Com més sucre, més dolç…

També haguera pogut titular aquest comentari de hui com “com més segurs, millor”, perquè des de fa uns anys, per un motiu o l'altre, la por està més que present en el nostre dia a dia; que si el coronavirus, que si les Danes, que si les tronades i pedregades, que si…, que si….

El fet és que estem en un “ai!” continu i, cal estar tan ben preparats com siga possible pel que puga venir-nos-en. Que si vacunes, que si alertes de l’agència de seguretat i emergències, que si el 112, que si avisos sanitaris, que si incendis domèstics, que si ús quasi obligatori de mascaretes en llocs on mai les hem emprades, que si cites prèvies per qualsevol gestió, que si avisos rojos, que si avisos grocs, que sí, que si…

Millorar la seguretat ciutadana, la gestió d’emergències i la convivència veïnal davant episodis de risc, malauradament cada vegada més freqüents, sembla que ara està més present que mai, malgrat existir des de fa més de deu anys una llei, la 4/2015, de seguretat per a prevenir i gestionar les situacions de risc.

A Castelló el passat 24 d’abril, al saló de plens municipal, l’alcaldessa, va presentar una nova aplicació per al mòbil, “AlertaCAS”, una plataforma integral tecnològica dissenyada per transformar la comunicació entre la ciutadania i els cossos de seguretat, incorporant tecnologia al servei d’un model de seguretat modern, coordinat i centrat en les persones i convertint la nostra ciutat en la primera de la província en disposar d’aquesta nova ferramenta, a la vegada que de les primeres a la Comunitat i a Espanya, amb un objectiu molt clar, oferir una resposta àgil davant de qualsevol imprevist.

La veritat és que no han passat encara massa dies d’aquella presentació, però si voleu que us siga sincer, he de dir que no conec no ningú, cap veí que m’haja parlat de l’APP i que la tinga descarregada i instal·lada al mòbil, per la qual cosa l’aplicació, a hores d’ara, sembla encara poc propera al veïnat i, per tant, poc preventiva.

Supose que serà de gran utilitat en un futur no massa llunyà, però necessàriament des d’alcaldia, regidoria de seguretat i policia local, caldrà donar-li una major i més clara difusió si volen que siga útil, que tinga un paper rellevant en el dia a dia dels veïns.

Tal vegada adonant-se d’aquesta realitat, que “AlertaCAS” és més que desconeguda, hui mateix, el diari Mediterraneo, publica aquest titular “AlertaCAS supera las mil descargas en dos semanas”, una dada que volent reflectir la implantació progressiva d'aquesta eina entre la ciutadania i l'interés per comptar amb nous canals d'informació directa en matèria de seguretat, en realitat el que fa és constatar que només el 0’5% dels veïns l’han instal·lada als seus dispositius mòbils; amb aquestes dades, fins i tot gosaria dir que, possiblement, no aparega ni en els telèfons dels mateixos regidors municipals.

Per animar-nos a descarregar-la i demostrar la seua eficàcia, el senyor Ortolà, darrer responsable de la idea, afirma que en aquests pocs dies de funcionament ja s’han enviat dos avisos oficials, una alerta groga per pluges dilluns passat i unes recomanacions de prevenció davant un episodi de pluges, dijous.

Sent una eina prou intuïtiva, el procés de descàrrega i ús, comença registrant-se introduint dades bàsiques com a nom, adreça, codi postal i DNI, i posteriorment validar el seu compte mitjançant un codi SMS. Un cop completat aquest procés, l'usuari comença a rebre alertes i pot utilitzar totes les funcionalitats disponibles.

Ens diuen que la ferramenta fins i tot permet establir un contacte directe amb la policia local mitjançant un sistema senzill que redueix els temps de resposta en situacions crítiques i que s'aniran incorporant noves funcionalitats de gran impacte social.

Seguint la recomanació municipal que diu que com més usuaris formen part d'aquesta xarxa, més eficaç serà el sistema, la descarregue al meu mòbil, esperant que no tinga la mateixa vida que altres que també des de diferents àmbits em conviden a descarregar-les, i que una vegada instal·lades, veient la seua utilitat, només les mantinc uns pocs dies.

De vegades no tot ix bé…

Quan una persona o institució ha de prendre moltes decisions, és fàcil que no sempre totes siguen encertades. Som humans i cometem errors, més i més visibles si aquells que tenen el poder de decidir ho fan sense assessorar-se abans o, per excés de confiança.

Aquests fets no resultarien a la fi tan greu, si quan ocorre aquella situació, la persona o institució reconeguera amb humilitat l’errada i més encara quan l’errada suposa una despesa econòmica de diners públics.

Tots recordareu com a primers de febrer passat la presidenta del Patronat Municipal de Festes va anunciar que les Festes de la Magdalena 2026 comptarien amb una cançó oficial composta per l'artista valencià Tacho expressament per a les celebracions fundacionals de Castelló, una iniciativa amb què l'Ajuntament buscava reforçar la promoció de les festes tant en l'àmbit autonòmic com a nacional.

Al cap de pocs dies l’artista valencià Sergi Aragó, TACHO, va presentar “Castelló está llesta”, una cançó que oferia una visió de les festes a ritme de cúmbia i pasdoble, i malgrat que el mateix Aragó va dir públicament que amb el tema buscava sorprendre i fer alguna cosa diferent i moderna, la veritat va ser que la cançó va resultar per diferents motius un gran fiasco, ni era original en una part del tema ni tampoc disposava dels permisos de l’autor per usar-la.

Aquest fet va desembocar en la retirada de la cançó abans de l’inici de les festes i, una frenada en sec de tot el que havia de ser la seua promoció i difusió, però, com el procés de creació del tema, la música i el videoclip promocional que tampoc va resultar del grat dels castellonencs, ja s’havia realitzat, calia fer front al pagament del qual estipulava el contracte, vora 17 mil euros que incloïa la composició i l’enregistrament.

Han passat tres mesos d’aquell febrer i tot just ahir, el Consell Rector del Patronat de Festes va conéixer en una dació de comptes un decret aprovat per la presidència del Consell Rector d’abonament  a Tacho per l’encàrrec, d’una factura de quasi 16 mil euros.

No dic que no calga pagar un treball, el que siga, si aquest s’ha realitzat, però no haguera costat res, admetre que, aquell encàrrec no va eixir bé, que l’equip de govern des de l’alcaldessa al darrer regidor, passant per la responsable de Festes, van “ficar la pota” i que, no sempre les coses ixen com a tots ens agradarien.

És veritat que, amb aquesta factura podem veure com no s’ha abonat la totalitat del que figurava al contracte amb l’artista, però també ho és que allò, prop dels dos mil euros estalviats, ha estat no per cap rebaixa ni regal de Tacho, sinó perquè, els tècnics municipals han considerat que, en no fer-se la difusió per part del cantant com estava estipulat, no pot abonar-se el cost que aquella acció hauria comportat.

Pagar mil, cinc mil o setge mil euros, d’un pressupost fester que supera els dos milions, és una menudència, però no és qüestió de diners el que calia plantejar a l’hora de pagar la cançoneta, el que haguera estat més coherent i ètic, el que jo vaig trobar a faltar, va ser la falta del reconeixement públic de l’errada.

Són moltes les accions que des de la Presidència del Patronat s’han millorat en l’actual equip de govern municipal en relació amb les festes locals i que cal reconéixer i aplaudir, però senyora alcaldessa, senyora regidora de festes, quan una cosa no ix bé, cal tenir una mica d’humilitat i per respecte a tots aquells membres del Consell Rector, reconéixer l’errada. De segur que tots ho haguérem entés i vostés hagueren quedat com “unes senyores”.

Hi ha un proverbi que diu “per aprendre, perdre” que suggereix que el fracàs o l'error no són obstacles definitius sinó experiències fonamentals per a l'aprenentatge i el creixement. Implica que a través de l'adversitat i el reconeixement del que no funciona, s'adquireix un coneixement més profund i una saviesa pràctica que no s'obté fàcilment a l'èxit.

Faig vots perquè aquesta “pèrdua” siga algun dia reconeguda per l’equip de govern municipal i siguen capaços de reinterpretar-la com a lliçó per identificar els molts punts febles que, com tots, el nostre govern municipal també té. Ningú és perfecte, però cal reconéixer-ho. Ho faran? Temps al temps…

Alguna cosa caldrà fer, no?

Entenc que la “Real cofradía de la Mare de Déu del Lledó” siga la confraria amb més membres de totes les que a la nostra ciutat coexisteixen, ja que, per tradició són moltes les famílies que, quan naix un nou membre, “l’apunten”, tot i que després en són molts els qui mai arriben a involucrar-se amb aquesta.

No em ficaré amb l’aspecte devocional dels confrares i menys encara dels castellonencs que honorem la Patrona, però reconeixent que el “folklorisme” va a més, només cal veure com les cambreres, els paliers o els barreros, cada any que passa, cada festa anual, en són més i més, crida també l’atenció que a la majoria dels actes que cada any es programen per celebrar les “festes de Lledó” el nombre de joves que s’acosten i participen siga inversament proporcional a la quantitat d’actes programats.

I no només parle dels actes centrals, religiosos, que són majoritaris, novenes, celebracions eucarístiques, rosaris, sabatina, processó general o responsos, que per allò de la laïcitat general són actes de les festes patronals, vinguts a menys entre la generació anomenada milènials.

Són molts els pobles i ciutat en què les festes principals, aquelles que més gent veïna o forastera atrauen, són les patronals, ací, a casa nostra no és el cas, les principals com sabem són les de la Magdalena, on la participació de joves cada any va a més, les de Lledó no aconsegueixen “atraure el jovent”.

És veritat que són molts els menuts que participen en el concurs “vine a pintar a Lledó”, o a la cavalcada anunciadora de la festa principal, l’anomenat “pregonet”, però pocs els que ho fan de manera individual, per iniciativa familiar; la majoria són membres de les comissions gaiateres que aprofiten per “vestir-se” i “lluir”.

I si parlem de la serenata a la porta de la basílica celebrada la nit de divendres passat, malauradament, tant la majoria dels participants com del públic assistent, va poder comprovar-se era d’edat avançada; i què dir de la participació en la processó general de diumenge pel passeig?, són pocs, molt pocs, massa pocs diria, els participants tant en la cavalcada costumista inicial com en la part religiosa d’aquesta, que podríem considerar joves. Malauradament, si no fos pels membres dels grups de ball o de les Gaiates, la processó seria talment una processó de la tercera edat.

Actes n’hi ha hagut molts, i encara en resten, les festes patronals de Lledó i commemoració del CII aniversari de la Coronació no s’han acabat, però la realitat és que quasi ningú sap res de la trobada de joves o el rosari de torxes, actes encara per vindre i que, de segur, passaran amb més pena que glòria.

Davant aquesta realitat, la Confraria primer i l’ajuntament després haurien d’actuar; no serveix repetir any rere any el programa, aquest sembla desfasat pels temps que corren; de res serveix un nou Perot, un nou Clavari o un canvi preceptiu de Junta, si res ha de canviar, si tot ha de continuar igual. Caldria, és necessari, ser més ambiciosos…

Passarà un nou any i arribarem al maig del 2027 i què? Més del mateix, perquè de ser així, la gent, els veïns que ens tornarem a trobar, serem si Déu vol els mateixos, però amb un any més, serem una mica més grans, i el relleu generacional serà encara més difícil.

Cal plantejar-se canvis en l’organització, calen noves idees i nova organització i estructura festera i com diu en un encertat article periodístic un bon amic meu, cal reflexionar sobre la manera d’apropar el fenomen de Lledó a la ciutat, no fos cas que després siga massa tard.

Entenc que en els temps que vivim és més que difícil augmentar la devoció i veneració envers la Verge del Lledó, però si volem revitalitzar la festa cal fer-la més popular, amb actes que atraguen la gent més jove, convertint-la en una veritable setmana festera i cultural, nexe d’unió entre la Magdalena i Sant Pere. Tanmateix, si ho aconseguim, serà en benefici de totes i tots! Almenys, aquest és el meu desig...

Festa de la rosa no de la flor. Poc d’interés!

La 8 Mediterráneo TV és una televisió autonòmica privada de la Comunitat Valenciana coneguda comunament com la “televisió dels bisbes”, ja que la seua propietat està vinculada a entitats eclesiàstiques. Amb més de 16 anys d’existència és una cadena dedicada a la creació de contingut proper a cada municipi i localitat de la Comunitat, una televisió que es defineix com per a la família, compromesa amb la cultura i les tradicions valencianes. Un dels rostres més populars de la cadena, des de fa més de deu anys, és el locutor i presentador Julio Tormo, personatge relacionat amb el món festiu de la Comunitat.

Va ser tot un detall de la cadena que, anit, mentre Apunt, el canal públic dels valencians, transmetia en directe la gala d’elecció de la bellesa del foc d’Alacant 2026, “la huit” es decantara per, també en rigorós directe, emetre la “festa de la rosa” de Castelló, genuïna i quasi centenària manifestació del poble apassionat amb la música i l’art, la nit especial que la ciutat dedica a la dona castellonera, que, com és habitual va tornar a celebrar-se a la plaça Major de la ciutat.

Per allò de la seua relació amb els programes de festa, que Julio Tormo fora el comentarista de la celebració, no va suposar cap novetat i que ho fera des dels estudis centrals de València tampoc, desplaçant amb la unitat mòbil a Castelló una jove. Alba, periodista?, locutora?, entrevistadora?, ajudant?, per fer les esporàdiques intervencions que en moments puntuals l’acte permetia.

I aquí rau la notícia, el comentari, ni l’un ni l’altra van estar a l’altura del que l’acte mereixia. D’una banda, el senyor Tormo, no va assabentar-se en les dues hores que va durar la transmissió que allò que els espectadors valencians veien era “la festa de la rosa”, ja que una vegada i una altra, vaig contar-ne deu com a mínim, quan es referia a l’acte deia “la festa de la flor”, i en el cas de la xicona, en les dues entrevistes realitzades a la regidora de festes i a l’alcaldessa, les preguntes eren improvisades, sense guió o preparació prèvia, insubstancials i, amb la sensació de fetes per eixir del pas. Lamentable actuació d’un i de l’altra; la ciutat, els veïns i les autoritats no mereixen aquest tracte!

Si, per una banda, cal aplaudir el fet que la 8 Mediterraneo tv, tinguera el detall d’emetre en directe l’acte, de la mateixa manera que aquest matí, a partir de les 11, s’anuncia emetrà, des de la basílica de Lledó, la missa estacional, celebració que fins no fa massa anys s’anomenava de pontifical, poc haguera costat preparar-se, documentar-se una mica i prendre-ho més seriosament.

Senyor Tormo, senyoreta Alba, tot i que la tradició de les serenates no és exclusiva de la ciutat, al nostre poble arriba a una altra dimensió, convertint-se en manifestació genuïna que, vencent dificultats de tota mena, es prepara per a celebrar el seu centenari.

Va ser aquell llunyà 1928 quan l'Ajuntament va decidir integrar el costum de sortir a rondar al mes de maig, sent preceptiu que tots els grups havien d'iniciar les seues serenates sota el balcó de l'Ajuntament, a la plaça Major, per obtenir “un permís” que facilitava que al llarg de les matinades de tots els dissabtes del mes de maig, Castelló s'omplira de cançons romàntiques, de serenates.

Rondallers, músiques, xiques… i roses!, les més belles de les flors. Tant és així, que la convocatòria prengué el nom: “festa de la rosa”, i no “festa de la flor”, per allò de l’essència romàntica de la rosa que no tenen totes les altres flors; una rosa lligada a un certamen de sabor tradicional alimentat pel talent musical local.

El bon periodista i millor amic, Ximo Gorritz, publicava ahir un més que interessant ARTICLE article al periòdic local Mediterraneo, on explicava de manera clara i senzilla com “la rosa” és una de les poques tradicions festeres que poden presumir de centenàries i encara menys de comptar amb unes arrels que s'enfonsen al calendari fester castellonenc molt més enllà del segle.

Que poc haguera costat al bo de Tormo i la seua ajudanta informar-se’n una mica més i, de passada, il·lustrar la resta de valencians que, fins a les 12 de la nit, van poder gaudir, còmodament des de les seues cases, de la transmissió. Poc d’interés!

El dia del treball, quan no treballa ningú…

En realitat, no és del tot certa l’afirmació amb la qual encapçale el meu comentari. Només cal acostar-se hui, primer de maig, dia 121 d’aquest 2026, a qualsevol hospital, caserna de policia o parc de bombers per, veure i comprovar, que la vida no s’atura per més festa que hi siga.

No té sentit que celebrem la festa de Sant Josep Obrer aixecant-nos tard i faltant a la feina. Avui caldria treballar doble. Si no, què estem celebrant? La festa del treball o el dia de l’oci?

És veritat que allò que hui se celebra va més enllà de la connotació i record de la tasca diària del pare putatiu de Jesús, que aquest primer de maig és una jornada de record dels Màrtirs de Chicago, uns sindicalistes anarquistes que a la fi del segle XIX van ser executats als Estats Units per participar en les protestes de lluita per la consecució de la jornada laboral de vuit hores.

Des d’aquell moment van ser molts els impulsos per convertir l’1 de maig en festiu, declarant-se com a dia internacional dels treballadors, amb celebracions, desfilades i manifestacions, però sobretot una jornada emprada, habitualment, per a fer diferents reivindicacions socials i laborals a favor de les classes treballadores.

Però si hui no tots els treballadors poden ni deuen fer festa, no seria millor designar aquesta jornada com dia del treball? La desocupació, la precarietat, els salaris insuficients, la temporalitat abusiva, la sinistralitat laboral i el deteriorament de la salut mental continuen marcant la vida de milers de treballadors i treballadores; hui hauria de ser el dia del treball just, ho reivindique des d’ací.

I si el dia internacional dels treballadors, hui, quan són molts els que no treballen i cobren, es transformara en un dia de treball, però no cobrat?, en una jornada de solidaritat?, uns euros, molts milers, que podrien emprar-se, com ho fan ja els nostres veïns francesos, i a la finca Somonte de Palma del Rio, per finançar la pèrdua d’autonomia de les persones més grans i discapacitats…

Malauradament, cada dia que passa, ens adonem més i més que vivim en una societat desvinculada, desconfiada, enfrontada i polaritzada. Per això, reivindique el primer de maig com a dia per acompanyar els treballadors més pobres, precaris, descartats, migrants i desplaçats, fent-ho possible aquells que tenen la sort de tenir un treball estable, començant pels polítics i funcionaris i acabant pels autònoms.

Una veritable celebració, la del dia del treball en benefici d’aquells més desfavorits, a la vegada que es defensa la dignitat del treball i el treball digne des de la perspectiva del bé comú.

És veritat que falta gent per a feines que ningú aquí vol, com el camp. Però, deixem entrar persones i no els donem permís de treball? La immigració a Espanya és necessària, però el sistema és absurd. Si deixem entrar a un immigrant, però no li donem permís de treball, què voleu que faça?, què visca de l'aire? Doncs haurà de delinquir o treballar en negre. Estic encantat que la gent vinga a millorar la vida, i de passada, també la de tots nosaltres, no obstant això cal fer-ho amb cap i amb un sistema que funcione.

Cal treballar per viure, i no viure només per treballar; el treball no és només un mitjà de guanyar-se el pa, sinó un àmbit per expressar tota la dignitat de l'ésser humà, i el primer de maig no ha de ser només un dia de descans, de buscar distraure’ns del dia a dia; el desafiament, per mi, no és omplir hui les places i carrers de banderes, el desafiament és protegir els treballadors de l'aïllament i la incertesa, i fer-ho treballant com qualsevol altre dia en benefici dels més desfavorits. Ací rau el veritable esperit del dia dels treballadors en aquests darrers anys de la segona dècada del segle XXI.

Recordar-ne l'origen, mantenir viu el seu esperit reivindicatiu i, sobretot, reivindicar el treball solidari en benefici i millora dels més desfavorits, és essencial per a continuar construint una societat més justa, equitativa i solidària. Bona festa! 

No serà també “fum de palla”?

Quan els polítics juguen a vendre grans titulars, malauradament, moltes vegades acaben en allò que al meu raval anomenem “fum de palla”. Aquestes promeses polítiques fetes, una vegada i una altra, repetitivament, amb una clara finalitat: aconseguir un gran ressò mediàtic, passa que després s’esvaeixen en el silenci que marca el pas del temps.

Són promeses fetes per captar l’atenció pública, per despertar expectatives, per justificar pactes i acords difícils d’imaginar per la complexitat que comporten i, sobretot per la quantitat econòmica que, en moltes ocasions, porten lligada i que en massa ocasions acaben en un no res.

Ho tornarem a veure en el que ahir va ocórrer a Castelló? Aquest és l’interrogant que m’ha vingut al cap aquest matí quan m’he assabentat de la notícia; l’alcaldessa, els regidors de sostenibilitat i urbanisme, la directora de l’oficina de planificació dels fons europeus, el director de l’àrea d’infraestructures, dos dels arquitectes municipals i els dos autors del projecte, nou persones per la foto, van presentar a bombo i platerets, la primera fase de l’anomenat projecte “Censal Parc” que estarà a disposició dels veïns en el primer semestre del 2027.

Una nova data per aquell projecte del qual, per altra banda, ja fa temps van deixant-se caure “molletes”. Recorde que ja el mes de juliol de l’any passat, moment en què sembla va signar-se el contracte de redacció de l’informe  d’ordenació del recinte, va afirmar-se des de l’alcaldia, que “els treballs començarien a la primavera del 2026”, i vet per on la primavera ha arribat i els treballs no han començat; només dos mesos després, va ser el regidor Sales, en parlar de les expropiacions de terrenys necessaris, qui va matisar que “les obres s’iniciarien abans de la finalització de la legislatura”. Tic, tac, tic, tac, estem a menys d’un any perquè arribe aquell moment…

I com la llengua no té os, ahir amb un deliri verbal els compareixents a la presentació, van llançar-se a la piscina, tot dient que ja al primer semestre del 2027 podrem gaudir al nou parc d’una zona infantil amb una tirolina i tobogans; un espai biosaludable amb mobiliari de gimnàstica per a gent gran; un parc d'aventures per a joves i adolescents amb fonts i pèrgoles; una prada amb un quiosc i zona de pícnic; una praderia de jocs i una plaça d'accés i jocs de l'aigua amb guèisers, tot envoltat per una albereda amb arbres, un carril de running i un passeig central; tot això fet realitat només en deu mesos!!! Ni Superman…

I per si no n’hi haguera prou, això no és tot, també va dir-se a la roda de premsa d’ahir que el projecte és molt més gran, que té dues fases més, però que aquestes seran realitat a la legislatura vinent, aquella que encara ha de venir a partir del mes de maig del 2027, però per “fer boca” com el llop quan somnia amb l’ovella, van afirmar ja estan dissenyades i que inclouran un auditori, un llac amb barquetes per passejar, una zona esportiva i un gran mirador, tot integrat amb l’entorn, amb un espai verd, inclusiu i multifuncional, i paviments tous i accessibles, i lloses de formigó, sense tanques i obert a veïns i forasters. Tant de bo siga realitat i puguem veure i gaudir la meitat del que s’anuncia, això sí, a l’altra legislatura…

Digueu-me negatiu, però quants megaprojectes s’han presentat a Castelló i després han acabat en un no res? L’hemeroteca local em recorda com allà pel 2010 es presentava en un acte semblant al d’ahir i amb un termini d’execució de cinc anys, un altre megaprojecte, la Ciutat de les llengües, set edificis d'imatge avantguardista, entre els quals hi havia dos hotels de cinc i quatre estrelles, restaurants, cinemes, spa i sales d'espectacle, un projecte de 200 milions d’euros i que va quedar en un no res el 2014 quan la Generalitat el va suspendre definitivament, o aquella altra actuació de 90 milions d’euros prevista al PAI Mestrets, el Centre de Convencions, per la maqueta del qual l’arquitecte Calatrava va emportar-se un bon pessic, projecte oblidat i enterrat quan el Tribunal Suprem va anul·lar el PAI, o aquell altre l’edifici, projectat per Frank Gehry, l’arquitecte del Guggenheim de Bilbao, que havia d’allotjar enfront de l’Hospital General, el nucli de la Universitat Valenciana Internacional, o el Nou estadi de Castàlia un recinte amb capacitat per 50.000 persones i que va prometre en el seu dia l’alcalde Alberto Fabra...

Projectes, maquetes, plànols, presentacions i paraules, moltes paraules i fotos. Conclusió: “llancem la notícia i fiquem-nos una medalla”, després sempre serem a temps de tornar a dir-ne una altra o oblidar-nos o desdir-nos. Tant de bo en aquesta ocasió encerten i no es torne a estirar més el braç que la màniga...

Reduir, reciclar, reutilitzar… Que passa amb el reciclatge?

Fa ja un bon grapat d’anys l’organització ecologista Greenpeace va popularitzar la coneguda com la regla de les tres erres, una proposta que incidia sobre l’hàbit de consum responsable, per donar prioritat a la reducció del volum de residus que generem en el nostre dia a dia.

L’any 1994 el Parlament Europeu va treure una directiva amb l’objectiu d’harmonitzar les mesures nacionals sobre la gestió d’envasos per previndre o reduir el seu impacte sobre el medi ambient, considerant que la reducció del volum dels residus de cada país, era una condició necessària per al creixement sostenible.

L’any 1996 al nostre país i en aquesta línia va crear-se la societat anònima Ecoembes, organització sense ànim de lucre dedicada a la coordinació del reciclatge dels envasos i l’any 1997 el govern va aprovar la llei d’envasos i residus, que va introduir per primera vegada al nostre territori el règim de responsabilitat ampliada del productor, de manera que eren ells, envasadors i comerciants, els que havien d'assumir la responsabilitat de gestionar-los, optant entre establir un sistema de devolució i tornada, o participar en un sistema integrat de gestió de residus d'envasos.

Van haver de passar vint anys fins que el 2017 Ecoembes creara el primer centre d’innovació oberta en matèria d’economia circular, “the circular lab” treballant amb una idea clara, fer cada dia més fàcil el reciclatge pels ciutadans i que reciclem cada vegada més i millor.

Una proposta innovadora va ser el programa “reciclos”, que oferia als usuaris incentius socials pel reciclatge de llaunes i ampolles de plàstic, cosa que va suposar una evolució de digital de l’hàbit; funcionava mitjançant una app i un sistema de punts per cada envàs reciclat que podien bescanviar-se per a la participació en sorteig de premis, o donar-los a causes solidàries.

L’abril de l’any 2022, per acord entre la Conselleria de Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica de la Generalitat Valenciana, la Diputació i la regidoria de reciclatge de l’Ajuntament, encapçalada pel senyor Ignaci Garcia, a Castelló va implementar-se el programa, sent la primera ciutat de la Comunitat en comptar amb contenidors grocs intel·ligents; una iniciativa que va estar en funcionament fins a principis d’aquest 2026, en què va informar-se als usuaris que desapareixia el sistema de punts i recompenses passant a un període de transició envers un nou sistema de reciclatge europeu, un model conegut com a Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn, SDDR, un sistema que al nostre país sembla té prevista la seua implantació operativa per a finals d’aquest 2026 o principis del 2027, i que en aquests darrers dies ha convertit al nostre veí Portugal en país capdavanter en la seua implantació.

De manera que una nova forma d’incentivar el reciclatge surt a la porta, el SDDR, en què els consumidors pagarem un petit import addicional en comprar ampolles i llaunes, que després recuperarem en tornar els envasos en punts de recollida o màquines habilitades. Cada envàs de begudes d'un sol ús incorporarà un dipòsit d'uns deu cèntims que s'afegirà al preu final en el moment de la compra. Posteriorment, els ciutadans podrem recuperar aquests diners en tornar l'ampolla o la llauna buida al comerç L'objectiu és crear, en aquesta ocasió un incentiu econòmic clar perquè el reciclatge siga immediat i pràcticament universal.

No es tracta de cap descobriment, de cap idea genial, ja que el mecanisme del sistema, dipòsit financer, xarxa de recollida, validació automatitzada i retorn al consumidor, fa dècades que funciona en altres països europeus; el procés és senzill: el consumidor porta els seus envasos buits a qualsevol punt de recollida registrat, sense necessitat de tornar a l'establiment on va fer la compra, allí unes màquines llegeixen el codi de barres, validen l'envàs i emeten un val que el consumidor pot bescanviar a la caixa, transferir a un compte personal o rebre en efectiu. Senzill, no?

Però ara la pregunta del milió, arribarem a temps? El calendari corre i pel que he llegit Espanya no ha definit completament ni els operadors que gestionaran el model ni les regles finals que en determinaran el funcionament del projecte que haurà de coordinar 20.000 milions d'envasos anuals, prop de 500.000 punts de venda, 94 milions de turistes i més de 8.000 municipis.

Veurem en què acaba tot i com diuen al meu raval poc viurà qui no ho veurà...

Bicicletes… Llàstima o vergonya?

Aquests darrers dies, per motius que no venen al cas, els he passat a Bèlgica, a cavall entre Brussel·les i Gent. Coneixia ja un poc les dues ciutats, aquells llocs emblemàtics i més turístics d’aquelles ciutats de l’Europa occidental, la Grand Place, les galeries Saint Hubert, el parc del cinquantenari, el manneken pis o els espectaculars edificis del Parlament Europeu a la capital, i els molls de Graslei i Korenlei, els canals, la plaça de Korenmarkt, l’església de Sant Nicolau o la catedral de Sant Babón a la ciutat portuària del nord-oest, a la confluència dels rius Lys i Escalda.

També en aquesta ocasió, a més a més de la xocolata i la cervesa, amb marques i llocs emblemàtics com Neuhaus, Leònidas o a la mort subite i la seua doble parla neerlandés i francés, allò que m’ha tornat a cridar l’atenció ha estat el gran nombre de bicicletes que de tota mena, models i condicions hi ha per tot arreu.

És veritat que també hi ha cotxes i autobusos, tramvies i metro, però en unes ciutats relativament planes, la bicicleta és, sens dubte, el vehicle estrella, el més còmode i més ràpid per recórrer trajectes curts; i això ho saben ben bé els belgues que, des de ben menuts, aprenen a anar en bicicleta i se’ls ensenyen les normes de seguretat vial, de manera que el ciclisme és considerat com una forma normal i quotidiana de desplaçar-se i no tan sols com una activitat recreativa.

És el mateix govern qui facilita la creació de carrils bici urbans, i són els veïns els qui, malgrat no disposar d’un clima a vegades massa favorable, recorren habitualment a aquest mitjà de locomoció que combina mobilitat i qualitat de vida amb la defensa del medi ambient i millora de la salut.

Vaig veure gent de totes les edats, fent ús de la bicicleta cada dia fins i tot sense importar-los massa l’oratge. Anaven en bicicleta a comprar, a l’escola, a treballar, pel centre de la ciutat o simplement l’empraven per a passejar-se.

He de confessar que pensant en el paral·lelisme entre aquelles ciutats belgues i el meu estimat Castelló, on sens dubte eixim guanyant, per allò de tenir a la ciutat també poc de desnivell, però un millor clima, vaig tornar a sentir novament una gran enveja en veure quan de lluny estem els castellonencs de la cultura ciclista i, sobretot, de la consciència ambiental.

Quan hom va fora i veu quan de fàcil és, emprant la bicicleta, recórrer una ciutat plana, Brussel·les o Gent, pensa immediatament quan fàcil seria fer-ho a Castelló i com, podríem beneficiar-nos també ací d’una combinació equilibrada de mobilitat, qualitat de vida, medi ambient i salut.

És veritat que disposem d’alguns carrils bici a Castelló, però també ho és que no són prioritaris pel govern municipal actual, que la seua infraestructura, tot i disposar d’un servei de “bicicas”, és de poca qualitat i que, el govern PP+Vox no mostra una política governamental gens favorable, que no facilita l’ús, que no promou des de cap regidoria, començant per mobilitat i acabant per turisme, cap event, campanya de conscienciació i promoció o festival relacionat amb la bicicleta, i així, si no hi ha una veritable combinació de factors, mai arribarem a ser, un model a segur respecte a l’ús de la bicicleta, tot i tenir les millors condicions geogràfiques i climatològiques d’Espanya.

Llàstima que no aprenguem dels belgues, del seu exemple per promoure el ciclisme i gaudir dels beneficis que comporta per les persones i pel planeta. Més encara, sembla que una gran part dels fons europeus destinats a les zones de baixes emissions que a Castelló vam rebre, el govern municipal, va gastar-los per eliminar aquells carrils-bici que hi havia als carrers de Sant Fèlix, Sant Roc o Herrero, en lloc d’emprar-los en accions per reduir el trànsit a motor, desmuntant-se en lloc d’augmentar els eixos ciclistes, cas del que travessava la ciutat Nord-Sud, que fa ja més de mig any, va desaparéixer…

Ara quan acabe de tornar de Bèlgica contemple amb tristor com a la meua ciutat, la política municipal del govern ha suposat un retrocés en matèria de mobilitat que, malauradament, influeix en la planificació estratègica de la ciutat de cara a un futur gens llunyà. Llàstima o vergonya? Penseu el que vulgueu…

Col·lapse

Quan es produeix una situació en la qual hi ha una caiguda del funcionament normal d’una institució, organisme o entitat, que implica una pèrdua sobtada de la capacitat de reacció i atenció i el fracàs de la seua estructura, diem que estem front una crisi, o millor dit, tenim, una crisi, un col·lapse.

Ahir va tornar a succeir, ho reflecteix la premsa local de hui, novament va viure’s un col·lapse a les urgències de l’Hospital General Universitari de Castelló. Malgrat ser un fenomen que si es miren les hemeroteques és habitual a la ciutat, almenys en els últims anys, sembla haver provocat sorpresa en produir-se imatges dantesques de persones amuntegades a la sala d’urgència, passadissos i carrer, esperant hores i hores per ser atesos o per trobar un llit per l’ingrés.

És veritat que acabem de passar uns dies de festa, en molts casos d’excessos gastronòmics que desemboquen en problemes estomacals, a la vegada que ens trobem a l’inici de la primavera amb canvis bruscos de l’oratge que produeixen augment dels problemes respiratoris, però si no s’haguera produït en els darrers anys un deteriorament de l'Atenció Primària, perfectament constatat i denunciat per la ciutadania i els sanitaris, fonamentalment per les elevades demores a les cites als centres de salut, no s’haguera arribat a aquest, en moltes ocasions, increment inadequat de la utilització de les urgències hospitalàries, a aquesta sobrecàrrega assistencial.

Costa d’entendre com després que el conseller de sanitat, el senyor Gómez, es passejara no fa massa dies pel renovat i ampliat espai d’urgències de l’hospital dient que s’havia aconseguit més espai i major assistència simultània, les urgències del nostre hospital de referència, siguen tot just ahir qualificades pel personal que allí hi treballa, de desastre, de menudes, amb boxes insuficients per poder atendre els pacients, de coll d’ampolla… Ara resulta que la remodelació del servei no ha resolt les necessitats del servei d'Urgències, ni ha estat suficient per a humanitzar l’espai per als pacients.

No resultat així gens estrany el titular que llegíem a la premsa local el passat diumenge: "El seguro privado de salud presta asistencia a dos de cada diez castellonenses: 50.000 más en 15 años”, perquè aquesta situació de col·lapse a les urgències públiques fa que les assegurances privades siguen els grans beneficiats.

Sembla que mentre se’ns diu que des de la Generalitat s’està apostant per la sanitat pública, el que veiem són beneficis cada vegada majors per la sanitat privada. Aquesta política impulsada pel govern autonòmic fa que cada dia que passe el problema s’agreuge.

Tres diríem, són els principals motius d’aquest creixement “del privat” i que haurien de preocupar al senyor conseller, i que sembla no importar-li massa, la rapidesa amb què són atesos els pacients pels professionals de la sanitat privada davant de les esperes que es registren a la pública, l'accés directe als serveis sense haver de passar pel metge de capçalera i, la possibilitat de canviar de metge sense necessitat de fer tràmits previs. Tant costaria senyor Marciano aplicar aquests principis al nostre servei públic?

Si, ja sé que vosté dirà que tot passa pels diners i com són invertits aquests, els pocs o el molts; tot passa per una bona distribució, iniciada per una previsió de futur encertada i un augment de personal real, efectiu i diari, i que estem rebent del Govern central menys del que ens correspon, que hi ha un deute històric i que aquí rau el problema. Si i no, diners hi ha per alguns projectes que tal vegada no són tan prioritaris.

És possible que, tal com va dir la setmana passada el conseller de Sanitat, Marciano Gómez, s’haja iniciat ja l’expedient de contractació de 55 persones per reforçar el servei d'Urgències del General, sis metges, 16 infermeres, 10 zeladors i 23 TCAE, però, de moment sembla que són paraules, no dubte que bones intencions, però, la realitat del dia a dia, d’ahir, va ser la d’un autèntic col·lapse.

Hem de continuar avançant cap a una Comunitat Valenciana on també en sanitat siguem més eficients, capdavanters i solidaris en capacitat assistencial i si aquells que ens governen i han de prendre les decisions no “atinen”, doncs caldrà canviar-los no?

Peanyes i fira d’abril…

La Setmana Santa a més d'una de les celebracions més importants per als cristians, és una festivitat amb una gran tradició cultural a diversos punts del nostre país. Es distingeix per la celebració de processons dutes a terme per germandats o confraries, que recorren els carrers portant passos amb imatges religioses, acompanyades per marxes processionals. Es tracta d'una manifestació que combina fervor religiós, riquesa artística, música emotiva i una atmosfera de recolliment i solemnitat.

El pas processional és un dels elements més característics de la Setmana Santa a Espanya. El trasllat pels carrers és un acte de fe i devoció que ha evolucionat al llarg dels segles. Generalment, “els passos”, són estructures pesades, meticulosament dissenyades,que representen escenes bíbliques i realcen la presència de les figures a l’hora de processionar pels carrers.

Tot i que a Castelló tradicionalment els passos van eixir al carrer mitjançant un sistema de varals que suportaven el pes de la peanya i eren processionants pels “carregadors o portadors”, anomenats “barreros”, al costat d’aquelles altres imatges que per la seua envergadura i pes feien aconsellable el seu trasllat “sobre rodes”, a imitació d’altres estils i tradicions a l’hora de portar els passos, les diferents confraries van anar incorporant per processonar les seues imatges la figura primer del “costaler”, aquells que carreguen el pas des de baix i es mantenen ocults a la vista del públic, i després “els homes de tron” que porten sobre les seues espatlles els trons, peanyes d’enormes dimensions i pes, mitjançant varals longitudinals organitzats en diverses línies que poden arribar als 12 metres de llargada i que fan necessària la presència de desenes de portadors.

Participar com a carregadors, costalers o homes de tron tot i que inicialment podia ser considerat un acte de penitència, un honor, una forma d’expressar la fe o com a compliment de promeses religioses, el fet és que, amb el pas dels anys s’ha manifestat en una manca de compromís, i malgrat que diuen els qui participen que un dels aspectes més notables de ser portador és el fort vincle que es forma entre els membres de l’equip, la realitat ens diu que, alguna confraria a Castelló malgrat viure abans i després de la processó eixe sentit de germanor i solidaritat, es veu en la necessitat de fer una crida per aconseguir el mínim de persones necessàries per a traure el pas al carrer.

En concret des de la Confraria de la Sang es demanen portadors per ser un dels 60 necessaris per processional, des de la plaça de les Aules fins a la Major, el gran tron del Crist Ressuscitat el matí del Diumenge de Resurrecció, lloc on es realitza el tradicional “encuentro” o trobada amb la "Mare de Déu de l'Amor Hermoso", que curiosament és processionada tan sols per quatre Pasquers.

Tal vegada aquells desitjos de grandesa que no fa massa anys van tenir algunes confraries a Castelló, ara, per allò de la secularització i pèrdua de fe, els hi comence a crear veritables problemes, perquè tot canvia, tot evoluciona i, el temps no passa debades.

I tal vegada també aquesta secularització i globalització en la qual ens trobem haja estat el motiu pel qual, quasi al mateix temps que es feia la crida per trobar “barreros pel Ressucitat” s’anunciara pel part del president de l’Autoritat Portuària de Castelló, amb el suport de la regidora de turisme local i la tinent d’alcalde del Grau la celebració entre els dies 24 i 26 d’abril de la “I Fira d’Abril al Port de Castelló”, encarregant-se de l’esdeveniment a “Mar Flamenc” empresa especialitzada en aquesta classe d’actes.

Diuen que la major part dels actes seran gratuïts i familiars, combinant lleure, cultura i gastronomia, per la qual cosa, si el temps acompanya, possiblement ajudarà a dinamitzar la zona lúdica del port i, el més important, generarà un impacte econòmic a l’entorn.

Entenc que hi haja a Castelló i sobretot al Grau una gran comunitat d’andalussos que estaran més que contents pel fet que “els hi porten les seues arrels a casa” i que també la cultura flamenca tinga arrels a Castelló, ara bé, la celebració amb suport municipal de concerts de flamenc, classes de sevillanes, exhibicions de balls andalusos, la celebració d’un mercat de productes d’Andalusia i fins i tot la possibilitat de fer un passeig amb cotxe de cavalls pels voltants “del ferial” és passar-se’n.

10.000 visitants és la previsió feta pels organitzadors de la fira, 60 són els portadors necessaris per al “Ressucitat”, espere i desitge que, pel bé de la ciutat i dels veïns, que totes dues propostes puguen ser assolides, però, naturalment, si alguna ha de ser prioritària que ho siga la tradicional castellonenca de la processó…

Tot canvia per continuar igual…

Aquesta popular cita extreta de la novel·la El gatopard de Giuseppe Tomasi di Lampedusa bé es podria aplicar a una de les empreses alhora que senzilla més popular de Castelló Papas J García.

Qui no les ha provades mai? Fins i tot aquell eslògan “no ets de Castelló sinó...” tenia com a coletilla, “..has menjat papes García” i és que les patates fregides, conegudes en anglés com a “patato chips”, són un dels aperitius més populars i consumits a tot el món.

Encara que el seu origen és força incert, la seua història, sembla que es remunta a mitjan segle XIX, el 1853 quan a Nova York, a l'hotel Saratoga Springs apareixen per casualitat, convertint-se en un menjar de luxe, sent ja a principis del segle XX amb la industrialització quan es converteixen en un snack massiu.

Sembla que a Espanya van arribar a Barcelona a través de França l'any 1910 servides al bar American Soda. A terres valencianes van arribar el 1931 de la mà de Vicente Vidal, un “xurrero” que al baix de l'habitatge familiar a la localitat de Benifaió cada dia a les cinc del matí fregia xurros i patates que després venia a primera hora als carrers del municipi, compatibilitzant aquesta activitat amb la seua jornada com a paleta.

A Castelló van arribar a través de diferents empreses familiars. Potser les més conegudes inicialment van ser petits obradors ubicats a la comarca de l'Alt Palància, cas de “Patatas la Pilarica” de Sogorb o des del 1969 “Papas Maribel” a Castellnovo.

A la capital, sens dubte les més famoses i conegudes són les “Papas Garcia”, una empresa familiar fundada el 1982 per Javier García i Yolanda Cosín, que inicialment venia xurros, bunyols i patates fregides artesanals, primer en paperines i després ja en envasos, a la seua botiga del carrer Asarau.

Després de més de 40 anys al servei dels castellonencs, el 2025, -aviat farà un any-, el negoci va ser traspassat i un nou propietari, Juan Vidal, declarat fan del producte estrella, va continuar la societat al mateix local. Un empresari que va arribar amb l’objectiu de modernitzar l’empresa amb unes premisses innegociables que eren que ni el producte ni l’envàs ni els treballadors es tocaven.

Premisses que completes, ara van més enllà, anunciant-se aquests dies a la porta de l'establiment l’imminent trasllat del despatx a un nou i més cèntric local, al costat de la plaça de l'Herba, al carrer Colon cantonada amb Ausiàs March, un nou espai que ara resta tancat, molt a prop de la plaça Major.

Segur que si fins ara, tant per la tasca dels seus antics propietaris com del nou, Papas Garcia ha brindat moments inoblidables al voltant de les taules dels castellonencs, a partir d'ara, en un despatx amb més visibilitat, les bosses amb els productes Garcia arribaran a moltes més llars.

Ara quan el declivi del comerç tradicional, malauradament continua incidint en un «deteriorament» del centre de la ciutat i, com a conseqüència la pèrdua d’atractiu per rebre visitants i potenciar altres sectors, com és el del turisme, que l’empresa aposte per visibilitzar-se al centre històric és, a més d’una bona notícia un factor per evitar que el centre continue morint-se.

Estem convençuts que el canvi serà per a millor i que la qualitat, el tracte i l'atenció que des de Papas Garcia han mantingut amb els seus clients es veja ara encara més reforçat amb el canvi, mantenint i fent valer sobretot les millors qualitats dels seus productes.

El centre de la ciutat i els seus comerços ha estat durant molts anys el lloc on la gent anava a comprar allò que necessitava. Segur que amb aquesta nova aposta comercial, amb aquest canvi d'ubicació s'aconseguirà més aproximació i proximitat cap a la ciutat i la gent que la conforma. Enhorabona i a continuar creixent.