"Hakorette, Pasquali, Macaper...". Hui fa, cinquanta anys.

 L'any 1968 va ser un any de traspàs, amb 366 dies civils. Així el 29 de febrer va ser dijous i com tots els dijous el diari local Mediterraneo va editar el seu exemplar que, aleshores costava 3 pessetes. En aquella ocasió, tot just hui fa 50 anys, a més a més de l'edició ordinària, l'exemplar va incloure "un especial" dedicat a l'economia tarongera.

En aquest especial a més de fer un repàs al què significaven els cítrics en aquell moment per l'economia castellonenca, podem trobar entre les seues pàgines una curiosa informació sobre les màquines de cultiu que, en aquell moment feien furor entre els llauradors de la Plana i els productes de moda en el camp dels insecticides, fungicides o adobs, que justament acabarien amb el predomini de les primeres.

Crida l'atenció com al costat de solucions tècniques vingudes de fora per facilitar les tasques agrícoles reduint l'esforç manual, on destaquen els productes de la casa Miasa Hakorette o sobretot els motocultors de l'empresa italiana encapçalada des dels anys 40 per l'enginyer Luigi Castoldi, comercialitzada amb el nom de Pasquali, guanya força aquelles altres màquines que tenen el seu origen a la pròpia província de Castelló, i més concretament al municipi de Vila-real.

I és que allà per la dècada dels 60 estava clar que cavar els horts era la millor tècnica per assegurar una bona collita de taronges i que, el fet de fer-ho manualment, suposava un cada vegada major encariment, per la qual cosa, calia "tirar de l'enginy" i, vet per on, l'aparició de les cavadores mecàniques creades a Castelló, va suposar tota una revolució en la citricultura valenciana.

Fins al moment de l'aparició de les primeres cavadores, la major part dels horts es cavaven a mà, a cops ''aixada, i això suposava a més d'un gran esforç unes despeses grans per l'augment dels jornals. Era aquell vell costum de cavar, una manera d'eliminar les males brosses i facilitar l'aireació del sol, el soterrament de la matèria orgànica i una major facilitat de penetració de l'aigua de reg.

L'aparició de Macaper primer i de Cavasola dels germans Font després, la primera aproximadament l'any 1960 i la segona el 1968, aparells mecànics que combinaven diferents aixades, 5 o 7, que es movien mitjançant un enginyós sistema de bieles que permetien una evolució alternativa de cadascuna que impactaven en el terreny de manera vertical, amb un resultat idèntic i fins i tot per alguns llauradors superior al que s'aconseguia de manera manual, va ser tota una revolució en facilitar i molt el treball, fent-lo a la vegada que més ràpid més rendible.

No sé si l'inventor de la Macaper, el senyor José Juan Pérez Brun, que allà per l'any 2005 va rebre el reconeixement oficial de tot el poble de Vila-real en ser-li concedit un dels premis "Poble", deguera fer-se ric amb el seu invent, però sí que va facilitar i molt el treball del sofrit llaurador de la Plana.

I seguint el rastre de la Macaper, la Cavasola i després molts altres ho van intentar. Recordem els tallers Truss, Font, Aleixandre o Llac que, a imitació de Macaper van crear també cavadores, tot i que no van assolir resultats tan espectaculars.

El "boom" va durar pocs anys, fins que l'arribada dels herbicides d'una banda, i l'abandonament progressiu de les parcel·les de l'altra, va fer que la venda d'aquestes màquines caiguera en picat i el que va ser una indústria florent passara a ser un negoci trencat.

Hui, 50 anys després d'aquell especial de Mediterraneo recorde amb nostàlgia aquell temps en què cavar l'hort va ser una mica més fàcil gràcies a motocultors hakorettes, Pasqualis o cavadores Macaper, amb el seu soroll característic entrant o eixint pels camins de l'horta.

Ja no en queden...

Va haver-hi un temps en què el País Valencià era terra de llauradors i una gran part dels castellonencs, malgrat la presència d'un sector artesanal o comercial, vivien abocats a la terra, conformant un grup que vivia, estimava i patia, estant totalment vinculats al camp.

Tanmateix, aquell estil de vida, ha passat a la història, o si no voleu que siga tan dràstic, diré té els dies comptats, i és que la baixa rendibilitat de l'agricultura valenciana han allunyat del camp a tota una generació, la que ve al darrera del que els escriu aquest article.

Des de fa uns anys, diferents grups venen alçant la veu demanant la protecció de l'agricultura, però la realitat diu que si el llaurador no trau cap rendiment de la seua explotació agrària, abandona les terres a la seua sort, fet que veiem contínuament amb molts bancals de tarongers del nostre terme municipal. I, si s'abandonen les terres, també perdrem aquest paisatge tan nostre.

El que s'hauria de fer és, per tant, és protegir al llaurador. Donar-li incentius perquè continue treballant la terra, que cada any traga algun tipus de benefici perquè tindre un bancal no signifique perdre tots els anys uns pocs milers d'euros.

El sector agrícola castellonenc necessita un reconeixement diferent, unes polítiques que com a mínim aconseguisquen "cobrir despeses", de no ser així, aquest món està acabat. Digueu-me negatiu, però us ficaré un exemple:

La varietat de taronja navelate, sorgida per mutació natural de la nàvel, la considerada pels especialistes, consumidors, comerciants i agricultors, com la millor taronja de totes les cultivades, molt buscada i comercialitzada fa uns quants anys, amb preus beneficiosos per l'agricultor, s'ha convertit en pocs anys en una varietat en retrocés i, en l'actualitat, és una sort poder comercialitzar-la, quasi havent-la de regalar, doncs l'oferta de compra se situa en aquesta mateixa setmana en "400 pessetes l'arrova", que traduït al món actual, vol dir que no arriba a 18 cèntims i mig d'euro el quilo, 31 de les antigues pessetes. Qui serà l'agricultor que voldrà mantenir l'hort en producció en aquests preus?

Així ens trobem amb la crua realitat: la terra "no enganxa" i menys encara si és per a usos agraris de manera que cada dia en són més els propietaris que jubilant-se de l'agricultura i no volent els seus fills continuar amb el calvari, abandonen les finques i les posen en venda i els pocs llauradors joves que en els darrers anys s'han pogut incorporar ho han fet per no abandonar les finques rebudes en herència, ja que començar de zero no atrau, de manera que a la manca de vocacions en el sector agrari cal afegir l'abandonament de l'activitat agrària dels joves en el primer moment en què poden.

Amb aquest panorama no tardarem molt a Castelló si volem veure un llaurador en haver d'apropar-nos a la plaça de Fadrell i contemplar l'escultura d'aquell home de camp, obra de José Lluís Alonso, reconeixement a la societat agrària que fa molts anys, va fer més gran Castelló.

"Palmero"...

 Aquest matí he seguit amb curiositat  i per streaming, -gran invent això de poder veure allò que passa en un determinat lloc I en temps real com si estigueres allí-, la sessió extraordinària que la corporació municipal ha celebrat amb un únic punt de l'ordre del dia, la corrupció dels partits polítics en l'Ajuntament de la capital.

Una sessió que inicialment ha de servir per a prendre mesures i iniciatives adequades per a posar en marxa mecanismes que impedisquen que mai torne a haver-hi corrupció dins l'ajuntament de Castelló, però que en realitat ha suposat un "i tu més" des del Partit Popular envers les altres formacions a l'hora d'explicar els casos de corrupció.

El format del Ple ha suposat que cadascun dels portaveus de les cinc formacions que conformen el consistori castellonenc ha tingut 10 minuts per explicar el seu sentit de corrupció dins l'ajuntament. Així, els senyors Del Señor, Garcia, Vidal i Simó, com a portaveus de CM, Compromís, Ciutadans i PSOE, com també la senyora Ruiz, com a portaveu de l'equip de Govern, han anat fent els seus anàlisis, però la sorpresa ha saltat quan en el torn corresponent al Partit Popular, no ha estat la seua portaveu, la senyora Carrasco, qui defensara la postura del seu partit envers la corrupció del consistori, sinó el portaveu adjunt el senyor Pérez.

De manera que tant en l'exposició com en les posteriors intervencions de rèplica, ha estat "el segon de bord" en el cas del PP, qui ha hagut de fer front a totes i cadascuna de les moltes acusacions que sobre corrupció en el seu partit i la repercussió a la nostra ciutat, li eren llançades des de totes bandes.

No hem sentit ni una paraula de boca de la presidenta de la Junta Local del Partit Popular a Castelló, hereva del senyor Bataller, regidora, cap de l'oposició i portaveu del partit a l'ajuntament.

I no és que a la senyora Carrasco no li agrade el protagonisme, no, no és això que està més que demostrat, doncs aprofita qualsevol motiu per a criticar i tractar d'ineficaços, ineptes, sectaristes, catalanistes i moltes coses més a l'equip de govern municipal, des de la pròpia alcaldessa fins al darrer dels regidors.

Per tant, que a la sessió extraordinària del ple de hui, haja cedit el protagonisme al senyor Pérez, ha de tenir un "sentit amagat" i quin pensen amics que açò llegiu haurà estat? No sóc endeví, però la sensació que m'ha donat a mi i puc estar errat és que, aquesta sessió plenària suposava un greu desgast pel Partit Popular i com a conseqüència directa "un desgast" d'aquell que havia de defensar allò que sembla per les evidències que van eixint dia si, dia també, indefensable.

I aquí entra el senyor Pérez Macián; m'ha semblat "el palmero" de torn, aquell que marca el ritme en un quadre flamenc perquè cantadors, balladors i músics tinguen un major lluïment. Conec des de fa molts anys al senyor Pérez i tinc la impressió que ha canviat i molt amb el pas dels anys. Crec que la seua entrada "en política" va canviar-li la vida i vist des de fora, sembla estar disposat a fer el que siga per continuar la quantitat més gran d'anys possibles ocupant un lloc d'eixida en les llistes municipals.

No diré mai que no vulga servir a la seua ciutat, però sembla per l'interés amb què s'hi dedica i allò al que es presta, que tindria una gran decepció si "el partit no confiara amb ell" per seguir ocupant un seient entre els regidors municipals, o dit d'una altra manera, ocupara en les properes llistes de candidatures un lloc simbòlic amb poques opcions de ser un dels elegits; per això, crec que hui ha acceptat "ballar amb la més lletja", sabent d'eixida que tenia totes les de perdre, encara que pensa creem que tot ho fa per l'interés general i el bé de la ciutat.