De bous i melons!

Uns animals i uns vegetals, dues realitats distintes que hui comparteixen espai al diari local. L’una que m’entristeix, l’altra em desperta un cert somriure; totes dues amb origen al nostre territori valencià, totes dues ben nostres, i per alguns, fins i tot, part de l’ànima de la nostra identitat com a valencians.

De la mateixa manera que ara anar de tapes, l'art del flamenc, la cultura de la sobretaula, la passió pel futbol i les nostres celebracions tradicionals festeres són aspectes immaterials que, segons he llegit no sé on, als espanyols ens uneixen i ens fan sentir orgullosos, més a prop, a casa nostra, trobem dues manifestacions que, ara, aquest 2026, els nostres governants autonòmics, d’una banda, i, els locals i provincials d’una altra, volen promocionar, orientar i legitimar.

Va ser el passat dimarts quan el Govern valencià del PP va aprovar el nou reglament de bous al carrer, que regula les condicions de celebració i desenvolupament de les festes taurines tradicionals que tenen lloc a la Comunitat Valenciana; un decret que entrarà en vigor l'1 de gener de 2027, que actualitza la normativa existent en aquesta matèria, segons el Consell, per adaptar-la als canvis experimentats en la darrera dècada en aquestes festes taurines i reforçar aspectes com els referits a les mesures de seguretat.

Bé, fins ací res a dir, tot siga per la seguretat; ara bé, el decret inclou en el títol V uns articles que permeten establir les bases per incloure en el sistema educatiu diferents elements curriculars transversals o assignatures específiques que facen referència a les festes de bous al carrer, per a la concreció pels centres docents en el marc del seu projecte educatiu.

És a dir PP i Vox aproven l'assignatura de bous a l'educació valenciana, obrint la porta a les comunitats educatives qui hauran de decidir si inclouen continguts taurins als seus projectes curriculars. Una idea de Vox que situa els festejos taurins com a eix polític i que el PP fa seua per mantenir-se al govern.

La inclusió del vessant educatiu no és casual: suposa una resposta simbòlica a la supressió de l'assignatura 'Cultura del Poble Valencià' per part de l'anterior govern progressista, i col·loca el Consell al mapa nacional de la batalla cultural. Una decisió que, com era d’esperar, divideix la societat valenciana, sent ben rebuda per plataformes taurines i encenent les alarmes a la comunitat educativa més progressista afegint un nou capítol a la pugna entre tradició i benestar animal i que, ja veurem en què acaba…

D’altra banda, més a prop, al poble de Xilxes, i més en concret a la seua marjal, és ben sabut que la cura artesanal del cultiu de l’anomenat “meló, pell de sapo” ha estat des d’antic una de les principals, sinó la primera, font d’ingressos dels llauradors de la zona, i que si en aquest món cada dia més global es vol ser competitiu cal no només una major dedicació i atenció, si més no també cal una projecció exterior del producte.

Per això des de l’ajuntament i la Diputació va recolrzar-se la creació d’un documental que amb mirada cinematogràfica recorre el cicle complet del cultiu de tan important producte. Diuen els qui han vist el resultat que incideix a través dels testimonis dels llauradors-cultivadors en la importància de valorar els coneixements transmesos de generació en generació en aquest producte local i l’estret vincle entre la marjal, el territori i les persones.

Dues propostes totalment diferents lligades al territori, una la proposada pel Consell que, sense haver entrat encara en vigor ja porta divisió, l’altra, dedicada a afavorir la gastronomia pròpia, el producte local, molt més aplaudida i encertada. Ara bé, ara no tan bé…

Costar més la salsa que el peix…

O si voleu també costa més l’espart que l’escurada. Són frases, expressions emprades encara al nostre poble per indicar que puja més la part secundària que la principal d’una cosa, és a dir quan els mitjans que invertim per a obtindre algun benefici, resulten ser més costosos que el propi benefici.

Expressions que van vindre’m a la ment el passat dimecres en llegir a la premsa local la notícia: “El consultorio de la marjaleria vuelve a abrir durante dos horas los martes” en què la bona amiga periodista Paloma Aguilar es feia ressò de la reobertura del servei de sanitat pública en la marjal. Notícia que, naturalment, acompanyada d’una fotografia a tot color mostrava la visita que “Carrasco i altres autoritats” van fer al consultori.

Que aquell consultori compte amb un metge i una infermera pel servei sanitari dels veïns és, d’entrada una bona notícia, però si aprofundim en la mateixa veurem que no ho és tant per diferents raons. Perquè el servei només estarà operatiu dos mesos, juliol i agost i, perquè obrirà només un dia a la setmana, els dimarts, i perquè de les 24 hores del dia, només hi haurà atenció durant dues hores, de 12 a 14. Total que si juliol té 4 dimarts i agost 4 més, el servei romandrà actiu 8 dies, 16 hores en dos mesos. Quin servei més complet i útil!

No sé quanta gent podrà ser atesa en aquestes 16 hores estiuenques, però el que sí que sé és que el nombre d’autoritats que va visitar i fer-se la foto en aquest centre auxiliar mèdic el passat dimarts, va ser més que cridaner, des de la mateixa alcaldessa acompanyada de la regidora-delegada del Grau, passant per la senyora delegada del Consell i la directora territorial de sanitat, fins a la directora de l’àrea d’atenció primària del departament de salut de Castelló, la directora d’Infermeria del mateix departament, i un parell de membres de l’associació de veïns, en total sense comptar amb els veritables protagonistes de l’acte el metge, la infermera i els possibles usuaris, “huit personalitats”.

La marjaleria està d’enhorabona, tot i que semblen molles, sobres, el que la Conselleria de Sanitat ha fet amb l’obertura d’aquest servei. És possible siga cert que són 15.000 els veïns de la marjal als qui se’ls possibilita l’ús del servei, però Déu vulga que en siguen molts menys, els que ho necessiten perquè dues hores a la setmana pot fer que “les cues” siguen com les que ens hem acostumat a veure darrerament en el servei de regularització d’immigrants a la plaça d’en Teodoro Izquierdo, inacabables.

Llegida la notícia no puc més que pensar que els nostres polítics locals del govern del PP, comencen a estar ja en mode producte, sis alts càrrecs per publicitar unes poques hores d’atenció sanitària puntual, fent-nos creure que allò és una gran notícia, quan tot sembla només ho fan per establir les seues accions i actuacions encaminades a planejar una estratègia per a la venda de la imatge pública que busque convéncer l'audiència i que tinga èxit en el procés d'eleccions municipals que, cada dia que passa, s’apropen més.

Però els veïns de Castelló no som tan ximples i volem la veritat, saber que hi ha veritablement darrere d’aquest embolcall. Fets com aquest que tot i suposar un benefici aquest és minse, atenció un dia a la setmana dues hores dos mesos i amb tanta proliferació de càrrecs públics, només venen a demostrar-nos que la política és, en essència, una gran batalla pels vots i que, com a qualsevol batalla, l’estratègia, la persuasió i sobretot la fotografia són armes fonamentals.

Els nostres governants locals, en aquest sentit, són experts venedors que a través de la seua presència en presentacions com aquesta, busquen connectar emocionalment amb els ciutadans i convéncer els veïns i en especial els de la marjaleria que les seues idees i accions són les millors, sense pensar que pot resultar més cara la salsa que el peix, com si es tractara d’un joc de persuasió.

Sempre he pensat que les persones treballem com som i en el cas dels polítics no ha de ser diferent. Amics, massa espart per a tan poca escurada i pujant més el farciment que el gall, pense que el govern local ha estat, en aquesta ocasió quasi fregant el ridícul!

Complir amb “el fisco”

Tots els països d’una manera o una altra disposen d’un conjunt d’organismes encarregats de recaptar impostos i administrar els recursos públics, gestionant l’erari per finançar les despeses del govern, principalment les infraestructures, la salut o l’educació. Al nostre país l’entitat a la qual estem obligats a pagar les contribucions, es coneix com a “Gestió Tributària”, i popularment com a “fisco”.

Sembla que el nom popular prové del llatí fiscus, que originalment feia referència a la cistella o bossa on els romans guardaven els diners dels tributs. En l’actualitat el fisc estableix una relació directa amb els contribuents, és a dir, les persones físiques i jurídiques que estem obligades a pagar impostos, basada en el principi de legalitat, que  estableix que els impostos han de ser regulats per llei i que els contribuents hem de complir les obligacions tributàries, presentant les declaracions corresponents i pagar els impostos en els terminis establerts.

Com cada any, feta la declaració de renda i patrimoni corresponent a l’anualitat anterior, arribats a la fi del mes de juny, en concret el passat dimarts, hisenda “va cobrar-me” la substanciosa diferencia entre tot el que ja havia pagat i el que se suposava encara devia.

Tot i que la meua contribució al fisc ja havia estat copiosa, ara, novament, el pagament al qual he hagut de fer front, tot i que esperat, m’ha tornat a suposar un any més un bon pessic.

I no, no vull queixar-me del que he hagut de pagar, si la llei diu que això és el que em correspon es paga i prou. Tanmateix, haguera pagat més, senyal que els meus guanys o beneficis hagueren estat superiors.

Però em crida i molt l’atenció que, com cada any, també aquest, al cap de dos o tres dies en què acaba el termini per fer front a les obligacions amb hisenda, no el fet que l’Agència Tributària faça pública la llista de contribuents amb més de 600.000 euros pendents de pagament, si més no que aquest llistat estiga conformat per més de 5.800 contribuents.

És a dir que mentre jo i molts com jo, religiosament paguem tot el que ens correspon, hi haja més de 1100 persones i més de 4700 empreses que, devent el que per mi és tota una fortuna, passen olímpicament de contribuir, sent més de quinze mil els milions d’euros que, eixos, si diguem-ho clar, pocavergonya, mantenen a les seues butxaques.

Personatges populars que guanyen més diners en un dia que jo en tot l’any, com Isabel Pantoja, Paz Vega, Patricia Conde o Joan Gaspar, encapçalen la llista en el cas de persones físiques, i empreses constructores, immobiliàries o ceràmiques apareixen com a deutores jurídiques.  De totes elles, segons publica hisenda, més de 80 tenen seu a la nostra província.

Podeu consultar si ús ve de gust i teniu curiositat el llistat en aquest enllaç MOROSOS-2026 

Són en el cas sobretot de persones físiques, barruts, pocavergonya, sense capacitat de sentir vergonya enfront dels deutes socials que mostren una actitud sense vergonya davant de situacions incòmodes o compromeses, fins i tot quan les seues accions són, com en aquest cas, inadequades.

Una de les primeres mesures del govern de la Transició va ser convocar els espanyols perquè complirem les nostres obligacions tributàries, assignatura pendent al nostre país. Encara recorde aquella campanya televisiva llançada el 1978 pel Ministeri d’Hisenda que deia “Hacienda somos todos”.  Ara Quaranta-huit anys després, l’eslògan sembla que encara no ha estat assumit per tots els ciutadans, per la qual cosa jo en posaria en marxa un altre més contundent “Tribute usted!”

Pantoja i companyia, hui més que mai hisenda som tots, patrimoni de tots, riquesa de tots i obligació de tots. Facen el favor de complir amb el seu deure de bons ciutadans i no tinguen tant de morro.

El "xollo" xinés

Fa ja uns anys, i cada dia que passa més, que la globalització va obrir les portes al comerç internacional permetent a consumidors menudistes l'accés a productes amb només uns clics. Des del punt de vista estratègic, la Xina, és un país que té un dels mercats més atractius pels europeus, espanyols, valencians i castellonencs en particular, per oferir una àmplia gamma de productes i uns costos molt baixos. Per tant, comprar a la Xina des d'Espanya ha estat una excel·lent opció, sobretot per a fins personals i productes de pocs diners, tot i que la seua qualitat, en moltes ocasions deixa molt a desitjar.

Són moltes les plataformes que ofereixen compres, alibaba, aliexpress, shein, temu i els seus catàlegs són enormes, roba, productes per a la llar, joguines, accessoris, decoració, jardineria, agricultura i més. El seu model es basa a connectar directament al comprador amb fàbriques xineses, cosa que permet reduir costos al mínim. Tot i això, aquesta estratègia també implica riscos al de la qualitat assenyalat anteriorment que pot ser molt variable, cal afegir les descripcions poc fiables i algunes ressenyes dins de les apps sospitosament positives.

No he estat un gran comprador en els darrers anys en aquestes plataformes, però sí que he de confessar que han estat diversos els productes, sempre de baix cost, 3, 5, 8, o com a màxim 10 euros, que he comprat majoritàriament a aliexpress, quasi sempre més per curiositat que per necessitat, i en contades ocasions he quedat decebut, pensant que allò que comprava no cobria les meues expectatives que, quasi sempre eren escasses. Comprar, per exemple, per menys de 3 euros un rellotge de canell, que te’l porten a casa i que funcione una llarga temporada, un o dos anys, és ja una bona compra, si pensem que només la pila de l’aparell costa aquests tres euros, o un punter làser per quatre euros amb les piles incloses, o un centenar de bosses de malla amb tanca de dubtosa qualitat però per 7 euros.

Ara, fa ja unes quantes setmanes que anava anunciant-se, sembla que a partir de hui, primer dia de juliol la Unió Europea aplicarà a tots aquells productes amb un valor inferior a 150 euros adquirits per ciutadans europeus a venedors fora de la UE, l’anomenada taxa shein, buscant limitar la quantitat de paquets que companyies de mercaderies de baix cost, sobretot del gegant asiàtic, responsable del 93% dels productes d’aquest tipus, arriben a Europa.

Fins ara, aquests productes, considerats de baix cost, estaven lliures d'aranzels, i la UE busca alleujar un sistema de duanes saturat; en termes diaris, aquest volum es tradueix en uns 16 milions de paquets diaris. En només tres anys, la quantitat de mercaderies s'ha quadruplicat a Espanya, segons l'Agència Estatal d'Administració Tributària, l'entrada de paquets supera ja els 180 milions a l'any.

Entenc que l’objectiu siga protegir el comerç local europeu, espanyol i castellonenc, que no pot competir amb preus de tan baix cost, però també pense que sovint si allò que es compra no esquiva cap normativa de seguretat i salut i pot suposar un benefici pel comprador hauria d’estar gravat amb quantitats proporcionals al cost. No és admissible gastar-se 2 euros en un tornavís, o  3 en un tovalloler i haver-ne de pagar 3 per la taxa.

No crec hi haja ningú que crega que el tornavís o el tovalloler que puga comprar a la plataforma xinesa per 2 o 3 euros siga d’una gran qualitat, que en rebre el producte a casa se senta defraudat, per tant, no cal parlar d’una taxa per protegir els productes nacionals, més aviat té com a finalitat frenar la competència  i reduir l'enviament massiu des de la Xina.

Entenc que els productes falsificats o nocius per la salut deuen ser retirats del mercat i les plataformes que els ofereixen deuen assumir la seua responsabilitat fins i tot penal, però gravar amb una taxa productes senzills, econòmics i de qualitat mínima, que, d’altra banda, en moltes ocasions no es troben a Espanya, és limitar el poder de compra dels ciutadans.

De manera que a partir d’ara cal anar amb compte amb les compres barates en comandes habituals de molt baix import, si comprem per exemple 10 productes diferents d’un euro cadascun, no pagarem 10 euros, sinó 40, per què? Molt fàcil, pel pes de l’aranzel de cada producte, 3 euros. Just? No, només és un intent perquè la compra deixe de ser rendible, més encara davant el risc de no recuperar aquest aranzel en una hipotètica devolució; en definitiva, només una manera legal d’acabar amb el “xollo” xinés!

Sentiment de pertinença?

En un món cada cop més interconnectat, el sentit de pertinença s'ha convertit en una necessitat humana fonamental a la vida de les persones. Es defineix com l’experiència emocional que es caracteritza per la sensació de formar part d'un grup o comunitat; es manifesta de manera diferent en diferents contextos, a la família, a l'escola o al treball.

La persona sent que comparteix alguna cosa amb altres i que hi pot participar; en el cas dels pobles i ravals, el sentiment es manifesta de manera espontània sobretot en els moments de la festa, que quasi sempre està lligada a la identitat del lloc on es viu i al qual es diu pertànyer, on s’estableixen les interrelacions culturals i es tenen les experiències més significatives.

Les festes que a Castelló celebrem són molt diferents unes d’altres, cadascuna lligada a un fet o esdeveniment diferent i distintiu al voltant del qual giren tots els actes. Així, res o poc tenen a veure entre si les Festes de la Magdalena amb les de la Mare de Déu de Lledó, o aquelles que en aquests dies celebrem i que donen peu a aquesta reflexió, les de Sant Pere al Grau.

És veritat que quan a Castelló diem Sant Pere immediatament afegim “al Grau”, perquè per allò de ser Simó Pere pescador jueu de Galilea, considerat  el primer deixeble de Crist patró dels pescadors, i ser la pesquera l’ofici principal dels habitants del barri marítim castellonenc durant dècades, resultara més que evident que el principal temple catòlic del Grau es dedicara al patró dels pescadors i, de retruc les seues festes principals giraren i giren, cada any, al voltant de la celebració d’aquella onomàstica, tal dia com ahir i els posteriors i anteriors.

Però, el món no para de pegar voltes i tot evoluciona, i de la mateixa manera que la ciutat ha experimentat en els darrers anys l’arribada de nous veïns forasters, també el Grau ha sofert un creixement espectacular, a la vegada que la pesca, dedicació majoritària en altres temps, va deixant pas a noves formes de vida, trobant-nos en els moments actuals en dues realitats canviants: són molts més els forasters que han fixat la seua residència al Grau que les famílies graueres “de tota la vida”, i que la vida, el dur treball del dia a dia a la mar ha anat perdent atractiu i interés, sent minoritàries les famílies tradicionals graueres que mantenen algun membre que encara “ix a la mar”, treballs ara fets per forasters.

Aquest transvasament laboral unit a l’arribada de noves generacions al Grau fa que eixe

sentiment de pertinença, sense quasi adonar-se’n vaja perdent-se, i amb ell una part de la tradició i la cultura, quedant la festa en folklore, pur xivarri i poca identitat. I això, és un perill.

Tinc amics al Grau que afortunadament lluiten perquè la història, la cultura, les tradicions i la identitat grauera no es perga, però malgrat els seus esforços, cada any que passa, cada festa de Sant Pere, hi ha més uniformisme, menys identitat pròpia, i els actes festers són programats pensant en allò que pot atreure més gent, en detriment d’aquells altres que han estat durant molts anys més que populars.

Hui, els bous són els protagonistes al Grau, i, tal vegada estiga errat, però desperten molt més interés que qualsevol dels actes tradicionals “de tota la vida”. Digueu-me incrèdul, però per a mostra un botó, la processó marinera, malgrat mantindre el seu encant, ha perdut tot el seu sentit; només cal preguntar a qualsevol espectador d’aquella el perquè d’aquesta.

Estic segur que podríem comptar amb els dits de la mà i encara en sobrarien aquells que ens contestarien que la processó és per rendir homenatge al patró dels pescadors, protegir els qui treballen al mar i rendir un sentit tribut als mariners morts en accions laborals, per no parlar de la “missa de Sant Pere” que, gosaria dir, que el 80% o més d’aquells que van assistir no “xafen” l’església la resta de l’any.

Com assenyalava al títol crec que el sentit de pertinença al Grau, s’està perdent i això és perillós, perquè aquesta pèrdua pot portar a la desaparició de la identitat, i si es perd la identitat, es perd el sentit diferenciador del barri mariner, arrossegant després la pèrdua de la llengua, dels costums, dels records, de la vida...

Adulescents i Vellsjoves: Adulescentseniors.

No podem negar el pes que se li atorga a l’edat en el temps en què ens ha tocat viure. Hi ha moments clau en què a una persona, pel fet de complir una edat concreta, li succeeixen canvis i pot començar a fer coses que abans no podia: parlar, votar, conduir, estudiar, treballar, jubilar-se… Però aquest fet que tots considerem normal, en casos concrets, pot arribar a sofrir una mutació en els gens responsables de la maduresa, endarrerint-la o potenciant-la. El resultat ha estat l'aparició i acceptació per la comunitat científica, d’uns anys ençà, de 2 subespècies noves d'humans: els adulescents i els vellsjoves.

Adulescent és la persona que en el moment en què arriba a l'adolescència ja no la torna a deixar anar mai. I amb el pas dels anys, en lloc d'envellir, rejoveneix com per art de màgia; el velljove és aquell que durant la transició de la infància a la joventut, pateix una metamorfosi sobtada que l'empeny a comportar-se, vestir i parlar com si tinguera quaranta anys o més.

Si passegem pels nostres carrers i ens fixem només una mica, de segur que trobarem representants d’aquestes dues subespècies que conviuen pacíficament. Fins i tot, tal vegada teniu amics o coneguts de “les dues classes”, no és estrany. Ara bé, darrerament sembla que hi haja, per evolució i canvi, una tendència a barrejar els conceptes.

D’una banda, me n’adone, cada dia que passa, que la gent, els meus veïns i jo mateix arribem a la jubilació amb més salut que ho van fer els nostres pares o avis, i d’altra, que la nostra vida social és molt més activa; també que majoritàriament l’estat de salut ens permet ara portar una vida molt més variada i amb més poder adquisitiu, sense oblidar-nos de les relacions socials que, a mesura que ens fem majors, les cultivem molt més; els companys d’esport, de ball o compartir viatges d’oci, Programes de l’Imserso, Diputació o Generalitat en són un clar exemple.

Malgrat haver viscut en molts casos canvis socials substancials, siguen tecnològics o en l’àmbit familiar, arribats a la jubilació és l’oci qui pren molt més protagonisme. Només cal fixar-se en les llistes d'espera als centres de gent gran municipal, al centre sènior de vida saludable del carrer d’Antoni Maura, amb l’oferta d’una gran varietat d'activitats com ara art, digitalització, estimulació cognitiva o en els programes de la Universitat per a Majors de la nostra UJI.

Els vellsjoves castellonencs de la segona dècada del segle XXI no són ja els joves amb comportament sènior, som tot el contrari, sèniors amb comportament jove, els vellsjoves, vet per on, ara som adulescents, descobridors de noves experiències, de nous reptes, de noves il·lusions.

No és que desitgem tornar a la vida activa, és que volem ser actius sense lligams professionals, actius de la vida, proposant-nos diferents i variats reptes per mantenir o millorar el nivell de capacitat funcional davant de l'adversitat, ja siga a través de la resistència, la recuperació o l'adaptació.

La societat s’ha d’adonar que la nostra saviesa, experiència i coneixement són inavaluables per a la comunitat, i que som molts els jubilats castellonencs que ens considerem més prompte adulescents que vellsjoves en el sentit inicial dels conceptes; més encara, jo diria que som “adulescentseniors” a la vegada que sèniors, agents actius de canvi del nostre entorn.

Envellir no és sinònim de malaltia ni de declivi. És una etapa plena de la vida en què es redefineixen prioritats i s'hi acumula resiliència. El veritable obstacle és l'edatisme, que fomenta estereotips limitants sobre el que una persona gran pot fer o no fer i sobretot, envellir no és parlar de malalties i només de malalties…

És cert que en algunes ocasions envellir pot venir acompanyat d'afeccions, però la vellesa no ha de ser un sinònim de declivi, al contrari, en molts casos pot ser una oportunitat per explorar nous passatemps i millorar certes habilitats físiques i cognitives; deixem que rode la roda i vivim el present que el futur ningú el coneix. Gaudim i xalem!  

 

(Re)Viure la història, fer cultura.

Sempre he tingut admiració i respecte pels grups de teatre amateur. La seua sempre he considerat una forma més que altruista de fer cultura. Aquestes associacions que naixen amb la intenció de comunicar-se i manifestar-se a través del teatre, amb una finalitat lúdica, a la vegada que creen lligams de comunitat desenvolupant el marc d’oci i temps lliure, fan, escampen coneixement.

També, aquells que em coneixeu ho sabeu ben bé, sempre m’ha agradat escorcollar, conéixer la meua realitat més propera, la història, personatges i curiositats, d’abans i d’ara, del meu poble, Castelló, que considere fonamental per a entendre qui som com a individus i com a societat. A través d’aquests descobriments i coneixements, intente arribar a comprendre els esdeveniments i processos que han modelat la  identitat i forma de vida actual.

Per això, des de fa ja un bon grapat d’anys, tinc especial admiració pel col·lectiu Viure la Mort, una de les entitats culturals més singulars en defensa i difusió de la memòria social de Castelló, que sota l’acurada direcció i línia de treball de Queta Ródenas, mitjançant diferents “actuacions”, propostes escèniques de caràcter immersiu que combinen patrimoni, història i memòria, ens proposen reflexionar sobre el pas del temps, el record i sobretot la identitat de Castelló.

Primer van ser els itineraris de coneixement, després els temàtics i els teatralitzats, poetes, alcaldes, personalitats, circuits monotemàtics, futbolistes, pintors, escultors, realitzats en el cementeri de Sant Josep primer i que, més tard van saltar a la mateixa ciutat. Són recordades les representacions el febrer del 2025 a la taverna l’Ovella Negra de “Cartografia del crim” o la més recent del 8 de maig passat “Arquitectes emblemàtics”, a la seu del col·legi d’arquitectes de Castelló.

Representacions que van aconseguir no només un gran èxit de públic, si més no i, per mi més important, donar a conéixer la història a la vegada que transformar-la en experiències que emocionen.

Per això, esperava amb curiositat la nova proposta que l’associació havia publicitat s’anava a posar en escena a partir de les 11 del matí d’ahir dissabte al passeig de cotxes del Parc Ribalta i que es presentava sota el títol genèric de “l’antic cementeri del calvari”, un nou recorregut teatral per la memòria i els personatges de l’antic cementeri.

Tot i que el nombre de cadires preparades va quedar insuficient i vaig a haver de passar l’hora de duració dempeus, no, no va decebrem la representació. Tots i cadascú dels personatges-testimonis, a la vegada que anaven “dient la seua” aconseguien transmetre el seu llegat als espectadors, i que, quasi sense adonar-nos-en augmentara el nostre coneixement de la rica història local.

Un nou encert de Queta i tot el seu grup que ens va fer reflexionar sobre el pas del temps, els records i la identitat de Castelló dels segles XVII i XVIII, tot embolcallat en una narrativa accessible i en moments emotiva.

Fer teatre amateur no és fàcil, però fer-ho donant vida a personatges importants per la ciutat és a més d’un orgull tot un repte del qual, els amics de Viure la Mort, en cada posada en escena se superen, i això ens permet als espectadors, d’una banda, conéixer, i d’altra comprendre millor qui som i d’on venim.

Ací us deixe un tast amb el permís de M Carmen Castillo. REPORTATGE

M’agrada i crec més que encertat el títol pel grup de Queta, però vist tot el que fan de manera més que magistral per la cultura castellonenca, gosaria afegir-li una segona part “viure la mort... per reviure la història”, una forma de conéixer i així estimar allò ben nostre, que de manera silent tenim molt a prop, més del que ens havíem imaginat fins ara.

Enhorabona, amics, felicitats, Queta, endavant amb la vostra singular tasca de donar-nos a conéixer antics veïns de la ciutat,  que "van descanar“ i en algun cas encara "descansen” sota el Parc de Ribalta... tot un nou encert!

Carmelos, punt i seguit.

En sentir la paraula “Carmelos” a la gent de Castelló, sobretot als veïns de la zona nord, ens ve a la memòria l’antic convent de l’ordre carmelita de la Verge del Carme del carrer d’en Ros d’Ursinos, que durant molts anys va funcionar com a seminari menor i després com a centre educatiu concertat i que, a partir de l’any 2005, fa ja més de 20 anys, quan l’orde va vendre’l  a la mercantil Nieregres promociones, va quedar només en ús l’església com a parròquia, tancant totes les seues dependències. Un conjunt catalogat de manera genèrica per la Llei de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana com a Bé de Rellevància Local.

El 2008 l’Ajuntament a instàncies de la promotora va aprovar un programa urbanístic que plantejava la demolició de l'antic convent per alçar als 5.311 metres quadrats del solar resultant 30 habitatges repartits en dos blocs de pisos de 3 i 6 altures més planta baixa, projecte que plantejava a més a més a la parcel·la annexa al convent un pàrquing subterrani per a residents en règim de concessió, una zona verda dotada de bancs, parterres i arbrat, donant-se el cas que l’empresa immobiliària aconseguira vendre alguns habitatges de la futura promoció, però la crisi va arribar i amb ella la impossibilitat de captar nous clients per la mala situació del sector immobiliari i la restricció bancària a la concessió de crèdits hipotecaris, i tot va quedar en un no res…

El febrer del 2018 va publicar-se que el convent s’anava a rehabilitar i reformar per convertir-lo en una residència per a persones grans, en un geriàtric, mantenint-se l’ús dotacional privat i un jardí doble, publicoprivat, en els terrenys annexos. Però, tampoc allò va quallar…

Més tard, el 2019, l’ajuntament va aprovar un programa especial de protecció del convent i el 2022 la Comissió Territorial d’Urbanisme va acceptar que la propietat mantinguera els seus drets urbanístics, però el convent, que no havia de ser enderrocat es convertira en un edifici d'ús terciari, preveent-se la construcció d’un edifici que recaia al carrer Juan de la Cierva, mantenint-se la zona davantera del convent davant de l'avinguda Caputxins, com a plaça o zona verda, pressupostant-se la nova plaça en mig milió d’euros i un termini d’execució de 9 mesos incloent l’eliminació de la tanca que envolta l’edifici per recuperar l’ús del pati interior i la creació d’un espai obert i modern per als veïns amb un itinerari de vianants accessible, jardins, mobiliari, punts de descans, papereres, fanals led i una zona de jocs infantils, però que mai va arribar a ser realitat…

Ara, a la sessió plenària municipal del passat dijous va aprovar-se, amb els vots favorables del PP, el PSPV i Vox i la abstenció de Compromís, la cessió de la condició d’agent urbanitzador del Programa d’Actuació Integrada (PAI) a la mercantil local Arrendaments Aparici, així com el contracte de programació que s’haurà de subscriure entre ambdues parts per desenvolupar l’àmbit, aprovació que torna a possibilitar una actuació urbanística pendent des de fa anys al voltant de l'històric convent, el desenvolupament del qual es vincula a l'obertura de nous espais públics i la construcció de nous immobles residencials.

Nous espais públics?, Nous immobles residencials? Si és veritat, que no tinc per què dubtar-ho, el projecte del nou agent urbanitzador, contempla segons s’ha publicat,la transformació de l’actual pati interior, tancat a l’ús quotidià, en una plaça oberta al barri. L'actuació urbanitzadora té un pressupost superior als 500.000 euros i preveu habilitar un espai públic de prop de 1.700 metres quadrats amb itineraris de vianants accessibles, zones enjardinades, mobiliari urbà, il·luminació LED i una àrea de jocs infantils. L'objectiu és integrar un recinte històricament aïllat dins la trama urbana i generar un nou punt de trobada veïnal en una zona consolidada de Castelló.

Al detall, entre les actuacions previstes figura l'eliminació de la tanca que actualment delimita l'entorn del convent, a tocar de la plaça del Primer Molí, per obrir l'espai i millorar-ne la integració urbana, la creació d'una àmplia zona verda d'uns 1.550 metres quadrats, concebuda com a àrea d'estada i esbarjo i la incorporació de més de 600 metres quadrats de jardins, bancs, papereres i altres elements urbans, reservant-se una superfície privada delimitada mitjançant una tanca transparent i la construcció d’un edifici residencial de 874 metres quadrats i un altre immoble terciari d'uns 461 metres quadrats destinat a una residència per a gent gran.

Més que com a nou espai, em sona com a actuació urbanística pendent, però, tot i això, tant de bo estiga errat, puga finalment ser realitat, i no quede tot, com fins ara, en un punt i seguit…

 

Nit de foc

El foc és un dels fenòmens naturals més fascinants i, probablement, un dels més decisius en la història de la humanitat. Un dels seus impactes més significatius és que proporciona calor, per això diem que el foc i la calor van junts, però són coses separades, dues parts del mateix tot.

Als valencians sempre ens ha agradat jugar amb foc, però també som dels que més ens queixem pels episodis de calor. Des de ben menuts juguem amb foc, només cal veure com gaudeixen els nostres fills i nets amb els petards i coets en festes, tots amb la seua caixeta i els més atrevits fent experiments...; també als adults ens agrada el foc, fins i tot tenim un nom específic per aquell acte nocturn pirotècnic, que amb un inici suau i delicat, seguit d’un crescendo de llums i estrèpits, llampades acolorides, figures geomètriques multidireccionals i efectes visuals combinats amb petards rítmics que acaba amb una explosió de so i color, l’anomenem nit del foc.

I si el foc el fem protagonista de les nostres festes, en arribar l’estiu, el protagonisme el pren l’altra part del tot, la calor, en assolir una gran diferència de temperatura entre el cos humà i l’entorn.

Tot i que és difícil posar-se d’acord amb quina pot i deu ser la temperatura perfecta per estar a gust, si tenim en compte que la temperatura del nostre cos oscil·la entre els 36 i 37 graus, estareu d’acord amb mi que l’ideal és que el termòmetre en les hores diürnes no baixe dels 20 graus ni tampoc supere els 30, de manera que una mesura perfecta, seria els 25 graus.

A la nit, l'escenari canvia. Sembla que la gent aprecia a l’estiu gaudir d’una nit fresca.  Si prenem com a referència els 25 graus de màxima durant el dia, una nit "feliç", meteorològicament parlant, seria aquella que no superara els 20 graus.

Però la realitat i el canvi climàtic ens diuen que les nits càlides són cada cop més habituals a la nostra ciutat, i que la calor nocturna és igual de nociva que la diürna perquè impedeix un descans adequat i agreuja malalties prèvies.

Fins ara, els meteoròlegs ens parlaven de nit tropical, quan la temperatura no baixa dels 20 °C entre la posta de sol i l'alba, i nit tòrrida en què la temperatura no baixa dels 25 °C.

Si analitzem les darreres nits d’aquest mes, veurem que en Castelló ja hem tingut més d’una nit tropical i alguna nit en què el termòmetre no ha baixat dels 25ºC; i en alguns llocs no massa lluny de casa, les temperatures nocturnes no han baixat dels 30 °C, obligant a escollir nous termes i establir una nova categoria de severitat a la calor nocturna. Aquestes nits extremes, pel fet que poden arribar a ser més perilloses que la calor diürna per interferir de forma greu el descans nocturn, s’han començat a nomenar oficialment, per allò que a l’infern ha de fer una calor insuportable, infernals.

El nom fa certa por, però és veritat que és perfecte per descriure una situació extrema, perjudicial i molt molesta, com és aquella de no poder dormir a les nits; ara bé, ahir, en un programa de la televisió vaig veure un meteoròleg de l’Agència Estatal de Meteorologia que, en constatar que en diverses localitats Canàries estaven registrant-se ja nits en què el termòmetre no baixava dels 35ºC, es preguntava quin nom caldria emprar per a descriure-les.

Va despertar-me la imaginació i, com tenia poca feina, vaig començar a pegar-li voltes a l’assumpte; prompte i per allò de l’afició al foc que tenim els castellonencs en particular i els valencians en general, se’m va ocórrer que, aquest fenomen específic, aquestes nits extraordinàries, podrien ser anomenades, per la calor que desprén aquest fenomen, nits de foc; que us sembla? A parer meu no estaria gens malament, a la vegada que promocionaríem indirectament els nostres espectacles pirotècnics més enllà dels límits autonòmics.

Sembla que de moment no hi ha cap terme per definir aquest tipus de nits, però, si la freqüència augmenta, és possible que aviat s'haja d'encunyar una nova categoria, jo només faig una proposta...

Programar i passar olímpicament…

Hi ha pobles que celebren el seu naixement d’acord amb la seua Carta Pobla; altres, com el nostre que celebrem com a natalici el moment de la concessió del Privilegi del Trasllat, concedit pel rei Jaume I autoritzant la baixada des del Castell Vell a la Plana.

És ben sabut que aquest document va estar signat a Lleida el huit de setembre del 1251, per la qual cosa, aquest proper setembre farà 775 anys; d’altra banda, des de fa un grapat d’anys, sense ser les festes més importants de la ciutat, van celebrant-se, al voltant d’aquesta data, una sèrie d’actes entre els quals destaquen les representacions històriques, vols de campanes, desfilades, homenatges, concerts, llançament de focs artificials, exposicions, visites, balls i salves…

Actes lúdics, festers que s’ha tornat costum acompanyar-los de reconeixements oficials, lliurament dels guardons més preuats de la ciutat, medalles i corbatins. D’acord amb la normativa municipal aquests honors s’ha d’aprovar per unanimitat de tots els grups polítics representats al consistori. Així, recorde va fer-se l’any 2025 amb la Banda Municipal, el periòdic Mediterráneo o la rondalla Els Llauradors, i en anys anteriors a la Confraria de la Sang, La societat Filharmònica, i Pepin Marco, entre altres.

Per allò de ser una xifra prou destacada, 775 anys, ja la sessió plenària de l’octubre del 2025 va aprovar-se per unanimitat una moció que “instava l'Ajuntament de Castelló a cercar la participació de grups polítics, entitats castellonenques de caràcter festiu, cultural, esportiu o educatiu, amb la Universitat Jaume I i el Departament d'Història, amb l'ajuda i col·laboració de la Junta de Festes per a la celebració del 775 aniversari de la ciutat”, així com sol·licitar al director de l’Arxiu Històric Nacional, la cessió temporal del document del privilegi, amb l’objectiu d’apropar aquest patrimoni històric a la ciutadania i ser exhibit a Castelló durant l’aniversari que sembla va programar-se entre el 4 i 8 de setembre vinent.

No sé si transcorreguts huit mesos d’aquella aprovació s’haurà avançat molt, poc o gens ni mica, perquè el màxim òrgan del Patronat Fester Municipal, el Consell Rector, a hores d’ara no ha tingut cap informació, ni ha estat consultat per cap mena d’acte ni informat de les gestions.

Per això em crida molt l’atenció una notícia que està ocupant part del temps dels mitjans d’informació local en els darrers dies i que fa referència a una polèmica sorgida aquesta mateixa setmana a la Junta de Portaveus municipal, enfront de la manca d'unanimitat en la concessió de les distincions de dues Medalles d'Or de la Ciutat i tres corbatins amb motiu del pròxim aniversari, en ser vetada la proposta presentada pel govern local, deixant sense reconeixements al Port de Castelló i a l'Ateneu, entitats proposades per rebre la medalla, i sense corbatí a la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, Moros d’Alqueria i Colla del Rei Barbut.

Que l’equip de govern haja fet públic que la seua proposta que havia de sortir aprovada per consens a favor de la ciutat abans de ser ratificada pel ple municipal, no isquera, per no comptar amb el vistiplau dels dos partits de l'oposició, independentment de les raons encertades o no de PSOE i Compromís, no és admissible si considerem que la difusió pública del resultat d’unes deliberacions que, d’acord amb l‟Ordenança Municipal d‟Honors i Distincions, tenen caràcter reservat, contempla que les votacions són secretes, sent, per tant, del tot improcedent assenyalar públicament a grups polítics concrets pel sentit d'un vot que oficialment no s'ha de conéixer.

Però el que més em dol i pense no s’està fent bé, és que a hores d’ara l’equip de govern “passe” olímpicament del Patronat de Festes, i que, si algun dia arriba al Consell Rector la programació per aquesta efemèride, siga només per aprovar, si de cas, un programa o, simplement conéixer uns actes dels quals no hi han pogut ni tan sols opinar, això sense saber si la Junta de Festes estarà assabentada del que “es cou” a l’ajuntament per part de l’equip de govern.

Senyora alcaldessa, senyores i senyors del PP i VOX castellonenc, qui ha de fer festes?, qui ha de programar-les?, i en el cas de les distincions que, d’acord, correspon a l’ajuntament la seua concessió, que menys que abans de “tirar-ho” endavant informar o demanar opinió al màxim òrgan fester, tant costa?

Tant de bo siga efectiu…

No tinc per què dubtar la seua veracitat, però permeteu-me que dubte de la seua eficàcia. No és aquesta la primera vegada que des de l’ajuntament i més en concret des de l’equip de govern, d’aquest i altres governs anteriors, es llança un missatge d’aquestes característiques per acabar amb els abocadors il·legals i clandestins que proliferen per tot el terme municipal.

La notícia apareguda ahir als noticiaris locals no m’ha causat cap sorpresa. Aquest va ser el titular: “Castelló lluita contra els abocaments il·legals: Detecta 72 punts negres i desplega drons i cotxes camuflats”. Una nova campanya, una més, va estar presentada al consistori amb les fotos corresponents, pels regidors de Serveis Públics, el senyor Toledo, i el d'Emergències, senyor Ortolá, que van destacar la necessitat de combinar tasques de neteja, vigilància, conscienciació ciutadana i sanció per frenar aquestes conductes incíviques.

Dos són els aspectes que em criden l’atenció, ressaltats d’aquesta nova campanya, el primer la repetició de la canturel·la d’allò de “la responsabilitat i el compromís de tots”, que ací a Castelló sembla que no funciona,  ja que cada dia els abocadors il·legals escampats pel terme en són més, i fins i tot els carrers es converteixen de vegades en veritables abocadors; i, el segon, el dispositiu que en aquesta campanya l’equip de govern ha pensat emprar, dividir el terme en tres parts i crear una ruta d’actuació de neteja, vigilància, control i multes per cada part; diuen que recorrent la zona assignada per cada equip amb una freqüència mínima de dues vegades per setmana, permetrà un seguiment constant dels abocadors. Poc viurà qui no ho veurà!

No és aquesta una tasca fàcil i, tampoc crec massa efectiva, si com també va indicar el senyor regidor de serveis públics, l’operatiu desenvolupat de manera coordinada entre les brigades municipals, l’empresa concessionària de la neteja i la contractada per recollir els residus sòlids, tot i emprar vehicles camuflats, drons i altres mitjans, estarà operatiu, entre setmana, de dilluns a dissabte; i que passa amb els diumenges? És que els diumenges ningú llança res?

Senyors regidors, sembla que vostés es contradiuen una mica bastant, per una banda, s’omplin la boca dient que “La lucha contra los vertidos exige planificación, recursos y actuación constante” i, per altra, “la actuación constante” no inclou els diumenges, dia en què tot fa semblar faran festa, facilitant directament l’abocament dels veïns incívics.

No sé si aquest reforç que sembla ha de funcionar d’estiu, haurà ja començat, tampoc si s’haurà aplicat ja alguna sanció econòmica de les grosses, d’aquelles que diuen poden arribar als cent mil euros; però, el que si puc dir-los, és que a l’abocador il·legal que des de fa un bon grapat d’anys cap ajuntament ha estat capaç d’eliminar situat al camí de Taxida, a la corba que el camí fa amb el caminet anomenat Ses d’Home, hui, aquest mateix matí de dissabte, el nombre de deixalles que s’amuntegaven era de tal magnitud que, quasi era impossible transitar amb vehicle per la carretereta d’accés a les finques agrícoles d’aquella partida hortolana.

No dubte que com han manifestat en més d’una ocasió al llarg dels darrers anys els senyors Toledo i Ortolà, la neteja de la ciutat i el manteniment en les millors condicions són una prioritat per al govern municipal, i que no han deixat de destinar recursos de tota mena, però la realitat ve a dir que l’èxit ha estat mínim, jo diria que fins ara, com va passar amb els anteriors governs, han fallat, i el descontrol dels abocaments ha anat a més.

Tal vegada el que cal fer, a més de campanyes i noves campanyes, amb la presència a primera fila del regidor de torn, siga investigar per detectar les variables que a escala municipal expliquen les causes de la manca de conscienciació ambiental del veïnat a fi de dissenyar una eina que, localitzats els abocadors, els caracteritze i siga útil per al disseny de polítiques de prevenció amb vista a un desenvolupament sostenible del territori.

La tasca no és senzilla, però d’aconseguir-se serà per aquell govern que ho faça, apuntar-se una bona gestió, mereixedora del nostre aplaudiment, mentrestant, com diuen al meu raval, i, tanmateix estiga errat, aquesta nova campanya que ara s’acaba de presentar, quedarà en fum de palla… Temps al temps.