L’assemblea de festes

En compliment del que s'estableix en els Estatuts del Patronat Municipal de Festes, aprovats pel Ple de l'Excm. Ajuntament de Castelló de la Plana en sessió de 26 de maig de 2022, el Palau de la Festa ha acollit aquest dissabte la celebració de l'assemblea de festes presidida per l'alcaldessa, Begoña Carrasco i la presidenta del Patronat de Festes i regidora Noelia Selma.

Una assemblea amb únic punt a l'ordre del dia, i dos assumptes, la dació de compte de l'informe de gestió anual per part de la presidenta i la formulació de precs i preguntes per les persones integrants de'aquella.

Com a membre de la mateixa he intervingut, en segon lloc, i ací us deixe perquè quede constància de les meues paraules el que he dit, considerant que és aquell el lloc i moment per fer-ho públic.

“Bon dia, per motius personals aquest any no he pogut viure les festes amb la disponibilitat que m’haguera agradat i que, com qualsevol altre veí o veïna que estima les tradicions, la cultura i la festa, tracta de fer any rere any.

Per això, la meua intervenció ara i ací, no serà per lloar o criticar accions, actes o esdeveniments que, amb més o menys encert s’han dut a termini en el darrer cicle que hui analitzem i tanquem.

La meua intervenció vol ser un recordatori, a la vegada que una reivindicació i petició, a aquells que en aquest moment són els responsables del bon funcionament de la ciutat, l’equip de govern encapçalat per la nostra alcaldessa i per delegació la regidoria de festes.

Estem en un espai físic dins aquest Palau anomenat Sala del Museu de la Festa. Tots els que ací estem tenim més que clar que, efectivament és una sala, que jo qualificaria de “multiusos”, però que està lluny, molt lluny de ser Museu.

Ja en l’esperit fester del març del 2011 i molt abans, quan va inaugurar-se aquest edifici va veure’s necessari disposar d’un lloc amb la idea d’atrapar en l’espai i el temps part de la màgia que envolta les nostres festes i que a la vegada servira per a donar-les a conéixer a aquells que, per visitar la ciutat fora del període fester, no poden gaudir-les en viu i directe, però aquell esperit, aquella idea no va quallar i va quedar en un simple rètol a la porta.

Han passat des d’aquella data més d’una dotzena d’anys i diferents governs, i la realitat és la que és, de museu res.

Unes festes declarades d’interés turístic internacional no poden continuar sense el seu museu que exalce el nostre patrimoni immaterial fent un recorregut per la història, la música, la indumentària, els costums, la gastronomia festera i tots els objectes i documents relacionats amb la festa, presentats de manera directa i didàctica en un espai, en unes instal·lacions, amples, dignes, adients i fàcilment accessibles.

No sé si és qüestió de diners, de voluntat, d’interés o de disponibilitat, però que en la segona dècada del segle XXI la ciutat no dispose encara d’un punt capdavanter de referència, divulgació i lloc d’estudi de totes les tradicions festives del nostre poble, no és de rebut i, en aquesta matèria, malauradament ens fica, com a poble, a la cua, comparats amb altres poblacions germanes.

Idees per fer-lo realitat hi ha, fins i tot projectes, recorde com no fa massa anys un llibret de Magdalena d’una Gaiata, va estar tot ell dedicat a una possible proposta de distribució d’espais. I parlant d’espais des del nou Borrull, passant per l’antic Correus i fins i tot “l’asil” poden, amb voluntat i constància, ser reivindicats. No sé si poden ser considerats, però ací estan…

Per tant, ara i ací, pregue, demane i és el meu desig, compartit amb molts i molts dels presents,que un objectiu prioritari per reunir, mostrar i difondre l’existència de la nostra realitat festera, el museu puga fer-se realitat en aquest nou exercici que hui comencem. Voler és poder i no hi ha com voler fer les coses.

Moltes gràcies.”

Aquestes paraules han estat comentades per l’alcaldessa, que públicament s’ha compromés en impulsar aquesta iniciativa, no tinc per què dubtar-ho. Temps al temps…

No és un pas al costat...

En la peculiar terminologia política, el que sempre s'ha anomenat “fer un pas enrere”, equivalent a deixar anar, haver de confiar a altres la teua feina ara sembla ha passat a anomenar-se “fer un pas al costat”.

Últimament, s’ha posat de moda entre la classe política dir, d’un mateix o d’un altre, per justificar l’abandonament d’una activitat, quan se sofreix una destitució per raons polítiques i ètiques que “fa un pas al costat”.

Però, senyores i senyors, quan una persona és destituïda d’un càrrec per pressió popular o governamental, ni fa un pas enrere ni tampoc un pas al costat, perquè aquestes expressions porten lligat el concepte d’ocupació d’un espai polític, o tal vegada seria millor dir d’una ocupació immediata, semblant o contigua a la qual s’ocupava fins aquell moment; simplement i planament, com diuen al meu raval, cau en desgràcia o millor encara, se’n va per la porta falsa.

Al juliol d’aquest mateix 2024, conseqüència directa de l’espantada de Vox, el criticat per activa i passiva, el senyor president Mazón, va cessar la llavors consellera, Elisa Núñez, i tot el seu equip, que feia un any que estava al capdavant del departament de la Conselleria de Justícia i Interior. Aquest fet presentat a la societat com una clara destitució per raons polítiques, va comportar el nomenament pel càrrec de la castellonenca Salomé Pradas, que fins aquell moment s’ocupava de Medi Ambient, Infraestructures i Territori.

La senyora Pradas va assumir entre les funcions i competències lligades a la matèria d’Interior, la de ser cap de Protecció Civil, la de passar a gestionar la Unitat del Cos Nacional de Policia adscrita a la Comunitat Valenciana, la direcció del grup d’extinció d'incendis, i les competències en matèria de situacions d'emergència.

És conegut per tots que en les darreres setmanes, per la manca de decisions durant les primeres hores del fatídic 29 d’octubre, la senyora consellera ha estat durament criticada, ja que ni ella ni el secretari autonòmic d’Emergències han sabut demostrar encert en les decisions preses en la gestió de la catàstrofe produïda per la DANA; fruit de la seua nefasta gestió, estava més que cantada, la seua eixida del govern autonòmic en la remodelació dissenyada pel president.

Tanmateix, resulta més que curiós que, feta realitat aquesta destitució, des de la Generalitat es fica èmfasi i s’insisteix a lloar el seu treball. De fet, la vicepresidenta del Consell, la senyora Susana Camarero, va donar a entendre divendres passat que Salomé Pradas i també l’altra consellera que amb ella abandona el govern, la titular d’indústria, Nuria Montes, no han estat destituïdes per Mazón sinó que "fan un pas al costat" per la situació tan complicada en l'aspecte personal que han viscut els darrers dies.

No ens enganyem un pas al costat, en un càrrec públic triat per confiança directa, és plegar, anar-se'n i retirar-se, per voluntat pròpia, dimitir per unes raons més o menys acceptables, però el que s’ha fet des del Govern Valencià amb la consellera d’Interior, ha estat una destitució amb tota l’extensió de la paraula.

Per què volen maquillar-ho? Què hi ha al darrere? Caldrà pensar que, tal vegada, la senyora Pradas sap molt més del que coneixem i, la cúpula del Govern necessita quedar bé amb ella, per cobrir-se les espatlles?. Hi ha una dita al nostre poble que diu “pensa malament i encertaràs”…

Entenc que per cortesia i, com s’ha fet en altres casos, s’agraïsquen públicament els serveis prestats al llarg del temps per la senyora Salomé Pradas mentre ha estat al capdavant de la Conselleria, però, que en aquesta ocasió, des de la mateixa vicepresidència governamental autonòmica es diga que “fa un pas al costat” crec que és tota una burla pels valencians.

No, vulguem dir-ho o no, la senyora Pradas no ha estat a l'altura del càrrec que ocupava i, a conseqüència de la seua ineptitud i les seues errades, s’ha guanyat la destitució. La política té això i tots els qui a ella es dediquen cal que ho assumisquen, són les regles del joc.  Pas al costat no, destitució sí, com més clar, més amics…

No és fàcil ni gens habitual…

Perquè ho tinc prop de casa i també perquè és en una hora que em ve bé hui, com en altres moltes ocasions, he assistit a la celebració de la Santa Missa a l’església de la Sang o capella de Sant Sepulcre, reconstruïda l’any 1953 formant part del Palau de la diputació.

Capella presidida per la imponent talla del Crist mort, la joia més important dins el patrimoni escultòric religiós castellonenc de la que es desconeix l’autoria així com del moment de l’arribada a la capital castellonenca, imatge que, a excepció del Divendres Sant en què tanca la processó del Sant Enterrament, no abandona l'urna que beneïda el 1974 presideix l’altar major, substituint l’antiga de fusta del 1957.

He tardat uns moments a adonar-me’n, i quan ho he fet m’he quedat més que sorprés. L'urna estava buida, el Crist no hi era. Immediatament, he pensat que, tal vegada, com va passar allà pel 2017 amb “la Mater Dolorosa” d’Adsuara, la venerada imatge del Crist haja estat traslladada al servei de restauració de la diputació per realitzar-li algun treball de neteja o restauració.

Poc he tardat a trobar el motiu. La premsa local ho portava com a notícia del dia. “El Crist de la Sang” ahir va abandonar la capella, de manera extraordinària, per ser traslladat a l'església de Sant Vicenç de Castelló, on ha de romandre fins a l'1 de desembre per presidir els actes que se celebren amb motiu del 60é aniversari aquesta parròquia, sent la primera vegada que l’escultura ix de la Sang per romandre en un altre temple, en aquest cas per un període de nou dies, fins al diumenge vinent 1 de desembre.

I per què a Sant Vicent? Per què en aquest aniversari i no en el d’altres parròquies de Castelló? Què té d’especial Sant Vicent que no tenen altres temples perquè el bisbe haja autoritzat aquest trasllat extraordinari? Són preguntes a les quals he intentat donar resposta…

A banda de ser el temple de Sant Vicent Ferrer el més antic de Castelló, datat del 1579, i d’haver tingut diferents noms i usos, iniciant el seu camí com a part del complex monàstic de l'antic Convent de Sant Tomàs d'Aquino, de pares dominics, casa provincial de beneficència i, des del 1964 parròquia, en temps de la Guerra Civil Espanyola, el 1937, va ser el lloc, on la imatge del Crist del Sant Sepulcre va estar recollida, al costat de la Verge del Lledó i altres imatges importants de la província, dipositada per la llavors anomenada Junta de Confiscació i Protecció del Tresor Artístic provincial, fins al 19 de març de 1939, en què un cop finalitzada la guerra, va passar a exposar-se a l'església de Sant Agustí, mentre la capella de la Sang era reconstruïda. El 1957, després de finalitzar les obres, va ser traslladada a la capella on es venera avui dia.

De manera que, ara, 85 anys després, el Crist torna a la que va ser “sa casa” durant els anys bèl·lics i ho fa de manera excepcional, amb motiu i celebració de l’aniversari parroquial, restant entronitzat durant aquests dies en un lloc privilegiat de l’altar perquè puga ser venerada per tots els fidels castellonencs.

Un fet excepcional no només per estar fora de la seua capella, si més no perquè la imatge del Crist, recorre Castelló en solemne processó, fora de la Setmana Santa, la vesprada d’ahir dissabte 23 des de la Capella de la Sang fins a la parròquia de Sant Vicent, pel carrer Governador, i el matí del diumenge que ve, 1 de desembre, que és la data en què Sant Vicent compleix sis dècades com a parròquia, en sentit invers, pel carrer Major.

Uns dies, els que el Crist romandrà fora de la Sang en què a més a més de solemnes misses, se celebraran a la parròquia entre altres actes concerts, presentacions de projectes missioners, conferències i fins i tot sopars populars.

El realisme que presenta l’escultura, la llegenda i misteri que l’envolta i el fet indiscutible de la gran quantitat de devots que té el Crist a la ciutat de Castelló fa que, novament ara, tinguem els castellonencs l’oportunitat, davant aquest fet excepcional de, a través de la seua contemplació, continuar invocant i agraint al cel la tan desitjada pau, la salut i la prosperitat per a aquestes terres.

Curiosos i expectants…

A primers d’octubre, encara no fa dos mesos, el Consell Rector del Patronat de Festes de Castelló va aprovar les bases reguladores de la “llamada a proyecto” per al disseny del cartell i polsera de les festes de la Magdalena 2025.

32 candidatures de tota Espanya, van presentar-se per dissenyar la imatge que, amb una clara finalitat divulgadora de Castelló i de les festes fundacionals, hauria de representar la ciutat.

L’estudi creatiu local especialitzat en disseny gràfic, Joan Rojeski va ser l’empresa triada per efectuar aquell disseny. Des del primer moment, els joves responsables de l’estudi van fer públic que el seu seria un disseny festiu que buscaria un equilibri entre la tradició i l'estil contemporani, valorant com encaixar el color verd representatiu de la ciutat i la gaiata com a màxim símbol de la festa.

No va tardar gaire a fer-se públic que després d’una primera pluja d’idees entre els components dissenyadors de l’estudi, i escoltats els suggeriments dels representants municipals a través del Patronat Municipal de Festa i de la Junta de Festes de Castelló, el disseny del cartell prompte va començar a ser realitat.

Ara, hui mateix, es publica que, a falta d’uns xicotets detalls, el disseny, fet amb molta estima i dedicació, ja és una realitat i que la setmana vinent serà lliurat al Patronat, avançant-se que es tracta d’una obra, d’un cartell, que realitzat amb una tècnica no desvelada, fa un homenatge a la tradició a la vegada que vol ser didàctic i festiu i on prima, com ja es va dir, el verd davant d'altres colors, incloent-hi, d’acord amb les bases, de forma original la gaiata.

No hi ha encara data de presentació oficial de l’obra al món de la festa en particular i a tota la ciutat en general, però és manifest que, cada dia que passa, la curiositat, el desig de veure’l, de saber-ne alguna cosa més, al costat de l’expectativa raonable que l’obra obtinga la finalitat desitjada, que agrade a una ampla majoria de veïns, fa que tots estiguem impacients, amb ansietat o inquietud desitjant visionar allò que, ara per ara, sembla ser el secret fester millor guardat.

Fent elucubracions, cavil·lacions o divagant, sense cap fonament, vull imaginar-me que la imatge que no tardarem massa a conéixer, no estarà en la línia de les últimes coses vistes, serà diferent, amb un punt que, m’agradaria fora, a la vegada que divertit i impactant, amable, que convidara a la festa, que tinguera allò que en castellà anomenem “tirón” i que reflectira exactament el missatge informatiu que vol transmetre, que la ciutat i les festes són úniques i irrepetibles.

Siga quina siga la imatge del cartell, com passa sempre, estic segur, es tornarà a crear un debat polèmic totalment artificial entre els veïns sobre el debat creatiu de l’estudi Rojeski. Ens podrà agradar o no, per descomptat, però això només implicarà percepcions i contextos molt personals, referents i inspiracions que cadascú de nosaltres tenim sobre la base de la nostra cultura festera.

Serà càlid i a la vegada alegre?, tindrà una combinació de colors encertat? No sabem les respostes, però aquestes i altres preguntes semblants són el motor de l’interés i la curiositat. I com som curiosos, desitgem mirar què hi ha darrere la cortina, volem saber què s’amaga rere el cartell que quasi donen per enllestit.

La simple notícia que el cartell ja quasi és una realitat, ens genera atracció i excitació perquè hi ha quelcom en joc, en risc; la incertesa de l’encert ja genera curiositat, i tant d’interés, fins i tot, ja és un encert.

Entre el més que probable encert i la mai esperada errada que puga transmetre el nou cartell, bascula aquest acabat d'inaugurar nou cicle fester. Siga quin siga el resultat final podem afirmar que amb el naixement del nou símbol anunciador de les festes recuperarem novament l’esperit, la il·lusió i la demostració de goig i satisfacció que des de la tradició ens llança la història cap al futur.

Mentre arriba aquell moment refrenem la curiositat i seguim expectants, i com diuen al meu poble “poc viurà qui no ho veurà”.

Prioritari?

La paraula prioritari segons el diccionari de la llengua es refereix a una cosa que té prioritat o que és considerada més important en una situació determinada. Implica prendre decisions sobre quines activitats mereixen més atenció, temps i recursos en funció de la seua rellevància i l'impacte que tenen per aconseguir metes personals, professionals o socials, en comparació amb altres opcions disponibles.

Els ajuntaments, també el de Castelló, tenen com a finalitat prioritària la millora social dels veïns i, per a aconseguir-ho els equips de govern es marquen línies d’actuació en diferents àrees, economia, habitatge,  majors, joventut, salut, cultura…

A la nostra ciutat l’àrea de cultura impulsada des del consistori, des del 2015 està aglutinada d’una manera coherent en un pla museològic, el MUCC, que mitjançant diferents accions, amb més o menys encert, integra, investiga, conserva i difon el patrimoni local.

Al costat de la xarxa municipal pública de museus, espais i itineraris culturals, a la ciutat disposem també d’una sèrie de museus dependents d’altres institucions que a més de dotar-los de contingut els financen, com la Generalitat Valenciana, cas de l’espai d’art contemporani, la diputació, cas del de Belles Arts, o el militar gestionat per l’Aula Militar Bermudez de Castro, una associació cultural formada per civils i militars.

Aquest col·lectiu a més a més de fomentar l’estudi i la investigació de la història militar de la província, per contribuir al coneixement i divulgació d’aquella, gestiona un museu específic militar amb peces històriques, materials i documentació històric-militar lligada la nostra ciutat. Ubicat des de la seua inauguració el 2003  en un espai de l’antiga caserna del Regiment d’Infanteria Tetuan-14, rehabilitat per l’ajuntament i cedit per al seu ús a aquella associació ens mostra diferents materials de les unitats militars que han estat lligades a la ciutat fent un repàs de tots els conflictes bèl·lics, amb armament i material, que en algun moment va comptar amb la participació de la societat castellonenca.

Un museu molt desconegut pel veïnat i que si ens atenim al nombre de visites anuals, aproximadament un miler, podem afirmar que després de més de 20 anys d’existència no ha arribat “a calar” entre veïns i visitants. Els motius poden ser diversos, abastant des de la seua ubicació “fora ma”, fins al seu horari tal vegada massa restringit.

Em criden l’atenció unes declaracions publicades hui al “Mediterraneo” en les que el secretari de l’associació encarregada d’aquell museu, el senyor J.A. Domingo, agraeix públicament el suport que l’equip de govern encapçalat per la senyora Carrasco, els hi dedica, fent-se càrrec de les deficiències de manteniment que el museu presenta, a la vegada que aprofita per a criticar les dues darreres legislatures municipals, afirmant que “no existíem pel consistori”, i que quan l’ajuntament va pintar els edificis que a la caserna ocupen en l’actualitat la Policia Local i els bombers, van passar de llarg al museu.

No sé fins a quin punt l’ajuntament té l’obligació de fer el manteniment del museu si aquest no és municipal. Entenc que pot cedir les instal·lacions, que fins i tot pot en un moment determinat actuar sobre l’edifici, però dubte molt que, un museu de caràcter privat, per més que servisca per a augmentar la cultura a la ciutat, haja de ser prioritari pel consistori el seu manteniment. Més encara un museu com aquest, al que, malgrat tots els esforços ficats, costa que els castellonencs el vegem com a nostre.

Una altra proposta que els responsables del museu han fet pública consisteix a demanar la col·laboració de la Conselleria de Cultura per facilitar l’organització de  visites dels escolars dels diferents centres educatius de Castelló al museu, amb la finalitat d’aprendre la història militar de la província. De veritat aquesta ha de ser una acció prioritària pels nostres xiquets i xiquetes?

No dic que un museu dedicat a difondre i preservar la història militar, que sense pertànyer al Ministeri de Defensa,  aprope elements militars als civils i nostàlgics de la cultura castrense no tinga cabuda a Castelló; cada ciutadà té les seues idees, inquietuds i records, però per descomptat no crec haja de ser prioritària, justament a aquest tipus de museus, l’atenció per part de l’equip de govern municipal.  

D'aquella pols, venen aquests fangs …

La frase o refrany que encapçala aquest comentari és una expressió popular que fa referència a com les conseqüències actuals són una continuació o resultat directe de fets passats.

Corrien els anys 70 del segle passat quan  la comunitat científica europea va començar a encunyar un concepte, transició ecològica,  que, amb el pas dels anys no ha fet més que popularitzar-se, i que fica en alerta els límits del creixement i la necessitat d'un canvi de paradigma per evitar la degradació del planeta, advocant per la creació d’un entorn global habitable, que respecte i preserve la biodiversitat, en un procés de transformació cap a una economia i societat que minimitze l’impacte ambiental, utilitzant de manera eficient els recursos naturals i reduint les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

En l’àmbit estatal i com una escissió del Ministeri d’Obres Públiques, va crear-se el 1996 per minimitzar i supervisar les accions per reduir aquell impacte, un nou departament, el Ministeri de Medi Ambient, que va funcionar de forma ininterrompuda entre el 1996 i el 2008, quan el president José Luis Rodríguez Zapatero va integrar aquestes competències al Departament d'Agricultura. El juny del 2018, el president Pedro Sánchez va restablir-lo, no només amb les seues tradicionals competències mediambientals, que va separar d'Agricultura, sinó que a més li va confiar el control de la política energètica del país.

D'aleshores ençà la política del Govern en matèria de lluita contra el canvi climàtic, prevenció de la contaminació, protecció del patrimoni natural, de la biodiversitat, dels boscos, del mar, aigua i energia per a la transició a un model productiu i social més ecològic està en mans de la vicepresidenta Tercera del Govern i ministra per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic Sra. Teresa Ribera Rodríguez.

També, en aquest cas en l'àmbit local, el govern de l’Acord de Fadrell, el juny del 2019 va aprovar la creació d’un departament de Transició Ecològica amb l’objectiu d‟incorporar nous perfils professionals a l’ajuntament que treballaren projectes d‟adaptació i mitigació del canvi climàtic. La regidoria de Transició Ecològica el 2021 va pressupostar més d’un milió d’euros per a impulsar transformacions que van dur-nos a una ciutat més verda i sostenible, incidint en la redacció d’un Pla d’Acció pel Clima i l’Energia.

Però, va venir un canvi de govern municipal i, l’any 2023 el nou executiu municipal local del PP i Vox, en lloc de reforçar la capacitat de resposta davant d'esdeveniments climàtics,  contra tot pronòstic va optar per suprimir l'àrea encarregada d'abordar aquests desafiaments, i les accions fonamentals envers la transició ecològica i mediambiental, van dir passaven a dependir d’altres àrees.

Ara, només una setmana després de la gran catàstrofe ocasionada per la DANA als pobles veïns de València, el passat dia 4, l’equip de govern municipal castellonenc emparat en el conjunt d’un reajustament de les seccions municipals, aprova suprimir definitivament la regidoria de Transició Ecològica, reintegrant definitivament els tres  departaments que la componien en altres dins de l'esquema local.

Aquests dies comprovem com a causa del canvi climàtic, els fenòmens meteorològics extrems són cada cop més freqüents al nostre voltant, fet que fa preguntar-nos als veïns si la supressió d’aquesta àrea no vindrà a ser una greu irresponsabilitat per part del PP i Vox i, a la fi, un involucionisme del govern presidit per la senyora Carrasco.

Vist des de fora, serà així o no?, però sembla que en lloc de reforçar la capacitat de resposta municipal davant d'esdeveniments climàtics, el nostre govern local opta per suprimir l'àrea encarregada d'abordar aquests desafiaments, amb una negació preocupant de la realitat climàtica.

Esperem que no ens hàgem de trobar mai davant una emergència ambiental i que mai tinguem necessitat de comprovar que la ciutat, com afirmen els nostres governants, està ara, fins i tot més preparada que abans per a fer front als efectes adversos del canvi climàtic i que tot el veïnat estem més que protegits, però…

Quaranta litres...

És ben sabut que per valorar la precipitació el que se sol tenir en compte és la intensitat amb què cau. AEMET classifica el risc en funció de la intensitat. Els avisos grocs es llancen als municipis de la zona costanera castellonenca quan es preveuen precipitacions superiors a 20mm/hora, activant-se l'avís groc. Si s'activen els avisos taronja ens estan indicant que el risc pot ser important, superant-se els 40mm/hora, més encara si l'avís és roig, amb perill extrem.

Els pronòstics sempre suposen una predicció d'esdeveniments incerts. Aquests dies, en què Espanya està sumida en una profunda commoció davant la devastadora magnitud dels danys causats per l'última DANA principalment a València, també a Castelló, el passat dijous, a primera hora del matí, una tromba d'aigua de 40 litres caiguts en pocs minuts, va inundar diverses artèries de la ciutat, principalment zones com la Ronda Sud, l'avinguda de València o les rodalies del parc Ribalta, on l'aigua va arribar fins als baixos dels cotxes.

Un dels punts més conflictius del nucli urbà quan es produeixen fortes pluges ha tornat a ser l'avinguda de València; l'acumulació d'aigua, el drenatge i la capacitat d'alleugeriment i d'evacuació de les aigües, malgrat les obres realitzades en diferents actuacions puntuals, ha tornat a demostrar que el problema continua.

Quan la precipitació és "molt local" i alhora "excepcional" quant a la quantitat i la durada, quan sent el fenomen "molt poc freqüent", cada cop que passa, la inundació està assegurada, és que alguna cosa no s'ha fet bé i preocupa poc.

Tal vegada per "la por", casualitat o perquè ja tocava, hui mateix s'ha fet públic per part del regidor d'Urbanisme i Infraestructures, Sergio Toledo, que és objectiu prioritari donar solució al reiterat problema d'inundabilitat d'aquell indret, i que dins del Pressupost Municipal del 2025, es destinaran prop de 400.000 euros a les primeres actuacions per realitzar els estudis necessaris i, emprendre les primeres actuacions tècniques que passen per la construcció d'un sobreeixidor a l'altura de l'Avinguda Vila-real.

Afirmen des de l'ajuntament que aquest és un projecte tècnic, en què s'està treballant des de fa mesos; no tinc el perquè posar-ho en dubte, però quina casualitat que, siga tot just dos dies després de la darrera inundació i quatre del desastre de València, quan el govern municipal isca dient que és una actuació prioritària.

"Sabem els problemes on són i pensem actuar, perquè és una qüestió de voluntat i disposició política" va dir l'alcaldessa fa poques setmanes referint-se al col·lector de pluvials al carrer Barranquet del grup Sant Agustí i Sant Marc al costat del Barranc del Sol, a la xarxa de sanejament de la urbanització de muntanya la Galera, el tamís al sobreeixidor del col·lector del Caminàs o la renovació de l'Estació de Bombeig d'Aigües Residuals a Ferrandis Salvador. Res va dir de les inundacions de l'avinguda de València...

Bé, alguna cosa sí que va dir, "A la zona sud, especialment per l'avinguda València i el carrer Larra, les acumulacions es generen pel deficient clavegueram, cosa en què els funcionaris també estan treballant per licitar obres de millora".

Podem pensar que existeix un veritable pla per evitar aquestes inundacions que es produeixen cada vegada que sofrim un episodi de pluges de 40 mm/hora? Sí, és veritat que són precipitacions anormals, que produeixen importants anegacions, però també ho és que en moltes altres ciutats i pobles, fins i tot en altres zones de la ciutat, amb quantitat de pluja major, no passa res. Alguna cosa falla, no?

Si no es dóna solució prompte a aquesta problemàtica, els dies de pluja, circular i viure als voltants de l'avinguda de València, a tocar dels carrers Larra o Salvador Guinot, suposarà circular o viure en una zona d'alt risc, i no, no estem per assumir més riscos...