M’agrada el ciclisme,
gaudisc veient per televisió les transmissions de les etapes del Giro, Tour o
de la Vuelta; de jove, tot i que sense arribar a ser competitiu, vaig recórrer
amb alguns amics i companys d’afició, molts llocs del territori espanyol
aprofitant algunes setmanes de les vacances d’estiu; era una bona i bonica
manera de conéixer paisatges i indrets perquè la nostra finalitat mai va ser
competitiva; pedalejàvem sense pressa, assaborint tot allò que la natura ens
ficava al nostre abast cada dia.
Naturalment, hi havia dies
i recorreguts molt fàcils al costat d’altres que requerien un esforç més gran,
però quasi sempre, tot I que evitàvem les vies principals i més transitades,
per allò del perill del trànsit, en poques ocasions transitàvem per pistes i
senders. És veritat que, en aquells temps, el furor per la bici de muntanya no
era el que és en l’actualitat, tot i que com “ho portàvem tot al damunt” les
nostres bicicletes no eren de les conegudes com “de carrera”, més ben dit, i
ara des de la distància temporal, diríem eren de “carretera”, tampoc tan
sofisticades com les actuals “de muntanya” i, per descomptat “sense motoret”;
d’aquest complement ni tan sols es parlava i menys encara ens imaginàvem que
algun dia podria acoblar-se a “bicis”.
El pas dels anys va fer
que aquelles eixides s’acabaren, però l’afició sempre ha estat ací i
l’admiració pels professionals del ciclisme no només s’ha mantingut, diria que
ha augmentat.
Per això, com deia a
l’inici, passe moltes hores davant el televisor quan se’m fica al meu abast el
seguiment de la volta a Catalunya, al País Basc, Burgos, Giro, Tour o Vuelta,
admirant l’esforç dels Pogacar, Evenepoel, Vingegaard, Van Aert, Roglic,
Pedersen, Ayuso o Mas.
També m’agrada conéixer
els perfils i diferents itineraris de cada etapa, com també escoltar els comentaris
que Carlos de Andrés i Pedro Delgado fan al llarg de les transmissions; hores i
hores en què sempre se n’aprén alguna cosa.
En aquesta edició de la
“Vuelta a España” que ahir i hui recorre les carreteres de la nostra província,
entre altres coses em crida l’atenció i molt, les vegades en què tant Andrés
com Delgado fan referència a un tram especial, importantíssim, que en l’etapa
d’ahir van haver d’afrontar els ciclistes, la pujada al Bartolo des de
Benicàssim, i sobretot el tram de pista de terra que partint del Pla de Muletes
portava a coronar el cim.
I més encara les vegades
en què
per referir-se a aquests aproximadament dos quilòmetres del recorregut
empraven una curiosa paraula: Sterrato. Un terme que procedeix de l’italià i
que en l’argot ciclista es refereix a algun
tram sense asfaltar de terra o
graveta i en què els ciclistes han de travessar, resultant més que complicat
mantenir la velocitat o podent derivar en atacs, en general, fet que dona un
major al·licient a la carrera.
De fet, sense saber que
s’anomenava sterrato, sabia les grans voltes del ciclisme professional
l’inclouen ocasionalment com a alternativa per fer més atractives les etapes,
més enllà de la contrarellotge, els finals dalt de muntanya o la solució a
l'esprint.
Ahir vam poder veure-ho,
una bici de carretera no està pensada ni preparada per a patir vibracions
constantment ni cops d'aquest tipus. L'asfalt i la grava són dos terrenys
diferents. Vam poder comprovar “en directe” com els ciclistes, damunt les
caríssimes bicicletes de carretera que empraven, perdien adherència i tracció,
obligant-los a prendre les corbes més a poc a poc del normal, sense posar-se
drets a les costes més pronunciades, perquè sabien que, en cas de fer-ho, la
roda dels darrere els patinaria, i com a les estratègies d’equip els hi
substituïa per moments, la força i resistència dels autèntics herois, els
ciclistes, i per damunt de tots ells, fent una gran demostració,
Pogacar i Mas.
El sterrato de la pujada
al Bartolo serà recordat pels aficionats al ciclisme com la gran novetat de la
Vuelta; la paraula passarà a ser familiar entre el veïnat de Castelló. Pugem al
Bartolo? Per on? Per la pista asfaltada del convent, per la senda o per
l’sterrato?...
