Ara que s’acaba l’any

I amb aquest, 122 “els posts” penjats en aquest blog des del passat 1 de gener del 2015. Tot un any que hui tinc la sort de poder acomiadar, Déu vulga que també el 2016 i molts més que l’han de seguir puga acomiadar-los, això serà signe d’una llarga vida, que espere viure i conviure amb vosaltres, amics, coneguts i desconeguts que açò llegiu.

I per ser aquest el darrer dia de l’any i per agrair-vos la vostra atenció, vull oferir-vos un regal, en forma de poesia. No sóc massa aficionat a la poesia, però en aquest cas, aquesta de Martí i Pol, que he trobat per casualitat, crec reflecteix prou bé el moment en què ens trobem i, per això, us la dedique. Diu així:

Ara que l'any s'acaba

Invoco els dies clars, ara que sé
que me'n desposseeix el temps.
No em vull
subjecte a cap designi que no pugui
sotmetre al ritme encés de les paraules.
A poc a poc, desfaig els rulls del vent.
La font degota lenta i m'acompassa
la mirada i la veu.
Tot se'n revela nou, però l'espera
m'adorm les mans. Només els ulls completen
el cicle tants de cops iniciat
i abandonat.
Propòsits?
Quins propòsits?

Desembre ja tomba, el 2016 carregat de reptes ja toca a la porta. L’any que ara s’acaba ha estat a casa nostra marcat per l’ascens meteòric de Compromís, la tornada al Palau de la Generalitat d’un president socialista al cap de 20 anys i la pèrdua del poder del PP, però també ha estat l’any del ‘Caloret’, del ‘Ritaleaks’, o de la recuperació de la dignitat per a les víctimes del metro a València.

Tot i això, aquest últim dia de l'any no serà diferent dels altres, tot i que, ara com ara encara no sabem si tindrem govern a l’estat Espanyol, doncs els ciutadans amb els nostres vots hem decidit un panorama complex i que, -és la meua opinió-, no ens ha de portar enlloc.

"Any que passa, ja no torna" diu el refrany. Significa que allò que no s'ha fet quan era el moment, ja no es farà o ja no serà igual. Espere que si aquest any s’acaba encara amb l’ai al cor, i amb dubtes, el proper comence molt millor.

Ja arriba l'hora de mirar endavant i de plantejar-me uns nous objectius per l'any vinent. Només espere que el 2016 em permeta gaudir de més experiències encara, amb la meva família i amics de sempre i de nous que espere fer, I que puga gaudir al 100% de la vida i del que més m’ agrada fer, parlar, escoltar, llegir, escorcollar, observar… i contar.

Que cadascú faça el seu "examen de consciència" que ja som prou grandets. Jo ja ho he fet i ho seguiré fent ací, al blog, bloc, bitàcora, diari, pàgina o què sé jo. Finalment un desig, que acabeu bé l'any, i comenceu el 2016 tan bé com pugueu, amb alegria, gresca i "moderació".

Doble cultura: Contra programació descarada.

Mentre la plaça Major és el nucli de “la moguda municipal”, la plaça de les Aules ho vol ser de la “provincial” i és que la cultura municipal, que fins fa uns mesos estava regida pel PP, ara, per voluntat popular, ho està per un govern PSOE-Compromís, amb una activa regidora que impulsa i organitza moltes i variades activitats cada dia, de manera que, l’antic regidor de cultura, ara en l’oposició, rescatat pel president de la Diputació, és l’encarregat de dirigir la cultura des de l’altra punta del carrer de Cavallers, com a diputat provincial d’aquella àrea, buscant crear una oferta centrada a l’edifici de les Aules, que presente la suficient qualitat per a fer “ombra” a allò que es programa des de l’ajuntament.

Que hi haja dues institucions, Ajuntament i Diputació que aposten clarament pel foment de la cultura és, de totes totes, bo per la ciutat i pels veïns.

Que des de l’ajuntament s’alternen activitats de dinamització programades pel públic infantil, -tallers, manualitats, contacontes, animació, màgia, música, circ.., com a alternativa d’oci, juntament amb una ampla oferta familiar de música coral, fira de teatre, exposicions, dinamització de parcs, conferències, jornades culturals, fira del llibre…, és magnífic, però, segurament, causarà una mica d’enveja al PP, o això és el que sembla, quan observem que una immensa majoria de les activitats culturals que programa la Diputació, sobretot en l’àmbit artístic i musical, han augmentat espectacularment en els darrers mesos i es centralitzen fonamentalment en els mateixos dies i horaris en què programa l’ajuntament, convertint en un dilema l’elecció.

Un exemple viu de tot el que dic el trobem justament en aquests dies de Nadal. L’ajuntament ha programat diferents actuacions corals pels barris, dos concerts per la banda municipal, un festival, hui mateix, dolçainadal, el suport al comboi del Betlem de la Pigà, un festival infantil a la plaça Major, un concert de rock and roll, activitats d’animació, d’expressió artística…

I clar, la diputació no podia ser menys, de manera que des del palau de les Aules s’han preparat una vintena d’activitats que omplin de contingut l’Espai Cultural Obert de Les Aules, allò que simple i planament anomenem “el pati”. La volta al món de 80 jocs, tres concerts de talents musicals, exposicions de pintura, fotografia…

Tot molt interessant si poguera ser complementari, però no, sembla que de manera encoberta es tracta de fer realitat allò tant humà del “i jo més”, fins i tot les dues assessores culturals, Maribel García per part de la Diputació i Carme Maria per part de l’ajuntament, han entrat en una carrera per veure quina institució aconsegueix més actes i més participació i ressò als mitjans de comunicació.

És veritat que hi ha algunes actuacions que són col·laboració entre les dues institucions, però cal un enteniment major, cal reconduir aquesta situació i treballar sense competir.Una major oferta no ha de significar de forma constant contra programacions; de seguir així només es faran més grans les distàncies entre les dues institucions.

Coordinar-se no és fàcil, i coordinar menys, i més encara des de perspectives polítiques diferents, però ha d’haver-hi una directriu clara, si mai l’ajuntament desmantellarà l’oferta cultural, més encara, estic segur, l’incrementarà amb noves i variades propostes, la Diputació ha de pensar que, cal ajustar el calendari “local” per evitar la simultaneïtat d’actes que competeixen per captar el favor del públic -"la diputació és “provincial” abans que “local”-, i per tant si hi ha confluència, aquesta, malauradament, pense és, darrerament, massa vegades intencionada, buscada de propòsit, en definitiva una contra programació descarada. Llàstima.

Més del mateix i novament diferent.

 Si en l’àmbit religiós el Nadal representa el naixement de Jesús, és també el temps del solstici d’hivern quan el dia comença a créixer, motiu pel qual molts pobles d’arreu del món celebrem aquest fet astronòmic.

En tot cas la màgia del Nadal emet efluvis de bondat expressats en felicitacions verbals i escrites, menjars familiars, estrenes, manifestacions efusives d’un millor any, malgrat que ens amenacen les pitjors circumstàncies i, sobretot, manifestacions teatrals i musicals. Betlems i músiques, teatre de les emocions.

El Betlem de Tirisiti a Alcoi, el retaule de Nadal a València, el Betlem de la Pigà a Castelló i el Cant de la Sibil·la a Gandia, en són mostres més que representatives d’aquesta màgia del Nadal. Més del mateix i novament diferent, tradició feta realitat que no canvia.

Dimarts passat vaig tenir la sort de poder conèixer, com a espectador privilegiat el màgic món del Betlem alcoià i, anit mateixa vaig tornar a ser un dels “comboiants” del ja més que consolidat a Castelló, Betlem de la Pigà, que seguint els textos de Miquel Peris i la música de Matilde Salvador, va, com és habitual, incloure pinzellades iròniques, humorístiques i satíriques de l’actualitat, en boca en aquesta ocasió i per allò de les moltes voltes que dóna la vida, d’un Conseller i un Regidor d’educació que, van saber “riure’s” d’allò que ells mateixos han ajudat a provocar.

No conec El Retaule tot i que parlant amb el seu creador Vicent Vila, me l’imagine com un joc teatral de titelles d’estil dels retaules nadalencs mediterranis antics, homenatge als betlems tradicionals, amb escenes populars, en aquest cas tradicionals valencianes i passatges bíblics.

Tampoc he presenciat mai el Cant de la Sibil·la, peça curta de teatre religiós medieval, típica d’aquesta propera nit, la nit de Nadal, que, generalment s’interpreta just abans de la Missa del Gall, provinent del món pagà i que mitjançant una endevinadora, pronostica l’arribada del Messies i una fi del món terrible.

Diuen els entesos que la música que l’acompanya es basa en una melodia d’origen mossàrab i que la part teatral és protagonitzada per un xiquet o xiqueta vestit amb un mantell de seda i una espasa a la mà, essent Gandia, València, Ontinyent o Teulada, els pobles i ciutats on aquesta tradició està més arrelada al nostre País.

Velles o noves accions que s’afigen a les moltes tradicions arrelades al voltant del Nadal. Fem bé de celebrar-les al ser camins de trobament i lligam de la consciència col·lectiva de tot el poble. Elements comuns però mai repetitius, perquè el nostre poble, el poble valencià sap “reinventar-les”.

Eixa és la gràcia i l’èxit de les genuïnes representacions nadalenques populars al nostre país, i sobretot del Betlem de la Pigà, el mantenir impacient el púbic per descobrir les “novetats” que recollirà, principalment quan té lloc l’escena de la “no-Degolla” al voltant d’Herodes, i per “destapar” amb quina mena de vehicle, o no, abandonarà aquest l’escenari.

I finalment un comentari que ahir es sentia per tot arreu: “Quin temps més bo”. Recordeu el refranyer que ens diu i recorda “Fins que Nadal no ha passat, l’hivern no ha arribat”. Bon Nadal amics, cuideu-vos!!!