De mercats…

Estareu d’acord amb mi que un mercat, vist amb la mentalitat del segle XXI, és més que un lloc on anar a fer la compra, és un espai veïnal de convivència i lloc de trobada; per això, la reforma del mercat central de Castelló, ubicat des del 1949 al cor de la ciutat, a tocar de la plaça Major, va ser una de les promeses del partit popular, signades sota notari, fetes en les darreres eleccions; un compromís adquirit amb la ciutat i els ciutadans.

Dos anys van haver de transcórrer de govern PP+VOX   fins que el maig passat l'alcaldessa i els regidors d'Urbanisme i de Comerç, presentaren l’expedient de les obres i, ara, 4 mesos després, s’anuncia que, en assemblea, els venedors, han recolzat el projecte de forma majoritària.

Un nou pas que no serà encara el definitiu, el que marque l’inici de les obres, ja que s’anuncia que aquelles no començaran fins al gener vinent, amb un termini d’execució de 16 mesos, vet per on, acabaran a les portes d’una nova cita electoral municipal, maig de 2027; quina casualitat no? Però aixó és un altre tema...

Sembla que la reforma, donarà pas a un mercat més modern i amb capacitat per a llocs gastronòmics, a una terrassa en la plaça Major, així com a una altra en la part superior de la pescateria per a ús general, a la vegada que dotarà de major profunditat les diferents parades, passant de ser un mercat clàssic, com la Boqueria de Barcelona o el Central de València, a un mercat gastronòmic, que són els que ara estan de moda, cas del de Colon a València o santa Caterina a Barcelona.

El mercat central de Castelló vol ser molt més que un lloc on continuar venent productes d’alimentació i amb petits bars on se continuen preparant tapes, racions o plants senzills elaborats fins i tot amb ingredients comprats a la mateixa zona de restauració. Un espai de fusió entre tradició i modernitat. Pero atenció...

No fa encara un any, el passat mes de gener, va inaugurar-se, amb els mateixos protagonistes de la presentació de la reforma del central, la rehabilitació i remodelació del mercat de sant Antoni, un mercat de barri, on a l’oferta comercial de fruites i verdures, peix o pernils i embotits, s’afegien com a novetats la venda de menjar preparats i una zona central de degustació, amb tauletes per facilitar el consum directe.

En honor de la veritat cal dir que en general, el resultat d'aquella remodelació va agradar molt, i tant els comerciants com els clients valoren que la reforma va aportar un “rentat de cara” a l'edifici, destacant sobretot la sensació d’amplitud aconseguida.

Tanmateix, tenim un perill, canviar l’aspecte de vegades fa que també canvie la clientela. Voler mantenir l’essència del mercat tradicional, però al gust actual, pot portar a l’èxit i fins i tot atraure turistes, convertint l’espai en un lloc dels més visitats de la ciutat, però, a la vegada, el fet que darrere de cada parada, de cada lloc hi haja fins i tot marques de qualitat, pot convertir el mercat en un espai per a sibarites.

Al nou mercat central no tot ha d’estar pensat i enfocat per consumir-hi. Està bé que el visitant puga comprar una copa de xampany en alguna vinoteca i després apropar-se, per què no?, a la parada d’ostres i prendre’n una dotzeneta, o cercar la botiga d'embotits i demanar un platet de bon pernil ibèric tallat al moment; o a la formatgeria i triar els seus formatges favorits d'entre una amplíssima selecció i menjar-lo assegut a l’ombra de la terrassa.

Tot sense oblidar que el mercat ha de continuar sent un lloc d’intercanvi de béns i serveis, un espai per conéixer la gent de la ciutat, l’essència del poble, el lloc ideal per viure la ciutat. El nostre mercat central s’ha de modernitzar, no dic que no, s’ha d’adaptar als nous temps, però, ha de continuar sent el lloc on la visita continue sent tot un ritual pels veïns, i a la vegada, no cal dir-ho?, una grata sorpresa per als forasters que el visiten, assistint perplexos a una cita amb la història.

Això sí, no esgotem, per abús, el que pot ser pels venedors una font de riquesa. Cal mantenir els preus mai per sobre del que pot ser habitual i convenient, no fos cas que “matem la gallina” i, mai més ben dit. De moment caldrà continuar esperant per veure en què acaba tot...

Dia nacional i festa al Raval…

La casualitat ha volgut que hui, aquest plujós diumenge 12 d’octubre, coincidisquen dos esdeveniments que, guardant les distàncies, presenten un caire festiu semblant per una bona part dels veïns de Castelló; d’una banda, hui, dia del Pilar, és i des del 1892 i per commemorar el IV centenari del descobriment d’Amèrica, el dia de la Hispanitat, una festa oficial creada amb la finalitat d’estrényer llaços entre Espanya i els pobles americans, com una manera de fer valdre el llegat comú.

Una festivitat que nascuda amb caràcter cívic com a “solemne manifestació pública organitzada pels Catedràtics, el Directori Escolar Madrileny i Comissions de les Universitats, Instituts, Escoles especials i Acadèmies militars” va comptar amb poca presència militar, sent a partir de la dècada de 1920 després de la guerra del Marroc, quan l'exèrcit adquirirà un protagonisme destacat en aquesta festa nacional.

Una festivitat que també a partir de 1918 i durant uns anys va prendre el nom de “dia de la raza” i des del 1987 “festa nacional d’Espanya” i que des del 2014 l’ONU, per evitar convertir la festa en el record de la colonització europea i les conseqüències que va tenir sobre les cultures precolombines, impulsa com a “dia internacional de la llengua espanyola”, l’element que actua de pont entre països, generacions i realitats diferents.

Des de fa un bon grapat d’anys un dels esdeveniments més esperats, o no?, de la jornada és la tradicional desfilada militar a la Comunitat de Madrid, una espectacular exhibició d'unitat i força nacional. Una manifestació d’orgull i adrenalina pels components de les forces armades, la guàrdia civil i la policia nacional, que desfilant davant del rei, amb un impressionant desplegament de tropes, vehicles i aeronaus, complementat amb l’espectacle musical de les bandes militars.

Però també més a prop, a casa nostra, i en concret el raval de sant Fèlix, celebra com cada any, arribat el segon diumenge d’octubre, la seua “festa grossa” que, aquest 2025 coincideix amb “el dia nacional”. Una festa, la nostra, casolana i veïnal, on “les primes, la música de dolçaina i tabal, la missa i la processó, juntament amb la tirà de rotllos” han estat al llarg del temps els elements d’unió i festa.

Una tradició del nostre poble que venint de l'antigor, tot i el progrés i suposar una feina afegida, es manté arrelada en l'antic i a la vegada modern Raval dels caputxins, al Raval de Sant Fèlix.

És aquest de hui el dia gran, i si voleu digueu-me exagerat, però pel tradicional barri “del codony”, pel meu raval, hui és “el dia nacional” en ser la festa, del sant de Cantalici, una de les senyes d'identitat més genuïna de la nostra benvolguda ciutat, un element de cohesió del barri i un orgull per a tota la ciutat.

Sembla que per evolució de l’oratge, les celebracions de Madrid i de Castelló seran molt diferents. Allà el sol acompanyarà l’espectacle de la desfilada, ací la pluja deslluirà la festa. Allà no “entropessen en palles”, tot és viable, ací any rere any “creixen els problemes”, augmenten les dificultats…

Malgrat la distància trobem un element comú i fonamental a les dues festes: el sentit d’homenatge, simbolitzant respecte. En totes dues celebrem uns actes significatius en què es valora els qui han deixat una empremta a la societat o a la vida, militars, religiosos o simples veïns.

Tot i això, estic segur que per molts castellonencs, sobretot per aquells veïns del raval, sant Fèlix guanyarà a la desfilada madrilenya, perquè tenim clar què un poble sense tradició és un poble sense futur, i la nostra és una tradició identitària, única i irrepetible. Per molts anys i bona festa!

Samarretes… cent anys!!!

A la peça de roba de punt, lli, cotó, polièster o altres tipus de materials sintètics, usualment sense coll, que pot dur mànigues o no, i que es vesteix directament sobre la pell, s’anomena genèricament samarreta.

El seu ús habitual inclou entre altres ser peça de roba informal per al dia a dia, promoció de moviments polítics o socials, anunci d’esdeveniments, uniforme per a treball o vestimenta esportiva per a activitats físiques.

Per identificar els jugadors i diferenciar els equips al camp des dels seus orígens, el futbol va considerar aquestes peces com a imprescindibles; així a finals del segle XIX, quan el futbol encara estava en els seus inicis, els jugadors van començar a portar durant els partits, samarretes bàsiques de cotó, de màniga llarga, una peça de roba lleugera i transpirable, donant més importància a la seua funció que al disseny.

Va ser el 20 de juliol de 1922 quan es funda l’actual club esportiu Castelló i, des del primer moment va considerar-se que l’equip havia de lluir un pantaló negre i una samarreta de ratlles verticals verdes, taronja i blaves; verd dels camps, taronja del fruit i blau del mar...

No obstant això, aquesta combinació de color per a unes samarretes era difícil i car de confeccionar en aquella època, per la qual cosa finalment l'elecció va passar pel blanc per a la samarreta i el negre per als pantalons i les mitges, aquestes amb ratlles blanques.

Així i tot, aquest uniforme no va durar més que un parell d’anys. Va ser tal dia com hui, un 11 d’octubre de 1925 quan una nova equipació, un nou uniforme albinegre es va convertir en sant i senya del club.

Una equipació estrenada al Sequiol davant del Gimnàstic de València, amb derrota per 1 a 2. Cent anys han transcorregut des d’aquell moment i el pas del temps ha portat evolució i canvis significatius en el disseny, a la vegada que s’han anat incloent en les mateixes els números i els noms dels jugadors, els patrocinis, els dissenys digitals o la tendència a la sostenibilitat amb l’ús de materials ecològics per la seua confecció.

De manera que cada estiu, abans d’iniciar-se cada temporada, els aficionats esperen ansiosos el moment en què l’equip castellonenc anuncia el nou disseny. És veritat que es tracta simplement d’un gest simbòlic, però molt més important del que podria semblar a primera vista, ja que la presentació de la nova samarreta, sempre semblant a l’anterior, però, a la vegada sempre diferent, es pot considerar com el tret de sortida d’una nova etapa, d’un nou repte, d’una nova ambició, d’un nou somni...

I si la temporada passada la marca italiana Macrón va presentar la samarreta oficial del retorn a segona divisió, apostant per la tradició, amb aires clàssics, amb coll clàssic, recuperant el color vermell per al dorsal i amb un teixit innovador, un jacquard amb forma de quadradets molt subtils que s'estenia per tota la part frontal i les mànigues, va ser a primers del passat mes de juliol quan, el nou espònsor tècnic, la també italiana Erreà Sport, va donar a conéixer “la nova pell” per la temporada actual, una equipació que, fent una picada d’ullet al centenari, manté els detalls essencials i bàsics de la primera samarreta del CD Castelló, incorporant certs elements que en fan una edició especial, com la línia vermella que cobreix la part superior del pectoral, el doble ressaltat de les línies blanques i negres i altres qüestions interessants.

Un nou equipament local homenatge a la identitat del club, que com hem pogut comprovar en els darrers partits, aconsegueix reinterpretar l’esperit albinegre amb elegància i visió contemporània. La base blanca i negra, neta i ferma, evoca l’essència històrica del club; el coll amb efecte teixit, també present a les vores de les mànigues, aporta un element de sofisticació estilística, mentre que els detalls en vermell trenquen la monocromia amb força i personalitat, generant un contrast visual que transmet energia, determinació i esperit competitiu.

Sembla que Erreà va voler fer un pas més enllà i va arriscar una mica massa en el disseny de la segona equipació i sobre una base blanca, neta i lluminosa, es desenvolupa un disseny en color granat que representa branques florides de taronger, un element visual carregat de significat, que tot i que busca fusionar estètica i identitat, i explicar la connexió profunda entre l'equip, la ciutat i les seues arrels crec, atenint-nos a les poques vegades en què l’he vista, no ha estat massa acceptada per l’afició.

Seleccionar la samarreta de futbol perfecta que satisfaça a l’equip i a l'afició és més que simplement triar la més atractiva al prestatge, tot i això, amb un model o altre, amb un disseny o un altre, amb l’albinegrisme com a bandera continuarem defensant, per damunt de tot, per cent anys més, per sempre, els seus colors.

 

El parlar de Mazón…

Parlar és expressar el pensament o els sentiments per mitjà del llenguatge articulat. Els valencians tenim dues llengües oficials, una vinguda de l’antigor i l’altra imposada al segle XVIII, de les quals una de les dues és la materna. Totes dues igual d’importants i amb el dret de conéixer-les i parlar-les. Podem dir que som un territori, un poble privilegiat amb una doble riquesa lingüística.

Així vistes les coses, una llengua és com una propietat comunal; no parla igual un andalús que un canari, o un aragonés que un extremeny, malgrat que tots ho fan emprant el castellà, però segons les seues necessitats i possibilitats, fent ús de diferents formes de parla, de conversa, també els valencians ho fem no només amb la llengua imposada, si més no també amb la llengua pròpia, amb una riquesa lingüística que presenta el català al País Valencià manifestada a través de la rica parla valenciana.

La parla valenciana es caracteritza entre altres particularitats per mantenir la distinció fonològica entre les vocals "e" i "o" obertes i tancades, la qual cosa serveix per a diferenciar significats, la conservació de la "l" geminada, l'ús del dígraf "ny" per a sons nasals i la presència de diversos dialectes septentrional, tortosí, castellonenc, apitxat, meridional i alacantí.

Sabem que la persona que actualment ocupa la presidència de la Generalitat Valenciana, el senyor Mazón, és natural d’Alacant. Desconec quina de les dues llengües que es parlen a les terres alacantines serà la “seua materna” però, sentint-lo parlar no és agosarat afirmar que serà el castellà, ja que quan parla el valencià-alacantí, amb unes peculiaritats fonètiques que el distingeixen d'altres dialectes del valencià, sembla que està fent un esforç, com diuen al meu raval, “es veu clarament que no li naix”.

Exemples en tenim dia sí, dia també. Malauradament, Mazón cada dia que passa pren més i més protagonisme. Ahir, sense anar més lluny, tot i haver-se’n suspés la majoria dels actes institucionals previstos per la commemoració del 9 d’octubre, vam poder escoltar-lo amb una declaració institucional, un discurs de 9:55 minuts de durada, a través del qual va manifestar al poble valencià, de manera pública i notòria, assumptes com el sentit del dia, el record de la DANA, la recuperació, l’orgull del passat, la defensa dels símbols o de la llengua pròpia, volent fent-nos creure no només la solidesa del seu govern si més no també la seua pròpia.

Un discurs de vora 10 minuts, que com va sent habitual combinava el castellà -3 minuts i poc-, i el valencià -uns 7 minuts aproximadament-. Però quin valencià? Naturalment, el seu, o tal vegada cal dir el més proper als seus, aquell que sense ser propi li és més proper, l’alacantí.

Escoltar en boca del president paraules com: meteorològiques, tots, poble, record, tot, veu, orgullosos, colp, preu, servicis, beu, recórrer o acord, fent les “e” i “o” obertes quan són tancades o a l’inrevés, irritava a les oïdes..., més encara quan deia textualment DISCURS  (minut 6): “la llengua valenciana que no necessita afegits, cometes, barres ni guions perquè té la seua identitat pròpia, forjada per segles d'amor del poble que la parla”...

Senyor Mazón res tinc en contra de la seua particular manera de parlar la nostra estimada llengua, però fer-ho en públic i en una declaració institucional i parlar d’amor envers la mateixa quan vosté és còmplice, primer d’una retallada de quasi el 40% dels fons destinats a l’AVL, institució reconeguda per l’Estatut d’Autonomia com la reguladora de la llengua, buscant la seua asfíxia econòmica, i assumir després les tesis antiuniversitàries de Vox perquè s'anomene Acadèmia de la Llengua Valenciana, estant disposat a canviar fins i tot la llei i l'Estatut d'Autonomia és, ser un cínic, fals i desvergonyit, no troba?

La seua parla el delata: ni estima l’alacantí, ni el parla amb desimboltura, ni la seua defensa és prioritària; la seua prioritat és mantenir-se en el govern i si per fer-ho fora necessari renegar del valencià i parlar en alemany, lamentablement jo no dubte que ho faria...

 

 

Encerts? Segur?

No diré que l’humorista castellonenc natural del barri mariner del Grau Carlos Latre no siga un personatge il·lustre, ja que si ens atenim a la definició del diccionari, il·lustre és un adjectiu aplicable a tot aquell “famós pel seu descollant èxit o capacitat”.

Com a personatge il·lustre de la ciutat, l’any 2023 l’equip de govern municipal va determinar concedir-li la primera i major distinció vitalícia que un ajuntament pot concedir, l’honor de ser nomenat com a fill predilecte de la ciutat, ficant-lo a l’alçada d’en Cardona Vives, Adsuara, Porcar, Artola, Sos Baynat o Matilde Salvador entre altres figures que per mèrits propis ja tenien aquest reconeixement.

Malgrat que l’humorista en el moment en què var rebre la notícia, no va dubtar a afirmar que “se sentia valencià pels quatre costats, mediterrani i del Grau de Castelló” la veritat és que hui, més dos anys després d’haver estat nominat fill predilecte i ambaixador de Castelló arreu del món, escassa per no dir nul·la ha estat la repercussió que en l’àmbit de la ciutat va tenir aquell nomenament.

Per no faltar a la veritat cal dir que fa tot just un mes i amb motiu de la presentació del seu retrat oficial que passa a formar part de la galeria de personalitats distingides del municipi, va tornar a repetir que “se sentia molt orgullós de ser de Castelló, grauer i mediterrani” i que reafirmava el compromís de continuar treballant perquè el nom de Castelló sone amb força dins i fora de les nostres fronteres.

Independentment que al llarg de la seua vida haja tingut alguna implicació en la vida cultural i festiva de la ciutat, i haver rebut les distincions de gaiater d’honor, volaoret d’or o haver estat ambaixador del SOM festival, la sensació a peu de carrer, entre els veïns, és que poca o molt poca repercussió ha arribat a tenir aquesta distinció. Conclusió: Carlos Latre fill predilecte qüestionat… o no?

I si hui porte a comentari la figura del darrer fill predilecte de la ciutat és perquè hui, 9 d’Octubre, dia del País Valencià, és també dia de privilegis, de reconeixements, en aquest cas en l'àmbit autonòmic, de lliurament de distincions a persones, entitats, associacions o col·lectivitats capdavanteres en la defensa dels interessos generals i peculiars del País, instaurats el 1986 per l’aleshores president Joan Lerma, com a “altes distincions”.

Les comunitats autònomes per l'ajuda prestada a l'emergència de la DANA, els serveis d’emergència sanitària, els serveis socials, el voluntariat ciutadà, protecció civil, les entitats empresarials, organitzacions professionals, entitats financeres, asseguradores i fundacions, associacions del sector turístic, comercial, energètic, tecnològic, de la construcció, del transport, agroalimentari i de la indústria, les universitats i centres educatius, els instituts de medicina legal, les oficines d’atenció a les víctimes, els col·legis professionals i el personal al servei de l'administració de Justícia i fins i tot les diferents i plurals comunitats religioses, institucions, entitats, associacions i col·lectius que van participar i van mostrar la seua solidaritat després de la catàstrofe havien de rebre aquest 2025, hui mateix, el reconeixement oficial.

Una distinció també amb certa polèmica, ja que, entre les institucions premiades, Intersindical i la Unió Llauradora i Ramadera, van anunciar que renunciaven al guardó al·legant que la solidaritat i l'ajuda mútua no són un acte que busque recompenses, sinó un deure natural i una expressió de responsabilitat col·lectiva envers els veïns necessitats.

Un problema afegit per al Consell que com vulgarment es diu, “se salvarà per la campana”, ja que aquest, com molt altres actes programats arreu del País, ha quedat ajornat per recomanació de la Conselleria d'Emergències i Interior després d'activar-se l'avís de nivell taronja per al litoral de València…

Encertar és difícil i admetre els errors i assumir-los no és fàcil d’assimilar per ningú. Tal vegada en el cas de Castelló amb Latre, o de la Generalitat amb l’alta distinció 2025, tan extensa i variada, vistes les repercussions que tenen, hagen estat decisions poc encertades, pensades més en el rèdit polític propi que en el social veïnal i col·lectiu…

Feder i Castelló

Fa tot just cinquanta anys, el 1975 va crear-se a sí de la Unió Europea l’anomenat Fons Europeu de Desenvolupament Regional, conegut popularment com a FEDER, amb l’objectiu de contribuir a reduir les diferències entre els nivells de desenvolupament de les regions europees i millorar el nivell de vida dels ciutadans de les regions menys afavorides d’Europa, convertint-se amb el pas dels anys no només en un dels principals instruments financers de la política de cohesió europea, si més no també arribant a ser en l’actualitat el fons amb més dotació pressupostària dels anomenats Fons Estructurals de la Unió.

La distribució d’aquest fons es regeix per marcs financers plurianuals. El període actual, 2021-2027, que va ser aprovat a la fi del 2020, disposa d’un finançament sense precedents, destinant 1,8 bilions d’euros per afavorir la inversió en creixement i ocupació i la cooperació territorial europea mitjançant programes nacionals i regionals.

La nostra ciutat, com a part de la Comunitat Valenciana i d'Espanya, s'ha beneficiat del finançament del FEDER al llarg dels diferents períodes de programació, postulant-se en convocatòries específiques llançades per les autoritats competents, mitjançant la presentació de diferents projectes alineats amb els objectius definits als programes operatius.

Realitats aconseguides per la ciutat amb aquests fons són entre altres el pont sobre el Riu Sec que enllaça la carretera d'Alcora amb el Raval Universitari, la remodelació del Camí la Plana, de la plaça de la Panderola al Grau o la de la plaça de la Pau, les plataformes de bus més segures i accessibles, la instal·lació lluminàries LED en l’enllumenat públic o la reforma del Centre d'Envelliment Actiu d'Antonio Maura.

Als inicis del 2025 des de l’ajuntament va fer-se pública la quantitat de subvenció d’aquest fons a la qual s’optava en una nova convocatòria, més de 20 milions d’euros, per afrontar el desenvolupament urbà integrat a través d’una sèrie de projectes urbans amb un cofinançament assumit en un 60% per la Unió Europea i que finalment van ser 12 milions.

Resolta la convocatòria, ara, 10 mesos després, s’acaba de fer públic que Castelló ha estat la ciutat líder en l’obtenció de fons europeus de la Comunitat Valenciana, obtenint-se 8,5 milions dels 12 milions demanats, mostrant-se la senyora Carrasco molt satisfeta pel resultat que portarà, segons les seues manifestacions, a poder realitzar els set projectes previstos.

I quins són els projectes? En què es gastarà l’ajuntament els 8,5 milions d'euros? Diuen que es destinaran als projectes de la reforma del Mercat Central, la Pèrgola, la construcció de Censal Parc, l’illa albinegra al voltant de l'estadi Castàlia, per fer corredors verds als principals eixos comercials de la ciutat als carrers Major, Enmig, Saragossa i avinguda rei en Jaume, a la renaturalització de les places delsGermans Vilafañe o la de les pintures rupestres.

La directora de l'Oficina de Planificació i Projecció Econòmica, Carmen Vilanova, responsable municipal directa no ha tardat a manifestar que hi ha opció encara d’aconseguir els 12 milions sol·licitats, després d'una revisió programada, el març del 2027, del que en realitat les ciutats i pobles als quals arriben les subvencions, hauran aconseguit fer de tot el previst, donant per descomptat que a Castelló es faran els deures i que no hi haurà cap problema per obtenir una major confiança d’Europa i de passada atraure els diners que ajudaran a completar tots els projectes.

Què voleu que us diga? El que pense? No digues blat fins que estiga al sac i ben lligat; un excés de confiança pot arribar a ser perillós, ja que el resultat, per molts factors, pot arribar a ser inesperat. Temps per venir futur…

Més encara, i tant de bo estiga errat, aquesta sobreconfiança em fa pensar en la possibilitat que siga només una façana que realment amague una situació de dubtes i de poca confiança i que pel sol fet d'estar content ja pots obtenir un bon resultat tot i comptar amb importants limitacions de tota mena. L'excés de confiança pot arribar a ser desastrós. Anem a pams, en veure realitats i accions concretes podrem pensar en futur. De moment “paraules, projectes i il·lusions”, temps al temps… Pe benefici de tots estarem a l’aguait.

 

Impropi

Diu l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució de caràcter públic de la Generalitat Valenciana que té per funció determinar i elaborar, si és el cas, la normativa lingüística del valencià, en el seu diccionari normatiu valencià publicat el 2016, que un element que no té les qualitats adequades a una circumstància determinada, és un element impropi, fora de propòsit. Sinònims d’aquest adjectiu serien entre altres, desaconsellable, desavinent, inadequat, inoportú o inesperat.

Ens apropem al 9 d’octubre, una data molt especial a la Comunitat que commemora l'arribada del rei Jaume I a València el 1238, un esdeveniment clau que va marcar el final de la dominació musulmana a la regió i que va comportar grans canvis per al País imposant-se el cristianisme, organitzant-se la societat medieval i sorgint nous costums que avui són part de les tradicions valencianes.

Ja el 1338, primer centenari de la conquesta, el Consell de la ciutat va disposar fer una processó de commemoració per a demanar a Sant Dionís la remissió de la fam, i a partir d'aquell any, amb un caràcter religiós i municipalista es va anar celebrant anualment la processó amb major o menor continuïtat. Va ser a partir del Decret de Nova Planta de 1707 quan les celebracions anuals es van suspendre en un context en què no tenien massa sentit, i no va ser fins al 1738, per al cinqué centenari, que es va tornar a celebrar amb molts canvis, sobretot incidint en el caràcter religiós de la conquesta, i no en el seu tradicional vessant patriòtic.

El  15 de setembre de 1976 la Taula de Forces Polítiques i Sindicals va proclamar aquesta data Dia Nacional del País Valencià i a partir de llavors va celebrant-se a tot el país amb diferents campanyes, lemes i eslògans. 

No fa massa dies, el Cap del Consell, el senyor Mazón, va donar a conéixer la programació dels diferents actes per aquest any 2025 en el que la peça musical composta per José Serrano amb lletra de Maximiliano Thous, coneguda com l’Himne de l’Exposició de 1909, serà un dels eixos de la campanya, ja que el 1925, tot just fa ara 100 anys, aquella peça va ser acceptada pels alcaldes dels ajuntaments d’Alacant, Castelló i València, com a Himne Oficial de la Comunitat, tal com recull l’article 3 de la llei 8/1984 per la qual es regulen els símbols de la Comunitat Valenciana i la seua utilització.

El concepte de la campanya, segons els membres de l'agència Trumbo, empresa especialitzada en màrqueting i comunicació, amb seu a Madrid i València, encarregada del seu disseny i implementació, se centra a crear un missatge de celebració, orgull i respecte per què vol dir ser valencià, convidant a viure i sentir la nostra identitat i les nostres tradicions amb una nova mirada.

Per això, diuen, han utilitzat els colors de la senyera i la paraula 'Vixca', fent una picada d'ullet al text original de l'himne de la Comunitat Valenciana a la qual se sumen paraules i frases literals del mateix per redescobrir-lo.

Si la festa ha de ser unió, si la celebració ha de ser comunitària, sembla que la campanya no ha estat gens encertada, ja que l’ús del “vixca” en el lema, un vocable fora avui del valencià normatiu, el que fa és incidir i incitar a reobrir la batalla lingüística al voltant del valencià.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'autoritat legal en la matèria, no reconeix aquesta forma sinó 'visca' amb “s”. És veritat que “vixca” apareix a l'himne regional, fet que dona peu a què el Consell considere que es tracta d'una "picada d'ullet al valencianisme autòcton del primer terç del segle XX", però hui totalment desfasat, antiquat, erroni i impropi, considerant el seu ús una greu falta d’ortografia.

És totalment impropi reobrir un debat quan no fa cap falta i, més greu encara que els cartells impresos amb el “Vixca”, escrit amb Les Normes del Puig i no del valencià normatiu de l'Acadèmia, pagats amb els diners de tots els valencians, pengen a les portes i interiors dels centres educatius, que en alguns casos no han tardat en modificar.

Que el senyor Mazón diga públicament que “la campanya del VIXCA és l’expressió real del que els valencians hem estat i volem” és tot un despropòsit impropi d’un Molt Honorable i una ofensiva sense sentit per valencianitzar l’AVL i una burla no només a l’oposició, si més no a tots els valencians. Mazón agitador!