Trenta-cinc anys.

 ...O com passa el temps!; veieu-ho com vulgueu. Va ser a la fi de 1984 quan es va aprovar definitivament a Castelló un nou Pla General d'Ordenació Urbana, després de més de vuit anys de tràmits, iniciats per l'última corporació franquista. Un pla que el temps ha confirmat no va poder tampoc pal·liar els desastres urbanístics que s'havien produït en el centre i en l'eixample de la ciutat afavorits pels respectius plans anteriors, ni els del segle XIX, 1885 i 1890, ni tampoc els que hi havia hagut fins aquell moment en el XX, 1911, 1939, 1950 i 1963.

Abans de 1950 es podia veure des de qualsevol punt de la ciutat el campanar, ja que només l'1% dels edificis estava constituït per cases realment urbanes, amb cinc o més plantes, i més de 78% eren edificis de dues plantes. Però el fet que la burgesia castellonenca no creara un barri residencial i es dedicara a construir grans edificis, va possibilitar l'aparició d'enormes i massa sovint esperpèntics edificis, en els espais que ocupaven les antigues cases.

La recuperació de centre de Castelló, malgrat la denúncia de veus crítiques, va ser una tasca impossible, ja que les construccions de grans edificis ja estaven fetes; l'edifici Castàlia, situat al carrer d'Herrero, o una finca a la plaça de Maria Agustina, amb més de 22 plantes, van ser exemples que demostraven que només tirant-los a terra i aixecant una nova ciutat es podria arreglar, continuant apareixent edificis alts i estrets al costat de les tradicionals cases de dues plantes.

Així fa ja més de 35 anys el resultat urbanístic de Castelló va ser qualificat de desastrós, en no respectar-se altures, ni estils ni un mínim d'amplada en els edificis, restant escasses les construccions històriques que es conservaren, totes elles amb edificacions antiestètiques al seu costat.

En aquesta tessitura, en un Castelló que assolia una població de 125.000 habitants, sent president de la Diputació el senyor Francesc Solsona, alcalde el senyor Antonio Tirado, personatge popular de l'any el senyor Rafael Ribés o regina infantil de les festes Bàrbara Breva Valls, dues notícies, lligades al món de l'urbanisme, van venir a "afegir caldo" aquell assolellat dimarts 15 d'octubre de 1985.

D'una banda la consideració d'il·legal de l'enderroc segons el PGOU, ocorregut uns mesos abans, de l'edifici central de l'antiga presó provincial de la Ronda Magdalena, per crear un nou espai públic, l'actual plaça de les illes Columbrets. Una flagrant infracció en estar inclòs aquell edifici entre els 41 que la ciutat considerava com d'estructura monumental o interessants i, per tant, inicialment protegits, aleshores ja sense solució.

I és que l'enderroc d'aquella construcció de l'arquitecte Manuel Montesinos, que va ser per més de 50 anys presidi de trist i mòrbid record per moltes famílies castelloneres, inaugurada l'any 1898, construïda en l'anomenat pla de Tosquella, substituta de la vella presó de la casa consistorial, arquitectònicament d'estil poc definit, seguint els canons de l'època per aquell tipus d'edificacions, i que constava d'un nucli central de planta octogonal i diferents ales adjacents, tot i la seua qüestionable bellesa, va ser un nou atemptat contra el patrimoni històric-artístic de Castelló.

Per contrarestar aquella "ficada de pota" una altra notícia ocupava les pàgines de la premsa, la incorporació de Castelló al grup de ciutats espanyoles amb més d'un hipermercat, i la primera de les ciutats amb menys de 200.000 habitants en tenir-ne més d'un. Tot perquè sobre una superfície de més de tretze mil metres quadrats a l'avinguda de la mar, i amb una inversió de 2.000 milions de pessetes, la firma PRYCA, va inaugurar el seu vinté "hiper" a Espanya.

Vet per on, ara, i vist des de la distància temporal, les dues fites són també ja història. De l'antiga presó només resta el record, vells testimonis i alguna fotografia, i de PRYCA, igual que la seua germana SIMAGO, amb establiment propi al carrer Major, alguna "bossa de plàstic" oblidada en algun calaix,

ja que totes dues marques van convertint-se a la fi dels anys 90 del segle passat en en Carrefour, el grup de venda detallista més important del país, superat només per El Corte Inglés.

I és que Castelló en els darrers trenta-cinc anys ha sofert una gran transformació. És el mític 'abans i després' que moltes vegades causa sentiments colpidors i ens fa ser conscients de la rapidesa que passa el temps. Castelló ha viscut en les últimes dècades un vertiginós canvi que ha transformat no només les institucions polítiques, l'economia i la manera de viure, també els espais urbanístics..., per a millor?, per a pitjor? Vosaltres mateixa...