Secularització de la Quaresma.

 "Carnestoltes, setze voltes; Nadal, de mes en mes. Cada dia foren festes, la Quaresma mai vingués" Així diu una dita popular, i és que aquesta cançoneta popular posa de manifest el desig de festa. Un desig universal, present a totes les cultures i totes les èpoques. Però, a la cançoneta, la festa no es contraposa a la feina, al treball, sinó a la Quaresma. I és que demà dimecres de cendra comença la Quaresma, quaranta dies que precedeixen i disposen a la celebració de la Pasqua. O no?

El secularisme o tendència a ignorar o a negar els principis de la fe i la religió en la interpretació del món i de l'existència que interpreta i ordena la vida d'acord amb els principis de la raó, sense recórrer a la fe en Déu, cada dia està més arrelat a la nostra societat, igual que en la majoria dels països occidentals, de manera que, en aquest segle XXI, l'entrada de la Quaresma a Europa mostra un mateix desafiament: la secularització.

Per això resulta difícil als nostres dies parlar i entendre que demà s'inicia un temps de conversió, de reconciliació amb el proïsme i sobretot, un temps d'oració i de ritus penitencial. 

Oració, dejuni i almoina, són paraules que sonen lluny en aquest món actual secularitzat, malgrat que tots tenim clar que cal fer un esforç en expressions de solidaritat si volem aconseguir un món més just, honest i habitable.

En temps no massa llunyans, ací, a Castelló, poble fervorosament religiós, es deixava d'ingerir productes càrnics durant les setmanes següents o si més no, aquells a qui els flaquejava la força de voluntat, els divendres de cada setmana fins a l'arribada de la Pasqua. I si bé la quaresma es feia llarga, també propiciava la ingesta de productes sans, com ara els bunyols de bacallà i les croquetes de peix. Així, la tan aclamada dieta mediterrània seguia el seu curs. Vet per on la veritat és que era una època de menjar bé, diferent i, sovint molt més sa. Llegums, verdures, peix... Llevat de proteïnes càrniques, es menjava de tot.

Però el temps tot ho canvia i d'una banda va ser la mateixa Església la que va decretar i permetre dejuni només els divendres i, d'altra, la societat que, definitivament, ja no és tan religiosa com abans.

De manera que per molts veïns de la ciutat la Quaresma que iniciarem tot just demà i acabarem el dissabte Sant serà un període desdibuixat i indefinit, sense preceptes o assumits de manera molt "light", sent tan sols un pretext del calendari per fer el Carnestoltes, que és una festa estranya, empelt de les tradicions de l'antigor en els temps modern i que, al contrari de la mateixa Quaresma sense la qual no tindria cap sentit, cada vegada arrela més en la societat.

Malgrat la forta secularització, la influència de la religió en la nostra parla col·loquial segueix sent encara molt important; la frase "això és més llarg que la Quaresma", tot i el laïcisme d'aquesta societat democràtica i moderna que diuen és la nostra, és encara molt habitual sentir-la als nostres carrers per al·ludir a una cosa que dura molt.

Amics, els dies de lluita entre el rei Carnestoltes i la Vella Quaresma s'acaben. La Vella Quaresma acabarà guanyant i les lleis del rei Carnestoltes s'han d'abandonar, enrere han de quedar a partir de demà els grans àpats, les festes boges, les disfresses i el desordre, tot i que l'ordre, la calma i sobretot el dejuni, per allò de la secularització, de segur no seran fàcils d'assumir.... "Pols som i en pols ens hem de convertir..."

De mercats i fires

 Si observem l'evolució festera en els últims temps, és clar que assistim a un punt d'inflexió del nostre sistema fester, com a conseqüència directa del canvi de la gestió pública impulsat pel nou Govern Municipal i, a la vegada, pels nous aires festers de l'actual Junta de Festes.

Dos eixos que convergeixen en oferir claredat en el finançament, regular la participació i la defensa d'interessos del món fester i en la gestió pública, buscant eines per poder treballar i interactuar eficientment i superar els buits legals que, en diferents àmbits estaven produint-se i permetent-se en els darrers exercicis festers.

Dit clar i ras, fomentar la transparència i afavorir les relacions de col·laboració publico-privada, de manera que si s'és transparent en la gestió i contractació, les decisions preses s'han de convertir en un element generador de confiança, cosa que, com malauradament s'està comprovant, en els darrers anys sembla no ocorria.

Per això es busca que el Patronat de Festes siga "una caixa de vidre", transparent i que les accions preses per aquest organisme siguen plenament visibles per a tothom amb la posada en marxa de processos normatius que marquen el camí per institucionalitzar amb responsabilitat les seues decisions i, a la vegada, reinstal·le la confiança de la ciutadania en el sistema.

Açò és el que s'ha fet i continua fent-se en les darreres setmanes en relació als diferents procediments, en règim de concurrència pública, convocats per a atorgar autorització per "gestionar, instal·lar i explotar" els diferents mercats i fires al llarg de la pròxima setmana festera de la Magdalena 2017.

És veritat que per tradició i de manera més o menys legal, algunes empreses o associacions han estat les encarregades, amb més o menys èxit, de portar endavant fins ara els diferents mercats, mesons i fires, però la seua transparència, la seua gestió, en alguns casos, ha arribat a despertar sospites, a la vegada que, per la mateixa inèrcia en fer-se les coses, no han tingut cabuda altres empreses.

Per això en aquest any tot i que ha suposat una major càrrega de treball i un nou sistema al qual no estàvem acostumats fins ara, van fer-se públiques primer unes bases procedimentals reguladores d'instal·lació i explotació de diferents espais, deixant un temps per presentar propostes que, una vegada comprovades s'ajustaven a les bases, van passar a valorar-se pels tècnics en relació als projectes d'infraestructura i serveis, actuació, activitats i ambientació, així com les diferents estratègies de comunicació i difusió, atorgant-se unes puntuacions que, una vegada fetes publiques suposaven autoritzar la corresponent fira, mesó o mercat a una empresa en detriment d'unes altres que també optaven a la concessió.

És possible que a mi, com a molts altres veïns, ens haguera agradat que la Fira de la cervesa internacional, la de la cervesa artesanal, la fira foodtruck, la de temàtica taurina, el mesó de la tapa, del vi, de temàtica asturiana o el mercat artesanal, foren adjudicats a empreses o associacions de la nostra ciutat, però, quan el procediment es fa en règim de concurrència pública, és legal que alguna empresa "foránea" participe i com ha ocorregut en algun cas, siga l'adjudicatària.

Sé que alguns dels empresaris que s'han quedat fora estan dolguts, ho comprenc, però també és cert que s'ha buscat, ho puc dir amb certesa, no tan sols la millor oferta econòmica en benefici de les festes, que, naturalment també s'ha primat, però com a mèrit afegit a altres aspectes i condicions, de manera que, en algun cas, fins i tot no ha resultat adjudicatària l'empresa que millor canon oferia.

Ara, a pocs dies per iniciar-se les festes, tan sols falta que el temps acompanye, jo des d'ací felicite aquelles empreses o associacions que han estat elegides, animant a aquelles que per uns o altres motius s'han quedat fora a "reinventar-se" de cara a pròximes edicions, i a tots vosaltres, veïns com jo, a comprovar si, realment, aquest nou sistema transparent d'autorització de fires i mesons contribueix a fer més grans i internacionals les nostres festes. 

D'ermites i ermitans.

El diccionari normatiu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, defineix l'ermita com a l'edifici religiós cristià, generalment menut i freqüentment situat fora de la població, que té culte de manera ocasional, i com a ermità la persona que té a càrrec seu una ermita.

L'ajuntament de Castelló té repartides per tot el terme municipal i sobretot al voltant del vell camí preromà del Caminàs i des de temps antics una sèrie d'ermites que, pels veïns, formen part de la nostra historia i cultura. Sant Jaume de Fadrell, Sant Roc de Canet, Sant Francesc de la Font, Sant Josep de Censal, Sant Isidre o la basílica del Lledó són ermites hortolanes erigides per honorar els seus sants titulars i fomentant la seua devoció sol·licitar la seua protecció.

La pràctica totalitat de les ermites, malgrat algunes excepcions, disposen a més a

més de la mateixa ermita de la casa de l'ermità, doncs en alguns casos, l'ermità ha viscut o encara viu a l'indret, cas de la basílica de Lledó o Sant Jaume de Fadrell. En aquelles ermites on l'ermità no hi viu i en cas de disposar d'un habitatge més o menys senzill i condicionat, aquest és emprat de manera esporàdica per aquell que ostenta la condició d'ermità, sobretot el dia de la festa del titular, cas per exemple de la vivenda de l'ermita de Sant Roc de Canet, de la Magdalena o de Sant Isidre.

La majoria de les ermites de propietat municipal, que no són totes, en l'actualitat disposen d'un ermità, nomenat directament per l'alcalde o alcaldessa, amb funcions honorífiques, sense sou, càrrec que en uns casos recau en una persona i en altres en una institució. Així per exemple sabem que l'ermità de Sant Isidre del vell camí de la mar és la cooperativa agrícola del mateix nom, la comanda de Fadrell qui s'encarrega de Sant Jaume, o que Sant Josep de Censal està custodiada per l'Associació Provincial d'Empresaris de la Fusta i el Gremi de Fusters, la de Sant Roc de Canet té com a ermitans a la Colla Pixaví o Sant Francesc de la Font a la Germandat dels Cavallers de la Conquesta.

En el cas de la basílica de Lledó o de l'ermita de la Magdalena, els ermitans ho són a títol personal; en el primer cas l'ermità ha estat per molts anys funcionari municipal i en la Magdalena, per més de 100 anys i fins al 2001, va ser la família Fortanet l'encarregada de la custòdia del llogaret.

Des del 2001 en què els Fortanet van renunciar a continuar sent ermitans de la Magdalena, va ser nomenat l'aleshores regidor Miguel A. Mulet com a nou ermita. Entre les seues obligacions la de custòdia i estima del lloc, entre les seues prebendes disposar d'un habitatge d'ús particular a l'interior del recinte.

Ara, quan s'està donant un nou impuls a la consolidació patrimonial del Castell Vell i de la mateixa ermita amb la propera potenciació d'itineraris didàctics i la construcció d'un centre d'interpretació que facilite el coneixement de l'indret pels futurs visitants, l'equip de govern municipal, amb el vistiplau del regidor d'ermites aprova destituir del càrrec d'ermità al senyor Mulet, transformant aquest càrrec honorífic en un títol anual, canviant així cada any, per reconéixer a alguna persona o col·lectiu destacat en l'àmbit de la cultura o la festa dins el marc de la nostra ciutat.

Que l'equip de Govern municipal prenga la decisió de destituir un ermità honorífic, malgrat que puga ser una decisió encertada o no, que puguem o no compartir, està dins de les seues potestats com a propietaris de l'ermita, però que, el càrrec d'ermità canvie cada any, crec no suposa cap benefici per l'estabilitat de la mateixa ermita, doncs tot i que és veritat que el manteniment li correspon a l'ajuntament com a propietari, també ho és que, tenir una continuïtat d'interrelació amb una única persona o institució pot arribar a facilitar i molt la comunicació i el contacte entre el mateix govern municipal i l'ermità.

No tinc res contra la Gestora de Gaiates que sembla el pròxim dia 12 de març rebrà el títol d'ermitana pel 2017, la seua tasca per la festa és inqüestionable, però tinc els meus dubtes que concedir-los per un any la custòdia testimonial de l'ermita i pensant que el 2018 seran uns altres, i el 2019 un veí o veïna o una altra institució diferent, puga a la llarga beneficiar l'estabilitat d'aquell paratge natural i ermitori. Ja ho sé, puc estar errat, però com sempre el temps ho dirà... 

Romeria de les Canyes

Al plenari d'ahir de l'ajuntament va ser rebutjada per 15 vots a 12, una moció presentada pel Partit Popular que demanava al Govern Municipal la recuperació de l'entrada a la cocatedral de Santa Maria a l'inici i la tornada de la romeria de les Canyes, argumentant que és necessari mantenir el ritual de la consueta, per ser fidels a un passat i avançar cap al futur.

Sembla que el Partit Popular no té gens clar o no vol acceptar que, no estem davant una simple romeria penitencial com va ser en els seus orígens, una romeria a l'ermita de Santa Maria Magdalena, de la qual ja es té notícia el 1375, una cerimònia comunitària de base religiosa, amb penitència, oracions i cants, en record del lliurament de la ciutat de la terrible pesta que el poble va sofrir l'any de 1348. Aquest fet marca que la rogativa fora en temps de quaresma, tems litúrgic consagrat a la penitència que predisposa a la celebració del gran misteri de la mort i resurrecció de Jesús, una processó, en definitiva, originalment amb un marcat accent religiós, que té com a destí un lloc de culte.

Per molts anys la romeria va continuar sent penitencial i amb posterioritat va també assolir un caire de petició demanant pluja amb motiu de les sequeres que el terme, sovint patia. De manera que, en els primers segles, la rogativa anual va ser acordada conjuntament pel clergat i les autoritats, doncs tant a uns com als altres els hi beneficiava, els uns per mantenir i augmentar l'esprit religiós i els altres per aconseguir una ciutat més pròspera, més rica i en definitiva millor.

Però, a mitjan segle XVIII, concretament en 1749 i després d'uns anys de no celebrar-se la romeria, aquesta es torna a recuperar però amb una motivació substancialment diferent de la penitencial o de petició de favors celestials. Tot i que continua mantenint-se el sentit religiós en honor a la Santa penitent, el motiu principal passa ara a ser d'acció de gràcies i en memòria del trasllat del poble des del Castell Vell, afegint-se el 1852, festa del VI centenari de la fundació de la ciutat, al nom tradicional de "romeria", el cognom "de les canyes" en record de l'èpic camí que feren els primers pobladors de la Plana des del privilegiat tossal en una nit negra com gola de llop i recolzats amb la canya que els servia de gayata i guia, puix l'utilitzaven per a tantejar el terreny i evitar fangars, i també com a, arma defensiva contra alimanyes.

De manera que podem parlar de dues processons foses en una. D'una banda una romeria, una rogativa, una peregrinació amb devoció i sentiment religiós, d'acció de gràcies o de petició, amb una clara participació eclesiàstica, amb eixida des de l'església Major de la ciutat i retorn a aquella, amb tot un ritual religiós i amb sentit cristià i catòlic, a la que, segons temps, la historia així ens ho conta, s'afegia o no la municipalitat. D'altra banda, una processó, cívica, laica, realitzada a la vegada, el mateix dia, hora i al mateix lloc, amb un caire recordatori d'uns orígens com a poble, del record del trasllat de la ciutat, amb eixida i retorn de la corporació municipal des de la casa de la Vila, des de l'ajuntament.

Si l'ajuntament ha d'entrar a l'església per iniciar-se la romeria, o si el clergat ha de passar per l'ajuntament a recollir al muníceps, no és obligació ni dels uns ni dels altres. La romeria s'inicia en un moment i amb un ritual, acabada la missa de romeus i els regidors i alcalde, representants del municipi, eixint des de l'ajuntament tenen la potestat d'entrar o no a l'església, podent, per què no?, iniciar el camí, al costat, davant o al darrera del clergat, als peus de l'altar o a la mateixa porta.

I el poble? Doncs uns faran la romeria acompanyant el clergat i amb un motiu religiós, penitencial, altres faran el camí amb un motiu laic, en record dels avantpassats partíceps del trasllat, uns altres li donaran sentit penitencial i de record, i encara, si voleu uns altres, en aquest segle XXI, li donaran un sentit només festiu, de disbauxa i diversió.

I ara el que és més important, tots, tots i totes tenen, tenim cabuda, cadascú amb les seues creences i amb els seus motius, sense polititzar, sense enfrontaments, fins i tot aquells que pensen que anar a la romeria només és això, anar, i s'obliden que cap romeria només és anada, totes, totes tenen anada i tornada al lloc de l'eixida, siga l'església, l'ajuntament o casa nostra... Està clar?

Carta als reis

No, no m'he tornat boig. Ja sé que estem a febrer, que encara no fa dos mesos van visitar-nos per darrera vegada Ses Majestats d'Orient, però hui, en llegir la notícia que publica un diari local, m'ha semblat que tornàvem enrere i, als castellonencs, se'ns donava l'oportunitat d'escriure "una carta als reis", demanant tot allò que considerem necessari per a la millora del nostre poble.

I és que l'ajuntament, i en concret l'equip de govern, des del passat dia 15 i fins al pròxim dia 5 de març, mitjançant la plataforma de participació ciutadana "decidim Castelló" ens dóna tots els veïns majors de 16 anys, una vegada registrats, la possibilitat de decidir individualment o representant alguna associació, com invertir 1.650.000 euros en obres noves o de manteniment o en l'adquisició de béns permanents per la ciutat.

Crida l'atenció que transcorreguda només una setmana, la pàgina haja superat les 1.000 visites i els 200 veïns-usuaris registrats, admeten-se d'entrada ja més de 60 "idees d'inversió" que van des d'iniciar reformes en els pavellons poliesportius municipals o en l'estadi de Castàlia fins a idees per senyalitzar millor la via pública, passant per millores en la Casa de Cultura, a les biblioteques municipals, en els carrils bici, en els passos de vianants, creació de zones verdes i parcs o una pista de patinatge.

Tot i que la majoria de les propostes que el veïnat ha aportat fins ara fan referencia als serveis públics, també altres àrees com urbanisme, esports, joventut, participació ciutadana, turisme o benestar social, han rebut "demandes".

És veritat que a la pròpia plataforma se'ns diu que no seran propostes acceptables aquelles que se centren en activitats concretes, serveis locals, subvencions, premis o lloguers, però tot i això, alguns veïns han volgut "dir també la seua" en aspectes que, d'entrada semblen inviables, com per exemple la proposta registrada amb el número 45, que demana invertir en la compra i col·locació d'una "sénia gegant" fixa, com es té en algunes ciutats, o la proposta 38 que s'escapa de les competències municipals i que demana un "tren turístic amb màquina de vapor" entre el Grau i l'estació de les Palmes, per no parlar de la proposta 6 de crear un mercat fixe i estable de cita mensual, de compravenda o intercanvi de productes de segona mà, una sens dubte bona idea però que d'acord amb les bases no pot considerar-se un projecte d'inversió.

Al pas que anem no sé quantes propostes s'arribaran a presentar, però de segur que seran moltes; de manera que a partir del 6 de març i fins al 31, a més a més "d'haver dit la nostra", tots tindrem l'oportunitat de donar suport a tres de les propostes i, totes aquelles que superen els 25 vots, passaran a estudiar-se per part dels serveis tècnics municipals, que tindran fins al dia 30 d'abril per veure si són legals, viables i pressupostar el seu cost per portar-les a termini. S'anuncia que, finalment, entre l'1 i el 15 de maig, es podran votar totes les propostes que es crega oportú mentre es tinga pressupost disponible, encara que no farà falta gastar-ho tot.

Aquesta "apertura", aquesta possibilitat de "carta als reis municipals", ve a superar la vella situació de captació, priorització i resolució de peticions que fins ara feia el Consell de Participació Ciutadana, peticions emanades de les Juntes de Districte.

Benvinguda siga aquesta nova fórmula  de fer política que, d'entrada sembla més oberta a tota la ciutadania i que, esperem que arribe a molts més sectors poblacionals. Anem avançant...

Corrent per la ciutat…

Hui s'ha tornat a demostrar, córrer és modern. L'esport de córrer ha calat en la societat castellonenca convertint-se en un fenomen sociològic de gran envergadura. Per què? La resposta crec és ben senzilla, cap altre esport és més barat, sobretot ara, en temps de crisi. Només calen unes bones sabatilles, un pantaló curt o malla tècnica, una samarreta, un pulsòmetre i ganes de superar-se en cada eixida.

D'altra banda no fan falta ni instal·lacions esportives ni tampoc invertir massa temps, qualsevol carretera, camí o parc és l'escenari perfecte per assolir un repte personal; el crono és qui marca exigències i diferències.

Tal vegada per tot açò o pel bon temps que tenim al nostre poble al llarg de tot l'any, o perquè és una bona manera de ficar-se en forma, el cas és que, d'uns anys ací el córrer s'ha convertit, per molts joves i no tan joves del nostre terme en una forma de viure, demostrant-se que en poques activitats pot aconseguir-se tant en tant poc, malgrat que com diuen aquells que practiquen el córrer, enganxa.

Jo no ho sé, mai m'ha agradat això del córrer, sóc més de caminar, del senderisme, caminar lliurement però sense pressa ni marques, des de la perspectiva del benestar amb la finalitat de millorar la salut mental i física i poca cosa més, que per altra banda és molt; per això hui m'he arribat a admirar de tota la parafernàlia que s'ha apoderat dels nostres carrers i de la paralització de la ciutat per la multitudinària participació, vora 2.500 corredors, alguns pocs professionals d'aquest tipus de carreres però la gran majoria aficionats, en el VII marató ciutat de Castelló.

I a aquests corredors que s'han fet un fart de córrer en la marató, carrera de llarga distància l'origen del qual es troba en la gesta del soldat grec Fidipides, qui l'any 490 aC va morir de fatiga després d'haver recorregut 42 quilòmetres des de la ciutat de Marató (Grècia) fins a Atenes per anunciar la victòria sobre l'exèrcit persa i que en l'actualitat és una cursa de 42,195 quilòmetres, distància que separa el castell reial de Windsor de l'estadi de White City a l'oest de Londres, cal afegir els 1400 atletes que han participat a la vegada en la prova popular dels 10 quilòmetres, una carrera més ràpida, divertida, però que també requereix una estratègia de preparació a la vegada que un desgast físic important al llarg del seu desenvolupament.

Acabe de veure que ha estat en categoria masculina un atleta etíop, Abraham Girma el guanyador de la prova llarga, amb un temps de 2:12:18, mentre que en dones ha estat Wendimagegnew Genet Getaneh la guanyadora amb 2:36:49.

I com a profà em pregunte: han estat aquestes unes grans victòries? De segur que pels guanyadors així haurà estat, tot i això, sembla que no s'han batut els millors registres de la prova que en categoria masculina el té l'atleta català Carles Castillejo amb 2:10:09 aconseguit en la segona edició l'any 2011 i en categoria femenina la millor marca fins ara també aconseguida en aquella segona edició fou per la keniana Jemina Jelagat, en 2:28:32; 2 i 8 minuts menys respectivament.

I més encara, sent aquestes les millors marques aconseguides a Castelló estan lluny dels rècords del kenià Dennis Kipruto Kimetto de 2:02:57 aconseguit en la marató de Berlín del 2014 o dels 2:15:25 de la britànica Paula Radcliffe, de Londres 2003.

Tot i que no ho arribaré a entendre mai, diuen els aficionats que aconsegueixen acabar aquesta prova que és una distància mítica, una prova de vida, emoció "en vena", gesta bella i única, ho crec, i per això i com a reconeixement a tots aquells anònims que han arribat a finalitzar la prova d'aquest matí al meu poble, aquest el meu aplaudiment en forma de post. Felicitats!!!

Comença a ser realitat

 Va ser al mes de juny del 2009 quan, va ser descoberta la Vila romana de Villamargo en una actuació de previsió de trobar restes arqueològiques a les obres que s'estaven duent a termini per condicionar el barranc de Fraga; obres que van deixar al descobert les restes romanes més antigues del nostre terme municipal, un nucli poblacional, de grans dimensions i orientat al mar, dels segles I a III després de Crist, amb restes d'unes termes, cuines, un taller d'alfareria, bodegues i diferents magatzems per acumular gra. En definitiva, el descobriment arqueològic més important dels darrers anys al nostre terme municipal.

És veritat que el 2010, quan encara estaven desenvolupant-se els treballs del barranc, que no van finalitzar fins al 2013, el govern municipal, aleshores en mans del Partit Popular va sol·licitar a la Generalitat, en mans del mateix partit polític, la protecció del jaciment, en vistes a la seua consolidació i posterior apertura al públic, però van recollir la callada i la indiferència per resposta.

Sí, va fer-se "una actuació", consistent en una tanca perimetral amb un carenat, i punt. Va arribar fins i tot a elaborar-se, allà pel 2012, un projecte mixte entre la Direcció Territorial de Cultura i l'ajuntament per mitjançant un sistema de drenatge consolidar les restes, un projecte de protecció i salvaguarda que va ser valorat en 60.000 euros, però l'expedient mai va arribar a executar-se.

De manera que, cap cartell, cap senyalització, per deixar constància del valor històric de les restes, que a la intempèrie i exposats a les adversitats meteorològiques, anaven degradant-se de manera ràpida, van fer que prompte l'indret s'omplira de brutícia, brossa, botelles de plàstic, llaunes, restes de material d'obra, papers... donant sensació d'abandonament total.

És veritat que tal vegada fora la crisi econòmica, la que va impedir al Consell expropiar les finques adjacents per ampliar el recinte, però aquella no ha de ser excusa per constatar el poc "carinyo" amb què va ser tractada aquesta descoberta per part dels governants autonòmics i locals del partit popular, que van deixar per molts anys, l'indret sense el més mínim manteniment i sense comptar amb un pla director que concrete la seua consolidació i les línies d'actuació.

Amb el canvi de govern municipal des de la nova direcció de la regidoria de cultura va reprendre's el tema i va fer-se arribar al Conseller d'educació i Cultura un informe exhaustiu sobre les restes per veure si podien desenvolupar-se accions de posada en valor de l'indret, amb la petició d'una partida pressupostària.

A la vista que el temps passa i des de València no hi arriben diners per consolidar la troballa, l'ajuntament dins la segona fase d'inversions sostenibles va projectar una mínima atenció a Villamargo, destinant, el passat novembre, 150.000 euros.

Ara s'anuncia que l'empresa Cyrepsa Arquitectònica SL, firma especialitzada en treballs d'arqueologia i restauració,  a qui va adjudicar-se l'obra, per un import de 126.000 euros i un termini de realització de tres mesos i mig, ha iniciat els seus treballs, amb una primera fase de consolidació, reconduint les aigües pluvials fins a la séquia, anivellament de terrenys i recreixement de murs per facilitar la visió de les diferents dependències. L'actuació comença, per fi, a ser realitat.

Quedarà per una segona fase prevista també per aquesta legislatura, si arriben els diners de la Conselleria o si més no amb una altra partida del mateix ajuntament, la urbanització dels terrenys dels voltants per servir d'aparcament per les visites, així com la instal·lació d'uns panells bàsics amb la descripció de la Vila, un posterior centre interpretatiu i una passarel·la que permeta als visitants visionar el jaciment de més a prop, actuacions també necessàries per a ficar el valor la troballa i fer d'aquesta el que es mereix, ser el referent històric més antic del nostre terme.

Mentre això arriba us deixe un enllaç on podeu il·lustrar-vos amb un xicotet vídeo que un bon amic i company va enregistrar al cap de poc de la descoberta, testimoni del nostre passat històric. VILLAMARGO

Un estrepitós fracàs.

Coincidint amb una altra notícia també esperada, l'arribada a la diòcesi del nou bisbe Josep Maria Cases Deordal, publicava el número 10.343 de "El Mediterraneo" del diumenge 13 de febrer de 1972 a la seua pàgina tres com a notícia important, l'inici, el dia anterior, fa just hui 45 anys, de la retirada dels cables de la desapareguda xarxa de troleibusos.

El troleibús era un vehicle híbrid, entre tramvia i autobús, era una espècie d'autobús elèctric que prenia el corrent de dos cables mitjançant dos troles anomenats popularment perxes.

Tot i que des dels anys 40 del segle passat el troleibús va ser considerat un mitjà de transport revolucionari en unir-se al desplaçament mitjançant l'energia elèctrica la flexibilitat i suavitat de la marxa sobre neumàtics i malgrat despertar un interés al nostre poble per part de la Diputació Provincial d'instaurar una xarxa de troleibusos a la Plana, la tramitació administrativa va ser molt lenta, havent de passar quasi 20 anys entre la redacció del projecte inicial, aprovat el 1942 que contemplava la construcció d'una línia amb servei de viatgers i mercaderies des de Benicàssim fins a la Vall d'Uixó i l'inici incomplet del servei, el 18 de juliol de 1961 del tram comprés entre el Grau, Castelló i Vila-real, de tan sols 11 quilòmetres de longitud, essent l'empresa "la Valenciana" l'encarregada d'explotar la línia.

Malgrat que en principi el servei va prestar-se amb certa normalitat, no va arribar a 5 anys la vida del troleibús a Castelló, d'una banda les deficiències en les instal·lacions i d'altra en el material mòbil, feien que la circulació dels troleibusos fora cada vegada més irregular. El 26 de juny de 1966 va paralitzar-se definitivament el servei.

17 milions de les antigues pessetes, de l'any 1961 foren invertits i poc rendibilitzats, pels 60.000 habitants que la ciutat contava en aquells anys. Els troleibusos de la Plana mai van aconseguir allò que des de la presidència de la Diputació, el seu cap, el senyor Ferrer Forns buscava, elevar la categoria de la nostra província i recuperar la forta inversió econòmica de la mateixa Diputació.

Els quatre "tròlei" Pegaso que van arribar a circular per Castelló, dels 10 inicials que contemplava el projecte, van quedar aparcats per molts anys a la cotxera construïda per aquest servei, situada a l'eixida de la ciutat, a l'avinguda de València, edifici que en l'actualitat és seu del parc mòbil de la Diputació.

Van haver de passar quasi sis anys més perquè els fils de la catenària, amb una tensió inicial de 600 volts, començaren a desaparèixer del cel de la ciutat, i molts anys més perquè ho feren els pals de formigó que els sustentaven.

Vint anys de projecte i obres per una explotació de poc més de cinc anys. I molts més anys perquè desaparegueren primer "els fils" i després "els postes" Abans i també ara, vist des de la distància, tot va ser un estrepitós fracàs.

Voleu dir que fan bonic?

 Francament, no crec que estèticament siguen ja adients, per la seua excessiva alçària s'escapen a la visió general de l'avinguda. Estan ja fora de vista i ni fan ombra, ni tampoc els seus fruits tenen cap utilitat. Les palmeres que ocupen les dues voreres de l'avinguda del Lledó entre l'avinguda de Caputxins i la figura del Tombatossals, no tenen des de fa ja algun temps cap sentit.

Van plantar-se en el seu dia en un volum i proporcions adients a l'amplària de l'avinguda i constituïen un marc idoni d'accés al posterior passeig de plàtans d'apropament a la basílica, però el pas del temps ha fet que s'aclimataren de tal manera que, buscant la llum i el cel de la ciutat, i per ser d'una varietat resistent al terrible morrut roig, alguns exemplars arriben a superar les finestres dels quarts i cinqué pis de les vivendes adjacents.

No sóc expert botànic i desconec quina és la varietat d'aquestes palmeres, he sentit dir si són Washingtònies i que, en bones condicions pel seu creixement, poden, amb un tronc relativament prim, arribar fàcilment als 25 metres d'alçada i inclús més, que és el que està passant en aquestes.

És veritat que de moment aquestes palmeres que es troben en un tram urbà, unes voreres, per compartir espai amb els vianants, no causen massa problemes, tal vegada algun puntual ocasionat pel freg de les rames amb les finestres d'algun habitatge, però també és veritat que ja fa anys"no diuen res" als castellonencs que recorren aquest vial en el quefer diari, més encara, passen desapercebudes o es veuen com a simples "pals" clavats a terra.

Admet que en qüestions de gust i d'estètica no hi ha regles i tot i que personalment m'agraden les avingudes amb palmeres als costats, aquestes han de tenir les voreres prou amples per facilitar el seu creixement controlat i que l'elecció de l'espècie plantada en aquesta avinguda, amb el pas dels anys, s'ha demostrat com a poc encertada.

El paisatge urbà és un factor que ajuda a millorar la qualitat de vida i l'arbrat és un factor que hi contribueix a determinar la seua qualitat ajudant, o no, a millorar l'habitabilitat de la zona. En aquest cas la qualitat estètica crea en el subconscient una sensació de disseny de paisatge urbà que "s'ha escapat a les previsions" inicials.

Definitivament les palmeres de l'avinguda del Lledó semblen han passat a ser un element secundari al no encertar-se en el seu moment l'elecció, pensant en uns criteris estètics a curt termini, feien bonic quan es van plantar, però sense pensar en l'estètica i funcionalitat del disseny al cap d'uns quants anys, ara en 2017.

Malgrat que s'adapten amb facilitat, la ciutat no és l'hàbitat natural de la palmera, però la seua imatge exòtica resulta atractiva. Així passava i s'intenta que continue passant amb algunes palmeres repartides pels jardins i sobretot amb aquelles de l'avinguda de caputxins o "les palmeretes", però mantenint-se amb varietats de poca alçada, doncs en el moment que s'enfilen metres i metres, deixen de ser ornamentals i passen a ser "pals vius", a més a més només produïxen el 30% de l'oxigen que genera un arbre d'altra espècie, no són, per tant, pulmons de la ciutat. Tampoc tenen rames sinó fulles i per tant no fan ombra...

És decisió municipal reordenar l'ornamentació a la ciutat.. No resultaria més bonic un canvi d'aquestes palmeres per uns altres arbres amb més verdor i amb rames que feren ombra i a la vegada que ajudaren a contrarestar la contaminació ambiental del monòxid emanat pels tubs d'escapament dels cotxes?

Que ficaria jo? Doncs arbres autòctons, alborsers, garrofers o codonyers què no? Tot és qüestió de fer-se l'ànim, buscar un bon assessorament i tirar endavant...

Adéu amic...

Novament i sense esperar-ho s'ha tornat a fer realitat entre nosaltres, aquella maleïda dita que sentencia "per morir-se només cal estar viu", doncs així de sobte, per sorpresa, sense temps per acomiadar-nos, ahir va deixar-nos el company i millor amic, amb qui vaig compartir més de 30 anys de la meua vida, primer professional i després festera, José Miguel Sobrino.

La seua va ser fins ahir, el moment en què va morir, una vida intensa, una persona a qui la vida va regalar-li una bona esposa i unes filles, gendres, nets i netes meravellosos i que ell,des del seny i la reflexió personal que ficava en tot allò que feia, estimava "en locura", a la vegada que, cultivava altres moltes "dedicacions", amb moltes ganes de viure, no parant...

Fa poques setmanes analitzàvem junts en una animada conversa el resultat de la cavalcada de Reis a Castelló i com s'anava millorant dia a dia. Va ser la setmana passada quan mantenia amb ell una conversa on, com a nou president del centre per a persones grans Columbretes, es mostrava il·lusionat amb les múltiples activitats que en aquell espai de trobada, convivència i relacions socials estaven programant-se per aquest acabat d'iniciar 2017, derivant la conversa, quasi sense interrupció, a la preocupació que tenia, quasi obsessió, per aconseguir que les nostres festes fundacionals assoliren el prestigi i reconeixement que es mereixen.

Tota una vida laboral dedicada a l'ensenyament i la formació, membre actiu del PSOE local, de la Junta de Festes de Castelló, durant uns quants anys encarregat de la romeria i tornà, membre de la comissió "del Toll", de l'antic Patronat de Festes, de la Colla del Pixaví...

Amic Sobrino, trobarem a faltar la teua presencia al nostre Cau i especialment tots els dilluns de magdalena al peu i ombra "del fadrí", orgullós de sentir-te poble i disposat a facilitar informació sobre la visita i altres molts actes festers a aquells que a tu s'acostaven.

Te n'has anat sense dir-nos adéu, sense avisar-nos, deixant-nos un buit que difícilment tornarà a ser ocupat per cap altre, doncs no només se'n va una bona persona, també un home de valors clars i de gran cor disposat a donar-te el suport incondicional en aquells moments en què ho necessitaves. José Miguel, sempre et recordarem amb el teu somriure en el rostre, una mica sorneguer, irònic, i en eixa mirada que, a tots, transmetia tranquil·litat.

La vida és dura, el teu inesperat traspàs m'impacta i em trobe commocionat per la teua partida, em costa comprendre, no sé si arribaré mai a fer-ho, com i per què aquesta vegada tu, però abans uns altres amics i companys de Colla, Marzà, Serra, Porcar, Bort o Marmaneu, amb tants somnis i tantes metes per aconseguir heu hagut de partir d'aquest món.

Diuen que l'amistat és un sentiment que perdura més enllà de la vida, és cert, malgrat que ja no et trobarem entre nosaltres, el teu esperit ens seguirà acompanyant, les teues petjades i el teu record ens han de servir de guia, doncs vas ser, una excel·lent persona, un bon company i un millor amic.

Vull fer meus i com a darrer record uns versos del poema Vibracions de Joan Noves que diuen: "Al centre del meu cos s'aixeca un crit / On tot el pensament se m'entrebanca / Darrera dels meus mots els mots dels vius / I els mots dels morts al fons de l'esperança..." Que el viatge infinit et siga lleu company!!!

María José "Valencià".

Fa quinze dies vaig estar a Barcelona, darrerament vaig prou sovint; l'any passat vaig estar a Mallorca on feia anys que no hi havia tornat, i aquells que em coneixeu sabeu que el meu viure diari, transcorre pràcticament dins el terme de Castelló. Tant a Barcelona com a Mallorca, vaig entendre'm perfectament i sense cap problema amb la gent que allí hi viu, expressant-me en la meua llengua materna.

I sabeu per què? Perquè tant els uns com els altres tenim una llengua en comú, la llengua catalana, que parlada amb diferents varietats manté una unitat lingüística. És veritat que el parlar del català oriental de Barcelona o del Mallorquí de "ses" Illes, té diferències amb el meu valencià de Castelló, però no hi ha també diferències entre el parlar de la Plana de Castelló i el dels germans de l'Horta de València? Més encara, no trobeu diferències entre el valencià de Castelló i el que es parla a la localitat veïna d'Almassora?

Jo ho tinc més que clar, parle una varietat dialectal d'una mateixa llengua, i això fa que puga entendre'm amb Almassorins, Valencians, Barcelonins o Mallorquins, de la mateixa manera que, quan empre el Castellà, tot i que parlant-lo de manera diferent als andalusos, castellans o gallecs, m'entenc perfectament amb tots ells.

I si la llengua és escrita, aleshores cap problema. Llig perfectament un diari en castellà independentment de si ha estat editat a La Corunya, Cadis o Girona, o un diari escrit en llengua catalana, tant si ha estat editat a Barcelona, Mallorca o Alacant.

Tal vegada el problema siga el nom? Català només hauria de ser el nom de la llengua emprada a Catalunya? Aleshores, per la mateixa regla, Castellà hauria de ser el nom de la llengua emprada a Castella, no trobeu? Si, ja sé que alguns pensareu que a la llengua emprada a tot l'estat li diem Espanyol. Això vol dir que Espanyol i Castellà són llengües diferents? Val això és simplement buscar un conflicte lingüístic on no hi ha, o dit més plana i vulgarment, això és voler embolicar "el credo".

Ara, sembla que amb la finalitat d'embolicar aquest credo, de ressuscitar el fantasma del conflicte lingüístic, la portaveu del Partit Popular a les Corts Valencianes, defensant que "l'idioma valencià és un idioma diferent i autònom de qualsevol altra llengua i concretament del català" i manifestant que a parer seu i del partit a qui representa, s'està posant en dubte la identitat idiomàtica de la llengua del nostre poble, tracta de justificar la proposta que han presentat a les Corts, que s'haurà de debatre a la sessió plenària de la setmana propera, de diferenciar i plasmar en una llei que accepte les dues llengües com a diferents, anant en contra no només de la lògica sinó de la romanística internacional.

I qui li ha donat ales al PP ara? Doncs el Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) que, estimant una demanda contenciosa presentada davant el Consell sobre els motius pels quals "en el web d'alguns òrgans oficials es proposen el català i el valencià com opcions idiomàtiques diferents", ha ordenat al Consell de les Llengües Oficials de l'Estat que aclarisca si el català i el valencià són llengües diferents...

I justament trau pit a les Corts, tal vegada perquè en ser la portaveu no pot amagar-se, aquella alcaldessa primer i Consellera després, que durant un acte de proclamació de candidats locals del PP va dir aquelles ja famoses paraules: "En primer lugar os pido disculpas por si en algún momento me paso al valenciano. Es mi lengua materna y tengo este defecto. Si lo hago ruego que me perdonéis. Me perdonais, me avisais y pasaré rápidamente al castellano. Pero, no me doy cuenta, de verdad".

Les "disculpes" i el reconeixement de què parlar la llengua pròpia dels valencians era un "defecte", argument de pes per defensar ara, només uns anys després, que cal una llei diferenciadora.

 Ai María José, el cognom la perd, en lloc de "Català" hauria Vosté de ser María José "Valencià", no fos cas que la identifiquen amb un poble del què vosté no vol saber-se'n germana.