Complir amb “el fisco”

Tots els països d’una manera o una altra disposen d’un conjunt d’organismes encarregats de recaptar impostos i administrar els recursos públics, gestionant l’erari per finançar les despeses del govern, principalment les infraestructures, la salut o l’educació. Al nostre país l’entitat a la qual estem obligats a pagar les contribucions, es coneix com a “Gestió Tributària”, i popularment com a “fisco”.

Sembla que el nom popular prové del llatí fiscus, que originalment feia referència a la cistella o bossa on els romans guardaven els diners dels tributs. En l’actualitat el fisc estableix una relació directa amb els contribuents, és a dir, les persones físiques i jurídiques que estem obligades a pagar impostos, basada en el principi de legalitat, que  estableix que els impostos han de ser regulats per llei i que els contribuents hem de complir les obligacions tributàries, presentant les declaracions corresponents i pagar els impostos en els terminis establerts.

Com cada any, feta la declaració de renda i patrimoni corresponent a l’anualitat anterior, arribats a la fi del mes de juny, en concret el passat dimarts, hisenda “va cobrar-me” la substanciosa diferencia entre tot el que ja havia pagat i el que se suposava encara devia.

Tot i que la meua contribució al fisc ja havia estat copiosa, ara, novament, el pagament al qual he hagut de fer front, tot i que esperat, m’ha tornat a suposar un any més un bon pessic.

I no, no vull queixar-me del que he hagut de pagar, si la llei diu que això és el que em correspon es paga i prou. Tanmateix, haguera pagat més, senyal que els meus guanys o beneficis hagueren estat superiors.

Però em crida i molt l’atenció que, com cada any, també aquest, al cap de dos o tres dies en què acaba el termini per fer front a les obligacions amb hisenda, no el fet que l’Agència Tributària faça pública la llista de contribuents amb més de 600.000 euros pendents de pagament, si més no que aquest llistat estiga conformat per més de 5.800 contribuents.

És a dir que mentre jo i molts com jo, religiosament paguem tot el que ens correspon, hi haja més de 1100 persones i més de 4700 empreses que, devent el que per mi és tota una fortuna, passen olímpicament de contribuir, sent més de quinze mil els milions d’euros que, eixos, si diguem-ho clar, pocavergonya, mantenen a les seues butxaques.

Personatges populars que guanyen més diners en un dia que jo en tot l’any, com Isabel Pantoja, Paz Vega, Patricia Conde o Joan Gaspar, encapçalen la llista en el cas de persones físiques, i empreses constructores, immobiliàries o ceràmiques apareixen com a deutores jurídiques.  De totes elles, segons publica hisenda, més de 80 tenen seu a la nostra província.

Podeu consultar si ús ve de gust i teniu curiositat el llistat en aquest enllaç MOROSOS-2026 

Són en el cas sobretot de persones físiques, barruts, pocavergonya, sense capacitat de sentir vergonya enfront dels deutes socials que mostren una actitud sense vergonya davant de situacions incòmodes o compromeses, fins i tot quan les seues accions són, com en aquest cas, inadequades.

Una de les primeres mesures del govern de la Transició va ser convocar els espanyols perquè complirem les nostres obligacions tributàries, assignatura pendent al nostre país. Encara recorde aquella campanya televisiva llançada el 1978 pel Ministeri d’Hisenda que deia “Hacienda somos todos”.  Ara Quaranta-huit anys després, l’eslògan sembla que encara no ha estat assumit per tots els ciutadans, per la qual cosa jo en posaria en marxa un altre més contundent “Tribute usted!”

Pantoja i companyia, hui més que mai hisenda som tots, patrimoni de tots, riquesa de tots i obligació de tots. Facen el favor de complir amb el seu deure de bons ciutadans i no tinguen tant de morro.

El "xollo" xinés

Fa ja uns anys, i cada dia que passa més, que la globalització va obrir les portes al comerç internacional permetent a consumidors menudistes l'accés a productes amb només uns clics. Des del punt de vista estratègic, la Xina, és un país que té un dels mercats més atractius pels europeus, espanyols, valencians i castellonencs en particular, per oferir una àmplia gamma de productes i uns costos molt baixos. Per tant, comprar a la Xina des d'Espanya ha estat una excel·lent opció, sobretot per a fins personals i productes de pocs diners, tot i que la seua qualitat, en moltes ocasions deixa molt a desitjar.

Són moltes les plataformes que ofereixen compres, alibaba, aliexpress, shein, temu i els seus catàlegs són enormes, roba, productes per a la llar, joguines, accessoris, decoració, jardineria, agricultura i més. El seu model es basa a connectar directament al comprador amb fàbriques xineses, cosa que permet reduir costos al mínim. Tot i això, aquesta estratègia també implica riscos al de la qualitat assenyalat anteriorment que pot ser molt variable, cal afegir les descripcions poc fiables i algunes ressenyes dins de les apps sospitosament positives.

No he estat un gran comprador en els darrers anys en aquestes plataformes, però sí que he de confessar que han estat diversos els productes, sempre de baix cost, 3, 5, 8, o com a màxim 10 euros, que he comprat majoritàriament a aliexpress, quasi sempre més per curiositat que per necessitat, i en contades ocasions he quedat decebut, pensant que allò que comprava no cobria les meues expectatives que, quasi sempre eren escasses. Comprar, per exemple, per menys de 3 euros un rellotge de canell, que te’l porten a casa i que funcione una llarga temporada, un o dos anys, és ja una bona compra, si pensem que només la pila de l’aparell costa aquests tres euros, o un punter làser per quatre euros amb les piles incloses, o un centenar de bosses de malla amb tanca de dubtosa qualitat però per 7 euros.

Ara, fa ja unes quantes setmanes que anava anunciant-se, sembla que a partir de hui, primer dia de juliol la Unió Europea aplicarà a tots aquells productes amb un valor inferior a 150 euros adquirits per ciutadans europeus a venedors fora de la UE, l’anomenada taxa shein, buscant limitar la quantitat de paquets que companyies de mercaderies de baix cost, sobretot del gegant asiàtic, responsable del 93% dels productes d’aquest tipus, arriben a Europa.

Fins ara, aquests productes, considerats de baix cost, estaven lliures d'aranzels, i la UE busca alleujar un sistema de duanes saturat; en termes diaris, aquest volum es tradueix en uns 16 milions de paquets diaris. En només tres anys, la quantitat de mercaderies s'ha quadruplicat a Espanya, segons l'Agència Estatal d'Administració Tributària, l'entrada de paquets supera ja els 180 milions a l'any.

Entenc que l’objectiu siga protegir el comerç local europeu, espanyol i castellonenc, que no pot competir amb preus de tan baix cost, però també pense que sovint si allò que es compra no esquiva cap normativa de seguretat i salut i pot suposar un benefici pel comprador hauria d’estar gravat amb quantitats proporcionals al cost. No és admissible gastar-se 2 euros en un tornavís, o  3 en un tovalloler i haver-ne de pagar 3 per la taxa.

No crec hi haja ningú que crega que el tornavís o el tovalloler que puga comprar a la plataforma xinesa per 2 o 3 euros siga d’una gran qualitat, que en rebre el producte a casa se senta defraudat, per tant, no cal parlar d’una taxa per protegir els productes nacionals, més aviat té com a finalitat frenar la competència  i reduir l'enviament massiu des de la Xina.

Entenc que els productes falsificats o nocius per la salut deuen ser retirats del mercat i les plataformes que els ofereixen deuen assumir la seua responsabilitat fins i tot penal, però gravar amb una taxa productes senzills, econòmics i de qualitat mínima, que, d’altra banda, en moltes ocasions no es troben a Espanya, és limitar el poder de compra dels ciutadans.

De manera que a partir d’ara cal anar amb compte amb les compres barates en comandes habituals de molt baix import, si comprem per exemple 10 productes diferents d’un euro cadascun, no pagarem 10 euros, sinó 40, per què? Molt fàcil, pel pes de l’aranzel de cada producte, 3 euros. Just? No, només és un intent perquè la compra deixe de ser rendible, més encara davant el risc de no recuperar aquest aranzel en una hipotètica devolució; en definitiva, només una manera legal d’acabar amb el “xollo” xinés!

Sentiment de pertinença?

En un món cada cop més interconnectat, el sentit de pertinença s'ha convertit en una necessitat humana fonamental a la vida de les persones. Es defineix com l’experiència emocional que es caracteritza per la sensació de formar part d'un grup o comunitat; es manifesta de manera diferent en diferents contextos, a la família, a l'escola o al treball.

La persona sent que comparteix alguna cosa amb altres i que hi pot participar; en el cas dels pobles i ravals, el sentiment es manifesta de manera espontània sobretot en els moments de la festa, que quasi sempre està lligada a la identitat del lloc on es viu i al qual es diu pertànyer, on s’estableixen les interrelacions culturals i es tenen les experiències més significatives.

Les festes que a Castelló celebrem són molt diferents unes d’altres, cadascuna lligada a un fet o esdeveniment diferent i distintiu al voltant del qual giren tots els actes. Així, res o poc tenen a veure entre si les Festes de la Magdalena amb les de la Mare de Déu de Lledó, o aquelles que en aquests dies celebrem i que donen peu a aquesta reflexió, les de Sant Pere al Grau.

És veritat que quan a Castelló diem Sant Pere immediatament afegim “al Grau”, perquè per allò de ser Simó Pere pescador jueu de Galilea, considerat  el primer deixeble de Crist patró dels pescadors, i ser la pesquera l’ofici principal dels habitants del barri marítim castellonenc durant dècades, resultara més que evident que el principal temple catòlic del Grau es dedicara al patró dels pescadors i, de retruc les seues festes principals giraren i giren, cada any, al voltant de la celebració d’aquella onomàstica, tal dia com ahir i els posteriors i anteriors.

Però, el món no para de pegar voltes i tot evoluciona, i de la mateixa manera que la ciutat ha experimentat en els darrers anys l’arribada de nous veïns forasters, també el Grau ha sofert un creixement espectacular, a la vegada que la pesca, dedicació majoritària en altres temps, va deixant pas a noves formes de vida, trobant-nos en els moments actuals en dues realitats canviants: són molts més els forasters que han fixat la seua residència al Grau que les famílies graueres “de tota la vida”, i que la vida, el dur treball del dia a dia a la mar ha anat perdent atractiu i interés, sent minoritàries les famílies tradicionals graueres que mantenen algun membre que encara “ix a la mar”, treballs ara fets per forasters.

Aquest transvasament laboral unit a l’arribada de noves generacions al Grau fa que eixe

sentiment de pertinença, sense quasi adonar-se’n vaja perdent-se, i amb ell una part de la tradició i la cultura, quedant la festa en folklore, pur xivarri i poca identitat. I això, és un perill.

Tinc amics al Grau que afortunadament lluiten perquè la història, la cultura, les tradicions i la identitat grauera no es perga, però malgrat els seus esforços, cada any que passa, cada festa de Sant Pere, hi ha més uniformisme, menys identitat pròpia, i els actes festers són programats pensant en allò que pot atreure més gent, en detriment d’aquells altres que han estat durant molts anys més que populars.

Hui, els bous són els protagonistes al Grau, i, tal vegada estiga errat, però desperten molt més interés que qualsevol dels actes tradicionals “de tota la vida”. Digueu-me incrèdul, però per a mostra un botó, la processó marinera, malgrat mantindre el seu encant, ha perdut tot el seu sentit; només cal preguntar a qualsevol espectador d’aquella el perquè d’aquesta.

Estic segur que podríem comptar amb els dits de la mà i encara en sobrarien aquells que ens contestarien que la processó és per rendir homenatge al patró dels pescadors, protegir els qui treballen al mar i rendir un sentit tribut als mariners morts en accions laborals, per no parlar de la “missa de Sant Pere” que, gosaria dir, que el 80% o més d’aquells que van assistir no “xafen” l’església la resta de l’any.

Com assenyalava al títol crec que el sentit de pertinença al Grau, s’està perdent i això és perillós, perquè aquesta pèrdua pot portar a la desaparició de la identitat, i si es perd la identitat, es perd el sentit diferenciador del barri mariner, arrossegant després la pèrdua de la llengua, dels costums, dels records, de la vida...

Adulescents i Vellsjoves: Adulescentseniors.

No podem negar el pes que se li atorga a l’edat en el temps en què ens ha tocat viure. Hi ha moments clau en què a una persona, pel fet de complir una edat concreta, li succeeixen canvis i pot començar a fer coses que abans no podia: parlar, votar, conduir, estudiar, treballar, jubilar-se… Però aquest fet que tots considerem normal, en casos concrets, pot arribar a sofrir una mutació en els gens responsables de la maduresa, endarrerint-la o potenciant-la. El resultat ha estat l'aparició i acceptació per la comunitat científica, d’uns anys ençà, de 2 subespècies noves d'humans: els adulescents i els vellsjoves.

Adulescent és la persona que en el moment en què arriba a l'adolescència ja no la torna a deixar anar mai. I amb el pas dels anys, en lloc d'envellir, rejoveneix com per art de màgia; el velljove és aquell que durant la transició de la infància a la joventut, pateix una metamorfosi sobtada que l'empeny a comportar-se, vestir i parlar com si tinguera quaranta anys o més.

Si passegem pels nostres carrers i ens fixem només una mica, de segur que trobarem representants d’aquestes dues subespècies que conviuen pacíficament. Fins i tot, tal vegada teniu amics o coneguts de “les dues classes”, no és estrany. Ara bé, darrerament sembla que hi haja, per evolució i canvi, una tendència a barrejar els conceptes.

D’una banda, me n’adone, cada dia que passa, que la gent, els meus veïns i jo mateix arribem a la jubilació amb més salut que ho van fer els nostres pares o avis, i d’altra, que la nostra vida social és molt més activa; també que majoritàriament l’estat de salut ens permet ara portar una vida molt més variada i amb més poder adquisitiu, sense oblidar-nos de les relacions socials que, a mesura que ens fem majors, les cultivem molt més; els companys d’esport, de ball o compartir viatges d’oci, Programes de l’Imserso, Diputació o Generalitat en són un clar exemple.

Malgrat haver viscut en molts casos canvis socials substancials, siguen tecnològics o en l’àmbit familiar, arribats a la jubilació és l’oci qui pren molt més protagonisme. Només cal fixar-se en les llistes d'espera als centres de gent gran municipal, al centre sènior de vida saludable del carrer d’Antoni Maura, amb l’oferta d’una gran varietat d'activitats com ara art, digitalització, estimulació cognitiva o en els programes de la Universitat per a Majors de la nostra UJI.

Els vellsjoves castellonencs de la segona dècada del segle XXI no són ja els joves amb comportament sènior, som tot el contrari, sèniors amb comportament jove, els vellsjoves, vet per on, ara som adulescents, descobridors de noves experiències, de nous reptes, de noves il·lusions.

No és que desitgem tornar a la vida activa, és que volem ser actius sense lligams professionals, actius de la vida, proposant-nos diferents i variats reptes per mantenir o millorar el nivell de capacitat funcional davant de l'adversitat, ja siga a través de la resistència, la recuperació o l'adaptació.

La societat s’ha d’adonar que la nostra saviesa, experiència i coneixement són inavaluables per a la comunitat, i que som molts els jubilats castellonencs que ens considerem més prompte adulescents que vellsjoves en el sentit inicial dels conceptes; més encara, jo diria que som “adulescentseniors” a la vegada que sèniors, agents actius de canvi del nostre entorn.

Envellir no és sinònim de malaltia ni de declivi. És una etapa plena de la vida en què es redefineixen prioritats i s'hi acumula resiliència. El veritable obstacle és l'edatisme, que fomenta estereotips limitants sobre el que una persona gran pot fer o no fer i sobretot, envellir no és parlar de malalties i només de malalties…

És cert que en algunes ocasions envellir pot venir acompanyat d'afeccions, però la vellesa no ha de ser un sinònim de declivi, al contrari, en molts casos pot ser una oportunitat per explorar nous passatemps i millorar certes habilitats físiques i cognitives; deixem que rode la roda i vivim el present que el futur ningú el coneix. Gaudim i xalem!  

 

(Re)Viure la història, fer cultura.

Sempre he tingut admiració i respecte pels grups de teatre amateur. La seua sempre he considerat una forma més que altruista de fer cultura. Aquestes associacions que naixen amb la intenció de comunicar-se i manifestar-se a través del teatre, amb una finalitat lúdica, a la vegada que creen lligams de comunitat desenvolupant el marc d’oci i temps lliure, fan, escampen coneixement.

També, aquells que em coneixeu ho sabeu ben bé, sempre m’ha agradat escorcollar, conéixer la meua realitat més propera, la història, personatges i curiositats, d’abans i d’ara, del meu poble, Castelló, que considere fonamental per a entendre qui som com a individus i com a societat. A través d’aquests descobriments i coneixements, intente arribar a comprendre els esdeveniments i processos que han modelat la  identitat i forma de vida actual.

Per això, des de fa ja un bon grapat d’anys, tinc especial admiració pel col·lectiu Viure la Mort, una de les entitats culturals més singulars en defensa i difusió de la memòria social de Castelló, que sota l’acurada direcció i línia de treball de Queta Ródenas, mitjançant diferents “actuacions”, propostes escèniques de caràcter immersiu que combinen patrimoni, història i memòria, ens proposen reflexionar sobre el pas del temps, el record i sobretot la identitat de Castelló.

Primer van ser els itineraris de coneixement, després els temàtics i els teatralitzats, poetes, alcaldes, personalitats, circuits monotemàtics, futbolistes, pintors, escultors, realitzats en el cementeri de Sant Josep primer i que, més tard van saltar a la mateixa ciutat. Són recordades les representacions el febrer del 2025 a la taverna l’Ovella Negra de “Cartografia del crim” o la més recent del 8 de maig passat “Arquitectes emblemàtics”, a la seu del col·legi d’arquitectes de Castelló.

Representacions que van aconseguir no només un gran èxit de públic, si més no i, per mi més important, donar a conéixer la història a la vegada que transformar-la en experiències que emocionen.

Per això, esperava amb curiositat la nova proposta que l’associació havia publicitat s’anava a posar en escena a partir de les 11 del matí d’ahir dissabte al passeig de cotxes del Parc Ribalta i que es presentava sota el títol genèric de “l’antic cementeri del calvari”, un nou recorregut teatral per la memòria i els personatges de l’antic cementeri.

Tot i que el nombre de cadires preparades va quedar insuficient i vaig a haver de passar l’hora de duració dempeus, no, no va decebrem la representació. Tots i cadascú dels personatges-testimonis, a la vegada que anaven “dient la seua” aconseguien transmetre el seu llegat als espectadors, i que, quasi sense adonar-nos-en augmentara el nostre coneixement de la rica història local.

Un nou encert de Queta i tot el seu grup que ens va fer reflexionar sobre el pas del temps, els records i la identitat de Castelló dels segles XVII i XVIII, tot embolcallat en una narrativa accessible i en moments emotiva.

Fer teatre amateur no és fàcil, però fer-ho donant vida a personatges importants per la ciutat és a més d’un orgull tot un repte del qual, els amics de Viure la Mort, en cada posada en escena se superen, i això ens permet als espectadors, d’una banda, conéixer, i d’altra comprendre millor qui som i d’on venim.

Ací us deixe un tast amb el permís de M Carmen Castillo. REPORTATGE

M’agrada i crec més que encertat el títol pel grup de Queta, però vist tot el que fan de manera més que magistral per la cultura castellonenca, gosaria afegir-li una segona part “viure la mort... per reviure la història”, una forma de conéixer i així estimar allò ben nostre, que de manera silent tenim molt a prop, més del que ens havíem imaginat fins ara.

Enhorabona, amics, felicitats, Queta, endavant amb la vostra singular tasca de donar-nos a conéixer antics veïns de la ciutat,  que "van descanar“ i en algun cas encara "descansen” sota el Parc de Ribalta... tot un nou encert!