El poder de la xocolata.

 Al segle XVIII l'interés per la cultura i l'educació era molt escàs a Castelló. Les famílies estaven més preocupades per satisfer les necessitats bàsiques del seus fills, l'alimentació i el vestit, que la instrucció i formació; així no ha de resultar-nos estrany que la major part de la població fóra analfabeta.

La ciutat disposava a la fi del segle de tres classes per xiquets i tan sols una per xiquetes, una a la Vila, una al raval de Sant Francesc i dues al de Sant Fèlix, una per a òrfens, fundada pel bisbe Ciment i una segona per a xiquetes pobres, fundada per Isabel Ferrer, que venien a afegir-se a les dues tradicionals i famoses aules de llatinitat, una per a menors i una altra per a majors, de reconeguda fama i consideració dins i fora de la ciutat per la qualitat de l'ensenyança i prestigi dels seus mestres.

Les aules de llatinitat de Castelló tenen un origen incert, trobant-se documents del segle XVI que parlen de la negligència dels mestres en les seues ensenyances de sintaxi i llatí, al costat d'altres anteriors, del XV, que s'enorgulleixen de personatges il·lustres com l'escriptor Francisco Jover o el metge Miguel Juan Pascual, fills de Castelló que havien estudiat en elles; unes aules que van ser definitivament suprimides a mitjan segle XIX, l'any 1846, en crear-se els instituts de segona ensenyança, passant els seus darrers mestres, Fermin Gil i Joaquin Ramón, a formar part del claustre de professors de l'institut.

I per què recorde jo hui, us preguntareu, en aquest calorós dijous d'agost les antigues escoles de Castelló? Hi haurà algun motiu especial? Doncs si.

Vet per on, tal dia com hui de 1799, en ple estiu, i salvant la distància tal com es fa també ara, van tenir lloc unes oposicions per a mestres d'aquelles aules, i deixant a banda que foren un mestre de Vinaròs, el senyor Torres i un altre de Crevillent, el senyor Bernat, els qui aconseguiren les places, el que va resultar més que curiós, va ser la manera en què va pagar-se els examinadors, un mestre vingut de València, que va rebre 60 lliures, un segon vingut de Sagunt, que en va rebre 40 i, un tercer, de casa, fra Vicent Hernandez, prior del convent de Sant Domènech, que va rebre pel seu treball.... una tassa de xocolata!!!.

Si, heu llegit bé, una tassa de xocolata, i és que hui, imaginar aquest pagament, pot despertar-nos un somriure, però cal recordar que a Espanya el furor per aquesta exòtica beguda, recorre els alts estaments de la societat a partir de la segona meitat del segle anterior, atribuint-se-li, en aquell moment, fins i tot propietats medicinals.

"Un tassó", ja que malgrat que en època d'aquestes oposicions ja es coneixia la possibilitat de confeccionar preparacions de xocolata sòlides, aquest resultava un procés molt laboriós, de manera que, la xocolata, va ser fins a les darreries del segle XIX un aliment car i exclusiu, no convertint-se en aliment popular i a l'abast econòmic de tots, fins a començament del segle passat, si fa o no fa, com aquell que diu, fa quatre dies.

Vet per on la xocolata, que només pel sols fet de nomenar-la, provoca reaccions en la nostra activitat cerebral, hui també de segur us provocarà un somriure, a la vegada que a mi, i tal vegada a algú de vosaltres que açò llegiu, ens desperta la curiositat per conéixer i descobrir elements singulars de la nostra història i la nostra gent. Ara, i amb el vostre permís, malgrat no considerar-me llépol, vaig a assaborir-ne "una unça".