Sembla que va ser ahir…

Des que vaig començar a treballar, d’açò fa quasi cinquanta anys, i encara ara quan ja estic jubilat, per la meua condició de funcionari, vaig haver d’integrar-me en el règim especial de la seguretat social MUFACE, la Mutualitat General de Funcionàries i Funcionaris Civils de l'Estat, administració sanitària creada per garantir dins el sistema nacional de salut, l’accessibilitat, mobilitat, qualitat i seguretat dels serveis sanitaris pels funcionaris públics.

Per complir aquesta funció, MUFACE des de la seua creació va començar a treballar amb una pluralitat d'actors, públics i privats, que són els prestadors del servei als mutualistes; ja siga a través del conveni vigent amb l'INSS, o concerts amb asseguradores privades com Centre Mèdic Teknon, Grup Quirón Salud o Grupo Vithas els mutualistes podem triar qui ens ha de prestar, en cas de necessitat, l'assistència sanitària.

Al llarg d’aquests anys de relació amb la Mutualitat, i com jo soc persona que, en matèria sanitària no m’agraden els canvis, des del moment de la meua incorporació al sistema, vaig triar com a entitat asseguradora ASISA, havent tingut la immensa sort de no haver hagut d’emprar els serveis sanitaris més que en contades ocasions i mai per malaltia greu o accident laboral.

La companyia m’ha permés tenir sempre el mateix metge de capçalera i la possibilitat de consulta al seu gabinet personal, sense necessitat de desplaçament a cap hospital o centre de salut. En les poques ocasions en què he necessitat alguna anàlisi, radiografia, ecografia, o visita per un especialista, podologia o traumatologia i poca cosa més, he estat derivat a l’hospital de referència d’Asisa a Castelló.

Un hospital privat, un servei de salut que formant part inicialment del grup NISA, Nuevas Inversiones en Servicios S.A., integrant una primera societat clínica creada al 1967 per un grup de metges valencians, la clínica Virgen del Consuelo, que tal dia com hui, un 21 d’octubre del 2003, inaugura el primer centre hospitalari privat a Castelló, el Rei Don Jaime, centre que a partir del gener del 2017 passa a ser Hospital Vithas, en comprar, aquell nou grup hospitalari, el 100% de Nisa.

23 anys han passat des que l’aleshores conseller de Sanitat, el senyor Vicent Rambla, va inaugurar l’hospital. Un edifici amb més de 22.000 metres quadrats i set plantes, amb més d’un centenar de llits i 13 quiròfans, amb un cost superior als 24 milions d’euros.

Nisa va començar a treballar amb ASISA i, com a soci, a donar-me cobertura, al costat de mes de 60.000 persones de tota la província, pertanyents a diferents companyies privades d’assegurança. Vaig tardar encara uns anys a tenir necessitat d’emprar les seues instal·lacions, quan ja pertanyia a Vithas, per unes consultes de metges especialistes.

Darrerament, i per allò que l’edat no perdona, en fer-me gran, he freqüentat més l’hospital; és veritat que per accions menors. Gràcies a Déu mai he hagut d’estar ingressat. El tracte de tot el personal sempre ha estat exquisit, tot i que sempre he tingut el dubte de si els especialistes als quals he acudit, formen part de “la plantilla mèdica” de l’hospital o, simplement empren les seues instal·lacions “per passar consulta”.

Conec de prop, per circumstàncies familiars, diferents serveis de la Seguretat Social, i la diferencia entre l’assistència pública i privada és més que aclaparadora. Res a veure l’hospital general universitari amb l’hospital Vithas Rei en Jaume, i no em referisc al tracte mèdic que, en un cas i l’altre sempre ha estat exquisit, però no així el tracte personal, la familiaritat, proximitat o puntualitat. La sanitat pública necessita una gran inversió en tots els aspectes, mentrestant la privada seguirà sent la gran beneficiada.

La sanitat pública a Castelló assegura un accés universal i equitatiu, però enfronta desafiaments com les llistes d’espera i en més d’un cas l’escassetat de recursos. D'altra banda, la sanitat privada ofereix rapidesa i tecnologia, però amb accés limitat, prioritzant en massa ocasions la rendibilitat sobre la necessitat. Tot i això, l’hospital Vithas Castelló hui compleix 23 anys. Per molts anys!

De franc.

De gorra, sense pagar, debades, gratuïtament, lliure, exempt..., són formes, paraules o expressions que emprem en la nostra llengua i de manera col·loquial quan volem expressar que alguna cosa és de franc, és o continua sent gratis, que es pot obtindré sense pagar diners.

No és fàcil en una societat actual, en què prima l’economia del guany, trobar coses de franc. Tanmateix, i des de fa un bon grapat d’anys no és massa difícil, sobretot a les grans ciutats, trobar llocs o espais on d’una forma divertida i sense cost podem aconseguir llibres, i mitjançant l’intercanvi,  donar una nova vida als llibres que a casa ja no en són d’utilitat, a la vegada que puc aconseguir-ne altres que poden ser-me útils, ajudant a fomentar la lectura.

No em referisc al BookCrossing, mètode per compartir els nostres llibres usats que consisteix a deixar-los en llocs públics perquè siguen recollits per altres lectors, que després faran el mateix, ni tampoc a aquella iniciativa, cada dia més estesa als pobles, en què mitjançant unes casetes ubicades generalment en una zona d’esbarjo habilitades pels mateixos ajuntaments,  cas de l’Alcora o Benicàssim sense anar més lluny, de les que ja vaig fer-me ressò en aquest mateix blog el passat 26 de juliol, faciliten que  qualsevol persona puga deixar un llibre que ja ha llegit i emportar-se'n un altre, creant un cicle d'intercanvi continu de lectures.

Hui voldria parlar d’una tercera iniciativa complementària a aquelles dues, i que fa ja uns quants mesos funciona a Castelló: l’intercanvi gratuït de llibres a les portes d’un quiosc.

El quiosc Santa Àgueda situat a un baix del carrer Alacant de la nostra ciutat, és un espai d’aquells que no criden massa l’atenció. De lluny, per la seua aparença externa, sembla un simple quiosc de premsa, un més dels pocs que encara trobem a la ciutat, però si ens acostem i parem atenció una mica més, veurem que és prou diferent.

A més a més de mantenir al despatx, en aquest cas a un euro, el bescanvi de llibres, amb la tradicional fórmula del “dona’m i pren”, ja el meu oncle ho feia fa un bon grapat d’anys amb les novel·les de l’oest de Marcial Lafuente Estefania, ofereix també la possibilitat de “donar” llibres, ficant-los de manera gratuïta a l’abast de qui vulga agafar-los, fomentant així la lectura en paper.

Aquest mateix matí en passar per la porta m’he parat per veure que s’hi trobava en el seu menut aparador exterior, sota el rètol “soy gratis” He d’assenyalar que no hi havia en aquell moment més que quatre o cinc llibres a l’abast, però encara així, resultaven temptadors; entre ells diferents guies de viatge d’Aragó, La Rioja i Múrcia, llibres més que útils per aquells encuriosits pel patrimoni o que preparen un viatge per aquelles terres. Llibres que m’han sorprés pel seu bon estat de conservació i sobretot per ser totalment de franc. Només calia estirar el braç i agafar-los.

No conec personalment la que crec, per les ressenyes trobades a l’internet, és la propietària del quiosc, però si he de fer cas a aquelles, es tracta d’una persona que a més a més de guanyar-se un jornal mitjançant la venda de diaris, revistes, llaminadures o loteries, manté un tracte exquisit i excel·lent amb els clients i, de segur, serà també una assídua lectora.

Un quiosc que amb aquest projecte dels llibres de franc, dona al barri un toc diferent, amb un cert retorn a l’era pre-internet, i que amb talent, feina, un somriure a la cara, tradició i innovació, de segur aconsegueix no només clients fixos, si més no també, que la gent el conega, que s’acoste, que fins i tot els més tímids passen per la porta diverses vegades fins que, un dia, finalment, deixen un llibre i se n’emporten un altre.

Al marge de culturitzar clientela i barri, amb aquesta iniciativa s’aconsegueix una bona causa, reciclar. A més si algú va a veure què hi ha igual s'emporta una altra cosa. Una bona iniciativa on tots surten guanyant. Algú més s’anima posar-la en pràctica? Existiran altres llocs a la ciutat amb la mateixa finalitat? Jo ho desconec...

 

Festival Origen?

Amb la paraula origen s'al·ludeix al començament, a l'arrel, al principi a la font o causa, on alguna cosa té inici. Sense anar més lluny, en aquestes setmanes tenim al menador el document que el 1251 va donar pas a l’origen de la ciutat, el Privilegi del Trasllat.

D’altra banda, un festival és un esdeveniment generalment celebrat per una comunitat, de durada limitada, que habitualment s'exhibeix a diversos espais i que gira sobre algun aspecte característic d'aquella comunitat local, de la seua tradició o de la seua cultura.

D’acord amb aquestes premisses, sembla una mica estrany i curiós que, novament a l’esdeveniment festiu que va tenir lloc la vesprada del passat dissabte 17 al Parc de Ribalta, una jornada de concerts gratuïts que va reunir diferents propostes musicals, des del flamenc i la rumba fins a les fusions amb sons electrònics, des de la regidoria de turisme del nostre ajuntament, es publicitara i s’impulsara amb el sonor nom de “Festival Origen”.

Que des de turisme del nostre ajuntament s’impulsen iniciatives per ampliar l’oferta turística i es dinamitzen amb diferents propostes musicals aquests mesos de la tardor, està molt bé, al cap i a la fi aquesta proposta de presentar música en directe ja funciona des de fa uns quants anys. Només cal acudir a les hemeroteques per comprovar com Kiki Morente, Guadiana, Israel Fernández o Pitingo, cantadors gitanos espanyols de flamenc, han passat pel Ribalta en els darrers anys.

Allò que ha estat un èxit, any rere any, calia repetir-ho i, novament, pel passat dissabte va planificar-se una nova programació musical, que no un festival i menys encara d’arrel castellonenca, relacionat amb els nostres orígens i tradicions.

Allò van ser unes hores de música en directe en aquesta ocasió amb la presència estel·lar d'Antonio Carmona, conegut per la seua trajectòria al capdavant del grup Ketama i  referent de la fusió del flamenc amb altres estils musicals i i una sèrie d'artistes i cantants que van conformar un espectacle de tribut a altres artistes i bandes fonamentals del pop-rock i la rumba urbana espanyola dels anys 2000.

No dubte senyora Miralles regidora de turisme que l’esdeveniment, després de mitja dotzena d’edicions, amb tots els seus formats, tornara a ser, per uns pocs o molts castellonencs i algun visitant, una experiència inoblidable i que els assistents visqueren una infinitat d’emocions, però això no vol dir que el nom Festival Origen, que va arrossegant-se des dels seus inicis, per les raons abans exposades, fora el més encertat.

No sé d’on va eixir la idea inicial i el nom per aquest acte, si del govern municipal anterior, de la mateixa regidoria de turisme actual o del senyor Ferrando representant-portaveu de l’empresa Somni i Temps Produccions SL amb seu a Nules responsable de l’organització, però res te a veure les propostes musicals desenvolupades amb la cultura tradicional castellonenca, amb els nostres orígens.

Impulsar activitats que permeten gaudir dels parcs i jardins de Castelló d'una manera diferent, apropant-los encara més a la ciutadania, és tot un encert. Fer-ho amb músiques i espectacles flamencs, no sé si és el més encertat, però nomenar a aquelles actuacions Festival Origen, a parer meu és del tot desencertat.

Vostés s’imaginen per un moment una celebració semblant a la plaça d’Espanya de Sevilla, amb cant d’estil, albades o un ball perdut, amb actuacions del grup El Millars o músiques de dolçaina i tabalet, amb el nom de “Festival Origen”? Com s’ho prendrien els andalusos? Doncs, això…

Estic d’acord amb les declaracions de la senyora Miralles quan diu que “volem una ciutat viva, amb activitat durant tot l'any i amb una oferta cultural capaç d'atreure públics diferents”, estic d’acord amb la celebració d’esdeveniments com aquest en què es fomenten altre tipus de músiques, però no, senyora regidora, el nom no és encertat i vosté és qui té la potestat de canviar-lo.

Avui és Sant Lluc!

Malgrat que el Privilegi del Trasllat, que aquestes setmanes tenim entre nosaltres, signat pel rei Jaume I el 6 dels idus de setembre de 1251, data que reduïda al calendari  vigent equival al dia 8 del mateix mes i any, permet el trasllat des de l’emplaçament originari de la ciutat a la Plana, al lloc considerat més apropiat, el cronista  Josep Llorens de Clavell, situa l'execució de l'autoritzat trasllat durant la Quaresma immediata de l'any següent de 1252.

Hauran de passar encara 17 anys perquè el mateix “rei conqueridor” el  9 de maig de 1269  atorgara a la ciutat un permís per a la celebració d'una fira que, tot just havia de començar huit dies abans de Sant Lluc, mostra inequívoca de l'activa vida mercantil que a Castelló ja hi havia.

Crida l’atenció no el fet d’atorgar a la ciutat una fira, sinó la data en què aquella havia de celebrar-se, a partir del 10 d’octubre de cada any, que no tenia res a veure amb dates fins aquell moment importants, cas de l’atorgament de la primera carta pobla, 8 de març de 1239, o el privilegi del trasllat de 8 de setembre de 1251.

10 d’octubre, tot just “huit dies abans de sant Lluc”. Hi hauria una relació històrica entre Sant Lluc i el rei Jaume?, i de ser així quin seria el motiu? Possiblement, algun historiador podrà donar resposta a aquestes qüestions, però el fet fou que aquest privilegi de celebrar fira va romandre per molts anys, modificant-se la seua durada primer sempre dins el mes d'octubre, després i a partir de les darreries del XVIII, al voltant de l'1 de novembre, festivitat de Tots Sants.

I no va ser només Castelló la ciutat a la qual Jaume I va lligar a la festivitat de Sant Lluc en una fira, sabem que el mateix rei i molts dels seus cavallers empraven aquesta data com a referència clau, límit per a prendre possessió de cases i propietats després de la conquesta i pel control de terres, o com l’antic gremi de mestres fusters de València impulsat per Jaume I, va adoptar Sant Lluc com a patró protector, i no serà fins a l’any 1497 quan, un altre rei, Ferran “el catòlic” canviarà el patronatge a Sant Josep.

Una fira la de Castelló que va coincidir amb l'època de la recol·lecció de les principals collites; a més dels productes del camp, l'oferta era molt variada en altres articles com els de serralleria, pelleteria o merceria.

Amb el pas del temps la fira va evolucionar i també els costums. Va ser durant molt de temps tradició que els pares i padrins obsequiaren els seus fillols, els "feren fira" perquè es compraren algunes llaminadures.

També va ser pràctica rutinària que en aquests dies es permetera als mestres rebre obsequis de les famílies, melons, codonys, magranes, moniatos, conills, pollastres, ànecs, coloms o arròs i, els mestres, al seu torn, obsequiaren els seus alumnes amb caramels i, en el cas de les monges, a més amb estampes dels sants.

Una festa "escolar" amb assistència a classe, que va perdurar a totes les escoles de Castelló fins a finals dels anys 70 del segle passat, sent els mateixos docents els que la van suprimir, en part per dignificar la seua professió, quan les circumstàncies eren ja molt diferents de les d'un temps passat, en què el magisteri no estava ben retribuït. Tant era així que tan sols uns anys abans, encara es deia allò de “passar més fam que un mestre d'escola”.

De la “festa de Sant Lluc” queda, en els més majors com un record entranyable dels anys escolars, malifetes i permissibilitats que, en qualsevol altre dia del curs, mai haurien estat permeses i moments d’esbarjo molt més llargs que qualsevol altre dia del curs.

De la “fira de Sant Lluc” queda només el record. Hui en parlar de “fira i firants” parlem de Tots Sants i Magdalena, amb atraccions com el cavallets, la “noria”, el balancí, les barques, els cavallets, el carrusel, el tren de la bruixa o les grutes de l'infern, el “látigo” o la tómbola, la música estrident i els llums de colors.

Castelló segle XXI, terra de contrastos, lloc on la història es barreja amb la tradició, on cada carrer, cada família i cada època guarda secrets, i on els costums es renoven sense perdre'n l'essència. Visca sant Lluc!

Desfibril·ladors, els grans desconeguts.

En un món on la prevenció ha anat adquirint, cada cop, més rellevància, la ràpida capacitat de resposta davant d'una emergència s'ha tornat més que important. Cada dia que passa disposar d'equips a casa que ens permeten avaluar certs paràmetres, és més que habitual. El tensiòmetre, dispositiu utilitzat per mesurar la pressió arterial, al costat del termòmetre que proporciona un mesurament precís de la temperatura o el pulsioxímetre, emprat per a mesurar la saturació d'oxigen a la sang, són alguns dels dispositius mèdics de prevenció que tots, des de menuts, aprenem a usar i és fàcil trobar a qualsevol llar.

Al costat d’aquests uns altres, que resultant més que eficaços en algunes situacions concretes en què podem trobar-nos al llarg de la vida, no els donem la importància que mereixen, desconeixent en moltes ocasions com emprar-los, cas del coll ortopèdic, aparell que es col·loca al coll d’un accidentat, amb l'objectiu d'estabilitzar i immobilitzar el segment vertebral cervical per tal d'evitar lesions a la medul·la espinal, l’ambú o dispositiu portàtil de ventilació manual, aquella espècie de bossa autounflable que permet proporcionar ventilació amb pressió positiva a pacients que no respiren o la respiració dels quals resulta insuficient o el que dona peu a aquest comentari el desfibril·lador extern automàtic.

Un aparell que permet tractar una aturada cardiorespiratòria i que en múltiples ocasions permet salvar vides en aconseguir restaurar el ritme cardíac de la persona que acaba de sofrir allò que anomenem una mort sobtada.

Tot i que he sentit en més d’una ocasió que es tracta d’un aparell fàcil de manipular per qualsevol persona i que, cada dia que passa són més els espais fora de l’àmbit sanitari que els fiquen al nostre abast, terminals aeroportuàries, centres comercials, gimnasos, col·legis, clíniques dentals, clubs esportius…, he de confessar, i supose que  molts de vosaltres també, no sabria fer-ne ús en cas de necessitat, tot i haver llegit en moltes ocasions que, un bon i encertat ús, en els dos o tres minuts primers, pot salvar la vida de l’afectat en el 90% dels casos.

Amb motiu de la celebració ahir divendres del dia mundial per a la conscienciació de la Ressuscitació Cardiopulmonar (RCP), de la “parada cardíaca”, va publicar-se que, en el darrer any, a Castelló, els equips mèdics del SAMU van aconseguir que 278 persones foren reanimades amb l’ajuda d’aquells aparells i li pogueren salvar la vida.

És fonamental i bàsic, en primer lloc, saber on es troben aquells aparells i després, naturalment, saber-los emprar. Segons he pogut esbrinar, les instal·lacions esportives del camp de futbol Javier Marquina al Grau, el pavelló Pablo Herrera i el parc Esportiu Gran Via, així com l’estació d’ADIF o el centre comercial de la Salera, les diferents dependències i vehicles municipals o el centre de Penyeta Roja, són ubicacions que disposen d’aquests desfibril·ladors, però allò que és més necessari, estareu d’acord amb mi, és la formació per l’ús, no sent suficient el fet de tenir, per més clar que siga, un manual, unes instruccions.

Quants més ciutadans coneguem les maniobres de reanimació i com emprar aquells aparells més seguretat tindrem. Per aconseguir avançar en aquest camí, s’anuncia que el pròxim dijous dia 22, a la Universitat Jaume I, tindrà lloc una jornada divulgativa, on els diferents professionals del SESCV formaran, la població en general?, els estudiants?, el professorat?, el personal administratiu?..., perquè sàpiguen com identificar quan s'està davant d'una persona que està en parada cardiorespiratòria, com actuar i com fer la reanimació cardiopulmonar bàsica o massatge cardíac.

Considere que accions com aquesta haurien de fer-se abans i més sovint. Al meu raval diem “temps per venir, futur”. De moment jo em compromet i espere, pel bé de tots, que prompte puga assistir a una d’aquestes jornades, o no...