Bicicletes… Llàstima o vergonya?

Aquests darrers dies, per motius que no venen al cas, els he passat a Bèlgica, a cavall entre Brussel·les i Gent. Coneixia ja un poc les dues ciutats, aquells llocs emblemàtics i més turístics d’aquelles ciutats de l’Europa occidental, la Grand Place, les galeries Saint Hubert, el parc del cinquantenari, el manneken pis o els espectaculars edificis del Parlament Europeu a la capital, i els molls de Graslei i Korenlei, els canals, la plaça de Korenmarkt, l’església de Sant Nicolau o la catedral de Sant Babón a la ciutat portuària del nord-oest, a la confluència dels rius Lys i Escalda.

També en aquesta ocasió, a més a més de la xocolata i la cervesa, amb marques i llocs emblemàtics com Neuhaus, Leònidas o a la mort subite i la seua doble parla neerlandés i francés, allò que m’ha tornat a cridar l’atenció ha estat el gran nombre de bicicletes que de tota mena, models i condicions hi ha per tot arreu.

És veritat que també hi ha cotxes i autobusos, tramvies i metro, però en unes ciutats relativament planes, la bicicleta és, sens dubte, el vehicle estrella, el més còmode i més ràpid per recórrer trajectes curts; i això ho saben ben bé els belgues que, des de ben menuts, aprenen a anar en bicicleta i se’ls ensenyen les normes de seguretat vial, de manera que el ciclisme és considerat com una forma normal i quotidiana de desplaçar-se i no tan sols com una activitat recreativa.

És el mateix govern qui facilita la creació de carrils bici urbans, i són els veïns els qui, malgrat no disposar d’un clima a vegades massa favorable, recorren habitualment a aquest mitjà de locomoció que combina mobilitat i qualitat de vida amb la defensa del medi ambient i millora de la salut.

Vaig veure gent de totes les edats, fent ús de la bicicleta cada dia fins i tot sense importar-los massa l’oratge. Anaven en bicicleta a comprar, a l’escola, a treballar, pel centre de la ciutat o simplement l’empraven per a passejar-se.

He de confessar que pensant en el paral·lelisme entre aquelles ciutats belgues i el meu estimat Castelló, on sens dubte eixim guanyant, per allò de tenir a la ciutat també poc de desnivell, però un millor clima, vaig tornar a sentir novament una gran enveja en veure quan de lluny estem els castellonencs de la cultura ciclista i, sobretot, de la consciència ambiental.

Quan hom va fora i veu quan de fàcil és, emprant la bicicleta, recórrer una ciutat plana, Brussel·les o Gent, pensa immediatament quan fàcil seria fer-ho a Castelló i com, podríem beneficiar-nos també ací d’una combinació equilibrada de mobilitat, qualitat de vida, medi ambient i salut.

És veritat que disposem d’alguns carrils bici a Castelló, però també ho és que no són prioritaris pel govern municipal actual, que la seua infraestructura, tot i disposar d’un servei de “bicicas”, és de poca qualitat i que, el govern PP+Vox no mostra una política governamental gens favorable, que no facilita l’ús, que no promou des de cap regidoria, començant per mobilitat i acabant per turisme, cap event, campanya de conscienciació i promoció o festival relacionat amb la bicicleta, i així, si no hi ha una veritable combinació de factors, mai arribarem a ser, un model a segur respecte a l’ús de la bicicleta, tot i tenir les millors condicions geogràfiques i climatològiques d’Espanya.

Llàstima que no aprenguem dels belgues, del seu exemple per promoure el ciclisme i gaudir dels beneficis que comporta per les persones i pel planeta. Més encara, sembla que una gran part dels fons europeus destinats a les zones de baixes emissions que a Castelló vam rebre, el govern municipal, va gastar-los per eliminar aquells carrils-bici que hi havia als carrers de Sant Fèlix, Sant Roc o Herrero, en lloc d’emprar-los en accions per reduir el trànsit a motor, desmuntant-se en lloc d’augmentar els eixos ciclistes, cas del que travessava la ciutat Nord-Sud, que fa ja més de mig any, va desaparéixer…

Ara quan acabe de tornar de Bèlgica contemple amb tristor com a la meua ciutat, la política municipal del govern ha suposat un retrocés en matèria de mobilitat que, malauradament, influeix en la planificació estratègica de la ciutat de cara a un futur gens llunyà. Llàstima o vergonya? Penseu el que vulgueu…

Col·lapse

Quan es produeix una situació en la qual hi ha una caiguda del funcionament normal d’una institució, organisme o entitat, que implica una pèrdua sobtada de la capacitat de reacció i atenció i el fracàs de la seua estructura, diem que estem front una crisi, o millor dit, tenim, una crisi, un col·lapse.

Ahir va tornar a succeir, ho reflecteix la premsa local de hui, novament va viure’s un col·lapse a les urgències de l’Hospital General Universitari de Castelló. Malgrat ser un fenomen que si es miren les hemeroteques és habitual a la ciutat, almenys en els últims anys, sembla haver provocat sorpresa en produir-se imatges dantesques de persones amuntegades a la sala d’urgència, passadissos i carrer, esperant hores i hores per ser atesos o per trobar un llit per l’ingrés.

És veritat que acabem de passar uns dies de festa, en molts casos d’excessos gastronòmics que desemboquen en problemes estomacals, a la vegada que ens trobem a l’inici de la primavera amb canvis bruscos de l’oratge que produeixen augment dels problemes respiratoris, però si no s’haguera produït en els darrers anys un deteriorament de l'Atenció Primària, perfectament constatat i denunciat per la ciutadania i els sanitaris, fonamentalment per les elevades demores a les cites als centres de salut, no s’haguera arribat a aquest, en moltes ocasions, increment inadequat de la utilització de les urgències hospitalàries, a aquesta sobrecàrrega assistencial.

Costa d’entendre com després que el conseller de sanitat, el senyor Gómez, es passejara no fa massa dies pel renovat i ampliat espai d’urgències de l’hospital dient que s’havia aconseguit més espai i major assistència simultània, les urgències del nostre hospital de referència, siguen tot just ahir qualificades pel personal que allí hi treballa, de desastre, de menudes, amb boxes insuficients per poder atendre els pacients, de coll d’ampolla… Ara resulta que la remodelació del servei no ha resolt les necessitats del servei d'Urgències, ni ha estat suficient per a humanitzar l’espai per als pacients.

No resultat així gens estrany el titular que llegíem a la premsa local el passat diumenge: "El seguro privado de salud presta asistencia a dos de cada diez castellonenses: 50.000 más en 15 años”, perquè aquesta situació de col·lapse a les urgències públiques fa que les assegurances privades siguen els grans beneficiats.

Sembla que mentre se’ns diu que des de la Generalitat s’està apostant per la sanitat pública, el que veiem són beneficis cada vegada majors per la sanitat privada. Aquesta política impulsada pel govern autonòmic fa que cada dia que passe el problema s’agreuge.

Tres diríem, són els principals motius d’aquest creixement “del privat” i que haurien de preocupar al senyor conseller, i que sembla no importar-li massa, la rapidesa amb què són atesos els pacients pels professionals de la sanitat privada davant de les esperes que es registren a la pública, l'accés directe als serveis sense haver de passar pel metge de capçalera i, la possibilitat de canviar de metge sense necessitat de fer tràmits previs. Tant costaria senyor Marciano aplicar aquests principis al nostre servei públic?

Si, ja sé que vosté dirà que tot passa pels diners i com són invertits aquests, els pocs o el molts; tot passa per una bona distribució, iniciada per una previsió de futur encertada i un augment de personal real, efectiu i diari, i que estem rebent del Govern central menys del que ens correspon, que hi ha un deute històric i que aquí rau el problema. Si i no, diners hi ha per alguns projectes que tal vegada no són tan prioritaris.

És possible que, tal com va dir la setmana passada el conseller de Sanitat, Marciano Gómez, s’haja iniciat ja l’expedient de contractació de 55 persones per reforçar el servei d'Urgències del General, sis metges, 16 infermeres, 10 zeladors i 23 TCAE, però, de moment sembla que són paraules, no dubte que bones intencions, però, la realitat del dia a dia, d’ahir, va ser la d’un autèntic col·lapse.

Hem de continuar avançant cap a una Comunitat Valenciana on també en sanitat siguem més eficients, capdavanters i solidaris en capacitat assistencial i si aquells que ens governen i han de prendre les decisions no “atinen”, doncs caldrà canviar-los no?

Peanyes i fira d’abril…

La Setmana Santa a més d'una de les celebracions més importants per als cristians, és una festivitat amb una gran tradició cultural a diversos punts del nostre país. Es distingeix per la celebració de processons dutes a terme per germandats o confraries, que recorren els carrers portant passos amb imatges religioses, acompanyades per marxes processionals. Es tracta d'una manifestació que combina fervor religiós, riquesa artística, música emotiva i una atmosfera de recolliment i solemnitat.

El pas processional és un dels elements més característics de la Setmana Santa a Espanya. El trasllat pels carrers és un acte de fe i devoció que ha evolucionat al llarg dels segles. Generalment, “els passos”, són estructures pesades, meticulosament dissenyades,que representen escenes bíbliques i realcen la presència de les figures a l’hora de processionar pels carrers.

Tot i que a Castelló tradicionalment els passos van eixir al carrer mitjançant un sistema de varals que suportaven el pes de la peanya i eren processionants pels “carregadors o portadors”, anomenats “barreros”, al costat d’aquelles altres imatges que per la seua envergadura i pes feien aconsellable el seu trasllat “sobre rodes”, a imitació d’altres estils i tradicions a l’hora de portar els passos, les diferents confraries van anar incorporant per processonar les seues imatges la figura primer del “costaler”, aquells que carreguen el pas des de baix i es mantenen ocults a la vista del públic, i després “els homes de tron” que porten sobre les seues espatlles els trons, peanyes d’enormes dimensions i pes, mitjançant varals longitudinals organitzats en diverses línies que poden arribar als 12 metres de llargada i que fan necessària la presència de desenes de portadors.

Participar com a carregadors, costalers o homes de tron tot i que inicialment podia ser considerat un acte de penitència, un honor, una forma d’expressar la fe o com a compliment de promeses religioses, el fet és que, amb el pas dels anys s’ha manifestat en una manca de compromís, i malgrat que diuen els qui participen que un dels aspectes més notables de ser portador és el fort vincle que es forma entre els membres de l’equip, la realitat ens diu que, alguna confraria a Castelló malgrat viure abans i després de la processó eixe sentit de germanor i solidaritat, es veu en la necessitat de fer una crida per aconseguir el mínim de persones necessàries per a traure el pas al carrer.

En concret des de la Confraria de la Sang es demanen portadors per ser un dels 60 necessaris per processional, des de la plaça de les Aules fins a la Major, el gran tron del Crist Ressuscitat el matí del Diumenge de Resurrecció, lloc on es realitza el tradicional “encuentro” o trobada amb la "Mare de Déu de l'Amor Hermoso", que curiosament és processionada tan sols per quatre Pasquers.

Tal vegada aquells desitjos de grandesa que no fa massa anys van tenir algunes confraries a Castelló, ara, per allò de la secularització i pèrdua de fe, els hi comence a crear veritables problemes, perquè tot canvia, tot evoluciona i, el temps no passa debades.

I tal vegada també aquesta secularització i globalització en la qual ens trobem haja estat el motiu pel qual, quasi al mateix temps que es feia la crida per trobar “barreros pel Ressucitat” s’anunciara pel part del president de l’Autoritat Portuària de Castelló, amb el suport de la regidora de turisme local i la tinent d’alcalde del Grau la celebració entre els dies 24 i 26 d’abril de la “I Fira d’Abril al Port de Castelló”, encarregant-se de l’esdeveniment a “Mar Flamenc” empresa especialitzada en aquesta classe d’actes.

Diuen que la major part dels actes seran gratuïts i familiars, combinant lleure, cultura i gastronomia, per la qual cosa, si el temps acompanya, possiblement ajudarà a dinamitzar la zona lúdica del port i, el més important, generarà un impacte econòmic a l’entorn.

Entenc que hi haja a Castelló i sobretot al Grau una gran comunitat d’andalussos que estaran més que contents pel fet que “els hi porten les seues arrels a casa” i que també la cultura flamenca tinga arrels a Castelló, ara bé, la celebració amb suport municipal de concerts de flamenc, classes de sevillanes, exhibicions de balls andalusos, la celebració d’un mercat de productes d’Andalusia i fins i tot la possibilitat de fer un passeig amb cotxe de cavalls pels voltants “del ferial” és passar-se’n.

10.000 visitants és la previsió feta pels organitzadors de la fira, 60 són els portadors necessaris per al “Ressucitat”, espere i desitge que, pel bé de la ciutat i dels veïns, que totes dues propostes puguen ser assolides, però, naturalment, si alguna ha de ser prioritària que ho siga la tradicional castellonenca de la processó…

Tot canvia per continuar igual…

Aquesta popular cita extreta de la novel·la El gatopard de Giuseppe Tomasi di Lampedusa bé es podria aplicar a una de les empreses alhora que senzilla més popular de Castelló Papas J García.

Qui no les ha provades mai? Fins i tot aquell eslògan “no ets de Castelló sinó...” tenia com a coletilla, “..has menjat papes García” i és que les patates fregides, conegudes en anglés com a “patato chips”, són un dels aperitius més populars i consumits a tot el món.

Encara que el seu origen és força incert, la seua història, sembla que es remunta a mitjan segle XIX, el 1853 quan a Nova York, a l'hotel Saratoga Springs apareixen per casualitat, convertint-se en un menjar de luxe, sent ja a principis del segle XX amb la industrialització quan es converteixen en un snack massiu.

Sembla que a Espanya van arribar a Barcelona a través de França l'any 1910 servides al bar American Soda. A terres valencianes van arribar el 1931 de la mà de Vicente Vidal, un “xurrero” que al baix de l'habitatge familiar a la localitat de Benifaió cada dia a les cinc del matí fregia xurros i patates que després venia a primera hora als carrers del municipi, compatibilitzant aquesta activitat amb la seua jornada com a paleta.

A Castelló van arribar a través de diferents empreses familiars. Potser les més conegudes inicialment van ser petits obradors ubicats a la comarca de l'Alt Palància, cas de “Patatas la Pilarica” de Sogorb o des del 1969 “Papas Maribel” a Castellnovo.

A la capital, sens dubte les més famoses i conegudes són les “Papas Garcia”, una empresa familiar fundada el 1982 per Javier García i Yolanda Cosín, que inicialment venia xurros, bunyols i patates fregides artesanals, primer en paperines i després ja en envasos, a la seua botiga del carrer Asarau.

Després de més de 40 anys al servei dels castellonencs, el 2025, -aviat farà un any-, el negoci va ser traspassat i un nou propietari, Juan Vidal, declarat fan del producte estrella, va continuar la societat al mateix local. Un empresari que va arribar amb l’objectiu de modernitzar l’empresa amb unes premisses innegociables que eren que ni el producte ni l’envàs ni els treballadors es tocaven.

Premisses que completes, ara van més enllà, anunciant-se aquests dies a la porta de l'establiment l’imminent trasllat del despatx a un nou i més cèntric local, al costat de la plaça de l'Herba, al carrer Colon cantonada amb Ausiàs March, un nou espai que ara resta tancat, molt a prop de la plaça Major.

Segur que si fins ara, tant per la tasca dels seus antics propietaris com del nou, Papas Garcia ha brindat moments inoblidables al voltant de les taules dels castellonencs, a partir d'ara, en un despatx amb més visibilitat, les bosses amb els productes Garcia arribaran a moltes més llars.

Ara quan el declivi del comerç tradicional, malauradament continua incidint en un «deteriorament» del centre de la ciutat i, com a conseqüència la pèrdua d’atractiu per rebre visitants i potenciar altres sectors, com és el del turisme, que l’empresa aposte per visibilitzar-se al centre històric és, a més d’una bona notícia un factor per evitar que el centre continue morint-se.

Estem convençuts que el canvi serà per a millor i que la qualitat, el tracte i l'atenció que des de Papas Garcia han mantingut amb els seus clients es veja ara encara més reforçat amb el canvi, mantenint i fent valer sobretot les millors qualitats dels seus productes.

El centre de la ciutat i els seus comerços ha estat durant molts anys el lloc on la gent anava a comprar allò que necessitava. Segur que amb aquesta nova aposta comercial, amb aquest canvi d'ubicació s'aconseguirà més aproximació i proximitat cap a la ciutat i la gent que la conforma. Enhorabona i a continuar creixent.

Marranades…

Diu el diccionari que marranada prové de marrà, paraula que originalment es referia al porc. L'associació dels porcs amb la brutícia i la manca d'higiene ha influenciat directament el significat pejoratiu del vocable marranada.

Així, "marranada" es defineix generalment com una cosa bruta, matussera, repugnant, una acció indecorosa o grollera. Tot i això, el seu significat va més enllà d'una simple definició de diccionari i està carregat de connotacions culturals i històriques. En sentit col·loquial i en contextos informals, es pot utilitzar per expressar disgust o rebuig cap a alguna cosa.

Tanmateix, a la república Mexicana hi ha un plat la base del qual són espigues de blat de moro tendre rostides a les brases, anomenats elots, que una vegada ben cuits i tallats en trossets xicotets es col·loquen en una bossa de plàstic i, una vegada embutxacats, se'ls afegeixen xili molt, suc de llimona, maionesa i formatge en proporció substanciosa per, després agitant la bossa fer un batut; tal vegada pel fet que en un primer moment el resultat pot no semblar agradable a la vista, s’anomenen “marranades”, tot i que aquells que l’han provat en alguna ocasió diuen han quedat encantats amb el sabor.

I si hui parle de marranades en el sentit ampli i gastronòmic de la paraula és perquè acabe de llegir que, Dre Pao, un personatge popular canadenc, d’aquells que ara s’anomenen creadors de contingut, productor de material informatiu que comparteix a través dels mitjans digitals, aprofitant les dades festeres de Magdalena i Falles, ha saltat a les xarxes per llançar una particular versió del plat típic valencià, la paella, amb una nova recepta que amenaça de reobrir el debat entre els que la veuen com una broma gastronòmica i els que la consideren una provocació en tota regla, anomenant-la amb el sonor nom de “paella de mascletà”.

Ell mateix la defineix com una recepta inspirada en Peta Zetas, descrivint-la com “la primera paella que és àcida, dolça, picant, cruixent i que explota a la teua boca”, insistint en el fet que cada cullerada “té gust de focs artificials” i que es tracta d'una explosió de sabor.

Un plat “dedicat al so”, en al·lusió directa a la mascletà, barrejant ingredients “inspirats a València” amb un “toc extra” portant “el veritable foc de la llengua” al plat.

Diu, cosa que dubte, que aquella cosa, no m’atrevisc a anomenar-la paella, que manté “l'essència de la paella” amb ingredients com pollastre, garrofó i mongeta tendra, però incorporant una salsa especial de gingebre i teriyaki, a més de l'element efervescent.

No és la primera vegada que Dre Pao utilitza la paella com a base dels seus vídeos virals. En anteriors publicacions ja havia causat enrenou amb una paella de Kit Kat, elaborada amb arròs cuinat sobre llet i diferents productes de la marca de xocolata, o amb una paella de Bifrutes, que també va encendre els ànims a les xarxes.

"Haurien de denunciar-te", és un dels comentaris que ha despertat la darrera publicació d'aquest influencer canadenc que versiona el menjar espanyol. Queda clar que és canadenc, perquè un espanyol, i més encara un valencià de Castelló, no seria capaç de fer aquesta marranada.

Això és perquè com diuen per Andalusia, en la vida “hay gente pa tó” en observar amb freqüència coses inaudites, fora de la lògica, perquè hi ha persones al món que creuen que podem mentir, enganyar i continuar amb la vida com si tot estiguera permés i, no, no és així, ja ho deia la meua mare, amb el menjar no s’ha de jugar, marranades les mínimes.