Perdre la identitat…

Uns mesos abans de la pandèmia, una veïna va presentar-me una jove italiana que estava fent, no sé ben bé si un estudi, una tesi o un treball d’investigació de camp, sobre el comerç tradicional d’una ciutat mitjana mediterrània espanyola, Castelló, per fer una anàlisi comparativa amb el comerç tradicional d’una altra ciutat de característiques semblants, però d’Itàlia.

Raffaella, aquella noia, tenia ben clar que allò que donava identitat al comerç local i el diferenciava de l’anomenat popularment com a comerç modern i actual, radicava principalment en el tracte personal i directe. Aquest cara a cara, aquesta relació venedor-comprador en què, en moltes ocasions el temps no conta, i on el consumidor és molt més que un client, on s’arriba, per fidelitat, a tenir un tracte quasi familiar, es manifestava a través dels comerços antics, aquells que passen de pares a fills, mantenint-se fidels als seus orígens, o en aquella manera d’oferir els productes de temporada en l’anomenada venda a la porta, estratègia comercial directa entre el productor i comprador on l’element de relació està en el domicili de l’agricultor, generalment, un baix a peu de carrer, lloc per mostrar i oferir les diferents mercaderies.

Per això tot el treball de la investigadora realitzat al llarg de diferents anys a la nostra ciutat va basar-se en l’entrevista directa, en la recollida d’informació sense intermediaris, donant com a resultat el treball “Memoria, transformación y paisajes relacionales en Castellón de la Plana”, i que supose serà un primer pas que tindrà continuïtat en la ciutat italiana; un mapa digital que, d’una banda, localitza i documenta una trentena de comerços històrics, i d’altra, quasi quaranta punts de venda a la porta, constituint mitjançant la informació detallada, les entrevistes, el material fotogràfic recollit i els diferents VIDEOS elaborats i presentats, una síntesi dels canvis experimentats per la xarxa comercial de Castelló en les darreres dècades. 

Aquesta cartografia digital interactiva i d’accés obert que podeu consultar si us ve de gust "punxant" sobre CARTOGRAFIA ha estat possible gràcies al programa d’ajuda a la investigació de la fundació Davalos-Fletxer i el suport acadèmic de l’Institut Interuniversitari de Geografia de l’UJI, i constitueix un element més per aconseguir que, tot allò que considerem present i futur, no face desaparéixer la vida tradicional, la manera de ser del poble; en definitiva, aconseguir sobretot que no es perga una modalitat tradicional de venda de productes agrícoles, que regulada per normativa autonòmica, es manté malgrat totes les dificultats, com a signe d’identitat castellonera.

El comerç tradicional a les ciutats, també a la nostra, tal com està concebut, cada vegada és més insostenible. Al meu raval de manera pràctica es diu que “El peix gran es menja al menut”, però amb iniciatives com aquesta, es vol demostrar que emprendre i viure comercialment, en l’àmbit familiar, a peu de carrer, és i ha de continuar sent una opció vàlida.

Castelló, com qualsevol altra comunitat, poble o ciutat del món, necessita una identitat cultural, artística, econòmica i social perquè els veïns puguem arrelar el sentiment de pertinença. Aquest conjunt d’elements destacats en l’estudi de Raffaella, ens permet identificar-nos i reconéixer-nos com a unitat diferenciada, ni millor ni pitjor, enfront d’altres llocs i cultures, i això, tot just, és el que cal mantenir i reforçar.

Si oblidem el nostre passat, si perdem els nostres costums, desapareixerà la nostra essència per complet. Resulta curiós que haja estat un equip investigador encapçalat per “una italiana” qui haja pensat en la importància de preservar el comerç tradicional i la venda a la porta, per fer-nos veure de la importància del seu manteniment. Enhorabona, Raffaella, tot un altre encert de l'UJI, gràcies fundació Davalos-Fletxer.

Trenta-cinc més vint-i-cinc… seixanta!

Tal dia com hui, 7 de juny de 1966, va ser dimarts, un dia esplendorós de sol, en què quasi al mateix temps que el cap de l’estat, el general Franco, inaugurava les instal·lacions de la refineria de petrolis de Puerto Llano a Ciudad Real i s’iniciaven les prospeccions petrolieres a la localitat de Valencia de Don Juan, a la província de Lleó, ací, a casa nostra, hui fa 60 anys va inaugurar-se la factoria que “Fertilizantes de Iberia S.A.”, empresa espanyola del sector químic, coneguda popularment com a Fertiberia, va instal·lar al Grau.

Una empresa l'activitat del qual se centrava en l'elaboració de fertilitzants, amoníac i altres productes derivats, en concret àcid nítric, nitrat amònic i adobs complexos i que des del primer fins al seu darrer dia d’activitat, al mes de novembre de 1991, vint-i-cinc anys després, va tenir continus enfrontaments amb el veïnat.

No cal dir que aquella inauguració va ser com diuen al meu raval i encara es recorda, “por todo lo alto”, comptant amb la presència no tan sols de les primeres autoritats locals, alcalde Codina, governadors civil i militar Pérez de Sevilla i Gómez Hortigüela, senyor Ferrer Fons president de la diputació i el bisbe de la diòcesi Pont i Gol; si més no també de dos ministres de Franco desplaçats des de Madrid exclusivament per aquest menester, els senyors López Bravo i García Monçó, titulars respectivament de les carteres d’indústria i comerç que van arribar en avió a les instal·lacions de l’aeròdrom del pinar.

Semblava que aquella inauguració anava a posar fi als nombrosos conflictes originats a conseqüència de l'elecció del lloc idoni per a la instal·lació de la planta, però aviat es va poder apreciar el fum blanquinós que sortia de les seues xemeneies i es transformava en una pols groguenca que es dipositava als voltants de la factoria amb molèsties pel veïnat; a les molèsties per fums, va unir-se les sospites de danys al medi ambient i noves denúncies i manifestacions populars, van obligar a la companyia, Fertiberia primer, Explosivos Riotinto després i Ercros finalment, a incorporar mesures correctores, per pal·liar la perillositat de la indústria que alterava no tan sols la zona del Pinar, sinó també una de les millors platges de les nostres costes castellonenques.

Però els diners són diners, i en moltes ocasions, també en aquesta, van primar sobre la seguretat i la tranquil·litat dels veïns. Huit-cents milions de pessetes de l’època era el capital invertit pel banc de Bilbao i International Development&Investment Co. Ltd. i, naturalment, calia treure-li el màxim rendiment.

Han passat quasi trenta-cinc anys d’aquell final del 1991 en què l’empresa va tancar la factoria iniciant-se el seu desmantellament, i la història dels fums, va traslladar-se que no desaparéixer, ara al polígon del Serrallo, on aquell mateix dia de la inauguració de la Fertiberia, la comitiva va aprofitar per a visitar les avançades obres de construcció de la refineria ESSO.

Són aquests anys, els de la segona part de la dècada dels 1960 de creixement econòmic sostingut, de consumisme explotat sense miraments, en els que el Grau presenta un alt risc d’accidents greus en què intervinguen substàncies perilloses, dipòsits de CAMPSA, Fertiberia, ESSO…

Han passat 60 anys i encara ara, tot i el que s’ha millorat, existeixen dos punts perillosos, un en una banda de 500 metres a banda i banda de les principals carreteres i de la línia de ferrocarril declarats vies de circulació preferent per al transport de substàncies perilloses; l’altra zona es concentra al polígon industrial del Serrallo i el Port per la presència de la indústria petroquímica i la central tèrmica de cicle combinat.

Crec que va ser el 2009 quan va establir-se el primer pla de prevenció, avís i evacuació dels ciutadans residents al voltant del polígon i el port, tot i que la seua disposició va resultar molt controvertida per la falta de preparació de la ciutadania respecte a la forma d'actuar davant d'una emergència, ja que el primer simulacre no es va realitzar fins al 2018 en el marc dels treballs d'actualització del pla que finalment es va aprovar el 2020.

Avui en dia, seixanta anys després de la inauguració de la Fertiberia i trenta-cinc anys després del tancament, la pol·lució de l'aire tot i que de manera puntual continua sent un problema al Grau Castelló, ara per la presència de la indústria petroquímica; la història continua…

 

Sis del sis del vint-i-sis: Un dissabte que és dijous…

Acabe d’arribar de l’alqueria de collir quatre albercocs, quan escolte un alegre vol de les campanes del fadrí. És dissabte, consulte “el taco” del calendari i em diu que hui és el 157è dia de l'any, que en falten 208 per finalitzar l'any, que és primavera a l'hemisferi nord i tardor a l'hemisferi sud, i que entre d’altres l’església celebra sant Norbert.

Pense que, tal vegada aquest “vol” siga per celebrar l’arribada del papa Lleó al nostre país, o per allò de donar visibilitat a l’esdeveniment esportiu més important que s’ha de celebrar aquesta vesprada-nit a Castelló, el partit d’anada del play-off d’ascens a primera divisió del club de futbol de la ciutat, o per què no?, per commemorar el dia mundial del io-io, que vet per on, també, i per recordar el naixement del seu inventor, se celebra avui; però no, de seguida m’adone que el volteig de campanes del campanar de la Vila té un altre motiu, que, tot i vingut a menys amb el pas dels anys, encara manté una tradició popular, sobretot entre la gent més gran.

En aquestes estava quan m’ha vingut com un rellampeg a la memòria un antic refrany de la tradició cristiana, que per recordar algunes de les festes més importants per a l’església catòlica, durant segles va gaudir de gran popularitat, però que a poc a poc ha anat caient en l’ostracisme i que diu així: "Hi ha tres dijous l'any que llueixen més que el sol, Dijous Sant, Corpus Christi i Ascensió".

I tant, perquè hui no és dijous, és dissabte, però el passat dia 4, dijous, va ser la festivitat del Corpus, tot i que per ser dia feiner, va passar, com va sent habitual en els darrers anys, sense pena ni glòria, o millor encara, amb més pena que glòria; el Corpus a Castelló, que destaca per la seua arrelada tradició religiosa i cultural, que inclou la tradicional processó amb el Santíssim sota pal·li des de la Cocatedral de Santa Maria i les actuacions folklòriques del tradicional Ball dels Nanos i els Cavallets del Corpus a la Plaça Major.

Des de l'inici del segle XV, any 1409, es tenen notícies de la celebració d'aquesta festa al nostre poble, festa lligada a solemnes actes religiosos i diferents cavalcades, on intervenia tot el teixit social de la població, des de les Ordres Religioses i les institucions benèfiques i docents, fins als gremis i els representants de les festes de carrer. 

Les celebracions i cavalcades eren organitzades conjuntament pel Consell Municipal, el clergat de l'església Major del poble que havia iniciat la seua construcció als inicis del segle XIV,  i la col·laboració de la confraria del Santíssim Sagrament, el majoral de la qual, elegit per sorteig anual entre els cavallers i prohoms benestants del poble, era l'encarregat de pagar les  despeses “de la cera” que la festa comportava.

Allò que es feia sempre dijous, després, amb el pas dels anys i la pèrdua de la religiositat oficial i personal, va passar a celebrar-se dissabte, i hui, 2026, el Corpus Christi una de les festivitats més solemnes del calendari catòlic, es debat entre la Fe, la història i el simbolisme.

De manera que hui, dissabte, com si fos dijous passat, Castelló tornarà a celebrar una manifestació doble, en dues parts clarament diferenciades, però que es complementen entre si, conservant cadascuna la seua pròpia identitat d’antany; la festa pagana o popular que juga i tracta de mantenir escenes, costums, arrels, balls, història del poble, amb la màxima acció de “ballar els nans a les autoritats”, i la religiosa que culmina la part sacra amb la desfilada de la Custòdia pels carrers de Castelló.

Una celebració que marca, el punt àlgid de la primavera i treu al carrer tot el potencial festiu de la ciutat i que carregada d’un simbolisme profund pot arribar a connectar l’espiritualitat, la fe, la tradició i fins i tot l’art religiós.

El refranyer guarda una altra expressió d'ús freqüent vinculada als tres dijous que brillen més que el sol. Es tracta de la locució "no és res de l'altre dijous", emprada per a manifestar que alguna cosa no és tan important o extraordinària com sembla. Hui, és un dissabte, el dissabte que també és dijous...

Sense sentit o sentit amagat…

Segons el diccionari de la reial acadèmia espanyola de la llengua, el vocable adient per expressar una dita, un fet, una idea o situació que no té lògica, coherència o justificació, que presenta una ruptura amb el sentit comú o la racionalitat, sovint derivant en el que és absurd i incomprensible, se l'anomena sense sentit.

La tardor i l'hivern meteorològic de 2025-2026 a la zona del Desert de les Palmes van ser qualificades de molt humides quant a precipitacions, amb registres que a l'entorn muntanyós superaren folgadament la mitjana, amb pluges un 71% per sobre del que és normal; també els mesos de primavera van mantenir una tendència humida i inestable.

A causa de la topografia del Parc Natural, aquestes abundants pluges van tenyir el massís de verd, augmentant el cabal de les seues fonts naturals i rierols. Avui he tingut l’oportunitat d’endinsar-me pels senders del parc, acostant-me a la font de Roc que si qualsevol estiu, als mesos de més calor, mai ha deixat de rajar, hui, aquest brollador treia un “xorro” més que espectacular, alimentant el frondós enclavament i abastint d’aigua abundant un safareig i una bassa de reg, tot molt a prop del mas d’en Roc, masover que va, en el seu dia donar nom a la font.

Sabia que des de fa uns quants anys, tal vegada la font de més renom per la qualitat de l’aigua que hi rajava, la de Sant Josep, al costat de l’ermita del mateix nom, estava seca. Una font a la qual eren molts els castellonencs i forasters que, sobretot en arribar l’estiu i per allò de trobar-se a vora la carretera, s’hi acostaven per omplir marraixes.

Tots atribuíem la seua sequera a la falta de pluges constants dels darrers anys, per la qual cosa i vist com rajava la de Roc i l’abundància de precipitació dels darrers mesos, imaginava que, tot i que fora un filet, la font rajaria. Però no, estava totalment seca, la qual cosa m’ha fet pensar que allò era un sense sentit, o tal vegada tenia un sentit, la font havia estat derivada, deixant-la també ara, en què se suposa haurà augmentat el cabal, sense rajar com no fa massa anys ho feia.

És veritat i conegut que altres fonts del paratge han estat més o menys canalitzades, amb un aprofitament més o menys particular, cas de la font tallada que, en quedar dins d’una propietat particular, una aixeta abasteix els possibles senderistes, ciclistes o simples visitants que s’hi acosten, continuant oferint la seua aigua.

També la font de la teula, a sota del convent vell, que deu el seu nom a què rajava de la paret per sobre d’una teula i que fa anys, en fer-se el restaurant de l’ermitori va ser canalitzada per poder ser usada pel negoci, però deixant a l’indret, la possibilitat de mitjançant una clau de pas poder abastir-se a tots aquells que allí hi arriben.

Si el monjo carmelita Miquel de Sant Josep, a qui es deu l’ermita i la font, vera que, en anys de pluja com aquest, arribats al mes de juny, la font de Sant Josep no raja ni gota, de segur que se sentiria decebut, frustrat o enganyat, doncs és un sense sentit que la font estiga completament seca; amb total seguretat que hi ha “gat amagat”, alguna raó, motiu o situació oculta, secreta o sospitosa, algun engany o parany que la manté seca.

Puc arribar a entendre que aquesta font de Sant Josep siga de les més estacionals del paratge, que depén molt directament de les pluges, que si hi ha sequera siga fàcil que deixe de brollar de forma recurrent, però també ara, després de la situació meteorològica dels darrers mesos, hauria d’ocórrer el contrari, i brollar tot i que no ho fera, amb molta força.

No sé massa de geologia, ni de capes freàtiques, però entenc que a diferència de la Font de Roc, la font de Sant Josep pot tenir un cabal molt més modest i que depén de la filtració directa de l'aigua de pluja a la muntanya que té al seu darrere per recarregar-se, però que hui, no isca ni una gota, no té cap sentit, llevat que no isca perquè algú no ho vol…

Estic convençut, tot i que tal vegada puga estar errat, que la sequedat de la font no es deu a la mateixa naturalesa del brollador i em costa creure que siga l’aqüífer subterrani qui estiga esgotat. Digueu-me incrèdul, però per mi és tot un sense sentit o un sentit amagat…

“…Y subiendo”!

A la vegada que el professorat encarava amb energia la tercera setmana de vaga, el president de la Generalitat Valenciana presentava el passat divendres un pressupost pel 2026, que ell mateix qualificava de “record”, i que superava els trenta-tres mil milions d’euros; segons paraules del senyor Llorca eren aquestes unes inversions i despeses que reforçaven el compromís del govern amb les polítiques socials, els joves, les famílies i l’habitatge.

No soc economista, no entenc massa de números i menys encara si parlem de milions, però em crida l’atenció el fet que tot i ser la Conselleria d’Emergències la que pateix la retallada més forta, un 46% menys, gairebé la meitat que el 2025, el conseller senyor Valderrama, dedique, en concret del pressupost destinat a protecció civil, un milió d’euros per ajudes als bous, doblant la quantitat assignada a aquell mateix menester en els darrers pressupostos.

Uns diners de tots els valencians, unes ajudes que van aparéixer als pressupostos per primera vegada, l’any 2024 quan l’extorero el senyor Barrera, va ocupar la Conselleria de Cultura, partida que va mantenir el 2025 el seu successor a la Conselleria de Cultura i ara conseller d'Hisenda, el senyor Rovira.

Puc arribar a entendre, encara que no compartir, que les retransmissions taurines  d’À Punt radiotelevisió valenciana tinguen el suport de l’audiència i que, per tant, la direcció d’À Punt impulse els programes de continguts taurins com la plaça o terra de bous, i les corregudes, però no entendré mai que ho justifiquen dient que és una aposta per reflectir la identitat i la pluralitat de la societat valenciana.

I encara entendré menys que si el govern ja no considera els bous com cultura, almenys pressupostàriament, ja que els comptes i les assignacions deixen de canalitzar-se, com s’anava fent en els dos pressupostos anteriors, a través de la Conselleria de Cultura, i ara passa a la d’emergències, que és la menys afavorida de totes les que componen el govern, es dupliquen els fons destinats a cobrir set línies diferents del sector taurí. Incomprensible!

Estan d’enhorabona, els organitzadors dels bous al carrer, les escoles de retalladors, la divulgació i promoció de la seguretat, els propietaris de les places de bous de menor categoria, els pobles menuts que fan espectacles taurins i fins i tot la realització de jornades o publicació de llibres, revistes i programes, ja que poden optar a una part, gran o menuda, d’aquest milió d’euros.

Penseu que el Consell ho fa per fomentar la seguretat en aquest tipus d’espectacles?, o tal vegada per donar resposta a uns aficionats?, o per acontentar ajuntaments? Tanmateix, estiga errat, però crec que només és propaganda, un milió d’euros amb un possible rendiment, el vot favorable al partit, PP o VOX, en les pròximes eleccions. De segur que tots dos s’atribuiran, en la següent campanya electoral, haver aconseguit incrementar les ajudes en aquest àmbit.

Com si al País Valencià no estiguera ocorrent res preocupant, enfront del progressiu abandonament i la privatització que ha patit l'escola pública durant els darrers tres anys, i en lloc de dedicar fins al darrer euro disponible per aconseguir una educació digna, de qualitat, inclusiva i en valencià, allò que s’incrementa i constitueix hui “un gran titular” en més d’un mitjà de comunicació és el milió d’euros per als bous.

És veritat que amb aquest milió no se solucionaria el problema de l’educació pública, però també ho és que tota pedra fa paret, i si aquests euros en lloc d’anar als bous anaren a augmentar algunes ajudes directes a l’alumnat més desfavorit, o cobrir alguna baixa i necessitat de professorat dels centres públics, o destinats a frenar la desaparició d’algun mòdul de FP, tal vegada serien diners més ben aprofitats.

Si, tal com repeteix una vegada i una altra, i amb raó, el senyor Llorca, no hi ha dret que estiguem a la cua en el finançament per habitant en el conjunt de les comunitats autònomes, desigualtat que llasta la nostra competitivitat i capacitat inversora, a la vegada que cal insistir, demanar, i no cansar-se d’exigir a Madrid el que en justícia ens correspon, també cal demostrar a Madrid que sabem invertir fins al darrer cèntim i, pujar i pujar, fins a arribar a duplicar les ajudes pels bous, no crec siga el camí més adient. Què n’opineu?