Mentiders...

Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, l'oposició en el sentit polític és el conjunt de persones, partits, moviments o organitzacions que s'oposen a la política d'un govern i que intenten d'obtenir canvis de política o de govern per mitjans pacífics.

Si aquesta s'exerceix a un consistori, s'anomena oposició municipal. És sabut que ací, a Castelló, l'oposició municipal la conformen des del 24 de maig del 2015, fa poc més d'un any, els regidors de Castelló en Moviment, Ciutadans i el Partit Popular.

La seua tasca principal hauria de ser la de control i fiscalització del govern, i la de representativitat atorgada en les eleccions, amb dedicació política per aconseguir un bon govern en tots els àmbits de l'administració pública.

Aquesta és una tasca que els 16 regidors que conformen l'oposició al nostre consistori desenvolupen de manera poc visible mitjançant la seua participació en les diferents comissions informatives, Juntes, comissions especials, consells sectorials..., i de manera visible a través de la seua presencia als mitjans de comunicació, mitjançant les notes de premsa, participació en tertúlies radiofòniques o compareixences publiques, i sobretot en les seues intervencions a les sessions plenàries mensuals.

Gràcies al streaming, difusió d'àudio i vídeo, no és necessari desplaçar-se al Saló de Plens del nostre ajuntament per assistir en directe o en qualsevol moment a la darrera de les sessions plenàries mensuals, per la qual cosa la ressonància que qualsevol intervenció de qualsevol membre del govern o de l'oposició pot tenir entre els veïns és observable i revisable al llarg de tot un mes.

Ahir a la vesprada va realitzar-se per més de tres hores la sessió corresponent al mes de setembre i, malgrat no poder seguir-la en directe, hui he tingut l'oportunitat de conéixer aquells punts més interessants i, sobretot, les diferents intervencions dels representants de l'oposició per "criticar o oposar-se" a allò que demanava l'equip de govern.

Encara no havien passat dues hores de la finalització de la sessió quan van mostrar-me un "WhatsApp" on es parlava de l'acusació que la portaveu del PP havia fet a l'equip de govern denunciant el pagament del desfasament econòmic de les festes de Castelló amb els fons assignats al programa de Xarxa llibres, donant a entendre que eren els xiquets i xiquetes de Castelló els que havien de pagar aquest desfasament.

No vaig fer cap comentari, però hui, després de visualitzar íntegrament la sessió plenària, vull manifestar la mala fe i la mentida en què, novament, no és la primera vegada, el PP municipal castellonenc tracta de traure partit, tergiversant la realitat i intentant confondre el veïnat, per tirar-los en contra de l'equip de govern. Això no és fer oposició, això simplement és mentir i fer-ho de manera vil i maliciosa.

Quasi a la fi de la sessió plenària és quan la regidora i portaveu del PP la senyora Carrasco, afirma que el desfasament de les festes es paga amb dues transferències de 125 i 100.000 euros respectivament procedents del programa Xarxa llibres i acusa el govern municipal de restar aquests diners dels xiquets castellonencs, arribant més lluny encara i preguntant si la resta que falta per pagar, 30.000 euros, els hi llevaran del menjador del pare Ricardo.

Immediatament el senyor Lorenzo aclareix que els diners assignats al pagament de factures de festes, han eixit del ROMANENT, excedent, sobrant, dels 680.000 euros assignats en el seu moment al programa, quantitat que, va estar excessiva i els tècnics consideren pot usar-se per aquest menester, però, malauradament "la bomba" ja estava llançada, novament la mentida per fer mal...

Gràcies al streaming podeu veure-ho vosaltres mateixa una i mil vegades, com també la clara i contundent resposta que va donar la regidora de cultura al portaveu de Castelló en Moviment, el senyor del Señor, quan va preguntar sobre l'estat de les obres d'art perdudes del patrimoni municipal, a la vegada que deixava en evidència al regidor del PP, el senyor Pérez, al fer pública la nul·la col·laboració del partit en la recerca de les obres inventariades i desaparegudes.

Oposició municipal fa falta en tots els municipis. Els equips de govern han de ser fiscalitzats i la seua tasca analitzada amb lupa, però des de l'honradesa, l'honestedat i sobretot les veritats, cosa que, novament, ha quedat demostrat no fa l'equip municipal del PP a Castelló que es recolza en veritats a mitges i mentides. Llàstima, 24 anys de govern són una gran llosa per ara assumir que uns altres ocupen el seu lloc i, el que en els fons "els pica" és que veuen que ho fan amb bé i amb honestedat

Plou poc, però amb lo poc que plou, plou prou..... i de vegades massa.

 La ciutat de Castelló va estar sotmesa durant molts segles, fins a les darreries de l'any 2007, a un risc elevat d'inundació, derivat de la seua localització a la zona al·luvial del riu Sec de Borriol, el barranc del Sol i el de Fraga. El creixement i expansió urbana del segle XX va augmentar el risc d'inundabilitat del nucli urbà.

Que el riu Sec és molt perillós està més que demostrat i documentat des del segle XVI. Hi ha constància de més de 10 riuades entre 1597 i 1900 i, dins el segle XX van ser històriques les de 1949, 1962 i 1969. En tots els casos la riuà és semblant: ràpida i imprevisible, activada per pluges intenses, de més de 250 l/m2 en poques hores.

Tot i que al nucli urbà hi ha diferents zones inundables, el raval de Sant Roc, ara de Sant Fèlix, i el dels Mestrets i la Guinea, han estat els més castigats al llarg de la historia. Amb els 50 milions d'euros invertits al riu Sec, i els 30 posteriors per canalitzar el barranc de Fraga el risc d'inundació del nucli urbà sembla, ara per ara, resolt.

I per què direu parle hui d'aquest passat perill? Doncs perquè tot just hui, dia de Sant Miquel, es compleixen 67 anys d'una de les avingudes del riu Sec més recordada pels castellonencs, per la gran magnitud del desastre, juntament amb el de 1969, inundacions ocorregudes entre la nit i la matinada del 28 de setembre de 1949.

Segons conta informe de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i la pàgina tres del diari La Vanguardia del divendres 30 de setembre del 49, exemplar que costava 50 cèntims de pesseta, o el diari Mediterràneo d'aquell mateix dia, la quantitat de pluja caiguda a la capçalera del riu Sec, entre les serres de Vilafamés i el Desert de les Palmes, o en alguna zona del seu llit, va fer que el riu en arribar a la Plana, a les rodalies de la capital, se n'eixirà per diferents llocs, a la carretera de l'Alcora, al Crèmor, a la carretera de Morella, a l'antiga N-340, al pont de ferro o a l'altura de l'estadi de Castàlia, zones que quedaven al mateix o per sota del nivell del riu, assolint la riuada, en alguns carrers, altura superior al mig metre, produint-se danys greus en més de 60 cases i l'ensorrament d'algunes d'elles, així com greus desperfectes a l'estadi de Castàlia que va quedar tan afectat que va haver de tancar-se per quatre temporades, i el que va ser pitjor, deixant un rastre de 10 persones mortes, majoritàriament dones i xiquets.

Pel que respecta a l'horta i la marjal, el desastre encara va ser més gran. Coscollosa, Ramell, Canet i sobretot el "lluent", tot era un gran fangar, amb alqueries plenes d'aigua, carros arrossegats pel corrent i animals morts.

El drenatge de la marjal als anys 70 del segle passat, juntament amb l'apertura de l'eixida a la mar del riu, va mitigar una mica la possibilitat de nous desastres, però no ha estat fins als inicis del segle XXI quan, sembla que les canalitzacions i cobriments han acabat amb el problema.

I com les efemèrides a recordar no han de ser sempre "roïns", vet per on, hui el senyor "google" em recorda que el 29 de setembre de 1899, fa 117 anys, i 50 abans de la riuada que acabem de recordar, naixia a Budapest, Ladislao José Biro, inventor, que entre altres novetats, va idear el 1940, el bolígraf, instrument universal d'escriptura manual, que, amb tota seguretat no va "nadar" a la riuada castellonenca del 49, doncs no serà fins a la dècada dels 50 amb l'aparició dels primers "bic" quan comença la democratització del bolígraf, l'arribada a tots els racons de les cases d'un dels millors invents del segle passat, però açò ja és una altra historia...

Agilitat gens àgil...

Àgil és aquell que es mou amb facilitat i desimboltura, que té els moviments ràpids i expedits i, de la qualitat d'àgil, en diem agilitat. Tenir agilitat suposa tenir vivor, destresa, manya, rapidesa... i en aquest temps que vivim, temps de la pressa, aquesta qualitat és molt valorada per tothom, sobretot en aquelles empreses que ofereixen servei i on hi ha competència.

És el cas, sense anar massa lluny, dels bancs. La tecnologia ha fet que en l'actualitat els clients puguem ser "portadors del banc" a la butxaca i, des de les diferents apps del mòbil puguem fer i desfer dels comptes, comprar productes o invertir en borsa, de manera, que cada dia és menys necessària la presència física a les oficines bancàries i, en cas de necessitar "efectiu" també els caixers ens fan el paper que antuvi calia fer necessàriament als interiors de les oficines.

Aquesta agilitat, malauradament, porta com a conseqüència directa l'eliminació de llocs de treball. Tanmateix hi ha coses que encara segueixen requerint el contacte físic, cas per exemple de l'ingrés o cobrament de xecs.

En aquests casos, en són molts els factors que influïxen a l'hora de donar un servei àgil i eficient als clients, per això, algunes entitats financeres tenen un constant interés i preocupació.. o no?, per aconseguir que el contacte directe i les gestions realitzades amb els clients siguen de la màxima satisfacció d'aquells, doncs, d'aquesta manera, es garanteixen la seua fidelització.

En aquesta línia Bankia com a entitat financera nascuda el 2010 per integració de 7 caixes d'estalvis, entre elles Bancaixa, va crear, prompte farà dos anys, un nou tipus de sucursal, "l'oficina ágil", per donar resposta de màxima qualitat i agilitat a tots aquells clients que demanden accions amb atenció més directa, amb un horari continuat i amb un compromís de temps d'estança a l'oficina de 10 minuts per mitjana. A hores d'ara crec en són 6 les oficines d'aquestes característiques que hi ha repartides per tot Castelló.

Per raons que ara no vénen al cas, aquest matí m'he acostat a l'oficina àgil de l'avinguda de caputxins. Serà casualitat però el dispensador automàtic de torn no funcionava i amb coincidència la cua de clients arribava al carrer. Com tenia una mica de pressa m'he desplaçat fins a l'oficina de Cavallers, l'antiga central de bankia, on, vet per on, no hi havia quasi ningú, però, malauradament, allí no es pot fer efectiu el cobrament de cap xec, i molt amablement t'indiquen que acudisques a una oficina àgil, més encara, t'aconsellen vages a la més propera, la de l'avinguda de caputxins. Així que, tornem a començar...

Armat de paciència he girat cua i he desfet les meues passes. Després de més de mitja hora transcorreguda des de la meua primera "visita" a l'oficina àgil i, per descomptat, després de més de 10 minuts de cua, he estat atés, això si, molt amablement pel personal de "la finestreta". Ells i elles són treballadors, no són responsables del desgavell, són sofridors com jo, que han d'aguantar les queixes.

Mentre Rato, Olivas, Acebes, Blesa i 30 exconsellers més del banc, imputats per presumptes delictes d'estafa, apropiació indeguda, falsificació de conters o administració fraudulenta i targetes black, sense tornar els diners i vivint com a "grans senyors".

Records em venen a la memòria de quan érem clients de "la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón", on els clients no érem números, érem persones, i malgrat no oferir-nos tanta agilitat, érem tractats amb més estima pels dirigents.

Por

 Així a seques i curt. La por o temor és un sentiment caracteritzat per una intensa sensació desagradable provocada per la percepció d'un perill, real o suposat, present, futur o inclús passat. És una emoció primària que es deriva de l'aversió natural al risc o amenaça i es manifesta amb el terror o l'ansietat.

Quan arriben aquestes dates, final de setembre i primeries d'octubre, als castellonencs ens entra "la por"; només cal mirar alguna hemeroteca per a comprovar açò que estic dient; octubre 2011: l'ajuntament de Castelló es prepara per a la gota freda, agost 2012: Castelló es blinda davant la gota freda amb 180 dispositius per evitar inundacions, agost 2013: la gota freda posa fi a l'estiu i porta tronades fortes, setembre 2014: a l'espera de les pluges torrencials els municipis amb més risc de la província manifesten estar preparats, setembre 2015: la gota freda és una realitat que s'apropa...

Des de l'ajuntament s'afanyen a dir que les pluges de la tardor ens fan estar en extrema alerta i des de les regidories d'Ordenació el Territori i Sostenibilitat Ambiental, no paren de dir que tenim un protocol d'actuacions per prevenir possibles inundacions, tant pel que respecta a matèria d'infraestructures com de neteja i manteniment de séquies.

Més de 30 procediments diferents que s'han de seguir en cas de pluja estan preparats, bombes, caragols i grups electrògens semblen estar llestos i disposats a treballar: Les séquies diuen estan nétes i l'aigua cas d'omplir-les ha de poder discórrer sense obstacles...

L'Agència Estatal de Meteorologia no descarta que aquesta tardor puguen produir-se episodis de gota freda, i davant aquestes notícies, des del punt de vista biològic, la por torna a envair-nos...

Sembla que en agost, l'aigua de la mediterrània no ha estat tan calenta com en altres anys, per aquelles dates, però les calors extremes dels primers dies de setembre van fer que es recalfara una mica la superfície de la mar, de manera que, a hores d'ara, l'aigua està dos o tres graus per damunt de la mitjana habitual i això, es tradueix, en vapor d'aigua potencial per formar grans núvols si els elements d'inestabilitat coincideixen en un mateix lloc.

Tanmateix mirant el Mediterrani en conjunt, els meteoròlegs aprecien menys temperatura de l'aigua que en els darrers anys, per la qual cosa, durant les setmanes vinents no hi hauria tant de vapor d'aigua per "alimentar" les DANAS o gotes fredes.

És veritat que necessitem aigua, que necessitem que ploga i prou ací a Castelló on la secor ja comença a ser extrema, però encreuem els dits perquè aquella no arribe de manera torrencial, no fos cas que, tot i estar com diuen preparats, la situació se'ns escape de les mans i acabe com el rosari de l'aurora, eixa, i només eixa, és la nostra por. Preguem per fer realitat aquella dita tan popular al nostre poble: "Aigua pura i amb mesura"

Que ploga, trone i rellampegue no ha de fer-nos por. La por real és que aquesta Depressió Aïllada en Nivells Alts, porte més de 120 litres per metre quadrats en 24 hores, que això, difícilment tot i les previsions és controlable... i generalment acaba en desastre. Déu no vulga que "ens toque" aquesta loteria.

Xollo...

Va presentar-se a finals de la primavera, a les portes de l'estiu, el passat 7 de juny. Ara, quasi quatre mesos després, s'anuncia una gran gal·la a celebrar a Benicàssim, a la Villa del Mar, el pròxim 6 d'octubre, per donar-li, allò que diem a Castelló "més bombo i platillo", m'estic referint al certamen literari "Castellón letras del Mediterrano" que impulsat per la Diputació, convidava a quatre autors de consolidada carrera literària i reconeguts a l'àmbit nacional, a escriure una novel·la ambientada a Castelló, amb la finalitat de donar a conéixer la imatge de Castelló als potencials lectors.

Un comité tècnic creat a l'efecte va proposar i convèncer als autors, ajudats per una quantitat gens menyspreable d'euros, 10.000 més IVA per cadascun, per què crearen unes obres d'intriga i ficció, capaces d'arribar al gran públic.

Els autors escollits i les novel·les creaades van ser "El síndrome de Jerusalén" de Juan Bolea, escriptor de Cadis i resident a Saragossa, "La rebelión de Penélope" de Dolores García Ruiz, de Melilla però vivint a València, "La muerte abrió la leyenda" d'Alejandro Martínez Gallo, de León i vivint a Astúries i "Luna de Sangre en Voramar" dels sevillà José Luís Rodriguez del Corral.

És possible que les novel·les descobrisquen de manera subtil llocs i entorns del nostre poble o província, no ho sé, doncs encara no he tingut ocasió de llegir-les, i com jo, no crec estar massa errat a l'afirmar que tampoc molts de vosaltres les coneixeu, de manera que dubte i molt s'hagen convertit en un incentiu per poder atraure i recórrer els indrets per on transcorren les diferents accions, a viatgers forans o locals.

Gastar-se més de 40.000 dels nostres euros en "premiar" a uns autors, sense un criteri massa rigorós a l'hora de la seleccion d'aquests, en quatre obres editades el 2016, no és garantia d'aconseguir que un ample grup de públic lector conega els racons i paisatge de les nostres terres. Que la Diputació avale l'edició amb una injecció de diners, d'entrada només significa un aval per garantir a autors i editorials que l'obra econòmicament no farà fallida.

Ara, després de 4 mesos a les llibreries jo em pregunte: Quants de vosaltres n'heu llegit alguna? Quants de vosaltres heu pensat a llegir-la, justament per què la trama transcorre a les nostres terres? Més encara, quants de vosaltres coneixíeu l'existència d'aquest certamen?

Desconec "la tirada" de cada edició, desconec també el preu al públic i si es poden trobar a les biblioteques de la nostra ciutat o de fora, però em sembla que els més de 40.000 euros no hauran estat ben invertits; tan sols els autors i editorial hauran vist "assegurada" totalment o en part la seua inversió. Tot un xollo si pensem que, tal vegada, les accions que presenten les novel·les hagueren pogut transcórrer en qualsevol altre indret. Crear una novel·la i ambientar-la a Castelló suposa al ser "tocat per un dit màgic", guanyar d'entrada un bop grapat de diners... i ara, "si no vols caldo, dues tasses", a més a més afegint-li un guardó a una de les quatre, aquella que millor represente els valors turístics de la província... que veges tu això amb quins criteris objectius s'ha de mesurar.

Pense que no ha de ser massa difícil per un escriptor o escriptora consagrat crear per encàrrec una obra, que pot o no tenir ja al pensament, que transcórrega pel mediterrani, la costa o l'interior de Castelló, i més encara si sap que, si o si, la seua creació d'entrada serà avalada amb 10.000 euros; una altra cosa és que "el comité" pense en ell o ella per fer-li l'encàrrec per l'edició del 2017.... Tot un xollo !!!

Mobilitat, dia sense cotxes.

 Estem dins la setmana europea de la mobilitat que, sembla ens convida a deixar de moure'ns o si més no a moure'ns de manera més sostenible, és a dir, sense gastar tant els vehicles a motor individuals i fer-ho més amb els col·lectius, els no contaminants o millor encara desplaçar-nos a peu.

La municipalitat castellonenca no deixa de configurar estratègies de mobilitat sostenibles, accions encaminades a la millora quantitativa i qualitativa perquè els desplaçaments per la ciutat siguen compatibles amb una mobilitat sostenible, planificada, més eficient i respectuosa amb l'entorn.

Les ciutats són cada vegada més intel·ligents, i la mobilitat és i serà, sens dubte, un dels camps on l'aplicació de noves tecnologies pot contribuir més a fer-ne una gestió més eficient i sostenible i a millorar la qualitat del servei.

Malgrat els esforços que des de l'ajuntament es fan amb la intenció de disminuir la congestió del trànsit al centre històric, augmentant la superfície i qualitat de la xarxa viària dedicada als vianants i als ciclistes, promovent l'ús del transport públic, compatibilitzant l'oferta d'aparcaments amb la demanda de rotació i de residents o també intentant disminuir la contaminació acústica i atmosfèrica causada pel trànsit rodat, sembla que hi ha encara molts entrebancs per aconseguir una participació i implicació del veïnat, que no tan sols siga testimonial si més no significativa, tant pel que fa als desplaçaments urbans com als interurbans, i és que no ens ho fiquen gens fàcil.

La gran aposta de millora dels desplaçaments urbans que va ser el TRAM Castelló, ha desembocat en una gran controvèrsia econòmica, inversió excessiva per una sola connexió lineal, legal, amb l'enrenou del seu pas pel Ribalta, urbanística, amb inhabilitació de diferents vials principals de la ciutat, de seguretat, amb desnivells considerables en les parades, viabilitat restant-li poc de protagonisme al cotxe i poc ecològica doncs en alguns trams el dièsel segueix sent el carburant emprat.

I si parlem de les comunicacions interurbanes, la principal usada fins ara, la línia regional de RENFE Rodalies Castelló-València, la C-6, que permetia un desplaçament ràpid i còmode entre els pobles del litoral sud de la província i la ciutat de València, des de fa ja un bon grapat de mesos, s'ha convertit en un caos d'endarreriments, obres, transbords, queixes i reclamacions amb motiu de les mai acabades obres del tercer carril del corredor mediterrani per l'incompliment continu dels terminis anunciats pel ministeri de Foment, fet que ha desembocat amb una crua realitat: "el trajecte que abans de l'inici de les obres solia durar normalment una hora i amb una freqüència de pas de trens cada 20 minuts, ara presenta greus retards amb aturades contínues i sense informació prèvia, a la vegada que una cancel·lació copiosa del nombre de trens, tot un caos.

I que dir de la connexió ferroviària amb els pobles del nord de la província? Dóna ganes de plorar. Ja el 2008 les Corts van aprovar per unanimitat una proposició no de llei sol·licitant al Govern la creació d'una línia de rodalies fins Vinaròs. Amb posterioritat va ser la comissió de Foment del Senat qui va donar llum verda a un acord similar, però, la realitat és la que és, res de res.

Mobilitat? Sense cotxes? Impossible. Jo, hui he de desplaçar-me a Traiguera. Digueu-me com ho de fer de manera ràpida, còmoda i eficaç? Naturalment amb el meu vehicle. Jo, hui, dia sense cotxes, hauré d'agafar-lo, malgrat això no tindré remordiments de consciència, el meu vehicle, com a mal menor, és híbrid.

Startup i fintech...

No em considere una persona analfabeta ni molt menys, però he de reconéixer que la notícia que acabe de llegir fa pocs minuts publicada en un dels periòdics locals m'ha deixat més que descol·locat: "Bankia elige a las 15 startups para acelerar y creará un Fintech Club".

L'he haguda de llegir vàries vegades... startup? Fintech club? De veritat, jo no sé a vosaltres, però a mi, em sonava a música celestial i per més que tractava d'imaginar no arribava enlloc; tal vegada podia tenir relació amb algun aspecte econòmic, financer o semblant, però....

Així que com sóc de caràcter curiós he buscat a la internet per informar-me i, vet per on, tot un nou món s'ha obert als meus ulls.

Resulta que una startup pot definir-se, si fa o no fa, com una empresa de nova creació que presenta grans possibilitats de creixement i, a vegades,un model de negoci estable, és a dir, una companyia més o menys gran, dissenyada per créixer de manera ràpida; empreses que, naturalment, es recolzen en la tecnologia, estan relacionades amb el món de la internet i mostren un alt nivell de projecció, de potencial per convertir-se en grans negocis.

I fintech? Sembla és un mot que prové de la contracció de les paraules angleses "finance i technology", de manera que engloba els serveis o empreses del sector financer que aprofiten les tecnologies més modernes per crear productes innovadors. Empreses tecnològiques que tracten d'aportar noves idees aplicables als serveis financers, demostrant que existeix una altra forma de gestionar els diners, d'una manera més ràpida, còmoda i transparent. En definitiva, desenvolupament de serveis financers basats en la innovació tecnològica.

Una vegada situats, més o menys, allò que vol dir-nos la notícia de Bankia és que es tracta de trobar empreses, companyies, que desenvolupen serveis diferents que siguen cada vegada més àgils i innovadors beneficiant i millorant els hàbits de vida dels usuaris.

Exemples de startups internacionals van ser en els seus orígens Google, Twitter, Facebook, Tuenti o Privalia I, vet per on, ací al nostre poble, a Castelló, sembla hi ha un bon planter d'emprenedors, d'innovadors de creadors de startups.

En voleu uns exemples? Ací van...

Paynopain és una firma castellonenca creadora d'un producte "Easy Go Band", una polsera per al control d'accessos, pagaments i identificació d'usuaris, que sembla està tenint molt d'èxit.

Advertissim, una altra empresa startup, ha suposat una revolució en el camp de les comunicacions, oferint accés a la comunicació en aquells llocs que fins ara era quasi impensable, cas dels interiors dels ascensors o de cabines, amb pantalles publicitaries, amb un més que notable èxit.

I en aquest món tan desconegut i intrigant, destaca a escala internacional des de fa ja uns quants anys el que ja anomenen "Steve Jobs de Castelló", Pep Gómez, creador d'una de les primeres startups, Fever, una aplicació per a mòbils orientada a l'oci i que està triomfant als Estats Units.

I en aquestes estem quan ens assabentem que la Diputació de Castelló ha rebut aquesta mateixa setmana el premi de la Unió Europea a l'administració pública "Best Public Administration for Startups Award", reconeixent la seua tasca i esforç en favor de les startups i organització d'esdeveniments en suport a l'emprenedurisme.

I jo sense assabentar-me, que gran és el món!!!

El banc de terres o el somni dels justos...

Hui, 13 i dimarts, dia en què a la cultura espanyola, grega i d'alguns països d'Amèrica Llatina és considerat dia de mala sort, voldria recordar i fer cinc cèntims de la proposta que roda per l'ajuntament de tirar endavant al terme de Castelló un banc de terres municipal, un recurs per als propietaris de parcel·les amb capacitat agrícola, que suposa una alternativa contra l'abandonament d'aquests terrenys a més, de ser un recurs per a les persones interessades a cultivar terres.

Castelló ha estat poble agrícola per molts anys, però en l'actualitat l'abandonament de les terres de cultiu és més que greu i significatiu, de manera que a més de contribuir a la pèrdua de superfície agrícola útil, es genera un impacte negatiu en el nostre medi ambient, incrementa el risc d'incendi, augmenta la proliferació de plagues i genera un major risc de degradació ambiental i paisatgístic.

Per totes aquestes raons, allà per l'estiu del 2012 l'aleshores regidor d'agricultura, el senyor Gonzalo Romero, va anunciar, a boca plena, la creació del "Banc de Terres de Castelló (BTCS)", una iniciativa promoguda des de la Delegació Municipal d'Agricultura i Medi Ambient, amb la qual s'intentava frenar la pèrdua de superfície agrària útil a través de la posada en valor de terreny de cultiu perduts o insuficientment aprofitats, al mateix temps que donar solució a la creixent i cada vegada més important problemàtica agroambiental derivada de l'abandonament dels camps, fet que anava a contribuir al manteniment del paisatge agrari del terme municipal i a la preservació de la tradició i pràctiques agrícoles locals.

Es creava un registre administratiu municipal, de caràcter públic, que facilitava el contacte entre els propietaris de parcel·les aptes per a l'explotació agrícola i les persones interessades en el seu cultiu amb uns acords lliures entre les parts, sobre els aspectes econòmics, terminis d'arrendament i altres condicions.

Però allò, per un motiu o altre sembla que va nàixer tort i any i mig després, allò que havia de ser un projecte integral d'actuació econòmica i mediambiental i recuperació dels camps de cultiu, va quedar en molt poca cosa i lluny de projectar l'activitat agrària cap al futur, revitalitzant l'agricultura va aparcar-se i començà a dormir el somni dels justos...

Un nou equip de govern va configurar-se a la ciutat i semblava que en aquest aspecte hi havia més sensibilitat amb la voluntat manifesta de revalorar socialment la figura del llaurador castellonenc, de manera que es puga percebre l'agricultura com a mitjà de vida, i a més a més de reafirmar-se en la voluntat de donar un nou impuls al Banc de Terres, s'anunciaven noves mesures com la creació d'una marca 'Producte Fresc Ciutat de Castelló' i la seua promoció dins i fora del País Valencià, per tal d'ajudar a defensar els interessos dels llauradors de Castelló i a fomentar l'ocupació a la nostra ciutat, a més de col·laborar al manteniment de pulmons verds al terme municipal.

A passat més d'un any, i com podem comprovar en el Pla de Govern del nostre ajuntament "penjat al web municipal", dins l'apartat 8: Foment de l'ocupació, en l'àrea d'Innovació, ocupació i creativitat ciutadana, apareix com a compromís 8.15, que s'iniciarà a partir del 2017, "crearem un banc de terres a Castelló per possibilitar la continuació de l'activitat agrària".

Senyora Patrícia Puerta, regidora delegada de l'àrea, 2017 està en voltar el cantó. Fem vots un 13 i dimarts, per poder prompte recuperar, posar en explotació, i valorar econòmica i socialment el bandejat patrimoni agrícola local; així siga.

Fites compartides en el temps i en l'espai des de la fe, la religiositat, la tradició i la historia.

No podia deixar passar aquests dies sense fer referencia i comentari a tres fites històriques amb les quals molts veïns de Castelló ens sentim tan lligats que, fins i tot, desperten entre nosaltres uns vincles de solidaritat que legitimen la nostra existència com a poble i que, casualitats de la vida, aquesta setmana que tot just ara acaba, han estat més que recordats mitjançant uns rituals laics, cívics o religiosos.

Si mantenir la memòria col·lectiva és mantenir la identitat d'un poble, hi ha dades que tot i ser molt importants, malauradament per desconeixement ens passen desapercebudes i ens assabentem després que tot ha passat.

Per si de cas, és en aquesta ocasió el cas per alguns dels que açò llegiu, voldria fer resó de les tres dades, fites històriques que cronològicament ens han situat en el temps i en l'espai castellonenc des de la perspectiva del passat i mirant cap al futur.

Primera fita: 1251, 8 de setembre, el Rei Jaume I atorga a Ximén Pérez d'Arenós, mitjançant el document anomenat Privilegi del Trasllat, l'autorització per a desplaçar la Vila de Castelló des de la muntanya a la Plana. Tot just dijous passat van complir-se 765 anys i el poble ho celebrem en aquests dies amb l'acte d'agermanament amb la ciutat de Lleida, un cicle de conferències sobre el nostre origen com a poble així com un mercat de productes tradicionals o un joc de carrer que ens recorda sobre taulell porcellànic els principals moments de la nostra historia. Un bon moment i ocasió per buscar respostes i trobar perquès...

Segona fita: 1366, segons la tradició de la ciutat és el moment en què Perot de Granyana, un llaurador, troba la petita imatge de la Verge als peus d'un Lledoner mentre llaurava en un camp. 650 anys de la "Santa Troballa", record de l'inici del culte i veneració de la sagrada figura de 6 centímetres d'alçària que es guarda a la fornícula del pit de la imatge-relicari de la Mare de Déu i Patrona. Fet miraculós que, casualitats, coincideix amb una altra Verge de Lledó, copatrona de la ciutat de Valls, trobada de la mateixa manera i el mateix any... Apassionant historia la de la Santa Troballa que van "quasi reviure" en una apassionant conferència que el prior de la basílica va realitzar al saló pompeià del Casino Antic el dimecres 27 d'abril passat... 650 anys del símbol de la fe de la ciutat en l'any de la misericòrdia.

Tercera fita: 1766, 30 d'agost, diumenge anterior a la festa principal de la Verge del Lledó, que aleshores se celebrava el primer diumenge de setembre, data de la benedicció i inauguració de l'actual santuari de Lledó. Després de molts anys venerada a l'església Major la imatge retorna al seu temple, el quart construït sobre el lloc de la Troballa entre el 1724 i 1766. Es compleixen per tant ara 250 anys. Hui 11 de setembre una Solemne Celebració i "Paso por el Manto" amb obsequi de diploma nominal amb el segell pontifici del temple com a record ha marcat el matí de festa.

Tres fites castelloneres al voltant del 8 de setembre festa del Naixement de la Verge o de les Maredéus trobades, 9 mesos tot just després del 8 de desembre, festa de la Concepció Immaculada de la Verge Maria. 765, 650 i 250 anys d'història ens contemplen des de la fe, la religiositat, la tradició o la història.

La basseta dels "peixots"

 Fa calor, encara fa calor, i com a "bon iaio passejador" aquest matí he decidit que per mitigar una mica aquesta i, a la vegada, passar una estona agradable amb la menuda, podria acostar-me a l'estany del Parc de Ribalta, a la coneguda popularment com a "basseta dels peixets" i, allí entretenir-la donat menjar els "patos".

Pensat i fet, hem agafat un rosegó, un tros de pa dur, i hem enfilat les nostres passes cap a l'estany centenari que el 1914 va dissenyar l'arquitecte Franciso Tomás Traver, mut testimoni des d'aquell moment del pas del temps i de la transformació del mateix parc i de la ciutat.

Pensava trobar-me amb un parc més que recuperat i amb una basseta amb reminiscències modernistes i de clar estil vienés amb aus aquàtiques diverses, ànecs, algun cigne, peixets de coloraines..., més encara si considerem que després de la caiguda de rames d'algun arbre l'estiu passat va realitzar-se una poda i neteja general de l'arbreda i, si no recorde malament, fa només tres anys que va realitzar-se un buidatge i neteja a fons de tot l'estany.

Tanmateix, en realitat, el que he trobat en endinsar-me al parc m'ha decebut per complet. Els plàtans estant malalts, no fan quasi ombra, la sensació d'humitat i frescor brilla per la seua absència i, què dir de l'estany? Allò més que "una basseta de peixets és una bassa de peixots".

Si, és veritat que hi ha alguns cignes, que estan bruts i semblen malalts, avorrits o resignats. Ni tan sols s'immuten quan se'ls acosten els xiquets a llençar-los alguna molleta de pa. També amb paciència pot veure's algun exemplar de tortuga i alguna família d'ànecs amb "la llocada", però sense fer massa cas del menjar que se'ls subministra ni de les cridòries i corredisses d'aquells que se'ls acosten per contemplar-los de prop.

I vet per on, com l'aigua està tan bruta, no pot apreciar-se de cap manera si hi ha peixets de colorins, però sí que crida l'atenció i molt, fins i tot arriba a esglaiar que, en llençar unes molletes a l'aigua, ràpidament uns peixots, alguns d'ells de més de mig metre de llargs, carpes, llises o barbs, traient més de mig cos fora de l'aigua, obren la seua bocassa per empassar-se-les. Aquests si semblen tenir fam i molta.

És una veritable llàstima que aquest estany, ubicat a la part de l'oest del parc que, per molts anys va estar oblidat i quasi menyspreat, ara després de l'impuls d'integració que va aconseguir-se en fer desaparéixer les vies del tren i l'estació, estiga en aquestes condicions i que, com a mínim no es mantinga amb l'aigua neta, de manera que si hi ha, puguen contemplar-se els peixets de colorins, que per molts anys van ser els que van donar-li l'alegria.

L'aigua clara i transparent brilla per la seua absència i els peixos "del fang" semblen ser els amos mentre els antics peixets de la basseta ara, no donen cap nota de color, una veritable llàstima...

Confiança

 És una paraula preciosa.... en vies d'extinció; tal vegada haja estat la crisi la que haja minat la confiança en tots i tot, o tal vegada la corrupció, o ambdues coses. La realitat és que no ens refiem dels altres i sovint confiem ben poc en nosaltres mateixos.

I és que la confiança requereix risc i creix amb paciència i es nodreix de la generositat, de manera que la llavor de la confiança dóna fruits però, malauradament, és lenta d'assolir i s'han de tenir objectius clars, de manera que és difícil i costós canviar de mètodes, d'actituds, si volem un món en lligams de confiança.

La nostra societat actual, la castellonera, es basa en uns lligams de confiança mínims que permeten la convivència i l'establiment i compliment d'unes normes comunes, de manera que sovint, aquella va associada a la predictibilitat de la conducta i, si aquesta no és lícita, aleshores la confiança se'n va a terra...

Les persones capaces de generar confiança poden influir en els altres i, a la llarga tenen més poder. És el cas dels dirigents locals o autonòmics que, des de fa poc més d'un any ens governen a l'adquirir la confiança, primer dels ciutadans i després dels diputats o dels respectius regidors.

També en aquests darrers dies estem veient com el candidat a la Presidència del Govern ha estat demanant la confiança del Congrés dels Diputats, sotmetent-se a una segona votació d'investidura que, com sabem, també ha perdut perquè no ha aconseguit la majoria simple.

Comprovem com la paraula confiança i tot el que porta associada, dia si dia també, s'escolta o es llig al nostre poble. I en eixes reflexions estava jo quan, vaig topar-me, quasi sense adonar-me'n en un dels meus passejos pel poble, amb una obra d'art, que, casualitats de la vida, porta per títol "confiança".

Una obra grandiosa, de 4 x 2 metres amb un pas enmig, ubicada a  l'encreuament entre el bulevard Vicent Blasco Ibáñez i el carrer del professor Francesc Esteve; obra de l'artista José Miguel Mas, de l'any 2009, en acer, que representa mitjançant dos grans blocs de ferro, dos personatges que recolzen els seus braços a les espatlles del company, en senyal de lleialtat. Els seus cossos són dues masses pesades i sòlides, com la confiança.

Una obra que malgrat demanar això, confiança, convivència, estima, generositat, és el dia d'avui, un exemple clar i dur de l'hostilitat, del deteriorament, de la destrucció voluntària del patrimoni cultural, exemple de vandalisme nu i cru, doncs no hi ha cap "cara" lliure de grafits i letrinàlies.

No em val allò de "la gent necessita desfogar-se", que ho facen a casa, que embruten els seus habitatges. No és presentable que, un espai de la ciutat, com molts altres, que va dignificar-se, independentment de si ens agrada o no el resultat, es degrade d'aquesta manera, però, atenció, tampoc és de rebut que, l'ajuntament, mire cap a un altre costat i mantinga l'obra en les condicions en què es troba.

I si els vàndals no mereixen el perdó, l'ajuntament i més concretament la regidoria del ram encarregada de les escultures de la ciutat o el servei de manteniment haurien de actuar amb contundència i retornar al seu estat original aquesta peça. De segur que molts vianants i per descomptat el mateix autor els hi estarien més que agraïts i seguirien gaudint de la nostra confiança demostrada en l'estima d'allò que és de tots.