La ciutat

La ciutat

dilluns, 16 de novembre del 2026

Un plat mariner…

“Forasters vindran que de casa ens trauran” és un vell refrany valencià que ve a significar que l’últim arribat, de vegades i circumstàncies variades, pot arribar a passar davant de qui ja estava.

L'arròs a banda és un plat d'arròs, típic de la nostra gastronomia, pura inspiració marinera; conta la tradició que es cuinava a bord dels vaixells, un plat que naix a les barques, on el cuiner-mariner aprofitava tot allò que el mercat no volia, el peix de rebuig, el que no tenia valor comercial, però sí un sabor profundíssim i molta punxa, que, sense dubte, és el pitjor dels pecats dels peixos.

Amb eixes meravelles de la mar es feia un guisat del qual resultava un brou potent, i amb aquell es cuinava un arròs senzill, humil i saborós, que podia ser sec o melós. Aquest plat, a diferència de la paella, es preparava en una cassola metàl·lica més fonda, i el temps de cocció és més llarg; les verdures, creïlles, col, ceba, tomata picada, alls i safrà, el peix, el pop roquer, la morralla o el calamars i la sípia, i l'arròs acompanyat de, sal i aigua, a més d'una fulla de llorer, eren i són els seus ingredients més comuns.

La presentació d'aquest plat consta de dues parts, una primera on se serveixen el peix i les verdures amb una mescla de brou, després l’arròs, sense cap entropessó, cuinat i servit “a banda, acompanyat amb allioli o algun altre tipus de salsa.

Un plat tradicional, un tros de memòria col·lectiva, un símbol de qui som i d’on venim i que des de fa quatre anys, l’Ajuntament de Castelló, a través del patronat municipal de turisme, fomenta, celebrant “un concurs internacional”, en un afany per recuperar la memòria de la vida marinera i de les barques, el gust del peix modest, la manera de fer de la nostra terra i la nostra manera de relacionar-nos amb ella.

Aquest concurs que va contar en la seua primera edició celebrada l’any 2023, amb 13 cuiners professionals, va coronar l’elaborat per la Tasca El Puerto del nostre Grau com a millor plat, però a partir d’aquell any, i en les tres edicions posteriors, celebrades el 2024, 2025 i hui mateix, amb la participació d’11, 40 i 25 cuiners respectivament, a la vegada que es feia internacional, amb participació de cuiners i establiments d’Irlanda, França, Alemanya o Regne Unit, el prestigiós jurat, elegia com a guanyadors als restaurants Ramsol de Xert en l’edició 2024, Pistorum d’Onda el 2025, i Mas Blayet de València en l’edició de hui.

No vull dir que els cuiners guanyadors del concurs, xefs dels restaurants de Xert, Onda o València, no facen un bon arròs mariner, un bon arròs a banda, però, quina casualitat que, un arròs tan grauero, tant del nostre barri mariner, tinga com a guanyadors “professionals forasters”.

És veritat que l’arròs a banda, no és un plat exclusiu del nostre Grau, de fet, podem afirmar sense por d’estar errats que la seua popularitat s'ha estés per tot el Llevant espanyol, des de la Regió de Múrcia fins al Garraf, i les Illes Balears, arribant-se a afirmar que el seu origen es alacantí, cosa que jo personalment dubte, tot i que Dénia el considera encara ara un dels seus plats més representatius.


El que les fonts consultades no aporten, i per tant no podem afirmar amb certesa és  qui ho va inventar; quin any va néixer; quina va ser la primera embarcació o cuina que ho va preparar o que hi haja una única ciutat d'origen demostrada. El que si és ben cert és que es tracta d’una tradició gastronòmica transmesa per les cuines de la costa, i no d’un fet històric amb data documentada, però de gran arrelament castellonenc.

Parlar d’arròs a banda a Castelló, i en concret al nostre Grau, és parlar d’identitat, de tradició i records, perquè l'arròs a banda per la gent del Grau i per extensió de tota la gent de Castelló, no només ompli l'estómac, sinó també el cor.

Un plat simple fresc i profund, joia de la gastronomia marinera, el plat en què l’art del menys és més, del que des de fa tres anys, a judici del jurat, els forasters en saben més que els locals. Que li anem a fer!

divendres, 13 de novembre del 2026

Dos ulls per tota la vida…

De vegades trobes per casa en algun racó d’un caixó oblidades coses que ni t’imaginaves que tenies. És fàcil si allò que retrobes no és un objecte massa gran, de gran volum, i que el pas del temps va fer que, en algun moment oblidares. Ara de sobte torna a la llum i el que és més important a la memòria.

Això és el que va passar-me no fa massa dies. Sense buscar-ho va aparéixer als meus ulls, i mai més ben emprada la paraula, un objecte menudet, una insígnia, allò que hui anomenem un pin, que, amb total seguretat, podia tenir més de seixanta anys, feia referència a la croada de protecció ocular. En veure’l va despertar-me un somriure fent-me retrocedir mentalment a la meua infància, a l’època escolar, quan aquella croada va irrompre a l’escola i tots els menuts vam ser revisats oftalmològicament, rebent, pel nostre bon comportament, la insígnia com a obsequi.

No vaig donar-li més importància a la troballa i novament va anar al fons del caixó. Però la casualitat ha volgut que hui, novament, aquella croada i el pin tornaren a la memòria. El dimarts 13 de novembre de 1956, tot just hui fa 70 anys, “el Mediterraneo” a la seua pàgina 6, publicava una propaganda sobre la croada i, el logo, la insígnia, apareixien en primer pla.

En aquella època encara era jo molt menut, deduint que la meua participació, la meua primera revisió ocular dins la campanya, deguera ser més tard, situant-la al voltant dels inicis dels anys 60, possiblement el curs escolar 1960-61.


Aquestes coincidències han fet que, ara, seixanta-cinc anys després, despertara la meua curiositat per conéixer una mica més aquella campanya
que va iniciar-se el 1956, l’any següent en què Espanya va ingressar a l’ONU, de la mà i inquietud d’alguns òptics i oftalmòlegs que van decidir que calia ensenyar a mirar, cuidar la mirada i protegir-la.

Sembla que la primera fase va consistir en la realització d’una sèrie de cursets per tot el país, accions per arribar a la societat amb el missatge de la necessitat de veure bé, convertint-se ràpidament en un doble objectiu: d’una banda, sensibilitzar els ciutadans sobre la qualitat visual i de l'altra eixamplar el mercat potencial del sector òptic.

Aleshores la immensa majoria dels individus no eren conscients dels beneficis socials, escolars, laborals i de tota mena que aporta posseir una agudesa visual adequada. Cal recordar que en aquelles dates només el 18% de la població feia servir ulleres.

Les eines eren humils però poderoses: òptics viatjant per les escoles, i fulletons que es repartien amb la convicció que una bona visió podia transformar vides. Per la seua feina, l'entitat creada i la croada corresponent van ser declarades per l'Estat, Associació d'Utilitat Pública.

Durant els anys seixanta, la croada va comprendre una cosa essencial: sense una visió adequada, no hi ha aprenentatge ple. Per això, va portar la feina a les escoles, examinant la vista dels més petits i descobrint que darrere de molts fracassos escolars s'amagava simplement un problema visual.

No recorde si a conseqüència de la campanya algun company de classe començaria a portar ulleres per primera vegada a la seua vida, aprofitant l’acord sectorial entre òptics i fabricants per  facilitar la seua adquisició.

Jo vaig passar la revisió amb normalitat i no va ser fins més de cinquanta anys després quan vaig començar a necessitar-les.

Les diferents croades van tenir eslògans d’èxit indubtable i que encara hui en escoltar-los ens venen a la memòria, “Dos ulls per a tota la vida”, “La vista és la vida” o “Veure per aprendre”, que, a més de veure’ls escrits, els podien escoltar per la ràdio i els trobem a la premsa.

Pocs avui, setanta anys després, poden valorar en la seua magnitud la tasca i els èxits aconseguits per a l'òptica espanyola en aquella campanya. Eren altres temps, però eren i són els nostres ulls...

 

dijous, 12 de novembre del 2026

Quedar bé o promocionar-me?

Un dels trets que, en tots els àmbits, defineixen més, i que més cuiden l’equip de govern de la nostra ciutat és l’afany de quedar bé. Aquesta expressió té a veure amb el món de les aparences i de la reputació, que determinen en gran manera la forma de governar i que vol marcar profundament les relacions entre govern i veïnat.

Molt lligada a aquella altra expressió de “treballar de cara a la galeria”, cap a l'exterior, descriu la manera com s'han de comportar davant dels altres, amb una, en moltes ocasions, clara finalitat, el desig d'exhibir-se que, no s’ha de confondre amb l’exhibicionisme.

Representar una ciutat no és només una responsabilitat és també un orgull, des de l’alcaldessa fins al darrer dels regidors, tots, govern i oposició, ho tenen clar. La manera de fer-ho potser és diferent segons parlem d’uns o d’uns altres.

També, en múltiples ocasions, són “altres” els veïns que porten el nom de Castelló més enllà dels nostres límits geogràfics, siguen esportistes, empresaris, religiosos o festers.


És veritat que representar la ciutat,
tot i que siga des de l’àmbit fester, com a reines o dames de la ciutat en qualsevol moment, és considerat tot un orgull i, el fet de lluir al seu pit l’escut del poble, sobretot quan se n’ix dels límits territorials, els dona una gran satisfacció i les ompli d’una enorme dignitat.

Ahir, uns mesos després de la seua proclamació, i com és habitual en fets semblants, el president de la Generalitat, el senyor Pérez Llorca, va rebre a la seu del Palau a Nayra Luque i Maria Collados, reines de les festes de Castelló del 2027.

La finalitat d’aquesta rebuda podem considerar-la doble.  Des del vessant oficial, el reconeixement en la figura de la màxima autoritat autonòmica de la funció d’ambaixadores de les tradicions i símbols de la cultura de la ciutat de Castelló que aquelles tenen en aquest any fester, i des de la visió propagandística, quedar bé, fer-se fotos i més fotos, ell, elles, i el seguici que va acompanyar-les, des de la consellera d’Indústria que per allò de “portar” turisme, tot i no tenir cap relació ni amb festes ni amb Castelló, també havia d’eixir a la foto, fins al president de la Junta de Festes, passant per la senyora Fabregat, delegada del Consell a Castelló i la regidora municipal de festes la senyora Selma.

Diuen des de la mateixa Generalitat que la visita subratlla la col·laboració entre les institucions i la tasca de les Reines per promocionar la cultura i les festes locals a la Comunitat Valenciana. I jo em pregunte, promocionar les festes, fent-nos fotos amb el Molt honorable? On està la promoció? I més encara, promoció de qui, de les representants de la ciutat o dels polítics de torn?

Puc estar errat, però l’acte, la visita de les reines, vist fredament i des de fora, és un aprofitament de les seues figures, és fer-les passar “per floreros”, per un major lluïment institucional.

Quedar bé pot ser l’excusa com ho ha estat en altres ocasions, en què les reines, no diré que sense ganes, han hagut de fer altres visites i trobades protocol·làries, en algun cas sense massa sentit. Que les nostres màximes representants rendisquen visita a les seues germanes festeres, la fallera major de València o la Bellesa del Foc d’Alacant és més que de rebut si volen que aquelles els hi corresponguen, al cap i a la fi, són “el món oficial de la festa”, però usar-les com pot arribar a passar, si no està passant ja, com a excusa per promocionar-me políticament no és acceptable.

En política no tot s'hi val o no hauria de valer, és veritat que “els seus servidors” han de ser a més d'honrats, propers al ciutadà, però el muntatge de la visita d'ahir de les Reines de Castelló al president, crec que va ser un acte estèril, per quedar bé i de passada deixar-me veure, i que pot aportar poc o res a les nostres festes. O no?

dimecres, 11 de novembre del 2026

De manera dispar…

Avui estem celebrant al país una vaga general. De com va transcórreguen la mateixa, se n’està informant als diferents mitjans de comunicació i, que voleu que us diga? No cal ser massa espavilat per a imaginar el que es diu, segons s’escolte una part o una altra, patronal o sindicats. Una desigualtat o diferència d’opinions, una disparitat en els resultats.

Mentre els sindicats qualifiquen l’aturada general, segons les primeres estimacions, d’èxit, amb un seguiment global del 60%, la patronal ho rebaixa al 2%. Mentre les centrals sindicals determinen un seguiment del 90% en serveis socials i centres residencials, 80% en sanitat, 75% en transport públic, 50% en transport de mercaderies i, a la indústria, un 40%, els empresaris parlen de "normalitat" a la jornada.

Mesurar l'impacte d'una vaga general és sempre complicat, però sembla encara més difícil a l'era del teletreball; també, tal vegada la disparitat de xifres, d’un 2 a un 60 és un marge molt gran, siga degut a l’ús de mètodes diferents utilitzats per mesurar la quantitat de treballadors que han secundat les aturades.

És veritat que són moltes les dificultats d‟accés a l’habitatge, que l’evolució dels salaris no acompanya gens l’economia, que la inflació fa por, i les condicions laborals cada vegada són més abusives, elements tots que conformen el “caldo de cultiu” de la vaga, però, també ho és que convocar una vaga divuit dies abans de les eleccions generals anticipades, i dos dies abans de l'inici oficial de la campanya electoral, pot generar controvèrsia i disparitat sobre el destinatari de la protesta i la seua eventual influència en el procés electoral.

D’altra banda, resulta també curiós que la vaga siga una acció contundent de protesta dispar, que no està dirigida contra el Govern, sinó contra l'oposició parlamentària, que no oblidem va ser qui va rebutjar els decrets sobre habitatge i precipitar la convocatòria electoral.

De manera que si la vaga no resulta un èxit, de segur que el PP traurà pit, ja que des del primer moment de la seua convocatòria, va tractar-la "d'electoral” i per ajudar a l’esquerra; mentre que el govern, el PSOE ha manifestat que la finalitat de la vaga és defensar els drets dels treballadors i accedir a un habitatge digne a través d’una baixada de preus de compra i lloguer i una pujada de salaris. Discrepància total, nova disparitat…


Jo no sé a qui arribarà a beneficiar els resultats de la vaga, tant si els números i percentatges a la fi són alts o baixos, però el que si tinc clar és que seran dispars les valoracions d’uns i altres, com ho han sigut al llarg de tota la legislatura ara conclosa els enfrontaments “del tu més” que hem hagut de veure entre els representants del Congrés.

Ara, a les portes d’una nova campanya, unes noves eleccions i una nova legislatura, el que voldria és que, aquells que pròximament i democràticament ocupen els escons del Congrés, siga des del govern o des de l’oposició, es dediquen a parlar i solucionar els problemes de la gent, i que en el seu moment, es presenten davant la societat que els haurà elegit per solucionar o reconduir els problemes dels ciutadans i no els seus, i recorden que ser demòcrata implica sobretot i també escoltar el que pensa diferent.

Aquesta vaga de hui, de segur, com a ferramenta de pressió política tornarà a repetir la successió de dades contradictòries al voltant de la participació, però pot ser molt vàlida, a dos dies de l’inici de la campanya electoral, per recordar als polítics que, als seus mítings parlen de les coses que importen a la gent, les que han portat a la vaga de hui, i no de si mateixos ni de criticar els adversaris, d’això ja n’estem ben farts.

La profusió d'actes dels partits que a partir d’ara tindrem i, per què no dir-ho sofrirem, de líders polítics visitant cada setmana la geografia espanyola de nord a sud i d'est a oest, de promeses i cares somrients per tot arreu per captar vot poden fer pensar de manera dispar.

Cal estar atents, a partir d’ara semblarà que tots ho prometen tot i que ells o elles, els candidats i candidates, davant les masses, somien amb un triomf segur, tot i que sembla demostrat que només un 10% dels votants acudeixen als mítings… De disparitats no n’eixim!!!

 

diumenge, 8 de novembre del 2026

Castelló i la Fira: escenari social.

Sembla que les fires, com a mercats extraordinaris anuals en què es venen tota mena de productes, provenen de la tradició comercial grecoromana i van prendre apogeu a l'Europa del segle XI amb el naixement de les urbs i la necessitat d'establir un comerç regional que unís interessos polítics, socials i religiosos i garantisca la seguretat de comerciants i productes.

La concessió d'una fira era competència del rei i es tenia com a màxim favor per una població que, gràcies a ella, augmentava les seues possibilitats econòmiques, ja que els beneficis eren controlats únicament pel municipi beneficiari de la fira.

De caràcter agrícola o ramader, la seua celebració entre setembre i novembre responia a diverses necessitats: omplir el rebost abans de l'hivern, renovar eines i eines, reposar estris domèstics abans del Nadal o compravenda d'animals prèvia a les matances.

Va ser l'11 de maig del 1269 quan un Reial Privilegi de Jaume I va ratificar la concessió a Castelló d'una fira anual de deu dies, que havia de començar vuit dies abans de Sant Lluc (18 d'octubre) i que prompte es va convertir en la  mostra inequívoca d'una activa vida mercantil de la ciutat.

Des dels seus orígens, la nostra fira, va ser molt diversa no tan sols en relació amb els productes, també amb una característica diferenciadora, suposava reunions de gent, comerciants forans essencialment comarcals, i no com era normal en altres ciutats, venedors d'apartades procedències. Va ser Pere III qui, a més d’atorgar a la vila de Castelló la facultat d'autogovernar-se mitjançant la concessió del dret a posseir els seus propis òrgans municipals, va ratificar la celebració de la fira.

Un text de 1312 del Llibre del mostassaf, va establir l'ordenació dels llocs de venedors situant-los a les places de l'Herba i Major. El comerç de bestiar s'efectuava a l'àrea de l'encreuament entre els actuals carrers Colom i Enmig i a partir de 1306 per autorització del rei Jaume II, a la intersecció dels carrers de Colom i l'avinguda del Rei En Jaume, davant d'una porta de la muralla, que amb raó rebia el nom de la Fira.

En el transcurs dels anys les dates firals van registrar nombrosos canvis, però sempre dins del mes d'octubre, fins que a finals del segle XVII es va traslladar el seu començament a l'1 de novembre, festivitat de Tots Sants, tal com ha arribat als nostres dies.

Concloses les activitats comercials, començaven les funcions per proveir el divertiment; era el moment dels espectacles, de la música, de la dansa, fins i tot de les meretrius que, instal·lades en tendes de campanya, atenien les necessitats de la libido. Per descomptat els firaires no estaven exempts de tributació cobrant-se uns arbitris com qualsevol altre comerciant.

D’agrícola i ramadera, va passar a ser lúdica i recreativa, a la vegada que anava canviant d’ubicació a mesura que la ciutat anava creixent. La plaça del Rei, el Passeig de Ribalta i el Polígon de Rafalafena van anar cedint espais progressivament a l’augment de firants, fins que als anys 80 del segle XX, el final de l’avinguda de la Mar primer i el recinte de fires i mercats després, van ser i són el lloc idoni per la seua ubicació, a la vegada que es diversificava temporalment, afegint-se a aquesta manifestació històrica una nova versió, la fira de la magdalena, un espai de diversió per a totes les edats i d’emocions, cada vegada més fortes, pels més agosserats.


Fins quan? Fins que l’espai i els voltants siguen engolits pel creixement urbà, però això és temps per venir, i ja se sap, temps per venir futur. De moment, des del passat 18 d’octubre i fins el proper diumenge dia 29 podrem gaudir d’aquest espai de llum, moviment, música, premis i trobades que reforça, any rere any, la dimensió més popular, social i històrica de Castelló.