Canelles de veïnatge…

Segons el diccionari normatiu valencià, qualsevol canó pel qual surt l’aigua en una font o aixeta, sé l’anomena “canella” i, per tant, les fonts públiques que són dispensadors d’aigua per al consum públic, per als veïns, forasters i visitants, seran “canelles de veïnatge”, allò que estem més acostumats a sentir en castellà com”fuentes públicas”.

A Castelló, com a qualsevol altra ciutat, al llarg de la història ens hem abastit amb aigua vinguda principalment, de tres vies: els rius, en el nostre cas el Millars, els pous o captacions hidrogeològiques, destacant els anomenats “Camí Pedrera” i “Aljibes”, ubicats a tocar de la CV-10 i l’aigua de pluja, recollida majoritàriament en cisternes particulars.

Independentment  que hagen passat més de 150 anys des que l’any 1873 va crear-se una xarxa de distribució d’aigua potable als habitatges, i que aquesta va cercar diferents llocs per garantir l’abastiment, en l’actualitat, trobem que la totalitat de l’aigua que surt per les eixetes dels nostres habitatges prové d’aigües subterrànies, fet que fa que l’aigua potable de la ciutat tinga un sabor i una qualitat sanitària apta pel consum amb plenes garanties.

Tot i això, és un fet més que evident que el consum d’aigua embotellada tinga, cada dia més adeptes, i no tan sols és més que freqüent veure ampolles d’aigües provincials, nacionals o fins i tot exòtiques, a les taules de les nostres llars, si més no, als carrers és cada dia més fàcil, sobretot a l’estiu, trobar gent, menuts i grans, amb la corresponent ampolleta a la mà, a la bossa o enganxada a la cintura.

La raó és que, deixant a banda la possible moda d’anar amb l’ampolla a qualsevol lloc, amb la instal·lació general d'aigua corrent a les llars va disminuir la presència de canelles de veïnatge, aixetes, abeuradors o fonts públiques, a la vegada que creixia el concepte que el beure d'aigua de l’aixeta, tot i no ser dolent, no era massa bo per la salut.

Aquest fet va fer que durant molts anys el nombre de “canelles de veïnatge” a la ciutat i la seua ubicació caiguera en l’oblit, fins que l’empresa concessionària del subministrament, ficara a l’abast dels veïns diferents llocs on “anar a recollir” aigua filtrada per tecnologia d’osmosi inversa, fonts que en l’actualitat en nombre de set repartides per tota la ciutat, carrers d’Amalio Gimeno, Grau, Catalunya, Alcalde Tàrrega,Honori García, Fadrell i Marjaleria, ofereixen una aigua que posseeix una cinquena part menys de sals que la de l'aixeta, cosa que la fa més tova i li atorga una semblança a l'aigua mineral.

Tanmateix, allò que fa més pràctic el dia a dia i el moment, són les fonts ubicades als parcs o places i, tot i que, segons va publicar-se en el seu dia, el març del 2024 hi havia repartides per tota la ciutat un total de 150 fonts d’aigua potable, incloent-hi 40 al Grau, no resulta a hores d’ara gens fàcil situar-les, per la qual cosa associar-les a un consum mediambiental i econòmic, ara per ara, aquests conjunts de dispensadors d'aigua per al consum públic, continua, malauradament, sent una utopia.

I venen a col·lació aquestes reflexions, tot just hui quan s'acaba de fer públic que, donant resposta a les peticions dels veïns i contribuint a combatre l'onada de calor, l’ajuntament amplia la xarxa de “canelles”, amb quatre noves fonts públiques ubicades al districte centre, Plaça Escoles Pies, plaça del Reial, Plaça Hort de corders i carrer Bartolomé Reus, amb una inversió propera a 25.000 euros, finançada amb els pressupostos participatius del 2024 i el 2025 donant resposta a una de les peticions aprovades en el procés de participació ciutadana.

Molt bé senyor Cabañero, regidor de Participació, però, tal vegada caldria anar una mica més lluny i no només instal·lar fonts d’aigua, si més no que aquestes foren pensades per a omplir ampolles i cantimplores reutilitzables, amb un disseny actual i d’acord amb una ciutat moderna com vol ser la nostra. Models n'hi ha molts, només un exemple, fixe’s vosté en les darreres fonts que l’Ajuntament de Mallorca acaba d’instal·lar i compare…

Més encara, permeteu-me vosté un suggeriment, què tal la ubicació dins el web municipal o la creació d’una aplicació mòbil, per facilitar la geolocalització de les fonts i reduir així la generació de plàstic d’un sol ús procedent del consum d’aigua mineral? Estic segur seria un bon encert. Li regale la proposta, vosté mateixa…

Quan volen, poden…

Va ser possiblement en la Comissió Permanent d’urbanisme i serveis públics celebrada a la fi del mes passat de juliol, presidida pel regidor senyor Toledo quan des de la vocalia de Compromís va demanar-se, a través d’aquest òrgan col·legiat, que l’equip del govern municipal donara les ordres oportunes perquè es tornaren a pintar els versos de Tombatossals, de Josep Pasqual Tirado, que formaven part del rellotge de sol de la façana de l’Ajuntament. 

Uns versos, un fragment de l’imaginari col·lectiu, que combinava patrimoni, literatura i identitat local, en ser Tombatossals la figura essencial de la cultura castellonenca, recuperant no només els nombres del rellotge, si més no també les paraules que donaven sentit a la façana i que, malauradament, el pas del temps, la manca de manteniment i la darrera reforma de la façana havien fet desaparéixer.

Un rellotge de sol i un text que serveixen d’element central de les tres figures claus de la mitologia castellonenca, Tombatossals, Bufanúvols i Arrancapins creades a la fi de la dècada dels anys vuitanta del segle passat, pel poeta de la imatge, artista, pintor i escultor nascut a Borriana, Vicente Traver Calzada, un dels artistes més representatius de la província.

Un text, que hui mateix ha començat a recuperar-se. Aquest matí, un dimarts calorós d’agost i sota un cel de justícia, una bastida ocupava la façana i, al damunt, protegint-se amb un para-sol platger, un pintor, anava retolant aquella frase que mai haguera hagut de desaparéixer “ixcam, ixcam cap a fora que si les hores són passades amb dilictícia no és de  gran convinença enceguerar-nos”.

En veure aquell espectacle he pensat que, així les coses només podia dir que si l’ajuntament vol, pot; que si l’equip de govern volen, poden. I vistes les poques setmanes transcorregudes des que Compromís manifestara en aquella comissió el que molts veïns i veïnes anàvem comentant pels carrers, la manca de tacte polític en fer desaparéixer el text, només espere que aquesta desaparició momentània quede en una simple anècdota.

Aquest dimarts s'ha demostrat que quan els polítics ho volen es pot. Sembla que a tots els pareixia bé, però ningú ho demanava, fins que va ser Compromís qui recollint el sentir dels veïns va aconseguir que totes les formacions polítiques estaren conformes amb la mesura, amb la necessitat de la recuperació i que poc ha costat dur a terme les mesures necessàries per a fer-ho.

Aquest senzill fet que hui es notícia fa pensar que la política pot recuperar l’ètica, el sentit de la responsabilitat, la tolerància, el diàleg, els pactes, i en definitiva, el consens que tant cal i que poc s’ha practicat en els darrers temps al nostre ajuntament.

Deia una gran dona Concepción Arenal, que no és tan culpable el que desconeix un deure, com el que ho accepta i ho trepitja. És possible que a alguns dels nostres regidors i regidores, coneixent el seu deure,  no els haja fet molta gràcia la necessitat d’aquesta recuperació, que els coste acceptar-la, i que si per ells fora no s’haguera dut endavant, però la ciutat és plural i també el seu deure és mantenir i fer créixer el patrimoni, i sí, el rellotge, les figures i el text mitològic ho són.

Tant de bo aquesta iniciativa siga la punta de l’iceberg que traspunte i mostre un interés i esforç més ampli per part de l’equip de govern, per preservar i valorar el llegat cultural i arquitectònic de la ciutat, obrint portes a nous projectes de recuperació que implicaran restauració d’estructures malmeses pel pas del temps, la conservació d’elements històrics o l’adaptació i creació de nous espais per a usos culturals o turístics, que bona falta ens fan, cas de la Pèrgola, el vell Asilo o Correus. Faig vots per veure-ho algun dia.

De vergonya!!!

En afirmar una vegada i una altra que tenim una televisió autonòmica “de carreró”, malauradament no estem descobrint res de nou. Si l’antiga “Canal-9” va acabar com camot i les expectatives que semblaven anava a tenir la substituta “A-punt” eren prou satisfactòries, doncs imaginàvem que no cauríem en les mateixes errades, el temps ha anat portar-nos a una realitat no esperada…

Tal vegada, per ser honests, direm que el tractament que el nou canal televisiu dona a la llengua és millor que aquell que teníem amb Canal-9, o no?, però si ens fixem en els continus i improvisats canvis de programació a què ens té acostumats i la poca qualitat d’alguns dels programes emesos, veurem com, cada dia que passa, sembla tenim més del mateix.

Més encara enfront de espectacles únics i, tal vegada irrepetibles, com aquell que des de fa un temps anava preparant-se a Aldaia per part dels Clavaris del Crist, per celebrar hui mateix, una mascletada històrica pel nombre de quilos de pólvora mai llançats, 1310, amb un terratrémol de trons de tres quilòmetres i més d’onze mil explosions aèries amb una preparació i muntatge de la pirotècnia Mediterraneo i que havia despertat tanta expectació que fins i tot diferents associacions pirotècniques d’Alemanya i els Països Baixos havien confirmat la seua presència, resultava més que curiós que la cadena televisiva no anunciara la seua retransmissió en directe, quan en altres espectacles menys impactants sí que ho fan.

Tot i això, aquells aficionats a la pirotècnia com jo, supose haurem estat pendents de l’informatiu de migdia per si de cas “sonava la flauta” i, encara que sense estar anunciat finalment "A punt" el televisava. La sorpresa no ha tardat a donar-se, “Bingo!!!”, la presentadora a l’inici del programa anunciava la seua retransmissió, més encara, en aquell moment i també uns minuts després, es feien connexions en directe amb el lloc, tot tornant a repetir que ”en pocs minuts seríem testimonis” de la gran mascletada que anava a superar qualsevol de les disparades a la plaça de l’Ajuntament de València, a la dels “Luceros” d’Alacant o, les disparades a les nostres festes al recinte de la plaça del Primer Molí.

Semblava que tot estava preparat i el rellotge avançava… 14:10, 14:20, 14:30, 14:40… Ja era l’hora passada i la connexió no es realitzava. Com aquest tipus d’espectacles solen ser puntuals, he començat a pensar que, tal vegada s’ho havien pensat millor i el farien en diferit, en acabar, quan ja les fases aèries, terrestres, terratrémol i bombardeig aeri final hauria conclòs, però no, tampoc ha estat així, quan la presentadora estava a punt de tancar l’informatiu, vora les 15:00 hores, ha dit que “per problemes tècnics” la mascletada no anava a emetre's, ni en directe com era obi per l’hora, ni tampoc en diferit, i que en propers informatius és donarien més notícies de l'espectacle.

Què us sembla? Amb un pam de nassos m’he quedat. Problemes tècnics, quan feia tres dies que la mascletada s’estava muntant i que els tècnics televisius havien tingut més que prou temps per a fer proves i més proves, i, al moment de la veritat, va i tot falla. Una cosa més que rara, no? Francament, no sé què pensar, simplement i com a mínim que tenim una televisió pública valenciana que és de vergonya.

Tot un goig sense alegria, això és el que he tingut fa una estona, m’he quedat sense poder veure aquells calibres especials que només hui s’anunciava anaven a disparar com un dia especial en què la regulació ho permetia en aquest entorn.

No dubte gens ni mica de la professionalitat dels tècnics, aleshores crec que el motiu de “la no publicitat en dies anteriors i la marxa enrere de la darrera hora” cal atribuir-la a la poca vergonya d’aquells que, dirigint l’ens,són els responsables directes de tot el que passa, i que fan i desfan a la seua voluntat, sense importar-los gens ni mica el món de la pirotècnia i els aficionats als coets. Això si els bous han tornat a la cadena i la propaganda “de la fiesta nacional” no para. Vergonyós és el mínim que puc dir del que ha passat aquest migdia…

El iaio José Miguel.

Mai haguera pogut imaginar aquell mestre d’escola nascut a Sant Mateu, però empeltat de castellonerisme, com, sense haver estat mai un clar defensor del món de la Gaiata i tot el que l’envolta, tot i haver dedicat bona part de la seua vida a la defensa i foment de la festa, primer compartint germanor amb el Pixaví, una colla capdavantera en el manteniment de les tradicions del nostre poble, a la vegada que s’involucrava en la festa diguem-ne oficial, formant part de diferents Juntes de Festes i amb posterioritat com a vocal del Consell Rector del Patronat Municipal fester, que la seua neta Clara, algun dia arribaria a ser Regina de les Festes de Castelló.

José Miguel Sobrino, un home de festa, mai va dubtar a fomentar al costat de la seua esposa Rosa, en la figura de la neta Clara Sanz, l’estima per les tradicions pairals, el folklore i el ball, la cultura i la festa, deixant a banda, en moltes ocasions, el seu gaudi personal per, fent costat a la menuda, acompanyar-la en la seua participació ja fora, a les classes de ball, al Pregó o a l’Ofrena, mentre la iaia Rosa es desvivia confeccionant les peces de roba que la menuda lluïa, i que sovint calia canviar perquè se li quedaven menudes.

I és que la xiqueta, sense quasi adonar-se’n el iaio va fer-se gran, implicant-se i descobrint el món de la festa. Així, per la seua manera de ser, caràcter i personalitat, diferents comissions de sector, des de la seua infància primer, adolescència després i ara recentment estrenada joventut, van ser el preludi del que el destí li tenia preparat.

Un futur, ara ja present, del que malauradament el iaio mai podrà gaudir. La mort va visitar-lo de manera totalment inesperada fa uns pocs anys, sent la iaia Rosa la que, juntament amb els pares i resta de la família més propera, va recollir la torxa de l’esperit fester de José Miguel, aconseguint mantenir i continuar augmentant en Clara, aquella estima i generositat que el iaio tan bé li va inculcar.

Immensa va ser la meua alegria, tot i no ser “forofo gaiater” quan, tenint el privilegi de ser una de les primeres persones a conéixer com Clara havia aconseguit el nombre de vots necessaris per a ser l’elegida, en escoltar com l’alcaldessa, li oferia en nom de tots els castellonencs, el càrrec, la màxima representació oficial festera de la ciutat per tot l’any 2026.

En aquell moment i també ara transcorreguda ja una setmana d’aquella vesprada de nervis continguts i emocions desbordades, Clara, estic més que segur que l’esperit d’estima, equilibri, saber estar i màxima generositat, que el iaio José Miguel va voler i saber transmetre’t, juntament amb el gran nombre d’emocions i sentiments inoblidables que viuràs al llarg de tot el teu regnat, faran del 2026, del teu any, un temps únic i irrepetible, i que el recordat amic José Miguel, amb qui vaig compartir tantes i tantes hores, preocupacions i inquietuds festeres, et continuarà guiant com ho va fer sempre, ara amb la força dels teus estimats que resten al teu costat.

Enhorabona, Clara, que sigues molt feliç i Vítol per la festa!!!

Pastís

Diu el diccionari oficial de la nostra llengua que qualsevol producte fet a base de massa de farina, mantega i sucre, aromatitzada i cuita al forn, sovint farcit de nata, trufa, crema, etc., i guarnit amb fruita, xocolata o altres productes de rebosteria, rep el nom genèric de pastís.

Per extensió, tot i que relacionats sempre directament amb la pastisseria i la gastronomia trobem altres significats per la paraula, cas de qualsevol preparació culinària, dolça o salada, com un pastís de carn o un pastís de truites, o aquell licor d’aperitiu típic de la Provença francesa fet a base d’anís, regalèssia i altres productes aromàtics.

Tanmateix, si hui porte ací a relació aquesta paraula no és per res relacionat amb qualsevol dels seus significats, tot al contrari allò a què em referiré res té a veure amb qualsevol mena de pastís, tot i que també fa referència indirectament a l’ús correcte de la llengua.

Segons es manifesta a través del WEB Castellón Información és un diari digital de la província de Castelló pertanyent a l’empresa Diario Digital de Castellón S.L., que va nàixer com a alternativa als mitjans tradicionals lligats a grans grups mediàtics, que aposta per l'actualització de continguts locals i l'especialització en seccions d'interés general com ara salut, turisme i futbol, i que amb el pas del temps ha augmentat la seua presència activa a les xarxes socials.

Un mitjà dirigit per Ximo Tirado, amb Esperanza Molina com a redactora en cap i conformat per un equip de redacció on trobem entre d’altres a Loles Casado, Juanfran Roca, Susana Barberà, JJ Benito, Laura Cano, Mar Polo i Marina Safont, que es desviuen dia a dia per transmetre’ns d’una manera personal, honesta, divertida, innovadora, humana i simple, les notícies i imatges més actuals que es produeixen a la ciutat.

Pel fet de ser dues les llengües oficials de la Comunitat, les diferents notícies apareixen i poden ser llegides i consultades en qualsevol de les llengües, castellà-valencià, fet que dificulta cada dia, i més encara a l’estiu quan no sent estrany la redacció pot trobar-se sota mínims, la revisió d’allò que s’escriu abans de llançar-ho.

Aquest fet fa que en els darrers dies observem massa sovint la dificultat d’entendre algun dels titulars o continguts publicats en la versió valencià i, el que és més greu, deixa en evidència la poca sensibilitat dels redactors a l’hora de “veure com queda” la notícia en la llengua vernacla, deixant a la consciència del lector una sensació de més o menys menyspreu per la llengua valenciana per part del mitjà, com si donar la notícia en valencià fora menys o gens important.

El darrer exemple hui mateix. A la secció de successos apareix el següent titular: “Rescatan a una senderista herida en la zona del Castillo de Montornés, Benicàssim”, amb un subtítol “La mujer, con una lesión en el PIE que le impedía caminar, ha sido evacuada por el equipo de rescate en helicóptero”, però fixem-nos ara que és el que diu quan llegim la notícia en valencià: “La dona, amb una lesió en el PASTÍS que li impedeix caminar, ha estat evacuada per l’equip de rescat amb helicòpter”.

Peu/Pastís, quin desficaci, quina cosa més absurda; un desgavell o despropòsit que vull pensar només ha estat, com en massa ocasions anteriors, fruit de les presses, corregudes o treball sota mínims, i no una empastrada a la qual no se li dona gens d'importància.

De poc serveix que “Castellón Información” reconega la llengua valenciana, que dedique espais per a la igualtat lingüística i fins i tot que es faça ressò del dia dels drets lingüístics, si una vegada i una altra, el seu tracte a l’hora de difondre notícies o esdeveniments, no siga adient. Cuidem els detalls i tot anirà millor.

KKR, sabotatge o propaganda?

He de dir que mai havia vist aquestes sigles i res sabia d’allò que representaven, però, malauradament, en els darrers dies s’han anat repetint en diferents ocasions en el meu entorn més o menys llunyà, fins al cas de despertar en mi una certa curiositat.

Resulta que KKR són les inicials de Kohlberg Kravis Roberts & Co., una multinacional inversora estatunidenca, fundada l’any 1976, amb seu a Nova York i que sembla que darrerament, ha passat a controlar Axel Springer SE una empresa de l’Aviv Group, convertint-se en un fons proisraelí, que ofereix i promou inversions immobiliàries a Jerusalem Est, Gaza i Cisjordània, territoris pertanyents a l’estat de Palestina, a la vegada que ha promogut inversions en empreses israelianes de ciberseguretat, armament i altres que es dediquen a la compra de dades.

D’altra banda, sembla que KKR ha entrat en el negoci de la música en comprar per més de 1300 milions d’euros el grup d’entreteniment Superstruct Entertainment, organitzador i controlador de més de 80 actes diversos i festivals de música arreu del món, els més emblemàtics d’Europa i Austràlia.

Aquesta entrada del fons en el negoci de la música en viu ha portat lligada una gran polèmica, generant no només en cada esdeveniment programat airades protestes contra el genocidi que Israel porta a termini en Palestina, arribant la seua actitud enfront d'aquesta problemàtica molt més lluny, sent diversos i variats els grups musicals, artistes i discjòqueis inicialment contractats que, per aquesta raó, i fent seues les justes reivindicacions, han considerat rebutjar i anul·lar directament la seua participació en festivals controlats per Superstruct.

I per què, us preguntareu, porte jo hui ací aquest fons i aquesta empresa, una de les principals proveïdores d’oci i espectacles musicals a escala mundial? La raó és més que senzilla. Sembla que des dels inicis d’aquest 2025, controla a Espanya, entre molts altres, festivals com el Sónar, festival de música experimental de Barcelona, el Viña Rock de Villarobledo, el Monegros Desert Festival de música tecno o aquells més propers com l’Arenal Sound de música independent de Borriana o el mític FIB de Benicàssim, sent molts, cada dia se n'afegeixen més, els artistes que es neguen a actuar.

A la llarga llista del sonar, més de 50 cancel·lacions i del Viña Rock en més d’una dotzena, ara heu de saber que en el proper Arenal Sound un dels grups clàssics dels darrers anys a la cita borrianenca, els alzirenys la Fúmiga, es desmarquen i rescindeixen l’acord contractual amb el festival per ser l’organització partícip del fons KKR i estar el grup en contra del genocidi del poble palestí.

I també en aquesta línia trobem artistes que havien confirmat la seua presència al  FIB de Benicàssim, cas del raper porto-riqueny Residente, la cantant Judeline, el grup andalús Califato ¾ i el duo de nou punk lleidatà la Èlite, tots confirmant la seua baixa del cartell inicial. Una decisió presa en tots els casos mostrant el seu posicionament en contra del genocidi i a favor dels drets de Palestina.

Si com va publicar-se en el seu moment el FIB 2024 ja va afrontar una edició amb dificultats tècniques, crítiques per l'organització i una caiguda de públic, tot fa pensar que ara, la retirada d'artistes per motius ètics i polítics complicarà encara més el rellançament del festival amb la gestió actual, malgrat que des de Superstruct, l’empresa matriu, no paren de negar que els beneficis dels seus festivals no van a parar al fons KKR, però les crides al boicot continuen creixent i han rebut el suport explícit de formacions polítiques com Sumar, Podemos, ERC o IU, a més de moviments socials en suport a Palestina.

Aquestes desercions que sembla han eixit d’alguns dels artistes participants i que s’han traslladat al públic en forma de boicot, generen una gran pregunta: seran uns sabotatges efectius o es quedaran en uns actes simbòlics? Serà realitat i courà als organitzadors o fins i tot serà una propaganda gratuïta? No haurem d’esperar massa per comprovar-ho. En quinze dies tindrem la resposta.

Anem bé?

Ahir, en despatx extraordinari, va aprovar-se per part del Consell Rector del Patronat de Festes un dels punts que cada any és més esperat per un bon nombre de xiquetes i senyoretes de la nostra ciutat, el reglament, la normativa, que ha de regir l’elecció de les Regines i Dames de la Ciutat per l’exercici del 2026 i, novament, com ve ocorrent els darrers anys, el meu vot va ser d’abstenció.

I ho va tornar a ser no per considerar que la forma en què es determina aquesta tria siga inadequada, que tota la parafernàlia que la rodeja em desagrade; és veritat que a parer meu podria millorar-se incloent, sobretot en el cas de la Reina i Dames majors, alguna entrevista personal amb les candidates o alguna relació més directa de tracte, però com dic, el procediment és vàlid com ho pot ser qualsevol altre.

La meua abstenció va ser per una qüestió de fons, per un requisit altra vegada obligatori i necessari perquè aquelles dones que, portant la festa i la ciutat al cor, puguen presentar la seua candidatura, l’obligatorietat d’haver estat Madrina de Comissió de Sector amb anterioritat.

Entenc que qualsevol xiqueta o dona que haja estat Madrina d’una Gaiata ho ha sigut perquè estima la festa, el seu poble i les seues tradicions; però, entenc també que possiblement hi haurà a la ciutat altres xiquetes i senyoretes que, sense haver estat madrines, formant part d’altres associacions festeres, entitats locals, grups de ball, confraries o simplement per la seua trajectòria personal o familiar porten també la festa al cor i, estimen igual que aquelles o més, les nostres tradicions, considerant que tancar-los les portes, fins i tot a poder presentar candidatura, és donar-los un tracte més que discriminatori.

Efectuada la votació entre els membres del Consell vaig demanar a la presidència intervindre per explicar el sentit de la meua abstenció, rebent a continuació la rèplica d’un altre company del Consell amb la següent argumentació: “De la mateixa manera que si qualsevol veí, jo mateix, vull ser regidor del meu poble he de formar part obligatòriament d’una llista electoral, no podent presentar-me per lliure, si vull representar a la meua ciutat com a màxima figura de la festa, he d’haver format part d’una comissió de sector”.

No vaig voler crear cap polèmica, ni tampoc vam continuar amb més contrarèpliques; podria haver dit que en el cas dels regidors no triem persones en concret, triem llistes tancades i en funció dels vots els nostres preferits arriben o no a formar part del consistori, mentre que en el cas de les reines i dames són votacions nominals i directes; podria haver dit que com a membre del Consell rebré, com passa cada any, suggeriments per decantar el meu vot envers una candidata o altra en funció d’uns interessos de vegades més que particulars; però, tot i ser el lloc on fer-ho, no ho vaig fer.

El reglament presentat des de la presidència s’acabava d’aprovar amb cap vot en contra i únicament la meua abstenció. A tots els semblava bé o no?, cadascú tindrà la seua raó personal per a justificar el seu vot, tot i que ningú més va prendre la paraula.

En eixir de la reunió i al llarg de tota la vesprada vaig continuar pegant-li voltes a l’assumpte, el desassossec no me'l treia del damunt: estaré errat?, va estar encertada la rèplica rebuda a la meua intervenció? són fets comparables els processos de tria de regidors i de reines i dames? Anem bé?... Què us sembla?

Siga com siga el procés està en marxa i, de segur, que novament encertarem a l’hora de la tria, com ha estat en altres vegades, i aquelles elegides, això sí, totes amb el vistiplau de les comissions de sector, ho seran per la seua estima per Castelló, pel seu saber estar, per la seua exquisida educació, per la seua simpatia i generositat i no per altres motius que no venen al cas…

Disputes i discrepàncies…

La disputa és aquella situació en la qual dos o més individus o grups, que presenten interessos contraposats, ingressen en un escenari de confrontació, d'oposició mútua, amb la clara missió de neutralitzar o eliminar la part considerada rival. És el contingut manifest d’un conflicte; generalment es propicien per haver-hi discrepàncies, és a dir, diferències o desacords sobre qüestions de fet o de dret.

Disputes i discrepàncies en moltes ocasions solen acabar en discòrdies, en relacions d’oposició, hostilitat o manca d'harmonia entre les persones. Malauradament, ho estem veient aquests dies i des de fa un bon grapat de mesos en la política espanyola entre els diferents partits polítics que dirigeixen, des del govern o l’oposició, el dia a dia dels ciutadans d’aquest país.

Fer política no és estar renyint tot el dia. Fer política és mirar i afrontar les qüestions més immediates que apressen i preocupen els ciutadans i no acaparar una quota de poder cada vegada més gran, una lluita per la conquesta de poder. Els partits polítics han esdevingut estructures d'interessos que busquen l’aixopluc i el suport per alguns militants avantatjats, que aspiren sota el paraigua de la democràcia, a viure de l'erari públic.

Per moments sembla hem oblidat que la democràcia és més que un procediment, més que unes eleccions i uns resultats que ens permeten fer el que vulguem. La democràcia és una cultura, una manera d'estar davant de la política, és la posició de qui creu comprendre el món, la societat, els seus problemes i les seues possibles solucions mantenint-se en diàleg amb els qui tenen altres perspectives.

Les eleccions democràtiques locals porten cada quatre anys a la formació de nous equips de govern. A la ciutat de Castelló des de fa uns anys, els equips de govern ho han estat per unió de partits, per pactes. Primer de l’anomenada genèricament com a Esquerra, liderada pel PSPV-PSOE i acompanyada per Compromís, darrerament pel bloc de la dreta pel PP amb l’acompanyament dels ultres VOX.

Tant en un cas com en l’altre mantenir els pactes de govern ha suposat renunciar a alguns principis per tenir discrepàncies a l’hora d’entendre la política i el govern entre els partits que conformen la coalició. Aquest fet, d’altra banda, considerat normal, sembla que amb el pas del temps ha anat en augment i, ara, després de transcorreguts dos anys des de l’inici de l’actual govern municipal, és més que evident que a Castelló el PP està acceptant més imposicions de VOX de les que els seus votants consideraven a l’inici de la legislatura, havien d’assumir-se per estabilitzar el pacte.

Tot i que no hi ha hagut a la ciutat trencament, com ha ocorregut en altres llocs, des del PP no perden ocasió per “treure pit” de la seua gestió, separant-se de molts dels principis defensats pel seu soci VOX; de manera que malgrat que des del moment en va formalitzar-se la unió PP+VOX l'agost del 2023, el senyor Ortolà no ha parat de dir que “funcionen com una pinya amb el PP”, la ciutadania, cada dia que passa té més clar que no és així.

Els veïns, votants i no votants de la dreta, considerem que estem front dos partits diferents, amb un objectiu clar: fagocitar-se. És veritat que l’objectiu final pot ser el mateix, avançar cap a un futur millor, però també l’oposició, amb una manera de fer política totalment oposada, plantejava i continua fent-ho, el mateix objectiu final.

No dic que no tinguem un govern útil, seriós i compromés. Cadascú pot pensar el que vulga. Pot ser així, o no, però el que queda clar és que al llarg d’aquests dos anys les discòrdies i les hostilitats amb l’oposició, com era d’esperar, han estat a l’ordre del dia, però també les discrepàncies entre els partits del govern han estat més que manifestes i en més d’una ocasió han estat a punt “de trencar palletes”.

No cal anar massa lluny per a veure com el PP s’ha manifestat en contra de les idees de VOX, fent-los veure que “la democràcia és tolerància, respecte i acceptació de la pluralitat”; d’altra banda, s’ha vist que moltes de les actuacions públiques dels regidors de la ultradreta, dient-la cada vegada més grossa, només tenen una finalitat: guanyar visibilitat com a partit, ficant en un membret al portaveu municipal del PP que ha de defendre sense massa convicció allò que massa vegades és indefendible, i fent-ho emprant un argument insostenible i més que pobre, la crítica de la corrupció de l’esquerra…

Conclusió: després de dos anys de govern a Castelló sembla tenim una alcaldessa massa dèbil, aferrada a una cadira i mimetitzada per VOX que, amb disputes i discrepàncies pensa que algun dia serà “l’amo del galliner”. Reflexione i faig vots perquè això, democràticament,  no arribe mai…

 

El foc va manar…

El foc va ser una de les primeres meravelles descobertes per la humanitat i un dels processos químics que prompte esdevingué un element clau en les diferents cultures, considerant-se l’element més poderós, dinàmic i transcendent dels quatre que, segons la cosmologia clàssica, componen l’univers, en ser el principi i final de totes les coses, l’energia, l’alé de la vida.

Des de la més llunyana antiguitat, els humans hem intuït la radical ambivalència, la terrible dialèctica del foc: celestial i subterrani, solar i volcànic, diví i demoníac. El foc il·lumina, fecunda, purga, purifica. Però també devora, crema, consumeix i destrueix: és la guerra, l’apocalipsi, la condemnació eterna.  

Totes les cultures arreu del món fan del foc la seua referència, siga com a creador, destructor o purificador, i moltes són les manifestacions festives que, molts pobles, al llarg de l’any fan del foc el protagonista de la cultura tradicional.

Per a la tradició popular valenciana i en especial a les terres castellonenques, el foc és un ésser viu, creix, envelleix i mor. El foc es personifica i està present al llarg de tot l’any.

Nadal i la Candelera en són un clar exemple. El foc i la llum que se’n deriva significa presència espiritual. Candeles, espelmes, llànties, fanalets, garlandes, símbols del retorn a la vida, de la fi de les tenebres. 

Sant Antoni és la festa del foc i dels dimonis. El foc és símbol de purificació i de renovació de la vida, les fogueres simbolitzen l'arbre de la vida, l'eix del món i són el centre de les celebracions, al seu voltant es reuneix el poble, la comunitat...  La Santantonà de Forcall, la foguera de Borriol o la Matxà de Vilanova d’Alcolea en són clars exemples. 

“Març, marçot mata la vella i la jove si pot” diu la dita, i a Castelló és Magdalena i dins d’aquesta “els castells de foc”, coets i carcasses, rodes, voladors, carretilles, combinació de foc, llum, color i so, percepcions i sensacions indescriptibles i diverses. El foc torna a ser el gran protagonista, amb la seua contemplació sembla que participem en el naixement d’un nou món. 

I en honor al sol, com a homenatge en la seua plenitud com a font de la llum i de la vida, la nit de Sant Joan, anit, el foc tornà a ser l’element ritual central de la festa. L’encesa de centenars de fogueres i la realització de diferents rituals de tota mena vinculats a la força purificadora del foc, en el cas de Castelló, a la vora de la mar, en una barreja de creences paganes o religioses, va adquirir el màxim protagonisme.

I arriba l’agost, i a Castelló encara perdura, tot i que vinguda a menys, la tradició lúdica del mos quedem; famílies i veïns reunides per organitzar dinars, caragolades, berenars i sopars amb revetlles, jocs, concursos de disfresses i, en arribar la nit, tots combregats al voltant com no d’una foguera “Sant Roc!, doneu-me foc, ni massa, ni poc”.

El foc torna a manar manifestant-se al llarg de tot l’any com el gran símbol forjador de les nits de festa. Ahir va tornar a manifestar-se, convidant-nos de mil i una maneres, a la vora de la mar, o a qualsevol altre lloc, amb els amics, companys, família o veïns, a deixar enrere el que no volem i obrir la porta al que ha de venir.

Molts moments, moltes festes, molts rituals que no per repetir-se perden significat evoquen el foc com a element central, amb actes curts o llargs però sempre d’alta intensitat i nivell emocional.

Són molts els moments de l’any que, com els d’anit, el foc arriba a provocar catarsi col·lectiva. El foc, al voltant de les fogueres compartides entre la gent del poble i en totes les seues diferents manifestacions, va tornar a ser nexe d’unió, entre la necessitat i el simbolisme, comunió identitària entre els veïns i forasters que assistiren a la festa. Per molts anys, bon estiu i bones festes del foc!!!

Ciutat plural.

Ja ho va dir en el seu dia Aristòtils, l’home és per naturalesa un ésser social, necessita els altres per viure; la personalitat de cadascú, la dimensió individual, està integrada en la dimensió social de l'home, en la convivència en comunitat, en la coexistència, des del moment del naixement.

Així viure en societat és poder conviure amb altres persones, respectar els altres, tenir tolerància, solidaritat i seguir les normes socials que s'han establert implícitament o explícitament i cada societat  té les seues normes i costums per les quals s'ordena.

Més de la meitat de la humanitat vivim en ciutats, llocs, escenaris on la vida es desenvolupa amb totes les seues complexitats, aparences i inequitats. La ciutat és en conjunt, un bé comú que ha de ser preservat pel poder col·lectiu exercit per la ciutadania ja siga individualment, però sobretot involucrada en moviments socials i organitzacions ciutadanes.

Totes les ciutats són un model de sistema social plural en què conviuen de manera més o menys integrada grups i classes socials amb diferents cultures, valors, ideologies i interessos.

La nostra ciutat és cada cop més plural perquè és cada vegada més multiracial, més intercultural i més diversa en qualsevol sentit. I això simplement ens dona normalitat. Una normalitat que ahir va tornar a manifestar-se en els actes que van tenir lloc al voltant de la festivitat del Corpus.

Que hi haguera separació festera en actes laics i religiosos no va suposar cap novetat. A Castelló fa anys és tradició que hi haja un “Corpus laic” amb gegants, nanos, arets i cavallets, amb homenatges socials i ballades a la corporació i, un “Corpus religiós” amb celebració eucarística i processó general amb participació de confraries i associacions religioses locals.

Uns actes, els uns i els altres, en què va manifestar-se la pluralitat, fet que va resultar fins i tot xocant. Obsequiar amb “una ballada de nanos” als membres de la corporació municipal i que dels 27 que conformen el consistori només acudiren 7 o 8, és com a mínim fer un menyspreu als organitzadors i, sobretot al veïnat.

Fins i tot va resultar significatiu el fet que en aquell acte, cent per cent de caràcter laic, de les quatre formacions que conformen l’actual ajuntament només foren tres les que acudiren: PP, PSOE i Compromís; de l’extrema dreta, del partit més conservador del consistori, de VOX, no hi va acudir cap dels seus quatre regidors. El motiu? Ells el sabran, però podem imaginar que allò no era per ells “una festa patriòtica”.

Però més curiós va resultar el fet que, una hora després, en la celebració del “Corpus religiós” missa i processó religiosa, les tornes van canviar; mentre cap regidor/a del PSOE i de Compromís participaren i acompanyaren la carrossa d'ostensori al llarg de la processó, els regidors de Vox i fins i tot l’albacetenya presidenta del partit a Castelló i de les Corts Valencianes, l’activista contra l'avortament i ferma lluitadora per la supressió de la televisió pública valenciana Llanos Massó, compartira la presidència política institucional de l’acte amb la màxima representant local, l’alcaldessa senyora Carrasco.

Només el PP, en aquesta ocasió, ha sabut estar a l’altura, la resta de representants municipals ahir van fer aigua. Senyors de VOX cal defensar la riquesa cultural laica del Corpus els agrade o no, els hi recorde que vostés han estat triats per, entre altres tasques, mantenir viva aquella riquesa, no només per eixir a la foto d’aquells actes en els quals es puguen sentir més a gust.

Senyors i senyores del PSOE i de Compromís, els seus votants també formen part del Castelló de les Confraries i Associacions religioses i els haguera agradat que, de la mateixa manera que van fer costat als balls i al merescut homenatge als “llauradors”, representaren els seus votants, donant suport a la comitiva oficial de la processó.

Cal recordar els nostres representants que la diversitat és una riquesa, la convivència un propòsit, la interculturalitat un camí i la defensa de les tradicions un fet indiscutible per mantenir-nos com a poble. De vegades sembla que allò de ser plurals a més d’un, se l'oblida. Ahir sense anar més lluny…