Errada

És un fet fàcilment demostrable que el nombre d’actes que mes darrere mes l’ajuntament publicita dins ”l’agenda cultural Castelló”, que aquest mes ha arribat al seu número 76, supera des de fa ja molts mesos el centenar.

Tot un munt d’actes musicals, teatrals, de cinema, conferències o exposicions que conformen una programació variada reflectida “en paper” o “digitalment” en aquesta publicació coordinada des de la regidoria de cultura.

És evident que pel fet que l’agenda aparega els primers dies de cada mes, el seu tancament s’haja de fer amb uns quants dies abans, tal vegada fins i tot alguna setmana, per la qual cosa tal com s'indica als crèdits inicials de l’interior de la primera pàgina, “pot estar subjecta a canvis”.

Tal vegada haurà ocorregut en més ocasions, però jo hui ha estat la primera vegada en què he sofert les conseqüències d’un d’aquests canvis, que a més a més de fer-me perdre un temps valuós que haguera pogut dedicar a altres menesters, m’ha fet  emportar una gran desil·lusió.

És costum arrelat des de fa ja uns quants anys que l’Ateneu de Castelló, organitze regularment entre altres activitats, exposicions, viatges culturals, concerts i conferències, que a més a més d’anunciar-se oportunament al seu espai WEB es publiciten a través de l’agenda cultural municipal.

En relació amb aquest darrer apartat, el de les conferències, només centrant-nos en els mesos del present 2024, han estat fins a hui mateix, 15 les xarrades efectuades, de temes tan diversos com el disseny valencià, l’escultor Adsuara, els enigmes del Dijous Sant o el centenari de la coronació del Lledó.

Programades pels divendres d’aquest maig, dies 3, 10, 17, 24 i 31 respectivament es presenten  a l’agenda cultural “Ventajas de ser ciudadano europeo”, “Europa desafiada: ¿otoño o primavera?”,  “El parrque Ribalta en el espacio y el tiempo”, “Elvira de Hidalgo. De prima donna a maestra de Maria Callas” i “Cosmética: ciencia y anticiencia”.

De manera que aquesta vesprada de Sant Pasqual, 17 de maig, m’he acostat a escoltar a l’enginyer  senyor Cruz Vivas parlar sobre “El Parc de Ribalta”, però la sorpresa ha estat que, en arribar allò que estava a punt de començar era la conferència de la directora de Planificació I Projecció Econòmica de l’Ajuntament, senyora Carmen Vilanova, parlant sobre “Ventajas de ser ciudadano europeo”, que a l’agenda estava publicitada per efectuar-se el passat divendres dia 3.

Naturalment, com jo, hi havia altres assistents també “despagats”, i no perquè el tema no fora interessant,  de segur que així haurà estat, si més no perquè no era l’anunciat i esperat. A l’Agenda hi havien “ballat” les dates, títols i conferenciants dels dies 3 i 17.

És veritat que acudint al web de l’Ateneu la informació que apareix de les conferències del mes és l’exacta, però pense que no haguera estat gens malament per part de l’Ateneu o, millor encara, de l’ajuntament en adonar-se de l’errada, haver fet els avisos suficients perquè els possibles assistents no tinguérem aquesta desil·lusió.

Un poc més de “tacte i consideració” per part dels assessors culturals municipals o dels dirigents de l’Ateneu, haguera estat més que suficient. Una errada tècnica pot tenir-la qualsevol, som humans, però tractar de cobrir-se les espatlles dient que “la programació pot estar subjecta a canvis” no crec siga prou; haguera estat molt més adient lamentar el fet i demanar disculpes.

Supose que deguera ser més que interessant la conferència sobre el Parc de Ribalta, que anunciada per a hui va celebrar-se el dia 3. I per si ús ve de gust i aquells que açò llegiu ho tinguem clar, penseu que les dues conferències que s’indiquen pels popers 24 i 31, sí que estan ben publicitades. Llàstima d'oportunitat perduda...

De bous i conills…

L'horòscop xinés consta de dotze animals, ja que segons explica una llegenda, Buda va manar cridar davant la seua presència a tots els animals de la Terra, però únicament dotze van presentar-se, d’entre ells el bou va ser el segon i el conill el quart. 

A la nostra cultura tant l’un com l’altre són dos animals que formen part del conjunt d’animals domèstics, d’allò que popularment anomenem bestiar, tot i que el bou estaria dins el grup de bestiar gros, al costat d’ases o muls, mentre que el conill, naturalment s’ubica en el grup de bestiar menut i més en concret en animals de granja, al costat de pollastres, gallines o ànecs.

A la cultura popular són dos animals volguts i estimats, fins i tot trobem refranys que els tenen com a protagonistes, cas per exemple de “perdre bous i esquelles”, per indicar que es pot perdre o s’ha perdut tot davant un negoci,  o “ser més curt que la cua d’un conill”, per indicar que una cosa ha tingut o té poca durada.

Però si hui porte a reflexió els bous i els conills no ho és ni per fer referència directa a la cultura popular xinesa ni tampoc a la valenciana. Si hui aquests dos animalons són protagonistes del meu post és perquè tot just hui, la casualitat ha volgut que tingueren especial protagonisme dos notícies aparegudes als mitjans de comunicació locals que tenen com a element central aquests dos animals.

Dues notícies d’allò més curioses i que en llegir-les m’han fet reflexionar. La primera diu: “Un total de 124 dels 135 municipis castellonencs van celebrar l'any passat festejos taurins com a atractiu de lleure”; això ve a fer palés que quasi el 92% de tots els pobles de la província de Castelló, l’any 2023 van “fer bous”.

Això confirma segons L'Associació Nacional d'Organitzadors d'Espectacles Taurins (ANOET) que Castelló, és la província d’Espanya on se celebren més festejos d’aquest tipus, festejos on la mort, siga de l'animal o malauradament en massa casos humana, siga una cosa inherent a la mateixa festa. Tenir aquest rècord no sé si ha de ser motiu d’orgull o de preocupació. Tot depén de com es mire…

La segona notícia, té com a protagonisme el conill, i també va quasi de rècord. Segons dades publicades recentment per la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat Valenciana “18 pobles dels 135 que conformen la província, més del 13% del total, estan patint una plaga per sobre població de conill de muntanya, i més de la meitat són pobles que pertanyen a la comarca de la Plana Alta”

El conill de muntanya guanya terreny cada dia que passa. La desertització de les muntanyes, l’abandonament de camps, la disminució de l’activitat cinegètica, els terrenys de cultiu abandonats i envaïts pel bosc, la vegetació salvatge de les riberes dels barrancs i les barreres de carreteres i autovies, així com la zona de protecció dels voltants de l’aeroport de la Vilanova, han fet que a qualsevol indret de la Plana, fins i tot a vora mar, al terme de Benicàssim, on troben refugi darrere d’esbarzers, salats, canyars i tota mena de matolls hi haja una gran proliferació d’aquests rosegadors.

He llegit en algun lloc que el País Valencià està conformat per un total de 542 termes municipals, i que en són 177, el 32%, el nombre d’afectats per aquesta “plaga del conill”, de manera que qui no es consola és perquè no vol i encara amb aquell poc més del 13% assenyalat, la nostra província està lluny de la mitjana.

Però atenció els nombres sempre són “gelats” i si filem més prim i ens fixem que la comarca més afectada del nostre territori, com hem assenyalat abans, és la Plana Alta, comarca que comprén un total de 17 municipis, i nou d’ells, Benlloc, Cabanes, Les Coves de Vinromà, La Pobla Tornesa, la Torre d’en Doménec, Torreblanca, Vall d’Alba, Vilafamés i Vilanova d’Alcolea són els més afectats, significa que estan afectats per aquesta plaga més del 52% dels pobles. 20 punts més que la mitjana de tot el territori valencià.

I vet per on tant en el cas dels bous com en el dels conills, podem arribar a tenir un greu problema si aquells de qui depèn, no encerten en buscar una solució amb seny. Tot es pot fer, però amb imaginació, enteresa, equilibri, fermesa i celeritat.

Ja tardaven…

A punt de complir-se un any del canvi de govern municipal, al nostre ajuntament, i deu mesos del pacte de govern que va cristal·litzar en l’entrada com a soci del Partit Popular en l’executiu local dels quatre regidors  de Vox, partit polític d’ideologia ultraconservadora i ultranacionalista, representatiu de la dreta radical o extrema dreta, i després d’haver-se fet de notar en alguns casos i oposar-se en uns altres fins i tot als seus companys de govern, accions com que el parany fora declarat Bé de Rellevància Provincial Immaterial, la seua posició contrària a la instal·lació de punts violeta en les passades fetes de la Magdalena, redoblar una vegada i una altra la seua croada contra la diversitat sexual i el valencià que considera català o el rebuig absolut de la immigració il·legal a la capital de la Plana arribant a afirmar que aquesta posa en risc el futur, el benestar i la prosperitat dels espanyols, ara i en boca del seu portaveu el grup municipal revifa una nova polèmica, exigir canviar el nom de tres places i un carrer a la ciutat.

És ben conegut que va ser la  llei de memòria històrica de 2007, actualitzada el 2022 amb la llei de memòria democràtica, la que reconeixia de manera oficial i ampliava els drets establint-se mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura i que, d’acord amb els principis de la llei el març del 2023 després de ser aprovat no sense polèmica per la Junta de Govern Local, cinc carrers i places van canviar de nom.

No ho sé, no pùc afirmar-ho, però supose que aquest retorn a noms anteriors seria un dels punts del programa municipal de Vox per a la ciutat. Vet per on, la formació del senyor Abascal al nostre consistori pensa que ara que governen, ha arribat el moment d’exigir l’eliminació de la guia de places i carrers, i cite textualment “per tenir una nomenclatura pancatalanista, comunista i separatista”, País Valencià, Empar Navarro, Isabel Clara Simó i Joan Fuster, anteriorment Comunitat Valenciana, Sànchez Gozalbo,  Herrero Tejedor i Santos Vivanco respectivament, i de passada apostar només per la forma en castellà dels vials “Pare Ricardo” i “Francesc Vidal Serrulla”.

Amb una gran subtilesa i ostentació d'enginy el portaveu municipal senyor Ortolá defensa públicament als mitjans de comunicació que aquesta exigència busca no enaltir èpoques passades, si més no “retornar l’orgull i identitat als valencians”, arribant a afirmar que els castellonencs, tots senyor regidor?, no volem la unitat amb Catalunya ni física ni lingüística, que l'única unitat que volem és la d’Espanya, advocant clarament per la fi de l'Espanya descentralitzada, i l’anul·lació les comunitats autònomes.

Un primer pas per recuperar si pogueren per a l'Estat central totes les competències en matèria d'Educació i Sanitat, ara en possessió dels governs regionals, anul·lar els sistemes judicials, suprimir les policies autonòmiques i limitar “en tot el possible la capacitat legislativa autonòmica”, a la vegada que amb aquesta exigència del canvi de noms manifesta públicament que no considera els símbols franquistes com una cosa problemàtica, sinó com a part del passat d'Espanya que cal no oblidar. Lamentable no, molt més que això.

Tot això demanat per qui ostenta per delegació de l’alcaldessa la regidoria de seguretat generant alarmes de manera irresponsable; els regidors de qualsevol ajuntament, també el de Castelló, se suposa són gent professional, solvent i preparada que arriben a la política a servir i no a servir-se. Em costa molt creure que els regidors de Vox i més en concret el seu portaveu municipal, amb aquesta ocurrència, convertida en exigència, vulga fer un “favor” a la ciutat, pense més prompte que vol “fer-se de notar” dins el seu partit, tal vegada per escalar posicions…

En una democràcia el poder està en el vot i Vox Castelló, agrade més o menys, té poder; això no vol dir que el seu missatge siga sempre encertat, per damunt del poder ha d’estar la llei i el seny, i si Vox no ho veu així els seus socis de govern li ho han de fer veure. La ciutat és molt més que Vox tot i que resulta més que estrany que tardaren tant  a dir la seua també en aquest tema.

La d'anit, una nit d'espectacles...

Coincidint amb la Nit de l'Art, projecte que va néixer el 2006 a Castelló amb una clara intenció, apostar per la cultura, per a ús i gaudi de la ciutadania i que aquest 2024 se celebra al llarg de tot aquest cap de setmana, aglutinant totes les disciplines i les accions culturals i fomentant intervencions de caràcter expositiu, divulgatiu, objectual i col·laboratiu, amb una oferta cultural àmplia i diversa per al gaudi de tots i de totes les edats, va poder contemplar-se ahir a primera hora de la nit, mirant en direcció nord-est, un fenomen inusual al cel del nostre País, un esdeveniment estrany, que només passa sota condicions excepcionals.

Veïns i desplaçats a les localitats de l'interior com Xert, Forcall o Morella i també de la costa, com Benicàssim, i fins i tot a la mateixa ciutat Castelló de la Plana, van poder fruir d'una tempesta solar geomagnètica de rècord, un fenomen popularment conegut als països del nord del nostre hemisferi, on solen ser habituals, com a aurora boreal.

I és que ahir van donar-se les condicions idònies perquè aquest singular fenomen fóra visible des de latituds més al sud, com la nostra. Anit va donar-se la situació que va afavorir el xoc, la interacció entre el vent solar i el camp magnètic de la terra, entre les partícules carregades del sol, electrons i protons, i els gasos de l'atmosfera superior.

Aquestes col·lisions, que són molt usuals en regions properes al cercle polar àrtic, com a Noruega, Suècia, Islàndia, Canadà i Alaska, produeixen petits centelleigs que omplin el cel de llum acolorida. A mesura que milers de milions de centelleigs ocorren en seqüència, les aurores semblen moure's o 'ballar' al cel.

El color d'aquestes llums és determinat pels gasos presents a l'atmosfera a diferents alçades, manifestant-se generalment en tonalitats verdes, vermelles o blavoses. És veritat que tot i l'expectació despertada pel fenomen a casa nostra, aquells que van desplaçar-se a llocs d'observació directa, tot i estar en condicions de llum molt escassa, poc van percebre a simple vista, però, com podem veure en moltes imatges dels internautes que hui circulen per les diferents xarxes, les càmeres fotogràfiques, també les dels mòbils, sí que van poder captar aquest bell color rosat al cel.

Molts són els qui comenten haver complert anit el somni de veure una aurora boreal sense haver de viatjar a països nòrdics. Això sí, els qui van tenir més sort van haver de desplaçar-se fora del nucli urbà, a la muntanya, per evitar la interferència de les llums de la ciutat, una ciutat i uns veïns que anit, també vam tenir l'oportunitat d'explorar, sentir i deixar-nos sorprendre per l'art en totes les seues formes.

Diuen els meteoròlegs que el 25 de gener de 1938 un fenomen similar va ser vist a la Comunitat Valenciana i que va repetir-se el 20 de novembre del 2003, quan el cel acolorit va poder-se veure des de tots els punts del territori, tant des de terra endins com a primera línia de mar. Si els experts ho diuen així deguera ser, jo no ho recorde; per mi l'anunci d'ahir va suposar tota una novetat, després que no fa massa anys, vaig fer un viatge a Islàndia amb l'esperança de poder contemplar alguna aurora i vaig tornar a casa sense haver-ne pogut "caçar" cap.

Al retrobament amb l'art contemporani a la setzena edició, a les exposicions, dansa, poesia, música, instal·lacions, performances, xerrades, tallers i accions participatives, disseny, rutes pel patrimoni local i fins i tot 'xirigotes' itinerants que van tenir lloc en més de mig centenar de punts del poble, van voler unir-se aquelles llums inquietes que pujant, baixant, adquirint formes estranyes, amagant-se i reapareixent al cel castellonenc van conformar una simfonia de llampades, dissenyades per la natura, un fenomen únic i meravellós que difícilment es tornarà a reproduir per aquestes latituds.

Una nit, la de l'Art i un esdeveniment, l'aurora, que, partint d'uns espais artístics i uns altres naturals, ens van convidar a la reflexió, albirant la idea de com influeix l'actitud de les persones cap a l'art i la natura. L'èxit de la Nit de l'Art garanteix, sens dubte, el seu futur en pròximes edicions; l'espectacle de la repetició de la tempesta geomagnètica ja no depén de nosaltres...

BB: "Barcos" i banquets…

BB, dues lletres, dues sigles que encapçalen aquest escrit i que poden referir-se a persones (Brigitte Bardot, per exemple), elements (Banc del Brasil), llocs geogràfics (Bahia Blanca) o també allò que hui vull recordar fent referència directa, "barcos" i banquets.

Molt s’ha recordat en aquests dies  d’aquells actes que fa cent anys van suposar els festejos de la coronació de la Verge del Lledó, cavalcades, pontificals, processons, traques... i agraïments. Alguns més que curiosos.

Entre aquests darrers crida i molt l’atenció la reciprocitat a les atencions dispensades per les primeres autoritats municipals, pels caps i oficials de la marina, durant l’estada aquí de dos vaixells, el canoner “Alvaro de Bazán” i el torpeder “número cinc”, que per donar major lluïdesa als actes de la coronació van desplaçar-se al nostre port, restant entre nosaltres uns dies.

El canoner “Alvaro de Bazán” va ser un dels tres vaixells-canoners construïts per a l’armada Espanyola per la indústria privada ferrolana l’any 1897, prestant servei entre els anys 1904 i 1926, dedicant la major part de la seua vida operativa a recórrer les costes africanes combatent el contraban, enfonsant falutxos que transportaven armes i bombardejant la costa rifenya. Classificat com a creuer de 3a classe, disposava d’un limitat desplaçament així com d’armament. L'any 1924 ja quasi a la fi de la seua vida navegable, el “Bazán” estava capitanejat pel comandant José Gonzalez Roldán.

Per la seua banda, l’altre vaixell que va compartir aigües del moll de llevant del nostre port en aquells dies de festa, el torpeder número 5, era un vaixell d’una sèrie de 22, de coberta correguda, amb pont de lona, i la cuina a coberta entre les dues xemeneies, construït l’any 1913 a les drassanes de la S.E.C.N. a Cartagena per a l'Armada Espanyola va estar actiu fins a l’any 1931. Dotat amb canons  de 47 mm llicència Vickers construís per l'empresa Societat Anònima Placencia de les Armes, disposava de tres hèlixs de 0,78 m de diàmetre les dues laterals i 1,10 m la central. Capitanejat en el moment de l’estança a la ciutat pel comandant Manuel Duran.

Primer va ser la diputació castellonenca, el dijous 8 de maig de 1924, quan va oferir un dinar als comandants, capitans i oficials dels dos vaixells atracats al port castellonenc, mentre que l’ajuntament per la seua part va oferir, l'endemà dia 9, un ball als salons del casino antic, acompanyat d’un “lunch” servit pel senyor Anton, propietari de la Bola de Oro.

 Tal dia com hui, el dissabte 10 de maig, es va permetre que els veïns accediren al torpeder; les cròniques diuen que  “va ser extraordinari el nombre de persones que van pujar a bord”, en agraïment i com a obsequi a la marineria dels dos vaixells, va realitzar-se aquella mateixa nit, als jardins del casino antic, una revetlla.

I demà farà 100 anys, el diumenge 11, va ser el dia en què els comandants d’ambdues embarcacions van voler tornar part de les atencions rebudes de manera oficial, oferint en aquesta ocasió als salons de l’hotel Suïs un àpat a les autoritats locals i del mateix port, unes hores abans d’abandonar definitivament la ciutat, cosa que van efectuar el  dilluns 12, al matí el torpeder posant rumb a Cartagena, i a la vesprada el “Bazán”.

El tiberi oferit pels militars diuen que va ser dels que marcaren època, superant en qualitat i quantitat el que la ciutat els hi havia ofert; un menú acuradament servit format per adobats, ous Meyerbeer, llagostins amb salsa maionesa, Rusteak Coupfinois, espàrrecs Mouseline, pollastre de Perles rostit, ànim glacé, fruites, vi de La Rioja negre i blanc diamant, xampany Moet-Chandon, café i licors.

Entre els molts discursos que es van fer a l'hora dels brindis, destaquen les paraules de l'alcalde senyor Francisco Ruiz, acomiadant afectuosament els braus marins de la gloriosa armada espanyola, per la seua contribució a la brillantor de les festes, amb els desitjos que s'emportaren de Castelló tan grat record com el que aquí deixaven per la seua exquisida i delicada cavallerositat.

Cent anys han passat i molt hem canviat la ciutat, els veïns, els visitants i les autoritats; tot i això, de segur que més d’un veí o veïna, recordarà aquests dies transcorreguts de la commemoració centenària amb altres dues “Bes”, BB, bones i boniques festes.

 

Vam ser els primers…

Tot just ahir va fer trenta-tres anys de la inauguració. La casualitat va voler que també fora dimecres; parlem del 8 de maig de 1991, quan el primer centre cultural  de divulgació científica i tecnològica de les seues característiques a la nostra Comunitat i el segon de l’estat espanyol  situat al Grau va començar les seues activitats. Estem parlant, naturalment, del Planetari de Castelló de la Plana, una infraestructura gestionada per l’ajuntament.

L’aleshores alcalde de la ciutat, el catedràtic de matemàtiques i director provincial d’Educació abans que polític, el senyor Daniel Gozalbo, va ser qui va apostar fort per la seua construcció i "ànima mater" de les moltes activitats que a partir d’aquell moment  i fins als nostres dies, van anar fent-se de manera periòdica.

Un edifici en què destaca la seua cúpula i els jardins que l’envolten i que ha patit al llarg d’aquests més de trenta anys de funcionament, algunes reformes, actuant-se sobretot en  la cúpula per preservar-la de les goteres i humitats.

Una infraestructura cultural que va nàixer no sense dificultats. Adjudicada la seua construcció a l’empresa del conegut Florentino Pérez, Ocisa, aquella va desaparèixer fusionada amb construccions Padrós, convertint-se en tota una odissea la recepció inicial de les obres, a la vegada que es qüestionava la propietat de l’edifici, de manera que els primers anys de les seues activitats van constituir tota una paradoxa, ja que l’ajuntament va pagar vora 500 milions de pessetes de la seua construcció i equipament, però no va poder recepcionar les obres fins uns quants anys després.

La “joia de la corona” del planetari és sens dubte la sala de projeccions, dotata des dels seus inicis amb un projector opto mecànic de la marca Carl Zeiss, al qual va afegir-se amb posterioritat un projector digital a cúpula completa d’RSA Cosmos,  que afavoreix representacions d’alta qualitat de l'Univers juntament amb una àmplia gamma d’espectacles educatius i entretinguts, fent més agradables, interessants, variades i curioses les projeccions.

Entre els esdeveniments que han tingut lloc en aquests anys, han sigut importants les múltiples edicions de les Jornades d'Astronomia que, quasi des del principi, s'han convertit en un punt de trobada important en l'àmbit nacional dels astrònoms aficionats, així com dels formadors del jovent.  El Planetari també ha estat al llarg de la seua història  un lloc de reunió per a observacions d'esdeveniments astronòmics, com eclipsis de Sol o Lluna i trànsits planetaris per davant del Sol.

Cada dia que passa es fa més evident l’encert i visió de futur que va tenir l’alcalde Gozalbo potenciant aquella construcció, ja que el temps ha vingut a demostrar que el nostre planetari va ser una aposta estratègica de la ciutat, tant en l'àmbit cultural com turístic, convertint-se en un clar referent cultural local, un racó de cultura i màgia al Grau de Castelló que es pot visitar en una estona i que amaga moltes i agradables sorpreses.

Una infraestructura que des del moment de la seua obertura va apostar per obrir espais de coneixement, diàleg i noves propostes culturals a veïns i forasters i que després ha estat “copiat” per altres ciutats. Transcorreguts 33 anys constatem que el món i la ciutat han, hem canviat tant que resulta gairebé paradoxal que seguim al mateix lloc i amb les mateixes estrelles que des de la seua Sala van començar fa tot aquest temps a il·luminar el cel.

Al recompte d'aquests trenta-tres anys hi sumem centenars d'exposicions, conferències, trobades, jornades, cursos o tallers, desenes de produccions audiovisuals sobre astronomia i tants temes diferents que han anat poblant el dia a dia del Planetari, de vegades amb molt d'èxit i projecció, moltes altres en família, per a un gran públic i per a un públic amic. Això ha estat possible gràcies a una constant col·laboració entre un equip centrat i dedicat i moltes institucions, empreses, particulars i col·lectius que han trobat al Planetari la complicitat necessària per a fer-ho possible.

En certa manera, podem dir que Castelló ha canviat perquè el Planetari és aquí com a part important d'un projecte d'infraestructures de cultura, esport i lleure, amb un desig que els nostres governants municipals miren cap endavant, pensant que encara és possible seguint millorant, aconseguint altres molts més anys de compromís dels que han estat necessaris perquè el planetari del Grau haja arribat fins ací.

Missa estacional

Amb motiu del tancament de l’any  jubilar Marià de Lledó considerat així des del 2008, quan hi haja coincidència del 4 de maig en diumenge, i commemoració del primer centenari de la coronació de la nostra Patrona, hui, a la cocatedral de Santa Maria s’ha celebrat allò que abans de la reforma litúrgica impulsada pel Concili Vaticà II s’anomenava pontifical i ara missa estacional.

Així ho anunciava el “programa oficial: “11.00h. En la Concatedral de Santa María, solemne Misa Estacional, presidida por el Excmo. y Rvdo. Mons. D. Casimiro López Llorente, Obispo de la Diócesis de Segorbe-Castellón”.

Si a un fidel creient castellonenc, un cristià corrent, d'una cultura religiosa mitjana, li haguérem preguntat com s'anomenava la missa solemne  que havia de presidir el bisbe el dia de la Patrona, és molt probable que ens haguera dit  que és la Missa Pontifical, i és que encara hui  està en boca dels fidels la referència al fet que la celebració eucarística presidia per un bisbe, és un pontifical. Han passat molts anys des de la fi del Vaticà II, però en són molts els fidels que no han actualitzat el llenguatge.

La reforma litúrgica va canviar l'expressió Missa Pontifical per Missa Estacional. "Pontifical" fa referència, com hem dit, al fet que està presidida pel bisbe. És correcte, però es queda una mica curt. “Estacional”, però, fa referència a la reunió de tota l'Església Local presidida pel bisbe, concelebrada pels preveres, amb la participació del Poble de Déu. La Missa Estacional és la manifestació més visible i perfecta de l'Església Local, que, en comunió amb tota l'Església Universal i sota la guia del bisbe, avança en la seua fe.

Una missa, la de hui, solemne que s’ha allargat per més d’hora i mitja, celebrada pel bisbe, monsenyor López, qui ha ocupat el tron de la cocatedral, amb les cerimònies, com a mínim curioses, prescrites al “Caeremoniale Episcoporum"

El "Cæremoniale" suposa una gran parafernàlia, començant perquè que els canonges estan investits amb les vestimentes del seu ordre; els dignataris, dels quals el primer actua com a sacerdot auxiliar, amb les capes; els de l'ordre sacerdotal amb casulles; els de l'ordre diaconal, en dalmàtica; i els subdiaques en túnica sobre l'amit i la sobrepellís o el penyal. A més, crec que un diaca i un subdiaca amb les vestimentes regulars i un mestre de cerimònies han ajudat el bisbe. I  per si no n’eren prou s’han afegit acòlits que subministraven el llibre, la mitra, el bàcul, l’encensari i les espelmes i fanals.

Independentment de tota la parafernàlia que comporta aquest tipus de celebració, un dels moments més esperats de la missa ha estat l’homilia, on s’havia de fer palés el ministeri episcopal, el ministeri litúrgic del bisbe. Una homilia, que els fidels ja esperàvem fora en castellà, que és l’única llengua que ha demostrat amb el pas dels anys estimar el nostre bisbe, tot i que Lledó i Perot segur que eren i són d’arrels valencianes. Flac favor pel fidel poble senyor bisbe!!!

Una homilia, segurament molt íntima, preparada i viscuda pel bisbe, on ha donat a entendre que l’amor és el motor de la vida i que és a través de la Mare, la via directa per arribar Déu, però que crec ha mancat de connexió amb el poble, que ha resultat una mica bastant freda, llunyana, ja que ha estat íntegrament llegida, amb un to monòton de lectura que, per moments, costava fins i tot seguir.

Crec que el bisbe, davant un poble fidel, nombrós, tot i que no ha arribat a omplir de gom a gom Santa Maria, ha perdut l’oportunitat de mostrar uns aspectes teològics i fins i tot litúrgics atraients, que li hagueren permés portar millor una bona pastoral a la seua església.

No és estrany que amb tot el que ha suposat la missa estacional no hi haja hagut massa presència de gent jove. Ni tan sols “com a espectacle” l’acte ha estat capaç d’atraure el jovent que ha preferit altres opcions abans que "la missa estacional".

Un acte on ha mancat rellevància en allò que s’escoltava de boca del bisbe, i on resultava molt difícil, entre tant encotillament, entre tanta litúrgia antiquada, entre tanta “revestida”, sentir-se esperonat per dur a terme una tasca divina, l’avenç del regne de Déu a la terra amb la força i ajuda de la Mare de Déu de Lledó.

Amb tots els meus respectes, senyor bisbe, que ha fet vosté hui perquè “la seua església” siga reflex d’un futur encoratjador? Els més grans necessitem un lideratge bíblic que ens guie i la joventut demana una església, un pastor, que entenga la nova cultura, les noves necessitats, en un món creixent de secularisme i humanisme que pot arribar a ofegar-los. Pel bé de tots senyor bisbe, feu-ho mirar.

 

Un dia per a la història

De segur que el temps dirà que hui és “un dia per a la història”, perquè hui, molts castellonencs ens aprestem a viure dos moments llargament esperats; d’una banda, el centenari de la coronació de la Patrona, de l’altra el vint-i-cinc aniversari de la consagració de la catedral de la ciutat.

Hui, és un dia històric i de segur que els mitjans de comunicació, emissores de ràdio, diaris electrònics i en paper, respondran en conseqüència. També la televisió autonòmica vol fer-se ressò de l’acte  apropant la celebració a totes les llars de la ciutat, província i comunitat, en rigorós directe.

La ciutat, que dit siga de passada, no s’ha engarlandat massa en aquestes darreres setmanes en què la Verge està entre nosaltres, hui ho farà de manera aclaparadora. Hem vist una pinzellada amb la decoració en forma d’arcs pels carrers en què la Mare de Déu de Lledó transitarà en aquest solejat matí, des de la catedral fins “la farola” i, s’anuncia com a catifa complementària a l’enramada una estora o tapís que cobrirà tot el recorregut de la processó.

Hui hem de viure una emocionant jornada que, sens dubte, quedarà escrita en la memòria col·lectiva de la ciutat. A més de recordar la coronació, aquell diumenge 4 de maig de 1924, fa 100 anys, també hui recordem un dimarts 4 de maig, però més proper en el temps, viscut aquest per molts dels presents hui, el de 1999, quan, finalment, després de molts anys de reconstrucció, l’església cocatedral de Santa Maria va poder ser feliçment consagrada.

El dia de hui, doncs, serà un dia carregat d’emocions que ja comencen a percebre's des de bona hora del matí. Un “vol d’alba” de campanes així ho ha anunciat i, desenes de persones comencen a organitzar-se impacientment per “viure” de prop els actes programats.

Religiosos i laics, creients i curiosos, grans i menuts, joves i vells, polítics dirigents, governants i de l’oposició, en un pla principal o discret, de segur es donaran cita en aquests actes; ningú vol perdre’s les accions del dia.

Una mena  d’alegria col·lectiva s'encomanara al llarg del matí d’uns a altres de manera espontània, en ser conscients, o tal vegada no, de la transcendència del que ens aprestem a viure. Tot un bany d’autoestima, fervor, curiositat o xafarderia, allà cadascú amb les seues creences, d’acord amb el que es viurà, estic convençut,  perdurarà en un futur segurament no curt.

Hui que a més a més el temps ha volgut acompanyar-nos serà un altre dia de masses, on a la ciutat conviuran els visitants forasters que atrets per l’esdeveniment volen acompanyar-nos amb els centenars de vilatans que han, hem reservat aquesta data per contemplar i viure, en directe o a través de la televisió, sense perdre detall allò que succeirà.

Aprestem-nos a gaudir del moment dolç i felicitem-nos tota la societat castellonenca en general d’aquesta fita religiosa i cultural que veurem feliçment assolida. És un deure i una il·lusió, de segur que seran increïbles totes les emocions que podrem sentir al mateix temps, totes esclatant dins els cors.

L’orgull del castellonerisme es tornarà a viure al llarg del dia i tot un privilegi poder viure aquesta doble celebració que s’afegira amb lletres majúscules a la història de la ciutat.

Des de la història del nostre poble la coronació va ser i és el regal de fe i amor de Castelló a la Patrona i Senyora.  Així ho van viure els nostres avantpassats l'any 1924 i així ho volem celebrar i commemorar hui.

Els orígens de la ciutat estan en Lledó i Santa Maria, llocs de reunió en moments àlgids i difícils. Hui, el cor i l'amor de la ciutat novament prenen protagonisme en  dos indrets, la cocatedral i “la farola”, i un sol referent la Mare de Déu del Lledó.

Aprestem-nos hui, dia històric per creients i ateus, a fer nostres una vegada més aquells versos dels gojos “Protegiu els nostres camps, beneïu la nostra terra, aparteu d'ací la guerra, la fam, la pesta i els llamps; tot treball honrat i bo trobe en Vós sa protectora". Visca la commemoració!!!

 

Comerç i consum. Ens quedem curts!!!

No sé si qualificar-lo de garrepa, cicater, avar, ruin, ronyós, agafat o ronyica. Qualsevol d’aquests adjectius li vindria bé. Però, atenció no vull referir-me en cap moment a la persona, sinó al fet, en relació amb una de les darreres actuacions del regidor de comerç i consum del nostre ajuntament, el senyor Alberto Vidal.

El senyor Vidal,  com ell mateix afirma i podem llegir al seu perfil a la xarxa en línia LinkedIn, fins al moment d’accedir a l’ajuntament va ser un professor especialitzat en educació, història, redacció i gestió de continguts web, aportant fins aquell moment experiència i formació en seguretat i serveis de seguretat privada.

Malgrat aquesta formació i experiència, i per acord del seu partit VOX amb el PP, va assolir  el càrrec dins la Junta de Govern local de nové tinent d’alcalde i les regidories de Família i Comerç i Consum respectivament.

En aquesta darrera parcel·la, la de Comerç i Consum, és ben sabut que el senyor Vidal assumia des del precís instant de la seua designació per part de l’alcaldessa,  un gran repte, dinamitzar el comerç local, en especial el comerç dels carrers més cèntrics de la ciutat, buscant un pont directe entre comerciants i consumidors.

Les campanyes de “bons comercials” o “mercat de barri” han estat en aquest any que porta al capdavant de la regidoria, tal vegada les principals iniciatives impulsades des d’aquella àrea,  que, jo diria, no han servit de molt, juntament amb allò que sembla li agrada més, els concursos d’aparadors.

Així recordem com el setembre  passat va ser el concurs “Vive la ciudad” aquell que tenint per objectiu destacar els Establiments locals com a atractiu turístic, premiava el millor dels aparadors presentats a concurs, i ara,  aprofitant l’esdeveniment del centenari de la coronació de la Mare de Déu de Lledó, ha repetit l’experiència, convocant el “I concurs d’aparadors del centenari”.

És veritat que “arreglar aparadors” per algun esdeveniment concret, per algun acte significatiu, per algun aniversari, per algun moment especial, ha estat al llarg de la història del nostre poble, una acció amb la qual els comerciants locals han dedicat esforços, compartint amb els veïns aquella celebració a la vegada que eren uns reclams per incentivar les vendes.

El senyor Vidal així sembla o entén i, per tant, aprofita qualsevol ocasió que se li presenta per organitzar “concurs d’aparadors”. Però, tot i que supose l’assignació pressupostària de la que disposarà aquella regidoria no serà massa elevada, dedicar només 300 euros per premiar l’esforç del comerciant guanyador a aquest menester, resulta vist des de fora, si més no ronyós, vergonyós i quasi ofensiu.

Tres-cents euros van ser els assignats a l’aparador del comerç Globofiesta en el concurs de setembre, ajuda econòmica que no va estar a l'altura de la capacitat d’esforç i dedicació que els responsables del comerç van dedicar. Ara, novament, 300 euros és el premi per al que, a partir del dimarts 7 sabrem quin és el millor aparador “del centenari”.

De tots els presentats i finalistes, aquell que resulte guanyador, ho serà pel seu esforç i la seua mostra de creativitat, pel seu temps de dedicació, pel profund vincle dels seus propietaris amb la Patrona, perquè si ho haguera de ser per la compensació econòmica  que el senyor Vidal proposa, el fracàs seria més que evident.

Senyor Vidal, tal vegada la difusió de la informació relativa a tots i cadascun dels negocis, activitats professionals i categories que conformen el teixit empresarial de la ciutat, a través d’un mapa de comerços per barris, seria prou més efectiu. Només és una idea.

Senyor regidor de comerç,  li fa falta més imaginació per estimular el consum  i poder situar els comerços locals com a referents a la ciutat. Si  no la té, si ha de repetir més vegades el concurs d’aparadors, estires una mica més en l’aspecte monetari, al cap i a fi no són diners seus, són de tots.

“Vamos a tener”...

He dubtat molt a l’hora de titular aquest comentari, no ho tenia gens clar, dubtava si “ole, ole”, aquella interjecció que sovint fem servir per a animar i aplaudir i que, en ocasions burlesques, a la nostra llengua equivaldria a “per l’amor de Déu!”, o  encapçalar aquest comentari “no se si plorar, o riure”, finalment m’he decantat per la frase reiteradament repetida pel conseller ahir a Castelló.

I és que la notícia que va produir-se ahir i  amb la que m’he aixecat aquest matí, no és per menys. “La Conselleria de Sanitat preveu doblar la inversió que va calcular el Consell del Botànic anterior per materialitzar el nou Hospital General de Castelló”. VAMOS A TENER 

Va ser al mes de març del 2023 quan el Ple de l’anterior Consell va aprovar la declaració d'interès general i públic per a les obres de construcció i reforma del nou espai sanitari de Castelló, amb una inversió de 341 milions d’euros; un nou centre que amb set plantes havia de doblar el nombre de llits actuals, arribant als 700, i incrementar tant el nombre d’equips com de recursos per fer front a la pressió assistencial que pateix l’actual Hospital General. El seu calendari contemplava la construcció i posterior posada en marxa en cinc anys. Tot semblava encarrilat, però van arribar les eleccions i el canvi, el senyor Minguez, va deixar pas al cap de la Conselleria de Sanitat al senyor Gómez.

Aquest va encetar “una reforma integral del sistema sanitari” que tot i dir una vegada i una altra que la reorganització del mapa sanitari contemplava objectius orientats a l'ús eficient dels recursos assistencials,  cosa que costava de creure  en ia de boca d'un membre de la corda zaplanista i alt càrrec amb aquell expresident, artífex dels concerts sanitaris sota el model Alzira i defensor del model de sanitat privada.

Ara, quasi un any després, el senyor conseller de sanitat, acaba de presentar un pla funcional per l'Hospital General Universitari de Castelló, un document que concreta les necessitats i dotacions, amb un pressupost global de 507 milions dels quals més de 300 han d’anar per a la nova construcció i equipament. Un nou centre que constarà de 765 habitacions individuals, 31 quiròfans i 26 sales d'intervenció, passant de 68 a 103 els punts d’urgència. Vista la seua trajectòria professional, ho hem de creure?  Tot i que costa creure-ho, d'acord, pensem que sí, que aquesta proposta serà real i factible.

Fins ací tot correcte i il·lusionant, però per a quan? I ací salta la sorpresa. No han tingut la més mínima vergonya en afirmar que “como se prevee un largo camino para materializarlo, si se cumplen las previsiones , se contempla el fin de la obra en diez años, en 2034”. Ole, ole i ole….

S’ha lluït l’equip i el senyor “Marciano” al capdavant. Deu anys!!! Quina presa de pèl. Per mitigar i intentar fer creïble allò que sembla un globus sonda, fum de palla i quasi una ofensa, el senyor conseller s’ha apressat a dir que “la intenció és encavalcar fases per agilitzar la construcció del centre".  Senyor Gómez, però si no tenen vostés ni tan sols la propietat dels terrenys necessaris!!! Si no tenen ni tan sols data probable d’inici de les obres. De poc o res ha de servir que en els pressupostos del 2024 hi haja consignats 2 milions d’euros per iniciar els tràmits, quins tràmits? Papers? Volem realitats, i les volem ja!!!

Resulta difícil confiar que el govern del PP i Vox defense la sanitat pública valenciana si des del primer dia del nou govern va fer-se manifest que el conseller valencià de sanitat s'obria a prorrogar les privatitzacions sanitàries que l'esquerra havia començat a revertir. Com vol que ara creguem aquesta milionada per a deu anys vista. Tenim fe, però no confiança.

Si realment creguera vosté en la sanitat pública, no s’haguera atrevit mai a publicitar que s’allargaria deu anys la construcció del nou hospital de Castelló,  i haguera fet el possible i impossible per, en aquella reinvenció del mapa sanitari que vosté va dir que posaria en marxa en funció de les necessitats dels ciutadans per fer més eficaç el sistema, s’hagueren vist reflectits ja els avanços pel nou centre, i no només  en allò que a vosté  li preocupava i no va tardar a ficar els seus esforços per canviar, tractar que els valencians ens oblidem de la sanitat universal i la salut pública, fins i tot en el nom de la mateixa Conselleria.

Per l’amor de Déu, de vergonya, per plorar, ole, ole, “vamos a tener”… que? de segur que més i més concerts amb la privada. Estarem pendents dels canvis que amb tota seguretat en 10 anys vista es faran.Temps al temps.