Festival Origen?

Amb la paraula origen s'al·ludeix al començament, a l'arrel, al principi a la font o causa, on alguna cosa té inici. Sense anar més lluny, en aquestes setmanes tenim al menador el document que el 1251 va donar pas a l’origen de la ciutat, el Privilegi del Trasllat.

D’altra banda, un festival és un esdeveniment generalment celebrat per una comunitat, de durada limitada, que habitualment s'exhibeix a diversos espais i que gira sobre algun aspecte característic d'aquella comunitat local, de la seua tradició o de la seua cultura.

D’acord amb aquestes premisses, sembla una mica estrany i curiós que, novament a l’esdeveniment festiu que va tenir lloc la vesprada del passat dissabte 17 al Parc de Ribalta, una jornada de concerts gratuïts que va reunir diferents propostes musicals, des del flamenc i la rumba fins a les fusions amb sons electrònics, des de la regidoria de turisme del nostre ajuntament, es publicitara i s’impulsara amb el sonor nom de “Festival Origen”.

Que des de turisme del nostre ajuntament s’impulsen iniciatives per ampliar l’oferta turística i es dinamitzen amb diferents propostes musicals aquests mesos de la tardor, està molt bé, al cap i a la fi aquesta proposta de presentar música en directe ja funciona des de fa uns quants anys. Només cal acudir a les hemeroteques per comprovar com Kiki Morente, Guadiana, Israel Fernández o Pitingo, cantadors gitanos espanyols de flamenc, han passat pel Ribalta en els darrers anys.

Allò que ha estat un èxit, any rere any, calia repetir-ho i, novament, pel passat dissabte va planificar-se una nova programació musical, que no un festival i menys encara d’arrel castellonenca, relacionat amb els nostres orígens i tradicions.

Allò van ser unes hores de música en directe en aquesta ocasió amb la presència estel·lar d'Antonio Carmona, conegut per la seua trajectòria al capdavant del grup Ketama i  referent de la fusió del flamenc amb altres estils musicals i i una sèrie d'artistes i cantants que van conformar un espectacle de tribut a altres artistes i bandes fonamentals del pop-rock i la rumba urbana espanyola dels anys 2000.

No dubte senyora Miralles regidora de turisme que l’esdeveniment, després de mitja dotzena d’edicions, amb tots els seus formats, tornara a ser, per uns pocs o molts castellonencs i algun visitant, una experiència inoblidable i que els assistents visqueren una infinitat d’emocions, però això no vol dir que el nom Festival Origen, que va arrossegant-se des dels seus inicis, per les raons abans exposades, fora el més encertat.

No sé d’on va eixir la idea inicial i el nom per aquest acte, si del govern municipal anterior, de la mateixa regidoria de turisme actual o del senyor Ferrando representant-portaveu de l’empresa Somni i Temps Produccions SL amb seu a Nules responsable de l’organització, però res te a veure les propostes musicals desenvolupades amb la cultura tradicional castellonenca, amb els nostres orígens.

Impulsar activitats que permeten gaudir dels parcs i jardins de Castelló d'una manera diferent, apropant-los encara més a la ciutadania, és tot un encert. Fer-ho amb músiques i espectacles flamencs, no sé si és el més encertat, però nomenar a aquelles actuacions Festival Origen, a parer meu és del tot desencertat.

Vostés s’imaginen per un moment una celebració semblant a la plaça d’Espanya de Sevilla, amb cant d’estil, albades o un ball perdut, amb actuacions del grup El Millars o músiques de dolçaina i tabalet, amb el nom de “Festival Origen”? Com s’ho prendrien els andalusos? Doncs, això…

Estic d’acord amb les declaracions de la senyora Miralles quan diu que “volem una ciutat viva, amb activitat durant tot l'any i amb una oferta cultural capaç d'atreure públics diferents”, estic d’acord amb la celebració d’esdeveniments com aquest en què es fomenten altre tipus de músiques, però no, senyora regidora, el nom no és encertat i vosté és qui té la potestat de canviar-lo.

Avui és Sant Lluc!

Malgrat que el Privilegi del Trasllat, que aquestes setmanes tenim entre nosaltres, signat pel rei Jaume I el 6 dels idus de setembre de 1251, data que reduïda al calendari  vigent equival al dia 8 del mateix mes i any, permet el trasllat des de l’emplaçament originari de la ciutat a la Plana, al lloc considerat més apropiat, el cronista  Josep Llorens de Clavell, situa l'execució de l'autoritzat trasllat durant la Quaresma immediata de l'any següent de 1252.

Hauran de passar encara 17 anys perquè el mateix “rei conqueridor” el  9 de maig de 1269  atorgara a la ciutat un permís per a la celebració d'una fira que, tot just havia de començar huit dies abans de Sant Lluc, mostra inequívoca de l'activa vida mercantil que a Castelló ja hi havia.

Crida l’atenció no el fet d’atorgar a la ciutat una fira, sinó la data en què aquella havia de celebrar-se, a partir del 10 d’octubre de cada any, que no tenia res a veure amb dates fins aquell moment importants, cas de l’atorgament de la primera carta pobla, 8 de març de 1239, o el privilegi del trasllat de 8 de setembre de 1251.

10 d’octubre, tot just “huit dies abans de sant Lluc”. Hi hauria una relació històrica entre Sant Lluc i el rei Jaume?, i de ser així quin seria el motiu? Possiblement, algun historiador podrà donar resposta a aquestes qüestions, però el fet fou que aquest privilegi de celebrar fira va romandre per molts anys, modificant-se la seua durada primer sempre dins el mes d'octubre, després i a partir de les darreries del XVIII, al voltant de l'1 de novembre, festivitat de Tots Sants.

I no va ser només Castelló la ciutat a la qual Jaume I va lligar a la festivitat de Sant Lluc en una fira, sabem que el mateix rei i molts dels seus cavallers empraven aquesta data com a referència clau, límit per a prendre possessió de cases i propietats després de la conquesta i pel control de terres, o com l’antic gremi de mestres fusters de València impulsat per Jaume I, va adoptar Sant Lluc com a patró protector, i no serà fins a l’any 1497 quan, un altre rei, Ferran “el catòlic” canviarà el patronatge a Sant Josep.

Una fira la de Castelló que va coincidir amb l'època de la recol·lecció de les principals collites; a més dels productes del camp, l'oferta era molt variada en altres articles com els de serralleria, pelleteria o merceria.

Amb el pas del temps la fira va evolucionar i també els costums. Va ser durant molt de temps tradició que els pares i padrins obsequiaren els seus fillols, els "feren fira" perquè es compraren algunes llaminadures.

També va ser pràctica rutinària que en aquests dies es permetera als mestres rebre obsequis de les famílies, melons, codonys, magranes, moniatos, conills, pollastres, ànecs, coloms o arròs i, els mestres, al seu torn, obsequiaren els seus alumnes amb caramels i, en el cas de les monges, a més amb estampes dels sants.

Una festa "escolar" amb assistència a classe, que va perdurar a totes les escoles de Castelló fins a finals dels anys 70 del segle passat, sent els mateixos docents els que la van suprimir, en part per dignificar la seua professió, quan les circumstàncies eren ja molt diferents de les d'un temps passat, en què el magisteri no estava ben retribuït. Tant era així que tan sols uns anys abans, encara es deia allò de “passar més fam que un mestre d'escola”.

De la “festa de Sant Lluc” queda, en els més majors com un record entranyable dels anys escolars, malifetes i permissibilitats que, en qualsevol altre dia del curs, mai haurien estat permeses i moments d’esbarjo molt més llargs que qualsevol altre dia del curs.

De la “fira de Sant Lluc” queda només el record. Hui en parlar de “fira i firants” parlem de Tots Sants i Magdalena, amb atraccions com el cavallets, la “noria”, el balancí, les barques, els cavallets, el carrusel, el tren de la bruixa o les grutes de l'infern, el “látigo” o la tómbola, la música estrident i els llums de colors.

Castelló segle XXI, terra de contrastos, lloc on la història es barreja amb la tradició, on cada carrer, cada família i cada època guarda secrets, i on els costums es renoven sense perdre'n l'essència. Visca sant Lluc!

Desfibril·ladors, els grans desconeguts.

En un món on la prevenció ha anat adquirint, cada cop, més rellevància, la ràpida capacitat de resposta davant d'una emergència s'ha tornat més que important. Cada dia que passa disposar d'equips a casa que ens permeten avaluar certs paràmetres, és més que habitual. El tensiòmetre, dispositiu utilitzat per mesurar la pressió arterial, al costat del termòmetre que proporciona un mesurament precís de la temperatura o el pulsioxímetre, emprat per a mesurar la saturació d'oxigen a la sang, són alguns dels dispositius mèdics de prevenció que tots, des de menuts, aprenem a usar i és fàcil trobar a qualsevol llar.

Al costat d’aquests uns altres, que resultant més que eficaços en algunes situacions concretes en què podem trobar-nos al llarg de la vida, no els donem la importància que mereixen, desconeixent en moltes ocasions com emprar-los, cas del coll ortopèdic, aparell que es col·loca al coll d’un accidentat, amb l'objectiu d'estabilitzar i immobilitzar el segment vertebral cervical per tal d'evitar lesions a la medul·la espinal, l’ambú o dispositiu portàtil de ventilació manual, aquella espècie de bossa autounflable que permet proporcionar ventilació amb pressió positiva a pacients que no respiren o la respiració dels quals resulta insuficient o el que dona peu a aquest comentari el desfibril·lador extern automàtic.

Un aparell que permet tractar una aturada cardiorespiratòria i que en múltiples ocasions permet salvar vides en aconseguir restaurar el ritme cardíac de la persona que acaba de sofrir allò que anomenem una mort sobtada.

Tot i que he sentit en més d’una ocasió que es tracta d’un aparell fàcil de manipular per qualsevol persona i que, cada dia que passa són més els espais fora de l’àmbit sanitari que els fiquen al nostre abast, terminals aeroportuàries, centres comercials, gimnasos, col·legis, clíniques dentals, clubs esportius…, he de confessar, i supose que  molts de vosaltres també, no sabria fer-ne ús en cas de necessitat, tot i haver llegit en moltes ocasions que, un bon i encertat ús, en els dos o tres minuts primers, pot salvar la vida de l’afectat en el 90% dels casos.

Amb motiu de la celebració ahir divendres del dia mundial per a la conscienciació de la Ressuscitació Cardiopulmonar (RCP), de la “parada cardíaca”, va publicar-se que, en el darrer any, a Castelló, els equips mèdics del SAMU van aconseguir que 278 persones foren reanimades amb l’ajuda d’aquells aparells i li pogueren salvar la vida.

És fonamental i bàsic, en primer lloc, saber on es troben aquells aparells i després, naturalment, saber-los emprar. Segons he pogut esbrinar, les instal·lacions esportives del camp de futbol Javier Marquina al Grau, el pavelló Pablo Herrera i el parc Esportiu Gran Via, així com l’estació d’ADIF o el centre comercial de la Salera, les diferents dependències i vehicles municipals o el centre de Penyeta Roja, són ubicacions que disposen d’aquests desfibril·ladors, però allò que és més necessari, estareu d’acord amb mi, és la formació per l’ús, no sent suficient el fet de tenir, per més clar que siga, un manual, unes instruccions.

Quants més ciutadans coneguem les maniobres de reanimació i com emprar aquells aparells més seguretat tindrem. Per aconseguir avançar en aquest camí, s’anuncia que el pròxim dijous dia 22, a la Universitat Jaume I, tindrà lloc una jornada divulgativa, on els diferents professionals del SESCV formaran, la població en general?, els estudiants?, el professorat?, el personal administratiu?..., perquè sàpiguen com identificar quan s'està davant d'una persona que està en parada cardiorespiratòria, com actuar i com fer la reanimació cardiopulmonar bàsica o massatge cardíac.

Considere que accions com aquesta haurien de fer-se abans i més sovint. Al meu raval diem “temps per venir, futur”. De moment jo em compromet i espere, pel bé de tots, que prompte puga assistir a una d’aquestes jornades, o no...

Crispació versus irritació.

M’agrada seguir el dia a dia de la meua ciutat. M’agrada xarrar amb els veïns, passejar pels carrers, m’agrada la seua multiculturalitat, m'agrada la gent, els carrers, els costums, fins i tot diré que estic molt familiaritzat amb els nostres defectes, l’incivisme d’alguns, la brutícia als carrers, el soroll, el caos circulatori, la deixadesa amb les mascotes i la no recollida d’excrements de gossos, però crec que hi ha detalls que sempre ens han caracteritzat i dels que em sent orgullós, sinceritat, honestedat, amabilitat, convivència…

M’agrada seguir el pols, l’actualitat, i per això, sempre que puc visualitze les sessions plenàries mensuals en les quals els nostres representants polítics, govern i oposició, debaten i voten de forma pública les decisions estratègiques, normatives i econòmiques que, “en teoria” són les millors per la ciutat.

Portem més de quatre anys en què com a resultat de les urnes i dels pactes postelectorals, els partits Popular i Vox conformen el govern i PSOE i Compromís l’oposició. Crida l’atenció que al llarg vora una cinquantena de plenaris, poques siguen les mocions o peticions, provinents de l’oposició, acceptades per l’equip de govern, com si l’oposició mai tinguera bones idees i, el govern, sempre estiguera encertat.

Ja siguen aspectes econòmics, financers, urbanístics, organitzatius o decisions sobre serveis públics, sembla que si no venen de l'equip de govern, si no estan proposats des del PP i/o Vox, difícilment seran acceptats. Són moltes, massa, les vegades que, després d’escoltats els arguments, el govern “passa el rodet”, pren decisions ignorant les propostes de l’oposició.

Avui, aquest matí del 15 d’octubre, ha celebrat sessió extraordinària el nostre ajuntament amb dos temes: la rebaixa fiscal de l’IBI i la taxa de residus i medi ambient. Com era d’esperar cada grup ha dit la seua, des del govern que les mesures són un alleujament fiscal per als veïns, des de l’oposició qualificades de descarades bonificacions empresarials, afavoridores d’aquells que més tenen. La cara i la creu, res nou…

Però, allò que si ha estat “nou” ha sigut el to i menyspreu mostrat per part de la presidenta, la senyora alcaldessa, quan en el seu legítim torn de paraula final i sense possibilitat alguna de resposta, ha criticat durament els dos caps de l’oposició, la senyora Puerta i el senyor García, al·ludint que cap dels dos serà candidat per PSPV i Compromís al maig de 2027 i aprofitant-se del càrrec i com si es tractara d’un mitin, dirigint-se a tot el veïnat dient: “I saben per què (no seran candidats)? No perquè ho decidisquen els castellonencs, sinó perquè ho han decidit els seus propis partits, que no han confiat en vostés. Si no els volen ni els seus, pretenen que els vulguen els castellonencs?”.

Més encara, la senyora Carrasco, fruit de la crispació i d’una irritació totalment fora de to per una alcaldessa, dirigint-se al senyor Garcia l’ha tildat de "pagafantas" de les polítiques del PSPV, obligant-la el nacionalista a què retirara aquell qualificatiu, a la qual cosa l’alcaldessa li ha contestat dient: "¿El molesta? Ho retire, fanta de taronja volia dir", fent-li encara conya.

Front aquesta situació del tot esperpèntica i fora de lloc, els regidors de Compromís ha abandonat el ple i el PSPV també ha marxat en solidaritat amb els valencianistes. En retirar-se, els seus vots s'han explicat com a abstencions, segons la normativa del ple, no registrant-se els vots en contra que pretenia donar Compromís a les mesures, mentre que per al PSPV la cosa ha quedat igual perquè ja havien avançat que el sentit del seu vot seria l'abstenció.

No, no anem be en política municipal, ni uns ni altres, i la cosa ve de lluny. Només cal recordar que l’abril del 2019 va ser el PP qui amb motiu del debat del Pla General Urbà de la ciutat, va abandonar el plenari, que el novembre del 2023 va ser el PSOE qui va abandonar-lo quan s’havia de debatre sobre la llei d’amnistia o el juliol del 2024 quan, per motius d’agenda mai coneguts, va ser la mateixa alcaldessa qui va abandonar la sessió.

Senyora Carrasco no ha estat bé el que vosté ha fet hui. Tots som humans i comentem errades, vosté hui ens ha fallat als veïns.  Ha volgut collir els beneficis que la seua posició li atorga, però ha oblidat que cal acceptar els inconvenients que comporta. Què cal estar per a les coses bones i també per a les dolentes i no perdre els nervis.

Sorpresa

À Punt, el canal de televisió principal mitjà de comunicació públic de la Comunitat, és ben sabut que va nàixer allà pel 2018 per substituir l’espai audiovisual que, amb anterioritat, va ocupar Canal Nou.

Formant inicialment part del grup multimèdia À Punt Mèdia  sota la titularitat de la Generalitat, va despertar fortes esperances entre els valencians, ja que les seues emissions eren majoritàriament en valencià, però, des del mateix dia en què el Partit Popular i Vox van fer-se en el poder després de les eleccions del 2023 i, com a part d’una reestructuració impulsada pel govern de Carlos Mazón, aquella inicial societat civil va dissoldre’s donant pas a un nou model organitzatiu unificat, la Corporació Audiovisual de la Comunitat Valenciana, encarregada d’assumir progressivament la gestió directa del servei públic, traduint-se amb el pas dels darrers anys en un objectiu clar: desballestar l’equip que fins aquell moment dirigia ‘À Punt.

Enfront de la promoció i aposta de l’ens, bous, supressió de programes emblemàtics, castellanització progressiva i canvi de rumb de PP i Vox, la resposta del públic va començar a ser rotunda, un desinterés massiu que es tradueix en xifres d’audiència i quota de pantalla desastroses.

Tot feia semblar que els nous dirigents no aprenien. Prompte farà un any, el 25 d’octubre, un any després de la DANA mentre milers de persones es manifestaven contra la gestió de la Generalitat, la cadena optava per emetre “una correguda de bous històrica”.

Així, els valencians, ens vam haver de resignar a tenir una televisió "a la mida dels interessos partidistes" de PP y Vox, on el control polític i la precarització informativa eren i són el pa nostre de cada dia. Tota una burla...

Tanmateix, ahir, una televisió, la nostra, a la que no tinc en molta estima, va oferir-me una agradable sorpresa. Amb motiu de la programació especial que À Punt TV emetia amb motiu del 9 d’Octubre, i abans de l’emissió de la, per descomptat, correguda de bous, la cadena va oferir un documental que, sota el títol “Jaume I l’influèncer medieval” i a través d’una mirada històrica i divulgativa, acosta la figura del monarca al moment actual, emprant la comunicació, la narrativa i la construcció de la seua imatge per convertir-lo en protagonista del seu temps i de la memòria dels segles posteriors.

Un documental realitzat per l’equip d’informatius de la cadena que articulat a partir del llibre dels Fets, presenta al mateix rei com observador de la seua pròpia existència, inclús des d’abans del seu naixement i que, combina entrevistes amb historiadors i especialistes amb localitzacions reals i fonts documentals, al costat d’aquell element narratiu diferencial, les animacions gràfiques i recreacions visuals generades amb IA.

Tota una aposta visual que ajuda a donar vida a moments que crec mai no s'havien documentat audiovisualment fins ara, escenificant batalles i paisatges medievals i donant a entendre com Jaume I volia ser vist, recreant escenes que reforcen el seu lideratge simbòlic. Una producció documental a parer meu molt encertada dirigida per la periodista Matilde Alcaraz i el realitzador Juan Pablo Valero.

A mesura que anava visionant el documental i al llarg de la quarantena de minuts del seu metratge, a la vegada que gaudia d’una experiència audiovisual avantguardista que no esperava, em feia creus de com els dirigents d’À Punt havien permés emetre un relat històric i més que rigorós.

Us deixe a continuació l’enllaç, INFLUENCER que espere i desitge que no desaparega de la graella en pocs dies, a l’ambiciós documental que proposa una reflexió estimulant sobre com els líders històrics han condicionat la memòria col·lectiva mitjançant el relat propi, tot confirmant que la pugna per la notorietat i la influència comunitària va néixer molt abans de l'era digital.

No és aquest l’estil que À Punt sol dirigir als seus programes, alguna cosa estarà canviant? Algú els haurà dit alguna cosa? Calia acontentar algú? Per compensar, a continuació, els bous...