Invisibilització

Resulta més que curiós i, per altra banda, res estrany que, abans de ser aprovat pel Consell Rector, convocat per avui en sessió extraordinària i urgent, un mitjà de comunicació local publique amb tota classe de detalls el que es presenta com a programa oficial de festes de la Magdalena 2026 a la nostra ciutat.

És veritat que molts dels actes de la setmana festera són repetitius, motiu pel qual des de fa uns dies van avançant-se indicis del que podria ser el programa, però amb detall i distribució de desfilades, mascletades, trobades gastronòmiques o concerts, fins aquest moment ningun mitjà ho havia avançat.

D’altra banda, cal pensar que l’exclusiva periodística és una eina de comunicació que busca aconseguir l’impacte en un determinat sector, en aquest cas molt ample, ja que afecta a tot un poble i visitants, a la vegada que fa pensar que la publicació en exclusivitat del programa no és fruit de la improvisació i que, alguna persona, pactada o no amb el mitjà, ha filtrat la informació.

Conegut el programa cadascú pot treure les seues conclusions sobre els diferents actes programats en funció del que li agrada, desagrada, esperava trobar, troba o tira a faltar.

No soc jo una persona massa aficionada als concerts de magdalena, però sí que estime la meua ciutat, les nostres tradicions, costums i sobretot la meua llengua, que dit siga de passada, és també l’oficial de les nostres festes.

D’altra banda, entenc que les festes són internacionals i, per tant, deuen fer un giny a allò que ens obre a l’exterior, que, en el cas de la música, per descomptat són els grups que “tenen tirada” a escala nacional, i que, les seues músiques, lletres i cançons, utilitzen el castellà o l’anglés com a element de comunicació directe.

Per això considere que actuacions al recinte de concerts de la cantant de flamenc “La Húngara”, la banda de heavy metal, “Mago de Oz” o la de rock indie “Valiente Bosque” o “Juan Magan” o “DePol”, noms destacats del pop espanyol, poden ser tot un encert, però ometre i ignorar al programa algun cantant o grup de moda que empre el valencià com a element base de les seues actuacions, demostra una invisibilització envers la nostra llengua i cultura, fent pensar que, de manera directa o indirecta, només es vol afavorir els interessos d’una classe governant i no acontentar a una altra classe de públic que espera també la festa per reivindicar la seua cultura local.

És veritat que hi ha programades actuacions folklòriques i fins i tot d’algun grup local com “Els de la fileta”, però, malauradament, no són artistes “de primera fila”, com ho són “La fúmiga”, “El diluvi” o “La Maria”. L'exclusió de la música en valencià de la programació del recinte de concerts aquesta Magdalena, fins i tot entra en col·lisió amb la llengua oficial de la festa.

Més encara, aquesta invisibilització manifestada en programar un cartell que no inclou música en valencià és una desconsideració per als creadors locals i per a la llengua, per no parlar de l’obligatorietat moral d’aquells que ens governen, de recolzar i impulsar la identitat cultural valenciana.

No dubte que els concerts programats arriben a congregar molt de públic i siguen tot un èxit, però lamente que no hagen estat pensats i programats per connectar amb tota classe de públic, ignorant o vetant de manera significativa la música i cultura en valencià, arribant a representar una falta de respecte envers la riquesa cultural i artística de les nostres terres.

Llàstima que els responsables programadors dels pròxims concerts de Magdalena no hagen buscat una diversitat artística i lingüística veritablement representativa i plural, afavorint la música en valencià, orgull de la nostra terra.

Invisibilitzar el talent de casa no és admissible i el suport institucional als grups musicals i cantants que ho fan en la llengua pròpia no ha de ser només una opció política, de gustos, de fama o de casualitats, sinó una obligació legal.

Ventorro i ventolera…

Per referir-se de manera despectiva a una venta d’hostalatge xicoteta, dolenta, miserable, situada originalment en camins o despoblats i després en zones de servei, amb la darrera finalitat d’allotjar gent de pas, el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, empra el terme ventorro.  Així hem sentit en més d’una ocasió als nostres majors dir que “A la carretera de Borriol hi havia un ventorro on es reunien els carreters”.

D’altra banda, al cop de vent fort i de curta durada s’anomena ventolera, vendaval o ventarró; si, a més és desapacible i molest, vet per on, també a Castelló li diem ventorro. “Maria, tanca la finestra que del ventorro que fa se’ns envolen les cortines”, així deia una veïna meua a la filla encara no fa massa temps…

Tanmateix, des dels darrers dies d’octubre del 2024 la paraula ventorro, malauradament, es fa famosa no per fer referència a cap venta, ni tenir relació amb el moviment natural, excepcional de l’aire en relació amb cap municipi, si més no, per ser el nom d’un lloc quasi desconegut, per la majoria dels valencians, situat al centre de València, un restaurant, un reducte on polítics, empresaris i periodistes, acudien a enraonar de manera discreta, per negociar informació i interessos de temes d’allò més variats, i on, el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, va passar diverses hores incomunicat durant la vesprada de la devastadora DANA que va arrasar el territori valencià.

No vull parlar ara i ací, després de tants mesos de la DANA, de les conseqüències i de tot el que es va sabent i del que va suposar, suposa i encara suposarà pel poble valencià aquell episodi tràgic que, va tindre com a protagonista indirecte el restaurant, “el Ventorro”, i les hores que el senyor Mazón va passar allí, a un dels sues reservats.

Voldria parlar de “l’altre ventorro”, de la ventolera, del vent que aquest cap de setmana passat i a conseqüència de la borrasca Oriana, ha afectat de ple les nostres comarques.

Vivim els castellonencs, sens dubte, en una de les zones millors d’Espanya, ni fa fred a l’hivern ni massa calor a l’estiu, una província que ni plou massa ni poc, però que, per ser muntanyosa, té zones on el vent sol bufar amb gran intensitat al llarg de diferents dies a l’any, evocant imatges i conformant un paisatge on la força del vent fa que la natura es manifeste amb tota la seua potència.

Per això m’ha resultat més que curiós que, aquests dies, diferents mitjans de comunicació, competiren a publicar “un rànquing” d’aquells llocs on les seues estacions meteorològiques registraren les més altes ràfegues de vent assolides, com si es tractara d'uns jocs esportius, i fora tot un honor haver estat el lloc on més ha bufat Eolo; pobles, muntanyes o serres, mereixedors de guanyar les medalles.

Que localitats com Vilar de Canes, Rossell, Xert, La Serra d’en Galceran, Xodos, la Serratella, Sant Mateu o Culla, tingueren rafegues de vent que superaren amplament els cent cinquanta quilòmetres per hora no és estrany, la majoria d’estos pobles estan situats en ventorreros, llocs on els vents bufen amb gran intensitat, sent llocs molt combatut pels corrents d'aire i on els veïns estan més que acostumats a fer front a dies com aquests, causant més impressió a l’informador que als mateixos veïns.

Divendres 13 a les sis de la vesprada vam rebre el primer ES-Alert instant a evitar desplaçaments i dissabte 14 poc abans de les deu i mitja del matí va repetir-se advertint-nos ara sobre el perill que suposava sortir de casa en aquest episodi de vent; ara passada l’alerta, crec que el veïnat vam ser prou prudents i, vam quedar-nos majoritàriament a casa, escoltant “el ventorro i la ventolera” que bufava al carrer.

Hem tingut sort i malgrat que els danys materials soferts per diferents pobles, sembla que han estat considerables, aquest ventorro castellonenc, afortunadament, no ha tingut les conseqüències que, d’aquell altre ventorro valencià, fa quasi any i mig, va marcar l’esdevenir de tota una comarca i per extensió de tot un país.

Cent vuitanta dies justos…

La vesprada-nit del propvinent 12 d’agost, d’ací a sis mesos, a les 20:31 hores, i amb una durada total d’un minut i trenta-quatre segons, quasi un sospir, a Castelló viurem, si les condicions meteorològiques del moment no ho impedeixen, un fet històric que ningun veí de la ciutat hem pogut gaudir mai, ni els joves ni els més vells, ja que el darrer esdeveniment d’aquesta magnitud va tenir lloc fa més de 120 anys, en concret l'agost de 1905; estic, naturalment, parlant de “l’eclipsi total de sol”.

Hui, a 180 dies justos del nou fenomen, és un bon moment per fer memòria de com aquell 30 d’agost Castelló va convertir-se en capital mundial per molts astrònoms, científics i curiosos, i dels esforços fets per poder aconseguir aquell l’any 1905 que l'eclipsi es vera perfectament, amb la implicació fins i tot de les fàbriques de la zona, accedint a no treballar aquell dia perquè el cel quedara lliure de fums i contaminació.

En una època en què la fotografia començava a estendre's per tot el món, hi va haver molta gent que va voler immortalitzar aquell moment; tal vegada de les més conegudes siga la coneguda fotografia on, davant de la seu de l'Associació Casino de Castelló, avui Real Casino Antic, tot just al costat de l'edifici que va albergar l'Hotel Suís a partir del 1923, avui edifici de la Caixa Rural, veiem diverses persones observant el fenomen.

També en aquesta ocasió, l’equip de govern de l’Ajuntament, s’apresta a treure el màxim profit de l’espectacle que no es repetirà més al segle, tenint present que la nostra ciutat, diuen els entesos, serà l'escenari perfecte per ser testimonis de la cita astronòmica. Ja el 12 d’agost passat, a un any vista, va llançar-se el missatge informant que, al llarg de tot l’any que faltava, serien molts els tallers, concerts, exposicions i xarrades que amb motiu de l’eclipsi es desenvoluparien a la ciutat.

Transcorreguts uns mesos, va ser el passat gener i dins el marc de la fira internacional de turisme celebrada a Madrid, quan l’alcaldessa i la regidora de turisme, dins la línia mestra d’estratègia turística de la ciutat, van anunciar, amb motiu de l’eclipsi, l’inici d’una programació especial, important, tenint el Planetari com a element central.

Ahir, va ser el regidor Vicent Sales qui va revelar les tres primeres accions que, al llarg dels dies vinents i obertes a tot el veïnat tindran lloc al Planetari, i que han de permetre conéixer millor aquest important fenomen astrònom; en concret dues exposicions explicatives amb panells i fotografiesd’època i sobre el procés científic d’un eclipsi solar, i una jornada gratuïta d’observació solar amb telescopis especials, totes tres com a tret d’eixida del que a la ciutat es prepara per a viure el pròxim mes d'agost aquest fenomen.

Sent Castelló una de les zones privilegiades del món on es podrà veure l'eclipsi solar total, des de l’ajuntament no volen escatimar esforços per treure profit i, sembla que “la crida” està enfocada i dirigida a captar una nova classe de turistes, els astroturistes, aquells visitants de diferents llocs per observar fenòmens, estrelles i altres objectes celestes, amb una doble finalitat, curiositat i acostament al coneixement i la comprensió de l’univers.

S’ha publicat que diferents grups de japonesos, americans, anglesos i de la resta d'Europa ja han fet, mitjançant les agències de viatges, reserves i que, a hores d’ara, a mig any vista, al Grau de Castelló ja hi ha hotels que han penjat per aquells dies de l’agost el rètol de complet.

Per saber-ne més d’aquest impressionant espectacle que ens oferirà la natura podem, a més a més i des d'ara mateix, consultar el web de l’Institut Geogràfic Nacional IGN on, de manera gratuïta, trobarem dades detallades sobre el mateix, tota la informació de les hores d’inici i acabament en cada municipi i els recursos necessaris per a explorar, comprendre, gaudir i ajudar a descobrir d'aquest fenomen celeste en tota la seua esplendor.

Sis mesos, cent vuitanta dies, sembla que en són molts encara els que falten perquè el succés arribe, però, el temps vola, corre de pressa, i hui aquest avís, em recorda davant la fugacitat de l’existència humana, que cada instant viscut és preciós i que seré, serem afortunats, aquells que, veïns o forasters, puguem viure-ho “en directe”. Tic, Tac, tic, tac…

Carnestoltes

 “Carnestoltes, moltes voltes, i Nadal de mes a mes; Pasqua cada setmana, la Quaresma mai vingués”. 

Tot i que per allò d’aprofitar el darrer dia de classes de la setmana, als centres escolars de Castelló es celebrarà demà la festa grossa de disfresses i passejada del carnestoltes, ha estat al llarg de tota la setmana quan mitjançant diferents consignes, l’alumnat ha anat preparant aquests dies; que si anar amb alguna cosa al cap, que si anar vestit amb tota la roba del mateix color, que si anar amb pijama, que si portar una sabata de cada color, que si portar alguna peça de roba al revés, que si aparéixer amb un pentinat divertit, que sí, que si… mil i una maneres de fomentar la diversió, acceptar les diferències i la diversitat així com la imaginació, moment de portar la bogeria i la fantasia a l'escola.

Una celebració, aquesta del Carnestoltes, que per estar estretament lligada a la Setmana Santa i a la Quaresma, ací a Castelló, marca el punt fester entre Nadal i la Magdalena. Una data variable, que depenent del calendari lunar, té lloc sempre entre els mesos de febrer i març, i que en aquest 2026 té el seu dia d’inici tot just hui, 12 de febrer, dijous anterior al Dimecres de Cendra, dia que començarà la Quaresma, 40 dies justos abans del Diumenge de Rams, inici de la Setmana Santa. Ja ho diu el refrany i la saviesa popular: “Més tard o matiner, Carnestoltes al febrer”.

I per què aquest 2026 comença tot just hui el carnestoltes? Perquè el Diumenge de Pasqua o de Resurrecció que sempre és el primer, després de la primera lluna plena de primavera, serà el pròxim 5 d’abril, ja que la primavera començarà, el 20 de març, l’endemà de Sant Josep, i la primera lluna plena serà el 2 d’abril.

Com a festa pagana integrada després al calendari religiós, al llarg de la història va estar prohibida al nostre País en diverses ocasions, no celebrant-se enlloc o fent-ho de manera més que clandestina.

Després de la mort del dictador Francisco Franco, va ser rehabilitada el 1978, i les disfresses van tornar a brillar tímidament als carrers primer i, a les escoles després. Des de llavors, la celebració només ha estat interrompuda per la pandèmia de la Covid-19.

A Castelló, a més a més de les escoles, és al Grau on més força pren la festa any rere any, des d’aquells anys 80 del segle passat en què van desenvolupar-se alguns intents per organitzar-los i la materialització als inicis de la dècada dels 90. Els seus més de trenta anys d’història recent els ha caracteritzat per l’alta participació popular i una cada vegada major combinació d’actes amb música, balls i disfresses amb la complicitat, cada vegada major, de l’equip de govern municipal.

També aquest 2026 carnestoltes tornarà fidel a la fita. Des de demà 13 i fins al diumenge 15 tindran lloc més d’una trentena d’actes dirigits a tots els públics, des de la crida infantil, fins a l’enterrament de la sardina. Una festa convertida en poderosa eina d'expressió identitària de les persones individualment, també de tot el barri mariner i per extensió de tota la ciutat on, diferents col·lectius manifestaran la seua singularitat a través de l'humor, la disfressa i la crítica social.

Ja siga en l’àmbit escolar, infantil, promogut pels mestres, o l’oficial, per a totes les edats, promogut i impulsat des del mateix Ajuntament de Castelló, de segur que l'emoció estarà a flor de pell en uns i altres participants, no només en la capacitat de sorprendre, si més no tambéi en la manera de construir, mantenir i fer créixer una història fins al final, generant convivència i fraternitat, tan necessàries en aquests moments.

Tot i això, acabe com havia començat, aplaudint la celebració del carnestoltes a les nostres escoles perquè, crec que lluny de ser una simple imitació de la festa popular, s’erigeix ​​com poderosa eina pedagògica i cultural, emprant l'alegria, el color i la disfressa per a finalitats educatives profundes, integrant tota la comunitat, enfortint valors i permetent l'expressió creativa, complint una funció vital en la formació integral dels estudiants i en la preservació dinàmica del patrimoni cultural per al futur.

Per molts anys que puguem a la ciutat gaudir i divertir-nos i no deixar de riure en aquests dies i, també al llarg de tot l’any, senyal inequívoc que, per damunt les dificultats, les coses ens van bé.

El que fa quaranta-u de vuitanta-dos…

Amb un clar context descriptiu, direm que “amb ell quaranta-u”. Com si es tractara d'una sèrie direm que, el protagonista d’aquest escrit, en té quaranta davant seu; i és que només han estat 40 les persones que, abans que ell, han tingut l’honor de ser “Pregoners”, anunciadors de les principals festes que, al voltant del tercer diumenge de Quaresma, a la nostra ciutat celebrem.

Va ser el passat 12 de gener quan va obrir-se el termini per presentar candidatures per optar a ser pregoner per l’any 2026, figura clau en l’inici del calendari festiu de la ciutat. Complit el termini de deu dies, el 23 de gener va anunciar-se des de la presidència del Patronat, la gran acceptació de la convocatòria, essent 13, dotze hòmens i una dona, les persones que optaven al càrrec.  La vesprada del dilluns 2 de febrer, prèvia convocatòria dels aspirants, va fer-se l’audició presidida per diferents pregoners dels darrers anys, i aquests, van elevar a l’alcaldia, en funció d’uns criteris prèviament acordats, la seua proposta “de tria”.

Només una setmana ha tardat l’alcaldessa a prendre la decisió, i la vesprada d’ahir, després de comunicar-li-ho personalment, va fer públic el nom de la persona designada com a pregoner, aclarint una de les incògnites que més expectació estava generant entre el món fester en aquests dies.

Manuel Torada Calonge és l’elegit; persona que a més a més de comptar amb una sòlida veu, té especial vinculació tant amb l’àmbit festiu com amb la docència musical.  Ell serà l’encarregat el pròxim dissabte 7 de març d’entonar el tradicional “ja el dia és arribat”, 82 anys després que un tres de març, però de 1945, el senyor Manuel Vellón, amb veu de baix profund, recitara aquells primers versos d’en Carlos G. Espressati.

Quina casualitat, 82 pregons i 41 pregoners, justament la meitat. La raó és ben senzilla, tot i que des de l’any 1999, cada any ha estat una persona diferent l’encarregada de “cantar” el Pregó, entre el 1945 i 1999, en 55 anys, va haver-hi 9 pregoners que ho van ser en més d’una ocasió, sent el recordat Miquel Soler qui va emportar-se la palma, tenir l’honor d'haver cantat el Pregó en 10 anys diferents o el senyor Tirado qui va ser per primera vegada pregoner l’any 1952, VII centenari del trasllat i que, per la seua gran veu, port i estampa muntat sobre el cavall, va constituir en 6 ocasions, el veritable arquetip del “sequier”.

El senyor Torada, si l’oratge o altres circumstàncies mai esperades no ho impedeix, serà qui per setanta-sisena vegada pujarà al cavall per, des d’allí, llançar el seu pregó en els llocs de costum, ja que, tot i ser el pròxim el Pregó 82, cal recordar que els recitats els anys 1945 i 1946 pel senyor Vellón, i el de l’any 1947 que va tenir com a protagonista al senyor De Zayas, ho van ser des de la carrossa reial, i que els anys 2020 i 2021 per pandèmia no va haver-hi cavalcada i el 2022 a causa de la pluja, va ser “cantat” pel pregoner, senyor Prades, des del balcó de l’ajuntament.

Dels 41 pregoners que hi ha hagut resulta també curiós assenyalar que tot i ser Manuel, el nom que ocupa el segon lloc entre els homes a Castelló, després d’Antoni, només 5 “Manuels” han estat pregoners, el ja citat senyor Vellón, pregoner en els anys 1945 i 1946, el senyor de Zayas els anys 1947,1948 i 1949, el senyor Martín el 1959, el senyor Amat el 2011, i ara, 15 anys després, aquell que hi és el protagonista d’aquest comentari, el senyor Torada.

Molts han estat els mitjans de comunicació de la ciutat i també de fora, que hui s’han fet ressò de la notícia. 26 dies té al davant el pregoner des de hui mateix fins al dia de la cavalcada, per aprestar-se a millorar la seua ja bona vocalització, a la vegada que l’entonació o el cant, per aconseguir transmetre tota l’emoció que, de segur ell ja està vivint, a tots aquells que, respectuosament ens acostarem a sentir-lo.

Des d’ací la meua més sincera enhorabona a aquell que serà la següent veu de les festes i com a tal, entrarà de ple a formar part de la història festera del nostre poble, el 41 de la llista…

 

El verd del campanar…

Si la memòria no em falla, crec que fa ja més de deu anys que, sent alcalde de Castelló el senyor Bataller i consellera de Cultura l’actual alcaldessa de València, la senyora Català, la Fundació Iberdrola, amb el seu Patró el senyor Fernando Diago, va signar-se un conveni, amb un pressupost de 90.000 euros, per dotar d’il·luminació exterior el campanar de la Vila, el Fadrí de Castelló.

Fruit d’aquest conveni, l’any següent, el 2015 i ocupant l’alcaldia la senyora Marco, es va iniciar la col·locació d’unes lluminàries al voltant de les cornises, amb uns perfils de xapa per ocultar-les, elements que inicialment havien de permetre la projecció d’una varietat ampla de colors; al poc de la seua inauguració, pel gran impacte visual que aquells elements comportaven amb una flagrant alteració estètica del monument, la llum del Fadrí amb defensors i detractors, amb aplaudiments, protestes i lamentacions, va apagar-se, en espera de poder adoptar altres alternatives, substituint aquelles lluminàries, van col·locar-se al terra de la plaça al voltant del campanar, una sèrie de focus de llum, de tipus led, que mimetitzaven l’impacte visual.

A partir d’aquell moment i en diferents ocasions i motius diversos, el campanar de la Vila, ha estat il·luminat per diferents colors, cas per exemple de l’agost del 2023 quan va quedar per uns dies il·luminat amb els colors de la bandera d’Espanya per rendir homenatge a la selecció nacional de futbol femení per haver-se proclamat campiones mundials,  amb el color vermell carmesí, color oficial de l'estendard del Rei Felip VI, amb motiu del seu aniversari o de color taronja a propòsit del dia mundial de l’eliminació de la violència contra les dones.

El color al campanar és present de forma significativa i ajuda a transmetre emocions i sentiments, dotant de potència els missatges; així, és una realitat constatable, que el nostre Fadrí, com altres espais de la ciutat es converteix, en moments puntuals al llarg de l’any, en portaveu de celebracions i creador de consciència ciutadana, i la seua llum esdevé protagonista social.

L’associació espanyola contra el càncer en Castelló, el matí de hui diumenge, ha celebrat la “X marxa contra el càncer”, una edició molt especial commemorativa de deu anys caminant plegats per la vida, l'esperança i la investigació.

Un esdeveniment, una marxa, festiva, benèfica, solidària i no competitiva, oberta a totes les edats i amb caràcter familiar que en aquesta edició destina els ingressos a impulsar fins a 13 projectes de recerca sobre diferents tipus de càncer i en totes les fases de la malaltia.

Una caminada que, com era d'esperar, no només ha rebut el suport de més de 7000 anònims veïns, si més no, també amb implicació dels nostres representants de govern, des de l’alcaldessa i regidores, fins a diputades i membres del Consell, omplint de solidaritat i compromís els carrers de Castelló.

Una marxa que ahir va tenir com a preàmbul la il·luminació extraordinària del campanar, que lluïa completament de color verd, perquè cap castellonenc oblidarem que el verd, a més a més de ser el color de Castelló, ho és també de l’esperança, un color que identificant a l’associació espanyola contra el càncer, vol reconéixer la tasca de les entitats i els professionals implicats en la lluita contra la malaltia.

Un campanar que lluïa de verd, amb l'objectiu de recordar a la ciutadania que la lluita contra el càncer és un dels grans reptes sociosanitaris de la nostra societat.

El verd és una manifestació de vida. És un ressorgir, una renovació. El primer brot d'una planta de color verd significa el renaixement que segueix a l’hivern, i en una malaltia és esperança.

Anit i hui, l’actualitat a la ciutat és verda i, la llum del campanar així ens ho manifesta, recordant-nos a la ciutadania que la lluita contra el càncer és el repte sociosanitari més gran de la nostra societat actual. Una decisió, en aquesta ocasió, més que encertada.

Sant Rorro, el sant de la glòria etílica.

Si l’any 2025 van ser La Banda Municipal de Castelló, el grup musicals Els de la Fileta i el senyor José Manuel Medall els guardonats, en la darrera de les reunions del Consell Municipal de Festes, celebrada recentment, a proposta de la Junta de Festes, va aprovar-se la concessió de les distincions, “Fadrins Honorífics 2026”, per continuar reconeixent la trajectòria, aportació o relació amb les festes de la Magdalena d’altres persones o entitats que, al llarg de la història, han contribuït a fer més gran les nostres festes fundacionals.

Tres han estat les concessions aprovades per aquest any; A Asunción Segarra filla de Manuel Segarra Ribes, creador i impulsor de la Cavalcada del Pregó, A José Fernando Renau, encarregat de la preparació de les canyes que s'utilitzen en la Romeria i, el tercer, a aquell personatge, que no persona, la mítica figura de Sant Rorro, que encarnant els valors de la festa i l’alegria, forma part d’un dels actes més multitudinaris de la setmana festera, la Nit Màgica.

I és que Sant Rorro no és un sant a l’ús, no forma part del santoral de l’església catòlica, però té molts seguidors declarats, a tot el País; és el sant tabú, patró dels borratxos i símbol d’alguns pobles que, fins i tot li fan processons en les festes patronals.

El bon amic i recordat Àlvar Monferrer va dir en el seu dia que, aquest sant, formant part de la cultura popular valenciana, resta en la memòria oral, en moltes dites, frases fetes i cançons divertides, i força semblants, basades en l’estructura estròfica dels goigs fent una sàtira de la vida i les virtuts del sant, algunes recollides d’antuvi per folkloristes i investigadors i, altres més recents com la d’aquest VÍDEO de Pep Gimeno Botifarra que comença així: “Sant Rorro té molts devots/ i és un sant molt milagrós / que per a fer-se’n un got / mai ha sigut peressós”  

Es té constància de l'existència del Romanç de Sant Rorro, en diferents versions, des de la segona meitat del segle XIX, sent possiblement originari de l'Horta de València, i cantat des de la Plana de Castelló a la Vall d'Albaida i la Safor.

El significat i l’origen del nom del sant és un misteri que no explica ni el Diccionari català-valencià-balear, ni el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. El mateix Àlvar Monferrer, ens recordava que l’origen pot tenir base en la frase ‘Rorate, coeli, desuper et nubes piuant iustum’, que es cantava en temps de l’advent, abans de la reforma litúrgica, i que lliga amb el fet de cobrir-se de vi, perquè significa ‘destil·leu, cels, des de les altures, i que els núvols ploguen al just’.

Tot i que aquest sant presideix les processons anuals de Xeraco i Alcàntera del Xúquer  i el Correfoc dels Dimonis Rafolins de l’Alqueria d’Asnar, a Castelló, com és sabut, només és celebrat la setmana de festes dins l’espectacle de Xarxa Teatre ‘La Nit Màgica’, on s’enfila a un punt alt per predicar, beneir els presents i donar les gràcies als assistents, per haver-li estat fidel durant tants anys. I, tot seguit, encapçalar un correfoc molt visual amb estructures de pirotècnia recuperades de la tradició.

Representat des de l’any 1986, per Leandre Escamilla un dels directors de la companyia teatral Xarxa Teatre, sembla que el seu disseny i idea inicial d’incloure aquesta figura dins l’espectacle, va ser obra d’en Manuel Vilanova, l’altre director del grup, i que per fer-ho realitat va reinterpretar-se i prendre forma de frare amb una coroneta al cap, i acompanyat d’una confraria de dolçaines, tabals i dimonis blancs, a imitació dels de Forcall.

No sé fins a quin punt concedir un honor, a aquell que ens convida, per una nit, a gaudir de la bacanal de sensacions que van des de la por a les ganes de passar-ho bé sota les espurnes en infernal devoció a la pólvora i la tradició, siga el més encertat, ja que, indirectament, també ho estem concedint al patró dels borratxos valencians, que, dit siga de passada comparteix aquest honor amb altres sants venerats també en altres pobles i festes de la resta del territori espanyol, cas de Sant Urbano, Sant Caralampio o Sant Maties.

Carajillo, vi, cervesa, barretxa, misteleta, tradició i història en festes …, tot pel culte a sant Rorro, més que un mite, en aquesta ocasió enaltit des de l’oficialitat…

Els testos s’assemblen a les olles, si no pel mig, per les vores …

Aquest titular amb el qual encapçale hui el meu comentari és una metonímia clara de la causa i l’efecte, entre el principi i el resultat. En castellà hi ha l’arxiconegut refrany, de tal palo, tal astilla, per expressar aquest mateix sentit. En sentit explícit, vol dir que l'estella que es desprén d'un pal tindrà, per força, les mateixes característiques.

El senyor Sergi Josep Aragó Arias, és un valencià en qui, ja de ben xicotet, la música va començar a formar part de la seua vida; estudiant de trombó va formar part allà pels primers anys de la segona dècada d’aquest segle de formacions musicals catalanes com Els Catarres, d’estil pop-folk o la banda Tromboranga de salsa brava, abans de ser acompanyant d’artistes com C.Tangana o Doctor Prats, entre d’altres.  

No va ser fins a l’any 2019 quan va arrancar en solitari com a cantant, prenent el nom artístic de “Tacho”, iniciant un recorregut per tota Espanya i, en especial per la nostra Comunitat, amb la seua diferent manera d’entendre la música, convertint-se en poc de temps en un fenomen musical valencià en saraus, discoteques i revetlles, fent un gir a la tradicional banda sonora de les festes, els passodobles, incorporant a aquestes peces ritmes urbans i electrònics.

Al mes de gener del 2024 i amb l’objectiu d’aconseguir convertir-lo en l’himne oficial?, oficiós?, de les Falles de València, va llançar la cançó "Arrimaeta", definida com a Batxateta valenciana. 

La cosa no li deguera anar del tot malament, ja que el passat mes de març del 2025 va presentar un nou tema, compost per encàrrec de la Diputació de València, que portant per títol "El fallerisme. De la crida a la cremà" havia de convertir-se en tot un himne capdavanter d’aquell sentiment dels veïns del Cap i Casal. 

Sembla que al bon xicot li va anar tot de cara i el juny del 2025 va presentar una nova composició, ara tenint com a protagonista la festa germana d’Alacant, les Fogueres. Una peça "L'estiu comença ací" que combina sons clàssics del passodoble amb l’essència llatina que caracteritza els himnes tradicionals amb sons enganxosos i melodies festives .

No va haver de passar ni un any quan, des de l’equip de govern de l’Ajuntament de Castelló, des de la regidoria de festes o tal vegada des de la mateixa Junta de Festes, per no ser menys, va decidir-se encarregar a aquest “Tacho” la creació d’una cançó original que servirà com a element identificatiu i de difusió de les nostres festes de la Magdalena.

El Consell Rector del Patronat de Festes va assabentar-se en la reunió del 12 de desembre passat del decret de la presidència del Patronat de l’11 de novembre anterior, on s’indicava que per adjudicació directa de 14000 euros més l’IVA corresponent, en total 16940 euros, el senyor “Tacho” havia de fer realitat una cançó que, representativa en general de les festes, després de creada, passaria amb tots els drets a ser propietat del Patronat Fester.

Si la setmana passada va ser l’alcaldessa qui va avançar que prompte els castellonencs coneixeríem el tema, hui mateix, tot i que encara no ha estat oficialment presentat, hem pogut no només conéixer el títol "CASTELLÓ ESTÀ LLESTA", si més no escoltar-lo i veure el vídeo promocional que l’acompanya.

Independentment, si dedicar vora 17.000 euros a aquesta promoció és o no de rebut, o si haguera estat millor convocar un concurs o crida a projecte per a professionals de la terra, el fet és que les reaccions a la cançoneta no s’han fet d’esperar i, primer les xarxes socials i després fins i tot el diari local Mediterraneo s’han aprestat a dir la seua, i a hores d’ara, els comentaris, majoritàriament no són gens afortunats.

Quin horror, s’ha lluït, és patètic, ridícul, serà una broma?…, són alguns dels comentaris que ja podem veure. I si ens fixem en l’enquesta que el periòdic s’ha aprestat a llançar: ¿Te gusta la canción oficial de la Magdalena 2026?, a hores d’ara, les tres i mitja de la vesprada, amb 39 vots registrats, només al 36% li agrada, de manera que 2 de cada tres votants consideren la cançoneta inapropiada, inadequada o no representativa, en definitiva que no els agrada.

Ens resulta estrany? Que voleu que us diga, si els testos s’assemblen a les olles, calia esperar el que finalment s’ha fet realitat. Una altra cosa diferent serà pensar si s’ha encertat o no i si els diners han estat ben invertits. Només el temps, com passa en tantes i tantes ocasions, ens ho dirà; jo, com molts de vosaltres crec que no està a l’altura de l’expectativa inicial…

 

Nostàlgia de la tómbola: la rifa del biscuter.

Va ser una realitat allà pels anys cinquanta-seixanta del segle passat. El seu objectiu era clar, recaptar fons per aquells més necessitats a la ciutat. Va instal·lar-se primer a la plaça de Santa Clara i després a la de la pescateria. Emprava el sistema de premi directe amb la venda de sobres-papereta on apareixien els premis, en moltes ocasions cedits per marques i comerços del mateix Castelló. Era la “tómbola de caritat”.

La seua essència es basava a tenir una gran varietat de premis menuts al costat d’alguns més grossos que s’obtenien, si la sort acompanyava, de manera directa i immediata invertint en la compra del sobre una quantitat de diners no massa gran. La clau residia en el fet que no sabies quin premi podia tocar-te fins que no obries el sobre; la sorpresa o la decepció era instantània.

Les despeses eren mínimes i els guanys notables per l’època; a més, tenia un atractiu col·lateral i desvinculat de la finalitat de la tómbola, ja que com a venedores dels sobres, s’encarregaven les joves, reina i madrines de les Gaiates, per això, ”la tómbola de caritat” s'instal·lava a Castelló poques setmanes abans de la celebració de les festes anuals de la Magdalena.

Només dos dies abans de la inauguració de la tómbola, el dijous 2 de febrer de 1956 va tenir lloc la solemne proclamació al teatre principal de la regina de les festes i la seua cort d’honor. De manera que, un dels primers actes d’aquelles xicotes va ser la presència, a un mes vista de l’inici oficial de la setmana festera, la vesprada del dissabte 4, hui fa tot just 70 anys, a l’acte inaugural presidit per qui fou el primer bisbe de la diòcesi monsenyor Pont i Gol.

A partir d’aquell moment, van ser molts els dies i moments en què la regina de les festes, Maria del Carmen Agramunt Ros de Ursinos i les dames de la ciutat Elisa Nicolau, Maria Pilar Palacio, Maria del Carmen Font i Amparo Piquer, van compartir amb altres voluntàries la venda de paperetes i sobres sorpresa, que els castellonencs compraren amb la clara intenció d’emportar-se no només algun dels premis menuts, cas de pastilles de sabó o algun estri de cuina, si més no amb la il·lusió de ser afortunats amb algun dels “grossos”, alguna bicicleta, “lambretta” o aquell que s’emportava les mirades de tots els qui s’acostaven a provar sort, un flamant automòbil biscuter.

No vaig viure aquell moment, jo era molt menut, però encara ara, recorde com en un somni com, anys després, altres senyoretes, ocupant el lloc d’aquelles continuaven venent butlletes que omplien diverses cistelles de vímet que tenien al seu davant sobre el taulell, i com en una d’aquelles ocasions, no recorde l’any, a mi, que mai vaig tenir germanes, va tocar-me una nina, que ma mare va guardar a casa per molts anys, com si es tractara d'un trofeu.

Feia només tres anys que s’havien constituït a tot el territori espanyol amb el nom genèric de “Cáritas” els secretariats diocesans de Caritat d’àmbit diocesà i parroquial. A les tres parròquies que hi havia a Castelló en aquell moment, eren moltes les persones necessitades d’ajuda material, per la qual cosa, els beneficis anuals que la tómbola proporcionava constituïen una gran font d’ingressos per cobrir part d’aquelles necessitats.

No sabem a quins veïns degueren correspondre els “premis grossos”, el biscuter i les dues motocicletes, però, de segur que degueren circular pels nostres carrers per molts i molts anys, despertant més d’una enveja…

Una caritativa finalitat, aquella de la tómbola diocesana que va funcionar amb èxit durant diversos anys. Tothom que passava davant de la instal·lació, bé per iniciativa pròpia o bé perquè era requerit per les senyoretes responsables de la venda de butlletes, que feien senyals perquè s'aproparen a comprar, responien amb la compra d'algunes butlletes, mentre el terra de la plaça s'omplia de sobres amb paperetes i numerets no premiats, fruit de la desil·lusió quan en obrir-los et trobaves amb allò de segueix jugant.

Eren aquells dies de tómbola, dies d’esperança i il·lusió, en uns anys difícils, però de gran solidaritat entre la gent de Castelló que, esforçant-se per eixir de les misèries de la guerra i la gelada del 1.946, ho passava malament.

 

Un fet curiós.

Ho publicava hui, dia de la candelera, el periòdic local Mediterraneo en el seu número 8467 d’aquell dimecres 2 de febrer de 1966. Era una notícia més que curiosa, i que hui, 60 anys després, en rellegir-la i recordar-la desperta un gran somriure.

És sabut que allà per l’any 1964 l’estat va atorgar una llicència al consorci constituït pel Banc Espanyol de Crèdit i l’empresa Standard Oil of New Jersey (Esso) per aixecar al polígon del Serrallo castellonenc una refineria de petroli que havia de convertir-se en l’única instal·lació de la seua classe a la nostra Comunitat. Prompte van realitzar-se les primeres compres de terreny i la transformació dels horts en grans esplanades, iniciant-se les obres l’any següent, 1965.

D’altra banda, és també sabut que les obres d’urbanització i edificació, com més grans i espectaculars en major mesura, han estat des de sempre objecte de mirades de curiosos, especialment de la gent gran, per allò de tenir més temps en estar gaudint d’una merescuda jubilació. Una pràctica urbana molt popular que fregant la caricatura humorística o el costumisme, converteix la possibilitat de contemplar l’activitat i el canvi que durant setmanes i mesos transforma els espais, fent visible un seguiment de l’evolució arquitectònica i dels avanços en el treball.

Una pràctica urbana molt popular a Castelló abans i ara; només cal recordar la quantitat de curiosos que diàriament van atraure mentre estaven executant-se les obres del soterrament de la via fèrria, els diferents pàrquings públics subterranis, la construcció de les Rondes o els que continuen atraient les obres no acabades de la construcció de l’accés ferroviari sud al port.

Per evitar un apropament excessiu a les obres, per delimitar el terreny, augmentar la seguretat i l’espai de treball, o simplement per evitar intrusions i problemes de robatori, les tanques temporals són la solució imprescindible.

Tanmateix, en el cas que ens ocupa, la construcció de la refineria, va buscar-se, a la vegada que un tancament perimetral del seu espai físic, facilitar un apropament als veïns i curiosos, oferint-los la possibilitat de contemplar el seguiment i l’evolució de les obres des de l'esplanació i farciment fins a la possibilitat de contemplar còmodament els treballs cada cop més intensos.

I així ho informava el diari als lectors, al costat d’una tanca que voltava la refineria i la planta de caprolactama va instal·lar-se un mirador, des del qual les persones interessades podien seguir còmodament la marxa de les obres de construcció i contemplar les instal·lacions sense necessitat de circular per l'interior del polígon.

Si de per si la col·locació d’aquesta talaia per a mirons ja resulta del tot curiós, més encara va suposar el fet que, per a millorar l’orientació dels qui allí s’acostaven va instal·lar-se un plànol amb indicacions de les diverses unitats i zones de la construcció i dades d'interés general sobre la refineria i fotografies i diagrames explicatius de les etapes i processos que segueix el petroli des de la formació fins a la transformació en combustible.

Si no fou prou des de l'empresa es van preocupar d'instal·lar senyals indicadors per facilitar l'accés al mirador, pel camí de la Donació des de la carretera del Grau a Almassora, amb la finalitat que tots aquells que desitjaren contemplar la marxa de les obres pogueren arribar fàcilment a aquest observatori, i així fer-se una idea del que seria la refineria i el futur complex petroquímic.

No sé quant de temps deguera funcionar aquest mirador, ni tampoc la quantitat de curiosos que degueren passar per ell, però no va passar més d’un any perquè el 1967 la refineria iniciara les seues operacions, arribant a tractar inicialment 3 milions de tones de cru.

Ara, 60 anys després els seus llums parpellejants a la nit i el perfil de les torres de dia són un paisatge més que familiar per a qualsevol habitant de Castelló i, amb les seues més de 200 hectàrees d’extensió és una referència al paisatge de la ciutat i motor de l’economia local.