Deixeu que rode la roda…

Deixar-se portar per la rutina, actuar de forma automàtica o per pur costum, fer allò que es fa des de sempre, continuar a la mateixa trajectòria simplement perquè és més fàcil que frenar i prendre una nova direcció, a la nostra llengua té un nom: actuar per inèrcia, i representa la dificultat o mandra mental per canviar els nostres models establerts.

Tal vegada poden dir-me que la repetició d'actes tradicionals és un pilar fonamental als programes de festes i que els esdeveniments arrelats enforteixen el patrimoni cultural del poble, que desperten sentiment de comunitat i que la repetició, setmana rere setmana d’un ritual, compartit?, arriba a fomentar la cohesió social i el sentit de pertinença a un grup. Tal vegada serà així, però, també cal pensar que repetir actes pot arribar a generar desinterés, què les modes canvien, i que allò que funcionava fa anys pot ara quedar obsolet.

Aquesta reflexió, aquest pensament, m’han vingut a la memòria en assabentar-me que la Federació Gestora de Gaiates,  ens organitzador i coordinador que agrupa les 19 comissions de sector, amb el vistiplau de la Junta de Festes, l’òrgan encarregat d'organitzar, programar i coordinar les festes de la ciutat, ha aprovat en la seua darrera assemblea, el calendari oficial de “presentacions”, l’ordre i les dates en què cada sector presentarà oficialment al Palau Fester els seus màxims representants per a les festes de la Magdalena de 2027.

Uns actes, totalment protocol·laris, que van realitzant-se, per inèrcia, des de fa dècades i que, donen en moltes ocasions i de manera més que comprensible, sensació de monotonia, amb una estructura rígida, repetitiva i amb una posada en escena i discursos, tan coneguts que fa temps, no desperten gens d’interés fester, fora de l’àmbit, malauradament cada vegada més reduït, del món gaiater.

És veritat que de les dinou comissions de sector, cada any, hi trobem alguna que fa un esforç considerable per mantenir la il·lusió i la frescor, però són l’excepció. L’assistència a aquells actes, la cobreixen, setmana rere setmana, les famílies dels membres implicats de la gaiata que li “toque per torn”, els pocs o molts socis, i la resta de comissions. Veïns de la ciutat fidels a aquell acte fester, pocs, molt pocs. Només cal fixar-se el que ve ocorrent en els darrers anys per veure com hi ha hagut setmanes en què l’assistència no arribava a cobrir unes mínimes expectatives.

Tal vegada per això, sembla que en la darrera assemblea van aprovar-se unes lleugeres modificacions, per tractar de frenar aquella constant sagnia; i dic lleugeres perquè em sembla que van quedar-se curts en la possible solució.

Va donar-se llum verda al canvi de format, tot i que sense ser obligatori, com a decisió voluntària de cada comissió, efectuar la seua presentació la vesprada o la nit del dissabte que els hi corresponga previ sorteig, o bé diumenge al migdia, doncs bé, quinze de les dinou comissions van acceptar fer la seua presentació els dissabtes a les 20 hores, 3 van optar per mantenir el seu dia i horari tradicional, les 23 hores, i només una la gaiata 17 que per sorteig ha de celebrar la seua presentació el diumenge 6 de desembre ha optat per fer-ho a les 12 del migdia.

Aquest primer canvi adoptat per 16 de les 19 comissions portarà una transformació en l’organització i estructura, la desaparició del ball posterior  a l’acte protocol·lari de les madrines, presidents i dames i les ofrenes, fet que suposa col·locar cadires en lloc de taules, i que després de finalitzar la presentació, no hi haurà “ni pastes”, ni música com fins ara, deixant la festa o el sopar posterior a elecció de cada gaiata amb els convidats, però fora del Palau. I en el cas de la presentació de diumenge, mantindrà aquest mateix format reduït, sense àpat ni música després del protocol corresponent.

El canvi de format pot arribar a funcionar, per què no?, però a parer meu, encara ha fet curt, caldria haver-hi anat una mica més lluny, deixar “els egos i excés de protagonisme” a banda i pensar més en positiu, en aconseguir “omplir el Palau” amb un acte digne, espectacular, atractiu, i, a la vegada reduir despeses, com?, agrupant dues o tres, comissions en una presentació conjunta, en una sola vesprada o matí.

Tal vegada aquest haurà de ser el següent pas, només el temps ens ho dirà, de moment deixem que rode la roda i fem vots perquè aquestes lleugeres modificacions aconseguisquen, tot i els dubtes que generen, reviscolar el món gaiater, que a més d’un sector li fa més que falta.

Decebut, desencantat…

El Partit Popular enfangat fins a les orelles, abans i ara, cas Bankia, Barcenas, Noos, Gurtel, Naseiro o Púnica, el Partit Socialista, també, Begoña Gómez, Emperador, Filesa, Ávalos, Zapatero…, és indubtable que els casos de corrupció política, malauradament i cada vegada més estan ben presents a Espanya.

Quan el PP estava en el poder era el PSOE el que deia una vegada i una altra que la situació política espanyola era insostenible; ara amb el govern del partit socialista, són els Gènova 13, els qui s’afanyen dia i nit, a totes hores, a dir que estem sofrint els majors escàndols de corrupció i el pitjor ambient des que hi ha democràcia a Espanya.

I tot això ho fan uns i altres sobretot a les sessions plenàries del Congrés, la cambra baixa de les Corts, que se supose és el lloc del poder legislatiu, l’espai d’on han d’emanar les lleis que facilitaran la nostra democràcia, el nostre dia a dia, i que, tots estareu d’acord amb mi, darrerament, i cada vegada més, es converteix en un orgue de gats, on cadascú només tindrà els seus minuts de glòria, criticant, com més fort millor, tot el que fan els altres. Ací de rei només u!

Diu una dita popular al meu poble que “els diners per on passen taquen” i que és molt fàcil corrompre’s quan hi tens poder, i que corruptes en la política, malauradament, hi ha hagut sempre, d’un color o d’un altre, i que cada dia que passa, sembla més i més difícil mantenir-se en la legalitat, però, senyors una cosa són els polítics corruptes i una altra la corrupció en la política. Als primers cal treure’ls fora, per això hauria de servir la justícia, i la corrupció en la política no hauria de tenir cabuda a cap lloc d’altaveu públic.

Fer ús d’un recurs de l’estat com és la tribuna del Congrés dels Diputats, per una persona elegida pel poble, amb una clara i única actuació intencional,  atacar persones o grups, des del govern o des de l’oposició, és fer un mal ús d’aquest recurs, és aprofitar-se’n d’un moment o circumstància, no per fer millores, si més no per lluir-se i al mateix moment tractar d’enfonsar aquell a qui, considere des del primer dia contrincant. Hi ha una dita castellana que ve com anell al dit “al enemigo, ni agua”.

És veritat que qualsevol cosa de qualsevol temàtica que el govern propose, a l’oposició sempre li sembla malament, gens encertat, i que quan ells pugen a la tribuna sempre en tot el que diuen i afirmen han de tenir raó. També, per descomptat a l’inrevés, qualsevol cosa que es propose des de l’oposició el govern ho descarta. En quatre anys de legislatura ni els uns ni els altres han estat capaços de reconéixer les errades pròpies ni els encerts dels altres, i així, el poble, els que els hem votat, els qui els hem posat allà, veient l’espectacle que donen ens trobem com deia al títol del comentari, decebuts i desencantats, fent-se cada dia més difícil creure en els polítics, que no en la política que desenvolupada amb l’ideal de millora del benestar del poble, sempre permet avançar.

Aquesta situació que vivim en les darreres setmanes, aquesta apropiació del poder públic que sembla tenim emprada per finalitats privades, em produeix desconfiança; els polítics actuals del nostre país, amb les seues actuacions, ni ens respecten, ni ens protegeixen, ni ens garanteixen el gaudi dels drets humans, ni promouen noves lleis més justes; només passen els dies criticant-se i traient-se els draps bruts. Ja hi ha prou senyores i senyors, facen una aturada, un canvi i preocupen-se per millorar el país i no per tirar-se els trastos.

No siguen hipòcrites, actuen per allò que se’ls ha votat, per ser persones que han de treballar pel bé comú i no pel seu propi benefici, per això ja cobren i no poc. La seua manera d’actuar deteriora la credibilitat en les institucions generant un escenari en el que els ciutadans, cada vegada més, ens qüestionem la seua legitimitat per representar-nos i ens fa caure en una pèrdua de confiança en les seues persones, dubtant si seran capaços de portar-nos a un futur millor.

I encara que puguem trobar honroses excepcions, el desànim s’està generalitzant entre els espanyols, perquè ni la dreta ni l’esquerra sembla saben ja connectar amb la ciutadania.

Es pot perdre o guanyar. Però, senyors diputats, importa que el sentit de la responsabilitat i el seny no deixen lloc per a la desil·lusió, produïda per la traïció, els insults i les mentides que cada dia veiem i sentim amb més freqüència eixir de les seues boques. Ja està bé, senyors, ja està bé.

 

Pujar en globus, sí, volar en globus, no!

Diu una famosa màxima, popularment atribuïda al polític i poeta cubà José Martí, que tres són les accions tradicionals, que tothom hauria de fer en aquesta vida, per transcendir i deixar un llegat durador al món: escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill; accions no massa complicades de fer, però si de portar a bon port, ja que el difícil és que el llegisquen (el llibre), que el cuiden (l’arbre) i criar-lo (el fill).

Naturalment, no estem parlant d’accions imprescindibles, hi ha molts exemples d’humans que no han plantat mai cap arbre, no han tingut fills i no han escrit cap llibre, i han assaborit una vida la mar de digna i plaent.

Sovint, a aquests tres llegats, intel·lectual, ecològic i biològic, popularment se li ha afegit una experiència, la de sentir-se surant a l’aire, volar en globus; diuen els qui han tingut l’oportunitat de fer-ho que és tot un privilegi i barreja d’emocions.

No és gens fàcil poder gaudir d’aquesta experiència a Castelló, des de l’aeròdrom del pinar, l’aeroclub Castelló, per difondre la cultura aeronàutica ofereix cursos de pilotatge d’avionetes i ultralleugers, però en poques i contades ocasions, la possibilitat d’enlairar-se amb globus.

Per això va constituir tot un esdeveniment que l’any 2024 celebrant-se el primer festival del vent un dels moments més recordats va ser aquell en què, uns afortunats guanyadors del sorteig efectuat a l’efecte, van poder gaudir de vistes espectaculars de la platja des de les altures. No va ser un viatge en globus tal qual va ser més un bateig, una pujada amb globus aerostàtics captius, elevant-se una vintena de metres sobre el sol. Tota una experiència que va repetir-se l’any 2025, sent més de 1500 les persones que van poder volar?, o caldria dir millor elevar-se, al llarg de les dues jornades de l’esdeveniment.

I arribem a aquest 2026, des de la regidoria de turisme s’anuncia la III edició del festival, amb activitats programades pel primer cap de setmana de juny, amb la gran novetat de l’augment de 5 a 7 del nombre de globus aerostàtics que oferiran, als veïns i visitants,  la possibilitat d’enlairar-se. Cinc globus nacionals, un internacional i un pertanyent a les forces armades espanyoles, eina de màrqueting i comunicació, de propaganda, utilitzada pel Ministeri de Defensa per fomentar el reclutament de nous soldats i mariners. Aeronaus que està previst puguen prestar servei dissabte i diumenge (6 i 7 de juny) a partir de les 19.00 hores encara que "tot depén de la brisa del mar".

Qui no es consola és perquè no vol, hi ha solucions per a tot, i ara, per tercer any, els castellonencs, podrem, això sí, de manera gratuïta, elevar-nos uns metres del sol per l’impuls d’un globus aerostàtic, però ancorat!!! Quina novetat!, recorde com fa ja un bon grapat d’any, Bancaixa, el dilluns de Magdalena, oferia el mateix a la plaça Major. Ara, de viatjar en globus, de fer encara que fos un xicotet recorregut sobrevolant el port, el Grau o el mateix Castelló, d’això res de res, ni pagant!!!

Una altra cosa diferent serà la possibilitat real de fer un xicotet vol en avioneta, però res a veure amb la tranquil·litat i serenor que deu donar, si la climatologia és adient, el viatge en globus. Allò supose serà una altra cosa…

I em sap greu que s’anuncien “viatges amb globus” per 2000 persones, gratuïts als que tothom podrà accedir si passa per la caseta d’informació del festival, al mateix aeròdrom, a partir de les 12 hores del dissabte, tenint com a única condició identificar-se amb el DNI, quan en realitat, si eres d’aquells que, imagine després de fer una llarga cua, els hi corresponga “un tiquet”, el que faran serà, no un viatge, sinó una curta elevació.

Viatjar en globus, senyora regidora de turisme, és una altra cosa diferent, és gaudir del plaer de desplaçar-se per l’aire lentament, segur, de manera divertida i, per les seues especials característiques, exempts de vertigen o qualsevol sensació brusca, i no pujar i baixar, amunt i avall, sense desplaçament horitzontal, com si es tractara d’un ascensor.

Segòvia, Madrid, Toledo, Aranjuez, Mérida, Salamanca, Valladolid… ofereixen vols tancats amb globus per un dia i llocs concrets. També al nostre territori, Elx, Bocairent, Mariola…, ofereixen a partir de 190 euros per persona, diferents alternatives, Castelló no, ni dins el festival ni la resta de l’any. Pujar en globus sí, volar en globus, malauradament no.

Tres

El número 3 ha captivat la humanitat des de temps immemorials. Present a les més antigues cultures, religions i sistemes filosòfics, aquest nombre no només és un valor matemàtic, sinó també un símbol carregat de significats espirituals, esotèrics, psicològics i culturals. Tres són les fases de la lluna (creixent, plena i minvant), les etapes bàsiques de la vida (naixement, maduresa i mort), els colors del semàfor (verd, groc, roig), els principals àpats del dia (desdejuni, dinar, sopar) o tres són els punts necessaris per a formar la figura geomètrica més simple i estable: el triangle.

També tres són els anys que portem de legislatura municipal a Castelló, de govern PP+Vox, i tres les pàgines, 15, 16  i 17, que el diari local MEDITERRANEO va dedicar ahir diumenge a l’alcaldessa senyora Carrasco, perquè fera un repàs a manera de balanç de tot el realitzat en aquests tres anys en què governa, i contara el que “li queda” per fer.

La senyora Carrasco ens recordava a tots els veïns com a realitats palpables la renovació de l’avinguda Ferrandis Salvador, les obres del mercat central, o de la biblioteca del carrer Major, a la vegada que parlava de projectes dels quals, els veïns, estem ja acostumats a sentir i esperar, l’acabament de la ronda de circumval·lació, la reforma de la Pèrgola, el parc de Censal, la transformació de l’entorn de l’estadi de Castàlia o la reforma de la tinença d’alcaldia de Grau.

I amb total naturalitat responia a les preguntes concretes de la periodista en relació a tres actuacions de les quals crec, vist el poc o gens que s’ha avançat, hauria de tenir una mica de vergonya, i que haurien d’haver-li rebaixat la seua eufòria: L’asilo, L’edifici de Borrull i la residència de sotsoficials.

Analitzem la situació real i la resposta de la primera edil.

Un. L'asil: El govern del popular Gimeno va comprar-lo el 2003 per 16,8 milions per a un “Ajuntament del segle XXI”; la socialista Marco va anunciar el 2019 una “Biblioteca Central” i Carrasco, ara, 2026 prioritza altres edificis, afirmant que el problema és el cost desmesurat de la seua obertura, encara que afirma que l'equip actual de govern té idees que està intentant sondejar i desenvolupar, això sí, de cara ja a la següent legislatura... Vaja, vaja.

Dos. L’edifici de Borrull: “Vamos a devolver a la ciudad aquel espacio emblemático” diu l’alcaldessa a l’entrevista, però hui, la realitat, és que pel que correspon a la zona que ha d’ocupar el consistori, planta baixa completa i part de la primera i segona planta, encara no hi ha data prevista del trasllat, de manera que els Serveis Socials del districte Centre de Castelló i els municipals que ara estan en Quatre Cantons, així l'atenció al públic o les regidories d‟Igualtat, Família i Ocupació, com també l’Oficina de la Discapacitat, continuen inamovibles.

Tres. La residència de sotsoficials: Fa més de vint anys, el 2004, el regidor de cultura de l’aleshores equip de govern, el senyor Mulet ja va demanar al Ministeri de Defensa la cessió de l’immoble en desús des del 1995; l’alcalde Alberto Fabra el 2010 va reunir-se amb qui en aquell moment era directora general d’infraestructures del ministeri, senyora Mellés, per insistir en la cessió; novament i amb un nou govern, l’alcaldessa Marco, el 2022, va reprendre les gestions per, en aquella ocasió fer una permuta, de cara a la instal·lació, a les seues dependències, de l'associació de veïns de la zona o perquè fos la seu del programa cultural Hàbitat Artístic; ara Carrasco, en l’entrevista es despenja dient que com és propietat del ministeri, una bona proposta per l’edifici seria fer en aquell lloc, enderrocant el que hi ha, habitatges, pisos, vivendes de protecció pública per a joves, sense mullar-se gens ni mica, qui hauria de fer les vivendes, el ministeri?, l’ajuntament?...

No dubte que la nostra alcaldessa no siga una persona de treball, que es preocupe per la ciutat i el benestar dels veïns, però aquests tres projectes fa massa anys que estan “pegant voltes”, amb diferents governs, d’un color i d’un altre, i que, tem molt que, d’ací a un any en què s’acabe aquesta legislatura, estiguem igual que ara, no hàgem avançat res, per molt que diga i crega que la ciutat està eixint de l’atonia…

 

Caure en el ridícul…

Sabem, perquè ho veiem constantment, com li agrada al Partit Popular visibilitzar qualsevol cosa que fan o presenten, donant-li màxima difusió mitjançant la publicació de fotografies que capten el moment, intentant traure-li el rèdit més gran propagandístic possible. És lícit fer-ho i saben fer-ho, he de reconéixer que ho fan bé.

Allà pel 1973  va crear-se una organització europea de 38 països per reunir les diferents institucions dedicades a la conservació de la natura i espais protegits, que des del 1999 i per commemorar la creació a Suècia el 1909 del primer parc nacional, tal dia com hui, 24 de maig, promou la celebració del dia europeu dels parcs.

A Espanya hi tenim 16 parcs nacionals, sent el primer el dels Pics d’Europa creat en 1918 i el darrer el de la Sierra de las Nieves el 2021. No en tenim cap a la Comunitat Valenciana, tanmateix, sí que disposem d’un bon grapat de parcs naturals, més de 20, dels quals 7 pertanyen a la nostra província: Cabanes-Torreblanca, Espadà, Calderona, Irta, Benifassà, Penyagolosa i el més proper a la capital Desert de les Palmes.

Per commemorar el dia europeu dels parcs, sota el lema “juntos por la naturaleza” al nostre parc del desert ahir al matí va tenir lloc un acte simbòlic, que, tanmateix, estiga errat, no servirà per a res més que per, fer-se propaganda el vicepresident tercer i conseller del Medi ambient, infraestructures, territori i recuperació, el senyor Vicente Martínez Mus, i tota una sèrie de personatges de la Conselleria que l’envolten, l’alliberament d’un exemplar de tortuga mediterrània, un exemplar de l’espècie Testudo hermanni; sí,  heu llegit bé, una tortuga, una sola tortuga per tot un parc!, però que va donar peu a imatges, fotografies, reportatges a la televisió i notes de premsa…

Porta dècades la Generalitat impulsant la reintroducció i el seguiment d’aquesta espècie als diferents espais naturals, només cal acudir a l’hemeroteca, juny 2012 “Medio Ambiente libera 300 ejemplares de Tortuga mediterránea en la Serra d’Irta”, juny 2014, “La Alcaldesa (Rita Barberá) participa en la suelta de ejemplares de tortuga mediterránea en La Devesa de El Saler: Antes de que acabe el verano un total de 70 tortugas se sumarán a las 20 que ya viven y se reproducen en libertad”, i sempre s’ha parlat d’una solta d’un gran nombre d’exemplars, excepte ahir, en què una sola tortuga va acaparar tota l’atenció.

Entenc que estem parlant d’un acte simbòlic, una acció humana expressiva, particular manifestació d’una idea i un projecte que va molt més enllà, però creeu que mereix tot aquest protagonisme? Jo crec que és voler treure aigua d’on no hi ha, o com diuen al meu raval “estar a les caigudetes”.

I si, saben fer-ho, tot i que en accions com aquesta gairebé freguen el ridícul. Una tortuga que, per recuperar l’espècie, en tot un territori de prop de 3.300 hectàrees, Déu no vulga, acabe morint de set, calor o sota les garres d'un senglar.

És veritat que per commemorar aquest dia europeu, entre ahir i hui, i també al llarg de la setmana, s’estan fent altres actuacions tant als parcs alacantins, Santa Pola, La Mata i Torrevella, com als valencians de Xera, l’Albufera o el Saler, però, vet per on, la foto va ser per la tortuga del desert, quina casualitat!

No dubte que el senyor conseller de medi ambient estiga preocupat per la sort que puga córrer la nostra tortuga, però del que estic més que segur és del seguiment que des de la conselleria, els assessors hauran fet de la difusió de la notícia, i que des del Consell, amb el senyor Llorca al capdavant, se sentiran segur més que satisfets de la repercussió mediàtica, que, al cap i a la fi, és el que sembla més els importa. El que passe després amb la tortuga, això ja serà un altre cantar...

Com deia al principi, s’ha caigut en el ridícul impulsat per un fet que no hauria d’haver anat més enllà d’un acte sense cap més transcendència, un fet que m’ha provocat fins i tot un plaer humorístic, marcat per la incongruència o desproporció, motivada, o no?, jo diria que sí, per una buscada vanitat... en la que la tortuga s’ha convertit en aliena protagonista, com haguera pogut ser-ho un pi, un conill o una floreta... Sí, novament, s’han passat de rosca...

Rita, Quitèria… i María José!

Com cada vint-i-dos de maig, ahir va repetir-se la història. Castelló i Almassora van retre
homenatge a santa Rita i santa Quitèria respectivament, tot i que de manera totalment diferent i sense cap connexió.

Mentre Almassora manifesta el gran fervor per la patrona i la celebra al llarg de tota una setmana de festes amb actes tradicionals i tan populars com pregó, romeria, bous o calderes, a Castelló santa Rita és una festa de l’ajuntament i diputació, que encara que no reconeguda oficialment com a patrona dels funcionaris, els treballadors i treballadores d’aquelles institucions públiques li tenen, o no?, una gran devoció, gaudint tradicionalment d’un dia lliure, de festa.

I si l'elecció de Santa Rita, adoptada com a protectora espiritual, s'explica per la seua fama com a intercessora en causes difícils, ja que per a molts treballadors del sector públic, enfrontar-se a la burocràcia, la manca de mitjans o les tensions internes converteix la seua jornada en un veritable exercici de paciència, cosa que ha reforçat el vincle amb aquesta santa italiana del segle XV, l’elecció de Quitèria com a patrona d’Almassora i la celebració el 22 de maig com a festa grossa, commemorativa del dia del martiri de la santa, venerada al poble des de fa segles; ens diu el costum que Santa Quitèria es descobreix en una cova del riu Millars, erigint Almassora una ermita allà pel 1330 i, enllaçat amb aquell fet, el poble vertebra la seua identitat cultural i festiva.

Dos pobles, la capital i Almassora que compartint límits de termes, comparteixen, tot i que de manera molt diferent, també la festa.

A Almassora, ahir el dia gran, van celebrar-se les calderes, acte que amaga un enorme sentiment de germanor i devoció, símbol de la generositat i solidaritat dels almassorins i esperit de compartir, que remunta el seu origen en el repartiment d'aliments i almoines, el dia de la Santa als pobres de solemnitat, i traspassat en el temps la seua funció primera, a tot el poble i els forasters adquirint un sentit comunitari.

A Castelló, Santa Rita va notar-se principalment a la plaça Major que es veia guarnida amb testos amb flors que ocupaven tots els balcons no només de l'edifici noble de l'ajuntament, també el complementari de la plaça Major. Un guarniment que no passava desapercebut per no ningú, encara que érem pocs els que, tal vegada estant errats, els relacionàvem amb la festivitat municipal.

Va ser el dia 14 passat quan l'alcaldessa en un acte públic va imposar la banda que l'acreditava com a reina de santa Rita 2026 a la funcionària municipal María José Tur Faubell, que al llarg de més de 40 anys al servei públic des de negociats tan dispars com casa de reclutes, tresoreria o modernització, continua mantenint el contacte diari amb el veïnat.

Supose que el funcionariat municipal deguera compartir, com ha sigut habitual, taula i tovallola en un dinar de germanor i, tal vegada, alguna coseta més; no ho sé, perquè també m’ha resultat una mica estrany, però, no he trobat cap ressenya hui en cap mitjà de comunicació, cosa rara.

Ara bé, la cosa que supose tindrà una mica dividit el funcionariat, tampoc s’ha parlat massa del fet, és de “María José”, l’assistent virtual que, des del passat mes de febrer, diuen ajuda al veïnat a efectuar els tràmits municipals, formant part del departament de modernització que, el regidor senyor Cabañero, va posar a disposició dels ciutadans a través del web sede.castello.es

Hi ha una dita popular que diu dis-me què celebres i et diré qui ets. O, si més no, què ets, amb quins models vols identificar-te. Les festivitats d’aquests dies, Quitèria o Rita, sempre han servit per això: crear identitat, de poble o de funcionariat. Passió per celebrar i compartir. Tant es val.

 

El segon del segon.

Llegint el treball d’investigació publicat l’abril del 2016 a la revista Ribalta, per la bona amiga Queta Ródenas, sobre els enterraments civils a Castelló, coneixem que el primer cementeri civil que a la ciutat va haver-hi es trobava al cementeri de Sant Josep en un lloc diferent on el trobem ara; que va inaugurar-se el 1884  amb el soterrar del metge i lliurepensador Joaquin Ramos que, segons la premsa de l’època “amb la seua doctrina perversa tenia escandalitzat el religiosíssim poble de Vila-real on residía” i que va acollir fins a l’any 1924, al llarg de més de 40 anys, els cadàvers d’aquells que “van obstinar-se en la seua impietat”, moment en què s’habilita l’espai que ara coneixem, tot i que curiosament ni el 1924 ni el 1925 va enterrar-se ningú.

Continua dient Ródenas que serà a partir del 1926 quan s'inaugure amb Miguel Beltràn Forcada que ocuparà la tomba núm. 1 i que l’any 1928 s’aprovarà el trasllat de les restes de 16 difunts del primitiu civil al nou, a més de 24 restes de cadàvers que ningú va reclamar anant a la fosa comuna.

Si el desafortunat Beltrán Forcada va ser el primer a ser soterrat al nou recinte, el matí del dissabte 22 de maig de 1926 a les 12, tot just hui fa 100 anys, va procedir-se a fer-se el segón enterrament, per haver-se desistit el trasllat del seu cadàver al cementiri britànic de València. Es tractava d'un gran personatge de la societat castellonenca, el vicecònsol anglés a la nostra ciutat i de religió anglicana, el senyor Augusto Stubbs.

La cerimònia va ser oficiada per un "pastor" que a aquest efecte va arribar de València, a la qual van concórrer els amics de l'infortunat senyor Stubbs i alguns membres de la colònia anglesa. Les cròniques diuen que els cònsols anglesos de Barcelona i València van enviar sengles corones i una altra la casa exportadora Harker.

Però qui era aquell personatge? Per què residia a la nostra ciutat? Va ser un enginyer de mines, membre de la Societat Geològica de París, nascut a Londres l'any 1851, al final de segle es desplaça a Espanya i recala a Castelló que en aquells moments està en plena de transformació i expansió, immersa en plena construcció el port, intervenint el nouvingut August, en la prospecció de la pedrera de la Serreta i diferents mines auxiliars que proporcionen la pedra per a les obres, alhora que efectua investigacions mineres per l'interior de la província arribant a explotar una mina a Ribesalbes on va muntar la primera destil·leria “d'esquits bituminosos carregats de petroli", els productes que obtenia, petroli i olis, eren destinats a la Royal Navy i emmagatzemats en grans dipòsits ubicats a Gibraltar.

Es veu que el 1897 el Viceconsolat Britànic es trobava a la població de Borriana, la qual cosa provocava a vegades contratemps als despatxos de papers i retards en les sortides de vaixells que no tenien més remei que esperar en haver d'anar a una altra població per legalitzar aquests documents.

Per tal de solucionar aquest problema i per iniciativa d'Emilio Huguet Breva, es van elevar des de la nostra ciutat escrit a l'Excm. Sr. Marqués de Salisbury, ministre de Negocis Estrangers de S.M. Britànica a Londres a través del cònsol d'Anglaterra a Barcelona, ​​exposant-los les raons per les quals el nou Vicecònsol hauria de residir a la ciutat de Castelló.

L'any de 1898 van ser acceptades les peticions i va ser nomenat a Castelló com a Vice-Consolat Britànic, establint la seua residència al carrer Vila-real, al costat de les vies del ferrocarril, zona més noble de la ciutat on tenien la segona residència la gent adinerada. Va contreure matrimoni amb la senyora Concepción Rubiejo i va tenir una filla Elena, mor a l'edat de 75 anys.

Hui, en complir-se el centenari de la seua mort, algú se’n recorda d’ell? Poques referències i registres trobem hui en dia, d’aquella figura pública, real que tal dia com hui soterraren. La vida i la mort corren de pressa, el segon cos del segon cementeri civil…

 

Com més sucre, més dolç…

També haguera pogut titular aquest comentari de hui com “com més segurs, millor”, perquè des de fa uns anys, per un motiu o l'altre, la por està més que present en el nostre dia a dia; que si el coronavirus, que si les Danes, que si les tronades i pedregades, que si…, que si….

El fet és que estem en un “ai!” continu i, cal estar tan ben preparats com siga possible pel que puga venir-nos-en. Que si vacunes, que si alertes de l’agència de seguretat i emergències, que si el 112, que si avisos sanitaris, que si incendis domèstics, que si ús quasi obligatori de mascaretes en llocs on mai les hem emprades, que si cites prèvies per qualsevol gestió, que si avisos rojos, que si avisos grocs, que sí, que si…

Millorar la seguretat ciutadana, la gestió d’emergències i la convivència veïnal davant episodis de risc, malauradament cada vegada més freqüents, sembla que ara està més present que mai, malgrat existir des de fa més de deu anys una llei, la 4/2015, de seguretat per a prevenir i gestionar les situacions de risc.

A Castelló el passat 24 d’abril, al saló de plens municipal, l’alcaldessa, va presentar una nova aplicació per al mòbil, “AlertaCAS”, una plataforma integral tecnològica dissenyada per transformar la comunicació entre la ciutadania i els cossos de seguretat, incorporant tecnologia al servei d’un model de seguretat modern, coordinat i centrat en les persones i convertint la nostra ciutat en la primera de la província en disposar d’aquesta nova ferramenta, a la vegada que de les primeres a la Comunitat i a Espanya, amb un objectiu molt clar, oferir una resposta àgil davant de qualsevol imprevist.

La veritat és que no han passat encara massa dies d’aquella presentació, però si voleu que us siga sincer, he de dir que no conec no ningú, cap veí que m’haja parlat de l’APP i que la tinga descarregada i instal·lada al mòbil, per la qual cosa l’aplicació, a hores d’ara, sembla encara poc propera al veïnat i, per tant, poc preventiva.

Supose que serà de gran utilitat en un futur no massa llunyà, però necessàriament des d’alcaldia, regidoria de seguretat i policia local, caldrà donar-li una major i més clara difusió si volen que siga útil, que tinga un paper rellevant en el dia a dia dels veïns.

Tal vegada adonant-se d’aquesta realitat, que “AlertaCAS” és més que desconeguda, hui mateix, el diari Mediterraneo, publica aquest titular “AlertaCAS supera las mil descargas en dos semanas”, una dada que volent reflectir la implantació progressiva d'aquesta eina entre la ciutadania i l'interés per comptar amb nous canals d'informació directa en matèria de seguretat, en realitat el que fa és constatar que només el 0’5% dels veïns l’han instal·lada als seus dispositius mòbils; amb aquestes dades, fins i tot gosaria dir que, possiblement, no aparega ni en els telèfons dels mateixos regidors municipals.

Per animar-nos a descarregar-la i demostrar la seua eficàcia, el senyor Ortolà, darrer responsable de la idea, afirma que en aquests pocs dies de funcionament ja s’han enviat dos avisos oficials, una alerta groga per pluges dilluns passat i unes recomanacions de prevenció davant un episodi de pluges, dijous.

Sent una eina prou intuïtiva, el procés de descàrrega i ús, comença registrant-se introduint dades bàsiques com a nom, adreça, codi postal i DNI, i posteriorment validar el seu compte mitjançant un codi SMS. Un cop completat aquest procés, l'usuari comença a rebre alertes i pot utilitzar totes les funcionalitats disponibles.

Ens diuen que la ferramenta fins i tot permet establir un contacte directe amb la policia local mitjançant un sistema senzill que redueix els temps de resposta en situacions crítiques i que s'aniran incorporant noves funcionalitats de gran impacte social.

Seguint la recomanació municipal que diu que com més usuaris formen part d'aquesta xarxa, més eficaç serà el sistema, la descarregue al meu mòbil, esperant que no tinga la mateixa vida que altres que també des de diferents àmbits em conviden a descarregar-les, i que una vegada instal·lades, veient la seua utilitat, només les mantinc uns pocs dies.

De vegades no tot ix bé…

Quan una persona o institució ha de prendre moltes decisions, és fàcil que no sempre totes siguen encertades. Som humans i cometem errors, més i més visibles si aquells que tenen el poder de decidir ho fan sense assessorar-se abans o, per excés de confiança.

Aquests fets no resultarien a la fi tan greu, si quan ocorre aquella situació, la persona o institució reconeguera amb humilitat l’errada i més encara quan l’errada suposa una despesa econòmica de diners públics.

Tots recordareu com a primers de febrer passat la presidenta del Patronat Municipal de Festes va anunciar que les Festes de la Magdalena 2026 comptarien amb una cançó oficial composta per l'artista valencià Tacho expressament per a les celebracions fundacionals de Castelló, una iniciativa amb què l'Ajuntament buscava reforçar la promoció de les festes tant en l'àmbit autonòmic com a nacional.

Al cap de pocs dies l’artista valencià Sergi Aragó, TACHO, va presentar “Castelló está llesta”, una cançó que oferia una visió de les festes a ritme de cúmbia i pasdoble, i malgrat que el mateix Aragó va dir públicament que amb el tema buscava sorprendre i fer alguna cosa diferent i moderna, la veritat va ser que la cançó va resultar per diferents motius un gran fiasco, ni era original en una part del tema ni tampoc disposava dels permisos de l’autor per usar-la.

Aquest fet va desembocar en la retirada de la cançó abans de l’inici de les festes i, una frenada en sec de tot el que havia de ser la seua promoció i difusió, però, com el procés de creació del tema, la música i el videoclip promocional que tampoc va resultar del grat dels castellonencs, ja s’havia realitzat, calia fer front al pagament del qual estipulava el contracte, vora 17 mil euros que incloïa la composició i l’enregistrament.

Han passat tres mesos d’aquell febrer i tot just ahir, el Consell Rector del Patronat de Festes va conéixer en una dació de comptes un decret aprovat per la presidència del Consell Rector d’abonament  a Tacho per l’encàrrec, d’una factura de quasi 16 mil euros.

No dic que no calga pagar un treball, el que siga, si aquest s’ha realitzat, però no haguera costat res, admetre que, aquell encàrrec no va eixir bé, que l’equip de govern des de l’alcaldessa al darrer regidor, passant per la responsable de Festes, van “ficar la pota” i que, no sempre les coses ixen com a tots ens agradarien.

És veritat que, amb aquesta factura podem veure com no s’ha abonat la totalitat del que figurava al contracte amb l’artista, però també ho és que allò, prop dels dos mil euros estalviats, ha estat no per cap rebaixa ni regal de Tacho, sinó perquè, els tècnics municipals han considerat que, en no fer-se la difusió per part del cantant com estava estipulat, no pot abonar-se el cost que aquella acció hauria comportat.

Pagar mil, cinc mil o setge mil euros, d’un pressupost fester que supera els dos milions, és una menudència, però no és qüestió de diners el que calia plantejar a l’hora de pagar la cançoneta, el que haguera estat més coherent i ètic, el que jo vaig trobar a faltar, va ser la falta del reconeixement públic de l’errada.

Són moltes les accions que des de la Presidència del Patronat s’han millorat en l’actual equip de govern municipal en relació amb les festes locals i que cal reconéixer i aplaudir, però senyora alcaldessa, senyora regidora de festes, quan una cosa no ix bé, cal tenir una mica d’humilitat i per respecte a tots aquells membres del Consell Rector, reconéixer l’errada. De segur que tots ho haguérem entés i vostés hagueren quedat com “unes senyores”.

Hi ha un proverbi que diu “per aprendre, perdre” que suggereix que el fracàs o l'error no són obstacles definitius sinó experiències fonamentals per a l'aprenentatge i el creixement. Implica que a través de l'adversitat i el reconeixement del que no funciona, s'adquireix un coneixement més profund i una saviesa pràctica que no s'obté fàcilment a l'èxit.

Faig vots perquè aquesta “pèrdua” siga algun dia reconeguda per l’equip de govern municipal i siguen capaços de reinterpretar-la com a lliçó per identificar els molts punts febles que, com tots, el nostre govern municipal també té. Ningú és perfecte, però cal reconéixer-ho. Ho faran? Temps al temps…

Alguna cosa caldrà fer, no?

Entenc que la “Real cofradía de la Mare de Déu del Lledó” siga la confraria amb més membres de totes les que a la nostra ciutat coexisteixen, ja que, per tradició són moltes les famílies que, quan naix un nou membre, “l’apunten”, tot i que després en són molts els qui mai arriben a involucrar-se amb aquesta.

No em ficaré amb l’aspecte devocional dels confrares i menys encara dels castellonencs que honorem la Patrona, però reconeixent que el “folklorisme” va a més, només cal veure com les cambreres, els paliers o els barreros, cada any que passa, cada festa anual, en són més i més, crida també l’atenció que a la majoria dels actes que cada any es programen per celebrar les “festes de Lledó” el nombre de joves que s’acosten i participen siga inversament proporcional a la quantitat d’actes programats.

I no només parle dels actes centrals, religiosos, que són majoritaris, novenes, celebracions eucarístiques, rosaris, sabatina, processó general o responsos, que per allò de la laïcitat general són actes de les festes patronals, vinguts a menys entre la generació anomenada milènials.

Són molts els pobles i ciutat en què les festes principals, aquelles que més gent veïna o forastera atrauen, són les patronals, ací, a casa nostra no és el cas, les principals com sabem són les de la Magdalena, on la participació de joves cada any va a més, les de Lledó no aconsegueixen “atraure el jovent”.

És veritat que són molts els menuts que participen en el concurs “vine a pintar a Lledó”, o a la cavalcada anunciadora de la festa principal, l’anomenat “pregonet”, però pocs els que ho fan de manera individual, per iniciativa familiar; la majoria són membres de les comissions gaiateres que aprofiten per “vestir-se” i “lluir”.

I si parlem de la serenata a la porta de la basílica celebrada la nit de divendres passat, malauradament, tant la majoria dels participants com del públic assistent, va poder comprovar-se era d’edat avançada; i què dir de la participació en la processó general de diumenge pel passeig?, són pocs, molt pocs, massa pocs diria, els participants tant en la cavalcada costumista inicial com en la part religiosa d’aquesta, que podríem considerar joves. Malauradament, si no fos pels membres dels grups de ball o de les Gaiates, la processó seria talment una processó de la tercera edat.

Actes n’hi ha hagut molts, i encara en resten, les festes patronals de Lledó i commemoració del CII aniversari de la Coronació no s’han acabat, però la realitat és que quasi ningú sap res de la trobada de joves o el rosari de torxes, actes encara per vindre i que, de segur, passaran amb més pena que glòria.

Davant aquesta realitat, la Confraria primer i l’ajuntament després haurien d’actuar; no serveix repetir any rere any el programa, aquest sembla desfasat pels temps que corren; de res serveix un nou Perot, un nou Clavari o un canvi preceptiu de Junta, si res ha de canviar, si tot ha de continuar igual. Caldria, és necessari, ser més ambiciosos…

Passarà un nou any i arribarem al maig del 2027 i què? Més del mateix, perquè de ser així, la gent, els veïns que ens tornarem a trobar, serem si Déu vol els mateixos, però amb un any més, serem una mica més grans, i el relleu generacional serà encara més difícil.

Cal plantejar-se canvis en l’organització, calen noves idees i nova organització i estructura festera i com diu en un encertat article periodístic un bon amic meu, cal reflexionar sobre la manera d’apropar el fenomen de Lledó a la ciutat, no fos cas que després siga massa tard.

Entenc que en els temps que vivim és més que difícil augmentar la devoció i veneració envers la Verge del Lledó, però si volem revitalitzar la festa cal fer-la més popular, amb actes que atraguen la gent més jove, convertint-la en una veritable setmana festera i cultural, nexe d’unió entre la Magdalena i Sant Pere. Tanmateix, si ho aconseguim, serà en benefici de totes i tots! Almenys, aquest és el meu desig...

Festa de la rosa no de la flor. Poc d’interés!

La 8 Mediterráneo TV és una televisió autonòmica privada de la Comunitat Valenciana coneguda comunament com la “televisió dels bisbes”, ja que la seua propietat està vinculada a entitats eclesiàstiques. Amb més de 16 anys d’existència és una cadena dedicada a la creació de contingut proper a cada municipi i localitat de la Comunitat, una televisió que es defineix com per a la família, compromesa amb la cultura i les tradicions valencianes. Un dels rostres més populars de la cadena, des de fa més de deu anys, és el locutor i presentador Julio Tormo, personatge relacionat amb el món festiu de la Comunitat.

Va ser tot un detall de la cadena que, anit, mentre Apunt, el canal públic dels valencians, transmetia en directe la gala d’elecció de la bellesa del foc d’Alacant 2026, “la huit” es decantara per, també en rigorós directe, emetre la “festa de la rosa” de Castelló, genuïna i quasi centenària manifestació del poble apassionat amb la música i l’art, la nit especial que la ciutat dedica a la dona castellonera, que, com és habitual va tornar a celebrar-se a la plaça Major de la ciutat.

Per allò de la seua relació amb els programes de festa, que Julio Tormo fora el comentarista de la celebració, no va suposar cap novetat i que ho fera des dels estudis centrals de València tampoc, desplaçant amb la unitat mòbil a Castelló una jove. Alba, periodista?, locutora?, entrevistadora?, ajudant?, per fer les esporàdiques intervencions que en moments puntuals l’acte permetia.

I aquí rau la notícia, el comentari, ni l’un ni l’altra van estar a l’altura del que l’acte mereixia. D’una banda, el senyor Tormo, no va assabentar-se en les dues hores que va durar la transmissió que allò que els espectadors valencians veien era “la festa de la rosa”, ja que una vegada i una altra, vaig contar-ne deu com a mínim, quan es referia a l’acte deia “la festa de la flor”, i en el cas de la xicona, en les dues entrevistes realitzades a la regidora de festes i a l’alcaldessa, les preguntes eren improvisades, sense guió o preparació prèvia, insubstancials i, amb la sensació de fetes per eixir del pas. Lamentable actuació d’un i de l’altra; la ciutat, els veïns i les autoritats no mereixen aquest tracte!

Si, per una banda, cal aplaudir el fet que la 8 Mediterraneo tv, tinguera el detall d’emetre en directe l’acte, de la mateixa manera que aquest matí, a partir de les 11, s’anuncia emetrà, des de la basílica de Lledó, la missa estacional, celebració que fins no fa massa anys s’anomenava de pontifical, poc haguera costat preparar-se, documentar-se una mica i prendre-ho més seriosament.

Senyor Tormo, senyoreta Alba, tot i que la tradició de les serenates no és exclusiva de la ciutat, al nostre poble arriba a una altra dimensió, convertint-se en manifestació genuïna que, vencent dificultats de tota mena, es prepara per a celebrar el seu centenari.

Va ser aquell llunyà 1928 quan l'Ajuntament va decidir integrar el costum de sortir a rondar al mes de maig, sent preceptiu que tots els grups havien d'iniciar les seues serenates sota el balcó de l'Ajuntament, a la plaça Major, per obtenir “un permís” que facilitava que al llarg de les matinades de tots els dissabtes del mes de maig, Castelló s'omplira de cançons romàntiques, de serenates.

Rondallers, músiques, xiques… i roses!, les més belles de les flors. Tant és així, que la convocatòria prengué el nom: “festa de la rosa”, i no “festa de la flor”, per allò de l’essència romàntica de la rosa que no tenen totes les altres flors; una rosa lligada a un certamen de sabor tradicional alimentat pel talent musical local.

El bon periodista i millor amic, Ximo Gorritz, publicava ahir un més que interessant ARTICLE article al periòdic local Mediterraneo, on explicava de manera clara i senzilla com “la rosa” és una de les poques tradicions festeres que poden presumir de centenàries i encara menys de comptar amb unes arrels que s'enfonsen al calendari fester castellonenc molt més enllà del segle.

Que poc haguera costat al bo de Tormo i la seua ajudanta informar-se’n una mica més i, de passada, il·lustrar la resta de valencians que, fins a les 12 de la nit, van poder gaudir, còmodament des de les seues cases, de la transmissió. Poc d’interés!