Sentiment de pertinença?

En un món cada cop més interconnectat, el sentit de pertinença s'ha convertit en una necessitat humana fonamental a la vida de les persones. Es defineix com l’experiència emocional que es caracteritza per la sensació de formar part d'un grup o comunitat; es manifesta de manera diferent en diferents contextos, a la família, a l'escola o al treball.

La persona sent que comparteix alguna cosa amb altres i que hi pot participar; en el cas dels pobles i ravals, el sentiment es manifesta de manera espontània sobretot en els moments de la festa, que quasi sempre està lligada a la identitat del lloc on es viu i al qual es diu pertànyer, on s’estableixen les interrelacions culturals i es tenen les experiències més significatives.

Les festes que a Castelló celebrem són molt diferents unes d’altres, cadascuna lligada a un fet o esdeveniment diferent i distintiu al voltant del qual giren tots els actes. Així, res o poc tenen a veure entre si les Festes de la Magdalena amb les de la Mare de Déu de Lledó, o aquelles que en aquests dies celebrem i que donen peu a aquesta reflexió, les de Sant Pere al Grau.

És veritat que quan a Castelló diem Sant Pere immediatament afegim “al Grau”, perquè per allò de ser Simó Pere pescador jueu de Galilea, considerat  el primer deixeble de Crist patró dels pescadors, i ser la pesquera l’ofici principal dels habitants del barri marítim castellonenc durant dècades, resultara més que evident que el principal temple catòlic del Grau es dedicara al patró dels pescadors i, de retruc les seues festes principals giraren i giren, cada any, al voltant de la celebració d’aquella onomàstica, tal dia com ahir i els posteriors i anteriors.

Però, el món no para de pegar voltes i tot evoluciona, i de la mateixa manera que la ciutat ha experimentat en els darrers anys l’arribada de nous veïns forasters, també el Grau ha sofert un creixement espectacular, a la vegada que la pesca, dedicació majoritària en altres temps, va deixant pas a noves formes de vida, trobant-nos en els moments actuals en dues realitats canviants: són molts més els forasters que han fixat la seua residència al Grau que les famílies graueres “de tota la vida”, i que la vida, el dur treball del dia a dia a la mar ha anat perdent atractiu i interés, sent minoritàries les famílies tradicionals graueres que mantenen algun membre que encara “ix a la mar”, treballs ara fets per forasters.

Aquest transvasament laboral unit a l’arribada de noves generacions al Grau fa que eixe

sentiment de pertinença, sense quasi adonar-se’n vaja perdent-se, i amb ell una part de la tradició i la cultura, quedant la festa en folklore, pur xivarri i poca identitat. I això, és un perill.

Tinc amics al Grau que afortunadament lluiten perquè la història, la cultura, les tradicions i la identitat grauera no es perga, però malgrat els seus esforços, cada any que passa, cada festa de Sant Pere, hi ha més uniformisme, menys identitat pròpia, i els actes festers són programats pensant en allò que pot atreure més gent, en detriment d’aquells altres que han estat durant molts anys més que populars.

Hui, els bous són els protagonistes al Grau, i, tal vegada estiga errat, però desperten molt més interés que qualsevol dels actes tradicionals “de tota la vida”. Digueu-me incrèdul, però per a mostra un botó, la processó marinera, malgrat mantindre el seu encant, ha perdut tot el seu sentit; només cal preguntar a qualsevol espectador d’aquella el perquè d’aquesta.

Estic segur que podríem comptar amb els dits de la mà i encara en sobrarien aquells que ens contestarien que la processó és per rendir homenatge al patró dels pescadors, protegir els qui treballen al mar i rendir un sentit tribut als mariners morts en accions laborals, per no parlar de la “missa de Sant Pere” que, gosaria dir, que el 80% o més d’aquells que van assistir no “xafen” l’església la resta de l’any.

Com assenyalava al títol crec que el sentit de pertinença al Grau, s’està perdent i això és perillós, perquè aquesta pèrdua pot portar a la desaparició de la identitat, i si es perd la identitat, es perd el sentit diferenciador del barri mariner, arrossegant després la pèrdua de la llengua, dels costums, dels records, de la vida...

Adulescents i Vellsjoves: Adulescentseniors.

No podem negar el pes que se li atorga a l’edat en el temps en què ens ha tocat viure. Hi ha moments clau en què a una persona, pel fet de complir una edat concreta, li succeeixen canvis i pot començar a fer coses que abans no podia: parlar, votar, conduir, estudiar, treballar, jubilar-se… Però aquest fet que tots considerem normal, en casos concrets, pot arribar a sofrir una mutació en els gens responsables de la maduresa, endarrerint-la o potenciant-la. El resultat ha estat l'aparició i acceptació per la comunitat científica, d’uns anys ençà, de 2 subespècies noves d'humans: els adulescents i els vellsjoves.

Adulescent és la persona que en el moment en què arriba a l'adolescència ja no la torna a deixar anar mai. I amb el pas dels anys, en lloc d'envellir, rejoveneix com per art de màgia; el velljove és aquell que durant la transició de la infància a la joventut, pateix una metamorfosi sobtada que l'empeny a comportar-se, vestir i parlar com si tinguera quaranta anys o més.

Si passegem pels nostres carrers i ens fixem només una mica, de segur que trobarem representants d’aquestes dues subespècies que conviuen pacíficament. Fins i tot, tal vegada teniu amics o coneguts de “les dues classes”, no és estrany. Ara bé, darrerament sembla que hi haja, per evolució i canvi, una tendència a barrejar els conceptes.

D’una banda, me n’adone, cada dia que passa, que la gent, els meus veïns i jo mateix arribem a la jubilació amb més salut que ho van fer els nostres pares o avis, i d’altra, que la nostra vida social és molt més activa; també que majoritàriament l’estat de salut ens permet ara portar una vida molt més variada i amb més poder adquisitiu, sense oblidar-nos de les relacions socials que, a mesura que ens fem majors, les cultivem molt més; els companys d’esport, de ball o compartir viatges d’oci, Programes de l’Imserso, Diputació o Generalitat en són un clar exemple.

Malgrat haver viscut en molts casos canvis socials substancials, siguen tecnològics o en l’àmbit familiar, arribats a la jubilació és l’oci qui pren molt més protagonisme. Només cal fixar-se en les llistes d'espera als centres de gent gran municipal, al centre sènior de vida saludable del carrer d’Antoni Maura, amb l’oferta d’una gran varietat d'activitats com ara art, digitalització, estimulació cognitiva o en els programes de la Universitat per a Majors de la nostra UJI.

Els vellsjoves castellonencs de la segona dècada del segle XXI no són ja els joves amb comportament sènior, som tot el contrari, sèniors amb comportament jove, els vellsjoves, vet per on, ara som adulescents, descobridors de noves experiències, de nous reptes, de noves il·lusions.

No és que desitgem tornar a la vida activa, és que volem ser actius sense lligams professionals, actius de la vida, proposant-nos diferents i variats reptes per mantenir o millorar el nivell de capacitat funcional davant de l'adversitat, ja siga a través de la resistència, la recuperació o l'adaptació.

La societat s’ha d’adonar que la nostra saviesa, experiència i coneixement són inavaluables per a la comunitat, i que som molts els jubilats castellonencs que ens considerem més prompte adulescents que vellsjoves en el sentit inicial dels conceptes; més encara, jo diria que som “adulescentseniors” a la vegada que sèniors, agents actius de canvi del nostre entorn.

Envellir no és sinònim de malaltia ni de declivi. És una etapa plena de la vida en què es redefineixen prioritats i s'hi acumula resiliència. El veritable obstacle és l'edatisme, que fomenta estereotips limitants sobre el que una persona gran pot fer o no fer i sobretot, envellir no és parlar de malalties i només de malalties…

És cert que en algunes ocasions envellir pot venir acompanyat d'afeccions, però la vellesa no ha de ser un sinònim de declivi, al contrari, en molts casos pot ser una oportunitat per explorar nous passatemps i millorar certes habilitats físiques i cognitives; deixem que rode la roda i vivim el present que el futur ningú el coneix. Gaudim i xalem!  

 

(Re)Viure la història, fer cultura.

Sempre he tingut admiració i respecte pels grups de teatre amateur. La seua sempre he considerat una forma més que altruista de fer cultura. Aquestes associacions que naixen amb la intenció de comunicar-se i manifestar-se a través del teatre, amb una finalitat lúdica, a la vegada que creen lligams de comunitat desenvolupant el marc d’oci i temps lliure, fan, escampen coneixement.

També, aquells que em coneixeu ho sabeu ben bé, sempre m’ha agradat escorcollar, conéixer la meua realitat més propera, la història, personatges i curiositats, d’abans i d’ara, del meu poble, Castelló, que considere fonamental per a entendre qui som com a individus i com a societat. A través d’aquests descobriments i coneixements, intente arribar a comprendre els esdeveniments i processos que han modelat la  identitat i forma de vida actual.

Per això, des de fa ja un bon grapat d’anys, tinc especial admiració pel col·lectiu Viure la Mort, una de les entitats culturals més singulars en defensa i difusió de la memòria social de Castelló, que sota l’acurada direcció i línia de treball de Queta Ródenas, mitjançant diferents “actuacions”, propostes escèniques de caràcter immersiu que combinen patrimoni, història i memòria, ens proposen reflexionar sobre el pas del temps, el record i sobretot la identitat de Castelló.

Primer van ser els itineraris de coneixement, després els temàtics i els teatralitzats, poetes, alcaldes, personalitats, circuits monotemàtics, futbolistes, pintors, escultors, realitzats en el cementeri de Sant Josep primer i que, més tard van saltar a la mateixa ciutat. Són recordades les representacions el febrer del 2025 a la taverna l’Ovella Negra de “Cartografia del crim” o la més recent del 8 de maig passat “Arquitectes emblemàtics”, a la seu del col·legi d’arquitectes de Castelló.

Representacions que van aconseguir no només un gran èxit de públic, si més no i, per mi més important, donar a conéixer la història a la vegada que transformar-la en experiències que emocionen.

Per això, esperava amb curiositat la nova proposta que l’associació havia publicitat s’anava a posar en escena a partir de les 11 del matí d’ahir dissabte al passeig de cotxes del Parc Ribalta i que es presentava sota el títol genèric de “l’antic cementeri del calvari”, un nou recorregut teatral per la memòria i els personatges de l’antic cementeri.

Tot i que el nombre de cadires preparades va quedar insuficient i vaig a haver de passar l’hora de duració dempeus, no, no va decebrem la representació. Tots i cadascú dels personatges-testimonis, a la vegada que anaven “dient la seua” aconseguien transmetre el seu llegat als espectadors, i que, quasi sense adonar-nos-en augmentara el nostre coneixement de la rica història local.

Un nou encert de Queta i tot el seu grup que ens va fer reflexionar sobre el pas del temps, els records i la identitat de Castelló dels segles XVII i XVIII, tot embolcallat en una narrativa accessible i en moments emotiva.

Fer teatre amateur no és fàcil, però fer-ho donant vida a personatges importants per la ciutat és a més d’un orgull tot un repte del qual, els amics de Viure la Mort, en cada posada en escena se superen, i això ens permet als espectadors, d’una banda, conéixer, i d’altra comprendre millor qui som i d’on venim.

Ací us deixe un tast amb el permís de M Carmen Castillo. REPORTATGE

M’agrada i crec més que encertat el títol pel grup de Queta, però vist tot el que fan de manera més que magistral per la cultura castellonenca, gosaria afegir-li una segona part “viure la mort... per reviure la història”, una forma de conéixer i així estimar allò ben nostre, que de manera silent tenim molt a prop, més del que ens havíem imaginat fins ara.

Enhorabona, amics, felicitats, Queta, endavant amb la vostra singular tasca de donar-nos a conéixer antics veïns de la ciutat,  que "van descanar“ i en algun cas encara "descansen” sota el Parc de Ribalta... tot un nou encert!

Carmelos, punt i seguit.

En sentir la paraula “Carmelos” a la gent de Castelló, sobretot als veïns de la zona nord, ens ve a la memòria l’antic convent de l’ordre carmelita de la Verge del Carme del carrer d’en Ros d’Ursinos, que durant molts anys va funcionar com a seminari menor i després com a centre educatiu concertat i que, a partir de l’any 2005, fa ja més de 20 anys, quan l’orde va vendre’l  a la mercantil Nieregres promociones, va quedar només en ús l’església com a parròquia, tancant totes les seues dependències. Un conjunt catalogat de manera genèrica per la Llei de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana com a Bé de Rellevància Local.

El 2008 l’Ajuntament a instàncies de la promotora va aprovar un programa urbanístic que plantejava la demolició de l'antic convent per alçar als 5.311 metres quadrats del solar resultant 30 habitatges repartits en dos blocs de pisos de 3 i 6 altures més planta baixa, projecte que plantejava a més a més a la parcel·la annexa al convent un pàrquing subterrani per a residents en règim de concessió, una zona verda dotada de bancs, parterres i arbrat, donant-se el cas que l’empresa immobiliària aconseguira vendre alguns habitatges de la futura promoció, però la crisi va arribar i amb ella la impossibilitat de captar nous clients per la mala situació del sector immobiliari i la restricció bancària a la concessió de crèdits hipotecaris, i tot va quedar en un no res…

El febrer del 2018 va publicar-se que el convent s’anava a rehabilitar i reformar per convertir-lo en una residència per a persones grans, en un geriàtric, mantenint-se l’ús dotacional privat i un jardí doble, publicoprivat, en els terrenys annexos. Però, tampoc allò va quallar…

Més tard, el 2019, l’ajuntament va aprovar un programa especial de protecció del convent i el 2022 la Comissió Territorial d’Urbanisme va acceptar que la propietat mantinguera els seus drets urbanístics, però el convent, que no havia de ser enderrocat es convertira en un edifici d'ús terciari, preveent-se la construcció d’un edifici que recaia al carrer Juan de la Cierva, mantenint-se la zona davantera del convent davant de l'avinguda Caputxins, com a plaça o zona verda, pressupostant-se la nova plaça en mig milió d’euros i un termini d’execució de 9 mesos incloent l’eliminació de la tanca que envolta l’edifici per recuperar l’ús del pati interior i la creació d’un espai obert i modern per als veïns amb un itinerari de vianants accessible, jardins, mobiliari, punts de descans, papereres, fanals led i una zona de jocs infantils, però que mai va arribar a ser realitat…

Ara, a la sessió plenària municipal del passat dijous va aprovar-se, amb els vots favorables del PP, el PSPV i Vox i la abstenció de Compromís, la cessió de la condició d’agent urbanitzador del Programa d’Actuació Integrada (PAI) a la mercantil local Arrendaments Aparici, així com el contracte de programació que s’haurà de subscriure entre ambdues parts per desenvolupar l’àmbit, aprovació que torna a possibilitar una actuació urbanística pendent des de fa anys al voltant de l'històric convent, el desenvolupament del qual es vincula a l'obertura de nous espais públics i la construcció de nous immobles residencials.

Nous espais públics?, Nous immobles residencials? Si és veritat, que no tinc per què dubtar-ho, el projecte del nou agent urbanitzador, contempla segons s’ha publicat,la transformació de l’actual pati interior, tancat a l’ús quotidià, en una plaça oberta al barri. L'actuació urbanitzadora té un pressupost superior als 500.000 euros i preveu habilitar un espai públic de prop de 1.700 metres quadrats amb itineraris de vianants accessibles, zones enjardinades, mobiliari urbà, il·luminació LED i una àrea de jocs infantils. L'objectiu és integrar un recinte històricament aïllat dins la trama urbana i generar un nou punt de trobada veïnal en una zona consolidada de Castelló.

Al detall, entre les actuacions previstes figura l'eliminació de la tanca que actualment delimita l'entorn del convent, a tocar de la plaça del Primer Molí, per obrir l'espai i millorar-ne la integració urbana, la creació d'una àmplia zona verda d'uns 1.550 metres quadrats, concebuda com a àrea d'estada i esbarjo i la incorporació de més de 600 metres quadrats de jardins, bancs, papereres i altres elements urbans, reservant-se una superfície privada delimitada mitjançant una tanca transparent i la construcció d’un edifici residencial de 874 metres quadrats i un altre immoble terciari d'uns 461 metres quadrats destinat a una residència per a gent gran.

Més que com a nou espai, em sona com a actuació urbanística pendent, però, tot i això, tant de bo estiga errat, puga finalment ser realitat, i no quede tot, com fins ara, en un punt i seguit…

 

Nit de foc

El foc és un dels fenòmens naturals més fascinants i, probablement, un dels més decisius en la història de la humanitat. Un dels seus impactes més significatius és que proporciona calor, per això diem que el foc i la calor van junts, però són coses separades, dues parts del mateix tot.

Als valencians sempre ens ha agradat jugar amb foc, però també som dels que més ens queixem pels episodis de calor. Des de ben menuts juguem amb foc, només cal veure com gaudeixen els nostres fills i nets amb els petards i coets en festes, tots amb la seua caixeta i els més atrevits fent experiments...; també als adults ens agrada el foc, fins i tot tenim un nom específic per aquell acte nocturn pirotècnic, que amb un inici suau i delicat, seguit d’un crescendo de llums i estrèpits, llampades acolorides, figures geomètriques multidireccionals i efectes visuals combinats amb petards rítmics que acaba amb una explosió de so i color, l’anomenem nit del foc.

I si el foc el fem protagonista de les nostres festes, en arribar l’estiu, el protagonisme el pren l’altra part del tot, la calor, en assolir una gran diferència de temperatura entre el cos humà i l’entorn.

Tot i que és difícil posar-se d’acord amb quina pot i deu ser la temperatura perfecta per estar a gust, si tenim en compte que la temperatura del nostre cos oscil·la entre els 36 i 37 graus, estareu d’acord amb mi que l’ideal és que el termòmetre en les hores diürnes no baixe dels 20 graus ni tampoc supere els 30, de manera que una mesura perfecta, seria els 25 graus.

A la nit, l'escenari canvia. Sembla que la gent aprecia a l’estiu gaudir d’una nit fresca.  Si prenem com a referència els 25 graus de màxima durant el dia, una nit "feliç", meteorològicament parlant, seria aquella que no superara els 20 graus.

Però la realitat i el canvi climàtic ens diuen que les nits càlides són cada cop més habituals a la nostra ciutat, i que la calor nocturna és igual de nociva que la diürna perquè impedeix un descans adequat i agreuja malalties prèvies.

Fins ara, els meteoròlegs ens parlaven de nit tropical, quan la temperatura no baixa dels 20 °C entre la posta de sol i l'alba, i nit tòrrida en què la temperatura no baixa dels 25 °C.

Si analitzem les darreres nits d’aquest mes, veurem que en Castelló ja hem tingut més d’una nit tropical i alguna nit en què el termòmetre no ha baixat dels 25ºC; i en alguns llocs no massa lluny de casa, les temperatures nocturnes no han baixat dels 30 °C, obligant a escollir nous termes i establir una nova categoria de severitat a la calor nocturna. Aquestes nits extremes, pel fet que poden arribar a ser més perilloses que la calor diürna per interferir de forma greu el descans nocturn, s’han començat a nomenar oficialment, per allò que a l’infern ha de fer una calor insuportable, infernals.

El nom fa certa por, però és veritat que és perfecte per descriure una situació extrema, perjudicial i molt molesta, com és aquella de no poder dormir a les nits; ara bé, ahir, en un programa de la televisió vaig veure un meteoròleg de l’Agència Estatal de Meteorologia que, en constatar que en diverses localitats Canàries estaven registrant-se ja nits en què el termòmetre no baixava dels 35ºC, es preguntava quin nom caldria emprar per a descriure-les.

Va despertar-me la imaginació i, com tenia poca feina, vaig començar a pegar-li voltes a l’assumpte; prompte i per allò de l’afició al foc que tenim els castellonencs en particular i els valencians en general, se’m va ocórrer que, aquest fenomen específic, aquestes nits extraordinàries, podrien ser anomenades, per la calor que desprén aquest fenomen, nits de foc; que us sembla? A parer meu no estaria gens malament, a la vegada que promocionaríem indirectament els nostres espectacles pirotècnics més enllà dels límits autonòmics.

Sembla que de moment no hi ha cap terme per definir aquest tipus de nits, però, si la freqüència augmenta, és possible que aviat s'haja d'encunyar una nova categoria, jo només faig una proposta...