Complir amb “el fisco”

Tots els països d’una manera o una altra disposen d’un conjunt d’organismes encarregats de recaptar impostos i administrar els recursos públics, gestionant l’erari per finançar les despeses del govern, principalment les infraestructures, la salut o l’educació. Al nostre país l’entitat a la qual estem obligats a pagar les contribucions, es coneix com a “Gestió Tributària”, i popularment com a “fisco”.

Sembla que el nom popular prové del llatí fiscus, que originalment feia referència a la cistella o bossa on els romans guardaven els diners dels tributs. En l’actualitat el fisc estableix una relació directa amb els contribuents, és a dir, les persones físiques i jurídiques que estem obligades a pagar impostos, basada en el principi de legalitat, que  estableix que els impostos han de ser regulats per llei i que els contribuents hem de complir les obligacions tributàries, presentant les declaracions corresponents i pagar els impostos en els terminis establerts.

Com cada any, feta la declaració de renda i patrimoni corresponent a l’anualitat anterior, arribats a la fi del mes de juny, en concret el passat dimarts, hisenda “va cobrar-me” la substanciosa diferencia entre tot el que ja havia pagat i el que se suposava encara devia.

Tot i que la meua contribució al fisc ja havia estat copiosa, ara, novament, el pagament al qual he hagut de fer front, tot i que esperat, m’ha tornat a suposar un any més un bon pessic.

I no, no vull queixar-me del que he hagut de pagar, si la llei diu que això és el que em correspon es paga i prou. Tanmateix, haguera pagat més, senyal que els meus guanys o beneficis hagueren estat superiors.

Però em crida i molt l’atenció que, com cada any, també aquest, al cap de dos o tres dies en què acaba el termini per fer front a les obligacions amb hisenda, no el fet que l’Agència Tributària faça pública la llista de contribuents amb més de 600.000 euros pendents de pagament, si més no que aquest llistat estiga conformat per més de 5.800 contribuents.

És a dir que mentre jo i molts com jo, religiosament paguem tot el que ens correspon, hi haja més de 1100 persones i més de 4700 empreses que, devent el que per mi és tota una fortuna, passen olímpicament de contribuir, sent més de quinze mil els milions d’euros que, eixos, si diguem-ho clar, pocavergonya, mantenen a les seues butxaques.

Personatges populars que guanyen més diners en un dia que jo en tot l’any, com Isabel Pantoja, Paz Vega, Patricia Conde o Joan Gaspar, encapçalen la llista en el cas de persones físiques, i empreses constructores, immobiliàries o ceràmiques apareixen com a deutores jurídiques.  De totes elles, segons publica hisenda, més de 80 tenen seu a la nostra província.

Podeu consultar si ús ve de gust i teniu curiositat el llistat en aquest enllaç MOROSOS-2026 

Són en el cas sobretot de persones físiques, barruts, pocavergonya, sense capacitat de sentir vergonya enfront dels deutes socials que mostren una actitud sense vergonya davant de situacions incòmodes o compromeses, fins i tot quan les seues accions són, com en aquest cas, inadequades.

Una de les primeres mesures del govern de la Transició va ser convocar els espanyols perquè complirem les nostres obligacions tributàries, assignatura pendent al nostre país. Encara recorde aquella campanya televisiva llançada el 1978 pel Ministeri d’Hisenda que deia “Hacienda somos todos”.  Ara Quaranta-huit anys després, l’eslògan sembla que encara no ha estat assumit per tots els ciutadans, per la qual cosa jo en posaria en marxa un altre més contundent “Tribute usted!”

Pantoja i companyia, hui més que mai hisenda som tots, patrimoni de tots, riquesa de tots i obligació de tots. Facen el favor de complir amb el seu deure de bons ciutadans i no tinguen tant de morro.

El "xollo" xinés

Fa ja uns anys, i cada dia que passa més, que la globalització va obrir les portes al comerç internacional permetent a consumidors menudistes l'accés a productes amb només uns clics. Des del punt de vista estratègic, la Xina, és un país que té un dels mercats més atractius pels europeus, espanyols, valencians i castellonencs en particular, per oferir una àmplia gamma de productes i uns costos molt baixos. Per tant, comprar a la Xina des d'Espanya ha estat una excel·lent opció, sobretot per a fins personals i productes de pocs diners, tot i que la seua qualitat, en moltes ocasions deixa molt a desitjar.

Són moltes les plataformes que ofereixen compres, alibaba, aliexpress, shein, temu i els seus catàlegs són enormes, roba, productes per a la llar, joguines, accessoris, decoració, jardineria, agricultura i més. El seu model es basa a connectar directament al comprador amb fàbriques xineses, cosa que permet reduir costos al mínim. Tot i això, aquesta estratègia també implica riscos al de la qualitat assenyalat anteriorment que pot ser molt variable, cal afegir les descripcions poc fiables i algunes ressenyes dins de les apps sospitosament positives.

No he estat un gran comprador en els darrers anys en aquestes plataformes, però sí que he de confessar que han estat diversos els productes, sempre de baix cost, 3, 5, 8, o com a màxim 10 euros, que he comprat majoritàriament a aliexpress, quasi sempre més per curiositat que per necessitat, i en contades ocasions he quedat decebut, pensant que allò que comprava no cobria les meues expectatives que, quasi sempre eren escasses. Comprar, per exemple, per menys de 3 euros un rellotge de canell, que te’l porten a casa i que funcione una llarga temporada, un o dos anys, és ja una bona compra, si pensem que només la pila de l’aparell costa aquests tres euros, o un punter làser per quatre euros amb les piles incloses, o un centenar de bosses de malla amb tanca de dubtosa qualitat però per 7 euros.

Ara, fa ja unes quantes setmanes que anava anunciant-se, sembla que a partir de hui, primer dia de juliol la Unió Europea aplicarà a tots aquells productes amb un valor inferior a 150 euros adquirits per ciutadans europeus a venedors fora de la UE, l’anomenada taxa shein, buscant limitar la quantitat de paquets que companyies de mercaderies de baix cost, sobretot del gegant asiàtic, responsable del 93% dels productes d’aquest tipus, arriben a Europa.

Fins ara, aquests productes, considerats de baix cost, estaven lliures d'aranzels, i la UE busca alleujar un sistema de duanes saturat; en termes diaris, aquest volum es tradueix en uns 16 milions de paquets diaris. En només tres anys, la quantitat de mercaderies s'ha quadruplicat a Espanya, segons l'Agència Estatal d'Administració Tributària, l'entrada de paquets supera ja els 180 milions a l'any.

Entenc que l’objectiu siga protegir el comerç local europeu, espanyol i castellonenc, que no pot competir amb preus de tan baix cost, però també pense que sovint si allò que es compra no esquiva cap normativa de seguretat i salut i pot suposar un benefici pel comprador hauria d’estar gravat amb quantitats proporcionals al cost. No és admissible gastar-se 2 euros en un tornavís, o  3 en un tovalloler i haver-ne de pagar 3 per la taxa.

No crec hi haja ningú que crega que el tornavís o el tovalloler que puga comprar a la plataforma xinesa per 2 o 3 euros siga d’una gran qualitat, que en rebre el producte a casa se senta defraudat, per tant, no cal parlar d’una taxa per protegir els productes nacionals, més aviat té com a finalitat frenar la competència  i reduir l'enviament massiu des de la Xina.

Entenc que els productes falsificats o nocius per la salut deuen ser retirats del mercat i les plataformes que els ofereixen deuen assumir la seua responsabilitat fins i tot penal, però gravar amb una taxa productes senzills, econòmics i de qualitat mínima, que, d’altra banda, en moltes ocasions no es troben a Espanya, és limitar el poder de compra dels ciutadans.

De manera que a partir d’ara cal anar amb compte amb les compres barates en comandes habituals de molt baix import, si comprem per exemple 10 productes diferents d’un euro cadascun, no pagarem 10 euros, sinó 40, per què? Molt fàcil, pel pes de l’aranzel de cada producte, 3 euros. Just? No, només és un intent perquè la compra deixe de ser rendible, més encara davant el risc de no recuperar aquest aranzel en una hipotètica devolució; en definitiva, només una manera legal d’acabar amb el “xollo” xinés!