I revisant amb curiositat
les seues quatre pàgines, trobem un bon grapat d'exemples que demostren com hem
canviat en aquests anys, i no només pel que respecta als preus, amb 10 cèntims
per periòdic o 2 pessetes mensuals per la subscripció, o els 15 cèntims per
línia que costava ficar un anunci comercial o particular.
D'entre tot el contingut del
diari, voldria destacar 3 notícies que sens dubte venen a demostrar uns canvis
substancial de la societat castellonenca. Esdeveniments que vistos des de la
distància temporal semblen quasi inversemblants.
El primer, aparegut a la
primera pàgina porta per títol "¿Para que serán?" i fa referència
directa als "discos encarnados con faja horizontal blanca" y "
azules con una bonita flecha blanca también horizontal", senyals de
direcció prohibida i direcció obligatòria que, per aquells dies, l'ajuntament
de Castelló va començar a col·locar en els cantons d'alguns dels carrers més
estrets del poble per marcar la direcció a seguir dels vehicles, discos que
"Tiolo" el signant de la crònica no dubtava de qualificar poc útils,
ja que per aquells menesters ja existien "lindas tartanitas pintadas en
azulejos" per, a continuació justificar que, tal vegada, "se
conservaran los azulejos para guía de vehículos de tracción animal, reservando
los discos para los de tracción mecánica", generant-li al signant seriosos
dubtes i pensant que seria molt millor substituir els discos per cartells amb
el rètol "dirección prohibida".
I si aquesta notícia resulta
del tot curiosa no ho és menys la que amb el títol "Un nuevo oficio para
la infancia" apareix quasi a continuació, fent referència a l'ús de
xiquets per part de l'empresa concessionària de la línia d'autobusos de
Castelló al Grau, per desenvolupar la tasca de "cobrador". I és que
no resulta estrany el fet que els menuts treballen, el que sembla rar i poc
propi de la infància, és que aquells ho facen amb un càrrec en què s'ha de
lidiar amb el públic i tocar diners. Ficats a trobar una explicació aquesta
resulta del tot coherent i lògica: "Debido a la informe masa humana que
suele ocupar un autobús, un hombre no puede cobrar, en cambio un niño, por su
pequeño tamaño, acomete la empresa aunque parece imposible, metiendo el codo
entre dos personas y cuando no puede pasar de otro modo lo hace bajo las
piernas y no se deja a nadie por cobrar". Què us sembla?
Tampoc la tercera de les
notícies té desperdici. S'anuncia a la darrera columna de la segona pàgina, al
Teatre Principal, a les 10 de la nit d'eixe mateix día 3, tot just hui fa 90
anys, la companyia "Ladrón de Guevara-Rivelles" estrenava la comèdia
d'Edouart Bourdet "La prisionera". Fins ací res diferent de qualsevol
altra estrena, però a l'anunci i sota el nom de l'obra una observació entre
parèntesi "No apta para señoritas". Així, sense cap més explicació, i
tot perquè com és sabut aquella comèdia en tres actes reflecteix la vida
corrompuda en què sense felicitat ni desesperació s'arrosseguen, privats de
tota activitat moral, els homes i dones de la societat burgesa més típicament
parisenca de la dècada dels anys 20 del segle passat, amb el luxe, els vicis i
misèries que els són propis. I clar, no calia que les dones castelloneres veren
aquelles barbaritats.
Fa només 90 anys i sembla
que en faça molts més, com hem canviat. Tres simples pinzellades d'un dia
qualsevol, una profunda reflexió sobre l'experiència de vida individual i
social de l'ésser humà i els seus efectes...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada