Sant Pasqual i Lledó. Guillamón i Francés.

Tinc seixanta anys llargs i Vila-real a menys de deu quilòmetres de casa. Al llarg de la meua vida he estat en incontables ocasions en aquella localitat i per motius tan diferents com visitar uns coneguts dels meus pares, examinar-me a la seu de la UNED, gaudir del paratge de la Mare de Déu de Gràcia, banyar-me al Millars, assistir a algun acte cultural a la fira del llibre, participar en algun dels aplecs que per defensar la llengua se celebraven al termet, o també, tot i no ser gens "futbolero", anar a l'antic Madrigal, hui estadi de la ceràmica, a presenciar algun partit.

Conec de passada el poble, la plaça Major o de la Vila, la casa dels Mundina, el carrer Sant Jaume i l'església arxiprestal, l'estació del tren, la séquia Major, la torre Motxa o el mercat central i, per descomptat, he passat moltes vegades per davant de la basílica de Sant Pasqual, però fins aquesta mateixa setmana, mai havia trobat el moment per visitar-la.

Per circumstàncies que no vénen al cas, el passat divendres trobant-me en aquell poble, vaig haver d'ocupar "una mitja hora llarga", vaig haver de fer temps. Ja en arribar vaig adonar-me que no era un divendres "normal", l'ambient era festiu, els carrers en algun cas ocupats per envelats i plens de gom a gom i en alguns casos tallats al trànsit rodat: el poble estava en festes: "Les festes de Sant Pasqual-2022".

Quasi sense adonar-me'n vaig dirigir les meues passes pel carrer Major i Sant Pasqual fins a arribar a la basílica de SAnt Pasqual. Era un bon moment per visitar-la, per què no? Com un turista més, tot i que en aquell moment no hi havia massa afluència ni de fidels ni de visitants, he accedit a la mateixa per la part del convent que dóna pas al museu del "pouet del sant"; a les portes del mateix el tradicional lloc de venda de "souvenirs": ciris, rosaris, estampes i l'element més significatiu "el cordonet del sant" símbol de fe i amistat.

Des d'allí he dirigit les meues passes a la Capella Real, obra moderna esculpida pel fill de la Vila Vicente Llorens Poy i inaugurada tot just fa trenta anys, en el quart centenari de la mort del sant, espai "modern" en el que ocupa la part central, el sepulcre, una estàtua jacent del sant llaurada amb 300 kg de plata i amb una base de granit amb dos esglaons i que permeten als fidels apropar-se al mateix, i un gran retaule en què destaquen els escuts dels reis Carles I i Joan Carles I, monarques protectors de la capella.

Va cridar-me l'atenció la quantitat d'ofrenes curioses que envoltaven el sepulcre del sant, i vaig entendre la tirallonga de xiquets i mestres que, moments abans, m'havia creuat al carrer Major. Els menuts de les diferents escoles del poble, acompanyats de les mestres, s'havien acostat a la basílica amb les seues ofrenes "manuals", flors de paper, fetes a classe.

Finalment, he visitat el temple, reconstruït a partir de l'any 1949, gràcies a les donacions dels fidels, en el que destaquen la seua façana principal i les dues torres campanar, darrers elements que van finalitzar-se l'any 1992.

Ja novament al carrer hem va venir a la memòria com allà per l'any 2010, quan mossén Joaquin Guillamón, aleshores rector de la parròquia de la Nativitat d'Almassora, va sonar com a un candidat a "prior de Lledó", però que finalment va ser destinat a aquesta basílica, i com monsenyor Casimiro López, bisbe de la diòcesi, amb data 30 de juilol del 2021 va signar el nomenament del reverend Aníbal Cumbicos com a capellà de Sant Pasqual i a mossén Guillamón com a nou prior de Lledó, substituint a mossén Josep Miquel Francés prior en els darrers onze anys i del que poca cosa sabem a Castelló de la seua actual dedicació.

I així, entre visita i reflexions va passar la meua "mitja hora llarga" d'aquest recent divendres "fester" al poble de la Plana Baixa, al segon municipi més poblat de la província, que sent poble és de primera i que, cada vegada que necessita l'ajut diví, no dubta en dirigir els seus passos i la seua mirada envers aquell frare franciscà aragonés que, allà a les darreries del segle XVI va viure i morir, un dia de Pentecosta, el 17 de maig de 1592 al convent de Vila-real, de la mateixa manera que, els veïns de la capital, ho fem envers la nostra estimada Verge del Lledó.