"Quina.... que fa!!!"

Mentre escric, mire al cel. Acabe una setmana, la primera de l'agost, pesada, diferent, on el temps, l'oratge, està sent protagonista. El cel està, hui com ahir, clar i ras, pocs o cap núvol a l'horitzó.

Climatològicament parlant som a l'estiu, en temps de la calor on, la combinació de temperatura, humitat i circulació d'aire, ens dóna al nostre cos sensació de calor que per moments és fins i tot angoixant.

I és que tot i que costa assimilar-ho som en temps de canícula, som als dies més càlids de l'estiu. A tot arreu, a la feina, als llocs d'estiueig, al mercat o al bar, la conversa sempre conté "quina...... que fa!!!"

Així, amb "puntets" perquè aquesta no és una frase feta única. Té mil i una varietats. Per un foraster o per aquell ciutadà que només parle castellà, la calor excessiva té una paraula que la defineix, o si m'esgoteu dues "chicharra y/o bochorno", però nosaltres malgrat viure molts anys en un País malalt de llengua, en tenim un bon grapat per definir la calor sufocant que estem tenint, que no sofrint, això és qüestió de cossos, en aquests darrers dies.

Tot i que l'ús no és uniforme, dialectalment és fàcil trobar-ne una vintena. Des de la més coneguda per ser l'emprada des de sempre al Castelló llaurador "basca", fins a la gens emprada per les nostres terres "somarda", passant per baf, calima, calma, hora quieta, xamosquina o aquella, també molt expressiva i casolana de "calor apegalós", totes elles emprades quasi sempre amb un to gens col·loquial, fins i tot de resignació o de cansament.

Per circumstàncies personals que no vénen al cas, he estat uns dies fora de casa, a terres catalanes i, pel que he pogut observar, la climatologia ha estat si fa o no fa com ací, tot i que allà patíem "xafogor" i ací seguim patint "basca".

I com diu un passatge de la novel·la negra "Mosques" de Jordi Cervera malgrat estar patint una calor apegalosa de les que s'enganxen a la pell convertint-se en un pes cada vegada més complicat de suportar", cal pensar que l'agost mediterrani és un enemic difícil d'evitar, de manera que cal aliar-se amb ell, cercant reserva sota l'ombra emparadora de qualsevol indret fresc, siga porxo, terrassa, emparrat o preuada figuera

I és que la diversitat lingüística del nostre poble és valuosa i cal preservar-la, no havent-hi cap millor manera que emprant-la, doncs la llengua pròpia constitueix un dipòsit d’una forma concreta de riquesa i varietat cultural

I com que no es consola qui no vol, no patiu que en quatre mesos i poc ja tindrem ací el Nadal i, aleshores omplirem el buit de la frase del títol amb paraules com fresca, gelor i fins i tot la popular "rasca", totes elles, amb forta càrrega relacionades amb l’oratge i que obriran també el camí de la diversitat, del futur, de la reflexió... temps al temps...