“Figureo en festes”

Al fet de figurar el diccionari espanyol l’anomena clar i ras figureo, paraula masculina que significa exhibició o ostentació que es fa davant d'un grup de gent o els mitjans de comunicació; també serveix per expressar les ganes que té una persona de ser molt nomenada i convertir-se en el centre d'atenció, sovint buscant atenció o reconeixement.

Són moltes les persones i moltíssims els personatges de la nostra vida autonòmica i local que aprofitant les festes com a excusa aprofiten aquestes, aquests dies, per deixar-se veure a tota hora i a ser possible a primera fila, per sortir a totes les fotos Sembla que si no ho fan els hi falta alguna cosa, quasi ni existeixen. Per a ells, i també elles, l'aparença en aquests dies es converteix en una professió que arriba a esdevenir obsessió.

Fins i tot sovint els hi canvia el seu timbre de veu i l'entonació amb què parlen, arribant a transformar l’expressió del seu rostre i inclús la manera de caminar, perquè, en definitiva, els seus desitjos de figurar només tenen l'ambició com a suport.

Ara, quan estem a punt d'iniciar la recta final de les festes, segur que tots vosaltres teniu al cap més d'un o una a qui heu vist deambular de sarau en sarau, anotant-se a totes les visites, desfilades i “bodeguillas” possibles.  Estan a tots els llocs, des de la mascletada als bous, des de la llotja d’autoritats a la zona vip dels concerts.

Són estrelles fugaces que brillen de moment i que saben estar al lloc apropiat en el moment just. És veritat que alguns s'envolten de "pilotes", assessors en diuen, que saben actuar en moments clau i fer que semble fortuïta la seua sortida en aquesta o aquella foto, la seua presència en aquest o aquell acte, però en realitat, planifiquen les agendes dels seus caps al mil·límetre per no perdre temps ni ocasió.

La llotja d’autoritats la vesprada del dissabte del Pregó, la comitiva oficial i l’esmorzar en Sant Roc de Canet el matí del dia de la Romeria, el moment de les mascletades a la plaça del primer Molí, han estat i són alguns dels bons moment per trobar-los.

Són personatges i no només de la política, que és on abunden més, analitzables més des de les ciències mundanes que de les ciències socials. No diria que són caradures en el sentit estricte de la paraula de pocavergonya, però si “trepes i aprofitosos” que aprofiten la seua major o menor popularitat, per deixar-se veure i afalagar, augmentar el seu ego personal.

Alguns saben mantenir-se a la cresta de l’onada i són fixos any rere any, altres, són efímers i, aquest any hi són i al pròxim ningú se’n recorda d’ells, per això tots, uns i altres, tracten d’aprofitar al màxim el moment, perquè el temps futur ningú el coneix. De segur que en els dies que encara queden de festes, aquests abundants personatges, revestits de certa fama que els enlaira, continuaran pul·lulant obtenint beneficis i traient profit dels llocs que visiten, moltes vegades a l’ombra d’aquells que sí que hi són imprescindibles.

Que els ‘figurons’ són inoperants, ningú ho dubta, viuen a la pesca, aconsegueixen objectius per casualitat o a través d'influències, i la seua presència en els actes oficials festius magdaleners serveixen per a cultivar amistats influents, depenent planament de la circumstància, encara que són previsors, per això en les fotografies, es destaquen per situar-se en lloc preferent.

La caterva dels 'figurons' es multiplica per Castelló en aquests dies, cada cop més, sense pudor i a cara descoberta; sovint em pregunte com és possible tant de cinisme. Estarem assistint al naixement d’una nova classe social? O potser hem de començar a veure les coses des de l'angle de la nostra realitat, la individual i la col·lectiva?

“Aparentar té més lletres que ser”, també al meu raval diem “com més aparences, més excés de carències”. Això és almenys el que s'amaga després de l'anomenat complex d'Eròstrat, un fenomen cada cop més comú on el clàssic postureig va lligat a la vanitat. Qui viu per aparentar no només acaba conformant una existència tant buida com infeliç. Més enllà del que és anecdòtic, hi ha un detall que no podem deixar de banda: perseguint la notorietat s’arriba al ridícul.

El “llibret” de la Gaiata 1.

Són aquests, dies de presentació de llibrets que les diferents associacions culturals de la ciutat fan aprofitant l’imminent inici de la setmana magdalenera i que han preparat, amb cura i dedicació, i més o menys encert, des de molts mesos abans.

Amb una triple, diria jo, finalitat, les comissions de sector, les gaiates, llancen els seus llibrets al carrer, en especial als seus veïns i veïnes. La primera i, tal vegada vinguda a menys en els darrers anys, recaptar uns diners per fer festa fent arribar el llibret a les cases del sector i demanant la voluntat a canvi. La segona, en augment any rere any, fer un repàs, fins i tot massa luxós, amb gran profusió de fotografies a grandària de pàgina completa dels representants i membres de la gaiata, així com de tots i cadascú dels actes realitzats per l’associació, o en els que han estat convidats.

Quasi a la totalitat de llibres, aquestes dues primeres parts, s’emporten més de la meitat de les pàgines i, que, perquè no dir-ho, presenten poc d’interés pels lectors, llevat que siguen propers a aquells que allí queden reflectits.

La tercera part dels llibres està dedicada, a desenvolupar mitjançant una sèrie d’escrits d’articulistes, en molts casos profunds treballs d’investigació etnològica al voltant d’un tema, fil conductor del llibret, aspectes curiosos, importants i innovadors sobre la temàtica elegida.

Així les arts a Castelló, el Pregó, La llum, els mites castellonencs, o aquell en què  vull centrar el meu comenari ara i aci, la taronja, emàtica elegida pel llibret de la comissió de la Gaiata 1.

Un “llibrot” més que un “llibret” de pes, i no tan sols perquè les seues 260 pàgines pesen i molt, si més no, perquè per aquells que estimem la nostra cultura, història i vida dels ciutadans que al llarg dels anys van contribuir a fer més gran Castelló, trobem a partir de la pàgina 151 del llibre i perfectament estructurats en quatre parts diferents: el cultiu, els magatzems, institucions emblemàtiques de la ciutat relacionades amb la taronja i curiositats i anècdotes, molt interessants articles, sobre la importància que la taronja ha tingut per a la nostra ciutat i terme des del moment de la seua introducció com a cultiu alternatiu al cànem fins als nostres dies.

Articles sobre l’origen del cultiu, el procés de la citricultura, sobre les varietats de cítrics, sobre l’evolució del sistema de regs, sobre els magatzems tarongers i els seus treballs, etiquetes i marques, la crisi actual factors i possible solució, la història del sindicat, de la germandat de llauradors o de la participació castellonenca en l’antiga fira del camp, la cambra agrària i les cooperatives, la inspecció fitosanitària, la innovació biotecnològica en temps actuals, la Verge de la taronja, el mercat de la taronja des de la fundació fins ara, propietats farmacològiques, curiositats, cromos, postals, escultures, la taronja a la gastronomia…, en definitiva una anàlisi-estudi complet, un recull mai fet, que com ha estat habitual en els darrers anys en les publicacions de la Gaiata del “Brancal de la Ciutat” s’ha de convertir en un veritable llibre de consulta.

Perquè si el contingut dels articles és molt encertat no ho és menys l’autoria dels mateixos des d'enginyers agrònoms fins a llicenciats en humanitats, passant per enginyers tècnics agrícoles, llicenciats en farmàcia o historiadors i professors de la nostra estimada Universitat Jaume I han plasmat en paper part de la seua saviesa i experiència. Podeu visionar-lo si us be de gust punxant sobre el següent enllaç: LA TARONJA

De nou tot un luxe i un encert, amics de la Gaiata 1, treball que desconec si a criteri dels diferents jurats serà mereixedor de la més alta distinció, poc falta per saber-ho, però siga quin siga el resultat, des d'ara mateix, aquest llibre passa a ocupar un lloc capdavanter a la meua biblioteca particular. Enhorabona per l’encert a la tria del tema i pel resultat assolit.

Treballs com aquest del “Brancal de la Ciutat” demostren que la cultura no està renyida amb la festa. Sort i bona Magdalena!

L’hauran furtat?

Va ser a finals del 2011, fa més de 14 anys, quan sent alcalde Alfonso Bataller, acompanyat per l’aleshores president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra i la consellera d'Infraestructures, Isabel Bonig, va inaugurar-se la darrera remodelació de la plaça Major.

Va voler-se donar una nova imatge a la plaça, substituint els rastells i el paviment per fer-la més accessible, i fent una neteja i posada a punt de la font que decora el centre de la plaça, amb la substitució de la maquinària i joc d'il·luminació complets.

Dos van ser els elements singulars que van aparéixer a la plaça i que no hi havien figurat mai fins aquell moment, el laberint ubicat al costat de la façana i entrada principal de la Cocatedral, com el que podem trobar dins de moltes catedrals gòtiques i una maqueta de bronze, a escala, de la Plaça Major, obra de l'escultor castellonenc Carlos Martínez, amb textos al·lusius a la seua evolució històrica i les diferents parts que la componen.

Aquest element que s’ha fet més que habitual la seua presència està situat entre la porta d'entrada al campanar del Fadrí i la casa abadia. Una obra amb relleu i amb informació en Braille per facilitar la comprensió de persones invidents i que reprodueix tots els elements de la plaça, al voltant de l’element principal, el campanar.

Aquest matí per circumstàncies que no venen al cas, havia quedat amb una persona que ens trobaríem a la porta del campanar, lloc més que habitual de trobada entre veïns; mentre esperava m’he acostat a la maqueta i, amb sorpresa i incredulitat, m’he adonat que entre tots els edificis que componen el conjunt faltava el campanar, havia desaparegut, i un caragol buit, ert, nu, era l’únic vestigi d’on he deduït estava caragolada la figura.

No crec que la figura haja estat descaragolada pel servei de manteniment de la ciutat per la necessitat d’algun tipus de restauració, tant de bo siga així, però tot indica que la maqueta ha sofert una agressió vandàlica i que algun desaprensiu, s’ha emportat la figura, tal vegada aprofitant la quantitat de gent que aquest cap de setmana ha passat per la plaça per visitar la fanzone de jocs i dinàmiques, trofeus i fotografies amb motiu del partit de futbol que la selecció espanyola femenina ha de jugar contra Islàndia demà dimarts al nostre estadi municipal…

Quin despropòsit i quina poca vergonya! Si ha estat un veí o veïna l’autor del robatori només dir-li que no mereix viure a aquesta ciutat; si ha estat un foraster, cosa que em sembla poc probable, espere, almenys que el tinga a casa seua en un lloc preeminent.

Tot i això, em costa creure que l’han furtat, vull pensar que s’ha descaragolat per entesos i amb un propòsit desconegut, però que prompte tornarà al seu lloc, quedant la maqueta novament completa i no, coixa com ho està ara mateix.

La figura del gamberro i les seues gamberrades, malauradament han estat presents a la cultura popular de tots els pobles i ciutat, i sovint retratades amb un to d'humor o rebel·lia, no obstant això, és important diferenciar entre la gamberrada com una entremaliada puntual i el vandalisme; la línia que separa la broma del delicte és sovint difusa i depén de les circumstàncies específiques de cada cas; en aquests que ens ocupa, en cas de confirmar-se que estem front un robatori que només pot tenir un objectiu, danyar un bé públic, caldria que el, la o els culpables, s’ho repensaren i consideraren que el dany fet a la ciutat és major que el benefici que puguen aconseguir i de manera anònima tornaren la figura.

Al mateix temps, l’ajuntament i en especial l’equip de govern, hauria d’actuar amb diligència per col·locar una còpia i reparar els desperfectes del conjunt, a la vegada que parlant amb l’escultor proposar un nou sistema d’ancoratge, ja que la maqueta per les seues característiques, és veritat que convida a tocar-la i tocant, tocant... ja se sap!

Un encert!

Com és habitual i passa cada any, a mesura que s’acosta la Magdalena, són molts els diferents col·lectius festers que s’apresten a presentar les seues publicacions.

Des del mateix Patronat Municipal de Festes, passant per les diferents comissions de sector, juntament amb altres ens vinculats, així com algunes colles festeres, visualitzen d’una manera altruista i entregada el seu treball, rememorant a través dels seus llibrets articles culturals, històrics i literaris, constituint aquestes publicacions una peça fonamental de divulgació cultural i patrimoni literari de la festa.

Tot i que gràcies a l’ús de les noves tecnologies cada any en són més el nombre de publicacions que poden consultar-se a través de les diferents xarxes socials, també ho és el fet comprovat que la seua difusió és poca en comparació amb tot l’esforç i el treball que hi ha al seu voltant, arribant en comptades ocasions més enllà del veïnat del mateix sector en uns casos, o de socis, amics o coneguts, en la resta.

Per això, l'innovador acte que, per primera vegada va tenir lloc la vesprada d’ahir impulsat des de la Federació Gestora de Gaiates, entitat que agrupa les 19 comissions de sector, reunint a diferents representants del món fester per presentar de manera conjunta els seus llibrets fent valdre el treball editorial i cultural de cada sector, sense favoritismes ni distincions, crec sincerament va ser un gran encert, no dubtant que aquest pot ser un nou acte, preludi de les festes i que ha vingut per a quedar-se.

Un acte senzill i àgil, un encert de la Gestora i del seu president José A. Lleó al capdavant, on els protagonismes han estat les publicacions, que d’una manera variada obren, cada any, un espai a veus i realitats diferents d’un mateix Castelló.

No és fàcil encertar el tema i fil conductor del llibret, però en una presentació com la viscuda ahir vam poder conéixer de manera fàcil i global la temàtica de cadascun i comprovar com són vehicle per immortalitzar vivències, per contar històries de generacions passades i presents; des de la taronja com a fil conductor, passant per la província: natura, patrimoni, cultura, gastronomia i festes locals, el teatre a Castelló: grups, obres, personatges... la llum que ens il·lumina o aniversaris locals 2026, fins a Castelló mites i història, veritables llibres que no llibrets, defensors de la cultura local, estan ja als nostres carrers.

Milers de pàgines escrites de manera altruista per persones que, aportant el seu talent i esforç haurien d'arribar a cada racó de Castelló i també de fora. Tal vegada eixa és l’assignatura pendent, mai aprovada. Projectes culturals, treballs que cobren vida i sentit quan poden ser llegits per molts i passen a formar part de la memòria col·lectiva de tot un poble; llibrets fets amb estima i passió que intenten representar al màxim l’amor per les festes, l’essència del poble i la il·lusió per les coses ben fetes.

Diu el diccionari que un encert és el fet d'encertar alguna cosa, és a dir si fas una cosa amb encert, la fas bé; considere tot un encert i a la vegada una necessitat l’acte celebrat al menador ahir a la vesprada, espai que va quedar menut enfront de la resposta veïnal i que va servir de baròmetre per a comprovar quan de necessari hi era.

Faig vots perquè iniciatives com la impulsada ahir per la Gestora de Gaiates, constituïsquen el despertar d’un canvi en pro de la difusió de la cultura i identitat castellonenca, pensant que els, en alguns casos “llibrots”, en l’actualitat ja són peces d’alt valor cultural, col·leccionables i, que molts dels seus continguts en diferents casos es constitueixen en veritables documents d’investigació, ferramentes culturals del nostre estimat Castelló.

I la història es podria tornar a repetir…

El dissabte 20 de febrer de 1926, tot just fa ara cent anys, a la primera pàgina del “Heraldo de Castellón” apareixia amb el títol “La algarroba” una nota agrícola on s'expressava el disgust que hi havia entre els llauradors a Castelló i altres ciutats espanyoles per la permissivitat que mostrava el govern davant l’entrada al nostre país d’aquesta lleguminosa procedent de Xipre i Itàlia, afavorida per la depreciació de la moneda d’aquells països i per afavorir-los els drets de duana, aixecant les seues veus en considerar impropi i incoherent que productes d’altres terres gaudiren a les nostres d’una protecció que no tenien els d’ací.

Cal pensar que el cultiu de la garrofa a Castelló en aquell moment era majoritari en una gran part del nostre terme municipal i que amb aquesta permissivitat acceptada pel govern perillava el seu cultiu, ja que els preus pagats per les nostres garrofes no arribarien a cobrir els costos de la mà d’obra que exigia la seua producció i comercialització, condemnant els llauradors a abandonar els garroferals.

El redactor de la notícia, fent costat als llauradors, acabava dient que aquests productors agrícoles no eren diferents de qualsevol altres de la resta d’Espanya i que mereixien un empar governamental per ser dels més necessitats.

La continuïtat de la història ja la coneixem, el cultiu de la garrofa va desaparéixer del terme municipal i els camps van ser en molts casos definitivament abandonats.

Va haver de passar encara una guerra mundial i els mercats van ser a mesura que el temps passava escassament competitius, amb costos de producció cada vegada més elevats ingressos desiguals; la política econòmica dels diferents països va quedar limitada per la conjugació de factors estructurals externs i interns que van donar per resultat preus no competitius en mercats internacionals.

Per fer front a situacions com aquesta i en defensa d’un comerç lliure i just l’1 de novembre de 1993 va crear-se la Unió Europea, a la vegada que el interès comercial més gran i econòmic del cultiu de cítrics va potenciar que s'anaren abandonant de forma progressiva els cultius de secà; la taronja venia a salvar-nos!

Però va arribar l’any 1999 i amb ell un tractat de lliure comerç entre la UE i Sud-àfrica i amb ell un demolidor impacte comercial i fitosanitari sobre la taronja, agreujat per la reducció progressiva dels aranzels que cada campanya paguen els importadors dels agrís sud-africans; la conseqüència va ser nefasta, una caiguda de la producció de taronges primerenques a tot el territori valencià, també a Castelló. “No vols caldo, dues tasses”, la història es repetia canviant protagonistes, de la garrofa a la clementina.

I com diu el refrany, no hi ha dos sense tres, ara, el camp valencià, torna a enfrontar-se amb por i incertesa a un nou acord comunitari, en aquesta ocasió amb els països sud-americans.

L’acord conegut com a UE-MERCOSUR presentat com una associació estratègica i de cooperació entre la Unió Europea i Brasil, Argentina, Uruguai i Paraguai, va signar-se el passat 17 de gener i malgrat que només tres dies després, el 21, el Parlament Europeu va acordar, per 334 vots a favor i 324 en contra i 11 abstencions, remetre al Tribunal de Justícia de la Unió una moció perquè revise si és compatible amb els tractats comunitaris, fet que pot arribar a suposar la paralització de la seua efectivitat, endarrerint fins a dos anys l'entrada en vigor del pacte comercial, també ho és el fet que la Comissió podria sancionar la seua entrada en vigor provisional durant aquest període, novament, tot el sector primari valencià, especialment el sector dels cítrics, es podria veure afectat per les conseqüències del Tractat.

Cent anys han passat des que el problema de la garrofa va ocupar la primera pàgina del diari; no fa massa setmanes, el desembre passat, una altra capçalera informativa local, portava en primera pàgina les manifestacions dels llauradors castellonencs a l’acord per ser perjudicial a la taronja i al sector porcí ramader. Cent anys de reivindicacions, de protestes, sembla que tenim als governs els mateixos gossos amb diferents collars...