"Candlelight"

No sé si aquells que açò llegiu haureu sentit mai la paraula amb què hui encapçale aquest comentari. Jo us assegure que mai; per la seua escriptura he suposat que “el palabro” és d’origen anglés i que ha de fer referència a algun concepte importat dels territoris de la Gran Bretanya.

El fet és que a través d’un diari digital castellonenc m’he topat amb aquest titular: “Los conciertos 'candlelight' llegan a Castelló: Conoce los seis espectáculos programados”. En el desenvolupament de la notícia, la periodista, deia que la ciutat ha programat un total de sis actuacions musicals sota la llum de les espelmes que tindran com a escenari del Casino Antic els mesos de juny i juliol.

Més encara, afirma que aquests espectacles, aquests concerts, coneguts com a 'candlelight' prenen força a l'agenda cultural de la ciutat, un ⁸tipus d'espectacles que permeten al públic gaudir de la música en viu amb un ambient molt íntim.

Ahir mateix vaig “fullejar” l’agenda cultural municipal del mes de juny, i ara, em crida l’atenció que si, com afirma el diari és la ciutat qui ha programat els espectacles i que aquests prenen força a l’agenda cultural de la ciutat, no hi haja cap referència a aquells a l’agenda municipal.

Així que quan es parla de ciutat, amb tota probabilitat no és parla de municipalitat, d’oficialitat, i quan se’ns diu que prenen força a l’agenda cultural no vol referir-se a l’agenda cultural municipal.

Amb aquestes premisses he intentat esbrinar una mica més i han sorgit a la vegada que aclariments, sorpreses. El cicle anomenat  concerts “Candlelight” són una sèrie de concerts de música original, que ja s'ha pogut veure a més de 100 ciutats de tot el món, impulsat des de la plataforma d’entreteniment  Fever, amb l'objectiu de democratitzar l'accés a la música clàssica en permetre que persones de tot el món gaudisquen de música en viu a la llum de les espelmes, interpretada per músics locals a espais emblemàtics, il·luminats per milers d’espelmes.

Això vol dir que estem davant uns espectacles “de pagament” que es desenvoluparan d’acord amb una programació concreta, al Casino Antic de Castelló, tal vegada llogant l’espai o sent el mateix casino qui actue com a contractant, però, en definitiva, una més de les possibilitats culturals que s’ofereixen als diferents locals privats de la ciutat.

Anunciats com a vetllades inoblidables, el primer concert tindrà lloc hui mateix  amb un tribut a Cold Play,   la famosa banda britànica de rock, en tres sessions 17.00, 19.00 i 21.00 hores, i  amb durada aproximada és de 60 minuts, continuant demà 1 de juny a les 19.00 hores  i amb tribut i homenatge a Queen i Freddy Mercury, també demà  a les 17:00 hores i 21:00 hores, i el dissabte 6 de juliol 17:00 hores i 19:00 hores, en què sonaran èxits com 'Bohemian Rhapsody',' Another One Bites The Dust' o 'Under Pressure'

També el dissabte 22 de juny hi haurà un altre concert, en aquest cas tribut a Hans Zimmer compositor alemany de bandes sonores com Pirates del Carib, Gladiator, Dune, Interstellar, Batman o Top Gun, entre altres coneguts films, en sessions a les 17.00, 19.00 i 21.00 hores.  

El tribut a ABBA del 6 de juliol a les 21:00 hores, i el 20 de juliol amb el concert Imagineu Dragons a les 17:00 i les 19:00 hores, i 'Les quatre estacions' de Vivaldi a les 21:00 hores, s’anuncia completaran la programació d'actuacions a la llum de les espelmes per als mesos d'estiu. En total 6 dies i 15 sessions.

Crec que és una empresa madrilenya Eventos Singulares Flander S.L. qui organitza aquests concerts i que el Quartet de Corda Az seran els intèrprets. L’aposta, tot i arribar precedida d’un èxit en les més de 100 ciutats de tot el món on s’ha desenvolupat l’espectacle i haver estat més de tres milions els espectadors, em sembla, sobretot pel preu de les entrades, la més econòmica se situa en 22 euros, més que arriscada.

Serà aquesta una nova experiència musical adaptada als gustos de la societat castellonenca? I que pensar de la visibilitat i acústica de l’espai al casino? No dubte que la posada en escena siga cridanera i que els músics siguen doctes, però entrades a partir de 22 euros, semblen massa diners. I del nom, no haguera estat millor en la nostra llengua? Concert ìntim, concert a la llum de les espelmes, concert a mitja llum... Qualsevol haguera servit i quan més clar, més amics!

Vint anys a l’espera…

El mateix any en què va inaugurar-se l’Auditori-Palau de Congressos de Castelló a l’avinguda de Lledó, el 2004, i pocs dies després de l’obertura dels multicines “Puerto de Azahar” al Grau, (2004-2020), tancava el darrer cinema al nucli urbà, el Rex. Aquesta setmana es compleixen vint anys.

Inaugurat a finals de 1946, sobre un solar que abans havia estat magatzem de taronges i després frontó i gestionat inicialment pels senyors Jose Clausell i Juan Vicente Belsa, es va convertir en una de les sales de projeccions més importants de la ciutat i va arribar a oferir fins a 1.1000 localitats. Des del 1983, va aconseguir la gestió de la sala l'empresa d'Alejandro Payá, que més tard el transformaria en dues sales de cinema de 500 i 300 butaques respectivament.

En la seua segona etapa, quan va experimentar el reconeixement social més gran, més enllà d'acollir les grans estrenes cinematogràfiques del panorama del seté art - encara resta a la memòria de molts castellonencs aquell dissabte 1 de gener de 1983 quan va projectar-se per primera vegada a Castelló “E.T. l'extraterrestre”- i que també va arribar a ser l'escenari teatral de figures reconegudes de les arts escèniques.

Tot i això, la sala, per manca de rendibilitat econòmica, finalment va tancar el 27 de maig del 2004; una representació teatral amb l’actuació d'Arturo Fernández i una cinta protagonitzada per Mel Gibson, “la Pasión de Cristo”, van ser els dos darrers espectacles que la sala va oferir als aficionats castellonencs.

Des d’aleshores i fins avui han passat vint anys de total abandonament de l’immoble fent-se palés aquell a tots els vianants que passen i traspassen pel concorregut carrer que recorda la figura de l’advocat alacantí, professor de l’Institut del carrer Major, president del Comité Democràtic Progressista de Castelló, en Mateo Asensi Garcés.

Un cine, el Rex que tot just ara fa també un any, va despertar l’interés dels diferents partits polítics que concorrien a les eleccions municipals que, com és sabut, van portar a la ciutat un canvi de govern.

Quan encara estava “aterrant” a l’ajuntament el nou equip de govern municipal, amb el pacte PP+VOX, transcorreguts 10 anys des que la darrera propietària de l’immoble, la societat Promojucar entrara en concurs de creditors, juliol del 2014,  va produir-se  la subhasta judicial de l’immoble, aleshores en mans de la Sareb, Societat de Gestió d’actius Procedents de la Reestructuració Bancària, amb la intenció d’aconseguir amb la venda liquidar el passiu del “banc dolent”.

No només el nou equip municipal no tenia pressupost per fer front als 11 milions en què es va tasar l’immoble, és que cap persona, societat o institució pública o privada va participar en la licitació, quedant aquella en l’aire.

Va publicar-se a les darreries de l’any 2023 que un grup d’inversors castellonencs, finalment, van comprar l’edifici, sent aleshores quan l’equip de govern municipal es plantejara reiniciar les converses i fer propostes amb els nous propietaris.

Va dir-se que el mateix ajuntament va proposar la propietat la realització d’una  exposició per exhibir les innombrables relíquies que l'edifici guarda al seu interior. Cartells de pel·lícules, entrades, fotogrames, bovines de projeccions i material cinematogràfic que al seu dia es va utilitzar al Cinema, una mostra inèdita per desempolsar la memòria i els records que encara ressonen darrere les seues parets, però allò tampoc encara ha pogut veure la llum.

El mes passat va anunciar-se que  dins la modificació de crèdits que  la Junta de Govern Local va aprovar per més de 15 milions d'euros, es reservava  la quantitat d'un milió d'euros per adquirir l'immoble, a la vegada que la senyora Carrasco reconeixia que les negociacions amb el grup propietari “anaven bé”.

No dubte que els tècnics municipals tinguen enllestit tot un projecte de distribució dels diferents espais, amb sales multifuncionals i de projecció, però  si diners no hi ha més que un milió, sembla que “el tema està verd” i que la compra, rehabilitació i reinauguració de l’espai el qual havia de suposar un element més per ajudar a tornar l’activitat al centre de la ciutat, és en part sinó tot, una aaltra utopia del govern. Hauran de passar 20 anys més per veure algun avanç? No volem paraules, volem accions, realitats. Haurem d’esperar vint anys més? Trist, massa trist.

Quatre puntals

Són més d’un els conceptes als quals ens podem referir amb la paraula puntal, des d’aquell que  emprat en termes de construcció fa referència a un tipus de barra que serveix per a subjectar una estructura, passant per aquell que empraven els nostres avis llauradors per referir-se a la peça que feia encaixar la rella a l'arada facilitant llaurar el terra i crear solcs, fins a arribar a aquell altre menys conegut, sinònim d’ajut, emprat per a definir la persona que en una moixeranga reforça i ajuda l’estructura, formant part de la pinya.

En tots ells d’una manera o l'altra veiem implícit el concepte d’ajuda, esforç, mitjà per aconseguir alguna cosa; tal vegada per això en la nostra llengua la paraula ha estés el concepte inicial, transcendint al llenguatge popular, i en moltes ocasions s’usa com a paraula d'afalac per a una persona, servent com a reconeixement d'admiració a les seues capacitats, a la seua vàlua, en qualsevol faceta de la vida.

Tot i que el final de la temporada, els darrers partits jugats a casa per l’equip de futbol de la ciutat, pel club Esportiu Castelló, no han estat a l'altura del que els aficionats esperaven després de l’excel·lent campanya que ha finalitzat amb el desitjat ascens a la segona divisió del futbol nacional, ara, després de felicitar tots els components de l’equip des del mateix president fins al darrer utiller, tal vegada serà el moment de fer referència als que per mi,  després de vistos la major part dels partits jugats a casa, han estat els “puntals” de l’equip.

És veritat que un equip és un conjunt i que tots els jugadors que han conformat la plantilla en aquest 2023-24, hagen jugat més o menys, tots han sigut protagonistes de l’èxit. Tanmateix, d’aquesta temporada que ara finalitza voldria destacar les accions, diferents però complementàries, de “quatre puntals”, concretades en magnifique aturades, gols de qualitat, solidesa en la defensa i lideratge dins i fora del camp, de Gonzalo Cretaz, Jesús de Miguel, Daijiro Chirino i Haris Medunjanin.

Uns jugadors que de segur, tot i haver acabat la temporada oficial, encara aquesta setmana tenen molt a dir i oferir, en jugar-se el dimecres vinent l’anada i el diumenge la tornada de la copa de campions de la primera RFEF entre el Deportivo de la Coruña i el Club Esportiu Castelló, dos equips campions i amb ganes de tenir el trofeu a les seues vitrines.

Un trofeu que aquests dies està exposat a la botiga oficial del club corunyés i que a partir del dijous arribarà a la nostra ciutat, per estar a Castàlia a l’espera de ser entregada a l’equip guanyador del doble partit.

És cert que aquest no és un trofeu amb molta història al seu darrere; només s'ha disputat fins ara en dues ocasions, 2022 i 2023, sent guanyat respectivament pel Racing de Santander i l’Amorebieta. Una copa que, per la seua aparença té certa semblança a la del vencedor de l’Europa League i que, de segur, qualsevol dels nostres quatre puntals té més que ganes d’aixecar.

I és que el Castelló no és un club amb un palmarés destacat. De fet, pràcticament testimonial. Tot i que ha estat campió de Segona en diverses ocasions, no consta que rebés trofeus per aquest èxit. Les vitrines de l’equip de la Plana estan buides; ara, amb aquest nou projecte fet realitat, ara quan sembla que hi ha pinya entre ajuntament, directiva i afició, és un bon moment per començar a omplir-les.

No serà fàcil, més encara si ens fixem en les darreres actuacions de l’equip, però per aconseguir l’èxit cal confiar en els jugadors i sobretot en els “puntals”, el premi tot i que de segur és delejat pel club gallec, més ho ha de ser per l’equip de la Plana. 

Aquesta temporada ha estat tremendament complexa. L'equip ha estat una pinya i ha estat l'element que ens ha unit. Ho ha fet en volades de l’afició. Hem batut més d’un rècord i ho hem de continuar fent.

Puntals del Castelló Volem guanyar aquesta copa perquè volem que siga l'única vegada que ho puguem fer, ja que esperem no tornar a aquesta categoria. Pam, pam, orellut!!!

Aigua

Fa uns pocs dies la Confederació Hidrogràfica del Xúquer CHJ , davant la situació en la qual es troben els pantans de la zona del Millars i la Plana, va decidir adoptar la reducció de l’ús de l’aigua per als regadius, davant la persistent sequera que s’arrossega des de fa molts mesos.

D’altra banda, és ben conegut que en els darrers anys, la situació dels pous de la Plana és més que catastròfica, trobant-se molts d’ells en males condicions i, si no plou en abundància, difícilment recuperables.

Tot i que de moment no s’esperen restriccions i l’abastiment urbà de l’aigua està garantida pel consum domiciliari a la ciutat, és ben cert que en són molts els aqüífers provincials que es troben sota mínims fent que pobles com Ares, Xodos, Geldo o Vallibona entre d’altres tinguen preses mesures excepcionals per garantir l’abastiment pel consum humà.

El fet que el present any hidrològic 2023-24 estiga sent al nostre territori el més sec dels darrers 33 anys i que acabem de passar l’hivern més càlid de la història fa que aquells pobles que, en alguns casos des de temps antics, disposen de brolladors reconeguts per les seues aigües minerals i que hagen basat part de la seua economia en la venda de l’aigua embotellada, cas d’Almedíjar, Artana, Begís, Benassal, Catí, Xóvar o Cortes, comproven cada dia que passa, com minva el seu cabal i es veuen abocats a prendre decisions més que dràstiques.

Malgrat l’obligació dels ajuntaments d’oferir aigua de qualitat "per les eixetes", segons l’estadística publicada per l’institut Geològic i Miner, l’any 2022 dels brolladors de tot l’estat van embotellar-se més de hui mil milions de litres, essent Espanya el tercer país de la Unió Europea que consumeix més aigua mineral embotellada. De tota aquesta aigua embotellada més d’un milió dos-cents quinze mil litres van eixir dels brolladors de la nostra Comunitat, essent la tercera de les autonomies que més aigua va envasar.

Ara, amb la sequera, molts de les fonts es ressenten i per fer front als impactes significatius que en l'àmbit local es produeixen, s’anuncien diferents mesures, sent de les més significatives, si no la que més, la presa per l’Ajuntament de Benassal, propietari del brollador de la Font en Segures.

Una font i una aigua que per la seua puresa i mineralitat ja sorprenia al segle XVIII. Va ser precisament en aquella època quan Lluís José de Borbó, duc de Vendôme, va ordenar que s'obrira un camí fins a la Font En Segures per tal de curar un còlic nefrític que patia. A causa de la demanda dels visitants per beneficiar-se de les seues propietats, va començar a comercialitzar-se el 1847 amb la seua venda a farmàcies, i la seua distribució en establiments autoritzats a partir de 1915, sent declarada mineromedicinal i d’utilitat pública el 1928  i “receptada” pels metges de l’època per les  seues propietats diürètiques per combatre les malalties del ronyó.

A mesura que passaven els anys l’aigua va anar distribuint-se en diferents presentacions que tractaven de donar resposta a la diferent tipologia de consum demandada, arribant a trobar-se en ampolles de polietilè tereftalat-polièster PET, menudes i grans, i en ampolles de vidre de diferents models i capacitats.

Ara, l'empresa causa de la reducció del cabal de la font es veu abocada a una reducció de la producció i a més de plantejat un ERTE per una part dels seus treballadors, anuncia que es deixaran d’embotellar els formats grans en PET i que només mantindran, mentre dure l’excepcionalitat, el clàssic format de vidre retornable, aquell que manté la icònica imatge del Neptú a les seues etiquetes; una mesura que s’haurà de mantenir fins que tornen les pluges i es normalitze en cabdal de la font.

Cal recordar que si un any “normal” solen caure a Benassal de mitjana 700 litres per metre quadrat, el 2023 no van arribar a 350 i el que portem d’aquest 2024 a dures penes hi ha caigut 60, fet que malauradament s’ha notat al brollador.

Definir el perímetre de protecció de la font i limitar-ne el cabal màxim d'aprofitament per garantir, en tot moment, la quantitat i la qualitat de l'aigua envasada, ha de ser prioritari en aquell i tots els altres brolladors de la provincia. Que ploga i ho faça de manera abundosa és, de moment, la única esperança per tornar a la normalitat, però Deu meu, que ho faça de manera neta, clara, pura i amb mesura.

 

Diario de Castellón / Castellón Diario i altres…

És a partir de la restauració Alfonsina de 1874, en l'últim quart de segle XIX, quan comença una de les etapes més interessants de la premsa castellonenca tot i que la vida de les diferents publicacions, no totes diàries, que tractaven de sobreviure a la ciutat resultava molt atzarosa i incerta, sent pocs els que van aconseguir sobreviure al llarg de només un any, encara a costa de canviar el títol o la seua tendència política.

De totes elles vull centrar el meu comentari hui en algunes d'aquelles que des d’aleshores fins al dia d’avui, en aquests vora 150 darrers anys, han portat a la seua capçalera “l’etiqueta” Castellón, i vull fer-ho perquè aquesta setmana que hui comencem, en concret el pròxim dijous 23, es compliran quaranta-dos anys de l’aparició del darrer diari escrit, publicat a la ciutat amb el títol de “Castellón Diario” i que va eixir al carrer al llarg de més de 15 anys, fins al dia deu de setembre de 1997.

Cronològicament parlant, cal deixar constància que el primer diari  amb l’etiqueta “de Castellón”, va començar a publicar-se el 15 d’abril de 1876, amb periodicitat diària excepte festius, publicitant-se com a “Periódico Liberal Independiente”, amb redacció, administració i impremta al número 53 de carrer d’Enmig.  Resulta curiós com a la seua capçalera, malgrat que des de l’any 1868 va instaurar-se la pesseta com a moneda oficial, com que el poble continua aplicant la denominació real amb clara referència monàrquica, a les monedes de 25 cèntims de pesseta, s’informa des del primer número que la suscripció mensual al diari és de 6 reals, mantenint-se així fins al seu darrer número que va aparèixer l’1 d’abril de 1879.

Una altra publicació diària pren a partir de l’1 de juliol de 1889 el nom de capçalera “Diario de Castellón” amb el subtítol “Periódico vespertino de noticas. Eco imparcial de la opinión y defensor de los intereses provinciales”. Aquesta publicació que arriba a treure més de 220 números, té la seua redacció i administració al carrer de Cavallers número 20 i s’imprimeix a l’imprenta de “El Clamor”. La subscripció mensual, ara ja, apareix en pessetes, en concret 1,25.

Un tercer “Diario de Castellón” com a “Periódico político de la mañana de noticias y anuncios. Órgano del partido liberal dinástico de la provincia” comença a editar-se l’estiu de 1894, redactat i administrat des del carrer Colon 62 i amb subscripció mensual d’1 pesseta. Serà a partir de 1930 quan, el diari  editat per la Federació Castellonenca de Sindicats Agrícoles, canvia el subtítol per “Òrgan de la Federació Castellonenca de Sindicats Agrícoles”.

I arriba la guerra, els anys foscos de la dictadura, “la prensa del Movimiento” i finalment la restauració monàrquica i la democràcia.

El 2 de desembre de 1977  únic diari es llança a combinar a les seues pàgines l'aliança entre la informació nacional subministrada a Madrid, i l'elaborada per  un equip a Castelló; apareix ça el primer exemplar de “El Mundo: Castellón al dia”, naturalment no podia faltar a la capçalera la referència més que directa a Castelló. 

I més encara, als inicis de l’any 1982 s’anuncia la pròxima sortida al carrer del nou ara “Castellón Diario”, un matutí promogut per un grup d’empresaris locals, no vinculats a cap partit polític concret, amb el sobrenom de “Diari independent. El diari de tots”. L’empresa “Castellón Editorial S.A.” tria com a primer director al recordat periodista Paco Pascual, que durant uns quants anys va ser cap d’informació del “Mediterraneo” fins aquell moment l’únic diari provincial. La seua rotativa de sistema òfset i possibilitat d’ús de color s’instal·la a una nau de la carretera N-340. La fotocomposició s’efectua per primera vegada a la ciutat, amb els sistemes d’ordinadors i pantalles.

Com deia al principi, el 23 de maig de 1982, tot just aquesta setmana es compliran 42 anys, l’empresa va traure al carrer el seu primer exemplar, mantenint-se fidel als seus lectors i subscriptors fins al 10 de setembre de 1997 en què, per problemes econòmics, va publicar el seu darrer exemplar i va tancar.

Altres publicacions van seguir amb “Castellón”, així cal recordar l’edició d’àmbit provincial del “Levante el Mercantil Valenciano” que des de 23 de març de 1991 i amb redacció al carrer de Saragossa, va comptar amb una edició  “Levante de Castellón”, tot i que el juny del 2019 la compra del grup Zeta per part de Premsa Ibèrica, va suposar la supressió del diari a favor del “Mediterraneo” que va quedar novament com a únic mitjà de premsa escrita diària provincial.

I arribem a "l'era digital” i dels diaris gratuïts. Amb l’objectiu genèric de comunicar i difondre la informació de tots els àmbits, destacant l’actualitat provincial, i fer-ho, com tots afirmen, d’una manera oberta, lliure, imparcial i plural, apareixen diferents publicacions que continuen incloent “Castellón” a les seues capçaleres, cas de “Castellón PLAZA”, "Castellón INFORMACIÓN”,  Castellon DIARIO”  o “Castelló 24” , entre les més conegudes.

El temps passa i tot canvia, també la forma d'exercir la comunicació i la informació, però com sempre aprofitant els mitjans, canals i plataformes del moment. Hui el record de fa 42 anys per aquell entranyable Castellón Diario.

Errada

És un fet fàcilment demostrable que el nombre d’actes que mes darrere mes l’ajuntament publicita dins ”l’agenda cultural Castelló”, que aquest mes ha arribat al seu número 76, supera des de fa ja molts mesos el centenar.

Tot un munt d’actes musicals, teatrals, de cinema, conferències o exposicions que conformen una programació variada reflectida “en paper” o “digitalment” en aquesta publicació coordinada des de la regidoria de cultura.

És evident que pel fet que l’agenda aparega els primers dies de cada mes, el seu tancament s’haja de fer amb uns quants dies abans, tal vegada fins i tot alguna setmana, per la qual cosa tal com s'indica als crèdits inicials de l’interior de la primera pàgina, “pot estar subjecta a canvis”.

Tal vegada haurà ocorregut en més ocasions, però jo hui ha estat la primera vegada en què he sofert les conseqüències d’un d’aquests canvis, que a més a més de fer-me perdre un temps valuós que haguera pogut dedicar a altres menesters, m’ha fet  emportar una gran desil·lusió.

És costum arrelat des de fa ja uns quants anys que l’Ateneu de Castelló, organitze regularment entre altres activitats, exposicions, viatges culturals, concerts i conferències, que a més a més d’anunciar-se oportunament al seu espai WEB es publiciten a través de l’agenda cultural municipal.

En relació amb aquest darrer apartat, el de les conferències, només centrant-nos en els mesos del present 2024, han estat fins a hui mateix, 15 les xarrades efectuades, de temes tan diversos com el disseny valencià, l’escultor Adsuara, els enigmes del Dijous Sant o el centenari de la coronació del Lledó.

Programades pels divendres d’aquest maig, dies 3, 10, 17, 24 i 31 respectivament es presenten  a l’agenda cultural “Ventajas de ser ciudadano europeo”, “Europa desafiada: ¿otoño o primavera?”,  “El parrque Ribalta en el espacio y el tiempo”, “Elvira de Hidalgo. De prima donna a maestra de Maria Callas” i “Cosmética: ciencia y anticiencia”.

De manera que aquesta vesprada de Sant Pasqual, 17 de maig, m’he acostat a escoltar a l’enginyer  senyor Cruz Vivas parlar sobre “El Parc de Ribalta”, però la sorpresa ha estat que, en arribar allò que estava a punt de començar era la conferència de la directora de Planificació I Projecció Econòmica de l’Ajuntament, senyora Carmen Vilanova, parlant sobre “Ventajas de ser ciudadano europeo”, que a l’agenda estava publicitada per efectuar-se el passat divendres dia 3.

Naturalment, com jo, hi havia altres assistents també “despagats”, i no perquè el tema no fora interessant,  de segur que així haurà estat, si més no perquè no era l’anunciat i esperat. A l’Agenda hi havien “ballat” les dates, títols i conferenciants dels dies 3 i 17.

És veritat que acudint al web de l’Ateneu la informació que apareix de les conferències del mes és l’exacta, però pense que no haguera estat gens malament per part de l’Ateneu o, millor encara, de l’ajuntament en adonar-se de l’errada, haver fet els avisos suficients perquè els possibles assistents no tinguérem aquesta desil·lusió.

Un poc més de “tacte i consideració” per part dels assessors culturals municipals o dels dirigents de l’Ateneu, haguera estat més que suficient. Una errada tècnica pot tenir-la qualsevol, som humans, però tractar de cobrir-se les espatlles dient que “la programació pot estar subjecta a canvis” no crec siga prou; haguera estat molt més adient lamentar el fet i demanar disculpes.

Supose que deguera ser més que interessant la conferència sobre el Parc de Ribalta, que anunciada per a hui va celebrar-se el dia 3. I per si ús ve de gust i aquells que açò llegiu ho tinguem clar, penseu que les dues conferències que s’indiquen pels popers 24 i 31, sí que estan ben publicitades. Llàstima d'oportunitat perduda...

De bous i conills…

L'horòscop xinés consta de dotze animals, ja que segons explica una llegenda, Buda va manar cridar davant la seua presència a tots els animals de la Terra, però únicament dotze van presentar-se, d’entre ells el bou va ser el segon i el conill el quart. 

A la nostra cultura tant l’un com l’altre són dos animals que formen part del conjunt d’animals domèstics, d’allò que popularment anomenem bestiar, tot i que el bou estaria dins el grup de bestiar gros, al costat d’ases o muls, mentre que el conill, naturalment s’ubica en el grup de bestiar menut i més en concret en animals de granja, al costat de pollastres, gallines o ànecs.

A la cultura popular són dos animals volguts i estimats, fins i tot trobem refranys que els tenen com a protagonistes, cas per exemple de “perdre bous i esquelles”, per indicar que es pot perdre o s’ha perdut tot davant un negoci,  o “ser més curt que la cua d’un conill”, per indicar que una cosa ha tingut o té poca durada.

Però si hui porte a reflexió els bous i els conills no ho és ni per fer referència directa a la cultura popular xinesa ni tampoc a la valenciana. Si hui aquests dos animalons són protagonistes del meu post és perquè tot just hui, la casualitat ha volgut que tingueren especial protagonisme dos notícies aparegudes als mitjans de comunicació locals que tenen com a element central aquests dos animals.

Dues notícies d’allò més curioses i que en llegir-les m’han fet reflexionar. La primera diu: “Un total de 124 dels 135 municipis castellonencs van celebrar l'any passat festejos taurins com a atractiu de lleure”; això ve a fer palés que quasi el 92% de tots els pobles de la província de Castelló, l’any 2023 van “fer bous”.

Això confirma segons L'Associació Nacional d'Organitzadors d'Espectacles Taurins (ANOET) que Castelló, és la província d’Espanya on se celebren més festejos d’aquest tipus, festejos on la mort, siga de l'animal o malauradament en massa casos humana, siga una cosa inherent a la mateixa festa. Tenir aquest rècord no sé si ha de ser motiu d’orgull o de preocupació. Tot depén de com es mire…

La segona notícia, té com a protagonisme el conill, i també va quasi de rècord. Segons dades publicades recentment per la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat Valenciana “18 pobles dels 135 que conformen la província, més del 13% del total, estan patint una plaga per sobre població de conill de muntanya, i més de la meitat són pobles que pertanyen a la comarca de la Plana Alta”

El conill de muntanya guanya terreny cada dia que passa. La desertització de les muntanyes, l’abandonament de camps, la disminució de l’activitat cinegètica, els terrenys de cultiu abandonats i envaïts pel bosc, la vegetació salvatge de les riberes dels barrancs i les barreres de carreteres i autovies, així com la zona de protecció dels voltants de l’aeroport de la Vilanova, han fet que a qualsevol indret de la Plana, fins i tot a vora mar, al terme de Benicàssim, on troben refugi darrere d’esbarzers, salats, canyars i tota mena de matolls hi haja una gran proliferació d’aquests rosegadors.

He llegit en algun lloc que el País Valencià està conformat per un total de 542 termes municipals, i que en són 177, el 32%, el nombre d’afectats per aquesta “plaga del conill”, de manera que qui no es consola és perquè no vol i encara amb aquell poc més del 13% assenyalat, la nostra província està lluny de la mitjana.

Però atenció els nombres sempre són “gelats” i si filem més prim i ens fixem que la comarca més afectada del nostre territori, com hem assenyalat abans, és la Plana Alta, comarca que comprén un total de 17 municipis, i nou d’ells, Benlloc, Cabanes, Les Coves de Vinromà, La Pobla Tornesa, la Torre d’en Doménec, Torreblanca, Vall d’Alba, Vilafamés i Vilanova d’Alcolea són els més afectats, significa que estan afectats per aquesta plaga més del 52% dels pobles. 20 punts més que la mitjana de tot el territori valencià.

I vet per on tant en el cas dels bous com en el dels conills, podem arribar a tenir un greu problema si aquells de qui depèn, no encerten en buscar una solució amb seny. Tot es pot fer, però amb imaginació, enteresa, equilibri, fermesa i celeritat.

Ja tardaven…

A punt de complir-se un any del canvi de govern municipal, al nostre ajuntament, i deu mesos del pacte de govern que va cristal·litzar en l’entrada com a soci del Partit Popular en l’executiu local dels quatre regidors  de Vox, partit polític d’ideologia ultraconservadora i ultranacionalista, representatiu de la dreta radical o extrema dreta, i després d’haver-se fet de notar en alguns casos i oposar-se en uns altres fins i tot als seus companys de govern, accions com que el parany fora declarat Bé de Rellevància Provincial Immaterial, la seua posició contrària a la instal·lació de punts violeta en les passades fetes de la Magdalena, redoblar una vegada i una altra la seua croada contra la diversitat sexual i el valencià que considera català o el rebuig absolut de la immigració il·legal a la capital de la Plana arribant a afirmar que aquesta posa en risc el futur, el benestar i la prosperitat dels espanyols, ara i en boca del seu portaveu el grup municipal revifa una nova polèmica, exigir canviar el nom de tres places i un carrer a la ciutat.

És ben conegut que va ser la  llei de memòria històrica de 2007, actualitzada el 2022 amb la llei de memòria democràtica, la que reconeixia de manera oficial i ampliava els drets establint-se mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura i que, d’acord amb els principis de la llei el març del 2023 després de ser aprovat no sense polèmica per la Junta de Govern Local, cinc carrers i places van canviar de nom.

No ho sé, no pùc afirmar-ho, però supose que aquest retorn a noms anteriors seria un dels punts del programa municipal de Vox per a la ciutat. Vet per on, la formació del senyor Abascal al nostre consistori pensa que ara que governen, ha arribat el moment d’exigir l’eliminació de la guia de places i carrers, i cite textualment “per tenir una nomenclatura pancatalanista, comunista i separatista”, País Valencià, Empar Navarro, Isabel Clara Simó i Joan Fuster, anteriorment Comunitat Valenciana, Sànchez Gozalbo,  Herrero Tejedor i Santos Vivanco respectivament, i de passada apostar només per la forma en castellà dels vials “Pare Ricardo” i “Francesc Vidal Serrulla”.

Amb una gran subtilesa i ostentació d'enginy el portaveu municipal senyor Ortolá defensa públicament als mitjans de comunicació que aquesta exigència busca no enaltir èpoques passades, si més no “retornar l’orgull i identitat als valencians”, arribant a afirmar que els castellonencs, tots senyor regidor?, no volem la unitat amb Catalunya ni física ni lingüística, que l'única unitat que volem és la d’Espanya, advocant clarament per la fi de l'Espanya descentralitzada, i l’anul·lació les comunitats autònomes.

Un primer pas per recuperar si pogueren per a l'Estat central totes les competències en matèria d'Educació i Sanitat, ara en possessió dels governs regionals, anul·lar els sistemes judicials, suprimir les policies autonòmiques i limitar “en tot el possible la capacitat legislativa autonòmica”, a la vegada que amb aquesta exigència del canvi de noms manifesta públicament que no considera els símbols franquistes com una cosa problemàtica, sinó com a part del passat d'Espanya que cal no oblidar. Lamentable no, molt més que això.

Tot això demanat per qui ostenta per delegació de l’alcaldessa la regidoria de seguretat generant alarmes de manera irresponsable; els regidors de qualsevol ajuntament, també el de Castelló, se suposa són gent professional, solvent i preparada que arriben a la política a servir i no a servir-se. Em costa molt creure que els regidors de Vox i més en concret el seu portaveu municipal, amb aquesta ocurrència, convertida en exigència, vulga fer un “favor” a la ciutat, pense més prompte que vol “fer-se de notar” dins el seu partit, tal vegada per escalar posicions…

En una democràcia el poder està en el vot i Vox Castelló, agrade més o menys, té poder; això no vol dir que el seu missatge siga sempre encertat, per damunt del poder ha d’estar la llei i el seny, i si Vox no ho veu així els seus socis de govern li ho han de fer veure. La ciutat és molt més que Vox tot i que resulta més que estrany que tardaren tant  a dir la seua també en aquest tema.

La d'anit, una nit d'espectacles...

Coincidint amb la Nit de l'Art, projecte que va néixer el 2006 a Castelló amb una clara intenció, apostar per la cultura, per a ús i gaudi de la ciutadania i que aquest 2024 se celebra al llarg de tot aquest cap de setmana, aglutinant totes les disciplines i les accions culturals i fomentant intervencions de caràcter expositiu, divulgatiu, objectual i col·laboratiu, amb una oferta cultural àmplia i diversa per al gaudi de tots i de totes les edats, va poder contemplar-se ahir a primera hora de la nit, mirant en direcció nord-est, un fenomen inusual al cel del nostre País, un esdeveniment estrany, que només passa sota condicions excepcionals.

Veïns i desplaçats a les localitats de l'interior com Xert, Forcall o Morella i també de la costa, com Benicàssim, i fins i tot a la mateixa ciutat Castelló de la Plana, van poder fruir d'una tempesta solar geomagnètica de rècord, un fenomen popularment conegut als països del nord del nostre hemisferi, on solen ser habituals, com a aurora boreal.

I és que ahir van donar-se les condicions idònies perquè aquest singular fenomen fóra visible des de latituds més al sud, com la nostra. Anit va donar-se la situació que va afavorir el xoc, la interacció entre el vent solar i el camp magnètic de la terra, entre les partícules carregades del sol, electrons i protons, i els gasos de l'atmosfera superior.

Aquestes col·lisions, que són molt usuals en regions properes al cercle polar àrtic, com a Noruega, Suècia, Islàndia, Canadà i Alaska, produeixen petits centelleigs que omplin el cel de llum acolorida. A mesura que milers de milions de centelleigs ocorren en seqüència, les aurores semblen moure's o 'ballar' al cel.

El color d'aquestes llums és determinat pels gasos presents a l'atmosfera a diferents alçades, manifestant-se generalment en tonalitats verdes, vermelles o blavoses. És veritat que tot i l'expectació despertada pel fenomen a casa nostra, aquells que van desplaçar-se a llocs d'observació directa, tot i estar en condicions de llum molt escassa, poc van percebre a simple vista, però, com podem veure en moltes imatges dels internautes que hui circulen per les diferents xarxes, les càmeres fotogràfiques, també les dels mòbils, sí que van poder captar aquest bell color rosat al cel.

Molts són els qui comenten haver complert anit el somni de veure una aurora boreal sense haver de viatjar a països nòrdics. Això sí, els qui van tenir més sort van haver de desplaçar-se fora del nucli urbà, a la muntanya, per evitar la interferència de les llums de la ciutat, una ciutat i uns veïns que anit, també vam tenir l'oportunitat d'explorar, sentir i deixar-nos sorprendre per l'art en totes les seues formes.

Diuen els meteoròlegs que el 25 de gener de 1938 un fenomen similar va ser vist a la Comunitat Valenciana i que va repetir-se el 20 de novembre del 2003, quan el cel acolorit va poder-se veure des de tots els punts del territori, tant des de terra endins com a primera línia de mar. Si els experts ho diuen així deguera ser, jo no ho recorde; per mi l'anunci d'ahir va suposar tota una novetat, després que no fa massa anys, vaig fer un viatge a Islàndia amb l'esperança de poder contemplar alguna aurora i vaig tornar a casa sense haver-ne pogut "caçar" cap.

Al retrobament amb l'art contemporani a la setzena edició, a les exposicions, dansa, poesia, música, instal·lacions, performances, xerrades, tallers i accions participatives, disseny, rutes pel patrimoni local i fins i tot 'xirigotes' itinerants que van tenir lloc en més de mig centenar de punts del poble, van voler unir-se aquelles llums inquietes que pujant, baixant, adquirint formes estranyes, amagant-se i reapareixent al cel castellonenc van conformar una simfonia de llampades, dissenyades per la natura, un fenomen únic i meravellós que difícilment es tornarà a reproduir per aquestes latituds.

Una nit, la de l'Art i un esdeveniment, l'aurora, que, partint d'uns espais artístics i uns altres naturals, ens van convidar a la reflexió, albirant la idea de com influeix l'actitud de les persones cap a l'art i la natura. L'èxit de la Nit de l'Art garanteix, sens dubte, el seu futur en pròximes edicions; l'espectacle de la repetició de la tempesta geomagnètica ja no depén de nosaltres...

BB: "Barcos" i banquets…

BB, dues lletres, dues sigles que encapçalen aquest escrit i que poden referir-se a persones (Brigitte Bardot, per exemple), elements (Banc del Brasil), llocs geogràfics (Bahia Blanca) o també allò que hui vull recordar fent referència directa, "barcos" i banquets.

Molt s’ha recordat en aquests dies  d’aquells actes que fa cent anys van suposar els festejos de la coronació de la Verge del Lledó, cavalcades, pontificals, processons, traques... i agraïments. Alguns més que curiosos.

Entre aquests darrers crida i molt l’atenció la reciprocitat a les atencions dispensades per les primeres autoritats municipals, pels caps i oficials de la marina, durant l’estada aquí de dos vaixells, el canoner “Alvaro de Bazán” i el torpeder “número cinc”, que per donar major lluïdesa als actes de la coronació van desplaçar-se al nostre port, restant entre nosaltres uns dies.

El canoner “Alvaro de Bazán” va ser un dels tres vaixells-canoners construïts per a l’armada Espanyola per la indústria privada ferrolana l’any 1897, prestant servei entre els anys 1904 i 1926, dedicant la major part de la seua vida operativa a recórrer les costes africanes combatent el contraban, enfonsant falutxos que transportaven armes i bombardejant la costa rifenya. Classificat com a creuer de 3a classe, disposava d’un limitat desplaçament així com d’armament. L'any 1924 ja quasi a la fi de la seua vida navegable, el “Bazán” estava capitanejat pel comandant José Gonzalez Roldán.

Per la seua banda, l’altre vaixell que va compartir aigües del moll de llevant del nostre port en aquells dies de festa, el torpeder número 5, era un vaixell d’una sèrie de 22, de coberta correguda, amb pont de lona, i la cuina a coberta entre les dues xemeneies, construït l’any 1913 a les drassanes de la S.E.C.N. a Cartagena per a l'Armada Espanyola va estar actiu fins a l’any 1931. Dotat amb canons  de 47 mm llicència Vickers construís per l'empresa Societat Anònima Placencia de les Armes, disposava de tres hèlixs de 0,78 m de diàmetre les dues laterals i 1,10 m la central. Capitanejat en el moment de l’estança a la ciutat pel comandant Manuel Duran.

Primer va ser la diputació castellonenca, el dijous 8 de maig de 1924, quan va oferir un dinar als comandants, capitans i oficials dels dos vaixells atracats al port castellonenc, mentre que l’ajuntament per la seua part va oferir, l'endemà dia 9, un ball als salons del casino antic, acompanyat d’un “lunch” servit pel senyor Anton, propietari de la Bola de Oro.

 Tal dia com hui, el dissabte 10 de maig, es va permetre que els veïns accediren al torpeder; les cròniques diuen que  “va ser extraordinari el nombre de persones que van pujar a bord”, en agraïment i com a obsequi a la marineria dels dos vaixells, va realitzar-se aquella mateixa nit, als jardins del casino antic, una revetlla.

I demà farà 100 anys, el diumenge 11, va ser el dia en què els comandants d’ambdues embarcacions van voler tornar part de les atencions rebudes de manera oficial, oferint en aquesta ocasió als salons de l’hotel Suïs un àpat a les autoritats locals i del mateix port, unes hores abans d’abandonar definitivament la ciutat, cosa que van efectuar el  dilluns 12, al matí el torpeder posant rumb a Cartagena, i a la vesprada el “Bazán”.

El tiberi oferit pels militars diuen que va ser dels que marcaren època, superant en qualitat i quantitat el que la ciutat els hi havia ofert; un menú acuradament servit format per adobats, ous Meyerbeer, llagostins amb salsa maionesa, Rusteak Coupfinois, espàrrecs Mouseline, pollastre de Perles rostit, ànim glacé, fruites, vi de La Rioja negre i blanc diamant, xampany Moet-Chandon, café i licors.

Entre els molts discursos que es van fer a l'hora dels brindis, destaquen les paraules de l'alcalde senyor Francisco Ruiz, acomiadant afectuosament els braus marins de la gloriosa armada espanyola, per la seua contribució a la brillantor de les festes, amb els desitjos que s'emportaren de Castelló tan grat record com el que aquí deixaven per la seua exquisida i delicada cavallerositat.

Cent anys han passat i molt hem canviat la ciutat, els veïns, els visitants i les autoritats; tot i això, de segur que més d’un veí o veïna, recordarà aquests dies transcorreguts de la commemoració centenària amb altres dues “Bes”, BB, bones i boniques festes.

 

Vam ser els primers…

Tot just ahir va fer trenta-tres anys de la inauguració. La casualitat va voler que també fora dimecres; parlem del 8 de maig de 1991, quan el primer centre cultural  de divulgació científica i tecnològica de les seues característiques a la nostra Comunitat i el segon de l’estat espanyol  situat al Grau va començar les seues activitats. Estem parlant, naturalment, del Planetari de Castelló de la Plana, una infraestructura gestionada per l’ajuntament.

L’aleshores alcalde de la ciutat, el catedràtic de matemàtiques i director provincial d’Educació abans que polític, el senyor Daniel Gozalbo, va ser qui va apostar fort per la seua construcció i "ànima mater" de les moltes activitats que a partir d’aquell moment  i fins als nostres dies, van anar fent-se de manera periòdica.

Un edifici en què destaca la seua cúpula i els jardins que l’envolten i que ha patit al llarg d’aquests més de trenta anys de funcionament, algunes reformes, actuant-se sobretot en  la cúpula per preservar-la de les goteres i humitats.

Una infraestructura cultural que va nàixer no sense dificultats. Adjudicada la seua construcció a l’empresa del conegut Florentino Pérez, Ocisa, aquella va desaparèixer fusionada amb construccions Padrós, convertint-se en tota una odissea la recepció inicial de les obres, a la vegada que es qüestionava la propietat de l’edifici, de manera que els primers anys de les seues activitats van constituir tota una paradoxa, ja que l’ajuntament va pagar vora 500 milions de pessetes de la seua construcció i equipament, però no va poder recepcionar les obres fins uns quants anys després.

La “joia de la corona” del planetari és sens dubte la sala de projeccions, dotata des dels seus inicis amb un projector opto mecànic de la marca Carl Zeiss, al qual va afegir-se amb posterioritat un projector digital a cúpula completa d’RSA Cosmos,  que afavoreix representacions d’alta qualitat de l'Univers juntament amb una àmplia gamma d’espectacles educatius i entretinguts, fent més agradables, interessants, variades i curioses les projeccions.

Entre els esdeveniments que han tingut lloc en aquests anys, han sigut importants les múltiples edicions de les Jornades d'Astronomia que, quasi des del principi, s'han convertit en un punt de trobada important en l'àmbit nacional dels astrònoms aficionats, així com dels formadors del jovent.  El Planetari també ha estat al llarg de la seua història  un lloc de reunió per a observacions d'esdeveniments astronòmics, com eclipsis de Sol o Lluna i trànsits planetaris per davant del Sol.

Cada dia que passa es fa més evident l’encert i visió de futur que va tenir l’alcalde Gozalbo potenciant aquella construcció, ja que el temps ha vingut a demostrar que el nostre planetari va ser una aposta estratègica de la ciutat, tant en l'àmbit cultural com turístic, convertint-se en un clar referent cultural local, un racó de cultura i màgia al Grau de Castelló que es pot visitar en una estona i que amaga moltes i agradables sorpreses.

Una infraestructura que des del moment de la seua obertura va apostar per obrir espais de coneixement, diàleg i noves propostes culturals a veïns i forasters i que després ha estat “copiat” per altres ciutats. Transcorreguts 33 anys constatem que el món i la ciutat han, hem canviat tant que resulta gairebé paradoxal que seguim al mateix lloc i amb les mateixes estrelles que des de la seua Sala van començar fa tot aquest temps a il·luminar el cel.

Al recompte d'aquests trenta-tres anys hi sumem centenars d'exposicions, conferències, trobades, jornades, cursos o tallers, desenes de produccions audiovisuals sobre astronomia i tants temes diferents que han anat poblant el dia a dia del Planetari, de vegades amb molt d'èxit i projecció, moltes altres en família, per a un gran públic i per a un públic amic. Això ha estat possible gràcies a una constant col·laboració entre un equip centrat i dedicat i moltes institucions, empreses, particulars i col·lectius que han trobat al Planetari la complicitat necessària per a fer-ho possible.

En certa manera, podem dir que Castelló ha canviat perquè el Planetari és aquí com a part important d'un projecte d'infraestructures de cultura, esport i lleure, amb un desig que els nostres governants municipals miren cap endavant, pensant que encara és possible seguint millorant, aconseguint altres molts més anys de compromís dels que han estat necessaris perquè el planetari del Grau haja arribat fins ací.