Un altre encert!

No conec a la senyora Rosa Maria Gil, però he llegit a les xarxes que és la regidora delegada de
cultura, educació, serveis socials, majors, normalització lingüística i agermanaments, a més de ser la primera tinent d’alcalde, mà dreta de l’alcaldessa, de l’Ajuntament de Benicàssim. Sembla tot un pes pesant dins el govern d’aquella localitat. Tampoc, per descomptat, conec quants ni qui són, en cas de tenir-los, els seus assessors, però, tot i pertànyer al PP, formació política que no encaixa amb la meua forma d’entendre el país, crec està encertant en més d’una de les propostes implementades al municipi, la qual cosa a la vegada que em causa molta sorpresa, està resultant-me més que interessant.

No fa més que quinze dies comentava en aquest mateix blog, una iniciativa posada en marxa aquest estiu, les classes de valencià per a turistes que vulguen, de manera gratuïta, començar a familiaritzar-se amb la nostra llengua i hui, també de casualitat, m’acabe d’assabentar d’una nova iniciativa que, supose, no farà massa temps que s’ha implementat i que respon al nom genèric de “bibliotecas viajeras”.

El terme no és nou, prové de l’anglés bookcrossing, i respon al concepte de biblioteca lliure, a es a dir, lloc d’intercanvi de llibres, uns espais perquè qualsevol lector puga agafar un llibre, llegir-lo, i tornar-lo o deixar-ne altres, amb una doble finalitat, fomentar la lectura i compartir generosament del plaer amb desconeguts.

En concret en passar pel parc Europa, situat a l’inici del carrer del Palmeral, just a tocar del centre educatiu, m’he trobat amb una caseta de fusta aixecada sobre un pedestal d’obra, que amb el rètol “biblioteca viajera” i un “Abre un libro, despierta tu imaginación, vívelo, leelo y pásalo”, despertant la meua curiositat, em convidava a obrir, rebuscar, triar i emportar-me o, simplement allí mateix, fullejar i llegir algun dels llibres que hi havia al meu abast i que altres anònims lectors havien deixat.

Per primera vegada veia un espai públic molt cuidat, destinat a ser lloc d’intercanvi de llibres, pensat perquè qualsevol puga dipositar allí un llibre ja llegit i agafar-ne qualsevol altre que l’interesse. Ni a la capital Castelló, trobem una iniciativa semblant. Tot un encert de l’equip de govern municipal que, com també la introducció al coneixement del valencià, reforça el compromís del consistori de Benicàssim amb la sostenibilitat i l’aprofitament responsable dels recursos.

I el que no deixa de ser menys important, una iniciativa que no suposa una gran despesa, ja que segons m’he assabentat després, la caseta ha estat fabricada pel personal de la brigada municipal i fent ús de materials reciclats, intervenció que, a la vegada que redueix l’impacte ambiental donant una segona vida als materials, fa valdre el treball municipal integrant criteris d’economia circular en iniciatives culturals de tots i per a tots.

Tot seguit m’han sorgit les preguntes: serà aquesta l’única biblioteca viatgera ubicada al terme?, N’hi haurà altres?, quant de temps porta el servei en funcionament? Les respostes me les ha donades internet a través del WEB MUNICIPAL;fa tres mesos i amb motiu de la celebració del dia internacional del llibre va ser quan la iniciativa va posar-se en marxa com a prova pilot en dos llocs del terme, aquest parc Europa a la zona sud, i a la plaça del País Valencià, al nord, i sembla que l’acceptació i ubicació, pel nombre de llibres que hi podem trobar, ha estat més que encertada.

No sé si s’estarà fent un seguiment de l’ús, però de ser així, espere que els resultats siguen més que satisfactoris i prompte puguem trobar repartits per altres llocs del poble i Villes nous punts de “bibloteca viajera” i que, perquè no?, siga aquest encert motiu perquè altres pobles i la mateixa capital ho imiten. Tot siga per la cultura. Enhorabona, Benicàssim! Enhorabona, regidora de cultura, un altre encert!

 

Ulleres

Aquell instrument òptic format per dos marcs que suporten dues lents unides per un arc, que es recolza al nas, i dues branque que ajuden a subjectar i sostenir el conjunt recolzant-se a l'orella, en la nostra llengua s’anomenen ulleres.

En l’actualitat al mercat en podem trobar de moltes classes, generalment en funció de la seua utilitat principal, que van des de les correctives de qualsevol defecte de visió fins a les de seguretat, passant per les de caràcter estètic com les de sol que, en moltes ocasions, només serveixen per a millorar la comoditat.

Però, si parlem hui d’ulleres les més famoses, augmentant cada dia que passa, són les que des de fa més d’un any s’anuncien com totalment imprescindibles per a poder contemplar l’eclipsi total de sol que tindrà lloc a la nostra latitud el pròxim 12 d’agost. Unes ulleres necessàries per a poder mirar directament el sol sense patir lesions greus o ceguesa irreversible a la retina.

Naturalment, som pocs els ciutadans que habitualment disposen d’aquest tipus d’ulleres, perquè un eclipsi de sol no és un fenomen que es dona cada dia, però fa temps que els entesos van dient que si volem gaudir de l’espectacle amb total seguretat cal emprar ulleres que reduïsquen la intensitat de la llum solar a un nivell segur i còmode perquè l’ull no arribe a patir l'efecte lupa que crema la retina.

Així que, a hores d’ara, pocs dies abans del fenomen, estic més que convençut que a la majoria de les llars castellonenques ja hi podem trobar ulleres específiques per aquest esdeveniment, adquirides de mil i una maneres.

I ací, tal vegada, rau el problema. En teoria trobem al nostre abast ulleres de tots els preus, però no totes són vàlides, han d’estar destinades específicament a l’observació directa del Sol i han d’indicar el compliment de la norma internacional ISO 12312-2, que estableix els requisits de seguretat per als filtres d’observació solar.

La picaresca, el gen de l’engany, també ha fet, i mai millor dit, l’agost en aquest tema i trobem al mercat ulleres per veure l’eclipsi que no serveixen per a tal i, des de fa uns mesos, el ministeri de Consum, la policia nacional i les comunitats autònomes estan intensificant la vigilància per detectar i advertir de la venda d’ulleres de l’eclipsi no homologades.

En aquests moments, a quinze dies de l’eclipsi, a Castelló podem trobar ulleres homologades en farmàcies, òptiques i fins i tot en algun supermercat. Pel que respecta al preu, aquest oscil·la entre els dos i cinc euros.

Ulleres que amb un senzill experiment cassolà podem comprovar són o no vàlides. Posant-nos les ulles dins una habitació il·luminada si les ulleres són bones no deuríem veure ni els mobles, ni les persones, ni els objectes; tot hauria d’aparéixer negre. Si amb les ulleres posades podem caminar per la cambra i veure els mobles o llegir un cartel, les ulleres no són bones.

Hui llegia que fins i tot el diari local Mediterraneo el pròxim divendres dia 31 amb la compra d’un exemplar regalarà unes ulleres que afirmen compleixen amb la normativa de seguretat, homologació, protecció certificada i proporcionaran una visió segura i nítida.

De segur que la iniciativa serà tot un èxit que ve a unir-se a la campanya que des de fa unes setmanes desenvolupa l’Ajuntament de Castelló amb el repartiment d’ulleres en les sessions informatives que està duent a termini al Planetari.

De segur que, d’una manera o una altra, amb les ulleres aptes i vàlides ficades, serem milers els castellonencs que arribats aquell dia, i per un temps de poc més de minut i mig, podrem contemplar com el dia es converteix en nit i veure la corona solar a simple vista, per primera vegada a la vida. Esperem que després de tot no estiga núvol.

I si, sí, sí?... Ojala!

Una frase doble, que per separat s’ha fet viral; l’hem sentida mil i una ocasions en aquestes darreres setmanes. Conforma un lema d’esperança i il·lusió. La primera part de l’expressió “I si, sí, sí?”, sembla tenir el seu origen a Mèxic, emprada per primera vegada pel tècnic del Pumas, equip de la primera divisió d’aquell país, com a eco d’un desig col·lectiu, passant després a fer-se viral considerada com a forma invitació a deixar enrere el pessimisme i començar a creure que és possible aconseguir allò que en moltes ocasions sembla impensable. Va ser tanta i tan ràpida la seua popularitat que va ser adoptada com a lema de la selecció mexicana de futbol per aquest mundial que tot just ara acaba.

El club esportiu Castelló les darreres setmanes de la temporada 2025-2026 també va trobar en aquestes paraules el lema perfecte per posar veu a una il·lusió que, setmana rere setmana, anava creixent a la grada i al vestuari, la possibilitat de jugar per l’ascens de categoria futbolera i que tan a prop va estar d’aconseguir-se.

Juntament amb el si, sí, la segona part de la frase, “l’Ojala!”, que per nosaltres equival a la locució “tant de bo”, interjecció emprada per expressar un fort desig o esperança que ocorre alguna cosa en un futur, va ser l’emotiu lema adoptat per RTVE amb col·laboració de la RFEF per encoratjar a l’afició espanyola de cara al mundial, convidant a la il·lusió a la vegada que es volia retre un homenatge a aquells altres futbolistes que el 2010 van aconseguir la primera estrela, el primer campionat i que, finalment, va veure el somni complit.

I si hui porte al meu comentari aquestes locucions és perquè com bé ho acaba de recordar en xarxes el grup de Facebook “Albinegros Castellón”, la frase doble cal que se l’apliquen ja els nostres governants locals, i comence a ser realitat allò que fins ara només han estat anuncis, paraules i desitjos…

Prompte farà un any, va ser l’octubre del 2025 quan l’ajuntament va fer públic que s’havien aconseguit 8,5 milions d’euros dels 12 sol·licitats a Europa en la convocatòria dels Plans Edil finançats amb Fons Feder, i que aquests diners anaven a destinar-se a fer front a set iniciatives municipals, entre elles la renovació de la Pèrgola, el nou parc Censal o l’anomenada “Manzana Albinegra”, projecte que presentava com a objectiu principal la transformació de l'entorn de l'Estadi Municipal Castàlia, transformant l'entorn del carrer Osca i de l'estadi albinegre amb solucions que millorenr el benestar dels ciutadans i també la imatge de la zona, anunciant-se l’inici dels contactes amb el CD Castelló per definir el projecte.

Però tot i que l’equip no va aconseguir l’ascens i l’afició continua donant el seu suport a l’entitat i mai ha perdut l’esperança manifestada ara en la massiva renovació de carnets, l’ajuntament no ha fet visible ni el mínim pas del projecte, i la imatge exterior de l’estadi i els accessos, així com la rehabilitació dels baixos de l’entorn, per fer-los atractius per l’obertura de nous comerços i espais de restauració, allò que sonava il·lusionant, continua esperant una resposta.

Com afirma “Albinegros Castellón” no dubte que la voluntat estiga a la ment dels membres de l’equip de govern local, però, senyora alcaldesa, senyora regidora d’esports, som molts els veïns, més o menys aficionants al futbol, però que estimem Castelló que ens preguntem: Quin és el projecte definitiu?, Quan començarà la veritable transformació de Castalia?, Quines fases tindrà?, Quin pressupost està garantit?, Què depèn dels fons europeus?, Continuen contemplant-se la façana, els baixos comercials i totes les actuacions anunciades? Massa preguntes sense resposta.

De segur que s’haurà treballat en aquest àmbit, però els projectes s'han d’explicar, els terminis han de ser públics i sobretot, els compromisos s’han de complir. Castalia no pot continuar vivint només d'anuncis, fotografies i promeses. El CD Castelló avança i la ciutat no es pot quedar mirant des de la grada. Anuncis en premsa i grans titulars, no transformaran l’estadi. I si ara ja sí?... Ojalà!

Els bous… al tombet!

 

Entenc que la seguretat ha de ser la primera i principal preocupació, entenc que el benestar animal siga una prioritat, entenc que els elements sanitaris, mèdics i veterinaris hagen de fer la seua feina de vigilància perquè no hi haja incidents, entenc que en molts pobles del nostre territori els espectacles amb bous i vaques en totes les modalitats formen part de les seues tradicions més arrelades, fins i tot, encara que em costa, puc arribar a entendre que si “llevaren els bous” alguns pobles no sabrien com fer festa, però que els nostres governants autonòmics prioritzen aquests espectacles amb la finalitat amagada d’aconseguir uns vots ho veig lleig, molt lleig i gens ètic.

És un fet evident que en els darrers anys de govern autonòmic PP i Vox els espectacles taurins emesos per la televisió pública valenciana, A punt, ha augmentat considerablement. Qualsevol excusa és bona per retransmetre una, dues o tres corregudes. Tot i això, a aquells que com jo no els fa cap gràcia “tant de bous”, sempre ens queda el consol de poder canviar de cadena.

Que part dels meus impostos el govern autonòmic els dedique a finançar emissions de “corregudes” és conseqüència de la política dels qui ara manen, per tant, i en democràcia cal acceptar-ho. Ara bé, una cosa és donar content i satisfacció a una part dels votants amb l’emissió de programes que fomenten l’afició taurina, i una altra ben diferent és destinar més i més diners públics, per “amb la careta de la seguretat” finançar espectacles amb bous i vaques al llarg i ample dels pobles i poblets del nostre territori valencià.

Ho llegia aquest matí a la premsa: “El Consell impulsa una aposta econòmica de 700.000 euros per subvencionar diferents festejos taurins”. Segons afirmacions del senyor Valderrama, Conseller d’Emergències i Interior, es tracta d’una aposta econòmica mai vista al nostre territori i té com a darrera finalitat garantir la continuïtat de les festes amb bous i, de passada convertir-les en aquells pobles que les celebren en un motor econòmic local.

Els bous al carrer en totes les seues modalitats l’any 2025 van estar presents, segons dades publicades recentment, en 266 municipis del 542 que integren la Comunitat, quasi la meitat, i que van ser 9542 els festejos realitzats en tot l’any, amb una mitjana de 26 diaris.

Que hi haja tanta afició no ho compartisc, però ho accepte, cadascú és molt lliure de divertir-se com vulga, ara bé, pense que qui vulga festa que se la pague, ja siga una orquestra, un esdeveniment cultural o esportiu, o uns “bous embolats” i, si el poble no pot, no cal que vulga estirar més el braç que la màniga i que, els diners que ha de rebre pels bous millor els reba per altres tipus de cultura i “aquells que tinguen mono de bou”, participen dels bous al poble del costat, que no passa res.

I si volen festa de bou que el compren, el toregen, el maten i se’l mengen en tombet, però amb els seus diners, o com diuen al meu raval, tants som a tant eixim i tots tan contents.

Que la institució pública tinga la responsabilitat de fer costat als espectacles de bous pot arribar a entendre’s, dotar als pobles dels recursos econòmics per poder realitzar-los i garantir la seua continuïtat no crec que hauria de ser mai una prioritat del Consell. Si en aquest moment ho és en detriment d’altres mesures adoptades per posar fré a la despoblació i aquesta no es para en molts municipis tot i els espectacles puntuals de bous, és perquè alguna cosa no s’està fent bé.

Si voleu bou que siga al tombet, ací sí que estarem tots d’acord. Senyor Conseller subvencione els sopars populars, les nits de convivència i retrobament de tots els veïns i forasters del poble, recolze les reunions de les diferents generacions que reflecteixen el caràcter participatiu fester d’aquell o aquell altre poble i deixe’s de romanços…

 

Serem els millors… o no?

No soc endeví, no tinc el poder de previndre el futur, però, tot i això, puc afirmar sense por d'equivocar-me que com a mínim, en aquest moment, som el segon país del món futbolísticament parlant, i si la sort ens acompanya una mica, a partir del diumenge vinent serem el millor país del món en el joc de ficar la piloteta en una xarxa.

Si, perquè tot i que semble mentida, allò de què més es parla al carrer i a qualsevol hora en aquests darrers dies, amb el permís dels incendis i la calor, és del Mundial de futbol; “la roja” desperta tanta passió entre els aficionats i aquells que sense ser-ho massa aprofiten l’ocasió per “pujar al carro” que s’arriben a produir moments i situacions que fa poques setmanes eren impensables i difícilment imaginables a la ciutat.

Així hem pogut veure com els nostres polítics locals eixien al carrer amb samarretes “de la selección”, com s’instal·laven pantalles gegants per seguir els partits claus, com la plaça Major de la ciutat es quedava menuda en ple estiu per acollir gent i més gent i com, tal vegada per allò de l’orgull i aprofitant les circumstàncies, el govern local busca ara un lloc, un espai públic, molt més gran per poder aplegar molta més gent i visionar el darrer partit, la final, que pot portar-nos a la glòria futbolera, a ser “els millors del món”.

Ser "els millors del món", amb exigències de disciplina, constància i dedicació, vol dir assolir el nivell màxim d'excel·lència i rendiment que implica superar els màxims reptes en un camp específic.

I qui no es conforma amb el que té és perquè no vol, i és que sí, podem arribar a ser “number one” en futbol i lluir, quan jugue la selecció, una nova estrela a la samarreta, que recorde per sempre que, 16 anys després d’aquella primera vegada, tornem a ser els millors, o no?

Però aquesta possibilitat, aquest orgull patri, malauradament queda desdibuixat al nostre país en molts altres camps, al cap i a la fi, molt més importants que l’esportiu i que sembla importar-nos poc o fins i tot gens ni mica.

No fa massa temps va fer-se públic un rànquing d’elements en què el nostre país no tan sols no era capdavanter al món, sinó que Espanya se situava a la cua d'Europa i a escala mundial en diversos indicadors econòmics i socials clau, destacant principalment en l'atur juvenil, natalitat i creació de riquesa per càpita. I això que, realment, és un veritable problema sembla importar-nos poc.

I no tan sols en aquests aspectes, la llista és molt més llarga, estem a la cua dels països avançats en cures pal·liatives, en pobresa i abandonament escolar, entre els països europeus que concedeixen sol·licitud d'asil o en ingrés real per càpita.

Jugar bé a futbol pot portar-nos a la glòria, adoptar elements tecnològics, invertir i integrar eines d'intel·ligència artificial i automatització, destinar un percentatge més elevat dels pressupostos a la Investigació, al desenvolupament i la innovació (R+D+i) o desenvolupar xarxes de transport i comunicació, pot fer-nos més competitius i millorar la nostra posició econòmica; en definitiva, pot fer-nos una vida més agradable, que, al cap i a la fi, és el que tots busquem. I si no arribem a ser els millors a situar-nos entre els primers, lloc que, ara, vulguem o no estem encara lluny d’assolir.

Que el triomf, que no dubte “els nostres” aconseguiran el pròxim diumenge, tot i les dificultats que ens ficaran els germans argentins, no ens facen oblidar que la societat espanyola ha de lluitar i fer molts més esforços en aspectes molt més necessaris, per a aconseguir estar al capdavant, per ser els millors, per tenir una de les millors, sinó la millor qualitat de vida del món. Ací és on cal dedicar tota la nostra energia. Endavant!