Fa tot just cinquanta anys...

5 de març de 2022, dissabte, quinze dies justos perquè comencen les festes de la Magdalena, sens dubte el major i més esperat esdeveniment fester d'aquest any, després de les dues darreres edicions "passades per alt".

I en el record altres "magdalenes" i, vet per on, un 5 de març de 1972, diumenge, per ser tercer de -Quaresma, vam celebrar la romeria. Hui, tot just fa cinquanta anys estàvem de romeria.

Una ciutat, la nostra que era molt diferent de l'actual en tot, una ciutat que superava en poc els 90.000 habitants, que disposava de col·legi universitari però no d'universitat, que tot just al mes de febrer va obrir els braços a un nou bisbe, el català Josep M. Cases Deordal, el club Esportiu Castelló estava immers en la lluita per l'ascens a primera divisió, la refineria de petroli que en aquell any va realitzar la seua primera gran ampliació i la Fertiberia i la central tèrmica completaven el panorama industrial.

Diferent de l'actual també en festes; la festa oficial estava, més de 25 anys després del seu rellançament, coordinada per un comité organitzador "la Junta Central de Festejos", encapçalada pel senyor Carlos Torlà Ceprià, Isabel Peris Trias va ser la reina d'aquell any i l'alcalde l'industrial alcorí Francisco Grangel Mascarós.

Aquell diumenge Castelló va iniciar una nova commemoració de la seua tradició més preada, la romeria, com a acte més important, emotiu i de més significat lligat a les festes, representant el moment clau de l'afany de grandesa i il·lusió de tot un poble.

A l'ambient general de la festa van afegir-se dues preocupacions latents, d'una banda, el fet de seguir mantenint la puresa tradicional del romiatge, l'exacte i anual compliment dels ritus i detalls i, d'altra, aconseguir una línia ascendent de brillantor, espectacularitat, atractiu i participació

Canyes, mocadors verds i cintes agitades pel vent van tornar a testimoniar aquell dia l'aferrament dels castellonencs a la més profunda i arrelada tradició. Amb sol i fins i tot calor, amb una mica de vent que va ajudar a refrescar l'ambient, es va celebrar la romeria.

Naturalment com marcaven els cànons de l'època, Juan Aizpurua Azqueta, José María Cases Deordal i Francisco Grangel Mascarós, governador civil, bisbe i alcalde respectivament, al costat del sotssecretari d'Agricultura i després ministre, el senyor Virgilio Oñate Gil i altres autoritats van presidir el seguici.

Arribats a l'ermita el bisbe va celebrar la missa, pronunciant el sermó i gaudint a continuació, per primera vegada, del tradicional dinar desenvolupat al pis superior de l'ermitori. Un dinar que tot i ser copiós i abundant res tenia ja a veure amb aquells que allí es realitzaven en temps passats.

A força d'anar abandonant els vehicles particulars el lloc i de no parar de fer viatges l'actiu servei d'autobusos, unit a l'enorme quantitat de gent que va decidir fer el retorn a peu, al voltant de les 2 de la tarda l'animació va començar a disminuir; poc després de les 20 hores va arribar la romeria de tornada al forn del Pla iniciant-se a continuació la processó de penitents i desfilada de gaiates.

L'animació va seguir a la ciutat fins ben entrada la matinada i va donar novament en aquesta jornada una mostra impressionant del que representen més de noranta mil habitants i de les possibilitats que la ciutat podia oferir en festes.

Cinquanta anys, la mateixa tradició, costums diferents, espais renovats, records...