El 19 d’abril de 1979 va ser dijous. Feia 16 dies que s’havien celebrat les primeres eleccions municipals democràtiques en els 8041 municipis repartits per tota la geografia nacional.
A Castelló va passar
l'inesperat. Ni els observadors polítics més avesats comptaven que el nou
alcalde fora d’esquerres, ja que gairebé tots feien favorit el candidat per la
UCD al consistori, el senyor Vicente Petit, un economista que desenvolupava la
seua professió a la refineria de Petromed, l'antiga ESSO, i que havia estat
regidor a la corporació sortint que va presidir Vicente Pla Broch.
Vet per on, i
fruit dels vots i dels pactes, Castelló va ser una de les capitals de província
que va tenir alcalde socialista, El senyor Antonio Tirado Jimenez, advocat de
trenta anys, cap de llista del PSOE, donant-se la circumstància de ser la
persona més jove de tots els electes.
Aquesta primera elecció
democràtica va suposar un augment espectacular en el nombre de representants
municipals, passant de 19 a 27 i fent necessària una remodelació del saló de
plens per allotjar tots els escons. Repartits en 12 pel PSOE, 10 per l’UCD, 2
pel PCPV, 2 per EIC i 1 pel CD, dels quals només tres foren dones: Carme
Olaria (PSOE), Josefina López (PCPV) i Concepción Roig (UCD).
Tirado va ser elegit alcalde sense tenir majoria absoluta, però amb el suport dels regidors del Partit Comunista del País Valencià i d’Esquerra Independent de Castelló, tot i que ho va ser un dia després del que estava previst, en concret la seua elecció va tenir lloc el 20 d’abril, demà farà 45 anys; el motiu al·legat, diferents criteris d’interpretació de la Llei Electoral en allò que feia referència als terminis per la constitució de les corporacions.
Encara es recorda aquella
frase pronunciada pel senyor Tirado en el moment de prendre possessió del
càrrec: “No tinc solucions miraculoses, però em mou una voluntat sincera i
franca de ser útil al poble de Castelló”.
Sota el seu mandat, fins a
l’any 1987, es va intentar posar ordre a l'urbanisme amb l'aprovació del pla
general, es va remodelar la plaça de la Pau reconstruint íntegrament el quiosc
modernista, es va gestar el museu a l’aire lliure de Castelló aprofitant les
parets mitjaneres d’aquells edificis que, per l’edificació permesa en alçària
els anys anteriors, no es taparien mai, i que un grapat d’artistes
castellonencs es van oferir per pintar de manera altruista.
Però sobretot Tirado és recordat per l’interés i esforç que va dedicar en l’execució de la reforma del nucli antic i en especial de la plaça Major i els voltants. Fins i tot es va arribar a proposar l'enderrocament del Mercat Central per dotar de més amplitud l'espai delimitat per l'Ajuntament i la cocatedral. Al final, el mercat va romandre, però es va reformar totalment la plaça de Santa Clara, construint un pàrquing subterrani que encara presta servei actualment, recuperant un porxat que va delimitar tota la plaça, permetent la ubicació de terrasses i cafeteries i encarregant a l’escultor i pintor vila-realenc Vicent Llorens Poy, una estàtua monumental que s’havia de convertir, amb el pas dels anys, en un nou símbol de Castelló, un monument que concreta la història de poble donant protagonisme als seus personatges més carismàtics i conegut popularment com “la pedra”.
També va impulsar la reconstrucció de l'Obelisc de la Llibertat a la rotonda del parc de Ribalta i enderrocar l’antiga presó del carrer Cerdan de Tallada i així, guanyar un nou espai públic, la plaça de les “Illes Columbretes”. Per aquesta i altres accions semblants, els castellonencs, ràpids a posar malnoms, van passar a anomenar el seu alcalde primer com a “Tono 'Placetes”, i després, en el seu segon mandat, “El Faraó”, per la imatge megalòmana, dura i sense vegetació que finalment va resultar la plaça de Santa Clara.
A les eleccions del 1987 els
socialistes van tornar a guanyar l’alcaldia, i el professor i catedràtic de
matemàtiques, Daniel Gozalbo va venir a presidir el nou consistori fins al
1991, però això és ja una altra història…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada