La propaganda de la diputació.

No sé si haurà estat idea de la mateixa presidenta la senyora Barrachina, o tal vegada del diputat de cultura senyor Clausell o del de turisme senyor Martínez, però el cas és que si us acosteu aquests dies a l’edifici de la plaça de les Aules, només traspassar la gran portalada d’entrada i abans d’accedir als baixos de l’edifici, en el vestíbul, us trobareu en dues sorpreses, agradables o no, segons com ho mireu…

La primera salta a la vista immediatament per la seua grandària. Una gran pantalla il·luminada en un dels seus costats que mostra de manera estàtica i visual sobre el mapa d’Espanya, el recorregut íntegre de la pròxima volta ciclista a Espanya que, recorrerà les carreteres del País entre els dies 22 d’agost i 13 de setembre, cobrint una distància total de 3275 quilòmetres distribuïts en 21 etapes, de les quals, dues,  la sisena i la setena, els dies 27 i 28 d’agost, transcorreran per les carreteres de la província, etapes qualificades per l’organització de mitja muntanya la primera amb inici a Alcossebre i final a Castelló, i de muntanya la segona, que discorrerà entre la Vall d’Alba i Valdelinares a Terol.

Un mapa visual que si, és bonic i permet en un cop d’ull veure el recorregut general i el perfil de les dues etapes provincials, però que no aporta res nou a allò que podem trobar a l’internet simplement “punxant” a sobre de l’enllaç VOLTA; una altra cosa diferent haguera estat si la diputació hagués editat en paper, en format tríptic a més a més del recorregut, el quilometratge, els desnivells, els pendents i els diferents tipus de superfícies a les quals hauran de fer front els ciclistes, informació, per altra banda, més que desitjada pels aficionats. Tal vegada l’equip de govern ho haja fet, però allí no estava, o tal vegada pensen fer-ho més endavant i repartir-ho en la caravana publicitària que precedeix cada etapa. En cas de no ser així, i pensant que la mateixa diputació disposa d’impremta, encara són a temps, seria una bona idea.

La segona sorpresa que trobem al mateix vestíbul, és un cartell que col·locat a sobre d’un faristol, mostra a qui s’acosta una acurada informació sobre una iniciativa que segons m’he informat forma part de la programació estiuenca que la institució castellonenca ha preparat per a aquest 2026, i que no és altra que una campanya de celebració de “encierros infantiles”, huit en total, que començaran a Tírig i acabaran a Moró.

Que la diputació castellonenca ajude a compartir la cultura, a conviure i a mantenir les tradicions dels pobles més encara a l’estiu, és d’agrair, però que fomente la cultura taurina entre els més menuts, tot i que puga fer-se des d’una perspectiva lúdica i adaptada a la seua edat, no és més que una manera de sembrar el que després podrà acabar en un maltractament dels animals. En veure el cartell, i puc estar errat, el primer que he pensat ha estat que aquesta iniciativa forma part de l’estratègia per aconseguir “el voto fácil”. De vergonya!

I també, mira per on, he pogut fer-me en el darrer exemplar de la publicació mensual gratuita “El periódico de aquí. Provincia de Castellón”, número corresponent a juny/juliol on, quina casualitat, a primera página i acompanyada d’una gran fotografía apareix el següent titular:”Bomberos, ayudas y limpieza, así se prepara la provincia para el verano del fuego. La Diputación amplia recursos y financia actuaciones forestales en el interior”. Sense comentari…

Que la Diputació impulse campanyes de promoció turística i institucional, està molt bé, s’ha fet sempre, es fa i s’ha de continuar fent, però aquestes deuen centrar-se en les tradicions i la música, en la gastronomia i la defensa del paisatge, fonts, sendes i muntanyes.

Deixem que Unipúblic gestione “la Volta” o que la federació de penyes taurines, amb els seus diners, promocione els bous. Senyora Barrachina promoure la cultura des de la diputació és anar molt més enllà, és tenir unes mires molt més altes pels nostres pobles. 

Passar el rodet.

Set són les accepcions que el diccionari de la reial acadèmia espanyola de la llengua dona per l’entrada “rodillo”. A més, associada a aquesta paraula trobem una locució verbal molt popular, “pasar el rodillo” que traduiríem a la nostra llengua com “passar el rodet”, expressió que es fa servir quan es domina una situació amb autoritat absoluta, aclaparadora, imposant les decisions i poder, sense tenir en compte qualsevol altra opinió gràcies a disposar d’una posició de força o majoria, rebutjant qualsevol negociació.

El màxim òrgan gestor fester a Castelló és el Consell Rector del Patronat de Festes, està conformat segons els estatuts d’aquell Patronat, a més de per la presidència i vicepresidència, per un nombre de vocals elegits pels diferents grups polítics que conformen el consistori triats per la Junta de Govern i altres directament per la mateixa presidència, composició que, majoritàriament dona per assumida una majoria “de la corda” de l’equip de govern, que per lògica fa possible la presa de decisions d’acord amb la política i programa de l’equip que governa.

L’aprovació del pressupost anual del Patronat de Festes i la seua distribució en apartats diferents és una de les funcions principals del Consell, per la qual cosa, una vegada elaborat per la gerència aquell pressupost i abans de presentar-lo al Plenari Municipal, legalment cal que siga aprovat pel Consell, presentant-se als membres perquè puguen, en un termini establert, fer les al·legacions i millores corresponents.

Hui, s’ha realitzat la sessió extraordinària del Consell Rector, des de la presidència s’ha informat de la presentació de set al·legacions al pressupost, justificant-se cadascuna, procedint-se a la seua votació de manera individual.

Quin diríeu ha estat el resultat? Com sol ser habitual, cap ni una de les modificacions proposades ha estat acceptada; per què? No eren lògiques?  Eren desgavellades?, no, en absolut, simplement perquè no les proposaven “els que manen”. L’equip de Govern ha passat el corró i punt; la disciplina de vot ha fet la resta.

I açò, malauradament passa més sovint en aquest patronat i també en altres institucions municipals. Els que manen, siguen qui siguen, sempre tenen “la paella pel mànec” i, qualsevol iniciativa que no isca del seu grup, poques vegades, quasi mai, és acceptada.

Entenc que hi ha diferents maneres d’entendre la política i la festa, però voleu dir que en quatre anys de legislatura, en aquesta o en qualsevol de les anteriors, de totes les propostes que es fan per l’oposició, per millorar la distribució econòmica anual, cap ni una és vàlida? Aquest fet no té sentit, simplement perquè ho dius o proposes tu, jo diré que no; així mai avançarem, cal tenir una ment una mica més oberta i pensar més en festa que en política.

Cada dia que passa pense que el Consell Rector serveix per ben poc, fins i tot en algunes ocasions arribe a pensar que és un òrgan per “tranquil·litzar consciències”, i donar legitimitat a algunes accions que són rebutjades majoritàriament, tot i pensar que poden ser encertades.

Tot i que jo no he presentat cap al·legació, he votat a favor d’alguna que considere era molt bona i donava alternatives per millorar la festa, per això, hui, he eixit de la sessió del Consell amb la sensació que la decisió presa de rebutjar totes i cadascuna de les al·legacions presentades ha estat feta més pensant en la política que en la festa. I això em dol i molt.

No és una casualitat, tampoc hui hi ha hagut voluntat d’escoltar, una nova insensibilitat amb el que discrepa s’ha fet manifesta en els resultats, res de mà estesa, res d’obrir portes, llàstima!

Un altre encert!

No conec a la senyora Rosa Maria Gil, però he llegit a les xarxes que és la regidora delegada de
cultura, educació, serveis socials, majors, normalització lingüística i agermanaments, a més de ser la primera tinent d’alcalde, mà dreta de l’alcaldessa, de l’Ajuntament de Benicàssim. Sembla tot un pes pesant dins el govern d’aquella localitat. Tampoc, per descomptat, conec quants ni qui són, en cas de tenir-los, els seus assessors, però, tot i pertànyer al PP, formació política que no encaixa amb la meua forma d’entendre el país, crec està encertant en més d’una de les propostes implementades al municipi, la qual cosa a la vegada que em causa molta sorpresa, està resultant-me més que interessant.

No fa més que quinze dies comentava en aquest mateix blog, una iniciativa posada en marxa aquest estiu, les classes de valencià per a turistes que vulguen, de manera gratuïta, començar a familiaritzar-se amb la nostra llengua i hui, també de casualitat, m’acabe d’assabentar d’una nova iniciativa que, supose, no farà massa temps que s’ha implementat i que respon al nom genèric de “bibliotecas viajeras”.

El terme no és nou, prové de l’anglés bookcrossing, i respon al concepte de biblioteca lliure, a es a dir, lloc d’intercanvi de llibres, uns espais perquè qualsevol lector puga agafar un llibre, llegir-lo, i tornar-lo o deixar-ne altres, amb una doble finalitat, fomentar la lectura i compartir generosament del plaer amb desconeguts.

En concret en passar pel parc Europa, situat a l’inici del carrer del Palmeral, just a tocar del centre educatiu, m’he trobat amb una caseta de fusta aixecada sobre un pedestal d’obra, que amb el rètol “biblioteca viajera” i un “Abre un libro, despierta tu imaginación, vívelo, leelo y pásalo”, despertant la meua curiositat, em convidava a obrir, rebuscar, triar i emportar-me o, simplement allí mateix, fullejar i llegir algun dels llibres que hi havia al meu abast i que altres anònims lectors havien deixat.

Per primera vegada veia un espai públic molt cuidat, destinat a ser lloc d’intercanvi de llibres, pensat perquè qualsevol puga dipositar allí un llibre ja llegit i agafar-ne qualsevol altre que l’interesse. Ni a la capital Castelló, trobem una iniciativa semblant. Tot un encert de l’equip de govern municipal que, com també la introducció al coneixement del valencià, reforça el compromís del consistori de Benicàssim amb la sostenibilitat i l’aprofitament responsable dels recursos.

I el que no deixa de ser menys important, una iniciativa que no suposa una gran despesa, ja que segons m’he assabentat després, la caseta ha estat fabricada pel personal de la brigada municipal i fent ús de materials reciclats, intervenció que, a la vegada que redueix l’impacte ambiental donant una segona vida als materials, fa valdre el treball municipal integrant criteris d’economia circular en iniciatives culturals de tots i per a tots.

Tot seguit m’han sorgit les preguntes: serà aquesta l’única biblioteca viatgera ubicada al terme?, N’hi haurà altres?, quant de temps porta el servei en funcionament? Les respostes me les ha donades internet a través del WEB MUNICIPAL;fa tres mesos i amb motiu de la celebració del dia internacional del llibre va ser quan la iniciativa va posar-se en marxa com a prova pilot en dos llocs del terme, aquest parc Europa a la zona sud, i a la plaça del País Valencià, al nord, i sembla que l’acceptació i ubicació, pel nombre de llibres que hi podem trobar, ha estat més que encertada.

No sé si s’estarà fent un seguiment de l’ús, però de ser així, espere que els resultats siguen més que satisfactoris i prompte puguem trobar repartits per altres llocs del poble i Villes nous punts de “bibloteca viajera” i que, perquè no?, siga aquest encert motiu perquè altres pobles i la mateixa capital ho imiten. Tot siga per la cultura. Enhorabona, Benicàssim! Enhorabona, regidora de cultura, un altre encert!

 

Ulleres

Aquell instrument òptic format per dos marcs que suporten dues lents unides per un arc, que es recolza al nas, i dues branque que ajuden a subjectar i sostenir el conjunt recolzant-se a l'orella, en la nostra llengua s’anomenen ulleres.

En l’actualitat al mercat en podem trobar de moltes classes, generalment en funció de la seua utilitat principal, que van des de les correctives de qualsevol defecte de visió fins a les de seguretat, passant per les de caràcter estètic com les de sol que, en moltes ocasions, només serveixen per a millorar la comoditat.

Però, si parlem hui d’ulleres les més famoses, augmentant cada dia que passa, són les que des de fa més d’un any s’anuncien com totalment imprescindibles per a poder contemplar l’eclipsi total de sol que tindrà lloc a la nostra latitud el pròxim 12 d’agost. Unes ulleres necessàries per a poder mirar directament el sol sense patir lesions greus o ceguesa irreversible a la retina.

Naturalment, som pocs els ciutadans que habitualment disposen d’aquest tipus d’ulleres, perquè un eclipsi de sol no és un fenomen que es dona cada dia, però fa temps que els entesos van dient que si volem gaudir de l’espectacle amb total seguretat cal emprar ulleres que reduïsquen la intensitat de la llum solar a un nivell segur i còmode perquè l’ull no arribe a patir l'efecte lupa que crema la retina.

Així que, a hores d’ara, pocs dies abans del fenomen, estic més que convençut que a la majoria de les llars castellonenques ja hi podem trobar ulleres específiques per aquest esdeveniment, adquirides de mil i una maneres.

I ací, tal vegada, rau el problema. En teoria trobem al nostre abast ulleres de tots els preus, però no totes són vàlides, han d’estar destinades específicament a l’observació directa del Sol i han d’indicar el compliment de la norma internacional ISO 12312-2, que estableix els requisits de seguretat per als filtres d’observació solar.

La picaresca, el gen de l’engany, també ha fet, i mai millor dit, l’agost en aquest tema i trobem al mercat ulleres per veure l’eclipsi que no serveixen per a tal i, des de fa uns mesos, el ministeri de Consum, la policia nacional i les comunitats autònomes estan intensificant la vigilància per detectar i advertir de la venda d’ulleres de l’eclipsi no homologades.

En aquests moments, a quinze dies de l’eclipsi, a Castelló podem trobar ulleres homologades en farmàcies, òptiques i fins i tot en algun supermercat. Pel que respecta al preu, aquest oscil·la entre els dos i cinc euros.

Ulleres que amb un senzill experiment cassolà podem comprovar són o no vàlides. Posant-nos les ulles dins una habitació il·luminada si les ulleres són bones no deuríem veure ni els mobles, ni les persones, ni els objectes; tot hauria d’aparéixer negre. Si amb les ulleres posades podem caminar per la cambra i veure els mobles o llegir un cartel, les ulleres no són bones.

Hui llegia que fins i tot el diari local Mediterraneo el pròxim divendres dia 31 amb la compra d’un exemplar regalarà unes ulleres que afirmen compleixen amb la normativa de seguretat, homologació, protecció certificada i proporcionaran una visió segura i nítida.

De segur que la iniciativa serà tot un èxit que ve a unir-se a la campanya que des de fa unes setmanes desenvolupa l’Ajuntament de Castelló amb el repartiment d’ulleres en les sessions informatives que està duent a termini al Planetari.

De segur que, d’una manera o una altra, amb les ulleres aptes i vàlides ficades, serem milers els castellonencs que arribats aquell dia, i per un temps de poc més de minut i mig, podrem contemplar com el dia es converteix en nit i veure la corona solar a simple vista, per primera vegada a la vida. Esperem que després de tot no estiga núvol.

I si, sí, sí?... Ojala!

Una frase doble, que per separat s’ha fet viral; l’hem sentida mil i una ocasions en aquestes darreres setmanes. Conforma un lema d’esperança i il·lusió. La primera part de l’expressió “I si, sí, sí?”, sembla tenir el seu origen a Mèxic, emprada per primera vegada pel tècnic del Pumas, equip de la primera divisió d’aquell país, com a eco d’un desig col·lectiu, passant després a fer-se viral considerada com a forma invitació a deixar enrere el pessimisme i començar a creure que és possible aconseguir allò que en moltes ocasions sembla impensable. Va ser tanta i tan ràpida la seua popularitat que va ser adoptada com a lema de la selecció mexicana de futbol per aquest mundial que tot just ara acaba.

El club esportiu Castelló les darreres setmanes de la temporada 2025-2026 també va trobar en aquestes paraules el lema perfecte per posar veu a una il·lusió que, setmana rere setmana, anava creixent a la grada i al vestuari, la possibilitat de jugar per l’ascens de categoria futbolera i que tan a prop va estar d’aconseguir-se.

Juntament amb el si, sí, la segona part de la frase, “l’Ojala!”, que per nosaltres equival a la locució “tant de bo”, interjecció emprada per expressar un fort desig o esperança que ocorre alguna cosa en un futur, va ser l’emotiu lema adoptat per RTVE amb col·laboració de la RFEF per encoratjar a l’afició espanyola de cara al mundial, convidant a la il·lusió a la vegada que es volia retre un homenatge a aquells altres futbolistes que el 2010 van aconseguir la primera estrela, el primer campionat i que, finalment, va veure el somni complit.

I si hui porte al meu comentari aquestes locucions és perquè com bé ho acaba de recordar en xarxes el grup de Facebook “Albinegros Castellón”, la frase doble cal que se l’apliquen ja els nostres governants locals, i comence a ser realitat allò que fins ara només han estat anuncis, paraules i desitjos…

Prompte farà un any, va ser l’octubre del 2025 quan l’ajuntament va fer públic que s’havien aconseguit 8,5 milions d’euros dels 12 sol·licitats a Europa en la convocatòria dels Plans Edil finançats amb Fons Feder, i que aquests diners anaven a destinar-se a fer front a set iniciatives municipals, entre elles la renovació de la Pèrgola, el nou parc Censal o l’anomenada “Manzana Albinegra”, projecte que presentava com a objectiu principal la transformació de l'entorn de l'Estadi Municipal Castàlia, transformant l'entorn del carrer Osca i de l'estadi albinegre amb solucions que millorenr el benestar dels ciutadans i també la imatge de la zona, anunciant-se l’inici dels contactes amb el CD Castelló per definir el projecte.

Però tot i que l’equip no va aconseguir l’ascens i l’afició continua donant el seu suport a l’entitat i mai ha perdut l’esperança manifestada ara en la massiva renovació de carnets, l’ajuntament no ha fet visible ni el mínim pas del projecte, i la imatge exterior de l’estadi i els accessos, així com la rehabilitació dels baixos de l’entorn, per fer-los atractius per l’obertura de nous comerços i espais de restauració, allò que sonava il·lusionant, continua esperant una resposta.

Com afirma “Albinegros Castellón” no dubte que la voluntat estiga a la ment dels membres de l’equip de govern local, però, senyora alcaldesa, senyora regidora d’esports, som molts els veïns, més o menys aficionants al futbol, però que estimem Castelló que ens preguntem: Quin és el projecte definitiu?, Quan començarà la veritable transformació de Castalia?, Quines fases tindrà?, Quin pressupost està garantit?, Què depèn dels fons europeus?, Continuen contemplant-se la façana, els baixos comercials i totes les actuacions anunciades? Massa preguntes sense resposta.

De segur que s’haurà treballat en aquest àmbit, però els projectes s'han d’explicar, els terminis han de ser públics i sobretot, els compromisos s’han de complir. Castalia no pot continuar vivint només d'anuncis, fotografies i promeses. El CD Castelló avança i la ciutat no es pot quedar mirant des de la grada. Anuncis en premsa i grans titulars, no transformaran l’estadi. I si ara ja sí?... Ojalà!

Els bous… al tombet!

 

Entenc que la seguretat ha de ser la primera i principal preocupació, entenc que el benestar animal siga una prioritat, entenc que els elements sanitaris, mèdics i veterinaris hagen de fer la seua feina de vigilància perquè no hi haja incidents, entenc que en molts pobles del nostre territori els espectacles amb bous i vaques en totes les modalitats formen part de les seues tradicions més arrelades, fins i tot, encara que em costa, puc arribar a entendre que si “llevaren els bous” alguns pobles no sabrien com fer festa, però que els nostres governants autonòmics prioritzen aquests espectacles amb la finalitat amagada d’aconseguir uns vots ho veig lleig, molt lleig i gens ètic.

És un fet evident que en els darrers anys de govern autonòmic PP i Vox els espectacles taurins emesos per la televisió pública valenciana, A punt, ha augmentat considerablement. Qualsevol excusa és bona per retransmetre una, dues o tres corregudes. Tot i això, a aquells que com jo no els fa cap gràcia “tant de bous”, sempre ens queda el consol de poder canviar de cadena.

Que part dels meus impostos el govern autonòmic els dedique a finançar emissions de “corregudes” és conseqüència de la política dels qui ara manen, per tant, i en democràcia cal acceptar-ho. Ara bé, una cosa és donar content i satisfacció a una part dels votants amb l’emissió de programes que fomenten l’afició taurina, i una altra ben diferent és destinar més i més diners públics, per “amb la careta de la seguretat” finançar espectacles amb bous i vaques al llarg i ample dels pobles i poblets del nostre territori valencià.

Ho llegia aquest matí a la premsa: “El Consell impulsa una aposta econòmica de 700.000 euros per subvencionar diferents festejos taurins”. Segons afirmacions del senyor Valderrama, Conseller d’Emergències i Interior, es tracta d’una aposta econòmica mai vista al nostre territori i té com a darrera finalitat garantir la continuïtat de les festes amb bous i, de passada convertir-les en aquells pobles que les celebren en un motor econòmic local.

Els bous al carrer en totes les seues modalitats l’any 2025 van estar presents, segons dades publicades recentment, en 266 municipis del 542 que integren la Comunitat, quasi la meitat, i que van ser 9542 els festejos realitzats en tot l’any, amb una mitjana de 26 diaris.

Que hi haja tanta afició no ho compartisc, però ho accepte, cadascú és molt lliure de divertir-se com vulga, ara bé, pense que qui vulga festa que se la pague, ja siga una orquestra, un esdeveniment cultural o esportiu, o uns “bous embolats” i, si el poble no pot, no cal que vulga estirar més el braç que la màniga i que, els diners que ha de rebre pels bous millor els reba per altres tipus de cultura i “aquells que tinguen mono de bou”, participen dels bous al poble del costat, que no passa res.

I si volen festa de bou que el compren, el toregen, el maten i se’l mengen en tombet, però amb els seus diners, o com diuen al meu raval, tants som a tant eixim i tots tan contents.

Que la institució pública tinga la responsabilitat de fer costat als espectacles de bous pot arribar a entendre’s, dotar als pobles dels recursos econòmics per poder realitzar-los i garantir la seua continuïtat no crec que hauria de ser mai una prioritat del Consell. Si en aquest moment ho és en detriment d’altres mesures adoptades per posar fré a la despoblació i aquesta no es para en molts municipis tot i els espectacles puntuals de bous, és perquè alguna cosa no s’està fent bé.

Si voleu bou que siga al tombet, ací sí que estarem tots d’acord. Senyor Conseller subvencione els sopars populars, les nits de convivència i retrobament de tots els veïns i forasters del poble, recolze les reunions de les diferents generacions que reflecteixen el caràcter participatiu fester d’aquell o aquell altre poble i deixe’s de romanços…

 

Serem els millors… o no?

No soc endeví, no tinc el poder de previndre el futur, però, tot i això, puc afirmar sense por d'equivocar-me que com a mínim, en aquest moment, som el segon país del món futbolísticament parlant, i si la sort ens acompanya una mica, a partir del diumenge vinent serem el millor país del món en el joc de ficar la piloteta en una xarxa.

Si, perquè tot i que semble mentida, allò de què més es parla al carrer i a qualsevol hora en aquests darrers dies, amb el permís dels incendis i la calor, és del Mundial de futbol; “la roja” desperta tanta passió entre els aficionats i aquells que sense ser-ho massa aprofiten l’ocasió per “pujar al carro” que s’arriben a produir moments i situacions que fa poques setmanes eren impensables i difícilment imaginables a la ciutat.

Així hem pogut veure com els nostres polítics locals eixien al carrer amb samarretes “de la selección”, com s’instal·laven pantalles gegants per seguir els partits claus, com la plaça Major de la ciutat es quedava menuda en ple estiu per acollir gent i més gent i com, tal vegada per allò de l’orgull i aprofitant les circumstàncies, el govern local busca ara un lloc, un espai públic, molt més gran per poder aplegar molta més gent i visionar el darrer partit, la final, que pot portar-nos a la glòria futbolera, a ser “els millors del món”.

Ser "els millors del món", amb exigències de disciplina, constància i dedicació, vol dir assolir el nivell màxim d'excel·lència i rendiment que implica superar els màxims reptes en un camp específic.

I qui no es conforma amb el que té és perquè no vol, i és que sí, podem arribar a ser “number one” en futbol i lluir, quan jugue la selecció, una nova estrela a la samarreta, que recorde per sempre que, 16 anys després d’aquella primera vegada, tornem a ser els millors, o no?

Però aquesta possibilitat, aquest orgull patri, malauradament queda desdibuixat al nostre país en molts altres camps, al cap i a la fi, molt més importants que l’esportiu i que sembla importar-nos poc o fins i tot gens ni mica.

No fa massa temps va fer-se públic un rànquing d’elements en què el nostre país no tan sols no era capdavanter al món, sinó que Espanya se situava a la cua d'Europa i a escala mundial en diversos indicadors econòmics i socials clau, destacant principalment en l'atur juvenil, natalitat i creació de riquesa per càpita. I això que, realment, és un veritable problema sembla importar-nos poc.

I no tan sols en aquests aspectes, la llista és molt més llarga, estem a la cua dels països avançats en cures pal·liatives, en pobresa i abandonament escolar, entre els països europeus que concedeixen sol·licitud d'asil o en ingrés real per càpita.

Jugar bé a futbol pot portar-nos a la glòria, adoptar elements tecnològics, invertir i integrar eines d'intel·ligència artificial i automatització, destinar un percentatge més elevat dels pressupostos a la Investigació, al desenvolupament i la innovació (R+D+i) o desenvolupar xarxes de transport i comunicació, pot fer-nos més competitius i millorar la nostra posició econòmica; en definitiva, pot fer-nos una vida més agradable, que, al cap i a la fi, és el que tots busquem. I si no arribem a ser els millors a situar-nos entre els primers, lloc que, ara, vulguem o no estem encara lluny d’assolir.

Que el triomf, que no dubte “els nostres” aconseguiran el pròxim diumenge, tot i les dificultats que ens ficaran els germans argentins, no ens facen oblidar que la societat espanyola ha de lluitar i fer molts més esforços en aspectes molt més necessaris, per a aconseguir estar al capdavant, per ser els millors, per tenir una de les millors, sinó la millor qualitat de vida del món. Ací és on cal dedicar tota la nostra energia. Endavant!

El tren de la marjal…

Probablement, la majoria dels castellonencs coneixen la zona, es tracta de la Marjal de Castelló, l’aiguamoll i zona inundable del nostre terme municipal, ubicada a l’est de la ciutat, dedicada durant molt de temps al monocultiu de l’arròs i, en l’actualitat, convertida en un maremàgnum poblacional fruit de la transformació de les antigues alqueries en residències estiuenques i la proliferació de noves construccions.

Un espai que no s'entén sense la gent que li ha donat forma durant centenars d'anys, igual que el caràcter dels seus habitants no es comprén sense la influència que sobre elles i ells ha tingut aquesta antiga albufera reblida.

Una zona difícil de recórrer, sobretot pels visitants forasters per la seua peculiar fisonomia, per altra banda, comuna a totes les marjals, una gran quantitat de camins estrets i torçuts, encreuaments i séquies que formen part de la identitat de la zona i que mereix ser coneguda i gaudida.

Fa ja uns deu anys, per allò de promocionar un turisme actiu i sostenible, l’Ajuntament de Gandia va posar en marxa un trenet turístic que acostava els visitants a la zona dels ullals, alqueria del Duc i marjal d’aquell nucli de la Safor.

A Castelló la idea d’un tren turístic va ser acceptada per la regidoria de turisme i posar-se en marxa en diferents espais temporals, principalment al voltant de Nadal, la setmana Magdalenera, els dies de l’esdeveniment Escala Castelló o el tren turístic del litoral del Grau.

Ara, en aquests dies, el patronat de turisme anuncia la posada en marxa d’una nova proposta dissenyada per apropar veïns i visitants a la marjal, un dels espais naturals més representatius del terme, el trenet de la marjal.

S’anuncia que a través d’una senzilla ruta interpretativa es descobriran molts dels seus secrets culturals, històrics i ambientals, com també els problemes que l'apressen i les possibles solucions. Un trenet que farà el recorregut els dissabtes al matí a les 10.00 hores, a partir del propvinent dia 18, amb una durada aproximada d'hora i mitja i que  inclourà una parada d'uns 30 minuts al Parc Meridià, on els participants podran conéixer amb més profunditat aquest espai natural. El preu d'aquesta ruta especial serà de 5 euros, i gratuïta per als menors de dos anys.

No dic que la proposta no siga encertada, però un sol viatge un sol dia a la setmana servirà per molt poc, per quasi res; sembla una altra idea de l’equip de govern de caràcter propagandístic més que efectiva.

Passejar el terme és sens dubte una bona idea, ja que ningú pot arribar a estimar allò que no coneix, per la qual cosa supose s’haurà no només pensat un recorregut adient, variat i significatiu, si més no, també s’hauran inclòs una sèrie d’explicacions de viva veu o enregistrades, en valencià?, castellà?, anglés?, que informen els usuaris, al detall, del que es veu, de la fauna, de la flora, del seu significat agrícola en temps passat, de la realitat del present i del que pot arribar a ser la marjaleria en un futur. Només així podran aquells que opten per fer la ruta, assaborir una mica el que l’ecosistema posa al seu abast.

Recorde que fa ja tres anys, en Pasqua, des de la regidoria de Medi Ambient i amb l’impuls del patronat de turisme, ja va programar-se, destinada fonamentalment al veïnat, una ruta guiada a la Marjaleria, en aquella ocasió en bicicleta, llançada amb una doble finalitat,  gaudir de la natura i connectar amb les nostres arrels.

Espere i desitge que el trenet de la marjal ajude a conéixer millor aquesta barrera entre l’interior i la mar, increïblement productiva, que ha hagut de conviure amb l’expansió i evolució de la vida humana i, que siga un element més, ara festiu i d’esbarjo, que incremente la sensibilitat dels usuaris en favor de la defensa del medi ambient del paratge.

 

Una altra vegada més del mateix: immobilisme.

Un altre cicle fester està a punt d’acabar. Amb la celebració dels actes de Sant Cristòfol, que han tingut lloc aquest cap de setmana, es posa el punt i seguit als actes festers anuals en els quals Clara Sanz i Ana Colon han tingut l’honor i la satisfacció de representar la ciutat.

El nou procés està en marxa. Les diferents comissions de sector ja han triat, o estan en procés de fer-ho, els seus màxims representants pel 2026-2027; la Federació Gestora de Gaiates ha completat el seu procés de renovació de càrrecs; el Patronat i la Junta de Festes han llançat les bases per elecció del cartell anunciador de les festes 2027 així com el concurs de gaiates individuals i, també s’ha obert ja el termini per la presentació de candidatures per a Regines de les Festes i Dames de la Ciutat. L’engranatge ha començat de nou a rodar…

I d’aquest darrer punt és el que jo voldria parlar. Les bases per la presentació de candidates a Regina i Dames, han tingut poques modificacions respecte al que ha estat habitual en els darrers anys, podent considerar-les com a continuistes i, a parer meu molt, massa, restrictives.

Entre altres requisits considerats indispensables, es manté l’obligatorietat, d’aquella xica o xiqueta que vulga optar al càrrec, d’haver format part d’alguna de les comissions de sector; dit clar i ras, per ser reina o dama de la ciutat a les festes de Castelló cal haver passat per una Gaiata.

No és la primera vegada que comente que aquesta obligatorietat resulta molt, massa, excloent. És veritat que haver format part d’una comissió de sector fa que les possibles candidates puguen conéixer millor la festa, en haver-la viscuda des de dins; però, que aquesta obligació tanque les portes a altres xiques igual o més festeres que les gaiateres, que, havent viscut les festes de la ciutat, no només la setmana Magdalenera, formant part d’altres col·lectius, associacions culturals, colles o grups de dansa, no tenen ni tan sols l’oportunitat de presentar-se.

Entenc que cada any que passa hi ha menys joves disposades a treballar per la festa des d’una comissió de sector per tot l’esforç i treball que porta al seu darrere i la poca compensació obtinguda, limitant-se en molts casos a una satisfacció personal i poca cosa més; i que, la possibilitat de poder representar en algun moment, no només el seu sector, sinó tota la ciutat, pot ser en algun cas, motiu perquè “la xica en qüestió” accepte passar per la Gaiata i de passada aconseguir, els diferents sectors, cobrir “el cupo”, la quota, de dames i madrines anual.

No és aquesta una solució fàcil ni sembla senzilla, però amb voluntat i parlant-ho totes les parts implicades pot arribar-se a un consens que, pel que es veu en els darrers anys, sembla que és un tema “tabú” o innegociable.

Considere i així ho manifeste que haver format part d’una comissió de sector hauria de ser tingut en conte a l’hora de l’elecció com un mèrit complementari, però mai excloent; tancar les portes a qualsevol que no pertanya a una comissió per representar a tota una ciutat, és voler acaparar la representació oficial més enllà de la setmana Magdalenera, lloc, espai i temps on Madrines, Dames de Sector i Presidents han de tenir el seu protagonisme.

Cal tenir la ment més oberta, i de la mateixa manera que qualsevol persona pot optar al càrrec de Pregoner, sense haver hagut de formar part de cap comissió gaiatera, tampoc és de rebut que el xiquet que vulga ser Pregoner infantil haja d’haver estat prèviament president infantil de comissió. Si la comissió X o la Z no disposen de president infantil, si cap menut vol ser-ho, caldrà que es plategen el perquè, però no és “normal” obligar al xiquet que, tal vegada aspira a ser Pregoner Infantil a formar, sí o sí, part de la Gaiata X o Z.

Ser Reina, Dama de Ciutat o Pregoner Infantil mai ha de ser només una recompensa gaiatera, ha de mirar-se també l’esforç, accions i qualitats de la persona que la faça digna d’aquest “premi”, i això pot passar a la nostra ciutat, dins i fora d’una comissió de sector. Tota la resta, és una opinió molt personal, són favoritismes.

No soc idoni…

Entenc que tot i disposar del títol de doctor i d’haver exercit la docència per quasi quaranta anys, ara ja jubilat i a punt de complir 72 anys, soc una persona “gran” i que, això, al costat de no dominar idiomes, haja estat la causa per la qual l’ajuntament no haja acceptat o tal vegada cal dir, haja rebutjat, el meu oferiment per participar com a voluntari per formar part de l’equip organitzador dels actes municipals previstos al voltant de les dates de l’eclipsi.

Va ser el passat mes de maig quan des de la regidoria de turisme i amb el suport de la tinent d’alcalde del Grau, va presentar-se en roda de premsa la campanya de voluntariat, obrint-se un termini d’un mes perquè aquells veïns interessants ens apuntarem.

Els requisits I el procés d’inscripció eren ben senzills, ser major de 18 anys i sense límit d’edat, i inscriure’s a través del web www.castello.es/es/eclipse-total-de-sol- Accedint a aquest formulari i completant una informació bàsica, se supose quedava la persona registrada. Així ho vaig fer en els primers dies, i en no rebre cap confirmació vaig suposar estaria tot correcte.

Finalitzat el període d’inscripcions va fer-se públic que van ser 214 les sol·licituds registrades, més de 200 a través del web i que, a partir d’aquell moment, finals de juny, s’iniciava la fase d’anàlisi, valoració i selecció de candidats per formar part de l’equip, en funció de les necessitats organitzatives, valorant-se, no sabem per qui ni quan, la disponibilitat, la capacitació i el domini de llengües i que, finalment, les persones triades rebrien una formació específica prèvia de les funcions a desenvolupar.

El temps passava i ningú no em deia res. Pensava que el procés de selecció estava en marxa i que la tria no estaria resultant senzilla en funció principalment de la capacitat i diversitat de les persones interessades.

Ara, ahir dissabte m’assabente que el passat divendres l’ajuntament va celebrar al saló d’actes del centre de turisme del Grau, una sessió de formació a les 140 persones triades com a voluntaris, de les quals 80 van fer acte de presència, on a més de la formació rebuda sobre les característiques del fenomen, el seu desenvolupament i els aspectes científics més rellevants que han de conéixer per atendre les possibles consultes dels ciutadans, se’ls va explicar les funcions que han de desenvolupar, com i quan.

140 persones triades de les 214 presentades. 74 persones no triades, entre elles jo mateix. Que l’ajuntament haja hagut de rebutjar més de setanta veïns és, d’una banda, un bon símptoma, que ve a demostrar la disponibilitat i les ganes de col·laborar que els castellonencs tenim, però que no s’haja comunicat a aquells que no hem estat triats, ja no tan sols el motiu, si més no un simple correu agraint la disponibilitat, haguera estat tot un detall. Però no, no s’ha fet, ningú ho ha pensat, ara fotos de la presentació i de la sessió formativa de divendres, totes i a tot color.

Supose que totes les persones triades s’ho mereixeran més que jo i la resta dels que “ens hem quedat fora”, que ho faran molt bé, que tindran molt d’interés i que la seua serà una col·laboració indispensable i fabulosa, però voldria deixar constància que el fet d’ignorar, de passar olímpicament dels no triats, de no enviar-nos un simple saluda d’agraïment per la disponibilitat mostrada, és com a mínim un lleig, una falta de tacte i sensibilitat, per no dir un menyspreu, que també.

No culpe no ningú, encara que hi haja algú a qui caldrà vigilar de prop. La regidoria de cultura? De turisme? La gerència del planetari? L’equip de govern?, la mateixa alcaldessa? Les coses no es fan així, no tots som idonis ni necessaris, però som persones. Com diuen a l’educació pública apunteu-vos un negatiu!

Un any més i tot un encert.

Fa tot just hui una setmana que “estic de vacances”; bé, és un dir, perquè per una persona que fa ja un bon grapat d’anys que gaudeix de la jubilació, afirmar amb rotunditat que ara inicie vacances entenc que, per aquells que “les tenen” mesurades i legislades, pot arribar a ser quasi una ofensa; però com diuen al raval, no hi ha mal que cent anys dure, i tard o d’hora tot, també la jubilació, arriba en aquesta vida.

Però no és la meua intenció donar-vos, a aquells que açò llegiu, i feu front a les jornades laborals, donar-vos gelosia. Res més lluny del meu pensament. Si hui comente aquest inici d’un “nou estat personal” és pel que suposa de novetat i canvi en el meu quefer diari que, com, d’altra banda, bé sent habitual, s’inicia amb el trasllat domiciliari a la meua segona residència per passar una mica millor les inclemències de l’estiu: calor, xafogor, tràfec de atifells, i contínues anades i tornades a casa per mil i una circumstàncies.

Una novetat, un canvi que comença amb l’observació del meu entorn més proper, que si aquest veí s’ha canviat els mobles de la terrassa, que si aquell altre l’emmirallada, que si aquell arbre del davant que em deixava veure la mar s’ha fet tan gran que ara o impedeix, que sí, que si…

Al costat d’aquestes novetats, d’aquests canvis, naturalment, trobe coses que no han canviat que continuen igual, envellint com jo, és el cas de les marquesines de les parades de l’autobús que connecta la zona costanera de Benicàssim amb Castelló que, globalment, podríem dir continuen un any més, estant brutes i abandonades de la mà de Déu, amb una excepció, la zona, generalment ubicada al lateral, destinada als anuncis; uns espais grans i amb molt de poder visual, sobretot per aquells que passen alguns minuts al seu costat esperant l’arribada del bus.

No soc jo persona que em desplace habitualment amb autobús, però sí observador i, per això, en passar a prop d’un d’aquells reclams, sempre, instintivament els ulls se me’n van al seu darrere, que si una pel·lícula d’estrena, que si un anunci d’un nou refresc o beguda, que si anuncis de loteria o jocs d’atzar, el catàleg és prou ample, variat i diferent cada any.

Aquest 2026 no podia ser d’una altra manera, però en una d’aquelles marquesines, supose que estarà també en algunes altres, acabe de veure un anunci que m’ha cridat molt l’atenció i que m’ha despertat algunes reflexions que voldria compartir per ací.

D’entrada es tracta d’un anunci “oficial”, vull dir que no és de cap empresa privada que vulga vendre’ns res, és el mateix Ajuntament de Benicàssim qui, supose a través de la regidoria de cultura o normalització lingüística anuncia, sobretot als turistes, als forasters, que, a més a més de ser un poble amb sol, platja i paella, també té una llengua pròpia, el valencià. Fins ací ja resulta curiós l’anunci, però encara va més lluny, allò que s’anuncia són “classes de valencià per a turistes”.

Si, heu llegit bé, en castellà i en anglés, dona una acurada informació dels dies, llocs i hores, en què, de manera totalment gratuïta, tot aquell que vulga iniciar-se en el coneixement de la nostra llengua puga fer-ho, facilitant-se inclús un QR per ampliar la informació i la inscripció.

Unes classes, sis sessions, que van posar-se en marxa la darrera setmana de juliol i que s’allargaran fins a les darreries de l’agost. És veritat que l’alumnat, no crec siga en un nombre gran, però si més que divers, arribarà a aprendre alguna cosa, però la possibilitat de fer-ho, en si mateix, converteix en tot un encert la iniciativa.

Podria fer-se alguna cosa semblant a Castelló? Per què no? Estic segur que, igual que ho han fet possible a Benicàssim, la Vicepresidència de la Conselleria de Presidència de la Generalitat i l’Agència de promoció del valencià estarien disposades a col·laborar. Senyora regidora de cultura, senyora regidora de turisme, senyores España i Miralles, copiar no és cap problema quan es tracta de bones idees. Gràcies, Benicàssim per destinar part dels meus impostos municipals a aquesta tasca.