El tren de la marjal…

Probablement, la majoria dels castellonencs coneixen la zona, es tracta de la Marjal de Castelló, l’aiguamoll i zona inundable del nostre terme municipal, ubicada a l’est de la ciutat, dedicada durant molt de temps al monocultiu de l’arròs i, en l’actualitat, convertida en un maremàgnum poblacional fruit de la transformació de les antigues alqueries en residències estiuenques i la proliferació de noves construccions.

Un espai que no s'entén sense la gent que li ha donat forma durant centenars d'anys, igual que el caràcter dels seus habitants no es comprén sense la influència que sobre elles i ells ha tingut aquesta antiga albufera reblida.

Una zona difícil de recórrer, sobretot pels visitants forasters per la seua peculiar fisonomia, per altra banda, comuna a totes les marjals, una gran quantitat de camins estrets i torçuts, encreuaments i séquies que formen part de la identitat de la zona i que mereix ser coneguda i gaudida.

Fa ja uns deu anys, per allò de promocionar un turisme actiu i sostenible, l’Ajuntament de Gandia va posar en marxa un trenet turístic que acostava els visitants a la zona dels ullals, alqueria del Duc i marjal d’aquell nucli de la Safor.

A Castelló la idea d’un tren turístic va ser acceptada per la regidoria de turisme i posar-se en marxa en diferents espais temporals, principalment al voltant de Nadal, la setmana Magdalenera, els dies de l’esdeveniment Escala Castelló o el tren turístic del litoral del Grau.

Ara, en aquests dies, el patronat de turisme anuncia la posada en marxa d’una nova proposta dissenyada per apropar veïns i visitants a la marjal, un dels espais naturals més representatius del terme, el trenet de la marjal.

S’anuncia que a través d’una senzilla ruta interpretativa es descobriran molts dels seus secrets culturals, històrics i ambientals, com també els problemes que l'apressen i les possibles solucions. Un trenet que farà el recorregut els dissabtes al matí a les 10.00 hores, a partir del propvinent dia 18, amb una durada aproximada d'hora i mitja i que  inclourà una parada d'uns 30 minuts al Parc Meridià, on els participants podran conéixer amb més profunditat aquest espai natural. El preu d'aquesta ruta especial serà de 5 euros, i gratuïta per als menors de dos anys.

No dic que la proposta no siga encertada, però un sol viatge un sol dia a la setmana servirà per molt poc, per quasi res; sembla una altra idea de l’equip de govern de caràcter propagandístic més que efectiva.

Passejar el terme és sens dubte una bona idea, ja que ningú pot arribar a estimar allò que no coneix, per la qual cosa supose s’haurà no només pensat un recorregut adient, variat i significatiu, si més no, també s’hauran inclòs una sèrie d’explicacions de viva veu o enregistrades, en valencià?, castellà?, anglés?, que informen els usuaris, al detall, del que es veu, de la fauna, de la flora, del seu significat agrícola en temps passat, de la realitat del present i del que pot arribar a ser la marjaleria en un futur. Només així podran aquells que opten per fer la ruta, assaborir una mica el que l’ecosistema posa al seu abast.

Recorde que fa ja tres anys, en Pasqua, des de la regidoria de Medi Ambient i amb l’impuls del patronat de turisme, ja va programar-se, destinada fonamentalment al veïnat, una ruta guiada a la Marjaleria, en aquella ocasió en bicicleta, llançada amb una doble finalitat,  gaudir de la natura i connectar amb les nostres arrels.

Espere i desitge que el trenet de la marjal ajude a conéixer millor aquesta barrera entre l’interior i la mar, increïblement productiva, que ha hagut de conviure amb l’expansió i evolució de la vida humana i, que siga un element més, ara festiu i d’esbarjo, que incremente la sensibilitat dels usuaris en favor de la defensa del medi ambient del paratge.

 

Una altra vegada més del mateix: immobilisme.

Un altre cicle fester està a punt d’acabar. Amb la celebració dels actes de Sant Cristòfol, que han tingut lloc aquest cap de setmana, es posa el punt i seguit als actes festers anuals en els quals Clara Sanz i Ana Colon han tingut l’honor i la satisfacció de representar la ciutat.

El nou procés està en marxa. Les diferents comissions de sector ja han triat, o estan en procés de fer-ho, els seus màxims representants pel 2026-2027; la Federació Gestora de Gaiates ha completat el seu procés de renovació de càrrecs; el Patronat i la Junta de Festes han llançat les bases per elecció del cartell anunciador de les festes 2027 així com el concurs de gaiates individuals i, també s’ha obert ja el termini per la presentació de candidatures per a Regines de les Festes i Dames de la Ciutat. L’engranatge ha començat de nou a rodar…

I d’aquest darrer punt és el que jo voldria parlar. Les bases per la presentació de candidates a Regina i Dames, han tingut poques modificacions respecte al que ha estat habitual en els darrers anys, podent considerar-les com a continuistes i, a parer meu molt, massa, restrictives.

Entre altres requisits considerats indispensables, es manté l’obligatorietat, d’aquella xica o xiqueta que vulga optar al càrrec, d’haver format part d’alguna de les comissions de sector; dit clar i ras, per ser reina o dama de la ciutat a les festes de Castelló cal haver passat per una Gaiata.

No és la primera vegada que comente que aquesta obligatorietat resulta molt, massa, excloent. És veritat que haver format part d’una comissió de sector fa que les possibles candidates puguen conéixer millor la festa, en haver-la viscuda des de dins; però, que aquesta obligació tanque les portes a altres xiques igual o més festeres que les gaiateres, que, havent viscut les festes de la ciutat, no només la setmana Magdalenera, formant part d’altres col·lectius, associacions culturals, colles o grups de dansa, no tenen ni tan sols l’oportunitat de presentar-se.

Entenc que cada any que passa hi ha menys joves disposades a treballar per la festa des d’una comissió de sector per tot l’esforç i treball que porta al seu darrere i la poca compensació obtinguda, limitant-se en molts casos a una satisfacció personal i poca cosa més; i que, la possibilitat de poder representar en algun moment, no només el seu sector, sinó tota la ciutat, pot ser en algun cas, motiu perquè “la xica en qüestió” accepte passar per la Gaiata i de passada aconseguir, els diferents sectors, cobrir “el cupo”, la quota, de dames i madrines anual.

No és aquesta una solució fàcil ni sembla senzilla, però amb voluntat i parlant-ho totes les parts implicades pot arribar-se a un consens que, pel que es veu en els darrers anys, sembla que és un tema “tabú” o innegociable.

Considere i així ho manifeste que haver format part d’una comissió de sector hauria de ser tingut en conte a l’hora de l’elecció com un mèrit complementari, però mai excloent; tancar les portes a qualsevol que no pertanya a una comissió per representar a tota una ciutat, és voler acaparar la representació oficial més enllà de la setmana Magdalenera, lloc, espai i temps on Madrines, Dames de Sector i Presidents han de tenir el seu protagonisme.

Cal tenir la ment més oberta, i de la mateixa manera que qualsevol persona pot optar al càrrec de Pregoner, sense haver hagut de formar part de cap comissió gaiatera, tampoc és de rebut que el xiquet que vulga ser Pregoner infantil haja d’haver estat prèviament president infantil de comissió. Si la comissió X o la Z no disposen de president infantil, si cap menut vol ser-ho, caldrà que es plategen el perquè, però no és “normal” obligar al xiquet que, tal vegada aspira a ser Pregoner Infantil a formar, sí o sí, part de la Gaiata X o Z.

Ser Reina, Dama de Ciutat o Pregoner Infantil mai ha de ser només una recompensa gaiatera, ha de mirar-se també l’esforç, accions i qualitats de la persona que la faça digna d’aquest “premi”, i això pot passar a la nostra ciutat, dins i fora d’una comissió de sector. Tota la resta, és una opinió molt personal, són favoritismes.

No soc idoni…

Entenc que tot i disposar del títol de doctor i d’haver exercit la docència per quasi quaranta anys, ara ja jubilat i a punt de complir 72 anys, soc una persona “gran” i que, això, al costat de no dominar idiomes, haja estat la causa per la qual l’ajuntament no haja acceptat o tal vegada cal dir, haja rebutjat, el meu oferiment per participar com a voluntari per formar part de l’equip organitzador dels actes municipals previstos al voltant de les dates de l’eclipsi.

Va ser el passat mes de maig quan des de la regidoria de turisme i amb el suport de la tinent d’alcalde del Grau, va presentar-se en roda de premsa la campanya de voluntariat, obrint-se un termini d’un mes perquè aquells veïns interessants ens apuntarem.

Els requisits I el procés d’inscripció eren ben senzills, ser major de 18 anys i sense límit d’edat, i inscriure’s a través del web www.castello.es/es/eclipse-total-de-sol- Accedint a aquest formulari i completant una informació bàsica, se supose quedava la persona registrada. Així ho vaig fer en els primers dies, i en no rebre cap confirmació vaig suposar estaria tot correcte.

Finalitzat el període d’inscripcions va fer-se públic que van ser 214 les sol·licituds registrades, més de 200 a través del web i que, a partir d’aquell moment, finals de juny, s’iniciava la fase d’anàlisi, valoració i selecció de candidats per formar part de l’equip, en funció de les necessitats organitzatives, valorant-se, no sabem per qui ni quan, la disponibilitat, la capacitació i el domini de llengües i que, finalment, les persones triades rebrien una formació específica prèvia de les funcions a desenvolupar.

El temps passava i ningú no em deia res. Pensava que el procés de selecció estava en marxa i que la tria no estaria resultant senzilla en funció principalment de la capacitat i diversitat de les persones interessades.

Ara, ahir dissabte m’assabente que el passat divendres l’ajuntament va celebrar al saló d’actes del centre de turisme del Grau, una sessió de formació a les 140 persones triades com a voluntaris, de les quals 80 van fer acte de presència, on a més de la formació rebuda sobre les característiques del fenomen, el seu desenvolupament i els aspectes científics més rellevants que han de conéixer per atendre les possibles consultes dels ciutadans, se’ls va explicar les funcions que han de desenvolupar, com i quan.

140 persones triades de les 214 presentades. 74 persones no triades, entre elles jo mateix. Que l’ajuntament haja hagut de rebutjar més de setanta veïns és, d’una banda, un bon símptoma, que ve a demostrar la disponibilitat i les ganes de col·laborar que els castellonencs tenim, però que no s’haja comunicat a aquells que no hem estat triats, ja no tan sols el motiu, si més no un simple correu agraint la disponibilitat, haguera estat tot un detall. Però no, no s’ha fet, ningú ho ha pensat, ara fotos de la presentació i de la sessió formativa de divendres, totes i a tot color.

Supose que totes les persones triades s’ho mereixeran més que jo i la resta dels que “ens hem quedat fora”, que ho faran molt bé, que tindran molt d’interés i que la seua serà una col·laboració indispensable i fabulosa, però voldria deixar constància que el fet d’ignorar, de passar olímpicament dels no triats, de no enviar-nos un simple saluda d’agraïment per la disponibilitat mostrada, és com a mínim un lleig, una falta de tacte i sensibilitat, per no dir un menyspreu, que també.

No culpe no ningú, encara que hi haja algú a qui caldrà vigilar de prop. La regidoria de cultura? De turisme? La gerència del planetari? L’equip de govern?, la mateixa alcaldessa? Les coses no es fan així, no tots som idonis ni necessaris, però som persones. Com diuen a l’educació pública apunteu-vos un negatiu!

Un any més i tot un encert.

Fa tot just hui una setmana que “estic de vacances”; bé, és un dir, perquè per una persona que fa ja un bon grapat d’anys que gaudeix de la jubilació, afirmar amb rotunditat que ara inicie vacances entenc que, per aquells que “les tenen” mesurades i legislades, pot arribar a ser quasi una ofensa; però com diuen al raval, no hi ha mal que cent anys dure, i tard o d’hora tot, també la jubilació, arriba en aquesta vida.

Però no és la meua intenció donar-vos, a aquells que açò llegiu, i feu front a les jornades laborals, donar-vos gelosia. Res més lluny del meu pensament. Si hui comente aquest inici d’un “nou estat personal” és pel que suposa de novetat i canvi en el meu quefer diari que, com, d’altra banda, bé sent habitual, s’inicia amb el trasllat domiciliari a la meua segona residència per passar una mica millor les inclemències de l’estiu: calor, xafogor, tràfec de atifells, i contínues anades i tornades a casa per mil i una circumstàncies.

Una novetat, un canvi que comença amb l’observació del meu entorn més proper, que si aquest veí s’ha canviat els mobles de la terrassa, que si aquell altre l’emmirallada, que si aquell arbre del davant que em deixava veure la mar s’ha fet tan gran que ara o impedeix, que sí, que si…

Al costat d’aquestes novetats, d’aquests canvis, naturalment, trobe coses que no han canviat que continuen igual, envellint com jo, és el cas de les marquesines de les parades de l’autobús que connecta la zona costanera de Benicàssim amb Castelló que, globalment, podríem dir continuen un any més, estant brutes i abandonades de la mà de Déu, amb una excepció, la zona, generalment ubicada al lateral, destinada als anuncis; uns espais grans i amb molt de poder visual, sobretot per aquells que passen alguns minuts al seu costat esperant l’arribada del bus.

No soc jo persona que em desplace habitualment amb autobús, però sí observador i, per això, en passar a prop d’un d’aquells reclams, sempre, instintivament els ulls se me’n van al seu darrere, que si una pel·lícula d’estrena, que si un anunci d’un nou refresc o beguda, que si anuncis de loteria o jocs d’atzar, el catàleg és prou ample, variat i diferent cada any.

Aquest 2026 no podia ser d’una altra manera, però en una d’aquelles marquesines, supose que estarà també en algunes altres, acabe de veure un anunci que m’ha cridat molt l’atenció i que m’ha despertat algunes reflexions que voldria compartir per ací.

D’entrada es tracta d’un anunci “oficial”, vull dir que no és de cap empresa privada que vulga vendre’ns res, és el mateix Ajuntament de Benicàssim qui, supose a través de la regidoria de cultura o normalització lingüística anuncia, sobretot als turistes, als forasters, que, a més a més de ser un poble amb sol, platja i paella, també té una llengua pròpia, el valencià. Fins ací ja resulta curiós l’anunci, però encara va més lluny, allò que s’anuncia són “classes de valencià per a turistes”.

Si, heu llegit bé, en castellà i en anglés, dona una acurada informació dels dies, llocs i hores, en què, de manera totalment gratuïta, tot aquell que vulga iniciar-se en el coneixement de la nostra llengua puga fer-ho, facilitant-se inclús un QR per ampliar la informació i la inscripció.

Unes classes, sis sessions, que van posar-se en marxa la darrera setmana de juliol i que s’allargaran fins a les darreries de l’agost. És veritat que l’alumnat, no crec siga en un nombre gran, però si més que divers, arribarà a aprendre alguna cosa, però la possibilitat de fer-ho, en si mateix, converteix en tot un encert la iniciativa.

Podria fer-se alguna cosa semblant a Castelló? Per què no? Estic segur que, igual que ho han fet possible a Benicàssim, la Vicepresidència de la Conselleria de Presidència de la Generalitat i l’Agència de promoció del valencià estarien disposades a col·laborar. Senyora regidora de cultura, senyora regidora de turisme, senyores España i Miralles, copiar no és cap problema quan es tracta de bones idees. Gràcies, Benicàssim per destinar part dels meus impostos municipals a aquesta tasca.

De bous i melons!

Uns animals i uns vegetals, dues realitats distintes que hui comparteixen espai al diari local. L’una que m’entristeix, l’altra em desperta un cert somriure; totes dues amb origen al nostre territori valencià, totes dues ben nostres, i per alguns, fins i tot, part de l’ànima de la nostra identitat com a valencians.

De la mateixa manera que ara anar de tapes, l'art del flamenc, la cultura de la sobretaula, la passió pel futbol i les nostres celebracions tradicionals festeres són aspectes immaterials que, segons he llegit no sé on, als espanyols ens uneixen i ens fan sentir orgullosos, més a prop, a casa nostra, trobem dues manifestacions que, ara, aquest 2026, els nostres governants autonòmics, d’una banda, i, els locals i provincials d’una altra, volen promocionar, orientar i legitimar.

Va ser el passat dimarts quan el Govern valencià del PP va aprovar el nou reglament de bous al carrer, que regula les condicions de celebració i desenvolupament de les festes taurines tradicionals que tenen lloc a la Comunitat Valenciana; un decret que entrarà en vigor l'1 de gener de 2027, que actualitza la normativa existent en aquesta matèria, segons el Consell, per adaptar-la als canvis experimentats en la darrera dècada en aquestes festes taurines i reforçar aspectes com els referits a les mesures de seguretat.

Bé, fins ací res a dir, tot siga per la seguretat; ara bé, el decret inclou en el títol V uns articles que permeten establir les bases per incloure en el sistema educatiu diferents elements curriculars transversals o assignatures específiques que facen referència a les festes de bous al carrer, per a la concreció pels centres docents en el marc del seu projecte educatiu.

És a dir PP i Vox aproven l'assignatura de bous a l'educació valenciana, obrint la porta a les comunitats educatives qui hauran de decidir si inclouen continguts taurins als seus projectes curriculars. Una idea de Vox que situa els festejos taurins com a eix polític i que el PP fa seua per mantenir-se al govern.

La inclusió del vessant educatiu no és casual: suposa una resposta simbòlica a la supressió de l'assignatura 'Cultura del Poble Valencià' per part de l'anterior govern progressista, i col·loca el Consell al mapa nacional de la batalla cultural. Una decisió que, com era d’esperar, divideix la societat valenciana, sent ben rebuda per plataformes taurines i encenent les alarmes a la comunitat educativa més progressista afegint un nou capítol a la pugna entre tradició i benestar animal i que, ja veurem en què acaba…

D’altra banda, més a prop, al poble de Xilxes, i més en concret a la seua marjal, és ben sabut que la cura artesanal del cultiu de l’anomenat “meló, pell de sapo” ha estat des d’antic una de les principals, sinó la primera, font d’ingressos dels llauradors de la zona, i que si en aquest món cada dia més global es vol ser competitiu cal no només una major dedicació i atenció, si més no també cal una projecció exterior del producte.

Per això des de l’ajuntament i la Diputació va recolrzar-se la creació d’un documental que amb mirada cinematogràfica recorre el cicle complet del cultiu de tan important producte. Diuen els qui han vist el resultat que incideix a través dels testimonis dels llauradors-cultivadors en la importància de valorar els coneixements transmesos de generació en generació en aquest producte local i l’estret vincle entre la marjal, el territori i les persones.

Dues propostes totalment diferents lligades al territori, una la proposada pel Consell que, sense haver entrat encara en vigor ja porta divisió, l’altra, dedicada a afavorir la gastronomia pròpia, el producte local, molt més aplaudida i encertada. Ara bé, ara no tan bé…