Foscor al País

 La foscor és segons el diccionari la qualitat de fosc, absència de llum o privació de claredat. La conseqüència directa de la mateixa és la negror que, en una accepció figurada significa summament trist, infaust.

La resposta emocional a aquesta absència de llum, foscor o negror inspira la metàfora de gran simbolisme que jo hui vull portar a aquestes línies, foscor com a manca de possibilitat d’exercir el dret a triar, el dret d’informació i el dret a tenir llibertat d’expressió, en definitiva el dret a ser més lliures…

El 17 de febrer de 2011, a les vint-i-una trenta hores, després de 26 anys d'emissió, va haver-se de ficar punt i final a la recepció de TV3 al País Valencià amb mesures absurdes promogudes des del Govern Espanyol i la pròpia Generalitat Valenciana.

Tot i que ho neguen una i altra vegada, el Consell va voler  la foscor informativa al País Valencià; i va anar encara una mica més lluny, el 29 de novembre del 2013, tot just hui s’acomplix el primer any, va tancar també definitivament Canal-9, la Ràdio i la Televisió Pública del nostre Páis, en un nou atemptat a la llibertat dels valencians que a partir d’aquell moment vam veure encara més reduïda la capacitat d’estar informats.

No contents encara, el 21 de gener d’aquest 2014 va impedir-se també que les emissions de Catalunya Ràdio s’escoltaren al País Valencià, impedint més encara que un dels drets col·lectius més bàsics d’una societat com la nostra, plural, oberta i lliure, que defensa la possibilitat que hi haja mitjans públics que reforcen la llengua pròpia del territori, no només quedara desprotegida sinó que quedara clarament atacada.

Ara, uns mesos o anys després d’aquests atacs i tenint en compte que tots els països del món tracten de protegir els seus drets lingüístics i la informació ampla i plural, seguim a la foscor, seguim sense ràdio i televisió pública valenciana i sense possibilitat de poder veure i escoltar, de poder en definitiva triar.

Per això defense des d’ací el ràpid retorn del Canal-9, i ho dic jo, que no el mirava, que no n’era usuari, però vull poder exercir eixe dret, com també el de poder triar veure i escoltar els canals autonòmics catalans.

Un any després del tancament de Canal-9 considere que va fer-se una instrumentalització política absoluta de la llei que a hores d’ara continua impedint el dret d'informació a través d'un canal de televisió públic, sentint que em trobe en un punt d'indefensió, d'assetjament i de persecució important, en definitiva en un punt de foscor, negre, molt negre.

Tanmateix aquesta foscor que ara tenim dure poc i el retorn de les emissions d’una ràdio i televisió pública, en valencià i de qualitat, juntament amb un retorn de les emissions dels canals de la corporació catalana de mitjans audiovisuals, siga prompte una realitat a casa nostra. Si més no és el meu desig en aquest trist aniversari.

Ací no, però volen que sí.

No sé exactament quin serà el moment, però si fa o no fa, de segur que serà entre els propers 6 i 8 de desembre, quan l'alcalde del meu poble acompanyat de les reines de les festes pel 2015 Dunia i Cristina, donarà inici a la campanya nadalenca a la ciutat, amb la tradicional encesa de l'enllumenat nadalenc que, des de fa unes setmanes, penja als carrers i façanes dels edificis municipals.

Aquest fet, ha estat per sempre, el tret de sortida de la campanya de les vendes nadalenques, per molts comerciants de la Vila i Ravals. Tanmateix sembla que per allò de les modes i que tot el que ve d'Amèrica és millor, ara alguns espavilats volen que pugem al carro de la modernor americana i marquem com a inici de la temporada de compres nadalenques el dia de hui, que dieuen és famós als Estats Units i conegut com el divendres negre o el que és el mateix Black Friday, dia en que molts botiguers detallistes i sobretot els grans magatzems ofereixen substancioses rebaixes.

Jo, fins a aquest any, havia sentit parlar de diferents“divendres negre” en relació a un escàndol financer als Estats Units, un esdeveniment especialment violent en la lluita pel sufragi femení a Anglaterra, un atac aeri aliat contra les tropes alemanyes a Noruega i fins i tot em sona com a títol d'alguna pel·lícula, però res a veure en una festa tradicional d'obertura de compres nadalenques a l'estat espanyol i menys encara a Castelló.

Sembla ser que a Amèrica es costum arrrelada celebrar un festival anual per agrair tradicionalment a Déu la collita de la temporada, l'anomenat dia d'acció de gràcies, el quart dijous de novembre, tot just ahir i el divendres següent hui, la festa de l'obertura de la temporada de compres del Nadal.

Be, em sembla un costum com un altre, però pensem que també a Europa, Espanya, i cponcretament a Castelló i al Raval, també celebrem unes festes, les de Sant Fèlix a l'octubre, després del cicle de collites de l'estiu i abans de les de la tardor per agrair juntament amb la resta de la comunitat, dels veïns, els dons rebuts i, a ningú, se li haguera ocorregut mai dir que, era aquell moment l'deal per donar inici a una campanya comercial.

Per tant amics, deixem-nos d'embolics i respectant els costums de terres llunyanes no vullguem ser més “papistes que el papa” i importar esdeveniments que res tenen a veure amb nosaltres, que ja està bé de costums externs, que no són millors que els nostres, són simplement diferents...

Us heu adonat que el Pare Noel, l'arbre del Nadal, el Halloween anglosaxó, Sant Valentí, les oktoberfest i altres festes alienes van incorporant-se a les tradicions espanyoles i de vegades fins i tot substituint-les?

Cal estar a l'aguait i sobretot en casos com aquest de hui, com aquest Black Friday que, de manera més que descarada només busca el consumisme el més aviat possible. No ens creguem allò d'igualar la felicitat personal a la compra de béns o al consum. Per una vegada i per sempre pensem que no és veritat aquella frase tant sentida “com més consumix, més feliç sóc”. Bona tarda i bon divendres negre, negre i …..plujós.

“Pon una naranja en tu vida”: Oportunitat perduda !!!

La vesprada d'ahir impulsada per la regidoria de consum del nostre ajuntament i recolzada per la d'agricultura, va celebrar-se al saló d'actes de la casa de cultura del carrer d'Antoni Maura, una jornada, la segona, dedicada a fomentar el consum de la taronja.

Una curta jornada, d'una hora de durada, entre les 7 i les 8 de la vesprada, en què sota el títol de “pon una naranja en tu vida” s'anunciava a més a més de la inauguració i la cloenda, la celebració de dues ponències a càrrec, d'una banda del doctor cap de zona bàsica de salut del centre de salut 9 d'Octubre i d'altra del mestre major del gremi de forners de Castelló, que dissertarien al voltant dels beneficis de la taronja saludables per la salut i de la rebosteria tradicional castellonenca que té a la taronja com a ingredient principal, respectivament.

D'entrada semblava podia ser força interessant i allà que vaig encaminar les meues passes, disposat a escoltar tant eminents conferenciants, doncs no hi ha a la nostra ciutat massa actuacions culturals encaminades a conéixer i fomentar aquest cultiu bàsic, motor de l'agricultura castellonenca del segle passat i ara, malauradament, en decadència.

La primera sorpresa que vaig constatar va ser la poca afluència de públic. És ben sabut que el saló d'actes del centre de cultura no té massa capacitat, doncs bé, allí hi hauria allò que es diu en termes numèrics “mitja entrada”, de manera que vaig pensar que la difusió que se li havia donat a l'acte no havia estat l'adient.

D'altra banda observant el tipus de públic assistent es constatava que, majoritàriament, per no dir la totalitat, eren persones que de bon tros superaven els 50 anys, pocs o cap ni un de joves, que, haurien de ser els impulsors del consum en els anys venidors, alguna altra cosa fallava.

També i malgrat l'esforç que els ponents van ficar en les seues xarrades, aquestes van semblar-me, poc preparades, poc novedoses i gens atractives, molt fluixes pel que dels títols podia deduïr-se. Mentre el doctor va passar molt superficialment pels beneficis que la taronja pot aportar als nostres organismes i tant sols va centrar-se en la taronja com a element a consumir com a fruita o en suc, el mestre forner va contar-nos les excel·lències del seu gremi i els seus productes, pa, coca de creïlla i fadrinets, parlant molt, però molt de passada, de la taronja com a element de la rebosteria castellonenca, limitant-se a dir que, qualsevol pastís o coca que es faça a casa, serà de taronja, si substituïm la llet que puga portar per suc de taronja i la ratlladura de llimona per la de la pell de la taronja. No calien tantes alforges per aquest viatge !!!

Malgrat que a l'eixida i tal i com s'indicava en el fullet que et donaven a l'entrada amb el programa va realitzar-se un tast de suc i de coca de taronja i, va obsequiar-se a tots els presents amb un llibret de 8 pàgines, això si a tot color i en paper-cartolina, amb 10 receptes alternatives al consum de la taronja com a fruita, pense que no se li va traure profit a la idea i que, la mini-jornada tant sols va servir per fer un grapat de fotografies i justificar unes despeses que, els regidors senyors Masip i Romero supose hauran de fer, si més no front l'oposició municipal.

Llàstima que un projecte que haguera pogut tenir una ampla repercussió s'haja quedat en un no res, i això que aquesta, la d'ahir, era la segona jornada. Senyal que la primera, la del 2013, deguera complir les expectatives d'ambdues regidories.

M'agradaria que, cas que es pense celebrar una tercera edició l'any 2015, es buscara d'una banda una major repercussió social, seguint per exemple el camí de les Jornades de Cultura Popular, i d'altra, es convidara a veritables experts i coneixedors del món de la taronja que hi ha al nostre poble i molts, de no ser així, malauradament no arribarem enlloc i seguirem tirant els diners de tots els contribuents en benefici només d'unes fotos o ressenyes als mitjans de comunicació.

Ah, i una darrera cosa, senyor Masip i senyor Romero, el valencià també és la llengua municipal, ho dic perquè tot, des del programa, el llibre de receptes, les paraules de presentació i cloenda i els propis ponents van oblidar-se d'aquest important matís. Llàstima, ja ho deia al començament, II jornada sobre el consum de la taronja, oportunitat perduda.

Puntuals: El dolç sabor del passat.

 S'acaba Novembre i dos elements han arribat a casa puntuals. Tot i que no marquen el cap d'any, ens acosten i fan manifest que resten menys de 40 dies per acabar aquest 2014. Es tracta de dos elements que a força de veure'ls a casa any rere any, s'han fet tan comuns que, en moltes ocasions, en molts dies, passen desapercebuts, però, ells allí estan, per ser consultats en qualsevol moment, són fidels i sempre et descobrixen coses noves. Són, desvetllem-ho ja, “el taco” i “el zaragozano”.

El Taco del Sagrat Cor és un calendari que va nàixer a la fi del segle XIX a la cuina d'una casa de jesuïtes que hi havia a Bilbao, com a antídot d'uns altres calendaris que de manera més frívola s'editaven a l'època, adquirint ràpidament una gra popularitat, doncs el secret principal del seu èxit va ser i seguix sent el seu baix cost, buscant arribar així a un públic popular, de poc nivell adquisitiu, a la vegada que difondre unes “idees sanes”.

Una curiositat del Taco és que mai apareix l'autor de cada any, sempre resten a l'anonimat, no perquè siga una obra col·lectiva, si més no per senzillesa i humilitat, tot i que en moltes ocasions el que es reproduïx són extractes i cites d'alguns personatges famosos. Una altra curiositat que presenta el calendari és que hi ha moltes persones que el “veneren” considerant-se veritables taco-adictes, i que algunes persones col·leccionen determinades fulles arribant fins i tot a emmarcar-les, dates com naixements, bodes o celebracions importants.

L'altre element, com he indicat abans, és el popular “zaragozano”, un llibret de tapes de color sèpia amarronat, una publicació també anual que inclou a més a més d'un calendari de l'any, una predicció meteorològica no científica del temps que farà al llarg de l'any. També igual que el Taco, ´s'edita des del segle XIX i també va ser molt popular sobre tot entre la gent del camp, entre els llauradors del Raval de Sant Fèlix, al llarg dels dos primers terços del segle passat.

Recull l'essència d'un saber quasi oblidat, els eclipsis de sol i de lluna i si són o no visibles des d'un territori, a més a més, pot consultar-se l'estat de la lluna mes a mes i els signes del zodíac i les hores d'influencia d'aquells, el periheli i l'afeli, les èpoques de sembra, les fires i els mercats, el santoral, els còmputs eclesiàstics i algun secret més diferent cada any...

Que diu el “zaragozano” per aquest novembre i més concretament per aquest dimarts 25? Doncs que “si en noviembre oyes que truena, la cosecha será buena” i que les temperatures màximes es mantindran destemplades i que es celebra el dia internacional contra la violència a la dona, o que “l'esperança és el somni de l'home despert”, frase que atribuïx a Aristòtils.

Tanmateix trobe una gran diferència entre les dues publicacions. Mentre la primera, el Taco, s'ha sabut adaptar als nous temps, fins i tot pot descarregar-se una aplicació, una App, del mateix pels mòbils, el zaragozano ha perdut xifres de venda i resta, en l'actualitat, quasi com un vestigi arqueològic.

Dos elements que, tot i ser arcaics, tampoc en aquest 2015 faltaran a casa... j

Espectacle ?

 No és la primera ni crec serà la darrera ocasió en què comente en aquest blog una notícia publicada a l’edició digital, del periòdic Mediterraneo.

En aquesta ocasió una curta notícia que apareix a la secció “espectáculos” del dia d’avui, juntament amb quatre noticies més. Aquesta la que ens interessa sembla ha estat “penjada” a les 10:18 hores i sota el títol de “El patrimonio del Castellón Medieval”, fa referència a l’inici demà divendres de la 17ena edición de les Jornades de Cultura Popular, que en aquesta ocasió tenen com a tema central el patrimoni històric medieval del nostre poble.

Unes jornades monogràfiques promogudes per l’ajuntament i organitzades per l’Institut d’Etnografia i Cultura Popular, una institució que té com a objectiu la investigació etnogràfica de camp i la publicació d’estudis sobre la vida tradicional en les seues més diverses manifestacions.

Per això, al llarg dels diferents anys, “La Panderola”, el món de la mar, l’agricultura de secà, la religiositat o la literatura popular, la vida quotidiana del poble, el foc, i molts altres temes han estat tractats per diferents ponents, veritables experts en les diferents matèries.

També les jornades que tot just demà comencen contaran amb destacats ponents amb el camp relacionat amb la temàtica apuntada, com Sara Bono, Tomàs Martínez, Miquel Gomez, Sergi Selma o Elena Sànchez, que tractaran de donar-nos, des de les seues especialitats, una visió ampla del nostre patrimoni històric.

Per això, justament perquè el patrimoni és el valor que la societat atribueix a cada moment de la història, em crida i molt l’atenció que el periòdic Mediterraneo, es faça ressó de les jornades qualificant-les d’espectacle.

I realment no va errat el periòdic, doncs tot i que generalment quan parlem d’espectacles ho fem amb l’accepció “Funció, representació, oferta al públic”, i espectador aquell que contempla sense participar, també  un espectacle és, segons el diccionari de la nostra llengua, allò especialment notable, digne d'atenció, que s'ofereix a la vista o a la contemplació intel·lectual.

De manera que, amics que açò llegiu, a partir de demà i fins el proper diumenge teniu l’oportunitat de gaudir d’un espectacle notable, intel·lectual, on amb total seguretat s’analitzaran el diversos trets del periode medieval castellonenc, de la societat que va acollir-los, de la cultura, de la llengua, dels costums i dels personatges, així com de les restes arqueològiques i documentals que al seu pas ens han deixat.

Un ESPECTACLE amb majúscules i que res tindrà a veure amb l’accepció de ser simples espectadors, si més no, un espectacle participatiu on podrem, de segur, aprendre molt, gaudir i participar, obert, fet per tots i per a tots, en definitiva una manera senzilla, propera i molt interessant de conèixer una part del nostre patrimoni.

Onze de l'onze, dia de llegendes i il•lusió

 Avui és un dia simpàtic, tot i que ens ha eixit plujós; és simpàtic perquè independentment que en resten 50, número rodó, per acabar l’any, és un dia cap-i-cua en un mes cap-i-cua, l’11 de l’11, l’onze de novembre, dia en què l’església celebra la festa de Sant Martí de Tours, un sant també simpàtic i curiós, conegut per les diferents llegendes que es conten sobre la seua persona, com aquella que diu que essent Martí a Amiens troba prop de la porta de la ciutat un captaire tremolant de fred, a qui dóna la meitat de la seva capa, car l'altra meitat pertany a l'exèrcit romà que serveix i no se'n pot desprendre. A la nit següent, Crist se li apareix vestit amb la mitja capa i dient als àngels: "Aquí hi ha Martí, el soldat romà que no està batejat: ell m'ha vestit". En desvetllar-se, Martí va trobar que la capa estava sencera i va decidir de batejar-se. Aquesta és l'escena que iconogràficament s'ha preferit per a la seva representació.

Aquesta llegenda miraculosa feu que la capa es conservara per molts anys com a relíquia formant part del tresor dels reis merovingis que la portaven a les campanyes militars com a amulet, de manera que el prevere encarregat de la custòdia de la capa, era el “cappellanus” i el terme va donar orige a la paraula capella com a lloc d’oració i a capellà com a sacerdot primer i després com a religiós en general.

Una altra varietat de la mateixa  llegenda molt coneguda a les terres de parla catalana fou aquells que diu que  Martí va donar-li la capa al pobre en nom de Jesucrist i que, tot just pronunciar el nom de Crist, el cel es va obrir, el sol va brillar esplendorós i es va formar un gran arc iris que va fondre la neu i enretirar el fred, ajudant d’aquesta manera al vagabund. Per aquest motiu es coneix aquest fenomen amb el nom d'Arc de Sant Martí, i l’interludi de bonança que cada any té lloc a mitjan novembre amb el nom d’estiuet de Sant Martí.

Una altra llegenda vincula Martí amb les oques. Martí no volia ser bisbe, ja que, humil, no volia tenir cap mena d'honor. Havia sentit que els ciutadans de Tours volien fer-lo bisbe i venien a cercar-lo; per evitar-ho, es va amagar, però les oques que hi havia van començar a palpar i van descobrir-lo.

Enteneu ara el per què del títol dia de llegendes? Però al títol encara hi ha més, també dia d’il·lusió, i és que des de fa uns mesos i als diferents mitjans de comunicació d’arreu del país, ja siguen escrits, visuals o auditius, l’Organització Nacional de Cecs Espanyols, l’ONCE, institució sense ànim de lucre  que té com a propòsit millorar la qualitat de vida de la gent cega a Espanya i que organitza l'anomenat Cupó, un sorteig que, a més de donar premis a la combinació sortejada, proporciona una gran part dels fons de l'organització. Ve publicitant un sorteig especial “l’onze de l’onze de la ONCE” amb un premi gros d’onze milions d’euros i que, naturalment, no he deixat de jugar, doncs la il·lusió també forma part encara, i espere que per molts anys, de la meua vida.

Onze de novembre, tres-cents quinzé dia de l’any, dia simpàtic, de llegendes,i també d’il·lusió…

Equipaments i infraestructures de tercera divisió.

El futbol és, al nostre país, ens agrade o no, l’esport d’equip més popular;  també a la nostra ciutat, tot i que a hores d’ara, l’equip representatiu de la mateixa , el Club Esportiu Castelló, per circumstàncies que ara no venen al cas, milita a la tercera divisió, que és la quarta categoria de la lliga espanyola de futbol, immediatament inferior a la segona B i per damunt de les divisions regionals, considerada una categoria no professional i molt poc representativa, per una capital de més de 180.000 habitants, de manera que, vullguem o no, futbolísticament parlant som de tercera.

I no tant sols futbolísticament som de tercera divisió, també malauradament en equipaments i infraestructures, som també de tercera, amb uns projectes executats i que no estan reben el manteniment que mereixen, o altres que resten aparcats des de fa un bon grapat d’anys i que ningú vol saber res d’ells. Veiem…

No tenim encara AVE, fa pocs dies vaig sentir dir que l’alta velocitat arribarà a Castelló a finals del 2015. És possible, però també probable que no, només cal mirar l’aeroport que fa anys havia de rebre avions i a dia de hui, encara és “un aeroport per a les persones” i si m’apureu ni això.

No tenim un pàrquing decent a l’estació de trens inaugurada l’any 2000 i a la mateixa estació hi ha, cada vegada que plou, problemes en forma de goteres, fruit de la improvisació o la poca professionalitat d’aquells que han de fer front als defectes. Tots pensàvem en una estació espectacular i les rectificacions i reparacions no han deixat de fer-se per més de 14 anys, amb unes inversions més que milionàries…

I si parlem de l’entorn, estareu d’acord amb mi que, tot ell,  necessita una dignificació que estiga a l’alçada de la ciutat. La plaça dedicada a Victor Falomir, qui va ser tinent d’alcalde i regidor d’urbanisme a la dècada dels 90 i un dels puntals del  PP a l’ajuntament fins el seu traspàs el 1999, ma dreta de l’alcalde Gimeno i pare polític del president Fabra, dóna llàstima o cal dir vergonya?, està abandonada de la ma de Déu.

I la gota que acaba d’omplir el vas la fica l’estació d’autobussos. L’entorn geogràfic de l’estació del carrer Pintor Oliet, clama al cel per un nou desenvolupament urbanístic, doncs a hores d’ara ni facilita la mobilitat de dins de la ciutat ni tampoc resulta agradable i aclaridora per aquells que arriben o ixen per carretera als pobles de la província, a les capitals veïnes o l’estranger.

Per no ser menys i no desentonar amb la veïna estació d’Adif, també el sostre de la d’autobussos presenta goteres quan plou, tal com ahir mateixa, sense anar més lluny, defecte al qual cal afegir la deficient conservació dels seients o l’abandonament en què es troba el rètol anunciador de les diferents companyies i horaris d’eixida i arribada d’autobussos, que, fa més de quatre anys que està inoperatiu, amb la mala imatge que això suposa per aquells que arriben per primera vegada a la ciutat, que, com a mal menor, pensen: “clar, són de tercera” i el més greu de tot és que encerten.

Espere que Adif solucione definitivament el problema de les goteres de l’estació i que l’ajuntament, abans de ficar en marxa el TRAM o si més no, abans de les properes eleccions del mes de maig, o abans de l’arribada de l’alta velocitat, si és que ha d’arribar algun dia, impulse i dignifique tot l’entorn, plaça, pàrquing i estació d’autobussos, i que el Club de futbol de la ciutat arribe a situar-se sense massa dilacions en una millor categoria, i que algun dia puguem dir que en tot, però sobre tot en equipaments i infraestructures, que som de primera divisió, si més no és el meu desig i estic segur el de tots els que açò llegiu.

Del poble de Castelló, sigau llum i auxiliadora.

Vodria portar hui al record de tots aquells que açò llegiu, la memòria d’un esdeveniment important de la història recent del nostre poble,  i que no és un altre que la proclamació de la Mare de Déu del Lledó com a Patrona principal de la ciutat, segons Breu Pontifici, firmat pel cardenal Vico, prefecte de la Sagrada Congregació de la cúria romana del papa Pius XI, atorgat el dimecres 8 de novembre de 1922, tal dia com hui, de fa 92 anys, jornada, que tant i ser molt important en aquella ocasió, hui em tem passarà sense pena ni glòria..

És veritat que la Mare de Déu del Lledó, ja des de temps arrere, era considerada i venerada pels veïns com a Patrona, no obstant això no va ser fins aquella data, que portem hui al record, quan la Santa Seu començà a reconéixer de manera oficial el seu Patronatge, després d’unes fructíferes gestions per part del Bisbat de Tortosa i havent transcorregut més de 40 anys des què el llavors regidor de l’ajuntament de la ciutat, el senyor Vicent Bellido, presentara a la sessió plenària celebrada per la institució municipal el 10 de gener de 1894, una proposició, avalada pel cronista oficial de la ciutat i l’arxiprest de Santa Maria, sol·licitant instruir l’oportú expediente per demanar a Roma la declaració canònica com a Patrona per la nostra estimada Mare de Déu.

Este Breu Papal, aquest diploma, que pot consultar-se, en l’arxiu de la confraria del Lledó,  indica que existint a la nostra ciutat una venerada imatge de la Mare de Déu sota l’advocació de Lledó, des de fa més de 400 anys, a la que els veïns li dediquen culte, festes i processons, i que manté una confraria sota la seua protecció, havent sol·licitat tant el clergat com els fidels una petició de patronatge, el Sant Pare, escoltant la relació del cardenal prefecte de la Sagrada Congregació de Ritus, concedix el decret, proclamant la Mare de Déu del Lledó, patrona principal de la ciutat, de manera que, a partir d’aquell moment, la imatge de la Mare de Déu pot rebre tots els honors i privilegis que jurídicament li corresponen com a patrona. 

 

No serà fins a i un mes després, concretament el 7 de desembre, quan els veïns s'assabentaren de l’existència d’esta declaració, realitzant-se un vol general de campanes i un solemne Tedèum a l’altar dels sants patrons, en l’església arxiprestal de Santa Maria, sent una gran manifestació de fe popular.

 

En aquest ambient no es d’estranyar que prompte prenguera força la idea de sol·licitar a Roma, per mitjà del bisbe diocesà de Tortosa, monsenyor Rocamora, l’ajuntament, l’arxiprest de Santa Maria, el prior del santuari i el president de la confraria,  la corresponent autorització per coronar la imatge de la Mare de Déu del Lledó. Petició que va autoritzar novament Pius XI, per mitjà d’un rescripte datat a Roma el 15 d’abril de 1923.

I com les comunicacions no eren llavors com ara, novament hagueren de passar uns dies perquè la notícia del decret de la coronació arribara a Castelló, fent-se pública el 2 de maig de 1923, ficant-se les bases per enllestir a penes un any després, les inoblidables i mai prou recordades i lloades festes de la Coronació, l’acte central de les quals el va constituir la benedicció de la corona i el solemne pontifical, celebrat a tocar de “la farola” símbol de la llum,  alçada com a record de l’acte en la plaça de la independència, però eixa ja és una altra història, això ja són altres records…

No hi ha diners !!!

 Això és el que creia fins avui mateix quan pensava en la nostra Generalitat Valenciana. Per tot allò que estem veient en els darrers mesos, semblava que la caixa del Palau de Benicarló estava més que buida i que, si s’havien hagut de prendre decisions dràstiques era perquè el deute era tant gran que es feia impossible mantenir el ritme d’inversions i de malbaratament que s’havia caigut en els darrers anys.

Però com dic, sembla estic errat i que diners hi han i no pocs, si més no és el que pense ara després de veure amb ulls d’incredulitat una publicació de l’Agència Valenciana de Turisme, depenent de la Direcció General de Turisme i de la pròpia Conselleria de Turisme, Cultura i Esport, editada no se sap quan, però amb referència a diferents ofertes turístiques per tot o part d’aquest any 2014, per la qual cosa pense no és una publicació recent, però amb un any d’existència a molt estirar.

I dic açò perquè aquest llibre, talment pot considerar-se la publicació per les seus carácterístiques un llibre, és un catàleg de vora 140 pàgines, il·lustrades, a tot color, amb grans fotografies on es presenta una ampla oferta turística amb diferents possibilitats d’oci i diversió, agrupades en una dotzena de propostes que van des de platges i cales, fins a oci i diversió, passant per salut i benestar, turisme cultural, gastronomia, turisme actiu o activitats nàutiques entre d’altres.

Està bé, molt bé, presentar més de 300 ofertes turístiques a la nostra terra, però, una edició tant acurada, amb tant de paper i tanta fotografia i color, no ha de resultar gens barata i, naturalment, molt em tem que aquesta edició, tampoc apareix per cap lloc quina tirada hi ha hagut, l’haurem pagada amb els diners de tots els valencians, ara, en aquest any o en l’any passat, però quan ja la crisi financera de la Generalitat ha fet que s’hagen hagut de prendre mesures molt i molt sagnants.

És possible que alguna ment privilegiada de la Conselleria del ram pensés que era un catàleg necessari i fonamental per a professionals del sector turístic, per centres de documentació especialitzats en turisme, per institucions i agències dedicades a la planificació i gestió turística, per empresaris del sector…, és possible, no dic que no, però, senyors, la pròpia Agència ve editant des del 1989 una revista on line, “papers de turisme” amb aquesta mateixa finalitat. Feia falta doncs aquesta despesa extra? No haurà servit perquè algú haja fet un negoci sense eixir de casa?

Ara resulta que, a més a més de la presència i participació internacional en 16 fires i certàmens generalistes, en 6 a nivell nacional i més d’una dotzena de certàmens especialitzats on diferents fullets i productes de merchandeising es fiquen a l’abast de tothom per promocionar les virtuts de la nostra terra, també va considerar-se interessant i si més no necessari, gastar-se molts i molts diners en un llibre d’ofertes turístiques, que, a més a més, presenten data de caducitat. Un llibre, un catàleg que d’ací a 54 dies que resten per acabar l’any no servirà per res, serà paper per llançar-lo al fem o si més no al contenidor del reciclatge.

I com sembla que l’edició va ser llarga o no va tenir la difusió esperada i van sobrar-ne molts, abans que no servisquen per a res, es fiquen a l’abast de qualsevol ciutadà a les prestatgeries de la “tourist-info” de la plaça de l’Herba, tot i que quan et detens i veus la vigència de moltes de les ofertes turístiques publicitades, aquestes ja han acabat.  

Estarem davant un nou malbaratament de diners públics? President Fabra actue, senyora Johnson Consellera, faça el favor de no gastar-se els nostres diners en catàlegs “a lo grande” i toque de peus a terra. Tot el mateix amb menys pompositat també hauria fet el mateix efecte, estic segur, no s’ha assabentat Vostè que no tenim diners? O no és veritat?

Llibre antic

Com cada any,  i en van 33, s'exposen milers de llibres a l'abast de tothom, diuen que més de 100.000, són 10 els expositors, llibreters de vell, més el propi servei municipal, que ens presenten, un cop més, el bo i millor dels  seus establiments acostant-nos aquells llibres esgotats, rars i tresors  per descobrir, a més a més de cartells, postals, còmics i d’altres documents d’època.

Una bona excusa per acostar-se a la Plaça de Santa Clara, passejar i gaudir dels llibres, doncs allí està celebrant-se fins el proper diumenge 16 la “XXXIII Fira del Llibre Antic i d’Ocasió”.

Ara, segona dècada del segle XXI, quan el sector editorial sembla estar vivint un dels pitjors moments de la seua història, quan els descens vertiginós de compra, de consum  de llibres nous, fruit, d’una banda de la crisi econòmica i, d’altra, de la pirateria digital, està repercutint en les vendes, en què són poques les persones que s’acosten de manera continuada a les llibreries, resulta com a mínim curiós que hi haja gent, lectors, que s’acosten a la fira “de vell i d’ocasió” per, buscar i de vegades trobar, entre tot el material que s’exposa a les diferents casetes, aquell llibre que, per excés d’edició, per ser usat o tal vegada antic, puga arribar a resultar molt i molt interessant per un veí, bibliòfil o fins i tot col·leccionista.

I una manera de reconèixer la tasca d’aquells editors, llibreters i bibliotecaris que fan possible l’accés a la lectura, es la celebració de diferents actes al voltant de la pròpia fira: presentacions, actuacions musicals i recreacions teatrals; un dels principals i més emotiu, que aquest 2014 es celebrarà per tercera ocasió dins el marc de la fira, és la commemoració del Dia de les Lletres Valencianes, malgrat que el dia com a tal siga el 20 de novembre, data que la  fira ja haurà tancat l’edició.

De manera que el proper dissabte 15 i per commemorar la data de la primera edició del Tirant lo Blanc, el 1490,  la novel·la de Joanot Martorell considerada com una de les obres cabdals de la literatura universal, per tercer any consecutiu, i en el marc de la Fira del llibre antic de Castelló, es celebrarà aquesta efemèrides, gràcies a l’impuls del filòleg i escriptor Manuel Carceller, investigador històric local i ànima mater dels programes radiofònics de l’emissora Vox UJI Ràdio, d’homenatge a Garcia Girona, Pasqual Tirado i l’arqueòleg castellonenc Francesc Esteve.

De la mateixa manera que el 2012 van recrear-se en el marc de la Fira els personatges principals de Seidia, obra de Girona, o el passat 2013, els del Tombatossals de Pasqual Tirado, en aquesta ocasió, amb una nova recreació teatral prendran vida per unes hores, personatges, actors i ballarines, protagonistes “de’l creuer mediterrani”, la ruta que el professor Esteve va realitzar pels pobles de la vora de la nostra mar, programa i ruta que en aquests moments tenim en la graella de Vox Uji Ràdio i podeu seguir tots els divendres a les 12:00 i les 20:00 hores, sintonitzant el dial 107.8 de la FM,  a més a més de poder escoltar els capítols fins ara emesos accedint a l’emissora "punxant" al damunt del següent enllaç  VIATGE.

Fira del llibre antic i d’ocasio, un espai on els lectors van buscant de tot i tot ho troben, fonamentalment llibres per recuperar records, espai urbà que ens convida a tocar, fullejar i fins i tot en algunes ocasions, ho he pogut veure avui mateix, olorar el perfum del llibre, espai urbà on el dissabte 15 prendrà vida el món clàssic i mediterrani , recreant i recreant-nos en el mític viatge, el creuer universitari del 1933, del professor Esteve.

70 anys del primitiu Castàlia.

Hui, 4 de novembre però de 1944 va ser inaugurat el segon dels camps de futbol que la ciutat ha tingut al llarg de la seua història. Primer va ser el mític Sequiol, ubicat al final del carrer Herrero, amb una capacitat de 6000 espectadors i que va quedar menut quan l’equip local, va pujar el 1941 a primera divisió.

Després el nostre protagonista de hui, el que hui compliria 70 anys si no fos perquè també va desaparéixer l’any 1986, l’Estadi Municipal de Castàlia, que ocupava el mateix lloc que el camp de futbol actual, a l’avinguda de Benicàssi, al costat del llit del riu Sec i que tantes vesprades de glòria va donar a l’afició castellonenca.

No fa massa dies vaig rebre un obsequi d’un bon amic, un llibret editat l’any 1945 i imprés a la recordada impremta d’Armengot i premiat al certamen literari de la Magdalena d’aquell any, amb la distinció del Premi del Cap Provincial del Moviment, del qual és autor Miguel Aparicio, i que conta el que van ser els orígens de l’estadi, des del moment en què va col·locar-se la primera  pedra, el 19 de març de 1943 fins  la seua inauguració, tot just hui fa 70 anys.

Era alcalde de la ciutat el senyor Benjamí Fabregat i l’esdeveniment va ser una festa que va durar tot un dia sencer. Al matí i a càrrec de la Secció Femenina i del Front de Joventuts van realitzar-se diferents exhibicions gimnàstiques a les pistes que envoltaven la gespa del camp,  i a la vesprada, va inaugurar-se el camp de futbol amb un partit oficial entre l’Atletico Aviación i el Club Esportiu Castelló, amb triomf de l’equip local per 2 gols a 1.

Aquell estadi tenia com a símbol una torre de 42,195 metres d’alçària, i que per aquest motiu prengué el nom de torre Mharaton, o tal vegada per ser la torre Mharaton s’aixecà amb la mesura exacta del que és la distància de la mítica carrera i que, amb el pas del temps, ha estat l’únic vestigi de l’antic estadi que podem contemplar en l’actualitat i que va salvar-se de la piqueta Deú sap per quin miracle…

L’estadi va estar d’acord amb les necessitats d’una ciutat amb un club que era admirat no tant sols a nivell local, també a nivell nacional i no va ser fins els darrers anys dels 80 del segle passat quan, va determinar-se la remodelació quasi total del Castàlia, canviant-se l’orientació del camp de futbol i creant un “nou Castàlia”, ara ja no estadi, prenent com a model el Mini estadi de Barcelona.

Però tornem al nostre primitiu Castàlia i recuperem la memòria del que era una perfecta instal·lació esportiva amb tots els detalls, com a obra arquitectònica i monument urbanístic de primer ordre a la nostra ciutat, afegint al camp de futbol de 105 x 70 metres, les pistes d’atletisme, amb 6 carrers i 400 metres de corda, ocupant els semicercles del darrera les porteries els llocs per practicar salt de longitud i alçada així com els de llançament de martell i pista de bàsquet,  afegint-li al conjunt en annex una moderna  piscina.

Tot pot ser millor i res impossible, així van pensar els nostres dirigents municipals i un nou camp de futbol va substituir l’estadi. Hui, jo, simplement he volgut recordar que durant uns anys vam tenir un estadi, el Castàlia, que si no hagués desaparegut, hui compliria 70 anys. La resta de la història ja és coneguda; les conclusions traguen-les vostés mateixa…