Castelló i la Fira: escenari social.

Sembla que les fires, com a mercats extraordinaris anuals en què es venen tota mena de productes, provenen de la tradició comercial grecoromana i van prendre apogeu a l'Europa del segle XI amb el naixement de les urbs i la necessitat d'establir un comerç regional que unís interessos polítics, socials i religiosos i garantisca la seguretat de comerciants i productes.

La concessió d'una fira era competència del rei i es tenia com a màxim favor per una població que, gràcies a ella, augmentava les seues possibilitats econòmiques, ja que els beneficis eren controlats únicament pel municipi beneficiari de la fira.

De caràcter agrícola o ramader, la seua celebració entre setembre i novembre responia a diverses necessitats: omplir el rebost abans de l'hivern, renovar eines i eines, reposar estris domèstics abans del Nadal o compravenda d'animals prèvia a les matances.

Va ser l'11 de maig del 1269 quan un Reial Privilegi de Jaume I va ratificar la concessió a Castelló d'una fira anual de deu dies, que havia de començar vuit dies abans de Sant Lluc (18 d'octubre) i que prompte es va convertir en la  mostra inequívoca d'una activa vida mercantil de la ciutat.

Des dels seus orígens, la nostra fira, va ser molt diversa no tan sols en relació amb els productes, també amb una característica diferenciadora, suposava reunions de gent, comerciants forans essencialment comarcals, i no com era normal en altres ciutats, venedors d'apartades procedències. Va ser Pere III qui, a més d’atorgar a la vila de Castelló la facultat d'autogovernar-se mitjançant la concessió del dret a posseir els seus propis òrgans municipals, va ratificar la celebració de la fira.

Un text de 1312 del Llibre del mostassaf, va establir l'ordenació dels llocs de venedors situant-los a les places de l'Herba i Major. El comerç de bestiar s'efectuava a l'àrea de l'encreuament entre els actuals carrers Colom i Enmig i a partir de 1306 per autorització del rei Jaume II, a la intersecció dels carrers de Colom i l'avinguda del Rei En Jaume, davant d'una porta de la muralla, que amb raó rebia el nom de la Fira.

En el transcurs dels anys les dates firals van registrar nombrosos canvis, però sempre dins del mes d'octubre, fins que a finals del segle XVII es va traslladar el seu començament a l'1 de novembre, festivitat de Tots Sants, tal com ha arribat als nostres dies.

Concloses les activitats comercials, començaven les funcions per proveir el divertiment; era el moment dels espectacles, de la música, de la dansa, fins i tot de les meretrius que, instal·lades en tendes de campanya, atenien les necessitats de la libido. Per descomptat els firaires no estaven exempts de tributació cobrant-se uns arbitris com qualsevol altre comerciant.

D’agrícola i ramadera, va passar a ser lúdica i recreativa, a la vegada que anava canviant d’ubicació a mesura que la ciutat anava creixent. La plaça del Rei, el Passeig de Ribalta i el Polígon de Rafalafena van anar cedint espais progressivament a l’augment de firants, fins que als anys 80 del segle XX, el final de l’avinguda de la Mar primer i el recinte de fires i mercats després, van ser i són el lloc idoni per la seua ubicació, a la vegada que es diversificava temporalment, afegint-se a aquesta manifestació històrica una nova versió, la fira de la magdalena, un espai de diversió per a totes les edats i d’emocions, cada vegada més fortes, pels més agosserats.

Fins quan? Fins que l’espai i els voltants siguen engolits pel creixement urbà, però això és temps per venir, i ja se sap, temps per venir futur. De moment, des del passat 18 d’octubre i fins el proper diumenge dia 29 podrem gaudir d’aquest espai de llum, moviment, música, premis i trobades que reforça, any rere any, la dimensió més popular, social i històrica de Castelló.

Incomprensible…

Quan alguna cosa no es pot comprendre o és molt difícil fer-ho, diem que és incomprensible, és el no arribar a entendre i donar-li sentit a algun esdeveniment, a alguna acció o situació que se’ns presenta de manera més o menys espontània.

Relacionat amb el terme increïble, en moltes ocasions, trobar la raó de les coses no és gens fàcil. En la complexitat en què es desenvolupa el món actualment, sol ser força freqüent que diguem que no comprenem gaires coses de les quals algunes succeeixen diàriament al nostre voltant.

Són tantes les coses incomprensibles de la vida que en perdríem part si ens proposarem enumerar-les. Algunes, però, s'entesten a sortir al nostre pas, se'ns presenten cada dia als nostres ulls i per temps indefinit, com un repte.

Passejant per Castelló vaig observant des de fa ja molt de temps un element físic que, cada vegada que me’l trobe al meu davant, em genera confusió, sorpresa o incredulitat en observar-lo, que no li trobe cap sentit i, encara menys utilitat, però ací està, desafiant el pas del temps i a la vista de tothom.

De què es tracta? Us ficaré en situació. Carrer de Sant Lluís cantonada amb carrer d’Isabel Ferrer, un alt, prim i llarg pal de fusta ocupa l’angle de la cantonada. És un d’aquells “postes”, una estructura vertical i allargada de fusta que algun dia, tal vegada, s’hauria utilitzat com a suport  base per algun cable o senyalització, però que en l’actualitat no suporta res, està completament aïllat, i que el pas del temps ha anat “menjant-se” per la seua base, amb aspecte vell i brut, però que ningú ha aconseguit que desaparega.

Entenc que en temps passat, fa ja un bon grapat d’anys que el pal està com està, abandonat, fora suport d’alguna classe de cablejat elèctric, suportara algun fil de la línia telefònica o, no crec, tinguera la funció de suport d’algun punt de l’enllumenat públic, però aquesta estructura hui en dia no té cap sentit, sent totalment incomprensible que, situada on està, gens amagada, a la vista dels vianants, continue entorpint el pas dels vianants per la vorera, sense que ningun faça res.

Una negligència d'infraestructura, mal ubicada, perillosa i gosaria dir que il·legal; un element que incompleix les normatives d'accessibilitat en tapar la vorera, impedint el trànsit lliure de cadires de rodes, carrets o vianants, i que segueix allà amb un cert risc de caiguda; un element del qual desconec la titularitat, però que si algun dia una persona pateix danys a causa de la seua mala ubicació, no seria estrany que s'obrira un expedient de responsabilitat patrimonial municipal per exigir la reparació del dany.

Estic segur que si “el poste” l’haguera col·locat el veí proper, en el seu moment, per alguna raó necessària, a més a més d’exigir-li una bona senyalització, se li hauria obligat a retirar-lo en finalitzar aquella necessitat, ja que la col·locació d’obstacles en la via pública és considerat delicte contra la seguretat viària.

D’altra banda, crec que la normativa viària municipal diu que, cas de ser necessari, només es podrà autoritzar la instal·lació a les voreres d’aquells elements que pel seu disseny no agredeixen ni provoquen incomoditat al vianant, sí, però “el poste” allí roman…

Resulta encara més curiosa la situació si ens adonem que, el pal ja invadia la vorera abans de la remodelació del carrer a conseqüència de les obres de la zona de baixes emissions, obres que van finalitzar fa ja dos anys, i que van suposar noves trapes del clavegueram, nova senyalització de zones d’estacionament i càrrega i descàrrega, noves zones verdes i arbrat, però no la desaparició d’aquell.

Tan difícil ha de ser pel servei municipal eliminar aquest obstacle? Hi haurà alguna raó totalment incomprensible per a no fer-ho? Serà simplement deixadesa? Esperaran els serveis municipals a què caiga? No crec, però en poques empentes de segur que en tindria prou. És un perill…

 

Hi ha gent per a tot: friquis?

Ser friqui és tenir una passió intensa, profunda i gairebé obsessiva per un tema concret, pot ser el còmic, els videojocs, la ciència-ficció, una saga de pel·lícules o fins i tot la informàtica, fins al punt de dedicar-hi una part important del temps, el  coneixement i, moltes vegades, la identitat.

Sembla que el passat any, en la seua primera edició, va ser tot un èxit de participació i de públic; un cap de setmana després del Halloween, en què la fantasia, el frikisme?, vol ser la protagonista, es tracta de la celebració de la segona Fantasy Fest, anunciada com a la gran cita dedicada a l'oci infantil, juvenil i familiar que reunirà nombrosos personatges de ficció, superherois i protagonistes del cinema, la literatura i el còmic.

Un esdeveniment amb el suport de l’ajuntament i PortCastelló que tenint com a centre l’àrea d’oci del recinte portuari, s’anuncia amb una programació ampliada i noves incorporacions, tot per aconseguir sorprendre els visitants de totes les edats.

Fantasia, aventures, personatges fantàstics, superherois i protagonistes del cinema, la literatura i el còmic en un ambient de diversió, màgia i desafiaments, pul·lulant pel Grau, deixant-se veure i fotografiar. Des de l’univers de Harry Potter fins als personatges de Star Wars passant per Lobezno, Ironman, Spiderman, Thor o la Bruixa Escarlata, sense oblidar-nos del capità Jack Sparrow, o l'emblemàtic vehicle dels Caçafantasmes, tot per aconseguir que la Fantasy Fest arribe a convertir-se en una de les grans cites familiars del calendari de lleure de Castelló.

De segur que, només en què l’oratge acompanye una mica, serà tot un èxit. I jo em pregunte el perquè. Per què, sabent que en realitat no existeixen, ens agrada, a grans i menuts, contemplar i acostar-nos a aquells personatges? Per què els superherois ens atrauen i ens satisfà tenir-los tan a prop? Diuen els experts que prenen la forma de les nostres pors, esperances i expectatives i, amb el poder de forjar el seu propi destí, ens captiven acabant per anteposar la necessitat aliena a la pròpia, demostrant la seua noble i genuïna qualitat d’herois.

És possible, no tinc per què negar-ho que és així, però, que voleu que us diga?, per mi són només disfresses i no representen cap ideal, per mi, i vist des de la distància, aquesta Fantasy Fest és un carnestoltes més, que vet per on, justament el Grau, on també se celebra aquesta cita, és l’epicentre castellonenc d’aquella festa.

Hi ha gent per a tot, fins i tot per estimar i voler semblar-se als superherois, veient-los com un reflex de les seues aspiracions, pors i valors o fins i tot els ajuden a imaginar un món millor i a lluitar, recordant-los el potencial per ser un heroi, reflex dels valors i aspiracions i catalitzadors del canvi social. Persones amb una passió intensa per un tema concret del qual tenen un coneixement profund i detallista.

Estic d’acord que els superherois han transcendit el seu origen com a entreteniment per convertir-se en elements fonamentals de la mitologia moderna. Funcionen com a vehicles per explorar la moralitat, el poder, la responsabilitat i el significat de ser humà en un món cada cop més complex, però, tot i que puc estar errat, allò que mou al nostre ajuntament a recolzar aquest producte és la repercussió econòmica que suposa el festival per a l’entorn portuari, amb visitants procedents d’altres municipis i reserves hoteleres vinculades a la celebració, fent realitat aquella dita tan nostra que diu “tota pedra fa paret”.

Aquesta trobada familiar i de caràcter gratuït, adreçada a tots els públics pretén repetir l’èxit de la primera edició, garantint la diversió i l'entreteniment en família. Gràcies a aquells a qui els agrada sobretot disfressar-se i ser el centre d’atenció, els friquis, persones amb aficions, comportament o vestuari inusuals o estranys, podrem aquest cap de setmana acostar-nos a veure la il·lusió de molts infants i la complicitat de molt dels grans.

Shock

Segons el diccionari mèdic, el shock, és una síndrome de gran risc vital, caracteritzat per un fracàs agut i generalitzat del sistema circulatori que comporta un insuficient abastament d'oxigen i altres nutrients a tots els òrgans i teixits, necessaris perquè aquests satisfacen les seues exigències metabòliques que requereix una identificació ràpida i una actuació precisa.

Una paraula dura d’arrel germànica que ve a significar cop o sacsejada i que va ser adoptada per la medicina a partir del segle XVIII per descriure l’atordiment en què alguns soldats ferits arribaven conseqüència dels enfrontaments de la batalla.

Hi ha diferents tipus de shock i professions i circumstàncies més propenses a sofrir-los, cas dels operaris elèctrics, de la indústria metal·lúrgica o transportistes, per citar-ne algunes de les més reconegudes; d’altra banda, tot i no ser considerat professió de risc,  també l’esport, pot arribar a mostrar la cara més dura i, malauradament, al llarg dels darrers anys, han estat en un bon nombre els esportistes que, en el pitjor dels casos, i en un moment d’infortuni sobre les pistes, les carreteres o els camps de futbol,  per alguna causa aliena a la voluntat de l’esportista, externa, fortuïta, sobtada i violenta, han sofert un shock, desembocant en el pitjor dels desenllaços.

La tragèdia en el futbol n’és un clar exemple. Només cal acudir a les hemeroteques, el 25 de gener de 2004 en ple partit, el jugador del Benfica de Portugal, Miklos Feher va morir al camp, shock per arrítmia cardíaca, el 24 de maig del 2015, en ple partit, el jugador argentí Cristian Cesar Gómez, que jugava per a l'Atlètic Paraná, va caure a la gespa com a fulminat, o el recordat cas de Marc Viven Foe, migcampista camerunés que jugant la semifinal de la Copa Confederacions, davant de Colòmbia el 2005, sobtadament es va desplomar sobre el terreny de joc.

Futbolistes que, van perdre la vida, per shock, direm, individual, sense intervenció de cap altre company o rival, per mala sort, per mort sobtada, sobtada i inesperada d'una persona que aparentment està sana i en bon estat.

Jesús de Miguel, futbolista madrileny, format al Leganes, va arribar al CD Castelló  al mercat hivernal del 2023 procedent de l'Unionistes de Salamanca i va defensar la samarreta albinegra durant tres temporades, disputant 88 partits entre el 2023 i el 2025, sent partícip de l'ascens a La Liga Hypermotion la temporada 2023/2024. El seu compromís i la seua manera d'entendre el futbol van deixar empremta al vestidor i entre els aficionats. Traspassat al CD Tenerife, “els orelluts” sempre consideraven, a De Miguel com un dels seus.

Demi com era conegut entre l’afició va consagrar-se com a golejador a Castelló, i en la seua nova etapa a les illes, no va defraudar marcant 11 gols al llarg de la temporada passada contribuint a l’ascens del Tenerife a la segona divisió.

Dilluns, mentre disputava amb el Tenerife el partit contra l’Andorra va patir un fort xoc amb el porter visitant, havent de ser traslladat a l’hospital en estat greu; l'evolució mèdica va ser desfavorable i, finalment, hui 3 de novembre, a les 8.00 hores, Jesús de Miguel Alameda a mort. Comptava 30 anys.

I el món esportiu, especialment el futbolístic, es torna a trobar en xoc. La tragèdia de l'Heliodoro Rodríguez ha pres massa aviat un futbolista que estava escrivint una nova etapa de la seua carrera. La notícia ha generat una onada de condol, des de l’associació de futbolistes espanyols, fins al darrer aficionat estan lamentant profundament la seua mort a la vegada que recorden com Demi defensava tant la passió pel futbol com el compromís amb el col·lectiu professional i els drets dels seus companys.

De segur que el centenari CD Castelló amb el seu president Bob Voulgaris al capdavant, com tots els aficionats esperen, retrà un sentit i càlid homenatge al futbolista.  No soc jo massa futbolero, però espere que no quede només en el clàssic minut de silenci i el club, l’afició i la ciutat sàpiguen estar a l’altura. Suport a la família i al club. L’equip nacional del cel acaba de fer un bon fitxatge!

Tots Sants, visites, panellets, castanyes, moniatos i bunyols!

Novembre arrenca amb una jornada festiva. Al calendari de costums tradicionals a Castelló, la festivitat de Tots Sants, tal dia com avui, establia el principi de l'hivern. Generalment, el primer de novembre venia amb fred a les orelles i fum al respir, per això els nostres avantpassats es vestien a si mateixos i a les seues llars per al fred.

Aquest era el dia indicat per posar-se les robes més gruixudes, per estrenar abric i guants. Poc importava que el temps no acompanyara, calia vestir-se així i mantenir-ho si fa o no fa fins Dijous Sant.

A Castelló, com a molts altres indrets del País, la festa de Tots Sants era, i en algun cas encara ho és, una celebració amb rerefons religiós que tracta de mantenir-se com una manera de recordar les persones estimades; així als actes oficials de caràcter religiós s’han afegit els cívics en visites i ofrenes a tombes i memorials.

Tanmateix, en l’actualitat, Tots Sants és una celebració que té un caràcter molt més festiu que no fa segles, quan era una festivitat quasi exclusivament dedicada al culte als morts i tenia un to molt sever.

El costum més estés a Castelló durant molts anys i dels que encara perduren, és “anar al cementeri”, visitar les tombes dels avantpassats, arreglar-les i posar flors. Una tradició més urbana que rural, més de la ciutat i pobles grans que dels menuts, ja que al capdavall, en aquests darrers, el cementiri és a contigu a les esglésies i, per tant, força més freqüentats al llarg de l’any.

Recorde que, de menut, jo només solia anar al cementeri en tot l’any aquest dia, que no m’agradava anar-hi, i que a banda de visitar els sepulcres d’avis i coneguts, persones per les quals havia sentit afecte i en algun cas recordava de manera borrosa, la meua distracció era llegir els epitafis i observar els mausoleus. Tal vegada els pares allò que volien, ara ho entenc, és que arribara a entendre la mort com una part del cicle natural de la vida.

Però tot i ser Tots Sants una festa “de mort”, com qualsevol  festivitat que es pree venia associada a una part de gastronomia. És veritat que allò dels panellets, que sembla fou molt tradicional a Catalunya, a casa meua, mai ha tingut arrelament.

Després, amb el pas dels anys, vaig anar veient-los als aparadors de les pastisseries, una espècie de boletes de textura esponjosa,  de massa dolça feta amb sucre, ametlla crua molta, ou i ratlladura de llimona recobertes amb clara d'ou, i amb una capa de pinyons. Ara la meua nora que té arrels catalanes, manté la tradició familiar d’elaborar-ne a casa, convertint-se la seua elaboració amb tota una festa per als nets.

Tampoc les castanyes, fruit de la tardor i molt cultivades a Galícia, Astúries o Cantàbria, per allò del clima mediterrani, no abundaven a casa nostra i, per tant, aquest producte de consum, que solia menjar-se torrat o bullit, no era freqüent consumir-lo, o si es feia era amb caràcter puntual com podien ser els cigrons torrats o les pipes de carabassa, que s’adquirien “a les tauletes” de la porta dels cines.

Recorde l’alternativa a les castanyes i que si es consumien a casa, eren el moniatos cultivats a la marjal, una arrel de carn blanca, groga o ataronjada i de sabor dolç, un producte també rics en calories i que una vegada torrats presentaven una carn tova i dolça, molt apreciada. A més, el fet que siguen aliments de llarga durada els lliga amb el concepte d'eternitat i remembrança dels morts.

Tampoc el costum de menjar bunyols de carabassa o de vent, una massa de pasta, generalment feta d'aigua, rent i farina de forment fregida en oli, un menjar molt comú quan la temperatura és fresca, acompanyats amb xocolata, eren freqüents a casa meua per Tots Sants, malgrat que segons la llegenda cada cop que ens en mengem un, salvem una ànima del Purgatori.

Aquests costums, que avui pareixen d’un altre temps, són els que ens han ensenyat a recordar. I nosaltres, els que encara hi som, ens asseiem una estona al costat de la flama, o enfront del televisor, per sentir-nos part d'aquest fil antic que no s'hauria de tallar mai.