Afavorir el medi ambient i a la vegada les causes solidàries.

El primer signe de canvi per cuidar el medi ambient, va arribar amb les ampolles que portaven a l'etiquetatge “ampolla reciclada”. Un senyal petit, però significatiu, un recordatori que fins i tot un simple envàs podia tenir una segona vida. Després, el 2024, va arribar una mesura que genera opinions dividides: tots els taps d'ampolles de fins a tres litres han d'estar adherits a l’envàs.

És veritat que la idea és simple, reduir-ne la pèrdua i disminuir la quantitat de residus que acaba en el medi ambient, però també una primera conseqüència d’aquella normativa és el fet que recollir i reciclar taps de plàstic per a les causes solidàries que fins aquell moment era més que habitual, va començar a ser cada dia més difícil, i la pràctica que es va estendre fa pocs anys per finançar causes benèfiques o, per exemple, ajudar en la investigació de malalties rares o les persones que les pateixen, va ressentir-se i reduir-se.

Les campanyes de sensibilització pública, les iniciatives comunitàries i la informació accessible i clara dels beneficis de l'economia circular són eines poderoses per impulsar un canvi cultural. Quan les persones entenen les conseqüències de les seues accions i se'ls proporciona el coneixement i les eines necessàries per a fer eleccions més sostenibles, és més probable que adopten comportaments que afavorisquen tant el medi ambient com les causes solidàries.

Allà per l’any 2011 la Fundació SEUR va impulsar el Projecte “Taps per a una nova vida” que consistia en la recollida de taps de plàstic per ajudar nens amb problemes de salut. Des del seu inici no va parar de créixer amb enorme èxit, garantint la consecució del seu doble vessant: un nova vida per a nens fins a 18 anys que necessiten un tractament, intervenció quirúrgica, aparell ortopèdic, etc. no reglat a la sanitat pública i una nova vida per a un plàstic, el dels taps, que és reciclat, i que si no fos així anirien a parar indiscriminadament als abocadors.

Més d’un milió i mig d’euros, més de 8300 tones de taps, més de 200 tractaments finançats en 15 anys, ara, per allò del tap enganxat a l’ampolla, sembla que trontollen i no és que la directiva europea que emmarca aquella mesura impedisca que es puguen treure els taps de les ampolles, enlloc indica que no pot fer-se; fins i tot les empreses recicladores confirmen que continuaran acceptant els taps que se’ls envien sense cap problema, però la realitat és que se’n recullen en projectes solidaris molts menys que abans.

Cal una combinació de polítiques efectives i una ciutadania informada i compromesa; eixa ha de ser i és la fórmula indispensable per aconseguir, a la vegada que una reducció significativa de l’impacte ambiental dels plàstics un compromís “de separació de tap” i de lliurar-los a qualsevol projecte de finançament de causes benèfiques.

Són cada dia més les entitats sense ànim de lucre que adverteixen clar riscos per als seus programes, pel simple fet que a la gent li fa mandra separar el tap de l'ampolla. Si les dificultats ja van venir fa un temps quan va donar-se una baixada del preu del plàstic i una reducció de la mida dels taps, només falta que ara, per comoditat, en trobar els taps adherits a les ampolles, no perguem uns segons a separar-los per, amb aquest simple gest, poder ser una mica més solidaris.

Taps per a una nova vida de la fundació SEUR es reinventa ara en “Taps i tapes al rescat” animant-nos a continuar col·laborant no només amb taps d'ampolles, sinó que també amb tapes de plàstic d'altres envasos, dosificadors o caputxons.

Algunes institucions com la Universitat Jaume I, l’ajuntament amb un servei a l’antic Tetuan-14, la cooperativa Consum, SEUR, algunes tendes i escoles, piscines municipals, camps d’esports i comerços particulars han participat i en algun cas continuen fent-ho en la recollida solidària.

De segur que si som molts els veïns que, de la mateixa manera que separem els residus, guardem els taps i els dipositem en algun dels seus contenidors, ajudarem a tirar endavant mil i un projectes i que no queden com una cosa del passat recent.

Mort el gos, adeu a la ràbia…

Dràstica sembla l’ocurrència del repescat regidor municipal de Mobilitat, Medi Ambient i Desenvolupament sostenible i Agricultura, el senyor Gonzalo Romero, que després de mig any aterrant a l’ajuntament, ara, aprofitant la neteja que de manera periòdica fa l’ajuntament de l’estany del parc de Ribalta, el conegut popularment com “la basseta dels peixets”, es despenja dient que s’eliminaran de manera definitiva tots els ànecs i les tortugues, volent-ho justificar atenent criteris higiènics.

És veritat  que els ànecs són bruts, però també ho és el fet que la seua presència a l’estany és motiu d’alegria pels més menuts que allí s’acosten a la vegada que la seua presència al parc, afegeix un toc de natura lliure.

Que el senyor Romero vulga fer desaparéixer les tortugues d’aquell indret, encara té un passe, ja que malauradament i, a causa de l’incivisme veïnal, la majoria d’aquelles que es troben “a la basseta” són invasores, són de l’espècie anomenada tortuga de Florida, una espècie que durant molts anys van comercialitzar-se al nostre país, menudetes, de colors vius, però que en créixer i fer-se grans eren quasi animals feréstecs i, per tant, abandonades en qualsevol lloc, es feien “les ames” del territori.

Senyor Romero, no seria millor substituir en lloc d’eliminar? Hi tenim tortugues mediterrànies, de l’horta de Castelló, de les “de tota la vida a la marjal”, de les nostres séquies que, perfectament podrien colonitzar la basseta, i, per altra banda, tampoc és tan difícil, ni car, ni costós, substituir els ànecs, per cignes, al cap i a la fi, tots dos pertanyen a la mateixa família biològica, la família Anatidae.

Senyor regidor, com vosté bé sap per la seua bellesa i elegància el cigne blanc, llisca suaument i silenciosament sobre les tranquil·les aigües de molts estanys i llacs de les principals ciutats espanyoles i europees, i perquè no ací? A més a més, no seria la primera vegada que colonitzarien la basseta de Ribalta, no fa massa anys encara es podien contemplar…

El cigne és una au simbòlica que forma part de la mitologia europea. L'alta noblesa es feia construir estanys per poder tenir el cigne blanc com a símbol de distinció i amb la qual se significava. Des de llavors no hi ha hagut zoològic important o parc de ciutat que calgués que no tingués els seus propis cignes, i Castelló per què no?

I dels peixos té alguna cosa a dir? També vol que desapareguen els peixos de coloraines? Des dels colorits koi fins a les resistents carpes, cada espècie aporta no només estètica, sinó també vida i dinamisme a l'entorn. Aquests habitants aquàtics no només contribueixen a la salut de l'ecosistema de l'estany en controlar el creixement d'algues, sinó que també hi afegeixen bellesa i dinamisme a l'entorn. En triar espècies adients, es garanteix un ambient equilibrat i atractiu, ideal per gaudir de la serenitat de l’aigua.

Durant molts anys l’estany del Ribalta ens ha brindat imatges i sons inconfusibles, fins i tot diria que, en algun temps calmants i relaxants; és veritat que ara, darrerament, no és així, però podem tornar a fer que siga, tot és qüestió de voluntat i una mica d’esforç per la seua part.

Cuidar, conservar i millorar el parc, també afecta la flora i fauna de l’estany. Eliminar és una paraula que té tot el sentit en el cas de flora i fauna invasora, en la resta, eliminar és sinònim de “fora problemes” i aquest no hauria de ser mai el modus operandi d’un regidor que, se suposa, estima el seu poble.

Rectifique senyor Romero, no fos cas que després haja vosté de penedir-se. A primera vista, tot sembla que vosté vol eliminar la font del problema i així erradicar la conseqüència, però hi ha matisos importants sobre la causalitat, l’ètica i l’eficàcia, que vosté passa per alt; el problema és complex i no val una solució simplista que, fins i tot, es pot veure com una forma d'evasió de la responsabilitat, evitant abordar les causes subjacents del problema i promovent un solució ràpida que, tal vegada podrà tenir conseqüències negatives a llarg termini. Pense-ho una mica més…

Els macers i la regina…

Ahir i gràcies a la televisió valenciana vaig poder seguir l’acte d’imposició de bandes a la regina de les festes de Castelló 2027, la senyoreta Collado. Un acte al qual estava convidat per assistir en persona al Teatre Principal, però que per circumstàncies que no venen al cas vaig haver de rebutjar.

Una cerimònia protocol·lària i festiva en la que la ciutat reconeix, en cada exercici fester, a les seues màximes representants femenines. Acte prou encotillat i que no admet massa variacions, desfilada, lectura del nomenament, lliurament de bandes, flors i pergamins, referents simbòlics festers i poca cosa més.

Tampoc el mateix escenari on es desenvolupa l’acte admet massa canvis i innovacions, cal situar en lloc principal el seient reial i envoltant aquell els que han d’ocupar la resta de les 26 representants, dames i madrines i, buscar un lloc discret pels membres de la banda de música municipal. Tot i això, els assistents sempre esperen “alguna cosa” diferent que, generalment, es troba en les paraules de l’alcaldessa que en aquesta ocasió, han girat al voltant del pes de la història en aquest 775 aniversari del Trasllat de la ciutat des del Castell Vell a la Plana. Si us he de ser sincer va agradar-me l’estructura que va tenir el seu discurs i com va saber, sense fer-se pesat, dir el que havia de dir i en aquell moment.

A la vegada que seguia les imatges i discurs de l’alcaldessa, he volgut en aquesta ocasió i còmodament assegut des del seient a casa, fixar-me en aquells elements que conformen el marc de l’acte, prou curiosos o inclús diria transcendentals, i que es repeteixen any rere any, i que normalment passen més desapercebuts: la presència dels macips, situats a un costat i l’altre del setial reial.

Personatges singulars aquests macips o macers, espècie de guàrdia personal, que ja al segle XVI tenien l’obligació de precedir als consellers, justícia i magistrats municipals en les cerimònies oficials i que, inicialment a Castelló va ser-ne un, i a partir de 1563 dos.

Sens dubte es tracta d’una de les figures municipals protocol·làries amb més anys d'antiguitat, simbolitzant el poder de l’autoritat. Personatges al·legòrics i simbòlics de l'autoritat i jurisdicció dels ajuntaments o consells. Com a tals portaven sobre les espatlles les maces cerimonials i una vestidura pròpia i característica als grans esdeveniments municipals, generalment obrint la comitiva municipal i acompanyant-la a les cerimònies solemnes.

Poc ha variat la seua funció en aquests segles posteriors. Hui en dia, allò que més crida l’atenció d’aquests funcionaris municipals?, ajudants d’assistència cerimonial?, és a més a més d’anar acompanyats de les maces cerimonials, en tots els actes on són presents, la seua manera de vestir, un tabard que porta gravat l'escut de l’ajuntament i és complementat amb capa i gorra de vellut. Vestimenta més que senyorial, però que en aquest segle XXI sembla fora de lloc i poca gent entén.

Estàtics al llarg de tot el cerimonial van romandre “com estaquirots” al costat de la cadira reial, com un element més del decorat. Estic convençut que moltes de les persones que van contemplar per més d’hora i mitja l’acte ni els van veure, i menys encara en el cas de fixar-se en les seues figures entendre i comprendre el perquè de la seua presència i ubicació en lloc preeminent.

I juntament amb aquests “convidats de pedra”, formant part també del cerimonial protocol·lari, en aquest cas en la seua vessant musical, uns altres que, si inicialment feien la seua tasca per captar l’atenció o demanar silenci, hui tenen i complementen de manera solemne alguns actes, els clarins, que també, tot i que de manera puntual han aparegut en escena.

De segur que igual que al darrere de la regina, dames de la ciutat i madrines, veritables protagonistes de l’acte, hi ha una història personal diferent i en alguns casos prou coneguda, també la parella de macers que van compartir escenari tindran la seua, tal vegada algun dia arribem a conéixer-les… Juntament amb la felicitació a la Regina, per ells hui el meu homenatge.

Per quan el SDDR a Castelló senyor Toledo?

El BOE del 9 d’abril del 2022, fa ja més de quatre anys, va publicar la llei 7/2022, de residus i sòls contaminats per a una economia circular, document elaborat amb la finalitat d’aconseguir la prevenció i la reducció de la generació de residus i dels impactes adversos de la seua generació i gestió, la reducció de l’impacte global de l’ús dels recursos, protegir el medi ambient i la salut humana i efectuar la transició a una economia circular i que entre altres disposicions incloïa el deure d'implantar, a tot el territori nacional i en el termini de dos anys, un sistema de dipòsit, devolució i retorn d’envasos, conegut popularment com a sistema SDDR.

El SDDR consisteix, bàsicament, que les ampolles de plàstic s'hauran de poder tornar a les botigues com ja es va fer durant molts anys amb les seues cosines de vidre, els anomenats cascos. En aquest sistema, cada ampolla té un valor econòmic (uns cèntims) que, com a fiança, avança el consumidor en comprar la beguda. Aquesta quantitat es torna al client quan retorna l'ampolla al comerç. L'envàs es recupera així per reciclar-se o reutilitzar-se.

La Llei 7/2022 i el posterior Reial decret 1055/2022 d'envasos i residus d'envasos van fixar un objectiu intermedi del 70% de recollida separada d'ampolles de plàstic d'un sol ús el 2023. Segons les dades comunicades pel Ministeri de Transició Ecològica l’any 2023 es van recuperar 88.000 tones d'ampolles de plàstic, d’un total de 214.000 posades al mercat, un 40% del total quan la llei havia posat com a objectiu que havia de ser un 70%, per la qual cosa i per incentivar la recollida i abans de la implantació del SDDR, amb l’horitzó pràctic del novembre del 2026, es va crear el programa RECICLOS-SDR, Sistema de Devolució i Recompenses socials i ambientals per reciclar llaunes i ampolles de plàstic de begudes, ajudant col·lectius vulnerables, protegint l'ecosistema i participant en diferents sorteigs. Iniciativa que va romandre activa fins a l’inici del 2026 en què va entrar-se en un “període de transició” envers el SDDR, fent-se públic que en lloc de continuar amb el sistema de recompenses, aquells que continuaren reciclant disposarien d’un codi QR que els havia de permetre rebre una newsletter, un email amb les actualitzacions del projecte i permetre fer un seguiment del canvi.

Prompte entrarem en el darrer trimestre del 2026 i, tot fa semblar que el termini per l’entrada en vigor del sistema SDDR tornarà a incomplir-se perquè no s’ha posat en marxa la maquinària administrativa que ha de garantir aquest sistema.

De vergonya que no siguen els nostres governants capaços d’implantar un model que en altres països fa anys que funciona i, el que és més important, assolint unes taxes de recuperació de vora el 90% i que s’agafen ara al reglament europeu que atorga un termini de fins al 2029 per implantar-lo.

La Asociación de Fabricantes y Distribuidores (Aecoc), està d’acord amb aquest nou endarreriment, ja que a través de la seua patronal afirmen que és un termini raonable perquè les empreses puguen adaptar-se al sistema de recollida; jo em pregunte, quatre anys no han estat suficients per a fer aquesta adaptació? No hi haurà altres interessos al darrere?

Més encara si escoltem als dirigents de Recero, organització espanyola sense ànim de lucre que presenta com a objectiu principal impulsar la transició envers un model d’economia circular, que afirmen que el retard a Espanya és degut a la voluntat de determinats representants del sector de la distribució a dilatar la implantació de l'SDDR, considerant que els seus arguments són en realitat “excuses per no fer front a la responsabilitat del productor”.

Si el govern espanyol ja va reconéixer a la fi de l’any 2024 el fracàs del reciclat de les botelles de plàstic i va obligar-se a implantar abans del novembre del 2026 el sistema de dipòsit i retorn, és absolutament impresentable que ara, per interessos que als veïns se’ns escapen, s’accepte un nou endarreriment.

Són aquestes darreres setmanes les que a Castelló s’estan retirant els antics i antihigiènics contenidors soterrats, a la vegada que, dins el pla de renovació de contenidors de superfície, el regidor d’urbanisme, infraestructures i Serveis Públics, senyor Toledo, afirma que per avançar en un model de recollida més senzill i eficient, es canviaran més d’un miler de contenidors grocs.

No senyor Toledo, no cal canviar “els grocs” el que cal és fer-los desaparéixer dels carrers, exigint i implantant ja, podem ser pioners, per què no?, el sistema SDDR a la nostra ciutat. Seria un bon encert de cara a les següents eleccions municipals…

Per quina raó?

De tots els actes programats per celebrar el 775 aniversari del trasllat de la ciutat des de la muntanya al pla, sens dubte, aquell que més importància i transcendència té, i així ho han considerat els nostres governants municipals, és l’exposició que sota el títol genèric “El privilegi d’existir” es pot visitar a l’espai cultural del “Menador” al llarg de dos mesos, en concret entre el passat 8 de setembre, data clau, i el 8 de novembre vinent.

Una exposició comissionada pel periodista i doctor en història Carles Xavier Senso Vila que mostra a més a més de material audiovisual, cartografia i reproducció de peces d’arqueologia del Castell Vell, una sèrie de documents històrics, entre els quals destaca, la que pot considerar-se pel seu valor històric i sentimental, la peça clau de l’exposició, el document signat pel mateix rei Jaume I a Lleida el 8 de setembre de 1251, conegut com a Privilegi del Trasllat.

Un document de 13 per 20 centímetres, amb 134 paraules, escrit en llatí, que fins a la desamortització del segle XIX va ser custodiat pels monjos de Poblet, per passar després a mans de l’erari públic i quedar sota la custodia l’arxiu històric nacional a Madrid, pel qual es concedeix autorització a la vila de Castelló per a poder canviar el seu emplaçament originari en la rodalia del Castell Vell a un lloc més apropiat de la Plana.

Un document que retorna temporalment a la ciutat, després de la seua darrera estància el 2001, amb motiu del 750 aniversari del trasllat i que, si no em falla la memòria, crec va poder contemplar-se a la sala Sant Miquel, espai de cultura de la fundació Caixa-Castelló.

Sembla que no ha estat gens fàcil aquesta cessió temporal, ja que per garantir la seua conservació com també per complir les condicions i exigències específiques pel trasllat, a més a més de fer-se a través d’una empresa especialitzada en transport d’obres d’art, ha estat necessària l’adquisició per part de l’ajuntament d’una vitrina per controlar, en tot moment, la llum i la humitat del document, com disposar de fortes mesures de seguretat.

Al costat d’aquest document central, en altres vitrines, es mostren diferents documents, anteriors i posteriors al de 1251 que ens ajuden a entendre millor tot el procés històric que envolta la nostra història.

Donacions, permutes, Carta pobla, privilegis, autoritzacions…, documents, la majoria dels quals són custodiats a l’arxiu municipal de Castelló, i que, sense poder entendre el perquè, són mostrats “en fotografia”, és a dir, tenint a l’abast els originals, tenint els documents “a casa”, allò que acompanya al Privilegi, són reproduccions fotogràfiques i transcripcions dels textos en llatí.

És veritat que de tots els documents, l’original d’aquell en el qual el comte Nuno Sanç, el 8 de març de 1239, atorga la carta pobla a l’alqueria de Benimahomet, es troba a l’arxiu de la Corona d’Aragó, en seu a Barcelona, i que, tal vegada, les gestions pel seu trasllat o no s’han fet o no han arribat a bon port, això ho sabrà el senyor Senso.

Però la resta, com aquell de 1252 en el que Jaume I lliura de certs impostos a les alqueries de Castelló, el de 1269 en el que el rei autoritza que a la ciutat se celebre una fira anual, o el de 1272 en el que Jaume I confirma les donacions fetes als habitants del raval de Castelló, documents que tenim al nostre abast, és del tot incomprensible que, en una ocasió excepcional com aquesta, no siguen exposats “en original”.

No soc conservador museístic, no entenc massa de “papers vells”, de documents únics, però tot i que imagine que la seua conservació i exposició pública suposa un procés complex i necessita un entorn acuradament controlat, també entenc que millor que en aquesta ocasió serà difícil trobar-ne alguna altra, per tant, considere que hi haurà alguna altra raó de pes al darrere perquè allò que puguem contemplar no siguen els originals.

Algú ho sabrà, de segur, i no estaria de més que, en algun moment, es donaren les explicacions oportunes, almenys per satisfer la curiositat d’aquells que, com jo, en visitar l’exposició, amb un amb interés i curiositat, no hem trobat cap explicació al fet.