Vicent, Vicent… segon Dilluns de Pasqua.

Vicent Ferrer fou un sant molt popular i un valencià universal que va viure a les acaballes dels segles XIV-XV. Una personalitat històrica polifacètica: religiós, teòleg, predicador, taumaturg, conseller de prínceps, etc.

Ens consta que el pare Vicent vingué a Castelló l’estiu de 1412, exhortant el veïnat perquè pararen en les seues enemistats amb el d’Almassora i d’Onda, segons analitza Tomàs Martínez, catedràtic i professor de literatura medieval de l'UJI, en el seu llibre ”La predicació de Sant Vicent Ferrer per les comarques de Castelló” publicat tot just ara fa 4 anys, i que altres pobles com Nules, Borriana, Vall d’Uixó, Vila-real, Onda, Atzeneta, Albocàsser, Sant Mateu, Benicarló o Borriol, van poder escoltar les predicacions i ensenyances i ser testimonis de la seua eloqüència.

Malgrat aquestes visites i predicacions, la figura del sant sembla que no va arrelar massa al nostre poble. És veritat que el temple més antic de Castelló, datat de 1579, amb més de 440 anys d’història al seu darrere, i que formava part del complex monàstic de l’antic Convent de Sant Tomàs d’Aquino, de pares dominics, després casa de beneficència, en constituir-se en parròquia, va canviar el seu nom per Sant Vicent Ferrer, però això no va ocórrer fins fa “quatre dies”, l’any 1964, i que des de finals del segle XVIII, 1784, un carrer del poble va estar dedicat al sant, no sempre va mantenir el nom, i no va ser fins a l’any 1940 quan l’ajuntament va fer oficial la recuperació i reposició del nom d’aquell vial ubicat entre la plaça del Rei i la ronda del Millars.

D’altra banda, resulta curiós observar com Vicent, Vicenta, i els seus diminutius Vicentico, Tico, Vicentica, Tica,Sento, Senta, Sentet o Senteta, són emprats de manera habitual entre la població de la Vila al llarg dels darrers cinc segles, arribant a ser el tercer nom més habitual entre els veïns i veïnes.

Però al costat de la capital, on la festivitat de Sant Vicent Ferrer, s’ha mantingut amb dalts i baixos al llarg dels segles com una “festa popular i de carrer”, el segon Diumenge de Pasqua, amb actes senzills, no arribant mai a assolir la categoria de festa local, són molts els pobles de la província que, conservant viu el record del seu pas, de la seua predicació i dels seus miracles, el tenen com a un dels sants, sinó el que més, més arrelats i presents en la tradició i la pietat, celebrant multitud d’actes religiosos i lúdics per honorar la seua figura.

La Vall d’Uixó, Càlig, Nules, l’Alcora o Borriol en són un clar exemple. Les seues festes tenen elements comuns, generalment els lligats a la religiositat: missa, processó o res del rosari. Tanmateix, allò que resulta més curiós són els actes populars i lúdics, més diferenciadors entre la manera de ser dels veïns dels diferents pobles.

Així a la Vall, amb un gran suport municipal en ser festes patronals, aquestes s’allarguen per més de dues setmanes, i els bous, la fira i la gastronomia, són els plats forts.  L’Alcora recorda la figura del sant amb una romeria a l’ermita i una “mocaorà”, on resulta curiós comprovar com cada any el color del mocador que embolcalla els dolços, canvia de color.

A Nules són la regidoria de tradicions i els quintos els encarregats de mantenir viva la festa, sent la cercavila amb els cavalls dels clavaris guarnits amb cabeçades i vestits per l’ocasió, un al·licient especial. La Colla de Dansaires són els organitzadors de la festa a Càlig, sent el cant de la lloa, amb uns versos dedicats al sant i a la vegada fent una crítica local, i el ball de la dansa els actes més concorreguts.

Però tal vegada aquell acte lúdic més curiós, tot i no ser el més important de la festa, és el que celebren aquesta vesprada a Borriol conegut popularment com a “Paelló Downhill” i que no és altra cosa més que un campionat mundial, el tercer en aquest 2025, de baixada amb paelló pel carrer del Raval, el mateix lloc on, en una altra festa, la de sant Antoni, el dia de la teia, el gran carro amb tendal, puja fins a la plaça del pou els més de 30.000 quilos de llenya per la foguera.

Tot i que el dia gran és demà dilluns avui diumenge és un bon moment per acostar-nos a qualsevol d’aquestes localitats, i fent-nos un amb els veïns, conéixer i participar de les seues tradicions, demanant el sant valencià que ens guie i ens protegisca de qualsevol mal, a la vegada que tastem “la coca fullà”, “l’olla calijona”, o “les manjòvenes”, delicatessen d’aquestes dates. Feu-me cas, de segur que no us penedireu...