Són notícia en aquests
darrers dies i amb tota seguretat ho seguiran sent en els dies venidors. Van
presentar-se el passat dimarts dia 3 a les Corts Generals, pel ministre
d'hisenda i funció pública, el senyor Cristobal Montoro; són els popularment
anomenats comptes públics de l'estat, i oficialment, "Presupuestos
Generales del Estado".
Números i més números per
tal de fer funcionar el país i que podeu consultar en part o en la seua
totalitat punxant en aquest enllaç: PRESSUPOSTOS
Jo no sóc economista, però
sí que sé interpretar alguna xifra bàsica com aquesta. Si els habitants del
País Valencià representem l'11% de la població espanyola, no està gens clar que
només ens corresponga el 7% de totes les inversions o dit d'una altra manera,
cada valencià rebrem 150 euros, quan hauríem de rebre'n 217 per estar a la
mitjana.
Aquestes xifres, un 4% menys
del que seria la mitjana (del 7% a l'11%), crec que vénen a demostrar, i puc
estar errat, que el Govern Central no ens vol, malgrat tot el que puga
"maquillar" el senyor Moragues delegat de M. Rajoy. I si no ens
volen, és perquè estan dolguts en haver perdut el govern de la Generalitat.
Situació que, lamentablement, ens porta a no poder abandonar els darrers llocs
en el rànquing d'inversió territorialitzada.
"I si no vols caldo,
dues tasses" diuen al meu poble. Si l'any passat la inversió per habitant
al País Valencià es va situar a una distància de 66 euros respecte a la mitjana
estatal, enguany, una volta més de rosca, i aquesta distància augmenta fins als
67 euros.

No sé quin és el criteri
general de distribució de diners des del govern central, se m'escapa als meus
coneixements, però sembla que aquest repartiment es fa de manera arbitrària o,
ficats a malpensar, partidista, massa partidista.
La falta de pes polític del
País Valencià en el territori espanyol és més que evident i l'aprovació
d'aquests pressupostos poden arribar a traduir-se, digueu-me si voleu alarmista
però és el que arribe a pensar, en una continuïtat de la decadència econòmica,
de l'emigració dels joves per buscar treball o la liquidació o pèrdua del
sistema financer.
I malgrat totes aquestes
realitats, aquella altra, totalment incomprensible i de la que ningú em dóna
raó: com és possible que després del menyspreu infringit pels successius
governs del PP i de la gran quantitat de càrrecs electes imputats d'aquell
partit al nostre País, el PP continue sent el partit més votat?
Cal trencar els tòpics i anar més lluny, a
més a més d'alegres, hospitalaris, expressius i festers, cal lluitar, cal
defensar amb força, cal alçar la veu, per aconseguir recuperar allò que
ens correspon per justícia, només així farem realitat, farem valdre, allò pel
qual lluita el nostre govern autonòmic i que queda reflectit en aquest vídeo: ORGULL, realçar i recuperar la passió de ser valencians, malgrat tots els entrebancs
dels senyors Rajoy i Montoro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada