Aquells que
"entreu" sovint us haureu adonat que fa dies que no escric res en
aquest blog; no m'he oblidat d'ell (del blog) ni de vosaltres, però és que he
estat de viatge, fent turisme. He fet el viatge més lluny que mai he fet a la
vida, tot i que viatjar cada vegada més lluny i més ràpid és cada día més
fàcil, he estat, com dic en el títol del post, per mi, més enllà de la fi del
món.




Però a més l'11% del país
està cobert de glaceres, de manera que els seus espectaculars paisatges
esquitxats de camps de lava negra i les glaceres blanques i blaves, conformen
els escenaris més buscats per gravar sèries i pel·lícules.
La ciutat principal és la
capital Reykjavík que tot i ser menuda, no crec arribe als 125.000 habitants,
disposa de tot el que un pot esperar d'una capital europea, cridant-me i molt
l'atenció, a més a més de "ser tot molt car", la seua elevada ràtio
de cafeteries per habitant, i és que a Islàndia es beu café, molt café i te,
sempre estan amanits, a qualsevol hora i a totes les habitacions dels hotels,
pots trobar "la cafetera a punt", tal vegada el clima i les poques
hores de llum siguen els culpables.
Crec és un país per visitar
preferentment a l'estiu, millor època per veure paisatges verds i catarates, i
per què he anat ara en hivern us preguntareu? Molt fàcil resposta, per veure
paisatges sota el gel i aurores boreals, i deien que les millors es donen a l'hivern.
Tothom que vam coincidir al
viatge, catalans, bascos, argentins..., volíem veure el mateix, aquest
calidoscopi celestial que transforma les llargues nits d'hivern en llums de
lava naturals, aquest sorprenent fenomen que es forma quan una espurna solar
resulta atreta pel camp magnètic terrestre cap al Pol Nord, aquestes sèries
etèries de llums verdes, blanques, violetes o vermelles que dansen en l'aire
com silenciosos focs artificials. Ara entenc allò "d'anar a caçar
aurores", ja que és molt difícil veure-les a simple vista...
Allí vaig anar a contemplar
i experimentar sensacions i d'allí acabe d'arribar, d'aquella terra remota,
lluny de tot, on amb prou feines creixen arbres, d'un país que m'ha semblat
negre, pedregós, i prou solitari, la fi del món, vaja, però bonic, molt bonic,
per tornar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada