Ciutat plural.

Ja ho va dir en el seu dia Aristòtils, l’home és per naturalesa un ésser social, necessita els altres per viure; la personalitat de cadascú, la dimensió individual, està integrada en la dimensió social de l'home, en la convivència en comunitat, en la coexistència, des del moment del naixement.

Així viure en societat és poder conviure amb altres persones, respectar els altres, tenir tolerància, solidaritat i seguir les normes socials que s'han establert implícitament o explícitament i cada societat  té les seues normes i costums per les quals s'ordena.

Més de la meitat de la humanitat vivim en ciutats, llocs, escenaris on la vida es desenvolupa amb totes les seues complexitats, aparences i inequitats. La ciutat és en conjunt, un bé comú que ha de ser preservat pel poder col·lectiu exercit per la ciutadania ja siga individualment, però sobretot involucrada en moviments socials i organitzacions ciutadanes.

Totes les ciutats són un model de sistema social plural en què conviuen de manera més o menys integrada grups i classes socials amb diferents cultures, valors, ideologies i interessos.

La nostra ciutat és cada cop més plural perquè és cada vegada més multiracial, més intercultural i més diversa en qualsevol sentit. I això simplement ens dona normalitat. Una normalitat que ahir va tornar a manifestar-se en els actes que van tenir lloc al voltant de la festivitat del Corpus.

Que hi haguera separació festera en actes laics i religiosos no va suposar cap novetat. A Castelló fa anys és tradició que hi haja un “Corpus laic” amb gegants, nanos, arets i cavallets, amb homenatges socials i ballades a la corporació i, un “Corpus religiós” amb celebració eucarística i processó general amb participació de confraries i associacions religioses locals.

Uns actes, els uns i els altres, en què va manifestar-se la pluralitat, fet que va resultar fins i tot xocant. Obsequiar amb “una ballada de nanos” als membres de la corporació municipal i que dels 27 que conformen el consistori només acudiren 7 o 8, és com a mínim fer un menyspreu als organitzadors i, sobretot al veïnat.

Fins i tot va resultar significatiu el fet que en aquell acte, cent per cent de caràcter laic, de les quatre formacions que conformen l’actual ajuntament només foren tres les que acudiren: PP, PSOE i Compromís; de l’extrema dreta, del partit més conservador del consistori, de VOX, no hi va acudir cap dels seus quatre regidors. El motiu? Ells el sabran, però podem imaginar que allò no era per ells “una festa patriòtica”.

Però més curiós va resultar el fet que, una hora després, en la celebració del “Corpus religiós” missa i processó religiosa, les tornes van canviar; mentre cap regidor/a del PSOE i de Compromís participaren i acompanyaren la carrossa d'ostensori al llarg de la processó, els regidors de Vox i fins i tot l’albacetenya presidenta del partit a Castelló i de les Corts Valencianes, l’activista contra l'avortament i ferma lluitadora per la supressió de la televisió pública valenciana Llanos Massó, compartira la presidència política institucional de l’acte amb la màxima representant local, l’alcaldessa senyora Carrasco.

Només el PP, en aquesta ocasió, ha sabut estar a l’altura, la resta de representants municipals ahir van fer aigua. Senyors de VOX cal defensar la riquesa cultural laica del Corpus els agrade o no, els hi recorde que vostés han estat triats per, entre altres tasques, mantenir viva aquella riquesa, no només per eixir a la foto d’aquells actes en els quals es puguen sentir més a gust.

Senyors i senyores del PSOE i de Compromís, els seus votants també formen part del Castelló de les Confraries i Associacions religioses i els haguera agradat que, de la mateixa manera que van fer costat als balls i al merescut homenatge als “llauradors”, representaren els seus votants, donant suport a la comitiva oficial de la processó.

Cal recordar els nostres representants que la diversitat és una riquesa, la convivència un propòsit, la interculturalitat un camí i la defensa de les tradicions un fet indiscutible per mantenir-nos com a poble. De vegades sembla que allò de ser plurals a més d’un, se l'oblida. Ahir sense anar més lluny…

Refugis climàtics… Bona calor!!!

Primer dia d’estiu i fa calor, molta calor, diuen que més del que cal esperar en aquests dies, els més llargs de l’any i les nits més curtes. Fa calor perquè a Castelló a les darreries de juny sol fer-ne, és habitual, i de segur que en farà més encara a les setmanes vinents i mesos. La calor és collita d’aquest temps.

El problema rau en el fet que, com tota collita, cal preveure i treballar perquè siga beneficiosa per aquells que l’esperen. No vull dir que cal preparar-se per a tenir-ne cada any més, tot al contrari, en aquest cas, el que cal és preparar-se abans perquè quan arribe, ara, puguem fer-li front, mitigant les seues conseqüències.

Diuen els meteoròlegs que és aquestes onades de calor i altres fenòmens extrems són conseqüència del canvi climàtic i que cal adaptar com més aviat millor els nostres entorns urbans per protegir la població, fet que desemboca en un plantejament de reptes significatius pels governs de les ciutats; en aquest context, darrerament, els refugis climàtics es presenten com una solució innovadora i necessària.

A Castelló ja fa temps que des del col·legi d’arquitectes s’aixequen veus demanant la seua creació. Veus que fa només uns mesos semblava anaven a tenir ressò municipal, quan l’alcaldessa va anunciar el passat març el pla “Castelló Natura en Xarxa” que contemplava noves rotondes i estanys 'tope de gamma' i que s’anava a fer efectiu amb la renaturalització de la ciutat, o el que era el mateix creació d’oasis climàtics als col·legis, renaturalització ecològica dels estanys, rotondes verdes i creació de noves cobertes vegetals, accions encaminades a reduir l’efecte de la calor. Heu vist alguna cosa? Jo no.

Només dos mesos després, als inicis de maig, va ser el regidor de medi ambient, el senyor Cristian Ramírez qui va omplir-se la boca dient que en un curt termini la ciutat comptaria amb refugis climàtics on garantir un confort tèrmic, sobretot a les persones més vulnerables, en entorns urbans, amb espais de lliure accés, gratuïts, on refrescar-se i resguardar-se davant d'alertes meteorològiques extremes, i més concretament de les temperatures extremes, especialment durant les onades de calor i ocasionalment de fred. Heu vist alguna novetat al respecte? Jo no.

I mira que haguera costat ben poc als espais de lectura, als centres cívics, al museu, a algun parc, a algun espai Esportiu o edifici públic, introduir algun element, ombra, aigua polvoritzada, vegetació…, amb la finalitat d’ajudar a refredar l'entorn. Però res, hem tornat a fer tard i la collita de calor ha arribat i l’hem haguda de recollir tota a sobre sense cap mirament.

Només se m'acut una explicació doble: propaganda, fum de palla, autobombo i esperar que per fer realitat aquesta necessitat?, vinguen diners d’Europa, o que no es pose en marxa cap classe de mesura perquè la Conselleria de Medi Ambient, en mans també del PP, no haja fet la seua feina dins el termini i en la forma escaient, o cosa equivalent no haja regulat encara la seua creació i funcionament. De vergonya no, el següent…

Senyor Vicent Martínez, conseller de Medi Ambient, senyora Begonya Carrasco, alcaldessa, senyor Cristian Martínez, regidor delegat de l’àrea, resta de membres de l’equip de govern municipal, segons adverteix el Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), les projeccions climàtiques preveuen un increment de les temperatures màximes diàries a Espanya d'uns 0,4 °C per dècada fins al 2050 i onades de calor cada cop més freqüents i intenses, incrementant-se els efectes consegüents de la calor en la salut, que van des d'un pitjor descans fins al risc de mort, poca broma!!!

En els darrers anys diverses ciutats del món han començat a habilitar espais interiors i exteriors on les persones poden trobar confort tèrmic davant esdeveniments meteorològics extrems com les onades de calor, refugis climàtics. Al nostre territori ciutats com Barcelona, Bilbao o Múrcia han dissenyat i implementat la seua pròpia xarxa de refugis. Castelló? No.

Si s’hagueren fet els deures, si en lloc d’esperar l’equip de govern s’haguera posat a treballar en aquesta idea dels  “refugis”, a hores d’ara, hui, no només tindríem algun espai que ens proporcionara un alleugeriment en l’actual onada de calor, sinó que ajudarien a millorar la salut pública, fomentar la cohesió social i crear una ciutat més resilient i habitable. Però, malauradament haurem d'esperar i com diuen al meu raval “temps per venir, futur”. Bona calor!!!

Una altra que tanca...

Que la taronja made in Castelló i els citricultors des de fa un parell o més de dècades no guanyen per a disgustos és un fet més que evident. Els altíssims costos de producció, l'entrada cada cop més massiva de fruita forana i, sobretot, uns preus en origen que gairebé no donen per cobrir les despeses mínimes han sumit la citricultura en una crisi permanent.

La conseqüència primera, tot i que no l’única, és fàcil de comprovar, només cal eixir als termes i veure la quantitat de terrenys conreables que estan abandonats, i això, com és lògic, s'ha traduït en una reducció important del nombre d'operadors, cooperatives o empreses familiars, tant es val.

Cohobo, Agriexport, Burexport, Greenmed, Nulexport, Cipla, Cítrics de Nules, Peris Agost, Martinavarro…, només són alguns dels exemples més recents i sagnats que, per problemes de gestió o acumulació de deutes, no han pogut tirar endavant i finalment, han anat desapareixent, suposant aquells tancaments, un darrere de l’altre, un cop per a l'economia local i de les comarques afectades.

És curiós que cap cooperativa haja hagut de tancar per manca de captació de socis o perquè hi haja hagut una fugida a altres institucions. Les cooperatives tenen una benedicció i és que el poble les sosté; aleshores cal pensar que majoritàriament haja estat la mala política comercial unida a la deficient gestió, assumint unes despeses administratives massa elevades, el que les haja portades al caos.

La dràstica reducció del nombre de cooperatives i les fallides en empreses familiars, deixa cada campanya milers de treballadors, collidors, manipuladors (principalment dones) i tècnics, a l’atur i una altra conseqüència també més que observable, la disminució del poder adquisitiu de les famílies.

I si no vols caldo, dues tasses, diuen al meu raval quan no es desitja una cosa i en tenim més del conte. Aquesta locució m’ha vingut al cap aquest matí en llegir la notícia: “La citrícola Agribur de la Vall d’Uixó, amb 155 treballadors, entra en concurs de creditors amb 30,6 milions de deute”.

És veritat que malauradament estàvem enfront d’una mort anunciada; va ser a la fi del mes de gener, quan l’empresa per poder renegociar el seu deute amb els creditors va acollir-se a la fórmula del preconcurs, despertant la inquietud entre els productors, però no ha sigut fins ara quan ha plantejat un ERO d’extinció per a tota la plantilla.

Diuen que l’empresa no ha estat transparent, que estava ocultant la seua situació econòmica als agricultors a la vegada que signava contractes de compravenda de cítrics amb fórmules de finançament alienes a la banca tradicional, vaja sabent que no els hi pagaria.

Trenta anys comprant, confeccionant i fent arribar a tots els racons d’Europa milers i milers de tones de taronges i clementines seleccionades amb cura no han estat prou perquè els seus professionals, especialment formats?, hagen estat capaços en temps actuals de mantenir uns mínims beneficis; més encara, han fet tan gran el volum de pèrdues que s’han vist abocats al precipici.

Tota una paradoxa. Mentre la taronja continua representant entre la gent no llauradora un símbol d'orgull i pilar de l'agricultura valenciana, pels llauradors més que un símbol és un problema i greu. Al pas que anem amb la poca rendibilitat de les produccions, el tancament de magatzems, les plagues i la manca de llauradors joves, farà que en pocs anys la producció tarongera als nostres camps desaparega i quede només com a record d’un passat més que fructífer.

Sens dubte, ens trobem en un moment molt complicat per a la citricultura castellonenca. Digueu-me agosarat, però per mi estem entrant a la fi del cicle econòmic. Enfront de situacions com la sofrida ara per part d’Agribur la recerca de models agraris justos i ecològics és urgent i està cada cop més justificada.

De la taronja a Castelló ja no es viu i, ja veurem que passarà d’ací no massa anys amb el caqui, la magrana, el paraguaià, l'alvocat i fins i tot el kiwi que en algun cas esporàdic encara es pensa és el futur…

“Toda una finca evacuada y un gato muerto”. Un bon titular.

Mai he conviscut amb un gat, mai he compartit amb cap d’aquests animals de companyia la meua vida. Tot i això, entenc que hi haja moltes persones a les quals el fet de tenir un gat com a mascota els hi puga portar alguns beneficis, i malgrat ser animals molt territorials, independents, dissenyats per viure totalment sols i per caçar per tal d’alimentar-se, entenc puguen arribar a crear un fort vincle amb el propietari arribant a forjar un vincle emocional tan estret, que el felí és, en moltes ocasions considerat tant un integrant de la família com un gran amic. 

No sé si aquest haurà estat el cas del qual hui vull ocupar-me.  Ahir dilluns, al migdia, els veïns del Grau van sobresaltar-se perquè un foc s’acabava de declarar en un habitatge del carrer El Cano, una via situada a tocar del Pinar, fet que va fer que es mobilitzaren ràpidament els serveis d’emergència. 

Desallotjada la finca afectada es va poder comprovar que les flames havien afectat un segon pis i, tot i que els danys materials van ser més que copiosos per la virulència de les flames, amb la totalitat de la vivenda devastada pel foc, afortunadament, no s'hi van registrar ferits. 

Naturalment, la premsa local, hui es fa ressò de la notícia, i ho fa amb un titular que crida l’atenció: “Virulento incendio en el Grau: Toda una finca evacuada y un gato muerto”. 

No fa massa dies, unes dues setmanes, una notícia semblant va ocórrer a Almassora. Una dona va haver de ser rescatada pels bombers del seu domicili amb símptomes d’ofegament per inhalació de fum, a causa d’un incendi i, també, en accedir a la vivenda, els serveis de rescat van trobar-se amb un gat mort.

Si analitzem la notícia sobre l’incendi del Grau, observem que el fet d’evitar-se qualsevol desgràcia personal, duu el periodista a centrar-se en l’evacuació de la finca i la corresponent molèstia pels veïns afectats, la qual cosa va suposar el trasllat de les persones a un lloc segur, i la mort del gat, que suposadament, era la volguda mascota dels propietaris o d’algun veí afectat, i que, tot indica va produir-se per inhalació del fum que invadia l'habitatge. 

Potser per als seus amos aquell gat no fos només una mascota, fos part de la família, els divertira, els reconfortara, els traguera algun somriure, els hi fera molta companyia, com qualsevol parent i, tot just per això, el periodista vol remarcar la pèrdua i tristor que els hi va ocasionar la seua violenta mort. O no, simplement siga una manera més de captar l’atenció cap a un fet, un incendi, que després de l’ensurt inicial no va tenir massa recorregut i que, malauradament es va repetint de manera massa habitual.

Ara hui, només unes poques hores després, la investigació apunta a un possible origen intencionat del foc, havent estat produït per un membre de la mateixa família després d’una forta disputa familiar, personatge que fou ràpidament localitzat i arrestat. 

I jo com a curiositat em pregunte: Viuria aquesta persona al mateix domicili? Voldria aquesta persona posar fi a la vida de la resta de la família? Sabria de l’existència del gat a la casa? Voldria només amb els fets provocar pànic?  Buscaria només provocar danys materials? O tal vegada el gat no fora de la casa sinistrada, ben al contrari fora del domicili dels veïns? 

Possiblement aquesta darrera hipòtesi siga l’encertada. He llegit més d'una vegada que els amants dels gats són les persones més sensibles i compassives que existeixen i, pel que sembla, al si de la família protagonista-afectada, la sensibilitat no era una qualitat destacable. Siga com siga, aquell que més ho ha pagat ha estat indubtablement el gat i sense mai imaginar-ho els seus propietaris, malauradament veïns d’un indesitjable. 

Vet per on hui un titular més que efectiu captarà no només l’atenció de molts lectors del diari, també d’aquest que açò escriu. Un titular clar i directe, amb dues paraules clau rellevants, cridaner i motivant. En definitiva, un bon titular.

Els lleons “del paseo”…

És més que sabut que, allà per les darreries de 1868, al solar que va ocupar fins al seu trasllat l’any 1861 el cementeri municipal del calvari als afores de l’anomenat Ravalet, essent alcalde de la ciutat el senyor Carlos Ferrer, l’ajuntament va acordar construir un parc públic, que oferira als viatgers que arribaven a la ciutat en tren, la sensació del poder econòmic de la vila.

Una superfície triangular amb dos cercles comunicats per un passeig recte. El cercle major estava ocupat per una pèrgola i un estany; a l’altre va col·locar-se una estàtua del pintor Ribalta a qui va dedicar-se el parc de qui es creia havia nascut a Castelló. Només uns anys després, el 1876, van afegir-se per iniciativa de l’alcalde Domingo Herrero, una vinya i uns terrenys de secà cedits pel compte de Pestagua, ampliant-se el parc pel sud, en l’Alameda on anys després, l’any 1897 s’aixecaria l’obelisc, monument que recordava les jornades del 7, 8 i 9 de juliol de 1837, quan la ciutat va resistir els atacs carlins a la primera guerra.

Un parc que, amb l’arribada del nou segle va continuar les seues millores. Així el juliol de 1914 es projectà i creà per part de l’arquitecte municipal Francisco Tomás Traver, amb un pressupost superior a les 13.000 pessetes, un gran estany a l’oest, a la part més alta del parc, amb una doble finalitat: embellir la zona i disposar de prou aigua per al reg.

Creat amb vocació de jardí botànic igual que altres similars de l'època, el resultat va ser i o continua sent una fastuosa i variada escenografia forestal, on col·leccions botàniques centenàries i espècies exòtiques, donen aixopluc a diversos elements arquitectònics, monuments i estàtues, destacant l’obra de 1916 de l’escultor Juan Adsuara Ramos dedicada al Guitarrista Tàrrega, o la del Pintor Ribalta del 1926.

Al costat d’aquestes peces més que interessants on caldria afegir també el templet, el colomar, la caseta del pou o el mateix obelisc, resulten curiosos alguns altres elements que, passen més que desapercebuts i fins i tot ignorats com el quiosc dels ànecs i cignes ambla seua romàntica figura que el corona, l'estàtua de Venus o la veïna gruta i muntanyeta artificial molsosa i abrupta de clara devoció naturalista que amaga la font coneguda popularment amb l'humorístic i procaç nom de "el Piliuet".

O aquells elements que tot just hui prenen protagonisme: dos lleons; si heu llegit bé, al Ribalta tenim lleons!!!; en concret dues figures de felins que flanquegen la tanca i portalada d’accés a l’estany per la seua part nord, tot just al darrere del bust que la ciutat l’any 1932 va erigir per recordar la figura del senyor Herrero, impulsor de l’ampliació del parc pel passeig de l’obelisc.

I al voltant d’aquests immòbils lleons criden l’atenció tres qüestions, la seua estratègica ubicació, quin pot ser el seu sentit i significat en aquell espai de clar caire romàntic i, més encara, per què hui prenen especial protagonisme. Tractem d’esbrinar-ho…

En primer lloc, cal pensar en la seua ubicació. No va ser aquesta fruit de l’atzar; estan entre dos dels elements més importants de la natura, constituents bàsics de la matèria i del comportament del món físic, la terra i l’aigua, el suport i la base de la vida, entre el passeig i l’estany.

D'altra banda, encara que es considera el bou ibèric com el més representatiu animal hispànic, cal recordar que tradicionalment ha estat el lleó la figura més utilitzada de forma assídua com a símbol dels reis espanyols, ja que no hi ha animal més ferotge en l'imaginari col·lectiu que aquell. Un felí usat per igual en períodes monàrquics i republicans per representar Espanya. Una fera que és present oficialment a la simbologia del país des de poc després de la unió dinàstica dels Reis Catòlics fins als nostres dies en què, un exemple clar ho són els dos lleons situats a la porta del Congrés de Diputats de Madrid, són els guardians de les institucions democràtiques.

I la tercera qüestió: quin és el motiu de prendre hui especial protagonisme a Castelló?

Doncs hui, 9 de juny fa tot just 100 anys que van col·locar-se les dues majestuoses figures, per recordar per sempre a tots, castelloners i visitants passats, presents i futurs, que s’acosten a aquell indret, la força, la saviesa i la divinitat del nostre poble.

I un secret, quan passareu per l’estany acosteu-vos als lleons i presteu-los atenció, si així ho feu, de segur que escoltareu algun dels molts secrets que ells amaguen, recollits al llarg dels seus cents anys; només cal mirar-los amb uns altres ulls, els ulls de la imaginació i el coneixement, el demés ve de franc…