Peanyes i fira d’abril…

La Setmana Santa a més d'una de les celebracions més importants per als cristians, és una festivitat amb una gran tradició cultural a diversos punts del nostre país. Es distingeix per la celebració de processons dutes a terme per germandats o confraries, que recorren els carrers portant passos amb imatges religioses, acompanyades per marxes processionals. Es tracta d'una manifestació que combina fervor religiós, riquesa artística, música emotiva i una atmosfera de recolliment i solemnitat.

El pas processional és un dels elements més característics de la Setmana Santa a Espanya. El trasllat pels carrers és un acte de fe i devoció que ha evolucionat al llarg dels segles. Generalment, “els passos”, són estructures pesades, meticulosament dissenyades,que representen escenes bíbliques i realcen la presència de les figures a l’hora de processionar pels carrers.

Tot i que a Castelló tradicionalment els passos van eixir al carrer mitjançant un sistema de varals que suportaven el pes de la peanya i eren processionants pels “carregadors o portadors”, anomenats “barreros”, al costat d’aquelles altres imatges que per la seua envergadura i pes feien aconsellable el seu trasllat “sobre rodes”, a imitació d’altres estils i tradicions a l’hora de portar els passos, les diferents confraries van anar incorporant per processonar les seues imatges la figura primer del “costaler”, aquells que carreguen el pas des de baix i es mantenen ocults a la vista del públic, i després “els homes de tron” que porten sobre les seues espatlles els trons, peanyes d’enormes dimensions i pes, mitjançant varals longitudinals organitzats en diverses línies que poden arribar als 12 metres de llargada i que fan necessària la presència de desenes de portadors.

Participar com a carregadors, costalers o homes de tron tot i que inicialment podia ser considerat un acte de penitència, un honor, una forma d’expressar la fe o com a compliment de promeses religioses, el fet és que, amb el pas dels anys s’ha manifestat en una manca de compromís, i malgrat que diuen els qui participen que un dels aspectes més notables de ser portador és el fort vincle que es forma entre els membres de l’equip, la realitat ens diu que, alguna confraria a Castelló malgrat viure abans i després de la processó eixe sentit de germanor i solidaritat, es veu en la necessitat de fer una crida per aconseguir el mínim de persones necessàries per a traure el pas al carrer.

En concret des de la Confraria de la Sang es demanen portadors per ser un dels 60 necessaris per processional, des de la plaça de les Aules fins a la Major, el gran tron del Crist Ressuscitat el matí del Diumenge de Resurrecció, lloc on es realitza el tradicional “encuentro” o trobada amb la "Mare de Déu de l'Amor Hermoso", que curiosament és processionada tan sols per quatre Pasquers.

Tal vegada aquells desitjos de grandesa que no fa massa anys van tenir algunes confraries a Castelló, ara, per allò de la secularització i pèrdua de fe, els hi comence a crear veritables problemes, perquè tot canvia, tot evoluciona i, el temps no passa debades.

I tal vegada també aquesta secularització i globalització en la qual ens trobem haja estat el motiu pel qual, quasi al mateix temps que es feia la crida per trobar “barreros pel Ressucitat” s’anunciara pel part del president de l’Autoritat Portuària de Castelló, amb el suport de la regidora de turisme local i la tinent d’alcalde del Grau la celebració entre els dies 24 i 26 d’abril de la “I Fira d’Abril al Port de Castelló”, encarregant-se de l’esdeveniment a “Mar Flamenc” empresa especialitzada en aquesta classe d’actes.

Diuen que la major part dels actes seran gratuïts i familiars, combinant lleure, cultura i gastronomia, per la qual cosa, si el temps acompanya, possiblement ajudarà a dinamitzar la zona lúdica del port i, el més important, generarà un impacte econòmic a l’entorn.

Entenc que hi haja a Castelló i sobretot al Grau una gran comunitat d’andalussos que estaran més que contents pel fet que “els hi porten les seues arrels a casa” i que també la cultura flamenca tinga arrels a Castelló, ara bé, la celebració amb suport municipal de concerts de flamenc, classes de sevillanes, exhibicions de balls andalusos, la celebració d’un mercat de productes d’Andalusia i fins i tot la possibilitat de fer un passeig amb cotxe de cavalls pels voltants “del ferial” és passar-se’n.

10.000 visitants és la previsió feta pels organitzadors de la fira, 60 són els portadors necessaris per al “Ressucitat”, espere i desitge que, pel bé de la ciutat i dels veïns, que totes dues propostes puguen ser assolides, però, naturalment, si alguna ha de ser prioritària que ho siga la tradicional castellonenca de la processó…

Tot canvia per continuar igual…

Aquesta popular cita extreta de la novel·la El gatopard de Giuseppe Tomasi di Lampedusa bé es podria aplicar a una de les empreses alhora que senzilla més popular de Castelló Papas J García.

Qui no les ha provades mai? Fins i tot aquell eslògan “no ets de Castelló sinó...” tenia com a coletilla, “..has menjat papes García” i és que les patates fregides, conegudes en anglés com a “patato chips”, són un dels aperitius més populars i consumits a tot el món.

Encara que el seu origen és força incert, la seua història, sembla que es remunta a mitjan segle XIX, el 1853 quan a Nova York, a l'hotel Saratoga Springs apareixen per casualitat, convertint-se en un menjar de luxe, sent ja a principis del segle XX amb la industrialització quan es converteixen en un snack massiu.

Sembla que a Espanya van arribar a Barcelona a través de França l'any 1910 servides al bar American Soda. A terres valencianes van arribar el 1931 de la mà de Vicente Vidal, un “xurrero” que al baix de l'habitatge familiar a la localitat de Benifaió cada dia a les cinc del matí fregia xurros i patates que després venia a primera hora als carrers del municipi, compatibilitzant aquesta activitat amb la seua jornada com a paleta.

A Castelló van arribar a través de diferents empreses familiars. Potser les més conegudes inicialment van ser petits obradors ubicats a la comarca de l'Alt Palància, cas de “Patatas la Pilarica” de Sogorb o des del 1969 “Papas Maribel” a Castellnovo.

A la capital, sens dubte les més famoses i conegudes són les “Papas Garcia”, una empresa familiar fundada el 1982 per Javier García i Yolanda Cosín, que inicialment venia xurros, bunyols i patates fregides artesanals, primer en paperines i després ja en envasos, a la seua botiga del carrer Asarau.

Després de més de 40 anys al servei dels castellonencs, el 2025, -aviat farà un any-, el negoci va ser traspassat i un nou propietari, Juan Vidal, declarat fan del producte estrella, va continuar la societat al mateix local. Un empresari que va arribar amb l’objectiu de modernitzar l’empresa amb unes premisses innegociables que eren que ni el producte ni l’envàs ni els treballadors es tocaven.

Premisses que completes, ara van més enllà, anunciant-se aquests dies a la porta de l'establiment l’imminent trasllat del despatx a un nou i més cèntric local, al costat de la plaça de l'Herba, al carrer Colon cantonada amb Ausiàs March, un nou espai que ara resta tancat, molt a prop de la plaça Major.

Segur que si fins ara, tant per la tasca dels seus antics propietaris com del nou, Papas Garcia ha brindat moments inoblidables al voltant de les taules dels castellonencs, a partir d'ara, en un despatx amb més visibilitat, les bosses amb els productes Garcia arribaran a moltes més llars.

Ara quan el declivi del comerç tradicional, malauradament continua incidint en un «deteriorament» del centre de la ciutat i, com a conseqüència la pèrdua d’atractiu per rebre visitants i potenciar altres sectors, com és el del turisme, que l’empresa aposte per visibilitzar-se al centre històric és, a més d’una bona notícia un factor per evitar que el centre continue morint-se.

Estem convençuts que el canvi serà per a millor i que la qualitat, el tracte i l'atenció que des de Papas Garcia han mantingut amb els seus clients es veja ara encara més reforçat amb el canvi, mantenint i fent valer sobretot les millors qualitats dels seus productes.

El centre de la ciutat i els seus comerços ha estat durant molts anys el lloc on la gent anava a comprar allò que necessitava. Segur que amb aquesta nova aposta comercial, amb aquest canvi d'ubicació s'aconseguirà més aproximació i proximitat cap a la ciutat i la gent que la conforma. Enhorabona i a continuar creixent.

Marranades…

Diu el diccionari que marranada prové de marrà, paraula que originalment es referia al porc. L'associació dels porcs amb la brutícia i la manca d'higiene ha influenciat directament el significat pejoratiu del vocable marranada.

Així, "marranada" es defineix generalment com una cosa bruta, matussera, repugnant, una acció indecorosa o grollera. Tot i això, el seu significat va més enllà d'una simple definició de diccionari i està carregat de connotacions culturals i històriques. En sentit col·loquial i en contextos informals, es pot utilitzar per expressar disgust o rebuig cap a alguna cosa.

Tanmateix, a la república Mexicana hi ha un plat la base del qual són espigues de blat de moro tendre rostides a les brases, anomenats elots, que una vegada ben cuits i tallats en trossets xicotets es col·loquen en una bossa de plàstic i, una vegada embutxacats, se'ls afegeixen xili molt, suc de llimona, maionesa i formatge en proporció substanciosa per, després agitant la bossa fer un batut; tal vegada pel fet que en un primer moment el resultat pot no semblar agradable a la vista, s’anomenen “marranades”, tot i que aquells que l’han provat en alguna ocasió diuen han quedat encantats amb el sabor.

I si hui parle de marranades en el sentit ampli i gastronòmic de la paraula és perquè acabe de llegir que, Dre Pao, un personatge popular canadenc, d’aquells que ara s’anomenen creadors de contingut, productor de material informatiu que comparteix a través dels mitjans digitals, aprofitant les dades festeres de Magdalena i Falles, ha saltat a les xarxes per llançar una particular versió del plat típic valencià, la paella, amb una nova recepta que amenaça de reobrir el debat entre els que la veuen com una broma gastronòmica i els que la consideren una provocació en tota regla, anomenant-la amb el sonor nom de “paella de mascletà”.

Ell mateix la defineix com una recepta inspirada en Peta Zetas, descrivint-la com “la primera paella que és àcida, dolça, picant, cruixent i que explota a la teua boca”, insistint en el fet que cada cullerada “té gust de focs artificials” i que es tracta d'una explosió de sabor.

Un plat “dedicat al so”, en al·lusió directa a la mascletà, barrejant ingredients “inspirats a València” amb un “toc extra” portant “el veritable foc de la llengua” al plat.

Diu, cosa que dubte, que aquella cosa, no m’atrevisc a anomenar-la paella, que manté “l'essència de la paella” amb ingredients com pollastre, garrofó i mongeta tendra, però incorporant una salsa especial de gingebre i teriyaki, a més de l'element efervescent.

No és la primera vegada que Dre Pao utilitza la paella com a base dels seus vídeos virals. En anteriors publicacions ja havia causat enrenou amb una paella de Kit Kat, elaborada amb arròs cuinat sobre llet i diferents productes de la marca de xocolata, o amb una paella de Bifrutes, que també va encendre els ànims a les xarxes.

"Haurien de denunciar-te", és un dels comentaris que ha despertat la darrera publicació d'aquest influencer canadenc que versiona el menjar espanyol. Queda clar que és canadenc, perquè un espanyol, i més encara un valencià de Castelló, no seria capaç de fer aquesta marranada.

Això és perquè com diuen per Andalusia, en la vida “hay gente pa tó” en observar amb freqüència coses inaudites, fora de la lògica, perquè hi ha persones al món que creuen que podem mentir, enganyar i continuar amb la vida com si tot estiguera permés i, no, no és així, ja ho deia la meua mare, amb el menjar no s’ha de jugar, marranades les mínimes.

 

Tomatito i l’IVC.

És conegut que el flamenc és un gènere de la música folklòrica espanyola que es va desenvolupar a Andalusia i que les seues principals facetes són el cant, el ball i el toc de palmes i guitarra. Declarat per la Unesco el 2010 com patrimoni cultural immaterial de la humanitat és a més Patrimoni Cultural Immaterial Etnològic Andalús.

Als guitarristes de flamenc se’ls anomena “tocaors” i la seua postura i tècnica difereixen de les usades pels intèrprets de guitarra clàssica; mentre el guitarrista clàssic recolza la guitarra sobre la cama esquerra de forma inclinada, el guitarrista flamenc sol creuar les cames i recolzar-la sobre la que es troba més elevada. Pel que respecta a l’instrument la guitarra flamenca és menys feixuga que la clàssica, amb la caixa més estreta, per la qual cosa la seua sonoritat és menor i no eclipsa el cantaor.

Perico el del lunar, Manolo de Badajoz, Paco el barbero, Juan el habichuela, José el Peinero, Niño Ricardo, Moraito chico, Victor Monge Serranito… i fins a Paco de Lucía, són els noms més reconeguts i famosos “tocaors” d’aquells que han fet història en el món de la guitarra flamenca.

I si hui parle del flamenc i dels guitarristes no és perquè siga aquest gènere de la meua predilecció, més encara, sovint em cansa prou i, tal vegada per no entendre, em resulta, de vegades avorrit.

Tot i això, comprenc que ací a Castelló hi haja afició a la guitarra flamenca, tal vegada per allò de la immigració d’altres temps d’andalusos arribats a la nostra terra, i que entre les moltes activitats que es desenvolupen a l’Auditori i Palau de Congressos castellonenc, l’Institut Valencià de Cultura, oferte aquest primer trimestre del 2026 una programació dedicada a aquest gènere musical, sota el títol genèric de “Cicle Flamenc a l’Auditori”.

La proposta va arrencar amb l’actuació de Kiki Morente el passat 7 de febrer, fusionant l'arrel profunda del flamenc amb una sensibilitat actual; després, el 28 del mateix mes va ser el torn de la cantaora de Xerès de la Frontera, Maria Terremoto amb un espectacle de cant, palmes i guitarra que va començar amb la intimitat d'un idil·li i va culminar en l'alegria d'unes buleries.

Ara s’anuncia per acabar aquest primer trimestre que el concert programat pel proper dissabte 21, de “Tomatito Quintet”, amb les entrades a hores d’ara esgotades, el que demostra, o no?, la gran expectació del cicle i la gran afició al gènere que existeix al nostre poble, la qual cosa, per mi, no deixa de ser un fet curiós.

Tomatito, com molts dels guitarristes flamencs, és el nom artístic de José Fernández Torres, nascut a Almeria, fill del “Tomate” i nebot del tocaor “Niño” Miguel. Des de petit va escoltar el toc del seu pare, i del seu avi, Miguel, també “Tomate”,   membres d’una gran nissaga de guitarristes flamencs.

Conegut per ser acompanyant de “Camarón” fins a la seua mort, sembla ser un dels referents de la guitarra flamenca actual. Va ser a partir del 1992, després de la mort de José Monge “Camarón”, que Tomatito es va convertir en el concertista que és ara, un dels guitarristes més importants i més internacionals del flamenc de les últimes dècades, que no només ha presentat el seu art a tot el món sinó que ha tocat juntament amb grans figures com Paco de Lucía o Enrique Morente.

No li lleve mèrit al senyor, però no crec siga res per ressaltar i extraordinari que les entrades per contemplar l’espectacle del “Tomatito” estiguen esgotades, ja que la capacitat de la sala de cambra Manuel Babiloni on s’ha de celebrar l’actuació no supera les 350 localitats. Que l’IVC vulga considerar tot un èxit que en una ciutat que supera els 170.000 veïns, hi haja algunes més de 350 persones interessades a assistir a un esdeveniment d’un guitarrista flamenc de “primera fila”, no té res d’extraordinari, o sí?

Portar el cor d'Andalusia a un lloc tan singular de Castelló, és portar el sentir del poble andalús a un espai únic, íntim i acollidor. Us ho imagineu a l’inrevés? La dolçaina a Sevilla? El cant d’estil valencià a Huelva? S’esgotarien les localitats venudes? La màgia de la qual brollen les emocions que connecten l'espectador i l'artista, encara que més d’un sembla no entendre-ho, també té les seues limitacions…

No s’acaba aquí la cosa…

L’ampli calendari festiu castellonenc ha tingut en aquesta setmana passada el seu màxim anual, la setmana de la Magdalena. La màxima representant femenina, la reina Clara Sanz Sobrino ha demostrat i reafirmat amb la seua presència i saber estar en cada acte, el seu compromís amb les tradicions i la cultura.

Els castellonencs hem intentat demostrar-li des del moment de la seua elecció i, en especial en aquests nou darrers dies, el sentiment d’afecte i proximitat; ara, després d'una setmana de bogeria i uns dies de merescut descans, l’any festiu continuarà, açò no s’ha acabat, ni de bon tros!

Quasi sense descans haurà de continuar representant la ciutat a València, participant en les festes germanes de les Falles i gaudir de la Setmana Santa, de les festes en honor a la Mare de Déu del Lledó, Sant Joan i la visita a les fogueres d’Alacant, Sant Pere i Sant Cristòfol, fins que ben entrat l’estiu, el cicle arribarà a la seua fi i una nova reina serà elegida pel 2027.

Clara, pots sentir-te més que satisfeta de “la teua setmana”; estic convençut que enmig de tot aquest enrenou i alegria, com ho pensàvem tantes vegades el teu avi José Miguel i jo mateix fa ja un bon grapat d’anys, has sabut resoldre una pregunta profunda, aquella que diu: realment “la nostra reina” gaudeix d'aquestes festivitats o simplement les viu per compromís seguint patrons imposats per la societat?

Només calia veure’t a qualsevol hora i qualsevol dia, fera bo o hi haguera algun inconvenient, la teua era una alegria contagiosa. Les teues accions no han estat actuacions per hàbit, per por de decebre o per la pressió d’encaixar en un motlle preestablert. Tu has estat tu, natural, vivint cada experiència amb autenticitat i donant-li a cada acte, a cada moment, el valor que li corresponia. Clara, veritablement, pots sentir-te més que satisfeta.

Però, com deia al principi, açò no s’ha acabat, continua vivint tot el que et queda que és molt, continuant reflectint i manifestant qui i com eres, recordant que, al final de cada dia, la felicitat i el sentit de tot el que faràs i representaràs dependrà de la teua consciència. Celebra la teua autenticitat i continua fent de cada moment del teu any, una expressió genuïna de com som la gent de Castelló.

Clara has demostrat al teu poble que eres una dona activa, una jove capaç de desenvolupar múltiples activitats, demostrant que en totes tens una gran vitalitat, a més d'una xica molt animosa. I, sobretot, ens has demostrat a tot Castelló que eres una dona de la nostra ciutat, una dona del món fester i social.

Sense persones com tu i la família personal i festera que tens al darrere, la ciutat seria una altra; persones com tu li donen vida, amb les rialles, amb el fet de saber dir allò que cal dir en el moment oportú, amb l'estima per la teua llengua, amb les teues propostes, que fan que la vida esclate cada dia i que, per descomptat, han de continuar fent-ho. Eixe serà el teu llegat a la nostra història.

Aquests dies tu has estat l’encarregada de ficar-li rostre al nostre poble, tasca gens fàcil ni senzilla, i ho has fet “de cine”: En tu s’ha fet realitat “l’orgull de genealogia” que canta el nostre estimat poeta. La teua disponibilitat, el teu entusiasme per viure la festa i fer viure-la als que giren al teu voltant ha estat contagiosa, però no acaba aquí la cosa, cal continuar vivint els molts actes que encara et queden dins i fora del nostre estimat Castelló; pots i deus fer-ho, per aquell que va inculcar-te aquesta estima, per aquells, coneguts i no tan coneguts, que tens al teu costat, per la teua ciutat que t’estima.

L’any no s’acaba amb el Vitol!, cal viure i gaudir fins al darrer acte, perquè de segur que, encara en aquests mesos venidors hi haurà més d’un conte per viure i recordar i tu seràs la protagonista.

Enhorabona, Clara gaudeix del descans present, valora el passat recent i continua apreciant l’experiència de cada vivència i moment vivint la teua pròpia aventura que has de seguir atresorant…

Moros… enhorabona!

Sempre he pensat que el “Moros d’Alqueria” juguen en una altra lliga dins la setmana de festes de la Magdalena. Ells, cada dissabte inicial de festes, eixen a lluir-se encapçalant el Pregó i, després, desapareixen de l’entramat fester popular, sense implicar-se massa ni com a Colla festera, ni tampoc en cap estament del Patronat Fester, fent-se al seu luxós cau les seues festes, fent realitat a casa nostra el clar exemple del popular refrany “amb diners torrons”.

No diré que aquella Associació Cultural en els molts viatges que fa no promoga la cultura i les festes de Castelló per tot el món i que no impulsen l'educació gastronòmica, musical i de dansa amb la concessió de diferents premis i beques, però sembla que totes aquestes accions queden lluny d’allò que anomenem “festa popular”; és, vista des de fora, una altra la manera d’entendre la vida i la festa que tenen, ni millor ni pitjor, distinta.

Diuen que van nàixer l’any 1976 quan, inspirats per les històriques esquadres mores d’Alcoi, un grup d’amics de Castelló i Alcoi van pensar a portar les hosts arabo-andaluses al Pregó. No ho dubte, però com associació festera, com a Colla, en aquells moments inicis de la Transició espanyola i dels primers intents de popularització de les festes a Castelló, no van ser determinants.

Des del passat mes d’octubre que van iniciar els actes commemoratius del seu 50 aniversari, com calia esperar, amb un “sopar oficial de gala” i el lliurament fa unes poques setmanes al Teatre Principal dels XV premis de gastronomia, música, dansa, festes i cultura, “els Moros” veien anunciant que aquesta Magdalena la seua presència seria clau i especialment simbòlica a la ciutat, preparant una “desfilada extraordinària” pels carrers de Castelló per la vesprada-nit del dissabte final de festes.

Anunciada com una gran celebració, he de dir que esperava allò que coneixem com “una entrada mora” típica de l’associació al Pregó, però, tal vegada amb més ostentació, però que va sorprendre’m gratament, quan allò que va desfilar ahir per la nostra ciutat va ser als meus ulls, més que una ostentació de luxe, que també, un relat històric novel·lat en què més d’una vintena d’esquadres, un bon nombre de bandes de música, quatre ballets, 20 cavalleries, cinc carrosses i mig centenar de figurants van mostrar al nombrós públic que cobria el recorregut, el fet diferencial del nord del Xarq Al-Andalus, Castelló, la nostra terra, en la història àrab andalusí, i que, a més a més podíem seguir a través d’un fullet que va repartir-se a l’inici de la cavalcada i que des de l’Inici de Al-Andalus fins a les terceres Taifes, passant pels diferents Califats i Imperis, explicava perfectament i amb detall tot el que anava desfilant pels nostres ulls, complementat al mateix fulletó per uns codi QR que explicaven a través d'una guia audiovisual molt ben treballada, documentada i rodada, alguna cosa més de la desfilada o de la història àrab-castellonera. Tot un luxe i lliçó d’història. Enhorabona!

Cal assenyalar que, dins la desfilada en el grup “Segunda Taifas”, escortat pels espectaculars moros destralers de la Vila joiosa, salvatges de Villena i moros i cristians de Peníscola, va desfilar una de les més desconegudes figures històriques que millor simbolitzen el llegat andalusí al territori castellonenc, Muḥammad ibn Saʿd ibn Mardanīš, conegut com el rei Llop, que va governar la zona oriental d'al-Àndalus al segle XII, una figura que encarna una de les etapes de més dinamisme polític, obertura econòmica i convivència cultural.

Recordat no només per la seua resistència davant de l'empenta almohade i per la seua aposta pel progrés material, va ser l’impulsor dels sistemes de regadiu, de l'activitat artesanal i comercial i dinamitzador de l'economia llevantina i referent de lideratge cultural, compromís amb el territori i d’impuls col·lectiu cap al progrés.

És veritat que els components visuals i musicals de l’espectacle pels castellonencs van poder ser monòtons i repetitius, perquè no estem acostumats a aquest tipus de desfilades, però el recorregut escenogràfic per la història de Al-Andalus en territori castellonenc va estar més que estudiat i complet. Tot un encert!

Gràcies, Moros per la lliçó visual, encara que, entenent que forma part del vostre quedar bé, sobrava la participació d’algunes membres de la política actual local a les filades, que, tot i estar “amagades” sota els vestits moros, no podien deixar passar l’ocasió per tenir el seu moment de glòria i protagonisme.

El negoci de les flors…

A Castelló són dues les setmanes de l’any en què els floristes fan el seu agost, i cap de les dues curiosament “cau” a l’agost. Una la que gira al voltant de la festa de Tots Sants, a les acaballes del mes d’octubre i inicis de novembre, per allò del costum de visitar els cementeris i recordar els éssers estimats amb unes, poques o moltes, flors.

És veritat que cada vegada hi ha menys joves que porten flors al cementiri a la Festa de Tots Sants i que són, sobretot, els més majors els que s'encarreguen de continuar aquella tradició, i que les flors artificials en lloc de les naturals cada any que passa guanyen terreny, siguen flors soltes, rams o fins i composicions d’allò més que sofisticades, en detriment de la flor natural i, de retruc dels floristes.

L’altre moment de l’any que els venedors de flor esperen amb impaciència és a Castelló, la setmana de les festes i sobretot els darrers dies, per allò de ser costum l’ofrena a la Patrona la Verge del Lledó.

És veritat que abans hi havia al programa oficial un acte on les flors també tenien el seu protagonisme “la batalla”, una desfilada de carros i carrosses ricament engalanats que, durant el recorregut, es llançaven clavells convertits en projectils. Però els temps canvien i el projectil floral va canviar deixant de ser el clavell el protagonista, substituint-los per pètals, fulles, serpentines i confeti de manera que, va haver-hi de canviar fins el nom, de cavalcada de flors a "coso" multicolor.

L’ofrena, tal vegada pel seu significat que va més enllà del lluïment personal, del “moment passarel·la”, de les fotografies i del fet de deixar-se veure, és un acte amb molta tradició i tres senyals d’identitat clars envers la Verge Lledonera, emoció, sentiment i folklore i la flor és encara l’element bàsic i fonamental per a manifestar-ho.

Esta ofrena celebrada de manera oficial des del 1947 dins la setmana de festes, i que en esta ocasió compleix 80 anys, a banda de convertir-se en un acte dels més emotius de la setmana que conclourà demà, amb el pas dels anys ha anat a més i, les flors i les floristeries són els grans beneficiats.

L’obsequi simbòlic del ram a la Verge, tot just hui dissabte, on el clavell és el protagonista fa que a la vegada que augmenta la feina dels establiments, augmente també la facturació i, conseqüentment els guanys.

A la vegada que un negoci lícit que representa un impacte econòmic significatiu convertint-se en motor clau per les floristeries, també i per acció de voler construir un panel decoratiu, cada any diferent, limita la maniobra a l’hora de l’oferta, ja que en lloc de prodigar els rams assortits, colorits i variats, s’encotillen pels participants, més o menys oficials, la varietat i el color.

Este fet fa que cada dia siguen menys, arribant a ser poc significatius, aquells participants en l’ofrena que, amb més o menys devoció i sentiment, apropen a la Verge les flors naturals de les nostres muntanyes, horta o marjal recollides amb les seues pròpies mans i, diferents cada any en funció de “com caiga” la festa, més alta o baixa al calendari.

Portar flors variades i “de casa” no és negoci, i sembla que l’ofrena presenta “requisits oficials”, així uns anys el rei de l'Ofrena és el clavell blanc, ja que el panell presenta uns elements majoritaris en aquell color, i uns altres vermells o d'altres colors, segons el disseny de torn.

De segur que la d’esta vesprada serà una ofrena més per al record, per alguns la primera, per altres ja hauran perdut el compte, tal vegada, o no?, la més multitudinària al llarg de la seua dilatada història. Per les floristeries la vesprada serà hora de recompte, de fer balanç, de sentir-se satisfets de la feina ben feta i, pensar, veient el calaix, que econòmicament ha pagat la pena l’esforç realitzat.

Centenars de persones s'amuntegaran des de primera hora del matí de demà diumenge per contemplar el resultat final del qual en este moment és només un cadafal de fusta sobre el qual es muntaran els més de 3.000 rams que des d'ací a un moment començaran a arribar a l’ermitori.

Embolicats en paper de microfibra i llaços de color verd, com no podia ser d’una altra manera hui, els rams lluiran per uns dies al peu de la Verge com a expressió d'amor i gratitud. Segur? Tant de bo siga així...

 

“Figureo en festes”

Al fet de figurar el diccionari espanyol l’anomena clar i ras figureo, paraula masculina que significa exhibició o ostentació que es fa davant d'un grup de gent o els mitjans de comunicació; també serveix per expressar les ganes que té una persona de ser molt nomenada i convertir-se en el centre d'atenció, sovint buscant atenció o reconeixement.

Són moltes les persones i moltíssims els personatges de la nostra vida autonòmica i local que aprofitant les festes com a excusa aprofiten aquestes, aquests dies, per deixar-se veure a tota hora i a ser possible a primera fila, per sortir a totes les fotos Sembla que si no ho fan els hi falta alguna cosa, quasi ni existeixen. Per a ells, i també elles, l'aparença en aquests dies es converteix en una professió que arriba a esdevenir obsessió.

Fins i tot sovint els hi canvia el seu timbre de veu i l'entonació amb què parlen, arribant a transformar l’expressió del seu rostre i inclús la manera de caminar, perquè, en definitiva, els seus desitjos de figurar només tenen l'ambició com a suport.

Ara, quan estem a punt d'iniciar la recta final de les festes, segur que tots vosaltres teniu al cap més d'un o una a qui heu vist deambular de sarau en sarau, anotant-se a totes les visites, desfilades i “bodeguillas” possibles.  Estan a tots els llocs, des de la mascletada als bous, des de la llotja d’autoritats a la zona vip dels concerts.

Són estrelles fugaces que brillen de moment i que saben estar al lloc apropiat en el moment just. És veritat que alguns s'envolten de "pilotes", assessors en diuen, que saben actuar en moments clau i fer que semble fortuïta la seua sortida en aquesta o aquella foto, la seua presència en aquest o aquell acte, però en realitat, planifiquen les agendes dels seus caps al mil·límetre per no perdre temps ni ocasió.

La llotja d’autoritats la vesprada del dissabte del Pregó, la comitiva oficial i l’esmorzar en Sant Roc de Canet el matí del dia de la Romeria, el moment de les mascletades a la plaça del primer Molí, han estat i són alguns dels bons moment per trobar-los.

Són personatges i no només de la política, que és on abunden més, analitzables més des de les ciències mundanes que de les ciències socials. No diria que són caradures en el sentit estricte de la paraula de pocavergonya, però si “trepes i aprofitosos” que aprofiten la seua major o menor popularitat, per deixar-se veure i afalagar, augmentar el seu ego personal.

Alguns saben mantenir-se a la cresta de l’onada i són fixos any rere any, altres, són efímers i, aquest any hi són i al pròxim ningú se’n recorda d’ells, per això tots, uns i altres, tracten d’aprofitar al màxim el moment, perquè el temps futur ningú el coneix. De segur que en els dies que encara queden de festes, aquests abundants personatges, revestits de certa fama que els enlaira, continuaran pul·lulant obtenint beneficis i traient profit dels llocs que visiten, moltes vegades a l’ombra d’aquells que sí que hi són imprescindibles.

Que els ‘figurons’ són inoperants, ningú ho dubta, viuen a la pesca, aconsegueixen objectius per casualitat o a través d'influències, i la seua presència en els actes oficials festius magdaleners serveixen per a cultivar amistats influents, depenent planament de la circumstància, encara que són previsors, per això en les fotografies, es destaquen per situar-se en lloc preferent.

La caterva dels 'figurons' es multiplica per Castelló en aquests dies, cada cop més, sense pudor i a cara descoberta; sovint em pregunte com és possible tant de cinisme. Estarem assistint al naixement d’una nova classe social? O potser hem de començar a veure les coses des de l'angle de la nostra realitat, la individual i la col·lectiva?

“Aparentar té més lletres que ser”, també al meu raval diem “com més aparences, més excés de carències”. Això és almenys el que s'amaga després de l'anomenat complex d'Eròstrat, un fenomen cada cop més comú on el clàssic postureig va lligat a la vanitat. Qui viu per aparentar no només acaba conformant una existència tant buida com infeliç. Més enllà del que és anecdòtic, hi ha un detall que no podem deixar de banda: perseguint la notorietat s’arriba al ridícul.

El “llibret” de la Gaiata 1.

Són aquests, dies de presentació de llibrets que les diferents associacions culturals de la ciutat fan aprofitant l’imminent inici de la setmana magdalenera i que han preparat, amb cura i dedicació, i més o menys encert, des de molts mesos abans.

Amb una triple, diria jo, finalitat, les comissions de sector, les gaiates, llancen els seus llibrets al carrer, en especial als seus veïns i veïnes. La primera i, tal vegada vinguda a menys en els darrers anys, recaptar uns diners per fer festa fent arribar el llibret a les cases del sector i demanant la voluntat a canvi. La segona, en augment any rere any, fer un repàs, fins i tot massa luxós, amb gran profusió de fotografies a grandària de pàgina completa dels representants i membres de la gaiata, així com de tots i cadascú dels actes realitzats per l’associació, o en els que han estat convidats.

Quasi a la totalitat de llibres, aquestes dues primeres parts, s’emporten més de la meitat de les pàgines i, que, perquè no dir-ho, presenten poc d’interés pels lectors, llevat que siguen propers a aquells que allí queden reflectits.

La tercera part dels llibres està dedicada, a desenvolupar mitjançant una sèrie d’escrits d’articulistes, en molts casos profunds treballs d’investigació etnològica al voltant d’un tema, fil conductor del llibret, aspectes curiosos, importants i innovadors sobre la temàtica elegida.

Així les arts a Castelló, el Pregó, La llum, els mites castellonencs, o aquell en què  vull centrar el meu comenari ara i aci, la taronja, emàtica elegida pel llibret de la comissió de la Gaiata 1.

Un “llibrot” més que un “llibret” de pes, i no tan sols perquè les seues 260 pàgines pesen i molt, si més no, perquè per aquells que estimem la nostra cultura, història i vida dels ciutadans que al llarg dels anys van contribuir a fer més gran Castelló, trobem a partir de la pàgina 151 del llibre i perfectament estructurats en quatre parts diferents: el cultiu, els magatzems, institucions emblemàtiques de la ciutat relacionades amb la taronja i curiositats i anècdotes, molt interessants articles, sobre la importància que la taronja ha tingut per a la nostra ciutat i terme des del moment de la seua introducció com a cultiu alternatiu al cànem fins als nostres dies.

Articles sobre l’origen del cultiu, el procés de la citricultura, sobre les varietats de cítrics, sobre l’evolució del sistema de regs, sobre els magatzems tarongers i els seus treballs, etiquetes i marques, la crisi actual factors i possible solució, la història del sindicat, de la germandat de llauradors o de la participació castellonenca en l’antiga fira del camp, la cambra agrària i les cooperatives, la inspecció fitosanitària, la innovació biotecnològica en temps actuals, la Verge de la taronja, el mercat de la taronja des de la fundació fins ara, propietats farmacològiques, curiositats, cromos, postals, escultures, la taronja a la gastronomia…, en definitiva una anàlisi-estudi complet, un recull mai fet, que com ha estat habitual en els darrers anys en les publicacions de la Gaiata del “Brancal de la Ciutat” s’ha de convertir en un veritable llibre de consulta.

Perquè si el contingut dels articles és molt encertat no ho és menys l’autoria dels mateixos des d'enginyers agrònoms fins a llicenciats en humanitats, passant per enginyers tècnics agrícoles, llicenciats en farmàcia o historiadors i professors de la nostra estimada Universitat Jaume I han plasmat en paper part de la seua saviesa i experiència. Podeu visionar-lo si us be de gust punxant sobre el següent enllaç: LA TARONJA

De nou tot un luxe i un encert, amics de la Gaiata 1, treball que desconec si a criteri dels diferents jurats serà mereixedor de la més alta distinció, poc falta per saber-ho, però siga quin siga el resultat, des d'ara mateix, aquest llibre passa a ocupar un lloc capdavanter a la meua biblioteca particular. Enhorabona per l’encert a la tria del tema i pel resultat assolit.

Treballs com aquest del “Brancal de la Ciutat” demostren que la cultura no està renyida amb la festa. Sort i bona Magdalena!

L’hauran furtat?

Va ser a finals del 2011, fa més de 14 anys, quan sent alcalde Alfonso Bataller, acompanyat per l’aleshores president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra i la consellera d'Infraestructures, Isabel Bonig, va inaugurar-se la darrera remodelació de la plaça Major.

Va voler-se donar una nova imatge a la plaça, substituint els rastells i el paviment per fer-la més accessible, i fent una neteja i posada a punt de la font que decora el centre de la plaça, amb la substitució de la maquinària i joc d'il·luminació complets.

Dos van ser els elements singulars que van aparéixer a la plaça i que no hi havien figurat mai fins aquell moment, el laberint ubicat al costat de la façana i entrada principal de la Cocatedral, com el que podem trobar dins de moltes catedrals gòtiques i una maqueta de bronze, a escala, de la Plaça Major, obra de l'escultor castellonenc Carlos Martínez, amb textos al·lusius a la seua evolució històrica i les diferents parts que la componen.

Aquest element que s’ha fet més que habitual la seua presència està situat entre la porta d'entrada al campanar del Fadrí i la casa abadia. Una obra amb relleu i amb informació en Braille per facilitar la comprensió de persones invidents i que reprodueix tots els elements de la plaça, al voltant de l’element principal, el campanar.

Aquest matí per circumstàncies que no venen al cas, havia quedat amb una persona que ens trobaríem a la porta del campanar, lloc més que habitual de trobada entre veïns; mentre esperava m’he acostat a la maqueta i, amb sorpresa i incredulitat, m’he adonat que entre tots els edificis que componen el conjunt faltava el campanar, havia desaparegut, i un caragol buit, ert, nu, era l’únic vestigi d’on he deduït estava caragolada la figura.

No crec que la figura haja estat descaragolada pel servei de manteniment de la ciutat per la necessitat d’algun tipus de restauració, tant de bo siga així, però tot indica que la maqueta ha sofert una agressió vandàlica i que algun desaprensiu, s’ha emportat la figura, tal vegada aprofitant la quantitat de gent que aquest cap de setmana ha passat per la plaça per visitar la fanzone de jocs i dinàmiques, trofeus i fotografies amb motiu del partit de futbol que la selecció espanyola femenina ha de jugar contra Islàndia demà dimarts al nostre estadi municipal…

Quin despropòsit i quina poca vergonya! Si ha estat un veí o veïna l’autor del robatori només dir-li que no mereix viure a aquesta ciutat; si ha estat un foraster, cosa que em sembla poc probable, espere, almenys que el tinga a casa seua en un lloc preeminent.

Tot i això, em costa creure que l’han furtat, vull pensar que s’ha descaragolat per entesos i amb un propòsit desconegut, però que prompte tornarà al seu lloc, quedant la maqueta novament completa i no, coixa com ho està ara mateix.

La figura del gamberro i les seues gamberrades, malauradament han estat presents a la cultura popular de tots els pobles i ciutat, i sovint retratades amb un to d'humor o rebel·lia, no obstant això, és important diferenciar entre la gamberrada com una entremaliada puntual i el vandalisme; la línia que separa la broma del delicte és sovint difusa i depén de les circumstàncies específiques de cada cas; en aquests que ens ocupa, en cas de confirmar-se que estem front un robatori que només pot tenir un objectiu, danyar un bé públic, caldria que el, la o els culpables, s’ho repensaren i consideraren que el dany fet a la ciutat és major que el benefici que puguen aconseguir i de manera anònima tornaren la figura.

Al mateix temps, l’ajuntament i en especial l’equip de govern, hauria d’actuar amb diligència per col·locar una còpia i reparar els desperfectes del conjunt, a la vegada que parlant amb l’escultor proposar un nou sistema d’ancoratge, ja que la maqueta per les seues característiques, és veritat que convida a tocar-la i tocant, tocant... ja se sap!

Un encert!

Com és habitual i passa cada any, a mesura que s’acosta la Magdalena, són molts els diferents col·lectius festers que s’apresten a presentar les seues publicacions.

Des del mateix Patronat Municipal de Festes, passant per les diferents comissions de sector, juntament amb altres ens vinculats, així com algunes colles festeres, visualitzen d’una manera altruista i entregada el seu treball, rememorant a través dels seus llibrets articles culturals, històrics i literaris, constituint aquestes publicacions una peça fonamental de divulgació cultural i patrimoni literari de la festa.

Tot i que gràcies a l’ús de les noves tecnologies cada any en són més el nombre de publicacions que poden consultar-se a través de les diferents xarxes socials, també ho és el fet comprovat que la seua difusió és poca en comparació amb tot l’esforç i el treball que hi ha al seu voltant, arribant en comptades ocasions més enllà del veïnat del mateix sector en uns casos, o de socis, amics o coneguts, en la resta.

Per això, l'innovador acte que, per primera vegada va tenir lloc la vesprada d’ahir impulsat des de la Federació Gestora de Gaiates, entitat que agrupa les 19 comissions de sector, reunint a diferents representants del món fester per presentar de manera conjunta els seus llibrets fent valdre el treball editorial i cultural de cada sector, sense favoritismes ni distincions, crec sincerament va ser un gran encert, no dubtant que aquest pot ser un nou acte, preludi de les festes i que ha vingut per a quedar-se.

Un acte senzill i àgil, un encert de la Gestora i del seu president José A. Lleó al capdavant, on els protagonismes han estat les publicacions, que d’una manera variada obren, cada any, un espai a veus i realitats diferents d’un mateix Castelló.

No és fàcil encertar el tema i fil conductor del llibret, però en una presentació com la viscuda ahir vam poder conéixer de manera fàcil i global la temàtica de cadascun i comprovar com són vehicle per immortalitzar vivències, per contar històries de generacions passades i presents; des de la taronja com a fil conductor, passant per la província: natura, patrimoni, cultura, gastronomia i festes locals, el teatre a Castelló: grups, obres, personatges... la llum que ens il·lumina o aniversaris locals 2026, fins a Castelló mites i història, veritables llibres que no llibrets, defensors de la cultura local, estan ja als nostres carrers.

Milers de pàgines escrites de manera altruista per persones que, aportant el seu talent i esforç haurien d'arribar a cada racó de Castelló i també de fora. Tal vegada eixa és l’assignatura pendent, mai aprovada. Projectes culturals, treballs que cobren vida i sentit quan poden ser llegits per molts i passen a formar part de la memòria col·lectiva de tot un poble; llibrets fets amb estima i passió que intenten representar al màxim l’amor per les festes, l’essència del poble i la il·lusió per les coses ben fetes.

Diu el diccionari que un encert és el fet d'encertar alguna cosa, és a dir si fas una cosa amb encert, la fas bé; considere tot un encert i a la vegada una necessitat l’acte celebrat al menador ahir a la vesprada, espai que va quedar menut enfront de la resposta veïnal i que va servir de baròmetre per a comprovar quan de necessari hi era.

Faig vots perquè iniciatives com la impulsada ahir per la Gestora de Gaiates, constituïsquen el despertar d’un canvi en pro de la difusió de la cultura i identitat castellonenca, pensant que els, en alguns casos “llibrots”, en l’actualitat ja són peces d’alt valor cultural, col·leccionables i, que molts dels seus continguts en diferents casos es constitueixen en veritables documents d’investigació, ferramentes culturals del nostre estimat Castelló.