Sis del sis del vint-i-sis: Un dissabte que és dijous…

Acabe d’arribar de l’alqueria de collir quatre albercocs, quan escolte un alegre vol de les campanes del fadrí. És dissabte, consulte “el taco” del calendari i em diu que hui és el 157è dia de l'any, que en falten 208 per finalitzar l'any, que és primavera a l'hemisferi nord i tardor a l'hemisferi sud, i que entre d’altres l’església celebra sant Norbert.

Pense que, tal vegada aquest “vol” siga per celebrar l’arribada del papa Lleó al nostre país, o per allò de donar visibilitat a l’esdeveniment esportiu més important que s’ha de celebrar aquesta vesprada-nit a Castelló, el partit d’anada del play-off d’ascens a primera divisió del club de futbol de la ciutat, o per què no?, per commemorar el dia mundial del io-io, que vet per on, també, i per recordar el naixement del seu inventor, se celebra avui; però no, de seguida m’adone que el volteig de campanes del campanar de la Vila té un altre motiu, que, tot i vingut a menys amb el pas dels anys, encara manté una tradició popular, sobretot entre la gent més gran.

En aquestes estava quan m’ha vingut com un rellampeg a la memòria un antic refrany de la tradició cristiana, que per recordar algunes de les festes més importants per a l’església catòlica, durant segles va gaudir de gran popularitat, però que a poc a poc ha anat caient en l’ostracisme i que diu així: "Hi ha tres dijous l'any que llueixen més que el sol, Dijous Sant, Corpus Christi i Ascensió".

I tant, perquè hui no és dijous, és dissabte, però el passat dia 4, dijous, va ser la festivitat del Corpus, tot i que per ser dia feiner, va passar, com va sent habitual en els darrers anys, sense pena ni glòria, o millor encara, amb més pena que glòria; el Corpus a Castelló, que destaca per la seua arrelada tradició religiosa i cultural, que inclou la tradicional processó amb el Santíssim sota pal·li des de la Cocatedral de Santa Maria i les actuacions folklòriques del tradicional Ball dels Nanos i els Cavallets del Corpus a la Plaça Major.

Des de l'inici del segle XV, any 1409, es tenen notícies de la celebració d'aquesta festa al nostre poble, festa lligada a solemnes actes religiosos i diferents cavalcades, on intervenia tot el teixit social de la població, des de les Ordres Religioses i les institucions benèfiques i docents, fins als gremis i els representants de les festes de carrer. 

Les celebracions i cavalcades eren organitzades conjuntament pel Consell Municipal, el clergat de l'església Major del poble que havia iniciat la seua construcció als inicis del segle XIV,  i la col·laboració de la confraria del Santíssim Sagrament, el majoral de la qual, elegit per sorteig anual entre els cavallers i prohoms benestants del poble, era l'encarregat de pagar les  despeses “de la cera” que la festa comportava.

Allò que es feia sempre dijous, després, amb el pas dels anys i la pèrdua de la religiositat oficial i personal, va passar a celebrar-se dissabte, i hui, 2026, el Corpus Christi una de les festivitats més solemnes del calendari catòlic, es debat entre la Fe, la història i el simbolisme.

De manera que hui, dissabte, com si fos dijous passat, Castelló tornarà a celebrar una manifestació doble, en dues parts clarament diferenciades, però que es complementen entre si, conservant cadascuna la seua pròpia identitat d’antany; la festa pagana o popular que juga i tracta de mantenir escenes, costums, arrels, balls, història del poble, amb la màxima acció de “ballar els nans a les autoritats”, i la religiosa que culmina la part sacra amb la desfilada de la Custòdia pels carrers de Castelló.

Una celebració que marca, el punt àlgid de la primavera i treu al carrer tot el potencial festiu de la ciutat i que carregada d’un simbolisme profund pot arribar a connectar l’espiritualitat, la fe, la tradició i fins i tot l’art religiós.

El refranyer guarda una altra expressió d'ús freqüent vinculada als tres dijous que brillen més que el sol. Es tracta de la locució "no és res de l'altre dijous", emprada per a manifestar que alguna cosa no és tan important o extraordinària com sembla. Hui, és un dissabte, el dissabte que també és dijous...

Sense sentit o sentit amagat…

Segons el diccionari de la reial acadèmia espanyola de la llengua, el vocable adient per expressar una dita, un fet, una idea o situació que no té lògica, coherència o justificació, que presenta una ruptura amb el sentit comú o la racionalitat, sovint derivant en el que és absurd i incomprensible, se l'anomena sense sentit.

La tardor i l'hivern meteorològic de 2025-2026 a la zona del Desert de les Palmes van ser qualificades de molt humides quant a precipitacions, amb registres que a l'entorn muntanyós superaren folgadament la mitjana, amb pluges un 71% per sobre del que és normal; també els mesos de primavera van mantenir una tendència humida i inestable.

A causa de la topografia del Parc Natural, aquestes abundants pluges van tenyir el massís de verd, augmentant el cabal de les seues fonts naturals i rierols. Avui he tingut l’oportunitat d’endinsar-me pels senders del parc, acostant-me a la font de Roc que si qualsevol estiu, als mesos de més calor, mai ha deixat de rajar, hui, aquest brollador treia un “xorro” més que espectacular, alimentant el frondós enclavament i abastint d’aigua abundant un safareig i una bassa de reg, tot molt a prop del mas d’en Roc, masover que va, en el seu dia donar nom a la font.

Sabia que des de fa uns quants anys, tal vegada la font de més renom per la qualitat de l’aigua que hi rajava, la de Sant Josep, al costat de l’ermita del mateix nom, estava seca. Una font a la qual eren molts els castellonencs i forasters que, sobretot en arribar l’estiu i per allò de trobar-se a vora la carretera, s’hi acostaven per omplir marraixes.

Tots atribuíem la seua sequera a la falta de pluges constants dels darrers anys, per la qual cosa i vist com rajava la de Roc i l’abundància de precipitació dels darrers mesos, imaginava que, tot i que fora un filet, la font rajaria. Però no, estava totalment seca, la qual cosa m’ha fet pensar que allò era un sense sentit, o tal vegada tenia un sentit, la font havia estat derivada, deixant-la també ara, en què se suposa haurà augmentat el cabal, sense rajar com no fa massa anys ho feia.

És veritat i conegut que altres fonts del paratge han estat més o menys canalitzades, amb un aprofitament més o menys particular, cas de la font tallada que, en quedar dins d’una propietat particular, una aixeta abasteix els possibles senderistes, ciclistes o simples visitants que s’hi acosten, continuant oferint la seua aigua.

També la font de la teula, a sota del convent vell, que deu el seu nom a què rajava de la paret per sobre d’una teula i que fa anys, en fer-se el restaurant de l’ermitori va ser canalitzada per poder ser usada pel negoci, però deixant a l’indret, la possibilitat de mitjançant una clau de pas poder abastir-se a tots aquells que allí hi arriben.

Si el monjo carmelita Miquel de Sant Josep, a qui es deu l’ermita i la font, vera que, en anys de pluja com aquest, arribats al mes de juny, la font de Sant Josep no raja ni gota, de segur que se sentiria decebut, frustrat o enganyat, doncs és un sense sentit que la font estiga completament seca; amb total seguretat que hi ha “gat amagat”, alguna raó, motiu o situació oculta, secreta o sospitosa, algun engany o parany que la manté seca.

Puc arribar a entendre que aquesta font de Sant Josep siga de les més estacionals del paratge, que depén molt directament de les pluges, que si hi ha sequera siga fàcil que deixe de brollar de forma recurrent, però també ara, després de la situació meteorològica dels darrers mesos, hauria d’ocórrer el contrari, i brollar tot i que no ho fera, amb molta força.

No sé massa de geologia, ni de capes freàtiques, però entenc que a diferència de la Font de Roc, la font de Sant Josep pot tenir un cabal molt més modest i que depén de la filtració directa de l'aigua de pluja a la muntanya que té al seu darrere per recarregar-se, però que hui, no isca ni una gota, no té cap sentit, llevat que no isca perquè algú no ho vol…

Estic convençut, tot i que tal vegada puga estar errat, que la sequedat de la font no es deu a la mateixa naturalesa del brollador i em costa creure que siga l’aqüífer subterrani qui estiga esgotat. Digueu-me incrèdul, però per mi és tot un sense sentit o un sentit amagat…

“…Y subiendo”!

A la vegada que el professorat encarava amb energia la tercera setmana de vaga, el president de la Generalitat Valenciana presentava el passat divendres un pressupost pel 2026, que ell mateix qualificava de “record”, i que superava els trenta-tres mil milions d’euros; segons paraules del senyor Llorca eren aquestes unes inversions i despeses que reforçaven el compromís del govern amb les polítiques socials, els joves, les famílies i l’habitatge.

No soc economista, no entenc massa de números i menys encara si parlem de milions, però em crida l’atenció el fet que tot i ser la Conselleria d’Emergències la que pateix la retallada més forta, un 46% menys, gairebé la meitat que el 2025, el conseller senyor Valderrama, dedique, en concret del pressupost destinat a protecció civil, un milió d’euros per ajudes als bous, doblant la quantitat assignada a aquell mateix menester en els darrers pressupostos.

Uns diners de tots els valencians, unes ajudes que van aparéixer als pressupostos per primera vegada, l’any 2024 quan l’extorero el senyor Barrera, va ocupar la Conselleria de Cultura, partida que va mantenir el 2025 el seu successor a la Conselleria de Cultura i ara conseller d'Hisenda, el senyor Rovira.

Puc arribar a entendre, encara que no compartir, que les retransmissions taurines  d’À Punt radiotelevisió valenciana tinguen el suport de l’audiència i que, per tant, la direcció d’À Punt impulse els programes de continguts taurins com la plaça o terra de bous, i les corregudes, però no entendré mai que ho justifiquen dient que és una aposta per reflectir la identitat i la pluralitat de la societat valenciana.

I encara entendré menys que si el govern ja no considera els bous com cultura, almenys pressupostàriament, ja que els comptes i les assignacions deixen de canalitzar-se, com s’anava fent en els dos pressupostos anteriors, a través de la Conselleria de Cultura, i ara passa a la d’emergències, que és la menys afavorida de totes les que componen el govern, es dupliquen els fons destinats a cobrir set línies diferents del sector taurí. Incomprensible!

Estan d’enhorabona, els organitzadors dels bous al carrer, les escoles de retalladors, la divulgació i promoció de la seguretat, els propietaris de les places de bous de menor categoria, els pobles menuts que fan espectacles taurins i fins i tot la realització de jornades o publicació de llibres, revistes i programes, ja que poden optar a una part, gran o menuda, d’aquest milió d’euros.

Penseu que el Consell ho fa per fomentar la seguretat en aquest tipus d’espectacles?, o tal vegada per donar resposta a uns aficionats?, o per acontentar ajuntaments? Tanmateix, estiga errat, però crec que només és propaganda, un milió d’euros amb un possible rendiment, el vot favorable al partit, PP o VOX, en les pròximes eleccions. De segur que tots dos s’atribuiran, en la següent campanya electoral, haver aconseguit incrementar les ajudes en aquest àmbit.

Com si al País Valencià no estiguera ocorrent res preocupant, enfront del progressiu abandonament i la privatització que ha patit l'escola pública durant els darrers tres anys, i en lloc de dedicar fins al darrer euro disponible per aconseguir una educació digna, de qualitat, inclusiva i en valencià, allò que s’incrementa i constitueix hui “un gran titular” en més d’un mitjà de comunicació és el milió d’euros per als bous.

És veritat que amb aquest milió no se solucionaria el problema de l’educació pública, però també ho és que tota pedra fa paret, i si aquests euros en lloc d’anar als bous anaren a augmentar algunes ajudes directes a l’alumnat més desfavorit, o cobrir alguna baixa i necessitat de professorat dels centres públics, o destinats a frenar la desaparició d’algun mòdul de FP, tal vegada serien diners més ben aprofitats.

Si, tal com repeteix una vegada i una altra, i amb raó, el senyor Llorca, no hi ha dret que estiguem a la cua en el finançament per habitant en el conjunt de les comunitats autònomes, desigualtat que llasta la nostra competitivitat i capacitat inversora, a la vegada que cal insistir, demanar, i no cansar-se d’exigir a Madrid el que en justícia ens correspon, també cal demostrar a Madrid que sabem invertir fins al darrer cèntim i, pujar i pujar, fins a arribar a duplicar les ajudes pels bous, no crec siga el camí més adient. Què n’opineu?

 

Deixeu que rode la roda…

Deixar-se portar per la rutina, actuar de forma automàtica o per pur costum, fer allò que es fa des de sempre, continuar a la mateixa trajectòria simplement perquè és més fàcil que frenar i prendre una nova direcció, a la nostra llengua té un nom: actuar per inèrcia, i representa la dificultat o mandra mental per canviar els nostres models establerts.

Tal vegada poden dir-me que la repetició d'actes tradicionals és un pilar fonamental als programes de festes i que els esdeveniments arrelats enforteixen el patrimoni cultural del poble, que desperten sentiment de comunitat i que la repetició, setmana rere setmana d’un ritual, compartit?, arriba a fomentar la cohesió social i el sentit de pertinença a un grup. Tal vegada serà així, però, també cal pensar que repetir actes pot arribar a generar desinterés, què les modes canvien, i que allò que funcionava fa anys pot ara quedar obsolet.

Aquesta reflexió, aquest pensament, m’han vingut a la memòria en assabentar-me que la Federació Gestora de Gaiates,  ens organitzador i coordinador que agrupa les 19 comissions de sector, amb el vistiplau de la Junta de Festes, l’òrgan encarregat d'organitzar, programar i coordinar les festes de la ciutat, ha aprovat en la seua darrera assemblea, el calendari oficial de “presentacions”, l’ordre i les dates en què cada sector presentarà oficialment al Palau Fester els seus màxims representants per a les festes de la Magdalena de 2027.

Uns actes, totalment protocol·laris, que van realitzant-se, per inèrcia, des de fa dècades i que, donen en moltes ocasions i de manera més que comprensible, sensació de monotonia, amb una estructura rígida, repetitiva i amb una posada en escena i discursos, tan coneguts que fa temps, no desperten gens d’interés fester, fora de l’àmbit, malauradament cada vegada més reduït, del món gaiater.

És veritat que de les dinou comissions de sector, cada any, hi trobem alguna que fa un esforç considerable per mantenir la il·lusió i la frescor, però són l’excepció. L’assistència a aquells actes, la cobreixen, setmana rere setmana, les famílies dels membres implicats de la gaiata que li “toque per torn”, els pocs o molts socis, i la resta de comissions. Veïns de la ciutat fidels a aquell acte fester, pocs, molt pocs. Només cal fixar-se el que ve ocorrent en els darrers anys per veure com hi ha hagut setmanes en què l’assistència no arribava a cobrir unes mínimes expectatives.

Tal vegada per això, sembla que en la darrera assemblea van aprovar-se unes lleugeres modificacions, per tractar de frenar aquella constant sagnia; i dic lleugeres perquè em sembla que van quedar-se curts en la possible solució.

Va donar-se llum verda al canvi de format, tot i que sense ser obligatori, com a decisió voluntària de cada comissió, efectuar la seua presentació la vesprada o la nit del dissabte que els hi corresponga previ sorteig, o bé diumenge al migdia, doncs bé, quinze de les dinou comissions van acceptar fer la seua presentació els dissabtes a les 20 hores, 3 van optar per mantenir el seu dia i horari tradicional, les 23 hores, i només una la gaiata 17 que per sorteig ha de celebrar la seua presentació el diumenge 6 de desembre ha optat per fer-ho a les 12 del migdia.

Aquest primer canvi adoptat per 16 de les 19 comissions portarà una transformació en l’organització i estructura, la desaparició del ball posterior  a l’acte protocol·lari de les madrines, presidents i dames i les ofrenes, fet que suposa col·locar cadires en lloc de taules, i que després de finalitzar la presentació, no hi haurà “ni pastes”, ni música com fins ara, deixant la festa o el sopar posterior a elecció de cada gaiata amb els convidats, però fora del Palau. I en el cas de la presentació de diumenge, mantindrà aquest mateix format reduït, sense àpat ni música després del protocol corresponent.

El canvi de format pot arribar a funcionar, per què no?, però a parer meu, encara ha fet curt, caldria haver-hi anat una mica més lluny, deixar “els egos i excés de protagonisme” a banda i pensar més en positiu, en aconseguir “omplir el Palau” amb un acte digne, espectacular, atractiu, i, a la vegada reduir despeses, com?, agrupant dues o tres, comissions en una presentació conjunta, en una sola vesprada o matí.

Tal vegada aquest haurà de ser el següent pas, només el temps ens ho dirà, de moment deixem que rode la roda i fem vots perquè aquestes lleugeres modificacions aconseguisquen, tot i els dubtes que generen, reviscolar el món gaiater, que a més d’un sector li fa més que falta.

Decebut, desencantat…

El Partit Popular enfangat fins a les orelles, abans i ara, cas Bankia, Barcenas, Noos, Gurtel, Naseiro o Púnica, el Partit Socialista, també, Begoña Gómez, Emperador, Filesa, Ávalos, Zapatero…, és indubtable que els casos de corrupció política, malauradament i cada vegada més estan ben presents a Espanya.

Quan el PP estava en el poder era el PSOE el que deia una vegada i una altra que la situació política espanyola era insostenible; ara amb el govern del partit socialista, són els Gènova 13, els qui s’afanyen dia i nit, a totes hores, a dir que estem sofrint els majors escàndols de corrupció i el pitjor ambient des que hi ha democràcia a Espanya.

I tot això ho fan uns i altres sobretot a les sessions plenàries del Congrés, la cambra baixa de les Corts, que se supose és el lloc del poder legislatiu, l’espai d’on han d’emanar les lleis que facilitaran la nostra democràcia, el nostre dia a dia, i que, tots estareu d’acord amb mi, darrerament, i cada vegada més, es converteix en un orgue de gats, on cadascú només tindrà els seus minuts de glòria, criticant, com més fort millor, tot el que fan els altres. Ací de rei només u!

Diu una dita popular al meu poble que “els diners per on passen taquen” i que és molt fàcil corrompre’s quan hi tens poder, i que corruptes en la política, malauradament, hi ha hagut sempre, d’un color o d’un altre, i que cada dia que passa, sembla més i més difícil mantenir-se en la legalitat, però, senyors una cosa són els polítics corruptes i una altra la corrupció en la política. Als primers cal treure’ls fora, per això hauria de servir la justícia, i la corrupció en la política no hauria de tenir cabuda a cap lloc d’altaveu públic.

Fer ús d’un recurs de l’estat com és la tribuna del Congrés dels Diputats, per una persona elegida pel poble, amb una clara i única actuació intencional,  atacar persones o grups, des del govern o des de l’oposició, és fer un mal ús d’aquest recurs, és aprofitar-se’n d’un moment o circumstància, no per fer millores, si més no per lluir-se i al mateix moment tractar d’enfonsar aquell a qui, considere des del primer dia contrincant. Hi ha una dita castellana que ve com anell al dit “al enemigo, ni agua”.

És veritat que qualsevol cosa de qualsevol temàtica que el govern propose, a l’oposició sempre li sembla malament, gens encertat, i que quan ells pugen a la tribuna sempre en tot el que diuen i afirmen han de tenir raó. També, per descomptat a l’inrevés, qualsevol cosa que es propose des de l’oposició el govern ho descarta. En quatre anys de legislatura ni els uns ni els altres han estat capaços de reconéixer les errades pròpies ni els encerts dels altres, i així, el poble, els que els hem votat, els qui els hem posat allà, veient l’espectacle que donen ens trobem com deia al títol del comentari, decebuts i desencantats, fent-se cada dia més difícil creure en els polítics, que no en la política que desenvolupada amb l’ideal de millora del benestar del poble, sempre permet avançar.

Aquesta situació que vivim en les darreres setmanes, aquesta apropiació del poder públic que sembla tenim emprada per finalitats privades, em produeix desconfiança; els polítics actuals del nostre país, amb les seues actuacions, ni ens respecten, ni ens protegeixen, ni ens garanteixen el gaudi dels drets humans, ni promouen noves lleis més justes; només passen els dies criticant-se i traient-se els draps bruts. Ja hi ha prou senyores i senyors, facen una aturada, un canvi i preocupen-se per millorar el país i no per tirar-se els trastos.

No siguen hipòcrites, actuen per allò que se’ls ha votat, per ser persones que han de treballar pel bé comú i no pel seu propi benefici, per això ja cobren i no poc. La seua manera d’actuar deteriora la credibilitat en les institucions generant un escenari en el que els ciutadans, cada vegada més, ens qüestionem la seua legitimitat per representar-nos i ens fa caure en una pèrdua de confiança en les seues persones, dubtant si seran capaços de portar-nos a un futur millor.

I encara que puguem trobar honroses excepcions, el desànim s’està generalitzant entre els espanyols, perquè ni la dreta ni l’esquerra sembla saben ja connectar amb la ciutadania.

Es pot perdre o guanyar. Però, senyors diputats, importa que el sentit de la responsabilitat i el seny no deixen lloc per a la desil·lusió, produïda per la traïció, els insults i les mentides que cada dia veiem i sentim amb més freqüència eixir de les seues boques. Ja està bé, senyors, ja està bé.