Pintar avions.

Passejant pels nostres carrers, i més encara pels polígons industrials que rodegen la ciutat, és prou habitual trobar-te amb tallers especialitzats en “xapa i pintura”, espais on majoritàriament es dediquen a reparar cops, més o menys grossos, soferts per tota mena de vehicles, especialment automòbils i a repintar o pintar de cap nou, les carrosseries.

Com és sabut hi ha vehicles grans i menuts, alguns, la majoria que circulen per les carreteres i camins, altres que van per la mar i uns tercers que volen. Tots necessiten el seu manteniment i, entre aquests, molts, tot i no haver patit cap accident al llarg de la seua existència, amb el pas dels anys, necessiten “una maneta” de pintura.

De la mateixa manera que a les nostres ciutats hi ha tallers especialitzats en pintura pels vehicles terrestres, també en aquells pobles que es troben a vora de la mar, igual que existeixen els calafats, tallers de construcció i reparació de vaixells, hi ha espais diferenciats, en aquells o altres indrets semblants, on es fa el manteniment de pintura i impermeabilització de les embarcacions. De fet, no és difícil passejant per qualsevol port de certa importància trobar-te aquest tipus de “tallers”.

Però si parlem de vehicles que s’enlairen, allò són paraules majors. Per una banda, calen espais especialitzats en el manteniment dels aparells en tot el que respecta a comunicació, navegació, instruments, pantalles, seguretat…, són els anomenats tallers d’aviònica, i per altra, tot allò que fa referència al manteniment del fuselatge, el casc per entendre’ns, en què la pintura hi ha de jugar un paper fonamental per a mantenir l’estètica de l’aparell.

Doncs bé, s'anuncia ara que la societat pública Aeroport de Castelló SL, Aerocas, propietària i gestora de la infraestructura de la Vilanova, en la seua estratègia de diversificació de les tasques de l’aeroport, amb l’objectiu de generar un hub industrial al voltant d’aquella infraestructura, ha signat un acord amb l’empresa amb seu a Madrid “Aeronautica Gestión” perquè aquesta construïsca un hangar doble de 6000 metres quadrats dedicat a la pintura aeronàutica exterior per avions comercials i privats de les famílies Airbus A320 i Boeing B737 tant per operadors nacionals com internacionals.

Segons he llegit sembla que la companyia té previst iniciar les obres el segon semestre d’aquest 2026, invertint 10 milions d’euros i creant 85 llocs de treball directe, i que la instal·lació entre en funcionament, comence a pintar avions, el primer semestre del 2027.

Més encara des de “Aeronautica Gestión” el seu fundador, el senyor José Capilla, va anunciar que en fases posteriors, contempla ampliar la base, amb un espai especialitzat en el manteniment dels interiors de les aeronaus, la neteja tècnica i la creació d’un centre de formació en pintura aeronàutica, activitat aquesta darrera que presenta una creixent demanda laboral.

Vet per on quinze anys després de la seua inauguració, marcada per la incertesa, les crítiques polítiques i l’absència de vols comercials, el nostre aeroport, a més de consolidar vols comercials en diferents rutes regulars, està aconseguint un desenvolupament empresarial vinculat al sector aeronàutic.

Primer va ser l’empresa Brok-air Aviation Group, qui va oferir els serveis de manteniment i reparació d'aeronaus des d’un hangar de 2.500 metres quadrats; després E-Cube solutions, una empresa especialitzada en l'estacionament de llarga durada d'aeronaus, el desmantellament i la reactivació d'aeronaus, qui va construir un altre hangar de 2400 metres quadrats, a qui va seguir Arkadia Space, dedicada al desenvolupament de motors per satèl·lits, i un centre d’FP adscrit a l’IES de la Vall d’Alba amb cicles vinculats a la branca aeronàutica tant de grau mitjà com superior, per anunciar-se ara “la pintura”.

Un aeroport, el provincial, que cada dia que passa creix en tots els nivells: passatgers, operacions, activitat aeroespacial i industrial. Però, que, ara, a la fi d’un nou curs escolar, presenta encara una assignatura pendent, el transport de mercaderies, l’enviament i la recepció de càrrega aèria, que té ara mateix un paper residual, una assignatura pendent… s’aprovarà el curs pròxim? Temps per venir, futur. De moment pintarem avions…

Què passa amb el butlletí de la SCC?

La Societat Castellonenca de Cultura és una entitat cultural activa a Castelló des de 1919. Va nàixer impulsada per intel·lectuals de la talla de Salvador Guinot, Àngel Sánchez i Gozalbo, Lluís Revest i Corzo, Joan Carbó Domènech i Ricard Carreras i Balado, amb la intencionalitat de promoure els estudis històrics i filològics de Castelló i les comarques del nord del País promovent i realitzant investigacions de qualsevol mena, fomentant i ajudant a la creativitat artística i literària.

L’interés principal se centrava en l’edició d’una publicació periòdica que, sortejant qualsevol connotació que implicara l’activisme social, tant polític com religiós, permetera participar els intel·lectuals més destacats del nord del País Valencià; així apareix el 1920 el primer volum del “Boletin de la Sociedad Castellonense de Cultura”, que durant molts anys, i a excepció dels anys de la guerra civil i els posteriors de les seues seqüeles, 1937-1942, va tenir una àmplia difusió entre la comunitat científica d’arreu del món, mantenint activa la difusió dels estudis històrics tant de l’àmbit local com de l’entorn de les comarques castellonenques, convertint-se en una publicació decisiva en la recuperació cultural de Castelló.

En ser aquella una publicació de caràcter civil, sense ànim de lucre, independentment de tenir uns patrocinadors, la Caixa d’Estalvis o la Diputació entre d’altres, s’editava gràcies als socis-subscriptors, als quals no se’ls, no se’ns exigia més condició que la de pagar la quota corresponent.

Com a persona que estima tot allò que és nostre, i interessat en qualsevol tema relacionat amb la memòria històrica, l’art, l’arqueologia, la llengua, el folklore, les tradicions..., i en general tot allò que puga afectar-me com a veí fa un bon grapat d’anys vaig fer-me soci subscriptor.

Durant molts anys, rebia puntualment a casa meua, quatre butlletins a l’any, un per trimestre, que llegia amb avidesa i amb continguts variats. A partir de l’any 1998 va començar a haver-hi canvis, retardant-se en alguns casos i agrupant-se en altres l’edició del butlletí, sent l’any 2000 el primer en què els quatre butlletins s’agrupen en un sol tom,  i alternant amb altres anys posteriors en què se’n publiquen dos per any, de manera que mai podies saber quan t’arribaria el butlletí a casa.

Sembla que les dificultats a mesura que el temps passava eren cada vegada majors, i així el 2015 com a subscriptor vaig rebre una carta on en nom de la Junta de la Societat, a més d’agrair-me la continuïtat en la subscripció, s’informava d’una represa del cobrament que, per error, no es feia des del 2012, fent-se efectiva a partir del Tom XCI corresponent a l’any 2015.

Però, poc va durar la represa, ja que sense cap avís el darrer número del butlletí que vaig rebre va ser el corresponent a l’any 2017, Tom XCIII, i des d’aleshores cap ni una comunicació, ni butlletí ni cobrament de quota de soci.

Sé, perquè així ho he esbrinat, navegant pel WEB DE LA SOCIETAT, que com a mínim i fins a l’any 2022, en el seu tom XCVIII el butlletí va editar-se, i que tots els butlletins, fins al 2019, poden consultar-se i descarregar-se en format pdf, però des del 2022 fins avui, només el silenci...

Conec personalment a qui crec ostenta en l’actualitat la presidència de la Societat, Elena Sánchez qui va ser fins al moment de la seua jubilació arxivera municipal, així com al seu vicepresident qui fou arxiver de la Diputació Eugeni Diaz, i al secretari i l’administrador, els senyors Tomas Escuder i Lluís Gimeno, i també el que hi figura com a director del butlletí, Ferran Olucha, totes persones de la màxima confiança, per la qual cosa, crec que alguna cosa interna no funciona, més encara si amb un web tan complet com es presenta, apareix com a seu l’antiga casa Andreu del segle XVIII al carrer Major 89, antiga biblioteca municipal que des del final de l’any 2024 roman tancada al públic per remodelació.

Alguna cosa passa amb “la castellonenca”, no és normal que aquesta institució que durant més de 100 anys s’ha dedicat a tasques d’una enorme influencia per al millor coneixement de la realitat castellonenca i valenciana, amb un estil envejable de serenitat i d’elegant senzillesa formal, connectant la realitat material i cultural de la ciutat on té les seues arrels estiga tan deslligada de l’actualitat i que el butlletí, semble haver passat a la història...

Aigua!

Caudiel és un poble situat al límit de l'Alt Palància amb l'Alt Millars on enllaça la Serra Espadà amb la Serra Espina, amb un terme de poc més de 60 quilòmetres quadrats i que manté límits geogràfics amb Vilanova de Viver, Font la Reina, Montan, Higueras, Pavies, Gaibiel, Pina de Montalgrao, Benàfer o Jèrica.  Un poble que va assolir el màxim demografic a l’inici del segle XX amb quasi 2000 habitants i que, des d’aquell moment no ha parat de perdre habitants, censant-se, el 2025, en  664 el nombre d’habitants, representen un terç de la població que va arribar a ser.

Amb una economia basada tradicionalment en l'agricultura de secà amb productes com l'ametller i l'olivera, destaca la presència de la cirera als terrenys de regadiu. El seu clima pot considerar-se mediterrani continentalitzat, amb unes precipitacions que oscil·len entre els 400 i 600 mm anuals.

La Diputació de Castelló i la seua presidenta al capdavant, consideren que, tal vegada,  una ferramenta estratègica que arribe a frenar la despoblació d’aquest municipi, puga ser l’esport, per allò que l’esport pot generar comunitat, benestar i dinamització local. No està mal pensada la idea i per tirar-la endavant es dona vida i visibilitat als equips de futbol en pobles en risc de despoblació.

Així va nàixer el “Trofeu gol a la despoblació” que tot just el passat dissabte va celebrar la seua quarta edició al camp de futbol “El Olivar” de Caudiel, amb la presència a més de l’equip titular, aleví i juvenil, de l’Atlètic Tales i les Alqueries C, torneig que va comptar amb la presència de la presidenta de la diputació la senyora Barrachina.

I allí va saltar la notícia, temps va faltar-li a la senyora Barrachina per anunciar que aquell recinte esportiu i gràcies al conveni que subscriurà la Diputació amb l’Ajuntament, serà remodelat amb una inversió de més de 450.000 euros que seran destinats a la implantació de gespa artificial i a la millora de l’eficiència del sistema de reg.

Desconec si a hores d’ara l'estat de la gespa natural, però em crida molt l’atenció el fet d’anunciar no només la incorporació de gespa artificial al camp, si més no la inversió en millora del sistema de reg. Que el projecte incloga el canvi a gespa artificial si és de terra perfecte, si és de gespa natural per allò de la deficiència hídrica també ho entenc, però si a la fi la gespa serà artificial pense que la necessitat d’aigua pel seu manteniment serà nul·la o poca, per la qual cosa no veig necessària una millora del sistema de reg, o sí?

Els avantatges de la gespa artificial sobre la natural en el camp de futbol de Caudiel poden ser nombrosos des d’un manteniment mínim, no necessita sega, fertilització, ni tractaments fitosanitaris, amb un raspallat ocasional i netejar fulles o brutícia puntual és suficient, fins a la desaparició de plagues i malalties, sense fongs, cucs del terra o erugues, passant per l’estalvi d’aigua, ja que la despesa desapareix del tot en no ser necessària el reg de la gespa.

Aleshores en què consistirà la millora del sistema de reg previst en el projecte? Tota una incògnita per aclarir… De moment allò que transcendeix, que es notícia, és que el PP provincial marca un gol a favor del futbol base a Caudiel, aconseguint un resultat estètic constant durant tot l’any i sense esforç de la gespa del Olivar i mantenint contents els veïns.

I per què a Caudiel, i no a Vilanova de Viver o la Font de la Reina? A clar, és que en aquelles localitats, per tenir menys de 100 habitants, no paga la pena l’esforç, o serà perquè els seus alcaldes no són del Partit Popular? I si part d’aquells diners, els previstos per la millora del sistema de reg, haguera estat destinat a infraestructures de lleure en un d’aquests pobles més menuts?

Ai, ai, ai, senyora Barrachina que si com vosté diu l'esport crea arrels en tots llocs, no ha d’importar qui governa; cal oferir oportunitats de lleure actiu, i convertir en un lloc més atractiu per viure tots els altres pobles, que, com vosté sap, com més menuts més necessitats tenen, encara que no siguen de la “seua corda”, però tots són Castelló.

 

Les festes de Castelló de l’alliberament...

 “El 13 de juny de 1938, el tinent coronel Mohammed Ben Mizzian en tenir notícies del que passava a l'interior de Castelló, va ordenar a la seua tropa avançar per la costa, per agafar el Grau de Castelló i penetrar a la ciutat; amb l'arribada dels regulars va cessar la matança, bé que va provocar un contraatac enemic que va endarrerir la caiguda de la ciutat. Dos dies després, els soldats nacionals van fer la seua aparició per diversos carrers, com l'avinguda Lidón i l'avinguda del Mar, enmig de l'alegria popular”.  (El español digital)

A la immediata postguerra, els galifants van implantar la rememoració del Dia de l'Alliberament. Aquest 14 de juny venia a substituir les «Festes de la Llibertat» a l'imaginari local. Els Tres Dies de Juliol que fins al 1938 representaven el triomf de la ciutat sobre el carlisme al lloc de 1837 “Triunfó de los enemigos de la Libertad” però, un segle després, els nacionals van resultar ser els vencedors.

Els fastos per al record de l'entrada a la capital dels nacionals i amb ells els moros, no estaven pensats per alegrar la vida de la majoria dels soferts castellonencs; eren, més aviat, el recordatori, any rere any, de qui manava.

Aquelles festes, encara que amb el pas del temps, van anar venint menys, es van mantenir, prop de 40 anys, fins després de la mort de Franco i l'entrada la democràcia. Unes festes on s’instava el veïnat a decorar els carrers amb arcs triomfals, on s’oferien parades militars i paramilitars, carreres de cambrers, hissada de bandera nacional sobre la part alta de la torre campanar, sonar de sirenes i Te Deum, tot per voler que els veïns més libèrrims oblidaren altres manifestacions més festives. I encara que en aquell Castelló de postguerra, ben aviat, es va comprovar que les celebracions del juny no eren una invitació a la festa, el règim no parava d'encoratjar-les.

Així si acudim a l'hemeroteca, prenent com a exemple les celebrades el juny de 1943, fa just 83 anys, veurem que aquelles es van perllongar durant nou dies, del 12 al 20 del mes, amb tot un seguici d’actes variats on s’incloïa una parada militar i xarlotada el 12, o la concentració falangista, la inauguració de l'avinguda del mar, una correguda de bous, la col·locació de la bandera nacional al més amunt del Fadrí i el concert de la coral polifònica de València el 13.

El tercer dia de festes, just avui 14 de juny, fa 83 anys, es va celebrar una missa de campanya al passeig de Ribalta, una desfilada, una primera jornada del certamen musical provincial i un festival de cors i danses de la Secció Femenina. El 15, a més de la segona jornada del certamen musical hi va haver una carrera de cambrers i una revetlla a la Pèrgola. El 16 el programa parla d’un concurs de tenis i del llançament d’un castell de focs a l'andana central del passeig.

Les festes van continuar el 17 amb una cursa de bicicletes i una funció de gala al teatre principal, el 18 amb l'actuació de la rondalla valenciana “Ecos del Túria” i una revetlla a la Pèrgola. L'ascensió en globus de l'aeronauta senyor Amador Fernández des de la plaça de Fadrell i una nova revetlla a la Pèrgola van ser els actes destacats del 19, per, el 20, últim dia de festes, el tir de colomí i el partit de futbol entre el Sabadell Club de Futbol i el nostre Club Esportiu Castelló van ser els plats forts, tret d'una gran traca final.

Si comparem aquest extens programa, similar al dels altres anys de la dècada dels 40, amb els actes commemoratius dels anys 50, 60 i 70, veurem com els dies festius es van anar reduint, quedant pràcticament en dos, la vespra, el 13, dia de record de l'entrada de l'exèrcit nacional de la ciutat, sent la parada militar, l'hissat de l'ensenya nacional, el tret de carcasses commemoratives, el sonar de les sirenes i la interpretació de l'himne nacional, els actes més importants i significatius de la vigília i la missa i el segon i últim dia la celebració d’un Te Deum, per allò de la religiositat oficial del govern.

No cal dir que el poble es converteix amb el pas dels anys en mer observador, sense cap participació, sent els caps militars, civils i municipals els veritables protagonistes de tots i cadascun dels actes. Uns actes i unes festes que hui, més de 80 anys després, només són record d’un passat que esperem mai torne.

De maquetes…

Va ser al Nadal del 2011 quan l’alcalde de la capital, Alfonso Bataller, i el seu antecessor, impulsor de la remodelació i aleshores president de la Generalitat, Alberto Fabra, van inaugurar la nova imatge urbana de la plaça Major dotant-la entre d’altres de quatre elements cridaners: un laberint a semblança del qual existia a l'antiga església de Santa Maria, el plànol de l'historiador Martí de Viciana serigrafiat a terra, quatre pedres flamejades de Borriol preservades al costat del Mercat Central per testimoniar el que la plaça va ser durant segles i una maqueta a escala de la plaça, ubicada al costat del Fadrí, obra de l'escultor castellonenc Carlos Martínez; un conjunt escultòric que reproduïa en bronze i en relleu els edificis de la plaça Major, d’on sobreeixia de manera principal la torre campanar, en un format accessible i visible pels vianants, que amb el pas dels anys i d’estar a sol i serena, alguna que altra actuació vandàlica, i, també lamentablement per una manca d’un mínim manteniment, va anar deteriorant-se, fallant la seua fixació i obligant, fa uns mesos, a l’àrea de patrimoni municipal, a retirar la peça i retornar-la a l’escultor perquè estudiara la millor solució per a la reparació.

Ahir mateix s’anunciava que la peça de bronze, danyada i retirada per a la restauració, una vegada reparada per l'escultor tornava a ocupar la seua ubicació original a la vegada que la regidora de cultura destacava la importància de protegir el nostre patrimoni cultural fent una crida a la ciutadania per fomentar el respecte per la història i les tradicions locals i la necessitat de la col·laboració ciutadana.

La senyora España reiterava el compromís que l’equip de govern municipal té amb la defensa dels béns culturals de la ciutat i la inversió de recursos públics que des de la municipalitat es fa per tenir cura d’aquests elements que narren la història col·lectiva de la comunitat.

No tinc per què dubtar que això és així, però…

A punt ara de complir-se dotze anys de la col·locació entre la plaça Hernán Cortés i el carrer de l’escultor Viciano, d'una altra maqueta de bronze del mateix escultor, a escala 1:600, mitjançant el tallat per cnc, procés de fabricació sostractiva assistit per ordinador que talla, dona forma i poleix un bloc de bronze brut per transformar-lo en una peça d'alta precisió,  i col·locada sobre una pedra massissa de 100x100 cm, que recrea la ciutat de Castelló emmurallada al segle XVIII en què queden reflectides les muralles, torres i portes alguns ja desapareguts, el trapig, els convents de Santa Clara i Sant Agustí o l'antic hospital de Trullols, i d'altres transformats, com ara la Catedral de Santa Maria, sembla pel seu estat que, no s’ha fet mai cap manteniment sobre aquesta.

La seua ubicació al costat de la parada del Tram i de diferents línies d’autobusos i envoltada de “tauletes” de la terrassa d’un bar adjacent, fa que, a banda de passar massa desapercebuda, aquella sempre estiga bruta, plena de paperets, fulles caigudes dels arbres, pells de pipes de gira-sol, restes de beguda per sobre, i el que és més greu, de vegades plena de vidres d’alguna ampolla que, voluntàriament o de manera fortuïta s’ha trencat al seu damunt.

No són problemes tan greus com aquells que han obligat a l’actuació del servei de patrimoni, però sí que és també obligació de l’ajuntament el mínim manteniment, i no costaria molt que, el servei de neteja municipal de tant en tant li fera una rentadeta de cara, passant-li una mica d’aigua a pressió i una neteja d’aquells racons que, per les característiques de l’obra s’omplin amb facilitat de pols i brutícia. Fa lleig el que de vegades es troba algú quan s’acoste a veure com era Castelló al segle XVII, per no parlar de si és un invident i per fer-se una idea ha de fer servir el tacte.

El patrimoni cultural públic de Castelló és de tots, i si tots volem que aquestes maquetes continuen sent unes imatges molt lligades a la memòria urbana del nostre poble cal preservar-les, no amb accions puntuals com aquesta del Fadrí, que si cal es fan, si més no en el manteniment diari, en aquell que no es veu tant, que no dona peu a cap foto, però fa que qui s’acoste, veïns o forasters, s’emporten una bona impressió del que contemplen.