Entre Sant Miquel i el cine Royal...33 anys!

El dia huit d’abril de mil nou-cents noranta-dos, tancava les portes la llibreria i papereria Armengot després de més de 125 anys al servei de la cultura castellonenca. Va ser el 1865 quan el senyor José Armengot Rubio va obrir a l’antic carrer de Sabaters, hui Colon, un comerç d’impremta i papereria que, anys després, va traslladar a l’antic carrer d’en Gonzalez Chermà, hui d’Enmig, fent-se càrrec del negoci els seus fills, Paco i José Armengot Gimeno, a la vegada que la impremta era traslladada a uns tallers ubicats a la Ronda de Vinatea. Acabada la guerra civil el negoci pren el nom de “llibreria nacional” convertint-se en la més important de les referències culturals, comercials i de la indústria gràfica a Castelló.

A la fi de la dècada dels anys seixanta del segle passat i inicis dels anys setanta, vaig tenir jo el primer contacte amb la llibreria i de retruc amb la secció de papereria; Armengot va ser durant els meus anys de batxillerat, la llibreria on adquirir els diferents llibres de text, sobretot aquells que, per concessió directa de la Prefectura Nacional de Moviment, imprimien en exclusivitat com a textos per l’assignatura d’educació Cívico-Social, els coneguts popularment entre l'estudiantat com als llibres de “política”, emprats en diferents cursos, en l’assignatura que impartia el professor falangista joseantonià, Mario Ureña Zaplana, curt de vista, recordat per les seues enormes ulleres i fumador empedernit.

Allí vaig poder començar a tractar i conformar una amistat que encara dura, amb Salvador Bellés, Ismael Bonet, Luís o Fernando, que des del darrere del taulell, s’aprestaven cada any les setmanes anteriors a l’inici del curs escolar, a facilitar-nos a l’estudiantat, el material necessari, que, també en algunes ocasions, buscàvem a Ares, o Benjamin Ballester, les altres llibreries que competien per assegurar-se les peticions i cobrir les necessitats de l’alumnat del Ribalta, l’únic centre de batxillerat que, aleshores, hi havia a la ciutat.

També aquell va ser el primer establiment on vaig conéixer i adquirir les meues primeres novel·les, les lectures de l’adolescència, “la vida sale al encuentro” de Matín Vigil o “Love Story” i alguns premis “Armengot”, recorde i encara tinc a la meua llibreria particular “l’hostal lolita” de 1969 o “la risa y el llanto” del 1975, de Carmen Nonell i José Luís Aguirre, respectivament.

Si aquell abril de fa 33 anys, haguera hagut mòbils i xarxes socials, la memòria de molts castellonencs seria un grapat de selfies a les portes de la llibreria, o molts i molts missatges d’acomiadament en Facebook, i també whatsapss i cues per adquirir els darrers llibres.

Armengot encara hui segueix a la memòria d’aquells que vam tenir la fortuna de poder xafar les seues plantes baixes, la papereria i la llibreria, connectades pel darrere de l’escala d’accés als pisos superiors de l’edifici, castellonencs que vam créixer amb les diferents publicacions, bet-sellers, que des dels aparadors traspuntaven al carrer, mostrant-se com a “novetats”. Qui no recorda “Juan Salvador Gaviota”, “Tiburón”, “El pájaro espino” o “El nombre de la Rosa”?

Una llibreria que justament va tancar el primer any acadèmic del funcionament de la universitat de Castelló, la UJI, amb el professor Francesc Michavila com a rector, i només uns mesos després que, ETA assassinara al professor Broseta als jardins de la Universitat de València, uns esdeveniments amb un fort impacte entre l’estudiantat de Castelló i els tertulians de la llibreria, en un Castelló que iniciava la seua expansió urbanística de la mà de l’alcalde Gimeno, passant de ser un poble gran a transformar-se en una capital mitjana, amb accessos, avingudes i bulevards de gran ciutat, dins un estat, l’espanyol, que es consolidava internacionalment com una democràcia moderna, avançada, dinàmica i emprenedora.

Poques coses canvien tant com una ciutat, només cañ passejar ara pel carrer d’emig, i detindre’ns front l’antiga casa Armengot; només és reconeixible la seua façana entre l’antiga església de Sant Miguel, hui transformada en centre cultural i el record, només el record del cinema Royal-Romea, del que hui només trobem un passatge…

Tres en un!

De segur que en llegir el títol d’aquest comentari us haurà vingut a tots a la ment el més que famós oli multiús original, d'acció triple, que a més de proveir d’una barrera a contra l'oxidació i la corrosió, redueix la fricció, i elimina residus, ajudant a netejar les superfícies metàl·liques. Però no, res té a veure allò que comentaré amb aquest producte que tenim majoritàriament des de fa un bon grapat d’anys a les nostres llars i que ens ajuda a mantenir lubricats diferents tipus de mecanismes.

Tres en un és el que he pensat quan aquest matí he llegit la notícia; la Casa de València a Gavà, la població del Baix Llobregat, celebrava aquest cap de setmana, des d'ahir divendres fins demà, les festes de les Falles 2025, en la seua 35a edició, festa a la qual també fa 25 anys, va afegir-se la de Moros i Cristians, i que per primera vegada aquest 2025 integra la festa de “la Magdalena” de Castelló. Les tres festes grans de la Comunitat Valenciana reunides en un cap de setmana! 

Així d’acord amb el programa oficial editat per l’ajuntament d’aquella localitat, la vesprada d’ahir divendres després de l’acte de presentació de les falleres majors de Gavà, la comitiva oficial va traslladar-se a la plaça Jaume Balmes i allí tingué lloc “la crida fallera” i “l’encesa de la gaiata”, el monument infantil guanyador del concurs de gaiates 2025, traslladada "exprofesso" per aquesta ocasió, mentre aquest matí haurà tingut lloc un concert extraordinari a la mateixa plaça oferit per la Banda Municipal de Castelló.

Però sembla que el plat fort de la jornada serà aquesta vesprada amb una cavalcada que està anunciada com “DESFILÀ DE MOROS I CRISTIANS, amb la participació de la Junta de festes de Castelló representant el PREGÓ de les FESTES DE LA MAGDALENA, banda de música de Castelló, banda de música l'Horta Sud, Companyia General del Foc de Gavà”.

Per descomptat també hi haurà mascletades, missa i ofrena, a les Verges dels Desemparats i de Lledó, així com un Vítol de les festes magdaleneres abans de la crema de la falla. Quin destarifo, no?

Diuen que ha estat un comboí a tres bandes, alcaldia, regidoria de festes i regidoria de turisme, de les senyores Carrasco, Selma i Miralles, i que ha comptat amb el vistiplau de més d’un centenar de festers castellonencs, i que la seua darrera finalitat està en difondre la tradició castellonenca fora de la Comunitat Valenciana, acció que forma part del pla de promoció nacional impulsat pel govern municipal amb l'objectiu de donar a conéixer l'essència i la història de les festes fundacionals de Castelló més enllà de l'àmbit local. És possible, però aquesta difusió en un “tres en un” Falles-Moros- Magdalena, només és una més de les festes que Gavà celebra al llarg de tot l’any, on destaquen a més a més la fira de l’espàrrec, el festival internacional de titelles o les seues festes majors, dedicades al copatró sant Pere.

Que Gavà tinga “gaiateres” és un fet curiós, que aquelles foren agasajades el dissabte del Pregó per l’equip de Govern municipal a Castelló un acte de cortesia, però que hi haja de tornar-se la visita al mateix moment en què aquella localitat celebra la seua falla, resulta, vist des de fora, com “ficat amb calçador”, colant-se una gaiata infantil, un pregoner i una escenificació de la tornà de la romeria, com afegits en uns actes que, tal vegada per la novetat, tinguen algun sentit, però, a parer meu, poc significatius i que difícilment a aconseguiran que la imatge de la Magdalena arribe als ciutadans catalans d’una manera dinàmica i participativa.

I encara sort que no se’ls ha ocorregut desplaçar a Gavà, o si?, la mascota Ximet, amb la canya, la cinta i el mocador verd, un disseny gens afortunat i que poc o gens ha ajudat, en aquestes darreres festes, a descobrir la riquesa magdalenera allà on s’ha passejat.

Portar les nostres festes de la Magdalena més enllà de Castelló és, a més d’un repte del govern municipal, quasi una obligació ciutadana, perquè estem orgullosos de la nostra identitat i del nostre arrelament cultural. Però, atenció, no tots els esforços fets en aquesta direcció són vàlids, cal filar una mica més prim, triar i sopesar, si volem que se’ns tinga en la consideració que ens mereixem…