Els bous… al tombet!

 

Entenc que la seguretat ha de ser la primera i principal preocupació, entenc que el benestar animal siga una prioritat, entenc que els elements sanitaris, mèdics i veterinaris hagen de fer la seua feina de vigilància perquè no hi haja incidents, entenc que en molts pobles del nostre territori els espectacles amb bous i vaques en totes les modalitats formen part de les seues tradicions més arrelades, fins i tot, encara que em costa, puc arribar a entendre que si “llevaren els bous” alguns pobles no sabrien com fer festa, però que els nostres governants autonòmics prioritzen aquests espectacles amb la finalitat amagada d’aconseguir uns vots ho veig lleig, molt lleig i gens ètic.

És un fet evident que en els darrers anys de govern autonòmic PP i Vox els espectacles taurins emesos per la televisió pública valenciana, A punt, ha augmentat considerablement. Qualsevol excusa és bona per retransmetre una, dues o tres corregudes. Tot i això, a aquells que com jo no els fa cap gràcia “tant de bous”, sempre ens queda el consol de poder canviar de cadena.

Que part dels meus impostos el govern autonòmic els dedique a finançar emissions de “corregudes” és conseqüència de la política dels qui ara manen, per tant, i en democràcia cal acceptar-ho. Ara bé, una cosa és donar content i satisfacció a una part dels votants amb l’emissió de programes que fomenten l’afició taurina, i una altra ben diferent és destinar més i més diners públics, per “amb la careta de la seguretat” finançar espectacles amb bous i vaques al llarg i ample dels pobles i poblets del nostre territori valencià.

Ho llegia aquest matí a la premsa: “El Consell impulsa una aposta econòmica de 700.000 euros per subvencionar diferents festejos taurins”. Segons afirmacions del senyor Valderrama, Conseller d’Emergències i Interior, es tracta d’una aposta econòmica mai vista al nostre territori i té com a darrera finalitat garantir la continuïtat de les festes amb bous i, de passada convertir-les en aquells pobles que les celebren en un motor econòmic local.

Els bous al carrer en totes les seues modalitats l’any 2025 van estar presents, segons dades publicades recentment, en 266 municipis del 542 que integren la Comunitat, quasi la meitat, i que van ser 9542 els festejos realitzats en tot l’any, amb una mitjana de 26 diaris.

Que hi haja tanta afició no ho compartisc, però ho accepte, cadascú és molt lliure de divertir-se com vulga, ara bé, pense que qui vulga festa que se la pague, ja siga una orquestra, un esdeveniment cultural o esportiu, o uns “bous embolats” i, si el poble no pot, no cal que vulga estirar més el braç que la màniga i que, els diners que ha de rebre pels bous millor els reba per altres tipus de cultura i “aquells que tinguen mono de bou”, participen dels bous al poble del costat, que no passa res.

I si volen festa de bou que el compren, el toregen, el maten i se’l mengen en tombet, però amb els seus diners, o com diuen al meu raval, tants som a tant eixim i tots tan contents.

Que la institució pública tinga la responsabilitat de fer costat als espectacles de bous pot arribar a entendre’s, dotar als pobles dels recursos econòmics per poder realitzar-los i garantir la seua continuïtat no crec que hauria de ser mai una prioritat del Consell. Si en aquest moment ho és en detriment d’altres mesures adoptades per posar fré a la despoblació i aquesta no es para en molts municipis tot i els espectacles puntuals de bous, és perquè alguna cosa no s’està fent bé.

Si voleu bou que siga al tombet, ací sí que estarem tots d’acord. Senyor Conseller subvencione els sopars populars, les nits de convivència i retrobament de tots els veïns i forasters del poble, recolze les reunions de les diferents generacions que reflecteixen el caràcter participatiu fester d’aquell o aquell altre poble i deixe’s de romanços…

 

Serem els millors… o no?

No soc endeví, no tinc el poder de previndre el futur, però, tot i això, puc afirmar sense por d'equivocar-me que com a mínim, en aquest moment, som el segon país del món futbolísticament parlant, i si la sort ens acompanya una mica, a partir del diumenge vinent serem el millor país del món en el joc de ficar la piloteta en una xarxa.

Si, perquè tot i que semble mentida, allò de què més es parla al carrer i a qualsevol hora en aquests darrers dies, amb el permís dels incendis i la calor, és del Mundial de futbol; “la roja” desperta tanta passió entre els aficionats i aquells que sense ser-ho massa aprofiten l’ocasió per “pujar al carro” que s’arriben a produir moments i situacions que fa poques setmanes eren impensables i difícilment imaginables a la ciutat.

Així hem pogut veure com els nostres polítics locals eixien al carrer amb samarretes “de la selección”, com s’instal·laven pantalles gegants per seguir els partits claus, com la plaça Major de la ciutat es quedava menuda en ple estiu per acollir gent i més gent i com, tal vegada per allò de l’orgull i aprofitant les circumstàncies, el govern local busca ara un lloc, un espai públic, molt més gran per poder aplegar molta més gent i visionar el darrer partit, la final, que pot portar-nos a la glòria futbolera, a ser “els millors del món”.

Ser "els millors del món", amb exigències de disciplina, constància i dedicació, vol dir assolir el nivell màxim d'excel·lència i rendiment que implica superar els màxims reptes en un camp específic.

I qui no es conforma amb el que té és perquè no vol, i és que sí, podem arribar a ser “number one” en futbol i lluir, quan jugue la selecció, una nova estrela a la samarreta, que recorde per sempre que, 16 anys després d’aquella primera vegada, tornem a ser els millors, o no?

Però aquesta possibilitat, aquest orgull patri, malauradament queda desdibuixat al nostre país en molts altres camps, al cap i a la fi, molt més importants que l’esportiu i que sembla importar-nos poc o fins i tot gens ni mica.

No fa massa temps va fer-se públic un rànquing d’elements en què el nostre país no tan sols no era capdavanter al món, sinó que Espanya se situava a la cua d'Europa i a escala mundial en diversos indicadors econòmics i socials clau, destacant principalment en l'atur juvenil, natalitat i creació de riquesa per càpita. I això que, realment, és un veritable problema sembla importar-nos poc.

I no tan sols en aquests aspectes, la llista és molt més llarga, estem a la cua dels països avançats en cures pal·liatives, en pobresa i abandonament escolar, entre els països europeus que concedeixen sol·licitud d'asil o en ingrés real per càpita.

Jugar bé a futbol pot portar-nos a la glòria, adoptar elements tecnològics, invertir i integrar eines d'intel·ligència artificial i automatització, destinar un percentatge més elevat dels pressupostos a la Investigació, al desenvolupament i la innovació (R+D+i) o desenvolupar xarxes de transport i comunicació, pot fer-nos més competitius i millorar la nostra posició econòmica; en definitiva, pot fer-nos una vida més agradable, que, al cap i a la fi, és el que tots busquem. I si no arribem a ser els millors a situar-nos entre els primers, lloc que, ara, vulguem o no estem encara lluny d’assolir.

Que el triomf, que no dubte “els nostres” aconseguiran el pròxim diumenge, tot i les dificultats que ens ficaran els germans argentins, no ens facen oblidar que la societat espanyola ha de lluitar i fer molts més esforços en aspectes molt més necessaris, per a aconseguir estar al capdavant, per ser els millors, per tenir una de les millors, sinó la millor qualitat de vida del món. Ací és on cal dedicar tota la nostra energia. Endavant!

El tren de la marjal…

Probablement, la majoria dels castellonencs coneixen la zona, es tracta de la Marjal de Castelló, l’aiguamoll i zona inundable del nostre terme municipal, ubicada a l’est de la ciutat, dedicada durant molt de temps al monocultiu de l’arròs i, en l’actualitat, convertida en un maremàgnum poblacional fruit de la transformació de les antigues alqueries en residències estiuenques i la proliferació de noves construccions.

Un espai que no s'entén sense la gent que li ha donat forma durant centenars d'anys, igual que el caràcter dels seus habitants no es comprén sense la influència que sobre elles i ells ha tingut aquesta antiga albufera reblida.

Una zona difícil de recórrer, sobretot pels visitants forasters per la seua peculiar fisonomia, per altra banda, comuna a totes les marjals, una gran quantitat de camins estrets i torçuts, encreuaments i séquies que formen part de la identitat de la zona i que mereix ser coneguda i gaudida.

Fa ja uns deu anys, per allò de promocionar un turisme actiu i sostenible, l’Ajuntament de Gandia va posar en marxa un trenet turístic que acostava els visitants a la zona dels ullals, alqueria del Duc i marjal d’aquell nucli de la Safor.

A Castelló la idea d’un tren turístic va ser acceptada per la regidoria de turisme i posar-se en marxa en diferents espais temporals, principalment al voltant de Nadal, la setmana Magdalenera, els dies de l’esdeveniment Escala Castelló o el tren turístic del litoral del Grau.

Ara, en aquests dies, el patronat de turisme anuncia la posada en marxa d’una nova proposta dissenyada per apropar veïns i visitants a la marjal, un dels espais naturals més representatius del terme, el trenet de la marjal.

S’anuncia que a través d’una senzilla ruta interpretativa es descobriran molts dels seus secrets culturals, històrics i ambientals, com també els problemes que l'apressen i les possibles solucions. Un trenet que farà el recorregut els dissabtes al matí a les 10.00 hores, a partir del propvinent dia 18, amb una durada aproximada d'hora i mitja i que  inclourà una parada d'uns 30 minuts al Parc Meridià, on els participants podran conéixer amb més profunditat aquest espai natural. El preu d'aquesta ruta especial serà de 5 euros, i gratuïta per als menors de dos anys.

No dic que la proposta no siga encertada, però un sol viatge un sol dia a la setmana servirà per molt poc, per quasi res; sembla una altra idea de l’equip de govern de caràcter propagandístic més que efectiva.

Passejar el terme és sens dubte una bona idea, ja que ningú pot arribar a estimar allò que no coneix, per la qual cosa supose s’haurà no només pensat un recorregut adient, variat i significatiu, si més no, també s’hauran inclòs una sèrie d’explicacions de viva veu o enregistrades, en valencià?, castellà?, anglés?, que informen els usuaris, al detall, del que es veu, de la fauna, de la flora, del seu significat agrícola en temps passat, de la realitat del present i del que pot arribar a ser la marjaleria en un futur. Només així podran aquells que opten per fer la ruta, assaborir una mica el que l’ecosistema posa al seu abast.

Recorde que fa ja tres anys, en Pasqua, des de la regidoria de Medi Ambient i amb l’impuls del patronat de turisme, ja va programar-se, destinada fonamentalment al veïnat, una ruta guiada a la Marjaleria, en aquella ocasió en bicicleta, llançada amb una doble finalitat,  gaudir de la natura i connectar amb les nostres arrels.

Espere i desitge que el trenet de la marjal ajude a conéixer millor aquesta barrera entre l’interior i la mar, increïblement productiva, que ha hagut de conviure amb l’expansió i evolució de la vida humana i, que siga un element més, ara festiu i d’esbarjo, que incremente la sensibilitat dels usuaris en favor de la defensa del medi ambient del paratge.

 

Una altra vegada més del mateix: immobilisme.

Un altre cicle fester està a punt d’acabar. Amb la celebració dels actes de Sant Cristòfol, que han tingut lloc aquest cap de setmana, es posa el punt i seguit als actes festers anuals en els quals Clara Sanz i Ana Colon han tingut l’honor i la satisfacció de representar la ciutat.

El nou procés està en marxa. Les diferents comissions de sector ja han triat, o estan en procés de fer-ho, els seus màxims representants pel 2026-2027; la Federació Gestora de Gaiates ha completat el seu procés de renovació de càrrecs; el Patronat i la Junta de Festes han llançat les bases per elecció del cartell anunciador de les festes 2027 així com el concurs de gaiates individuals i, també s’ha obert ja el termini per la presentació de candidatures per a Regines de les Festes i Dames de la Ciutat. L’engranatge ha començat de nou a rodar…

I d’aquest darrer punt és el que jo voldria parlar. Les bases per la presentació de candidates a Regina i Dames, han tingut poques modificacions respecte al que ha estat habitual en els darrers anys, podent considerar-les com a continuistes i, a parer meu molt, massa, restrictives.

Entre altres requisits considerats indispensables, es manté l’obligatorietat, d’aquella xica o xiqueta que vulga optar al càrrec, d’haver format part d’alguna de les comissions de sector; dit clar i ras, per ser reina o dama de la ciutat a les festes de Castelló cal haver passat per una Gaiata.

No és la primera vegada que comente que aquesta obligatorietat resulta molt, massa, excloent. És veritat que haver format part d’una comissió de sector fa que les possibles candidates puguen conéixer millor la festa, en haver-la viscuda des de dins; però, que aquesta obligació tanque les portes a altres xiques igual o més festeres que les gaiateres, que, havent viscut les festes de la ciutat, no només la setmana Magdalenera, formant part d’altres col·lectius, associacions culturals, colles o grups de dansa, no tenen ni tan sols l’oportunitat de presentar-se.

Entenc que cada any que passa hi ha menys joves disposades a treballar per la festa des d’una comissió de sector per tot l’esforç i treball que porta al seu darrere i la poca compensació obtinguda, limitant-se en molts casos a una satisfacció personal i poca cosa més; i que, la possibilitat de poder representar en algun moment, no només el seu sector, sinó tota la ciutat, pot ser en algun cas, motiu perquè “la xica en qüestió” accepte passar per la Gaiata i de passada aconseguir, els diferents sectors, cobrir “el cupo”, la quota, de dames i madrines anual.

No és aquesta una solució fàcil ni sembla senzilla, però amb voluntat i parlant-ho totes les parts implicades pot arribar-se a un consens que, pel que es veu en els darrers anys, sembla que és un tema “tabú” o innegociable.

Considere i així ho manifeste que haver format part d’una comissió de sector hauria de ser tingut en conte a l’hora de l’elecció com un mèrit complementari, però mai excloent; tancar les portes a qualsevol que no pertanya a una comissió per representar a tota una ciutat, és voler acaparar la representació oficial més enllà de la setmana Magdalenera, lloc, espai i temps on Madrines, Dames de Sector i Presidents han de tenir el seu protagonisme.

Cal tenir la ment més oberta, i de la mateixa manera que qualsevol persona pot optar al càrrec de Pregoner, sense haver hagut de formar part de cap comissió gaiatera, tampoc és de rebut que el xiquet que vulga ser Pregoner infantil haja d’haver estat prèviament president infantil de comissió. Si la comissió X o la Z no disposen de president infantil, si cap menut vol ser-ho, caldrà que es plategen el perquè, però no és “normal” obligar al xiquet que, tal vegada aspira a ser Pregoner Infantil a formar, sí o sí, part de la Gaiata X o Z.

Ser Reina, Dama de Ciutat o Pregoner Infantil mai ha de ser només una recompensa gaiatera, ha de mirar-se també l’esforç, accions i qualitats de la persona que la faça digna d’aquest “premi”, i això pot passar a la nostra ciutat, dins i fora d’una comissió de sector. Tota la resta, és una opinió molt personal, són favoritismes.

No soc idoni…

Entenc que tot i disposar del títol de doctor i d’haver exercit la docència per quasi quaranta anys, ara ja jubilat i a punt de complir 72 anys, soc una persona “gran” i que, això, al costat de no dominar idiomes, haja estat la causa per la qual l’ajuntament no haja acceptat o tal vegada cal dir, haja rebutjat, el meu oferiment per participar com a voluntari per formar part de l’equip organitzador dels actes municipals previstos al voltant de les dates de l’eclipsi.

Va ser el passat mes de maig quan des de la regidoria de turisme i amb el suport de la tinent d’alcalde del Grau, va presentar-se en roda de premsa la campanya de voluntariat, obrint-se un termini d’un mes perquè aquells veïns interessants ens apuntarem.

Els requisits I el procés d’inscripció eren ben senzills, ser major de 18 anys i sense límit d’edat, i inscriure’s a través del web www.castello.es/es/eclipse-total-de-sol- Accedint a aquest formulari i completant una informació bàsica, se supose quedava la persona registrada. Així ho vaig fer en els primers dies, i en no rebre cap confirmació vaig suposar estaria tot correcte.

Finalitzat el període d’inscripcions va fer-se públic que van ser 214 les sol·licituds registrades, més de 200 a través del web i que, a partir d’aquell moment, finals de juny, s’iniciava la fase d’anàlisi, valoració i selecció de candidats per formar part de l’equip, en funció de les necessitats organitzatives, valorant-se, no sabem per qui ni quan, la disponibilitat, la capacitació i el domini de llengües i que, finalment, les persones triades rebrien una formació específica prèvia de les funcions a desenvolupar.

El temps passava i ningú no em deia res. Pensava que el procés de selecció estava en marxa i que la tria no estaria resultant senzilla en funció principalment de la capacitat i diversitat de les persones interessades.

Ara, ahir dissabte m’assabente que el passat divendres l’ajuntament va celebrar al saló d’actes del centre de turisme del Grau, una sessió de formació a les 140 persones triades com a voluntaris, de les quals 80 van fer acte de presència, on a més de la formació rebuda sobre les característiques del fenomen, el seu desenvolupament i els aspectes científics més rellevants que han de conéixer per atendre les possibles consultes dels ciutadans, se’ls va explicar les funcions que han de desenvolupar, com i quan.

140 persones triades de les 214 presentades. 74 persones no triades, entre elles jo mateix. Que l’ajuntament haja hagut de rebutjar més de setanta veïns és, d’una banda, un bon símptoma, que ve a demostrar la disponibilitat i les ganes de col·laborar que els castellonencs tenim, però que no s’haja comunicat a aquells que no hem estat triats, ja no tan sols el motiu, si més no un simple correu agraint la disponibilitat, haguera estat tot un detall. Però no, no s’ha fet, ningú ho ha pensat, ara fotos de la presentació i de la sessió formativa de divendres, totes i a tot color.

Supose que totes les persones triades s’ho mereixeran més que jo i la resta dels que “ens hem quedat fora”, que ho faran molt bé, que tindran molt d’interés i que la seua serà una col·laboració indispensable i fabulosa, però voldria deixar constància que el fet d’ignorar, de passar olímpicament dels no triats, de no enviar-nos un simple saluda d’agraïment per la disponibilitat mostrada, és com a mínim un lleig, una falta de tacte i sensibilitat, per no dir un menyspreu, que també.

No culpe no ningú, encara que hi haja algú a qui caldrà vigilar de prop. La regidoria de cultura? De turisme? La gerència del planetari? L’equip de govern?, la mateixa alcaldessa? Les coses no es fan així, no tots som idonis ni necessaris, però som persones. Com diuen a l’educació pública apunteu-vos un negatiu!