Nit de foc

El foc és un dels fenòmens naturals més fascinants i, probablement, un dels més decisius en la història de la humanitat. Un dels seus impactes més significatius és que proporciona calor, per això diem que el foc i la calor van junts, però són coses separades, dues parts del mateix tot.

Als valencians sempre ens ha agradat jugar amb foc, però també som dels que més ens queixem pels episodis de calor. Des de ben menuts juguem amb foc, només cal veure com gaudeixen els nostres fills i nets amb els petards i coets en festes, tots amb la seua caixeta i els més atrevits fent experiments...; també als adults ens agrada el foc, fins i tot tenim un nom específic per aquell acte nocturn pirotècnic, que amb un inici suau i delicat, seguit d’un crescendo de llums i estrèpits, llampades acolorides, figures geomètriques multidireccionals i efectes visuals combinats amb petards rítmics que acaba amb una explosió de so i color, l’anomenem nit del foc.

I si el foc el fem protagonista de les nostres festes, en arribar l’estiu, el protagonisme el pren l’altra part del tot, la calor, en assolir una gran diferència de temperatura entre el cos humà i l’entorn.

Tot i que és difícil posar-se d’acord amb quina pot i deu ser la temperatura perfecta per estar a gust, si tenim en compte que la temperatura del nostre cos oscil·la entre els 36 i 37 graus, estareu d’acord amb mi que l’ideal és que el termòmetre en les hores diürnes no baixe dels 20 graus ni tampoc supere els 30, de manera que una mesura perfecta, seria els 25 graus.

A la nit, l'escenari canvia. Sembla que la gent aprecia a l’estiu gaudir d’una nit fresca.  Si prenem com a referència els 25 graus de màxima durant el dia, una nit "feliç", meteorològicament parlant, seria aquella que no superara els 20 graus.

Però la realitat i el canvi climàtic ens diuen que les nits càlides són cada cop més habituals a la nostra ciutat, i que la calor nocturna és igual de nociva que la diürna perquè impedeix un descans adequat i agreuja malalties prèvies.

Fins ara, els meteoròlegs ens parlaven de nit tropical, quan la temperatura no baixa dels 20 °C entre la posta de sol i l'alba, i nit tòrrida en què la temperatura no baixa dels 25 °C.

Si analitzem les darreres nits d’aquest mes, veurem que en Castelló ja hem tingut més d’una nit tropical i alguna nit en què el termòmetre no ha baixat dels 25ºC; i en alguns llocs no massa lluny de casa, les temperatures nocturnes no han baixat dels 30 °C, obligant a escollir nous termes i establir una nova categoria de severitat a la calor nocturna. Aquestes nits extremes, pel fet que poden arribar a ser més perilloses que la calor diürna per interferir de forma greu el descans nocturn, s’han començat a nomenar oficialment, per allò que a l’infern ha de fer una calor insuportable, infernals.

El nom fa certa por, però és veritat que és perfecte per descriure una situació extrema, perjudicial i molt molesta, com és aquella de no poder dormir a les nits; ara bé, ahir, en un programa de la televisió vaig veure un meteoròleg de l’Agència Estatal de Meteorologia que, en constatar que en diverses localitats Canàries estaven registrant-se ja nits en què el termòmetre no baixava dels 35ºC, es preguntava quin nom caldria emprar per a descriure-les.

Va despertar-me la imaginació i, com tenia poca feina, vaig començar a pegar-li voltes a l’assumpte; prompte i per allò de l’afició al foc que tenim els castellonencs en particular i els valencians en general, se’m va ocórrer que, aquest fenomen específic, aquestes nits extraordinàries, podrien ser anomenades, per la calor que desprén aquest fenomen, nits de foc; que us sembla? A parer meu no estaria gens malament, a la vegada que promocionaríem indirectament els nostres espectacles pirotècnics més enllà dels límits autonòmics.

Sembla que de moment no hi ha cap terme per definir aquest tipus de nits, però, si la freqüència augmenta, és possible que aviat s'haja d'encunyar una nova categoria, jo només faig una proposta...

Programar i passar olímpicament…

Hi ha pobles que celebren el seu naixement d’acord amb la seua Carta Pobla; altres, com el nostre que celebrem com a natalici el moment de la concessió del Privilegi del Trasllat, concedit pel rei Jaume I autoritzant la baixada des del Castell Vell a la Plana.

És ben sabut que aquest document va estar signat a Lleida el huit de setembre del 1251, per la qual cosa, aquest proper setembre farà 775 anys; d’altra banda, des de fa un grapat d’anys, sense ser les festes més importants de la ciutat, van celebrant-se, al voltant d’aquesta data, una sèrie d’actes entre els quals destaquen les representacions històriques, vols de campanes, desfilades, homenatges, concerts, llançament de focs artificials, exposicions, visites, balls i salves…

Actes lúdics, festers que s’ha tornat costum acompanyar-los de reconeixements oficials, lliurament dels guardons més preuats de la ciutat, medalles i corbatins. D’acord amb la normativa municipal aquests honors s’ha d’aprovar per unanimitat de tots els grups polítics representats al consistori. Així, recorde va fer-se l’any 2025 amb la Banda Municipal, el periòdic Mediterráneo o la rondalla Els Llauradors, i en anys anteriors a la Confraria de la Sang, La societat Filharmònica, i Pepin Marco, entre altres.

Per allò de ser una xifra prou destacada, 775 anys, ja la sessió plenària de l’octubre del 2025 va aprovar-se per unanimitat una moció que “instava l'Ajuntament de Castelló a cercar la participació de grups polítics, entitats castellonenques de caràcter festiu, cultural, esportiu o educatiu, amb la Universitat Jaume I i el Departament d'Història, amb l'ajuda i col·laboració de la Junta de Festes per a la celebració del 775 aniversari de la ciutat”, així com sol·licitar al director de l’Arxiu Històric Nacional, la cessió temporal del document del privilegi, amb l’objectiu d’apropar aquest patrimoni històric a la ciutadania i ser exhibit a Castelló durant l’aniversari que sembla va programar-se entre el 4 i 8 de setembre vinent.

No sé si transcorreguts huit mesos d’aquella aprovació s’haurà avançat molt, poc o gens ni mica, perquè el màxim òrgan del Patronat Fester Municipal, el Consell Rector, a hores d’ara no ha tingut cap informació, ni ha estat consultat per cap mena d’acte ni informat de les gestions.

Per això em crida molt l’atenció una notícia que està ocupant part del temps dels mitjans d’informació local en els darrers dies i que fa referència a una polèmica sorgida aquesta mateixa setmana a la Junta de Portaveus municipal, enfront de la manca d'unanimitat en la concessió de les distincions de dues Medalles d'Or de la Ciutat i tres corbatins amb motiu del pròxim aniversari, en ser vetada la proposta presentada pel govern local, deixant sense reconeixements al Port de Castelló i a l'Ateneu, entitats proposades per rebre la medalla, i sense corbatí a la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, Moros d’Alqueria i Colla del Rei Barbut.

Que l’equip de govern haja fet públic que la seua proposta que havia de sortir aprovada per consens a favor de la ciutat abans de ser ratificada pel ple municipal, no isquera, per no comptar amb el vistiplau dels dos partits de l'oposició, independentment de les raons encertades o no de PSOE i Compromís, no és admissible si considerem que la difusió pública del resultat d’unes deliberacions que, d’acord amb l‟Ordenança Municipal d‟Honors i Distincions, tenen caràcter reservat, contempla que les votacions són secretes, sent, per tant, del tot improcedent assenyalar públicament a grups polítics concrets pel sentit d'un vot que oficialment no s'ha de conéixer.

Però el que més em dol i pense no s’està fent bé, és que a hores d’ara l’equip de govern “passe” olímpicament del Patronat de Festes, i que, si algun dia arriba al Consell Rector la programació per aquesta efemèride, siga només per aprovar, si de cas, un programa o, simplement conéixer uns actes dels quals no hi han pogut ni tan sols opinar, això sense saber si la Junta de Festes estarà assabentada del que “es cou” a l’ajuntament per part de l’equip de govern.

Senyora alcaldessa, senyores i senyors del PP i VOX castellonenc, qui ha de fer festes?, qui ha de programar-les?, i en el cas de les distincions que, d’acord, correspon a l’ajuntament la seua concessió, que menys que abans de “tirar-ho” endavant informar o demanar opinió al màxim òrgan fester, tant costa?

Tant de bo siga efectiu…

No tinc per què dubtar la seua veracitat, però permeteu-me que dubte de la seua eficàcia. No és aquesta la primera vegada que des de l’ajuntament i més en concret des de l’equip de govern, d’aquest i altres governs anteriors, es llança un missatge d’aquestes característiques per acabar amb els abocadors il·legals i clandestins que proliferen per tot el terme municipal.

La notícia apareguda ahir als noticiaris locals no m’ha causat cap sorpresa. Aquest va ser el titular: “Castelló lluita contra els abocaments il·legals: Detecta 72 punts negres i desplega drons i cotxes camuflats”. Una nova campanya, una més, va estar presentada al consistori amb les fotos corresponents, pels regidors de Serveis Públics, el senyor Toledo, i el d'Emergències, senyor Ortolá, que van destacar la necessitat de combinar tasques de neteja, vigilància, conscienciació ciutadana i sanció per frenar aquestes conductes incíviques.

Dos són els aspectes que em criden l’atenció, ressaltats d’aquesta nova campanya, el primer la repetició de la canturel·la d’allò de “la responsabilitat i el compromís de tots”, que ací a Castelló sembla que no funciona,  ja que cada dia els abocadors il·legals escampats pel terme en són més, i fins i tot els carrers es converteixen de vegades en veritables abocadors; i, el segon, el dispositiu que en aquesta campanya l’equip de govern ha pensat emprar, dividir el terme en tres parts i crear una ruta d’actuació de neteja, vigilància, control i multes per cada part; diuen que recorrent la zona assignada per cada equip amb una freqüència mínima de dues vegades per setmana, permetrà un seguiment constant dels abocadors. Poc viurà qui no ho veurà!

No és aquesta una tasca fàcil i, tampoc crec massa efectiva, si com també va indicar el senyor regidor de serveis públics, l’operatiu desenvolupat de manera coordinada entre les brigades municipals, l’empresa concessionària de la neteja i la contractada per recollir els residus sòlids, tot i emprar vehicles camuflats, drons i altres mitjans, estarà operatiu, entre setmana, de dilluns a dissabte; i que passa amb els diumenges? És que els diumenges ningú llança res?

Senyors regidors, sembla que vostés es contradiuen una mica bastant, per una banda, s’omplin la boca dient que “La lucha contra los vertidos exige planificación, recursos y actuación constante” i, per altra, “la actuación constante” no inclou els diumenges, dia en què tot fa semblar faran festa, facilitant directament l’abocament dels veïns incívics.

No sé si aquest reforç que sembla ha de funcionar d’estiu, haurà ja començat, tampoc si s’haurà aplicat ja alguna sanció econòmica de les grosses, d’aquelles que diuen poden arribar als cent mil euros; però, el que si puc dir-los, és que a l’abocador il·legal que des de fa un bon grapat d’anys cap ajuntament ha estat capaç d’eliminar situat al camí de Taxida, a la corba que el camí fa amb el caminet anomenat Ses d’Home, hui, aquest mateix matí de dissabte, el nombre de deixalles que s’amuntegaven era de tal magnitud que, quasi era impossible transitar amb vehicle per la carretereta d’accés a les finques agrícoles d’aquella partida hortolana.

No dubte que com han manifestat en més d’una ocasió al llarg dels darrers anys els senyors Toledo i Ortolà, la neteja de la ciutat i el manteniment en les millors condicions són una prioritat per al govern municipal, i que no han deixat de destinar recursos de tota mena, però la realitat ve a dir que l’èxit ha estat mínim, jo diria que fins ara, com va passar amb els anteriors governs, han fallat, i el descontrol dels abocaments ha anat a més.

Tal vegada el que cal fer, a més de campanyes i noves campanyes, amb la presència a primera fila del regidor de torn, siga investigar per detectar les variables que a escala municipal expliquen les causes de la manca de conscienciació ambiental del veïnat a fi de dissenyar una eina que, localitzats els abocadors, els caracteritze i siga útil per al disseny de polítiques de prevenció amb vista a un desenvolupament sostenible del territori.

La tasca no és senzilla, però d’aconseguir-se serà per aquell govern que ho faça, apuntar-se una bona gestió, mereixedora del nostre aplaudiment, mentrestant, com diuen al meu raval, i, tanmateix estiga errat, aquesta nova campanya que ara s’acaba de presentar, quedarà en fum de palla… Temps al temps.

Pintar avions.

Passejant pels nostres carrers, i més encara pels polígons industrials que rodegen la ciutat, és prou habitual trobar-te amb tallers especialitzats en “xapa i pintura”, espais on majoritàriament es dediquen a reparar cops, més o menys grossos, soferts per tota mena de vehicles, especialment automòbils i a repintar o pintar de cap nou, les carrosseries.

Com és sabut hi ha vehicles grans i menuts, alguns, la majoria que circulen per les carreteres i camins, altres que van per la mar i uns tercers que volen. Tots necessiten el seu manteniment i, entre aquests, molts, tot i no haver patit cap accident al llarg de la seua existència, amb el pas dels anys, necessiten “una maneta” de pintura.

De la mateixa manera que a les nostres ciutats hi ha tallers especialitzats en pintura pels vehicles terrestres, també en aquells pobles que es troben a vora de la mar, igual que existeixen els calafats, tallers de construcció i reparació de vaixells, hi ha espais diferenciats, en aquells o altres indrets semblants, on es fa el manteniment de pintura i impermeabilització de les embarcacions. De fet, no és difícil passejant per qualsevol port de certa importància trobar-te aquest tipus de “tallers”.

Però si parlem de vehicles que s’enlairen, allò són paraules majors. Per una banda, calen espais especialitzats en el manteniment dels aparells en tot el que respecta a comunicació, navegació, instruments, pantalles, seguretat…, són els anomenats tallers d’aviònica, i per altra, tot allò que fa referència al manteniment del fuselatge, el casc per entendre’ns, en què la pintura hi ha de jugar un paper fonamental per a mantenir l’estètica de l’aparell.

Doncs bé, s'anuncia ara que la societat pública Aeroport de Castelló SL, Aerocas, propietària i gestora de la infraestructura de la Vilanova, en la seua estratègia de diversificació de les tasques de l’aeroport, amb l’objectiu de generar un hub industrial al voltant d’aquella infraestructura, ha signat un acord amb l’empresa amb seu a Madrid “Aeronautica Gestión” perquè aquesta construïsca un hangar doble de 6000 metres quadrats dedicat a la pintura aeronàutica exterior per avions comercials i privats de les famílies Airbus A320 i Boeing B737 tant per operadors nacionals com internacionals.

Segons he llegit sembla que la companyia té previst iniciar les obres el segon semestre d’aquest 2026, invertint 10 milions d’euros i creant 85 llocs de treball directe, i que la instal·lació entre en funcionament, comence a pintar avions, el primer semestre del 2027.

Més encara des de “Aeronautica Gestión” el seu fundador, el senyor José Capilla, va anunciar que en fases posteriors, contempla ampliar la base, amb un espai especialitzat en el manteniment dels interiors de les aeronaus, la neteja tècnica i la creació d’un centre de formació en pintura aeronàutica, activitat aquesta darrera que presenta una creixent demanda laboral.

Vet per on quinze anys després de la seua inauguració, marcada per la incertesa, les crítiques polítiques i l’absència de vols comercials, el nostre aeroport, a més de consolidar vols comercials en diferents rutes regulars, està aconseguint un desenvolupament empresarial vinculat al sector aeronàutic.

Primer va ser l’empresa Brok-air Aviation Group, qui va oferir els serveis de manteniment i reparació d'aeronaus des d’un hangar de 2.500 metres quadrats; després E-Cube solutions, una empresa especialitzada en l'estacionament de llarga durada d'aeronaus, el desmantellament i la reactivació d'aeronaus, qui va construir un altre hangar de 2400 metres quadrats, a qui va seguir Arkadia Space, dedicada al desenvolupament de motors per satèl·lits, i un centre d’FP adscrit a l’IES de la Vall d’Alba amb cicles vinculats a la branca aeronàutica tant de grau mitjà com superior, per anunciar-se ara “la pintura”.

Un aeroport, el provincial, que cada dia que passa creix en tots els nivells: passatgers, operacions, activitat aeroespacial i industrial. Però, que, ara, a la fi d’un nou curs escolar, presenta encara una assignatura pendent, el transport de mercaderies, l’enviament i la recepció de càrrega aèria, que té ara mateix un paper residual, una assignatura pendent… s’aprovarà el curs pròxim? Temps per venir, futur. De moment pintarem avions…

Què passa amb el butlletí de la SCC?

La Societat Castellonenca de Cultura és una entitat cultural activa a Castelló des de 1919. Va nàixer impulsada per intel·lectuals de la talla de Salvador Guinot, Àngel Sánchez i Gozalbo, Lluís Revest i Corzo, Joan Carbó Domènech i Ricard Carreras i Balado, amb la intencionalitat de promoure els estudis històrics i filològics de Castelló i les comarques del nord del País promovent i realitzant investigacions de qualsevol mena, fomentant i ajudant a la creativitat artística i literària.

L’interés principal se centrava en l’edició d’una publicació periòdica que, sortejant qualsevol connotació que implicara l’activisme social, tant polític com religiós, permetera participar els intel·lectuals més destacats del nord del País Valencià; així apareix el 1920 el primer volum del “Boletin de la Sociedad Castellonense de Cultura”, que durant molts anys, i a excepció dels anys de la guerra civil i els posteriors de les seues seqüeles, 1937-1942, va tenir una àmplia difusió entre la comunitat científica d’arreu del món, mantenint activa la difusió dels estudis històrics tant de l’àmbit local com de l’entorn de les comarques castellonenques, convertint-se en una publicació decisiva en la recuperació cultural de Castelló.

En ser aquella una publicació de caràcter civil, sense ànim de lucre, independentment de tenir uns patrocinadors, la Caixa d’Estalvis o la Diputació entre d’altres, s’editava gràcies als socis-subscriptors, als quals no se’ls, no se’ns exigia més condició que la de pagar la quota corresponent.

Com a persona que estima tot allò que és nostre, i interessat en qualsevol tema relacionat amb la memòria històrica, l’art, l’arqueologia, la llengua, el folklore, les tradicions..., i en general tot allò que puga afectar-me com a veí fa un bon grapat d’anys vaig fer-me soci subscriptor.

Durant molts anys, rebia puntualment a casa meua, quatre butlletins a l’any, un per trimestre, que llegia amb avidesa i amb continguts variats. A partir de l’any 1998 va començar a haver-hi canvis, retardant-se en alguns casos i agrupant-se en altres l’edició del butlletí, sent l’any 2000 el primer en què els quatre butlletins s’agrupen en un sol tom,  i alternant amb altres anys posteriors en què se’n publiquen dos per any, de manera que mai podies saber quan t’arribaria el butlletí a casa.

Sembla que les dificultats a mesura que el temps passava eren cada vegada majors, i així el 2015 com a subscriptor vaig rebre una carta on en nom de la Junta de la Societat, a més d’agrair-me la continuïtat en la subscripció, s’informava d’una represa del cobrament que, per error, no es feia des del 2012, fent-se efectiva a partir del Tom XCI corresponent a l’any 2015.

Però, poc va durar la represa, ja que sense cap avís el darrer número del butlletí que vaig rebre va ser el corresponent a l’any 2017, Tom XCIII, i des d’aleshores cap ni una comunicació, ni butlletí ni cobrament de quota de soci.

Sé, perquè així ho he esbrinat, navegant pel WEB DE LA SOCIETAT, que com a mínim i fins a l’any 2022, en el seu tom XCVIII el butlletí va editar-se, i que tots els butlletins, fins al 2019, poden consultar-se i descarregar-se en format pdf, però des del 2022 fins avui, només el silenci...

Conec personalment a qui crec ostenta en l’actualitat la presidència de la Societat, Elena Sánchez qui va ser fins al moment de la seua jubilació arxivera municipal, així com al seu vicepresident qui fou arxiver de la Diputació Eugeni Diaz, i al secretari i l’administrador, els senyors Tomas Escuder i Lluís Gimeno, i també el que hi figura com a director del butlletí, Ferran Olucha, totes persones de la màxima confiança, per la qual cosa, crec que alguna cosa interna no funciona, més encara si amb un web tan complet com es presenta, apareix com a seu l’antiga casa Andreu del segle XVIII al carrer Major 89, antiga biblioteca municipal que des del final de l’any 2024 roman tancada al públic per remodelació.

Alguna cosa passa amb “la castellonenca”, no és normal que aquesta institució que durant més de 100 anys s’ha dedicat a tasques d’una enorme influencia per al millor coneixement de la realitat castellonenca i valenciana, amb un estil envejable de serenitat i d’elegant senzillesa formal, connectant la realitat material i cultural de la ciutat on té les seues arrels estiga tan deslligada de l’actualitat i que el butlletí, semble haver passat a la història...