Quaranta-quatre anys…

Sí, ja sé que hui és el dia de l’eclipsi, tot el dia i tots els mitjans des de bon matí no fan més recordar-m’ho. Tot està preparat, tot està enllestit, tot a punt, perquè el moment siga el més espectacular possible. Però, hui 12 d’octubre a més a més de, com irònicament publica un amic meu, celebrar-se l’onomàstica de les “Maria de l’Eclipsi, Eclipsines i Eclipsi Lidón”, al món mundial passaran altres moltes coses.

S’apropen a 2000 els morts al Congo pel nou brot d’Ebola, el preu del petroli continua a l’alça per les tensions entre l’Iran i els Estats Units, greus inundacions a l’Índia o una petroliera vinculada a Trump descarrega sense permís equips de perforació a Groenlàndia; un dia que també el record ens trasllada al 1982, tot just hui fa 44 anys en què Joan Lerma candidat del PSPV-PSOE va resultar elegit primer president de la GVA, electe democràticament després del període de transició, en no presentar-se cap altre candidat, amb els vots favorables del PSOE, PCE i PAD i les abstencions dels diputats d’UCD, democristians i del PAD.

Un president que, quasi mig segle després, ocupa un lloc decisiu en la història política de la Comunitat Valenciana i encara desperta visions completament oposades dins la societat actual. Per alguns fou el president que va consolidar l’autonomia i modernitzar les institucions després del període de la transició; per altres, va ser “el dimoni”, aquell que va possibilitar l’obertura de la porta a una política lingüística i cultural que, buscant la unitat de la llengua va diluir la que alguns consideraven, jo també crec que erròniament, la singularitat històrica de la llengua valenciana.

Un dels episodis més recordats del seu mandat va ser l’eliminació, recolzat amb el conseller d’educació el senyor Ciscar, de la normativa que només uns mesos abans essent consellera d’educació la senyora Empar Cabanes, s’havia oficialitzat; una normativa elaborada per filòlegs valencians de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana que pretenia desenvolupar un model lingüístic adaptat a la tradició i la realitat social del valencià, diferenciant-lo de la llengua comuna dels territoris catalans-aragonesos- valencians, adaptant les ensenyances a la normativa defensada per l’Institut d’Estudis Catalans.

Aquella valentia va suposar un procés de transformació educativa en l’àmbit públic, manifestada en l’ensenyament, mitjançant la posterior aprovació de la LLei d’Ús i Ensenyament del Valencià i la creació de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, a la vegada que una normalització dels mitjans de comunicació públics, ràdio i televisió, la universitat, l’administració i bona part de la cultura valenciana. Mantenint-se oberta per molts anys la polèmica lingüística.

Una polèmica que no va acabar en Lerma, que va continuar amb Zaplana, Camps o Fabra que van “nadar entre dues aigües”, i que va anar restringint l’ús del valencià amb el pas dels anys, fins que el 2015, el PSOE, ara amb Ximo Puig al capdavant, però recolzat amb un jove conseller d’Educació, el senyor Marzà, que des de la Conselleria va tenir ben clar que allò que caracteritzava a la societat valenciana era la diversitat lingüística i que aquella havia de ser un element d’enriquiment i no un motiu de vergonya i que tornà a donar impuls en favor de l'educació pública.

El temps passa i a les eleccions del 2023, fa tot just tres anys el PP torna a recuperar la Generalitat i per imposició del soci de govern VOX, el torero Barreda passa a ocupar la Conselleria educativa, i la política educativa sofreix un nou gir, que es manté amb el nou conseller Rovira i la substituta senyora Ortí.

44 anys després de l'autonomia, 44 anys després de Lerma i de la cooficialitat de la llengua, encara és tabú parlar en un jutjat, tribunal, servei sanitari o bancari en la llengua pròpia i, la nefasta política dels dirigents autonòmics en matèria lingüística fa que l’ús habitual de la llengua en l'àmbit quotidianament, laboral i institucional necessari per a garantir la seua supervivència i transmissió intergeneracional deixe molt a desitjar, també ací a Castelló.

 

Expectació i negoci.

Diuen els que entenen que demà tindrem un eclipsi de sol. Fa mesos que va anunciant-se com un esdeveniment especial i que Castelló serà un dels llocs privilegiats per, si el temps acompanya una mica, presenciar aquest fenomen astronòmic.

Hem aprés en aquests darrers mesos, ja s’han encarregat els mitjans de comunicació de repetir-ho una vegada i una altra, que a Espanya el darrer eclipse que vam tenir va ser l’anular del 2005 i que el darrer total va ocórrer l’any 1959 encara que només va ser visible des de Canàries. Ací, a casa nostra, el darrer eclipsi total de sol va tenir lloc fa més de 100 anys, en concret el 17 d’abril de 1912. Ara, demà, quan siguen exactament les 20:31 hores i per un període d'1 minut i 34 segons, la lluna encaixarà perfectament sobre el sol i tot el nostre terme municipal quedarà a les fosques.

Cap veí o foraster hem viscut mai un esdeveniment com aquest, per la qual cosa, l’expectació és màxima arreu de la ciutat i la resta de pobles del nostre entorn, amb allotjaments completament plens, existències esgotades de material fotogràfic, ulleres homologades, i un interés comparat al d'un esdeveniment esportiu mundial.

Molts són els comerços, hotels i cases rurals que faran diana, ple i ompliran el calaix; fins i tot les autoritats demanen precaució en els desplaçaments, preveient congestions massives en certs llocs, ficant a l’abast dels “visionaris” llocs convenientment assenyalats per poder gaudir d’aquest espectacle gratuït que els astres ens oferiran.

L’expectació és justificada perquè la línia de totalitat passa per damunt del nostre terme. Ara bé, sincerament pense que ens hem passat en el sentit de crear aquest estat d’agitació, se li n’ha donat molta, massa publicitat, tots volent traure-li el màxim rèdit possible, siga turístic, gastronòmic, cultural o astronòmic.

Dins la dificultat que suposa poder presenciar un eclipsi total, aquí en tenim un que serà molt a prop de la posta. I això encara ho fa més difícil de preveure, ni els científics tenen gaire clar què pot passar. Hi haurà canvis tan impactants de lluminositat?, podrem veure les estrelles? I de sobte la lluminositat tornarà i deixarem de veure les estrelles una altra vegada?, tornarem a una lluminositat relativament normal encara que siga abans de la posta?

A més, com que el sol a l’hora anunciada estarà molt baix a l’horitzó, els rajos del sol han de travessar una quantitat més gran d’atmosfera, i podem veure fenòmens i coloracions més espectaculars? Quins fenòmens de color es podran donar amb aquest sol tan baix? Preguntes que en poques hores trobaran resposta.

I a l’expectació i preguntes li ve com anell al dit el negoci. “Es lloga terrassa de 40 metres en un barri separat del centre de la ciutat de Castelló, ideal per estacionar el cotxe sense preocupacions, incloent-hi beguda i picoteo, entre les 18:30 i 21:30 per 900 euros”; “Es lloga terrassa privada orientada oest-nord-oest per tenir vistes netes i clares, on s’oferiran embotits selectes ibèrics i un brindis inoblidable amb cava premium just en el moment quan el sol s’amague per complet, per un preu de 450 euros per persona”; són anuncis que trobem en diferents pàgines online sense necessitat de buscar massa. Picaresca? Estar a les caigudetes? Qualsevol oportunitat és bona…

Fins i tot Imma, l’orxateria ubicada a “les palmeretes”, a l’avinguda de caputxins, des de fa unes setmanes, ofereix un gelat especial, “eclipse total”, un gelat d’orxata vetejat de toffe de maracujà i làmines de xocolata negra que, segons anuncien, busca representar la llum, l’ombra, l’acidesa i la dolçor amb un matís cruixent inesperat. Diuen els qui l’han tastat que presenta un sabor únic, amb identitat, imaginació i molt de treball artesà. Què, què!

L’eclipsimania ha arribat al màxim, cal esprémer tota la parafernàlia fins a les darreres hores; aquest dimecres la ciutat tindrà, per unes hores, una nova prioritat, mirar el cel si els núvols ho permeten i de passada, omplir les butxaques d'alguns espavilats.

El voler… i la realitat!

Ahir al matí vaig dirigir les meues passes envers els límits dels dos termes municipals que tenia més a prop, Castelló-Benicàssim. De matinet, quan la calor encara no apretava vaig passejar per l’antic quadro de Santiago, el camí de la Ratlla, endinsant-me pel Serradal, seguint la séquia de l’Obra fins a la mar i retornant pel renovat passeig marítim de l’avinguda d’en Ferrandis Salvador.

Un passeig prou agradable en el que buscava, tot i ser un recorregut més que conegut, alguna novetat, alguna sorpresa, fixant-me en allò que m’eixia al pas. El primer que va cridar-me l’atenció va ser la gran quantitat de persones, que a eixes hores del matí, es dediquen a “treure a passejar el gosset”; no sé amb quants vaig creuar-me, sobretot quan caminava pels voltants dels apartaments i urbanitzacions vora mar.

Però allò que va cridar-me més l’atenció van ser dues realitats vingudes a menys i que són hui objecte de la meua reflexió. D’una banda, una placa, en la que el pas del temps ha fet estralls i que indicava en aquell indret “la próxima inauguración de la ciudad deportiva el Sequiol”, l’altra, els diferents “postes” indicatius recordant-me que transitava per “la senda verde, playa del serradal-molí de la font-desert de les  palmes”.

Dues actuacions que sembla que el pas dels anys ha fet que si ho han acabat estiguen a punt de fer-ho com el rosari de l’aurora, en fracàs.

De la primera, la futura ciutat esportiva Sequiol, un projecte del 2003 que havia de tenir continuïtat en uns terrenys a tocar de l’Hípica al límit dels termes municipals, i que mai va arribar a quallar, primer perquè ningú va pensar que les instal·lacions, situades en uns terrenys fondos, s’inundarien cada vegada que la pluja fora una mica consistent, amb els greus desperfectes que això ocasionava, tal com va passar en més d’una ocasió i, després i fruit de la mala gestió de Castellnou, els terrenys van ser embargats per hisenda i més tard subhastats, sense que ningú optara a fer-se amb ells, fins al 2018 en què foren adjudicats al senyor Garrido que, després de l’ascens de l’equip el 2020, obria les portes perquè l’equip tornara a emprar-les, però tampoc va ser així en arribar-se a un acord amb Marina d’Or perquè el primer equip entrenara en les instal·lacions d’Orpesa. El pas del temps i l’abandonament van fer la resta i, hui, encara que s’ha habilitat un camp de terra, el conjunt fa llàstima, pena i tristor…

De la segona, l’anomenada “Senda Verda” en teoria és un recorregut ciclopeatonal paisatgístic que connecta la zona del Pinar del Grau amb el camí del Serradal fins a la séquia de l’Obra, però que mai ha estat senyalitzat en aquest tram, i que després, senyalitzat per un camí paral·lel a la séquia havia d’arribar fins al paratge del Molí de la font, però que en realitat només discorre per un tram, coincidint més tard amb el mateix camí de l’obra, desapareixent la “senda verda” sense saber-ne res d’ella ni del seu traçat en arribar a l’ermita de Sant Francesc i, per descomptat mai s’ha continuat la seua senyalització ni com a senda verda ni camí per, aquells atrevits que vulguen continuar, trobar un traçat que passant per l’ermitori de la Magdalena s’endinse en el parc natural del Desert de les Palmes fins a arribar al mateix convent.

Una senda que en el seu dia la Conselleria de Territori i Habitatge va voler promocionar, però que va quedar només en això, un intent en un xicotet tram i del que hui ningú se’n recorda ni tan sols per repintar els pocs senyals que van ficar-se en el seu moment i del que és difícil, per no dir impossible saber-ne qualsevol cosa, malgrat que en alguns indrets encara podem trobar que aquesta “senda verde” forma part dels itineraris ambientals i de connexió ciclopeatonal situats entre la zona de la marjaleria i el Grau. Ni una miserable font per calmar la set trobem en tot el seu recorregut, això sí, com la natura és agraïda a tocar de la connexió de la senda amb el camí del Serradal van plantar-se uns arbres i van ficar-se uns banquets per seure; els arbres tot i abandonats de la mà de Déu han crescut i ofereixen la seua sempre desitjada ombra. No tot està perdut!

Com diuen els grans “del dit al fet hi ha un trellat”, una cosa és el voler i una altra la realitat. Exemples de com els somnis, la voluntat d’allò que ens agradaria que passara presenta límits, circumstàncies, imposant-se de manera diferent al que els responsables darrers esperaven, o no? Resignació…

Poma, illa, mansana… contornà!

 Ha tornat a passar, despropòsit, meninfotisme, menyspreu, abandonament, desinterés, no sé per on decantar-me, tal vegada una mica de tot. L’ús que el web municipal de l’Ajuntament de Castelló fa de la llengua pròpia, del valencià, és denigrant. Les errades són contínues i demostren que a l’equip de govern i l’alcaldessa com a màxima representant dels veïns, “els importa un pito” que les notícies generades i donades a conéixer en aquell indret, en la seua versió valenciana, estiguen escrites i, per tant, expressades, ja no tan sols d’acord amb la normativa gramatical correcta, si més no que tinguen errades de comprensió per emprar paraules amb significat totalment diferent i fora de context.

Ara es tracta d’una errada “de bulto”, emprant una paraula “poma” en un titular que no té res a veure amb aquella fruita. El fet en aquesta ocasió és el següent: Des del passat dia 6 en accedir al web Castelló.es, versió valenciana, en l’apartat “notícies destacades” apareix aquest titular: “L’Ajuntament de Castelló inicia l’execució de la Poma Albinegra amb el trasllat de les pistes de pàdel al costat de Castàlia", reproduint les declaracions de la regidora d’esports la senyora Hurtado on, textualment i, altra vegada, diu: ”Hurtado ha recordat que aquesta Poma Albinegra suposa una iniciativa estratègica desenvolupada de la mà i amb la col·laboració amb el CD Castelló i que forma part del Pla d'Actuació Integrada de la ciutat de Castelló” no vols poma?, dues.

I que passa si accedim a la versió castellana del web? Ací, sí, la notícia, titular i contingut és correcta, parla de “manzana albinegra”. La conclusió és ben simple: s’ha redactat titular i notícia en castellà i després, sense que ningú tinguera el menor interés, s’ha passat un corrector automàtic i punt. Sense revisar, sense inspeccionar, sense observar quin era el resultat, cosa que malauradament s’ha convertit en habitual. Responsables, cap ni un, ací no passa res, total… De vergonya no, el següent. Senyora Carrasco, ja està bé, cal prendre mesures si realment vol que els veïns pensem que a vosté li importa l’estimada llengua de bona part del veïnat, també supose que dels seus votants.

Comprenc que dir “poma” en lloc de “d'illa de cases” o “illa urbana”, que és la traducció correcta del castellà manzana quan fa referència al conjunt de cases contigües separats per carrers, és un error lèxic provocat per una mala traducció, però això en un web municipal d’una ciutat que es defineix com a moderna, amigable, intel·ligent, viva i sostenible aquestes errades, aquests menyspreus, resulten més que patètics.

Ficats a cometre errades menys cridanera haguera estat emprar una paraula que també s’escolta massa vegades pels nostres carrers per referir-se a una illa urbana, que no és altra que la paraula “mansana”, naturalment influït pel castellà.

Així, en el nostre valencià normatiu, a les “mansanes” se'n diuen illes i cal dir que les pomes no hi tenen res a veure i que, senyores i senyors de l’equip de govern municipal, en cap altra llengua, francés, portugués, anglés o alemany, es fa servir la poma per a descriure aquest concepte.

És veritat que la nostra llengua té moltes variants i registres expressius fins i tot podria la senyora Hurtado en les seues declaracions o el traductor municipal, servei de normalització?, haver emprat una paraula ben valenciana per descriure el lloc on s’iniciava aquella actuació, “contornà”, referint-se als voltants del camp de futbol.

El fet concret és el menys important, els veïns que accedim a la versió valenciana del web municipal som prou intel·ligents per a adonar-nos de la “clavada de pota” i de quin és el veritable significat i valor de la notícia; però, això no vol dir, que ho acceptem i prou. Açò constitueix una nova agressió al valencià feta des de l’àmbit polític local, que restringeix i perjudica l’ús i l’oficialitat de la llengua i cal denunciar-ho fins i tot acudint, si la cosa va a més, al síndic de greuges…

Naturisme i nudisme

M’agrada la natura, el camp, la muntanya més que la mar que tampoc em desagrada; m’agrada passejar pels espais naturals i també pels carrers i places dels pobles que visite; no sé si puc ser considerat naturista en l’ample sentit de la paraula, tot i que m’agrada gaudir del sol, de l’aire lliure, de l’aigua, procure portar una alimentació equilibrada i procure defensar i tenir cura del medi ambient i dels recursos naturals que m’envolten, però fins ara, per allò de l’educació o del pudor o reserva de la intimitat, mai he practicat una altra de les característiques que solen vindre associades als naturistes, que és el nudisme, la nuesa compartida a l’aire lliure com a estat natural i no sexual, podent dir que soc naturista però no nudista.

Diuen els que entenen que practicar el naturisme i el nudisme, les dues “doctrines” pot arribar a ser beneficiós per adquirir un perfecte equilibri entre allò que és merament físic i el que tothom considera moral. No ho sé, tal vegada és així, però no ho he experimentat.

Per tenir cura del benestar físic, ara a l’estiu aprofite alguns matins per a apropar-me al meu entorn més proper, caminar unes horetes, no massa per allò de la calor, i ho faig acostant-me a la natura més propera, el passeig marítim entre el Planetari i Benicàssim, les platges de l’Heliòpolis, els Terrers, Almadrava o Voramar, i la més que coneguda i transitada via verda de l’antic traçat del tren, a més a més de fer exercici diari amb la bicicleta estàtica, açò últim per  prescripció facultativa per mantenir a ratlla el genoll que, qüestió de l’edat em dona certs problemes.

Ahir al matí passejant amb part de la família per la via verda de la mar, ja de retorn vam abandonar-la per continuar caminant vora la mar, per la costa verge de la Renegà i sense adonar-nos-en, tot i que sabia de la seua existència, vam trobar-nos de sobte amb la platja nudista de Bellver, un espai reduït, tranquil i que, en aquell moment estava ocupat per una dotzena mal contada de persones que gaudien del sol i de l’aigua.

En arribar al lloc va venir-me’n a la memòria la polèmica que no fa massa setmanes va tenir aquesta platja com a protagonista, ja que l’ajuntament d’Orpesa a la qual pertany la cala, va retirar de l’ordenança municipal la catalogació específica de “nudista”, consideració que havia estat introduïda en l’anterior legislatura i, encara que no prohibia específicament aquesta pràctica, l’eliminava la designació oficial i la senyalització específica.

Entenc que la pràctica del nudisme siga una forma de vida, recreativa, cultural i fins i tot educacional, per la qual cosa cal respectar-la. La promoció que els nudistes fan de la zona promovent el màxim contacte amb la natura fa que, tal vegada són els més respectuosos amb la zona. Açò vaig poder comprovar-ho ahir personalment, la platja i l’entorn estaven nets, pulcres. Donava gust acostar-se a l’aigua.

Més enllà del debat sobre el nudisme, cadascú és molt lliure de prendre el bany com vulga, el que caldria fer és dedicar més recursos a preservar el valor ambiental d’aquest tram del litoral que sembla en alguns llocs, per l’incivisme d’alguns usuaris i la manca de neteja i manteniment de l’entorn, per part del consistori, més que abandonat.

Grava, arena, roques, pins, aigua clara, en un entorn on els nadius o visitants, sobretot a l’estiu, naturistes o no, poden, podem passejar, banyar-nos i refrescar-nos i contemplar, sense pressa, els efectes de l’erosió de l’aigua i el vent, en les roques i els pins, descobrint formes inversemblants. Tot un luxe a l’abast de tothom…