Estiueig.

Hui comença el meu estiueig; per circumstàncies que no vénen al cas, aquest estiu més tard que mai. Per ser exactes seria millor dir que ahir vam fer el trasllat a la segona residència sense abandonar la primera, que és el que te, tenir el costum de canviar a un lloc prop, allò que s'anomena al raval, canviar d'aires sense canviar ni d'aigua.

Parle d'estiueig perquè aquest trasllat temporal el faig ara, a l'estiu, però en realitat si estiueig és sinònim de canvi de vida, de rutina, d'hàbits, en realitat tot just hui fa quatre anys que estiuege, per estar gaudint de la jubilació.

Si, hui, a més a més de la tradicional festa de la Verge del Carme, onomàstica de totes les Carmens i Carmelos, fa un bon grapar d'anys que vaig néixer i tot just 41 que em vaig contraure matrimoni. Si, definitivament, hui és un dia especial, molt especial.

Però tornem a l'estiueig que és el que ara ens ocupa. Com a fenomen social és aquest un costum relativament nou, de les famílies benestants del País, dels inicis del segle XX, pràctica que es va estendre a una part més ampla de la societat el darrer terç d'aquell segle, amb la proliferació dels apartaments a la costa i l'eixida massiva des del poble cap a la mar, del mateix terme, o com a molt lluny, al terme del costat.

Als anys 50 i 60 del segle passat eren moltes les famílies llauradores del raval, també la meua, que en arribar juliol traslladàvem la nostra residència, del poble a l'alqueria o al mas, i malgrat que per "la xiqüeleria" començava un veritable estiueig, en realitat era només un apropament al lloc on estava ara la feina, de l'arròs si era a la marjal, de la verdura si era a l'horta i del raïm o la garrofa si era al secà.

I així, van transcórrer molts estius de la meua infantesa; juliol, agost i part de setembre, el temps del moscatell, els passava al terme de Benicàssim quan aquell terme encara no disposava ni de xalets ni d'apartaments, només masos aïllats, desocupats tot l'any i que ara, per allò de la vinya, cobraven vida.

És veritat que ja existien les Villes dels senyorets i el Voramar i que començaven els primers càmpings, Saratoga i després Florida, però les platges eren verges, i pràcticament estaven buides i, els turistes, els forasters que començaven a descobrir el nostre territori, eren "espècies rares.

Amb el pas del temps, amb la millora de les carreteres, amb l'augment dels vehicles a motor i la millora i diversificació de l'economia local, les vivendes d'estiueig van anar augmentant a la vegada que els hotels i llocs d'oci, Orange, bohio, la viña..., i les primeres torres d'apartaments, Heliopolis, Tombatossals, Princicasim, La Siesta, Torreón..., van omplir de banyistes i para-sols les, fins aleshores, solitàries o poc freqüentades platges, fins a arribar al dia de hui, on pocs podíem imaginar com d'atapeïdes podíem arribar a trobar-les.

És temps de calor humida de platja, dies de desfici i de mosquits, moments de suar i amarar la camisa, d'anar i vindre a casa, de no parar... però, tot i això, temps esperat amb ganes, temps de platja i de bany de mar, de flexibilitat horària, temps d'estiuejar, encara que ara ja no cal carregar matalassos i atifells, un altre estiu al cos, roda la vida, per molts anys i bon estiu....