Shock

Segons el diccionari mèdic, el shock, és una síndrome de gran risc vital, caracteritzat per un fracàs agut i generalitzat del sistema circulatori que comporta un insuficient abastament d'oxigen i altres nutrients a tots els òrgans i teixits, necessaris perquè aquests satisfacen les seues exigències metabòliques que requereix una identificació ràpida i una actuació precisa.

Una paraula dura d’arrel germànica que ve a significar cop o sacsejada i que va ser adoptada per la medicina a partir del segle XVIII per descriure l’atordiment en què alguns soldats ferits arribaven conseqüència dels enfrontaments de la batalla.

Hi ha diferents tipus de shock i professions i circumstàncies més propenses a sofrir-los, cas dels operaris elèctrics, de la indústria metal·lúrgica o transportistes, per citar-ne algunes de les més reconegudes; d’altra banda, tot i no ser considerat professió de risc,  també l’esport, pot arribar a mostrar la cara més dura i, malauradament, al llarg dels darrers anys, han estat en un bon nombre els esportistes que, en el pitjor dels casos, i en un moment d’infortuni sobre les pistes, les carreteres o els camps de futbol,  per alguna causa aliena a la voluntat de l’esportista, externa, fortuïta, sobtada i violenta, han sofert un shock, desembocant en el pitjor dels desenllaços.

La tragèdia en el futbol n’és un clar exemple. Només cal acudir a les hemeroteques, el 25 de gener de 2004 en ple partit, el jugador del Benfica de Portugal, Miklos Feher va morir al camp, shock per arrítmia cardíaca, el 24 de maig del 2015, en ple partit, el jugador argentí Cristian Cesar Gómez, que jugava per a l'Atlètic Paraná, va caure a la gespa com a fulminat, o el recordat cas de Marc Viven Foe, migcampista camerunés que jugant la semifinal de la Copa Confederacions, davant de Colòmbia el 2005, sobtadament es va desplomar sobre el terreny de joc.

Futbolistes que, van perdre la vida, per shock, direm, individual, sense intervenció de cap altre company o rival, per mala sort, per mort sobtada, sobtada i inesperada d'una persona que aparentment està sana i en bon estat.

Jesús de Miguel, futbolista madrileny, format al Leganes, va arribar al CD Castelló  al mercat hivernal del 2023 procedent de l'Unionistes de Salamanca i va defensar la samarreta albinegra durant tres temporades, disputant 88 partits entre el 2023 i el 2025, sent partícip de l'ascens a La Liga Hypermotion la temporada 2023/2024. El seu compromís i la seua manera d'entendre el futbol van deixar empremta al vestidor i entre els aficionats. Traspassat al CD Tenerife, “els orelluts” sempre consideraven, a De Miguel com un dels seus.

Demi com era conegut entre l’afició va consagrar-se com a golejador a Castelló, i en la seua nova etapa a les illes, no va defraudar marcant 11 gols al llarg de la temporada passada contribuint a l’ascens del Tenerife a la segona divisió.

Dilluns, mentre disputava amb el Tenerife el partit contra l’Andorra va patir un fort xoc amb el porter visitant, havent de ser traslladat a l’hospital en estat greu; l'evolució mèdica va ser desfavorable i, finalment, hui 3 de novembre, a les 8.00 hores, Jesús de Miguel Alameda a mort. Comptava 30 anys.

I el món esportiu, especialment el futbolístic, es torna a trobar en xoc. La tragèdia de l'Heliodoro Rodríguez ha pres massa aviat un futbolista que estava escrivint una nova etapa de la seua carrera. La notícia ha generat una onada de condol, des de l’associació de futbolistes espanyols, fins al darrer aficionat estan lamentant profundament la seua mort a la vegada que recorden com Demi defensava tant la passió pel futbol com el compromís amb el col·lectiu professional i els drets dels seus companys.

De segur que el centenari CD Castelló amb el seu president Bob Voulgaris al capdavant, com tots els aficionats esperen, retrà un sentit i càlid homenatge al futbolista.  No soc jo massa futbolero, però espere que no quede només en el clàssic minut de silenci i el club, l’afició i la ciutat sàpiguen estar a l’altura. Suport a la família i al club. L’equip nacional del cel acaba de fer un bon fitxatge!

Tots Sants, visites, panellets, castanyes, moniatos i bunyols!

Novembre arrenca amb una jornada festiva. Al calendari de costums tradicionals a Castelló, la festivitat de Tots Sants, tal dia com avui, establia el principi de l'hivern. Generalment, el primer de novembre venia amb fred a les orelles i fum al respir, per això els nostres avantpassats es vestien a si mateixos i a les seues llars per al fred.

Aquest era el dia indicat per posar-se les robes més gruixudes, per estrenar abric i guants. Poc importava que el temps no acompanyara, calia vestir-se així i mantenir-ho si fa o no fa fins Dijous Sant.

A Castelló, com a molts altres indrets del País, la festa de Tots Sants era, i en algun cas encara ho és, una celebració amb rerefons religiós que tracta de mantenir-se com una manera de recordar les persones estimades; així als actes oficials de caràcter religiós s’han afegit els cívics en visites i ofrenes a tombes i memorials.

Tanmateix, en l’actualitat, Tots Sants és una celebració que té un caràcter molt més festiu que no fa segles, quan era una festivitat quasi exclusivament dedicada al culte als morts i tenia un to molt sever.

El costum més estés a Castelló durant molts anys i dels que encara perduren, és “anar al cementeri”, visitar les tombes dels avantpassats, arreglar-les i posar flors. Una tradició més urbana que rural, més de la ciutat i pobles grans que dels menuts, ja que al capdavall, en aquests darrers, el cementiri és a contigu a les esglésies i, per tant, força més freqüentats al llarg de l’any.

Recorde que, de menut, jo només solia anar al cementeri en tot l’any aquest dia, que no m’agradava anar-hi, i que a banda de visitar els sepulcres d’avis i coneguts, persones per les quals havia sentit afecte i en algun cas recordava de manera borrosa, la meua distracció era llegir els epitafis i observar els mausoleus. Tal vegada els pares allò que volien, ara ho entenc, és que arribara a entendre la mort com una part del cicle natural de la vida.

Però tot i ser Tots Sants una festa “de mort”, com qualsevol  festivitat que es pree venia associada a una part de gastronomia. És veritat que allò dels panellets, que sembla fou molt tradicional a Catalunya, a casa meua, mai ha tingut arrelament.

Després, amb el pas dels anys, vaig anar veient-los als aparadors de les pastisseries, una espècie de boletes de textura esponjosa,  de massa dolça feta amb sucre, ametlla crua molta, ou i ratlladura de llimona recobertes amb clara d'ou, i amb una capa de pinyons. Ara la meua nora que té arrels catalanes, manté la tradició familiar d’elaborar-ne a casa, convertint-se la seua elaboració amb tota una festa per als nets.

Tampoc les castanyes, fruit de la tardor i molt cultivades a Galícia, Astúries o Cantàbria, per allò del clima mediterrani, no abundaven a casa nostra i, per tant, aquest producte de consum, que solia menjar-se torrat o bullit, no era freqüent consumir-lo, o si es feia era amb caràcter puntual com podien ser els cigrons torrats o les pipes de carabassa, que s’adquirien “a les tauletes” de la porta dels cines.

Recorde l’alternativa a les castanyes i que si es consumien a casa, eren el moniatos cultivats a la marjal, una arrel de carn blanca, groga o ataronjada i de sabor dolç, un producte també rics en calories i que una vegada torrats presentaven una carn tova i dolça, molt apreciada. A més, el fet que siguen aliments de llarga durada els lliga amb el concepte d'eternitat i remembrança dels morts.

Tampoc el costum de menjar bunyols de carabassa o de vent, una massa de pasta, generalment feta d'aigua, rent i farina de forment fregida en oli, un menjar molt comú quan la temperatura és fresca, acompanyats amb xocolata, eren freqüents a casa meua per Tots Sants, malgrat que segons la llegenda cada cop que ens en mengem un, salvem una ànima del Purgatori.

Aquests costums, que avui pareixen d’un altre temps, són els que ens han ensenyat a recordar. I nosaltres, els que encara hi som, ens asseiem una estona al costat de la flama, o enfront del televisor, per sentir-nos part d'aquest fil antic que no s'hauria de tallar mai.

 

Una decisió gens encertada!

La disposició addicional primera dels Estatuts del Patronat Municipal de Festes de Castelló, organisme autònom constituït per l’ajuntament en el marc de la seua potestat d’autoorganització, amb molt bon criteri, afirma que per raons d'història i tradició el valencià és la llengua pròpia de les Festes de Castelló.

El màxim òrgan de govern del Patronat és el Consell Rector que, entre d’altres, te la funció d’exercir, com a òrgan de contractació, les competències necessàries per a desenvolupar qualsevol servei relacionat amb l’àmbit fester.

Mitjançant convocatòria extraordinària i urgent, i amb la finalitat de contractar un servei complet i integral per l’organització, producció artística i tècnica dels concerts i espectacles musicals que han de celebrar-se durant les Festes de la Magdalena 2027, va presentar-se ahir per la Presidència, a la consideració i posterior aprovació pels membres del Consell, l’expedient de contractació remés per la Junta de Festes, elaborat conjuntament amb la Secretaria Municipal i Gerència del Patronat.

Un expedient complex, que ha necessitat d’un gran esforç en la seua elaboració, que compren a més del plec de clàusules administratives, el de prescripcions tècniques que han de regir la contractació.

Analitzant aquest document crida l’atenció que dins l’apartat de clàusules administratives i en la proposta artística, tot i que apareix explícitament que amb la finalitat d'atreure el màxim nombre possible de públic en funció de les diferents categories d'edat, es valorarà l'oferiment del nombre més gran de gèneres possibles, només a títol merament orientatiu, aparega la possibilitat d’incloure música en llengua valenciana, al costat de música urbana, pop, música indie o alternativa, rap o hip-hop, rumba o flamenc, rock, cantautors, música llatina o jazz.

Quan la llengua pròpia de les Festes és el valencià pot considerar-se tota una errada que la música en valencià siga només una possibilitat més oberta al possible licitador i no una obligatorietat d’incloure algun percentatge de tota la programació ofertada o si més no algun concert o espectacle en concret en valencià.

Pense que el no incloure aquella obligatorietat pot arribar a deixar desatés una gran quantitat de públic com també diferents artistes representatius d’aquest tipus de música públicament reconeguts i d’ampla acceptació.

Com a vocal del Consell vaig fer-ho present a la vegada que vaig demanar una votació dels membres del Consell al respecte. La resposta va venir des de la Presidència, tant del mateix Consell com de la Junta de Festes, totes dues per mi inacceptables, ja que en un cas feia referència al fet que ja s’incloïa en “la valoració l'oferiment del nombre més gran de gèneres possibles”, que tot i ser cert, no afavoreix en res la llengua de la festa i, en l’altre comentant que en cas d’acceptar-ho, algun col·lectiu podria demanar també que fos obligat “la rumba, el flamenc o el rock”, resposta totalment fora de lloc, ja que aquests estils mai poden comparar-se amb la música en valencià, no pel seu públic, contingut i atracció, que no dubte ho tenen, si més no perquè la festa a Castelló és festa en valencià, sense detriment i perjuí del que estableix la legislació vigent sobre l'ús de les llengües cooficials.

La votació dels membres del Consell per determinar si calia acceptar en els termes presentats “aquella obligatorietat per part del licitador” no va arribar a produir-se. El que es va votar va ser l’expedient de contractació tal i com s’havia presentat.

El resultat i la seua democràtica acceptació va ser majoritari a la proposta que des de la Presidència es presentava, amb dues abstencions i un sol vot negatiu, el meu.

Una llàstima, ja que estic convençut que la música és un element fonamental per a ajudar a preservar la llengua i, incloure en aquest contracte una clàusula per afavorir la música en valencià, llengua minoritària de la festa, hauria estat tot un encert per la seua revitalització, en ser un instrument efectiu no tan sols per preservar-la si més no per continuar demostrant la capacitat del valencià per transmetre emocions, per fer cultura de país, fins i tot fusionant elements de tradició i modernitat.

La música per si sola probablement no serà suficient per a mantenir viu un idioma, però és una manera divertida d'infondre energia creativa en l'objectiu més ampli de la preservació. Ahir amb la no acceptació d’incloure l’obligatorietat en festes de poder-la escoltar vam perdre una bona oportunitat. De segur que el temps ens donarà la raó del fet que la decisió no va ser gens encertada...

 

L’hora del canvi i el canvi de l’hora…

Dues expressions que hui, 25 d’octubre, diumenge, dia 298 de l’any, a dos mesos vista del dia de Nadal prenen total rellevància jugant de manera irònica amb la coincidència temporal de dos successos a Espanya: les eleccions generals anticipades i el canvi a l’horari obligatori d’hivern.

La frase "és l'hora del canvi” tan escoltada en aquests dies en boca dels polítics que aspiren a governar el país, sobretot des que el passat 5 d’octubre el president del Govern, Pedro Sánchez, va anunciar la dissolució de les Corts Generals i l'avançament electoral , set mesos abans del previst, després del rebuig parlamentari als seus decrets d'habitatge.

No s’ha iniciat encara la campanya electoral que com estipula la llei tindrà una durada estricta de quinze dies naturals, els compresos entre els 13 i 27 de novembre, però les complexes negociacions i els atacs entre mutus entre candidats, les confrontacions discursives i estratègiques i els retrets s’han convertit en l’eix central de la precampanya.

No sé si ha arribat o no l’hora del canvi, això o diran les urnes el pròxim 29 de novembre, però el que si ha arribat hui, aquesta matinada, ha estat novament el canvi d’hora, els rellotges tornant matemàticament a les dues de la matinada quan marcaven les tres.

Espanya viu des de fa una vintena de dies, el debat sobre la continuïtat de l'Executiu o el relleu per l'oposició, PP i Vox fonamentalment, que defenen que "el canvi polític està en marxa" i, des del 1940, sota un desfasament horari, emprant el fus de Berlín, l’horari d’Europa central, quan geogràficament li correspondria el fus d'Europa occidental (el de Portugal o el Regne Unit), una alineació política adoptada durant la dictadura de Franco com a mostra de sintonia i alineació política amb l'Alemanya nazi d'Adolf Hitler i la feixista Itàlia de Benito Mussolini.

Canviar el govern nacional, si arriba a produir-se, implicaria una reconfiguració profunda en les polítiques econòmiques, fiscals, energètiques i territorials del país. Canviar l’hora implica una sèrie de canvis pràctics, ambientals i biològics a la nostra vida diària, efectes biològics en la salut i l’organisme i canvis en l’economia i el consum energètic.

Tal vegada els dirigents locals, el govern municipal PP+Vox, haja volgut unir els dos conceptes en un i, per això, ahir al matí, quan encara els 600 participants estaven recorrent la “marxa de les ermites” va afanyar-se a publicar a la plataforma digital oficial de la xarxa Facebook, que aquesta ja havia finalitzat i, per descomptat, havia estat tot un èxit.

És veritat que la finalitat del gabinet de premsa de l’ajuntament és narrar, difondre fets reals i comprovables, però per ètica hauria de fer-ho quan ja aquells hagen esdevingut. Publicar una notícia, per més real que siga, abans que passe, no hauria d’ocórrer mai i publicacions com aquesta només demostra “la pressa” per “fer propaganda” d’una acció, d’un fet festiu, en aquest cas, sembla ser, organitzat des de les regidories de festes i turisme i coordinat des de l’alcaldia. O tal vegada, el redactor/a com era dissabte, tenia una mica de pressa… i va anticipar-se a allò que anava a ocórrer, o va pensar que ningú se n’adonaria “del canvi d’hora” de la publicació.

Conec a Rosa Cervera, directora de comunicació del nostre ajuntament, des de fa un bon grapat d’anys, des de la seua etapa d’estudiant de periodisme; no sé si ella és la responsable directa del que es publica al Facebook oficial, però tant si ho és com si no, com a cap de premsa ha de conéixer com es gestiona la comunicació institucional i com, en aquesta ocasió, alguns veïns considerem que el servei municipal de notícies Facebook “s'han passat de la ratlla”, arribant una mica massa lluny, quasi fregant el ridícul.

És possible que també als dirigents municipals i els seus assessors els arribe tard o prompte l’hora del canvi, o no?, però espere i desitge que el canvi d’hora no els afecte massa i allò que publiquen ho facen quan toque...

Autobusos, barreres metàl·liques i semàfors: Nostàlgia a borbolls.

El final del mes d’octubre de l’any 1961, tot just ara fa seixanta-cinc anys el món, Espanya i Castelló estaven, si fa o no fa com ara, un món convuls i força desorientat. Tres personatges dominaven l’escena mundial, Kruschov, Kennedy i el Papa Joan XXIII; mentre Rússia projectava una explosió atòmica de 50 megatons i el president americà Kennedy com a part del programa de desenvolupament d’explosius nuclears, aprovava una prova subterrània en una mina de sal, el Papa manifestava la seua preocupació per la qüestió social.

Espanya vivia els 25 anys “de pau”, l’aniversari de la fundació de la Falange, “una bandera aixecada per la salvació” i de l’Auxili Social, mentre el desenvolupament industrial propiciava l'emigració dels camperols cap a les ciutats i el turisme  començava a cobrar importància.

I Castelló? Castelló era una ciutat familiar, casolana, agrícola, capital d'una província tranquil·la, gairebé bucòlica, però que en aquells primers anys de la dècada començava a exigir un reforç industrial a l'economia agrícola i feia esforços per pujar al tren del turisme.

Dos esdeveniments seguits van transvasar el ritme de la ciutat en aquell final del mes d’octubre. El dimarts 24 a les cotxeres de troleibusos de la carretera de València va tenir lloc l'acte de benedicció, per part del bisbe de la diòcesi el doctor Pont i Gol, de quatre esplèndids autobusos Pegaso Monotral, que a partir de l'endemà, "La Valenciana", l'empresa adjudicatària del servei, donant continuïtat al servei de "Troleibusos de la Plana" que ja prestava, havia d’iniciar el servei urbà i suburbà de transport a la ciutat.

Avinguda València-grup Tombatossals, Avinguda València-Castàlia, avinguda del Mar-Passeig Morella i Rei  Jaume-Benadressa van ser les quatre primeres rutes que va impulsar l'Ajuntament de la capital de la Plana per cobrir les necessitats d'una nova societat i una nova ciutat.

Un servei de bus que va tenir inicialment una visió principalment caritativa, com a mitjà de transport per a aquells que no podien permetre's el cotxe, aquesta era la mentalitat de l'època, i perquè els que vivien a la perifèria pogueren fer gestions al centre de la ciutat.

I tot just l’endemà, el dia en què els autobusos urbans iniciaven el seu servei, el  dimecres 25, la ciutat “entrava en la modernor”, inaugurava els semàfors per regular automàticament la circulació i les barreres per dirigir la gent a l’hora de creuar un dels llocs més emblemàtics del poble, la cruïlla Enmig i Colon, amb la finalitat d’evitar l’anarquia que suposava el que cadascú creuara com i quan volguera.

L’aparició d’aquells primers semàfors i tanques als cantons va constituir una novetat més gran encara que la posada en circulació de la primera línia de bus urbà, sent molts els veïns que s’acostaren als “quatre cantons” per contemplar en nou aspecte que presentava el centre de la ciutat, a la vegada que van ser molts els castellonencs que coincidiren a dir que aquestes coses dels autobusos urbans i semàfors començaven a ser necessàries perquè la circulació començava a ser complicada i perillosa a la ciutat i que calia acostumar-se als nous temps.

Han passat 65 anys i les línies d’autobusos han anat en augment, però la reserva circulatòria del TRAM i la implantació de la Zona de Baixes Emissions, han fet que els  problemes de mobilitat urbana hagen augmentat, i els col·lapses puntuals  a la ciutat siguen el pa nostre de cada dia.

En aquestes darreres dècades hem recorregut un gran camí des de la política a l’economia, passant per l’educació i la cultura, però no totes les estadístiques apunten a un progrés a la ciutat, el canvi ens ha portat a millorar els nostres drets personals, però, el repte urbà de la mobilitat, la recerca del transport net i comunitari, sense ofegar el trànsit particular, encara hui és una assignatura pendent.

El record dels primers semàfors i  autobusos urbans ens porten, quasi sense voler, a l'enyorança “de l’antiga Panderola”, reflectint el profund vincle emocional i identitari de la ciutat amb el seu tramvia històric a vapor. Passat, present i futur; aniversaris i evocacions, nostàlgia a borbolls!