Missa estacional

Amb motiu del tancament de l’any  jubilar Marià de Lledó considerat així des del 2008, quan hi haja coincidència del 4 de maig en diumenge, i commemoració del primer centenari de la coronació de la nostra Patrona, hui, a la cocatedral de Santa Maria s’ha celebrat allò que abans de la reforma litúrgica impulsada pel Concili Vaticà II s’anomenava pontifical i ara missa estacional.

Així ho anunciava el “programa oficial: “11.00h. En la Concatedral de Santa María, solemne Misa Estacional, presidida por el Excmo. y Rvdo. Mons. D. Casimiro López Llorente, Obispo de la Diócesis de Segorbe-Castellón”.

Si a un fidel creient castellonenc, un cristià corrent, d'una cultura religiosa mitjana, li haguérem preguntat com s'anomenava la missa solemne  que havia de presidir el bisbe el dia de la Patrona, és molt probable que ens haguera dit  que és la Missa Pontifical, i és que encara hui  està en boca dels fidels la referència al fet que la celebració eucarística presidia per un bisbe, és un pontifical. Han passat molts anys des de la fi del Vaticà II, però en són molts els fidels que no han actualitzat el llenguatge.

La reforma litúrgica va canviar l'expressió Missa Pontifical per Missa Estacional. "Pontifical" fa referència, com hem dit, al fet que està presidida pel bisbe. És correcte, però es queda una mica curt. “Estacional”, però, fa referència a la reunió de tota l'Església Local presidida pel bisbe, concelebrada pels preveres, amb la participació del Poble de Déu. La Missa Estacional és la manifestació més visible i perfecta de l'Església Local, que, en comunió amb tota l'Església Universal i sota la guia del bisbe, avança en la seua fe.

Una missa, la de hui, solemne que s’ha allargat per més d’hora i mitja, celebrada pel bisbe, monsenyor López, qui ha ocupat el tron de la cocatedral, amb les cerimònies, com a mínim curioses, prescrites al “Caeremoniale Episcoporum"

El "Cæremoniale" suposa una gran parafernàlia, començant perquè que els canonges estan investits amb les vestimentes del seu ordre; els dignataris, dels quals el primer actua com a sacerdot auxiliar, amb les capes; els de l'ordre sacerdotal amb casulles; els de l'ordre diaconal, en dalmàtica; i els subdiaques en túnica sobre l'amit i la sobrepellís o el penyal. A més, crec que un diaca i un subdiaca amb les vestimentes regulars i un mestre de cerimònies han ajudat el bisbe. I  per si no n’eren prou s’han afegit acòlits que subministraven el llibre, la mitra, el bàcul, l’encensari i les espelmes i fanals.

Independentment de tota la parafernàlia que comporta aquest tipus de celebració, un dels moments més esperats de la missa ha estat l’homilia, on s’havia de fer palés el ministeri episcopal, el ministeri litúrgic del bisbe. Una homilia, que els fidels ja esperàvem fora en castellà, que és l’única llengua que ha demostrat amb el pas dels anys estimar el nostre bisbe, tot i que Lledó i Perot segur que eren i són d’arrels valencianes. Flac favor pel fidel poble senyor bisbe!!!

Una homilia, segurament molt íntima, preparada i viscuda pel bisbe, on ha donat a entendre que l’amor és el motor de la vida i que és a través de la Mare, la via directa per arribar Déu, però que crec ha mancat de connexió amb el poble, que ha resultat una mica bastant freda, llunyana, ja que ha estat íntegrament llegida, amb un to monòton de lectura que, per moments, costava fins i tot seguir.

Crec que el bisbe, davant un poble fidel, nombrós, tot i que no ha arribat a omplir de gom a gom Santa Maria, ha perdut l’oportunitat de mostrar uns aspectes teològics i fins i tot litúrgics atraients, que li hagueren permés portar millor una bona pastoral a la seua església.

No és estrany que amb tot el que ha suposat la missa estacional no hi haja hagut massa presència de gent jove. Ni tan sols “com a espectacle” l’acte ha estat capaç d’atraure el jovent que ha preferit altres opcions abans que "la missa estacional".

Un acte on ha mancat rellevància en allò que s’escoltava de boca del bisbe, i on resultava molt difícil, entre tant encotillament, entre tanta litúrgia antiquada, entre tanta “revestida”, sentir-se esperonat per dur a terme una tasca divina, l’avenç del regne de Déu a la terra amb la força i ajuda de la Mare de Déu de Lledó.

Amb tots els meus respectes, senyor bisbe, que ha fet vosté hui perquè “la seua església” siga reflex d’un futur encoratjador? Els més grans necessitem un lideratge bíblic que ens guie i la joventut demana una església, un pastor, que entenga la nova cultura, les noves necessitats, en un món creixent de secularisme i humanisme que pot arribar a ofegar-los. Pel bé de tots senyor bisbe, feu-ho mirar.

 

Un dia per a la història

De segur que el temps dirà que hui és “un dia per a la història”, perquè hui, molts castellonencs ens aprestem a viure dos moments llargament esperats; d’una banda, el centenari de la coronació de la Patrona, de l’altra el vint-i-cinc aniversari de la consagració de la catedral de la ciutat.

Hui, és un dia històric i de segur que els mitjans de comunicació, emissores de ràdio, diaris electrònics i en paper, respondran en conseqüència. També la televisió autonòmica vol fer-se ressò de l’acte  apropant la celebració a totes les llars de la ciutat, província i comunitat, en rigorós directe.

La ciutat, que dit siga de passada, no s’ha engarlandat massa en aquestes darreres setmanes en què la Verge està entre nosaltres, hui ho farà de manera aclaparadora. Hem vist una pinzellada amb la decoració en forma d’arcs pels carrers en què la Mare de Déu de Lledó transitarà en aquest solejat matí, des de la catedral fins “la farola” i, s’anuncia com a catifa complementària a l’enramada una estora o tapís que cobrirà tot el recorregut de la processó.

Hui hem de viure una emocionant jornada que, sens dubte, quedarà escrita en la memòria col·lectiva de la ciutat. A més de recordar la coronació, aquell diumenge 4 de maig de 1924, fa 100 anys, també hui recordem un dimarts 4 de maig, però més proper en el temps, viscut aquest per molts dels presents hui, el de 1999, quan, finalment, després de molts anys de reconstrucció, l’església cocatedral de Santa Maria va poder ser feliçment consagrada.

El dia de hui, doncs, serà un dia carregat d’emocions que ja comencen a percebre's des de bona hora del matí. Un “vol d’alba” de campanes així ho ha anunciat i, desenes de persones comencen a organitzar-se impacientment per “viure” de prop els actes programats.

Religiosos i laics, creients i curiosos, grans i menuts, joves i vells, polítics dirigents, governants i de l’oposició, en un pla principal o discret, de segur es donaran cita en aquests actes; ningú vol perdre’s les accions del dia.

Una mena  d’alegria col·lectiva s'encomanara al llarg del matí d’uns a altres de manera espontània, en ser conscients, o tal vegada no, de la transcendència del que ens aprestem a viure. Tot un bany d’autoestima, fervor, curiositat o xafarderia, allà cadascú amb les seues creences, d’acord amb el que es viurà, estic convençut,  perdurarà en un futur segurament no curt.

Hui que a més a més el temps ha volgut acompanyar-nos serà un altre dia de masses, on a la ciutat conviuran els visitants forasters que atrets per l’esdeveniment volen acompanyar-nos amb els centenars de vilatans que han, hem reservat aquesta data per contemplar i viure, en directe o a través de la televisió, sense perdre detall allò que succeirà.

Aprestem-nos a gaudir del moment dolç i felicitem-nos tota la societat castellonenca en general d’aquesta fita religiosa i cultural que veurem feliçment assolida. És un deure i una il·lusió, de segur que seran increïbles totes les emocions que podrem sentir al mateix temps, totes esclatant dins els cors.

L’orgull del castellonerisme es tornarà a viure al llarg del dia i tot un privilegi poder viure aquesta doble celebració que s’afegira amb lletres majúscules a la història de la ciutat.

Des de la història del nostre poble la coronació va ser i és el regal de fe i amor de Castelló a la Patrona i Senyora.  Així ho van viure els nostres avantpassats l'any 1924 i així ho volem celebrar i commemorar hui.

Els orígens de la ciutat estan en Lledó i Santa Maria, llocs de reunió en moments àlgids i difícils. Hui, el cor i l'amor de la ciutat novament prenen protagonisme en  dos indrets, la cocatedral i “la farola”, i un sol referent la Mare de Déu del Lledó.

Aprestem-nos hui, dia històric per creients i ateus, a fer nostres una vegada més aquells versos dels gojos “Protegiu els nostres camps, beneïu la nostra terra, aparteu d'ací la guerra, la fam, la pesta i els llamps; tot treball honrat i bo trobe en Vós sa protectora". Visca la commemoració!!!

 

Comerç i consum. Ens quedem curts!!!

No sé si qualificar-lo de garrepa, cicater, avar, ruin, ronyós, agafat o ronyica. Qualsevol d’aquests adjectius li vindria bé. Però, atenció no vull referir-me en cap moment a la persona, sinó al fet, en relació amb una de les darreres actuacions del regidor de comerç i consum del nostre ajuntament, el senyor Alberto Vidal.

El senyor Vidal,  com ell mateix afirma i podem llegir al seu perfil a la xarxa en línia LinkedIn, fins al moment d’accedir a l’ajuntament va ser un professor especialitzat en educació, història, redacció i gestió de continguts web, aportant fins aquell moment experiència i formació en seguretat i serveis de seguretat privada.

Malgrat aquesta formació i experiència, i per acord del seu partit VOX amb el PP, va assolir  el càrrec dins la Junta de Govern local de nové tinent d’alcalde i les regidories de Família i Comerç i Consum respectivament.

En aquesta darrera parcel·la, la de Comerç i Consum, és ben sabut que el senyor Vidal assumia des del precís instant de la seua designació per part de l’alcaldessa,  un gran repte, dinamitzar el comerç local, en especial el comerç dels carrers més cèntrics de la ciutat, buscant un pont directe entre comerciants i consumidors.

Les campanyes de “bons comercials” o “mercat de barri” han estat en aquest any que porta al capdavant de la regidoria, tal vegada les principals iniciatives impulsades des d’aquella àrea,  que, jo diria, no han servit de molt, juntament amb allò que sembla li agrada més, els concursos d’aparadors.

Així recordem com el setembre  passat va ser el concurs “Vive la ciudad” aquell que tenint per objectiu destacar els Establiments locals com a atractiu turístic, premiava el millor dels aparadors presentats a concurs, i ara,  aprofitant l’esdeveniment del centenari de la coronació de la Mare de Déu de Lledó, ha repetit l’experiència, convocant el “I concurs d’aparadors del centenari”.

És veritat que “arreglar aparadors” per algun esdeveniment concret, per algun acte significatiu, per algun aniversari, per algun moment especial, ha estat al llarg de la història del nostre poble, una acció amb la qual els comerciants locals han dedicat esforços, compartint amb els veïns aquella celebració a la vegada que eren uns reclams per incentivar les vendes.

El senyor Vidal així sembla o entén i, per tant, aprofita qualsevol ocasió que se li presenta per organitzar “concurs d’aparadors”. Però, tot i que supose l’assignació pressupostària de la que disposarà aquella regidoria no serà massa elevada, dedicar només 300 euros per premiar l’esforç del comerciant guanyador a aquest menester, resulta vist des de fora, si més no ronyós, vergonyós i quasi ofensiu.

Tres-cents euros van ser els assignats a l’aparador del comerç Globofiesta en el concurs de setembre, ajuda econòmica que no va estar a l'altura de la capacitat d’esforç i dedicació que els responsables del comerç van dedicar. Ara, novament, 300 euros és el premi per al que, a partir del dimarts 7 sabrem quin és el millor aparador “del centenari”.

De tots els presentats i finalistes, aquell que resulte guanyador, ho serà pel seu esforç i la seua mostra de creativitat, pel seu temps de dedicació, pel profund vincle dels seus propietaris amb la Patrona, perquè si ho haguera de ser per la compensació econòmica  que el senyor Vidal proposa, el fracàs seria més que evident.

Senyor Vidal, tal vegada la difusió de la informació relativa a tots i cadascun dels negocis, activitats professionals i categories que conformen el teixit empresarial de la ciutat, a través d’un mapa de comerços per barris, seria prou més efectiu. Només és una idea.

Senyor regidor de comerç,  li fa falta més imaginació per estimular el consum  i poder situar els comerços locals com a referents a la ciutat. Si  no la té, si ha de repetir més vegades el concurs d’aparadors, estires una mica més en l’aspecte monetari, al cap i a fi no són diners seus, són de tots.

“Vamos a tener”...

He dubtat molt a l’hora de titular aquest comentari, no ho tenia gens clar, dubtava si “ole, ole”, aquella interjecció que sovint fem servir per a animar i aplaudir i que, en ocasions burlesques, a la nostra llengua equivaldria a “per l’amor de Déu!”, o  encapçalar aquest comentari “no se si plorar, o riure”, finalment m’he decantat per la frase reiteradament repetida pel conseller ahir a Castelló.

I és que la notícia que va produir-se ahir i  amb la que m’he aixecat aquest matí, no és per menys. “La Conselleria de Sanitat preveu doblar la inversió que va calcular el Consell del Botànic anterior per materialitzar el nou Hospital General de Castelló”. VAMOS A TENER 

Va ser al mes de març del 2023 quan el Ple de l’anterior Consell va aprovar la declaració d'interès general i públic per a les obres de construcció i reforma del nou espai sanitari de Castelló, amb una inversió de 341 milions d’euros; un nou centre que amb set plantes havia de doblar el nombre de llits actuals, arribant als 700, i incrementar tant el nombre d’equips com de recursos per fer front a la pressió assistencial que pateix l’actual Hospital General. El seu calendari contemplava la construcció i posterior posada en marxa en cinc anys. Tot semblava encarrilat, però van arribar les eleccions i el canvi, el senyor Minguez, va deixar pas al cap de la Conselleria de Sanitat al senyor Gómez.

Aquest va encetar “una reforma integral del sistema sanitari” que tot i dir una vegada i una altra que la reorganització del mapa sanitari contemplava objectius orientats a l'ús eficient dels recursos assistencials,  cosa que costava de creure  en ia de boca d'un membre de la corda zaplanista i alt càrrec amb aquell expresident, artífex dels concerts sanitaris sota el model Alzira i defensor del model de sanitat privada.

Ara, quasi un any després, el senyor conseller de sanitat, acaba de presentar un pla funcional per l'Hospital General Universitari de Castelló, un document que concreta les necessitats i dotacions, amb un pressupost global de 507 milions dels quals més de 300 han d’anar per a la nova construcció i equipament. Un nou centre que constarà de 765 habitacions individuals, 31 quiròfans i 26 sales d'intervenció, passant de 68 a 103 els punts d’urgència. Vista la seua trajectòria professional, ho hem de creure?  Tot i que costa creure-ho, d'acord, pensem que sí, que aquesta proposta serà real i factible.

Fins ací tot correcte i il·lusionant, però per a quan? I ací salta la sorpresa. No han tingut la més mínima vergonya en afirmar que “como se prevee un largo camino para materializarlo, si se cumplen las previsiones , se contempla el fin de la obra en diez años, en 2034”. Ole, ole i ole….

S’ha lluït l’equip i el senyor “Marciano” al capdavant. Deu anys!!! Quina presa de pèl. Per mitigar i intentar fer creïble allò que sembla un globus sonda, fum de palla i quasi una ofensa, el senyor conseller s’ha apressat a dir que “la intenció és encavalcar fases per agilitzar la construcció del centre".  Senyor Gómez, però si no tenen vostés ni tan sols la propietat dels terrenys necessaris!!! Si no tenen ni tan sols data probable d’inici de les obres. De poc o res ha de servir que en els pressupostos del 2024 hi haja consignats 2 milions d’euros per iniciar els tràmits, quins tràmits? Papers? Volem realitats, i les volem ja!!!

Resulta difícil confiar que el govern del PP i Vox defense la sanitat pública valenciana si des del primer dia del nou govern va fer-se manifest que el conseller valencià de sanitat s'obria a prorrogar les privatitzacions sanitàries que l'esquerra havia començat a revertir. Com vol que ara creguem aquesta milionada per a deu anys vista. Tenim fe, però no confiança.

Si realment creguera vosté en la sanitat pública, no s’haguera atrevit mai a publicitar que s’allargaria deu anys la construcció del nou hospital de Castelló,  i haguera fet el possible i impossible per, en aquella reinvenció del mapa sanitari que vosté va dir que posaria en marxa en funció de les necessitats dels ciutadans per fer més eficaç el sistema, s’hagueren vist reflectits ja els avanços pel nou centre, i no només  en allò que a vosté  li preocupava i no va tardar a ficar els seus esforços per canviar, tractar que els valencians ens oblidem de la sanitat universal i la salut pública, fins i tot en el nom de la mateixa Conselleria.

Per l’amor de Déu, de vergonya, per plorar, ole, ole, “vamos a tener”… que? de segur que més i més concerts amb la privada. Estarem pendents dels canvis que amb tota seguretat en 10 anys vista es faran.Temps al temps.

Només puc dir… Gràcies!

Ja ho  vaig anunciar el passat dia 20 i ahir va fer-se realitat. Tot i que el dia no va acompanyar-nos massa i l’hora no era tampoc massa adient, l’assistència va ser més de l’esperada.

Al marc de la fira del llibre vaig presentar el meu darrer treball editat  pel servei de publicacions de l’ajuntament; aquell que va resultar guanyador el 2023 del seté premi d’investigació etnològica, creat per recordar la figura, treball i dedicació de l’amic poeta, escriptor i mestre, Vicent Pau Serra i Fortuño.

Un treball que porta per títol “Història, anecdotari, tradicions i curiositat de la romeria de la Magdalena a través del temps”, i que no és altra cosa que això, un recull documentat dels que ha estat el desenvolupament de la festa al llarg de la història del nostre poble.

I des d’ací, des d’aquest el meu blog, des d’aquest lloc on jo, com amant de la cultura, les festes i les tradicions del nostre estimat Castelló, vaig dient des de fa ja un bon grapat d’anys, la meua opinió de tot el que passa al meu voltant,  publicant regularment reflexions i “cavil·leos”, és des d’on cal, en aquesta ocasió i en majúscula donar les GRÀCIES!

A la regidoria de cultura per la cura en l’edició de l’obra i en particular a la regidora, l’amiga Maria España, per les seues emotives paraules introductòries envers la meua persona i l’esperit de l’obra,  per tot el que pot arribar a representar com a element pel coneixement de la romeria.

Al públic en general, entre ells molts amics i coneguts que van voler estar presents i compartir amb mi tot allò que jo volia comunicar, que jo volia transmetre, i que pot resumir-se en comprovar com la romeria a la Magdalena, al llarg del temps, s’ha convertit en l’espai i moment perquè cultures, persones i costums diferents s’ajunten en un retrobament anual, lúdic, alegre, integrador, imaginatiu i participatiu.

A la meua família que des del primer moment va creure en el projecte i va recolzar-me en els moments de dificultat i ahir, no sense esforç per les circumstàncies que estem passant, va voler estar al meu costat.

Als funcionaris municipals que tenint cura de totes les publicacions editades per l'ajuntament van disposar el llibre en un lloc preferent a la caseta municipal de la fira, ficant-lo a l’abast de tots els visitants.

A l’organització de la 40 fira del llibre que amb les seues atencions van fer possible que ens trobarem a gust, molt a gust, com a casa, en un ambient familiar i en un lloc, que tot i ser a l’aire lliure, donava sensació de caliu i acolliment.

No sé quants llibres deguera arribar a signar, però el que si puc dir és que cada signatura va ser personalitzada, intentant que les meues GRÀCIES es veren reflectides en aquelles paraules.

No crec siga missió principal del servei de publicacions municipal vendre llibres, la seua és més, a parer meu, una missió de divulgació i, crec sincerament, que ahir va fer-se un pas important per aconseguir-ho.

Ningú estima allò que no coneix i amb xicotets gestos quotidians com aquest d’ahir crec vam aconseguir que el llibre no només fera valdre la feina que hi ha hagut al seu darrere, si més no també  una part important de la nostra cultura, la romeria, ajudant a, coneixent-la una mica millor, estimar-la cada dia més.   

És evident que mentre la narrativa passa de pressa, perquè immediatament ja hi ha una altra novel·la, els llibres etnogràfics formen part del país i que d’alguna manera no passen de moda. Aquest premi ens ho recorda any rere any.

A vegades tot va tan de pressa que hi passes pel costat i ni hi penses,  per això crec que hem de donar valor a les coses perquè es puguen conservar. El que no es coneix no s’estima i el que no s’estima no es defensa. i, en canvi, quan ho coneixes és quan es posa més en valor. GRÀCIES, amics per entendre-ho així i fer-me costat.