Seixanta-tres del seixanta-tres!

El trenta-u d’agost de mil nou-cents seixanta-tres, va fer el seu darrer viatge la mítica i recordada per molts castellonencs “Panderola”, el trenet que connectava el Grau de Castelló amb Almassora, Vila-real, Onda i Borriana; vet per on tot just despús-ahir, van complir-se seixanta-tres anys de la seua desaparició.

Realment, no és del tot certa aquesta darrera afirmació, en realitat “no va desaparéixer”, seria més exacte dir, va deixar de prestar servei, perquè les vies, els talmuds i llits per on va circular, així com les infraestructures de ponts i estacionetes van romandre i, en algun cas encara estan presents, durant molts anys.

És veritat que al llarg d’aquests més de seixanta anys transcorreguts des del seu darrer “xiulit” han estat moltes les ocasions en què, sobretot aquells que no van arribar a veure-la mai recórrer els nostres pobles i termes, han pogut fer-se una idea del que va ser, ja siga a través de les moltes fotografies que hi circulen, com també algun DOCUMENT  cinematogràfic i més d’una encertada publicació, però allò que més impacte causa és, sens dubte, el material ferroviari, que en millor o pitjor estat es conserva i trobem al nostre abast.

Per aquells que van viure la seua darrera època, veïns de més de 63 anys, la “Panderola” és record de viatge a la platja a l’estiu, als bous i les fires dels pobles en festes, i descarrilaments i colpidores tragèdies; per aquells menors de 63 anys és vestigi d’un Castelló que mai més tornarà.

Per uns i pels altres, per tots, allò que s’obri camí des del passat és, sens dubte, la possibilitat de veure les màquines i els vagons que encara es conserven, en algun cas a Castelló o als pobles per on va arribar a circular i, en altres “dormint el somni del passat” en algun magatzem o en terres més llunyanes.

No sé en realitat ni quantes màquines degueren arribar a funcionar i menys encara el nombre de vagons de passatgers i mercaderies que hi degueren circular per les vies en els 75 anys de la seua existència, però acabe de llegir que “L'Associació d'Amics del Ferrocarril de Castelló reclama la declaració de Bé d'Interès Cultural per als vestigis conservats d'aquest històric tren i exigeixen protegir els pocs vagons que resten d'aquest transport mític”.

Crec, sincerament, que és una bona, justa i mítica reivindicació; però, què queda? I més encara que pot arribar a recuperar-se?

Sabem que la màquina número 1, rehabilitada, amb un furgó, està al Grau al parc que pren el nom del mític trenet; que un vagó de viatgers recuperat i restaurat està a la cotxera de la Diputació esperant una possible ubicació en un lloc públic que no arriba; que les màquines 3 i 5 es troben a Vila-real i Borriana en un estat de conservació prou millorable i que els números 6 i 7 van ser les que van tenir millor sort, ja que sobretot la 7, després del tancament de la línia va ser traslladada a Girona, on va circular durant un temps en el trajecte Girona-Sant Feliu de Guíxols i després va ser restaurada i exposada a Fornells de la Selva, sent declarada per la Generalitat de Catalunya com a BIC. I la 2? I la 4? I els múltiples i variats vagons? He llegit que un vagó està a Manises, però no sé res més…

Ja fa més d’un any que l’Associació d’Amics del Ferrocarril de Castelló va sol·licitar a la Generalitat Valenciana la declaració de BIC per a les composicions del Grau i Vila-real, i la locomotora de Borriana, petició que encara no ha rebut resposta. També van demanar a l'Ajuntament de Castelló que declarara Bé de Rellevància Cultural el comboi del Grau per garantir-ne la conservació, però crec que tampoc hi ha hagut resposta…

I entre tanta espera una notícia esperançadora, la posada en marxa de l’itinerari-visita guiada, audioguia, guia en paper o digital que, amb iniciativa conjunta de l'àrea de Cultura de l'Ajuntament de Castelló i l'UJI s’ha posat a l’abast de veïns i forasters. Ací, 63 anys després del darrer viatge us deixe L'ENLLAÇ per si us ve de gust, mentre esperem una més eficient posada en valor del material,  per anar fent boca.

S’acaba agost i amb ell l’estiu…

 

Sí, però no, veritat a mitges. És veritat que per facilitar l’estudi i comparació de dades, principalment de temperatura i pluja, els meteoròlegs agrupen els mesos de juny, juliol i agost en allò que anomenen estiu climatològic i, per tant, aquest s’inicia l’1 de juny i acaba tot just hui 31 d’agost; però, també hi ha un estiu astronòmic, que comença amb el solstici d’estiu, aquell moment en què la Terra assoleix el punt de l’òrbita on el Sol presenta la seua màxima declinació, que a casa nostra sol “caure” entre el 20 i el 22 de juny, i acaba amb l’arribada de l’equinosi de tardor, aproximadament uns 93 dies després; en aquest 2026 el 23 de setembre a les dues de la matinada, dia en què tindrem 12 hores i 7 minuts de llum solar, i que no s’ha de confondre amb l’equilux, que arribarà dos dies després, quan el dia tindrà la mateixa durada exacta de llum i de foscor.

Per allò del canvi climàtic en què ens movem, sembla que la fi de l’estiu climatològic hui o astronòmic d’ací a 23 dies, no serà garantia de la fi de la calor. Diuen a la tele que farà calor fins i tot per Nadal.

Tot i això, un fet és més que evident a les nostres costes i pobles de l’interior, els turistes ja han marxat i els estiuejants del país es preparen per a tornar a casa; el motiu principal és que “les escoles” aquest any comencen més prompte i cal preparar-ho i enllestir-ho tot.

Tornem a la rutina, i en crida l’atenció aquella notícia que, entre correguda i correguda de bous que la televisió valenciana ha fet seues aquest estiu, apareix hui mateix als noticiaris: “Els joves valencians ja no volen ser arquitectes, metges, enginyers o advocats com abans, ara volen ser influencers”, tenir milers de seguidors en xarxes socials.

On hem arribat? És veritat que hi va haver uns anys, també ara possiblement continue, en què sobretot els xiquets i, malauradament també alguns dels seus pares, volen que siguen futbolistes, que arriben a ser un Messi, Pedri, Gabi, Oyazabal o Yamal, i no dubten en dedicar hores i hores a entrenar.

Però clar, és que arribar a ser famós sense a penes esforç, a través de vegades de només una publicació, un vídeo, un meme o un acudit, és més que seguerós, arribant-se a l’extrem de competir en un rànquing de popularitat en funció dels seguidors aconseguits, des de “desconegut” si no arriba als deu mil seguidors fins a “celebritat” si supera el milió. En mig els nivells de conegut, famós i influèncer.

Però, on estem? No serà que la calor d’aquest estiu ens ha alterat a tots una mica? A mi, serà per l’edat, en sentir allò “del final del verano”, siga climatològic o l’altre, em porta al record la romàntica lletra de la cançó que el Duo Dinámico, Manolo de la Calva i Ramón Arcusa, van crear i presentar tot just hui fa 53 anys, un trenta-u d’agost de 1963, que, convertida en èxit, ha passat a ser un clàssic del segle XX, que posicionant-se en el primer lloc de vendes, ens recorda aquells xicots que amb les seues armilles roges i un balanceig convuls i pacífic canten a un hipotètic amor conegut durant les vacances estivals que és acomiadat sense saber si hi haurà alguna vegada el retrobament. “El final del verano llegó / Y tú partirás / Yo no sé hasta cuando / Este amor, recordarás…”

I si de cançons parlem, dues han estat per mi, i supose que per molts de vosaltres, les que, podem dir, han estat i són les més escoltades aquest estiu que acaba. D’una banda, "Dai Dai" “cançó oficial de la Copa Mundial de la FIFA 2026, interpretada per la cantant colombiana Shakira i l'artista nigerià Burna Boy i d’altra "Despierto amándote" de Miranda, la banda argentina composta per Ale Sergi i Juliana Gattas, convertida en la sintonia oficial de la Volta ciclista a Espanya 2026.

Un estiu que se’n va, un estiu tranquil i sota aquesta tranquil·litat un estiu amb coses importants, subtils però importants. Però sobretot amb unes infinites ganes de continuar vivint i de continuar dient la meua en els pròxims dies, setmanes i mesos… (Casualitat però aquest és el comentari 100 dels publicats en 2026)

Sterrato…

M’agrada el ciclisme, gaudisc veient per televisió les transmissions de les etapes del Giro, Tour o de la Vuelta; de jove, tot i que sense arribar a ser competitiu, vaig recórrer amb alguns amics i companys d’afició, molts llocs del territori espanyol aprofitant algunes setmanes de les vacances d’estiu; era una bona i bonica manera de conéixer paisatges i indrets perquè la nostra finalitat mai va ser competitiva; pedalejàvem sense pressa, assaborint tot allò que la natura ens ficava al nostre abast cada dia.

Naturalment, hi havia dies i recorreguts molt fàcils al costat d’altres que requerien un esforç més gran, però quasi sempre, tot I que evitàvem les vies principals i més transitades, per allò del perill del trànsit, en poques ocasions transitàvem per pistes i senders. És veritat que, en aquells temps, el furor per la bici de muntanya no era el que és en l’actualitat, tot i que com “ho portàvem tot al damunt” les nostres bicicletes no eren de les conegudes com “de carrera”, més ben dit, i ara des de la distància temporal, diríem eren de “carretera”, tampoc tan sofisticades com les actuals “de muntanya” i, per descomptat “sense motoret”; d’aquest complement ni tan sols es parlava i menys encara ens imaginàvem que algun dia podria acoblar-se a “bicis”.

El pas dels anys va fer que aquelles eixides s’acabaren, però l’afició sempre ha estat ací i l’admiració pels professionals del ciclisme no només s’ha mantingut, diria que ha augmentat.

Per això, com deia a l’inici, passe moltes hores davant el televisor quan se’m fica al meu abast el seguiment de la volta a Catalunya, al País Basc, Burgos, Giro, Tour o Vuelta, admirant l’esforç dels Pogacar, Evenepoel, Vingegaard, Van Aert, Roglic, Pedersen, Ayuso o Mas.

També m’agrada conéixer els perfils i diferents itineraris de cada etapa, com també escoltar els comentaris que Carlos de Andrés i Pedro Delgado fan al llarg de les transmissions; hores i hores en què sempre se n’aprén alguna cosa.

En aquesta edició de la “Vuelta a España” que ahir i hui recorre les carreteres de la nostra província, entre altres coses em crida l’atenció i molt, les vegades en què tant Andrés com Delgado fan referència a un tram especial, importantíssim, que en l’etapa d’ahir van haver d’afrontar els ciclistes, la pujada al Bartolo des de Benicàssim, i sobretot el tram de pista de terra que partint del Pla de Muletes portava a coronar el cim.

I més encara les vegades en què per referir-se a aquests aproximadament dos quilòmetres del recorregut empraven una curiosa paraula: Sterrato. Un terme que procedeix de l’italià i que en l’argot ciclista es refereix a algun tram sense asfaltar de terra o graveta i en què els ciclistes han de travessar, resultant més que complicat mantenir la velocitat o podent derivar en atacs, en general, fet que dona un major al·licient a la carrera.

De fet, sense saber que s’anomenava sterrato, sabia les grans voltes del ciclisme professional l’inclouen ocasionalment com a alternativa per fer més atractives les etapes, més enllà de la contrarellotge, els finals dalt de muntanya o la solució a l'esprint.

Ahir vam poder veure-ho, una bici de carretera no està pensada ni preparada per a patir vibracions constantment ni cops d'aquest tipus. L'asfalt i la grava són dos terrenys diferents. Vam poder comprovar “en directe” com els ciclistes, damunt les caríssimes bicicletes de carretera que empraven, perdien adherència i tracció, obligant-los a prendre les corbes més a poc a poc del normal, sense posar-se drets a les costes més pronunciades, perquè sabien que, en cas de fer-ho, la roda dels darrere els patinaria, i com a les estratègies d’equip els hi substituïa per moments, la força i resistència dels autèntics herois, els ciclistes, i per damunt de tots ells, fent una gran demostració, Pogacar i Mas.

El sterrato de la pujada al Bartolo serà recordat pels aficionats al ciclisme com la gran novetat de la Vuelta; la paraula passarà a ser familiar entre el veïnat de Castelló. Pugem al Bartolo? Per on? Per la pista asfaltada del convent, per la senda o per l’sterrato?...

Estimacions

Al càlcul o judici aproximat sobre el valor, la quantitat, la mida o la durada d'alguna cosa quan no es compta amb una dada exacta se l’anomena estimació. Es basa en l'experiència, mostres prèvies o la informació disponible; es tracta d’un valor que és utilitzable per a algun propòsit. En fer una estimació, tot i que els resultats obtinguts poden ser prou precisos, també és probable que siguen inexactes.

L’Institut de Salut Carles III, organisme autònom públic creat fa 40 anys per a donar suport científic i tècnic al sistema nacional de salut a través del sistema de monitorització conegut com a MOMO, realitza una estimació de la mortalitat diària, calculant l’excés o la manca de defuncions diàries en comparació amb allò que, d’acord amb les dades històriques, amb una mitjana dels deu darrers anys, hauria de ser considerat normal, detectant i alertant quan es produeix alguna variació estranya per qualsevol causa.

Tot i que no compta amb certificats mèdics que diguen "mort per cop de calor", sinó que utilitza models estadístics per estimar quantes morts addicionals ocorren per culpa del clima o altres esdeveniments, en aquests darrers dies, estan fent-se publiques unes dades més que preocupants; ho llegia hui mateix: “España ha superado ya las 5.000 muertes atribuibles a causas relacionadas con el calor extremo durante este verano. Entre el 15 de mayo de 2026 y el 24 de agosto de 2026, 5.030 personas fallecieron por causas atribuibles a las altas temperaturas”, constituint tot un rècord convertint-se en l’estiu més tràgic de tota la història.

Són estimacions sí, però fonamentades, dades que fan por, més encara si pensem que a la nostra província, en aquest període han estat, segons MOMO, 111 les morts atribuïbles a altes temperatures, balanç que puja fins als 125 si comptabilitzem des de l’inici de l’any.

Per franges d’edat l’estimació reflecteix que les persones grans, especialment a partir dels 75 anys, representen el col·lectiu més vulnerable, ja que concentren la gran majoria de les morts vinculades a l'excés de temperatura. 70 víctimes tenien més de 85 anys, més de la meitat del total.

Acabem de superar la setmana 34 de l’any, que ha abastat del 17 al 23 d'agost, on 668 persones a tota Espanya sembla han perdut la vida per altes temperatures, 96 a la Comunitat Valenciana i en concret 31 a la nostra província.

No sé si hi ha estimacions de possibles defuncions per calor a la capital, però de segur que, malauradament, seran la majoria de les 111 comptabilitzades. Si fem cas a l’anunci de la iniciativa pionera que a nivell municipal sembla va aprovar-se en el ple del passat juliol de la instal·lació d’una xarxa d’oasis climàtics, 36, en recintes tancats o a l’aire lliure repartits per tota la ciutat i l’ampliació de la xarxa de fonts públiques d'aigua refrigerada i filtrada amb la incorporació de cinc nous punts distribuïts per la ciutat, tot per combatre les diferents onades de calor i protegir la ciutadania, el veïnat, de les altes temperatures, sembla que els resultats obtinguts no siguen massa bons.

És veritat, no tinc per què dubtar-ho, no són estimacions, que, segons acaba de publicar l’ajuntament les fonts refrigerades han subministrat uns 12.600 litres d’aigua freda des del juny, una quantitat equivalent a l'ompliment de 25.200 ampolles de mig litre, i que, de la mateixa manera que seran moltes, tampoc tinc per què dubtar-ho, les persones que es beneficiaran diàriament dels oasis climàtics, més d’un centenar de morts per la calor a la ciutat, són molts morts, massa.

D’acord que l’estiu és excepcional quant a temperatures, que hem superat ja fins a quatre onades de calor, però a mesura que els episodis de calor extrema es tornen més freqüents i intensos han de ser més les mesures que s’adopten a escala municipal per prevenir, reduir i respondre als impactes de les altes temperatures. 125 morts són una xifra més que esgarrifosa…

Temps d’olives…

Açò de ser llaurador aficionat fa que, sense massa passió ni afició, ara plante tomates, després alls, bajoques o cebes, en un trosset que, herència familiar em resistisc a abandonar. És veritat que “si ho has de donar tot a fer”, mantenir uns xicotets horts en producció no és rendible, a dures penes es cobreixen les despeses que el manteniment ocasiona, però, que li anem a fer, el record i l’enyor poden més.

Tot i això, intente diversificar i a hores d’ara mantinc un xicotet hortet de clemenules i un d’arrufatines, una varietat d’aquelles que per allò de ser un poc més primerenques, sembla poden tenir una més fàcil eixida comercial. Pel mig, entre els diferents fraus, algun arbre fruiter, alguna perera que mai ha fet peres, algun nisprer, anouer i alvocat i una dotzena mal contat d’arbres de les que per molts, per mi també, són les millors taronges que existeixen al mercat, navelate.

També, fa uns pocs anys, en una xicoteta parcel·la on per molt de temps, l’avi primer i el pare després, van cultivar oroval, en fer-se vells els arbres vam decidir substituir-los per oliveres, i així, com a mal menor, tindríem oli per a casa; dit i fet.

Els arbres han començat a produir, la varietat plantada va ser arbequina, la seua collita ací al terme de Castelló sol fer-se a les darreries de l’octubre o primers de novembre. De la mateixa manera que enmig dels tarongers mantinc uns testimonials fruiters i en un lateral faig alguna cosa de verdura, també al costat d’aquelles arbequines vaig plantar uns arbres de la varietat autòctona borriolenca, olives que més que per a oli,  les dedique per al consum de taula.

La seua recol·lecció ve més prompte que l’arbequina, de fet, ara a la fi del mes d’agost ja es cullen per preparar-les per al consum de taula; no estan madures, però estan en el moment ideal per ser preparades “per a durar tot l’any”. Tal vegada si en lloc de tenir tres arbres, tots foren d’aquesta varietat caldria esperar per a collir-les més endavant, la qual cosa, sens dubte, milloraria el gust i el rendiment de l’oli.

Però, com deia, pel consum de taula, ara és el seu moment. Es preparen de manera ràpida i com s’ha fet a casa tota la vida, trencades o partides i senceres, macerades amb saborija i timonet. La diferència fonamental a l’hora de trencar-les o envasar-les senceres només afecta el procés d’amargor; si les “piques” perden la fortor amb més rapidesa, si les deixes senceres el procés és més lent, però solen tenir una textura més ferma i mantenir-se “dures” per més temps.

L’olivera i el seu fruit l’oliva em dona més satisfacció que la taronja. Tot i necessitar atenció aquesta és menor que en el cas dels cítrics i, l’oli que consumim a casa tenim la satisfacció de poder dir que “és de les nostres oliveres”.

I que dir de la verdura? Això són paraules majors; necessita més cura i atenció a més a més de saber de plagues, tractaments, moments i dedicació. Jo mai m’he lluït en res que he plantat i, sempre he tingut una lluita continua on he eixit perdedor entre els caragols i “la brossa”; per no dir mentida, allò que m’ha donat alguna alegria han estat les carabasseres, una planta resistent que amb poca cura produïx prou per “fer arròs a casa” al llarg del cor de l’hivern. De les tomates, pebreres, bajoques i bajocons, millor no parlar…

Però tornem a les olives, sembla que són molt valorades i per “encertar” la seua conservació el truc està en l’aigua, com més pura millor, i el punt de la sal. En relació amb aquesta, per saber si la mesura és la correcta, tradicionalment s’ha emprat l’anomenada “prova de l’ou”, consistent en posar un ou a l’aigua que hem d’emprar i anar afegint sal fins que l’ou sure.

I una darrera consideració, a Borriol he sentit dir que si a “les trencades” vols que la molla es desenganxe de l’os, cal picar-les en lluna plena. Jo, aquesta campanya, ja les tinc enllestides. En poques setmanes, esmorzar, dinar i sopar seran acompanyats amb olives.