Sentiment de pertinença?

En un món cada cop més interconnectat, el sentit de pertinença s'ha convertit en una necessitat humana fonamental a la vida de les persones. Es defineix com l’experiència emocional que es caracteritza per la sensació de formar part d'un grup o comunitat; es manifesta de manera diferent en diferents contextos, a la família, a l'escola o al treball.

La persona sent que comparteix alguna cosa amb altres i que hi pot participar; en el cas dels pobles i ravals, el sentiment es manifesta de manera espontània sobretot en els moments de la festa, que quasi sempre està lligada a la identitat del lloc on es viu i al qual es diu pertànyer, on s’estableixen les interrelacions culturals i es tenen les experiències més significatives.

Les festes que a Castelló celebrem són molt diferents unes d’altres, cadascuna lligada a un fet o esdeveniment diferent i distintiu al voltant del qual giren tots els actes. Així, res o poc tenen a veure entre si les Festes de la Magdalena amb les de la Mare de Déu de Lledó, o aquelles que en aquests dies celebrem i que donen peu a aquesta reflexió, les de Sant Pere al Grau.

És veritat que quan a Castelló diem Sant Pere immediatament afegim “al Grau”, perquè per allò de ser Simó Pere pescador jueu de Galilea, considerat  el primer deixeble de Crist patró dels pescadors, i ser la pesquera l’ofici principal dels habitants del barri marítim castellonenc durant dècades, resultara més que evident que el principal temple catòlic del Grau es dedicara al patró dels pescadors i, de retruc les seues festes principals giraren i giren, cada any, al voltant de la celebració d’aquella onomàstica, tal dia com ahir i els posteriors i anteriors.

Però, el món no para de pegar voltes i tot evoluciona, i de la mateixa manera que la ciutat ha experimentat en els darrers anys l’arribada de nous veïns forasters, també el Grau ha sofert un creixement espectacular, a la vegada que la pesca, dedicació majoritària en altres temps, va deixant pas a noves formes de vida, trobant-nos en els moments actuals en dues realitats canviants: són molts més els forasters que han fixat la seua residència al Grau que les famílies graueres “de tota la vida”, i que la vida, el dur treball del dia a dia a la mar ha anat perdent atractiu i interés, sent minoritàries les famílies tradicionals graueres que mantenen algun membre que encara “ix a la mar”, treballs ara fets per forasters.

Aquest transvasament laboral unit a l’arribada de noves generacions al Grau fa que eixe

sentiment de pertinença, sense quasi adonar-se’n vaja perdent-se, i amb ell una part de la tradició i la cultura, quedant la festa en folklore, pur xivarri i poca identitat. I això, és un perill.

Tinc amics al Grau que afortunadament lluiten perquè la història, la cultura, les tradicions i la identitat grauera no es perga, però malgrat els seus esforços, cada any que passa, cada festa de Sant Pere, hi ha més uniformisme, menys identitat pròpia, i els actes festers són programats pensant en allò que pot atreure més gent, en detriment d’aquells altres que han estat durant molts anys més que populars.

Hui, els bous són els protagonistes al Grau, i, tal vegada estiga errat, però desperten molt més interés que qualsevol dels actes tradicionals “de tota la vida”. Digueu-me incrèdul, però per a mostra un botó, la processó marinera, malgrat mantindre el seu encant, ha perdut tot el seu sentit; només cal preguntar a qualsevol espectador d’aquella el perquè d’aquesta.

Estic segur que podríem comptar amb els dits de la mà i encara en sobrarien aquells que ens contestarien que la processó és per rendir homenatge al patró dels pescadors, protegir els qui treballen al mar i rendir un sentit tribut als mariners morts en accions laborals, per no parlar de la “missa de Sant Pere” que, gosaria dir, que el 80% o més d’aquells que van assistir no “xafen” l’església la resta de l’any.

Com assenyalava al títol crec que el sentit de pertinença al Grau, s’està perdent i això és perillós, perquè aquesta pèrdua pot portar a la desaparició de la identitat, i si es perd la identitat, es perd el sentit diferenciador del barri mariner, arrossegant després la pèrdua de la llengua, dels costums, dels records, de la vida...

Adulescents i Vellsjoves: Adulescentseniors.

No podem negar el pes que se li atorga a l’edat en el temps en què ens ha tocat viure. Hi ha moments clau en què a una persona, pel fet de complir una edat concreta, li succeeixen canvis i pot començar a fer coses que abans no podia: parlar, votar, conduir, estudiar, treballar, jubilar-se… Però aquest fet que tots considerem normal, en casos concrets, pot arribar a sofrir una mutació en els gens responsables de la maduresa, endarrerint-la o potenciant-la. El resultat ha estat l'aparició i acceptació per la comunitat científica, d’uns anys ençà, de 2 subespècies noves d'humans: els adulescents i els vellsjoves.

Adulescent és la persona que en el moment en què arriba a l'adolescència ja no la torna a deixar anar mai. I amb el pas dels anys, en lloc d'envellir, rejoveneix com per art de màgia; el velljove és aquell que durant la transició de la infància a la joventut, pateix una metamorfosi sobtada que l'empeny a comportar-se, vestir i parlar com si tinguera quaranta anys o més.

Si passegem pels nostres carrers i ens fixem només una mica, de segur que trobarem representants d’aquestes dues subespècies que conviuen pacíficament. Fins i tot, tal vegada teniu amics o coneguts de “les dues classes”, no és estrany. Ara bé, darrerament sembla que hi haja, per evolució i canvi, una tendència a barrejar els conceptes.

D’una banda, me n’adone, cada dia que passa, que la gent, els meus veïns i jo mateix arribem a la jubilació amb més salut que ho van fer els nostres pares o avis, i d’altra, que la nostra vida social és molt més activa; també que majoritàriament l’estat de salut ens permet ara portar una vida molt més variada i amb més poder adquisitiu, sense oblidar-nos de les relacions socials que, a mesura que ens fem majors, les cultivem molt més; els companys d’esport, de ball o compartir viatges d’oci, Programes de l’Imserso, Diputació o Generalitat en són un clar exemple.

Malgrat haver viscut en molts casos canvis socials substancials, siguen tecnològics o en l’àmbit familiar, arribats a la jubilació és l’oci qui pren molt més protagonisme. Només cal fixar-se en les llistes d'espera als centres de gent gran municipal, al centre sènior de vida saludable del carrer d’Antoni Maura, amb l’oferta d’una gran varietat d'activitats com ara art, digitalització, estimulació cognitiva o en els programes de la Universitat per a Majors de la nostra UJI.

Els vellsjoves castellonencs de la segona dècada del segle XXI no són ja els joves amb comportament sènior, som tot el contrari, sèniors amb comportament jove, els vellsjoves, vet per on, ara som adulescents, descobridors de noves experiències, de nous reptes, de noves il·lusions.

No és que desitgem tornar a la vida activa, és que volem ser actius sense lligams professionals, actius de la vida, proposant-nos diferents i variats reptes per mantenir o millorar el nivell de capacitat funcional davant de l'adversitat, ja siga a través de la resistència, la recuperació o l'adaptació.

La societat s’ha d’adonar que la nostra saviesa, experiència i coneixement són inavaluables per a la comunitat, i que som molts els jubilats castellonencs que ens considerem més prompte adulescents que vellsjoves en el sentit inicial dels conceptes; més encara, jo diria que som “adulescentseniors” a la vegada que sèniors, agents actius de canvi del nostre entorn.

Envellir no és sinònim de malaltia ni de declivi. És una etapa plena de la vida en què es redefineixen prioritats i s'hi acumula resiliència. El veritable obstacle és l'edatisme, que fomenta estereotips limitants sobre el que una persona gran pot fer o no fer i sobretot, envellir no és parlar de malalties i només de malalties…

És cert que en algunes ocasions envellir pot venir acompanyat d'afeccions, però la vellesa no ha de ser un sinònim de declivi, al contrari, en molts casos pot ser una oportunitat per explorar nous passatemps i millorar certes habilitats físiques i cognitives; deixem que rode la roda i vivim el present que el futur ningú el coneix. Gaudim i xalem!  

 

(Re)Viure la història, fer cultura.

Sempre he tingut admiració i respecte pels grups de teatre amateur. La seua sempre he considerat una forma més que altruista de fer cultura. Aquestes associacions que naixen amb la intenció de comunicar-se i manifestar-se a través del teatre, amb una finalitat lúdica, a la vegada que creen lligams de comunitat desenvolupant el marc d’oci i temps lliure, fan, escampen coneixement.

També, aquells que em coneixeu ho sabeu ben bé, sempre m’ha agradat escorcollar, conéixer la meua realitat més propera, la història, personatges i curiositats, d’abans i d’ara, del meu poble, Castelló, que considere fonamental per a entendre qui som com a individus i com a societat. A través d’aquests descobriments i coneixements, intente arribar a comprendre els esdeveniments i processos que han modelat la  identitat i forma de vida actual.

Per això, des de fa ja un bon grapat d’anys, tinc especial admiració pel col·lectiu Viure la Mort, una de les entitats culturals més singulars en defensa i difusió de la memòria social de Castelló, que sota l’acurada direcció i línia de treball de Queta Ródenas, mitjançant diferents “actuacions”, propostes escèniques de caràcter immersiu que combinen patrimoni, història i memòria, ens proposen reflexionar sobre el pas del temps, el record i sobretot la identitat de Castelló.

Primer van ser els itineraris de coneixement, després els temàtics i els teatralitzats, poetes, alcaldes, personalitats, circuits monotemàtics, futbolistes, pintors, escultors, realitzats en el cementeri de Sant Josep primer i que, més tard van saltar a la mateixa ciutat. Són recordades les representacions el febrer del 2025 a la taverna l’Ovella Negra de “Cartografia del crim” o la més recent del 8 de maig passat “Arquitectes emblemàtics”, a la seu del col·legi d’arquitectes de Castelló.

Representacions que van aconseguir no només un gran èxit de públic, si més no i, per mi més important, donar a conéixer la història a la vegada que transformar-la en experiències que emocionen.

Per això, esperava amb curiositat la nova proposta que l’associació havia publicitat s’anava a posar en escena a partir de les 11 del matí d’ahir dissabte al passeig de cotxes del Parc Ribalta i que es presentava sota el títol genèric de “l’antic cementeri del calvari”, un nou recorregut teatral per la memòria i els personatges de l’antic cementeri.

Tot i que el nombre de cadires preparades va quedar insuficient i vaig a haver de passar l’hora de duració dempeus, no, no va decebrem la representació. Tots i cadascú dels personatges-testimonis, a la vegada que anaven “dient la seua” aconseguien transmetre el seu llegat als espectadors, i que, quasi sense adonar-nos-en augmentara el nostre coneixement de la rica història local.

Un nou encert de Queta i tot el seu grup que ens va fer reflexionar sobre el pas del temps, els records i la identitat de Castelló dels segles XVII i XVIII, tot embolcallat en una narrativa accessible i en moments emotiva.

Fer teatre amateur no és fàcil, però fer-ho donant vida a personatges importants per la ciutat és a més d’un orgull tot un repte del qual, els amics de Viure la Mort, en cada posada en escena se superen, i això ens permet als espectadors, d’una banda, conéixer, i d’altra comprendre millor qui som i d’on venim.

Ací us deixe un tast amb el permís de M Carmen Castillo. REPORTATGE

M’agrada i crec més que encertat el títol pel grup de Queta, però vist tot el que fan de manera més que magistral per la cultura castellonenca, gosaria afegir-li una segona part “viure la mort... per reviure la història”, una forma de conéixer i així estimar allò ben nostre, que de manera silent tenim molt a prop, més del que ens havíem imaginat fins ara.

Enhorabona, amics, felicitats, Queta, endavant amb la vostra singular tasca de donar-nos a conéixer antics veïns de la ciutat,  que "van descanar“ i en algun cas encara "descansen” sota el Parc de Ribalta... tot un nou encert!

Carmelos, punt i seguit.

En sentir la paraula “Carmelos” a la gent de Castelló, sobretot als veïns de la zona nord, ens ve a la memòria l’antic convent de l’ordre carmelita de la Verge del Carme del carrer d’en Ros d’Ursinos, que durant molts anys va funcionar com a seminari menor i després com a centre educatiu concertat i que, a partir de l’any 2005, fa ja més de 20 anys, quan l’orde va vendre’l  a la mercantil Nieregres promociones, va quedar només en ús l’església com a parròquia, tancant totes les seues dependències. Un conjunt catalogat de manera genèrica per la Llei de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana com a Bé de Rellevància Local.

El 2008 l’Ajuntament a instàncies de la promotora va aprovar un programa urbanístic que plantejava la demolició de l'antic convent per alçar als 5.311 metres quadrats del solar resultant 30 habitatges repartits en dos blocs de pisos de 3 i 6 altures més planta baixa, projecte que plantejava a més a més a la parcel·la annexa al convent un pàrquing subterrani per a residents en règim de concessió, una zona verda dotada de bancs, parterres i arbrat, donant-se el cas que l’empresa immobiliària aconseguira vendre alguns habitatges de la futura promoció, però la crisi va arribar i amb ella la impossibilitat de captar nous clients per la mala situació del sector immobiliari i la restricció bancària a la concessió de crèdits hipotecaris, i tot va quedar en un no res…

El febrer del 2018 va publicar-se que el convent s’anava a rehabilitar i reformar per convertir-lo en una residència per a persones grans, en un geriàtric, mantenint-se l’ús dotacional privat i un jardí doble, publicoprivat, en els terrenys annexos. Però, tampoc allò va quallar…

Més tard, el 2019, l’ajuntament va aprovar un programa especial de protecció del convent i el 2022 la Comissió Territorial d’Urbanisme va acceptar que la propietat mantinguera els seus drets urbanístics, però el convent, que no havia de ser enderrocat es convertira en un edifici d'ús terciari, preveent-se la construcció d’un edifici que recaia al carrer Juan de la Cierva, mantenint-se la zona davantera del convent davant de l'avinguda Caputxins, com a plaça o zona verda, pressupostant-se la nova plaça en mig milió d’euros i un termini d’execució de 9 mesos incloent l’eliminació de la tanca que envolta l’edifici per recuperar l’ús del pati interior i la creació d’un espai obert i modern per als veïns amb un itinerari de vianants accessible, jardins, mobiliari, punts de descans, papereres, fanals led i una zona de jocs infantils, però que mai va arribar a ser realitat…

Ara, a la sessió plenària municipal del passat dijous va aprovar-se, amb els vots favorables del PP, el PSPV i Vox i la abstenció de Compromís, la cessió de la condició d’agent urbanitzador del Programa d’Actuació Integrada (PAI) a la mercantil local Arrendaments Aparici, així com el contracte de programació que s’haurà de subscriure entre ambdues parts per desenvolupar l’àmbit, aprovació que torna a possibilitar una actuació urbanística pendent des de fa anys al voltant de l'històric convent, el desenvolupament del qual es vincula a l'obertura de nous espais públics i la construcció de nous immobles residencials.

Nous espais públics?, Nous immobles residencials? Si és veritat, que no tinc per què dubtar-ho, el projecte del nou agent urbanitzador, contempla segons s’ha publicat,la transformació de l’actual pati interior, tancat a l’ús quotidià, en una plaça oberta al barri. L'actuació urbanitzadora té un pressupost superior als 500.000 euros i preveu habilitar un espai públic de prop de 1.700 metres quadrats amb itineraris de vianants accessibles, zones enjardinades, mobiliari urbà, il·luminació LED i una àrea de jocs infantils. L'objectiu és integrar un recinte històricament aïllat dins la trama urbana i generar un nou punt de trobada veïnal en una zona consolidada de Castelló.

Al detall, entre les actuacions previstes figura l'eliminació de la tanca que actualment delimita l'entorn del convent, a tocar de la plaça del Primer Molí, per obrir l'espai i millorar-ne la integració urbana, la creació d'una àmplia zona verda d'uns 1.550 metres quadrats, concebuda com a àrea d'estada i esbarjo i la incorporació de més de 600 metres quadrats de jardins, bancs, papereres i altres elements urbans, reservant-se una superfície privada delimitada mitjançant una tanca transparent i la construcció d’un edifici residencial de 874 metres quadrats i un altre immoble terciari d'uns 461 metres quadrats destinat a una residència per a gent gran.

Més que com a nou espai, em sona com a actuació urbanística pendent, però, tot i això, tant de bo estiga errat, puga finalment ser realitat, i no quede tot, com fins ara, en un punt i seguit…

 

Nit de foc

El foc és un dels fenòmens naturals més fascinants i, probablement, un dels més decisius en la història de la humanitat. Un dels seus impactes més significatius és que proporciona calor, per això diem que el foc i la calor van junts, però són coses separades, dues parts del mateix tot.

Als valencians sempre ens ha agradat jugar amb foc, però també som dels que més ens queixem pels episodis de calor. Des de ben menuts juguem amb foc, només cal veure com gaudeixen els nostres fills i nets amb els petards i coets en festes, tots amb la seua caixeta i els més atrevits fent experiments...; també als adults ens agrada el foc, fins i tot tenim un nom específic per aquell acte nocturn pirotècnic, que amb un inici suau i delicat, seguit d’un crescendo de llums i estrèpits, llampades acolorides, figures geomètriques multidireccionals i efectes visuals combinats amb petards rítmics que acaba amb una explosió de so i color, l’anomenem nit del foc.

I si el foc el fem protagonista de les nostres festes, en arribar l’estiu, el protagonisme el pren l’altra part del tot, la calor, en assolir una gran diferència de temperatura entre el cos humà i l’entorn.

Tot i que és difícil posar-se d’acord amb quina pot i deu ser la temperatura perfecta per estar a gust, si tenim en compte que la temperatura del nostre cos oscil·la entre els 36 i 37 graus, estareu d’acord amb mi que l’ideal és que el termòmetre en les hores diürnes no baixe dels 20 graus ni tampoc supere els 30, de manera que una mesura perfecta, seria els 25 graus.

A la nit, l'escenari canvia. Sembla que la gent aprecia a l’estiu gaudir d’una nit fresca.  Si prenem com a referència els 25 graus de màxima durant el dia, una nit "feliç", meteorològicament parlant, seria aquella que no superara els 20 graus.

Però la realitat i el canvi climàtic ens diuen que les nits càlides són cada cop més habituals a la nostra ciutat, i que la calor nocturna és igual de nociva que la diürna perquè impedeix un descans adequat i agreuja malalties prèvies.

Fins ara, els meteoròlegs ens parlaven de nit tropical, quan la temperatura no baixa dels 20 °C entre la posta de sol i l'alba, i nit tòrrida en què la temperatura no baixa dels 25 °C.

Si analitzem les darreres nits d’aquest mes, veurem que en Castelló ja hem tingut més d’una nit tropical i alguna nit en què el termòmetre no ha baixat dels 25ºC; i en alguns llocs no massa lluny de casa, les temperatures nocturnes no han baixat dels 30 °C, obligant a escollir nous termes i establir una nova categoria de severitat a la calor nocturna. Aquestes nits extremes, pel fet que poden arribar a ser més perilloses que la calor diürna per interferir de forma greu el descans nocturn, s’han començat a nomenar oficialment, per allò que a l’infern ha de fer una calor insuportable, infernals.

El nom fa certa por, però és veritat que és perfecte per descriure una situació extrema, perjudicial i molt molesta, com és aquella de no poder dormir a les nits; ara bé, ahir, en un programa de la televisió vaig veure un meteoròleg de l’Agència Estatal de Meteorologia que, en constatar que en diverses localitats Canàries estaven registrant-se ja nits en què el termòmetre no baixava dels 35ºC, es preguntava quin nom caldria emprar per a descriure-les.

Va despertar-me la imaginació i, com tenia poca feina, vaig començar a pegar-li voltes a l’assumpte; prompte i per allò de l’afició al foc que tenim els castellonencs en particular i els valencians en general, se’m va ocórrer que, aquest fenomen específic, aquestes nits extraordinàries, podrien ser anomenades, per la calor que desprén aquest fenomen, nits de foc; que us sembla? A parer meu no estaria gens malament, a la vegada que promocionaríem indirectament els nostres espectacles pirotècnics més enllà dels límits autonòmics.

Sembla que de moment no hi ha cap terme per definir aquest tipus de nits, però, si la freqüència augmenta, és possible que aviat s'haja d'encunyar una nova categoria, jo només faig una proposta...

Programar i passar olímpicament…

Hi ha pobles que celebren el seu naixement d’acord amb la seua Carta Pobla; altres, com el nostre que celebrem com a natalici el moment de la concessió del Privilegi del Trasllat, concedit pel rei Jaume I autoritzant la baixada des del Castell Vell a la Plana.

És ben sabut que aquest document va estar signat a Lleida el huit de setembre del 1251, per la qual cosa, aquest proper setembre farà 775 anys; d’altra banda, des de fa un grapat d’anys, sense ser les festes més importants de la ciutat, van celebrant-se, al voltant d’aquesta data, una sèrie d’actes entre els quals destaquen les representacions històriques, vols de campanes, desfilades, homenatges, concerts, llançament de focs artificials, exposicions, visites, balls i salves…

Actes lúdics, festers que s’ha tornat costum acompanyar-los de reconeixements oficials, lliurament dels guardons més preuats de la ciutat, medalles i corbatins. D’acord amb la normativa municipal aquests honors s’ha d’aprovar per unanimitat de tots els grups polítics representats al consistori. Així, recorde va fer-se l’any 2025 amb la Banda Municipal, el periòdic Mediterráneo o la rondalla Els Llauradors, i en anys anteriors a la Confraria de la Sang, La societat Filharmònica, i Pepin Marco, entre altres.

Per allò de ser una xifra prou destacada, 775 anys, ja la sessió plenària de l’octubre del 2025 va aprovar-se per unanimitat una moció que “instava l'Ajuntament de Castelló a cercar la participació de grups polítics, entitats castellonenques de caràcter festiu, cultural, esportiu o educatiu, amb la Universitat Jaume I i el Departament d'Història, amb l'ajuda i col·laboració de la Junta de Festes per a la celebració del 775 aniversari de la ciutat”, així com sol·licitar al director de l’Arxiu Històric Nacional, la cessió temporal del document del privilegi, amb l’objectiu d’apropar aquest patrimoni històric a la ciutadania i ser exhibit a Castelló durant l’aniversari que sembla va programar-se entre el 4 i 8 de setembre vinent.

No sé si transcorreguts huit mesos d’aquella aprovació s’haurà avançat molt, poc o gens ni mica, perquè el màxim òrgan del Patronat Fester Municipal, el Consell Rector, a hores d’ara no ha tingut cap informació, ni ha estat consultat per cap mena d’acte ni informat de les gestions.

Per això em crida molt l’atenció una notícia que està ocupant part del temps dels mitjans d’informació local en els darrers dies i que fa referència a una polèmica sorgida aquesta mateixa setmana a la Junta de Portaveus municipal, enfront de la manca d'unanimitat en la concessió de les distincions de dues Medalles d'Or de la Ciutat i tres corbatins amb motiu del pròxim aniversari, en ser vetada la proposta presentada pel govern local, deixant sense reconeixements al Port de Castelló i a l'Ateneu, entitats proposades per rebre la medalla, i sense corbatí a la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, Moros d’Alqueria i Colla del Rei Barbut.

Que l’equip de govern haja fet públic que la seua proposta que havia de sortir aprovada per consens a favor de la ciutat abans de ser ratificada pel ple municipal, no isquera, per no comptar amb el vistiplau dels dos partits de l'oposició, independentment de les raons encertades o no de PSOE i Compromís, no és admissible si considerem que la difusió pública del resultat d’unes deliberacions que, d’acord amb l‟Ordenança Municipal d‟Honors i Distincions, tenen caràcter reservat, contempla que les votacions són secretes, sent, per tant, del tot improcedent assenyalar públicament a grups polítics concrets pel sentit d'un vot que oficialment no s'ha de conéixer.

Però el que més em dol i pense no s’està fent bé, és que a hores d’ara l’equip de govern “passe” olímpicament del Patronat de Festes, i que, si algun dia arriba al Consell Rector la programació per aquesta efemèride, siga només per aprovar, si de cas, un programa o, simplement conéixer uns actes dels quals no hi han pogut ni tan sols opinar, això sense saber si la Junta de Festes estarà assabentada del que “es cou” a l’ajuntament per part de l’equip de govern.

Senyora alcaldessa, senyores i senyors del PP i VOX castellonenc, qui ha de fer festes?, qui ha de programar-les?, i en el cas de les distincions que, d’acord, correspon a l’ajuntament la seua concessió, que menys que abans de “tirar-ho” endavant informar o demanar opinió al màxim òrgan fester, tant costa?

Tant de bo siga efectiu…

No tinc per què dubtar la seua veracitat, però permeteu-me que dubte de la seua eficàcia. No és aquesta la primera vegada que des de l’ajuntament i més en concret des de l’equip de govern, d’aquest i altres governs anteriors, es llança un missatge d’aquestes característiques per acabar amb els abocadors il·legals i clandestins que proliferen per tot el terme municipal.

La notícia apareguda ahir als noticiaris locals no m’ha causat cap sorpresa. Aquest va ser el titular: “Castelló lluita contra els abocaments il·legals: Detecta 72 punts negres i desplega drons i cotxes camuflats”. Una nova campanya, una més, va estar presentada al consistori amb les fotos corresponents, pels regidors de Serveis Públics, el senyor Toledo, i el d'Emergències, senyor Ortolá, que van destacar la necessitat de combinar tasques de neteja, vigilància, conscienciació ciutadana i sanció per frenar aquestes conductes incíviques.

Dos són els aspectes que em criden l’atenció, ressaltats d’aquesta nova campanya, el primer la repetició de la canturel·la d’allò de “la responsabilitat i el compromís de tots”, que ací a Castelló sembla que no funciona,  ja que cada dia els abocadors il·legals escampats pel terme en són més, i fins i tot els carrers es converteixen de vegades en veritables abocadors; i, el segon, el dispositiu que en aquesta campanya l’equip de govern ha pensat emprar, dividir el terme en tres parts i crear una ruta d’actuació de neteja, vigilància, control i multes per cada part; diuen que recorrent la zona assignada per cada equip amb una freqüència mínima de dues vegades per setmana, permetrà un seguiment constant dels abocadors. Poc viurà qui no ho veurà!

No és aquesta una tasca fàcil i, tampoc crec massa efectiva, si com també va indicar el senyor regidor de serveis públics, l’operatiu desenvolupat de manera coordinada entre les brigades municipals, l’empresa concessionària de la neteja i la contractada per recollir els residus sòlids, tot i emprar vehicles camuflats, drons i altres mitjans, estarà operatiu, entre setmana, de dilluns a dissabte; i que passa amb els diumenges? És que els diumenges ningú llança res?

Senyors regidors, sembla que vostés es contradiuen una mica bastant, per una banda, s’omplin la boca dient que “La lucha contra los vertidos exige planificación, recursos y actuación constante” i, per altra, “la actuación constante” no inclou els diumenges, dia en què tot fa semblar faran festa, facilitant directament l’abocament dels veïns incívics.

No sé si aquest reforç que sembla ha de funcionar d’estiu, haurà ja començat, tampoc si s’haurà aplicat ja alguna sanció econòmica de les grosses, d’aquelles que diuen poden arribar als cent mil euros; però, el que si puc dir-los, és que a l’abocador il·legal que des de fa un bon grapat d’anys cap ajuntament ha estat capaç d’eliminar situat al camí de Taxida, a la corba que el camí fa amb el caminet anomenat Ses d’Home, hui, aquest mateix matí de dissabte, el nombre de deixalles que s’amuntegaven era de tal magnitud que, quasi era impossible transitar amb vehicle per la carretereta d’accés a les finques agrícoles d’aquella partida hortolana.

No dubte que com han manifestat en més d’una ocasió al llarg dels darrers anys els senyors Toledo i Ortolà, la neteja de la ciutat i el manteniment en les millors condicions són una prioritat per al govern municipal, i que no han deixat de destinar recursos de tota mena, però la realitat ve a dir que l’èxit ha estat mínim, jo diria que fins ara, com va passar amb els anteriors governs, han fallat, i el descontrol dels abocaments ha anat a més.

Tal vegada el que cal fer, a més de campanyes i noves campanyes, amb la presència a primera fila del regidor de torn, siga investigar per detectar les variables que a escala municipal expliquen les causes de la manca de conscienciació ambiental del veïnat a fi de dissenyar una eina que, localitzats els abocadors, els caracteritze i siga útil per al disseny de polítiques de prevenció amb vista a un desenvolupament sostenible del territori.

La tasca no és senzilla, però d’aconseguir-se serà per aquell govern que ho faça, apuntar-se una bona gestió, mereixedora del nostre aplaudiment, mentrestant, com diuen al meu raval, i, tanmateix estiga errat, aquesta nova campanya que ara s’acaba de presentar, quedarà en fum de palla… Temps al temps.

Pintar avions.

Passejant pels nostres carrers, i més encara pels polígons industrials que rodegen la ciutat, és prou habitual trobar-te amb tallers especialitzats en “xapa i pintura”, espais on majoritàriament es dediquen a reparar cops, més o menys grossos, soferts per tota mena de vehicles, especialment automòbils i a repintar o pintar de cap nou, les carrosseries.

Com és sabut hi ha vehicles grans i menuts, alguns, la majoria que circulen per les carreteres i camins, altres que van per la mar i uns tercers que volen. Tots necessiten el seu manteniment i, entre aquests, molts, tot i no haver patit cap accident al llarg de la seua existència, amb el pas dels anys, necessiten “una maneta” de pintura.

De la mateixa manera que a les nostres ciutats hi ha tallers especialitzats en pintura pels vehicles terrestres, també en aquells pobles que es troben a vora de la mar, igual que existeixen els calafats, tallers de construcció i reparació de vaixells, hi ha espais diferenciats, en aquells o altres indrets semblants, on es fa el manteniment de pintura i impermeabilització de les embarcacions. De fet, no és difícil passejant per qualsevol port de certa importància trobar-te aquest tipus de “tallers”.

Però si parlem de vehicles que s’enlairen, allò són paraules majors. Per una banda, calen espais especialitzats en el manteniment dels aparells en tot el que respecta a comunicació, navegació, instruments, pantalles, seguretat…, són els anomenats tallers d’aviònica, i per altra, tot allò que fa referència al manteniment del fuselatge, el casc per entendre’ns, en què la pintura hi ha de jugar un paper fonamental per a mantenir l’estètica de l’aparell.

Doncs bé, s'anuncia ara que la societat pública Aeroport de Castelló SL, Aerocas, propietària i gestora de la infraestructura de la Vilanova, en la seua estratègia de diversificació de les tasques de l’aeroport, amb l’objectiu de generar un hub industrial al voltant d’aquella infraestructura, ha signat un acord amb l’empresa amb seu a Madrid “Aeronautica Gestión” perquè aquesta construïsca un hangar doble de 6000 metres quadrats dedicat a la pintura aeronàutica exterior per avions comercials i privats de les famílies Airbus A320 i Boeing B737 tant per operadors nacionals com internacionals.

Segons he llegit sembla que la companyia té previst iniciar les obres el segon semestre d’aquest 2026, invertint 10 milions d’euros i creant 85 llocs de treball directe, i que la instal·lació entre en funcionament, comence a pintar avions, el primer semestre del 2027.

Més encara des de “Aeronautica Gestión” el seu fundador, el senyor José Capilla, va anunciar que en fases posteriors, contempla ampliar la base, amb un espai especialitzat en el manteniment dels interiors de les aeronaus, la neteja tècnica i la creació d’un centre de formació en pintura aeronàutica, activitat aquesta darrera que presenta una creixent demanda laboral.

Vet per on quinze anys després de la seua inauguració, marcada per la incertesa, les crítiques polítiques i l’absència de vols comercials, el nostre aeroport, a més de consolidar vols comercials en diferents rutes regulars, està aconseguint un desenvolupament empresarial vinculat al sector aeronàutic.

Primer va ser l’empresa Brok-air Aviation Group, qui va oferir els serveis de manteniment i reparació d'aeronaus des d’un hangar de 2.500 metres quadrats; després E-Cube solutions, una empresa especialitzada en l'estacionament de llarga durada d'aeronaus, el desmantellament i la reactivació d'aeronaus, qui va construir un altre hangar de 2400 metres quadrats, a qui va seguir Arkadia Space, dedicada al desenvolupament de motors per satèl·lits, i un centre d’FP adscrit a l’IES de la Vall d’Alba amb cicles vinculats a la branca aeronàutica tant de grau mitjà com superior, per anunciar-se ara “la pintura”.

Un aeroport, el provincial, que cada dia que passa creix en tots els nivells: passatgers, operacions, activitat aeroespacial i industrial. Però, que, ara, a la fi d’un nou curs escolar, presenta encara una assignatura pendent, el transport de mercaderies, l’enviament i la recepció de càrrega aèria, que té ara mateix un paper residual, una assignatura pendent… s’aprovarà el curs pròxim? Temps per venir, futur. De moment pintarem avions…

Què passa amb el butlletí de la SCC?

La Societat Castellonenca de Cultura és una entitat cultural activa a Castelló des de 1919. Va nàixer impulsada per intel·lectuals de la talla de Salvador Guinot, Àngel Sánchez i Gozalbo, Lluís Revest i Corzo, Joan Carbó Domènech i Ricard Carreras i Balado, amb la intencionalitat de promoure els estudis històrics i filològics de Castelló i les comarques del nord del País promovent i realitzant investigacions de qualsevol mena, fomentant i ajudant a la creativitat artística i literària.

L’interés principal se centrava en l’edició d’una publicació periòdica que, sortejant qualsevol connotació que implicara l’activisme social, tant polític com religiós, permetera participar els intel·lectuals més destacats del nord del País Valencià; així apareix el 1920 el primer volum del “Boletin de la Sociedad Castellonense de Cultura”, que durant molts anys, i a excepció dels anys de la guerra civil i els posteriors de les seues seqüeles, 1937-1942, va tenir una àmplia difusió entre la comunitat científica d’arreu del món, mantenint activa la difusió dels estudis històrics tant de l’àmbit local com de l’entorn de les comarques castellonenques, convertint-se en una publicació decisiva en la recuperació cultural de Castelló.

En ser aquella una publicació de caràcter civil, sense ànim de lucre, independentment de tenir uns patrocinadors, la Caixa d’Estalvis o la Diputació entre d’altres, s’editava gràcies als socis-subscriptors, als quals no se’ls, no se’ns exigia més condició que la de pagar la quota corresponent.

Com a persona que estima tot allò que és nostre, i interessat en qualsevol tema relacionat amb la memòria històrica, l’art, l’arqueologia, la llengua, el folklore, les tradicions..., i en general tot allò que puga afectar-me com a veí fa un bon grapat d’anys vaig fer-me soci subscriptor.

Durant molts anys, rebia puntualment a casa meua, quatre butlletins a l’any, un per trimestre, que llegia amb avidesa i amb continguts variats. A partir de l’any 1998 va començar a haver-hi canvis, retardant-se en alguns casos i agrupant-se en altres l’edició del butlletí, sent l’any 2000 el primer en què els quatre butlletins s’agrupen en un sol tom,  i alternant amb altres anys posteriors en què se’n publiquen dos per any, de manera que mai podies saber quan t’arribaria el butlletí a casa.

Sembla que les dificultats a mesura que el temps passava eren cada vegada majors, i així el 2015 com a subscriptor vaig rebre una carta on en nom de la Junta de la Societat, a més d’agrair-me la continuïtat en la subscripció, s’informava d’una represa del cobrament que, per error, no es feia des del 2012, fent-se efectiva a partir del Tom XCI corresponent a l’any 2015.

Però, poc va durar la represa, ja que sense cap avís el darrer número del butlletí que vaig rebre va ser el corresponent a l’any 2017, Tom XCIII, i des d’aleshores cap ni una comunicació, ni butlletí ni cobrament de quota de soci.

Sé, perquè així ho he esbrinat, navegant pel WEB DE LA SOCIETAT, que com a mínim i fins a l’any 2022, en el seu tom XCVIII el butlletí va editar-se, i que tots els butlletins, fins al 2019, poden consultar-se i descarregar-se en format pdf, però des del 2022 fins avui, només el silenci...

Conec personalment a qui crec ostenta en l’actualitat la presidència de la Societat, Elena Sánchez qui va ser fins al moment de la seua jubilació arxivera municipal, així com al seu vicepresident qui fou arxiver de la Diputació Eugeni Diaz, i al secretari i l’administrador, els senyors Tomas Escuder i Lluís Gimeno, i també el que hi figura com a director del butlletí, Ferran Olucha, totes persones de la màxima confiança, per la qual cosa, crec que alguna cosa interna no funciona, més encara si amb un web tan complet com es presenta, apareix com a seu l’antiga casa Andreu del segle XVIII al carrer Major 89, antiga biblioteca municipal que des del final de l’any 2024 roman tancada al públic per remodelació.

Alguna cosa passa amb “la castellonenca”, no és normal que aquesta institució que durant més de 100 anys s’ha dedicat a tasques d’una enorme influencia per al millor coneixement de la realitat castellonenca i valenciana, amb un estil envejable de serenitat i d’elegant senzillesa formal, connectant la realitat material i cultural de la ciutat on té les seues arrels estiga tan deslligada de l’actualitat i que el butlletí, semble haver passat a la història...

Aigua!

Caudiel és un poble situat al límit de l'Alt Palància amb l'Alt Millars on enllaça la Serra Espadà amb la Serra Espina, amb un terme de poc més de 60 quilòmetres quadrats i que manté límits geogràfics amb Vilanova de Viver, Font la Reina, Montan, Higueras, Pavies, Gaibiel, Pina de Montalgrao, Benàfer o Jèrica.  Un poble que va assolir el màxim demografic a l’inici del segle XX amb quasi 2000 habitants i que, des d’aquell moment no ha parat de perdre habitants, censant-se, el 2025, en  664 el nombre d’habitants, representen un terç de la població que va arribar a ser.

Amb una economia basada tradicionalment en l'agricultura de secà amb productes com l'ametller i l'olivera, destaca la presència de la cirera als terrenys de regadiu. El seu clima pot considerar-se mediterrani continentalitzat, amb unes precipitacions que oscil·len entre els 400 i 600 mm anuals.

La Diputació de Castelló i la seua presidenta al capdavant, consideren que, tal vegada,  una ferramenta estratègica que arribe a frenar la despoblació d’aquest municipi, puga ser l’esport, per allò que l’esport pot generar comunitat, benestar i dinamització local. No està mal pensada la idea i per tirar-la endavant es dona vida i visibilitat als equips de futbol en pobles en risc de despoblació.

Així va nàixer el “Trofeu gol a la despoblació” que tot just el passat dissabte va celebrar la seua quarta edició al camp de futbol “El Olivar” de Caudiel, amb la presència a més de l’equip titular, aleví i juvenil, de l’Atlètic Tales i les Alqueries C, torneig que va comptar amb la presència de la presidenta de la diputació la senyora Barrachina.

I allí va saltar la notícia, temps va faltar-li a la senyora Barrachina per anunciar que aquell recinte esportiu i gràcies al conveni que subscriurà la Diputació amb l’Ajuntament, serà remodelat amb una inversió de més de 450.000 euros que seran destinats a la implantació de gespa artificial i a la millora de l’eficiència del sistema de reg.

Desconec si a hores d’ara l'estat de la gespa natural, però em crida molt l’atenció el fet d’anunciar no només la incorporació de gespa artificial al camp, si més no la inversió en millora del sistema de reg. Que el projecte incloga el canvi a gespa artificial si és de terra perfecte, si és de gespa natural per allò de la deficiència hídrica també ho entenc, però si a la fi la gespa serà artificial pense que la necessitat d’aigua pel seu manteniment serà nul·la o poca, per la qual cosa no veig necessària una millora del sistema de reg, o sí?

Els avantatges de la gespa artificial sobre la natural en el camp de futbol de Caudiel poden ser nombrosos des d’un manteniment mínim, no necessita sega, fertilització, ni tractaments fitosanitaris, amb un raspallat ocasional i netejar fulles o brutícia puntual és suficient, fins a la desaparició de plagues i malalties, sense fongs, cucs del terra o erugues, passant per l’estalvi d’aigua, ja que la despesa desapareix del tot en no ser necessària el reg de la gespa.

Aleshores en què consistirà la millora del sistema de reg previst en el projecte? Tota una incògnita per aclarir… De moment allò que transcendeix, que es notícia, és que el PP provincial marca un gol a favor del futbol base a Caudiel, aconseguint un resultat estètic constant durant tot l’any i sense esforç de la gespa del Olivar i mantenint contents els veïns.

I per què a Caudiel, i no a Vilanova de Viver o la Font de la Reina? A clar, és que en aquelles localitats, per tenir menys de 100 habitants, no paga la pena l’esforç, o serà perquè els seus alcaldes no són del Partit Popular? I si part d’aquells diners, els previstos per la millora del sistema de reg, haguera estat destinat a infraestructures de lleure en un d’aquests pobles més menuts?

Ai, ai, ai, senyora Barrachina que si com vosté diu l'esport crea arrels en tots llocs, no ha d’importar qui governa; cal oferir oportunitats de lleure actiu, i convertir en un lloc més atractiu per viure tots els altres pobles, que, com vosté sap, com més menuts més necessitats tenen, encara que no siguen de la “seua corda”, però tots són Castelló.

 

Les festes de Castelló de l’alliberament...

 “El 13 de juny de 1938, el tinent coronel Mohammed Ben Mizzian en tenir notícies del que passava a l'interior de Castelló, va ordenar a la seua tropa avançar per la costa, per agafar el Grau de Castelló i penetrar a la ciutat; amb l'arribada dels regulars va cessar la matança, bé que va provocar un contraatac enemic que va endarrerir la caiguda de la ciutat. Dos dies després, els soldats nacionals van fer la seua aparició per diversos carrers, com l'avinguda Lidón i l'avinguda del Mar, enmig de l'alegria popular”.  (El español digital)

A la immediata postguerra, els galifants van implantar la rememoració del Dia de l'Alliberament. Aquest 14 de juny venia a substituir les «Festes de la Llibertat» a l'imaginari local. Els Tres Dies de Juliol que fins al 1938 representaven el triomf de la ciutat sobre el carlisme al lloc de 1837 “Triunfó de los enemigos de la Libertad” però, un segle després, els nacionals van resultar ser els vencedors.

Els fastos per al record de l'entrada a la capital dels nacionals i amb ells els moros, no estaven pensats per alegrar la vida de la majoria dels soferts castellonencs; eren, més aviat, el recordatori, any rere any, de qui manava.

Aquelles festes, encara que amb el pas del temps, van anar venint menys, es van mantenir, prop de 40 anys, fins després de la mort de Franco i l'entrada la democràcia. Unes festes on s’instava el veïnat a decorar els carrers amb arcs triomfals, on s’oferien parades militars i paramilitars, carreres de cambrers, hissada de bandera nacional sobre la part alta de la torre campanar, sonar de sirenes i Te Deum, tot per voler que els veïns més libèrrims oblidaren altres manifestacions més festives. I encara que en aquell Castelló de postguerra, ben aviat, es va comprovar que les celebracions del juny no eren una invitació a la festa, el règim no parava d'encoratjar-les.

Així si acudim a l'hemeroteca, prenent com a exemple les celebrades el juny de 1943, fa just 83 anys, veurem que aquelles es van perllongar durant nou dies, del 12 al 20 del mes, amb tot un seguici d’actes variats on s’incloïa una parada militar i xarlotada el 12, o la concentració falangista, la inauguració de l'avinguda del mar, una correguda de bous, la col·locació de la bandera nacional al més amunt del Fadrí i el concert de la coral polifònica de València el 13.

El tercer dia de festes, just avui 14 de juny, fa 83 anys, es va celebrar una missa de campanya al passeig de Ribalta, una desfilada, una primera jornada del certamen musical provincial i un festival de cors i danses de la Secció Femenina. El 15, a més de la segona jornada del certamen musical hi va haver una carrera de cambrers i una revetlla a la Pèrgola. El 16 el programa parla d’un concurs de tenis i del llançament d’un castell de focs a l'andana central del passeig.

Les festes van continuar el 17 amb una cursa de bicicletes i una funció de gala al teatre principal, el 18 amb l'actuació de la rondalla valenciana “Ecos del Túria” i una revetlla a la Pèrgola. L'ascensió en globus de l'aeronauta senyor Amador Fernández des de la plaça de Fadrell i una nova revetlla a la Pèrgola van ser els actes destacats del 19, per, el 20, últim dia de festes, el tir de colomí i el partit de futbol entre el Sabadell Club de Futbol i el nostre Club Esportiu Castelló van ser els plats forts, tret d'una gran traca final.

Si comparem aquest extens programa, similar al dels altres anys de la dècada dels 40, amb els actes commemoratius dels anys 50, 60 i 70, veurem com els dies festius es van anar reduint, quedant pràcticament en dos, la vespra, el 13, dia de record de l'entrada de l'exèrcit nacional de la ciutat, sent la parada militar, l'hissat de l'ensenya nacional, el tret de carcasses commemoratives, el sonar de les sirenes i la interpretació de l'himne nacional, els actes més importants i significatius de la vigília i la missa i el segon i últim dia la celebració d’un Te Deum, per allò de la religiositat oficial del govern.

No cal dir que el poble es converteix amb el pas dels anys en mer observador, sense cap participació, sent els caps militars, civils i municipals els veritables protagonistes de tots i cadascun dels actes. Uns actes i unes festes que hui, més de 80 anys després, només són record d’un passat que esperem mai torne.