Pujar en globus, sí, volar en globus, no!

Diu una famosa màxima, popularment atribuïda al polític i poeta cubà José Martí, que tres són les accions tradicionals, que tothom hauria de fer en aquesta vida, per transcendir i deixar un llegat durador al món: escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill; accions no massa complicades de fer, però si de portar a bon port, ja que el difícil és que el llegisquen (el llibre), que el cuiden (l’arbre) i criar-lo (el fill).

Naturalment, no estem parlant d’accions imprescindibles, hi ha molts exemples d’humans que no han plantat mai cap arbre, no han tingut fills i no han escrit cap llibre, i han assaborit una vida la mar de digna i plaent.

Sovint, a aquests tres llegats, intel·lectual, ecològic i biològic, popularment se li ha afegit una experiència, la de sentir-se surant a l’aire, volar en globus; diuen els qui han tingut l’oportunitat de fer-ho que és tot un privilegi i barreja d’emocions.

No és gens fàcil poder gaudir d’aquesta experiència a Castelló, des de l’aeròdrom del pinar, l’aeroclub Castelló, per difondre la cultura aeronàutica ofereix cursos de pilotatge d’avionetes i ultralleugers, però en poques i contades ocasions, la possibilitat d’enlairar-se amb globus.

Per això va constituir tot un esdeveniment que l’any 2024 celebrant-se el primer festival del vent un dels moments més recordats va ser aquell en què, uns afortunats guanyadors del sorteig efectuat a l’efecte, van poder gaudir de vistes espectaculars de la platja des de les altures. No va ser un viatge en globus tal qual va ser més un bateig, una pujada amb globus aerostàtics captius, elevant-se una vintena de metres sobre el sol. Tota una experiència que va repetir-se l’any 2025, sent més de 1500 les persones que van poder volar?, o caldria dir millor elevar-se, al llarg de les dues jornades de l’esdeveniment.

I arribem a aquest 2026, des de la regidoria de turisme s’anuncia la III edició del festival, amb activitats programades pel primer cap de setmana de juny, amb la gran novetat de l’augment de 5 a 7 del nombre de globus aerostàtics que oferiran, als veïns i visitants,  la possibilitat d’enlairar-se. Cinc globus nacionals, un internacional i un pertanyent a les forces armades espanyoles, eina de màrqueting i comunicació, de propaganda, utilitzada pel Ministeri de Defensa per fomentar el reclutament de nous soldats i mariners. Aeronaus que està previst puguen prestar servei dissabte i diumenge (6 i 7 de juny) a partir de les 19.00 hores encara que "tot depén de la brisa del mar".

Qui no es consola és perquè no vol, hi ha solucions per a tot, i ara, per tercer any, els castellonencs, podrem, això sí, de manera gratuïta, elevar-nos uns metres del sol per l’impuls d’un globus aerostàtic, però ancorat!!! Quina novetat!, recorde com fa ja un bon grapat d’any, Bancaixa, el dilluns de Magdalena, oferia el mateix a la plaça Major. Ara, de viatjar en globus, de fer encara que fos un xicotet recorregut sobrevolant el port, el Grau o el mateix Castelló, d’això res de res, ni pagant!!!

Una altra cosa diferent serà la possibilitat real de fer un xicotet vol en avioneta, però res a veure amb la tranquil·litat i serenor que deu donar, si la climatologia és adient, el viatge en globus. Allò supose serà una altra cosa…

I em sap greu que s’anuncien “viatges amb globus” per 2000 persones, gratuïts als que tothom podrà accedir si passa per la caseta d’informació del festival, al mateix aeròdrom, a partir de les 12 hores del dissabte, tenint com a única condició identificar-se amb el DNI, quan en realitat, si eres d’aquells que, imagine després de fer una llarga cua, els hi corresponga “un tiquet”, el que faran serà, no un viatge, sinó una curta elevació.

Viatjar en globus, senyora regidora de turisme, és una altra cosa diferent, és gaudir del plaer de desplaçar-se per l’aire lentament, segur, de manera divertida i, per les seues especials característiques, exempts de vertigen o qualsevol sensació brusca, i no pujar i baixar, amunt i avall, sense desplaçament horitzontal, com si es tractara d’un ascensor.

Segòvia, Madrid, Toledo, Aranjuez, Mérida, Salamanca, Valladolid… ofereixen vols tancats amb globus per un dia i llocs concrets. També al nostre territori, Elx, Bocairent, Mariola…, ofereixen a partir de 190 euros per persona, diferents alternatives, Castelló no, ni dins el festival ni la resta de l’any. Pujar en globus sí, volar en globus, malauradament no.

Tres

El número 3 ha captivat la humanitat des de temps immemorials. Present a les més antigues cultures, religions i sistemes filosòfics, aquest nombre no només és un valor matemàtic, sinó també un símbol carregat de significats espirituals, esotèrics, psicològics i culturals. Tres són les fases de la lluna (creixent, plena i minvant), les etapes bàsiques de la vida (naixement, maduresa i mort), els colors del semàfor (verd, groc, roig), els principals àpats del dia (desdejuni, dinar, sopar) o tres són els punts necessaris per a formar la figura geomètrica més simple i estable: el triangle.

També tres són els anys que portem de legislatura municipal a Castelló, de govern PP+Vox, i tres les pàgines, 15, 16  i 17, que el diari local MEDITERRANEO va dedicar ahir diumenge a l’alcaldessa senyora Carrasco, perquè fera un repàs a manera de balanç de tot el realitzat en aquests tres anys en què governa, i contara el que “li queda” per fer.

La senyora Carrasco ens recordava a tots els veïns com a realitats palpables la renovació de l’avinguda Ferrandis Salvador, les obres del mercat central, o de la biblioteca del carrer Major, a la vegada que parlava de projectes dels quals, els veïns, estem ja acostumats a sentir i esperar, l’acabament de la ronda de circumval·lació, la reforma de la Pèrgola, el parc de Censal, la transformació de l’entorn de l’estadi de Castàlia o la reforma de la tinença d’alcaldia de Grau.

I amb total naturalitat responia a les preguntes concretes de la periodista en relació a tres actuacions de les quals crec, vist el poc o gens que s’ha avançat, hauria de tenir una mica de vergonya, i que haurien d’haver-li rebaixat la seua eufòria: L’asilo, L’edifici de Borrull i la residència de sotsoficials.

Analitzem la situació real i la resposta de la primera edil.

Un. L'asil: El govern del popular Gimeno va comprar-lo el 2003 per 16,8 milions per a un “Ajuntament del segle XXI”; la socialista Marco va anunciar el 2019 una “Biblioteca Central” i Carrasco, ara, 2026 prioritza altres edificis, afirmant que el problema és el cost desmesurat de la seua obertura, encara que afirma que l'equip actual de govern té idees que està intentant sondejar i desenvolupar, això sí, de cara ja a la següent legislatura... Vaja, vaja.

Dos. L’edifici de Borrull: “Vamos a devolver a la ciudad aquel espacio emblemático” diu l’alcaldessa a l’entrevista, però hui, la realitat, és que pel que correspon a la zona que ha d’ocupar el consistori, planta baixa completa i part de la primera i segona planta, encara no hi ha data prevista del trasllat, de manera que els Serveis Socials del districte Centre de Castelló i els municipals que ara estan en Quatre Cantons, així l'atenció al públic o les regidories d‟Igualtat, Família i Ocupació, com també l’Oficina de la Discapacitat, continuen inamovibles.

Tres. La residència de sotsoficials: Fa més de vint anys, el 2004, el regidor de cultura de l’aleshores equip de govern, el senyor Mulet ja va demanar al Ministeri de Defensa la cessió de l’immoble en desús des del 1995; l’alcalde Alberto Fabra el 2010 va reunir-se amb qui en aquell moment era directora general d’infraestructures del ministeri, senyora Mellés, per insistir en la cessió; novament i amb un nou govern, l’alcaldessa Marco, el 2022, va reprendre les gestions per, en aquella ocasió fer una permuta, de cara a la instal·lació, a les seues dependències, de l'associació de veïns de la zona o perquè fos la seu del programa cultural Hàbitat Artístic; ara Carrasco, en l’entrevista es despenja dient que com és propietat del ministeri, una bona proposta per l’edifici seria fer en aquell lloc, enderrocant el que hi ha, habitatges, pisos, vivendes de protecció pública per a joves, sense mullar-se gens ni mica, qui hauria de fer les vivendes, el ministeri?, l’ajuntament?...

No dubte que la nostra alcaldessa no siga una persona de treball, que es preocupe per la ciutat i el benestar dels veïns, però aquests tres projectes fa massa anys que estan “pegant voltes”, amb diferents governs, d’un color i d’un altre, i que, tem molt que, d’ací a un any en què s’acabe aquesta legislatura, estiguem igual que ara, no hàgem avançat res, per molt que diga i crega que la ciutat està eixint de l’atonia…

 

Caure en el ridícul…

Sabem, perquè ho veiem constantment, com li agrada al Partit Popular visibilitzar qualsevol cosa que fan o presenten, donant-li màxima difusió mitjançant la publicació de fotografies que capten el moment, intentant traure-li el rèdit més gran propagandístic possible. És lícit fer-ho i saben fer-ho, he de reconéixer que ho fan bé.

Allà pel 1973  va crear-se una organització europea de 38 països per reunir les diferents institucions dedicades a la conservació de la natura i espais protegits, que des del 1999 i per commemorar la creació a Suècia el 1909 del primer parc nacional, tal dia com hui, 24 de maig, promou la celebració del dia europeu dels parcs.

A Espanya hi tenim 16 parcs nacionals, sent el primer el dels Pics d’Europa creat en 1918 i el darrer el de la Sierra de las Nieves el 2021. No en tenim cap a la Comunitat Valenciana, tanmateix, sí que disposem d’un bon grapat de parcs naturals, més de 20, dels quals 7 pertanyen a la nostra província: Cabanes-Torreblanca, Espadà, Calderona, Irta, Benifassà, Penyagolosa i el més proper a la capital Desert de les Palmes.

Per commemorar el dia europeu dels parcs, sota el lema “juntos por la naturaleza” al nostre parc del desert ahir al matí va tenir lloc un acte simbòlic, que, tanmateix, estiga errat, no servirà per a res més que per, fer-se propaganda el vicepresident tercer i conseller del Medi ambient, infraestructures, territori i recuperació, el senyor Vicente Martínez Mus, i tota una sèrie de personatges de la Conselleria que l’envolten, l’alliberament d’un exemplar de tortuga mediterrània, un exemplar de l’espècie Testudo hermanni; sí,  heu llegit bé, una tortuga, una sola tortuga per tot un parc!, però que va donar peu a imatges, fotografies, reportatges a la televisió i notes de premsa…

Porta dècades la Generalitat impulsant la reintroducció i el seguiment d’aquesta espècie als diferents espais naturals, només cal acudir a l’hemeroteca, juny 2012 “Medio Ambiente libera 300 ejemplares de Tortuga mediterránea en la Serra d’Irta”, juny 2014, “La Alcaldesa (Rita Barberá) participa en la suelta de ejemplares de tortuga mediterránea en La Devesa de El Saler: Antes de que acabe el verano un total de 70 tortugas se sumarán a las 20 que ya viven y se reproducen en libertad”, i sempre s’ha parlat d’una solta d’un gran nombre d’exemplars, excepte ahir, en què una sola tortuga va acaparar tota l’atenció.

Entenc que estem parlant d’un acte simbòlic, una acció humana expressiva, particular manifestació d’una idea i un projecte que va molt més enllà, però creeu que mereix tot aquest protagonisme? Jo crec que és voler treure aigua d’on no hi ha, o com diuen al meu raval “estar a les caigudetes”.

I si, saben fer-ho, tot i que en accions com aquesta gairebé freguen el ridícul. Una tortuga que, per recuperar l’espècie, en tot un territori de prop de 3.300 hectàrees, Déu no vulga, acabe morint de set, calor o sota les garres d'un senglar.

És veritat que per commemorar aquest dia europeu, entre ahir i hui, i també al llarg de la setmana, s’estan fent altres actuacions tant als parcs alacantins, Santa Pola, La Mata i Torrevella, com als valencians de Xera, l’Albufera o el Saler, però, vet per on, la foto va ser per la tortuga del desert, quina casualitat!

No dubte que el senyor conseller de medi ambient estiga preocupat per la sort que puga córrer la nostra tortuga, però del que estic més que segur és del seguiment que des de la conselleria, els assessors hauran fet de la difusió de la notícia, i que des del Consell, amb el senyor Llorca al capdavant, se sentiran segur més que satisfets de la repercussió mediàtica, que, al cap i a la fi, és el que sembla més els importa. El que passe després amb la tortuga, això ja serà un altre cantar...

Com deia al principi, s’ha caigut en el ridícul impulsat per un fet que no hauria d’haver anat més enllà d’un acte sense cap més transcendència, un fet que m’ha provocat fins i tot un plaer humorístic, marcat per la incongruència o desproporció, motivada, o no?, jo diria que sí, per una buscada vanitat... en la que la tortuga s’ha convertit en aliena protagonista, com haguera pogut ser-ho un pi, un conill o una floreta... Sí, novament, s’han passat de rosca...

Rita, Quitèria… i María José!

Com cada vint-i-dos de maig, ahir va repetir-se la història. Castelló i Almassora van retre
homenatge a santa Rita i santa Quitèria respectivament, tot i que de manera totalment diferent i sense cap connexió.

Mentre Almassora manifesta el gran fervor per la patrona i la celebra al llarg de tota una setmana de festes amb actes tradicionals i tan populars com pregó, romeria, bous o calderes, a Castelló santa Rita és una festa de l’ajuntament i diputació, que encara que no reconeguda oficialment com a patrona dels funcionaris, els treballadors i treballadores d’aquelles institucions públiques li tenen, o no?, una gran devoció, gaudint tradicionalment d’un dia lliure, de festa.

I si l'elecció de Santa Rita, adoptada com a protectora espiritual, s'explica per la seua fama com a intercessora en causes difícils, ja que per a molts treballadors del sector públic, enfrontar-se a la burocràcia, la manca de mitjans o les tensions internes converteix la seua jornada en un veritable exercici de paciència, cosa que ha reforçat el vincle amb aquesta santa italiana del segle XV, l’elecció de Quitèria com a patrona d’Almassora i la celebració el 22 de maig com a festa grossa, commemorativa del dia del martiri de la santa, venerada al poble des de fa segles; ens diu el costum que Santa Quitèria es descobreix en una cova del riu Millars, erigint Almassora una ermita allà pel 1330 i, enllaçat amb aquell fet, el poble vertebra la seua identitat cultural i festiva.

Dos pobles, la capital i Almassora que compartint límits de termes, comparteixen, tot i que de manera molt diferent, també la festa.

A Almassora, ahir el dia gran, van celebrar-se les calderes, acte que amaga un enorme sentiment de germanor i devoció, símbol de la generositat i solidaritat dels almassorins i esperit de compartir, que remunta el seu origen en el repartiment d'aliments i almoines, el dia de la Santa als pobres de solemnitat, i traspassat en el temps la seua funció primera, a tot el poble i els forasters adquirint un sentit comunitari.

A Castelló, Santa Rita va notar-se principalment a la plaça Major que es veia guarnida amb testos amb flors que ocupaven tots els balcons no només de l'edifici noble de l'ajuntament, també el complementari de la plaça Major. Un guarniment que no passava desapercebut per no ningú, encara que érem pocs els que, tal vegada estant errats, els relacionàvem amb la festivitat municipal.

Va ser el dia 14 passat quan l'alcaldessa en un acte públic va imposar la banda que l'acreditava com a reina de santa Rita 2026 a la funcionària municipal María José Tur Faubell, que al llarg de més de 40 anys al servei públic des de negociats tan dispars com casa de reclutes, tresoreria o modernització, continua mantenint el contacte diari amb el veïnat.

Supose que el funcionariat municipal deguera compartir, com ha sigut habitual, taula i tovallola en un dinar de germanor i, tal vegada, alguna coseta més; no ho sé, perquè també m’ha resultat una mica estrany, però, no he trobat cap ressenya hui en cap mitjà de comunicació, cosa rara.

Ara bé, la cosa que supose tindrà una mica dividit el funcionariat, tampoc s’ha parlat massa del fet, és de “María José”, l’assistent virtual que, des del passat mes de febrer, diuen ajuda al veïnat a efectuar els tràmits municipals, formant part del departament de modernització que, el regidor senyor Cabañero, va posar a disposició dels ciutadans a través del web sede.castello.es

Hi ha una dita popular que diu dis-me què celebres i et diré qui ets. O, si més no, què ets, amb quins models vols identificar-te. Les festivitats d’aquests dies, Quitèria o Rita, sempre han servit per això: crear identitat, de poble o de funcionariat. Passió per celebrar i compartir. Tant es val.

 

El segon del segon.

Llegint el treball d’investigació publicat l’abril del 2016 a la revista Ribalta, per la bona amiga Queta Ródenas, sobre els enterraments civils a Castelló, coneixem que el primer cementeri civil que a la ciutat va haver-hi es trobava al cementeri de Sant Josep en un lloc diferent on el trobem ara; que va inaugurar-se el 1884  amb el soterrar del metge i lliurepensador Joaquin Ramos que, segons la premsa de l’època “amb la seua doctrina perversa tenia escandalitzat el religiosíssim poble de Vila-real on residía” i que va acollir fins a l’any 1924, al llarg de més de 40 anys, els cadàvers d’aquells que “van obstinar-se en la seua impietat”, moment en què s’habilita l’espai que ara coneixem, tot i que curiosament ni el 1924 ni el 1925 va enterrar-se ningú.

Continua dient Ródenas que serà a partir del 1926 quan s'inaugure amb Miguel Beltràn Forcada que ocuparà la tomba núm. 1 i que l’any 1928 s’aprovarà el trasllat de les restes de 16 difunts del primitiu civil al nou, a més de 24 restes de cadàvers que ningú va reclamar anant a la fosa comuna.

Si el desafortunat Beltrán Forcada va ser el primer a ser soterrat al nou recinte, el matí del dissabte 22 de maig de 1926 a les 12, tot just hui fa 100 anys, va procedir-se a fer-se el segón enterrament, per haver-se desistit el trasllat del seu cadàver al cementiri britànic de València. Es tractava d'un gran personatge de la societat castellonenca, el vicecònsol anglés a la nostra ciutat i de religió anglicana, el senyor Augusto Stubbs.

La cerimònia va ser oficiada per un "pastor" que a aquest efecte va arribar de València, a la qual van concórrer els amics de l'infortunat senyor Stubbs i alguns membres de la colònia anglesa. Les cròniques diuen que els cònsols anglesos de Barcelona i València van enviar sengles corones i una altra la casa exportadora Harker.

Però qui era aquell personatge? Per què residia a la nostra ciutat? Va ser un enginyer de mines, membre de la Societat Geològica de París, nascut a Londres l'any 1851, al final de segle es desplaça a Espanya i recala a Castelló que en aquells moments està en plena de transformació i expansió, immersa en plena construcció el port, intervenint el nouvingut August, en la prospecció de la pedrera de la Serreta i diferents mines auxiliars que proporcionen la pedra per a les obres, alhora que efectua investigacions mineres per l'interior de la província arribant a explotar una mina a Ribesalbes on va muntar la primera destil·leria “d'esquits bituminosos carregats de petroli", els productes que obtenia, petroli i olis, eren destinats a la Royal Navy i emmagatzemats en grans dipòsits ubicats a Gibraltar.

Es veu que el 1897 el Viceconsolat Britànic es trobava a la població de Borriana, la qual cosa provocava a vegades contratemps als despatxos de papers i retards en les sortides de vaixells que no tenien més remei que esperar en haver d'anar a una altra població per legalitzar aquests documents.

Per tal de solucionar aquest problema i per iniciativa d'Emilio Huguet Breva, es van elevar des de la nostra ciutat escrit a l'Excm. Sr. Marqués de Salisbury, ministre de Negocis Estrangers de S.M. Britànica a Londres a través del cònsol d'Anglaterra a Barcelona, ​​exposant-los les raons per les quals el nou Vicecònsol hauria de residir a la ciutat de Castelló.

L'any de 1898 van ser acceptades les peticions i va ser nomenat a Castelló com a Vice-Consolat Britànic, establint la seua residència al carrer Vila-real, al costat de les vies del ferrocarril, zona més noble de la ciutat on tenien la segona residència la gent adinerada. Va contreure matrimoni amb la senyora Concepción Rubiejo i va tenir una filla Elena, mor a l'edat de 75 anys.

Hui, en complir-se el centenari de la seua mort, algú se’n recorda d’ell? Poques referències i registres trobem hui en dia, d’aquella figura pública, real que tal dia com hui soterraren. La vida i la mort corren de pressa, el segon cos del segon cementeri civil…