Podrien ser mals noms
d'algunes famílies del raval del meu estimat Castelló, però no, en realitat són
els noms populars que durant el periode de la guerra civil van rebre dos dels
avions que van sobrevolar les nostres comarques portant la por i la destrucció
a la població civil, tant del bàndol nacional com republicà.
El Xato fou en realitat el
Polikarpov I-15, aparell dissenyat per l'enginyer aeronàutic soviètic, Nikolai
Polilàrpov el 1932, un avió biplà, amb dues ales, molt maniobrable i dotat amb
una bona autonomia de vol, considerat un dels caces més famosos de la guerra i
que més ha estimulat l'imaginari popular.
Quan va esclatar la guerra
civil espanyola, l'URSS va enviar-ne més d'un centenar a la República juntament
amb un grapat de pilots experimentats. A més d'aquells aparells importats, 200
unitats més van ser muntats als aeròdroms de Sabadell, Reus o Vilafranca.
El Mosca va ser el nom que
va rebre l'altre aparell que juntament amb el xato van conformar el gruix de
les Forces Aèries de la República Espanyola. El Polikàrpov
I-16, un monoplà d'ala baixa amb tren d'aterratge retractil que funcionava a mà
i amb una gran novetat sobre l'I-15, que portava la cabina tancada tot i que molt
estreta.
Xato i mosca eren avions
lletjos, curts i grassos per la seua època, inestables I difícils de pilotar
tot i que tenien un gran avantatge eren molt maniobrables per enfrontar-se als
aparells de la Còndor o als caces italians del bàndol nacional.
I si porte al record hui i
ara aquests aparells és perquè aficionat al senderisme com sóc, he visitat
aquest matí el recentment recuperat camp d'aviació de Vilafamés, el 442, antic
aeròdrom d'uns 11.000 metres quadrats on a més a més de la pista d'aterratge i
del refugi antiaeri de l'Estat Major del camp i d'unes trinxeres transitables
he pogut contemplar el perfil d'un pilot i un perfil d'un "Xato" a
escala real.
El de Vilafamés sembla va
ser el primer aeròdrom de la quarta regió àrea que abastava les províncies de
Terol, Castelló, València, Alacant i part de Conca. El juliol de 1938 i després
de servir als republicans va passar a mans franquistes assignant-se a la legió
còndor. Acabada la guerra, l'any 1940 va ser definitivament desmantellant.
Ara, quasi 80 anys després
de molts esforços i moltes dificultats, torna a reviure com a museu. Per ser un
museu especial, a l'aire lliure, haurien estat del tot necessàries unes
estructures per a subjectar els panells informatius i interpretatius molt més
resistents i protegides de les que s'han instal·lat, doncs per la influència de
l'oratge i en estar a la intempèrie, algun dels panells explicatius, cas per
exemple del que informa sobre el refugi antiaeri, en tres idiomes i amb la
possibilitat d'ampliació informativa mitjançant un codi QR, hui ja es trobava a
terra.
D'altra banda, sent com és
l'únic recurs turístic d'aquestes característiques que tenim a la província, és
una veritable llàstima que no estiga gens indicat el seu accés des de la
carretera si vens des de Castelló, i que el recinte tot i comptar amb unes
cordes i pals de senyalització i protecció, àrea de pic-nic, així com unes
reixes que barren el pas a algunes trinxeres, estiga "desangelat", li
manque la força i el caliu del què en realitat vol representar per tot el
poble.
De moment crec que poc o
molt poc pot arribar a contribuir aquest projecte en l'ampliació i
diversificació de l'oferta turística de Vilafamés, un dels pobles més bonics de
tot el territori nacional. Sens dubte, s'ha treballat i molt en la recuperació
del 442, però se li pot i se li deu treure molt més de profit a aquesta
"bressol provincial" del "Xato" i del "Mosca".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada