Quins dies plourà i quan farà sol?

Des de sempre, digueu-me curiós, he tingut la quimera per conéixer el temps a l’esdevenir, saber si allà on em trobe, a casa o fora, en els dies venidors, plourà o no, farà sol o ventarà. Aquesta situació avui podem conéixer-la amb prou exactitud gràcies als observatoris, satèl·lits i models meteorològics de la qual ens informen diàriament els diferents mitjans de comunicació.

Antigament, no hi havia les prediccions i els veïns llauradors del meu raval, basant-se en la tradició, els costums i les creences, elaboraven, en algunes dades concretes de l’any, una espècie de calendari en el qual pronosticaven el temps que faria al llarg dels dotze mesos següents.

Uns senzills calendaris creats mitjançant diverses pràctiques basades en l’observació com el calendari de la ceba, o el calendari d’en Salomó o de santa Llúcia; el primer elaborat a partir de l’observació d’una ceba la nit de Nadal o de Cap d’Any per descobrir quins mesos de l'any següent plouria i quanta aigua cauria, mitjançant un senzill procés consistent en desfer la ceba en capes, agafar-ne dotze, assignar-li un mes a cadascuna, posar-li al seu damunt un pessiguet de sal, deixar-les vint-i-quatre hores a sol i serena i, l'endemà veure aquelles capes que per efecte de la serena i la sal s’havia format aigua; segons la creença aquell mes seria plujós, anotant el resultat en un senzill paper i penjar-lo en un lloc ben visible de la casa, ja que havia de marcar la decisió de plantar, collir, segar o fins i tot vendre les hortalisses i altres productes del camp.

El d’en Salomó, tot i que durant molts anys va ser el calendari del poble hebreu, basat en el moviment dels astres, principalment la lluna i el sol, va donar nom a una nova manera més popular de preveure el temps venidor, a un nou calendari, el de santa Llúcia, màrtir cristiana de la que hui 13 de desembre celebrem la seua festivitat.

Aquest calendari es començava a elaborar a les cases del raval tot just hui i s’acabava el dia dels Reis, 6 de gener, vint-i-quatre dies després; els dotze dies immediatament anteriors a Nadal i els dotze que segueixen a aquesta festa, són considerats com a norma d’observació per a predir el temps que faria.

Consistia a apuntar cada dia el temps que feia: plou, fred, vent, ennigulat, boira… El dia de Nadal es botava, no s’apuntava.  Amb les dades recollides d’aquests vint-i-quatre dies es preveia el temps que faria l’any següent. Les prediccions anaven des del gener fins al desembre, i ens indicaven les previsions meteorològiques durant cada quinzena de l’any. Si tenim en compte que el dia de Nadal “se saltava”, no s'apuntava res, i es tornava a mirar el temps que feia el dia 26 de desembre i fins al dia 6 de gener, aquest període era el que marcava les segones quinzenes de cada mes; per exemple si el matí de Santa Llúcia plou, i el dia 26 de desembre fa sol, la primera quinzena de gener serà plujosa i la segona quinzena estarà assolellada. Si el dia 14 de desembre fa vent i dia 27 de desembre fa molt de fred, la primera meitat del mes de febrer serà ventosa i la segona gelada…

Malgrat que totes aquestes i altres previsions meteorològiques, no tenen una actitud científica, en estar mancades de precisió, sent més aviat generalistes i que gairebé s’han esvaït, jo hui, us convide a provar-ho, no costa massa, només cal anar anotant durant els dies entrants allò que l’oratge ens ofereix, i després, al llarg de tot el 2026 i com si es tractara d'una travessa, només cal anar observant quants encerts tindrem.

És veritat, i no és la primera vegada que parle d’açò ací, existeixen i es continuen publicant diferents calendaris en valencià, com el Calendari dels Brillants un almanac editat a Benissa (Marina Alta), que a més de contenir informació sobre les tradicions culturals i festives, mostra aspectes quotidians relacionats amb el temps, santoral, festes i estacions de l'any, que recorden molt el repte que jo us propose; però, perquè no?, podem fer una comparació, per veure qui aconsegueix més encerts, tot i considerar que les previsions d’aquell es corresponen a l’oratge dels pobles del més al nord de la província d’Alacant, i les nostres observacions seran més locals, més per la Plana en general i Castelló en particular.

Animeu-vos i elaboreu aquest calendari, tot i que no siga científic o no arribe a ser encertat, sempre serà el millor record i homenatge que podem fer als nostres veïns que des de temps ancestral van manifestar interés per tot allò que els arribava del cel i van saber transmetre a les noves generacions…

Com és possible?

Onze milions d’euros que no és poc, s’han gastat en els darrers anys en les diferents fases de les obres de reforma integral del servei d’urgències de l’hospital general universitari de Castelló, que per més de dos anys estant executant-se en diferents fases a la planta baixa de l’edifici assistencial i que, ha suposat ja, a més de la creació d’un nou accés d’admissió de pacients, l’augment de la superfície, quasi doblant l’espai que fins aquell moment hi havia al recinte hospitalari amb nous boxes, sala d’observació i sala multifuncional d’infermeria i cures entre altres serveis.

Una vegada acabats els treballs d’aquesta quarta fase que inclou un nou espai, tres vegades més gran que l’anterior, més obert, amb una millor accessibilitat i suposa l’entrada en servei del 70% de tota la reforma prevista que, segons previsions estarà finalitzada a l’estiu del 2026, el conseller de Sanitat, el senyor Marciano Gómez en la visita que va efectuar a les instal·lacions els darrers dies del passat mes d’octubre, va manifestar que aquesta nova estructura se situava a l’avantguarda de la infraestructura hospitalària i comptava amb la més innovadora de les tecnologies i que venia a incidir i millorar la qualitat assistencial dels usuaris.

No havia passat encara un mes des que el senyor conseller feia aquelles declaracions quan, el 23 de novembre els sindicats CCOO, CSIF… van fer pública una nota que deia:  "hay pacientes de urgencias del Hospital General de Castellón que esperan hasta 24 horas para ser ingresados" i que, a causa d'aquella situació, va haver-se d'obrir una sala de “preingrés” i que la situació podia anar a majors amb la baixada de les temperatures i l'arribada del fred, augmentant la incidència de casos d'urgència, sent moltes les possibilitats que, per la manca de personal, s'arribara al col·lapse.

Ahir, tres setmanes després d’aquella nota de denúncia, el servei d’urgències torna a situar-se al focus de la polèmica, sent diversos els usuaris que denuncien esperes de més de 12 hores per poder ser atesos per un metge, en un servei que descriuen com a “totalment col·lapsat” amb passadissos plens i personal “desbordat” davant d’un constant flux d’usuaris.

Què arribe al servei d’urgències de l’hospital una persona gran, amb forts dolors després d’haver sofert una caiguda al seu domicili i que se l'informe que té 107 pacients davant i que haja d’esperar asseguda a una cadira més de 12 hores sense que ningú la puga atendre és, senyor conseller, del tot inhumà, no troba?

I no, no és que el personal no siga eficient, tampoc que les instal·lacions no estiguen en condicions, vosté mateix va dir que el servei està a l’avantguarda, el problema rau en el fet que el personal és del tot insuficient, que, tal vegada, s’han invertit massa milions en “coses” que no dic no siguen necessàries, però si no hi ha personal suficient, les infraestructures com s’està veient coixegen; tal vegada de no poder-se destinar més diners caldria haver distribuït els milions d’una altra manera, no creu?

De res serveixen unes bones i modernes instal·lacions si no hi ha eficàcia en l’atenció i, aquesta no és possible, amb el poc personal de què el servei d’urgències del nostre hospital de referència disposa en aquests moments.

No soc metge, ni de moment he hagut de fer ús del servei, però des d’ací vull demanar que des dels òrgans de govern municipal, des de la gerència de l’hospital i des de la direcció sanitària provincial amb fermesa es prenguen mesures urgents perquè ni els metges ni els pacients continuen veient-se afectats per la saturació de les urgències de l’antiga “residencia”.

Que acudir a urgències siga una odissea interminable no és acceptable, no hem de consentir més col·lapse, més desgast d’un sistema públic que es torna a quedar sense aire. Pacients greus que acaben esperant en una butaca quan haurien d'estar ingressats en un llit, monitoritzats i amb una vigilància adequada, només augmenta el risc i disminueix la seguretat, i no, no és culpa del personal senyor Marciano, tal vegada serà la seua incompetència o manca de previsió.

Mai voldria que li ocorreguera a vosté res greu, però pense que si per casualitat li passara i fora vosté veí de Castelló, no hi hauria qui l’atenguera en hores i hores… No és tolerable aquest despropòsit en un sistema sanitari amb una gestió autonòmica molt millorable. Necessitem una solució i la necessitem ja!

 

Ningú ha tornat a dir res. De pel·lícula…

Una història interminable la novel·la de Michael Ende publicada el 1979 va aconseguir ser ràpidament un best-seller, que el 1984  el director alemany W.  Petersen va convertir en una ambiciosa proposta, un film que prompte va convertir-se en un clàssic del gènere fantàstic del cinema europeu.

A partir d’aquell moment va fer-se popular el títol com a sinònim de cicle sense fi o el conte de no acabar mai, expressions emprades per a descriure una situació que sembla prolongar-se indefinidament en el temps sense arribar a una resolució clara, sense trobar una conclusió satisfactòria o el que és el mateix una situació crònica o recurrent que persisteix al llarg del temps sense arribar a una resolució definitiva.

Tot just hui, dia en què fa 129 anys de la primera projecció cinematogràfica que vam tenir a la ciutat, en concret el 10 de desembre de 1869 al marc del Teatre Principal, em ve a la memòria un altre moment molt més proper en el temps, però que té a més d’una clara relació amb el cinema, una gran ressemblança com a història interminable.

Va ser el desembre del 2024 quan va fer-se públic que l’ajuntament havia tancat la compra del cine Rex amb els seus propietaris, la Societat de Gestió d'Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (Sareb), per un import superior als 2 milions d’euros, amb l'objectiu de transformar-lo en un nou espai cultural. Mig any després, als inicis del mes de juny d’aquest 2025, la Junta de Govern Local va aprovar la formalització de l'escriptura pública de compravenda.

Amb l'adquisició ja formalitzada, tot indicava que l'Ajuntament iniciaria, els mesos següents la rehabilitació del Cine, amb el procés de restauració i engegada d'un nou espai cultural i d'oci al centre de la ciutat, respectant-ne, tal com marca la llei, la façana i els elements originals.

En honor a la veritat cal deixar constància que ja en aquell moment i vista la inversió que l’immoble requeria, uns 10 milions d’euros, l’ajuntament va aprestar-se a dir que aquella es faria amb fons europeus i que aquests diners se sol·licitarien a la convocatòria del 2026, que s’obrirà presumiblement a partir del mes de febrer vinent, quasi 8 mesos després de la signatura del procés d’adquisició i més d’un any des que va tancar-se la compra.

Això significa que d’aquest immoble municipal, ara per ara, ningú ha tornat a dir res, i a ulls dels veïns, continua “dormint”, preguntant-nos en l'àmbit de carrer si s’ha fet alguna cosa en aquests mesos transcorreguts, si per exemple, ja es disposa d’una memòria valorada del que pot suposar el cost de la remodelació i si hi ha algun projecte real i, el que és més important, si hi ha alguna previsió de licitació de l’obra i per a quan.

No dubte que aquest, en cas d'arribar a bon port, serà un dels projectes de més impacte de la present legislatura municipal, però, Déu no vulga, pot acabar amb un gran “fiasco” que recorde al vell edifici de l’asil, ja que, de moment el que és real i conegut és que la ciutat, els castellonencs, tenim a la caixa comuna dos milions menys d’euros i som propietaris d’un edifici que continua degradant-se i del que fa mesos ningun membre de l’equip de govern, ni tampoc cap tècnic municipal ha dit absolutament res més.

És possible que algun dia el Rex deixe de ser un edifici abandonat, que aconseguisca ser viable econòmicament, que arribe a generar prou beneficis per a cobrir els seus costos i obtenir un guany acceptable, però de moment de forment ni un gra.

Diuen des de l’ajuntament que el millor de l'antic Rex està per vindre, però també és veritat i comprovat pel veïnat en altres casos, temps i moments, que temps per venir és futur o no digues blat mentre no estiga al sac i ben lligat.

 

A qui li deguera tocar?

L'Acció Catòlica ocupa un capítol important a la vida de l'Església del segle XX com a moviment seglar especialment vinculat amb la Jerarquia. A Espanya neix el 1926, impulsada pels cardenals Reig i Casanova i Herrera Oria. El 1931 comptarà amb les seues primeres bases i organització, que es transformaran els anys 1939 i 1959, primera etapa de la dictadura franquista.

S’articula en una Federació de Moviments d'Acció Catòlica Espanyola, conformada per dues modalitats: la General que pren principalment l'àmbit de la parròquia com a plataforma d'evangelització, i l’especialitzada que desenvolupa la seua tasca en ambients específics com la salut, els estudiants, la cultura, el món obrer i el món rural.

Aquest moviment seglar de la mateixa manera que Càritas o alguns altres ubicats dins els sí de l’església, crec que en l’actualitat es finança amb les aportacions de les declaracions de la renda, directament amb la casella de fins socials, ja que la casella de l'IRPF destinada a l'Església va directament al Fons Interdiocesà de la Conferència Episcopal.

Tanmateix, en l’època de la postguerra, el seu manteniment econòmic venia majoritàriament per aportacions privades, de manera que cada seu diocesana, provincial o local buscava aconseguir fons propis.

Això va fer que l’enginy desenvolupara diferents maneres i formes d’aconseguir fons, convertint-se en una més que popular “les rifes”.  Així, l’any 1960 el BOE va publicar un anunci del Ministeri d’Hisenda a través del Servei Nacional de Loteries autoritzant l’Acció Catòlica de Balaguer a celebrar una rifa considerada d’utilitat pública, i això permet posar a la venda, per tot el territori nacional, unes paperetes que, combinades amb el sorteig de la loteria nacional del 25 de novembre d’aquell mateix 1960, oferien al preu de 25 o 30 pessetes, la possibilitat de guanyar un cotxe de la coneguda marca alemanya "Mercedes", valorat en més de 450.000 pessetes i, com a premi menor, un televisor.

La venda que va efectuar-se per totes les grans ciutats espanyoles mitjançant persones expressament autoritzades i proveïdes de l’oportú carnet de l’organització lleidatana, naturalment, va arribar a mitjan novembre a Castelló portant com a reclam “el Mercedes” que va estar exposat a la Porta del Sol, arribant a ser molts els veïns que van temptar la sort.

El dissabte 10 de desembre, tal dia com hui fa tot just 65 anys, a la pàgina 2 del “Mediterraneo” s’informava que, feta la rifa, el número agraciat havia estat el 54.304 i que hi havia moltes possibilitats que la papereta premiada haguera estat venuda a Castelló, ja que havien aparegut veïns amb paperetes de la segona i tercera centena del millar 54, per la qual cosa semblava quasi segur que la papereta agraciada amb el cotxe, estiguera oblidada a qualsevol butxaca d’algun castellonenc.

Publicada la notícia la curiositat va anar en augment dia rere dia per veure si apareixia l’afortunat despistat posseïdor de la papereta. Crida també l’atenció el final de la notícia que deia “A partir d’aquesta publicació es fa saber que, correran a partir del dia del sorteig a càrrec de l’afortunat les despeses generades per romandre el vehicle al garatge”, per la qual cosa es pregava a aquelles persones que van comprar alguna papereta que repassaren els seus números, no fos cas que, sense saber-ho, tingueren “un Mercedes” i que aquest estiguera ocasionant unes despeses sense que l’afortunat ho sabera.

La notícia acabava desitjant que l’afortunat apareguera per satisfer així la curiositat de totes i tots. No sé si finalment deguera aparéixer, si finalment va ser un castellonenc l’afortunat i si alguna vegada aquell “Mercedes” va arribar a circular pels nostres carrers i places. Coses que passen a Castelló, aquest lloc que diuen alguns que mai passa res...

 

El vidre una assignatura pendent…

Amb potassi, silici i calcària s’obté des de temps immemorials el vidre, una matèria amorfa, relativament dura, químicament inerta i biològicament inactiva. Per les seues particularitats -transparència, asèpsia, mal·leabilitat- ha estat el material idoni per fabricar infinitat d'objectes d'ús comú, des de porrons fins a pots de farmàcia, passant per altres recipients de tota mena, principalment per allò que anomenem genèricament com envasos.

Es tracta d'un material fàcilment recuperable, podent-se, després d’un procés adient de rentat, reutilitzar per a la mateixa o diferent finalitat, o bé reciclar conservant en gran manera les seues qualitats inicials.

Fins als anys 70 del segle passat eren molt els envasos que es retornaven perquè formaven part d'un sistema econòmic circular on s'usaven repetidament, fet conegut popularment com a “devolver el casco”, o s'omplien a les tendes en comprar líquids a granel, un hàbit comú fins que la indústria petroquímica va inundar el mercat amb plàstics d'un sol ús i fent variar l’hàbit.

La societat de consum va impulsar i generar més residus i l’hàbit "d'usar i llençar", oblidant-se que el vidre era un material 100% reciclable i que una ampolla de vidre podia ser reutilitzada entre 40 i 60 vegades, amb una despesa energètica mínima i un augment cada vegada major del nombre d’ampolles als abocadors.

Front aquesta situació la Unió Europea allà pel 1994 va començar a reglar el reciclatge dels envasos. A l’estat espanyol va ser el setembre de 1995 quan es crea la Societat Ecològica per al Reciclat d'Envasos de Vidre, coneguda com a “Ecovidrio” entitat sense ànim de lucre que, a més de la gestió integral de l'envàs de vidre d'un sol ús, en línia amb el model d'economia circular, desenvolupa una activitat àmplia de sensibilització social i prevenció, amb un procés molt simple, només cal que els ciutadans depositem els envasos de vidre en els contenidors específics de color verd, distribuïts per tota la ciutat.  Després, els residus es recullen i es transporten a la planta de tractament.

Han passat 20 anys i, per les últimes dades publicades recentment sembla que a Castelló no hem aprés a reciclar. Ho acabe de llegir al diari local “Castelló, entre las ciudades que menos vidrio recicla”.

Tal vegada els veïns som cada vegada més conscients que cal reciclar i que, incentivats per uns possibles beneficis econòmics en els pròxims rebuts de la brossa, darrerament haja hagut un augment espectacular de l’ús de l’ecoparc i dels punts mòbils de reciclatge, però, sembla per les dades aportades que encara tenim una assignatura pendent amb l'ús del contenidor verd de vidre.

Les dades diuen que cada castellonenc reciclem 10 quilos d’envasos de vidre a l’any i que aquesta quantitat ens situa pràcticament a la meitat de la mitjana nacional que, en aquests moments, és de 19,1 quilos anuals per cada ciutadà, deixant Castelló a la cua de les capitals espanyoles i la darrera de les tres capitals de la Comunitat, ja que Alacant supera els 18 quilos per veí i València els 14.

És veritat que des de l’ajuntament, els diferents equips de govern, en aquests vint anys han llançat diferents campanyes, cas de “vidre vitol”, “festegem amb la sostenibilitat” o “recicla por ellas”, per conscienciar el veïnat i els hostalers, i accions que van des de la simple decoració dels contenidors fins a premis individuals, passant per oferir elements facilitadors dels envasos, cas de bosses específiques pel trasllat des dels domicilis als contenidors, però vistos els resultats, sembla que els esforços no han servit de molt.

I malgrat que som molts els castellonencs que tenim més que clar que el reciclatge d’envasos de vidre és un element fonamental per a contribuir al desenvolupament sostenible, fomentar la transició cap a l’economia circular i lluitar contra el canvi climàtic, tal vegada per allò del “meninfotisme castellonenc” aquesta, s’acaba de demostrar, encara és una assignatura pendent.

“Supercasa” avanç o retrocés?

Espanya a mitjans del segle passat era una economia endarrerida en un modern context europeu proper; comercialment, tant Castelló com altres ciutats de la seua mida i grans pobles van iniciar, a partir de la segona meitat dels anys cinquanta, la seua evolució segons les demandes de la societat amb algunes accions considerades en aquell moment “modernitzadores”.

A la nostra ciutat els principals establiments ocupaven l’anomenat ”centre” que s'aglutinava majoritàriament des de la plaça de la Independència fins al carrer Major cantonada amb Santa Maria, al tram fins a la plaça de la Pau i passant per la Porta del Sol fins a l'avinguda del Rei En Jaume, tram fins a Correus.

Dins aquest quadre, estrictament comercial, hi havia establiments prestigiosos com el Gat Negre, Casa Alfreda, El Metro, El Segle XX, Traver, Dols, La Saldadora, Nebot, Reverter, Armengot, Monfort, Arcusa, Llombart o botigues d'un nivell més alt com Galas o Marisa, però cap establiment “modern” en l’àmbit de la distribució alimentaria, com existien en altres llocs, cas de “Spar” o Vegé” per citar les més conegudes.

En un temps en què la circulació no estava prohibida al centre històric de la ciutat, fins i tot es podia aparcar a la mateixa Plaça Major, al costat dels vehicles de càrrega i descàrrega del Mercat Central, va ser notícia el dia de la Immaculada de l’any 1960, la inauguració del primer supermercat, el primer espai d’autoservei destinat, en gran manera, a arraconar els comerços tradicionals d’ultramarins i parades al mercat.

Amb el nom de “supercasa” a l’antiga casa de Rafaela Martí Ros de Ursinos, edifici cedit el 1884 a la congregació de les monges Carmelites, que va ubicar fins al seu trasllat el 1959 el convent i l’escola de xiquetes, al carrer d’Enmig, a tocar dels quatre cantons, es va crear aquell  “súper” que havia de posar el comerç d'ultramarins per nous rumbs, posant la ciutat a l’alçada d'altres capitals nacionals.

Un supermercat amb una encertada distribució en una àmplia i espaiosa nau amb prestatges a banda i banda i un gran passadís central que permetia alguna cosa mai vista a la ciutat, un recorregut fàcil per diferents seccions amb tota mena d'articles a l'abast de la mà del futur comprador, des de llegums, carns, conserves, xocolates o begudes fins a sabons i detergents, tot agrupat i visible.

D'altra banda, constituïa gran novetat trobar a l’abast de tothom productes envasats, garantits en pes i qualitat, a la vegada que cridava molt l'atenció la secció de peixateria, amb aparadors frigorífics i taulells dotats amb personal uniformat que facilitaven la venda.

Ja no calia demanar res al dependent. Ja no calia anar a diverses botigues per emplenar la nevera o renovar l'armari. Un entrava a Supercasa, passejava pels passadissos, mirava els preus, tocava el producte, el deixava a les noves cistelles de ferro i, en sortir, passava per caixa. ¡Una cosa mai vista a Castelló!

Tot un esdeveniment per la ciutat, tant va ser així que a l’acte de benedicció de les noves instal·lacions, que va tenir lloc aquella vesprada per part del bisbe de la diòcesi el doctor Pont i Gol, i inauguració dels nous espais, a més del governador civil i la seua esposa que va actuar de padrina, van assistir el cap de la comissaria d’abastiment acompanyats d’altres autoritats locals i del gerent del nou establiment, dedicant tots ells els seus parlaments a elogiar les magnífiques instal·lacions i felicitant els seus artífex, acabant l’acte, com era d'esperar, amb un recorregut per tot l’edifici i la degustació d’una copa de vi espanyol.

Ara, 65 anys després d’aquell esdeveniment és una realitat que més del 80% del total de les compres dels veïns de la ciutat les fem en grans superfícies. Els gegants de la distribució, cada cop més concentrats i poderosos, controlen una porció del pastís cada vegada més gran de tot el que comprem.

L'altra cara de la moneda és l'ocàs del petit comerç, amb la situació per al comerç de barri que no ha fet sinó empitjorar a conseqüència de l’augment imparable de supermercats, hipermercats i botigues de descompte.

La distribució moderna, basada en l'autoservei i llargs passadissos que acaben a les files d'una caixa, estan acabant amb l'atenció del botiguer tradicional. No ens estarem deshumanitzant una mica massa? Avancem o retrocedim?

"Sant Nicolau, encarat a la festa de Nadal"… tot en un!

Aquesta dita tradicional ens recorda que, tal dia com hui, 6 de desembre, el dia de Sant Nicolau, és la primera diada que ens acosta cap a la celebració de les festes de Nadal, la primera de les festes del cicle hivernal. Explica la tradició que aquest sant, es va convertir en el protector dels infants i dels escolars i com aquests, en alguns pobles, aprofitaven la diada per a manar durant un dia. Tal vegada per això, o tal volta no serà així, a Castelló, a la vila i en concret al carrer d’Amunt on festegen el sant, la traca final de les festes solia ser no de petards sinó de caramels.

El calendari ha volgut que aquest 2025 sant Nicolau caigués en dissabte i, per tant, la Immaculada, una de les festes més importants de l’estat espanyol i jornada festiva, en dilluns, suposant un pont llarg poc abans de començar les festivitats nadalenques.

Tot i que sant Nicolau, llevat del carrer Alloza i Moreria, es tracta d'una festa que no compta amb grans esdeveniments ni tradicions familiars a la nostra ciutat, des del 1983 hi ha coincidència amb la festa que en record de la proclamació de la Constitució espanyola de 1978 el govern ve considerant com a festa nacional, i per tant des de l’administració local, des del mateix govern municipal es programa i celebra algun acte commemoratiu.

En concret i a Castelló al mateix moment en què els veïns del carrer d’Amunt celebraven a l’ermita urbana la missa en honor del sant de Bari, a la plaça Major la banda municipal de la ciutat feia sonar les seues notes, en presència d’autoritats civils, i representants festers i veïns, en un concert extraordinari per solemnitzar l’aniversari de la data del referèndum de la carta magna.

També al llarg de tot el matí i dins la programació del tradicional mercat medieval que per aquestes dates se celebra des de fa uns anys als carrers més cèntrics, Major, Cavallers i plaça de les Aules, al costat de les parades d'artesania, productes tradicionals i gastronomia, han tingut lloc recreacions, desfilades, espectacles de titelles, o exhibicions de tir amb arc.

Una jornada, la de hui, que és, sobretot, una invitació a participar i a sentir-se part activa del nostre projecte comú com a societat, tot això sense oblidar que també dilluns tornarà a ser festiu, la Puríssima, una altra festa important a la ciutat, tal vegada vinguda a menys, però que marcava també en moltes llars l’inici del cicle nadalenc.

I encara que quan arriba aquesta data ja es respira a Castelló ambient nadalenc ajudat pel fet que des d’ahir mateix la il·luminació nadalenca inunda, no sense polèmica, els carrers més cèntrics de la ciutat, jo diria que des de fa uns anys allò que marca l’inici de l’esperit nadalenc al nostre poble és la venda d’entrades per la representació del Betlem de la Pigà, i la cercavila pels carrers i la representació al teatre principal d’aquest betlem costumista, una aposta per la creativitat i l’expressivitat, una oportunitat per gaudir d’una proposta escènica apta per a tots els públics.

Un giny a tot açò va veure's la vesprada-nit d’ahir en què un nou videomapping va convertir la façana del consistori en un cinema a l'aire lliure en què es va projectar un repàs singular a la mitologia castellonenca unida a les icones nadalenques.

Un tot en un, en què Tombatossals, Bufanuvols, Tragapinyols, Arrancapins i Cagueme, guiats per Quiqueta la Piga, condueixen Sant Josep i la Mare de Déu fins al Forn del Pla, on neix el Nen Jesús. Els Tres Reis Mags, guiats per l'estrella que Tombatossals col·loca al cel, arriben a la ciutat després de passar per les Illes Columbretes i la Cova de les Meravelles, per fer la seua entrada pel Port de Castelló.

Sembla que ens estem tornant bojos i que per Nadal tot val, i que des de l’alcaldia i les regidories de festes, cultura, turisme, infraestructures i barris, vulguen en conjunt un Nadal únic i diferent. Davant aquesta consideració només se m'acut pregar amb la tradicional oració al sant “Sant Nicolau bisbe de pau. Panses i figues,nous i olives tantes com vulgueu; si no me’n doneu escales avall caigueu.”

L’àngel custodi i Castelló

Per definició un àngel és un ésser sobrenatural present en diverses religions i mitologies, la funció principal de les quals és servir una deïtat suprema. En el cas del cristianisme, els àngels són els intermediaris entre Déu i l'home.

Allà pel segle VI un teòleg, filòsof i historiador, Dionís va establir nou jerarquies entre les criatures celestials: Serafins, Querubins, Trons, Dominacions, Virtuts, Potestats, Principats, Arcàngels i Àngels.

Aquesta jerarquia està relacionada amb la proximitat que els cors angèlics guarden amb Déu, de manera que els Àngels són els més llunyans a Ell; però no en comunió, sinó per estar més propers als éssers humans. Són ells els qui ens cuiden i ens orienten, tant en l’àmbit personal com socialment, i per tant els coneixem com a “Àngels Custodis” o “Àngels de la Guarda”.

Des de menudets, a gairebé tots, els nostres pares ens van ensenyar a resar-li a l'Àngel de la Guarda. Ara, alguns continuen resant-li, altres ho han oblidat. Jo encara recorde aquella oració que ma mare va ensenyar-me i que deia: “Àngel de la guarda, dolça companyia, no em desempares ni de nit ni de dia”.

Socialment, per evocar, immediatament, la funció protectora de la Policia Nacional com a garants de la seguretat pública i vetlladors de l'ordre establert, des del 1926 té el Sant àngel de la guarda com a patró.

També Castelló, recorda mitjançant diferents escultures que està sota l’auxili i protecció de l’Àngel. I si hui parle d’aquesta criatura celestial és perquè el pròxim divendres dia 5, en homenatge als 200 anys d’aquest Cos de Seguretat, una nova escultura, dedicada a l’àngel custodi passarà a formar part de les obres ubicades als nostres carrers i places.

En concret, i si no recorde malament, aquesta serà la tercera obra que hi podrem contemplar a Castelló dedicada a aquell àngel protector. Una obra creada en fibra, sobre el pedestal blanc, de l'artista Luis Francisco Bravo, que aquests dies s’està ubicant al passeig de la Policia Nacional, antic passeig del Riu Nil, proper a la Comissaria, al PAU Sensal.

I quines són les altres dues, us preguntareu?

És ben conegut per tots que, l’edifici més emblemàtic que a la ciutat tenim és la torre-campanar, el campanar de la Vila, doncs bé, si us fixeu bé a la porta d’accés i a sobre de la inscripció commemorativa de la finalització de les obres, hi ha una xicoteta fornícula de petxina, i en el buit hi ha una imatge; sí, efectivament un angelet que porta a les mans un escut on apareix gravada la inscripció “any 1780”, que si inicialment res té a veure amb el campanar i la seua història, va ser una adquisició del que en el seu moment va ser regidor, el senyor Antoni Porcar, per col·locar-se a la fornícula que des de temps antics restava buida, un angelet custodi no només de l’edifici, si més no, també de tot el que ell representa, la mateixa ciutat i veïnat.

I la segona imatge, la trobem molt a prop de l’anterior, a la contigua plaça de l’Herba a tocar de la cocatedral i tot just a l’entrada de la plaça Major; una obra de l’escultor José Esteve Edo, creada amb bronze l’any 2002, de 235 cm. d’alçada i 145 d’amplària, sobre una pena de pedra de 120 cm., que representa la figura d’un àngel alat amb els braços oberts cap al visitant del temple, de la plaça i, en definitiva de la ciutat, del poble.

Benvinguda siga aquesta nova escultura, aquest nou element visual que augmenta el nombre d’obres escampades per tota la ciutat i que de segur contribuirà a embellir més encara els nostres carrers i places. Una nova peça amb una nova història al seu darrere. Per molts anys més que l’àngel custodi protegisca la ciutat de qualsevol mal i, de passada, a tots nosaltres, els veïns i també els forasters que ens visiten.

Parlem de festes: Reflexions (II)

Si ahir la meua reflexió festera manifestada en l’assemblea anual del Patronat de Festes que va celebrar-se al Palau de la Festa el matí del passat dissabte 29, va girar al voltant de la necessitat d’una major convivència veïnal compaginant festa i soroll, hui vos deixe la segona part de la meua intervenció que, com veureu té com a eix central la massificació.

La meua reflexió va continuar així: D'altra banda, i encara que entenc que la percepció d'allò que anomenem massificació pot ser subjectiva i variar entre les persones, i que admetem i fins i tot tots ens vanagloriem del fet de tenir unes festes populars, posades a l'abast de tothom, multitudinàries i, per tant, massificades, el fet de reservar en alguns actes puntuals les anomenades zones vip crec a, a parer meu, se'ns n'està anant de les mans.

La massificació de les zones VIP fa referència a com aquests espais, que abans eren exclusius, s'han tornat més accessibles per a un públic més ampli, arribant a causar en alguns casos una saturació similar a la d'àrees no VIP.  Això és degut a la democratització de l'accés, a voler quedar bé cada cop amb més persones. Com a conseqüència, la finalitat inicial dels reservats o les zones VIP cada any es veu més compromesa, generant aglomeracions, llargues cues i sobretot malestar entre la resta de veïns i visitants.

Dos són els exemples més clars al meu entendre i que s'haurien de cuidar molt més. D'una banda, la limitació cada vegada més gran de l'espai reservat per esmorzar a l'esplanada de Sant Roc de Canet el dia de la Romeria, ocupant la comitiva oficial cada cop més terreny, arraconant a la resta dels romeus que hi fan parada. La sensació d'exclusivitat i comoditat de la zona VIP fomenta la percepció gens aconsellable d'elitisme i de desigualtat.

L'altre exemple es repeteix cada dia de la setmana a l'anomenat recinte de mascletaes. La massificació a la zona VIP ha arribat a tal punt que ara es disposen de dues zones VIP una dins de l'altra, amb la consegüent discriminació d'accés. És veritat que l'esdeveniment de les mascletaes dins de les festes té una gran importància, atraient cada vegada més públic, però és tasca de la Junta de Festes i sobretot de l'àrea de protocol tenir cura qui o els qui han d’accedir al recinte, analitzant, en primer lloc, la seua capacitat, garantint-ne la seguretat i atenent aspectes igualitaris.

Les nostres festes són grans, i amb l'esforç de tots els que avui som aquí encara ho han de ser més, però des de la individualitat o com a col·lectius tenim nous desafiaments per a un futur que avui fa un pas més cap a una nova realitat; el seu èxit dependrà de com es gestione i de les finalitats prioritàries a què s'oriente. Tant de bo encertem.

La veritat és que no tinc massa esperances en què aquestes reflexions, com algues altres fetes des d’aquell mateix faristol en anys anteriors, tot i ser inicialment acceptades per part de la presidència, puguen ser considerades en un futur pròxim, i que, malauradament no seran tingudes en compte i, com diem a Castelló, “cauran en sac foradat”, quedant en un esforç i petició inútil; però, si com també solem dir “tota pedra fa paret” o “la gota constant forada la pedra”, no perd l’esperança d’haver fet i, sobretot allà on calia fer-ho, unes reflexions personals per buscar que les nostres festes siguen, cada any i cada dia que passa, més “dignes de noms i de fets”.

Si la reflexió, diuen els que més saben d’això, és la font del coneixement, potencia la nostra llibertat d'actuació, ens permet corregir els nostres errors, afavoreix l'adopció de les millors decisions, selecciona els comportaments que seran vitals a la nostra vida i ens fan créixer dia a dia, no perd l’esperança que, la meua anàlisi feta no des de l’impuls i la irracionalitat, sinó des de l’observació i la lògica, no gose dir també que des de la raó, això ho haureu de considerar vosaltres, tal vegada algun dia puguen servir per a buscar solucions a aquests fets.

Les festes de tot l’any, de tots i per a tots han de continuar sent el signe identificatiu de la germanor veïnal i, per tant, les hem de cuidar al màxim en tots els detalls, cal aprendre de les errades i l’experiència, generar noves idees per enfortir, també en festes, les nostres relacions interpersonals. És el meu desig.

 

Parlem de festes: Reflexions (I)

El matí d’ahir dissabte 29 i d’acord amb el que estableix l’article 23.1 del capítol IV del títol II dels Estatuts del Patronat Municipal de Festes de Castelló, que diu: “L’Assemblea es reunirà en sessió ordinària una vegada a l’any amb la finalitat de VALORAR les festes…”, en absència de la senyora alcaldessa, sota la presidència de la regidora de festes, va fer-se la preceptiva reunió d’aquest exercici.

Una assemblea que va haver de constituir-se en segona convocatòria en donar-se la circumstància que de les 123 persones que conformavem el cens, només 61 van fer acte de presència, la qual cosa resulta més que preocupant si pensem que aquesta és una convocatòria que només es fa una vegada a l’any.

En el marc de la legislació i regles de funcionament de la mateixa i d’acord amb l’article 24.4  que diu “en les sessions de la mateixa es garantirà el dret dels membres a participar en el debat” en acabar l’informe va donar-se veu als assembleistes.

Malauradament i com és habitual des de fa uns anys, uns pocs assembleistes, només 4 dels 61 assistents, van demanar torn de paraula per intervindre: el senyor Mulet, membre representant del PP, el senyor Beltrán, president de la Federació de Colles, el senyor Collazos, president de la Junta de Festes i jo mateixa.

La meua intervenció en aquesta assemblea, com en altres ocasions anteriors, només tenia una finalitat, aconseguir que cada any les nostres festes siguen més populars i participatives, en definitiva millors, compartint les meues reflexions. Per aquells que no vàreu tindre l’oportunitat d’assistir i participar en l’assemblea, ací us deixe la meua intervenció per si voleu considerar-la o fer algun comentari.

“Vaja per davant el meu reconeixement i consideració cap al resultat més que satisfactori en relació amb l'exercici fester que ara i aquí analitzem. Cal afirmar que no només les festes de la Magdalena, sinó tot l'any fester ha estat marcat a Castelló per una multitudinària participació veïnal i de persones foranes, una seguretat cada vegada més gran en l'organització i uns actes realitzats dins dels paràmetres establerts i, el que és més que encertat, dins del pressupost previst.

També la meua consideració cap als esforços realitzats en la modificació i aprovació dels estatuts de festes que, han permés, la restitució de la Junta de Festes amb el retorn a l'organització festera pels mateixos festers, que, en definitiva i com s'ha demostrat, són els qui entenen de festes.

Ara bé, no tot són flors i violes, les nostres festes sent cada any millors, tenen molt camí encara per recórrer, estan necessitades d'una reflexió profunda per assolir fites més grans.

Ja ho vaig manifestar en aquest mateix faristol el 19 d'octubre del 2019. La convivència també havia de ser un símbol en festes. En aquell moment la millora de la convivència entre veïns necessitava actuacions concretes, sobretot pel que feia a mesures per regular el soroll excessiu d'algunes carpes o establiments, és a dir la necessitat de regular la contaminació acústica, evitant maratons de música a volum excessiu.

Han passat 6 anys i, en honor de la veritat, alguna cosa s'ha avançat; és veritat que en els darrers anys hi ha hagut una disminució de les queixes per sorolls i molèsties causades per Gaiates, Colles i locals privats, però continua sent intolerable que alguns veïns hagen de suportar hores i hores de soroll sense cap mena de descans. Els volums necessiten una regulació més gran i s'han d'establir temps de pausa entre actuacions i concerts. No es pot permetre que algunes carpes i locals continuen utilitzant el volum com a reclam sense cap límit ni respecte per les festes, ni pel descans veïnal.

Des d'aquest fòrum, continue insistint a demanar a l'equip de govern municipal una implicació més gran en la recerca de noves estratègies per fomentar una millor convivència a la ciutat. A festes no tot ha d'estar permés”.

Per no fer-ho massa llarg, us anuncie que demà continuaré compartint amb vosaltres la segona part que va tindre com a eix central la massificació...

 

Nom exòtic… plat curt!

No m'he considerat mai un sibarita, una persona que busca els plaers de la vida amb molt de luxe i refinament, per això, a l’hora de menjar mai he tingut un gust delicat i exquisit paladar, no he estat allò que diem un bon gastrònom o més refinadament un gurmet.

Quan he anat a dinar o sopar fora de casa per les circumstàncies que siga no m’he preocupat gens ni mica de conéixer amb antelació els plats de l’establiment, i si aquells eren significativament refinats, fins o sofisticats. Quasi sempre m’he fixat més en l’atenció del personal i la quantitat servida en cada plat demanat i, per descomptat en la relació servei-preu.

Per això mai he entés el concepte, cada vegada més estés, d’alta cuina ni tampoc mai m’ha atret conéixer o visitar algun dels restaurants on els cuiners amb llarga i ampla experiència són més que famosos.

Com molts de vosaltres he sentit parlar i vist en més d’una vegada per televisió als germans Roca, Martín Berasategui, Dabiz Muñoz, Quique Dacosta Juan Mari Arzak o Carme Ruscarella, però sempre m’ha semblat que allò que ells fan i que és conegut com a “tècniques d’avantguarda” aplicades a la cuina està prop del que coneixem com a “prendre el pèl”, és a dir, burlar-se de nosaltres o enganyar-nos de manera amistosa, sense tenir una intenció maliciosa, perquè més que donar menjar el que fan, a parer meu, és buscar sorprendre.

També les nostres terres tenen fama de bons cuiners i millors restaurants. De fet, la prestigiosa guia anual Michelin o d’estreles Michelin de la que tots hem sentit parlar, inicialment una guia de viatges amb un llistat de llocs per menjar i dormir, i hui, més de 100 anys després de la seua primera aparició, un catàleg de restaurants de gran luxe, incloïa fins ara tres restaurants provincials a l’elit gastronòmica internacional, Cal Paradís de la Vall d’Alba, Atalaia d’Alcossebre i Raül Resino de Benicarló.

Tot just aquests dies la prestigiosa guia acaba de fer pública la seua darrera valoració en la gala de lliurament d'estreles 2026, incloent-hi dos nous establiments castellonencs reconeguts amb una estrella Michelin, el restaurant Llavor, ubicat a Orpesa del Mar, i el restaurant Rubén Miralles, de Vinaròs.

No diré que qualsevol dels xefs dels cinc establiments provincials no tinguen un gran talent culinari, però anunciar els seus menús en alguns casos fins i tot amb el temps de duració d'aquest, al costat de noms de plats com Flam de carabassó, carabassó fumat, quisquilles i sopa agripicant, Raja amb mantega blanca, nyoquis de llimona i col·lagen cruixent, o Pintarroja, a all i pebre blanc, amb parmentier d'AOVE i espagueti de mar, d’entrada semblen un poc ridículs i extravagants, poc comuns i creats inicialment per cridar l’atenció.

I si no vols caldo dues tasses. Entre les novetats a afegir “Núvols de papallones” creació de Llavor o ”Fòssil de calamarsó” de Rubén Miralles que no diré no seran plats d’alta elaboració i espectacular presentació, però de segur que amb quantitat i contingut del plat simbòlica.

L’any 2018 el professor gadità José Berasaluce va publicar un llibre “El engaño de la gastronomía española” on tracta de descriure i interpretar els fets que han tingut lloc al voltant del 'boom' gastronòmic dels darrers anys, arribant a afirmar que “els restaurants de moda són espais de poder que manifesten la seua superioritat a través del luxe i l'ostentació generant un comportament bastard de classe”; no hi puc estar més d’acord.

Des d’ací a la vegada que felicite els xefs castellonencs guardonats per mantenir o incrementar les estreles, els demanaria que deixaren o no caigueren en el màrqueting, esnobisme, espectacle i banalització que sembla impera a l'actual moda gastronòmica, i en benefici de tots, practicaren una cuina, elaboraren uns plats de qualitat, sense noms tan exòtics i sobretot, amb prou contingut per a quedar no només de paladar si més no també amb l’estómac més que satisfet.