La gaita està de dol.

La dolçaina aquest conegut i popular instrument musical de vent, de fusta, de llengüeta doble i tub cònic i amb forats que es tapen amb els dits, s'anomena en la parla local i comarcal de la zona dels Ports de Morella, gaita i aquell que la construïx i la fa sonar s'anomena gaiter.

Si difícil és fer-la sonar, més difícil encara és crear-la. No són massa els luthiers, tot i que el treball de torn no presenta massa complicació si es disposa de l'estri necessari per fer la secció cònica del seu interior; tanmateix la digitalització, els forats, és la part fonamental que transforma un tros de fusta tornejada amb un instrument i, això si és veritablement difícil.

Durant molts anys un morellà, antic obrer de professió, aficionat a la gaita, el senyor Casimiro Ripollés va dedicar-se, una vegada jubilat, per afició, a la construcció d'aquests instruments, convertint-se en el darrer artesà de la dolçaina de la comarca dels Ports, i al llarg dels darrers anys, va arribar a tenir a més a més d'una extensa col·lecció de gaites fetes per ell mateix, -va arribar a fer-ne més de 1000 -, una gran fama entre els sonadors de la dolçaina. De les seues mans d'artista i artesà van eixir dolçaines que ell no guarda; algunes les va vendre, altres les ha regalades i altres va fer-les per encàrrec. Diuen que en conserva vora 600.

Jo mateix que mai he estat un virtuós de la música, però si que fa uns quants anys “va pegar-me per bufar”, vaig acudir en més d'una ocasió, amb uns quants amics d'ací de la Plana, amb algun tros de fusta per què el “sinyo Casimiro” ens fera algunes dolçaines. Erra l'any 1989, Casimiro tenia 70 anys i estava ple de vida. Va acceptar l'encàrrec i a hores d'ara dues dolçaines, dues gaites, de palo-santo i ginjoler, personalitzades, l'una amb les inicials del meu nom i cognoms i l'altra amb l'any de la seua creació, encara ocupen, tot i que fa temps no les faig sonar, un lloc preeminent a una prestatgeria de la llar familiar.

Hui, m'assabente que ens ha deixat per sempre, tenia 96 anys, feia 9 anys que ja no creava instruments, la darrera va fabricar-la el 2006. L'home s'havia fet vell, feia uns anys que, havia tancat la casa i vivia a la residència d'ancians, tot i que a sa casa, que era pràcticament un museu de la dolçaina, hi anava quasi tots els dies, “per obrir la porta i que córrega l'aire” … 

Sembla que ningú de la família ha nascut amb l'amor per la dolçaina que tenia ell, ni els fills ni els néts però el saber de Casimiro de segur que no es perdrà doncs en els darrers anys va trobar un alumne interessat per aprendre aquest treball artesanal, de manera que el saber adquirit a base de proves durant tota una vida, la de Casimiro, es quedarà a Morella, i el so característic de les dolçaines de Casimiro seguirà sonant per sempre. El relleu generacional crec, per referències directes, està garantit.

Fa uns anys, concretament al juliol del 2010 l'ajuntament de Morella va reconéixer la tasca cultural del fabricant de gaites, al posar en valor aquest instrument tradicional i de passada la cultura de la comarca, amb un senzill i emotiu homenatge celebrat a les Sales Gòtiques del Palau Municipal.

Ara, en aquest final d'estiu, quan el senyor Casimirio ens ha deixat per sempre, no estaria de més que juntament amb la col·lecció de gaites que va cedir el dolçainer Miguel Ferrer al poble i que al museu sexenal estan permanentment exposades al públic, es creara un museu a la casa del senyor Ripollés que va aconseguir que els seus instruments, amb diferents formes, mesures i afinacions, es troben repartits per tot el territori de l'Antiga Corona d'Aragó.

La dolçaina llarga, la gaita, està de dol a Morella, la comarca i el País. El gaiter, a qui li agradava dir que no sabia música ni tenia oïda, i que "al fred li deia fresca", ens ha deixat per sempre. Descanse en pau mestre !!!