Fils i capells.

Castelló es fa gran i es modernitza. Vells costums van desapareixent deixant pas a noves formes de vida. Comerços tradicionals van deixant pas a nous establiments, algunes nissagues familiars centenàries abaixen definitivament les persianes, altres cedeixen el testimoni a multinacionals, la ciutat es transforma dia a dia.

Botigues de moda, fleques, rellotgeries, botigues de joguines, carnisseries, joieries o perfumeries van tancant en un continu degoteig; Llibreria Armengot, Teixits Tino Peña, Modes Reverter, Magatzems Monfort, Centre de so Marton… , establiments que encara estan en boca de tots els castellonencs, en són un clar exemple.

Avui, ho acabe d’escoltar en un noticiari local, dos nous locals s’afigen a la llista. Tots dos de forta tradició familiar. Tots dos ubicats al centre de la ciutat: Merceria Elias i Sombrereria Fenollosa. La causa del tancament definitiu sembla doble, d’una banda, la jubilació d’aquells que estan al capdavant i, d’altra, la caiguda continuada en les vendes per, com deia a l’inici pel canvi i evolució dels hàbits i forma de viure.

“Elietes” nom popular amb què és conegut per tots l’establiment ubicat al carrer Colom, ve a afegir-se als comerços que han anat tancant en els darrers anys, Sánchez fotògrafs, articles religiosos germans Roses o joieria Salvador Sanchez.

ELIAS és per a la ciutat tota una institució. Una botiga quasi centenària, que va ser fundada el 1928 i ara que ara tanquen els néts de la fundadora. Un comerç que va més enllà d’una tradicional “paqueteria”, que a més d'oferir una àmplia gamma de productes, fils de diferents colors i materials, cintes i llaços, botons de diferents mides i dissenys, elàstics i gomes, puntes i brodats, agulles i teles de diferents tipus i estampats, a oferit serveis especialitzats per ajudar els clients, en els seus projectes de costura i manualitats.

I un centenar de metres més amunt, direcció a “la Farola”, ubicat al número 15 del carrer de Saragossa, un establiment, fundat l’any 1918 amb més de cent anys d’història al seu darrere, sombrerería FENOLLOSA, si fa o no fa també per causes semblants, es disposa a tancar definitivament.

És un fet més que comprovat que la gent jove “no cus”, que els castellonencs cada dia que passa en saben menys de recuperar peces de roba, ficar pedaços, reposar botons o entrar vores, a la vegada que, la moda de l’ús del capell entre la societat masculina ha caigut en desús, tornant-se força estrany veure un home usant un barret d'ala pel carrer, tant que portar-lo fa arribar a sentir la sensació d’anar una mica “disfressat”. El barret, peça popular, que feien servir els nostres avis als anys 40 s'ha extingit gairebé per complet en la moda masculina i amb el seu ús també les sombreries estan pagant les conseqüències.

L'ús de barrets va estar al seu apogeu des de finals del segle XIX fins a finals de la dècada de 1950, quan era impensable que un home sortís de casa sense el cap cobert, quan la pràctica va començar a decaure. En tot just un segle, aquest accessori ha passat de ser una necessitat a un complement una mica excèntric i innecessari.

Diuen els que han estudiat aquest fenomen que entre les causes de la desaparició d’aquest accessori tan elegant, -a mi m’agrada portar-lo, tot i que no ho faig diàriament-, estan en la victòria de Kennedy com a president dels Estats Units, que va ser el primer president a dirigir-se al seu poble a cap descobert o en el desenvolupament del cotxe modern en què els sostres baixos els van fer poc pràctics. Pujar i baixar del cotxe amb un barret rígid i massa gran simplement no era còmode.

Si no és gaire habitual cosir, apedaçar, reformar peces de roba o veure barrets en els armaris de les cases, no ha de semblar-nos estrany que aquests establiments, després de tota una vida dedicada als clients i fent números, malauradament, aquests negocis, que semblen haver-se detingut en el temps, que ens transporten a un temps de més de 60 anys enrere, tanquen.

Una veritable llàstima que aquests negocis, com tants altres, que a més de vendes proporcionen un espai per compartir amb els clients-amics que els visiten per xerrar o fer-se companyia, ja no interessen a les noves generacions, sense perdre l’esperança que, algun dia, els castellonencs tornem a considerar que també aquest poden tornar a ser establiments per viure.

Vicent, Vicent… segon Dilluns de Pasqua.

Vicent Ferrer fou un sant molt popular i un valencià universal que va viure a les acaballes dels segles XIV-XV. Una personalitat històrica polifacètica: religiós, teòleg, predicador, taumaturg, conseller de prínceps, etc.

Ens consta que el pare Vicent vingué a Castelló l’estiu de 1412, exhortant el veïnat perquè pararen en les seues enemistats amb el d’Almassora i d’Onda, segons analitza Tomàs Martínez, catedràtic i professor de literatura medieval de l'UJI, en el seu llibre ”La predicació de Sant Vicent Ferrer per les comarques de Castelló” publicat tot just ara fa 4 anys, i que altres pobles com Nules, Borriana, Vall d’Uixó, Vila-real, Onda, Atzeneta, Albocàsser, Sant Mateu, Benicarló o Borriol, van poder escoltar les predicacions i ensenyances i ser testimonis de la seua eloqüència.

Malgrat aquestes visites i predicacions, la figura del sant sembla que no va arrelar massa al nostre poble. És veritat que el temple més antic de Castelló, datat de 1579, amb més de 440 anys d’història al seu darrere, i que formava part del complex monàstic de l’antic Convent de Sant Tomàs d’Aquino, de pares dominics, després casa de beneficència, en constituir-se en parròquia, va canviar el seu nom per Sant Vicent Ferrer, però això no va ocórrer fins fa “quatre dies”, l’any 1964, i que des de finals del segle XVIII, 1784, un carrer del poble va estar dedicat al sant, no sempre va mantenir el nom, i no va ser fins a l’any 1940 quan l’ajuntament va fer oficial la recuperació i reposició del nom d’aquell vial ubicat entre la plaça del Rei i la ronda del Millars.

D’altra banda, resulta curiós observar com Vicent, Vicenta, i els seus diminutius Vicentico, Tico, Vicentica, Tica,Sento, Senta, Sentet o Senteta, són emprats de manera habitual entre la població de la Vila al llarg dels darrers cinc segles, arribant a ser el tercer nom més habitual entre els veïns i veïnes.

Però al costat de la capital, on la festivitat de Sant Vicent Ferrer, s’ha mantingut amb dalts i baixos al llarg dels segles com una “festa popular i de carrer”, el segon Diumenge de Pasqua, amb actes senzills, no arribant mai a assolir la categoria de festa local, són molts els pobles de la província que, conservant viu el record del seu pas, de la seua predicació i dels seus miracles, el tenen com a un dels sants, sinó el que més, més arrelats i presents en la tradició i la pietat, celebrant multitud d’actes religiosos i lúdics per honorar la seua figura.

La Vall d’Uixó, Càlig, Nules, l’Alcora o Borriol en són un clar exemple. Les seues festes tenen elements comuns, generalment els lligats a la religiositat: missa, processó o res del rosari. Tanmateix, allò que resulta més curiós són els actes populars i lúdics, més diferenciadors entre la manera de ser dels veïns dels diferents pobles.

Així a la Vall, amb un gran suport municipal en ser festes patronals, aquestes s’allarguen per més de dues setmanes, i els bous, la fira i la gastronomia, són els plats forts.  L’Alcora recorda la figura del sant amb una romeria a l’ermita i una “mocaorà”, on resulta curiós comprovar com cada any el color del mocador que embolcalla els dolços, canvia de color.

A Nules són la regidoria de tradicions i els quintos els encarregats de mantenir viva la festa, sent la cercavila amb els cavalls dels clavaris guarnits amb cabeçades i vestits per l’ocasió, un al·licient especial. La Colla de Dansaires són els organitzadors de la festa a Càlig, sent el cant de la lloa, amb uns versos dedicats al sant i a la vegada fent una crítica local, i el ball de la dansa els actes més concorreguts.

Però tal vegada aquell acte lúdic més curiós, tot i no ser el més important de la festa, és el que celebren aquesta vesprada a Borriol conegut popularment com a “Paelló Downhill” i que no és altra cosa més que un campionat mundial, el tercer en aquest 2025, de baixada amb paelló pel carrer del Raval, el mateix lloc on, en una altra festa, la de sant Antoni, el dia de la teia, el gran carro amb tendal, puja fins a la plaça del pou els més de 30.000 quilos de llenya per la foguera.

Tot i que el dia gran és demà dilluns avui diumenge és un bon moment per acostar-nos a qualsevol d’aquestes localitats, i fent-nos un amb els veïns, conéixer i participar de les seues tradicions, demanant el sant valencià que ens guie i ens protegisca de qualsevol mal, a la vegada que tastem “la coca fullà”, “l’olla calijona”, o “les manjòvenes”, delicatessen d’aquestes dates. Feu-me cas, de segur que no us penedireu...

Tonc, tonc, tonc…

Malgrat que en l’actualitat les circumstàncies ens fan pensar que les campanes tenen només una funció decorativa, en realitat, aquests instruments i els seus tocs presenten encara ara, a la meitat de la segona dècada del segle XXI, uns codis comunicatius que poden arribar a qui les sap escoltar, cantant la joia i el dolor, sentiments que van des de l’alegria a la tristesa.

De tots els campanars que hi tenim a la ciutat, només un és “del poble”, municipal, tot i que el seu us ha estat des de fa més de quatre-cents anys compartit entre ajuntament i església. Per això, els tocs de les diferents campanes han estat dividits i organitzats en civils i religiosos.

Entre els primers i durant molts anys, els tocs del rellotge marcant les hores, els d’alarma per foc o tempesta, juntament amb els festius pel Corpus, l’Agost o la Magdalena i els de sortida i tornada a l’ajuntament de la Corporació Municipal, alguns dels quals encara es mantenen, han estat els més emprats i coneguts.

Dels religiosos o de culte, molts dels quals han desaparegut, recordem els diaris d’alba, d’Àngelus, de l’Ave Maria i d’ànimes, els de missa, els de processó, els de Setmana Santa i els funeraris.

Entre aquests darrers, eren habituals al nostre campanar els tocs de mort, soterrar i de difunts, anunciant al poble el traspàs d’un dels seus veïns, tocs amb clares diferències per raó de sexe, categoria social o edat.

El manteniment amb el pas dels anys de la figura del campaner municipal, la restauració del campanar i les campanes, la declaració de BIC del toc manual de campanes i la creació del gremi de campaners de Castelló, ha propiciat “un reviscolar” d’aquesta centenària tradició, per la qual cosa, i de manera programada, al llarg de tot l’any trobem diferents moments i ocasions per “escoltar” el so d’aquells instruments.

Al costat d’una programació tancada anual de tocs, trobem moments “puntuals” en què per circumstàncies diverses, podem escoltar tocs que no són gens habituals. Una d’aquestes circumstàncies s’està donant en aquests dies. És per tots coneguda la notícia que la matinada del passat dilluns dia 21 va morir a Roma el papa Francesc deixant òrfens els catòlics de tot el món i que el soterrar del sant pare tindrà lloc demà dissabte 26.

Des del mateix moment de la seua mort, els diferents pobles i ciutats de tots els països del món van decretar dies oficials de dol amb diferents actes. A Castelló i en línia amb la FEMP a més d’un comunicat oficial de l’alcaldessa expressant el sentit pesar veïnal per la mort del Papa, va declarar dol oficial a la ciutat per tres dies, des de les zero hores del 22 d’abril fins a les 24 hores d’ahir 24, a la vegada que s’anunciava que per acomiadar al Papa i com a homenatge a la seua persona i treball, demà dissabte 26, una hora abans del funeral que s’ha de celebrar al Vaticà, a partir de les 9 del matí, es realitzarà un toc fúnebre especial de les campanes del campanar de la Vila per part de Fabio, el campaner municipal i el gremi de campaners de Castelló.

Un toc que, com a gest de dol i respecte, que per la seua solemnitat i dramatisme, és considerat un dels tocs més bells i llargs dels que poden fer-se al nostre campanar i que en altres ocasions ha consistit en el fet de bandejar de la campana Cristina, amb  un ritme lent i solemnial, al que seguien la resta de les campanes, primer la Vicent, seguit de la Maria, Jaume i Àngel, per anar parant en sentit invers, uns tocs que omplien el cel de la ciutat de sons i escampaven el dramatisme entre tots els habitants.

Ara, per a demà, s’anuncia el toc fúnebre de les campanes reconegut com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat en 2022, que com un repic, s’iniciarà amb un solemne toc de difunts, seguit de clams i culminarà amb el mig vol de la campana Cristina, una de les actuals vuit campanes de volteig del Fadrí, coneguda pel seu so greu i profund.

Al mateix temps s’informa des de l’ajuntament a través de la regidoria de Cultura que aquest toc estarà obert a tot el veïnat, convidant-nos a congregar-nos a la plaça Major en aquest moment tan especial, afegint-nos uns al recolliment cristià i pregant pel Papa, i altres, simplement gaudint en escoltar la tradició de la seua majestuosa ressonància en aquell entorn.

Hostaleria a la Magdalena!!!

El dinou d’abril de 1965 tot just hui fa 60 anys, va ser dilluns. El diari local Mediterraneo, com era costum en aquell temps, no va publicar-se. A l’edició de l’endemà dimarts que va poder comprar-se al preu de 2 pessetes, a la seua segona pàgina podem llegir aquest titular: “Con extraordinaria animación se han celebrado los primeros días de Pasqua”.

L’article, adient pel dimarts següent al diumenge de Resurrecció, ficava èmfasi en el fet que “Castellón entero salió de Mona” i s’esplaiava fent-se ressò de la quantitat de llocs pintorescs propers a la capital, elegits pels joves i no tan joves, per passar aquests dies de Pasqua.

L’espai públic del Pinar del Grau, a tocar dels dipòsits de la CAMPSA, les platges o “les Villes” de Benicàssim, masets i alqueries, foren destinacions tradicionals festeres. Però crida l’atenció com el redactor, incideix en un espai, on “la aglomeración ha sido mayor en proporción a otros años”, referint-se en concret entorn de l’ermitori de la Magdalena i dels camins que porten al Desert de les Palmes.

I aquesta constatació li dona peu a recordar que el “Mediterraneo” no era aquella la primera vegada que ho feia públic: “las grandes posibilidades de un establecimiento hostelero en el cerro de la Magdalena”, basant-se novament en el fet de l’aspecte que oferia el lloc, rebossant de famílies i grups celebrant la Pasqua, amb taules i cadires portades des de casa, escampades per tota la contornada.

Aquest fet, a ulls del redactor, demostra que aquell temps, la Pasqua de fa seixanta anys, era un bon moment, el moment ideal per reivindicar enfront de l’ajuntament que “la Magdalena” disposara en dates no llunyanes “d’una comoditat turística” que possibilitara que veïns i turistes, s’aproparen a aquell emblemàtic turó, en moltes més ocasions que el dia de la romeria, començant per fer arribar “l’aigua potable” i instal·lar una font pel gaudi de totes i tots.

No fa tant de temps, seixanta anys són pocs per la història d’un poble. Aquella idea no va arribar a quallar; és veritat que en part va fer-se realitat i per uns anys, una font pública va estar a disposició dels visitants, però prompte va haver-se d’anul·lar pel mal ús que d’ella es feia, fent-la servir fins i tot com a rentacotxes.

De la possible instal·lació d’un servei de restauració, bar, restaurant o fins i tot hostatgeria, mai més va sentir-se parlar. Defensors i detractors van aixecar les seues veus i, hui, 2025, en cas de tornar-se a plantejar, estic segur, la polèmica continuaria.

A mi, la lectura d’aquella crònica m’ha fet pensar. La meua opinió que, per descomptat no té cap valor, és que mai aixecaria un hostal o hotel en aquell paratge natural, però no veuria amb mals ulls, vist el que continua ocorrent els dies festius en els seus voltants, la possibilitat d’oferir un servei mínim de restauració, on poder gaudir en dies concrets de begudes, aperitius i fins i tot algun entrepà.

Tal vegada al costat del centre d’interpretació existent i amb una construcció integrada en l’entorn, no crec seria massa desgavellada la idea. La regidoria de turisme podria marcar-se un bon encert.

La vida d’esbarjo dels castellonencs ha sofert grans canvis en aquests darrers seixanta anys, el nombre més gran de vehicles, els nous costums de la pràctica d’esports, des del senderisme, o mountain bike, fins a la marxa amb el simple contacte amb la muntanya, unit al turisme de natura en general i la possibilitat concretada en les visites al castell vell i centre d’interpretació, atrau a l’indret una gran quantitat de persones en Pasqua i fora d’ella. El paratge de la Magdalena té molt per descobrir i moltes possibilitats gens explorades.

Des d’una ruta verda que partint del Serradal i travessant el paratge de la Font de la Reina, arribara fins a l’ermitori, o la tantes vegades anunciada, però mai realitzada, transformació de l’antiga via de la pedrera en una ruta verda, que connectant el Grau amb l’ermitori, recorreguera l’horta i marjaleria, serien al·licients que, de segur, donarien més que vida a aquell futur “espai mínim de restauració”.

També ara, seixanta anys després, és un bon moment. Qüestió de diners? Qüestió de voluntat? Qüestió d’interés?  Qüestió d’estima envers allò de tots? O tal vegada qüestió de ganes?

 

Cinc i sis anys…

L'Ajuntament de Castelló de la Plana, en les sessions del Ple realitzades els dies 31 de maig de 2018, 21 de juny de 2018 i 29 de novembre de 2018, va acordar sol·licitar el canvi de la denominació del municipi per la forma exclusiva en valencià «Castelló de la Plana».

La Direcció General de Règim Jurídic Autonòmic i Local, del Ministeri de Política Territorial i Funció Pública, va certificar el 20 de desembre de 2018 que la denominació proposada no coincidia amb la de cap municipi inscrit al Registre d'entitats locals, a la vegada que el Ple de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, en sessió d'1 de febrer del 2019, va adoptar acord favorable el canvi de denominació proposat.

En conseqüència i vista en la tramitació del procediment que es complien totes les prescripcions legals contingudes a la legislació vigent en la matèria el president de la Generalitat, Ximo Puig i Ferrer, d'acord amb les competències que ostentava en matèria d'administració local, i prèvia deliberació del Consell en la reunió de 22 de març de 2019, va decretar aprovar el canvi de denominació del municipi de Castelló de la Plana, publicant-se el Decret del Consell 40/2019, de 22 de març, al BOE del dilluns 15 d'abril d'aquell any, complint-se avui dimarts, 6 anys d'aquell esdeveniment.

La supressió de la 'n' final del nom de la capital de la Plana podria ser només una anècdota, si no no fos per les reaccions que des del primer moment va suscitar entre els grups de l'oposició, en aquell moment el partit popular i ciutadanos, que van acusar l'equip de Govern d'imposar els seus posicionaments nacionalistes.

Begoña Carrasco, aleshores portaveu del PP va qualificar el canvi com a “estèril i ideològic”, mentre Vidal líder de Ciudadanos afirmava que el canvi no responia a objectius històrics ni lingüístics sinó de radicalisme polític.

Així les coses l’ús de la denominació oficial Castelló va fer-se oficial, però l’any 2020 el Consell, incomprensiblement, va aprovar també el canvi de denominació de Villanueva de Castelló, localitat situada a la comarca de la Ribera, per la forma exclusiva en valencià 'Castelló' una nova denominació del municipi que va portar a múltiples confusions en l'organització dels serveis públics, en relació amb l'Ajuntament de Castelló de la Plana, donant lloc a nombrosos errors en la identificació de les respectives administracions públiques per part de la ciutadania.

Independentment que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), a causa de les contínues confusions i multitud d'errades administratives, anul·lara el mes passat el decret 112/2020 pel qual el Consell va aprovar el canvi de denominació del municipi valencià de Villanueva de Castelló per la forma exclusiva en valencià Castelló i que aquella resolució ha estat molt ben valorada pel senyor Sales, portaveu de l’equip de govern municipal de la nostra ciutat, ja al ple  ordinari municipal del mes de novembre del 2023 el nou equip municipal amb l’oposició ara del PSOE i Compromís i els vots a favor del PP i VOX, va donar llum verda a l'aprovació de l’inici del procediment per a canviar la denominació del nostre poble en la seua forma bilingüe, i aprovar al plenari celebrat el maig del 2024, sobre la base de l'informe sol·licitat al filòleg i catedràtic emèrit de Literatura Espanyola de l'UJI, Santiago Fortuño, el canvi de denominació del municipi en la forma bilingüe.

Dos mesos després, al plenari de juliol, denegades les 36 al·legacions que van presentar-se que s'oposaven a mida, va tancar-se l'expedient i elevar la petició del canvi a la direcció general de l'Administració local. Després d’un any i mig de tràmit, i malgrat que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va dictaminar en un comunicat que només era correcta la versió en valencià i no avalava l'informe lingüístic del filòleg Fortuño presentat per l'equip de govern, el BOE del dilluns 20 de gener del 2025, revertia novament de forma definitiva el nom de la ciutat.

Sis anys d’embolics, sis anys de valencià, castellà, amb “n” o sense, Castelló-CastellóN, i cinc anys de polèmica, entre veïns i pobles, cinc i sis anys de marors i de dubtes, amb uns clars perdedors els veïns, i amb un guanyador en l’ombra VOX, que com a convidat de pedra, el seu portaveu municipal, el senyor Ortolà, s’ompli la boca destacant que, cinc i sis anys després, aquesta doble decisió, la presa pel TSJCV en relació amb el poble de la Ribera i la doble denominació del nostre, representa un triomf per a la llibertat i el respecte a la història de la ciutat, davant d'anys d'imposicions ideològiques i polítiques catalanistes, arruixa que plou!!!

Entre Sant Miquel i el cine Royal...33 anys!

El dia huit d’abril de mil nou-cents noranta-dos, tancava les portes la llibreria i papereria Armengot després de més de 125 anys al servei de la cultura castellonenca. Va ser el 1865 quan el senyor José Armengot Rubio va obrir a l’antic carrer de Sabaters, hui Colon, un comerç d’impremta i papereria que, anys després, va traslladar a l’antic carrer d’en Gonzalez Chermà, hui d’Enmig, fent-se càrrec del negoci els seus fills, Paco i José Armengot Gimeno, a la vegada que la impremta era traslladada a uns tallers ubicats a la Ronda de Vinatea. Acabada la guerra civil el negoci pren el nom de “llibreria nacional” convertint-se en la més important de les referències culturals, comercials i de la indústria gràfica a Castelló.

A la fi de la dècada dels anys seixanta del segle passat i inicis dels anys setanta, vaig tenir jo el primer contacte amb la llibreria i de retruc amb la secció de papereria; Armengot va ser durant els meus anys de batxillerat, la llibreria on adquirir els diferents llibres de text, sobretot aquells que, per concessió directa de la Prefectura Nacional de Moviment, imprimien en exclusivitat com a textos per l’assignatura d’educació Cívico-Social, els coneguts popularment entre l'estudiantat com als llibres de “política”, emprats en diferents cursos, en l’assignatura que impartia el professor falangista joseantonià, Mario Ureña Zaplana, curt de vista, recordat per les seues enormes ulleres i fumador empedernit.

Allí vaig poder començar a tractar i conformar una amistat que encara dura, amb Salvador Bellés, Ismael Bonet, Luís o Fernando, que des del darrere del taulell, s’aprestaven cada any les setmanes anteriors a l’inici del curs escolar, a facilitar-nos a l’estudiantat, el material necessari, que, també en algunes ocasions, buscàvem a Ares, o Benjamin Ballester, les altres llibreries que competien per assegurar-se les peticions i cobrir les necessitats de l’alumnat del Ribalta, l’únic centre de batxillerat que, aleshores, hi havia a la ciutat.

També aquell va ser el primer establiment on vaig conéixer i adquirir les meues primeres novel·les, les lectures de l’adolescència, “la vida sale al encuentro” de Matín Vigil o “Love Story” i alguns premis “Armengot”, recorde i encara tinc a la meua llibreria particular “l’hostal lolita” de 1969 o “la risa y el llanto” del 1975, de Carmen Nonell i José Luís Aguirre, respectivament.

Si aquell abril de fa 33 anys, haguera hagut mòbils i xarxes socials, la memòria de molts castellonencs seria un grapat de selfies a les portes de la llibreria, o molts i molts missatges d’acomiadament en Facebook, i també whatsapss i cues per adquirir els darrers llibres.

Armengot encara hui segueix a la memòria d’aquells que vam tenir la fortuna de poder xafar les seues plantes baixes, la papereria i la llibreria, connectades pel darrere de l’escala d’accés als pisos superiors de l’edifici, castellonencs que vam créixer amb les diferents publicacions, bet-sellers, que des dels aparadors traspuntaven al carrer, mostrant-se com a “novetats”. Qui no recorda “Juan Salvador Gaviota”, “Tiburón”, “El pájaro espino” o “El nombre de la Rosa”?

Una llibreria que justament va tancar el primer any acadèmic del funcionament de la universitat de Castelló, la UJI, amb el professor Francesc Michavila com a rector, i només uns mesos després que, ETA assassinara al professor Broseta als jardins de la Universitat de València, uns esdeveniments amb un fort impacte entre l’estudiantat de Castelló i els tertulians de la llibreria, en un Castelló que iniciava la seua expansió urbanística de la mà de l’alcalde Gimeno, passant de ser un poble gran a transformar-se en una capital mitjana, amb accessos, avingudes i bulevards de gran ciutat, dins un estat, l’espanyol, que es consolidava internacionalment com una democràcia moderna, avançada, dinàmica i emprenedora.

Poques coses canvien tant com una ciutat, només cañ passejar ara pel carrer d’emig, i detindre’ns front l’antiga casa Armengot; només és reconeixible la seua façana entre l’antiga església de Sant Miguel, hui transformada en centre cultural i el record, només el record del cinema Royal-Romea, del que hui només trobem un passatge…

Tres en un!

De segur que en llegir el títol d’aquest comentari us haurà vingut a tots a la ment el més que famós oli multiús original, d'acció triple, que a més de proveir d’una barrera a contra l'oxidació i la corrosió, redueix la fricció, i elimina residus, ajudant a netejar les superfícies metàl·liques. Però no, res té a veure allò que comentaré amb aquest producte que tenim majoritàriament des de fa un bon grapat d’anys a les nostres llars i que ens ajuda a mantenir lubricats diferents tipus de mecanismes.

Tres en un és el que he pensat quan aquest matí he llegit la notícia; la Casa de València a Gavà, la població del Baix Llobregat, celebrava aquest cap de setmana, des d'ahir divendres fins demà, les festes de les Falles 2025, en la seua 35a edició, festa a la qual també fa 25 anys, va afegir-se la de Moros i Cristians, i que per primera vegada aquest 2025 integra la festa de “la Magdalena” de Castelló. Les tres festes grans de la Comunitat Valenciana reunides en un cap de setmana! 

Així d’acord amb el programa oficial editat per l’ajuntament d’aquella localitat, la vesprada d’ahir divendres després de l’acte de presentació de les falleres majors de Gavà, la comitiva oficial va traslladar-se a la plaça Jaume Balmes i allí tingué lloc “la crida fallera” i “l’encesa de la gaiata”, el monument infantil guanyador del concurs de gaiates 2025, traslladada "exprofesso" per aquesta ocasió, mentre aquest matí haurà tingut lloc un concert extraordinari a la mateixa plaça oferit per la Banda Municipal de Castelló.

Però sembla que el plat fort de la jornada serà aquesta vesprada amb una cavalcada que està anunciada com “DESFILÀ DE MOROS I CRISTIANS, amb la participació de la Junta de festes de Castelló representant el PREGÓ de les FESTES DE LA MAGDALENA, banda de música de Castelló, banda de música l'Horta Sud, Companyia General del Foc de Gavà”.

Per descomptat també hi haurà mascletades, missa i ofrena, a les Verges dels Desemparats i de Lledó, així com un Vítol de les festes magdaleneres abans de la crema de la falla. Quin destarifo, no?

Diuen que ha estat un comboí a tres bandes, alcaldia, regidoria de festes i regidoria de turisme, de les senyores Carrasco, Selma i Miralles, i que ha comptat amb el vistiplau de més d’un centenar de festers castellonencs, i que la seua darrera finalitat està en difondre la tradició castellonenca fora de la Comunitat Valenciana, acció que forma part del pla de promoció nacional impulsat pel govern municipal amb l'objectiu de donar a conéixer l'essència i la història de les festes fundacionals de Castelló més enllà de l'àmbit local. És possible, però aquesta difusió en un “tres en un” Falles-Moros- Magdalena, només és una més de les festes que Gavà celebra al llarg de tot l’any, on destaquen a més a més la fira de l’espàrrec, el festival internacional de titelles o les seues festes majors, dedicades al copatró sant Pere.

Que Gavà tinga “gaiateres” és un fet curiós, que aquelles foren agasajades el dissabte del Pregó per l’equip de Govern municipal a Castelló un acte de cortesia, però que hi haja de tornar-se la visita al mateix moment en què aquella localitat celebra la seua falla, resulta, vist des de fora, com “ficat amb calçador”, colant-se una gaiata infantil, un pregoner i una escenificació de la tornà de la romeria, com afegits en uns actes que, tal vegada per la novetat, tinguen algun sentit, però, a parer meu, poc significatius i que difícilment a aconseguiran que la imatge de la Magdalena arribe als ciutadans catalans d’una manera dinàmica i participativa.

I encara sort que no se’ls ha ocorregut desplaçar a Gavà, o si?, la mascota Ximet, amb la canya, la cinta i el mocador verd, un disseny gens afortunat i que poc o gens ha ajudat, en aquestes darreres festes, a descobrir la riquesa magdalenera allà on s’ha passejat.

Portar les nostres festes de la Magdalena més enllà de Castelló és, a més d’un repte del govern municipal, quasi una obligació ciutadana, perquè estem orgullosos de la nostra identitat i del nostre arrelament cultural. Però, atenció, no tots els esforços fets en aquesta direcció són vàlids, cal filar una mica més prim, triar i sopesar, si volem que se’ns tinga en la consideració que ens mereixem…