Fils i capells.

Castelló es fa gran i es modernitza. Vells costums van desapareixent deixant pas a noves formes de vida. Comerços tradicionals van deixant pas a nous establiments, algunes nissagues familiars centenàries abaixen definitivament les persianes, altres cedeixen el testimoni a multinacionals, la ciutat es transforma dia a dia.

Botigues de moda, fleques, rellotgeries, botigues de joguines, carnisseries, joieries o perfumeries van tancant en un continu degoteig; Llibreria Armengot, Teixits Tino Peña, Modes Reverter, Magatzems Monfort, Centre de so Marton… , establiments que encara estan en boca de tots els castellonencs, en són un clar exemple.

Avui, ho acabe d’escoltar en un noticiari local, dos nous locals s’afigen a la llista. Tots dos de forta tradició familiar. Tots dos ubicats al centre de la ciutat: Merceria Elias i Sombrereria Fenollosa. La causa del tancament definitiu sembla doble, d’una banda, la jubilació d’aquells que estan al capdavant i, d’altra, la caiguda continuada en les vendes per, com deia a l’inici pel canvi i evolució dels hàbits i forma de viure.

“Elietes” nom popular amb què és conegut per tots l’establiment ubicat al carrer Colom, ve a afegir-se als comerços que han anat tancant en els darrers anys, Sánchez fotògrafs, articles religiosos germans Roses o joieria Salvador Sanchez.

ELIAS és per a la ciutat tota una institució. Una botiga quasi centenària, que va ser fundada el 1928 i ara que ara tanquen els néts de la fundadora. Un comerç que va més enllà d’una tradicional “paqueteria”, que a més d'oferir una àmplia gamma de productes, fils de diferents colors i materials, cintes i llaços, botons de diferents mides i dissenys, elàstics i gomes, puntes i brodats, agulles i teles de diferents tipus i estampats, a oferit serveis especialitzats per ajudar els clients, en els seus projectes de costura i manualitats.

I un centenar de metres més amunt, direcció a “la Farola”, ubicat al número 15 del carrer de Saragossa, un establiment, fundat l’any 1918 amb més de cent anys d’història al seu darrere, sombrerería FENOLLOSA, si fa o no fa també per causes semblants, es disposa a tancar definitivament.

És un fet més que comprovat que la gent jove “no cus”, que els castellonencs cada dia que passa en saben menys de recuperar peces de roba, ficar pedaços, reposar botons o entrar vores, a la vegada que, la moda de l’ús del capell entre la societat masculina ha caigut en desús, tornant-se força estrany veure un home usant un barret d'ala pel carrer, tant que portar-lo fa arribar a sentir la sensació d’anar una mica “disfressat”. El barret, peça popular, que feien servir els nostres avis als anys 40 s'ha extingit gairebé per complet en la moda masculina i amb el seu ús també les sombreries estan pagant les conseqüències.

L'ús de barrets va estar al seu apogeu des de finals del segle XIX fins a finals de la dècada de 1950, quan era impensable que un home sortís de casa sense el cap cobert, quan la pràctica va començar a decaure. En tot just un segle, aquest accessori ha passat de ser una necessitat a un complement una mica excèntric i innecessari.

Diuen els que han estudiat aquest fenomen que entre les causes de la desaparició d’aquest accessori tan elegant, -a mi m’agrada portar-lo, tot i que no ho faig diàriament-, estan en la victòria de Kennedy com a president dels Estats Units, que va ser el primer president a dirigir-se al seu poble a cap descobert o en el desenvolupament del cotxe modern en què els sostres baixos els van fer poc pràctics. Pujar i baixar del cotxe amb un barret rígid i massa gran simplement no era còmode.

Si no és gaire habitual cosir, apedaçar, reformar peces de roba o veure barrets en els armaris de les cases, no ha de semblar-nos estrany que aquests establiments, després de tota una vida dedicada als clients i fent números, malauradament, aquests negocis, que semblen haver-se detingut en el temps, que ens transporten a un temps de més de 60 anys enrere, tanquen.

Una veritable llàstima que aquests negocis, com tants altres, que a més de vendes proporcionen un espai per compartir amb els clients-amics que els visiten per xerrar o fer-se companyia, ja no interessen a les noves generacions, sense perdre l’esperança que, algun dia, els castellonencs tornem a considerar que també aquest poden tornar a ser establiments per viure.