Alliberament...

Del llatí liberatio, alliberament és l'acció de posar en llibertat. La noció de llibertat fa referència a la facultat de l'ésser humà de desenvolupar una acció segons la seua pròpia voluntat. La llibertat sol estar unida a altres virtuts, com ara la justícia i la igualtat. La persona lliure no està sotmesa a la voluntat d'una altra de manera coercitiva. L'alliberament, per tant, suposa posar fi a la coerció i tornar la llibertat a l'individu.

Parlar d'alliberament implica el trencament dels lligams corporals i espirituals que impedeixen a qualsevol individu, animal o fenomen natural l'oportunitat d'evolucionar o desplegar-se totalment. Així, quan un poble ha estat objecte d'alliberament, vol dir que aquest poble està lliure, té llibertat, deixa d'estar oprimit i doblegat a la voluntat d'un altre.

La nit del 13 de juny de 1938 , tot just hui fa 84 anys, els soldats del Tabor, capitanejats pel comandant Sagardoy van ser els encarregats de penjar al més amunt del nostre campanar la bandera nacional. La guerra civil concloïa a la capital de la Plana.

Les tropes franquistes entraven a la ciutat. Van ser saludades pels castellonencs amb braços enlaire i cançons de victòria. Perquè és clar, per a uns era la victòria, però per a altres, l'amarg gust de la derrota i de l'ostracisme més cruel. Castelló, a partir d'aquella jornada entrava en un règim que ben aviat es va convertir en paradigma de dictadura.

En l'aspecte polític, el resultat va ser el canvi brusc d'un govern emanat de les urnes electorals a un altre sorgit de les armes; és a dir, el final de la democràcia per donar pas a una fèrria dictadura que és perllongaria fins a la mort de Franco el 1975.

Aquell esdeveniment es va celebrar amb gran solemnitat durant els gairebé quaranta anys de dictadura. El 13 i 14 de juny van ser durant tots aquells anys sinònim de parada militar a la plaça Major i de l'agut so de la sirena que tan mals records portava als castellonencs en evocar els tràgics bombardejos que van haver de suportar durant la guerra.

Cada any, des del 1939 en què la guerra feia uns mesos havia acabat a tot el territori nacional, fins al 1976 quasi un any després de mort el dictador, el diari local Mediterraneo, Diari de Falange Espanyola Tradicionalista i de les J.O.N.S. s'encarregava d'anunciar "els festejos", inicialment amb missa i desfilada militar i amb el pas dels anys sumant als actes castrenses i "patriòtics", els esportius, musicals i populars, amb revetlles i pirotècnia.

Any rere any en arribar el 13 i 14 de juny la bandera era pujada al campanar i fins i tot hi va haver tímids intents de fer de "les festes de l'alliberament" les més importants de la ciutat, intent que no va arribar a quallar en celebrar-se les de la Magdalena només un parell de mesos abans. Curiós no?

Crec que el darrer any en què "el Mediterraneo" va fer-se ressò de la commemoració, i, per tant, tal vegada fora el darrer any en què oficialment va ser recordada la data, fou el diumenge 13 i dilluns 14 de juny de 1976, fa quaranta-sis anys, quan Franco ja havia mort.

La casualitat va voler que l'any següent, el 1977, el 15 de juny, l'endemà de la data commemorativa de "l'alliberament", fora la data triada per celebrar les primeres eleccions lliures al país des dels temps de la Segona República, concretament des del febrer de 1936 i, per tant, també les primeres eleccions lliures que se celebraven després de la dictadura de Franco, motiu més que suficient per a acabar d'arraconar el record, més encara quan al mes següent Adolfo Suarez va formar un govern de joves reformistes i obria la porta a unes eleccions generals.

Mai més el 14 de juny tornaria a ser "festa local", feta grossa a la ciutat, amb bàndols municipals anunciadors del tancament local tot el dia de mercats i comerços d'alimentació. Superades quedaven les parades militars a la plaça Major i el llançament de les carcasses commemoratives, el vol de campanes i el sonar de les sirenes per tres vegades consecutives...