El defensor de la felicitat del poble.

Avui primer diumenge d'Advent, vull portar al record la figura del fill més insigne que Castelló ha tingut al llarg de la seua història, Josep Climent Avinent, un religiós valencià, canonge de la seu, catedràtic de filosofia de la Universitat de València i claustral, i bisbe de Barcelona. Un home del segle XVIII erudit, auster, de costums rígids i gelós en el compliment de les seues obligacions.

I per què hui recordar aquella figura? Perquè en aquests dies, a més a més de complir-se dos-cents cinquanta-sis anys de l'entrada solemne del bisbe a la catedral de Barcelona, també es compleixen dos-cents quaranta-un anys del seu traspàs i soterrar davant el presbiteri de l'església Major de Santa Maria, hui cocatedral, els anys 1766 i 1781 respectivament.

Una persona les prioritats de la qual foren sempre l'atenció als pobres, la instrucció dels infants i la formació dels feligresos i que sempre va considerar que catalans i valencians compartíem uns mateixos costums i una mateixa llengua.

Recordat encara hui com el més prestigiós dels prelats il·lustrats que regentaren la diòcesi de Barcelona durant la segona meitat del s. XVIII, ho és també a Castelló per ser un clar defensor i mostrar un gran afany a favor de la cultura del nostre poble, deixant tots els seus béns per crear un col·legi d'orfes a la seua pròpia casa pairal, o cedint a la ciutat la seua extensa biblioteca.

Ja abans de ser nomenat Bisbe de Barcelona, el 1755 sent canonge magistral de la catedral de València, obté de l'ajuntament de Castelló, permís per construir dos forns de pa amb què mantenir l'escola de xiquets que amb els seus propis recursos havia obert un any abans a la plaça del Roser i dues escoles més de primeres lletres, que haurien de construir-se als barris de Sant Fèlix, i de Sant Francesc. El forn que s'obrí al raval de Sant Fèlix s'anomenà "Forn del Pla", conegut també amb el nom de "forn dels òrfens" tot en una època en que la ciutat tenia uns 3.000 habitants dels quals aproximadament la meitat vivien extramurs.

Aquest matí i com és habitual en els darrers anys, s'ha recordat la seua figura amb un respons, un record i una oració feta als peus de la seua tomba amb una xicoteta, però sentida ofrena floral i una espelma, símbol de la llum del coneixement del bisbe i que ens pot guiar a través de la foscor.

Un acte senzill que, tal vegada per ser això, massa senzill i haver estat poc anunciat, com sol ocórrer sovint, ha passat molt desapercebut per molts castellonencs. Tota una llàstima que aquell home, defensor en el seu temps, no només de l'espiritualitat dels seus veïns, si més no també preocupat per la seua felicitat material, per aconseguir el màxim benestar dels més propers, amb el pas del temps quede difuminat i siga, a hores d'ara una figura prou desconeguda i, conseqüentment poc valorada i estimada, un personatge històric de gran interés al seu moment i encara ara quan encara resulta conegut i citat i, fins i tot, recercat i valorat, en els repertoris bibliogràfics, en la documentació arxivística, en pàgines web i en noves investigacions que se susciten.

Sens dubte Climent fou un pensador profund, fruit de les seues contínues lectures, de la seua condició de catedràtic i de les reflexions a què ho sotmetia tot, sovint contrastant-ho amb els seus corresponsals epistolars, sent l'educació una de les qüestions principals -si no prioritària- de les preocupacions del nostre mai prou recordat bisbe.

Hui, hem complit amb l'obligació moral de mantenir viva la seua memòria, a la vegada que cal continuar demanant una proposta raonablement ambiciosa, la recuperació pública de la seua figura, en tots els àmbits de la seua activitat: professor i mecenes de la universitat, protector de l'ensenyament primari, afavoridor dels estudis, fomentador de la cultura i la llengua del poble, solidari amb els anhels socials i econòmics dels ciutadans, eclesiàstic compromés, defensor de la veritat, enemic de la mentida, el luxe i les supersticions, obert a Europa i, el que és més important i tal vegada allò que engloba tota la seua vida: defensor de la felicitat del poble.