Curiós

EscenaCultural.net és un mitjà de comunicació i portal digital d’informació local dedicat a difondre l’actualitat cultural, les arts, el patrimoni i l’agenda de diferents esdeveniments programats, realitzats o recolzats per municipis de la nostra província com Benicàssim o Vila-real.

Així recull informació sobre concerts, teatre, festes, rutes culturals, història local, espais públics, reportatges o entrevistes. Fins ací, res nou. Castellón información, Castellón diario, Castellón Extra o Wow Castellón, entre d’altres, ens ofereixen també notícies gratuïtes d’actualitat, política, esports, cultura o successos.

Tal vegada allò que diferencia EscenaCutural dels altres mitjans siga la combinació que, des de fa més de sis anys, fa entre Cultura i Turisme, fet que li dona un especial protagonisme entre els altres mitjans i portals.

Fins ara pensava que, per ser un mitjà digital, per accedir al seu contingut era imprescindible comptar amb un accés a internet, però, ahir en passar per l’oficina de turisme de la platja de l’Heliòpolis, tot i romandre tancada per l’hora en que vaig acostar-me, a la porta, en una espècie d’expositor, se’m ficava al meu abast una revista gratuïta. La curiositat va fer que m’acostara i en recollira un exemplar.

La primera impressió, bon paper, bona edició, vint-i-quatre pàgines a tot color i un nom que em resultava familiar escenaCultural. A la portada junt amb el títol, “Agosto 2026”, per la qual cosa vaig pensar que aquella era una publicació mensual, tot i que no apareixia per cap lloc el número.

Al cap d’una estona, ja a casa, vaig començar a dedicar-li més atenció i fer una observació més a fons, arribant a descobrir algunes coses curioses. Efectivament, a la publicació ni en la seua portada, ni tampoc a dins hi figurava quin nombre d’exemplar mensual era, ni la seua tirada, ni tampoc, cosa que em va resultar més que estranya qui era el seu editor, dades de difusió i distribució, domicili social…, dades que facilitaren la seua millor identificació.

Com a curiositat ressaltar que Fobesa, la companyia d’aigües potables de Benicàssim, Fovasa, empresa encarregada de la gestió integral de l’aigua i Facsa, encarregada de la gestió i cura de l’aigua a Castelló, són, al costat de la Universitat Jaume I, turisme de Benicàssim, l’hotel Albades, els apartaments vacacionals Orange Costa, el restaurant Vinatea de Morella i l’Ajuntament de Vila-real, les empreses i institucions que, se supose “pagaran” la publicació en ser els anunciants que hi figuren a aquesta.

Cride també l’atenció que el restaurant Vinatea incloent en la seua pàgina de difusió les especialitats, el menú estrella, el telèfon, web i accés a xarxes per efectuar una reserva, així com un codi QR d’accés a la seua oferta gastronòmica, no indique per cap lloc la seua localització. Curiós, no?

Escorcollant una mica en les xarxes he trobat que escenacultural.net i supose que també la revista en paper, són un més dels 80 mitjans de L’AMIC, l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació Valencians, una associació que tenint com a contingut la informació periodística, està al servei d’empreses de mitjans de comunicació de premsa gratuïta i pagament, siguen generalistes, temàtics o territorials.

Per cert el contingut de la revista gira, com era d’esperar, al voltant del Festival reggae Rototom, les activitats turístiques Benicàssim pop, Belle Epoque o el Certamen Francesc Tàrrega, així com diferents notícies sobre l’activitat de l’UJI o de la Diputació i la programació estival a l’espai del Termet de Vila-real.

Qui l’ha maquetada, quins professionals hi ha al seu darrere, quins són els màxims i darrers responsables, quant ha costat la seua edició, quants exemplars se n’han fet, si tindrà continuïtat al setembre, o quina empresa ha fet la impressió, això no se sap; no interesse?

El dia de l’Agost…

Si, ja ho sé, agost té trenta-un dies, i hui, dia quinze és només el dia que segueix al catorzé i un abans del setzé del mes; però hui és un dia especial, tal vegada el més important per la nostra ciutat, ja que no podem oblidar que hui, dia quinze, se celebra l’Assumpció de la Verge, el misteri de la seua pujada al cel en cos i ànima, i que l’església principal de la ciutat, la cocatedral de Santa Maria, la primera de les esglésies que al poble vam tenir des del moment del trasllat va dedicar-se a aquesta advocació.

Però per allò de la festa “caure” enmig de l’estiu, en plena canícula, fa que la ciutat en aquest dia gran estiga buida, presente un aspecte fantasmagòric i més encara aquest 2026 en què la festivitat coincideix en cap de setmana. Aquest matí la ciutat sembla una altra, sense apenes trànsit rodat i vianants pels carrers. No diré que donava gust passejar pels buits carrers, però sí que la sensació era molt diferent de qualsevol altre dia.

El costum tot i transformat es manté, l’Assumpció, Sant Roc i el Gos, són tres dies d’esbarjo, tres dies en què, qui a Castelló no fa festa la resta de l’any, ho fa ara. Tot tancat, tots de vacances.

Vells costums festers han desaparegut, altres s’han transformat adaptant-se als nous temps. Allò del “mos quedem” al pinar a passat a la història, allò de fer fanalets de meló d’Alger, va a menys, les fogueres i els coets, per allò de la perillositat d’incendi, resten testimonials, i les festes a les alqueries i masets, les borrasques i jocs improvisats, han deixat pas a celebracions més preparades en apartaments i complexos estiuencs.

A casa meua el dia de l’agost, hui, mentre els avis i pares van viure, sempre va ser festa grossa. L’àvia primer i la mare després des de bon matí trafegaven per  la cuina. Hui era el dia de l’arròs amb pato, de la geladora, del mantecao. Per no fer nosa a la cuina, per deixar d’estar pel mig, de bon matí, també va ser costum mantingut amb el pas dels anys, de fer el pare i la xicalla una excursió de mig dia a la muntanya propera al nostre mas, allà on estiuejàvem pujàvem a la falda del Castell de Montornès i, amb l’excusa de recollir a la zona rocosa, el preuat i escàs poliol i el més abundós i apegalós te de roca, que havia de servir per a fer les infusions al llarg de tot l’any, cansar-nos una mica i, de passada, descobrir sendes i senders, noves plantes i brosses, ampliant el nostre escàs coneixement geogràfic i botànic de la zona que ens envoltava.

Ara tot és diferent, poques són les famílies que encara maten el pato, que encenen la foguera o tiren coets. Hui mateix llegia que fins i tot alguns ajuntaments per tal que els vells costums no desapareguen, ofereixen tallers i concursos d’elaboració de fanals de meló, a la vegada que alguns apartaments organitzen balls, sopars de germanor i pengen gallardets sinònims de festa.

El calendari festiu que ha arribat fins avui és, doncs, el resultat de tot de capes que s’han superposat amb el pas dels temps, calendari religiós, els cicles agrícoles i les formes de celebració pròpies de cada comunitat.

A Castelló les d’agost mai han estat festes patronals com ho poden ser en altres localitats, tampoc fundacionals, però sí que han estat per molts anys tradició festera, significant la culminació de l’estiu fester.

Un bon dia hui, el “dia de l’agost”, per recordar aquella dita popular que de segur alguna vegada haureu escoltat tal dia com hui a casa, possiblement a la gent més gran, i que reafirma que el sol comença a baixar i la posta es fa més primerenca “Per la Mare de Déu d'Agost, a les set ja és fosc" i és que a partir de hui iniciem la segona meitat del mes, amb l’esperança que s’aprope la fi de la intensa calor i preparant-nos pel retorn progressiu a la rutina…

Quaranta-quatre anys…

Sí, ja sé que hui és el dia de l’eclipsi, tot el dia i tots els mitjans des de bon matí no fan més recordar-m’ho. Tot està preparat, tot està enllestit, tot a punt, perquè el moment siga el més espectacular possible. Però, hui 12 d’agost a més a més de, com irònicament publica un amic meu, celebrar-se l’onomàstica de les “Maria de l’Eclipsi, Eclipsines i Eclipsi Lidón”, al món mundial passaran altres moltes coses.

S’apropen a 2000 els morts al Congo pel nou brot d’Ebola, el preu del petroli continua a l’alça per les tensions entre l’Iran i els Estats Units, greus inundacions a l’Índia o una petroliera vinculada a Trump descarrega sense permís equips de perforació a Groenlàndia; un dia que també el record ens trasllada al 1982, tot just hui fa 44 anys en què Joan Lerma candidat del PSPV-PSOE va resultar elegit primer president de la GVA, electe democràticament després del període de transició, en no presentar-se cap altre candidat, amb els vots favorables del PSOE, PCE i PAD i les abstencions dels diputats d’UCD, democristians i del PAD.

Un president que, quasi mig segle després, ocupa un lloc decisiu en la història política de la Comunitat Valenciana i encara desperta visions completament oposades dins la societat actual. Per alguns fou el president que va consolidar l’autonomia i modernitzar les institucions després del període de la transició; per altres, va ser “el dimoni”, aquell que va possibilitar l’obertura de la porta a una política lingüística i cultural que, buscant la unitat de la llengua va diluir la que alguns consideraven, jo també crec que erròniament, la singularitat històrica de la llengua valenciana.

Un dels episodis més recordats del seu mandat va ser l’eliminació, recolzat amb el conseller d’educació el senyor Ciscar, de la normativa que només uns mesos abans essent consellera d’educació la senyora Empar Cabanes, s’havia oficialitzat; una normativa elaborada per filòlegs valencians de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana que pretenia desenvolupar un model lingüístic adaptat a la tradició i la realitat social del valencià, diferenciant-lo de la llengua comuna dels territoris catalans-aragonesos- valencians, adaptant les ensenyances a la normativa defensada per l’Institut d’Estudis Catalans.

Aquella valentia va suposar un procés de transformació educativa en l’àmbit públic, manifestada en l’ensenyament, mitjançant la posterior aprovació de la LLei d’Ús i Ensenyament del Valencià i la creació de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, a la vegada que una normalització dels mitjans de comunicació públics, ràdio i televisió, la universitat, l’administració i bona part de la cultura valenciana. Mantenint-se oberta per molts anys la polèmica lingüística.

Una polèmica que no va acabar en Lerma, que va continuar amb Zaplana, Camps o Fabra que van “nadar entre dues aigües”, i que va anar restringint l’ús del valencià amb el pas dels anys, fins que el 2015, el PSOE, ara amb Ximo Puig al capdavant, però recolzat amb un jove conseller d’Educació, el senyor Marzà, que des de la Conselleria va tenir ben clar que allò que caracteritzava a la societat valenciana era la diversitat lingüística i que aquella havia de ser un element d’enriquiment i no un motiu de vergonya i que tornà a donar impuls en favor de l'educació pública.

El temps passa i a les eleccions del 2023, fa tot just tres anys el PP torna a recuperar la Generalitat i per imposició del soci de govern VOX, el torero Barreda passa a ocupar la Conselleria educativa, i la política educativa sofreix un nou gir, que es manté amb el nou conseller Rovira i la substituta senyora Ortí.

44 anys després de l'autonomia, 44 anys després de Lerma i de la cooficialitat de la llengua, encara és tabú parlar en un jutjat, tribunal, servei sanitari o bancari en la llengua pròpia i, la nefasta política dels dirigents autonòmics en matèria lingüística fa que l’ús habitual de la llengua en l'àmbit quotidianament, laboral i institucional necessari per a garantir la seua supervivència i transmissió intergeneracional deixe molt a desitjar, també ací a Castelló.

 

Expectació i negoci.

Diuen els que entenen que demà tindrem un eclipsi de sol. Fa mesos que va anunciant-se com un esdeveniment especial i que Castelló serà un dels llocs privilegiats per, si el temps acompanya una mica, presenciar aquest fenomen astronòmic.

Hem aprés en aquests darrers mesos, ja s’han encarregat els mitjans de comunicació de repetir-ho una vegada i una altra, que a Espanya el darrer eclipse que vam tenir va ser l’anular del 2005 i que el darrer total va ocórrer l’any 1959 encara que només va ser visible des de Canàries. Ací, a casa nostra, el darrer eclipsi total de sol va tenir lloc fa més de 100 anys, en concret el 17 d’abril de 1912. Ara, demà, quan siguen exactament les 20:31 hores i per un període d'1 minut i 34 segons, la lluna encaixarà perfectament sobre el sol i tot el nostre terme municipal quedarà a les fosques.

Cap veí o foraster hem viscut mai un esdeveniment com aquest, per la qual cosa, l’expectació és màxima arreu de la ciutat i la resta de pobles del nostre entorn, amb allotjaments completament plens, existències esgotades de material fotogràfic, ulleres homologades, i un interés comparat al d'un esdeveniment esportiu mundial.

Molts són els comerços, hotels i cases rurals que faran diana, ple i ompliran el calaix; fins i tot les autoritats demanen precaució en els desplaçaments, preveient congestions massives en certs llocs, ficant a l’abast dels “visionaris” llocs convenientment assenyalats per poder gaudir d’aquest espectacle gratuït que els astres ens oferiran.

L’expectació és justificada perquè la línia de totalitat passa per damunt del nostre terme. Ara bé, sincerament pense que ens hem passat en el sentit de crear aquest estat d’agitació, se li n’ha donat molta, massa publicitat, tots volent traure-li el màxim rèdit possible, siga turístic, gastronòmic, cultural o astronòmic.

Dins la dificultat que suposa poder presenciar un eclipsi total, aquí en tenim un que serà molt a prop de la posta. I això encara ho fa més difícil de preveure, ni els científics tenen gaire clar què pot passar. Hi haurà canvis tan impactants de lluminositat?, podrem veure les estrelles? I de sobte la lluminositat tornarà i deixarem de veure les estrelles una altra vegada?, tornarem a una lluminositat relativament normal encara que siga abans de la posta?

A més, com que el sol a l’hora anunciada estarà molt baix a l’horitzó, els rajos del sol han de travessar una quantitat més gran d’atmosfera, i podem veure fenòmens i coloracions més espectaculars? Quins fenòmens de color es podran donar amb aquest sol tan baix? Preguntes que en poques hores trobaran resposta.

I a l’expectació i preguntes li ve com anell al dit el negoci. “Es lloga terrassa de 40 metres en un barri separat del centre de la ciutat de Castelló, ideal per estacionar el cotxe sense preocupacions, incloent-hi beguda i picoteo, entre les 18:30 i 21:30 per 900 euros”; “Es lloga terrassa privada orientada oest-nord-oest per tenir vistes netes i clares, on s’oferiran embotits selectes ibèrics i un brindis inoblidable amb cava premium just en el moment quan el sol s’amague per complet, per un preu de 450 euros per persona”; són anuncis que trobem en diferents pàgines online sense necessitat de buscar massa. Picaresca? Estar a les caigudetes? Qualsevol oportunitat és bona…

Fins i tot Imma, l’orxateria ubicada a “les palmeretes”, a l’avinguda de caputxins, des de fa unes setmanes, ofereix un gelat especial, “eclipse total”, un gelat d’orxata vetejat de toffe de maracujà i làmines de xocolata negra que, segons anuncien, busca representar la llum, l’ombra, l’acidesa i la dolçor amb un matís cruixent inesperat. Diuen els qui l’han tastat que presenta un sabor únic, amb identitat, imaginació i molt de treball artesà. Què, què!

L’eclipsimania ha arribat al màxim, cal esprémer tota la parafernàlia fins a les darreres hores; aquest dimecres la ciutat tindrà, per unes hores, una nova prioritat, mirar el cel si els núvols ho permeten i de passada, omplir les butxaques d'alguns espavilats.

El voler… i la realitat!

Ahir al matí vaig dirigir les meues passes envers els límits dels dos termes municipals que tenia més a prop, Castelló-Benicàssim. De matinet, quan la calor encara no apretava vaig passejar per l’antic quadro de Santiago, el camí de la Ratlla, endinsant-me pel Serradal, seguint la séquia de l’Obra fins a la mar i retornant pel renovat passeig marítim de l’avinguda d’en Ferrandis Salvador.

Un passeig prou agradable en el que buscava, tot i ser un recorregut més que conegut, alguna novetat, alguna sorpresa, fixant-me en allò que m’eixia al pas. El primer que va cridar-me l’atenció va ser la gran quantitat de persones, que a eixes hores del matí, es dediquen a “treure a passejar el gosset”; no sé amb quants vaig creuar-me, sobretot quan caminava pels voltants dels apartaments i urbanitzacions vora mar.

Però allò que va cridar-me més l’atenció van ser dues realitats vingudes a menys i que són hui objecte de la meua reflexió. D’una banda, una placa, en la que el pas del temps ha fet estralls i que indicava en aquell indret “la próxima inauguración de la ciudad deportiva el Sequiol”, l’altra, els diferents “postes” indicatius recordant-me que transitava per “la senda verde, playa del serradal-molí de la font-desert de les  palmes”.

Dues actuacions que sembla que el pas dels anys ha fet que si ho han acabat estiguen a punt de fer-ho com el rosari de l’aurora, en fracàs.

De la primera, la futura ciutat esportiva Sequiol, un projecte del 2003 que havia de tenir continuïtat en uns terrenys a tocar de l’Hípica al límit dels termes municipals, i que mai va arribar a quallar, primer perquè ningú va pensar que les instal·lacions, situades en uns terrenys fondos, s’inundarien cada vegada que la pluja fora una mica consistent, amb els greus desperfectes que això ocasionava, tal com va passar en més d’una ocasió i, després i fruit de la mala gestió de Castellnou, els terrenys van ser embargats per hisenda i més tard subhastats, sense que ningú optara a fer-se amb ells, fins al 2018 en què foren adjudicats al senyor Garrido que, després de l’ascens de l’equip el 2020, obria les portes perquè l’equip tornara a emprar-les, però tampoc va ser així en arribar-se a un acord amb Marina d’Or perquè el primer equip entrenara en les instal·lacions d’Orpesa. El pas del temps i l’abandonament van fer la resta i, hui, encara que s’ha habilitat un camp de terra, el conjunt fa llàstima, pena i tristor…

De la segona, l’anomenada “Senda Verda” en teoria és un recorregut ciclopeatonal paisatgístic que connecta la zona del Pinar del Grau amb el camí del Serradal fins a la séquia de l’Obra, però que mai ha estat senyalitzat en aquest tram, i que després, senyalitzat per un camí paral·lel a la séquia havia d’arribar fins al paratge del Molí de la font, però que en realitat només discorre per un tram, coincidint més tard amb el mateix camí de l’obra, desapareixent la “senda verda” sense saber-ne res d’ella ni del seu traçat en arribar a l’ermita de Sant Francesc i, per descomptat mai s’ha continuat la seua senyalització ni com a senda verda ni camí per, aquells atrevits que vulguen continuar, trobar un traçat que passant per l’ermitori de la Magdalena s’endinse en el parc natural del Desert de les Palmes fins a arribar al mateix convent.

Una senda que en el seu dia la Conselleria de Territori i Habitatge va voler promocionar, però que va quedar només en això, un intent en un xicotet tram i del que hui ningú se’n recorda ni tan sols per repintar els pocs senyals que van ficar-se en el seu moment i del que és difícil, per no dir impossible saber-ne qualsevol cosa, malgrat que en alguns indrets encara podem trobar que aquesta “senda verde” forma part dels itineraris ambientals i de connexió ciclopeatonal situats entre la zona de la marjaleria i el Grau. Ni una miserable font per calmar la set trobem en tot el seu recorregut, això sí, com la natura és agraïda a tocar de la connexió de la senda amb el camí del Serradal van plantar-se uns arbres i van ficar-se uns banquets per seure; els arbres tot i abandonats de la mà de Déu han crescut i ofereixen la seua sempre desitjada ombra. No tot està perdut!

Com diuen els grans “del dit al fet hi ha un trellat”, una cosa és el voler i una altra la realitat. Exemples de com els somnis, la voluntat d’allò que ens agradaria que passara presenta límits, circumstàncies, imposant-se de manera diferent al que els responsables darrers esperaven, o no? Resignació…

Poma, illa, mansana… contornà!

 Ha tornat a passar, despropòsit, meninfotisme, menyspreu, abandonament, desinterés, no sé per on decantar-me, tal vegada una mica de tot. L’ús que el web municipal de l’Ajuntament de Castelló fa de la llengua pròpia, del valencià, és denigrant. Les errades són contínues i demostren que a l’equip de govern i l’alcaldessa com a màxima representant dels veïns, “els importa un pito” que les notícies generades i donades a conéixer en aquell indret, en la seua versió valenciana, estiguen escrites i, per tant, expressades, ja no tan sols d’acord amb la normativa gramatical correcta, si més no que tinguen errades de comprensió per emprar paraules amb significat totalment diferent i fora de context.

Ara es tracta d’una errada “de bulto”, emprant una paraula “poma” en un titular que no té res a veure amb aquella fruita. El fet en aquesta ocasió és el següent: Des del passat dia 6 en accedir al web Castelló.es, versió valenciana, en l’apartat “notícies destacades” apareix aquest titular: “L’Ajuntament de Castelló inicia l’execució de la Poma Albinegra amb el trasllat de les pistes de pàdel al costat de Castàlia", reproduint les declaracions de la regidora d’esports la senyora Hurtado on, textualment i, altra vegada, diu: ”Hurtado ha recordat que aquesta Poma Albinegra suposa una iniciativa estratègica desenvolupada de la mà i amb la col·laboració amb el CD Castelló i que forma part del Pla d'Actuació Integrada de la ciutat de Castelló” no vols poma?, dues.

I que passa si accedim a la versió castellana del web? Ací, sí, la notícia, titular i contingut és correcta, parla de “manzana albinegra”. La conclusió és ben simple: s’ha redactat titular i notícia en castellà i després, sense que ningú tinguera el menor interés, s’ha passat un corrector automàtic i punt. Sense revisar, sense inspeccionar, sense observar quin era el resultat, cosa que malauradament s’ha convertit en habitual. Responsables, cap ni un, ací no passa res, total… De vergonya no, el següent. Senyora Carrasco, ja està bé, cal prendre mesures si realment vol que els veïns pensem que a vosté li importa l’estimada llengua de bona part del veïnat, també supose que dels seus votants.

Comprenc que dir “poma” en lloc de “d'illa de cases” o “illa urbana”, que és la traducció correcta del castellà manzana quan fa referència al conjunt de cases contigües separats per carrers, és un error lèxic provocat per una mala traducció, però això en un web municipal d’una ciutat que es defineix com a moderna, amigable, intel·ligent, viva i sostenible aquestes errades, aquests menyspreus, resulten més que patètics.

Ficats a cometre errades menys cridanera haguera estat emprar una paraula que també s’escolta massa vegades pels nostres carrers per referir-se a una illa urbana, que no és altra que la paraula “mansana”, naturalment influït pel castellà.

Així, en el nostre valencià normatiu, a les “mansanes” se'n diuen illes i cal dir que les pomes no hi tenen res a veure i que, senyores i senyors de l’equip de govern municipal, en cap altra llengua, francés, portugués, anglés o alemany, es fa servir la poma per a descriure aquest concepte.

És veritat que la nostra llengua té moltes variants i registres expressius fins i tot podria la senyora Hurtado en les seues declaracions o el traductor municipal, servei de normalització?, haver emprat una paraula ben valenciana per descriure el lloc on s’iniciava aquella actuació, “contornà”, referint-se als voltants del camp de futbol.

El fet concret és el menys important, els veïns que accedim a la versió valenciana del web municipal som prou intel·ligents per a adonar-nos de la “clavada de pota” i de quin és el veritable significat i valor de la notícia; però, això no vol dir, que ho acceptem i prou. Açò constitueix una nova agressió al valencià feta des de l’àmbit polític local, que restringeix i perjudica l’ús i l’oficialitat de la llengua i cal denunciar-ho fins i tot acudint, si la cosa va a més, al síndic de greuges…

Naturisme i nudisme

M’agrada la natura, el camp, la muntanya més que la mar que tampoc em desagrada; m’agrada passejar pels espais naturals i també pels carrers i places dels pobles que visite; no sé si puc ser considerat naturista en l’ample sentit de la paraula, tot i que m’agrada gaudir del sol, de l’aire lliure, de l’aigua, procure portar una alimentació equilibrada i procure defensar i tenir cura del medi ambient i dels recursos naturals que m’envolten, però fins ara, per allò de l’educació o del pudor o reserva de la intimitat, mai he practicat una altra de les característiques que solen vindre associades als naturistes, que és el nudisme, la nuesa compartida a l’aire lliure com a estat natural i no sexual, podent dir que soc naturista però no nudista.

Diuen els que entenen que practicar el naturisme i el nudisme, les dues “doctrines” pot arribar a ser beneficiós per adquirir un perfecte equilibri entre allò que és merament físic i el que tothom considera moral. No ho sé, tal vegada és així, però no ho he experimentat.

Per tenir cura del benestar físic, ara a l’estiu aprofite alguns matins per a apropar-me al meu entorn més proper, caminar unes horetes, no massa per allò de la calor, i ho faig acostant-me a la natura més propera, el passeig marítim entre el Planetari i Benicàssim, les platges de l’Heliòpolis, els Terrers, Almadrava o Voramar, i la més que coneguda i transitada via verda de l’antic traçat del tren, a més a més de fer exercici diari amb la bicicleta estàtica, açò últim per  prescripció facultativa per mantenir a ratlla el genoll que, qüestió de l’edat em dona certs problemes.

Ahir al matí passejant amb part de la família per la via verda de la mar, ja de retorn vam abandonar-la per continuar caminant vora la mar, per la costa verge de la Renegà i sense adonar-nos-en, tot i que sabia de la seua existència, vam trobar-nos de sobte amb la platja nudista de Bellver, un espai reduït, tranquil i que, en aquell moment estava ocupat per una dotzena mal contada de persones que gaudien del sol i de l’aigua.

En arribar al lloc va venir-me’n a la memòria la polèmica que no fa massa setmanes va tenir aquesta platja com a protagonista, ja que l’ajuntament d’Orpesa a la qual pertany la cala, va retirar de l’ordenança municipal la catalogació específica de “nudista”, consideració que havia estat introduïda en l’anterior legislatura i, encara que no prohibia específicament aquesta pràctica, l’eliminava la designació oficial i la senyalització específica.

Entenc que la pràctica del nudisme siga una forma de vida, recreativa, cultural i fins i tot educacional, per la qual cosa cal respectar-la. La promoció que els nudistes fan de la zona promovent el màxim contacte amb la natura fa que, tal vegada són els més respectuosos amb la zona. Açò vaig poder comprovar-ho ahir personalment, la platja i l’entorn estaven nets, pulcres. Donava gust acostar-se a l’aigua.

Més enllà del debat sobre el nudisme, cadascú és molt lliure de prendre el bany com vulga, el que caldria fer és dedicar més recursos a preservar el valor ambiental d’aquest tram del litoral que sembla en alguns llocs, per l’incivisme d’alguns usuaris i la manca de neteja i manteniment de l’entorn, per part del consistori, més que abandonat.

Grava, arena, roques, pins, aigua clara, en un entorn on els nadius o visitants, sobretot a l’estiu, naturistes o no, poden, podem passejar, banyar-nos i refrescar-nos i contemplar, sense pressa, els efectes de l’erosió de l’aigua i el vent, en les roques i els pins, descobrint formes inversemblants. Tot un luxe a l’abast de tothom…

 

La propaganda de la diputació.

No sé si haurà estat idea de la mateixa presidenta la senyora Barrachina, o tal vegada del diputat de cultura senyor Clausell o del de turisme senyor Martínez, però el cas és que si us acosteu aquests dies a l’edifici de la plaça de les Aules, només traspassar la gran portalada d’entrada i abans d’accedir als baixos de l’edifici, en el vestíbul, us trobareu en dues sorpreses, agradables o no, segons com ho mireu…

La primera salta a la vista immediatament per la seua grandària. Una gran pantalla il·luminada en un dels seus costats que mostra de manera estàtica i visual sobre el mapa d’Espanya, el recorregut íntegre de la pròxima volta ciclista a Espanya que, recorrerà les carreteres del País entre els dies 22 d’agost i 13 de setembre, cobrint una distància total de 3275 quilòmetres distribuïts en 21 etapes, de les quals, dues,  la sisena i la setena, els dies 27 i 28 d’agost, transcorreran per les carreteres de la província, etapes qualificades per l’organització de mitja muntanya la primera amb inici a Alcossebre i final a Castelló, i de muntanya la segona, que discorrerà entre la Vall d’Alba i Valdelinares a Terol.

Un mapa visual que si, és bonic i permet en un cop d’ull veure el recorregut general i el perfil de les dues etapes provincials, però que no aporta res nou a allò que podem trobar a l’internet simplement “punxant” a sobre de l’enllaç VOLTA; una altra cosa diferent haguera estat si la diputació hagués editat en paper, en format tríptic a més a més del recorregut, el quilometratge, els desnivells, els pendents i els diferents tipus de superfícies a les quals hauran de fer front els ciclistes, informació, per altra banda, més que desitjada pels aficionats. Tal vegada l’equip de govern ho haja fet, però allí no estava, o tal vegada pensen fer-ho més endavant i repartir-ho en la caravana publicitària que precedeix cada etapa. En cas de no ser així, i pensant que la mateixa diputació disposa d’impremta, encara són a temps, seria una bona idea.

La segona sorpresa que trobem al mateix vestíbul, és un cartell que col·locat a sobre d’un faristol, mostra a qui s’acosta una acurada informació sobre una iniciativa que segons m’he informat forma part de la programació estiuenca que la institució castellonenca ha preparat per a aquest 2026, i que no és altra que una campanya de celebració de “encierros infantiles”, huit en total, que començaran a Tírig i acabaran a Moró.

Que la diputació castellonenca ajude a compartir la cultura, a conviure i a mantenir les tradicions dels pobles més encara a l’estiu, és d’agrair, però que fomente la cultura taurina entre els més menuts, tot i que puga fer-se des d’una perspectiva lúdica i adaptada a la seua edat, no és més que una manera de sembrar el que després podrà acabar en un maltractament dels animals. En veure el cartell, i puc estar errat, el primer que he pensat ha estat que aquesta iniciativa forma part de l’estratègia per aconseguir “el voto fácil”. De vergonya!

I també, mira per on, he pogut fer-me en el darrer exemplar de la publicació mensual gratuita “El periódico de aquí. Provincia de Castellón”, número corresponent a juny/juliol on, quina casualitat, a primera página i acompanyada d’una gran fotografía apareix el següent titular:”Bomberos, ayudas y limpieza, así se prepara la provincia para el verano del fuego. La Diputación amplia recursos y financia actuaciones forestales en el interior”. Sense comentari…

Que la Diputació impulse campanyes de promoció turística i institucional, està molt bé, s’ha fet sempre, es fa i s’ha de continuar fent, però aquestes deuen centrar-se en les tradicions i la música, en la gastronomia i la defensa del paisatge, fonts, sendes i muntanyes.

Deixem que Unipúblic gestione “la Volta” o que la federació de penyes taurines, amb els seus diners, promocione els bous. Senyora Barrachina promoure la cultura des de la diputació és anar molt més enllà, és tenir unes mires molt més altes pels nostres pobles. 

Passar el rodet.

Set són les accepcions que el diccionari de la reial acadèmia espanyola de la llengua dona per l’entrada “rodillo”. A més, associada a aquesta paraula trobem una locució verbal molt popular, “pasar el rodillo” que traduiríem a la nostra llengua com “passar el rodet”, expressió que es fa servir quan es domina una situació amb autoritat absoluta, aclaparadora, imposant les decisions i poder, sense tenir en compte qualsevol altra opinió gràcies a disposar d’una posició de força o majoria, rebutjant qualsevol negociació.

El màxim òrgan gestor fester a Castelló és el Consell Rector del Patronat de Festes, està conformat segons els estatuts d’aquell Patronat, a més de per la presidència i vicepresidència, per un nombre de vocals elegits pels diferents grups polítics que conformen el consistori triats per la Junta de Govern i altres directament per la mateixa presidència, composició que, majoritàriament dona per assumida una majoria “de la corda” de l’equip de govern, que per lògica fa possible la presa de decisions d’acord amb la política i programa de l’equip que governa.

L’aprovació del pressupost anual del Patronat de Festes i la seua distribució en apartats diferents és una de les funcions principals del Consell, per la qual cosa, una vegada elaborat per la gerència aquell pressupost i abans de presentar-lo al Plenari Municipal, legalment cal que siga aprovat pel Consell, presentant-se als membres perquè puguen, en un termini establert, fer les al·legacions i millores corresponents.

Hui, s’ha realitzat la sessió extraordinària del Consell Rector, des de la presidència s’ha informat de la presentació de set al·legacions al pressupost, justificant-se cadascuna, procedint-se a la seua votació de manera individual.

Quin diríeu ha estat el resultat? Com sol ser habitual, cap ni una de les modificacions proposades ha estat acceptada; per què? No eren lògiques?  Eren desgavellades?, no, en absolut, simplement perquè no les proposaven “els que manen”. L’equip de Govern ha passat el corró i punt; la disciplina de vot ha fet la resta.

I açò, malauradament passa més sovint en aquest patronat i també en altres institucions municipals. Els que manen, siguen qui siguen, sempre tenen “la paella pel mànec” i, qualsevol iniciativa que no isca del seu grup, poques vegades, quasi mai, és acceptada.

Entenc que hi ha diferents maneres d’entendre la política i la festa, però voleu dir que en quatre anys de legislatura, en aquesta o en qualsevol de les anteriors, de totes les propostes que es fan per l’oposició, per millorar la distribució econòmica anual, cap ni una és vàlida? Aquest fet no té sentit, simplement perquè ho dius o proposes tu, jo diré que no; així mai avançarem, cal tenir una ment una mica més oberta i pensar més en festa que en política.

Cada dia que passa pense que el Consell Rector serveix per ben poc, fins i tot en algunes ocasions arribe a pensar que és un òrgan per “tranquil·litzar consciències”, i donar legitimitat a algunes accions que són rebutjades majoritàriament, tot i pensar que poden ser encertades.

Tot i que jo no he presentat cap al·legació, he votat a favor d’alguna que considere era molt bona i donava alternatives per millorar la festa, per això, hui, he eixit de la sessió del Consell amb la sensació que la decisió presa de rebutjar totes i cadascuna de les al·legacions presentades ha estat feta més pensant en la política que en la festa. I això em dol i molt.

No és una casualitat, tampoc hui hi ha hagut voluntat d’escoltar, una nova insensibilitat amb el que discrepa s’ha fet manifesta en els resultats, res de mà estesa, res d’obrir portes, llàstima!

Un altre encert!

No conec a la senyora Rosa Maria Gil, però he llegit a les xarxes que és la regidora delegada de
cultura, educació, serveis socials, majors, normalització lingüística i agermanaments, a més de ser la primera tinent d’alcalde, mà dreta de l’alcaldessa, de l’Ajuntament de Benicàssim. Sembla tot un pes pesant dins el govern d’aquella localitat. Tampoc, per descomptat, conec quants ni qui són, en cas de tenir-los, els seus assessors, però, tot i pertànyer al PP, formació política que no encaixa amb la meua forma d’entendre el país, crec està encertant en més d’una de les propostes implementades al municipi, la qual cosa a la vegada que em causa molta sorpresa, està resultant-me més que interessant.

No fa més que quinze dies comentava en aquest mateix blog, una iniciativa posada en marxa aquest estiu, les classes de valencià per a turistes que vulguen, de manera gratuïta, començar a familiaritzar-se amb la nostra llengua i hui, també de casualitat, m’acabe d’assabentar d’una nova iniciativa que, supose, no farà massa temps que s’ha implementat i que respon al nom genèric de “bibliotecas viajeras”.

El terme no és nou, prové de l’anglés bookcrossing, i respon al concepte de biblioteca lliure, a es a dir, lloc d’intercanvi de llibres, uns espais perquè qualsevol lector puga agafar un llibre, llegir-lo, i tornar-lo o deixar-ne altres, amb una doble finalitat, fomentar la lectura i compartir generosament del plaer amb desconeguts.

En concret en passar pel parc Europa, situat a l’inici del carrer del Palmeral, just a tocar del centre educatiu, m’he trobat amb una caseta de fusta aixecada sobre un pedestal d’obra, que amb el rètol “biblioteca viajera” i un “Abre un libro, despierta tu imaginación, vívelo, leelo y pásalo”, despertant la meua curiositat, em convidava a obrir, rebuscar, triar i emportar-me o, simplement allí mateix, fullejar i llegir algun dels llibres que hi havia al meu abast i que altres anònims lectors havien deixat.

Per primera vegada veia un espai públic molt cuidat, destinat a ser lloc d’intercanvi de llibres, pensat perquè qualsevol puga dipositar allí un llibre ja llegit i agafar-ne qualsevol altre que l’interesse. Ni a la capital Castelló, trobem una iniciativa semblant. Tot un encert de l’equip de govern municipal que, com també la introducció al coneixement del valencià, reforça el compromís del consistori de Benicàssim amb la sostenibilitat i l’aprofitament responsable dels recursos.

I el que no deixa de ser menys important, una iniciativa que no suposa una gran despesa, ja que segons m’he assabentat després, la caseta ha estat fabricada pel personal de la brigada municipal i fent ús de materials reciclats, intervenció que, a la vegada que redueix l’impacte ambiental donant una segona vida als materials, fa valdre el treball municipal integrant criteris d’economia circular en iniciatives culturals de tots i per a tots.

Tot seguit m’han sorgit les preguntes: serà aquesta l’única biblioteca viatgera ubicada al terme?, N’hi haurà altres?, quant de temps porta el servei en funcionament? Les respostes me les ha donades internet a través del WEB MUNICIPAL;fa tres mesos i amb motiu de la celebració del dia internacional del llibre va ser quan la iniciativa va posar-se en marxa com a prova pilot en dos llocs del terme, aquest parc Europa a la zona sud, i a la plaça del País Valencià, al nord, i sembla que l’acceptació i ubicació, pel nombre de llibres que hi podem trobar, ha estat més que encertada.

No sé si s’estarà fent un seguiment de l’ús, però de ser així, espere que els resultats siguen més que satisfactoris i prompte puguem trobar repartits per altres llocs del poble i Villes nous punts de “bibloteca viajera” i que, perquè no?, siga aquest encert motiu perquè altres pobles i la mateixa capital ho imiten. Tot siga per la cultura. Enhorabona, Benicàssim! Enhorabona, regidora de cultura, un altre encert!

 

Ulleres

Aquell instrument òptic format per dos marcs que suporten dues lents unides per un arc, que es recolza al nas, i dues branque que ajuden a subjectar i sostenir el conjunt recolzant-se a l'orella, en la nostra llengua s’anomenen ulleres.

En l’actualitat al mercat en podem trobar de moltes classes, generalment en funció de la seua utilitat principal, que van des de les correctives de qualsevol defecte de visió fins a les de seguretat, passant per les de caràcter estètic com les de sol que, en moltes ocasions, només serveixen per a millorar la comoditat.

Però, si parlem hui d’ulleres les més famoses, augmentant cada dia que passa, són les que des de fa més d’un any s’anuncien com totalment imprescindibles per a poder contemplar l’eclipsi total de sol que tindrà lloc a la nostra latitud el pròxim 12 d’agost. Unes ulleres necessàries per a poder mirar directament el sol sense patir lesions greus o ceguesa irreversible a la retina.

Naturalment, som pocs els ciutadans que habitualment disposen d’aquest tipus d’ulleres, perquè un eclipsi de sol no és un fenomen que es dona cada dia, però fa temps que els entesos van dient que si volem gaudir de l’espectacle amb total seguretat cal emprar ulleres que reduïsquen la intensitat de la llum solar a un nivell segur i còmode perquè l’ull no arribe a patir l'efecte lupa que crema la retina.

Així que, a hores d’ara, pocs dies abans del fenomen, estic més que convençut que a la majoria de les llars castellonenques ja hi podem trobar ulleres específiques per aquest esdeveniment, adquirides de mil i una maneres.

I ací, tal vegada, rau el problema. En teoria trobem al nostre abast ulleres de tots els preus, però no totes són vàlides, han d’estar destinades específicament a l’observació directa del Sol i han d’indicar el compliment de la norma internacional ISO 12312-2, que estableix els requisits de seguretat per als filtres d’observació solar.

La picaresca, el gen de l’engany, també ha fet, i mai millor dit, l’agost en aquest tema i trobem al mercat ulleres per veure l’eclipsi que no serveixen per a tal i, des de fa uns mesos, el ministeri de Consum, la policia nacional i les comunitats autònomes estan intensificant la vigilància per detectar i advertir de la venda d’ulleres de l’eclipsi no homologades.

En aquests moments, a quinze dies de l’eclipsi, a Castelló podem trobar ulleres homologades en farmàcies, òptiques i fins i tot en algun supermercat. Pel que respecta al preu, aquest oscil·la entre els dos i cinc euros.

Ulleres que amb un senzill experiment cassolà podem comprovar són o no vàlides. Posant-nos les ulles dins una habitació il·luminada si les ulleres són bones no deuríem veure ni els mobles, ni les persones, ni els objectes; tot hauria d’aparéixer negre. Si amb les ulleres posades podem caminar per la cambra i veure els mobles o llegir un cartel, les ulleres no són bones.

Hui llegia que fins i tot el diari local Mediterraneo el pròxim divendres dia 31 amb la compra d’un exemplar regalarà unes ulleres que afirmen compleixen amb la normativa de seguretat, homologació, protecció certificada i proporcionaran una visió segura i nítida.

De segur que la iniciativa serà tot un èxit que ve a unir-se a la campanya que des de fa unes setmanes desenvolupa l’Ajuntament de Castelló amb el repartiment d’ulleres en les sessions informatives que està duent a termini al Planetari.

De segur que, d’una manera o una altra, amb les ulleres aptes i vàlides ficades, serem milers els castellonencs que arribats aquell dia, i per un temps de poc més de minut i mig, podrem contemplar com el dia es converteix en nit i veure la corona solar a simple vista, per primera vegada a la vida. Esperem que després de tot no estiga núvol.