Missa estacional

Amb motiu del tancament de l’any  jubilar Marià de Lledó considerat així des del 2008, quan hi haja coincidència del 4 de maig en diumenge, i commemoració del primer centenari de la coronació de la nostra Patrona, hui, a la cocatedral de Santa Maria s’ha celebrat allò que abans de la reforma litúrgica impulsada pel Concili Vaticà II s’anomenava pontifical i ara missa estacional.

Així ho anunciava el “programa oficial: “11.00h. En la Concatedral de Santa María, solemne Misa Estacional, presidida por el Excmo. y Rvdo. Mons. D. Casimiro López Llorente, Obispo de la Diócesis de Segorbe-Castellón”.

Si a un fidel creient castellonenc, un cristià corrent, d'una cultura religiosa mitjana, li haguérem preguntat com s'anomenava la missa solemne  que havia de presidir el bisbe el dia de la Patrona, és molt probable que ens haguera dit  que és la Missa Pontifical, i és que encara hui  està en boca dels fidels la referència al fet que la celebració eucarística presidia per un bisbe, és un pontifical. Han passat molts anys des de la fi del Vaticà II, però en són molts els fidels que no han actualitzat el llenguatge.

La reforma litúrgica va canviar l'expressió Missa Pontifical per Missa Estacional. "Pontifical" fa referència, com hem dit, al fet que està presidida pel bisbe. És correcte, però es queda una mica curt. “Estacional”, però, fa referència a la reunió de tota l'Església Local presidida pel bisbe, concelebrada pels preveres, amb la participació del Poble de Déu. La Missa Estacional és la manifestació més visible i perfecta de l'Església Local, que, en comunió amb tota l'Església Universal i sota la guia del bisbe, avança en la seua fe.

Una missa, la de hui, solemne que s’ha allargat per més d’hora i mitja, celebrada pel bisbe, monsenyor López, qui ha ocupat el tron de la cocatedral, amb les cerimònies, com a mínim curioses, prescrites al “Caeremoniale Episcoporum"

El "Cæremoniale" suposa una gran parafernàlia, començant perquè que els canonges estan investits amb les vestimentes del seu ordre; els dignataris, dels quals el primer actua com a sacerdot auxiliar, amb les capes; els de l'ordre sacerdotal amb casulles; els de l'ordre diaconal, en dalmàtica; i els subdiaques en túnica sobre l'amit i la sobrepellís o el penyal. A més, crec que un diaca i un subdiaca amb les vestimentes regulars i un mestre de cerimònies han ajudat el bisbe. I  per si no n’eren prou s’han afegit acòlits que subministraven el llibre, la mitra, el bàcul, l’encensari i les espelmes i fanals.

Independentment de tota la parafernàlia que comporta aquest tipus de celebració, un dels moments més esperats de la missa ha estat l’homilia, on s’havia de fer palés el ministeri episcopal, el ministeri litúrgic del bisbe. Una homilia, que els fidels ja esperàvem fora en castellà, que és l’única llengua que ha demostrat amb el pas dels anys estimar el nostre bisbe, tot i que Lledó i Perot segur que eren i són d’arrels valencianes. Flac favor pel fidel poble senyor bisbe!!!

Una homilia, segurament molt íntima, preparada i viscuda pel bisbe, on ha donat a entendre que l’amor és el motor de la vida i que és a través de la Mare, la via directa per arribar Déu, però que crec ha mancat de connexió amb el poble, que ha resultat una mica bastant freda, llunyana, ja que ha estat íntegrament llegida, amb un to monòton de lectura que, per moments, costava fins i tot seguir.

Crec que el bisbe, davant un poble fidel, nombrós, tot i que no ha arribat a omplir de gom a gom Santa Maria, ha perdut l’oportunitat de mostrar uns aspectes teològics i fins i tot litúrgics atraients, que li hagueren permés portar millor una bona pastoral a la seua església.

No és estrany que amb tot el que ha suposat la missa estacional no hi haja hagut massa presència de gent jove. Ni tan sols “com a espectacle” l’acte ha estat capaç d’atraure el jovent que ha preferit altres opcions abans que "la missa estacional".

Un acte on ha mancat rellevància en allò que s’escoltava de boca del bisbe, i on resultava molt difícil, entre tant encotillament, entre tanta litúrgia antiquada, entre tanta “revestida”, sentir-se esperonat per dur a terme una tasca divina, l’avenç del regne de Déu a la terra amb la força i ajuda de la Mare de Déu de Lledó.

Amb tots els meus respectes, senyor bisbe, que ha fet vosté hui perquè “la seua església” siga reflex d’un futur encoratjador? Els més grans necessitem un lideratge bíblic que ens guie i la joventut demana una església, un pastor, que entenga la nova cultura, les noves necessitats, en un món creixent de secularisme i humanisme que pot arribar a ofegar-los. Pel bé de tots senyor bisbe, feu-ho mirar.

 

Un dia per a la història

De segur que el temps dirà que hui és “un dia per a la història”, perquè hui, molts castellonencs ens aprestem a viure dos moments llargament esperats; d’una banda, el centenari de la coronació de la Patrona, de l’altra el vint-i-cinc aniversari de la consagració de la catedral de la ciutat.

Hui, és un dia històric i de segur que els mitjans de comunicació, emissores de ràdio, diaris electrònics i en paper, respondran en conseqüència. També la televisió autonòmica vol fer-se ressò de l’acte  apropant la celebració a totes les llars de la ciutat, província i comunitat, en rigorós directe.

La ciutat, que dit siga de passada, no s’ha engarlandat massa en aquestes darreres setmanes en què la Verge està entre nosaltres, hui ho farà de manera aclaparadora. Hem vist una pinzellada amb la decoració en forma d’arcs pels carrers en què la Mare de Déu de Lledó transitarà en aquest solejat matí, des de la catedral fins “la farola” i, s’anuncia com a catifa complementària a l’enramada una estora o tapís que cobrirà tot el recorregut de la processó.

Hui hem de viure una emocionant jornada que, sens dubte, quedarà escrita en la memòria col·lectiva de la ciutat. A més de recordar la coronació, aquell diumenge 4 de maig de 1924, fa 100 anys, també hui recordem un dimarts 4 de maig, però més proper en el temps, viscut aquest per molts dels presents hui, el de 1999, quan, finalment, després de molts anys de reconstrucció, l’església cocatedral de Santa Maria va poder ser feliçment consagrada.

El dia de hui, doncs, serà un dia carregat d’emocions que ja comencen a percebre's des de bona hora del matí. Un “vol d’alba” de campanes així ho ha anunciat i, desenes de persones comencen a organitzar-se impacientment per “viure” de prop els actes programats.

Religiosos i laics, creients i curiosos, grans i menuts, joves i vells, polítics dirigents, governants i de l’oposició, en un pla principal o discret, de segur es donaran cita en aquests actes; ningú vol perdre’s les accions del dia.

Una mena  d’alegria col·lectiva s'encomanara al llarg del matí d’uns a altres de manera espontània, en ser conscients, o tal vegada no, de la transcendència del que ens aprestem a viure. Tot un bany d’autoestima, fervor, curiositat o xafarderia, allà cadascú amb les seues creences, d’acord amb el que es viurà, estic convençut,  perdurarà en un futur segurament no curt.

Hui que a més a més el temps ha volgut acompanyar-nos serà un altre dia de masses, on a la ciutat conviuran els visitants forasters que atrets per l’esdeveniment volen acompanyar-nos amb els centenars de vilatans que han, hem reservat aquesta data per contemplar i viure, en directe o a través de la televisió, sense perdre detall allò que succeirà.

Aprestem-nos a gaudir del moment dolç i felicitem-nos tota la societat castellonenca en general d’aquesta fita religiosa i cultural que veurem feliçment assolida. És un deure i una il·lusió, de segur que seran increïbles totes les emocions que podrem sentir al mateix temps, totes esclatant dins els cors.

L’orgull del castellonerisme es tornarà a viure al llarg del dia i tot un privilegi poder viure aquesta doble celebració que s’afegira amb lletres majúscules a la història de la ciutat.

Des de la història del nostre poble la coronació va ser i és el regal de fe i amor de Castelló a la Patrona i Senyora.  Així ho van viure els nostres avantpassats l'any 1924 i així ho volem celebrar i commemorar hui.

Els orígens de la ciutat estan en Lledó i Santa Maria, llocs de reunió en moments àlgids i difícils. Hui, el cor i l'amor de la ciutat novament prenen protagonisme en  dos indrets, la cocatedral i “la farola”, i un sol referent la Mare de Déu del Lledó.

Aprestem-nos hui, dia històric per creients i ateus, a fer nostres una vegada més aquells versos dels gojos “Protegiu els nostres camps, beneïu la nostra terra, aparteu d'ací la guerra, la fam, la pesta i els llamps; tot treball honrat i bo trobe en Vós sa protectora". Visca la commemoració!!!

 

Comerç i consum. Ens quedem curts!!!

No sé si qualificar-lo de garrepa, cicater, avar, ruin, ronyós, agafat o ronyica. Qualsevol d’aquests adjectius li vindria bé. Però, atenció no vull referir-me en cap moment a la persona, sinó al fet, en relació amb una de les darreres actuacions del regidor de comerç i consum del nostre ajuntament, el senyor Alberto Vidal.

El senyor Vidal,  com ell mateix afirma i podem llegir al seu perfil a la xarxa en línia LinkedIn, fins al moment d’accedir a l’ajuntament va ser un professor especialitzat en educació, història, redacció i gestió de continguts web, aportant fins aquell moment experiència i formació en seguretat i serveis de seguretat privada.

Malgrat aquesta formació i experiència, i per acord del seu partit VOX amb el PP, va assolir  el càrrec dins la Junta de Govern local de nové tinent d’alcalde i les regidories de Família i Comerç i Consum respectivament.

En aquesta darrera parcel·la, la de Comerç i Consum, és ben sabut que el senyor Vidal assumia des del precís instant de la seua designació per part de l’alcaldessa,  un gran repte, dinamitzar el comerç local, en especial el comerç dels carrers més cèntrics de la ciutat, buscant un pont directe entre comerciants i consumidors.

Les campanyes de “bons comercials” o “mercat de barri” han estat en aquest any que porta al capdavant de la regidoria, tal vegada les principals iniciatives impulsades des d’aquella àrea,  que, jo diria, no han servit de molt, juntament amb allò que sembla li agrada més, els concursos d’aparadors.

Així recordem com el setembre  passat va ser el concurs “Vive la ciudad” aquell que tenint per objectiu destacar els Establiments locals com a atractiu turístic, premiava el millor dels aparadors presentats a concurs, i ara,  aprofitant l’esdeveniment del centenari de la coronació de la Mare de Déu de Lledó, ha repetit l’experiència, convocant el “I concurs d’aparadors del centenari”.

És veritat que “arreglar aparadors” per algun esdeveniment concret, per algun acte significatiu, per algun aniversari, per algun moment especial, ha estat al llarg de la història del nostre poble, una acció amb la qual els comerciants locals han dedicat esforços, compartint amb els veïns aquella celebració a la vegada que eren uns reclams per incentivar les vendes.

El senyor Vidal així sembla o entén i, per tant, aprofita qualsevol ocasió que se li presenta per organitzar “concurs d’aparadors”. Però, tot i que supose l’assignació pressupostària de la que disposarà aquella regidoria no serà massa elevada, dedicar només 300 euros per premiar l’esforç del comerciant guanyador a aquest menester, resulta vist des de fora, si més no ronyós, vergonyós i quasi ofensiu.

Tres-cents euros van ser els assignats a l’aparador del comerç Globofiesta en el concurs de setembre, ajuda econòmica que no va estar a l'altura de la capacitat d’esforç i dedicació que els responsables del comerç van dedicar. Ara, novament, 300 euros és el premi per al que, a partir del dimarts 7 sabrem quin és el millor aparador “del centenari”.

De tots els presentats i finalistes, aquell que resulte guanyador, ho serà pel seu esforç i la seua mostra de creativitat, pel seu temps de dedicació, pel profund vincle dels seus propietaris amb la Patrona, perquè si ho haguera de ser per la compensació econòmica  que el senyor Vidal proposa, el fracàs seria més que evident.

Senyor Vidal, tal vegada la difusió de la informació relativa a tots i cadascun dels negocis, activitats professionals i categories que conformen el teixit empresarial de la ciutat, a través d’un mapa de comerços per barris, seria prou més efectiu. Només és una idea.

Senyor regidor de comerç,  li fa falta més imaginació per estimular el consum  i poder situar els comerços locals com a referents a la ciutat. Si  no la té, si ha de repetir més vegades el concurs d’aparadors, estires una mica més en l’aspecte monetari, al cap i a fi no són diners seus, són de tots.

“Vamos a tener”...

He dubtat molt a l’hora de titular aquest comentari, no ho tenia gens clar, dubtava si “ole, ole”, aquella interjecció que sovint fem servir per a animar i aplaudir i que, en ocasions burlesques, a la nostra llengua equivaldria a “per l’amor de Déu!”, o  encapçalar aquest comentari “no se si plorar, o riure”, finalment m’he decantat per la frase reiteradament repetida pel conseller ahir a Castelló.

I és que la notícia que va produir-se ahir i  amb la que m’he aixecat aquest matí, no és per menys. “La Conselleria de Sanitat preveu doblar la inversió que va calcular el Consell del Botànic anterior per materialitzar el nou Hospital General de Castelló”. VAMOS A TENER 

Va ser al mes de març del 2023 quan el Ple de l’anterior Consell va aprovar la declaració d'interès general i públic per a les obres de construcció i reforma del nou espai sanitari de Castelló, amb una inversió de 341 milions d’euros; un nou centre que amb set plantes havia de doblar el nombre de llits actuals, arribant als 700, i incrementar tant el nombre d’equips com de recursos per fer front a la pressió assistencial que pateix l’actual Hospital General. El seu calendari contemplava la construcció i posterior posada en marxa en cinc anys. Tot semblava encarrilat, però van arribar les eleccions i el canvi, el senyor Minguez, va deixar pas al cap de la Conselleria de Sanitat al senyor Gómez.

Aquest va encetar “una reforma integral del sistema sanitari” que tot i dir una vegada i una altra que la reorganització del mapa sanitari contemplava objectius orientats a l'ús eficient dels recursos assistencials,  cosa que costava de creure  en ia de boca d'un membre de la corda zaplanista i alt càrrec amb aquell expresident, artífex dels concerts sanitaris sota el model Alzira i defensor del model de sanitat privada.

Ara, quasi un any després, el senyor conseller de sanitat, acaba de presentar un pla funcional per l'Hospital General Universitari de Castelló, un document que concreta les necessitats i dotacions, amb un pressupost global de 507 milions dels quals més de 300 han d’anar per a la nova construcció i equipament. Un nou centre que constarà de 765 habitacions individuals, 31 quiròfans i 26 sales d'intervenció, passant de 68 a 103 els punts d’urgència. Vista la seua trajectòria professional, ho hem de creure?  Tot i que costa creure-ho, d'acord, pensem que sí, que aquesta proposta serà real i factible.

Fins ací tot correcte i il·lusionant, però per a quan? I ací salta la sorpresa. No han tingut la més mínima vergonya en afirmar que “como se prevee un largo camino para materializarlo, si se cumplen las previsiones , se contempla el fin de la obra en diez años, en 2034”. Ole, ole i ole….

S’ha lluït l’equip i el senyor “Marciano” al capdavant. Deu anys!!! Quina presa de pèl. Per mitigar i intentar fer creïble allò que sembla un globus sonda, fum de palla i quasi una ofensa, el senyor conseller s’ha apressat a dir que “la intenció és encavalcar fases per agilitzar la construcció del centre".  Senyor Gómez, però si no tenen vostés ni tan sols la propietat dels terrenys necessaris!!! Si no tenen ni tan sols data probable d’inici de les obres. De poc o res ha de servir que en els pressupostos del 2024 hi haja consignats 2 milions d’euros per iniciar els tràmits, quins tràmits? Papers? Volem realitats, i les volem ja!!!

Resulta difícil confiar que el govern del PP i Vox defense la sanitat pública valenciana si des del primer dia del nou govern va fer-se manifest que el conseller valencià de sanitat s'obria a prorrogar les privatitzacions sanitàries que l'esquerra havia començat a revertir. Com vol que ara creguem aquesta milionada per a deu anys vista. Tenim fe, però no confiança.

Si realment creguera vosté en la sanitat pública, no s’haguera atrevit mai a publicitar que s’allargaria deu anys la construcció del nou hospital de Castelló,  i haguera fet el possible i impossible per, en aquella reinvenció del mapa sanitari que vosté va dir que posaria en marxa en funció de les necessitats dels ciutadans per fer més eficaç el sistema, s’hagueren vist reflectits ja els avanços pel nou centre, i no només  en allò que a vosté  li preocupava i no va tardar a ficar els seus esforços per canviar, tractar que els valencians ens oblidem de la sanitat universal i la salut pública, fins i tot en el nom de la mateixa Conselleria.

Per l’amor de Déu, de vergonya, per plorar, ole, ole, “vamos a tener”… que? de segur que més i més concerts amb la privada. Estarem pendents dels canvis que amb tota seguretat en 10 anys vista es faran.Temps al temps.

Només puc dir… Gràcies!

Ja ho  vaig anunciar el passat dia 20 i ahir va fer-se realitat. Tot i que el dia no va acompanyar-nos massa i l’hora no era tampoc massa adient, l’assistència va ser més de l’esperada.

Al marc de la fira del llibre vaig presentar el meu darrer treball editat  pel servei de publicacions de l’ajuntament; aquell que va resultar guanyador el 2023 del seté premi d’investigació etnològica, creat per recordar la figura, treball i dedicació de l’amic poeta, escriptor i mestre, Vicent Pau Serra i Fortuño.

Un treball que porta per títol “Història, anecdotari, tradicions i curiositat de la romeria de la Magdalena a través del temps”, i que no és altra cosa que això, un recull documentat dels que ha estat el desenvolupament de la festa al llarg de la història del nostre poble.

I des d’ací, des d’aquest el meu blog, des d’aquest lloc on jo, com amant de la cultura, les festes i les tradicions del nostre estimat Castelló, vaig dient des de fa ja un bon grapat d’anys, la meua opinió de tot el que passa al meu voltant,  publicant regularment reflexions i “cavil·leos”, és des d’on cal, en aquesta ocasió i en majúscula donar les GRÀCIES!

A la regidoria de cultura per la cura en l’edició de l’obra i en particular a la regidora, l’amiga Maria España, per les seues emotives paraules introductòries envers la meua persona i l’esperit de l’obra,  per tot el que pot arribar a representar com a element pel coneixement de la romeria.

Al públic en general, entre ells molts amics i coneguts que van voler estar presents i compartir amb mi tot allò que jo volia comunicar, que jo volia transmetre, i que pot resumir-se en comprovar com la romeria a la Magdalena, al llarg del temps, s’ha convertit en l’espai i moment perquè cultures, persones i costums diferents s’ajunten en un retrobament anual, lúdic, alegre, integrador, imaginatiu i participatiu.

A la meua família que des del primer moment va creure en el projecte i va recolzar-me en els moments de dificultat i ahir, no sense esforç per les circumstàncies que estem passant, va voler estar al meu costat.

Als funcionaris municipals que tenint cura de totes les publicacions editades per l'ajuntament van disposar el llibre en un lloc preferent a la caseta municipal de la fira, ficant-lo a l’abast de tots els visitants.

A l’organització de la 40 fira del llibre que amb les seues atencions van fer possible que ens trobarem a gust, molt a gust, com a casa, en un ambient familiar i en un lloc, que tot i ser a l’aire lliure, donava sensació de caliu i acolliment.

No sé quants llibres deguera arribar a signar, però el que si puc dir és que cada signatura va ser personalitzada, intentant que les meues GRÀCIES es veren reflectides en aquelles paraules.

No crec siga missió principal del servei de publicacions municipal vendre llibres, la seua és més, a parer meu, una missió de divulgació i, crec sincerament, que ahir va fer-se un pas important per aconseguir-ho.

Ningú estima allò que no coneix i amb xicotets gestos quotidians com aquest d’ahir crec vam aconseguir que el llibre no només fera valdre la feina que hi ha hagut al seu darrere, si més no també  una part important de la nostra cultura, la romeria, ajudant a, coneixent-la una mica millor, estimar-la cada dia més.   

És evident que mentre la narrativa passa de pressa, perquè immediatament ja hi ha una altra novel·la, els llibres etnogràfics formen part del país i que d’alguna manera no passen de moda. Aquest premi ens ho recorda any rere any.

A vegades tot va tan de pressa que hi passes pel costat i ni hi penses,  per això crec que hem de donar valor a les coses perquè es puguen conservar. El que no es coneix no s’estima i el que no s’estima no es defensa. i, en canvi, quan ho coneixes és quan es posa més en valor. GRÀCIES, amics per entendre-ho així i fer-me costat.

Els jardins del port

En estar integrats dins l’entramat urbà del nucli poblacional del Grau, sempre he pensat que formaven part del patrimoni municipal castellonenc. És veritat que en les poques vegades que m’he endinsat en aquell indret, sempre he pensat en el poc interés i estima de qui pensava era el seu legítim propietari, l’ajuntament.

Però no, hui m’he assabentat que aquests jardins, de vora 13.000 metres quadrats i separats pel fracassat i en desús traçat de la via de l’accés ferroviari nord al port, ubicats  a la zona nord del Grau, integrats a la trama urbana i delimitats  per  les avingudes de Serrano Lloberes i  Ferrandis  Salvador, el carrer del Palmerar i la façana d'habitatges, tot i que el seu manteniment crec que des de fa més d’una dècada corre a càrrec del servei de parcs municipal, són de propietat de l’autoritat portuària.

I ho són a conseqüència de la partició i segregació que es va fer del Pinar a principis del segle XX en quedar aquells terrenys delimitats, a conseqüència de la construcció del port i les vies del ferrocarril, sent la Junta d’Obres del Port qui, posteriorment, per  connexionar les instal·lacions del mateix port amb el nucli urbà, va considerar la creació del que havia de ser el primer urbà parc del districte marítim.

Des dels seus inicis la ciutadania del Grau va adoptar aquell indret com a seu, començant a denominar-lo popularment i afectuosament “el jardinet” i, convertint-lo en el centre de la vida social del barri. Va ser després d’acabada la guerra civil quan el parc pren un impuls definitiu, emprant-se no tan sols com a lloc d’esbarjo, si més no es converteix en el lloc ideal per la realització de diferents activitats festeres com presentacions de les regines de les Festes de Sant Pere i la seua cort, espectacles musicals, revetles, concursos de pintura infantils, activitats i festes de centres juvenils o activitats alternatives com les darreres celebracions dels mercats de Nadal, convertint, l’antic espai del jardí i l’antic vivers del grau, en una dotació urbanística i social emblemàtica.

El pas del temps ha vingut a demostrar que ni la via que separa les dues parcel·les ni el mateix parc presenten el més mínim interés per l’activitat portuària; per això ja  l’any 2016 l’ajuntament va realitzar un intent per tractar de dinamitzar la zona projectant la creació d’un quiosc, iniciativa que, mai millor dit, no va arribar a bon port, no va arribar a desenvolupar-se perquè va topar-se amb què el sòl no era seu.

Ara, en aquests dies, huit anys després d’aquell intent fallit, l’equip de govern municipal actual, torna a treure damunt la taula l’intent de dinamització, aprovant en la darrera de les Juntes de Govern celebrada aquesta setmana, l’acord de sol·licitar a l'Autoritat Portuària de Castelló la cessió gratuïta i propietat dels terrenys, a favor de l'ajuntament, al·legant entre altres raons que han  deixat de ser importants per a l’activitat portuària  i que la seua desafectació ha estat informada favorablement per la Direcció General de la Costa i el Mar.

Ara cal esperar que l'Autoritat Portuària accepte la petició perquè els terrenys es puguen inscriure al llistat de patrimoni municipal. No és aquesta una petició forassenyada, fins i tot diria que prou realista, una actuació que, en cas d'arribar a realitzar-se en un futur no massa llunyà com sembla pot ser, millorarà sens dubte l’espai i amb ell el benestar tant dels residents del Grau com dels possibles visitants.

Un projecte molt més factible i realitzable que aquell altre  que també l’actual equip de la senyora Carrasco van publicitar ara fa set o huit mesos, qualificat de prioritari, el gran parc de la zona est de la ciutat, a tocar del Palau de la Festa, als mateixos solars on tant el PP, amb Alberto Fabra i Alfonso Bataller al capdavant, com el tripartit dels últims vuit anys presidit per la socialista Amparo Marco tenien la intenció de construir el denominat com a parc dels xiquets o parc d’Almalafa, i que conformat per 38 parcel·les, sembla que a hores d’ara només una és de propietat municipal, per la qual cosa, estic més que segur, no es veurà cap avanç en aquesta legislatura…

Pujar amunt, desplaçar-se a l’oest.

Fins a les darreries del segle XIX, el camí real era per on circulaven els carruatges en els trajectes cap a València o Barcelona i coincidia dins l’entramat urbà de la nostra ciutat, amb el traçat de carrer Major, essent els seus llocs més significatius els convents de Santa Clara i de Sant Agustí.

Recordem com aquest darrer convent va ser emprat per diferents organismes públics com a seu, des del Govern Civil o Delegació d’Hisenda fins a caserna militar. Un poc més tard aquest  camí real va traslladar-se una mica més a l’oest,  al carrer d’enmig,  aprofitant que el carrer albergava diferents fondes i hostal; però el creixent trànsit que discorria per aquella via tan cèntrica, va fer que i l’any  1904 l'Ajuntament de Castelló iniciara l'expedient per aconseguir el desviament de la carretera.

Aleshores va començar a parlar-se d'un nou traçat que havia de transcórrer per les, en un futur, rondes de la Magdalena i Millars. Un projecte que tindria  via lliure tal dia com hui, 27 d’abril de 1910, quan l’ajuntament va rebre una Reial Ordre per la qual s’aprovava el desviament de “la carretera de Madrid a Castellón y de Castellón a Tarragona por las rondas del Mijares y de la Magdalena”.

Durant molts anys la imatge de La Farola, a la plaça de la Independència, aixecada només 15 anys després d’aconseguit “el desvio”, va ser mut testimoni de l'esdevenir quotidià de vehicles que es dirigien bé en direcció cap a Barcelona o bé cap a València.

Semblava que el problema es resolia, però la realitat  existent a la zona, amb una trama urbana que absorbia a poc a poc l’antiga nacional,  i creixent la ciutat “per dalt del paseo i de la via”, va fer que als anys 60-70, tornara a plantejar-se la necessitat de crear una nova via alternativa, un nou “desvio", per contenir el trànsit creixent. Les rondes ja no eren suficients per a canalitzar els vehicles locals i aquells pesats que creuaven  la ciutat.

Les obres del nou i anhelat desviament van començar el 1966 i dos anys després,  el 1968, van finalitzar els treballs. Un projecte que, inicialment, va descongestionar l'intens trànsit; un nou traçat entre l’actual  Hospital General i el límit amb el terme municipal d'Almassora va veure la llum absorbint tot el trànsit, tant lleuger com pesat; un vial que va quedar, una vegada executada l’autopista AP-7, com a  via de comunicació alternativa lliure de pagament, i com una alternativa més per als desplaçaments entre punts dins de la mateixa ciutat, hui convertida en avingudes del Castell Vell, Pintor Oliet i Enrique Gimeno.

I els temps corren i encara va ser necessària una segona variant, naturalment dissenyada, projectada i executada més a l’oest encara,  feta realitat d'acord amb un conveni entre el Ministeri de Foment i la Generalitat Valenciana, subscrit el 16 de juliol de 1992, i construïda entre març de 1993 i juny de 1994, obrint-se a la circulació, el conegut com a “by-pass”, allunyant del casc urbà una mica més el trànsit, vial que en l’actualitat encara dona servei.

114 anys “de les rondes” vials inicialment nascuts entre el portal de Sant Roc al nord, hui plaça d’en Teodoro Izquierdo, i l’acabada de desamortitzar caserna de Sant Francesc, hui plaça del botànic Calduch, al sud,  com a carreteres adossades a l’exterior de les tanques, que la ciutat va haver de construir, per fer front a l’epidèmia de còlera que el 1834  des de València, va estendre’s fins a arribar a la nostra ciutat, allà pel primer terç del segle XIX.

Unes rondes que curiosament van canviar els seus noms de Magdalena i Mijares en el període de la guerra civil, novembre de 1936, pels d'avingudes de Mèxic i de la Unió Soviètica, respectivament, com a reconeixement del govern republicà, pel suport ofert per aquelles nacions, tant pel que respecta a l’aspecte moral com a material de guerra i ajuda civil, retornant acabada la guerra  al seu nom anterior, el 1940.

Cent catorze anys d’història d’unes rondes que aquests dies tornaran a tenir un clar protagonisme, per acostar-se a la seua unió, a la plaça de la Independència, la Patrona en record del centenari de la coronació.

Flor de Lledó

La Coca de queraïlla o de Castelló des de temps més antics, el fadrinet des del 2010 i des del 2016 la flor de Lledó són alguns dels productes estrella, típics de la ciutat al llarg o en moments més puntuals de l’any.

El gremi de forners de Castelló, agrupació de mestres artesans en defensa de la panaderia i la pastisseria, aprofiten qualsevol ocasió que se’ls brinda per promocionar aquests productes, fonamentalment amb degustacions gratuïtes i populars.

En adonar-se els mestres pastisser que “La coca”  tot i que va introduir-se com a complement i decoració la imatge típica del campanar de la Vila o l’escut de la ciutat, presentava un xicotet inconvenient, no era individual, van decidir anar una mica més lluny i crear un pastís individual, que a més a més, havia de ser representatiu de les festes magdaleneres, i així va nàixer el fadrinet  que compta sobre la seua superfície la imatge la Magdalena.

Però, si la Magdalena “són les festes”, maig i Lledó “és la festa”. Castelló necessitava completar la gastronomia dolça amb un tercer element per acabar d’endolcir els àpats festers i així ho van tornar a veure els mestres del gremi de forners, creant un nou producte que, a la vegada que rendirà un homenatge a la Mare de Déu patrona de la ciutat, completara el grup de dolços oficials, en aquest cas per les festes patronals.

Calia també encertar no tan sols en el paladar dels veïns, això va resultar relativament fàcil, només calia combinar sàviament pasta de full, amb crema de taronja i llimona, per aconseguir aquella flaire de tarongina que en primavera s’escampa per tot el terme, si més no calia també, com va passar amb el fadrinet, encertar en el seu nom, i el gremi va llançar un concurs per triar-lo, presentant-se més de 50 propostes i sent “flor de Lledó” la guanyadora.

Des del moment en què el nou producte va presentar-se en societat, el 23 d’abril del 2016, tot just fa ara huit anys, aquest dolç tribut a la Verge s’ha convertit també en un dels productes més sol·licitats per celebrar el “dia de la mare”, creixent cada any el nombre d’aparadors dels forns tradicionals en què, aquesta darrera setmana d’abril i primera de maig,  s’omplin de “flors de Lledó” per completar i celebrar les festes que la ciutat dedica a la Patrona, a la vegada que des del Gremi, i per promocionar el producte com a emblema gastronòmic de les festes, no han parat de realitzar-se accions  que han anat des del concurs de fotografia  fins a innumerables degustacions populars.

Ara,  i com no podia ser d’una altra manera, en commemoració del Centenari de la Coronació de la Verge, el Gremi de Forners en col·laboració amb la regidoria de turisme, anuncien la  distribució aquest dissabte d’un total de 2.200 unitats gratuïtes de la Flor de Lledó a la plaça Major, com a part de les accions destinades a enaltir aquest centenari, repartiment que es realitzarà entre les 11.00 i les 13.30 hores; una iniciativa que, novament, pretén ressaltar aquest producte innovador de la gastronomia castellonenca, a la vegada que realçar la nostra rica tradició culinària i convertir-nos en referents en l'àmbit provincial i nacional.

Iniciativa que vol anar una mica més enllà en la seua finalitat, per la qual cosa a més de la degustació popular, s’anuncia que formant part de les quatre jornades que el Patronat de Turisme ha programat en col·laboració amb el Gremi de Forners de Castelló per al 2024, la jornada “Dels Ximos" que va realitzar-se el febrer passat, la de 'la Coca de Castelló',  prevista pel setembre vinent, la dels 'Pastissets de cabell i moniato', que tindrà lloc al desembre, es durà a termini la “I Jornada de la Flor de Lledó”, de manera que entre el 6 i el 19 de maig s’oferiran en un total de 18 obradors ofertes especials per adquirir aquest producte.

Llarga vida a aquest dolç senzill, delicat i molt castellonero, ofrena al poble des del gremi de forners, com el poble ho fa a  la Verge  amb les flors, per això el seu nom fa referència a la forma de flor que té aquest pastís.

Fracàs…

No sé l’equip de govern municipal com qualificarà aquests resultats, però per mi només hi ha una paraula per explicar-ho: fracàs. Hi ho dic així amb totes les lletres perquè en una ciutat que supera els 175.000 habitants que, per definir els objectius i possibles modificacions del Projecte Bàsic i d’Execució per l’acabament de la Ronda Oest, tan sols hagen estat 18 els veïns participants en la consulta oberta a tothom  és tot un fracàs.

Sent encara alcalde de la ciutat el senyor Gozalbo i president de la Generalitat el senyor Lerma, a la fi dels anys 80 del segle passat, va iniciar-se l’ambiciós projecte de creació d’una ronda exterior que, projectada amb una longitud de vora 15 km, havia d’envoltar tota la ciutat.  A un primer tram  de la ronda sud, va seguir-li una segona fase, la ronda est i una tercera la ronda nord, però  més de 30 anys després el cercle encara no està tancat, li falta l’anomenat tram de la ronda oest.

Després de molt pregar, l'anterior alcaldessa, Amparo Marco va aconseguir la promesa del president de la Generalitat, aleshores Ximo Puig, d'impulsar aquest últim tram, encara que tot s'ha de dir, la cosa no va passar de gaires bones intencions i pocs compromisos signats.

Va redactar-se un projecte bàsic del que havia de ser l’acabament de l’obra, plantejant-se el possible traçat que hauria de tenir la nova carretera, i aportant diferents solucions per resoldre les complicades cruïlles de l'estructura viària sobre els obstacles amb què es trobarà, la cruïlla amb la carretera de Borriol, la proximitat de l'UJI i la necessitat d'afavorir un accés a aquella, els encreuaments del riu Sec  i de la carretera d'Alcora, i la connexió amb la ronda sud a la Rotonda del Ministeri, inaugurada al seu moment amb el sobrenom de la més gran d'Espanya.

I va arribar el canvi de govern municipal i el mes de novembre passat, el nou equip PP+VOX va decidir sometre a la participació ciutadana les solucions del projecte obrint les propostes fetes pels tècnics i convidant els veïns a aportar propostes per enllestir el disseny final.

Per fer factible aquella participació es van publicar dates, duració i direcció on remetre l’enquesta de consulta, al mateix temps que, per tractar d’incentivar la participació ciutadana i dels distints col·lectius socials, tècnics i polítics, va realitzar-se el 22 de novembre una jornada informativa a l’edifici Urban, facilitant-se també la consulta de tota la documentació “en paper” així com diferents panells informatius, acudint a l’edifici “Quatre Cantons”.

La resposta ciutadana ha estat minsa, escassa i anecdòtica. Després d’ampliar-se el termini inicial per presentació, del dia 2 en què inicialment finalitzava fins al 22 de desembre, quan va tancar-se aquell, el nombre  d’enquestes presentades, només foren 18, majoritàriament d’homes, residents a la zona, amb estudis superiors i amb una edat que abastava dels 25 als 65 anys, que van valorar, d’una banda,  allò que els mereixia el paisatge resultant i els recursos paisatgístics representants i, per una altra, proposar possibles alternatives en els diferents aspectes.

Ara, des de l’ajuntament  i reconeixent que la participació ha estat molt més baixa de l’esperada, es fa públic un document INFORME DE RESULTADOS en què a través de 360 pàgines s’extrauen les conclusions del procés i on destaca que el 59% dels participants, 10 veïns?, consideren perllongar i concloure la ronda Oest, destacant entre les aportacions la necessitat de millora de les vies de servei que donen accés als habitatges, l'increment de les zones verdes, emprant espècies autòctones, i la utilització de materials fonoabsorbents. Col·locant pantalles acústiques i jugant fins i tot amb els nivells del terreny.

S’anuncia la licitació d'una part de les obres pel segon semestre de l'any després de la signatura entre l'Ajuntament i la Conselleria del conveni de col·laboració, dins un pla plurianual,  amb les primeres expropiacions per part de l’ajuntament que afectaran les parcel·les que es localitzen al tram entre la rotonda de l'UJI i la carretera Alcora i el concurs públic per a l'execució de l’obra incoat pel Consell.

S'iniciaran les obres el 2025? S'acceptaran les propostes dels 18 veïns? La història aquest anell dura ja massa temps, estem tots massa farts de promeses i esperes; desitge que aquest fracàs en la consulta no es veja augmentat en un fracàs major en expectatives. L'espera és ja massa llarga....

Vint-i-dos anys del traspàs del “bisbe bo”

El passat diumenge a la missa d’onze celebrada a la cocatedral de Santa Maria, es va fer memòria de la seua persona. tot just en el dia en què es complien vint-i-dos anys del seu traspàs.

Va ser el segon dels quatre bisbes que fins ara han ocupat la càtedra de Sogorb-Castelló des del moment de la seua unificació, succeint a la fi del 1971 al doctor Josep Pont i Gol.  Com ja haureu suposat van recordar i pregar pel gironí Josep Maria Cases Deordal, bisbe de la nostra seu per prop de 25 anys,  des del 13-11-1972 al 22-11-1996 en què es va jubilar, i que, uns anys després va morir a Figueres, el 21 d’abril de 2002.

Un bisbe amb una acció pastoral al nostre poble més que destacada i que va fer tant per aquesta diòcesi que malgrat ser català  i morir a la seua terra, després d’un solemne funeral celebrat a l’església Major de Castelló,  per més de cent cinquanta sacerdots, amb la presència destacada del Cardenal de Barcelona, l’arquebisbe metropolità de València, els de Tarragona i la Seu d’Urgell, a més dels bisbes de Tortosa, Albacete i Terol-Albarrasí, al costat del seu successor al nostre bisbat i de tarannà tan diferent, el doctor Reig Pla, en què tota la societat castellonenca va mostrar el seu dol, les seues despulles foren inhumades a la cripta de la cocatedral castellonenca.

El seu magisteri es va centrar sobretot en la pastoral sacramental i la creació de l’Escola Diocesana de Teologia per a la formació dels laics, instaurant el diaconat permanent; també va impulsar la pastoral familiar, creant una casa de la família a la ciutat.

Els seus missatges insistien una vegada i una altra en la vida litúrgica i espiritual dels seus fidels creients, a la vegada que feia insistència en la catequesi i evangelització d'una societat, la castellonenca, que com en altres diòcesis,  cada vegada era més secularitzada, donant suport a institucions com l’Acció Catòlica o el moviment de cursets de cristiandat.

Una altra de les seues grans preocupacions fou el seminari que va reimpulsar, a la vegada que convidava constantment a la realització d’exercicis i a tenir cura de la vida espiritual dels sacerdots, abordant temes candents de la pastoral i teologia postconciliar.

Va ser un gran impulsor de l’oració, tant en religiosos com en seglars, facilitant i promovent a la diòcesi la creació de diferents monestirs de vida contemplativa i un gran impulsor per la finalització de les obres de l’esglèsia cocatedral de Santa Maria.

Però, sens dubte, allò que el va fer encara més arrelat al poble pla, va ser que encoratjava la litúrgia i predicació en valencià en fets i obres, col·laborant en l’edició de la Bíblia Valenciana Interconfessional, adaptació a les variants dialectals valencianes de la Bíblia Catalana Interconfessional, negant-se a recolzar, davant del Vaticà, les formes secessionistes que alguns volien imposar a l'Església Valenciana, pel que fa a la llengua del País Valencià a la litúrgia.

A ell li devem la incoació del procés de canonització dels màrtirs diocesans aconseguint les primeres beatificacions de religiosos de la diòcesi. En una altra banda de fets, el 1972, per la seua petició a la Santa Seu, van ser elevades a la dignitat de Basílica el Santuari de Lledó i la Catedral de Sogorb i el 1974, amb motiu del IV Centenari de Sant Pasqual Bayló, va rebre els Reis d'Espanya; també durant l'Any Sant Marià va coronar canònicament la patrona de la diòcesi, la Verge de la Cova Santa.

Tot just demà dimecres farà 22 anys, del soterrar d’aquell home de Déu i d’oració, d’aquell bisbe de tots, però sobretot dels pobres i afligits, amb un esperit paternal i dialogant i que va saber lliurar-nos als seglars la parcel·la de responsabilitat que en veritat ens correspon en el si de l’església. Descanse en pau per sempre el recordat i mai prou estimat bisbe…

Sentiment, devoció i tradició de tot un Raval…

Ara, aquest cap de setmana, proper a complir-se el centenari de la coronació de la Patrona, quan la Verge Lledonera, fa uns dies que està entre nosaltres a la ciutat, ha arribat el moment de rebre-la al raval llaurador, al que està sota la protecció del Sant de Cantalici, el germà caputxí Fèlix.

I ho hem fet com ho hem anat fent al raval “tota la vida”, quan convidem a casa nostra algun conegut, amic, familiar proper o estimat, revent-lo a la porta de casa, amb els braços oberts i les millors gal·les, convidant-lo a passar a l'interior, amb aquella frase del recordat poeta, “Benvingut siga, qui a sa casa ve.”

Així, la vesprada del dissabte, independentment de les ideologies i creences de cada veí, totes la mar de respectables, el meu Raval va bolcar-se i manifestar, mitjançant diferents formes de veure i interpretar, l’estima, honor i fervor per la Verge del Lledó a la vegada que treia al carrer el Sant protector.

Cadascú pot veure-ho i viure-ho a la seua manera, interpretant les creences des del miratge que ens ofereix la tradició religiosa, o sota el prisma d’una religiositat més popular i populista, amb un sistema més laic però també coherent de pràctica ritual, de viure, d’una manera particular, la relació amb la Mare de Déu i el patró.

D’una manera o d’una altra, tot el Raval de Sant Fèlix aquest cap de setmana ha manifestat com mai, l’estima i el fervor, l’entusiasme i l’emoció en diferents accions que han portat a unir i apropar físicament, no sé si per primera vegada en la història, les imatges dels dos grans patrons, la de tota la ciutat, la Verge, i el del Raval, Sant Félix. 

No és fàcil veure miracles hui en dia, costa pensar que en una societat com l’actual  encara es mantinguen plenament vigents les icones religioses que singularitzen el cristianisme, però aquest cap de setmana s’acaba de manifestar novament que la tradició i estima per Lledó i Sant Fèlix, de la gent del Raval del forn del Pla, es manté intacta, a pesar de tot el fort laïcisme que impregna la societat actual, també la castellonenca.

En una societat com la present, summament tecnificada, majorment descreguda, multicultural com mai, costumista i, malauradament de grans desigualtats, Castelló está demostrant que sap mantenir viu eixe missatge visible, quasi inalterable, del fervor religiós i la vegada emocional que emana del mite de Lledó i del germà caputxí, com a elements colpidors del cor i, per tant, en aquest cas que ens ocupa, també com a condicionadors del comportament veïnal.

Al Raval llaurador s’han succeit amb l’arribada de la Patrona, uns ESDEVENIMENTS sobre els quals no és fàcil posicionar-se en el context cultural actual, fruit no només de creences. 

Tenim clar que tants segles de fervor és molt més; aproximació a la Mare o al Sant, o simplement als símbols, cadascú amb les seues conviccions, però el que aquesta estança de la Verge entre nosaltres ens ha portat ha estat, notar, viure i experimentar no se sap quina classe d’emoció, però que és, suposa i de segur que a partir d’ara encara més, ha de suposar, una obertura amb impacte i conseqüències, commovent tant als veïns de fort i arrelat sentiment religiós, com a aquells que consideren Lledó i Sant Fèlix com a simple tradició històrica. Podeu veure-ho punxant sobre REBUDA 

Per molts anys més, com ha estat en aquests darrers cent, i més encara, el Raval de Sant Fèlix ha de continuar fomentant el sentiment, devoció, tradició i festa, marcant el camí a tot el poble, sent capdavanters en la manifestació del fervor de totes les famílies de Castelló. Així siga.