De vegades trobes per casa en algun racó d’un caixó oblidades coses que ni t’imaginaves que tenies. És fàcil si allò que retrobes no és un objecte massa gran, de gran volum, i que el pas del temps va fer que, en algun moment oblidares. Ara de sobte torna a la llum i el que és més important a la memòria.
Això és el que va passar-me
no fa massa dies. Sense buscar-ho va aparéixer als meus ulls, i mai més ben
emprada la paraula, un objecte menudet, una insígnia, allò que hui anomenem un
pin, que, amb total seguretat, podia tenir més de seixanta anys, feia referència
a la croada de protecció ocular. En veure’l va despertar-me un somriure fent-me
retrocedir mentalment a la meua infància, a l’època escolar, quan aquella
croada va irrompre a l’escola i tots els menuts vam ser revisats
oftalmològicament, rebent, pel nostre bon comportament, la insígnia com a
obsequi.
No vaig donar-li més
importància a la troballa i novament va anar al fons del caixó. Però la
casualitat ha volgut que hui, novament, aquella croada i el pin tornaren a la
memòria. El dimarts 13 de novembre de 1956, tot just hui fa 70 anys, “el
Mediterraneo” a la seua pàgina 6, publicava una propaganda sobre la croada i,
el logo, la insígnia, apareixien en primer pla.
Aquestes coincidències han
fet que, ara, seixanta-cinc anys després, despertara la meua curiositat per
conéixer una mica més aquella campanya que va iniciar-se el 1956, l’any següent
en què Espanya va ingressar a l’ONU, de la mà i inquietud d’alguns òptics i
oftalmòlegs que van decidir que calia ensenyar a mirar, cuidar la mirada i
protegir-la.
Sembla que la primera fase
va consistir en la realització d’una sèrie de cursets per tot el país, accions
per arribar a la societat amb el missatge de la necessitat de veure bé,
convertint-se ràpidament en un doble objectiu: d’una banda, sensibilitzar els
ciutadans sobre la qualitat visual i de l'altra eixamplar el mercat potencial
del sector òptic.
Aleshores la immensa
majoria dels individus no eren conscients dels beneficis socials, escolars,
laborals i de tota mena que aporta posseir una agudesa visual adequada. Cal
recordar que en aquelles dates només el 18% de la població feia servir ulleres.
Les eines eren humils però poderoses: òptics viatjant per les escoles, i fulletons que es repartien amb la convicció que una bona visió podia transformar vides. Per la seua feina, l'entitat creada i la croada corresponent van ser declarades per l'Estat, Associació d'Utilitat Pública.
Durant els anys seixanta, la
croada va comprendre una cosa essencial: sense una visió adequada, no hi ha
aprenentatge ple. Per això, va portar la feina a les escoles, examinant la
vista dels més petits i descobrint que darrere de molts fracassos escolars
s'amagava simplement un problema visual.
No recorde si a conseqüència
de la campanya algun company de classe començaria a portar ulleres per primera
vegada a la seua vida, aprofitant l’acord sectorial entre òptics i fabricants
per facilitar la seua adquisició.
Jo vaig passar la revisió
amb normalitat i no va ser fins més de cinquanta anys després quan vaig
començar a necessitar-les.
Les diferents croades van
tenir eslògans d’èxit indubtable i que encara hui en escoltar-los ens venen a
la memòria, “Dos ulls per a tota la vida”, “La vista és la vida” o “Veure per
aprendre”, que, a més de veure’ls escrits, els podien escoltar per la ràdio i
els trobem a la premsa.
Pocs avui, setanta anys
després, poden valorar en la seua magnitud la tasca i els èxits aconseguits per
a l'òptica espanyola en aquella campanya. Eren altres temps, però eren i són
els nostres ulls...


















