“…Y subiendo”!

A la vegada que el professorat encarava amb energia la tercera setmana de vaga, el president de la Generalitat Valenciana presentava el passat divendres un pressupost pel 2026, que ell mateix qualificava de “record”, i que superava els trenta-tres mil milions d’euros; segons paraules del senyor Llorca eren aquestes unes inversions i despeses que reforçaven el compromís del govern amb les polítiques socials, els joves, les famílies i l’habitatge.

No soc economista, no entenc massa de números i menys encara si parlem de milions, però em crida l’atenció el fet que tot i ser la Conselleria d’Emergències la que pateix la retallada més forta, un 46% menys, gairebé la meitat que el 2025, el conseller senyor Valderrama, dedique, en concret del pressupost destinat a protecció civil, un milió d’euros per ajudes als bous, doblant la quantitat assignada a aquell mateix menester en els darrers pressupostos.

Uns diners de tots els valencians, unes ajudes que van aparéixer als pressupostos per primera vegada, l’any 2024 quan l’extorero el senyor Barrera, va ocupar la Conselleria de Cultura, partida que va mantenir el 2025 el seu successor a la Conselleria de Cultura i ara conseller d'Hisenda, el senyor Rovira.

Puc arribar a entendre, encara que no compartir, que les retransmissions taurines  d’À Punt radiotelevisió valenciana tinguen el suport de l’audiència i que, per tant, la direcció d’À Punt impulse els programes de continguts taurins com la plaça o terra de bous, i les corregudes, però no entendré mai que ho justifiquen dient que és una aposta per reflectir la identitat i la pluralitat de la societat valenciana.

I encara entendré menys que si el govern ja no considera els bous com cultura, almenys pressupostàriament, ja que els comptes i les assignacions deixen de canalitzar-se, com s’anava fent en els dos pressupostos anteriors, a través de la Conselleria de Cultura, i ara passa a la d’emergències, que és la menys afavorida de totes les que componen el govern, es dupliquen els fons destinats a cobrir set línies diferents del sector taurí. Incomprensible!

Estan d’enhorabona, els organitzadors dels bous al carrer, les escoles de retalladors, la divulgació i promoció de la seguretat, els propietaris de les places de bous de menor categoria, els pobles menuts que fan espectacles taurins i fins i tot la realització de jornades o publicació de llibres, revistes i programes, ja que poden optar a una part, gran o menuda, d’aquest milió d’euros.

Penseu que el Consell ho fa per fomentar la seguretat en aquest tipus d’espectacles?, o tal vegada per donar resposta a uns aficionats?, o per acontentar ajuntaments? Tanmateix, estiga errat, però crec que només és propaganda, un milió d’euros amb un possible rendiment, el vot favorable al partit, PP o VOX, en les pròximes eleccions. De segur que tots dos s’atribuiran, en la següent campanya electoral, haver aconseguit incrementar les ajudes en aquest àmbit.

Com si al País Valencià no estiguera ocorrent res preocupant, enfront del progressiu abandonament i la privatització que ha patit l'escola pública durant els darrers tres anys, i en lloc de dedicar fins al darrer euro disponible per aconseguir una educació digna, de qualitat, inclusiva i en valencià, allò que s’incrementa i constitueix hui “un gran titular” en més d’un mitjà de comunicació és el milió d’euros per als bous.

És veritat que amb aquest milió no se solucionaria el problema de l’educació pública, però també ho és que tota pedra fa paret, i si aquests euros en lloc d’anar als bous anaren a augmentar algunes ajudes directes a l’alumnat més desfavorit, o cobrir alguna baixa i necessitat de professorat dels centres públics, o destinats a frenar la desaparició d’algun mòdul de FP, tal vegada serien diners més ben aprofitats.

Si, tal com repeteix una vegada i una altra, i amb raó, el senyor Llorca, no hi ha dret que estiguem a la cua en el finançament per habitant en el conjunt de les comunitats autònomes, desigualtat que llasta la nostra competitivitat i capacitat inversora, a la vegada que cal insistir, demanar, i no cansar-se d’exigir a Madrid el que en justícia ens correspon, també cal demostrar a Madrid que sabem invertir fins al darrer cèntim i, pujar i pujar, fins a arribar a duplicar les ajudes pels bous, no crec siga el camí més adient. Què n’opineu?

 

Deixeu que rode la roda…

Deixar-se portar per la rutina, actuar de forma automàtica o per pur costum, fer allò que es fa des de sempre, continuar a la mateixa trajectòria simplement perquè és més fàcil que frenar i prendre una nova direcció, a la nostra llengua té un nom: actuar per inèrcia, i representa la dificultat o mandra mental per canviar els nostres models establerts.

Tal vegada poden dir-me que la repetició d'actes tradicionals és un pilar fonamental als programes de festes i que els esdeveniments arrelats enforteixen el patrimoni cultural del poble, que desperten sentiment de comunitat i que la repetició, setmana rere setmana d’un ritual, compartit?, arriba a fomentar la cohesió social i el sentit de pertinença a un grup. Tal vegada serà així, però, també cal pensar que repetir actes pot arribar a generar desinterés, què les modes canvien, i que allò que funcionava fa anys pot ara quedar obsolet.

Aquesta reflexió, aquest pensament, m’han vingut a la memòria en assabentar-me que la Federació Gestora de Gaiates,  ens organitzador i coordinador que agrupa les 19 comissions de sector, amb el vistiplau de la Junta de Festes, l’òrgan encarregat d'organitzar, programar i coordinar les festes de la ciutat, ha aprovat en la seua darrera assemblea, el calendari oficial de “presentacions”, l’ordre i les dates en què cada sector presentarà oficialment al Palau Fester els seus màxims representants per a les festes de la Magdalena de 2027.

Uns actes, totalment protocol·laris, que van realitzant-se, per inèrcia, des de fa dècades i que, donen en moltes ocasions i de manera més que comprensible, sensació de monotonia, amb una estructura rígida, repetitiva i amb una posada en escena i discursos, tan coneguts que fa temps, no desperten gens d’interés fester, fora de l’àmbit, malauradament cada vegada més reduït, del món gaiater.

És veritat que de les dinou comissions de sector, cada any, hi trobem alguna que fa un esforç considerable per mantenir la il·lusió i la frescor, però són l’excepció. L’assistència a aquells actes, la cobreixen, setmana rere setmana, les famílies dels membres implicats de la gaiata que li “toque per torn”, els pocs o molts socis, i la resta de comissions. Veïns de la ciutat fidels a aquell acte fester, pocs, molt pocs. Només cal fixar-se el que ve ocorrent en els darrers anys per veure com hi ha hagut setmanes en què l’assistència no arribava a cobrir unes mínimes expectatives.

Tal vegada per això, sembla que en la darrera assemblea van aprovar-se unes lleugeres modificacions, per tractar de frenar aquella constant sagnia; i dic lleugeres perquè em sembla que van quedar-se curts en la possible solució.

Va donar-se llum verda al canvi de format, tot i que sense ser obligatori, com a decisió voluntària de cada comissió, efectuar la seua presentació la vesprada o la nit del dissabte que els hi corresponga previ sorteig, o bé diumenge al migdia, doncs bé, quinze de les dinou comissions van acceptar fer la seua presentació els dissabtes a les 20 hores, 3 van optar per mantenir el seu dia i horari tradicional, les 23 hores, i només una la gaiata 17 que per sorteig ha de celebrar la seua presentació el diumenge 6 de desembre ha optat per fer-ho a les 12 del migdia.

Aquest primer canvi adoptat per 16 de les 19 comissions portarà una transformació en l’organització i estructura, la desaparició del ball posterior  a l’acte protocol·lari de les madrines, presidents i dames i les ofrenes, fet que suposa col·locar cadires en lloc de taules, i que després de finalitzar la presentació, no hi haurà “ni pastes”, ni música com fins ara, deixant la festa o el sopar posterior a elecció de cada gaiata amb els convidats, però fora del Palau. I en el cas de la presentació de diumenge, mantindrà aquest mateix format reduït, sense àpat ni música després del protocol corresponent.

El canvi de format pot arribar a funcionar, per què no?, però a parer meu, encara ha fet curt, caldria haver-hi anat una mica més lluny, deixar “els egos i excés de protagonisme” a banda i pensar més en positiu, en aconseguir “omplir el Palau” amb un acte digne, espectacular, atractiu, i, a la vegada reduir despeses, com?, agrupant dues o tres, comissions en una presentació conjunta, en una sola vesprada o matí.

Tal vegada aquest haurà de ser el següent pas, només el temps ens ho dirà, de moment deixem que rode la roda i fem vots perquè aquestes lleugeres modificacions aconseguisquen, tot i els dubtes que generen, reviscolar el món gaiater, que a més d’un sector li fa més que falta.

Decebut, desencantat…

El Partit Popular enfangat fins a les orelles, abans i ara, cas Bankia, Barcenas, Noos, Gurtel, Naseiro o Púnica, el Partit Socialista, també, Begoña Gómez, Emperador, Filesa, Ávalos, Zapatero…, és indubtable que els casos de corrupció política, malauradament i cada vegada més estan ben presents a Espanya.

Quan el PP estava en el poder era el PSOE el que deia una vegada i una altra que la situació política espanyola era insostenible; ara amb el govern del partit socialista, són els Gènova 13, els qui s’afanyen dia i nit, a totes hores, a dir que estem sofrint els majors escàndols de corrupció i el pitjor ambient des que hi ha democràcia a Espanya.

I tot això ho fan uns i altres sobretot a les sessions plenàries del Congrés, la cambra baixa de les Corts, que se supose és el lloc del poder legislatiu, l’espai d’on han d’emanar les lleis que facilitaran la nostra democràcia, el nostre dia a dia, i que, tots estareu d’acord amb mi, darrerament, i cada vegada més, es converteix en un orgue de gats, on cadascú només tindrà els seus minuts de glòria, criticant, com més fort millor, tot el que fan els altres. Ací de rei només u!

Diu una dita popular al meu poble que “els diners per on passen taquen” i que és molt fàcil corrompre’s quan hi tens poder, i que corruptes en la política, malauradament, hi ha hagut sempre, d’un color o d’un altre, i que cada dia que passa, sembla més i més difícil mantenir-se en la legalitat, però, senyors una cosa són els polítics corruptes i una altra la corrupció en la política. Als primers cal treure’ls fora, per això hauria de servir la justícia, i la corrupció en la política no hauria de tenir cabuda a cap lloc d’altaveu públic.

Fer ús d’un recurs de l’estat com és la tribuna del Congrés dels Diputats, per una persona elegida pel poble, amb una clara i única actuació intencional,  atacar persones o grups, des del govern o des de l’oposició, és fer un mal ús d’aquest recurs, és aprofitar-se’n d’un moment o circumstància, no per fer millores, si més no per lluir-se i al mateix moment tractar d’enfonsar aquell a qui, considere des del primer dia contrincant. Hi ha una dita castellana que ve com anell al dit “al enemigo, ni agua”.

És veritat que qualsevol cosa de qualsevol temàtica que el govern propose, a l’oposició sempre li sembla malament, gens encertat, i que quan ells pugen a la tribuna sempre en tot el que diuen i afirmen han de tenir raó. També, per descomptat a l’inrevés, qualsevol cosa que es propose des de l’oposició el govern ho descarta. En quatre anys de legislatura ni els uns ni els altres han estat capaços de reconéixer les errades pròpies ni els encerts dels altres, i així, el poble, els que els hem votat, els qui els hem posat allà, veient l’espectacle que donen ens trobem com deia al títol del comentari, decebuts i desencantats, fent-se cada dia més difícil creure en els polítics, que no en la política que desenvolupada amb l’ideal de millora del benestar del poble, sempre permet avançar.

Aquesta situació que vivim en les darreres setmanes, aquesta apropiació del poder públic que sembla tenim emprada per finalitats privades, em produeix desconfiança; els polítics actuals del nostre país, amb les seues actuacions, ni ens respecten, ni ens protegeixen, ni ens garanteixen el gaudi dels drets humans, ni promouen noves lleis més justes; només passen els dies criticant-se i traient-se els draps bruts. Ja hi ha prou senyores i senyors, facen una aturada, un canvi i preocupen-se per millorar el país i no per tirar-se els trastos.

No siguen hipòcrites, actuen per allò que se’ls ha votat, per ser persones que han de treballar pel bé comú i no pel seu propi benefici, per això ja cobren i no poc. La seua manera d’actuar deteriora la credibilitat en les institucions generant un escenari en el que els ciutadans, cada vegada més, ens qüestionem la seua legitimitat per representar-nos i ens fa caure en una pèrdua de confiança en les seues persones, dubtant si seran capaços de portar-nos a un futur millor.

I encara que puguem trobar honroses excepcions, el desànim s’està generalitzant entre els espanyols, perquè ni la dreta ni l’esquerra sembla saben ja connectar amb la ciutadania.

Es pot perdre o guanyar. Però, senyors diputats, importa que el sentit de la responsabilitat i el seny no deixen lloc per a la desil·lusió, produïda per la traïció, els insults i les mentides que cada dia veiem i sentim amb més freqüència eixir de les seues boques. Ja està bé, senyors, ja està bé.

 

Pujar en globus, sí, volar en globus, no!

Diu una famosa màxima, popularment atribuïda al polític i poeta cubà José Martí, que tres són les accions tradicionals, que tothom hauria de fer en aquesta vida, per transcendir i deixar un llegat durador al món: escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill; accions no massa complicades de fer, però si de portar a bon port, ja que el difícil és que el llegisquen (el llibre), que el cuiden (l’arbre) i criar-lo (el fill).

Naturalment, no estem parlant d’accions imprescindibles, hi ha molts exemples d’humans que no han plantat mai cap arbre, no han tingut fills i no han escrit cap llibre, i han assaborit una vida la mar de digna i plaent.

Sovint, a aquests tres llegats, intel·lectual, ecològic i biològic, popularment se li ha afegit una experiència, la de sentir-se surant a l’aire, volar en globus; diuen els qui han tingut l’oportunitat de fer-ho que és tot un privilegi i barreja d’emocions.

No és gens fàcil poder gaudir d’aquesta experiència a Castelló, des de l’aeròdrom del pinar, l’aeroclub Castelló, per difondre la cultura aeronàutica ofereix cursos de pilotatge d’avionetes i ultralleugers, però en poques i contades ocasions, la possibilitat d’enlairar-se amb globus.

Per això va constituir tot un esdeveniment que l’any 2024 celebrant-se el primer festival del vent un dels moments més recordats va ser aquell en què, uns afortunats guanyadors del sorteig efectuat a l’efecte, van poder gaudir de vistes espectaculars de la platja des de les altures. No va ser un viatge en globus tal qual va ser més un bateig, una pujada amb globus aerostàtics captius, elevant-se una vintena de metres sobre el sol. Tota una experiència que va repetir-se l’any 2025, sent més de 1500 les persones que van poder volar?, o caldria dir millor elevar-se, al llarg de les dues jornades de l’esdeveniment.

I arribem a aquest 2026, des de la regidoria de turisme s’anuncia la III edició del festival, amb activitats programades pel primer cap de setmana de juny, amb la gran novetat de l’augment de 5 a 7 del nombre de globus aerostàtics que oferiran, als veïns i visitants,  la possibilitat d’enlairar-se. Cinc globus nacionals, un internacional i un pertanyent a les forces armades espanyoles, eina de màrqueting i comunicació, de propaganda, utilitzada pel Ministeri de Defensa per fomentar el reclutament de nous soldats i mariners. Aeronaus que està previst puguen prestar servei dissabte i diumenge (6 i 7 de juny) a partir de les 19.00 hores encara que "tot depén de la brisa del mar".

Qui no es consola és perquè no vol, hi ha solucions per a tot, i ara, per tercer any, els castellonencs, podrem, això sí, de manera gratuïta, elevar-nos uns metres del sol per l’impuls d’un globus aerostàtic, però ancorat!!! Quina novetat!, recorde com fa ja un bon grapat d’any, Bancaixa, el dilluns de Magdalena, oferia el mateix a la plaça Major. Ara, de viatjar en globus, de fer encara que fos un xicotet recorregut sobrevolant el port, el Grau o el mateix Castelló, d’això res de res, ni pagant!!!

Una altra cosa diferent serà la possibilitat real de fer un xicotet vol en avioneta, però res a veure amb la tranquil·litat i serenor que deu donar, si la climatologia és adient, el viatge en globus. Allò supose serà una altra cosa…

I em sap greu que s’anuncien “viatges amb globus” per 2000 persones, gratuïts als que tothom podrà accedir si passa per la caseta d’informació del festival, al mateix aeròdrom, a partir de les 12 hores del dissabte, tenint com a única condició identificar-se amb el DNI, quan en realitat, si eres d’aquells que, imagine després de fer una llarga cua, els hi corresponga “un tiquet”, el que faran serà, no un viatge, sinó una curta elevació.

Viatjar en globus, senyora regidora de turisme, és una altra cosa diferent, és gaudir del plaer de desplaçar-se per l’aire lentament, segur, de manera divertida i, per les seues especials característiques, exempts de vertigen o qualsevol sensació brusca, i no pujar i baixar, amunt i avall, sense desplaçament horitzontal, com si es tractara d’un ascensor.

Segòvia, Madrid, Toledo, Aranjuez, Mérida, Salamanca, Valladolid… ofereixen vols tancats amb globus per un dia i llocs concrets. També al nostre territori, Elx, Bocairent, Mariola…, ofereixen a partir de 190 euros per persona, diferents alternatives, Castelló no, ni dins el festival ni la resta de l’any. Pujar en globus sí, volar en globus, malauradament no.

Tres

El número 3 ha captivat la humanitat des de temps immemorials. Present a les més antigues cultures, religions i sistemes filosòfics, aquest nombre no només és un valor matemàtic, sinó també un símbol carregat de significats espirituals, esotèrics, psicològics i culturals. Tres són les fases de la lluna (creixent, plena i minvant), les etapes bàsiques de la vida (naixement, maduresa i mort), els colors del semàfor (verd, groc, roig), els principals àpats del dia (desdejuni, dinar, sopar) o tres són els punts necessaris per a formar la figura geomètrica més simple i estable: el triangle.

També tres són els anys que portem de legislatura municipal a Castelló, de govern PP+Vox, i tres les pàgines, 15, 16  i 17, que el diari local MEDITERRANEO va dedicar ahir diumenge a l’alcaldessa senyora Carrasco, perquè fera un repàs a manera de balanç de tot el realitzat en aquests tres anys en què governa, i contara el que “li queda” per fer.

La senyora Carrasco ens recordava a tots els veïns com a realitats palpables la renovació de l’avinguda Ferrandis Salvador, les obres del mercat central, o de la biblioteca del carrer Major, a la vegada que parlava de projectes dels quals, els veïns, estem ja acostumats a sentir i esperar, l’acabament de la ronda de circumval·lació, la reforma de la Pèrgola, el parc de Censal, la transformació de l’entorn de l’estadi de Castàlia o la reforma de la tinença d’alcaldia de Grau.

I amb total naturalitat responia a les preguntes concretes de la periodista en relació a tres actuacions de les quals crec, vist el poc o gens que s’ha avançat, hauria de tenir una mica de vergonya, i que haurien d’haver-li rebaixat la seua eufòria: L’asilo, L’edifici de Borrull i la residència de sotsoficials.

Analitzem la situació real i la resposta de la primera edil.

Un. L'asil: El govern del popular Gimeno va comprar-lo el 2003 per 16,8 milions per a un “Ajuntament del segle XXI”; la socialista Marco va anunciar el 2019 una “Biblioteca Central” i Carrasco, ara, 2026 prioritza altres edificis, afirmant que el problema és el cost desmesurat de la seua obertura, encara que afirma que l'equip actual de govern té idees que està intentant sondejar i desenvolupar, això sí, de cara ja a la següent legislatura... Vaja, vaja.

Dos. L’edifici de Borrull: “Vamos a devolver a la ciudad aquel espacio emblemático” diu l’alcaldessa a l’entrevista, però hui, la realitat, és que pel que correspon a la zona que ha d’ocupar el consistori, planta baixa completa i part de la primera i segona planta, encara no hi ha data prevista del trasllat, de manera que els Serveis Socials del districte Centre de Castelló i els municipals que ara estan en Quatre Cantons, així l'atenció al públic o les regidories d‟Igualtat, Família i Ocupació, com també l’Oficina de la Discapacitat, continuen inamovibles.

Tres. La residència de sotsoficials: Fa més de vint anys, el 2004, el regidor de cultura de l’aleshores equip de govern, el senyor Mulet ja va demanar al Ministeri de Defensa la cessió de l’immoble en desús des del 1995; l’alcalde Alberto Fabra el 2010 va reunir-se amb qui en aquell moment era directora general d’infraestructures del ministeri, senyora Mellés, per insistir en la cessió; novament i amb un nou govern, l’alcaldessa Marco, el 2022, va reprendre les gestions per, en aquella ocasió fer una permuta, de cara a la instal·lació, a les seues dependències, de l'associació de veïns de la zona o perquè fos la seu del programa cultural Hàbitat Artístic; ara Carrasco, en l’entrevista es despenja dient que com és propietat del ministeri, una bona proposta per l’edifici seria fer en aquell lloc, enderrocant el que hi ha, habitatges, pisos, vivendes de protecció pública per a joves, sense mullar-se gens ni mica, qui hauria de fer les vivendes, el ministeri?, l’ajuntament?...

No dubte que la nostra alcaldessa no siga una persona de treball, que es preocupe per la ciutat i el benestar dels veïns, però aquests tres projectes fa massa anys que estan “pegant voltes”, amb diferents governs, d’un color i d’un altre, i que, tem molt que, d’ací a un any en què s’acabe aquesta legislatura, estiguem igual que ara, no hàgem avançat res, per molt que diga i crega que la ciutat està eixint de l’atonia…