Lladres? Més que lladres!

Entenc que la darrera finalitat de qualsevol empresa ha de ser guanyar diners, també dels bancs com a empreses comercials que, fent operacions financeres amb els diners procedents d'accionistes i clients, han d'aconseguir beneficis.

Hui en dia, i després d'un temps passat en què van donar-se diferents fusions d'entitats, la majoria dels bancs resultants, sembla que són més forts i sòlids que els que hi havia abans, i fins i tot més d'una entitat presumeix d'uns beneficis enormes, amb una manca de moralitat inaudita, ja que aquells s'obtenen no només despatxant un gruix molt important de treballadors o tancant sucursals en massa, si més no, amb el maltractament abusiu dels clients a qui se'ns cobra per tot.

Una paraula ha vingut per quedar-se "comissions", que ve a sintetitzar-se en els diners que et cobren els bancs per prestar-te els seus serveis. Puc arribar a entendre que el banc em cobre una quantitat pel manteniment d'un compte corrent, per descomptat també per aprovar-me un préstec, per contractar una hipoteca, per fer una transferència, per un descobert o per invertir en accions, però no arribaré a entendre mai que, el banc, qualsevol banc, em penalitze, em cobre una comissió, ja no per treure sinó per ingressar uns diners.

I tot just això és el que m'ha passat avui mateix. He acudit per fer un ingrés a una entitat de la qual sóc client i soci des de fa un bon grapat d'anys, he hagut de passar per la finestreta, ja que no podia fer-lo mitjançant el caixer perquè una xicoteta part d'aquests diners eren monedes fraccionàries que, tot i estar classificades en cartutxos, blísters crec que els anomenen al banc, aquells no poden ser admesos pel caixer.

Després d'esperar pacientment el meu torn, hi havia una altra persona al meu davant, l'empleada m'ha informat que no hi havia cap problema en l'ingrés dels bitllets, però que pels 8 cartutxos de monedes, en total 129 euros, havia de pagar-ne 6 per la comissió, tot i que no era necessari ni recontar-les ni empaquetar-les.

Enuig, ira, ràbia –com en vulgueu dir– és el que he sentit en aquell moment, no envers la persona que m'atenia que no tenia cap culpa, sinó envers la situació d'indefensió en què em veia, ja que, ho pagava la comissió, o me'n tornava amb les monedes a casa. Un sentiment del tot indescriptible, fins i tot físic, d'asfíxia, és el que he tingut durant molta estona en veure on hem arribat i què és el que ens obliguen a fer.

Lladres, he pensat, els bancs són uns lladres, tots, són entitats que roben, i el meu enuig ha anat en augment en pensar que, a més a més, aquesta és una pràctica del tot legal. Fins i tot, si et descuides, aquella comissió "no s'allunya de les bones pràctiques bancàries".

On hem arribat? On queda aquella caixa que tenia un cert component humà? Enlloc, s'ha convertit en un banc que sol i únicament pensa en el benefici cru i pelat. He llegit no sé per on que una de les causes per les quals el banc cobra aquest servei és perquè "podria demorar més enllà del que és raonable l'atenció a la resta de la clientela", però us puc assegurar que, al meu darrere, no hi havia cap altre client esperant-se, i que les monedes, perfectament diferenciades en els seus blísters, no necessitaven cap reconte. La ràbia no ha estat encara pels sis euros de la comissió, que també, si més no, ha estat perquè he sentit que em robaven a la meua cara i jo no podia fer-hi res.

La meua conclusió pot ser dura, però és a hores d'ara la meua: els bancs són uns "lladres amb corbata" i no cal refiar-se perquè, lluny de ser uns assessors i garants dels nostres diners, són recaptadors, no tenen cor, només compten amb butxaques. 

Negocis, purs negocis, mals negocis per aquells clients que som modests i a qui xuclen i xuclen, fins més enllà d'on poden, sense poder-nos escapar, mantenint-nos atrapats de mil i una maneres, enriquint-se a costa de la gent que es va empobrint més i més cada dia que passa. Situació terrible i de mal futur...