Sembla que està tornant a
passar; ficar-se malalt, anar a urgències i rebre com el seu nom indica
"de manera urgent" atenció sanitària a l'Hospital General
Universitari de Castelló és com jugar a la loteria, impossible d'encertar, en
aquest cas, impossible de rebre un tracte ràpid.
Ja van saltar totes les
alarmes els passats Nadals quan per l'epidèmia de grip els malalts
sobrepassaren la capacitat de l'espai i el temps d'espera per ser atesos al
servei d'urgències eren de vàries hores. Ara, segons constata i denuncia la
premsa escrita local, ahir mateix eren més d'un centenar les persones que
ocupant tota la sala i fins i tot el passadís, esperaven ser ateses al servei
amb estoica paciència, en alguns casos per més de sis hores.
Malgrat que el triatge o categorització
per risc sembla que funciona bé a l'hospital, malgrat que inicialment hi ha una
certa rapidesa per ser atés i determinar la prioritat per evitar les situacions
en què persones amb patologies sense risc vital siguen ateses abans que altres
amb situacions més greus, 6 hores d'espera en una sala o passadís en són massa.
Incomprensible entendre
aquesta difícil situació que em fa reflexionar aquest matí per tractar
d'esbrinar perquè és col·lapsen constantment les urgències de l'hospital de
referència a la nostra ciutat.No sóc expert sanitari, per
tant allò que jo exposaré a continuació tal vegada no siga del tot cert però és
el que jo pense.
En primer lloc és possible que la saturació del servei vinga
com a conseqüència de la reducció de personal o la manca de creació de noves
places fruit dels retalls econòmics que està sofrint la sanitat pública. De ser
així, la solució pot ser la d'un reajustament pressupostari que valore més
l'atenció primària i dote de més capacitat de resposta als centres de salut, en
definitiva un replantejament del model que s'adequa més a la societat actual.
Ho hem sentit moltes vegades, si "demane hora al metge de capçalera, me la
donen per ací 10 dies, vaig a urgències i m'atendran al dia".
Però també pense que el
replantejament del model assistencial i l'assignació de més recursos per
l'atenció primària no és "la vareta màgica", no és la gran solució al
problema. Cal aconseguir també més educació sanitària, partint de la idea que
la immediatesa en l'atenció ha de ser l'element bàsic, però que l'hospital no
sempre és la millor opció per resoldre el nostre problema, de manera que
caldria augmentar les campanyes de conscienciació ciutadana perquè es faça un
ús molt més racional del servei d'urgències.
Els professionals sanitaris
que atenen aquest servei no treballen gens a gust en veure els pacients
inquiets per la sala d'espera i els passadissos. Estic segur que aquesta
situació els hi genera molt de sofriment, estrés i esgotament i, a la llarga,
repercuteix també en el servei que hi presten.
El col·lapse que sofreix en
l'actualitat el servei d'urgències de "la residencia" pot arribar a
repercutir en tota la cadena assistencial hospitalària fent baixar
considerablement la majoria dels indicadors de qualitat que han de definir el servei
de salut públic, beneficiant considerablement el servei sanitari "de la
privada" on acudeixen buscant un diagnòstic o tractament més ràpid aquells
que poden permetre's, motiu que està incrementant de manera important la
contractació d'assegurances assistencials privades.
No cal buscar culpables,
calen solucions que, estic segur poden arribar amb treball, esforç, coordinació
i voluntat, solucions per desbloquejar aquella penosa situació a la qual Déu
vulga jo mai em trobe abocat i tampoc aquells que açò llegiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada