El plomall de la pampa

No, no és el nom de cap grup musical, ni tampoc cap “garito de festa”. Vet per on el plomall, conegut també com a plomall de plomes o brossa de la Pampa, amb nom científic “Cortaderia selloana”, és una espècie botànica endèmica de Sudàmerica, de la Pampa i de la Patagonia, que, introduïda a Europa, Espanya i Castelló com a planta ornamental, sent molt usada en floristeria, s'ha convertit en pocs anys en un maldecap pels gestors municipals encarregats de mantenir nets els parcs i espais públics de terme.

I és que, els plomalls pel seu potencial reproductor i la seua versalititat han colonitzat el terme municipal i s'estan convertint en una plaga en prejudici de les plantes autòctones del nostre estimat Castelló, sent la causa de moltes afeccions al·lèrgiques i considerant-se, a més a més d'un problema ambiental, un problema de salut pública, amb solucions, sembla ser molt complexes i costoses, doncs és una planta que, encara que se talle sovint, torna a rebrotar ràpidament, i cas de cremar-la, encara rebrota amb més força.

Els tècnics per un temps van pensar que la solució estava en extraure les seues arrels per complet i cobrir el terreny amb sal per evitar que tornara a créixer però donat el gran volum de terra que cal “remoure”, la solució s'ha demostrat totalment inviable.

Aleshores què? L'ajuntament, mitjançant la regidoria de sostenibilitat ambiental, agricultura i salut pública, encapçalada per la regidora Sara Usó, esperem que a bon criteri i assessorada pels tècnics especialistes, s'ha decantat per l'ús d'herbicides que, diuen no causen massa impacte al medi ambient, apostant-se per l'ús d'herbicides orgànics, no tòxics, derivats del vinagre, front al glifosat, un herbicida químic emprat fins ara, per fumigar les males brosses dels jardins.

Cal pensar que aquests nous productes ecològics i biodegradables seran més que suficient per acabar amb la plaga del plomall, si més no, amb els principals nuclis d'aquesta planta invasora dels parcs de Rafalafena, Auditori, Meridià o Raval universitari, zones públiques molt, massa castigades per aquesta espècie que, depredant sobre les plantes autòctones, desplaça i destrueix el seu l'habitat inicial.

Esperem que l'efecte negatiu d'aquest plomall puga ser frenat i no siga la causa de la desaparició d'altres espècies i que, el cost, siga el mínim per les malmeses arques municipals. Tots recordem com, el no encertat ni ràpid tractament contra el morrut roig, va deixar el terme sense palmeres i el poble amb unes avingudes on, pocs saben, els diners que van invertir-se per no res.

El cost econòmic i social hem d'intentar siga el mínim, però cal estar al damunt d'aquesta plaga que, silenciosa i lentament, està fent-se “l'ama” de molts indrets públics. Cal també una conscienciació ciutadana i una sensibilització per frenar la seua expansió si no volem veure en molts llocs, plantes de més de 4 metres d'alçària, amb greu risc pel manteniment de les nostres zones naturals i pèrdua de la diversitat biològica autòctona.

I no tant sols cal preocupar-se per acabar o si més no ficar límits al plomall, també cal pensar en com recuperar els espais que una vegada lliures d'aquesta plaga, s'han d'ocupar per noves espècies més pròpies dels nostres ecosistemes. Difícil papereta senyora Usó, però amb ganes i constància de segur que ens sortirem...