Silenci

Durant molts anys la processó de Divendres Sant a Castelló, la del “Sant Sepulcre” va ser coneguda popularment com la “del silenci”. Una processó austera, amb imatges barroques, poques confraries i, confrares amb vestes amb llarga cua, solemnes ells, i acompanyant el dol. Algun cor, no massa, entonant cants de mort i esperança, i el “tabalet” de la banda municipal com a única música de fons.

Una processó que any rere any perdia gent i que va estar a un pas de desaparéixer. Després a les darreres dècades del segle passat unes noves confraries, nascudes al sí de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta una i, agrupant la colònia andalusa de Castelló una altra, Santa Maria Magdalena i el Crist de Medinaceli, van “reviscolar” la processó.

Noves imatges van afegir-se a les tradicionals, trencant l’estètica de les tradicionals imatges de la Setmana Santa de Castelló, amb noves i cada vegada més grans i majestuoses peanyes, que necessitaven major nombre de portadors, a la vegada que van introduir-se nous elements musicals, primer dolçaines i tabals, després percussió amb bombos, i la processó a la vegada que guanyava en vistositat perdia en tradició.

Aquest any “hem anat a més” i definitivament el silenci, recolliment i senzillesa del que havia estat la processó tradicional del Divendres Sant, podem dir ha passat a la historia. Les imatges amb “alçades” espectaculars cada dos per tres, els bombos quasi “fent-se ombra” els acompanyants d’uns i dels altres, el cos de la guàrdia civil, i els cavallers de la legió, els aplaudiments de la gent al pas i maniobra de les diferents imatges…, tot un cúmul de despropòsits que, han acabat en el silenci, fent de la processó del “Sant Soterrar” un espectacle.

Si una característica tenia la nostra processó de Divendres Sant, dit siga de passada, l’única que resta de les processons de la Setmana Santa castellonenca, aquesta era la senzillesa i el silenci. Doncs be, ara, ni una cosa ni una altra.

No dic que sobre tot el que acompanya a les diferents confraries, allà cadascú amb les seues creences, però, tal vegada, caldria replantejar-se si tots hi tenen cabuda en la processó del “Sant Sepulcre”, o si seria millor fer diferents processons, diferents “estacions de penitència” o recorreguts, en dies, itineraris i horaris, de manera que, d’una banda podria seguir mantenint-se el que ha estat des de sempre “el trasllat i processó del Sant Soterrar” i, d’altra incorporar tot allò que,  vingut de fora, agrade a uns o uns altres.

Reivindique una processó tradicional i diferent a Castelló, on el silenci siga el veritable protagonista. Tambors, bombos, dolçaines, tabals, legionaris, militars…, tot pot resultar complementari dins la setmana, però no barrejat. La barreja només li resta importància i protagonisme a allò que fa diferent la nostra Setmana Santa de la d’altres llocs, i més encara ara que, la festa ho és d’Interés Turístic, que no és altra cosa que el silenci, el recolliment i el barroquisme…

Quin serà l’interés turístic si cada vegada la principal i única processó, va afegint més i més elements importats d’altres pobles o comunitats? Si cada vegada ens semblem més a Andalusia o l’Aragó, què podem vendre als visitants?

El silenci i la sobrietat en agraïment pel lliurament de Jesús a la Creu i baixar els ulls al pas del Crist de la Sang, demanant-li, invocant-li, pregant-li o donant-li gràcies, ha de seguir sent el sentiment tradicional arrelat al cor dels creients castellonencs, expressió de comunió i tolerància.

Tota la resta, soroll i folklore o tal vegada renovació i impuls, no ho sé, però tant s’hi val, són circumstàncies actuals que, cal valorar, per a aconseguir no perdre el nord, i que no hi haja a la nostra processó, espectadors i protagonistes i, tots siguem un en aquesta processó de reflexió íntima.