Pluja i festa

Mai plou a gust de tots. És veritat que ens feia molta falta, és veritat que va caure “justa, pura i amb mesura”, és veritat que el camp principalment ho agrairà, és veritat que ha portat més beneficis que entrebancs, però tot i això, em sap molt de greu que la pluja elegira el dia d’ahir per fer acte de presència a Castelló.

Tot i que es  venia anunciant al llarg dels darrers dies, sempre quedava la possibilitat que ens respectés, però a la fi, no va ser així. Ja de bon matí els  carrers estaven mullats i els xàfecs eren continus, recollint-se al llarg de tota la jornada més de 15 litres per metre quadrat, la qual cosa va fer que, diferents actes que hi havia programats hagueren de suspendre’s o modificar-se, cas de la “IV Marxa per les rutes cicloturistes de Castelló” que des de la regidoria de mobilitat de l’ajuntament hi havia prevista, la  processó del carrer de la Mare de Déu de la Balma o la festa que la Colla Pixaví, havia programat com tots els anys a l’ermita de Sant Roc de Canet.

D’aquesta darrera festa, és ben conegut pel veïnat, que a més a més de la celebració eucarística i homenatge anual a persones i institucions que des de la seua senzillesa han contribuït a fer més gran Castelló, tots aquells que s’acosten a l’ermita poden participar del dinar de germanor, de la “caldera de Sant Roc”, signe del compartir, generositat i amistat dels membres de la colla festera.

 

Però clar, si el dia no acompanya, la condimentació de “les calderes” no pot realitzar-se per la qual cosa, va caler improvisar una mica, trobar una solució, de manera que la missa i homenatge si van poder realitzar-se al fer-se a cobert, però el dinar no, sorgint un problema afegit, que fer amb tot el preparament gastronòmic: fesols, arròs, carn…

La solució va ser ben senzilla. És ben coneguda a Castelló “l’Obra Social d’Inserció al Marginat”, OSIM, i el seu menjador, obert fa ja més de 30 anys i que atén diàriament a un gran nombre de persones, servint-se de manera  desinteressada més de 160 menjars, de manera que el Pixaví, vam decidir donar tots aquests aliments que havien de ser compartits en la festa i que el temps no va deixar que realitzarem a aquest menjador social, aportant un granet de sorra, una acció solidària a favor de les persones més desemparades de la societat, especialment els transeünts, persones amb problemes de drogadicció, malalts i persones del nostre entorn que presenten pocs recursos.

El dia que va començar amb certa tristor per la pluja, va acabar amb un somriure i agraïment per part d’uns veïns que, malauradament, fa temps han perdut la il·lusió. Vet per on la pluja no va aconseguir ni deslluïr la festa religiosa, ni tampoc que es perguera el sentit de compartir “de l’escudella de Sant Roc”.

La campana de l’ermita no va tocar va parar de repicar en tot el matí, i en un moment de treva de la pluja, fins i tot van poder sentir-se per toda la “partida” els coets i les traques, a la vegada que, a certa distància, un grapat de desconeguts en el fons i en l'exterior, s'alegraven que justament el diumenge 28 de setembre hagués plogut a Castelló.

“Junts sense fronteres” o “posar-se en camisa d’onze vares”

Imagine al senyor Moliner, president de la Diputació castellonenca, com una persona coherent, reflexiva, metòdica, que abans de prendre una decisió analitza, estudia els pros i contra, els beneficis i entrebancs que puga ocasionar-li i després actua.

Per això vaig quedar una mica desconcertat quan ahir vaig assabentar-me que havia estat Moliner juntament amb el president del Partit Popular de la província de Tarragona, el senyor Alejandro Fernández, els impulsors de la campanya “Junts sense fronteres” per fer evident, segons paraules textuals “l’absurd que suposa posar fronteres entre Catalunya i la resta del País”.

Més encara, Javier Moliner va explicar que la iniciativa busca demostrar que és molt més allò que unix les dues províncies, que el que ens separa, a la vegada que representa el sentir d’uns pobles que mai han volgut ser frontera de res i de ningú”.

Segur senyor Moliner?

No podia creure el que estava escoltant, vosté dient això quan ha estat el PP de la Comunitat Valenciana, el que ens governa des de fa un bon grapat d’anys, el que ha anat ficant murs, un darrera de l’altre entre els dos pobles, o no considera fre i separació el que “els seus”, el seu partit que ens governa, no ens permeta escoltar i veure les emissions de la TV3 i els programes de Catalunya Ràdio?

Justament per a que hi puga haver convivència i unitat cal compartir, i vostés són els primers que volen trencar, separar, amb assumptes com la unitat de la llengua que moltes i prestigioses institucions tenen clar i vostès s’empenyen en diferenciar.

El fet que gent d’Alcanar, Ulldecona, Masdenverge o La Ràpita, per citar alguns dels pobles més arrimats a Sant Rafael, Vinaròs, Traiguera o Xert s’hagen entés tota la vida perfectament entre ells quan parlen i hagen compartit i seguisquen compartint tradicions, diòcesi, infraestructures i estratègies turístiques és el que ha fet i fa que no haja hagut mai cap separació, resultant-me molt estrany que ara, el PP de Castelló, i el senyor Moliner al seu capdavant, entren a aquest joc, demostrant-me que conéixen poc el seu entorn, la nostra gent i es fiquen en camisa d’onze vares, alimentant aquesta pol·lèmica.

Em costa acceptar que Javier Moliner que sembla “xafa els pobles i coneix les realitats properes” entre a aquest joc, quan, estic segur, només pot portar-li més maldecaps que beneficis.

Només li trobe una explicació a aquest recolzament, un esforç a la desesperada per intentar “no pedre la cadira”, el poder, però molt en tem que tots els actes programats per recolzar aquesta unitat se tornen contra ells mateixa doncs caldrà començar per acceptar una cultura i llengua comunes i això, estic segur, no agradarà gens ni mica a més d’un dels seus possibles votants.

Senyor President de la Diputació de Castelló, crec que s’ha ficat vosté o l’han obligat a ficar-se en camisa d’onze vares i de segur que de seguir per aquest camí, de fer costat a qüestions que per la gent de Castelló mai han estat qüestionables, només pot portar-li entrebancs. Francament, el creia més intel·ligent.

Es moren…

No sóc entés en botànica, tampoc enginyer agrícola o forestal, però soc observador i darrerament he pogut comprovar amb neguit com els pins ubicats a la part superior del nostre emblemàtic turó de la Magdalena estant patint, estant debilitant-se, engroguint i de no ficar remei immediat poden arribar a morir.

Serà fruit de la sequedat extrema dels darrers mesos o tal vegada l’atac d’alguna plaga, no ho sé, però si ens acostem podrem comprovar com són nombrosos els pins, els més grossos i que tenen més anys, els ubicats a la part més elevada del turonet, els que s’estan veient més afectats.

És veritat que des de l’ajuntament s’han realitzat regs d’emergència aquest estiu, però crec van fer-se a la zona de pins joves, de més fàcil accés i que malauradament a aquells altres ubicats en zones més altes no els hi va arribar l’aigua. També, es possible que les retallades econòmiques sofertes per les diferents regidories, hagen deixat la regidoria de sostenibilitat encapçalada pel senyor Romero, sense el pressupost econòmic necessari per fer els tractaments fitosanitaris adients…

Siga el que siga és un fet constatable que el pinar de la Magdalena, la coberta arbòria formada principalment pel pinar de pí blanc, pinus halepensis, es mor, i si aquest desapareix les conseqüències per l’ermitori i el seu entorn poden arribar a ser molt greus, doncs a més a més del valor sentimental del lloc, cal recordar que des de l’any 2006 és paratge natural, amb un gran valor paisatgístic, recreatiu i cultural.

Cal fer el possible i l’impossible per salvar els pins, evitar que la mort dels arbres arribe a ser una realitat irrecuperable i aconseguir que el paratge més bonic i visitat de Castelló es veja menyscabat per la situació dels arbres. No podem ni devem permetre que desaparega ni tant sols un pi, no podem caure a la mateixa errada de la indiferència i veure com desapareixen els exemplars més bonics i grans, tal i com va passar no fa massa anys en els que es trobaven als dos costats de la carretera d’accés, des del pont de l’autopista al peu del turó, dels quals, a hores d´ara en resten menys de la meitat dels que hi havia.

Cal exigir i així ho faig des d’ací al senyor Romero, a l’Alcalde i a tota la Corporació Municipal Castellonenca, que actuen i que no deixen morir la massa forestal de la Magdalena, què, a més a més, és un dels pulmons verds de la ciutat.

Si hi ha exemplars que ja no poden salvar-se per morts, malalts o secallosos, cal retirar-los d’immediat per evitar el que podria arribar a ser un mal major, un terrible incendi, i si, Déu no ho vulga, el pinar de la Magdalena està afectat per alguna plaga d’insectes, com va ser el cas recent dels pins del castell d’Orpesa, que no seria d’estranyar ja que l’expansió del Tomicus que és el nom que rep aquest bitxet està generalitzada per la zona costanera de la mediterrània, cal adoptar les mesures d’urgència necessàries per tallar de soca-rel el desastre.

Sense el pinaret, el llogaret de la Magdalena mai tornaria a ser el mateix. Mol be per l’acció del voluntariat ambiental que redobla esforços per repoblar, per reforestar algunes zones, però cal tenir major cura des de la responsabilitat municipal per què es realitzen les tasques selvícoles adients, les que siguen, per aconseguir el desenvolupament òptim de la massa forestal existent.

Compromís municipal de l’equip de govern amb el medi ambient? Compromís en defensa, protecció i cura del paratge de la Magdalena? D’ací uns anys ho comprovarem, només caldrà comparar fotografies i ….aplaudir o  lamentar-se.

Homenatges

Vesprada de dimarts 23 de setembre, cauen gotes, plou. El terra desprén aquella olor característica de la terra mullada, l’horta castellonenca adquiríx el color pàl·lid de l’inici de la tardor, acabem d’acomiadar l’estiu i com sempre, com des de fa 26 anys, la Colla Pixaví ens aprestem a enllestir la festa pròpia a l’ermita de Sant Roc de Canet.

Passa el temps i torna al meu record els primers anys de la festa, quan tot eren entrebancs, l’ermita no tenia imatge, ni llum, ni aigua, ni res… però hi havia molta il·lusió.

Primer fou la imatge la que vingué a ocupar el lloc que li pertocava a l’altar, després l’herència d’uns vells bancs, la transformació d’una taula de menjador en altar, la nova campana, els grups electrògens i les tires de bombetes de l’arbre de Nadal, de la Porta del Sol, per il·luminar la festa, l’aigua correnta i finalment la llum. 

 I dos elements que han perdurat en el temps i que marquen i diferencien la festa de l’ermita de la resta de festes de les ermites del terme:

L’un la romeria a les antigues fontanelles per recordar la transformació dels aiguamolls en terreny conreable i el dinar de romiatge, caldera de Sant Roc, per testimoniar el compromís de la Colla en el compartir festa i menjussa, i del que aquest any celebrem el 25 aniversari.

L’altre els sentits homenatges que, des de l’inici, el Pixaví ha volgut rendir a aquells col·lectius i persones, que sense massa rebombori han contribuït directa o indirectament al desenvolupament del poble fins arribar a ser una gran ciutat.

Any rere any hem anat renovant el compromís arribant a aquest 2014 amb una llista ja llarga. Els senyors Miquel Miralles, Pepe Agost, Isidro Salas, Arsenio Godes, Miquel Sanahuja, Amadeo Ibañez, Pepe Sidro, Pepe Renau, Miquel i Fracisco Gomez, Vicent Gomis, Pedro Sanrafael, Lolita Arias, Amilcar Arnau… o col·lectius com Clavaris i Majorals de les Festes de Carrer, Llauradors de Canet, Clavaris i Majorals de les diferents festes que a la ciutat es fan en honor de Sant Roc, ermitans del terme, pelegrins a Sant Jaume de Compostel·la…

 

I arribem al 2014 amb homenatge a 4 membres actius i molt involucrats en aquesta festa des dels seus inicis I que en aquest darrer any ens han dit adéu per sempre: Vicent Serra, Miquel Marmaneu, Josep M. Porcar i Miquel Soler.

Homenatge que no serà trist perquè ells no ho eren de tristos. Record no amb amargor si més no amb alegria perquè així, de segur, ells ho estaran vivint des del més enllà.

Record per Vicent Serra qui va escriure una part important de la història recent de l’ermita, per Miquel Marmaneu ànima i empenta de la comissió de roquers, Mitxel  Porcar, l’home disposat a tot per la festa i amb el que podíem contar pel que fera falta i Miquel Soler que, ja abans de ser regidor, compartia amb els Pixavins tant la germanor religiosa com la festa laica i, anys després, des de la regidoria va seguir estant sempre al nostre costat.

Amics, per deure de bonhomia i ser fills de nostra història, el Pixaví té la glòria de rendir-vos merescut homenatge i des d’aci convide a tots els veïns a unir-se a la festa i participar en la mateixa doncs, el diumenge 28 "A Sant Roc de Canet, com sempre, de tot un poquet".

Passar olímpicament…

No és la primera vegada i pel que veig tampoc aquesta serà la darrera, per l’alcalde del meu poble i pel regidor de torn el senyor Sales, el Consell Municipal de Cultura no té cap importància, és paper mullat.

Ja en l’article primer del Reglament del Consell s’afirma que aquest té un caràcter consultiu en assumptes municipals relacionats amb la cultura, i a l’article tercer figura com a competència principal la promoció i desenvolupament dels serveis culturals. També a l’article 8 es diu textualment que els membres del Consell tenen dret a rebre informació sobre les activitats…, tot açò aprovat en sessió plenària de l’ajuntament el passat 31 de juliol.

Ara, al web municipal i també a les pàgines 8 i 9 de la guia gratuïta CSn número 293 corresponent al període 18-25 de setembre, amb tot tipus de detall, fins i tot amb un enllaç de vídeo  podem veure i llegir com Castelló vol ser la capital de la cultura en el proper mes d’octubre, per iniciativa de l’Ajuntament i la Diputació, oferint als veïns un festival cultural “Castellón Mare Nostrum” amb un bon grapat d’actuacions totalment gratuïtes, més de 250,  a desenvolupar en huit espais urbans, entre els dies 23 i 26.

Molt bé i encertades les paraules del senyor Bataller en la presentació: “… porque la  cultura es patrimonio de todos y queremos poner aún más en valor con este festival…”

Molt bé també les paraules del regidor de cultura, de l’amic Vicent Sales: “…l´esdeveniment cultural més important i amb més alt nivell de què podran disfrutar els ciutadans del 23 al 26 d'octubre….. "´.

Però si Castelló s’ha de convertir durant eixos dies en cultura i espectacle, en referència nacional i internacional, no haguera estat de més que s’hagués tingut el detall i la delicadesa d’informar del festival als membres del Consell Municipal de Cultura en la darrera de les sessions plenàries realitzada aquest estiu.

Trist, molt trist que els membres d’aquest Consell, que naturalment ho són de manera altruïsta i voluntària, s’hagen, ens hàgem d’assabentar d’aquest festival l’objectiu primer del qual és traure la cultura al carrer, a través de la premsa, de la propaganda…

És possible que hi haja un fort compromís del nostre Ajuntament amb la cultura i els ciutadans, no ho negue, però lamentablement, no hi ha cap mirament envers les persones que conformen el Consell Municipal, s’ha passat olímpicament no tant sols de demanar la seua opinió, que hagués estat el correcte, si més no, també d’informar del que es tenia en ment.

Així no es fan les coses, així no hi haurà sintonia, així sembla que Vostés el que volen és que els membres del Consell només “siguem floreros o palmeros” i això, senyor alcalde no està be, i no ho dic per mi que al cap i a la fi, em considere un humil representant dins el Consell d’un partit política amb representació municipal, però en aquests moments sent vergonya aliena en pensar com s’ha ningunejat a persones importants i de gran vàlua que hi ha dins aquest Consell.

Una iniciativa cultural, creada pel nostre Ajuntament, que “ha saltat” per damunt del Consell Municipal de Cultura. Fem el que volem per ser majoria? Política del PP? Malauradament no ha estat la primera “ficada de pota”. Fins quan?

Errada

Ho he llegit fa una estona a www.elperiodicomediterraneo.com. Apareix com a tema del dia: “Empresarios y Diputación impulsan un lobi frente a Madrid y Valencia”. També, ho he comprovat després, apareix a la primera pàgina de l’edició impresa: “Crearán unidos un lobi para reivindicar a las instituciones”.

I no és que em sàpia malament que per evitar la doble discriminació que viu la nostra ciutat i província, respecte a la nostra economia en relació a la resta de províncies de la Comunitat i també de l’estat, es reunisquen els principals dirigents econòmics provincials amb el màxim representant de la Diputació el senyor Moliner, no, això està be, i tal vegada la defensa dels interessos provincials hauria d’haver-se fet ja abans, no esperar fins ara en que la manca de recolzament a les infraestructures de la nostra província per part de les administracions es preocupant.

Però el que em crida més l’atenció i vol ser la reflexió d’aquest escrit és que als dos titulars apareix la paraula “lobi”. M’ha ferit la vista en quan l’he vista escrita i he pensat que, tal vegada, aquest mot era ja correcte en castellà, però no, consultat el RAE, no apareix cap entrada per “lobi”.

Consultada la Wikipedia si que trobe una entrada per lobi, referent a un grup ètnic que viu a les regions de Gaoua i Debougou de Burkina Faso  i Csota de Marfil, que naturalment res te  a veure amb la reunió dels empresaris castellonencs i el president de la Diputació.

Aleshores pense que allò que el periodista vol dir és un “lobby” que en castellà s’aplica als grups de pressió, col·lectius amb interessos comuns que realitzen accions dirigides a influir front l’Administració Pública per promoure decisions favorables als interessos d’aquell sector concret de la societat.

“Lobby” de l’anglés, però mai castellanitzat “lobi” i traduït directament com vestíbul, avantcambra o antesala. No m’agrada emprar anglicismes, i menys encara castellanitzar-los, quan podem emprar “grup de pressió” front l’anglicisme “lobby”,  de manera que si aquest estranjerisme pot considerar-se acceptable pel seu ampli ús, almenys caldrà emprar-lo correctament escrit i en cursiva, o millor encara optar per l’alternativa espanyola grup de pressió.

Per què no s’haurà escrit: “Empresarios y Diputación impulsan un grupo de presión frente…” o  “Crearán unidos un grupo de presión para reivindicar…”? Quins interessos hi haurà al darrere per usar “lobi”? I no val allò tant gastat de ser “una errada d’impremta” doncs ha estat repetit tant en l’edició impresa com al web.

No tant sols el diari Mediterràeno empra en els seus escrits molt  poc l’altra llengua oficial al nostre poble, el valencià, si més no també inventa paraules en castellà; de seguir així haurem d’impulsar un “lobby” pel bilingüisme amb la finalitat de pressionar als editors i ensenyar a escriure els redactors.

La porta del darrere

 A Castelló com a altres molts pobles, fa anys, les cases eren estretes i fondes. De vegades tan fondes que arribaven a l'altre carrer, al carrer del darrere, de manera que l'entrada principal de l'habitatge donava al carrer més principal, més important, ample o de fàcil accés, deixant a la part del darrere, una porta més senzilla i estreta, allò que després i a les cases dels rics passarà a anomenar-se “porta de servei” i que al nostre raval sempre s'ha conegut com a “porta falsa”.

En algunes ocasions “la porta falsa” servia també per eixir de la vivenda sense despertar sospites, per abandonar l'habitatge sense que ningú se n'adonés. Aquesta forma d'actuar era tant evident en tantes ocasions que ha restat en el temps la frase “eixir per la porta del darrere” com a expressió per indicar un abandonament d'un lloc o càrrec després d'haver ocupat i tingut gran rellevància en assumptes diversos i variats.

Exemples, malauradament, en tenim molts i a prop nostre; sense anar més lluny en diferents ocasions quan un equip de futbol no “va ve”, l'entrenador abandona el càrrec, “ix per la porta del darrere”, o jugadors de futbol pels quals s'han arribat a pagar molts i molts diners, i no rendixen allò que d'ells s'esperava, el club “els ven” fent-los eixir, sense pena ni glòria, per la porta del darrere...

En el món de la política local també hi ha casos molt coneguts tant d'entrar com d'eixir per “la porta falsa”. Recordem com el propi alcalde Bataller va arribar a l'alcaldia sense que els ciutadans el coneguérem ni el votàrem... va arribar per la porta del darrere, o com el gran Carlos Fabra, va haver d'abandonar la presidència de la Diputació i quasi el partit polític que va fer-lo gran, sense pena ni glòria, per la porta del darrere.

Hui, també a casa nostra, a la sessió plenària de la Diputació castellonenca, qui va ser fins fa poc de temps, exvicepresident de la mateixa, el senyor Francisco Martínez qui va anunciar la setmana passada també la seua renúncia a l'acta de diputat, ho ha fet efectiu. Després de més de 15 anys entrant per la porta principal, hui ha eixit per la porta del darrere.

I ha eixit per la porta del darrere perquè no està gens clar si ha tractat d'enriquir-se aprofitant-se del càrrec com afirma l'oposició, si més no, i principalment perquè s'ha adonat que ha perdut la confiança dels seus propis companys, tot i que ell s'afanyat a dir que abandona “amb la convicció d'haver actuat sempre dins la legalitat i a favor dels interessos públics”, però malauradament no és el primer que fa aquest tipus d'afirmacions i després la justícia s'encarrega de demostrar que no és així, com va passar-li al seu anterior president el senyor Carlos Fabra.

Tal vegada al senyor Francisco Martínez se li feia estrany ocupar un lloc lluny de la taula presidencial després de tants anys surant com l'oli, o tal vegada no siga així, però que Martínez que des del 1995 és diputat, en poc més de 20 anys haja aconseguit passat de ser un “tender de poble” a gestionar un patrimoni personal d'1'5 milions d'euros, és més que sospitós i siga per alguns veïns el paradigma de persona que s'ha pogut fer ric mitjançant la política i o amb herències més que dubtoses de persones del seu poble.

Hui abandona el palau de la plaça de les Aules per la porta del darrere, tot i que manté l'entrada per la porta principal “al seu” ajuntament on sembla mantenir un fort recolzament doncs de manera legal o no, la història i la justícia s'encarregaran de demostrar-ho, en aquests anys ha dotat a un poble de 3000 habitants de grans actuacions avalades per la pròpia Diputació, la Generalitat i fins i tot la Unió Europea, cas de la piscina coberta, el complex esportiu, un centre CEDES, uns institut d'educació secundària, un centre de salut, una comissaria...

No seria gens estrany que els diferents embolics i processos judicials portaren també a Martínez a eixir per la porta del darrere de l'ajuntament. Serà per això que no ha dit si té en ment tornar-se a presentar a les properes eleccions municipals? Serà.

Entendre i gaudir de l’art modern no és gens fàcil...

 El resultat, és evident, no deixa indiferent no ningú. Aconseguix allò que se suposa busca en primer lloc, cridar l’atenció. Tot i això, poca gent de la molta que es sorprén davant la proposta, arriba a entendre alguna cosa, i menys vianants encara veuen en aquella situació una crida, un reclam per visitar la Fira d’Art Contemporani de Castelló que des d’ahir dijous i fins el proper diumenge, representa una ocasió única per veure en un mateix lloc, i al nostre poble, l’oferta més nova i actual de l’art contemporani internacional. 

El vianant que creua la plaça d’en Cardona Vives, es topeta visualment en una composició plàstica que representa tot un desastre. Diferents blocs de ferralla, banquets trencats, fanals públics arrencats i llençats al terra i tres vehicles totalment destruits, esclafats…, un veritable caos. 

Costa entendre que ha passat, que significa tot allò envoltat de tanques i “cintes” de policia. Alguns, pocs, molts pocs, és difícil, arriben a esbrinar que allò és una exposició plàstica, una mostra artística, que els blocs de ferralla volen representar meteorits que des de l’espai exterior han caigut a la Terra, al sol de la nostra plaça i han destrossat material urbà i vehicles, són elements que venen de l’exterior… de Mart, i van lligant caps… 

Mart, Marte en castellà és el nom que rep la Fira d’Art que està tenint lloc al Palau de la Festa, espai que dit siga de passada, no considere per la seua ubicació, massa lluny del centre de la ciutat,  i la seua principal finalitat, servir de marc per esdeveniments festers,  el lloc més adient per aquest tipus de manifestacions, de manera que els organitzadors pensant en com atraure al públic, com fer arribar els ciutadans al Palau, traslladen un reclam, una proposta impactant, al mig del centre de la ciutat… 

Però amics, entendre i gaudir l’art modern no és gens fàcil, necessita d’un aprenentatge moltes vegades lent i progressiu, necessita d’un procés laboriós i constant, per això és molt difícil entendre aquesta estructura, tot aquesta parafernàlia muntada en un lateral de la plaça d’En Cardona Vives, i veure-la no com una “cosa rara” o “un destarifo”, si més no com una obra d’art, que ens empeny i a la vegada convida a desplaçar-nos fins el Palau multifuncional del carrer Riu Sella. 

Ahir a la vesprada vaig acostar-me una estona a la plaça i observar les actituds i reaccions dels veïns en veure allò que s’oferia als seus ulls, constatant un fet: pocs veien en allò art, tot i que si que despertava una activitat neuronal a les seues ments, un estímul del pensament, per tal de trobar alguna explicació coherent… 

També a mi van assaltar-me un munt de dubtes, estem a Castelló preparats per entendre la modernor més agosserada? Som capaços de valorar i comprendre una concepció cultural que realment no és la nostra? Aquest “destarifo” que entra pels ulls és entés com a art?  

”La policia  sospita d’una venjança del karma còsmic per l’ús banal del nom del planeta roig per una Fira Internacional d’Art”… transformació de la realitat mitjançant la sensibilitat i inquietud, inconformisme, reclam, crítica…. Me’n vaig al Palau.

Trist, molt trist, massa trist...

La setmana passada i mitjançant un grup de WhatsApp vaig rebre per part del comissari de l’exposició, la invitació per assistir a la inauguració de la mostra “Biot, la poesía de la naturaleza”, dedicada al pintor valencià establit a Vila-real, Pepe Biot, acte que ha tingut lloc aquest matí a la Sala San Miguel de la Fundació Caixa Castellò, amb el suport de la Generalitat Valenciana, el Consorci de Museus de la Comnitat Valenciana, la Diputació Provincial i l’Ajuntament. 

Allí ens hem aplegat una bona colla d’amics i amants de la cultura a la nostra ciutat per poder compartir amb el pintor les seues obres a la vegada que acompanyar al cronista de la ciutat i comissari de l’exposició Tonico Gascó. 

L’acte digne dins de la senzillesa també ha contat amb la presència de diferents “autoritats”, fins a 10, que, naturalment, han ocupat escenari al costat del propi artista. De totes aquestes persones representants de les diferents institucions que directament han tingut a veure amb aquest “comboi”, 7 han pres la paraula per dir la seua, cosa que era d’esperar… 

Però el que no esperava i per tant més m’ha cridat l’atenció a mi, i també a altres persones que hi havia al meu costat, ha estat l’ús que els diferents intervinents han fet de la llengua en prendre la paraula, tots, excepció feta del propi pintor, s’han dirigit al públic assistent, amb més o menys encert, en castellà. 

Semblava mentida que estiguérem a Castelló, en un acte on des de la primera fins a la darrera institució que l’impulsava, preuant-se d’estimar la terra i la llengua pròpia, i honorant un pintor valencià, empeltat de castellonerisme, feren les seues intervencions com si a Valladolid estiguérem i més encara coneixent el públic que en aquell moment havíem estat convidats a la inauguració que, amb tota naturalitat, i fins el moment d’iniciar els diferents parlaments, tots empràvem el valencià per dirigir-nos els uns als altres, començant pel propi Tonico Gascó i acabant pel diputat de cultura el senyor José L. Jarque alcalde de la Vilavella i passant per a més INRI per la també castellonenca Beatriz Gascó, Directora General d’Innovació i Política Lingüística de la Generalitat. 

Vergonya aliena, digueu-me exagerat, però pense que calia vigilar cada detall i de la mateixa manera que els diferents quadres exposats pense han estat ben triats per donar a conèixer l’obra de Pepe Biot, també pense que no s’ha tingut cap mirament envers l’estima per la llengua, doncs no hi ha que oblidar que estimar la llengua és defensar-la i fer-ne un bon ús. 

Si no volem donar importància a la situació, si no volem acceptar que aquest era, perquè no, un bon moment per expressar-nos en valencià, si no ens naix, com així semblava a més d’un, usar la llengua del poble, la impressió que s’ha donat ha estat “d’acadèmics decoratius per eixir a la fotografía” i, els elements decoratius mai salven una cultura. 

Gràcies senyor pintor, gràcies Pepe Biot, perquè Vosté no tant sols es capaç de transformar l’acte de pintar en un riu de noves sensacions, també a l’hora de parlar ha donat hui tota una lliçó, i no tant sols pel que ha dit, que ha estat interessant, si més no per la manera de dir-ho i la llengua en què ho ha fet. Vosté si semblava un “dels nostres”, els altres, per mi, sobraven tots. Trist, molt trist massa trist.

Zero a un. Resultat final?

El títol d’aquest escrit, podria ser, podria fer referència al resultat d’un encontre de futbol de la lliga recent iniciada, i per allò de l’actualitat, podria ser concretament el resultat que va donar-se la vesprada-nit d’ahir a l’estadi del Madrigal de Vila-real en l’encontre entre l’equip local i el totpoderós Barcelona, però no, res te a veure amb l’esport, tot i que ens “toca també de prop” i vol fer referència a un aspecte de la política agrícola en què el govern espanyol del senyor Rajoy, l’europeu de la senyora Merkel i el poderós Putin han tornat a complircar el ja malmés món de la taronja valenciana.

Per raons que se m’escapen i no arribe a comprendre sembla que els productes citrícoles valencians són afectats pel “veto rus” i, tot i no estar encara en campanya, les nostres taronges estan incloses en el paquet de productes que no han d’arribar al mercat rus, amb la conseqüent pèrdua de mercat que açò suposarà en pocs dies.

Diuen els dirigents polítics que de segur quan comence la campanya “els russos” aixecaran el “veto” a les taronges espanyoles. Es possible, però no probable, doncs en el paquet de productes vedats no van ser inclosos en el seu moment i, tampoc estaven encara en campanya, els kiwis italians, que quan maduren, entraran de ple al mercat rus.

De manera que ara ja s’entén el títol del post: Espanya 0 – Itàlia 1, o taronges valencianes 0 – kiwis italians 1. I quina reacció està tenint l’entrenador espanyol i el seu ajudant, és a dir la ministra García Tejerina i el conseller valencià i vepresident Ciscar, al veure que estem perdent el partit?

Sembla que des de “la seua banqueta” no veuen que fan falta canvis i revulsius i que els ciutadans, els espectadors, els llauradors locals, demanen canvis. Canvis que haurien de concretar-se en accions oportunes davant de la Unió Europea per tal de millorar les ajudes econòmiques destinades a pal·liar els efectes del “gol que ens han marcat”, del “veto rus”, per tal si més no, d’aconseguir almenys empatar el partit i no perdre definitivament els tres punts, el mercat.

Hem de pensar que l’equip rival és més potent que el nostre i per tant hem de resignar-nos? NO. Hem de lluitar, els responsables no han de mirar cap a un altre lloc, no han de ser “passotes “, cal que facen canvis i fer-los ja, abans que s’acabe el partit i el resultat siga innamobible, cal resoldre la marginació dels productes agraris valencians front als kiwis italians, o és que l’italià és millor equip que l’espanyol? Pel que hem vist fins ara sembla que els nostres dirigents polítics nacionals així ho creguen.

Cal moure la banqueta, i alguns pensem com a mínim en dos revulsius, aconseguir que els productes valencians estiguen dins de les ajudes europees com altres productes i replantejar la política exterior de la Unió Europea per què els agricultors valencians no paguem les conseqüències d’un conflicte en el qual no tenim ni part ni veu.

Només així, podem tal vegada, aconseguir nivellar i per què no guanyar el partit. Si seguim sense fer res ja podem donar-lo per perdut.