Punt i a part.

No es tracta d’un punt i seguit, d’una pausa per una continuïtat, ni tampoc d’un punt final indicant la conclusió de manera definitiva, més bé per ser exactes cal parlar d’un punt i a part, ja que el fet al qual em referisc és caracteritzar-se per una pausa llarga.

Una pausa pactada entre propietari, ajuntament i adjudicataris, venedors, de 16 mesos, de manera que en principi no podrà ja donar-se compliment a la idea inicial de la seua reobertura per Nadal.

En aquests moments supose ja haureu endevinat que hui, parlem, del trasllat del Mercat Central de Castelló, perquè al vell edifici de la plaça Major, inaugurat el 1949, definitivament ja li tocava una reforma completa, dotant-lo d'una estructura més moderna, d’acord amb els temps actuals, una millor distribució i unes “parades” més àmplies i còmodes.

Una actuació llargament esperada a la qual es dedicaran més de 10 milions d’euros i que haurà de convertir el vell mercat no només en un edifici modern, que de segur servirà de revulsiu comercial a tot el centre de la ciutat, si més no també buscarà ser pol d’atracció turística fent un pas més, passant de mercat de venda al detall, a gastromercat, és a dir a afegir opcions gastronòmiques i de degustació modernes i futuristes, utilitzant tecnologies actuals i oferint una experiència completa als visitants.

Va ser a la fi del passat mes d’octubre quan va col·locar-se la tanca perimetral al voltant de la plaça de Santa Clara i començar a instal·lar-se l’estructura que, a hores d’ara, transcorreguts dos mesos des d’aquell moment, sembla conformar un recinte lluminós i funcional ocupant una superfície de més de 1500 m² i que ha de donar aixopluc a una quarantena de parades.

Quan? La vesprada de hui, 31 de gener és el moment. Hui, dissabte, és un dia especial “marcat al calendari local” i fortament esperat. Encara aquest matí es poden realitzar les darreres compres a les tradicionals parades. A partir del tancament en les pròximes hores de la darrera de les parades, i fins a l’11 de febrer, de manera escalonada els diferents venedors aniran, de segur que amb forta melangia, buidant les velles prestatgeries, taulells i plataformes, per traslladar-se, reorganitzar i familiaritzar-se pels nous espais que, durant els pròxims mesos, seran la seua segona casa; la conseqüència més directa pels clients serà que durant els pròxims 10 dies no hi haurà activitat i, per tant, possibilitat d’accés i compra en cap dels dos espais.

No haurem els veïns d’esperar molts dies per a poder “passejar” per este mercat provisional, prompte podrem fer-nos una idea exacta del que hi ha, dels seus avantatges i inconvenients. Naturalment, per conéixer i poder gaudir del nou mercat definitiu, caldrà esperar.

De moment, en aquest punt i a part, podem fer-nos una idea, una aproximació, considerant que, segons el regidor d’urbanisme ha dit en diferents ocasions, el nou mercat tindrà, a més d’una nova distribució de les parades, un gran espai central amb bancs, taules i cadires i que servirà tant com a lloc de reunió com a espai per exposicions o presentacions, encara que tot sembla indicar que la gran novetat serà allò que des de l’ajuntament han batejat com “la terrassa de la plaça Major”, una zona amb para-sols i arbres sobre testos movibles, complementari del nou espai multiús dissenyat a la coberta del mercat a la que s’accedirà a través d’un ascensor panoràmic. El lloc de pas que ara comunica la plaça Major amb la de Santa Clara passarà a ser, segons projecte de l’arquitecte José Maria Forteza, un espai d’estada, un element més per l’esbarjo i el gaudi dels visitants.

Punt i a part. Temps. Una paraula massa petita per a tot allò que implica. Entenc la gran importància d’esta obra civil per la societat castellonenca; confie que hi haurà un rigorós seguiment i supervisió i un control sobre els processos temporals i que tot quede enllestit en el temps establert.

Complir amb els terminis també és un reflex del bon treball. Acabar a temps és part important perquè el resultat siga un èxit, mentre això arriba continuem recolzant els venedors en el nou emplaçament.

 

A la memòria, arriba la glòria.

Es diu que si tenim la sensació que el temps passa de pressa és senyal que vivim intensament la vida. No sé si en realitat les noves i continues percepcions a què som exposats durant la nostra vida té la culpa o pel contrari la sensació que el temps vola la tenim perquè a mesura que ens fem grans la nostra memòria emmagatzemant molta de la informació que passa al nostre voltant arriba, per moments, a saturar-se.

El cas és que tot just hui, fa quatre anys, i sembla que fos ahir, ho recorde perfectament, dins l’agenda d’actes per commemorar el centenari de la fundació del Club Esportiu Castelló, va tenir lloc una iniciativa, fent com a protagonista d'aquesta, l’estàtua del gegant Tombatossals.

Ho recordeu? Sí, la col·locació al coll del gegant de ferro d’una bufanda albinegra de més de 15 metres de longitud i que va romandre al vent, sol i serena per molts mesos per a ser contemplada per veïns i forasters.

Han passat només quatre anys, però, moltes coses han canviat a la ciutat i també al club. Ha canviat el govern municipal, abans en mans del PSOE i Compromís, ara del PP i Vox; l’alcaldia, situant-se al capdavant  en aquell moment Amparo Marco, ara Begoña Carrasco; també la regidoria d’esports ha canviat de mans, Omar Braina era aleshores el responsable, ara, com tots sabem, en mans de Maica Hurtado i, també grans i importants canvis al club, començant pel president, aleshores l’empresari castellonenc Vicente Montesinos, ara l’inversor, de qui diuen aquells que el coneixen més de prop, és callat, tímid, observador, intel·ligent i bastant solitari, el canadenc Haralabos “Bob” Voulgaris.

Un moment aquell, el de la col·locació de la bufanda al coll de l’alta figura de ferro, en què va haver-hi també una gran implicació local que va anar des del mateix servei municipal de bombers fins a la presència de nombrosos i curiosos veïns.

Quatre anys en què al costat d’alguns canvis i inversions, més o menys encertats, experimentats a la ciutat com implantació de ZBE, rehabilitació de carrers i places, compra del cinema Rex o inici i remodelació del mercat central, l’avanç més significatiu i esperançador l’ha donat el club de futbol.

Recordem com estàvem aquell inici del 2022 i com estem ara, als inicis del 2026. Hem passat de ser un equip modest de la Primera Federació a la segona divisió del futbol professional i consolidant en aquesta temporada una base sòlida i un ambiciós projecte de ciutat esportiva que, permet als aficionats, somnis d’ascens a la màxima competició nacional, una fita que fa anys tota la ciutat està esperant.

Qui ens ho havia de dir que, quatre anys després “d’esperit de la bufanda” tota la premsa esportiva qualificara al CD Castelló com un dels equips que millor juga a futbol a la Segona divisió espanyola i tot, gràcies a l'atractiva proposta que té darrere com a club.

El valor universal del club de futbol de la nostra ciutat manifestat al llarg de la seua història amb música, literatura, pintura o disseny i evolució dels seus escuts, fa anys, massa anys, que sembla estar per uns o altres motius, en espera; també la ciutat tracta d’avançar mitjançant l’impuls cultural; quatre anys decisius han passat des d’aquell dissabte en què la bufanda va començar a airejar al coll del nostre mitològic personatge.

Ara ha arribat el moment, per què no?, en què pensats, estructurats i definits, els dos nous projectes, l’esportiu i el municipal, prenguen l’impuls definitiu i prompte donen resposta als reptes reals de la ciutat, una ciutat que mereix ser “de primera” en tots i cadascun dels seus aspectes.

Quatre anys després d’aquell senzill acte, sembla que hem entrat en una nova dimensió, tant il·lusionant com desconeguda per molts, un canvi de rumb polítics i també esportiu, als quals, ara mateix, ningú s’atreveix a posar límits. Diuen que temps per venir, futur; esperem que el futur siga ben aviat i que, sense oblidar la memòria, ens aprope a la glòria.

 

Voleu dir que són les millors hores?

No hi ha cap dubte que des del moment de la seua inauguració fa prop de 35 anys, el planetari de Castelló ha sigut el principal focus de divulgació de la ciència i de l’entreteniment a la ciutat.

Tancat al públic els dilluns i les vesprades dels diumenges i festius, ofereix al públic mitjançant múltiples esdeveniments, exposicions, activitats divulgatives i projeccions una visió molt variada de la ciència.

A més a més de les activitats puntuals, específiques en moments concrets, al llarg de tot l’any programa diferents activitats i projeccions en valencià, castellà i anglés, destinades als menuts, a les famílies i al públic en general.

Per conéixer les activitats i projeccions mensuals tenim al nostre abast una part important de l’agenda cultural editada per l’ajuntament. Si observem amb detall aquesta programació podem veure com les principals activitats canalitzades dins el programa “planetaller” dirigides especialment al públic menut d’entre 4 i 12 anys amb la finalitat de despertar la curiositat, es realitzen, seguint la lògica, principalment els matins de dissabte i diumenge, que és quan els menuts no tenen escola i poden, majoritàriament acompanyats per pares o avis desplaçar-se fins al planetari del Grau.

Tanmateix, i sense saber ben bé el perquè les projeccions mensuals programades a la cúpula del planetari que anaven realitzant-se de dimarts a divendres en horari vespertí a partir de les 17 hores, des del passat mes de novembre han estat traslladades al matí sessions programades a les 13 i les 14 hores.

Un horari aquest del tot intempestiu pensant que el desplaçament al planetari requereix un cert temps i que l’horari programat no s’adapta gens ni mica al públic infantil a qui van dirigides la major part de les projeccions setmanals.

No sé si quin haurà estat el motiu del canvi de la vesprada al matí, ni tampoc si des de la regidoria de cultura hauran donat el vistiplau, o si aquest haurà estat decisió unilateral de la direcció o d’aquella persona encarregada d’efectuar les projeccions, però m’agradaria conéixer el nombre de persones que han visionat les diferents projeccions setmanals matutines al llarg del mes de novembre i també eles participants en les diferents sessions d’aquest gener. Puc estar errat, però crec que més d’una sessió haurà d’haver estat suspesa per falta de públic, o s’haurà realitzat amb pocs assistents.

És veritat que els caps de setmana, dissabtes i diumenges, l’horari de les projeccions a més dels matins s’amplia a les vesprades, però en aquest cas l’assistència pot ser, per allò de ser festiu, molt més factible, també a les sessions del matí.

Que el planetari tinga activitats variades tot l’any és més que necessari, però cal optimitzar els recursos i pensar quins són els millors horaris per captar el públic i no, tan sols, el que sembla, quins són els millors horaris per aquells que allí hi treballen.

Creieu que en aquests horaris de projeccions, a l’hora de dinar, es facilita l’assistència del públic? Que voleu que us diga, jo tinc els meus dubtes…

Més encara, he conegut que aquests dies s’ha produït una aturada temporal de les projeccions amb motiu de la realització de proves tècniques i completar la formació especialitzada del personal encarregat del nou sistema del projector digital 4K recentment incorporat.

De poc servirà el nou sistema de projecció incorporat que ha de garantir un nivell més elevat d’excel·lència en les pròximes sessions si els horaris no s’adapten a la disponibilitat de les persones, dels espectadors.

Espere i desitge que la programació dels mesos venidors, tant de les xerrades divulgatives, dels tallers infantils, exposicions i sobretot projeccions entre setmana es facen en horaris pensats per facilitar les visites i no, com pot semblar, per evitar-les.

El joc de la piloteta: el problema de sempre.

Sembla que el CD Castelló travessa un moment dolç a la temporada 2025/26, consolidat a la zona alta de La Liga Hypermotion i lluitant per l'ascens directe. Diuen els que entenen que l’entrenador, Pablo Hernández, és qui ha sabut fer del grup un equip complet que domina bé el joc posicional, amb una mobilitat excel·lent, i a la vegada també és vertical i té bona transició.

Tot i el bon rendiment que dona l’equip que l’ha portat a ocupar el segon lloc a la classificació em crida l’atenció que, una setmana i una altra, i en van no sé quantes, no només els aficionats “forofos” i si voleu en moltes ocasions imparcials, si més no la major part dels mitjans de comunicació locals, autonòmics i inclús nacionals, van repetint que l’equip “té un gafe” amb els àrbitres i les seues decisions, a la vegada que l’anomenat àrbitre assistent de vídeo, VAR, s’ha convertit amb un malson, validant accions que després s’han considerat greus errades.

Les decisions arbitrals errònies i la consegüent pèrdua de punts a la classificació, des de sempre, ha despertat malestar, indignació i queixes que, en algunes ocasions, han arribat a ser quasi dramàtiques.

Si hui parle d’aquesta situació que, no és nova, és perquè tot just despús-demà dia 29 de gener farà 93 anys d’un fet més que insòlit i que, tenint un àrbitre com a protagonista, va suposar la quasi desaparició de l’entitat futbolística.

Aquell diumenge 29 de gener jugaven al camp del Sequiol el CD Castelló i l’Oviedo. Dirigia el partit el senyor Ostalé, que ja havia deixat mal record entre els aficionats unes jornades abans per la seua parcialitat en l’encontre celebrat al Mestalla entre el València i el Castelló.

Diuen les cròniques de l’època que al llarg de tota la primera part van ser múltiples les errades de l’àrbitre creient-les el públic de mala fe, finalitzant aquest primer període amb dos gols a zero a favor dels visitants. En accedir el col·legiat als vestidors va ser increpat per un aficionat local que rebent una empenta per part de l’àrbitre que el va fer caure a terra.

A la segona part i després que l’àrbitre consentira un joc dur i violent, en un moment, estant el senyor Ostalé a prop de la tanca va ser agredit per l’acalorat públic, defenent-se aquell amb patades i cops de puny, havent d’intervindre la força pública i, dirigint-se l’àrbitre a la caseta declarar, quan faltaven encara 23 minuts, suspés el partit, i sent conduït per la policia a la comissaria.

Conseqüència dels fets fou la clausura, per part de la federació, de tres mesos del camp amb l’obligació al club de jugar els seus partits a Mestalla, decisió a la qual van negar-se els directius, motiu pel qual el club va ser exclòs de la competició i expulsat de les federacions, no tornant a competir fins a la temporada 1939-1940 després de finalitzada la Guerra Civil.

Noranta anys després, la història no arriba tan lluny, però dient-ho suaument, el CD Castelló no està tenint sort amb els arbitratges i, en aquesta temporada 2025-2026 i en la categoria on la igualtat és màxima i sent nombrosos els partits que es decideixen per detalls, són moltes les decisions que han perjudicat els albinegres en les darreres jornades, costant punts que ja no tornen.

Entenc que són molts i diferents els motius i circumstàncies que passen en noranta minuts d'un partit, que és impossible no equivocar-se i encertar-les totes, però ni la tecnologia més actual sembla aconseguir donar un plus d’objectivitat i la història es repeteix una setmana si i altra també, ja que haver de jutjar també la intencionalitat, si aquesta puntada de peu ha estat a propòsit o si la mà hi era de casualitat, per més professional que el jutge siga, és un component valoratiu i una decisió amb la qual sempre un dels equips no estarà d’acord. Són coses intrínseques al joc de la piloteta…  

Fi-tur o Fe-cà?

Acabe de llegir que més d’un milió i mig d’euros ha costat aquest any el disseny i construcció de l’efímer pavelló on la Comunitat Valenciana exhibeix aquesta setmana les nostres excel·lències a Madrid, dins el marc de Fitur, el lloc de trobada dels professionals del turisme i de tots aquells curiosos, fonamentalment de la capital, que aprofiten el cap de setmana per “passejar-se” i “entretenir-se” pel recinte d’IFEMA, com ho fan també en altres ocasions al llarg de l’any en altres fires com la famosa Japan Weekend fira dedicada a la cultura i el lleure japonés a Espanya.

Fitur que va nàixer fa ja més de trenta anys quan les comunicacions i la transmissió de tota classe d’informació res tenien a veure amb el que trobem en l’actualitat com a aparador per exhibir els encants de destinació i, en definitiva, per obtenir un rendiment. Pense que hui, al 2026, no hi ha res a FITUR que no es puga fer fora, des de buscar clients, tancar contractes, donar a conéixer una destinació, presentar una estratègia, o en definitiva vendre un producte, en aquest cas el nostre, Castelló.

Per allò que estem veient aquests dies a les televisions, Fitur sembla ser un grapat de xicons i xicones templades que amb un somriure permanent es limiten a fer-te arribar algun producte de merchandising, bolígrafs i caramels, però disposen de poca o cap capacitat de decisió.

Tampoc crec que servisca per als usuaris finals, el curiós públic que s’acoste als stands, ja que, ara com ara, disposem i tenim al nostre abast mitjans molt més eficaços per informar-nos sobre destinacions potencials. Dubte que a la fi del certamen hi haja més d’unes desenes de persones que decidisquen el seu pròxim viatge després de veure un estand a la fira.

Si és veritat, com he llegit en algun altre lloc, que els possibles inversors de les destinacions (cadenes hoteleres o immobiliàries) no seleccionen els seus objectius a partir de FITUR, on mai no acudeixen, sinó a partir d'anàlisi de mercat molt més complex, aleshores, crec, i puc estar errat, que fires com aquesta només serveixen per a malbaratar recursos en una foguera de vanitats, per donar visibilitat als polítics de torn i, a la vegada, gaudir per alguns privilegiats, de viatges, nits d'hotel, restaurants, despeses de representació i altres, per no parlar de la gran quantitat de material propagandístic sobrant, rebutjat en acabar l’esdeveniment, normalment perquè el cost del viatge de tornada és més gran que el preu del mateix material.

És cert que a la fira de turisme es poden fer trobades personals, i això és positiu, però... vist des de la distància FITUR no serveix per a gaire, gairebé per res. Una veritable pèrdua de temps per al públic en general, una manera fàcil només de passar-ho bé una estona, un matí o una vesprada, com qui va al cinema o al circ. Em sembla, honestament, una pèrdua de temps i de recursos i una despesa de diners públics indecent i intolerable.

Vistes així les coses Fitur, any rere any, només és un clar exemple de fira on s'hi ha d’anar perquè si no es va, sembla que no existeixes, malgrat que vista tota la pantomima i parafernàlia amb què els governs autonòmics malgasten l'erari públic amb contraproduents decorats dels seus estands més propis de circ o teatre, quasi diria que caldria canviar-li el nom a la fira, i en lloc de fitur, fira de turisme, jo l’anomenaria Fecà, fira “de la festa i del cachondeo”, de la conya.

Reconec que de turisme en sé poc, no gaire, però tal vegada vist el que estem veient, prou per a dir que aquesta fira de turisme avui pot ser absolutament prescindible, dedicant tots o part dels recursos econòmics que allí s’inverteixen per ampliar les places de bombers, treballadors de la sanitat pública o escoles.

És veritat que prompte farà un any l’Ajuntament de Castelló va presentar allò que va anomenar-se “Pla estratègic de turisme 2025-2027”, un full de ruta que apostava per la descentralització turística, per anar més lluny del “sol i platja” i que havia de comptar amb set línies estratègiques i cinc meses tècniques; però algú ha sentit parlar més allò?, algú ha vist alguna realitat fruit d’aquell Pla?

Tal vegada la presentació d’un renovat web turístic i l’eclipsi solar d'aquest mes d'agost hagen estat les estratègies de promoció més innovadores realitzades a Fitur al costat de la ja tradicional promoció de les festes de la Magdalena.  Poc, molt poc, massa poc. Per aquest viatge no calien tantes alforges…

Els jardins botànics de Castelló…

El concepte de jardí té diversos usos. En la seua accepció “botànic” fa referència a un lloc on es cultiven espècies vegetals de diferents classes, generalment amb una intenció ornamental. S'accepta majoritàriament que els anomenats jardins botànics sorgeixen a mitjan segle XVI a Itàlia, amb la finalitat última de servir a l'estudi de les plantes medicinals i d’allí s’escampen per tota Europa, arribant a Espanya a mitjan segle XVIII quan l’arquebisbe de València Andrés Mayoral va fundar el primer Botànic al poble de Puçol; poc després es crearien el RJB, Reial Jardí Botànic de Madrid i el de València.

Per evolució podem afirmar que actualment cadascuna de les comunitats autònomes espanyoles compta amb un o diversos jardins botànics, grans espais vegetals que són escenaris que es podrien considerar museus d'història natural.

A Castelló mai no hem tingut un jardí botànic com a tal, en el sentit institucional modern; és veritat que al segle XIX, el camí de sortida cap al Grau, estava flanquejat per horts senyorials i residències burgeses que seguien l'estètica dels jardins d'esbarjo, amb varietat de plantes ornamentals i que, l'espai que avui ocupa el museu de Belles Arts i amb anterioritat la llar Sierrra d'Espadan, centre de referència de l'antic creixement urbanístic i agrícola de la ciutat fora de les muralles, va albergar un d'aquests jardins.

Un espai que sembla mai va funcionar com a jardí botànic públic com ho va ser i continua sent-ho el més conegut i proper a la nostra ciutat l'impressionant botànic de València entre els carrers de Quart i el passeig de la Petxina que acull plantes provinents dels cinc continents.

No obstant això, a finals del segle es crea el que avui dia encara és el veritable referent botànic de la ciutat, el Parc de Ribalta, dissenyat com a jardí per albergar espècies de tot el món i elements decoratius típics de l'època, com a bancs de rajoles, però mai ningú va considerar que aquell espai era un "jardí botànic". 

Però tornant al primitiu jardí de l'actual museu, potser alguna reminiscència del que va ser la trobem encara en algun dels xiprers que ocupen part del claustre enjardinat, o no?

Més encara, si Castelló, com no es cansa de repetir la nostra presidenta de la diputació, és en l’actualitat una província coneguda per la seua rica biodiversitat i el seu compromís amb la natura, cal preguntar-nos: existeixen  a Castelló jardins botànics que puguen ser considerats com autèntics tresors per als amants de les plantes i la botànica?

La resposta és afirmativa, cal deixar constància a més a més de l’ampli repertori botànic dels anomenats jardins dels sentits i del temps ubicats al recinte universitari de la capital, dels jardins exòtics del complex de Marina d’Or a Orpesa, de l’oasi natural dels jardins que envolten la imponent fortalesa del castell del Papa Luna a Peníscola o del jardí botànic Francesc Beltrán Bigorra, espai ubicat a tocar l’estació de tren de Nules.

Els coneixeu? Possiblement, la majoria, no. Aquests espais, gestionats tant per institucions públiques com privades, malgrat ser autèntics museus vius i refugis de biodiversitat essencials per a l'equilibri ecològic urbà, que proporcionen un respir de la vida ciutadana i alhora conserven la riquesa de la natura, massa vegades passen desapercebuts, sinó amagats ací, a la capital, i també als pobles.

Tal vegada és l’alt cost del seu manteniment, les alteracions de desenvolupament per impacte del canvi climàtic o les pressions urbanístiques, els problemes específics més greus als quals cal fer front.

Mantenir la diversitat vegetal és fonamental per a molts processos, fins i tot podria donar lloc a descobriments revolucionaris sobre aliments, medicines o materials en el futur, i malauradament a la nostra terra, aquest, el dels jardins botànics, sembla ser un element no prioritari. Llàstima!

Clots!

Fa escassament un mes el regidor d’infraestructures i urbanisme del nostre poble, el senyor Toledo, anunciava la finalització de la segona fase de les obres de l’anomenada zona de baixes emissions, ZBE que suposava l’obertura total dels carrers afectats pels treballs; ara, aquesta mateixa setmana, el passat dilluns en concret, el regidor de mobilitat, el senyor Ramirez anunciava l’inici de les obres de reparació integral de la plataforma del TRAM,  substituint l'actual paviment de llamborda de formigó per un ferm flexible de mescla bituminosa amb acabat similar a l'existent, millorant així el comportament de la infraestructura sense alterar l'estètica urbana.

Dues obres que no dubte contribuiran a la millora del trànsit rodat a la ciutat i, a la vegada, garantir una circulació més segura i eficient pels nostres carrers. Diuen que més d’onze milions van invertir-se en les obres de la ZBE que van afectar a més de 40 carrers i places, i que més d’un milió d’euros són els diners destinats a fer front a les obres de la renovació del bucle central del TRAM. Independentment de la procedència d’aquests diners, ja siga dels fons europeus, dels autonòmics o dels municipals, el que ens preguntem alguns dels veïns és si “aquestes prioritats” no han suposat, vista la situació a la qual ens veiem abocats, un abandonament del servei de manteniment de la resta de vials de la ciutat.

Són molts els carrers del nostre poble que, necessitats d’un manteniment, semblen estar abandonats de la mà de l’ajuntament. Carres plens de clots i forats fruit d’un oblit o d’una negligent gestió de l’anomenat Pla de Reparació anual de Clots a la via pública.

La raó és que, a conseqüència de l’intens trànsit i dels darrers i continus episodis de pluja que tenim, el nombre de zones toves als diferents carrers no ha parat de créixer, perdent-se en alguns punts de diferents carrers el paviment asfàltic, essent necessari procedir al seu sanejament.

No diré que el nostre ajuntament no faça un esforç de millora dels carrers, no diré tampoc, perquè ho desconec, si hi ha un pla anual d’asfaltatges, però el que si puc afirmar és que en molts carrers, el manteniment i el dia a dia amb actuacions puntuals per eliminar els petits clots, fa temps que no es realitza, la qual cosa determina l’aparició de clots i forats a terra cada dia més grans i nombrosos augmentant la irregularitat del terreny.

A tall d'exemple. El paviment del carrer de l’Alcalde Tàrrega, al barri de Sant Fèlix, es troba ple de clots i desnivells, provocant molèsties als veïns que allí vivim o aquells que hi passen sovint. Poc costaria a l’ajuntament treballar en aquest carrer i altres que sofreixen del mateix problema, ficar uns pedaços de quitrà als clots, malgrat que estem convençuts no seria aquesta la solució ideal,que seria el seu reasfaltat, però almenys seria un gest que vindria a demostrar que els responsables de l’ajuntament haurien pres consciència de la problemàtica i haurien donat una solució com més aviat millor.

És lògic que existisquen algunes zones amb desperfectes, però també ho és que aquests s’arreglen progressivament, per a la qual cosa, naturalment, cal comptar amb una disponibilitat econòmica, però que considere minsa al costat del que s’està invertint, gastant?, en la remodelació de la ZBE o en la renovació de la plataforma del transport de via reservada.

Tot i que des de l’ajuntament a principis del passat mes de desembre va anunciar-se que en els darrers dos anys i mig s’havien invertit més de quatre milions d’euros en asfaltat de carrers i vials repartits pel terme, la realitat és que fa temps que en aquest carrer de ‘l’alcalde Tàrrega no s’ha fet absolutament res per la millora del seu paviment, i tem molt que del milió d’euros que el regidor Toledo va dir es dedicaran dins el pla anual d’asfaltat 2026, algú haja pensat en aquest carrer.

Donar resposta a les promeses i arreglar els clots puntuals de la calçada de diferents carrers del municipi és complir amb la paraula donada en el seu dia al veïnat. Cal actuar i fer-ho ja si no volem que la degradació de la capa impermeable del paviment acabe afectant la resta de la calçada, ja que els clots no només afecten a l’estètica, el que és més greu poden arribar a afectar la seguretat i això són ja paraules majors.

Sant Antoni del porquet sempre cau en disset: D’ases, muls, matxos, cavalls i porcs.

Quan el carro era la principal eina de desplaçament i els equins el principal mitjà de tracció i força, Sant Antoni Abat era tingut com el principal protector d’aquells que a la llaurança es dedicaven.

Celebrat la segona quinzena de gener Sant Antoni Abat, monjo cristià eremita del segle I, és conegut també com a sant Antoni el Gran, sant Antoni del porquet o sant Antoni dels Ases. La seua festa forma part del calendari de les festes tradicionals peculiars i diferenciades en molts indrets del país, atribuint-li la capacitat de protegir als animals útils en les feines ramaderes, protecció que amb el pas dels anys s’ha fet extensiva a tota classe d’animals propers o relacionats amb l’home, ja que la seua invocació s’adreça especialment a promoure la fertilitat dels animals i la purificació del seu cos.

La benedicció dels animals anomenats “de companyia", fruit principalment de la desaparició dels animals de tracció i força, és el fet fester que, a hores d’ara, més ha perdurat en el temps, sobretot a les ciutats grans, com és el cas de la nostra, mentre que en alguns pobles encara els anomenats animals de peu rodó ases, matxos, muls i cavalls tenen especial protagonisme en cavalcades i curses.

També vinculada amb la iconografia del Sant trobem un porc als seus peus. La llegenda ens dona dues versions, l’una explica que l’animal representa als dimonis que el sant va ser capaç de sotmetre, l’altra que Antoni sent un gran amic dels animals quan en veia un de ferit, el guaria i que així ho va fer amb el porquet, que, per mostrar-li el seu agraïment, va decidir acompanyar-lo la resta de la seua vida.

El porc, una de les primeres fonts d'alimentació humana dels pobles del Mediterrani, a excepció d'aquells que practiquen les religions musulmana i jueva, que el tenen prohibit. És considerat pel cristianisme un regal del deu de l’Inframon, amb una doble intenció, ser tant font d’aliment com de problemes, ja que amb l’arribada del fred arribava el temps de la matança, època en què la carn fresca i de qualitat del garrí, cobrava protagonisme als treballs i dieta diària fins ben entrat el temps de Quaresma, a la vegada que en massa ocasions, aquella espècie escapant-se de la porquera, entrava als camps de cultiu i en un tres i no res malbaratava la collita.

Gosaria dir que de la mateixa manera que per les cultures índies de les planures d’Amèrica del Nord el bisó és un animal totèmic, o pels celtes és el senglar, pels nostres pobles ho va ser durant molts anys el porc; fins i tot he escoltat en algun lloc que el porc era considerat com l’esperit del gra en forma d’animal.

Siga com siga i siguen les creences que siguen, el fet més que evident és que en aquesta segona quinzena de gener els animals de càrrega, els mamífers omnívors de cua arrissada i per extensió tots els animals de companyia, embolcallats per la creença, fe, llegenda o tradició, prenen especial protagonisme als nostres pobles, carrers i places; des de Castellfort fins a Peníscola, des de Les Coves fins a Morella, des de Benassal fins a Albocàsser i com no, a Vilafranca, Forcall, la Vilanova o Borriol i també a Castelló, la festivitat de Sant Antoni es consolida com una cita imprescindible per a veïns i visitants.

A la nostra ciutat, des del Patronat i Junta de Festes, novament i com a tret de sortida del cicle festiu anual, demà mateix tindrà lloc al Grau una trobada de bestiari domèstic, preludi d’un correfoc, sorteig del porquet i foguera, i el pròxim diumenge al matí tornarà a fer-se realitat un dels costums més arrelats i estimats pels castellonencs, la desfilada i benedicció d’animals i el repartiment de la cinta commemorativa i els tradicionals rotllos.

Patrimoni cultural i convivència que tindrà com a complement la celebració, també en aquest mateix cap de setmana, a altres barris de la ciutat, als grups de Sant Agustí i Sant Marc d’uns actes dirigits a públics de totes les edats i centrats en la tradició i la convivència veïnal, perquè com deia a l’inici sant Antoni del porquet sempre cau en disset.

No està la ciutat sobrada d’ases, matxos ni muls, tampoc tenim carros, ni porqueres a les cases per criar gorrins, això si algun cavall o egua encara podem veure sense anar massa lluny, però l’estima per la festa del patró dels animals no s’ha perdut, més encara, reviscola cada any que passa, esperem que dure per sempre…

Poc de cas…

Va ser la darrera setmana de l’any 2025 quan, després d’aprovada pel ple municipal i de publicada al BOP va entrar en vigor l’anomenada ordenança municipal de mobilitat sostenible. Un part important de la mateixa fa referència a la millora de la seguretat viària i la convivència entre vianants i vehicles, regulant la circulació de Patinets i imposant requisits obligatoris com l’ús del vehicle com a una única plaça, el casc, l’assegurança de responsabilitat civil, l’edat mínima de 15 anys i el límit de velocitat a 25 km/h.

Han passat quinze dies i sembla segons s’informa des de la policia local, el nombre d’usuaris negligents, aquells que no estan fent cap cas a la normativa, és més que considerable. Dit d’una altra manera, molts dels usuaris de patinets, no estan fent cas o en fan molt poc, a aquestes obligatorietats.

Només cal passejar pels nostres carrers i no tardarem a veure patinets amb dues persones al seu damunt, circulant a una velocitat excessiva o sense casc, en definitiva, amb un ús d’aquell, d’una manera irresponsable i irrespectuosa. I si parlem d’allò que no es veu, de l’assegurança, des de diferents corredories consultades afirmen que les assegurances contractades són insignificants comparades amb el nombre de patinets que hi circulen pels carrers.

I és que sembla que la policia té l’ordre dictada pel regidor responsable de seguretat i emergències, pel senyor Ortolà, de “fer com qui no veu”, d’avisar i informar els infractors en aquestes primeres setmanes de l’any,   però, no de sancionar i requisar cap patinet elèctric i traslladar-lo al dipòsit que s’ha habilitat a les dependències de la Policia Local al Tetuan 14 per aquells casos en què l’usuari siga “pillat” amb infracció.

Com a usuari de diferents tipus de vehicles, a motor i sense, tinc clar que la conscienciació és clau per millorar la seguretat viària i la convivència en espais comuns, i que, en el cas concret dels patinets elèctrics el seu ús s'ha de realitzar també sempre de manera responsable, respectant les normes de circulació i utilitzant els elements de seguretat obligatoris, per garantir la seguretat tant de vianants com de conductors.

Els patinets elèctrics que, a la nostra ciutat com a tantes altres, han vingut per quedar-se són vehicles i com a tal, han de complir des del primer dia amb totes les normes generals obligatòries, tant per la seguretat del mateix vehicle com de l’usuari i de la resta de veïns i veïnes amb qui comparteix l’espai circulatori; per tant, no és admissible i diria que ratlla la il·legalitat, la treva que el senyor Ortolà s’ha tret de la màniga amb l’excusa de facilitar l’adaptació a la nova ordenança, treva que, d’altra banda, no sabem si té una data d’acabament.

Més encara si observem com un altre regidor, company del senyor Ortolà, el de Mobilitat, el senyor Ramirez paral·lelament va manifestar públicament en el moment de l’aprovació de l’ordenança “serem contundents des del primer minut de l'entrada en vigor, amb l’objectiu de prevenir accidents i garantir la seguretat de tots”.

El que crec és que tant el senyor regidor de seguretat com el de mobilitat, de la mateixa formació política (VOX) amb el vistiplau de la resta de l’equip de govern municipal del PP, juguen “a ser bons” retardant l’aplicació d’una ordenança aprovada pel mateix equip de govern.

Podríem preguntar-nos amb quina darrera finalitat; no cal ser massa perspicaç per a pensar que aquella té totes les paperetes per ser considerada electoralista “No us preocupeu massa, encara que no compliu, nosaltres que manem, farem com qui no veu, així us tindrem de cara…”

Senyor Ortolà, senyor Ramírez, hi ha un refrany que diu “Amb aquests vímets no es pot fer més que aquest cistell”, que s’empra quan volem donar a entendre que alguna cosa no dona més de si. Difícilment es regularà el caos dels patinets a la ciutat si no s’aplica sense més dilació allò que marca l’ordenança reguladora. Volem veure si els usuaris els hi fan cas, de moment, vist el que es veu cada dia, en fan molt poc, poc o gens.

Els Mags d’Orient confirmen la seua visita…

Amb tota la il·lusió del món, abracem una nova jornada de cinc de gener. El dia més especial de l’any. El dia de la veritat. L'única veritat del món. La que viu a la mirada neta dels xiquets i les xiquetes. El dia en què tornen els Reis Mags a Castelló, a lloms de la il·lusió més bonica de l’any.

Els Reis Mags, Melcior, Gaspar i Baltasar, i les seues històries reals, possibles, o inventades, i el seu atraient misteri, i la seua tradició, i les seues il·lusions renovades cada any, convertiran aquesta nit en única, satisfeta per la fantasia de tants i tants menuts que esperen, esperançadament, els seus merescuts regals.

Encara que el temps passa i tot canvia, de segur que aquesta nit, a moltes cases de la ciutat, com es feia quan nosaltres érem menuts i també molt abans, també es prepararan petits detalls per als Reis i els seus camells: aigua, una mica de menjar, dolços o alguna copeta de moscatell, o fins i tot, en aquelles cases de llaurança alguna garrofa o palla pels animals, perquè a Castelló no té arrelament aquell costum que hi ha en altres indrets de deixar les sabates al balcó, en referència a les sabates que els nens pobres de Betlem, deixaren a les finestres després de rentar-les perquè s’assecaren, abans d’oferir-les com a present a Jesús, i que la llegenda diu, que l'endemà se les van trobar plens de regals i dolços que els Reis Mags els havien deixat com a premi per la seua bona voluntat.

Diferents maneres totes de caràcter extraordinari de participar en la màgia, d'alimentar la fantasia del cinc de gener. D’una manera o l'altra, amb uns o altres costums, serà aquesta una nit de nervis i la de demà una matinada amb el desig de veure quins regals han deixat les seues majestats. És sempre el mateix, però sempre nou perquè canvien els protagonistes. Aquells que abans érem xiquets i ara grans, repetim allò que va fer-se amb nosaltres i que, els nostres fills i també els nostres nets faran, amb tota seguretat amb els seus.

Perquè amb cada paper estampat que es trencarà, els menuts comprovaran si els Mags d'Orient han complert les promeses i els han portat allò que tant esperaven. A partir d'aquí, possiblement encara en algun cas, com es feia abans, començarà tot un ritual, un llarg pelegrinar per les cases de familiars, a la recerca dels presents que els Reis hauran anat deixant puntualment a cada llar, les dels padrins, avis i oncles.

I front aquest dia de hui, vespra de Reis, em sorgeix una reflexió, necessària? Amb el pas dels anys, com una ràfega, quasi sense adonar-nos-en, i a causa de les diferents responsabilitats que ens ocupen els dies, sembla que els adults ens hem oblidat de coses tan essencials com la curiositat o la capacitat de sorprerdre'ns que tan presents teníem en els nostres primers anys de vida.

No estaria de més que la il·lusió dels Reis Mags, la il·lusió dels menuts, que veurem manifestada més que mai aquesta propera vesprada-nit a a la cavalcada que recorrerà els nostres carrers, es traduïra en il·lusió també dels qui ja no som menuts, i, despertara o avivara en nosaltres, malgrat les tristeses i desenganys que la vida ens porta, eixa esperança de trobar al costat de la finestra, en un dia màgic, el de demà, el regal d'una beneïda il·lusió, d’una renovada força per continuar avançant per la vida.

I entre tanta festa, tanta cavalcada, tanta expectació i tant de caramel, cal també recordar i sobretot transmetre als més menuts que els Mags d’Orient que puntuals han confirmat la seua arribada hui a la nostra ciutat, representen a més a més de la generositat, uns altres valors tant o més importants, la fe i la humilitat, valors molt necessaris en aquest segle que ens està tocant viure.

Jo a la meua carta escrita la darrera setmana i dipositada a una de les bústies reials que hi ha distribuïdes per la ciutat, he demanat que aquest any 2026 vinga carregat de bons propòsits, salut i pau. Jo crec que m’he portat bé; a veure què em porten…

Primer any del segon quart del segle XXI… tant de bo encerten!

Un bon company molt aficionat a la fotografia a qui solc “llegir” al Facebook, va ser el primer a qui vaig veure emprar per a les seues primeres reflexions fotogràfiques del 2026 l’expressió “segundo quarto del siglo XXI” en el títol de les seues 6 primeres imatges de l’any que tot just acabem de començar.

Un quart de segle transcorregut des d’aquell dissabte 1 de gener del 2000 any en què Castelló va inaugurar la plaça de la Muralla liberal, la nova estació de trens, o que va veure la llum un nou diari “El Mundo Castellón al Dia”.

Han passat 25 anys des que vam canviar de mil·lenni, un període extraordinari de canvi i innovació experimentat per la nostra ciutat en tots els àmbits, des del polític fins al cultural, passant per l’esportiu, econòmic, fester o social. No diré que ara som millor que abans, que tot ha millorat, però és més que evident que som molt diferents en tots els aspectes de la vida, des de l’àmbit individual fins al col·lectiu.

Culturalment parlant, Castelló va fer un bon pas endavant el març del 2017 quan, per primera vegada, des de l’àrea de cultura municipal, aleshores en mans de la regidora de Compromís Vero Ruiz, va publicar-se la ACCS “Agenda Cultural de Castelló”, una publicació mensual gratuïta d’àmbit local que des del moment de la seua fundació va convertir-se en el mitjà d'informació local de referència a la ciutat.

Una publicació que amb el canvi de govern del 2023, des del número 68 corresponent a la programació de setembre d’aquell any, va començar a editar-se en bilingüe i que, ara el gener del 2026, primer any del segon quart del segle, acaba de veure la llum el seu número 94.

Revisant aquestes agendes podem dir que des del punt de vista cultural, tant les institucions públiques com la iniciativa privada han aconseguit mantenir un nivell prou acceptable posant a l’abast del públic una oferta variada de cinema, teatre, música, conferències o exposicions, de manera que els residents a la capital només trobem a faltar respecte als veïns d’altres grans capitals, els principals museus, les temporades d'òpera i, tal vegada, més àmplies ofertes teatrals.

Però ara, als inicis del segon quart del segle, en la convicció que no hi ha diners més ben gastats que els que s'inverteixen en cultura i educació, Castelló té l'oportunitat de reafirmar-se, si els polítics locals hi creuen, en una ciutat de referència, tot combinant tradició i innovació, suport públic i iniciativa privada, i entendre la cultura com un eix central del projecte de ciutat.

L'Ajuntament de Castelló va aprovar abans de finalitzar el 2025 el pressupost municipal per a l'any 2026, que puja a més de 253 milions d’euros. D’aquest total, la macroàrea de Cultura i Educació sembla comptarà amb una dotació econòmica del, 3%, quasi 7 milions i mig d’euros.

Ara, en aquests primers dies de l’any s’acaben de fer públiques unes declaracions de l'alcaldessa afirmant que l'aspecte cultural comptarà aquest 2026 amb una programació de qualitat, amb activitats i esdeveniments adreçats a tots els públics que reforcen la projecció de Castelló a escala nacional, i internacional, contribuint així a la desestacionalització turística, oferint propostes musicals, artístiques o d'altres àmbits. Esperem que no siguen només paraules i veure totes aquestes propostes reflectides en els següents números de la nostra estimada ACCS.

Una ciutat centrada en l’ésser humà ha de ser un espai centrat en la cultura. Des de les institucions més properes, des del mateix ajuntament, des d'ara mateix, s’han de continuar reforçant i implementant els recursos culturals a la ciutat, per proporcionar uns sentits i una identitat als veïns i les oportunitats creatives capaces de fomentar la vitalitat, habitabilitat i prosperitat de la societat, del poble.

La cultura és l'ADN de les ciutats, segons la definició de l'escriptor britànic Charles Landry, que va popularitzar el decenni del 1980 el concepte de ciutats creatives. "La cultura defineix qui som, on som, d'on venim i cap on anem".

La cultura a la nostra ciutat és, i ha de continuar sent, ara als inicis del segon quart del segle, ara més que mai, una eina clau per a promoure el desenvolupament urbà sostenible i, els primers que ho han de fer possible són aquells sobre els que recau la responsabilitat directa municipal, l’equip de govern i l’alcaldessa al seu capdavant. Tant de bo encerten!