L’article,
adient pel dimarts següent al diumenge de Resurrecció, ficava èmfasi en el fet
que “Castellón entero salió de Mona” i s’esplaiava fent-se ressò de la
quantitat de llocs pintorescs propers a la capital, elegits pels joves i no tan
joves, per passar aquests dies de Pasqua.
L’espai
públic del Pinar del Grau, a tocar dels dipòsits de la CAMPSA, les platges o
“les Villes” de Benicàssim, masets i alqueries, foren destinacions tradicionals
festeres. Però crida l’atenció com el redactor, incideix en un espai, on “la
aglomeración ha sido mayor en proporción a otros años”, referint-se en concret
entorn de l’ermitori de la Magdalena i dels camins que porten al Desert de les
Palmes.
I
aquesta constatació li dona peu a recordar que el “Mediterraneo” no era aquella
la primera vegada que ho feia públic: “las grandes posibilidades de un
establecimiento hostelero en el cerro de la Magdalena”, basant-se novament en
el fet de l’aspecte que oferia el lloc, rebossant de famílies i grups celebrant
la Pasqua, amb taules i cadires portades des de casa, escampades per tota la
contornada.
Aquest
fet, a ulls del redactor, demostra que aquell temps, la Pasqua de fa seixanta
anys, era un bon moment, el moment ideal per reivindicar enfront de
l’ajuntament que “la Magdalena” disposara en dates no llunyanes “d’una
comoditat turística” que possibilitara que veïns i turistes, s’aproparen a
aquell emblemàtic turó, en moltes més ocasions que el dia de la romeria,
començant per fer arribar “l’aigua potable” i instal·lar una font pel gaudi de
totes i tots.
No
fa tant de temps, seixanta anys són pocs per la història d’un poble. Aquella
idea no va arribar a quallar; és veritat que en part va fer-se realitat i per
uns anys, una font pública va estar a disposició dels visitants, però prompte
va haver-se d’anul·lar pel mal ús que d’ella es feia, fent-la servir fins i tot
com a rentacotxes.
De
la possible instal·lació d’un servei de restauració, bar, restaurant o fins i
tot hostatgeria, mai més va sentir-se parlar. Defensors i detractors van
aixecar les seues veus i, hui, 2025, en cas de tornar-se a plantejar, estic
segur, la polèmica continuaria.
A
mi, la lectura d’aquella crònica m’ha fet pensar. La meua opinió que, per
descomptat no té cap valor, és que mai aixecaria un hostal o hotel en aquell
paratge natural, però no veuria amb mals ulls, vist el que continua ocorrent
els dies festius en els seus voltants, la possibilitat d’oferir un servei mínim
de restauració, on poder gaudir en dies concrets de begudes, aperitius i fins i
tot algun entrepà.
Tal
vegada al costat del centre d’interpretació existent i amb una construcció
integrada en l’entorn, no crec seria massa desgavellada la idea. La regidoria
de turisme podria marcar-se un bon encert.
La
vida d’esbarjo dels castellonencs ha sofert grans canvis en aquests darrers
seixanta anys, el nombre més gran de vehicles, els nous costums de la pràctica
d’esports, des del senderisme, o mountain bike, fins a la marxa amb el simple
contacte amb la muntanya, unit al turisme de natura en general i la
possibilitat concretada en les visites al castell vell i centre
d’interpretació, atrau a l’indret una gran quantitat de persones en Pasqua i
fora d’ella. El paratge de la Magdalena té molt per descobrir i moltes
possibilitats gens explorades.
Des d’una ruta verda que partint del Serradal i travessant el paratge de la Font de la Reina, arribara fins a l’ermitori, o la tantes vegades anunciada, però mai realitzada, transformació de l’antiga via de la pedrera en una ruta verda, que connectant el Grau amb l’ermitori, recorreguera l’horta i marjaleria, serien al·licients que, de segur, donarien més que vida a aquell futur “espai mínim de restauració”.
També
ara, seixanta anys després, és un bon moment. Qüestió de diners? Qüestió de
voluntat? Qüestió d’interés? Qüestió d’estima
envers allò de tots? O tal vegada qüestió de ganes?
Bona reflexió👌🏽
ResponElimina