la Cocatedral, com el que podem trobar dins de moltes catedrals gòtiques i una maqueta de bronze, a escala, de la Plaça Major, obra de l'escultor castellonenc Carlos Martínez, amb textos al·lusius a la seua evolució històrica i les diferents parts que la componen.

Aquest element que s’ha fet més que habitual la seua presència està situat entre la porta d'entrada al campanar del Fadrí i la casa abadia. Una obra amb relleu i amb informació en Braille per facilitar la comprensió de persones invidents i que reprodueix tots els elements de la plaça, al voltant de l’element principal, el campanar.

Aquest matí per circumstàncies que no venen al cas, havia quedat amb una persona que ens trobaríem a la porta del campanar, lloc més que habitual de trobada entre veïns; mentre esperava m’he acostat a la maqueta i, amb sorpresa i incredulitat, m’he adonat que entre tots els edificis que componen el conjunt faltava el campanar, havia desaparegut, i un caragol buit, ert, nu, era l’únic vestigi d’on he deduït estava caragolada la figura.

No crec que la figura haja estat descaragolada pel servei de manteniment de la ciutat per la necessitat d’algun tipus de restauració, tant de bo siga així, però tot indica que la maqueta ha sofert una agressió vandàlica i que algun desaprensiu, s’ha emportat la figura, tal vegada aprofitant la quantitat de gent que aquest cap de setmana ha passat per la plaça per visitar la fanzone de jocs i dinàmiques, trofeus i fotografies amb motiu del partit de futbol que la selecció espanyola femenina ha de jugar contra Islàndia demà dimarts al nostre estadi municipal…

Quin despropòsit i quina poca vergonya! Si ha estat un veí o veïna l’autor del robatori només dir-li que no mereix viure a aquesta ciutat; si ha estat un foraster, cosa que em sembla poc probable, espere, almenys que el tinga a casa seua en un lloc preeminent.

Tot i això, em costa creure que l’han furtat, vull pensar que s’ha descaragolat per entesos i amb un propòsit desconegut, però que prompte tornarà al seu lloc, quedant la maqueta novament completa i no, coixa com ho està ara mateix.

La figura del gamberro i les seues gamberrades, malauradament han estat presents a la cultura popular de tots els pobles i ciutat, i sovint retratades amb un to d'humor o rebel·lia, no obstant això, és important diferenciar entre la gamberrada com una entremaliada puntual i el vandalisme; la línia que separa la broma del delicte és sovint difusa i depén de les circumstàncies específiques de cada cas; en aquests que ens ocupa, en cas de confirmar-se que estem front un robatori que només pot tenir un objectiu, danyar un bé públic, caldria que el, la o els culpables, s’ho repensaren i consideraren que el dany fet a la ciutat és major que el benefici que puguen aconseguir i de manera anònima tornaren la figura.

Al mateix temps, l’ajuntament i en especial l’equip de govern, hauria d’actuar amb diligència per col·locar una còpia i reparar els desperfectes del conjunt, a la vegada que parlant amb l’escultor proposar un nou sistema d’ancoratge, ja que la maqueta per les seues característiques, és veritat que convida a tocar-la i tocant, tocant... ja se sap!

Un encert!

Com és habitual i passa cada any, a mesura que s’acosta la Magdalena, són molts els diferents col·lectius festers que s’apresten a presentar les seues publicacions.

Des del mateix Patronat Municipal de Festes, passant per les diferents comissions de sector, juntament amb altres ens vinculats, així com algunes colles festeres, visualitzen d’una manera altruista i entregada el seu treball, rememorant a través dels seus llibrets articles culturals, històrics i literaris, constituint aquestes publicacions una peça fonamental de divulgació cultural i patrimoni literari de la festa.

Tot i que gràcies a l’ús de les noves tecnologies cada any en són més el nombre de publicacions que poden consultar-se a través de les diferents xarxes socials, també ho és el fet comprovat que la seua difusió és poca en comparació amb tot l’esforç i el treball que hi ha al seu voltant, arribant en comptades ocasions més enllà del veïnat del mateix sector en uns casos, o de socis, amics o coneguts, en la resta.

Per això, l'innovador acte que, per primera vegada va tenir lloc la vesprada d’ahir impulsat des de la Federació Gestora de Gaiates, entitat que agrupa les 19 comissions de sector, reunint a diferents representants del món fester per presentar de manera conjunta els seus llibrets fent valdre el treball editorial i cultural de cada sector, sense favoritismes ni distincions, crec sincerament va ser un gran encert, no dubtant que aquest pot ser un nou acte, preludi de les festes i que ha vingut per a quedar-se.

Un acte senzill i àgil, un encert de la Gestora i del seu president José A. Lleó al capdavant, on els protagonismes han estat les publicacions, que d’una manera variada obren, cada any, un espai a veus i realitats diferents d’un mateix Castelló.

No és fàcil encertar el tema i fil conductor del llibret, però en una presentació com la viscuda ahir vam poder conéixer de manera fàcil i global la temàtica de cadascun i comprovar com són vehicle per immortalitzar vivències, per contar històries de generacions passades i presents; des de la taronja com a fil conductor, passant per la província: natura, patrimoni, cultura, gastronomia i festes locals, el teatre a Castelló: grups, obres, personatges... la llum que ens il·lumina o aniversaris locals 2026, fins a Castelló mites i història, veritables llibres que no llibrets, defensors de la cultura local, estan ja als nostres carrers.

Milers de pàgines escrites de manera altruista per persones que, aportant el seu talent i esforç haurien d'arribar a cada racó de Castelló i també de fora. Tal vegada eixa és l’assignatura pendent, mai aprovada. Projectes culturals, treballs que cobren vida i sentit quan poden ser llegits per molts i passen a formar part de la memòria col·lectiva de tot un poble; llibrets fets amb estima i passió que intenten representar al màxim l’amor per les festes, l’essència del poble i la il·lusió per les coses ben fetes.

Diu el diccionari que un encert és el fet d'encertar alguna cosa, és a dir si fas una cosa amb encert, la fas bé; considere tot un encert i a la vegada una necessitat l’acte celebrat al menador ahir a la vesprada, espai que va quedar menut enfront de la resposta veïnal i que va servir de baròmetre per a comprovar quan de necessari hi era.

Faig vots perquè iniciatives com la impulsada ahir per la Gestora de Gaiates, constituïsquen el despertar d’un canvi en pro de la difusió de la cultura i identitat castellonenca, pensant que els, en alguns casos “llibrots”, en l’actualitat ja són peces d’alt valor cultural, col·leccionables i, que molts dels seus continguts en diferents casos es constitueixen en veritables documents d’investigació, ferramentes culturals del nostre estimat Castelló.

I la història es podria tornar a repetir…

El dissabte 20 de febrer de 1926, tot just fa ara cent anys, a la primera pàgina del “Heraldo de Castellón” apareixia amb el títol “La algarroba” una nota agrícola on s'expressava el disgust que hi havia entre els llauradors a Castelló i altres ciutats espanyoles per la permissivitat que mostrava el govern davant l’entrada al nostre país d’aquesta lleguminosa procedent de Xipre i Itàlia, afavorida per la depreciació de la moneda d’aquells països i per afavorir-los els drets de duana, aixecant les seues veus en considerar impropi i incoherent que productes d’altres terres gaudiren a les nostres d’una protecció que no tenien els d’ací.

Cal pensar que el cultiu de la garrofa a Castelló en aquell moment era majoritari en una gran part del nostre terme municipal i que amb aquesta permissivitat acceptada pel govern perillava el seu cultiu, ja que els preus pagats per les nostres garrofes no arribarien a cobrir els costos de la mà d’obra que exigia la seua producció i comercialització, condemnant els llauradors a abandonar els garroferals.

El redactor de la notícia, fent costat als llauradors, acabava dient que aquests productors agrícoles no eren diferents de qualsevol altres de la resta d’Espanya i que mereixien un empar governamental per ser dels més necessitats.

La continuïtat de la història ja la coneixem, el cultiu de la garrofa va desaparéixer del terme municipal i els camps van ser en molts casos definitivament abandonats.

Va haver de passar encara una guerra mundial i els mercats van ser a mesura que el temps passava escassament competitius, amb costos de producció cada vegada més elevats ingressos desiguals; la política econòmica dels diferents països va quedar limitada per la conjugació de factors estructurals externs i interns que van donar per resultat preus no competitius en mercats internacionals.

Per fer front a situacions com aquesta i en defensa d’un comerç lliure i just l’1 de novembre de 1993 va crear-se la Unió Europea, a la vegada que el interès comercial més gran i econòmic del cultiu de cítrics va potenciar que s'anaren abandonant de forma progressiva els cultius de secà; la taronja venia a salvar-nos!

Però va arribar l’any 1999 i amb ell un tractat de lliure comerç entre la UE i Sud-àfrica i amb ell un demolidor impacte comercial i fitosanitari sobre la taronja, agreujat per la reducció progressiva dels aranzels que cada campanya paguen els importadors dels agrís sud-africans; la conseqüència va ser nefasta, una caiguda de la producció de taronges primerenques a tot el territori valencià, també a Castelló. “No vols caldo, dues tasses”, la història es repetia canviant protagonistes, de la garrofa a la clementina.

I com diu el refrany, no hi ha dos sense tres, ara, el camp valencià, torna a enfrontar-se amb por i incertesa a un nou acord comunitari, en aquesta ocasió amb els països sud-americans.

L’acord conegut com a UE-MERCOSUR presentat com una associació estratègica i de cooperació entre la Unió Europea i Brasil, Argentina, Uruguai i Paraguai, va signar-se el passat 17 de gener i malgrat que només tres dies després, el 21, el Parlament Europeu va acordar, per 334 vots a favor i 324 en contra i 11 abstencions, remetre al Tribunal de Justícia de la Unió una moció perquè revise si és compatible amb els tractats comunitaris, fet que pot arribar a suposar la paralització de la seua efectivitat, endarrerint fins a dos anys l'entrada en vigor del pacte comercial, també ho és el fet que la Comissió podria sancionar la seua entrada en vigor provisional durant aquest període, novament, tot el sector primari valencià, especialment el sector dels cítrics, es podria veure afectat per les conseqüències del Tractat.

Cent anys han passat des que el problema de la garrofa va ocupar la primera pàgina del diari; no fa massa setmanes, el desembre passat, una altra capçalera informativa local, portava en primera pàgina les manifestacions dels llauradors castellonencs a l’acord per ser perjudicial a la taronja i al sector porcí ramader. Cent anys de reivindicacions, de protestes, sembla que tenim als governs els mateixos gossos amb diferents collars...

O tots moros, o tots cristians…

És aquesta una frase feta que es diu contra les distribucions injustes i en general contra tota excepció de persones, emprant-se per a expressar que cal tractar a tothom de la mateixa manera, no fer parts ni quarts i que la justícia ha de ser igual per a tots; un refrany semblant a aquell altre “o tots, o ningú” i que presenta una equivalència directa amb el castellà, directe i clar, “O jugamos todos o echamos la puta al río”.

El Patronat Municipal de Festes de Castelló al llarg de tot un exercici fester, convoca tota una sèrie de concursos relacionats amb la festa, que van des de cartells anunciadors de Carnestoltes, Magdalena o Sant Pere, fins a carros engarlandats, mascletades o gaiates portàtils individuals, passant per monuments gaiaters i llibrets de festa, en la setmana gran magdalenera.

Per canalitzar els interessos d’aquells que opten als diferents concursos, s’estableixen unes bases que marquen a més a més de tota la documentació necessària i formularis per a participar, uns terminis de presentació d’aquella en manera i forma.

És fonamental recordar que els terminis establerts en els diferents concursos no són arbitraris, sinó que busquen garantir el funcionament adequat dels processos i la protecció dels drets de totes les parts involucrades. Per tant, el respecte als terminis és una responsabilitat que recau en els qui participen en aquests procediments.

Pel que respecta a aquesta propera Magdalena, va ser a la reunió del Consell Rector celebrada el passat 12 de desembre quan van aprovar-se, entre d’altres, les bases del Concurs de Gaiates Inèdites Magdalena 2026 per les Comissions de Sector i el concurs Festes de Castelló 2026 pel millor llibret i article inèdit sobre tema concret, per les diferents associacions culturals de la ciutat, excloses les comissions de sector que disposen de concurs de llibrets a banda.

A la base dècima del concurs de gaiates i a la segona del concurs festes de Castelló, s’indicava clarament que butlletins, formularis i annexos, tenien un termini de lliurament que acabava a les 14 hores del dilluns 9 de febrer.

Passats uns dies, des del Patronat s’anuncia que una comissió de sector, en aquest cas la Gaiata-1, no va realitzar la seua inscripció dins el termini; assabentats des de la gaiata s’aprestaren a al·legar que va ser un problema informàtic de l’ordinador des d’on s’havia de remetre tota la documentació el fet que va provocar que no arribara dins el termini a la seu electrònica del Patronat.

D’altra banda, també una associació cultural participant en el concurs Festes de Castelló va presentar la seua documentació fora del termini legal, una vegada conclòs aquest.

Davant aquestes dues situacions, dos casos excepcionals, sembla que ha començat a haver-hi certes pressions sobre els membres del Consell Rector; en el cas de la Gaiata-1 presentant-se al Patronat un escrit de suport de les altres 18 gaiates per demanar que la 1 puga esmenar l’error i optar al concurs, i en el cas de la Colla “El Magre” associació que va presentar la documentació fora de termini, instant a la federació de Colles perquè puga ser valedora davant aquell organisme fester.

Segons el punt tercer de les bases aprovades en el seu dia, s’especifica que la resolució de qualsevol incidència en qualsevol dels dos concursos queda delegada en la presidenta del Patronat de Festes, per tant, entenc que el Consell Rector podrà ser consultat per part de la Presidència si així ho considera oportú, però no serà qui haurà de decidir sobre la inclusió o exclusió dels concursos d’aquestes entitats festeres.En cas de ser inclosos marcaria un precedent, tenint en compte que l’any anterior una gaiata, la número 8, va ser exclosa per no complir una de les normes dictada a les bases, i, suposaria que, en la pràctica marcar un termini per tancar participacions, serveix, en el cas dels concursos a Castelló molt poc o no res.

Malauradament, la normativa està per complir-se i, per tant, i molt al meu pesar crec hauria de ser de justícia l’exclusió en els dos casos. Massa vegades la realitat ens demostra que hi ha molts espais i entorns on el favoritisme és una part més de les pràctiques quotidianes; fem volts perquè no siga així a les nostres festes, ara podem demostrar-ho.